ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ESPAI LLIURE

La creació del Consell de la República amb tota la prudència pot ser un organ que fora les grapes de l’Estat espanyol pugui avançar o fer passos que hores d’ara ja veiem que els partits d’aquí no estan disposats a fer dins la seva realitat partidista i per altra banda des de la repressió d’un Estat que no s’aturarà.

Davant això nomes queda, tornar a l’autonomisme en contra d’una majoria al carrer, de fet el que més o menys hem fet el darrer any amb retorica buida i sense explicacions de l’engany del 1 i 27 d’octubre o seguir endavant assumints els riscos que comporta i aquest cop fins al final. Els exiliats en aquest cas poden ser una base per aconseguir l’objectiu i impulsar les institucions catalanes amb el suport internacional.

Torna la legitimitat republicana

per Salvador Cot
Un any després, l’immens desprestigi de la monarquia espanyola pateix el contrast amb l’horitzó republicà, que ja ha començat a institucionalitzar-se, ni que sigui tímidament. A una banda, el discurs de legitimació de la violència del 3 d’octubre, autoritari i segregador. A l’altra, la superació democràtica dels condicionants heretats de la dictadura i la transició. Tot plegat, condensat en la foscor de la repressió de l’Estat, que es confronta amb la claredat del projecte republicà, inclusiu i sobirà.

El fet és que el Consell per la República té una segona derivada, molt important. La nova institució, que parteix de la cobertura de les lleis belgues, significa el primer indici de dissociació de la legalitat catalana i l’espanyola, tan freqüent al llarg de la història d’aquest país. Segons els tribunals espanyols, Carles Puigdemont és, actualment, un delinqüent en fuga, de la mateixa manera que ho van ser Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys i Francesc Macià en algun moment de les seves vides. Fins i tot Artur Mas ha patit la repressió de l’Estat, en aquest cas en forma de confiscacions.

Si hi ha exili i presó, hi haurà resistència. De fet, els periodes de tolerància respecte a Catalunya han estat l’excepció al llarg dels segles XVIII, XIX i XX. Ara, l’actual repressió connecta el segle XXI amb la tradició autoritària de la monarquia borbònica. De Felip V a Felip VI només hi va un bastó. Una bastonada més.

FUGINT DE LA LLISTA CONJUNTA

La candidatura d’Oriol Junqueras com a cap de llista de les Eleccions Europees, ja validada per Esquerra, ha portat a proposar des de Junts per Catalunya una candidatura conjunta amb el República al capdavant, cosa que ràpidament ha estat rebutjada pel partit republicà.

Efectivament, Elsa Artadi ja ha lloat el candidat i ha proposat aquesta llista conjunta, com altres actors del panorama polític com Josep Maria Terricabras per exemple. La resposta de la direcció republicana ha estat clara proclamar el candidat i rebutjar l’oferta argumentant que ja s’ha demostrat que separadament es més rendible per recollir votants. De fet l’alcalde de Montblanc Pep Andreu que va participar en l’acte fundacional de la Crida ja ha estat instat a decidir si vol seguir amb el carnet d’Esquerra o el de la nova formació en un clar avís per navegants amb advertència inclosa a tots els militants d’aquest partit.

Realment, es una prova més de com el partidisme passa per davant del país i la seva situació. Encara es més greu, ja que s’utilitza la situació com excusa per totes les accions quan en realitat es la vella política autonòmica de sempre i posant el partit al capdavant de qualsevol decisió.

Es trist veure com la societat es capaç de treballar unida per un objectiu des d’ideologies diverses sense problemes i la seva traducció política no es capaç de deixar enrere la lògica autonòmica per una lògica repùblicana en un Estat en format de repressió. Nomes existeix en el revestiment dels discursos que alhora de donar el pas no acompanyen la paraula i segueixen el seu rumb d’esquena al país.

El més greu es seguir insistint per justificar aquesta decisió amb les bondats de les llistes separades quan ningú ha demostrat que siguin més rendibles, vers al contrari i sense valorar un intangible com es el que provoca aquesta unitat amb credibilitat de l’objectiu davant la societat i deixar enrere aquest clientelisme i deutes de partits que ens situacions normals serien el pa nostre de cada dia i ara no tocarien.

En Junqueras davant una llista independentista a Europa seria una formació molt potent i un missatge a la mateixa Unió Europea que no tindria comparació. El mateix podríem dir als Ajuntaments o altres Eleccions.

Estem per la República fugint de la llista conjunta i això invalida la credibilitat de la primera opció.

CONTIGO EMPEZO TODO

Molt encertadament Eduard Voltas ens fa adonar que l’aniversari del 26 O de l’Editorial que advertia de la sentència contraria a l’Estatut votat pels Catalans i les seves possibles conseqüències, era historicament tant o més important que el 27 O i la Declaració independentista al Parlament, i que alhora les dues poden anar perfectament lligades. De fet la sentència del TC sobre l’Estatut català va trencar el pacte constitucional entre els dos territoris i va dinamitar els ponts que fins aquell moment acostaven les dues nacions. Com va dir en Piqué “Contigo empezo todo”.

L’altre aniversari

per Eduard Voltas
Amb tanta passió mediàtica pel primer aniversari del 27O, ha passat desapercebut un altre aniversari. Ahir divendres dia 26 d’octubre va fer nou anys de l’editorial conjunt de 12 diaris catalans advertint el TC i els poders de l’estat de les conseqüències d’una sentència contrària sobre l’estatut votat pel poble de Catalunya en referèndum. Un editorial històric per inèdit, que va impactar fortament en l’opinió publica catalana però que va tenir un èxit perfectament descriptible allà on pretenia influir: set mesos després, el TC sentenciava contra l’Estatut i convertia Catalunya en l’únic territori de la UE governat per un text legal no votat pels ciutadans. Situació que, nou anys després, encara dura. No es repeteix prou: l’Estatut vigent, text legal que articula constitucionalment la relació entre Catalunya i Espanya, no és el que va votar el poble, sinó el que va mutilar a posteriori un tribunal. La relació jurídicopolítica entre Catalunya i Espanya no és, avui, una relació consentida a través del vot popular o parlamentari, sinó imposada a través de la sentència d’un tribunal.

Els dos aniversaris –editorial conjunt i DUI¬– combinen molt bé, i l’un explica l’altre molt més del que probablement els impulsors d’aquell editorial haurien volgut. Mirin, sinó, algunes de les coses que s’afirmaven fa nou anys. “…una part del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola”. ”No només està en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició”. “L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol… Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya”.

L’editorial continua recordant que els catalans paguen els seus impostos –“sense privilegi foral”–, contribueixen amb el seu esforç fiscal “a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra”, exporten a tot el món sense gaudir dels privilegis de la capitalitat, parlen una llengua amb més pes demogràfic que uns quants idiomes oficials de la UE (“una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial”), i acaten les lleis.

I acaba amb un advertiment: “Que ningú es confongui… No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat… Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”.

Com dèiem, l’estat va fer cas omís i el Constitucional va sentenciar contra l’Estatut, sense que a posteriori el sistema polític espanyol hagi mogut un dit per reparar el dany causat. Vuit anys i un dia després d’aquell editorial, el Parlament de Catalunya va declarar la independència. No em diran que, agradi o no als impulsors d’aquell editorial, els dos aniversaris no dibuixen una seqüència històrica d’allò més coherent.

FETS NO GESTS

La carta escrita per Jordi Sanchez des de la presó crec reflecteix la misèria política que vivim aquests dies precisament amb els nostres partits. Demana no ser moneda de canvi d’uns pressupostos, ni d’uns quants vots i sobretot no vol cap gest com va reclamar Esquerra, vol fets i sobretot abordar el tema polític.

Veiem aquests dies com es creen consells amb dubtosa funció i com la unitat es llunyana amb la perspectiva del botí municipal de fons.

Mediocritat i engany per no encarar el problema de fons. Com diu en Jordi Sanchez fets i no gests.

Sobre gestos, presos y presupuestos
________________________________________
26/10/2018

Entré en prisión el 16 de octubre del año pasado por orden de la juez Lamela. El día 14, dos días antes, asistí a la última reunión en libertad, la del secretariado de la ANC. Asistí con la conciencia de que, al cabo de 48 horas, la Audiencia Nacional me mandaría a la cárcel. Mis palabras ante los compañeros de la ANC fueron muy pensadas. Les pedí que no olvidaran nunca que nuestro objetivo, y más después de cómo se desarrolló el 1 de octubre, era trabajar para lograr la independencia y que si finalmente era encarcelado, les agradecería su apoyo, pero en ningún caso les permitiría intercambiar en mi nombre nuestra libertad a cambio de sacrificar posiciones en defensa del ejercicio de la autodeterminación.

Empiezo con esta anécdota de hace poco más de un año para que se entienda mejor lo que ahora diré. He meditado mucho sobre la oportunidad o no de escribir este artículo. Lo he dejado reposar. No lo he escrito en caliente y me lo he releído varias veces. Estoy seguro de lo que ahora diré.

No entiendo la razón ni comparto el hecho de pedir un gesto al Gobierno español a favor de los presos para aprobar los presupuestos de Pedro Sánchez. El proceso judicial que estamos sufriendo las nueve personas que estamos en prisión y las cinco que están en el exilio es injusto y duro. Precisamente por ello lo que necesitamos son hechos y no gestos. Pero por encima de esta dura realidad, he dicho, hemos dicho todos juntos en varias ocasiones, que los presos no somos, no queremos ser, moneda de cambio de ninguna negociación política. Menos aún quiero en mi desdicha como preso y encausado ser intercambiado por unos cuantos votos para los presupuestos generales del Estado. No hicimos el referéndum del 1 de octubre para aprobar los presupuestos del Estado.

No puedo privarme de contar aquí una conversación –de una mañana de finales de septiembre en Lledoners– que tuve con un diputado de ERC a quien valoro mucho y con quien muy a menudo coincido en posicionamientos políticos. Le manifesté mi discrepancia por la escenificación de una demanda que se hacía de manera ostentosa en el hemiciclo del Congreso de Diputados, en algunas emisoras de radio y en todo tipo de declaraciones públicas, y donde se advertía a la opinión pública que si el Gobierno de Sánchez no daba instrucciones a la Fiscalía por nuestra libertad, no habría más margen de ¬apoyo a este Ejecutivo y, particularmente, no habría nada que hablar ni motivo para sentarse en una mesa para dialogar. Desde aquel día he escuchado a través de los medios decenas de veces esta mismos argumentos. La penúltima ocasión con motivo de la visita de Pablo Iglesias.

En mi opinión y, por lo que voy viendo, también en la de Pablo Iglesias, en la de miembros del Gobierno socialista y también de periodistas y analistas de prestigio, la visibilización ostentosa de esta demanda acabará consiguiendo el efecto contrario de lo que supuestamente busca. Ante una derecha española extrema e hiperactiva, que sobreactúa diariamente acusando el Gobierno de Sánchez de ser rehén de los soberanistas, las demandas reiteradas de presupuestos a cambio de gestos con los presos puede provocar fácilmente tres efectos no deseados: 1. alimentar todavía más la gesticulación de la derecha españolista; 2. desincentivar al Gobierno de Sánchez a intervenir ante la Fiscalía para encontrar mo-dificaciones relevantes por temor a la polémica y la tensión con el bloque constitucionalista y, sobre todo, su electorado, y 3. bloquear posibles modificaciones de oficio de la propia la Fiscalía ante el riesgo de que sean leídas como fruto de la presión gubernamental y, por lo tanto, desacrediten “su imagen”.
La discreción a menudo es importante, imprescindible, para alcanzar determinados objetivos. Bien lo saben los hombres y las mujeres que entraron las urnas en Catalunya y los millares que las custodiaron hasta el día 1 de octubre. Y en el caso que nos ocupa, también. Sólo hay que ver la delicadeza de las declaraciones de Iglesias y Asens a la salida del encuentro el viernes pasado a Lledoners.

Entiendo perfectamente que hay que abordar políticamente el debate sobre los presupuestos del Estado. De hecho, yo soy partidario de hacerlo. Pero pongamos sobre la mesa cues¬tiones políticas de calado. Exijamos al Gobierno de Sánchez que haga de una vez ya alguna propuesta sobre cómo desbloquear la ne¬gociación política. Exijámosle ya la retirada de todos los recursos que el gobierno de Rajoy llevó al Constitucional para detener la capacidad legislativa del Parlamento. Exijamos abiertamente, desde la unidad del Govern de la Generalitat y de las formaciones soberanistas presentes en Madrid, una oferta política de diálogo al Gobierno español.

Y, con respecto a los presos, la única ¬posición que hemos asumido como digna y justa es el sobre¬seimiento de la causa o, en su defecto, la absolución. Y mientras eso no llega, la libertad. Y si al final la Fiscalía pide penas por sedición y no por rebelión, que por favor ¬nadie se engañe. Serán igualmente injustas.

Jordi Sanchez

CASADO I ROLDAN

Aquests dos polítics espanyols, un líder Popular i l’altra diputada al Parlament de Ciudadanos van fer ahir intervencions amb el mateix cinisme i nul·la humanitat que dona per fer una reflexió.

Veiem com en Casado a Madrid repeteix constantment la qualificació de “Cop d’Estat” per referir-se al procés català i tot amanit amb una violència que es veu ell va veure.

Utilitzar aquesta expressió tant repetidament, nomes es per mala fe per un costat, però per altra per que li sona propera i fins hi tot diria que amable, de fet aquesta ultra dreta rancia espanyola que exhibeix poc difereix del franquisme patit durant 40 anys en termes de conceptes, i això per un Estat que teoricament diu porta més de 40 anys de democràcia es un mal simptòma i alhora explica quin tipus de transició i estructures ha conservat per frivolitzar amb termes que en Estats civilitzats i consolidats democràticament serien insults gravissims i esborrats pràcticament del vocabulari. Una manera de fer que malauradament estem acostumats però que dona idea d’un Estat podrit del qual ni els mateixos espanyols de sentiment haurien de sentir-se orgullosos.

De fet una violència que manté la vergonya dels nostres presos polítics ja fa un any, amb una situació tant injusta com deplorable que sembla no importa amb aquest personatge i el seu odi malaltis.

Per altra banda vam escoltar un cop més Roldan, com parlava de tractes de favor als nostres ostatges polítics, amb visites infinites, despatxos assignats i mil i un privilegis per ells que nomes existeixen en la imaginació d’aquest partit que va neixer per destruir una llengua, la catalana, el que ja diu molt d’ells i que ara segueix aquest odi i aquesta mentida constant fruit de la nul·la humanitat dels seus membres.

Saben perfectament que compleixen la llei de presons, amb les visites que els corresponen, les tasques com qualsevol pres i el règim que han de complir sense més, però els que van ser companys seus en seu parlamentària, ara son l’estilet del seu odi, i veiem com es riuen de les seves famílies, dels mateixos presos en diverses sessions al Parlament, i com utilitzen expressions com “trena” per dir presó o “puñeteros” castells recentment amb un total menyspreu com a polítics i com a persones.

Una humanitat que ens distingeix molts cops dels animals, però que en aquest cas arriba a extrems que segurament no podiem imaginar.
Roldan i Casado, exemple del comportament humà més repulsiu.

L’EMBOLIC DELS COMUNS

Escoltant ahir Joan Josep Nuet explicant els moviments dins els Comuns d’aquests darrers dies, un arriba a la conclusió que això de neixer per està bé amb tothom es impossible, hi ha moments a la vida i a la política també que s’ha de triar, cosa que els Comuns mai han volgut assumir.

Dins del seu entorn, tenim des de l’antiga ICV, podríem dir una força més aferrada al règim i sense voler trencar res que no sigui de paraula, però sense fets, el populisme d’Ada Colau, protagonisme, voler quedar bé amb tothom però sense mullar-se mai definitivament, Catalunya en Comú amb un discurs com el de Xavier Domènech si, no i tot el contrari, un sector ranci disfressat de revolució d’esquerres que representaven molt bé en Joan Coscubiela i Franco Rabell, ara amb altres actors, un sector sobiranista que es a favor d’aquest moviment per Catalunya, el sector Podem dirigit des de Madrid per Pablo Iglesias i altres sectors que formen una malgama que a portar per exemple a expulsar Dante Fachin i multitud d’enfrontaments que fan dels que volen ser hereus del 15 M, una parodia de si mateixos.

Crec que el seu naixement des d’una esquerra oberta i trencadora, el que diuen aire nou i que venia d’aquests moviments de carrer sempre ha estat dirigit i controlat pel sistema i aquells que la revolució comença i acaba a la seva boca però sense deixar d’apuntalar el règim del 78 caduc espanyol.

De fet el procés de Catalunya ha tingut la virtud de posar en evidència aquestes contradiccions que dins el règim autonomic normal podien anar reeixint sense problemes, però que han fet saltar pels aires una política de miratge que al final sempre acabava al mateix lloc comú. No hi ha dubte que no hi ha hagut en els últims 40 anys a l’Estat espanyol millor revolució que el procés català i en teoria el Comuns tenien una oportunitat d’or per estar al costat de la gent, la democràcia i si cal els canvis que això comporta. La realitat molts cops ja hem vist que ha estat un altra i ara amb aquests moviments es podria obrir una nova finestra d’oportunitat. Com deia ahir Nuet, no cal ser independentista per formar part d’aquest moviment però si creure en la democràcia i en la sobirania del poble.

Es l’etern embolic dels Comuns.

FUM O PAS ENDAVANT

La propera presentació del Consell de la República i el Fórum Civic i Social son dos organismes més que per un costat deixen clar que Catalunya no es una autonòmia com qualsevol, ja que ningú es plantejaria això però per altra banda la seva efectivitat de moment es en quarentena.

El Consell ja es promesa electoral i de fet fa molt temps que s’esperava com una mena de Consell que coordini els passos endavant cap a la República i l’acció lliure internacional amb el President Puigdemont al capdavant. El Forum Social tornarà a recollir propostes per una futura Constitució Catalana amb en Lluís Llach al capdavant.

Sembla que la música sona be, si no fos pel que hem vist aquest darrer any i uns partits que semblen més preocupats per les seves cadires autonòmiques i futures eleccions mostrant les seves contradiccions i uns fets que van a la seva contra.

Si som analitics, crec que la casa no es comença per la teulada, cal un full de ruta conjunt,un analisi d’on som i com fem per arribar on volem amb passos ferms. Un compromís de no desviar el debat amb la repressió que no canviarà, ni amb els presos polítics com excusa per tapar les vergonyes de no haver donat el pas votat per la gent en forma de República catalana quan estava a tocar.

No hi ha dubte que aquests organismes per si sols no son res, però haurien de ser com a mínim una esperança per tornar a un camí que mai s’hauria d’haver abandonat i que sembla arriba al límit de la vergonya i la falta de respecte a la gent.

Le segones oportunitats molts cops son difícils de trobar, però un cop mirem endavant cal fer passos per trobar-les sense excuses i amb una coherència i dignitat que sembla s’ha abandonat vergonyosament. Cal fer servir aquests organismes com estilets del nostre camí ja validat pel poble, però per això fa falta la implicació dels actors polítics sobretot, deixant els seus interessos personals i de partit, i també les seves pors per abandonar la lógica autonòmica i entrar en una lógica de país madur que sap on va i te la majoria per dur-ho a terme.

PER LLOGAR-HI CADIRES

El sindicat policial Jusapol denunciarà al President Torra i el Conseller Buch per delictes relacionats amb els drets fonamentals, tal com raja.

Han presentat denúncia al TSJC, i volen investigació per incitació a l’odi i boicot a la manifestació de policia i Guardia Civil espanyols el passat 29 de setembre. Dient que els manifestants van ser insultats i agredits permetent una contramanifestació independentista animada per l’estament oficial.

El cinisme pel broc gros, segurament la seva actuació el dia 1 d’octubre utilitzant la violència desproporcionada contra la població indefensa amb el vot a la mà per intentar impedir la democràcia amb imatges i videos que van escandalitzar el món civilitzat i que van requerir de trucades a nivell internacional per aturar aquesta barbarie no hi compten. Com tampoc “Que nos dejen actuar” o “a por ellos” entre d’altres mesquineses que vam haver de suportar d’aquests matons a sou sense control.

No esperarien que la gent encara rebes amb aplaudiments aquesta provocació homenatge de desfilada pels mateixos carrers on van exercir la seva violència que per exemple va buidar un ull a Roger Espanyol i que mai oblidarem. Tots aquests danys els posen a la mateixa línia que alguns insults rebuts, quina pena.

Tampoc, suposo tenen en compte que els Mossos van carregar contra la manifestació independentista en una actuació desmesurada per impedir el xoc entre les dues concentracions i alguns com també es va veure a les imatges amb alguna motivació més. Suposo que tampoc els importa aquest tema.

Jusapol protegeix aqueta violència, i ho fa sense esmentar que van enganyar a les autoritats ja que suposadament la manifestació anava sobre equiparació salarial i va acabar amb homenatge als agressors del dia del Referèndum, una nova burla a la ciutadania.

En definitiva un nou despropòsit, un més en un Estat embogit i que mostra la seva cara més agre que malauradament mai ha abandonat i que amb el repte democràtic català ha explotat amb tot la seva virulència.

LA PROVA DEL COTÓ

Demà, Pablo Iglesias va a visitar Junqueras a la presó i sobre la taula entre d’altres coses hi hauran els Pressupostos del Govern socialista que tenen el seu suport.

Qualsevol gest de voler negociar els mateixos serà una nova falta de respecte a la ciutadania catalana, crec ja intolerable. Aquesta negociació seria en si mateixa una declaració de legislació autonomica i abandonament definitiu del mandat de l’1 d’octubre i el que es més greu, la normalització d’una situació que com ha denunciat recentment el Parlament de Flandes no es de rebut en una Europa democràtica, com diu en Cotarelo, El poder, per a què es vol?

El poder, per a què es vol?

per Ramón Cotarelo

El conflicte Espanya-Catalunya és sobre el poder, la seva adquisició i el seu ús. Com sempre en política. Al marge d’altres consideracions, les relacions entre les dues entitats són jeràrquiques. L’estat espanyol té tot el poder amb les limitacions pròpies dels usos de l’Estat democràtic de dret i el context internacional.

L’aspiració de l’independentisme governant a Catalunya, o semigovernant, perquè la pèrdua de la majoria parlamentària ho fa perillar en el comandament, és reforçar el seu poder a fi de gestionar els seus recursos i governar-se amb les seves lleis. Vol el poder necessari per ser independent. No el té i la prova és que, malgrat haver declarat la seva independència, no és capaç de fer-la efectiva perquè no controla el seu propi territori.

Per això totes dues entitats, Estat i Generalitat, es troben en conflicte. El problema del primer és la proporcionalitat, el del segon la resistència. L’Estat disposa d’una maquinària amb una capacitat d’overkill contraproduent. Respondre al procés independentista empresonant durant un any sense judici als seus dirigents o forçant-los a l’exili no només no resol el problema sinó que és el principal obstacle per a resoldre’l.

Alhora, la Generalitat independentista exerceix una parcel•la de poder sotmesa al control del jeràrquicament superior. Aquest mira d’aconseguir l’acceptació del sotmès de bon grat però, si ho creu necessari, recorre a la coerció. La Generalitat esgrimeix una pretensió de legitimitat demicràtica d’arrel i manté la seva reivindicació independentista, esperant obligar l’Estat a acceptar-la a través d’un referèndum pactat. Aital cosa és perfectament possible en altres països democràtics, com el Canadà i el Regne Unit. No a Espanya, que no és un Estat democràtic de dret, cosa que pretén ser, sinó un règim autocràtic, hereu d’una dictadura sanguinària i disfresat de democràcia amb una Constitució la funció de la qual és la d’una fulla de parra.

En aquestes condicions, l’independentisme, que juga en desavantatge, ha de fer valer totes les oportunitats o acceptar la perpetuació del sotmetiment als designis d’un Estat concebut no només al marge sinó en contra de Catalunya. L’episodi que s’obre amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és el millor banc de proves imaginable del que es diu.

Els fets volen que l’Estat depengui el vot favorable independentista per al compliment de les seves funcions. En conseqüència, la Generalitat disposa d’un poder significatiu per aconseguir els seus objectius. El conflicte es fa patent i fins i tot s’exagera perquè, lluny de buscar el diàleg amb l’independentisme, l’Estat intensifica la seva hostilitat judicial a tots els fronts, com es veu amb la persecució del conseller Buch, el processament del major Trapero i el recurs d’inconstitucionalitat per la declaració del Parlament contra Felip VI. En l’ordre retòric i declamatori, el govern espanyol pressiona l’independentisme amb demagògia i xantatge a través dels PGE, fent veure que posa una consideració identitària per davant del benestar de tots els espanyols, catalans inclosos, ho vulguin o no.

Què farà la Generalitat? Si recorrem a l’experiència, claudicar i donar suport als PGE de la pseudoesquerra espanyola en la situació colonial que es viu a Catalunya, traient-ne, potser, algun benefici menor en inversions que només farà més patètica la submissió. Si això passa no només s’haurà cedit en la qüestió molt simbòlica dels presos (cosa que facilitarà que l’Estat continuï empresonant independentistes arbitràriament) sinó també en la del referèndum d’autodeterminació. Perquè si l’unionisme pretén justificar l’existència de presos per la divisió de poders no pot justificar la falta de negociació d’un referèndum d’autodeterminació si no és amb la negació arbitrària i sense arguments pròpia de la relació colonial que vol conservar a Catalunya.

Els partits independentistes tenen, excepcionalment, una palanca de poder eficaç davant l’Estat a base de negar l’aprovació dels PGE. La disjuntiva, en conseqüència, és simple: o bé la fan servir, recordant que el poder només és eficaç si es passa de l’amenaça als fets, o bé hi renuncien i n’assumeixen les conseqüències. I la primera de totes és que la direcció del moviment independentista passarà definitivament a la gent als carrers, tenint en compte que els partits incompleixen el mandat de l’1-O.

RES HA CANVIAT

La resolució aprovada al Parlament reprovant el Rei pel seu discurs del 3 d’octubre i demanant la seva abolició serà portada al TC pel Govern espanyol de torn amb l’excusa de la Ministra Batet que no tenen altre remei. Res ha canviat.

Efectivament aquesta declaració política, no executiva del Parlament correrà la mateixa sort que d’altres en el passat. El Govern espanyol del diàleg per no parlar de res que no vulgui diu que no te altre remei, que no es poden aprovar coses que escapen del marc normatiu, que s’han de respectar les institucions i especialment el cap d’Estat. En canvi ofereix una millora de l’autogovern aplicable a totes les Comunitats com a sortida i recuperar la normalitat.

Com veiem cap diferència entre el Govern Rajoy i el Govern Sanchez. Enhorabona pel suport a canvi de res dels dos partits catalans a Madrid. Estem parlant no de cap llei, simplement d’una declaració política basada en l’incompliment de funcions del monarca en el seu discurs del 3 d’octubre convertit en un hooligan, validant la violència contra una part dels seus suposats súbdits i abandonant qualsevol indici de democràcia i drets dels catalans envers les altres comunitats. Això lògicament ha de poder ser denunciat des de la seu de la sobirania del poble pels seus representants sense problemes i opinar sobre el sistema espanyol de Monarquia o República sense que això suposi cap càstig.

l’Estat veiem com s’inventa un marc normatiu que es veu prohibeix als Parlaments opinar sobre les institucions de l’Estat, si això fos cert estariem i de fet som en una Dictadura en tota regla on res es pot qüestionar. Tampoc afecta al respecte, cosa que el monarca es veu te el privilegi d’oblidar davant tots els catalans per gracia divina i sense dret a replica com en les millors epoques feudals.

La solució del “cafe per tots”, en forma d’autogovern millor per totes les comunitat fa riure per no plorar, retrocedeix 20 anys enrere i no cal recordar com va acabar el darrer Estatut proposat, retallat i deixat en els màxims pel TC que es poden exigir, per tant no hi ha millora i ningú l’ha demanat.

Res ha canviat amb aquest Govern, i alguns encara exigeixen el suport als Pressupostos, per cert els que no donarà suport el PSC per exemple al Parlament català i que han de fer oblidar la llibertat d’expressió, els presos polítics, la repressió i la deriva d’un Estat com han dit autoritats belgues que no pot estar al costat d’altres Estats en una vertadera Europa democràtica.

Res ha canviat.

UN ANY DE SEGREST DELS JORDIS

Indecència, feixisme, violència, incredulitat i tots els qualificatius que vulgueu. Avui fa un anys de l’ingrés a presó preventiva dels Jordis amb unes acusacions falses i esperant un judici que no sembla ens portarà res de bo.

No hi ha dubte que els nostres presos polítics son el cim de la repressió d’un Estat que ha deixat la democràcia en un calaix si es que mai l’havia obert, però entre les persones injustament acusades i privades de llibertat els casos més flagrants son els Jordis, no tenien responsabilitats polítiques, simplement dirigien dues entitats de la societat civil i aquell 20 de setembre simplement van intentar coordinar la indignació de la gent davant el cop d’Estat que el mateix Estat estava perpetrant a les Conselleries i en tot moment com hem vist amb mil i un videos van negociar amb les forces policials i apaivagar a la gent fins cridar a tornar a casa en les imatges dalt uns cotxes policials a mode de parany deixats amb armes al bell mig de la multitud.

Es a dir pacifisme i defensa dels nostres drets amb convicció, aquests son els seus delictes. Canalitzar els anhels de la gent i dur les coses al terreny civilitzat i ferm per arribar a bon port. Llegir avui les seves cartes un any desprès posa la pell de gallina per la serenor i el convenciment que ens transmeten. Menció apart de com mostren la seva disconformitat amb els nostres representants al Parlament i el seu comportament partidista alarmant i de retorica buida per no afrontar el problema i complir amb el mandat donat.

Crec que aquest es el principal problema, contraposar la dignitat dels Jordis i la indignitat dels nostres partits per sortir el millor parats possibles amb els presos i la gent com excusa permanent per amagar el vertader objectiu.

Malauradament sabem ja que el judici no sera just i les condemnes terribles. Un Estat com Espanya farà servir tot el seu odi contra ells i a les nostres mans esta corregir les errades del primer intent fracassat i afrontar el segon sense por i amb la dignitat que ens mostren els Jordis, nomes així els podrem alliberar i també tots ho sabem.

LA MENTIDA DESFERMADA

Escoltant aquests darrers dies els líders espanyols, arribes a la conclusió de que tot esta escrit, dirigit i executat obviant qualsevol indici de realitat.

Hi ha dos exemples clarificadors, en Pablo Casado, el lider popular que insisteix en la persecució pels carrers, a les aules i en qualsevol lloc a les persones que no son independentistes i denuncia una vulneració a Catalunya pràcticament dels drets humans en nom del supremacisme que deu coneixer molt be, ja que el practica perfectament.

Al mateix temps la Ministra Carmen Calvo per justificar negar el dret d’autodeterminació del poble català, ens diu com sempre que no existeix i arriba a dir dos cops en una mateixa entrevista que a Escòcia no hi va haver cap referèndum pactat, en un exercici de mesquinesa i cinisme sense límits.

Això fa entendre que seguir per la via del diàleg, la llei, els drets humans i la lògica més elemental amb un Estat que simplement ignora la democràcia i la realitat del seu voltant en benefici dels seus objectius es fer-nos trampes al solitari. Els nostres presos polítics han patit una farsa d’acusacions amb proves inexistents com tothom sap i ara patiran un judici on la sentència ja esta dictada fa temps, com també tots sabem. Alhora sabem que tant fa el que fem, mai dialogaran sobre els nostres drets i ho faran negant la realitat, han negat la violència del dia 1 d’octubre quan mig món es va posar les mans al cap, inventen una realitat de tensió als carrers per la nostra part, quan la seva extrema dreta va lliure atemorint pels mateixos, parla de priviegis als nostres presos amb total impunitat i es capaç de negar la història com el referèndum escoces per negar els nostres drets.

Un cop arribats aquí, la obediència cega del nostre Govern a tot el que ens manen de Madrid es incomprensible, fer el joc a tant miserable no te perdó, vendre fum incomprensible i faltar a la voluntat popular un fet greu. A Madrid donar el suport ara al PSOE i de moment parlar dels Pressupostos es ja una falta de respecte intolerable que crec algú ha de frenar i aquest nomes pot ser el poble.

No es pot seguir fent el joc a la mentida desfermada com si res hagués passat.

EL JOC DE LES MAJORIES

Es parla de la perdùa de la mateixa en els nostre Parlament per part de les forces independentistes i de les intencions espanyoles de fer-ho possible a partir del xoc d’aquesta setmana que va fer perdre les primeres votacions al Govern.

El president Torrent ens diu en una entrevista que estaria disposat a assumir qualsevol cost sempre que serveixi per avançar i que no es moment de tàctica partidista i si d’avançar conjuntament. Tota una declaració que contraposa amb la retòrica buida de contingut.

Aleshores, cal veure on ens trobem, i cal dir que aquesta perdua no be de part de la justícia espanyola, es culpa nostra i la perdem nosaltres. Hi ha un mandat de l’1 d’octubre, una Declaració d’independència feta al Parlament i unes lleis i full de ruta aprovat i estroncat per la por dels nostres polítics. Això reblat amb una victòria en les eleccions del 155. Per tant, si ara no s’atreveixen i incompleixen el seu compromís amb la ciutadania no busquin culpables allà on no n’hi ha. No hem votat gestió autonòmica, ni quotes de poder, sinó complir amb el mandat popular, cosa que no estan fent.

Segur que hi ha riscos, com tots els canvis a la vida, però al presentar-se els han assumit i ara no hi poden renegar. La majoria hi es, però la sobirania del Parlament i l’objectiu també. De moment n’hi una cosa ni l’altra. Torrent es una peça més de l’engranatge, i al acceptar el càrrec havia d’assumir aquests objectius esmentats i signats en les Eleccions, i evidentment, la direcció correcta serveix per avançar, el que veiem ara evidentment no.

Criticar la tàctica partidista quan es el que simplement han fet com en qualsevol etapa autonòmica, es cinisme, i criticar una retòrica que utilitzen tots sense cap fet que la concreti i anant en direcció contraria es un frau.

Per tant, no intentem construir un relat que no es correspon amb la realitat i deixar el poble amb aquest joc de les majories que segueixen allà, i nomes falta fer-les servir.

CAP RESPECTE AL VOTS

Un pas més ahir al Parlament per no respectar el vot de la ciutadania que el dia 21 de desembre va sorprendre en el resultat i va donar suport a la implementació de la República en base al respecte a l’1 d’octubre i amb la unitat per davant per fer-ho possible.

Un nou episodi de vergonya on els acords que ens van presentar Esquerra i Junts per Catalunya per fer possible l’ordre del Jutge Llarena de suspensió de diputats del Parlament van quedar en paper mullat i davant la negativa de Junts per Catalunya ha triar substituts, la Mesa del Parlament amb Esquerra i com a company de viatge el PSC va optar per deixar sense vot els mateixos i així posteriorment perdre algunes votacions en el Ple per la falta de majoria parlamentària.

Es especialment greu la deriva d’Esquerra, pactar amb un dels botxins del 155 es una indecència que la població no es mereix, i molt menys que sigui per perdre una majoria atorgada a les urnes i avortada per no contradir a qui han regalat la plena sobirania del Parlament, el Jutge Llarena. Evidentment es legitim qualsevol full de ruta, però no ho es quan aquest no es el que ha validat la gent amb el seu vot, com en el cas dels Republicans. Com sempre he dit, ningú els va obligar a presentar els candidats actuals, però un cop escollits tenen un contracte signat amb la ciutadania que han de complir sense excuses.

La vergonya, ens fa pensar que la tàctica es simplement el victimisme, amb el qual sempre s’han sentit comodes els partits dins l’autonomisme, per altra banda la gesticulació cara a la galeria per fer veure allò que no es, i en el fons obeir absolutament tot cedint qualsevol engruna de sobirania a l’aparell judicial i executiu espanyol. Fer servir els presos polítics com eina per emmascarar tot i preparar una legislatura autonòmica allunyada cada cop més del mandat de l’1 d’octubre que tots plegats no es van atrevir a culminar.

Un pla partidista i cinic fruit del 155 i la repressió estatal que ha fet entrar a la zona de comfort on els nostres partits estan més còmodes, l’autonomia sense miratges.

Arribats a aquesta segona estafa monumental, crec que caldrien eleccions perquè la ciutadania pugui triar el camí que vol amb programes clars de cada opció sense secrets, ni sorpreses vergonyoses com ara.

En definitiva, cal un respecte al vot.

ELS SOMNIS ES FAN REALITAT

Impossible explicar les emocions viscudes aquest diumenge a la TAP de Tarragona. El somni i la persecució del Concurs s’havia convertit en una obsessió i finalment ja es una realitat que ens omple d’orgull rosat i saben tota la feina que hi ha darrera, les decepcions viscudes altres anys i una temporada excepcional. Una foto que defineix la fita.