ALBERT CORTES MONSERRAT

El front comú que demana el President Aragonés per la lluita contra PP i VOX i els moviments de Junts posteriors a les Eleccions ens donen un altre cop la visió dels partits teoricament independentistes, que no han entés res i que segueixen amb la seva mentalitat del 155.

Un Front amb un nexe d’objectiu com ja he dit i per si no fos poc amb la participació dels Comuns. Alhora Junts ens diu un dels seus candidats principals a encapçalar la seva llista, en Jaume Giró i la seva tàctica basca amb PNV o Bildu com referents i el pensament que entre Res i un referèndum hi ha moltes coses. El tercer en discordia, la CUP, ni hi és, ni se l’espera.

La tàctica de la submissió absoluta dels nostres partits no ha canviat amb l’avis electoral. El dia següent ja hem vist que no han variat la seva identitat i tornaran a apel·lar al xantatge emocional que molts i espero cada cop més ja ens hem alliberat. Ara toca la pastanaga del front comú, però alerta, no per la independència, per la lluita contra una victòria de PP i VOX a Espanya, de fet aixó per qualsevol elector si ho creu, es una invitació a votar al PSOE com antidot, no cal ser politoleg. Un altre tema es afegir els Comuns, ells legitimament ja tenen els seus interessos a Madrid, que evidentment no passen per la independència catalana, per tant no tindria cap sentit o més ben dit es destaparia el nou engany. En tercer lloc, ningú es pot creure que la lluita fraticida autonomista dels nostres partits i una al·lergia constant a cap unitat, ara de cop i volta faci un canvi tant radical.

Pel que fa a Junts, Giró ens torna a vendre un lideratge a l’estil Trias i en aquest cas amb el mirall basc, una greu errada històrica, ja que com sabem el seu context i situació poc te a veure amb el nostre i apart ens vol vendre un peix al cove actualitzat que diu te molt de recorregut, o sigui tornem al passat i guanyem 30 anys més pel cap baix. Ens diu que 10 anys de lluita, unes lleis aprovades, un referèndum guanyat i una Declaració congelada al Parlament ara ens porta un altre cop al 77 i l’autonomisme de sempre.

No hi ha dubte que la mentalitat del 155 impera en els nostres partits, i la societat catalana no pot caure en aquest nou engany i ha de seguir amb les properes eleccions aquesta revolució del vot com a pas imprescindible i de dignitat per acabar amb aquesta farsa.

El missatge de la societat catalana a tots els partits independentistes, i en especial a Esquerra que ha perdut més de 300 mil vots en les eleccions municipals no sembla que sigui suficient per les nostres formacions i l’intervenció d’avui del President Aragonés es un exemple molt clar.

Ens diu que l’hora es greu i cal defensar Catalunya davant de l’arribada d’un Govern de la dreta i l’extrema dreta, que ha donat per fet. Demana un front comú per la defensa de la democràcia i de la llibertat per fer front els atacs de la Moncloa, no ha concretat com hauria de ser el front i ha assegurat que no avançarà les eleccions catalanes ja que la situació requereix institucions fortes. Parla d’una entesa imprescindible per la llengua, la sanitat, els drets civils o el dret a escollir lliurement com a poble. No ha concretat cap resposta de l’oferta de candidatura conjunta feta per Junts que Marta Vilalta ja ha descrit com començar la casa per la teulada.

Cal molta barra per seguir amb aquest discurs després de la patacada electoral i sense escoltar la veu del poble un cop més. Com a bon Govern de submissió compra el relat que ara el partit socialista escamparà als quatre vents amb l’espantall de la dreta i tots els mals que ens vindran damunt com si el seu comportament no fos si fa no fa el mateix. Al mateix temps i com a visió autonomista clara ho basa tot en la defensa de les institucions espanyoles com el nostre problema. El front comú no gaire clar que ha presentat Junts que alhora fa Primàries per encapçalar la seva candidatura ja l’ha contestat Vilalta dient que comença la casa per la teulada. De fet el posicionament d’Esquerra no ha canviat mai amb la seva al·lergia per la unitat, i aquesta no entenc que hagi de ser tant complicada quan teoricament els uneix la independència com a fita o es que tampoc es així.

Ens parla amb catastrofisme de la defensa de la llengua, drets o el dret a decidir, i aquí torna a l’engany, això mai ens ho garantirà Espanya, ni ho ha fet, ni ho farà sigui el partit que sigui, i el dret a decidir ja l’hem exercit, cal executar-lo no demanar-lo en una paret durant 300 anys més. Per últim ens parla d’institucions fortes amb un Govern de 30 diputats sobre 135, com a broma es dolenta i en qualsevol Estat democràtic això significaria donar la veu al poble, cosa que no volen fer.

En definitiva una burla rera l’altra que requerirà d’una nova patacada ara a les Eleccions espanyoles i potser finalment on els faria més mal, al Parlament.

Continuen igual.

Dins la tristesa, una de les coses que han estat molt positives, han estat que una bona part de la societat aquella que no cedeix al xantatge emocional d’uns partits que nomes miren els seus interessos personals ha triat i analitzant els fets ha castigat com no podia ser d’altra manera.

La davallada dels partits independentistes, especialment d’Esquerra, però també de la resta nomes s’entén per l’abstenció o el vot nul d’una part molt important del seu electorat fart d’aquesta presa de pel i que senzillament no els deu res.

La segona cosa es la victòria a nivell global del PSC es deu a l’abstenció abans descrita i saber acumular aquest retorn que els propis partits independentistes s’han esforçat a tornar 10 anys enrere, una època plenament autonomica on el socialisme juntament amb Convergència eren els partits hegemònics, i la combinació de les dues coses ha estat triomfal per ells.

En tercer lloc el que ara ens volen vendre de l’entrada de l’extrema dreta amb força, no deixa de ser una nova mentida, ja que aquesta ja hi era amb unes altres sigles anomenades Ciudadanos i ara substituïdes per VOX. Res de nou, i prou de blanquejar al partit de l’odi feliçment desaparegut.

La victòria de Trias a Barcelona serà aprofitada per Junts per tapar uns resultats i manera de fer, però caldria recordar que el futur alcalde de Barcelona no es independentista i forma part de la facció del partit més convergent, i per tant ara no l’apuntem al sobiranisme .

Per mi, aquests serien els grans titulars, la gent lliure que ha dit prou i ja no compra més aquesta farsa dels partits teoricament independentistes, les seves taules de diàleg i les seves giragonses amb col.laboració total amb Espanya i el retorn a una autonomia com abans, esborrant l’1 d’octubre com si mai hagués existit i amb un engany rere un altre acceptar la repressió i la humiliació constant. A l’altre costat ara veurem si els partits entenen el missatge i tornen a buscar una unitat esguinçada i amb un objectiu molt clar conjunt i un referent com el referèndum del 2017 a la ment per acabar el procés engegat. Segurament una renovació de lideratges seria una bona opció, però no soc optimista amb aquest sentit i potser caldrà un nou avís les properes eleccions per buscar la seva reacció.

Bona part de la ciutadania ha dit prou, nomes entenen aquest llenguatge, el del vot, i a pesar dels mitjans, del hooliganisme, i del votar amb la pinsa al nas com demanen molts, com si fos la cosa més normal del món, avui hem fet un pas endavant per l’alliberament d’aquesta burla macabra en que s’han convertit els nostres partits.

Últim dia de campanya, i veiem com el partit socialista ha estat esquitxat en diversos escàndols de compra de vots i fins hi tot de segrest per silenciar una denúncia de corrupció. Tot molt típic d’una democràcia plena i d’una baixesa ética fora de mida. Aquest es nomes un dels problemes que hem presenciat i com diu José Antich en el seu escrit ha infectat tant a Pedro Sanchez, com el seu partit.

La compra de vots infecta la campanya socialista

José Antich

La campanya dels socialistes, inclòs l’acte de tancament del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Barcelona, acaba d’ensopegar amb diversos casos d’aquells que no desitja cap candidat a la recta final i poques hores abans de les eleccions del 28 de maig. Una autèntica pilota de merda sobre la teulada dels socialistes, que emmetzinarà les hores que resten fins que els ciutadans dipositin el vot a les urnes i que inclou des de diversos casos de compra de vots —des de Múrcia fins a Almeria— amb dirigents del partit detinguts en les dues comunitats autònomes. Per si això no fos prou, el secretari d’Organització del PSOE d’Andalusia i número tres del partit en aquella comunitat autònoma, Noel López, s’ha vist implicat aquestes últimes hores en l’intent de segrest d’una regidora del seu partit a Maracena (Granada) per intentar silenciar una denúncia de corrupció que aquesta volia presentar. A la interlocutòria del jutge que porta el cas i notificada aquest dijous a les parts, hi ha indicis prou rellevants de la participació activa de Noel López en l’intent de segrest, en el qual també haurien participat l’alcaldessa i el responsable d’Urbanisme de Maracena.

La campanya del PSOE acaba d’entrar definitivament en el fang de la sospita d’irregularitats i, pel que sembla, sense prou material per regirar-se contra els adversaris. Quan no és compra de vots prometent 100 euros o un contracte de treball, que és la situació de Mojácar, és la detenció de la candidata a l’alcaldia en un municipi de Múrcia, i fins a 13 detinguts en un municipi de 1.300 habitants. No és estrany que enmig de tot aquest embolic al sud d’Espanya, Sánchez hagi optat per Catalunya Tarragona i Barcelona per al tancament de la campanya, trencant així la tradició socialista que les eleccions es tancaven a Madrid i Sevilla, dues places avui molt difícils, perquè a la primera la comunitat és inabastable amb Ayuso al capdavant i la capital molt difícil davant Almeida. A Sevilla, els socialistes no ho tenen fàcil i moltes de les grans ciutats andaluses han esdevingut impossibles, i han deixat de ser el gran graner d’abans.

Un cop perduda Madrid i sent molt difícils les capitals andaluses —a les quals sens dubte aquesta bola de males notícies no ajuda— Sánchez ha girat la mirada a la Mediterrània: Barcelona, València i les autonòmiques del País Valencià. Aquí hi haurà la seva victòria o derrota el 28-M. A la capital catalana davant Trias i Colau i en les altres dues eleccions davant el PP. Per això ha posat tota la carn a la graella a Barcelona, on, a més, les notícies que llasten de la resta d’Espanya sempre arriben amb retard. Òbviament, l’aparició de Xavier Trias amb opcions reals de guanyar la partida a totes les enquestes —les prohibides, però que es publiquen des de l’estranger, el situen primer— complica i molt l’equació de la direcció del PSOE a Madrid, que tampoc no veu amb especial desgrat la continuïtat de Colau si l’alternativa ha de ser Trias.

Sánchez ve, així, a donar-li l’última empenta a Collboni, però el seu capital val una mica menys enmig de tantes notícies negatives que li han esclatat en les últimes hores. I, per si no en tingués poc, la influent revista nord-americana Político, que acostuma a tractar el líder del PSOE amb bons ulls, traça aquest dijous una anàlisi molt crua del dirigent socialista. Pronostica una derrota del PSOE a destacades localitats i autonomies i el culpa a ell personalment. El presenta com un líder qüestionat i assegura que es veurà d’aquí a tres dies. Tot això sota el títol “Els socialistes espanyols tenen un problema amb Sánchez”. Massa plom a les ales en un moment que tots els partits, també el PSOE, necessiten tots els vots. Una oportunitat per a Colau, però també per a Trias si aconsegueixen pescar al calador socialista o dels abstencionistes.

BUTLLETA-VOT-NUL

Ara que la campanya municipal està apunt d’arribar a la seva fi, adjunto la meva opció que es el vot Nul i simbòlicament amb la papereta de l’1 d’octubre.

Crec que aquest serà el meu vot en totes i cadascuna de les eleccions que vagin succeint, si no hi ha canvis en la direcció presa pels nostres partits. Primer de tot el vot nul a diferència del blanc o abstenció no afavoreix a cap partit i es un vot de protesta amb reconeixement que ningú es pot atribuir, per tant des d’aquest punt de vista un vot honest. En segon lloc si el poble i principalment tot el sector independentista i tots aquells que vam participar al referèndum de l’1 d’octubre per damunt de tot i tothom, i que posteriorment vam escoltar la Declaració d’independència ho seguim creient, evidentment no podem donar suport a tots aquells partits que lluiten per desar i oblidar aquests fets en un calaix i tornar a la seva placidesa autonòmica de sempre.

Una gran estafa com aquesta, una societat madura no la pot ni oblidar, ni perdonar, més de 10 anys de procés fins arribar al referèndum sota les porres policials no es poden acabar amb el cinisme actual dels nostres partits i col·laborant activament amb aquells que ens van aplicar un 155 i que la nostra classe política va acceptar per tornar enrere a velles reivindicacions autonòmiques com si res hagués passat.

Senzillament aquesta farsa no la podem acceptar, i una societat exigent ha de demanar responsabilitats i aquestes nomes es poden donar amb el nostre vot cada quatre anys, i ara seria una oportunitat per tornar a posar els nostres representants com a nostres representants i no com a representants d’un partit lluny dels seus votants.

Si de veritat volem ser respectats i exigir el que tenim dret, hem d’acabar aquesta farsa per damunt d’ideològies i partidismes estèrils i fer escoltar la nostra veu. Una opció de dignitat.

Ara que està de moda interessadament el debat del racisme, ahir per exemple en el debat de TV3 de les eleccions municipals a Barcelona amb els candidats de cada partit vam tornar a veure el poc respecte a la nostra llengua per part d’alguns d’ells.

Crec que la Televisió Pública de Catalunya en el seu llibre d’estil hauria de deixar ben clar si no ho fa que el català es la llengua emprada en la cadena i no permetre que el castellà es converteixi en una llengua utilitzada com si res.

Una de les funcions de la Televisió Pública es vetllar per protegir la llengua propia del País, recordo una llengua fortament atacada i amb l’engany del bilinguisme, arraconada per l’altra llengua dominant. Com deia ahir principalment tres dels candidats van utilitzar diversos minuts la llengua castellana per explicar els seus arguments o rebatre els contrincants sense cap mena de toc d’alerta i això demostra la situació on ens trobem.

No estem parlant de prohibir res, però si de protegir i fomentar la nostra llengua, que menys i aquí, veiem com hi ha desenes d’altres mitjans on el castellà es la llengua d’ús i evidentment qualsevol paraula en català seria vetada i en moltes institucions com podria ser el Congreso a Madrid prohibida directament, igualment i per majoria de tots els partits espanyols mai reclamada per la seva oficialitat a la Unió Europea.

Ara ens trobem que arrossegats per la dessidia dels nostres partits alhora de la defensa de la llengua, en aquest mitjà principal trobem tertulians en castellà, entrevistes sense fer traducció com tocaria i directament en castellà i debats on desacomplexadament els partits nacionalment espanyols utilitzen aquesta llengua sense pudor, arribant a límits hilarants com Ciudadanos i la seva lluita contra le català amb Arrimadas i ara amb Grau per exemple amb frases on barregen els dos idiomes forçadament sense que ningú els digui res, encara que sigui per llàstima.

De fet, aquesta permisivitat disfressada de normalitat no fa res més que perjudicar el nostre idioma, el que en una campanya a Catalunya i pel mitjà públic hauria de ser d’ús normal. Això ens porta a demanar a tots aquells que han aixecta el dit pel racisme mal entès, ara també ho haurien de fer pel racisme a la nostra llengua, encara que sabem que no ho faran ni els esperem, principalment, com dia perquè els nostres partits tampoc mouran un dit, més enllà de quatre promeses de campanya que el vent s’emporta amb rapidesa.

Es el racisme de la llengua.

Que el control de la societat en mans d’uns quants es un fet irrefutable, i que els mecanismes de control son coneguts i diversos també. Un d’ells es la religió i el fet de jugar amb la nostra fragilitat com sers vius amb la promesa de fantasies eternes.

Malauradament, la notícia que comento es habitual i repetida en el temps, però no per això deixa de ser molt greu. La notícia ens diu que 234 exalumnes de l’escola Jesuïtes de Casp de Barcelona exigeixen a la congregació una condemna pública pels pressumptes abusos d’un sacerdot que van quedat destapats en una investigació. Va ser denunciat el 2021 al Vaticà i a la Conferència Episcopal espanyola, però a dia d’avui no hi ha cap posicionament ferm i públic de condemna per part de la institució. Sembla ser que els abusos van començar a Barcelona i van seguir a Bolivia on un tal Francesc Peris havia estat traslladat desprès dels primers fets. La queixa dels demandants es que la Companyia de Jesús no hagi actuat de manera decidida per facilitar la investigació, encara que ha fet un comunicat am bel compromís de crear entorns segurs.

Com deia, i llastimosament es un cas més i no serà el darrer d’aquesta plaga que suposen aquestes organitzacions religioses i la seva relació amb els abusos a menors en la seva historia. Evidentment amb això no vull dir que tots siguin així, però el cert es que molts cops han mirat a un altre costat i han fet la vista grossa amb aquests delictes miserables. Organitzacions protegides i que amb impunitat han permés que aquests monstres fessin els seus delictes amb total lliberat. En aquest cas el trasllat de Barcelona a Bolivia es molt sospitós de saber exactament que passava i les traves a la investigació com a resposta no tenen res a veure amb crear entorns segurs. Aquests es donen quan els culpables son perseguits i posats davant la justícia per ser condemnats, i no sense fer res amb milers de menors al món que han hagut de patir els vicis d’aquests autèntics miserables.

A pesar d’això veiem com molta gent obvia el tema i segueix amb la dèria que li han introduït al cervell i que no li permet valorar la realitat i alliberar el seu cervell d’aquesta plaga, un mecanisme més de control per mantenir la societat justament allà on la volen i no permetre el lliure pensament, el que resultaria més perillós pel poder.

Entorns segurs.

Diu el diccionari que Racisme, és el fet d’afirmar que la gent de diferents ètnies difereix en valor, que les diferències poden ser amidades o catalogades jeràrquicament, i que en resulta l’avavantatge econòmic, polític i social d’un grup en relació als altres.

Aquest cap de setmana en el partit de futbol a València entre l’èquip local i el Reial Madrid, en vam tenir una mostra. El jugador blanc Vinicius va senyalar amb el dit un espectador que li havia dit insults racistes i davant els cantics de les grades va valorar abandonar el camp. De fet posteriorment en una tangana va agredir a un jugador de l’èquip valencià i va ser expulsat encarant-se al sortir amb el públic i la senyal de dos dits en referència a la segona divisió.

Le acusacions posterior del jugador a la Liga i comportant-se com la víctima de totes les batalles i el defensor d’aquesta batalla del racisme, amb suport de molts dels mitjans miserables que ho poden justificar tot fan riure per no plorar. Caldria dir que aquest jugador si no fos jugador de l’èquip blanc i a la Lliga Espanyola hauria rebut moltes expusions, però com molts altres casos en l’èquip protegit pel Règim tot s’hi val i així es converteix una situació anormal en normal. Tots veiem partit rera partit com independentment de la qualitat del jugador com a persona la seva qualitat es sota zero, burles als rivals, mala educació i provocació amb tothom, agressions que son obviades cada cap de setmana i un gran victimisme que alimenta aquest odi que transmet i com es consentit va alimentant les ganes dels rivals. Que ara es presenti com la victima del racisme em sembla demencial. En contra evidentment de la falta de respecte a qualsevol, però un professional ha d’estar per damunt de qualsevol crit d’alguna aixelabrat d’una grada i alhora ha de predicar amb l’exemple. La seva actitud i fets si que son de racisme per la resta de jugadors, ja que te bula per fer segons quines coses sense sanció que la resta no tenen.

Per tant rebre la seva medicina un cop no em sembla cap disbarat. Alhora diria que Espanya es un país racista per definició amb un pensament únic que fa que ser català no es el mateix que ser extremeny per exemple, ni amb el tracte econòmic, ni cultural, ni social. No cal treure exemples sobre la llengua, les inversions o els drets socials per afirmar el racisme espanyol. Per tant no es estrany que aquests fenomen sigui més ample que en llocs més civilitzats.

Per últim respecte aquest jugador, cap llàstima, primer s’ha de ser persona i posteriorment hi ha el dret a queixa.

Un altra condemna de l’ONU per Espanya, aquest cop per haver violats els drets polítics del President Puigdemont, havent suspés en el seu dia el seu mandat com a diputat al Parlament de Catalunya sense cap condemna pel mig i impedint reeditar la seva presidència.

De fet el Comite de Drets Humans de les Naciona Unides aha donat parcialment la raó al President, ja que no hi havia raons a la llei per suspendre el seu càrrec de parlamentari i candidat a la presidència. Espanya va violar els drets de tot ciutadà a participar en la direcció dels afers públics, el dret a votar i ser escollit. Davant això demana una reparació dels seus drets i dona 180 dies per la resposta espanyola.

Per part del Govern espanyol la vicepresidenta Nuria Calviño interpreta que la resolució diu que el President ha de tornar per ser jutjat i celebra que l’actual Catalunya res te a veure amb la del 2017.

Un nou cop a la credibilitat internacional d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya, cal dir que Espanya com a membre signat de les Nacions Unides hauria de complir amb totes les seves relacions, però ja sabem que no serà així i que seguirà amb la seva deriva autoritaria fent cas omís dels seus compromisos signats. Es una realitat que aquestes condemnes es converteixen en simbòliques per Espanya i prou. Un cas flagrant que evidentment Espanya no estava disposada a consentir desprès del 2017, la seva violència i el seu cop d’Estat en forma de 155, el President no podia tornar-ho a ser i a més va comptar amb la col·laboració del mateix Parlament obeint cegament, codsa que ha fet fins ara per cert. La primera reacció del Govern espanyol ja veiem que continua la burla a la ciutadania interpretant amb la seva dèria autoritaria que el President ha de tornar per ser jutjat, cosa que evidentment no s’esmenta en tota la resolució de l’ONU, però es igual, quan la democràcia no existeix i la llei nomes s’aplica amb el nostre propi interès poden passar aquestes coses i de fet aquí acabarà aquest tema, ja que els mateixos partits actuals posats amb les seves batalletes autonòmiques i intentant esborrar el 2017 de la memòria col·lectiva son els principals interessats en l’oblit immediat.

Nomes la societat catalana pot agafar aquest nou argument i posar-lo amb la resta de greuges per aixecar la veu i donar una gran advertencia en forma de vot a les properes municipals i de pas començar acabar amb aquesta farsa de la democràcia plena.

Es la relació ONU-Espanya.

La investigació pel Tsunami democràtic segueix ben viva i Espanya segueix la seva persecució política implacable per damunt de tot. De totes maneres i en aquest cas han topat amb el món real fora de les fronteres.

Efectivament, Suïssa ja ha dit que es nega a donar informació a l’Audiència Nacional sobre el tema, ja que es una causa política. Espanya busca saber quins son els promotors de Tsunami que van engegar una campanya de mobilitzacions de gran abast degut a la condemna dels polítics catalans. La Guàrdia Civil en realitat te poca cosa i ha intervingut centenars de telefons del món independentista per trobar respostes. Les incògnites van ser demanades apart de Suïssa a altres Estats com Canada, Països Baixos o Estats Units que tampoc han donat cap informació concloent. De fet les imputacions son encara sense concretar i no saben quines persones investigar. Els participants en accions ja detinguts en el seu dia i absolts, ara no poden ser investigats altre cop i pel que fa a les persones públiques com Xavier Vendrell o David Madí per exaemple tampoc hi ha proves concloents i per tant estan a l’espera de l’arxivament de la causa contra ells.

Realment el Tsunami va a dur a terme una sèrie d’accions com la de l’Aeroport de Barcelona o la del Tall de la frontera a la Junquera de gran impacte i que mostraven realment com la situació no era normal i el procés d’independència seguia endavant, però malauradament tot va acabar i desperta seriosos dubtes sobre qui estava al darrera i els interessos que hi havia per part de les formacions polítiques.

De totes maneres la repressió espanyola veiem que segueix molt viva i no s’atura. De fet la rendició ens ha portat la mateixa i amb un Estat tant feble democràticament això es una invitació a la persecució per damunt de qualsevol dret. La seva gran dificultat com també l’ha tinguda el Jutge Llarena amb la seva persecució als nostres exiliats es a l’hora de traslladar aquesta deriva fora de les fronteres on normalment distingeixen molt bé que es un delicte jurídic i quin es una persecució política a l’estil de les millors dictadures, i això ha estat el que han topat un cop i un altra sense remei.

De totes maneres, crec que entitats com l’ANC o Òmnium en el seu dia, i es senzill dir-ho ara quan ha passat davant l’acabament amb fugida i la renúncia a culminar la independència havien d’haver liderat les protestes civils dia si dia també per mantenir la anormalitat que acabavem de viure.

En definitiva, una persecució sense fi.

Vergonya aliena, 12 anys desprès del darrer atemptat i la dissolució de la banda terrorista ETA, segueix sent un argument sobretot per la dreta espanyola en qualsevol elecció i ara no es cap excepció.

Les llistes de Bildu amb els 7 membres amb delictes de sang i 37 amb altres delictes que tots han pagat amb la condemna corresponent segueix sent el focus d’atac Popular al Socialismes de fireta espanyol. Cal dir que l’anunci de no recollir l’acta dels 7 primers ho trobo molt esperpèntic, d’entrada per reconeixer que les condemnes per la justícia un cop complides no son per retornar a la societat passant pàgina i els mateixos drets, cosa greu. Podem parlar de l’ètica o la moral de ser representants de familiars de les seves mateixes víctimes, i aquestes podrien argumentar aquest dolor encara present, però que ho diguin partits com els Populars, que van ser fundats per un franquista amb les mans tacades de sang com Fraga i que nomes cal veure qui son o de qui son fills molts dels seus dirigents i un altres partit ara governant que va crear una banda terrorista amb crims de sang i tortures en el seu currículum, es per riure per no plorar.

ETA ja no hi es, va fer el màxim esforç per acabar amb la violència i pràcticament ho va fer en solitari, ja que els partits espanyols, un o l’altra mai van cedir res per acabar amb aquesta tragèdia, de fet el seu fort mai ha estat la negociació i sembla que van fer el possible per seguir vivint amb el terrorisme sempre, cosa que no van aconseguir.

El gir de la història a l’estil dels partits teoricament independentistes catalans es veure com per una part mantenen el seu estatus dels objectius d’independència i lluita i per l’altra la seva acció es la de col·laboració total amb aquests partits espanyols que abans deia, en les seves institucions i donant suports per la governabilitat. Ara amb Bildu en tenim un altre exemple entumant la culpa amb aquestes llistes i privant dels drets legitims amb aquestes persones. Es una forma de perdre la credibilitat, tastant el poder autonòmic, s’han aferrat a ell, deixant el discurs original, amb un discurs buit de contingut.

De fet, el més normal amb la repressió que ha patit el País Basc i més recentment Catalunya seria que no hi haguessin partits bascs i catalans a les institucions espanyoles, un boicot per cert legal i evidentment cap col·laboració, però ja sabem que la realitat es un altra.

Una historia manipulada.

Un sistema de baixa estopa com l’espanyol permet portades als diaris ultra de la dreta rància espanyola a Madrid o a La Vanguardia a Catalunya llençar acusacions tant miserables com que Pedro Sanchez es ETA fent una giragonsa amb diversos conceptes sense cap rubor.

Efectivament, aquest esperpent arriba a la conclusió ja que EH Bildu ha donat suport al PSOE en moltes ocasions a Madrid aquesta legislatura i com que ara a les municipals presenta 44 condemnats per delictes de terrorisme, i concretament 7 d’ells amb delictes de sang, ja tenim el poti poti creat per misèries intel·lectuals que tracten a la societat d’autèntics imbècils mentals.

Els mitjans aboquen el tema i aquest seria el nivell d’unes eleccions i un sistema de partits en una democràcia mediocre com l’espanyola. Primer de tot caldria dir que apart dels 7 esmentats la resta son condemnes per coses menors que ja han complert i per tant tenen els mateixos drets que qualsevol ciutadà, pel que fa als 7 la qüestió és més delicada, però en una societat normal si han pagat amb la justícia no hauria de ser un problema la seva participació política com qualsevol ciutadà, desprès s’ompliran la boca de que la presó es per la reinserció a la societat, es veu que per aquests no és vàlid. Apart acusar al partit dels GAL de ser ungla i carn amb la banda terrorista ETA, quan fent us dels fons reservats van creat una banda terrorista d’Estat amb tortures i sang a la seva esquena per lluitar contra la mateixa, al més pur estil de qualsevol Dictadura, precisament el PSOE no seria cap exemple de partit democràtic i de respecte a l’Estat de dret i als drets humans.

De totes maneres el cinisme dels acusadors arriba lluny, ja que no diuen res de la candidatura de la Falange a Bilbao on qui l’encapçala es un ultra tacat de sang per l’assassinat de cinc advocats laboralistes el 1977, sentenciat a 193 anys dels quals es van convertir amb 14, o també de l’ascens a tinent general de la Guàrdia Civil Arturo Espejo, un dels implicats en les tortures i mort de Zabalza el 1985 a Intxaurrondo. Aquests dos personatges, assassins i miserables son totalment obviats i carregats de legalitat davant les acusacions abans esmentades. Es la prova de la falsa transició, dels guanyadors i els vençuts que evidentment no es van rectificar mai ja que simplement la democràcia espanyola es una broma macabra de mal gust.

Gent de baixa estopa.

Ahir el Barça va guanyar la lliga de futbol, una competició que ja tenia al sac però calia acabar de donar la raó a les matemàtiques i deixar-la finiquitada. Un bon partit al camp de l’Espanyol i amb aquesta solvència va acabar tot.

Malauradament la notícia va venir desprès, quan coincidint amb el final del partit, i amb la lògica celebració dels jugadors blaugranes, entre abraçades, salts i finalment la famosa rotllana que va començar a girar amb les èpoques de Guardiola i que segueix ben viva quan es guanya un títol. Una celebració que en cap moment va mirar a la grada, ni hi va haver cap gest que pogues donar a entendre una burla o ofensa al públic de l’Estadi. De totes maneres des d’un sector del mateix uns aficionats, crec que aquesta paraula no els defineix, més aviat seria la paraula salvatge, van envaïr el Camp per anar a agredir als jugadors començant a tirar anuncis, camares televisives i el que trobaven, provocant la fugida ràpida dels jugadors i la intervenció de les forces policials per aturar-los. Una imatge trista i que mereix un càstig exemplar.

Escoltant alguns d’aquests periodistes miserables de programes televisius o fins hi tot persones relacionades amb l’Espanyol vaig escoltar la paraula provocació dels jugadors del Barça per justificar el que no te justificació i realment tot forma part de la mateixa història. Tothom va veure, com deia que cap gest dels jugador que el seu únic pecat va ser celebrar que havien guanyat i això ara en aquest societat estranya que ens tenen es veu que també es una provocació, una mica a l’estil de quan un jugador fa una gran jugada que deixa amb evidència a altres jugadors també es titllat de provocador i així anem construint un relat del món a l’inreves que malauradament es va imposant dins una societat malalta i influenciable.

A l’esport s’ha de saber guanyar i també perdre, i s’ha de plorar la derrota i celebrar la victòria amb normalitat. Aquests feixistes que segur que el club coneix i que sempre es comporten igual, feixistes que res tenen a veure amb l’esport, haurien de ser erradicats dels camps com per exemple el Barça va fer, sinó el club passa a ser còmplice dels mateixos, i per tant espero una forta sanció per aquest club per deixar de barrejar falta de respecte amb normalitat.

Una vergonya més per aquest club, que va demostra que el tema dels valors, li va molt gran.

Ahir, enganxada de cartells, i els primers discursos cinics de tots els partits, res de nou a l’horitzó. De totes maneres jo crec que hi ha limits que es podrien respectar i no caldria posar damunt la taula, encara que fos per dignitat.

Per exemple ahir Oriol Junqueras en l’arrencada de campanya republican parla del PSC com el partit de la Renfe, de la nefasta gestió de Rodalies i de deixar morir milers d’arbres per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Per la part de Trias els anomena una llista que amaga el seu nom farcida de gent que l’estiu del 2017 van abandonar el Govern i el poble de Catalunya per no assumir les responsabilitat d’organitzar el referèndum i situa el seu candidat per evitar la sociovergència.

Parlem del context d’un miting pels seus, però els discursos no es poden basar nomes en el cinisme o les mitges veritats. Titllar els socialistes com a culpables de la gestió dels nostres trens, no deixa de ser veritat, però hauria de dir que tant amb Populars com a Socialistes en el Govern a Madrid el deficit d’inversions ha estat igual, i que el traspàs del Conseller Saura en època de tripartit on Esquerra formava part activa del Govern va ser un engany de grans proporcions, com no aniria malament dir que si son culpables de tot, com es que tenen el seu suport incondicional a Madrid i han votat tots els pressupostos. Crec que no es una dada menor i caldria posar-ho en relleu.

Pel que fa la llista de Trias, li dono la raó sota el tema d’amagar el nom del partit, de fet ho vaig criticar ahir per opacitat davant l’electorat, però el tema de la fugida de l’estiu, un dard contra per exemple Neus Munté, crec es injustificat. Un cop s’acostava la data de donar el pas al referèndum, ho considero una decisió encertada del President Puigdemont de donar oportunitat a qui no es volia arriscar en el seu Govern com va ser el cas de Munté, un acte de coherència i que cal respectar. Curiós que ho digui una persona que quan va arribar el moment va fer marxa enrere com la resta del Govern, i que posterioment es va entregar a la Justícia espanyola blanquejant un judici farsa com va ser el cas, no hi veig cap dignitat amb això, i també s’ha de dir.

Nomes es un exemple, però en una campanya com aquesta en trobarem en totes direccions i em sembla un democràcia de baixa qualitat, res de nou.

En algunes candidatures electorals, per amagar les connotacions que porten incorporades els partits, s’intenten amagar i la figura del candidat es la imatge que veu el futur elector, cosa que no es masssa licit, alhora veiem que la neutralitat en les propostes cap a la ciutadania d’un Govern no sempre lliguen amb els seus interessos.

En aquest segon cas i amb la petició de dimissió de la Consellera Vilagrà per part de la plataforma Stop JJOO, es un gran exemple, els famosos jocs d’hivern dels Pirineus catalans. Un anunci de propaganda abans de la consulta i que havia de posar la neutralitat per davant de tot, no es així ja que donava una idea favorable dels mateixos i que la Consellera ja s’ha reunit d’amagat amb el COE per tornar a plantejar la candidatura pel 2034. Un cost elevat i un lema”Tornem a fer història” d’un spot amb eslògans com “una oportunitat per tornar a brillar i enamorar el món sencer”.

Ja podem veure que te de tot menys neutralitat. De fet l’organitzador ha de mantenir una neutralitat total ja que s’omple la boca amb la decisió de la població en una consulta, i això es el que han d’entendre els nostres representants, la decisió es del poble realment i no seva manipulant i posant els seus interessos ocults per davant de tot, ja n’hi ha prou d’adulterar consultes com per exemple les internes pels candidats a les llistes electorals que sempre son una manipulació total. El control ha de ser del poble i els dictadors amb pell de democrates simplement han d’esperar la resposta.

En el primer cas ara trobem la candidatura de Trias a Barcelona on per la seva imposició no apareix el partit que el presenta Junts i amb la seva foto per bandera i el nom de Compromís Municipal, cosa que ja va fer Colau a les passades eleccions amb la seva figura per davant del partit on es presentava. Una nova mostra d’opacitat, ja que els electors han de saber clarament a quin partit voten i no amagar aquest amb clares intencionalitats del culte a la persona per davant de tot amagant qui li dona suport i qui es al darrera de cada cara. Una nova mostra que el sistema no busca donar informació i claredat al votant, més aviat al contrari, busca que els interessos dels representants estiguin molt per damunt de la nosa que suposa que la societat pugui decidir amb el seu vot.

Es la opacitat del poder.