ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DESGAVELL DEL BOE

En una crisi com aquesta qui te el comandament ha de gestionar amb rapidesa i eficacia, però sobretot mai donar la sensació de total inseguretat i de provocar el desconcert a la societat que confia en els seus representants per sortir endavant.

El decret públicat al BOE sobre el confinament més estricte d’aquests propers 15 dies es un clar exemple. Es diu als treballador que no tinguin sectors essencials que es quedaran a casa confinats, no es deixa clar les excepcions d’aquests sectors i el dia abans concretament a les 23.30 de la nit surt el BOE amb una moratòria de 24 hores per les empreses degut al nul temps per la seva organització i es deixen moltes preguntes a l’aire, amb una mena de “interpretar com vulguis”.

Pitjor impossible. De fet i per exemple es clar que els supermercats han de servir a la població, però això comporta una cadena des de la pagesia fins arribar al prestatge del centre alimentari que no es pot trencar, i s’ha de tenir clar.

De fet i com ja he dit algun cop, aquesta mesura més dura ha arribat tard i malament, alhora que mal gestionada, i sobretot davant les dures critiques al President Torra per demanar-la, ara que s’aplica encara espero alguna rectificació o perdó que ja se que no arribarà.

De fet , en una crisi d’aquest nivell totes les accions han de ser vistes en global i veure totes les conseqüències, per exemple amb els autònoms i el cobrament de les seves quotes sense ingressos per la seva part, o també en molta població vulnerable que no veu ajornat el pagament dels serveis bàsics o ajudes més clares sense el pas previ pel Banc, com un crèdit qualsevol que dona negoci a les entitats de sempre en el context que vivim, i que no es de rebut.

Cal pensar principalment en la salut, i aquesta passa en bona mesura per la tranquil·litat de la societat confinada amb la seva feina i el present i futur dels seus ingressos i despeses provinents de l’Estat i de les quotes fixes com hipoteques, lloguers, llum, gas o aigua per exemple.

El desgavell del BOE, es un clar exemple de la pèssima gestió que vivim.

EL CAPITALISME TRONTOLLA

Si alguna cosa en podem treure d’aquesta crisi sanitària es segurament intentar un canvi de model econòmic i de sistema cosa gairebé impossible, però com a mínim obrir els ulls a molta gent per reclamar-lo.

Aquest sistema capitalista sense fí i de control total de la societat en benefici d’uns pocs i amb moltes eines a l’abast, com la justícia, el sistema polític i la mateixa vida social molts cops dirigida a l’ombra sense contemplacions.

Escoltava al professor Sala i Martin aquest passat dissabte i apuntava una idea ben clara, pocs poden fabricar diner i un d’ells es el Banc Central Europeu que ara hauria d’ajudar a tots els Estats per poder garantir la supervivència de les empreses per un costat i la societat individual amb un sou garantit per no patir un doble càstig de confinament i monetari.

No hi ha dubte que les critiques holandeses i d’altres davant les peticions per exemple de l’Estat espanyol d’ajuda finançera son certes i fruit del mateix sistema que prioritza el negoci per damunt del bon control d’uns govenants corruptes com els espanyols. De totes maneres ara no es el moment i ja hi haurà temps de rectificar i passar comptes més endavant. Si la Unió Europea quan hi ha una crisi democràtica com la catalana ens diu que es un assumpte intern i deixa que un Estat amb tant baix nivell democràtic creui totes les ratlles existents, i ara que hi ha una crisi que necessita liquiditat per protegir els ciutadans fa el mateix, crec que la pregunta es ben clara, de que coi servei la Unió Europea sinó per mantenir aquest sistema capitalista i de control de la societat sense fre i pagat per tots, la resposta, per res.

Esclar que ningú de la classe dirigent es preguntarà això, ja que formen part dels beneficis d’aquest sistema d’esquena a la població.

Ara cal donar seguretat, deixar els bancs en un costat, crec que aquestes maquinàries usureres ja han obtingut prous beneficis, i ajornar impostos i despeses, alhora que garantir una renda a fons perdut mentre duri aquesta crisi sanitària i així també ajudar a una recuperació més ràpida un cop la roda es posi en marxa altra cop.

Es un moment perquè la societat torni agafar les regnes, aquelles que el sistema te agafades i no pensa deixar.

ELS CONCEPTES DE BASE

Vaig escoltar ahir l’entrevista de Ricard Ustrell al que va ser president espanyol socialista, José Luís Rodríguez Zapatero i es poden treure unes conclusions força clares.

Primer de tot, dir que si ho comparem amb la resta de Presidents espanyols en democràcia, no seria el més mediocre ni molt menys, això no treu que la seva base democràtica sigui discutible.

Cal reconèixer que dins el seu mandat va utilitzar el diàleg amb la banda terrorista ETA, que va comportar la fi de la mateixa, tot hi que anys abans, un gran miserable del seu partit com Felipe Gonzalez va crear una banda terrorista del Govern per acabar amb la mateixa amb total impunitat. De fet socialment va impulsar mesures d’igualtat com el matrimoni entre persones del mateix sexe i per tant va ampliar el catàleg de drets per una societat que amb la seva diversitat viu encotillada per això que en diuen Estat i ha de pidolar reformes que haurien de caure pel seu propi pes.

Pel que fa a Catalunya i els seus conceptes democràtics son molt aclaridors del sistema espanyol tant allunyat de qualsevol democràcia normal que ara amb la crisi del Coronavirus també hauria de quedar en l’oblit amb un nou ordre mundial i sistema de convivència que no fos de tots en benefici d’uns pocs.

Zapatero ens explica que la democràcia es convivència i per tant un referèndum per modificar-la com el que reclama Catalunya sobre la indepedència no hi te cabuda ja que trenca la mateixa. Res més lluny de la realitat, es lícit el contracte de convivència, però també ho ha de ser la seva modificació, igual que una parella es pot casar i separar en funció de moltes raons, d’altra manera seria una presó i un control de la societat en forma dictatorial. Dir el contrari son conceptes equivocats.

Defensar el diàleg es bo, però aquest ha d’escoltar i proposar. Negar o vetar qualsevol de les dues com ara no es diàleg i no substitueix la violència i el poder desmesurat per frenar la ciutadania com ha estat la recepta espanyola.

Per últim, en referència a l’Estatut i la seva famosa frase de respecte al mateix, no pot ser bandejada dient que una cosa son les proclames i l’altre les coses concretes. En un sistema democràtic haurien de ser el mateix, d’altra manera es un engany a la societat que escolleix els seus representants en base a les seves propostes com un contracte.

No es pot demanar aprofundir en un text que va quedar en res en bona part pel seu partit i desautoritzat el vot de la gent, si el context canvia i la gent demana una nova solució. Un altre cop ancorats en el passat i sense voler evolucionar.

Son conceptes de base democràtica que entenc que qualsevol representant públic hauria d’aplicar.

CÒMPLICES

La petició per prorrogar el confinament de la Conca d’Odena per part de la Generalitat ja ha rebut la negativa de Madrid i per tant els habitants d’Igualada podran sortir a partir d’avui dins les restriccions de l’Estat d’Alarma.

No deixa de ser alarmant de nou, veure com contra qualsevol respecte a la vida humana i en aquest cas als experts, cientifics, OMS i evidències mundials amb confinaments a bona part del planeta com a solució lògica a la propagació del virus.

Ara veiem de nou com la Gestoria anomenada Generalitat de Catalunya, sense cap tipus de poder no pot fer efectives les mesures racionals que requereix la població i esta novament sotmesa a l’autorització dels que dirigeixen l’Estat sense contemplacions, amb indexs de mortalitat i infeccions cada cop més elevats i els militars i la bandera com a insignies de la lluita contra la pandemia.

Alhora, observant la nefasta gestió a tots els nivells, incloses les insuficients mesures socials aplicadaes fins ara si les comparem amb el món civilitzat.

Això ja ho sabem, i vull pensar que res serà igual quan això acabi i com a mínim una part de la societat obrirà els ulls per fer escoltar la seva veu. De totes maneres arribats amb aquest punt, l’acceptació de la gestoria catalana seguint l’exemple des de l’aplicació del 155, i ara veient com les morts de la població van augmentant amb aquesta crisi immensa, i sense atrevir-se a dir prou, i com a mínim unilateralment fer el que faria qualsevol Govern responsable quan es tracta de les vides dels seus ciutadans. Vers al contrari, accepta i accepta, el que veritablement el fa còmplice d’aquest crim contra la societat catalana.

Uns dirigents que haurien d’assumir ja la desobediència per raons sanitàries, no parlem de banderes i si no si veuen en cor o no volen simplement dimitir en bloc i deixar aquest teatre trist anomenat Generalitat tancat i fent visible clarament el 155 com a forma de Govern que hem adoptat els catalans a partir de la no aplicació dels resultats de l’1 d’octubre.

Es trist però es així, lleials i responsable o còmplices.

L’ESTAT I LA SOCIETAT

Amb la crisi sanitària del Coronavirus, segurament algú es preguntarà perquè serveix l’Estat i si es la millor manera de regir una societat democràtica.

Segurament, la resposta es no, sobretot si ens referim a Estats com l’Estat espanyol, un Estat que s’ha mostrat inútil i submís als poders fàctics que dirigeixen vertaderament la situació. Veure com no es prenen les mesures que estan aplicant en altres llocs i que s’han mostrat efectives i no tancar definitivament les zones infectades i un confinament total amb parada de totes les activitats econòmiques excepte les indispensables dona fe que el model econòmic i la seguretat d’aquest model capitalista es prioritaria respecte la mateixa vida de la gent.

Com sempre he dit, el cinisme dels representants populars pel damunt del bé i del mal i que substitueixen la mateixa societat com centre i eix principal de tot el sistema deixa la democràcia en res. Aquests poders econòmics vetllen pels seus interessos i evidentment per damunt de qualsevol vida en nom dels seus guanys.

Ho hem vist repetidament, i ara amb molta més cruesa amb l’allau de morts que veiem dia a dia. Escoltem dirigents com amb sang freda ja assumeixen les morts com una cosa normal a canvi de no deixar tocat el sector econòmic del país, com fan regateig amb les ajudes per la classe treballadora i tots els seus serveis, com si aquests diners en definitiva no fossin de la mateixa societat amb els nostres impostos i que ara en una situació excepcional han de fluir com mai per no deixar enrere a ningú i protegir la ciutadania.

Uns diners de tots en benefici de molt pocs. Aquests gestors a sou, no son res més que titelles a mans d’aquests grans negocis i les seves teranyines que atrapen la societat i en comptes de fomentar la cultura, la educació , la sanitat i uns serveis de primera, es dediquen a escanyar-la a canvi de ben poca cosa.

Vam veure com amb la crisi es va aprofitar per retallar per tots els costats i sobretot en aquests pilars bàsics per qualsevol ciutadà i que ara paguem amb escreix.

Aquest rumb entre d’altres coses nomes es pot aguantar amb societats de baix nivell fomentat en tots els ordres i on el gruix segueixi sense questionar res. Tots en som responsables i segurament l’autocritica seria de rebut.

Arribats en aquest punt, la pregunta de perquè ens seveix un Estat, seria per repensar un nou model de societat que requereix una societat molt més preparada, critica i exigent.

EL MONARCA: PRIMER SOLDAT ESPANYOL

Escoltar ahir un cop més el militar espanyol a la roda de premsa, fa fàstic i un sentiment d’impotència molt gran. Ahir defensant el monarca, i dient que era el primer soldat espanyol.

Parlant de soldats, de guerra, de salvar el règim inclos una monarquia tacada per la corrupció i un feixisme inicial fora de dubte, es senzillament fora de lloc i una mostra del que es aquest Estat anomenat Espanya on les vides passen a un segon pla i com diu Jordi Galves, “ja tenim els morts”.

Ja tenim els morts

Jordi Galves

Ja hi som. Hem arribat on fatalment havíem d’arribar. Als morts. A un lloc viu, vivíssim, entre els morts. Perquè una cosa van ser els atemptats islamistes de la Rambla de Barcelona i de Cambrils, una altra cosa van ser les brutals pallisses i la humiliació contra la població catalana que volia votar el Primer d’octubre, i ara ja és diferent, això d’ara és una altra cosa sense excusa. Perquè els morts que estem enterrant ara, la inacceptable quantitat de morts que enterrarem durant les properes setmanes i mesos, sense poder-los veure, sense poder vetllar-los ni fer-ne el dol, són els nostres morts. Morts que parlen català i morts que parlen castellà, tots són morts nostres, morts innecessaris. Són els morts que ens allunyen per sempre més d’aquest Estat farsa, d’aquest malson grotesc, d’aquest engany anomenat Espanya, amb els seus militars ridículs, amb el seu rei altiu, amb la seva frivolitat feridora. No, no és veritat que els morts que estem enterrant aquests dies siguin conseqüència d’una pandèmia mundial, d’una malaurada, inevitable, mala sort que no té responsables directes. Els morts que estem enterrant són responsabilitat d’una gestió caòtica, d’un fracàs polític, d’una inacceptable administració colonial, perduda en el seu egoisme atàvic. Si aquests fossin els morts del coronavirus tindríem el mateix percentatge de morts de Portugal o de França. Però aquests són els morts de Pedro Sánchez, de la incompetència criminal de Pedro Sánchez. Espanya és el rècord mundial de morts en aquesta pandèmia exclusivament per culpa de la gestió equivocada i erràtica de Pedro Sánchez, l’irresponsable, l’inútil.

Els morts que estem enterrant són responsabilitat d’una gestió caòtica, d’un fracàs polític, d’una inacceptable administració colonial, perduda en el seu egoisme atàvic

El president Quim Torra no sap res de medicina, però té un panorama familiar, personal, ben galdós que l’ha acostumat, des de fa anys, a escoltar-se els metges, els especialistes, els que en saben més que ell. El president català no és millor que Pedro Sánchez perquè sigui català sinó perquè no té l’arrogància criminosa del de Madrid, perquè té molt més respecte per la vida dels altres, perquè no és un pet presumit com el guapo de la Moncloa. Si la retallada de l’Estatut d’Autonomia va ser el desencadenant del procés independentista, la nefasta gestió d’aquesta greu malaltia que ens afecta a tots, és la prova del cotó fluix, la darrera prova, indiscutible, que tenim un Estat que paguem amb els nostres impostos però que treballa incansablement en contra de Catalunya, de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Diguem-ho clar d’una punyetera vegada. No han tancat Madrid, no han deixat tancar Catalunya, no fos cas que els catalans, amb la seva admirable disciplina, amb el seu capteniment assenyat, se’n sortissin abans que els de la capital imperial. Això era inacceptable per a ells. Pedro Sánchez i el seu govern han gestionat pèssimament aquesta crisi perquè són uns incompetents i perquè són uns nacionalistes espanyolistes criminals. Perquè no podien suportar que Catalunya se’n sortís abans que ells, perquè l’enveja presideix les seves decisions polítiques. Arribarà un dia, ben proper, en el qual hauran de respondre davant d’un tribunal penal internacional per delictes de lesa humanitat.

De la mateixa manera que van haver de respondre els fanàtics unionistes serbis dels seus crims, uns fanàtics nacionalistes, imperialistes, que van dur els antics compatriotes del que havia estat Iugoslàvia, a la mort i a la desesperació. Aquests morts del virus són imperdonables i consoliden per sempre més el trencament de Catalunya amb Madrid.

SEGUIM CONFINATS A MITGES

Encetem la setmana amb la notícia de que el confinament light del Govern espanyol s’allargarà fins l’11 d’abril com ja preveiem, però amb la incredulitat i enuig de la falta de mesures demanades per activa i per passiva al Govern espanyol.

Seguim igual, a l’Estat espanyol més de 2 mil morts a Catalunya més de 200 i els casos d’infectats que es van multiplicant deixant els serveis sanitaris en una situació molt delicada.

De fet a la Reunió de Sanchez amb els presidents autonòmics, ja van ser quatre, les autonòmies que apart de la catalana demanaven el confinament total,es a dir tancar les empreses que no siguin imprescindibles i el tancament del territori per la lluita més eficaç contra el virus maligne, alhora unes mesures per la seguretat econòmica dels treballadors a l’alçada de les que altres Estats ja han acordat. Veure com pel món aquestes mesures es van aplicant seguint altres que ho han fet amb els millors resultats fins ara i l’Estat les segueix negant, i alhora fent el pitjor que es pot fer, entorpir les mesures des del mateix territori per seguir aquest concepte radial espanyol amb seu a Madrid i veure com sembla la vida de les persones es secundària i fins hi tot el material es aturat, creant l’alarma als centres sanitaris.

Tanta mala fe sembla impossible, tanta mala gestió per mediocre que siguin les el·lits polítiques espanyoles embolicades amb la bandera i la unitat del “una grande y libre” franquista aplicada a tot, i en aquest cas a les nostre vides es simplement una quimera. No hi ha altra explicació que les el·lits econòmiques que dominen Espanya des de temps immemorials un cop més fan servir a la classe dirigent com titelles i intenten afavorir al màxim els seus interessos financers amb el cost de vides humanes com a mal menor.

Aquest anomenat IBEX 35 no entén de salut, ni de vides. El seu entramat ben forjat a la Dictadura franquista segueix dirigint amb ma de ferro la falsa democràcia espanyola i els personatges que teoricament tenen funcions en la mateixa al seu so.

Crec que nomes així podem entendre aquestes decisions, aquesta obstinació i aquest cost que en una societat avançada hauria de comportar responsabilitats.

Mentrestant seguim confinats a mitges i veient la trista realitat.

EL POBLET DE L’ASTERIX

Els confinaments dels focus a nivell mundial es van multiplicant, a partir de la mitjanit una de les capitals del món, New York serà tancada, així com California, uns 60 milions de persones. Per la resta del planeta veiem com el Tirol a Austria, Rio de Janeiro a Brasil, la Llombardia a Italia i molts d’altres. Com diuen els comics d’Asterix, tota la Gal·lia esta ocupada, menys un poblet que resisteix a l’invasor.

Es francament sorpresiu com una colla de fanàtics embolicats amb la bandera i el patriotisme de fireta digne d’altres temps passats en blanc i negre segueixen a la seva i ara jugant amb la vida de les persones com si tal cosa.

Intentar comprendre les mesures de l’Estat, totalment centralitzades a Madrid, deixant les competències dels territoris en res i amb uns interlocutors fora de lloc i amb l’aparell militar com a portaveus parlant de guerres i amb l’operació de propaganda d’unitats de desinfectació pels nostres carrers.

Estan convertint-se amb còmplices de moltes de les víctimes del maleït virus i entenc que un cop passat la pandemia la societat hauria d’exigir responsabilitats severes. Barrejar la vida amb la merda de les banderes no te perdó i es de malalts.

Les crides desesperades del President Torra pels mitjans internacionals o les cartes que ha enviat a dirigents europeus denunciant el nul cas del Govern espanyol a les crides per tancar Catalunya i de pas també tancar Madrid han estat respostes des de la capital espanyola amb insults, menyspreu i aquest patriotisme caducat que no l’importa res ni ningú.

Crec que la Generalitat amb el President al capdavant amb els encerts i errades corresponents, esta demostrant una gestió molt més professional que l’espanyola i segueix les recomanacions de l’OMS en quant a confinament particular i reclama les solucions que s’han mostrat efectives a la resta del planeta. Malauradament no te les mans lliures i el fre d’un Estat que impedeix les mateixes i ens demostra un cop més que la nostra emancipació es imprescindible, ara també per la salut i el respecte fonamental a la vida de les persones.

Com deia son com el poblet de l’Asterix, però ara la nostra vida es en joc.

EL BORBÓ DEL “A POR ELLOS”

Com diu en Jordi Barbeta, aquest personatge que va dimitir de les seves funcions el dia 3 d’octubre del 2017 posant-se al costat d’una part en el conflicte democràtic català i repudiant els que legitimament i amb la força del vot volien fer escoltar les seves demandes, no te absolutament cap autoritat per demanar res, i molt menys amb l’escàndol dels diners a Suïssa i la falsa renúncia a una herència que encara no es pot produïr.

Una institució hereva del franquisme i que ara es mostra tant corrupte i nociva per un poble com es.

Quina autoritat moral té el rei Felip?

Jordi Barbeta

Felip VI ha demanat “responsabilitat i sentit del deure” davant la crisi del coronavirus per concloure que “España no se rinde”, que és una frase copiada del general Moscardó quan, assetjat a Toledo per les tropes del legítim govern republicà, va proclamar: “El Alcázar no se rinde”. Fa la impressió que ell també se sent amenaçat i no només pel coronavirus. Amb raó.

El més important d’un cap d’Estat i sobretot d’un rei, perquè no depèn del vot popular, és la seva autoritat moral. És el que s’entén per auctoritas, que només tenen aquelles persones que per la seva trajectòria exemplar són reconegudes i pel mateix motiu les seves opinions legitimades. Quina autoritat moral té Felip VI per demanar “responsabilitat i sentit del deure”, després de tot el que ha transcendit aquesta setmana? Quina autoritat moral pot tenir algú quan no hi ha manera d’aclarir si, com acusa Corinna Larsen, per salvar el lloc de treball del monarca i la posició de la seva família, funcionaris de l’Estat han esmerçat diner públic i utilitzat mètodes mafiosos per interceptat la informació que compromet la Corona?

No sabem el grau d’estimació popular que té ara Felip VI, però la cassolada d’ahir a la nit suposa tot un desafiament a que s’atreveixi a comprovar-ho… com va fer el seu besavi, Alfons XIII

Felip VI va començar el seu regnat com un intent desesperat de salvar la monarquia a qualsevol preu i, malgrat disposar d’una cort política, financera i mediàtica que li dona suport incondicional, la seva trajectòria ha anat de mal en pitjor. Ja va haver de ser coronat pràcticament de forma clandestina, sense convidats internacionals mitjançant un procediment ple d’irregularitats. Va utilitzar el procés sobiranista i va liderar l’“a por ellos” institucional per redimir els escàndols de corrupció de la seva família. La tesi era i és que la monarquia, encara que sigui corrupta, encarna el bé superior que no és l’honestedat, ni tan sols l’estat de dret, sinó la unitat d’Espanya. És un argument històricament fals, atès que han estat els monàrquics i els militars els que sistemàticament han impedit per la força de les armes l’estabilitat de les repúbliques espanyoles, que sempre van ser intents de construir un espai de llibertat i fraternitat de ciutadans i pobles.

Fa un any que Felip VI va rebre una carta dels advocats de Corinna Larsen on se l’informava que figurava com a beneficiari dels negocis opacs i fiscalment fraudulents de son pare. La reacció del monarca va ser, segons ha comunicat amb un any de retard la mateixa Casa Reial, renunciar a una herència que no existeix i retirar-li l’assignació al rei emèrit, que, mentre no es digui el contrari, continuarà tenint residència a la Zarzuela, com el seu fill, i despatx també al Palacio Real.

D’altra banda, s’ha confirmat que el monarca va informar de la situació al govern de Pedro Sánchez. El president ha dit aquesta setmana que tot li ha semblat molt bé i molt correcte, però si ara la fiscalia veu motius d’intervenir, vol dir que tant Felip VI com les autoritats a les quals es va dirigir quan va rebre la carta dels advocats de Larsen van encobrir els presumptes delictes del rei emèrit que ara diuen que s’investigaran a Espanya, després de transcendir que també seran investigats a Suïssa i al Regne Unit.

Ara, Felip VI ha aprofitat la major tragèdia que viu el país per amagar l’escàndol més greu que pot afectar un cap d’Estat, la qual cosa dona la mesura del grau de decadència al qual ha arribat la monarquia espanyola.

La crisi del coronavirus no té precedents i res no tornarà a ser igual. El cataclisme econòmic que ens ve a sobre comportarà convulsions socials arreu i especialment a Espanya quan tanquin empreses en cadena i la taxa d’atur torni a desbocar-se. Fa l’efecte que Felip VI se n’adona i per això en el seu discurs ha deixat anar: “Tornarem a la normalitat. Sens dubte. I ho farem més d’hora que tard: si no abaixem la guàrdia, si tots unim les nostres forces i col·laborem des de les nostres respectives responsabilitats”. El seu besavi, Alfons XIII, va abdicar perquè, tal com va escriure: “No tinc l’amor del meu poble”. Tanmateix, va tenir el coratge d’admetre la superioritat de la voluntat democràticament expressada pels ciutadans: “Espero conèixer l’autèntica expressió de la consciència col·lectiva. Mentre parla la nació suspenc deliberadament l’exercici del Poder Reial reconeixent-la com a única senyora dels seus destins”. No sabem el grau d’estimació que té ara Felip VI, però la cassolada d’ahir a la nit suposa tot un desafiament a que s’atreveixi a comprovar-ho.

ESPANYA ENS ROBA

Recordeu aquest lema que tants cops hem escoltat i que degut a l’aparell de propaganda de l’Estat ara sembla tabu i han aconseguit esborrar dels que ho denunciaven com si fos una mentida i una incorrecció de quatre fanàtics.

Ves per on, era veritat, el deficit fiscal que any rere any pateix el nostre país, no es una casualitat aillada, es habitual i sense possibilitat de canvi, alhora si hi sumem tots els incompliments en forma de d’inversions de tot tipus i especialment el no compliment d’una llei orgànica anomenada Estatut i que ens deia que durant 7 anys rebrien un import en inversions que mai ha estat acomplert. Això entre d’altres coses ens fa dir clarament, si, Espanya ens roba.

Per si fos poc, ara sabem el perquè del desplegament de l’exèrcit i Guàrdia Civil pel territori per lluitar contra una crisi sanitària, en una decisió sorprenent i més propia de dictadures sense miraments per controlar la població que democràcies d’un primer món que no sembla hagin adoptat aquesta decisió. Ara sabem que el material sanitàri per la Generalitat de Catalunya ha estat confiscat en part i enviat a Madrid per aquestes forces i subratlla un altres cop aquest Espanya ens roba, en unes accions totalment fora de lloc i que sembla ens segueix dient que som ciutadans que no importem i que igual que les mesures neguen el tancament que demana el nostre Govern amb l’excusa que no es qüestió de territoris, i que ens en sortirem junts, segueixen en la mateixa línia.

Les accions d’aquests lladres de guant blanc i amb llicència per matar es una realitat que augmenta l’esperpent de les decisions estatals i el greuge amb Catalunya jugant amb la nostra salut sense contemplacions com han demostrat sempre.

Nomes ens queda l’esperança que si en sortim d’això, la població entendrà que no podem restar un segon més sotmesos a un Estat paranoic i fanàtic al qual no importem, a no ser que sigui pel saqueig constant i el robatori consentit.

Espanya ens roba.

VERGONYA SENSE LÍMITS

Una nova jornada del Coronavirus i tornem a veure dues maneres de gestionar una situació, dos territoris totalment diferents, en definitiva dos Estats diferents. Catalunya i Espanya.

Aquí a casa nostra, amb els nostres encerts i errades, veiem com ràpidament es va confinar Igualada davant un focus perillós, com es reclamava tancar tot el territori per terra, mar i aire amb la petició d’un confinament total de la població per la seva seguretat. Alhora s’aproven mesures socials dins de les nostres possibilitats per empreses, autonoms i treballadors i s’inicien assajos clínics per evitar la propagació. Una imatge a les rodes de premsa amb la Consellera i experts que son lògicament els que ens donen les explicacions, més enllà de les dades més polítiques.

Que veiem a Madrid, actuar tard i malament, no confinar Madrid com tothom reclama, jugar amb la nostra vida fent de “Espanya unida” un lema per damunt de la nostra salut i vides. Alhora ens neguen el confinament demanat amb mesures amb forats per tots els costats i veiem la roda de premsa amb els caps militars en la mateixa amb declaracions com que ells saben com acabar amb el virus, que ho faran amb bombes, es tot tant esperpèntic com macabre.

Tanmateix, la compareixença de Sanchez, la veiem com una hora de parlar per no dir res amb el mateix discurs un cop i un altra, mesures socials que sobretot protegeixen les empreses, unes xifres pel tema a bombo i plateret que veiem no son reals, nova propaganda. Unes mesures que es queden molt lluny d’altres Estats i que deixaran un panorama dessolador i la impotència d’escoltar com no son capaços de sortir del sistema corrupte espanyol reclamant els diners al monarca reial o instant als bancs rescatats amb els nostres diners a col·laborar activament en la lluita contra la malaltia. Per rematar la jugada la dosi diaria de nacionalisme ranci, i la negació de que no es una lluita de territoris, quan s’han vist obligats a tancar fronteres per les mesures que a la Unió Europea estem veient.

Un gran despropòsit on tota la misèria espanyola surt a la llum un cop més i la incapacitat dels seus lideratges per sortir del guió establert, malauradament nosaltres estem en aquest vaixell a la deriva, però aquest cop ens hi juguem les vides.

Una vergonya, sense limits.

“LO PARAMOS UNIDOS”

La situació es molt greu, i ni així reaccionem, apart de la gravetat del Coronavirus, els que prenen les decisions son uns psicopatas que posen per davant la “Unidad del Estado” abans que la salut dels seus ciutadans, tot un perill sense precedents.

Les reiterades peticions de Confinament total i tancament de fronteres per la part catalana ha estat ignorada completament amb un Estat d’Alerta fet per anul·lar qualsevol iniciativa de pròximitat i agafar un comandament únic amb l’exercit als carrers i unes mesures de confinament que en principi et permetien anar a les perruqueries, i que ara et permeten anar a treballar utilitzant el transport públic i deixant bona part de l’efecte del confinament en un no res.

Per si això no fos poc, la negativa a trencar fronteres amb el lema de “el virus no entén de colors, partits, ideologies ni de territoris”, es tracta de persones. Tot per dir que Catalunya no te dret a res, que ens importa ben poc la salut dels seus ciutadans, que no podem tancar Madrid encara que tingui una tasa d’afectats més gran que la Llombardia o Wuhan amb els poders econòmics dictan això per protegir les empreses abans que les persones.

Avui Marlaska ens anuncia el tancament de fronteres espanyoles, amb una gran contradicció respecte el dia anterior i la sensació de desgovern i descontrol absolut en les mesures preses, i on ara sembla que els territoris si que tenen importància, donant la idea que el que importava es que el territori no fos Catalunya.

De fet, que no els importa la nostra vida el més minim ja ho vam comprova en els atemptats de l’agost i la seva actuació anterior, durant i posterior, o l’actuació de les forces policials el dia 1 d’octubre utilitzant la violència sense miraments. Per tant no ens be de nou, per ells no som res i la nostra visualització ha de ser invisible per no molestar al règim establert.

Els experts comencen a aixecar veus contràries a les mesures per insuficients i tardanes, alhora impedint que des del mateix territori es pugui lluitar eficaçment contra la pandemia com seria el que el sentit comú ens marcaria.

El seu nacionalime atroç i sense límits no te aturador, i sobre aquestes persones recau ara la nostra salut, com diuen “antes infectada que rota”.

EL CANVI DE CICLE

Tots vam veure com en els atemptats de Barcelona, hi havia un Estat que dimitia de les seves funcions i un Govern Català que assumia el paper d’Estat amb una gestió impecable en tots els sentits, ara dos anys desprès veiem com les coses han canviat i molt.

Efectivament, aquella gestió en tots els sentits, amb un territori on tots els seus serveis es van coordinar per oferir una resolució a l’alçada dels millors Estats i on el nostre Govern va prendre decisions i va encapçalar aquell afer davant la situació residual i trista del Govern espanyol que va quedar un cop més retratat. De fet crec que aquesta es una de les principals raons per les que el Major Trapero serà condemnat com a cara visible d’aquells terribles dies i on va sortir del paper secundàri que ens tenen assignat indefinidament.

Ara, desprès de la fallida declaració d’independència, del 155, de l’entrega de les nostres institucions, de l’exili, dels presos polítics, de la repressió més absoluta contra Catalunya veiem fins quin punt les coses han canviat. La gestió feta del Coronavirus sobretot a la Comunitat de Madrid es i ha estat d’una irresponsabilitat total, amb un elevat número de contagis i unes mesures sorprenentment laxes que han permés que molts ciutadans madrilenys poguessin viatjar a altres territoris amb total impunitat sense fre ni contenció per part de les autoritats que ja fa tempt havien de tancar aquesta comunitat per intentar aturar el virus.

Davant d’aquest panorama la Generalitat de Catalunya recordo amb competències plenes amb Salut ha estat incapaç de tancar Catalunya i aturar així aquesta entrada indiscriminada per la poca responsabilitat i la nefasta gestió d’altres i protegir als ciutadans catalans en la mesura del possible com era la seva obligació, no s’han atrevit a exercir les seves competències autonòmiques per protegir-nos.

Ara han vist com amb l’Estat d’Alarma declarat per Sanchez avui, l’Estat pot agafar el control directament dels nostres serveis i quedar la societat catalana en mans de la inutilitat espanyola. Com diria aquell jugada mestre i una clara prova de com han canviat les coses a casa nostra, amb unes institucions sense cap poder i que ni tant sols son capaços d’exercir el que ens correspon.

Un canvi de cicle, que encara ens ha de fer a la societat més responsables dels nostres per intentar apaivagar els efectes del Coronavirus i protegir-nos de la mala gestió que ens governa.

LA PANDEMIA MUNDIAL

Les suspensions i alteracions a la nostra vida segueix a un ritme imparable per contenir un virus que sembla desbocat, de totes maneres com diu Iu Forn, cal tenir en compte dos coses:

1. Que la Generalitat te les competències plenes de salut i sense por les ha d’exercir per protegir la població i sembla que anem un pel tard.

2. No deixar de pensar que el Coronavirus no amagui altres temes que ara sembla poden quedar en un calaix i que la societat no pot deixar corre per molt que el sistema es protegeixi de moltes maneres diferents.

3. No cal caure amb la paranoia compulsiva amb l’exemple del paper de WC com a referent del nivell de societat del que parlem.

Coronavirus, paper de WC, bars de xinesos i el Rei

Iu Forn

Estic absolutament fascinat. La gent que comença a patir la síndrome de l’apocalipsi zombi i assalta els supermercats per proveir-se de productes, el primer prestatge que està arrasant és el del… PAPER HIGIÈNIC! I si cal, amb violència. No, no s’emporten llet, sucre, arròs, oli o patates… vaja, allò que tota la vida havíem pensat que era el necessari en cas que la fi del món truqués a la nostra porta. No, resulta que morirem molt tots (i totes), però amb el rebost ple de paper de WC. Interessant. I diu molt de la societat en la qual vivim. Ens passem la vida buscant un endoll per carregar la bateria del mòbil, però a l’hora del cataclisme mundial, no sense el nostre paper higiènic.

Comencem a tenir clar que les pròximes dues setmanes veurem coses mai vistes encara pels nostres ulls, i això que venim de judicis que ens van tenir enganxats totes les hores del dia durant mesos, de barricades en flames al passeig de Gràcia de BCN, de l’huracà Glòria, d’eleccions sense parar i sense futur, d’avions aterrant d’emergència, d’un Barça-Madrid amenaçat per drons sospitosos, de terribles crisis de Govern que semblen la “medalla de la mare”: avui més forta que avui però menys que demà, de plens apocalíptics al Parlament i de tota mena de rumors escampats per gent d’aquesta que ho sap tot “perquè el meu cunyat en coneix un que està molt ben connectat i li ho han dit”.

Rumors com aquell segon el qual els bars de xinesos que inunden les nostres vides estan tancant per vacances “perquè ells saben alguna cosa que nosaltres no sabem”. I ha resultat que quan els periodistes hem anat a preguntar ens ha dit que xapen perquè no es fien de les mesures que estem prenent aquí per controlar el coronavirus. I aquesta serà l’altra, quan passi tot veurem si el que ja és una pandèmia canvia les nostres vides a nivell econòmic, laboral, sanitari i, sobretot, de control social. Perquè una gran pregunta ara mateix és: ¿Hi haurà la temptació d’aplicar-nos el mètode xinès, consistent en retallar les nostres llibertats individuals en nom d’una seguretat col·lectiva que realment és una dictadura? I la segona gran pregunta: Aquests ultraliberals que ara demanen ajuda al papà estat, tornaran a la seva ideologia quan hagi passat tot? I com hi tornaran?

Total, que si vostè em pregunta: “Està preocupat?”, li diré que sí, que hi ha un parell de coses que em neguitegen:

1/ Estan suspenent i ajornant tantes activitats, tants esdeveniments i tantes coses de tota mena que quan d’aquí un parell de mesos (aprox) tornem a la normalitat, no donarem l’abast. Entre els actes propis d’aquell moment i tots els que arrossegarem d’ara, llavors sí que morirem tots, però esgotats. I
2/ Mentre estem pendents del coronavirus, quina torna ens estaran col·locant sense adonar-nos-en? Perquè això d’aprofitar que l’atenció està totalment centrada en una qüestió molt potent per despistar-nos altres temes per la porta del darrere, és de primer de cortina de fum. Per exemple, recorda tot allò del Rei i les petites i entranyables comissions que cobrava i després repartia generosament? Doncs ha quedat enterrat pel virus. I fa cara que s’hi estarà temps i que no serà l’únic.
Vénen dies molt complicats. Per sort, a alguns no els faltarà paper de WC.

MIRAR CAP UN ALTRE COSTAT

La crisi del Conseller Alfred Bosch ha acabat de l’única manera que podía acabar, amb la dimissió forçada del mateix. Per tant no es pot vendre com un exercici d’ètica sense límits i un exemple.

Tanmateix cal dir que un cop ha transcendit a l’opinió pública el cas d’assetjament sexual del cap de gabinet de Bosch, la gestió tant del President, com del mateix partit de Bosch i d’ell mateix ha estat eficaç.

Com diu José Antich, la dimissió no és honorable, i aquests casos no es poden deixar passar, o mirar cap un altre costat si volem una igualtat entre totes les persones i eliminar de la nostra societat aquesta xacra que hores abans es recriminava al carrer i que ha de ser no nomes un dia, sinó els 365 començant per l’escalafó mes alt per donar exemple.

La dimissió no és honorable
José Antich

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, ha hagut de renunciar precipitadament al càrrec a última hora d’aquest dilluns, tan sols unes hores després que s’hagués conegut que, si més no, hi havia hagut ocultació i mala praxi del Departament en un cas d’assetjament sexual que afecta directament el seu cap de gabinet, que va cessar el mes de gener passat. La bola de neu informativa arran de la notícia publicada al diari Ara ha tallat de soca-rel la carrera política de Bosch ―iniciada el 2011 a l’Ajuntament de Barcelona― en un autèntic via crucis que, potser, tot just comença. El ja exconseller ha trobat un gran buit entre els membres del Govern, començant pel president Quim Torra, qui li va demanar explicacions i li va ensenyar la porta de sortida, i també dels seus companys de partit, molts d’ells desconeixedors de la gravetat dels fets, des del mateix moment en què es va conèixer la notícia, que va caure com una autèntica maçada a les files de l’executiu independentista i de les dues formacions polítiques que li donen suport.

Hi ha informacions impossibles de gestionar mediàticament i, per sort per a la comunitat que cada vegada està més sensibilitzada davant d’aquest tipus de qüestions, aquesta n’és una. La dimissió no és honorable ni tampoc el pas al costat; en casos tan inacceptables com aquest, hi ha tan sols una dimissió, per utilitzar una paraula suau, ja que, en realitat, estem parlant d’un cessament encobert, atès que Bosch no ha tingut cap marge. Entre altres coses, era inassumible políticament manifestar-se el dia abans pels carrers de Barcelona defensant els drets de la dona i mirar cap a un altre costat en un cas com aquest que afectava directament un membre del govern català. Les administracions públiques han de portar la iniciativa i actuar de manera inflexible davant de l’alarma social que generen els casos d’assetjament sexual, convertits en una autèntica xacra social dels nostres temps, i han de ser permanentment exigents sense abaixar la guàrdia en cap moment.

El Govern ha reaccionat ràpid, encara que no ho ha fet fins que la notícia ha transcendit a l’opinió pública. Aquest tipus de denúncies resulten tan insuportables per a qualsevol formació política que no existia via d’escapada possible. Ho vam veure fa uns dies a l’Ajuntament d’Argentona i ho hem tornat a comprovar avui: ja no hi ha espai per a la impunitat davant d’aquestes situacions. Aquesta és l’única bona notícia d’aquests episodis absolutament inacceptables.

Les dones que pateixen aquestes situacions han de tenir la seguretat que els protocols de les administracions públiques que a so de bombo i platerets són presentats davant de l’opinió pública, no són paper mullat. Que estan fets per protegir-les en qualsevol circumstància, molt més si pel mig hi ha persones de gran rellevància pública i amb capacitat per tapar el problema i que s’activaran de manera immediata. Que no hi haurà dreceres, ni martingales per evitar-ne l’aplicació fins a les últimes conseqüències. És l’única garantia que passar de la teoria a l’acció no sigui una quimera i que les administracions públiques siguin autènticament exemplars per evitar en la mesura que es pugui que torni a succeir.