ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL GEST DE VALTONYC

Sense categoria

Un gest significatiu de Valtonyc davant la seva denegació definitiva de l’extradició que demanava l’Estat espanyol per part de la Justícia Belga.

Efectivament, la reclamació espanyola al raper mallorquí per injúries a la corona, enaltiment del terrorisme i amenaces amb una condemna de 3 anys i mig contestada amb un simple gest de dignitat i que dona esperances de llibertat davant la misèria interior a Catalunya. El Tribunal belga ho emmarca dins la llibertat d’expressió i deixa en res una persecució d’un Estat amb tics feixistes i amb nul respecte a la democràcia a pesar com diu el mateix cantant de forma irònica de ser governat per Govern més progressista de la història.

Una nova victòria de la democràcia que malauradament s’ha d’anar a buscar fora de les nostres fronteres tal com ja han tastat els nostres exiliats, encapçalats pel President Puigdemont i que contrasta amb la misèria intel·lectual de confiar i obeir cegament els Tribunals espanyols com es el dia a dia del nostre Govern interior sigui quina sigui la sentència i amb l’excusa barata de l’ordre del sistema, un sistema corrupte que evidentment no te cap legitimitat, excepte pels que volen aprofitar-se d’ell.

De fet, aquesta gran notícia, xoca frontalment amb la resposta per part del Govern espanyol davant els advertiments del President Aragonès per desbloquejar el conflicte polític existent. Els dos partits espanyols s’han posat com excusa la pandèmia com a tema principal per demanar no posar terminis el diàleg, uns terminis cal dir que seran més lents que mai un cop els Pressupostos ja son aprovats i la legislatura espanyola ben encarada. No calia ser un geni de la política per veure que l’aposta per una Taula de fireta per resoldre un tema que l’altre part, la que te el poder ja ha dit per activa i per passiva que les solucions proposades per la part feble no en pensa parlar com es natural, i ara sense haver de dissimular gens ni mica i amb la part catalana sense res a oferir per la negociació, per cert una part bàsica de qualsevol negociació ho dilatarà amb el temps per fer-nos veure que miserables poden ser els nostres partits i quines son les vertaderes intencions que res tenen a veure amb les que la societat catalana els ha demanat.

Un cop més, a partir del 155 i sense haver ofert cap resistència, ni cap intenció de fer efectiu el mandat del poble, l’exili s’ha mostrat com la recepta més efectiva davant el retorn a l’autonomisme i la col·laboració a canvi de res que ens ha mostrat el Govern català que ha desprestigiat les nostres institucions fins a límits de vergonya.

El millor, el gest de Valtonyc.

EL DISCURS DE NO RES

Sense categoria

El discurs del President Aragonès va anar sobre els paràmetres que esperavem, un relat que pels fets ja no es creïble.

Defensa la necessitat de començar a construir alternatives per li la negociació amb l’Estat via taula de diàleg s’encalla o no aporta els resultats previstos. El discurs va ser fet des d’una de les primeres escoles que va implantar la immersió lingüística.

Ens va parlar que el 2022 s’ha d’aconseguir fer el tomb a la crisi democràtica que fa massa temps que arrosseguem i parla de donar una resposta a la ciutadania amb una resolució que passa per l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Ha defensat la immersió i ens diu que hem de potenciar l’escola i el seu model amb un punt vital i neuràlgic com la llengua catalana. Finalment i socialment no es vol deixar ningú enrere i construir un futur millor pels nostres fills.

Res de nou, parla d’alternatives sense precisar quan sap perfectament que nomes hi ha un camí com va quedar demostrat el 2017, que no inclou cap negociació amb un Estat hereu del franquisme que no ha superat mai i que evidentment te el seu camí ben clar i definit. Parla de si la taula s’encalla, com si alguna vegada seriosament hagués estat en marxa i ara tingués dificultats. De fet es aquest relat de fantasia que provoca aquest retorn a l’autonomisme per la porta del darrera.

Parla de tomb democràtic, quan hem viscut un cop d’Estat en forma de 155 i hem patit i patim una repressió durissima contra la societat catalana amb judicis farsa que veiem cada dia validats per l’Estat sense problemes, i no, no ens parli d’autodeterminació com a solució a arribar,quan sap perfectament que no entra en els plans espanyols ni ara ni mai. Prou de fer veure el que no es, nomes hi ha una sortida i es desbloquejar la declaració d’independència, donar credibilitat a l’1 d’octubre i deixar de col·laborar amb l’Estat activament i ser còmplice d’aquesta repressió formant part de la part acusadora als judicis i assumint obedients totes les decisions judicials deixant la sobirania del Parlament a zero.

Pel que fa el català, no es defensa fent discursos des d’una escola. Es defensa no dient a les escoles afectades que la Generalitat no hi pot fer res, es defensa no obeint la sentència del 25% de castellà, i s’hauria d’haver defensat vigilant el compliment de la immersió lingüística des del primer dia, i no utilitzar la llengua com a pantalla sense importància.

En definitiva el representant d’un Govern efectiu, que ho te tot menys efectivitat, i que el que es pitjor, ha trencat els ponts amb la ciutadania que l’ha escollit, un discurs del no res.

BONES FESTES

Sense categoria

Un desig de Bones festes i esperança per un 2022 amb normalitat i uns objectius nacionals que la societat catalana porti fins al final, si cal per damunts dels seus partits.

EL FAKE DE LES AUTONOMIES

Sense categoria

Ha tornat a quedar demostrat la fal·lacia de l’Espanya autonòmica. La Conferència de Presidents autonòmics amb el Govern d’Espanya ha començat amb la decisió ja presa per Pedro Sanchez de recuperar la mascareta obligatòria al carrer i posteriorment una disbauxa de mesures de cada autonòmia com a resum de la trobada. Un fake que tots sabem i que ens fa plantejar de que serveixen les autonòmies i quins costos tenen per la ciutadania si desprès son totalment inútils.

El passotisme de Pedro Sánchez

José Antich

Per si quedava algun dubte sobre com fa política Pedro Sánchez, aquest dimecres, a la reunió telemàtica que ha mantingut amb els presidents de les comunitats autònomes, ha quedat clar: una única proposta, el retorn de l’obligatorietat de la mascareta als espais exteriors. La resta de mesures restrictives davant de la pandèmia, que siguin les comunitats autònomes les que les imposin. No és, en contra del que pugui semblar a primera vista, una decisió de cogovernança sinó d’oportunisme polític davant del desgast electoral. El president del govern espanyol vol salvar com sigui el 24 i el 25 de desembre, els dos dies clau de les vacances nadalenques a Espanya, i, al terreny polític, quan totes les enquestes preelectorals, excepte el CIS, el situen en risc de perdre la Moncloa per una majoria al Congrés entre el Partit Popular i Vox en les pròximes eleccions espanyoles. És cert que falta temps, però la facilitat de Sánchez per posar-se de perfil en un tema tan important és entre sorprenent i decebedor.

Al final, la decisió de Sánchez acaba convertint la gestió del coronavirus en un caos territorial, ja que els governs autònoms, per més mesures que imposin, han de passar pels diferents tribunals de justícia autonòmics i res no és absolutament efectiu si no pot controlar el tancament territorial de les comunitats per carretera, ferrocarril, mar i aeroports. Al final, per exemple, el grau d’eficàcia de les dràstiques mesures imposades pel Govern de Catalunya està subjecte a eventualitats com la mobilitat entre autonomies que no tenen restriccions i tenen indicadors pitjors que Catalunya. Perquè el Govern de Catalunya no pot decidir què passa a l’Aragó, Astúries, Canàries, Castella i Lleó, La Rioja, Madrid, Múrcia, Navarra i País Basc, per citar les nou comunitats autònomes que estan aquest dimecres per sobre de la xifra de 756,3 en la incidència acumulada en els últims 14 dies.

Les nou, segons les decisions preses avui dia, sense mesures restrictives comparables a les de Catalunya, igual que set més estan per sota d’aquest índex d’incidència acumulada. Bé és cert que a Catalunya l’índex d’ocupació de les UCI és el més alt de tot l’Estat i està situat al 30,44%, segons dades del Ministeri de Sanitat actualitzades aquest mateix dimecres. També és veritat, que l’evolució dels contagis és tan alta que la preocupació de la gent ha anat notablement a l’alça en els últims dies. Per a Pedro Sánchez, i en això, també, la visió de la situació està als antípodes de la del president Pere Aragonès, “No som al març de 2020, ni al Nadal de l’any passat. Per tant, les mesures han de ser diferents i basades en l’experiència”, ha explicat a títol de justificació. El resum d’aquesta experiència és que, en la resta d’Espanya, després de Nadal, veurem si es fa alguna cosa, però a 48 hores d’iniciar-se les festes opten per encreuar els dits, la mascareta de Sánchez i esperar a veure què passa.

Dues últimes idees: agradi més o menys, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha guanyat una part important del relat a les Espanyes. Tots volen ser un petit o petita Ayuso resistint-se a les restriccions, cosa que no passava en onades anteriors. En segon lloc, mesures restrictives i parcials en solitari dins d’un Estat que té a l’abast els principals ressorts per controlar tot el perímetre té una eficàcia limitada. En tot cas, cal fer política per revertir la situació a Espanya. I esperar a veure què autoritza i què no autoritza en les pròximes hores el TSJC del sol·licitat pel Govern. Entre altres coses, el toc de queda.

UN DESORI A 3 DIES DE NADAL

Sense categoria

Aviat tornaran les noves restriccions per la Covid, com diu en Iu Forn, cada cop entenc menys res. Mesures damunt els dies de Nadal que crec i com diuen que anem dues setmanes per darrera del que passa a Dinamarca ja suposo es podien haver previst i no fer una desorientació a la població. Unes vacunes que primer eren infalibles i ara resulta que ja no ho son tant. Uns sectors molt castigats com la cultura o l’oci nocturn que ara veuren com tornaran a ser ofegats i sense cap ajuda decent per sobreviure, de que serveixen els nostres impostos. Confinaments que ara son, ara no i test PCR a preu d’or que a la major part de la Unió Europea o son gratis o a un preu molt inferior. Decisions que ens diu la Generalitat que no pot prendre, i la pregunta es perquè serveixen son i així una llarga llista que no hi ha manera d’entendre res.

Covid: Cada cop entenc menys res

Iu Forn

Això ja estava i resulta que no. I fa tuf a que estem anant a molt malament. Estem desconcertats i no hi veiem la sortida. I el pitjor és que semblava que ja ho teníem, aquest cop sí, i que efectivament era “com una grip”. I això encara és pitjor. Perquè és com quan algú amb qui tens moltes ganes de quedar per sopar et va dient que demà i aquest demà no arriba mai. I quan, per fi, et posa data, te l’anul·la el dia abans. I després hi torna. Un i altre cop.

I miri que fa dies que ens ho vèiem venir. Perquè si alguna cosa hem aprés en els dos últims anys és a ensumar-nos quan rebrem i per on ens vindrà. Però no crèiem que tant com està sent. I esperàvem la plantofada més tard, de cara a passat Reis. I aquí és quan comencem a arrufar el nas. Més encara. Perquè si nosaltres ho veiem, els que en saben també ho estaven veient. Ens diuen que sempre hem de mirar a Dinamarca, que ara és el nostre referent. Perquè a ells els va passar fa dues setmanes el que ens està passant avui a nosaltres. Coi, doncs reaccionem i deixem d’anar sempre dues setmanes tard, no?

Un que hi entén em deia avui: “Oh, és que són mesures impopulars”. Ja ho entenc, ja, que a ningú li agrada que li pengin la llufa, però si has d’acabar prenent-les, com més aviat millor, no? Per què esperar? A que tot sigui pitjor i les restriccions encara siguis més impopulars? I, escolti, que aquí no estan per ser populars o no sinó per salvar vides i per no arruïnar encara més a la gent.

I desencoratja molt que quan és el moment de la història en que la ciència en sap més, comprovem que al final no en sabem tant com ens creiem. Ens pensàvem que teníem ensinistrats els virus i resulta que vam fer moltes previsions sobre com es comportaria aquest i no se n’ha complert cap. Hem descobert que no som invencibles i ha resultat que ha mort la certesa. I els virus fan coses imprevistes. I ens preguntem com pot ser. Doncs pot ser perquè és. En diuen la realitat.

I continuen sense explicar-nos les coses com ens les haurien d’explicar. Moltes les intuïm per experiència, però no per la informació que rebem. Ens van dir que si el 70% tenia dues dosis, això ja estava fet. I no. Perquè és que no és així. I ara els terraplanistes que no s’agafin al que no és. No, no estic dient que les vacunes no siguin la gran solució, al contrari. Sort en tenim. Però ens haurien d’haver avisat i insistit d’una manera clara i des del principi en l’avís de que no immunitzaven al 100%. Tan clar com “Miri, si es posa les dues dosis i està més o menys sa evitarà morir-se, però potser acaba a l’hospital. Vacunes igual a compra de butlletes per no morir. I no vacunar-se si que és jugar a una loteria que és probable, aquesta sí, que et toqui”. Tal qual. I això ho comencen a dir ara d’aquesta manera i els del paper de plata al cap aprofiten per sembrar més dubtes. Sumi-li que la gent està farta i haurem fet un pa com unes hòsties. Un cop més per no parlar clar. Per tractar-nos com adolescents.

I Isabel Díaz Ayuso s’ha convertit en el símbol de la llibertat, entre els aplaudiments dels seus fans, que cada cop en són i en seran més. Els que quedin vius. Perquè millor morts que sense poder prendre canyes. Perquè a mi no em passarà res i aquest dimecres em tocarà la loteria, l’altra, però el virus ni se m’acostarà. Però no ens pensem que aquí som millors i més assenyats. Escolti, milers de catalans no s’han vacunat fins que estava en risc poder anar als bars, al gimnàs o de viatge.

I mentre, qui em demana a mi el passaport covid al restaurant potser no està vacunat. Qui ho entén això? I qui està amb gent gran, per cuidar-los, perquè no els passi res, potser tampoc ho està. Algú m’explica com es menja això? És com si un metge es juga la medicació dels seus pacients a la ruleta russa i si toca verí, quina llàstima, passi-ho bé i ja li durem un pianista al tanatori.

Total, que el virus sempre ens enxampa just en el moment en que hem baixat la guàrdia. Quina casualitat. I això cada cop s’assembla més al vestidor del PSG, on tothom va a la seva. I jo no entenc res. I això que dedico una part del meu dia en intentar entendre alguna cosa. Serà que ja no dono per a més.

COMIAT AL MAJOR TRAPERO

Sense categoria

Aquest relleu del Major Trapero al capdavant del cos de Mossos nomes un any desprès de la seva restitució a bombo i plateret demostra el fracàs d’una bona part de la planificació del procés cap a la independència i la innocència d’una classe política poc preparada amb aquest apartat.

Efectivament, quan el projecte es l’alliberament nacional de Catalunya i ho es d’un Estat tant poc democràctic com Espanya, la innocència s’ha de deixar al calaix i les comparacions i fets calculant que l’Estat te uns standards democràtics homologables als normals a altres territoris es molt perillós. En el cas del cos de policia catalana, que lògicament havia de ser aquell exercit que Catalunya no te fins la seva creació més endavant i protegir la decisió dels ciutadans de la barbàrie espanyola havia de ser lleial, però no lleial a la Constitució i lleis espanyoles, ja que així no anavem enlloc. Per tant la qüestió professional, de la qual el Major Trapero no en te dubte, i ho va demostrar amb els atemptats de Barcelona i també el mateix dia del Referèndum quedaven en segon lloc i s’havia de buscar la complicitat total del cos amb la Generalitat per damunt de tot i amb la nova legalitat que sorgiria en cas de victòria independentista en el referèndum, com així va ser i declaració posterior. No era una lleialtat personal a ningú, sinó mès aviat a la societat catalana que en aquest cas decidia el seu futur i les seves forces de seguretat lògicament feien la seva principala funció lleial a la mateixa.

Tots vam escoltar el pla per detenir el President Puigdemont que Trapero va explicar en el judici, i moltes de les declaracions posteriors en la mateixa línia i fets que s’han allunyat del que estava explicant. Per tant la restitució un cop traïda aquesta raó no tenia massa sentit, i el seu final era cantat tard o d’hora.

Aquesta es una nova lliçó de com no es pot fer una revolució amb el lliri a la mà, com moltes altres coses que no estaven preparades, el control del territori era i sempre serà essèncial. La ciutadania pot fer part d’aquesta funció, per el cos policial es una peça cabdal, que en aquests moments ha de ser alineat amb la societat a la que serveix si o si. En definitiva un molt bon professional, però no en el lloc adequat en aquest periode concret.

Com va dir el Major Trapero, Bueno, pues molt bé, pues adios.

MISÈRIA I ESPERANÇA

Sense categoria

Cap de setmana de contrastos entre la dignitat del Concert de Lluis Llach, la ridiculesa esperpèntica de Pablo Casado i el dia a dia dels nostres partits autonomistes. Tota una malgama de sensacions contraposades.

Efectivament, escoltar el líder de l’oposició espanyol, líder de la part dreta d’un partit fundat per un feixista amb les mans tacades de sang com Manuel Fraga i que segueix aquesta part que li toca de la parodia de la Transició espanyola al peu de la lletra. Una cosa es el nacionalisme radical espanyol que com a nacionalisme excloent de sempre nomes vol un pensament, i per descomptat una sola llengua, i on la catalana no hi te cabuda, ni aquesta ni cap altre. Aquesta xenofòbia al llarg de la història ajudada per la pretesa esquerra espanyola socialista ha estat constant i un objectiu primordial, però en canvi un altres es passar-se de frenada amb nens que parlen castellà i no poden anar al lavabo i professors que emplenen de pedres les motxil·les dels nens castellanoparlants, al millor estil dels vigilants lingüístics que sempre pregonen que es passejen pels patis de les escoles. Fa riure, si no sabessim que es amb mala fe, llavors ja entrem al terreny del miserable i del feixisme recalcitrant que segueix repetint mantres per justificar les seves intervencions, encara que aquests un jutge ja hagi desmentit, però la seva realitat virtual es la bona passi el que passi. Una croada en tota regla aprofitant aquest Govern efectiu i aquests partits independentistes reconvertits amb autonomistes messells que res fan i faran per evitar-ho, alhora que han renunciat a qualsevol lluita, principalment la que els va portar on son per part de la societat, que ara desorientada i indignada veu aquesta misèria dels nostres i la seva demagògia insuportable.

Dins aquest panorama, assistir al concert del Llach, aquest cantant compromés i ferm, que apart de la seva qualitat músical, sempre ens recorda el seu activisme, el mateix que el va portar aquella experiència meravellosa Junts pel sí, i aquell que sempre te aquelles paraules des de la dignitat i la fermesa amb aquell no es això companys, no ès això, molt dedicat aquella classe política catalana, la que no va culminar quan tocava i l’actual totalment rendida i gaudint de l’autonomisme com si tal cosa. Una posiciò incòmoda però necessària.

Una llum dins un tunel fosc on ens hem posat com a país, una esperança tant necessària, on tots sabem que el poder es en el poble, i que cal buscar la formula per exercir-lo abans no sigui massa tard.

LA CIMERA DEL CINISME

Sense categoria

Ahir, cimera urgent sobre la llengua a Palau i algunes conclusions i reaccions que haurien de treure els colors a més d’un i sobretot haurien de provocar una indignació a la societat davant tant de fum i mentida en un llarg periode.

El President Aragonès va sortir a explicar mesures per blindar la immersió i assegurar el seu funcionament davant els atacs rebuts. Activaran el cos d’inspectors per per supervisar el compliment dels projectes lingüístics dels centres alhora que un estudi de la universitat de Barcelona farà un est
Aragonès reforça la inspecció a les escoles perquè es compleixi la immersió, com diu si la classe de matemàtiques s’ha de fer en català, ho comprovaran. També la Universitat de Barcelona farà un estudi exhaustiu de la situació al país. Un pla immediat de promoció de la llengua a tots els centres i un increment de docents als centres afectat per la sentència del 25% i preservar així el projecte de llengua. Ha cridat a la mobilització de la societat per protegir un sistema d’èxit.

Realment, totes aquestes mesures, ens indiquen i afirmen que fins ara no s’havien fet, que el tant lloat sistema d’immersió lingüística com ja sabiem, ni ha estat mai controlat, ni ha estat una preocupació per part dels diferents Governs catalans desprès de la seva aprovació, més enllà dels discursos sobre el mateix. El cos d’inspectors ens diuen que fins ara no havia controlat si efectivament es complia en els centres la llengua catalana com a eina vehicular, cosa greu. Tampoc s’ha volgut vigilar el personal, es a dir els docents que havien de transmetre aquest sistema als alumnes com qualsevol altre deure un qualsevol feina, es a dir no es podia obviar i si es feia les sancions i fins hi tot expulsions del cos com qualsevol feina haurien d’haver estat un toc d’alerta per tot el col·lectiu, però s’ha deixat fer com si res.

Per suposat, cap bri de desobediència, augmentar els docents en els centres afectats en un poti poti per un assumir la responsabilitat de defensar la llengua. Per últim, seguir traspasant la responsabilitat a la ciutadania amb la seva mobilització, quan ells la representen i en tenen l’obligació que mai han assumit. Tot un simptoma de la submissió i feblesa dels nostres representants. Un engany que ens dona idea de la cortina de fum que l’Autonomia catalana ha representat pels nostres interessos i en aquest cas un tema cabdal com la nostra llengua.

ACORD QUE NO ES EL QUE VOLDRÍEM

Sense categoria

Oriol Junqueras amb molt de cinisme ja ens diu que l’acord seria bo, però pitjor del que voldríem, això si aprovació dels pressupostos endavant i l’acord a les plataformes audiovisuals deixat més a l’aire que mai.

Un mal acord, i en qualsevol cas no val una aprovació dels pressupostos, encara que veient el nivell dels nostres polítics res pot estranyar ja, vendre fum i com diria aquell el més calent a l’aigüera.

El sospitós aplaudiment de Netflix

José Antich

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet oficial aquest dimecres un acord global amb el govern espanyol que permetrà definitivament al PSOE assegurar-se la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat. A canvi del vot favorable dels seus senadors, els republicans han anunciat que es destinaran 15 milions d’euros a producció audiovisual en català, eusquera o gallec, que pagaran les plataformes, independentment d’on tinguin la seva seu ―aquí sí que afectaria Netflix o HBO Max, per citar-ne dues― i la creació d’un fons de doblatge i subtitulat. Els republicans consideren que aquests dos acords en matèries tan sensibles com els pressupostos i l’audiovisual “permeten dotar d’estabilitat, força i constància el procés de negociació començat entre Catalunya i l’Estat, seguir amb l’oportunitat oberta de treballar per construir una resolució democràtica al conflicte polític”.

Més enllà d’entrar als detalls de l’acord, una prèvia: el que a l’inici de la negociació s’havia de regular per llei a través d’unes quotes que s’havien de complir imperiosament ―així es va presentar públicament i aquest és, òbviament, un dels problemes que afecta la credibilitat total de l’acord― s’ha transformat en un percentatge del 5% dels beneficis declarats en producció audiovisual europea. No és exactament el mateix, ni té la mateixa força, ni el castellà té el mateix tipus de regulació. L’experiència demostra que no és bo deixar aquestes coses a mercè dels esdeveniments i que una satisfacció tan rotunda per part del PSOE i de les plataformes internacionals és, si més no, sospitosa.

M’agradaria confiar en Sánchez, però, la veritat, enganyaria els meus lectors. I les plataformes audiovisuals internacionals no són tan diferents del que fa dues dècades eren les majors quan el llavors president Jordi Pujol va viatjar a Washington per provar de rebaixar les seves pretensions i aconseguir un acord favorable a l’ampli doblatge de la majoria de pel·lícules al català. Vaig seguir aquell viatge als Estats Units com a periodista i no hi va haver ni tan sols partida, ja que no era un conflicte entre iguals i la força només la tenia Hollywood. Es van haver de trobar altres fórmules per pal·liar la sensació de derrota a través d’ajuts al doblatge i no de les quotes o sancions en cas d’incompliment. Però el cert és que, 20 anys després, l’únic que queda és que va ser un agre final.

Curant-se, segurament, en salut, el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, que ha estat molt a sobre de les negociacions, ja havia avançat unes quantes hores abans de l’acord que seria bo, però pitjor del que ells voldrien. La idea de fons per finançar la producció en català és, sens dubte, una sortida i el concepte gens menyspreable. La quantitat econòmica sembla insuficient i, depèn de com, volàtil. Tot el que no sigui una llei fixant una cosa que sigui impossible reinterpretar o que sigui tan etèria com un percentatge dels beneficis té risc. El primer, perquè un altre govern, un altre ministre o ministra o una altra situació parlamentària diferent pot no jugar a favor. Exemples d’això, n’hi ha a cabassos i no hi ha ningú millor que els advocats de l’Estat redactant coses que semblen una i després acaben sent d’altres. La llei Celaá, tantes vegades citada aquestes últimes setmanes, s’apareix com un fantasma deambulant per la immersió lingüística un dia sí i un altre també.

EL CONSELLER I LES CONCLUSIONS

Sense categoria

En seu parlamentària i arrel de la polèmica pel 25% de castellà a les escoles catalanes i deixar tocat de mort la immersió lingüística, que de fet ja no gaudia de gaire bona salut, va i ens diu que nomes es pot protegir l’immersió amb un Estat propi.

No hi ha dubte que a l’escola de Canet van quedar amb un pam de nas quan els va dir que la Generalitat no hi podia fer res ja que la família va anar als jutjats contra la direcció del centre i no contra la mateixa Institució. Desprès d’aquestes declaracions vergonyoses, ara arriba al rovell de l’ou de la qüestió, allò que tots sabem, allò que pocs diuen, però que en el fons ho tenen clar, que sense independència i un Estat propi no podem protegir en aquest cas la llengua, però ho podríem ampliar a gairebé la resta de temes socials i nacionals.

Una gran veritat, però que dita veient el context i la direcció d’aquest Govern sona a burla infinita a la societat catalana. Aquest Govern, com altres no els preocupa la llengua, ho han demostrat, i ho han fet des del primer dia que aprovant el sistema d’immersió lingüistica que com a mínim havia de deixar respirar la llengua a les escoles, instituts i universitats, ja que en gairebé tota la resta d’àmbits la desprotecció es total i les xifres així ho avalen, com deia mai s’han preocupat pel seu compliment estricte, i aquest s’ha anat denigrant, convertint en molts llocs el sistema en pura façana, quan la realitat era un altre que ningú s’atrevia a controlar com era el seu deure. Posteriorment i davant la multitud d’atacs a la mateixa, de fet des da fa 300 anys, cap resposta, i si col·laboració amb diversos Governs espanyols com si tal cosa, com ara veiem l’exemple d’Esquerra, i quan les caretes havien d’anar al terra el 2017 i amb la independència a tocar, parlant de Constitució Catalana, tots els partits defensant el castellà com a llengua oficial, o sigui que la frase del Conseller d’Educació en aquest cas quedaria en entredit si la intenció es que tot segueixi igual per no defensar la nostra llengua com fan tots els Estats del món, menys una excepció que havia de ser el nostre.

Per tant, si no es vol defensar la llengua, columna vertebral de la identitat del país, ni tampoc el vot del ciutadà com veurem amb la futura presa de cadira a Pau Juvillà, tal com ja va passar amb el President Torra, la sobirania queda reduïda a zero i la necessitat d’aquestes institucions també.

ELS LLAÇOS DE LA DISCÒRDIA

Sense categoria

En Pau Juvillà, tercer secretari de la Mesa del Parlament i diputat de la CUP es de moment la darrera víctima de la repressió espanyola amb una inhabilitació i multa per no retirar llaços grocs en les darreres eleccions municipals a l’Ajuntament de Lleida.

La condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estat de 6 mesos inhabilitat i una multa de 1080 euros per desobediència, haver-se negat a retirar llaços grocs de l’Ajuntament de Lleida quan era regidor. El seu referent immediat seria la condemna al President Torra on la Junta Electoral va ordenar retirar-li l’escó encara que la condemna no sigues ferma, i finalment el Suprem al refusar el recurs del Parlament, la mesa presidida per Roger Torrent li va retirar la condició de Diputat en una decisió vergonyosa de la mateixa. Ara Juvillà podria seguir el mateix camí.

De fet Juvillà va argumentar que retirar-los vulnerava la seva llibertat ideològica, i creia que no eren símbols partidistes sinó ampliament compartits com els llaços grocs. Ciudadanos va denúnciar els tres grups independentistes i no contra la institució ja que tenia un pacte amb l’alcalde del moment.

La repressió no te aturador, davant la passivitat i obediència de les nostres autoritats, no te res que l’aturi. Ara en Pau seguirà el mateix camí que el President Torra, i segurament el mateix viatge amb la col·laboració especial dels nostres representants que validaran que un Tribunal inquisidor decideixi qui pot ser diputat i qui no, deixant el vot de la gent, que es el que hauria de validar la representació democràtica en res. Una vergonya per les futures generacions i una nova prova del nul respecte democràtic d’un Parlament que ja ha perdut tota la seva sobirania fa temps. Igual que la llengua, els llaços grocs, que eren una expressió de rebuig al judici contra els presos polítics i el seu empresonament, l’han polititzat per poder condemnar-lo posteriorment i com la resta de la repressió, els nostres l’han validat acceptant totes les decisions.

En Juvillà simplement no va retirar uns símbols que no son propietat de cap partit en particular, llavors si fos així entendria que en campanya electoral no fossin de rebut, però aquests no ho son, i per tant son de la mateixa societat que majoritàriament els va fer seus en un moment donat com a resposta a l’actitud d’uns representants catalans que van col·laborar amb aquesta farsa acceptant les conseqüències sense cap ni un gest de desobediència.

Davant això, la repressió seguirà i els llaços seguiran el seu camí de la discòrdia.

BANALITZANT EL NAZISME

Sense categoria

Aquest cap de setmana hem escoltat sobretot per veus com Pablo Cadado, Ines Arrimadas o el mateix Salvado Illa en diferents graus com ens acusaven de totalitaris, apartheid i nazis, la seva paraula preferida, per alguna cosa serà.

De fet Arrimadas ens diu que la familia de Canet viu el més semblant a un règim totalitari i han titllat la situació d’apartheid lingüístic la que viu la mateixa. No han tingut prou que la vicepresidenta popular equiparà la situació amb la que es vivia a l’Alemanya nazi. Una segregació lingüística on diuen falta que marquin els nens que demanin el castellà per ser identificats pels carrers com feien amb els jueus el nazisme. A Catalunya Salvador Illa amb el seu cinisme habitual demana no polititzar l’educació ja que es el pitjor que es pot fer per defensar el català. També hem escoltat Laura Borras demanant Cambray que assumeixi la direcció de l’Escola de Canet ja que no pot ser que diguem que no podem fer res.

Sense filtre aquests feixistes amb vestit democràtic segueixen el seu pla aprofitant la feblesa i submissió autonòmica catalana per intentar deixar tocada de mort la joia de la corona dels seus somnis, la llengua catalana. Parlar de règim totalitari els representants d’un Estat que han avortat un referèndum amb violència policial desmesurada i que posteriorment han fet un cop d’Estat democràtic en forma de 155 es bastant curios. Ara quan ja ho equiparem a l’Alemanya nazi, els jueus perseguits i el nazisme en general, això ja es ho hauria de ser delicte, denunciable i portat als Tribunals europeus per posar aquests personatges al seu lloc, que es el de no poder representar a ningú, ni exercir cap càrrec polític com no pot ser d’altra manera. La seva mala fe, incultura o ideològia en direcció contrària a qualsevol societat democràtica no pot ser que permeti aquesta impunitat total.

Per la nostra part, Borràs hauria de saber que el Conseller Cambrai es posat pel seu partit, i per tant la imatge de disbauxa total. De fet posar l’exemple de quan Clara Ponsatí va assumir el lideratge de tots els centres pel Referèndum, no es vàlid. Ja que des del 155, fa 3 anys, la direcció dels Governs de la Generalitat mai ha estat cap desobediència, ni cap direcció cap a la independència. Vers tot el contrari, col.laboracionisme màxim i cap intenció de defensar res contrari el que diguin els tribunals espanyols, llengua inclosa. Ja ho va dir el Conseller, no hi podem fer res. Tot un exemple.

EL RESPECTE TE LÍMITS

Sense categoria

En aquests dies tristos, on veiem sense fissures com la Generalitat no té cap tipus de poder ni tant sols per defensar la llengua i simplement es un complice de la deriva autonomista i centralitzadora de l’Estat, volia explicar una anècdota bastant significativa de la societat en que vivim.

No posaré noms de llocs i persones ja que no és el més important. En un Institut i concretament a classe de 3r d’ESO un alumne escriu damunt la taula i pinta una esvàstica nazi a la mateixa. La professora veient com pinta la taula s’acosta i veu l’obra, li pregunta si aquesta es la seva ideològia i el nen li respón que sí. Davant això diu que te respecte per totes les ideològies i centra més l’atenció amb netejar la taula seguint la classe amb normalitat.

Aquest paradigme del respecte es significatiu davant la societat que volem. No hi ha dubte que el respecte es un valor que qualsevol societat ha de contemplar i voler, però aquest no val per tot, respectar un esvàstica o una ideològia feixista es trencar amb tot allò que una convivència d’una societat vol i d’uns valors universals que crec no es poden trepitjar d’aquesta manera. NO, no es mereix cap respecte, el feixisme se’l combat i no se’l justifica, ni es disculpa. Clar, això en un Estat com l’espanyol, on aquest es protegit i ha dirigit la transició de la Dictadura al règim actual amb unes estructures hereves del règim i totalment tacades per ell és complicat. Això no ho podem donar per normal, encara que malauradament aquí es habitual. En l’exemple, crec que la millor de les respostes hauria estat perdre cinc minuts per explicar que significa l’esvàstica, els milers i milers de morts i assassinats que hi ha al darrera, la ideològia del terror totalitaria que hi ha darrera i els valors de supremacisme, xenofòbia i repressió que hi ha al darrera i que la història amb cruesa ens ha ensenyat i ens segueix mostrant. El pensament es lliure i voler eliminar-lo no es respectable mai, de fet per insistir ho podia haver acompanyat d’imatges per exemple dels Camps de concentració nazis o dels horrors provocats.

Aquests cinc minuts segur que serien molt profitosos i segurament treurien les ganes de fer broma o frivolitzar sobre segons que, i alhora donar més consciència del que una societat mai pot oblidar per no tornar a repetir les mateixes errades i identificar per exemple el feixisme en totes les seves formes com veiem aquests dies amb els atacs al català.

El respecte te límits.

NI PER LA LLENGUA

Sense categoria

Aquests dies que plataformes feixistes com Societat Civil Catalana demanen el compliment de la quota del 25% de castellà a les Escoles, i que portaran a Strasbourg cal dir que seguint les ordres judicials espanyoles. Alhora veiem com les nostres institucions i entitats poc pensen fer, més enllà de la militància individual de la població.

El cas de l’escola de Canet es simptomàtic, on els pares en la seva majoria exigeixen el compliment de la immersió lingüística com fins ara i el rebuig a la sentència judicial, des de les Institucions ja ho veiem fum i més fum, però en el fons tots sabem que cap intenció de desobeir la mateixa i per suposat deixar a l’estacada a aquests pares, el mateix que ens van deixar tirats el dia de la Declaració d’Independència o en tots els casos de repressaliats per la repressió espanyola. Res de nou.

Davant aquesta passivitat i obediència de la classse política catalana i la inacció de les entitats més importants, plataformes xenofòbes com Societat Civil ja ens diu que portarà el cas a Europa i que volen el compliment de la sentència, criticant com no pot ser d’altra manera, la immersió lingüística ja que diuen deslliga el nen del seu entorn ja que recorda el 53% de catalans te com a llengua materna el castellà per nomes un 33% de català i per tant no obeir la sentència es un acte de supremacisme i sectarisme.

De fet, res de nou a l’horitzó, ells lluiten pels seus objectius, com es eliminar la nostra identitat, a partir de l’eix central com es la llengua, tenen un Estat darrera amb totes les seves eines per poder fer-ho i saben que l’objectiu es compartit i clarament vist al llarg de la història. El seu supremacisme simplement vol eliminar el català, així de simple. El que ja no es comprensible es l’actitud dels nostres representants i institucions amb un atac tant greu a la nostra identitat, i que nomes consta d’un miratge en forma de declaracions de no complir sentències que mai han fet, i que per tant no tenen cap credibilitat. Per altra banda deixar la responsabilitat en mans dels professors i ciutadania, sona igual que quan instaven als joves a sortir al carrer a protestar per la sentència del 155 i alhora ho reprimien i ara son part acusadora en molts processos judidicals. Es mesquí i denota fins a quin punt no tenim representants, ni institucions al costat del poble.

Ni per la llengua, son capaços de sortir del guió del col·laboracionisme i la obediència. Cal prendre nota.