ALBERT CORTES MONSERRAT

Ara ens tenen entretinguts amb el Debat del delicte de Sedició, i la proposta en aquest cas de Sanchez ja ha avisat porta el suport dels Pressupostos per part d’Esquerra i el reconeixement del delicte per la part catalana. Un parany i una vergonya de grans dimensions que ja veurem com mitjans i opinadors del règim intentaran disfressar per presentar com una victòria.

En primer lloc si l’objectiu era la independència, i aquesta ha estat votada i declarada, poc o gens ens hauria d’importar els delictes tipificats de l’Estat espanyol, per cert un delicte que no figura a molts Estats de la Unió Europea i en d’altres amb penes molt més petites. Si això es tant important, es una prova més de que l’objectiu de l’Estat propi es un fake pels nostres partits i especialment per Esquerra, no tindria cap sentit.

En segon lloc la proposta del PSOE de rebaixar a la meitat les penes per aquest delicte i a canvi d’assumir el delicte i aprovar els Pressupostos es senzillament humiliant. El silenci d’Esquerra fa preveure que això es vendrà com la vuitena meravella per blanquejar l’aprovació dels Pressupostos espanyols, igual que ja es va fer amb el fake del Català a l’escola o a les plataformes. Una nova vergonya a la vista. Acceptar això vol dir primer acceptar que un Referèndum es delicte, en aquest cas el català, i per tant donar la raó a Espanya i el seu relat i contra la democràcia més elemental, i segon deixar al calaix la reclamació lògica per la repressió espanyola, com era l’ammistia per cert una de les dues coses que deien volien parlar a la Taula de diàleg conjuntament amb l’autodeterminació i molts cops negada per la part espanyola i en aquest cas seria acceptada per la catalana.

En el cas d’una reforma, es tractaria d’apropar la justícia espanyola a l’europea no de fer una operació de maquillatge, i per cert posar la democràcia per davant de la unitat del territori, aquesta es la base, sense això tot es paper mullat i la vertadera cara espanyola no haurà canviat en res i la democràcia seguirà sent tant miserable com ho era abans i ancorda en el règim del passat.

Com deia el principi, es intolerable com els nostres diputats segueixen a Madrid, desprès de tot el que ha passat a Catalunya els darrers anys, i encara ho es més quan es col·labora amb un Estat repressor i fins hi tot se li dona suport per la seva governabilitat caminant de parany en parany.

Avui fa 5 anys que el Parlament de Catalunya va Declarar la independència en base als resultats del Referèndum de l’1 d’octubre. Un dia historic, on vam viure una de les decepcions més grans de la nostra història i on encara en patim les conseqüències.

Efectivament, el resultat aclaparador a favor del Si a un Estat propi en el referèndum i tal com marcava la llei aprovada en el Parlament portava a la Declaracio formal d’Independència, el que anomenen DUI i que jo rebutjo, ja que simplement trasllada la voluntat ciutadana i per tant no es unilateral o capritx de ningú, es voluntat ciutadana i això cal deixar-ho ben clar per anul·lar aquests relats que han anat agafant cos i assumint la ciutadania amb normalitat. Ja sabem les pressions dels poders factics d’aquí i d’allà, partits, líders com Urkullu, empresaris i d’altres tots guiats pels seus propis interessos. També sabem com les pressions des dels nostres mateixos partits ara haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un. Les 55 monedes de plata de Rufian al President Puigdemont per la temptació de convocar eleccions també son de vergonya aliena per posar un exemple.

El mateix dia 27 d’octubre a les 15.20 i un cop vist com es pot arribar a ser de miserable quan alguns diputats de Podem van ensenyar la papereta amb el NO, vam escoltar el resultat de la boca de Carme Forcadell i vam viure una emoció indescriptible que ens feia per fi lliures, però posteriorment vam veure com la bandera espanyola no baixava del seu lloc, com no s’executaven els primers decrets on a la primera reunió del Govern republicà el seu vicepresident Junqueras ja no va assistir-hi i com tot es convertia en fum per no seguir els passos previstos fins al final. Espanya a aplicar el 155, un cop d’Estat que va ser acceptat i va provocar l’exili per una part, i l’entrega d’un altre part acceptant el rol autonomic i el frau de la Justícia espanyola.

Posteriorment hem vist com els relats que ens han venut han estat acceptats i els paranys espanyols acatats. Primer desviant l’objectiu de la independència per l’alliberament dels presos polítics, desprès dividint l’independentisme cosa que es evident i posteriorment amb la col·laboració dels nostres portant temes com les inversions de l’Estat, la Taula falsa de diàleg, el català a les escoles, la revisió del delicte de sedició i d’altres que ens tornen a posar en la roda autonomica altre cop, alhora que la repressió segueix amb tota la virulència.

En definitiva, ara en perspectiva veiem com els nostres partits ens van enganyar al final i no van complir amb la seva responsabilitat deixant la societat indefensa i enganyada. Ni oblit ni perdó.

Opinadors, mitjans, partits i gent interessada porta moltes setmanes parlant del cas Dalmases com si fos pràcticament un criminal sense escrúpols i desvirtuant crec el que la gent de moment sap que va passar i que s’allunya d’aquest afant per destruir una peça i de retruc afeblir un altra, que com tots sabem es Laura Borràs.

Fa vergonya un cop més escoltar segons quins opinadors, i ja nomes em refereixo als afins als partits d’aquí, no els nacionalment espanyols que evidentment hi suquen pa, ja hem escoltat el PSC o Podem demanant la dimissió com a diputat de Dalmases i presentant l’afer com una pressió al periodisme intolerable en una democràcia, de fet això ho diuen un partit signant d’un cop d’Estat anomenat 155 i que una de les seves caras més visibles ens va dir que la societat no era ningú per decidir l’autodeterminació, i l’altre que demà farà 5 anys va ensenyar davant la camara el vot del NO en la Declaració d’Independència saben que això podia perjudicar greument a molts diputats presents a la cambra catalana. Tot un exemple democràtic vaja. Ja no parlem d’Esquerra i la CUP fent més grossa la bola per una qüestió de batalleta autonòmica entre partits autonòmics com ens tenen acostumats i poder castigar sobretot Laura Borrás, la peça que més volen perjudicar.

Si obviem tota la bola grossa que s’ha generat i anem al cas, podem observar algunes coses interessants i sembla oblidades. Primer i fonamental que es parla de pressions a una periodista, quan precisament ja s’ha fet l’entrevista, per tant de pressió res. En segon lloc es parla de crits dins una habitació, que evidentment son censurables, però es dona per fet que son d’una banda cap a l’altre i no d’una discussió pujada de to per les dues parts. També es diu de maneres del diputat com un pinxo de baixa estopa, cosa que no vol dir que en el fons i veien l’entrevista, la periodista no hagués estat tendenciosa en la manera de formular les preguntes i fins hi tot perdent la neutralitat que se li hauria de suposar amb la mateixa.

Dit això de cap manera defenso Dalmases, les seves possibles maneres, ni el fet desafortunat sigui del nivell que hagi estat, però el que em sembla clar que aquesta política miserable del pim pam pum per desacreditar rivals desvirtuant els fets per tots els mitjans possibles, marca elnivell de la política catalana en aquest moment i malauradament el cas Dalmases no serà l’últim que veurem.

Si alguna cosa ens ha portat la repressió espanyola entre d’altres son informes esperpèntics i surrealistes dels cossos policials espanyols que en un afany de treure delictes com si el planeta estigues en perill han portat la seva imaginació i fantasies extremadament lluny.

La Guàrdia Civil creia que l’ex conseller de Polítiques digitals, Jordi Puigneró preparava un exèrcit de robots i drons de combat, alhora que un sistema de defensa contra missils per una Catalunya independent. Aquesta es la conclusió del cos desprès de veure el projectes de Big data que treballava. En Puigneró màxim responsable de l’Agència de Ciberseguretat catalana, sembla que aquest activitat ha estat excusa per operacions com la Judes o el cas del Tsunami per posar dos exemples. Alhora se li atribueix el sistema informàtic per fer possible el referèndum i el projecte de República digital catalana amb un Parlament virtual o el bitcoin com a moneda.

Res de nou quan hem vist detenir gent per tenir una careta de cartró a casa o persones que per una olla i quatre elements inofensius han estat acusats de terrorisme o de fabricar explosius directament. Per tant aquesta es la línia dels informes de la Guàrdia Civil. Ara veiem com en Puigneró pràcticament preparava una Guerra de les Galàxies amb drons, robots i missils que encara no s’han vist mai. Una paranoia més enllà de la fantasia que indica clarament el nivell de la Justìcia espanyola basada en molts judicis amb aquests informes de literatura fantàstica com a eines per dictar condemnes i amb la vista cap un altre costat de la Unió Europea per vergonya aliena.

Una repressió descarnada que no es molesta ni a fabricar proves de delictes amb un mínim de realisme, sinó que es capaç de fer volar la imaginació donant validesa absurda a uns informes sense solta ni volta, llavors apart veiem com en el judici dels nostres polítics que es van entregar els vídeos reals no es podien exhibir per no xocar la realitat amb la invenció. Aquesta es la realitat d’un Estat sense respecte als mínims standards democràtics exigibles a Europa.

Davant aquesta farsa, fins hi tot l’exèrcit de robots sembla real.

Com a casteller i de la Vella, avui toca parlar de castells. Quan arriba Santa Úrsula a Valls, es com aquella fita que esperes tot l’any, un aire especial on la rivalitat i una barreja de molts sentiments surten a la llum i suposo es fan difícl d’entendre pels que s’ho poden mirar des de fora.

Suposo que si ho traslladem al futbol seria com la final de la Champions, molts assajos, moltes alegries i també decepcions per arribar al dia que segurament defineix tota una temporada. Una temporada com tots sabem que no ha estat normal després de 2 anys d’aturada per la pandèmia. Una canalla que començava de zero i unes inercies perdudes que es van accelerar degut al Concurs i que segurament van fer que molts passos quedessin saltats per arribar a uns objectius tant ambiciosos com els que es preveien. El Concurs i les caigudes sofertes van ser un cop dur que amb 3 setmanes per davant i la moral molt afeblida apart de les lesions deixaven poc marge de maniobra, però aquesta màgia de Santa Úrsula ha fet que les proves als assajos donessin el seu fruit i tot hi les incògnites poguessim assolir el primer castell de 9 amb el pilar des del 2019 a nivell general i tornar a descarregar una fita extrema com el 2 de 8 net. La cirereta era el 3 de 9, segurament el millor intent que mai hem vist inclòs els que es va carregar ara fa 3 anys per primer cop, lligat a la primera, aplomat, amb convicció i amb corda, molta corda, almenys des de les sensacions de la meva posició en el mateix, uns segons eterns amb tota l’estructura impecable amb l’aixecador col·locat i una enxaneta que va baixar fins fora del castell i es va tornar a enfilar fins a terços i baixar fins la caiguda final.

Realment aquest castell estratòsferic apart de la preparació necessita un moment ideal per posar totes les condicions màximes per intentar assolir-lo i està clar que aquest era just desprès de la caiguda del 5 dels vermells, cosa que com sabem no va ser possible fins més d’una hora més tard on va donar tota la impressió que apart dels castellers lesionats de debó i va haver una premeditació i intencionalitat d’allargar els fets per poder finalitzar la Diada o en darrera instància perjudicar greument aquest moment que esmentava. La segona part van ser els crits provinents de la seva rotllana a l’enxaneta per fer-la baixar i que van aconseguir el seu propòsit finalment.

El respecte i el saber estar s’han de demostrar per damunt de rivalitats i aquestes actituds miserables en aquest cas ens van perjudicar però també amb ells mateixos, ja que un gran 4 de 9 net assolit va quedar amagat per aquests fets i que els haurien de fer reflexionar per fer de la mare de totes les diades un gran espectacle on hi ha uns límits que mai es poden creuar.

S’ha convertit en un costum de que partits que formen un Govern el critiquin com si estiguessin fora del mateix en un acte de cinisme immens. Crec que Francesc Marc Alvaro ha fet un simil impecable amb fer autonomisme a partir de les paraules de Llach de tenir un Govern autonomista votat per independentistes.

Com diu, cap partit no pot dir que es autonomista o que fa autonomisme des del mateix moment que van renunciar a finalitzar el procés per la independència i van participar en les eleccions autonòmiques del 2017 organitzades per Madrid, van tornar a entrar a la roda i donar validesa el 155 i l’Autonomia catalana. Posteriorment tots han blanquejat la mateixa i han donat tota la credibilitat, col·laborant amb les institucions autonòmiques, pactes amb els partits del 155 i sense cap acte de desobediència i de no reconeixement. Son les contradiccions miserables d’uns partits autonomistes votats per independentistes.

Autonòmic, autonomista o què?

per Francesc-Marc Álvaro,

Lluís Llach, en un discurs davant de la recent acampada de l’ANC a la plaça Catalunya, va amollar una frase que ha causat furor entre alguns: “Una cosa és tenir un govern autonòmic. El que és una vergonya és tenir un govern autonomista votat per independentistes”. La distinció de l’artista és interessant: autonòmic i autonomista no són el mateix, esclar. No ho han estat mai. Però d’això no se’n feia un problema. Llach -que és un referent cultural per a molts, entre els quals m’incloc- ha decidit dir això quan Junts ha sortit del Govern, no abans. Cadascú per on l’enfila.

Més enllà i més ençà de les fílies i fòbies de l’admirat cantautor, paga la pena reflexionar sobre l’autonomisme que ens envolta. Posats a fer d’advocats del diable i posant-nos en la fina perspectiva de Llach i dels que l’aplaudeixen, cal admetre que tots els independentistes -els d’ERC, els de Junts i els de la CUP- van assumir l’autonomisme més prosaic quan van acceptar prendre part en les eleccions autonòmiques -també autonomistes, per cert- convocades per Mariano Rajoy mitjançant l’article 155, el mateix que va intervenir l’autonomia. En una lògica de puresa i coherència virginals com la que alguns ara fan servir per atacar el Gabinet de Pere Aragonès, cap formació independentista hauria de participar en la política catalana després d’octubre del 2017. O caixa o faixa.

Però el senyor Torra va ser president autonòmic -autonomista de fet i de dret- i, aleshores, ningú va escandalitzar-se ni poc ni molt. Tampoc l’autor de “L’estaca”. Quines coses, oi? El president Torra -que passarà a la història per haver corregit alegrement un segle i mig de catalanisme polític en proclamar que l’autonomia és “un obstacle” per fer la independència- no ens va portar precisament a Ítaca, però els que ara reparteixen carnets d’independentista “de debò” van callar. Potser el joc de les pancartes al balcó de Palau els va deixar una mica narcotitzats.

Fa mandra haver de recordar obvietats: aquí tots els independentistes practiquen l’autonomisme, tothom. Fins i tot l’ANC, perquè no consta que aquesta entitat hagi convertit cap de les seves proclames enceses en una realitat desobedient amb efectes sobre la realitat tangible. La senyora Dolors Feliu viu també en l’autonomisme, que coneix bé per motius professionals. Si la presidenta de l’ANC visqués en una realitat republicana, la podríem felicitar i demanar-li com hi ha pogut arribar mentre la resta hem de suportar aquest llarg “mentrestant”.

L’autonomisme inevitable s’exerceix amb més o menys estil, depèn de cada colla. Alguns casos -si ens posem detallistes- són molt divertits. És ser autonomista nivell deu o nivell cinc pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona? Sembla que, en aquest cas, hi ha butlla. És ser autonomista o és ser maulet disfressat acceptar càrrecs en organismes públics autonòmics de tota mena, des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, passant per dotzenes de cadires que no es perden malgrat que hom surti de l’Executiu de la Generalitat?

El lector pot entendre que som davant dels misteris d’una fe que aclapara les ànimes senzilles mentre decora amb purpurina els esperits que van camí cap a la vera santedat de la pàtria. Segur que els més abrandats diputats de Junts renunciaran ben aviat al salari, en descobrir esglaiats que reben diners autonòmics i ensems autonomistes.

A la sessió del Parlament, vam poder veure com el Govern anomenat per Esquerra del 80%, va quedar en la realitat que es el 24%, o sigui 33 de 135 diputats. La primera llei proposada va ser rebutjada i tant PSC com Junts van mostrar que la seva oposició serà ferma.

Arribats a aquest punt amb un Parlament desnaturalitzat on l’independentisme ha renunciat a l’Estat propi i on les costures de l’autonomisme sobretot a Catalunya no donen per més, arribem al final del camí, no hi ha cap legitimitat per seguir aquesta comèdia. Es força clar que cal convocar eleccions i presentar les propostes a la ciutadania perquè el seu vot decideixi i doni o tregui legitimitats. En una democràcia normal seria així, aquí ja sabem que no, el poder pel poder, el partit pel partit i la ciutadania fa nosa.

La pastanaga del fals diàleg amb l’Estat cada cop es més evident que no s’aguanta per enlloc, nomes calia veure ahir al Senat quan la senador d’Esquerra parlava de la desjudicialització i de la repressió i la imatge de Yolanda Diaz esbufegant i dient “un altra vegada…”, aquesta se suposa es la progressista d’esquerra espanyola, i ja veiem que simplement es una etiqueta del mateix sistema que no va enlloc i no seria homologada com esquerra en cap democràcia normal. Per l’altre costat tenim tota la legió mediatica a sou d’Esquerra en aquest cas, mitjans, opinadors, tertulians i d’altres amb el mateix discurs de la responsabilitat d’aprovar els Pressupostos si o si. Aquest cinisme ja passa de taca d’oli, el mateix President a TV3 en la seva entrevista ja ens va dir que si havia una prorroga, per exemple els fons provinents d’Europa no es perderien, així com increments a noves partides, per tant per aquest cas no seria un drama, i pel que fa a l’obligatorietat, la democràcia no funciona així, un Govern tant minoritari com el que tenim no pot pretendre que la gran majoria del Parlament li doni el si a la bulgara per la seva conveniència.

De fet aquesta ampliació de forces que ens pregonen o geometria variable amb forces clarament contra la independència no aporta res a l’independentisme, cosa que ja hem vist amb la incorporació dels nous consellers o amb accions com la nova consellera d’Exteriors Meritxell Serret frenant la delegació a Israel o amb l’acomiadament de Gorka Knorr. Tot va en la direcció de l’autonomisme per sempre i per tant cal tornar a donar la paraula a la societat.

Es la soledat previsible que la força del carrer te que desemmascarar abans no sigui massa tard.

Que Espanya no es una democràcia, crec que qualsevol persona no implicada directament i objectivament parlant podria validar. Ara ens ho torna a demostrar tancant planes webs per una campanya de l’ANC, quina casualitat, amb excuses de mal pagador.

El Jutjat ha ordenat tancar la web de la campanya “Consum estratègic” de l’ANC i la titlla de deslleial i contrari a la bona fe. Aquesta web contenia un cercador de les empreses més compromeses amb l’economia catalana i per tant més deslligades de l’Estat. Aquesta es una demanda de Foment del Treball que deia que la campanya incitava un boicot empresarial i falsejava la lliure competència, cosa que el Jutjat ha interpretat com un acte obstaculitzador de l’entitat i que va més enllà de provocar o estimular el debat entre els consumidors. l’ANC ja ha dit que es un precedent inquietant per a la llibertat d’expressió i associació, dins la vulneració de drets fonamentals i per la repressió contra l’independentisme, per via dels interessos de les empreses oligopolístiques amb seu a Madrid.

Una nova cacicada d’un Estat venjatiu que utilitza la repressió per acabar amb l’independentisme i alhora protegeix els interessos economics de les seves estructures amb els Jutjats com arma, ja que com sabem la separació de poders es inexistent. La campanya simplement agafa uns items concrets en aquest cas empreses lligades a l’economia catalana i les esmenta com informació pel consumidor que es lliure de triar el que vulgui. Això evidentment no va contra la lliure competència, ni contra ningú, es com la publicitat d’una marca concreta, que no significa que vagi contra la resta del mercat, però en aquest cas sí. No hi ha dubte que la informació a la societat, o concretament alguna informació no es de rebut pels grans monopolis espanyols i els seus interessos comercials i per tant com deia via judicial han aturat la iniciativa que de cap manera incita a fer cap boicot a ningú, simplement i en nom de la llibertat d’expressió i des d’una entitat que no treu cap benefici de la tria final del ciutadà, cosa important, simplement informa.

Cap obstaculització, que no sigui la del discurs oficial i únic des de l’Estat, una nova vulneració de drets a una societat sense cap escrúpol i que tracta la societat com una nosa o simples actors secundaris que no tenen dret a triar o decidir, una censura sense límits d’un Estat també sense límits alhora d’exercir la seva no democràcia.

Una nova gestió nefasta posa els Mossos altre cop en primera línia. El Conseller Elena ha destituit al Cap dels Mossos Josep Maria Estela i tot fa tuf a ingerències polítiques i control d’un cos politicament, cosa que en qualsevol democràcia no es de rebut.

Efectivament, les acusacions i insinuacions de Consellers anteriors i les disputes i promocions sospitoses que s’han observat el cos, sobretot des de la destitució del Major Trapero, no feien presagiar res de bo i torna a fer un mal servei en una democràcia força esquerdada.

De fet la darrera excusa no sona molt real, sobre que els nous caps havien de ser 4 dones i 2 homes per part de la Conselleria i la desavinença del Cap policial que ho volia a l’inrevés. De fet des de l’aplicació del 155 la manipulació del cos ha estat a l’ordre del dia per ordenar ideologicament un cos policial.

Caldria en qualsevol cas tenir clar com ha de ser un cos policial en una democràcia real. Aquests son servidors públics i la seva feina de protecció a la societat que serveixen ha de ser professional, el poder polítics els ha de dotar dels mitjans per fer la seva feina amb eficiència. El cos es deu a la societat que serveix i que amb els seus impostos els remunera, per tant feia molt mal a la vista veure com Trapero deia que tenien un pla per detenir el President Puigdemont i el Govern català si la independència anava endavant i tot per ordres judicials espanyoles amb finalitats concretes i molt allunyades de qualsevol democràcia. Això es evident que no pot ser. Actuar com agent judicial es normal, però en un Estat on la separació de poders sigui real i on la democràcia sigui consolidada, evidentment Espanya no es el cas.

A partir d’aquí la voluntat popular majoritària te que tenir les forces policials al seu costat. En segon lloc la ideologia política a la Generalitat no es pot traslladar al cos per la seva utilització com si fos una joguina, la seva neutralitat precisament ha de ser garantida pel seu servei a la societat com deia.

De fet si les declaracions de Trapero eren certes denota que el poder polític no pensava arribar al final amb el procés, ja que requeria que les forces d’ordre estiguessin al costat del poble i no de qualsevol Jutjat, per tant seguir potinejant el mateix nomes ens ha portat a aquest escàndol que no beneficia el cos i per suposat tampoc la nul·la credibilitat del Govern de torn.

Malauradament el tarannà democràtic es tant baix que ho esquitxa tot i no provoca destitucions en la classe política, com seria de rebut.

Aquest cap de setmana l’ANC ha fet l’acampada a Barcelona per la campanya jo acuso, assenyalant l’Estat per la causa general contra l’independentime i demanant que el Parlament obri una Comissió d’investigació sobre l’abast de la repressió.

La idea seria bona en un Estat democràtic i on els poders actuessin com a tals, però dins l’Estat espanyol es perdre el temps. La concepció d’un Estat com Espanya fa que la unitat territorial sigui un valor suprem com dicta la Constitució mateixa i per tant tot es vàlid per defensar la mateixa. El cas català es de manual, veient com han utilitzat la violència contra la ciutadania sense pudor “a por ellos” li deien, i com posteriorment han aplicat un cop d’Estat anomenat 155 amb el suport dels principals grups de la cambra espanyola, per passar a una tercera fase de repressió via judicial sense límits com escarment sense fre a tothom que hi ha col·laborat amb major o menor grau. Pel mig descobrim com han saltat totes le línies vermelles dels drets de la ciutadania amb l’espionatge a mòbils massiu sense cap vergonya. Per tant el que seria un buscar respostes es converteix en la normalitat més absoluta, perversa, però normalitat.

Cal dir que a Espanya no li preocupa el més mínim aquestes investigacions, com es demostra totes les humiliacions que provinents d’Europa han vingut i que no han suposat cap canvi de procediment. Crec que el Jo acuso ja hauria d’anar dirigit als nostres partits i la seva actitud vergonyosa, avortar la independència, acceptar el cop d’Estat que esmentava amb col·laboració màxima, col·laborar amb la repressió sent part acusadora en molts del judicis al nostre jovent, comprant el relat de Madrid, empassant l’escàndol de l’espionatge amb quatre escarafalls i seguir immediatament col·laborant amb l’Estat i les seves institucions com si tal cosa, validant la farsa de judicis fets excepte rares excepcions com Josep Costa per exemple i obeint cegament totes i cadascuna de les decisions que han buidat de poder la Generalitat com si res. Com va dir Lluís Llach “Un Govern autonomista votat per independentistes”

Aquest es el Jo acuso principal i no un altre, es bo identificar els obstacles principals i en aquest cas els mateixos son en els nostres lideratges, Govern i partits, res més. Això clarifica les coses i pot portar més facilitat per les solucions. Espanya simplement fa la seva feina dins la seva concepció com Estat, i l’ha feta bé.

Autonomistes votats per independentistes.

Ahir el President Aragonès a la Televisió Pública catalana ens va regalar un altre titular “Pensar que l’autonomia és un obstacle, per la independència és un error”. Cal dir que no nomes és un obstacle, és el tap i engany perfecte per no poder avançar i acomodar aquestes el·lits que no volen que res es bellugui.

Ens diu que vol aprofundir en l’acord de claredat, que el seu govern es el del 80% ja que representa voler exercir l’autodeterminació amb un referèndum i posar fi a la repressió i per tant li dona tota la legitimitat. Recorda que la legislatura son 4 anys i la vol esgotar a no ser que no es puguin impulsar les polítiques per tirar endavant. Ens parla de la Taula de diàleg on s’han acordat modificacions legislatives per posar fi a la repressió abans de final d’any com ara suprimir el delicte de sedició, encara que ha acabat reconeixent qu eno s’havien dut a terme encara a Madrid. Confia en Junts pels pressupostos i vol arribar acords amb el PSC sobre posar fi a la repressió. Per últim diu que les institucions catalanes no es poden supeditar al Consell de la República.

Voler aprofundir en aquest acord del qual la referència es Canada i tots sabem que dona la paella pel mànec a Espanya en aquest cas i que allà de moment ha provocat que fa 22 anys que no hi ha un referèndum, es una presa de pel que ja passa de taca d’oli, apart podem afegir que la qualitat democràtica canadenca no es l’espanyola evidentment, seria com donar les claus del pis i deixar la porta oberta per sempre. Dir que representen el 80% que son els del dret a decidir es anar 10 anys enrere i apart enterrar el dia 1 d’octubre, aquell que els fa tanta nosa i que ja hem fet i hem guanyat, cosa que ens volen fer oblidar per seguir girant la roda del hamster. Parlar d’impulsar polítiques quan el poder de la Generalitat es tant limitat fa riure per no plorar. El tema de la Taula ja es de traca, va acabar reconeixent que la desjudicialització de moment no hi ha res de res, un desig simplement, de fet si es vol acabar el procés per la independència que existeixi el delicte de sedició a Espanya no hauria de ser la nostra preocupació, i si parlem d’acords amb el PSC per posar fi a la repressió si es el que la impulsa, es bastant cínic de la seva part. Per últim supeditar les institucions catalanes buides de cap poder i de possibilitats d’exercir-lo a un altra instància que ho pugui fer no es tant greu, seria de sentit comú.

Sí, l’autonomia es un obstacle per la independència.

Ahir Salvador Illa ridiculitzava al Govern per treballar el Dia de la Hispanitat, i per un cop li he de donar la raó, em sembla un acte cínic de cara a la galeria i sense cap efectivitat, ni cap plus de credibilitat que es guanya en molts contexts, però no precisament en aquest dia.

Efectivament, les mesures simbòliques, son això simbòliques i voler fer creure que ets diferent per no fer cas al dia festiu de la Hispanitat quan la resta de l’any obeeixes absolutament tot el que prové d’aquest Estat, i valides amb la teva col·laboració la teva submissió i paper dins la mateixa , es senzillament una presa de pel intolerable.

De fet el vertader símbol de la hispanitat es aquest intent dels partits nacionalment espanyols de dreta o d’esquerra per mostrar als carrers un suport que any rere any te xifres ridícules, a pesar de portar autocars de gent de fora o com es aquest cas ballarins sudamericans que potser algú els hauria de dir que estaven col·laborant alegrement amb la celebració del seu genocidi com a poble en el passat, com diu aquell don no n’hi ha no en raja. Tambés es un classic les banderes feixistes amb l’aliga franquista i les salutacions amb la mà alçada com a costum que aquest Estat permet i deixa en evidència les seves mancances democràtiques i el vertader caràcter de les seves institucions.

Realment i tornat a la qüestió del Govern, la desobediència virtual d’un dia res te a veure amb els seus objectius i gestió, i més ara amb el perfil de les noves incorporacions al Govern en solitari, tot amananit amb una política social que saben perfectament es limitada per l’autonomia catalana i sense possibilitats de millorar dins la mateixa. De totes maneres la qüestió es fer veure que… i amb això es pot anar fent camí per ostentar el poder sense ser consequent amb els votants i la responsabilitat adquirida, més enllà de gests inútils i sense cap tipus d’efectivitat.

Una hispanitat sense novetats.

El Govern de la Catalunya sencera, aquesta es la darrera presa de pel que ens aboca el nostre Govern, justament un dia com avui que te molt de significatiu.

Avui dia 12 d’octubre, dia de la Hispanitat ens diuen des d’Espanya, el descobriment d’Amèrica i la colonització per part espanyola en format genocidi de les terres americanes, curiosament unes terres que totes d’una manera o altra han marxat d’aquest imperi de sang i destrucció, res a veure amb les colònies per exemple de l’Imperi Britànic. Crec que es una dada significativa, de fet dins aquestes conquestes a sang i fetge es troba el territori de Catalunya des de fa més de 300 anys, una dada que també des de les el·lits no semblen voler recordar.

Un dia abans amb la presentació d’aquest Govern autonòmic de la renúncia als anhels votats per la societat catalana per majoria fa 5 anys i amb l’aspiració de formar la formula de la Convergència del President Pujol, però amb unes diferències ben clares, primer que el context evidentment no es el mateix. Al 78 tot estava per fer i per tant qualsevol guany era sumar i afegir al poc poder que les nostres institucions refetes tenien, tampoc hi havia un clam ni majoria favorable a la independència com si hi es ara. Per tant voler repetir una fòrmula amb l’únic objectiu de ser hegemònic amb el poder sense aspirar a res més que dissimular o intentar fer-ho la submissió total a l’Estat, la falta de poder real, ja buidat en aquests darrers anys amb la frase de governar per la Catalunya sencera es d’un cinisme que espero la societat catalana no permeti i castigui contundentment.

Sembla que ens vulguin dir que els Governs anteriors no governaven per tota Catalunya, es comprar aquell relat que nomes passa si el Govern es independentista, que nomes governen pels seus, cosa que curiosament no passa quan l’objectiu es validar aquesta autonòmia del règim. Ara no hi ha dubte ens trobem a la segona opció.

Dir que es governa per la Catalunya sencera es tant com dir en una campanya electoral que es faran polítiques per millorar la vida de la gent, unes obvietats que no son patrimoni de ningú, ja que teoricament tots els partits les porten incorporades.

Es aquella grisor actual, ara barrejada amb cinisme per intentar dissimular la renúncia a fer alló pel que la gent t’ha escollit i que per tant requereix donar la paraula a la gent altra cop, a tota la societat, a la Catalunya sencera.

Una exposició sobre la Guerra Civil a Lleó a càrrec de la Guàrdia Civil torna a deixar clar, si es que calia com aquest cos franquista posa noms i cognoms al bandol bo i al bandol a combatre. Una vergonya per l’Europa occidental minimament democràtica.

En la mostra els sublevats no van ser els militars colpistes del 36, sinó els guerrillers antifranquistes que van fugir de la repressió i lluitaven contra el règim de la dictadura. Per cert una exposició visitada fins hi tot pel ministre Grande Marlaska, que ara fa escarafalls per una canço en un acte de VOX i que es veu aquesta historia si que es validada per ell, cosa gens estranya amb el seu historial de consentiment de les tortures.

Aquesta mostra es titula “La Guardia Civil al servicio de la ciudadania”. Descriu els maquis com una amenaça que es va eliminar al 1942 i amb elements del cos infiltrats entre ells per provocar rebuig de la població entre els mateixos. Cal dir que eren esmentats com a sublevats, cosa que realment eren ells.

Naturalment, cap referència al Cop d’Estat contra el Govern de la República i si s’esmenten els termes aixecament o sublevació mai porten el militar al darrera, i es destaca el cos de la Guàrdia Civil per la seva disciplina i abnegació per ser un factor decisiu en el triomf o fracàs de la la sublevació de 1936.

Una nova vergonya en un Estat pre-democràtic que no ha superat mai la Dictadura franquista, ja que els seus hereus van organitzar la farsa de la Transició i els mateixos van continuar a dalt del sistema començant per la monarquia borbònica i seguint per totes les estructures fonamentals de l’Estat, inclosos els principals partits ja organitzats des de llavors i amb la missió de continuar tot igual sense vergonya. De fet en un país normal aquest exposició no existiria i menys encara el Ministre del ram l’hagués visitada com el més normal, cosa que ja denota el seu pensament. El conte dels dos bàndols, una fantasia per amagar un cop d’Estat militar on el Govern legitim es va defensar del feixisme sublevat i va perdre finalment, deixant el relat a les mans dels guanyadors com sol passar sempre i que continua fins el dia d’avui.

Res de nou.

Ara ens diuen que el nou Govern d’Esquerra i amb les noves incorporacions, algunes de traca es el Govern del 80% o del 3 d’octubre. Ho diuen sense riure i amb tota la seriositat de la frase com si la societat catalana no existis ho directament hagués perdut la memòria.

Ens diu Vilagrà que el Govern està compromès amb avançar cap a la independència. Veiem les noves incorporacions, un exconvergent contra la independència, en Carles Campuzano, en Quim Nadal que ja va a ser el Govern amb el Tripartit de Maragall, una ex podem Gemma Ubasart que tots recordem per la seva campanya contra Artur Mas i no crec que favorable a la independència, una Meritxell Serret que va tornar de l’exili per sotmetres a la Justícia espanyola i recordo amb judici pendent, ho dic per altres casos que tots coneixem i que han acabat amb sortida previa, es veu que en aquest cas fins hi tot es pot ser Conseller. Una barreja ideològica que no fa res més que constatar que el Govern cap a la independència era un slogan sense cap fonament.

Un Govern que continua amb els seus 33 diputats de suport del total de 135 i per tant d’entrada simplement representa això. Diuen el 80%, es deuen referir al dret a decidir, vol dir que tornem a retrocedir al 2012, segurament el proper serà reclamar que no toquin més l’Estatut i potser encara veurem la reclamació del 78 de Llibertat, ammistia i Estatut d’Autonomia. Per cert enterren el referèndum de l’1 d’octubre, això si que es una obsessió en benefici d’un infinit al llarg del temps sense fi. Del 3 d’octubre en diuen, i s’obliden que el poble va sortir per protestar contra la violència de l’Estat per intentar evitar el referèndum i per exigir la proclamació oficial de resultats del mateix i la Declaració posterior de la independència, crec que no esta en el programa de Govern, on per cert com a mínim la gent representada per la CUP o per Junts que si estaven el dia 3 al carrer tampoc els veig representats.

Una broma de mal gust d’un Govern sense suports parlamentaris evidents, en clara minoria, una composició que si s’allunya definitivament de l’objectiu del 52% que tant ens van vendre per culminar el procés, i vers el contrari pretén enterrar-lo per sempre. Nomes els sobra el carrer que comença a reaccionar davant tanta deriva i tant d’engany polític, d’un partit que ha perdut el nord i aspirà a ser la Convergència de Pujol en una autonomia plàcida, però amb la diferència que el passat recent va a la seva contra i la societat ja ha passat aquesta pantalla.

Una legitimitat zero.