ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquests dies sentim en molts mitjans, opinadors i fins hi tot fent treure de context frases elevades  a categoria de titular com la recent de Carme Forcadell a un acte de l’ANC. Totes amb un objectiu, donar per fet que la consulta no es farà, i parlar de plebiscitàries confusament o altres invents. Crec que ja n’hi ha prou d’aquest color, el dia 9 de novembre hi haurà una llei que ho empara, una convocatòria, una data, una pregunta i esperem tot el necessàri tècnicament per fer viable la consulta, per tant no hi ha excusa. Tots sabem que Espanya no ho pot impedir, qualsevol mesura fora dels paràmetres acceptats a Europa seria la seva fi, i ho saben perfectament.

Efectivament, una frase de la presidenta de l’ANC treta de context i amb un suposat suport a qualsevol proposta del Parlament sempre que sigui absolutament democràtica i pacífica si no fos possible fer la Consulta han estat elevades a la categòria de titular com una renúncia. Per altra banda articles com els de Francesc Marc Alvaro centrant el debat en els candidats a unes plebiscitàries i donant per fet que la consulta ja es morta han contribuït a aquesta idea de no poder votar el 9 de novembre.

Crec, que aquests últims intents de frenar el procés no ens poden fer caure en l’imaginari de veure impossible la votació  el proper mes de novembre. Tenim un acord parlamentàri majoritàri amb una data i una pregunta. Una societat civil que cada dia que passa suma noves incorporacions al dret a vot i al si a la independència. El mes de setembre hi haurà una llei de Consultes catalana, i posteriorment la convocatòria de l’esmentada consulta.

Per altra banda, un procés immaculat des del punt de vista democràtic i pacífic, esgotant totes les vies per acordar amb l’Estat el procés i amb totes les portes tancades a pany i forrellat. Crec que una infraestructura preparada per fer la consulta, tant material com en el cens ja elaborat a l’Institut d’Estadística de Catalunya i propostes com llegíem avui per evitar un possible boicot al vot per correu que ens dona idea de que s’està cuidant fins al mínim detall.

Tanmateix, a l’altre costat hi ha un Estat impotent per aturar una consulta, i que deixant de banda les amenaces, sap que portarà la llei i la convocatòria al TC com a últim cartutx. En aquell moment la democràcia ha de prevaldre, tenim tot el dret, com un mes abans hauran fet els escocesos. Les seves armes s’acaben aquí, qualsevol acció que creui les línees vermelles serà castigada per Europa. Per tant la nostra determinació es la clau.

Els partits han d’arraconar les pors i les tàctiques de baixa volada i definir-se els que encara no ho han fet per començar la campanya oficial per l’opció escollida amb llibertat per cada formació com es normal en qualsevol referèndum. Es la normalitat, i nosaltres no volem sortir d’aquest guió.

En definitiva, superem aquests paranys, i demostrem que ens creiem el procés ja que esta a les nostres mans arribar fins al final, no podem generar-nos dubtes a la recta final quan no hi ha cap motiu. Els vots son la culminació de la nostra cursa democràtica i pacífica per ser allò que la majoria decideixi, com diu el lema “votar es normal, en un país normal”. 

Ahir vam poder veure per la televisió el debat sobre la nova política amb Ada Colau i el seu moviment Guanyem Barcelona i Villarejo eurodiputat de Podemos com a protagonistes. La veritat, i sobretot en el segon personatge no va donar la sensació de massa novetats sobre el que ja conèixem. Un nul respecte al seu mateix programa i al dret a decidir. Per l’altre costat molts titulars ben intencionats, però com ja es va comentar sense massa cosa més al darrere. Francament més foscors que llums.

Ada Colau i la seva plataforma va fer un discurs basat en la demonització del que anomena vella política o partits tradicionals i a cop de titular defensar el que segurament tots podríem estar d’acord, una bona sanitat pública, educació pública de qualitat i els drets de les persones davant les entitats bancàries i els desnonaments, un tema per cert on va fer una gran feina.

No em va acabar de convèncer quan d’entrada els partits que podrien ser afins no sembla que estiguin per la labor, i nomes ICV sembla esta amatent per la seva pròpia seguretat i guardar un electorat que la seva indefinició sobre la postura el 9N pot acabar perdent.  Una plataforma per obrir portes de l’Ajuntament, però que basada en la labor social, hauria de definir la seva posició nacional. No es creïble qualsevol opció que no es defineixi a 4 mesos de la consulta ciutadana amb l’excusa de que hi ha diferents sensibilitats dins la mateixa, aquesta si que es una fòrmula vella i que la societat no acceptarà.

Per tant no ens perdem amb canvis per tot, i deixar el principal punt enlaire. Se’ns dubte un votant independentista de Barcelona, te dret  a saber si els seus representants defensaran una Barcelona capital d’un Estat o no.  Estaria en la línia d’obertura i transparència que es pregona per altres qüestions.

El cas Villarejo, ahir va deixar moltes incògnites sobre Podemos, i es el primer representant que admet públicament que no defensarà el seu programa electoral, concretament el del dret a autodeterminació dels pobles que el recull, i que considera secundàri, això es un frau i una burla al seu electorat, repetint els mateixos vicis de la política vella que pregona.

Per altra banda ens diu que va marxar d’un partit com ICV per donar suport a la Consulta catalana, però sembla que amb aquest punt esmentat en el programa i defensant una reforma constitucional pactada segurament amb la dreta si sent comòde.

Va arribar al descrèdit total, quan no sabent que respondre per evitar aquestes contradiccions va tirar de manual i va atacar a la dreta catalana i les retallades sanitàries, que van ser ràpidament contestades amb una explicació clara sobre el pressupost limitat de la Generalitat i el 25% d’aquest dedicat a Sanitat, cosa que desmenteix rotundament aquest desinterès que ens volia vendre.

En definitiva no es pot vendre fum amb forma de propostes sense explicar les conseqüències,  renegar del mateix programa com a escarni als seus mateixos electors, o defensar democràcia interna quan les seves llistes  a la direcció han estat tancades a pany i forrellat amb l’objectiu de no donar cap opció per la sorpresa. Com deia llums i foscors. 

L’eurodiputat del PSOE Ramón Jauregui, fent un exercici de nul sentit democràtic ens deixa anar que la política no està programada per consultar desitjos, i defensa la democràcia espanyola ja que una democràcia representativa no es devaluada. Alhora posa la banya amb la consulta catalana amb el gran argument que el camí del nacionalisme català no va enlloc. Com podem veure aquest es el tarannà d’alguns dels nostres representants a Europa, i que pel mateix sistema serien un tema preocupant.

En Jauregui, ens explica que l’actual marc democràtic espanyol te mecanismes que eviten haver d’estar consultant constantment, encara que reconeix que la majoria social a Catalunya expressa unes idees clares, no cal un referèndum per comptabilitzar els suports. Deixa anar que aquesta voluntat ha de formar part de l’agènda política, i per això defensa una reforma constitucional. Per últim deixa anar que li fa molta pena que CIU ja no dirigeix el procés, i que ha abandonat l’actitud conciliadora.

Realment, la prova del cotó a la democràcia espanyola ha vingut de la mà del procès català, i el resultat es que sota una capa de pretesa modernitat i exemple de transició, ha sortit a la superfície la vertadera Espanya i els enganys del seu sistema.

En Jauregui diu que no esta programada per consultar desitjos, potser algú li hauria d’explicar que una democràcia vertadera la paraula la te tel poble sempre. Aquest escull uns representants evidentment, però ni les lleis, ni els mateixos representants escollits tenen que oblidar mai que estan al servei de la societat que els ha escollit, i que si aquesta vol ser consultada majoritàriament sobre un tema concret, res te a veure amb els desitjos.

En explica que el nostre camí no va enlloc, això va molt lligat a la democràcia, i anirà on la majoria decideixi, ni més ni menys. En aquest cas l’opinió personal de Jauregui no deixa de ser una anècdota. El que no ho es, es intentar convèncer i vendre que el marc democràtic exemplar te mecanismes per no consultar a la gent. Això te un altre nom, i un altre règim com exemple, però mai democràcia.

La paranoia arriba, quan ens diu que no cal referèndum per comptabilitzar el suport, quan precisament una democràcia te com a base aquest sistema per saber l’opinió i actuar amb conseqüència. Per aquesta regla tampoc caldrien eleccions cada quatre anys per saber els nostres representants, i acabariem amb el règim que segurament Jauregui voldria.

Tanmateix, caldria dir-li que el procés no el dirigeix CIU ni cap altre partit, el dirigeix la societat catalana, i aquesta no admet gat per llebre en forma de reformes que ningú ha demanat.

En definitiva, un gran exemple del tarannà democràtic espanyol, en la figura d’aquest diputat socialista, i encara alguns diuen que la transició va ser exemplar.

El ministre Wert ha fixat amb la quantitat de 6075 euros la compensació a les famílies que escolaritzin en centres privats als seus fills en castellà. Una despesa que recaurà finalment sobre la Generalitat. Una mesura que dona idea de la validació de l’espoli financer a Catalunya i el genocidi lingüístic que no s’atura mai, i que sembla decidit a posar tota la carn a la graella amb el procés català.

El Ministeri d’Educació fixa aquesta quantitat per l’esmentat concepte, avisa que primer el mateix Ministeri assumirà, però finalment buidarà les arques catalanes, segons Wert “un barem raonable de compensació”. Aquesta mesura arriba quan s’ha tergiversat l’informe del Consell d’Estat que anava en direcció contraria a aquesta mesura particular i a altres. Per altra banda la LOMCE tindrà un cost de 920 milions d’euros, dels quals 630 procediran de fons europeus i la resta cofinançats pel govern espanyol i autonomies.

El cinisme arribar al límit. O sigui una família que vol prohibir al seu fill que aprengui la llengua pròpia del lloc on viu, i participi en el sistema d’immersió lingüística lloat per molts estaments i que al final, informes del Ministeri espanyol en mà, aconsegueix un nivell de català i un nivell de castellà superior en molts casos a moltes autonòmies amb una sola llengua. Prescindeix d’això i exigeix a la Generalitat que li busqui una escola privada que a sobre te que pagar amb una quota ja fixada pel Ministeri. Tot plegat, un gran disbarat.

La LOMCE, una llei amb l’objectiu clar de trencar la cohesió a Catalunya i afeblir al català costi el que costi, posant damunt la taula un problema inexistent, i de passada seguir afeblint la nostra economia, seria com pagar les bales dels soldats de l’enèmic perquè les utilitzin contra tu.

La paranoia i perversió no acaba aquí, ja que unes conclusions clares del Consell d’Estat sobre aspectes a rectificar de la llei, son obviats i interpretats justament a l’inversa en el joc dels despropòsits.

Si encara no n’hi hagués prou, pagat en una bona part per fons europeus, i la resta encara amb una bona part pel les autonòmies, la perversió del cercle, es pot donar el cas que el fill de Sanchez Camacho amb un sou al voltant dels 100 mil euros i que pot utilitzar aquest sistema, li sigui subvencionat per la Generalitat amb tota la normalitat.

Segurament, cal dir prou a tanta paranoia nacionalista espanyola, amb l’objectiu de continuar el genocidi lingüístic que ja fa 300 anys que dura. El 9 N te la paraula, i no hi ha alternativa  possible. 

 Aquestes propostes tramposes com les que explica en Vicent Sanchis en el seu article El Document de Foment, no son res més que paranys per evitar o endarrerir el màxim possible la Consulta sobre el nostre futur polític reclamada per la societat catalana. Tots sabem que difícilment veuran la llum, però si ho fan no ens les podem creure, 300 anys de promeses incomplertes son suficient aval, i alhora no son reclamades pel poble, i serien un pas enrere en les seves reivindicacions, tots sabem que un Estat propi no necessita blindar competències, perquè totes son seves, ni demanar almoïna en forma de nous finançaments, perquè recapta i dirigeix els seus diners. Per tant no hi ha color. Cal escoltar, però alerta amb dobles urnes amb propostes impossibles que no farien res més que desvirtuar la consulta i que no ens podem permetre. Simplement normalitat.

El document de Foment

Vicent Sanchis

En la darrera entrevista que li va concedir Joan Carles I, el president de Foment del Treball Nacional, Joaquim Gay de Montellà, va portar al rei en procés d’abdicació un document. Una proposta – redactada, segons sembla, per la CEOE– que concreta la rebregada “tercera via”. Els punts clau del paper eren un secret a veus. Fa temps que se’n parla. En primer lloc, un nou estatus fiscals, lluny del concert basc però que estableixi una quota de solidaritat raonable i que mantingui el criteri d’ordinalitat. Un blindatge, també, per a la llengua i la cultura catalanes. Una referència explícita a Catalunya en la Constitució, en forma de disposició transitòria, que l’equipari als drets històrics forals de Navarra i Euskadi. Aquesta és la proposta que el govern de l’Estat hauria de presentar a la Generalitat. Artur Mas ha afirmat, una vegada i una altra que, en el cas que arribi a concretar-se, acceptaria sotmetre-la a consulta popular. Ara se sap també que ho faria a doble urna. En la primera es votaria l’oferta de l’Estat; en l’altra, una pregunta que desbordaria la que va presentar ell mateix i van acceptar Esquerra Republicana, Iniciativa i la CUP. Potser una pregunta específica sobre independència: sí o no.

 

El president de la Generalitat té també el document de Foment, que, per cert, va filtrar El Mundo, pocs dies després, a instàncies, sembla, de la mateixa Zarzuela. Mas comenta de fa algunes setmanes que “alguna cosa es mou” a Madrid. Però és profundament escèptic sobre els efectes que tot això pot tenir sobre Mariano Rajoy. Caldrà molt de Foment, molta CEOE i molt Íbex35 perquè el president del govern espanyol se l’embeini. Des que va arribar al poder ha mantingut una pluja grossa destinada a convertir les autonomies en finestretes subsidiàries de l’Estat. Al mateix temps, l’ofensiva contra Catalunya ha arribat a punts d’agressió delirants. No passa dia que el govern de l’Estat no perpetri una nova restricció per deixar més en evidència la fragilitat i la dependència obligada de la Generalitat.

 

És cert que hi ha molts catalans –moltíssims– que no volen perdre ni un segon debatent propostes que consideren tramposes, inhàbils cortines de fum per continuar ofegant i sotmetent Catalunya. Però també ho és que el president de la Generalitat i els partits sobiranistes no han exclòs en cap moment atendre, ni que sigui formalment, qualsevol oferta que vingui de l’Estat. Una oferta, per cert, que la premsa internacional més influent també exigeix fins i tot editorialment. Si arriba, doncs, caldrà prendre-la en consideració. Ara, si es tenen també en compte el tarannà de Mariano Rajoy i la doctrina que el seu partit ha anat destil·lant durant els darrers anys, és possible que tot plegat acabi en fum. I, que en el cas més improbable, si es concreta res, no passi de ser una nova burla.

El discurs del nou rei espanyol, va donar moltes pistes de com canviar tot per no canviar res. Una bona frase, va ser la referència a la diversitat i el comentari de que hi ha moltes maneres de sentir-se espanyol i totes hi tenen cabuda. Segurament alguns exemples recents que tenen com a protagonista Catalunya, demostren que alguns hi tenen més cabuda que altres, i alguns simplement no ni tenen.

Com esmentava abans, podríem explicar tres exemples clars recents de que no tots som iguals. La venda AENA del 49%, guardant el 51% de control de l’Estat i obviant les repetides reclamacions catalanes per la gestió de pròximitat del Prat a Barcelona per poder explotar tot el seu potencial, ara limitat en benefici de Barajas a Madrid. També trobem la vulneració de la mateixa llei espanyola amb la negativa al traspàs dels documents pendents de l’Arxiu de Salamanca en un altre cas insòlit, i per últim el decret de Foment que pretén que els beneficis del Port de Barcelona serveixin per sufragar accessos de ports que no tenen beneficis, i més quan el mateix port s’ha endeutat per pagar els accessos tant demanats i que el Ministeri ha ignorat.

Suposo que se li va passar per alt al Borbó citar exemples i més exemples que demostren la gran mentida que el seu discurs ens volia vendre. La reclamació de l’Aeroport de Barcelona es una llarga reivindicació, una infraestructura clau per l’economia catalana, amb reclamació empresarial inclosa. Una gestió de pròximitat que explotaria tot el seu potencial, i no veure com compleix la condemna de ser residual, amb prohibició de vols intercontinentals per decret espanyol per cert, i amb inversions molt i molt inferiors a l’Aeroport de Madrid, deixant un gran potencial amb un aeroport de vols de low cost i un greuge sense cap lògica d’Estat.

Els papers de Salamanca, es un altre cas de com fer un decret per l’anhelat retorn i posteriorment incomplir la llei mateixa, especialitat de l’Estat espanyol quan es tracta de Catalunya. Uns documents espoliats i que estava acordat el retorn als seus propietaris, ara sense cap mena d’explicació tornen a validar aquest espoli i demostrant que les promeses espanyoles son paper mullat.

Un darrer cas d’aquest greuge intencionat cap als pulmons econòmics catalans per part de l’Estat es els accessos del Port de Barcelona, un port clau  a la Mediterrània que ha reclamat insistentment aquesta mínima infraestructura amb una repercussió econòmica fora de tot dubte, i amb el pas dels anys ha hagut d’optar per assumir la despesa i no perdre grans oportunitats de negoci. Ara, no contents amb això. pretenen per decret que els beneficis vagin a parar per els accessos de ports molt menys importants. Es a dir un doble greuge i que ha obligat a pagar el seu propi accés i ara el dels demes.

En definitiva, son tres exemples recents que donen idea del tracte a Catalunya, per part d’un Estat que evidentment no ens considera iguals que la resta. El Borbó hauria de prenden nota per si de cas. 

El discurs de coronació del nou Borbó no ha aportat res de nou, el vell discurs de fe en la unitat d’Espanya, amb una diversitat que enriqueix, i on hi cabem tots amb una clara referència a la consulta catalana. Sobre els sentiments, ens diu que mai han d’excloure, enfrontar o dividir. Pel tema de les llengües, apart d’esmentar que tenen una especial protecció, la realitat ha estat tota en castellà excepte la part anecdòtica de donar les gràcies al final en català, euskera i gallec. En definitiva cap novetat, i un nou torpede a la línia de flotació de la tercera via. No es podia esperar res més d’un Borbó.

Felip VI ja es Rei de les Espanyes, una abdicació express, un acord intern amb el suport de Populars i Socialistes i ja han enllestit la feina, sense tocar absolutament res. El discurs vestit de militar ha anat amb la línia del Govern espanyol, es a dir parlar de renovació amb les velles receptes de sempre, una dosi de cinisme amb l’apartat de la riquesa i respecte a les llengües, i amb la corona com a símbol de la fe en la unitat espanyola per sumar cultures i tradicions i on des de la solidaritat i respecte hi cabem tots. Treballant junts amb lleialtat per objectius comuns, la referència als sentiments abans esmentada i dient que cal una monarquia renovada per un temps nou. Un discurs per cert aplaudit per tothom, excepte el President català i basc, una dada simptomàtica.

Aquells interessat en terceres vies, ja poden anar oblidant  les seves intencions, res ha canviat a l’horitzó. Espanya no pensa canviar ni oferir absolutament res. No hi ha dubte que cal seguir insistint, però amb la idea clara que dependrà bàsicament de nosaltres seguir el procés endavant i teixir aquestes complicitats internacionals que ens emparrin.

Anar vestit de militar, ja es un fet que dona idea del sentit imperatiu i autoritari d’una monarquia caduca com l’espanyola i una dinastia de tant mal record per Catalunya al llarg de la història. Parla de respecte i lloar les diverses llengües a l’Estat quan la realitat es un total atac frontal i menyspreu a totes aquelles que no son el castellà es d’un cinisme a prova de bomba. Cap menció als atac al català en forma de Lapao, Valencià, nul intent de reconeixement a la Unió o la Llei Wert entre molts altres atacs. Cal tenir barra per fe el discurs que ha fet.

La unitat per sumar diversitat i tots amb un objectiu comú, com si fos una veritat inqüestionable i on la societat res te que dir. En un sistema dictatorial s’entendria aquest apartat, però en una democràcia es obsolet com la monarquia mateixa. El poble te la paraula i decideix si es vol sumar a aquesta diversitat, que per cert es per imposició sense alternativa i uns objectius que sempre afavoreixen els mateixos.

Una monarquia renovada ens diu, quan el discurs es molt antic i no ha canviat ni una coma. De fet el no aplaudiment del President Mas es un acte de dignitat que cal valorar a aquestes alçades del procés.

En definitiva, l’Espanya que canvia de cares, però no evoluciona i el que e pitjor, no te cap intenció de fer-ho. Adéu tercera via.

 

Les paraules del Ministre Margallo, dient una comparació desafortunada de la consulta en forma de que si vols anar a sopar a la seva casa, ell et convida, però si a sobre se’n vol endur la seva dona, almenys ho he de parlar. Tot això en una setmana on les pressions espanyoles internacionalment han impedit un acte a Brussel·les sobre la consulta catalana, i que es una constant setmana rere setmana. Un resum perfecte del tarannà espanyol.

Efectivament Margallo seguint la línia Cañete ens compara reclamar la consulta amb anar a sopar a casa seva i endur-se la dona. Com una mena de robatori als drets espanyols, i anunciant la nul·la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent i el seu nul reconeixement internacional. Per altra banda, la conferència “In or out? Catalonia and the EU” programada a Brussel·les i suspesa a l’últim moment de moment no permetrà escoltar l’encaix català a la UE a diplomàtics i representants d’ambaixades amb la mà negre de la diplomàcia espanyola al darrere amb el seu paper trist de sempre.

Aquest caràcter i manera de fer de fa molts anys segueix plenament vigent als representants de les institucions espanyoles, un altre comparació desafortunada que converteix la dona en poc més que un moble o una possessió sense anima. De fet es greu que Catalunya si que es considerada una conquesta amb una condemna fins a l’eternitat, es el seu concepte de democràcia.

Margallo, apart torna a fer el ridícul amb unes amenaces que ja han estat desmentides des de molts sectors i amb nombrosos estudis que demostren la perfecte viabilitat econòmica catalana sense discusió, i també demostren la mentida del nul reconeixement i encaix europeu quan ho tindria tant senzill com a nivell de Govern fer una consulta a la Comissió pertinent que portaria una resposta oficial europea,i que curiosament mai han demanat, ves que no sigui perquè els fa por la resposta. Pel que fa a l’altra qüestió cap estat que s’hagi independitzat de totes les maneres possibles ha rebut nul reconeixement, per alguna cosa deu ser.

No hi ha dubte que el ridícul de les amenaces segueix amb els fets d’impedir fins hi tot actes acadèmics per fer conèixer el nostre afer, amb una actitud que per si sola dona idea del caràcter antidemocràtic sense precedents i que finalment provoca l’efecte contrari al desitjat.

En definitiva un paper trist espanyol intern, però també internacionalment, on aquesta manera de fer cada cop es observada amb més incredulitat. 

El relleu a Can PSC, sembla que passa per la figura de Miquel Iceta, que no seria un renovador precisament, i de fet ideòleg del suïcidi d’aquest partit, posant-lo al costat de Populars i Ciudadanos contrari al Dret a Decidir, i al reclam i centralitat política catalana que ara significa, sempre al costat del PSOE costi el que costi. De fet la Presidència de la Coordinadora en mans de Josep Félix Ballesteros i que ha de conduïr el vehicle fins escollir nou liderat ja ha demostrat la seva gran neutralitat quan preguntat per l’absència dels crítics al Consell Nacional per no ser convidats, a fugit d’estudi dient que no van voler i amb un castís “con su pan se lo coman”, que demostra el tarannà i la neutralitat que representa amb aquesta transició. Aquest afany autodestructiu no sembla tenir aturador. Anna Figuera ens dona alguna clau d’aquesta situació.

El moment d’Iceta

Anna Figuera

Algun dia potser sabrem què va passar del dijous 12 de juny al dissabte 14 perquè Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, canviés d’opinió i anunciés que finalment no es presentaria a liderar el PSC. Potser John Rawls, de qui se sent una admiradora, n’és el responsable. Aquest acadèmic nord-americà és el responsable que la filosofia política sortís del tedi en el qual es trobava a mitjans de segle XX. La seva teoria de la justícia va revolucionar aquesta disciplina. Rawls proposava imaginar una societat formada d’individus coberts per un vel de la ignorància disposant, només, de la raó i del sentit comú. En quins principis convindríem unànimement que defineixen una societat justa? Pensin, doncs, què li devia passar pel cap a Parlon, després de rebre consells o -potser hauríem de dir- després de rebre pressions de ves a saber qui.

 

Parlon no puja a l’escenari. Arriba el moment de Miquel Iceta. Definitivament en el pitjor moment del Partit dels Socialistes de Catalunya, una formació trencada, situada en la tercera posició en escons al Parlament, mantenint només el lideratge al Baix Llobregat després de les darreres eleccions i amb una situació més que crítica a la ciutat de Barcelona. És obvi que Iceta no és la renovació. I això ho sap tothom. El 1978 ja formava part de les Joventuts Socialistes de Catalunya i el 1984 entrava de ple en l’executiva del PSC. No n’ha sortit mai del moll de l’os. El que és innegable és que aquest dirigent, probablement el més preparat intel·lectualment -només cal que donin un cop d’ull al seu diari a internet- dins l’actual aparell del partit, té ara la seva oportunitat, i no el 2011, quan va pretendre també presentar-se com a primer secretari i les principals federacions li van girar l’esquena situant-se al costat de Pere Navarro, llavors el candidat oficialista. En aquell moment, és bo recordar-ho, Iceta ja va sondejar l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, per una bicefàlia: Iceta, primer secretari. Ros, candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Potser ara la història es repetirà.

 

Miquel Iceta no enganya ningú. És un home del PSC i del PSOE. És un dels responsables d’introduir el pluralisme lingüístic en les resolucions del 37è Congrés del PSOE de Zapatero de 2008 i d’aconseguir que ara fa un any el llavors partit d’Alfredo Pérez Rubalcaba assumís una proposta federal d’Espanya en l’anomenada Declaració de Granada. Un acord, però, que incorporava la canterella del PP del “romper con España” i on es feia cas omís a aquell tan escoltat Estat plurinacional i, com no, al dret a decidir. I és que, sobre aquesta qüestió, Iceta ho ha escrit ben clar en la conferència Reconstrucció Socialista: “Sobre la consulta. Si us plau, no ens perdem en un allau de confusions. Ja ho hem dit en el programa electoral: estem a favor d’una consulta legal i acordada, que depèn de la negociació entre els governs. Una consulta seriosa, sense fer trampes que prefigurin el resultat, sense crear estructures d’Estat quan encara no sabem si la gent vol un nou Estat o si voldria un Estat nou, un Estat federal.” Avui, però, el dret a decidir és la línia que marca la centralitat política al nostre país. Probablement la línia vermella que marcarà el nou PSC o, com li agrada definir a Miquel Iceta, el PSC, de nou. I com tot és Qüestió de credibilitat, els socialistes encara no són “creïbles per abordar una crisi sistèmica que engloba no només qüestions socioeconòmiques, sinó també democràtiques, europees i nacionals (és a dir, les referides a les relacions entre Catalunya i Espanya)”. Tornant al Rawls de Núria Parlon, els catalans, molts d’ells socialistes catalans, estan ja molt lluny de cobrir-se amb el vel de la ignorància. Com em deia ahir un exdirigent socialista, d’aquells que també havien estat al moll de l’os, “encara han de passar coses”.

 

Aquests últims dies veiem unes maniobres de determinats partits que amb o sense intenció dilueixen la nostra principal reivindicació, el dret a decidir un estat propi per Catalunya. Herrera per part d’ICV demana referèndum per decidir entre Monàrquia o República espanyola i opta per la segona opció, cosa que encara no han fet amb el 9 N. Per altra banda Ada Colau presentarà una llista de moviments socials per les eleccions municipals de Barcelona que obre la porta a Podemos i la seva vocaciò del dret a canviar-ho tot, on el dret a decidir queda diluït en aquest poti poti.

Efectivament, el coordinador d’ICV demana aquest referèndum ja que diu Felip VI no te legitimitat ja que no ha passat per les urnes i no veu acceptable una renovació de contracte sense les urnes, de totes maneres el 9 N els catalans indirectament ja ho decidirem això, cosa que encara no ha tingut una posició del seu partit. Fins hi tot presentarà al Parlament una moció que expressi que el poble català no es fa seu l’acte de coronació, o sigui posa davant un referèndum impossible a Espanya al dret a decidir dels catalans. Per altra banda, Ada Colau presentarà Guanyem BCN, una opa a ICV, PC i la CUP, obrint Podemos de Pablo Iglesias i contradient la seva no entrada a la política. Aglutinant personatges de l’esquerra no nacional que li donen suport i que estan incomodes pel debat independentista, i així amb el decidim-ho tot o volen aigualir.

No hi ha dubte, que a mesura s’acosta el 9N, i les posicions son invariables, es a dir, una societat catalana ferma i cada cop més majoritària per fer la consulta, i que aquesta sigui un si majoritàri que va creixent amb noves adhesions cada dia, i una classe política amb el President al capdavant que es manté en el full de ruta. Per l’altre costat la negació sense més, els perills vindran de molts llocs, i hem de saber no apartar-nos del nostre camí.

Herrera, ens demana un referèndum impossible a l’Estat espanyol, tant per la posició de l’Estat en si, com per la demanda social, que tampoc ha estat desorbitada, i es posiciona i reclama un afer que poc te a veure amb el nostre procés nacional. Crec que no es pot despistar a la societat quan encara mantenen la seva indefinició sobre la seva posició final a la consulta, i on indirectament amb un sí a l’Estat propi deixarem l’altre tema resolt ja que res no tindrà a veure amb nosaltres, per cert una consulta que depén de la nostra determinació i per tant possible.

Ada Colau, amb tots els respectes per la seva reivindicació social, i la seva vàlua, fa poc va dir que deixava de ser al capdavant de la PAH, però que no entraria amb política, i entenc que aquestes afirmacions no poden ser gratuïtes, ja que la credibilitat queda molt en entredit amb el seu nou posicionament, repeteixo legítim. Segurament, i aprofitant la seva popularitat, i el moment social de l’Estat, moltes de les seves propostes per canviar-ho tot poden ser posítives, encara que molt complicades de dur a terme, no ens enganyem.

Concretament a Catalunya, ja tenim el canviar-ho tot que propugnen, i es el projecte de l’Estat propi, que emmarcat dins aquesta mena d’utopia queda diluït i avortat en gran mesura, i no podem caure en aquesta trampa, nosaltres ja tenim la nostra revolució, el nostre projecte, i aquest es primordial si volem sobreviure, de fet que aquesta esquerra incomode amb el debat independentista i doni suport ja fa que pensar, i no cal ser mal pensat per adonar-se que no ens afavoreix, i que pot ser un altre topall per arribar a l’objectiu final.

En definitiva, no caiguem en paranys de revolucions socials, que poden ignorar, endarrerir o deixar en un segon pla el nostre vertader objectiu que poc te a veure amb els canvis que s’impulsin a l’Estat espanyol amb més o menys fortuna.

 

La Generalitat ha presentat les balances fiscals de l’any 2011, i el resultat segueix invariable, uns 15 mil milions de dèficit fiscal, o sigui al voltant d’un 8% del PIB català. Recordo es la diferència entre la despesa que l’Estat va fer a Catalunya i els ingressos que els catalans van aportar a l’administració central. Es calcula que amb 30 anys la diferència es 245512 milions del que anomenen solidaritat, altrament dit espoli fiscal amb majúscules. Tot un fre pel desenvolupament del país, i que respón perfectament qui es el culpable real de les retallades.

Efectivament, des de l’entrada de l’euro, els catalans hem perdut a la vora de 210 mil milions, amb aquest 8% de promig invariable, que com diu en Sala Martin, es una de les coses que mai canvien junt amb la velocitat de la llum. El conseller Mas Collell ho qualificava de que Catalunya es contribuent net i generós. Ni PSOE ni PP han fet res per canviar una situació que ens permet dir que cada dia a l’Estat espanyol hi perdem 40 milions d’euros, aportant el 19,2% del total d’ingressos, i reben el 14% de despesa, es a dir un fre a l’economia catalana que en bona mesura ens ha portat al camí on estem.

Noves dades, i mateixos números, un espoli impresentable que condicionaria qualsevol econòmia i que ha provocat aquest empobriment català. No es pot gestionar els diners propis amb una butxaca foradada, i el que es pitjor que això sigui la normalitat sense cap canvi amb més de 30 anys.

La crisi ha agreujat les conseqüències d’aquest drama econòmic per Catalunya que dona idea del maltracte que es rep per part de l’Estat i que pateixen tots els ciutadans, pensin el que pensin i es sentin com es sentin, no hi ha diferències.

Al mateix temps es una dada per fer reflexionar a aquells partits que segueixen girant la vista a la culpabilitat per les retallades al Govern de la Generalitat, sense voler veure que deixant de banda la gestió que pot ser millor o pitjor, la clau de la caixa, i aquesta mal anomenada solidaritat sense límits son el principal aval d’aquestes polítiques que patim tots. 

Crec molt demagògic barrejar ideològies per aquest concepte, quan la base es la que es, caldria començar a ser curós amb aquest aspecte, i denunciar aquest fet sense recança.

Com es diu, un Estat independent no ho pot solucionar tot, però d’entrada aquests 15 mil milions s’afegirien als nostres recursos i permetrien evidentment entre altres coses avortar les retallades de l’Estat del Benestar. De fet el president extremeny ja ho va dir ben clar que amb la nostra marxa perdrien aquesta quantitat, més clar l’aigua.

En definitiva, i com deia al principi, 15 mil milions més de raons per voler un estat propi que aprofiti tots els seus recursos en benefici dels seus ciutadans, com deia pensin el que pensin.

 

El procés democràtic del dret a decidir el nostre futur polític en marxa a Catalunya i amb una fita a l’horitzó com es el 9 de novembre, segueix deixant víctimes al seu pas. Els partits que no han sabut reaccionar o que no s’han adaptat a la demanda popular, i sobretot que no han defensat amb fermesa la democràcia ho estan pagant. En Pere Navarro és l’última víctima, però segur que no serà la darrera, amb dos anys i mig ha fet estralls en el seu partit, que ha allunyat del seu mateix programa electoral i ha fet aflorar el problema de ser una simple sucursal de Madrid sense veu ni vot.

El primer secretari socialista deixa en mans de la nova direcció la seva continuïtat al Parlament, i en mans del Consell Nacional el calendari per un nou Congrés al partit. La seva roda de premsa per sorpresa, ens diu que ha parlat amb molta gent i ha arribat a la conclusió que la seva renúncia es el millor que pot fer. Diu que no es al càrrec per interessos personal, sinó per servir al partit i a la societat catalana. Segueix el rumb de Perez Rubalcaba o Patxi López, i deixa enrere les seves paraules de seguir amb el lideratge desprès de la desfeta electoral recent.

Cal dir, que números amb ma, ha estat una gestió nefasta, ha passat de ser un partit central a Catalunya, a ser residual tant al Parlament català, com les recent europees amb davallades històriques, tot això en 2 anys i mig, tot un full de serveis impressionant.

Els aplaudiments rebuts a Madrid per defensar aquesta via federal inexistent, i amb constants contradiccions ha estat la seva tomba política. No ha entés que la societat catalana que diu ha servit, li demanava uns paràmetres que res tenien a veure amb el vist fins ara, i la seva resposta ha estat mirar cap un altre costat o simplement ignorar la voluntat popular, i això amb política es paga. Ha anat en contra del mateix programa electoral quedant al marge del dret a decidir, o sigui de la democràcia, i fent foto conjuntament amb Populars i Ciudadanos.

Tanmateix, internament s’ha demostrat que la imposició ha passat per damunt de la pluralitat amb el càstig als diputats que van trencar la disciplina de vot, amb una votació, on per cert i per història havien de ser just a l’altre costat. El mateix podem dir de la petició a Madrid de transferència de competències per fer el referèndum, el que ells anomenen i defensen via legal i acordada, i també el seu vot va ser contrari, deixant la seva poca credibilitat sota mínims.

Aquest partit havia de ser a la foto per la pregunta i data de la consulta, però van preferir posar-se al bloc que nega la democràcia amb errades una rere l’altre, i atacs al Govern fora de to, i sense cap lógica que nomes feien veure el desubicats que es trobaven.

l’Afer amb l’agressió d’una senyora, i ràpidament atribuir a la crispació a Catalunya va ser l’estocada final, d’un líder que deixa un partit enfonsat i dividit, per la seva hipoteca amb el PSOE, alié a la realitat catalana.

En definitiva, un procés que ajuda ha canviar els partits que fins ara coneixíem, i demostra també qui representa la societat que l’ha votat i qui simplement l’utilitza. 

Es cínic sentir abans de qualsevol comesa electoral, la preocupació per l’abstenció i la desafecció de la societat davant el suposat sistema democràtic, de fet nomes dura el temps de la campanya i prou. Posteriorment ens trobem avui la suspensió de la diputada a les Cortes Valencianes Mònica Oltra per un mes, un cas inaudit i fet a porta tancada, com si els representants no fossin públics. Avui també veiem com s’ha tancat la qüestió monàrquica espanyola a gran velocitat i amb amenaces a alguns dels que ho han aprovat per no canviar el sentit del vot. Com be diu en Vicent Partal en el seu text, formats de sessió a porta tancada i sense accés als mitjans es xocant, per no dir un altra cosa, i nomes fa que confirmar que el procés català ha destapat fins a quin punt aquesta democràcia es de molt baixa qualitat.

MIREU-LOS COM S’AMAGUEN
Vicent Partal

 Les Corts Valencianes decidiran avui si expulsen Mònica Oltra. És una mesura excepcional, que no s’ha aplicat mai, i que simplement pretén castigar una de les diputades que més activament ha fet sentir la veu de l’oposició. Tot podria aclarir-se reconeixent un malentès entre la diputada i la presidència, per una simple qüestió formal. Però no: el PP vol retirar a Oltra la condició de diputada durant tant temps com puga. Fet sorprenent, de tan excepcional, i en vista del gran nombre d’encausats que mentrestant seuen sense miraments als escons del PP.

La portaveu del PSOE, Soraya Rodríguez davant les discrepàncies internes del partit davant la votació demà de la llei d’abdicació reial ha estat contundent amb frases com “demanar llibertat de vot es demanar que el grup no tingui llibertat política”. Tot un pensament que desvirtua la paraula llibertat i sobretot deixa la democràcia a una alçada molt baixa i que explica el nivell del sistema democràtic espanyol.

Efectivament, molta duresa amb les veus que parlen de la consciència per definir el seu vot, parla d’un reglament a complir intern, i un grup socialista que defensa el compliment de la legalitat i la constitució, i amenaces pels que s’atreveixin a trencar la disciplina de partit al que pertany.

Un partit a la deriva dins una democràcia a la deriva que amb el procés català pacífic i sobretot democràtic ha tret la vertadera situació espanyola i un sistema fet a mida per uns quants amb un punt de partida totalment tutelat per la dictadura existent, i uns partits amb molts d’aquells tics, sinò hereus o còmplices directes del règim de l’horror.

Soraya Rodríguez utilitza greument la paraula llibertat, i ens diu que la llibertat individual es negativa amb la llibertat colectiva, en aquest cas del partit, quan en realitat es totalment al contrari, ja que la pluralitat enriqueix, mai resta, al contrari suma, esclar que amb règims de pensament únic com l’espanyol aquestes coses son difícils, de fet ja fa uns dies que vam sentir alló de que fora la Constitució no hi ha res. Es a dir una mena de presó obligatòria per damunt de la societat que regeix sense remei.

Les amenaces de la portaveu son un punt més amb la disgregació d’aquest partit, on per damunt d’omplir-se la boca amb primàries per escollir candidats, i valors com precisament la llibertat, veiem que res més lluny de la realitat, i la caiguda lliure sembla no tenir aturador.

Ha calgut questionar coses com el dret a decidir o ara una abdicació reial que no tenia ni llei prevista per enfonsar totalment aquest partit, En una democràcia normal no existiria aquesta rigidesa de vot, i excepte en qüestions generals que lògicament marquen la ideològia dels seus components, el representant hauria de donar explicacions als seus votants amb els seus posicionaments, i sobretot ser curós amb la transparència democràtica.

Democràcia en forma de presó per la comunitat que la regeix, i partit que son presons pels seus polítics, aquest es el meravellós sistema democràtic que va aconseguir l’Estat amb el beneplàcit de la Dictadura, i que ara tants anys després segueix immutable al pas dels temps.

En definitiva, nomes calia tensar la corda per fer sortir la realitat de tot plegat, i amb tota la cruesa esta sortint.

En Duran i Lleida sembla que no ha vist com 5 mil castellers tornaven a fer una gran postal per reclamar el nostre vot per mitja Europa, i sembla viu aliè al clam de la societat catalana cada cop més gran i clar. Finalment pot ser el que s’anomena “el tonto útil” per l’Estat espanyol que veu com cada dia que passa la seva posició antidemocràtica va quedant més endarrerida. Ha decidit un canvi de tàctica desesperada, en forma de canvi monàrquic, i ara amb el líder d’Unió que segurament no podia suportar més aquest procés  cap a l’Estat propi i ara amb l’opció lloable de l’abstenció reial, ell tot un aspirant a Ministre, obviant un tema espanyol sense més. De fet com diu en Vicent Sanchis, la tercera via desesperada es l’últim recurs per frenar la democràcia, i per això fan falta falques on aferrar-se. De fet el procés s’ha endut per davant el PSC, i ara Unió pot ser el següent, apunteu també ICV si no es defineix clarament en la seva posició pel sentit del seu vot el 9 N.

El misteri Duran

Vicent Sanchis

El misteri Duran ahir va deixar de ser-ho una mica. El mateix director d’El Periódico, Enric Hernàndez, va signar una informació en què afirmava que Josep Antoni Duran i Lleida després del 19 de juny “formalitzarà la dimissió com a secretari general de CiU i com a president de la comissió d’Afers Estrangers del Congrés”. Duran “conservarà la presidència del comitè de govern d’Unió i el càrrec de portaveu a Madrid, però anunciarà la renúncia a repetir com a cap de cartell en les pròximes generals”. La “gota” que hauria fet vessar el got de la paciència del líder d’Unió hauria estat “l’abstenció de CiU davant el tràmit successori al capdavant de la Corona”.

 

L’article acaba aclarint que Duran no renuncia al càrrec com a portaveu del Congrés perquè “aquesta plataforma li resultarà molt útil si finalment decideix ser candidat a la Generalitat”. Però no aclareix davant de quina força l’encara secretari general de CiU es presentaria com a candidat. Potser perquè encara no ho té clar ni ell mateix. Aquesta força podria ser Unió, si el seu partit el segueix en el torcebraç contra Convergència. O una altra opció política, si majoritàriament els militants democratacristians decideixen mantenir el seu partit en la federació i decantar-se per l’opció independentista.

 

La maniobra de Josep Antoni Duran i Lleida és un secret a veus de fa mesos. Cadascun dels passos havien quedat definits fa molt de temps. I qui hi ha al darrere de tot això? A part de Duran, no cal dir-ho. D’entrada, el mateix president del govern espanyol. Mariano Rajoy fa mesos que va comentar al seu equip de confiança que Duran “lideraria un partit per intentar recuperar la centralitat política d’un catalanisme no independentista”. És Rajoy un dels màxims interessats en la jugada. Una jugada que buscaria dividir i distorsionar l’espai més moderat que impulsa el procés sobiranista. Però és Rajoy també qui l’haurà de fer possible concretant una proposta que pugui ser alternativa a la que encarnen els partits catalans sobiranistes.

 

Hi ha més interessats. No només el líder del PP. Empresaris i financers d’alta volada catalans i espanyols, per exemple. Grups de comunicació. Dos, concretament, a Catalunya. Tots, a Espanya. Això és “la tercera via”. Una via que Duran sembla que aspira a liderar. Només sembla, perquè Duran és imprevisible i perquè tot això depèn del fet que Rajoy faci cas a banquers i empresaris i faci un pas al front. El final del misteri Duran depèn, també, d’altres.