ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL CINISME AMB ETA

Sense categoria

Les eleccions basques arribaran al seu punt culminant diumenge amb el vot i les urnes per decidir el nou Parlament. Els darrers dies i com no podia ser d’altra manera, els partits espanyols han ressucitat ETA un altre cop i han aprofitat unes declaracions del candidat de Bildu per intentar treure rèdit electoral.

De fet el candidat de Bildu li van preguntar en una entrevista si ETA va ser una banda terrorista, i no va dir mai que si, qualificant l’organització de banda armada, això ha estat esbombat convenientment provocant el pitjor que pot fer un candidat, demanar disculpes a mitges per si va ferir la sensibilitat de les víctimes i ha demanat no entrar en discussions semàntiques. Ahir mateix Illa va participar en campanya demanant la unitat entre bascos, catalans i espanyols i reclamant la definició d’organització terrorista per ETA, dient que la societat basca ho ha superat i criticant la falta d’ètica de Bildu. Pedro Sanchez també ho ha reclamat intentant capgirar unes enquestes que donen la victòria per primer cop als abertzales i que els deixaria en una situació incomoda pel seu suport al PNB i els pactes a Madrid.

Recordo que el 2011 ETA va anunciar el seu cessament definitiu. Aquest argument però segueix sortint interessadament davant les enquestes que pronostiquen la victòria abertzale per davant del partit hegemònic PNB i que lògicament no els agrada. Crec que el pacte PNB-PSC ja està confirmat, però no es el mateix amb victòria dels primes o com a segona força evidentment. Cal dir que la pregunta per ETA al candidat de Bildu era molt mal intencionada,com dic 13 anys desprès i treta de context a consciència. En definitiva no dir banda terrorista i dir banda armada podriem parlar de variacions semàntiques, si no ho fan,caldria recordar que ETA va ser el principal actor per arribar a la seva mateixa fi, curiosament amb un Estat a l’altre costat que més aviat va posar pals a les rodes, i això si que hauria de fer enfadar les víctimes. El tema ETA els anava molt bé per justificar les barbaritats d’una democràcia de baixa qualitat com Espanya.

El PSOE amb la creació dels GAL, també hauria de ser qualificat com a banda terrorista seguint la seva línia, i amb l’afegit de ser creat amb els impostos de tota la ciutadania i amb sang i tortures que han estat convenientment amagades, per altra banda un Estat que reacciona com ho ha fet amb Catalunya i que des del minut zero ha intentat manipular a les víctimes amb relats esbiaixats no es pot fer ara els ofesos per interés electoral. Ho resumeix Illa reclamant una unitat, que no pot ser igual a una imposició, això te un altre nom i malauradament el cinisme és la seva principal arma.

El cinisme amb ETA.

EL FRANQUISME MAI HA MARXAT

Sense categoria

Aquests darrers dies veiem com Esquerra torna a reclamar un acte desgreuge sobre l’assassinat del President Companys, alhora veiem com la Junta Electoral prohibeix la referència “exiliats” a TV3, i al mateix temps la solució de la Comisaria torturadora de Via Laietana, és pot convertir en un Espai de memòria, però amb la policia en el seu interior. Gairebé 50 anys desprès de la Dictadura evidentment segueix ben viva.

Tres fets que indiquen clarament on ens trobem. La reclamació del repúblicans per restituir la figura executada del President fa molts anys que en base a la llei de memòria democràtica es vol anul·lar el judici i un acte de desgreuge a l’estil del fet per Alemanya amb les victimes del nazisme, però els colors del Govern van canviant i els anys van passant sense acabar de donar resposta, ja que precisament aquells que ho han de fer son els hereus del vell règim ancorats en unes estructures que no han evolucionat i que han dirigit des de la Transició l’Estat espanyol, potser davant les evidències algú hauria de dir que la farsa de la transició va ser simplement això, una farsa. Un altre element és la lluita contra la llibertat d’expressió d’un altre aparell com la Junta Electoral que sempre va en la mateixa direcció, en aquest cas també la llibertat d’informació, ja que els polítics que van marxar de Catalunya desprès de la violència policial per intentar impedir un referèndum, posteriorment la repressió total i la lluita de l’aparell judicial sense cap garantia contra ells i que s’ha demostrat amb les diferents sentències europees al respecte i que ha portat davant la indefensió i persecució política aquesta marxa, això no son vacances, s’en diu exili i per tant intentar amagar la realitat hores d’ara nomes ens porta cap a l’àntic règim. En darrer lloc la proposta per la vergonya de la Comisaria de Via Laietana on recordo un cop més cap torturador ha estat condemnat, ni tant sols jutjat pels seus fets i on ara pretenen concedir aquest espai amb la seva versió, franquista evidentment i amb la policia encara en el seu interior fent les seves funcions, com diu la Comissió de la dignitat, seria com si un camp d’extermini nazi és convertis en espai de memòria amb una presó interior en funcionament, una paranoia difícil d’imaginar en qualsevol altre lloc.

Son nomes uns exemples que ens diuen ben clar que el franquisme mai ha marxat i segueix en ple funcionament falsificant la història i amb tot el suport a l’àntic règim que mai condemnaran.

EL SEGREST DELS PARTITS

Sense categoria

M’ha semblat interessant aquesta entrevista a Lluís Calvo i el seu assaig que acaba de publicar “El segrest de la política”, on crec que defineix molts dels tics de les democràcies i que les converteixen en una tirania encoberta amb funcions com les dels partits convertits en eines de control separades de la societat que diuen representar.

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) acaba de publicar l’assaig El segrest de la política (Anagrama), un text breu i crític –però alhora esperançat i constructiu– sobre com la democràcia es degrada a tot arreu d’occident i per què. Calvo critica durament els partits polítics sistèmics per les seves tendències oligàrquiques i l’abandonament de la gent, i reivindica que cal tornar a afirmar la democràcia de debò, la del dia a dia, amb organització social constant. Si no, avisa, “anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme”. El 7 de maig presentarà el llibre a la llibreria la Impossible, a Barcelona, amb la filòsofa Marina Garcés i l’escriptora Míriam Cano.

—“El segrest que els partits han fet de la política i de les accions vinculades a la dimensió pública constitueix un dels escàndols dels temps recents.” Per què?
—Perquè la política no comença ni acaba en els partits polítics. Els partits són òrgans d’expressió de la voluntat que emana del poble: aquest és el principi democràtic més bàsic. Les últimes dècades, i la cosa ve de lluny, els partits han anat agafant una estructura, una organització, unes jerarquies, que han fet que s’apropiessin de la política que ens pertany com a ciutadans i la segrestessin. Segons aquest principi, semblaria que hi ha dos tipus de política. Una d’incontrolable: la política de la plebs, que té un dels apogeus en la Revolució Francesa. I una de legítima: la dels partits polítics i les institucions, organitzats en la democràcia representativa. Durant les revoltes contra la reforma de la jubilació, Macron va dir que les manifestacions no tenien la legitimitat que adquiria el poble per mitjà de les eleccions. Segons ell, l’expressió sobirana correcta és quan el poble canalitza la seva voluntat de manera exclusiva per mitjà dels partits polítics i de la democràcia representativa. La resta, caos. És un discurs recurrent. La tesi del llibre és que cal tornar a organitzar-nos com a éssers polítics que som. Cadascun de nosaltres som polítics. El que no som és polítics professionals.

—Quins mecanismes tenen, els partits, que els donen aquesta tendència a segrestar la política?
—Hi ha una sèrie de trets: l’organització, la burocràcia, la jerarquia. Però n’hi ha un de molt distintiu: el principi d’adhesió. Un partit té uns postulats i els qui hi estan afiliats, especialment els qui tenen una visibilitat pública més rellevant, no poden sortir d’aquest guió. Els partits estan sotmesos a una sèrie de pressions, d’interessos, i, per tant, l’única veu que es vehicula està molt filtrada per tots aquests interessos. Llavors la política perd espontaneïtat i no és creïble. Com a ciutadans ho percebem: darrere de tot això, només hi veiem un teatre. Això ens emprenya moltíssim, perquè atempta contra la nostra intel·ligència. Hi ha una cosa molt bonica que deia Simone Weil en un escrit de 1943, que de fet no es va publicar fins el 1950 a la revista Table Ronde, amb el títol de “Notes sobre la supressió general dels partits polítics”. Diu que els partits contraposen la llibertat individual a la disciplina general. Així, la veritat i la justícia estan subordinades a aquests interessos, a partir dels quals s’elaboren discursos de conveniència.

—Hi ha cap marge per a reformar això amb primàries autèntiques o llistes obertes?
—Hi ha moltíssimes vies. La via en què crec més és l’organització ciutadana. Prescindir d’avui per demà dels partits polítics, ara mateix, en el nostre grau de consciència ciutadana i d’evolució com a humans, no és possible.

—Però hauria de ser un horitzó?
—Això hauria de ser un horitzó. Molta gent pot pensar que això és ideal, però és massa utòpic, massa idealista. No ho és: cada dia ho veiem, la política és en lluites diàries, més enllà dels partits. En l’habitatge, per exemple, o el canvi climàtic, qui porta la iniciativa? Els ciutadans. Dues mil dones suïsses acaben d’aconseguir que el Tribunal d’Estrasburg es pronunciï a favor seu perquè Suïssa no ha fet les polítiques necessàries per a combatre el canvi climàtic. Això ho veiem a tot arreu. En el cas climàtic és molt clar: l’economia capitalista es basa en el creixement, per això les solucions són molt tímides o de maquillatge. Sense la pressió ciutadana, els polítics professionals no es mouran.

—Continuant la idea de reformar els partits. Als Estats Units, per exemple, els senadors poden estar adscrits al partit, però es juguen el càrrec individualment i tenen molta independència. Això no els fa menys corruptibles als lobbies.
—A mi, aquests sistemes… Em sembla positiu que el polític professional es degui al seu electorat, en primer lloc, i no a un partit que estableixi una disciplina tancada. Però amb això no n’hi ha prou. Hem de crear sistemes organitzatius molt flexibles.

—Les plataformes electorals que es creen, d’entrada, per anar més enllà dels partits, són preferibles?
—Formen part del que proposo. El problema de molts d’aquests moviments és quan es fossilitzen i perden el contacte amb els ciutadans i el dinamisme. D’altra banda, hi ha tot el fenomen del populisme i l’antipolítica, que jo critico molt en aquest assaig. Hi ha la temptació de l’estirabot. “No vull saber res de política” o “aposto per qui crida més”. Són estratègies, en el fons, neoliberals, i també d’una certa esquerra per a captar de manera fàcil i teatral una sèrie d’electors. També per donar a entendre que hi ha solucions màgiques o simples per als problemes que tenim. I no. Ara, hi ha un altre extrem: els polítics professionals que titllen qualsevol crítica de populisme o d’antipolítica.

—Parleu de dos conceptes interessants, en aquest sentit. Els idiotes i la parresia.
—El terme grec ‘idiota’ designava el ciutadà que era apàtic als assumptes polítics, o que en vivia del tot al marge. Això era un idiota. Un idiota no és qui critica els partits polítics, sinó qui ha desistit de la seva dimensió social i organitzativa. De la parresia, l’altre concepte clau, en parla Michael Foucault. És atrevir-se a expressar la veritat pròpia. Això ens falla. Les estructures del partit fallen perquè tots els discursos són escàpols, intenten quedar bé, cenyir-se al discurs, no donar dades que puguin comprometre tant qui les expressa com el partit.

—Aquí s’ha titllat d’antipolítics els independentistes que van criticar que tots els partits polítics havien tingut graus de responsabilitat en els fets del 2017.
—Sí. A veure, el ciutadà també ha d’exercir un sentit crític per veure si determinats plantejaments o promeses tenen un recorregut factible o no. Tampoc no podem posar en un mateix sac tota la classe política, perquè això és un error claríssim. Moltes vegades els polítics són gent compromesa que entra en la política per una voluntat clara de servir. Després, és clar, hi ha tota la temptació corruptora del poder. I la ciutadania ha d’estar-hi a sobre per evitar-ho.

—Què us sembla l’abstenció activa?
—L’abstenció sempre serà un sac heterogeni. Em sembla bé quan cal, quan és un toc d’atenció. Ens abstenim perquè veiem que aquests partits o aquest sistema no soluciona els problemes, no només del present, sinó d’un horitzó amb reptes importants. Som en un moment històric en què cal fer front a una sèrie de coses molt urgents i no podem limitar-nos a anar fent. D’altra banda, som deutors de sistemes ideològics del segle XIX o anteriors. Hi ha d’haver altres tipus d’organitzacions que sorgiran quan la gent s’agrupi per interessos, per determinats projectes, per solucionar aspectes parcials. Això no vol dir perdre un punt de vista global. Però les formes organitzatives han de ser molt versàtils.

—Per què dieu que la participació és una fal·làcia?
—Davant de l’apatia, de la dificultat perquè els ciutadans s’impliquin en un teixit actiu, s’ha recorregut a la participació. Però avui es munten els processos participatius de tal manera que posen al mateix nivell situacions jeràrquiques molt diferents. A vegades, això són operacions cosmètiques que no tenen un impacte real, o el tenen en un tant per cent limitadíssim de pressupost, d’estructura organitzativa, de polítiques, etc. Què passa, llavors? Que s’organitzen processos de participació en què la gent no participa, cosa absolutament grotesca. D’altra banda, hi ha tota una sèrie de professionals que dominen aquest argot, que saben relacionar-se amb l’administració i que acaben entrant en aquests consensos participatius en què el consens ja està ben fixat d’entrada. Ens pot oferir molt poques sorpreses. Si realment un procés participatiu portés a una solució inesperada, no s’organitzaria.

—Tesi: la gent percep que el seu vot ha perdut capacitat d’influència i, per això, es deixa seduir pels populismes. Si el sistema diu que aquests són els dolents, els voto per demostrar que impugno el sistema, més que no pas perquè m’he radicalitzat.
—Sí, s’opta per la situació més exasperada i teatral, i de vegades el vot no es correspon amb l’ideari del partit. És una imatge, una manera d’expressar-se, una idea simple que és capaç de mobilitzar. És així. El discurs neoliberal ha estat una manera de contrarestar l’apatia que la mateixa democràcia comporta. Una part de la democràcia és el caos, una altra, l’apatia. I en aquest temps postmodern de l’espectacle, en què tot és televisat i seguit per les xarxes, posar en marxa aquesta teatralitat és molt poderós. El problema és que això té un preu, i el preu és que se t’escapa de les mans i apareixen populismes, i el feixisme torna tristament a agafar protagonisme. Aquest és el perill de no activar la veritable regla de la democràcia, que és la transformació, el servei dels ciutadans.

—Com es torna a activar l’organització social en un moment de tant individualisme i d’alienació digital creixent?
—Això és el paradigma neoliberal. La fragmentació. La separació. És la realitat diabòlica: cada cop ens separem més. És un fenomen que ens afecta a tots. A les xarxes socials, avui, hi ha un discurs d’odi… És el territori dels ressentits, de l’emprenyada que no porta fruits palpables. I també és territori de la fragmentació. Poden sorgir iniciatives importants a partir de les xarxes? Sí, en tenim molts exemples, de gent que s’organitza per mitjà de les xarxes. Però el paradigma general és aquest. Un món postmodern, narcisista, que ens fragmenta i que ens reclou en una bombolla. Dit això, tampoc no hem d’idealitzar l’assemblearisme. Faig una crítica a l’assemblea per l’assemblea. L’assemblearisme també respon a un pragmatisme antic. S’ha comprovat que abusar d’aquests recursos no funciona, igual que no podem abusar de fer un referèndum sobre temes delicats cada dia. Hem de buscar mecanismes sense fer demagògia.

—Què ha fallat perquè les xarxes no hagin tingut el potencial democratitzador que semblava que podien tenir al principi? Com heu dit, hi ha molts moviments que se n’han servit.
—Hi ha Hong Kong, el procés, el 15-M, la Primavera Àrab. N’hi ha molts, de casos. Per què no funciona, això, en el dia a dia? Perquè els estats i els polítics professionals encara tenen la manera de rebentar molts d’aquests processos, i llavors es crea una desil·lusió, i apareix aquest discurs del ressentiment i la frustració. Què cal? Doncs il·lusió col·lectiva, construcció, horitzó, tenir un projecte. Una visió comuna. I això dóna molta força.

—Això que proposeu és necessàriament d’esquerres?
—És molt transversal. Pot anar molt més enllà. Cada ciutadà ha de prendre consciència de la seva capacitat organitzativa, de la necessitat d’actuar i de no delegar la seva responsabilitat política. És molt còmode, això. Emeto el vot, tranquil·litzo la meva consciència i d’aquí a quatre anys ja en parlarem. Llavors diem pestes per Twitter i ens indignem. O afirmem la democràcia de debò o anem cap a la tirania, cap a la jerarquització, cap al transhumanisme, cap a la burocràcia creixent i el militarisme. I més en aquest context de canvi climàtic, que ja crea moltes tensions econòmiques i demogràfiques. No és una utopia, és una necessitat. Hem de creure en un horitzó d’esperança. Si no, oferim als nostres fills la mera subsistència, convertir-nos en xifres en una societat cada dia més inhumana.

—Cal lluitar.
—Rancière diu que tot estat tendeix a l’oligarquia. La meva tesi és a favor de l’horitzontalitat màxima. Però ell diu que s’ha d’arrencar aquest esperit oligàrquic de la vida pública per mitjà del consens, i jo crec que això no es pot fer per mitjà del consens, sinó del conflicte i de la ruptura.

Sectorialitzades que, a parer vostre, funcionarien? Parlem d’això?
—D’aquests i de molts altres. Fins i tot, d’agrupacions que no cal que surtin a la llum, però que en un moment concret poden fer pressió de mil maneres. Una de les vies per a superar la inoperància de l’assemblearisme és que cadascú contribueixi amb allò que sap i amb què pot fer una aportació interessant.

—I els sindicats?
—Crec en organitzacions molt descentralitzades. Els sindicats fan la seva feina i em sembla molt bé, però continuen essent organitzacions de l’Ancien Régime. El vell paradigma. Crec en organitzacions molt descentralitzades, molt poc jeràrquiques, que poden aparèixer per una qüestió concreta i desaparèixer per una altra, però sempre amb un gruix ciutadà molt important darrere, que pressiona i que crea discurs, que es mobilitza i que és capaç de crear aquesta pressió damunt la política. Els discursos dels partits polítics, si mirem els programes, recullen de manera assimilable pel sistema moltes de les qüestions que han sorgit dels moviments socials. Després, és clar, esdevenen conceptes que poden arribar a ser buits de contingut, de tant repetir-los i de tan poc que es concreten en accions visibles, palpables. I això crea molta decepció.

Sostenibilitat, justícia social, igualtat… Bé, concretem-ho. Quines polítiques hi ha d’haver rere aquestes paraules perquè no siguin buides?
—Però la virtut de la política és trobar un equilibri just entre els interessos particulars. Ho vam veure durant la pandèmia. Els interessos dels metges, dels nens, dels mestres, dels epidemiòlegs o dels pacients no coincidien. Calia la política.
—Sí. És la virtut, de fet, de la democràcia, que de vegades la ciutadania no entén. Uns equilibris molt fràgils. Per mi, la democràcia és conflicte. Més, fins i tot, que el consens. El consens seria la victòria després del conflicte. La democràcia és incòmoda i cansada, però és l’única via. És aquest joc entre l’apatia i el caos, entre qui estira d’una banda i qui estira d’una altra. En el conflicte d’interessos són molt importants les nocions de bé comú i de justícia. Tornem a Simone Weil. Què és just i què és injust? Què és bo per al bé comú i què és un interès merament particular, per poderós que sigui? No vull desistir d’aquest component ingenu de tornar a la veritat. Sense la veritat no podem tenir una societat, perquè tot cau en el relativisme i perdem la noció d’aquest bé de la comunitat que ja trobàvem en el món grec.

—La democràcia no és sempre una negociació constant sobre què és la veritat o què es considera formalment la veritat?
—Per mi hi ha unes veritats molt clares. L’equilibri del planeta Terra, la justícia social, la pau, estar en contra de la depredació econòmica a què ens sotmet el capitalisme. Per mi, això són veritats. Anar contra el crim, contra la idea del benefici. Són aquestes veritats que justifiquen la democràcia, no pas a l’inrevés. Com els polítics, que neixen de la voluntat popular. Són els polítics professionals i les institucions els qui estan al servei dels ciutadans, i no a l’inrevés. Si no tenim una veritat, caiem en el cinisme, i llavors podem justificar qualsevol cosa. És el que passa avui amb tota una sèrie d’elements retòrics, de paraules fetitxes. Creixement, llocs de feina… Cal veure si determinades consignes beneficien el bé públic o hi van en contra.

—Però les decisions de la majoria poden anar en contra d’aquests valors.
—Hem de ser conscients d’aquestes febleses. Simone Weil deia que la República de Weimar podria haver acordat democràticament l’extermini dels jueus. Em sembla una situació molt extrema, en aquest cas, però ja ha passat, que governs democràtics han pres decisions contra aquests principis. La democràcia té un instint suïcida, en qualsevol moment pot mossegar-se a si mateixa, perquè és un terreny molt incòmode per a tots: per al polític, per als ciutadans… Sempre és anar al fil de la navalla. És un sistema en perpètua transformació i que no pot donar solucions màgiques ni fàcils, com pretén fer el populisme. Els missatges simples són eslògans. Són molt atractius, però al final resulta que són al servei de sistemes que no porten enlloc, o del feixisme. La realitat és molt complexa.

—A banda la veritat, creieu que la hipocresia pot tenir un valor polític també positiu, que pot afavorir de vegades la democràcia?
—Crec que no. Aquesta hipocresia ja la vivim, i no ens funciona. Sempre és millor posar les cartes sobre la taula. Crec que el ciutadà ha de tenir informació per a prendre decisions. Ara, també cal no confondre la informació amb el soroll.

—De vegades, la clandestinitat és una manera d’evitar la repressió. Ho hem vist ara amb el Tsunami, que continua causant exiliats.
—Sí. A vegades hem d’esquivar la ingenuïtat de posar-se massa al descobert. En un assaig que va publicar Arcàdia, L’infiltrat, vaig defensar la infiltració com una estratègia. Una part de la transformació social ha de venir de la sorpresa. Ho hem vist en molts moviments socials. S’ha d’esquivar la repressió. Més enllà dels partits, hi ha tota una sèrie d’interessos econòmics, d’estats, de funcionament del món que es posen per davant de la mateixa idea de democràcia. Hem d’anar alerta. Són formes d’involucionisme que de vegades es presenten com a preservadores de l’ordre i, en realitat, volen preservar una manera determinada d’organització de la societat. Ho hem vist aquí amb discursos de Macron o del govern espanyol.

DESEMMASCARAR LA FARSA

Sense categoria

La precampanya catalana ja fa dies que dura, i apart de retrets i propostes de cara a la galeria que fan vergonya aliena, ha sortit una proposta educativa que val la pena estudiar i que centra un debat que malauradament ja fa massas temps que dura.

La nova formació de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, Alhora proposa una doble xarxa educativa, com un pla de xoc pel català. Canvia el model d’immersió lingüística que no s’aplica bé per aquesta proposta. Dos sistemes funcionant paral·lelamanet i que els pares podrien escollir. Una 100% en català amb aquesta llengua en tots els àmbits i forçant els professors a complir el projecte. Un altra xarxa que combinaria català i castellà com a llengues vehiculars, tal com passa actualment i per garantir el nivell de català fer avaluacions amb examens aliens al centre i si no es compleix amb el nivell exigit els centres perdrien la certificació lingüística i haurien de canviar el pla. De fet si els centres volen introduir més elements immersius el departament aportarà més recursos. No volen la doble línia com a València on en un mateix centre hi ha els dos models i es demostra que el castellà acaba imposant-se fora de l’aula. Els estudis ens diuen que duplicarien la xifra del català i com ha passat al País Basc acabaria sent majoria. Alhora donar a les famílies el model català que potser ara no poden tenir o que han de recórrer a opcions de pagament amb el greuge que suposa.

Una opció interessant, primer per desemmascarar una farsa com és la immersió lingüística que tots els partits i Governs catalans han defensat com una pantalla que amaga la realitat de que no es compleix, ni mai ho ha fet, entre d’altres coses pel nul control del mateix i vigilància al professorat i plans lingüístics que ens han portat a la situació alarmant de la nostra llengua i un castellà que s’imposa amb la nul·la política per abordar el tema.

Aquest model inspirat amb el que hi ha al País Basc, i a jutjar pels resultats allà, l’eusquera te millor salut que el català davant la llengua castellana. Si es vol apostar per salvar la nostra llengua cal oferir qui ho vulgui un 100% i incentivar la resta de centres per anar per aquest camí i cuidar els resultats amb una vigilància al professorat on la llengua no sigui una opció, sinó una obligació tant normal com l’horari lectiu.

Continuar amb la farsa de la immmersió lingüística com fins ara, és apostar per una farsa.

ELS SÍMBOLS I LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

Sense categoria

El Tribunal Constitucional espanyol rebutja que una condemna per trencar una bandera espanyola vulneri la llibertat d’expressió, i amb això ens dona un missatge potent sobre el valor dels drets d’una societat cada cop més coartada.

És el cas de tres joves catalans que van estripar una bandera espanyola a la UAB. Ha rebutjat el recurs d’ampara i nega haver vulnerat el seus drets fonamentals. Aquets fets van passar el 2016 en una protesta contra Sociedad Civil Catalana a l’esmentada Universitat on van agafar una bandera d’una parada de l’entitat i trencada en diferents trossos. Un jutjat de Sabadell ja els va imposar multes de vora 2000 euros per ultratge a la bandera i els van absoldre per aplicar la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans arran de la crema de fotos del Rei d’Espanya, de totes maneres el Suprem va condemnar finalment els joves al·legant que el context era diferent.

Una nova sentència que torna a retallar drets de la ciutadania i preten deixar a les persones encara més a la cua de la base d’un Estat. Cremar una bandera mai pot comportar cap condemna, sigui espanyola, catalana o xinesa. Una bandera és un símbol com altres que identifica un conjunt una societat d’un territori, i que per molta gent comporta uns sentiments pel que representa, per tant la lògica o ètica personal seria un respecte per la mateixa, però això no vol dir que qui no segueixi aquesta línia i la destrueixi estigui cometent cap delicte. Ho podem veure millor o pitjor, una millor actitud o no, però mai un delicte. Un símbol no pot passar per davant dels drets de la gent, d’altra banda això seria una coacció més a la societat que ja en va prou plena.

El Suprem fa la diferència amb el cas de crema de fotos del Rei pel context, i crec que això no s’aguanta per enlloc, el 2016 molt aprop del referèndum que havia de culminar la independència de Catalunya, una entitat feixista com aquesta amb una parada davant una Universitat, una entitat recordo que no vol respectar la lliure decisió de la gent, cosa ja prou greu i que s’en diu feixisme i que fomenta la cultura de l’odi contra Catalunya, la seva identitat i la seva llengua, tot en territori català, no pot esperar rebre simpaties de segons quins sectors de la societat i poden passar coses com aquesta, destruir una bandera pel que representa, una bandera que vol fer desapareixer un altra.

Evidentment si hi ha llibertat d’expressió perquè entitats com aquestes estenguin el seu odi arreu, per força n’hi ha d’haver per la destrucció d’una bandera. El més trist és que els drets de la gent cada cop son més atacats i l’Estat passa per davant de la mateixa gent com si fos una cosa aliena.

RACISME A LA CARTA

Sense categoria

Igualtat ha multat a la líder d’Aliança Catalana, Silvia Orriols per unes declaracions que consideren una infracció greu prevista a la llei d’igualtat de tracte i no discriminació. Crec que cal revisar aquest protocol i de pas no utilitzar la paraula racisme amb tanta lleugeresa com fins ara.

L’Oficina d’Igualtat multa amb 10000 euros a la batllesa de Ripoll per declaracions racistes en un debat televisiu. En concret va dir”els musulmans es regeixen per una llei religiosa i que la xaria és incompatible amb els valors d’Occident” i va seguir dient que en una Catalunya islàmica hi hauria violacions en grup, mutilacions genitals i matrimonis forçats. Explicant que si els musulmans no reconeixen democràcies europees ni lleis civils s’acabara imposant l’homofòbia. La infracció diu que es per discriminació envers una persona o grup al qual pertany en aquest cas la comunitat musulmana. La consellera Tania Verge ha assegurant que els discursos discriminatoris no tenen cabuda a Catalunya.

Crec que vivim instal·lats en una societat on hem pervertit el sentit de les paraules, i per exemple el racisme que evidentment s’ha de combatre, és massa seriós per utilitzar-lo a la lleugera o desvirtuar el seu significat per simple interés de determinats grups. Si parlem de discriminació crec que Espanya vers Catalunya en molts àmbits és el pa de cada dia tant economicament, com culturalment i identitariament i no veig pas tants escarafalls. Alhora el racisme atribuit a Orriols així com des del minut zero en tots els mitjans qualificat de partit d’extrema dreta també seria racisme en sí, però aquest es institucional i consentit, per tant es veu que no entra dins la categòria. Si analitzem el que va dir concretament, es cert que els musulmans segueixen una llei religiosa i que la xaria concretament es retrocedir en el temps molts segles i una carta blanca del terror que evidentment no es compatible amb cap valor que suposadament Occident defensa.

Per altra banda precisament Europa teoricament és regeix per una llei civil amb uns valors que estan molt per sobre de qualsevol fe religiosa o tarannà espiritual i el musulmà que aterra a la nostra societat sense renúnciar a la seva cultura evidentment ha d’adapatar-se amb aquesta realitat com seria la normalitat, si no ho fan si que entrem en un racisme o discriminació respecte la societat autoctona que sembla que la Consellera no contempla. La integració és així, del nouvingut a la societat del lloc, no pas a l’inrevés. Si com diu els discuros discriminatoris no tenen cabuda, crec que ho hauria de tenir en compte i analitzar molts altres discursos que ens discriminen cada dia i no posar multes per esgarrapar quatre vots i defensar un món de cap per avall.

És el racisme a la carta.

MÉS EXILI I MÉS REPRESSIÓ

Sense categoria

Tant emplenar-se la boca amb la Llei d’Amnistia i buscanta cada partides atorgar-se els mèrits i buscar un blindatge a prova de bomba, ara veiem com la repressió continua per un altre costat i el nombre de persones a l’exili augmenta cada dia.

Hauria de fer reflexionar a la població espanyola, com a mínim la que no està contaminada pel relat del sistema amb els seus partits al capdavant, que un Estat on la gent ha de prendre el camí de l’exili per la inseguretat judicial mai pot ser una democràcia normal, i de fet això ès un fet que Catalunya paga amb escreix aquests darrers anys.

La bogeria en aquest cas del Jutge Castellon i la seva vinculació de terrorisme amb la protesta de Tsunami democràtic segueix portant que la ciutadania indefensa davant el poder d’aquell que evidentment en cap Estat podria exercir el seu càrrec i ja seria jutjat per utilitzar la seva cadira de jutge en benefici d’unes idees i no de la mateixa justícia, entenc que el seu cessament hauria de ser inmediat i l’escarni públic, però no tant sols això, sinò que la gent que veu perillar la seva llibertat més bàsica, la personal, però també la de dret a defensa ha de prendre el camí de l’exili, els darres casos Oleguer Serra d’Òmnium, Ruben Wagensberg diputat, Josep Campmajó empresari o Jesús Rodriguez periodista en son un exemple.

Davant aquesta nova fornada d’exiliats pel sistema repressiu espanyol contra l’independentisme, en aquest cas vinculant la simple protesta amb terrorisme, per altra banda res de nou, com hem vist des del primer judici del procés, com deia davant aquests fets tant greus des de Madrid es segueix defensant un estat de dret inexistent i lloant una democràcia de fireta que Catalunya ha posat al descobert si es que calia. Per la part catalana l’independentisme segueix actuant pel que fa als seus partits com si res, en la seva lluita autonòmica i intentant encobrir la realitat amb promeses de referèndums pactats que cauran com l’aigua del cel, traspassos d’infraestructures que mai seran, i nous sistemes de finançament que mai s’assoliran. Per si fos poc amb una llei d’amnistia que posen com a fi de la repressió i inici d’una nova ètapa on es poden donar més passos endavant. Tot això es pot definir com a vergonya i prou entenedor per no lliurar el nostre vot amb aquests farsants un cop més.

La repressió continua, però ells mirant cap un altre costat.

DEMOCRÀCIA SENSE EL POBLE

Sense categoria

El Tribunal Constitucional finalment suspèn la ILP del Parlament de Catalunya per declarar la Independència, fruit del recurs del Govern espanyol per frenar la seva tramitació aprovada per la Mesa del Parlament català.

Aquest Tribunal ha admès el recurs i això suposa la suspensió cautelar de l’acord de la Mesa i paralitza la seva tramitació. De fet el Ministre Bolaños va defensar el recurs com a coherent amb la política del Govern espanyol marcada per la llei d’amnistia i la negociació. Una iniciativa que qualifica de fractura de la societat i genera tensió a la mateixa. Aquesta iniciativa venia de Solidaritat Catalana, acceptada per la Mesa i ara faltava la validació i començar el termini per recollir les 50000 signatures necessàries per començar el debat.

Tamanteix, hi trobem una gran contradicció quan el mateix Tribunal va desestimar el recurs del Govern d’Aznar contra l’acord de la Mesa del Parlament Basc per admetre el famós Pla Ibarretxe i ho va ver considerant que els acords de les Meses d’admetre iniciatives no es poden impugnar ja que no despleguen els seus efectes, i si ho fan prohibeixen el possible debat democràtic de la cambra en l’àmbit de la seva sobirania.

La diferència ès clara, en el segon cas el Tribunal diu el que s’espera d’una democràcia normal i el que dona el sentit comú i el respecte a la ciutadania i en el segon actua com un simple Tribunal de qualsevol Dictadura. Paralitza un tràmit previst per la llei i regulat perfectament perquè la ciutadania amb un actor que ho demana pugui portar qualsevol tema a debatre a on resideix la seva sobirania amb el suport estipulat de les signatures. La Mesa simplement fa el tràmit de donar-li llum verda sense cap efecte del que demana. Ara el Tribunal es salta la llei un cop més i tanca la boca a la societat perquè no es pugui expressar en llibertat, de pas deixa la cambra catalana sense cap sobirania i contradeix un cas identic deixant clar que Catalunya és el símbol a enderrocar.

Les explicacions de Bolaños deixen clar un cop més la farsa de petició de referèndum acordat dels nostres candidats i deixen clar que aquest artefacte sorgit de la transició franquista anomenat PSOE no ha evolucionat del seus origens i dona l’esquena a la democràcia amb la cantarella que el debat sobre el que ells no els interessa fractura la societat, mostrant un nul respecte a la societat que teoricament representen i que hauria de ser la base del sistema.

Ho podem anomenar, democràcia sense el poble.

PARLAR DE TRAICIÓ

Sense categoria

El President Aragonès retreu a Junts i al President Puigdemont que fa 10 mesos deien que negociar era trair el país i ara ho estant fent ells, alhora demana suport i força per negociar el referèndum pactat.

Parla de la seva coherència en el tema i rebutja que negociar amb el Govern espanyol era abandona l’1 O i una traició. Demana suports per convertir els no del Govern espanyol en Si, ja que Catalunya te la força per fer-ho possible i també demanar el suport dels que han apostat pel dret a decidir com el PSC o Comuns. Cal dir que va assistir a la Comissió general de Comunitats autonomes al Senat i defensa que sempre s’han de defensar els interessos de Catalunya i no es pot deixar el lloc buit.

No li trec la raó al President amb les critiques a Junts pel seu canvi criticant la Taula de diàleg o la negociació i després fent exactament el mateix. De fet la farsa va pels dos costats per igual, nomes canvia la venda que es fa de la mateixa a la societat. Si entrem al tema la Taula o aquesta negociació sense cap força, amb diferent nivell de poder, bàsicament nomes una part el té i decideix no pot acabar mai bé i es una derrota anunciada com s’ha repetit al llarg de la història. De fet si ho girem a Junts quan van voler diferencia la seva postura amb el que en deien cobrament per avançat, s’ha demostrat que també és un fracàs, nomes cal veure el català a Europa per exemple entre d’altres. Una farsa absoluta.

Pel que fa a demanar un referèndum es abandonar l’1 O, evidentment és una evidència, una postura invalida l’altre, i ja fa molt temps que els molesta el 2017 i la decisió de la gent. Demanar ara el referèndum pactat altre cop és una pantalla passada i sense cap opció, per molt suport que aconsegueixi al Parlament sempre serà una part molt minsa en les institucions espanyoles i sense cap possibilitat, per cert assistir a la Conferència de Comunitats autonomes és un insult per tots aquells que vam aguantar els cops policials el dia 1 d’octubre del 2017 per donar validesa a la força del vot, i una darrera cosa, dins aquest engany, PSC i Comuns no defensen el dret a decidir, ni ho han fet mai, nomes defensen decidir l’opció que ells defensen, res més.

Per tant parlar de traició com deia, és tot això, i francament ja en tenim prou.

LA MORT D’UNA BOGERIA

Sense categoria

El cartell per les eleccions de Ciudadanos, podria ser un resum final d’un deliri que per sort ja s’acaba i ningú recordarà al cap del temps. No hi ha el rostre del candidat, cosa bàsica en unes eleccions i si una foto de Sanchez i Puigdemont amb un ” Detenlos”, en castellà evidentment.

Una encaixada de mans entre els dos i el que significa l’encaixada amb l’amnistia de fons. Diuen des d’aquest partit que això simbolitza el seus valors com la lleialtat, la valentia, la llibertat, la igualtat i solidaritat entre tots els espanyols, com tornar a l’essència ens deia Carrizosa.

Una mort a la seva alçada de feixisme pel broc gros i d’un odi a la nostra llengua, la nostra identitat i el lliure respecte a la societat catalana. Parlen de valors, cosa ja prou greu, però ens diuen la lleialtat, caldria veure a qui o a qué, ja que a la ciutadania segur que no, ja que no la respecten en absolut. Valentia, tampoc seria la paraula, ja que aprofitar-se del sistema per muntar els seus xous habituals i degradar la cambra de representació de la ciutadania, més aviat seria covardia. Llibertat en la seva boca fa por aquesta paraula, ja que és la llibertat de fer el que ells volen que facis, una bona definició del feixisme de manual. Per últim igualtat i solidaritat entre espanyols, aquesta passa per atacar nomes una llengua, la catalana i defensar nomes una, el castellà, lluitar contra la nostra identitat intentant aigualir-la dins un altra com sigui i sobretot no respectar la voluntat ciutadana que si en un moment donat per majoria vol la independència s’ha de respectar i no aturar per tots els mitjans, violència inclosa a la força, aquesta es la seva igualtat.

Per postres fent campanya de l’amnistia i deixant clar que es la pitjor cosa que li ha passat al món mundial, cosa que mai escoltaràs de l’amnistia del franquisme perdonant assassins i torturadors amb les seves víctimes encara avui enterrades als vorals de la carretera, aquesta per ells segur que va ser exemplar, en canvi donar veu a la ciutadania lliurement, no es de rebut, ja que no coincideix amb el seu model.

Un cartell, que ha de ser un digne final d’una bogeria amb majúscules amb l’odi per bandera.

ÈTICA UNIVERSITÀRIA

Sense categoria

L’exconsellera Gemma Geis va reivindicar el català a la Universitat de Girona i membres del Tribunal on va fer les proves d’estabilització la van acusar de contradir els principis bàsics de l’ètica universitaria com són la neutralitat i la universalitat. Veure per creure.

La falta de defensa de la nostra llengua des de les institucions ens porta a situacions tant esperpèntiques com aquesta, en aquest cas a la Universitat. Les proves de Geis comptaven amb un Tribunal on tres dels cinc membres eren de fora de Catalunya i davant l’insistència lògica de fer-la en català i desprès de rebre els retrets ja expressats la UdG que ja ha dit que el seu Pla de llengües garanteix el català com a llengua pròpia de la Institució va posar un servei de traducció amb un cost de 4000 euros per fer-ho possible, cosa que també va ser criticada pel malbaratament públic que suposava. Cap referència de l’entitat als retrets rebuts per l’exonsellera que la van acusar de no utilitzar la llengua comuna.

Aquesta és la realitat, la deixadesa dels nostres Governs amb la llengua porta a situacions esperpèntiques, a tergiversar el que hauria de ser la normalitat. La Universitat de Girona no ha fet un paper galdós, parla d’un Pla de llengües que com hem vist permet que en aquestes proves la majoria del Tribunal no sigui de Catalunya, cosa ja de per sí molt sorprenent i posteriorment fa que una persona desprès de diversos recursos hagi d’aconseguir el que seria la normalitat, fer les proves amb la nostra llengua, curiosa manera de defensar la llengua pròpia de la institució. Apart permet que aquests membres foranis parlin d’ètica quan precisament és el que no tenen i critiquen el cost de diner públic de la traducció quan precisament es conseqüència de no fer les coses amb normalitat, com seria respectar la nostra llengua, que diuen pròpia sense exercir-la i permetent que membres de Tribunals parlin de llengua comuna i posin pals a les rodes per apartar el català sigui com sigui.

Uns fets vergonyosos com a país, i que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un, sobretot les nostres institucions i partits que no son capaços de fer una cosa tant senzilla com fer-nos respectar i respectar la nostra identitat amb la llengua com element bàsic.

Lluitar per fer les coses normals en català a Catalunya no seria el més normal del món, i això si que és falta d’ètica.

UN NOU BRINDIS AL SOL

Sense categoria

Estem acostumats que el President espanyol Pedro Sanchez promet moltes coses que acaben sent simplement fum i no porten enlloc. Els catalans en som un bon exemple i la seva crossa incondicional fins ara Esquerra Repúblicana ho ha patit en carn pròpia molts cops, però la política internacional també pateix aquest fenòmen.

En diferents ocasions hem escoltat Sanchez dient que reconeixerà l’Estat de Palestina. En diferents rodes de premsa que li han portat a rebre tocs d’atenció d’altres membres de la Unió Europea, ja que les solucions haurien de venir conjuntes i no d’un Estat en particular. Darrerament l’hem escoltat en converses informals amb periodistes que abans del juliol Espanya donaria el pas del reconeixement i això ja li ha valgut la cleca de Bèlgica que li retreu que això no pot ser un simple gest simbòlic, ha de ser una evolució concreta sobre el terreny i un estatus complet d’Estat.

No hi ha dubte que traslladar els enganys constants a Catalunya que els accepta sense cap conseqüència i molts cops ajuda a donar validesa al simple fum, no es aplicable amb Estats seriosos com en aquest cas Bèlgica on aquest reconeixement ja figura amb un acord de Govern amb tots els partits i nomes serà una realitat quan vagi de debó amb totes les garanties com no pot ser d’altra manera. De fet la propaganda i el fum no aporten res a la crua realitat de la zona, i son una frivolitat que no es de rebut en un conflicte tant seriós.

La solució de dos Estats entre Israel i Palestina, crec és la millor, però abans Palestina ha de donar l’esquena al terrorisme de Hamas, ha d’evolucionar a una solució més pragmàtica amb un vei molt més poderós i negociar amb condicions assumibles pels dos i amb concessions que per força hi hauran de ser. Un cop assolit l’acord en aquest cas la Unió Europea pot validar el seu reconeixement i el seu ingrés als forums internacionals amb el ple dret d’un Estat normal. No hi ha dubte que els interessos d’uns i altres i sobretot dels aliats a la zona també han de col·laborar amb aquesta solució deixant de banda els seus propis interessos que han prevalgut fins ara.

Aquesta és la diferència entre una via que no és fàcil, però que pot arribar amb l’esforç de tots i simplement vendre fum de cara a l’opinió pública sense cap efecte sobre el veritable problema.

Un nou brindis al sol.

SEGUR QUE VOLEN EL NOSTRE VOT?

Sense categoria

La precampanya al Parlament pel que fa a aquell sector de la societat que encara espera la implementació del resultat del referèndum del 2017 i que ha optat per l’abstenció, no sembla que hagi de rebre estimuls per un canvi de paradigma.

Els darrers 7 anys i el que hem vist dels nostres partits teoricament independentistes no era casual, i ara per demanar el vot tampoc sembla que no hagi canviat gaire. L’anunci de congelació de la Taula de diàleg per part del Govern com si mai haguès estat activa va ser de traca, ara la proposta de referèndum impossible pactat amb l’Estat i que per cert ha trigat ni 24 hores a ser rebutjat de ple ratlla l’insult a la ciutadania. Per altra banda veure com de sobte apareix Tomas Molina, home del temps per les llistes europees d’Esquerra per la preocupació pel canvi climàtic i deixant al calaix com sempre la independència, igualment que la número dos de la llista de Junts rere el President Puigdemont, una persona de prestigi i preparada, però que sense les eines d’un Estat darrera i amb el poder tant limitat dificilment podrà desenvolupar les seves capacitats. Son nomes uns exemples recents.

De fet el denominador comú de les dues candidatures és l’esforç per esborrar el mandat del 2017 del cervell de la ciutadania. Cap proposta per complir-lo, per obeir-lo, deixant el referèndum en una anècdota o excusa i les lleis aprovades i la declaració del Parlament en un miratge sense sentit. De fet la insistència en tornar a les pantalles ja passades amb la petició a l’Estat d’acordar un nou referèndum, cosa que sembla les dues candidatures és el seu objectiu ja denota per quin camí anem.

Cap intenció de complir amb la societat catalana, seguir marejant la perdiu indefinidament fins l’oblit del procés passat i seguir vivint de l’autonomisme com sempre, i com si res hagués passat. Això al votant independentista evidentment no crec que li produeixi cap trempera especial, ni cap ganes de seguir enganyat indefinidament. Veiem que sorgeixen noves formacions i caldrà escoltar les seves propostes i la manera de fer abans d’opinar sobre ells.

De moment cap estimul, i el mateix de sempre, un processisme sense fí i un bucle que mai acaba deixant la memòria de la gent en un no res i intentant distreure amb propostes i persones com una cortina de fum per no encarar el problema real.

Segur que volen el nostre vot?.

MAREJANT LA PERDIU

Sense categoria

A les portes de la campanya oficial catalana, el President Aragonès presentarà la proposta de referèndum a l’escocesa, amb un informe per encaixar aquest dins la Constitució espanyola.

Aquest informe elaborat per un grup d’experts, molts ja questionats en el seu dia per les seves opinions prèvies contra el dret a decidir dels catalans. Desprès d’analitzar l’informe jurídic, aposta per un referèndum acordat a l’escocesa entre la ciutadania de Catalunya. Un referèndum d’inici que posi en marxa el procés d’independència que s’hauria de desplegar. Un pronunciament amb un si o un no i posteriorment el camí per implementar el resultat acordat. Aquesta proposta consultaria a la ciutadania sobre que el Parlament inicies un procés de reforma constitucional que podria contemplar la independència o una acomodació nova dins l’Estat. Segons deia el President la implementació pot comportar vies que no son opció del Govern com la consulta a la resta de l’Estat, amb l’argument que caldria reforma de la Constitució i ratificació de tot l’Estat per fer-ho possible.

Un nou parany en portes electorals de propostes repetitives, electoralistes i inviables per si no fos poc. De fet potser caldria recordar que els catalans ja vam votar el 2017 amb majoria per la independència per cert i unes lleis del Parlament que l’amparaven i que ara sembla que volen que siguin paper mullat. La no implementació del resultat dels mateixos que ara ens proposarien un embolic en forma de referèndum per modificar una Constitució que ja es va intentar de totes les vies possibles durant el procés que va culminar el 2017 precisament pel fracàs de totes les vies estudiades. Un referèndum no es possible a la Llei fonamental espanyola, no per la part juridica, que evidentment ho seria, sinó per la voluntat política i aquesta es molt clara i no canviarà. Arriben a pensar en un referèndum per donar via verda a demanar aquesta reforma i especulen que si ho fos, que com dic no serà, una ratificació a nivell estatal, tot un desgavell i presa de pel intolerable i que no es mereix la societat catalana.

Donant voltes i voltes sobre el mateix en un bucle infinit que no crec cap territori que vulgui la independència hagi hagut de suportar. La clau com es va demostrar el 2017 es que no es van atrevir a donar el pas definitiu en el moment culminant i ara ni volen ni saben com reprendre el camí, donant tombs i tombs a propostes impossibles per la seva incapacitat dels nostres partits i la seva nul·la voluntat.

Simplement, marejant la perdiu.