ALBERT CORTES MONSERRAT

En aquest sistema democràtic viciat i podrit en molts aspectes, tenim el paper dels partits polítics, i concretament aquells que exhibint molts cops una superioritat moral que es veu els dona la paraula progressisme o l’esquerra, i arribem, rasquem, i veiem que la cosa es molt diferent. Concretament el PSC i les seves primàries obertes per l’alcaldia barcelonina, disfressades de gran transparència, modernitat i lliçó de democràcia, veiem com curiosament el candidat afí a Navarro en surt guanyador. Fins aquí cap problema, però quan veiem notícies i articles de persones que parlen de punts foscos en aquest procés com el vot massiu de paquistanesos com ens descriu en el seu blog l’Antoni Lozano amb manipulació inclosa, i la resposta del partit amb la suposada ideològia progressista paquistanesa com a excusa. Tot fa un tuf de tupinada esperpèntica a l’estil de les que aquest partit ens te acostumats , la consulta de l’alcalde Hereu era un gran exemple.

La tupinada de Collboni

Antoni Lozano

Abans de dir el que he vist avui a la seu del Raval del PSC voldria deixar clar que mai, quan vaig viure a l’Índia, vaig sentir animadversió pels pakistanesos. I que ara, que visc a Ciutat Vella de Barcelona, baixo a comprar l’aigua, la cúrcuma i els picles de mango als pakis del meu carrer. No crec en els murs ni en els controls migratoris i crec, en canvi, en la unitat humana.

 

Dit això, avui he vist cues de pakistanesos a la seu socialista del carrer dels Àngels. Famílies, homes i dones, però sobretot força grups d’homes. He vist dos pakistanesos que li donaven a un tercer una papereta preparada per votar pel candidat Collboni. He vist com, veient que l’home no sabia escriure (en català o castellà, s’entén), li omplien la papereta amb les dades que demana el PSC per poder votar. He vist, mentre feia cua, amb pakistanesos davant meu i darrere meu, com un dels homes de la cua portava uns papers amb la foto de Jaume Collboni. També he vist interventors. El que m’ha rebut, que era de la Laia Bonet, m’ha preguntat si era del partit, i jo li he donat més explicacions de les que calia: que si em semblava interessant participar en unes primàries obertes, que si ja havia donat les meves dades… He vist els interventors, mentre esperava a la cua, cada cop més preocupats. Tots? No, tots no. Tots excepte l’interventor de Collboni. Ha passat davant meu, s’ha adreçat amb familiaritat al grup de pakistanesos que estaven a punt d’entrar a la sala de votació i els ha donat les gràcies per venir. Per la manera en què s’hi ha adreçat, era evident que els coneixia i que havien parlat prèviament. Més tard, un cop dins de la sala, el mateix interventor es movia com peix a l’aigua, buscant formularis, bolígrafs i el que calgués perquè els pakistanesos entressin les dades. Els altres interventors, amb cara de preocupats.

 

No només els interventors estaven preocupats. He vist també un pakistanès preocupadíssim. Per què? Perquè portava un document que acreditava on treballava, però no on vivia i, per tant, no podia votar. I per saber si podia arribar a temps a votar amb la informació necessària, ha preguntat a quina hora tancarien les urnes. Després ha marxat ben ràpid.

 

El PSC ha organitzat unes primàries obertes on tothom tenia dret a votar si pagava un euro i signava un paper on desitjava sort electoral al partit (aquest detall més aviat cutre anava dirigit als promotors i seguidors de la campanya del candidat Jordi Martí, els mateixos que l’interventor de Laia Bonet m’ha semblat que volia detectar). Però el cas és que tothom podia votar si volia. Pakistanesos inclosos, per suposat. El que resulta sospitós és que un col·lectiu determinat com aquest estigui interessat massivament en les primàries del PSC i amb cares de transcendència, com si s’hi juguessin alguna cosa important. I és encara més sospitós per qualsevol que ho hagi vist que portessin fotos i paperetes d’un candidat concret i que mostressin familiaritat amb l’interventor d’aquest candidat i no amb els altres.

 

No puc dir quin és el motiu de les cues de pakistanesos a la seu del Raval, però sí explicar allò que els altres interventors comentaven, indignats i fora del recinte, amb qui volgués parlar amb ells. Segons deien, Jaume Collboni o els promotors de la seva campanya haurien escampat per les mesquites de Barcelona que, si el votaven, s’accelerarien els tràmits per donar-los la nacionalitat. Si jo sóc pakistanès, em donen un euro per votar (com també es diu que s’ha fet) i em prometen la nacionalitat, què puc perdre per acostar-me un dissabte a la tarda a una seu electoral?

 Es rumoreja que el Govern del Partit Popular espanyol desprès de la negativa del dia 8 d’abril a transferir la competència a la Generalitat per fer referèndums, i gaudir així l’oportunitat de seguir el camí del Regne Unit, i fer de la democràcia la principal base de la convivència, ens oferiran una oferta de millora de finançament a canvi precisament del silenci del poble el dia 9 de novembre. Sembla que no hagin entès res. La consulta com ja ha dit el govern català no es bescanviable per res, i la fase de les almoïnes en forma de millora de finançament ja han passat a la història, ningú les ha demanat, i simplement volem votar el nostre futur com a nació. Com deia Ovidi Montllor “ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”. El vídeo que us presento, te com autor l’ANC, i serà i reflecteix el que volem els catalans, i les properes passes que seran decisives i definitives.

Ahir per primer cop el Parlament, el Govern català i les forces que donen suport al dret a decidir van decidir fer cas omís a la sentència del TC sobre la declaració de sobirania, i això te molt a veure amb aquell alliberament mental que moltes vegades he escrit, i pas previ per esdevenir un estat sobirà, o com a mínim per poder decidir el nostre futur. Encara hi ha personatges com Duran que veuen la sentència com una tercera via, però son els últims intents matussers cal dir-ho de presentar una fantasia com a part de la realitat. Aquesta en Quim Torra la defineix i es pregunta que som desprès de la negació de ser un subjecte per part espanyola, clau de volta de tot el procès català.

Els catalans som alguna cosa?

Quim Torra

Ahir, l’amic Ferran Sáez, al diari Ara, es preguntava: “I si no som un subjecte, què som?”, tot fent referència a la darrera sentència del TC sobre la declaració de sobirania de Catalunya.

 

Se’m va ocórrer fer un tuit tot dient que: “Per a Espanya no som un subjecte, som un complement indirecte”, més que res, perquè alguna cosa devem ser. Immediatament, en Jordi Corrons i en Màrius Serra replicaven que més que “indirecte” érem un complement circumstancial” (en Quim Vendrell encara afinava més: “complement circumstancial de lloc”). En Jaume Aulet, per la seva banda, afirmava que “som una oració subordinada. I de les relatives, no pas de les explicatives”. Tanmateix, per en Gabriel Salvadó som un “adverbi de negació”, a la qual cosa en Xavier Fähndrich, puntualitzava que més aviat ho érem de “possessió” ( i encara hi havia qui afegia que “subordinades adverbials, que són les més prescindibles”).. Àngels Folch, enèrgica, ho rebutjava amb arguments gramaticalment impecables: “per ells som un objecte directe (l’acció recau directament sobre l’objecte)”. Coral Romà intentava una transacció: ” o més aviat la clàusula subordinada d’un complement de règim constitucional”. I mentre Sílvia Sáez apuntava que no hi havia dubte, som “una oració subordinada substantiva”, arribava una resposta definitiva: la de Betona Comín, per qui, senzillament, “no som”.

La resposta, amic Ferran, ja veus que te la podem oferir en fórmules diverses, però que s’acaba resumint en una: per a Espanya, no som. Cosa que ja sabíem i que hem celebrat aquests darrers dies de manera espectacular amb la pujada als altars de la transició espanyola. Mig amagada en la sentència del TC hi ha la clau de tot plegat, quan els magistrats d’aquest tribunal, unànimement, és a dir, amb el vot a favor també dels magistrats catalans, afirma: “autonomía no es soberanía”. Aquesta és la clau de volta sobre el que va edificar-se la transició espanyola.

 

Sovint no calen ni grans decisions de Tribunals Constitucionals ni abracadabrants articles de la premsa espanyola a Catalunya per adonar-se del pou provincià en el que (mal) vivim. Per mi serà sempre un misteri perquè compatriotes meus prefereixen ser manats a manar. No entendré mai com algú prefereix ser espanyol i membre d’una província, a català i part d’una nació.

 

Però és que el problema no sóc jo, el problema és la Constitució espanyola, la transició, la negació del judici al franquisme -i per tant la negació de la memòria-. Per això, el feixisme no va acabar amb la transició, senzillament es va transformar, com l’energia, i només amb la independència acabarem amb ell.

 

Qualsevol hipòtesi que busqui un encaix en la Constitució és continuar promovent el provincialisme en el seu estat més pur i obscè. Recordo unes declaracions de fa uns anys de l’aleshores ministro de Trabajo e Inmigración, Celestino Corbacho, quan afirmava que “la España federal que defiende el PSC no ha quedado cuestionada por la sentencia del Estatut. Es más: sigue totalmente vigente” i que el futur de Catalunya “está ligado con España, y para que España no retroceda, se necesita a Cataluña”. Allà s’ha quedat el PSC. Què hi farem, hi ha gent per tot, fins i tot per ser federalista a España!. Però això ens condueix a la província, a no ser, a ser un complement indirecte, circumstancial o de possessió.

Es curiós veure com es pot anul·lar una simple declaració d’intencions, i encara més quan prové d’un Tribunal Polític tant allunyat del que podríem considerar la separació de poders i on el poder judicial queda arraconat sense remei. Ens diuen que no som subjecte polític, i alguns s’han afanyat a demanar que tot el procés hauria de quedar tancat al calaix per haver eliminat el principi. Davant tanta misèria, el Parlament no pensa retirar la Declaració dels documents oficials, i moltes veus amb tota la lògica del món opinen que no ens afecta en absolut. Volen posar una mordassa a un poble amb tàctiques molt allunyades d’una democràcia normal, i com diu en Xevi Xirgo en el seu escrit, un altre cop de porta. Si de cas nosaltres anem passant ja que tenim molt clar el que som i el que volem ser, sense cap Tribunal pel mig.

Un altre cop de porta

Xevi Xirgo Teixidor

La sentència del TC d’ahir, vaja quina novetat, torna a ser un cop de porta. No té cap efecte pràctic (la declaració de sobirania del Parlament ja estava suspesa de feia mesos), és del tot absurda i es contradiu en la seva argumentació, però torna a ser tota una declaració de principis: en resum, que no ens donaran ni aigua. Catalunya no és cap subjecte polític sobirà, diuen ells. Però jo em pregunto: i com carai es pot prohibir això? Com ens poden prohibir que tot un poble se senti com se sent? Com es pot prohibir que una immensa majoria del Parlament de Catalunya faci una declaració de principis? Com es pot prohibir, en definitiva, que ens proclamem sobirans i que vulguem exercir el dret a decidir? Com es pot prohibir que es consulti als ciutadans què volen ser? Ja els ho responc: no es pot. Ja ho sabem, que intentaran que el poder judicial faci de poder legislatiu, i que el Tribunal Constitucional acabi sent un tribunal polític (vegeu sentència de l’Estatut), però no se’n sortiran. Perquè això no va així. Quan un està convençut d’allà on vol anar, i hi vol anar fent una cosa tan democràtica com posar unes paperetes dins unes urnes, és molt complicat posar-li traves. De manera que, per més cops de porta que hi hagi (i els cops de porta no són només a les nostres intencions sinó al diàleg que ens ofereixen), el que fan no és res més que donar-nos cada cop més arguments. La sentència del TC d’ahir no només no canvia res sinó que ens esperona. Ens indica que anem pel bon camí. Com es pot dir que hi ha una possibilitat de poder exercir el dret a decidir i al mateix temps negar-nos la possibilitat de demanar-lo perquè no som un subjecte polític i jurídic sobirà? A mi no m’interessa viure en un estat que no vol consultes, que té por de les urnes i que prohibeix tot allò que l’incomoda. Si no fos que som gent educada i que les coses s’han de fer ben fetes, em pregunto si no ens hauríem d’estalviar fins i tot els bitllets d’AVE a Madrid del dia 8 d’abril.

 

El sindicat Manos Limpias denuncia l’ANC davant la fiscalia on demana la seva il·legalització i obrir un procés penal per instar a la sedició, malversació de cabals públics i algunes coses més. Es la guerra bruta que mai hem de caure. No poden ven cer  per mitjans de diàleg i democràcia i tant sols els queda provocar la violència o la desconfiança entre els catalans mateixos i les entitats que han canalitzat els seus desitjos escrupolosament. Malauradament per ells, no saben que Catalunya es diferent als seus referents i que darrera aquest sindicat tots sabem que s’amaga, i no crec que sigui res de bo.

Efectivament, totes aquestes acusacions per una entitat que ha fet de les accions cíviques i festives alhora que amb la reivindicació i objectiu de la independència alhora els seus clars signes d’identitat. El nou full de ruta diu una cosa tant òbvia com que un cop consultat al poble i amb el si a la independència com a mandat, la declaració formal al Parlament es un altre pas, i posteriorment aquest govern que proclama un nou estat te que controlar les seves infraestructures o els seus impostos per exemple, com fan tots els estats del món, i com es lògic i natural. Aixó tret de context ha servit d’excusa per posar el crit al cel i arribar a la fiscalia, que ja posats a la difamació parla de subvencions que mai han existit i precisament per no tenir les servituds que comporten en moltes entitats un cop acceptades.

Caldria veure darrera aquesta tàctica matussera per introduir la violència i aturar el procés com per exemple sabem que s’ha fet en certes manifestacions amb elements dins les mateixes amb la funció de violentar-les i en combinació amb les forces de l’ordre, però no podem caure amb aquest joc brut i menyspreable.

Cal veure que hi ha darrere Manos Limpias, fundat el 1995 com una associació de funcionaris públics i ha destacat precisament per presentar demandes als jutjats curiosament sempre contra decisions provinents de l’esquerra política o el que ells anomenen partits nacionalistes (exclouen el nacionalisme espanyol). Un dels seus dirigents coneguts, en Miguel Bernad, militant de l’ultradreta i responsable de Frente Nacional, alhora condecorat per la Fundación Francisco Franco pels seus serveis al Movimiento, dona idea de que estem parlant.

Un dels seus principis es  “Lucharemos siempre por la defensa del orden constitucional de nuestro país, frente a los movimientos separatistas que pretenden disgregarlo”.

En el seu currículum demandes contra la llei de matrimonis homosexuals per exemple, dirigents bascos, el jutge Baltasar Garzon, les seleccions esportives catalanes, i tot un seguit d’accions que ens porten sempre a una mateixa direcció com es pot comprovar.

Aquest mal anomenat sindicat es l’artifex d’aquesta querella, i actua com un instrument més de l’Estat per assolir els seus objectius, no ho oblidem pas. 

Amb la mort del primer president espanyol desprès de la tant lloada transició. Un model amb tantes ombres i foscor que pot ser qualsevol cosa menys exemple de res. Per Catalunya va suposar una anestèsia col·lectiva que ha durat fins ara. Aquella oficialitat “del café para todos” que tant de mal ens ha fet, i un personatge franquista, que com molts van acabar sent amb un altre jaqueta herois de la democràcia, com deia abans tot un exemple del que no es pot tornar a repetir.

El govern espanyol prepara una gran cerimònia i mil homenatges com acostuma a passar en aquests casos i vendre el discurs de la unitat espanyola, lloant aquest pilotatge cap a la meravellosa democràcia espanyola fet per Adolfo Suarez. Cal dir que amb la frase aquella “no es podia fer d’un altra manera” alguns netegen les seves consciències brutes d’una transició que fonamentalment va servir per renovar el franquisme amb una suposada democràcia, reciclar algunes de les cares que mai podien representar al poble per res, i oblidar tots els crims i aberracions d’un periode terrible, amb l’oblit de les víctimes per bandera.

 

La legalització del partit comunista va ser un preu que van haver de pagar per posar un tel de realisme a una ficció que encara en molts àmbits segueix ben viu, i curiosament en el territori català, l’última formació que va guanyar unes eleccions, ERC no ho va ser, i no es va poder presentar a les primeres eleccions amb el retorn de Tarradellas que tot sigui dit i suaument no va ajudar gaire a canviar aquesta parodia. Es va renunciar al republicanisme, sistema acabat per la força de les armes feixistes i que no tant sols no va ser re establert, sinò que es va imposar una monarquia amb un monarca posat a dit pel dictador “todo atado y bien atado”.

 

En Suarez, ben relacionat amb la Falange, va ser Ministro General del Movimiento, i amb aquest currículum, ningú amb una mica de sentit comú es pot creure un canvi d’ideals tant gran per defensar una democràcia normal. Aquest es l’heroi que ens volen vendre. Va legitimar un règim sorgit de la transició amb una constitució rodejada de membres del règim del terror i que com ara veiem no era res més que una presó per Catalunya sense reconèixer el seu dret elemental a decidir com a nació.

 

Va dimitir de President del Govern espanyol i dels seus càrrecs a UCD, un conglomerat de partits amb conversos falangistes a les seves files, sembla ser per pressions dels militars pel triomf de les esquerres en les municipals, i així es va acabar la seva carrera, amb intent inclos d’un nou partit que ja no va reeixir.

 

En definitiva, llums i ombres, per un personatge que sorgit de la foscor feixista va començar aquesta democràcia de baixa qualitat que ara ens trobem amb tota la seva virulència.

 

 

 

 

Les paraules de Muriel Casals dient que no hi ha manera de ser català i espanyol, una versió que ens be de forma clara de l’Administració espanyola, es tota una declaració d’intencions i una forma molt real de resumir aquest procés que viu Catalunya per aquella gent que encara somia amb una entesa per renovar la nostra relació o que sentimentalment vol mantenir les dues animes amb igualtat de condicions i amb normalitat.

Com diu Eduard Voltas en un escrit comparant aquest proper 8 d’abril proper i la defensa del nostre dret a decidir a Madrid amb la defensa de l’Estatut, aquest cop no hi haurà vol xarter de la societat catalana de suport, ja que el que volem es connexió directa amb el món. Una metàfora molt encertada i que l’espectacle que allí veurem definirà el tracte que ens espera seguint com autonomia espanyola, ni el fons ni les formes seran de rebut, i satisfets desprès de negar-nos com a poble, i negant la democràcia més elemental, els diputats populars i socialistes espanyols marxaran satisfets i amb el deure complert havent fet servir la seva bilis contra Catalunya sense cap mena de vergonya, i el que es pitjor, una tàctica que els donarà rèdits electorals en molts sectors de l’Estat.

Efectivament, serà una prova més de la negació dels que volen ser català i espanyol, on podríem distingir aquells que volen una nova relació amb Espanya que ens integri les dues parts per igual, cosa que ja s’ha demostrat impossible, i tantes vegades incomplerta que realment amb el comptador de la credibilitat a zero des de fa molt de temps. La segona part seria sentimental, i si be aquesta es personal i intransferible, més enllà de les relacions personals i l’amor per un determinat territori no hi ha res més. La nostra comunitat mai serà tractada per igual, el nostre pacte sempre serà des de l’imposició i totalment desigual, sent l’ase dels cops d’una terra conquerida que no es respectada per la seva singularitat, i que simplement es busca una assimilació total per ser finalment i desprès de 300 anys acceptada plenament.

Per tant espanyol i català es una quimera impossible que un dia i un altre ens demostren, deixant nomes una solució com es seguir el nostre camí, i un cop des de la igualtat poder reprendre aquesta relació, cadascú defensant els seus interessos propis com no pot ser d’altra manera. 

Amenaces, menyspreu i fets desesperats per aturar la democràcia a banda. La Catalunya real, en aquest cas per la petita i mitjana empresa, o sigui el teixit clau del món empresarial català, la PIMEC ha organitzat un acte “Diguem Prou” que ha tingut un final molt diferent al esperat pel seu president Josep Gonzàlez, ja que una gran part dels empresaris assistents com es pot comprovar al vídeo han tret les seves estelades i han cridat independència. El president ha lamentat aquest fet ja que diu no volia un acte polític. Crec que algú li hauria de dir que no es política, es simplement la dignitat i l’anhel de llibertat.

Sembla que l’Estat espanyol i el seu joc brut constant comença a veure que el President Mas no es l’objectiu per aturar un procés democràtic, i gira la vista cap al motor del mateix, com es la societat cívil, on veiem que ja es comença a parlar de la il·legalització de l’ANC per un full de ruta que simplement arriba finalment a l’objectiu com no pot ser d’altra manera. Això no era un joc, i ara veuen que les eines fetes servir fins ara son poca cosa. Com volen silenciar la societat cívil, hi ha més violència que aquest fet. Per altra banda el 87% que segons el CEO acceptaria el resultat de la consulta indica el grau de cohesió de la societat catalana que pretenen trencar. El dia 8 d’abril tornarem a veure i sentir el menyspreu que el Congrès tracta a la democràcia, i en Jofre Llombart en el seu escrit i aquest test ràpid dona una idea perfecte de qui es qui en tota aquesta història.

Test ràpid

Jofre Llombart

Respongui ràpidament a aquestes preguntes.

L’ANC va organitzar una manifestació pacífica en què dos milions de catalans es van donar les mans. El mateix dia, Democracia Nacional va atemptar contra la llibreria Blanquerna de Madrid i va atacar diputats del Congrés, que són càrrecs electes. A quina de les dues formacions es vol il·legalitzar?

Entre Crimea, on hi ha militars pel carrer, i Escòcia, que ho resoldrà amb un referèndum, amb qui ha comparat Catalunya el govern espanyol?

El tinent-coronel de la Guárdia Civil, Antonio Tejero júnior, va celebrar una paella-dinar amb el seu pare per commemorar el 23-F. Ho va fer juntament amb el capità Muñecas Alcázar, buscat per la justícia internacional per tortures durant el franquisme. Què ha fet el ministeri de l’Interior: l’ha aparat del càrrec o l’ha expulsat del cos?

L’Informe Margallo assegura que una Catalunya independent perdria un 20% del seu PIB. Sabria localitzar en quina part de l’informe es fa referència al % del PIB que perdria Espanya si Catalunya se’n separés?

El mateix informe parla d’una caiguda econòmica basada en tres factors: l’expulsió de la UE, els aranzels i els boicots. Ja que tant preocupa el benestar dels catalans, creu que l’Estat espanyol activaria aquests mecanismes?

Parlant de Margallo, digui el nom del ministeri que dirigeix la persona que més ha parlat últimament d’un “asunto interno español”.

Entre seduir els catalans amb nous gestos o aplicar sense modificacions la Llei Wert, per quina via diria vostè que ha optat el govern espanyol?

Artur Mas proposa un referèndum pactat entre l’Estat i Catalunya en base a la legislació espanyola. Si no és així, que l’Estat no recorri la llei catalana i permeti la consulta. I si no és així, en tercera opció, fer unes eleccions plebiscitàries. Rajoy rebutja pactar res. El PP acusa un dels dos de ser radical i d’haver embogit. A qui es refereix?

El Consell Assessor per a la Transició Nacional té definides cinc vies per crear un estat propi. Quatre depenen de la voluntat política de l’Estat a arribar a un acord amb la Generalitat. La cinquena és la Declaració Unilateral d’Independència. En quina de les cinc s’ha posat el focus per atacar Artur Mas?

Els contraris del procés asseguren que el nacionalisme no és modern. Però tot seguit es refereixen a la “nación más antigua de Europa”. De quina nació està parlant?

L’últim CEO assegura que un 87 per cent de la població acceptarà el resultat de la consulta. Un 9% no ho acceptaria i la resta NS/NC. A les passades eleccions del 2012, el PSC va obtenir un 14,43% dels vots, el PPC un 12,97% i Ciutadans un 7,56%. Això suma un 34,96%. Hi ha fractura social? 

En resum: a Catalunya hi ha molts partidaris de la independència i molts partidaris de continuar formant part d’Espanya. Un dels dos col·lectius vol que l’altre voti. Identifiqui respectivament de qui es tracta.

 

Veiem les enquestes del CEO que ens tornen a donar una clara majoria a favor de la independència catalana amb un 60% dels vots contra un 30% contraris, i encara una dada més clara, un 87% de ciutadans que com no pot ser d’altra manera acceptarien el resultat com en qualsevol elecció o consulta en una democràcia. Davant d’això personatges de tant dubtosa qualitat democràtica com un dels candidats europeus de Ciudadanos Juan Carlos Girauta posa ara el seu odi i energies amb l’ANC tergiversant el seu full de ruta i acusant a tort i a dret amb acusacions d’associació colpista i responsable del que pugui venir, s’ens dubte una amenaça sense cap fonament i que defineix perfectament aquesta formació sense escrúpols ni el respecte més elemental a la societat que representa.

Efectivament, els partidaris del si-si augmentarien més de cinc punts i doblarien als partidaris del no en la nova enquesta del CEO, una tendència  a l’alça, que queda segellada per aquest prop de 90% que acceptaria el resultat, cal dir que aquest 10% que se suposa no ho faria, suposo que Girauta també els podria causar de colpistes, però no ho farà, ja que la teoria de l’espanyolisme ranci es el respecte democràtic a la carta, i el diferent tractament depenent del context que parlem.

Cal dir que alguns com el portaveu popular tarragoní Alejandro Fernandez s’atreveixen a formular enquestes sobre una possible escissió d’aquesta ciutat de Tarragona, o sigui arribem al punt de paranoia que per no acceptar el dret a l’autodeterminació de Catalunya respecte Espanya, accepta aquest dret per una ciutat de la mateixa Catalunya, com es pot veure sobren les paraules per definir tanta bajanada i falta d’argumentació.

De totes maneres el full de ruta de l’ANC, on passi el que passi amb la consulta, es a dir si es pot fer o no, es posa com a límit el 23 d’abril de 2015 per la declaració unilateral, i on lògicament per visualitzar i donar credibilitat al fet, caldrà controlar els impostos i principals infraestructures des del primer moment, res anormal, ni que no hagi succeït amb totes les independències. Precisament i per si Girauta no ho sap una independència i creació d’un nou estat consisteix amb això, ser amo del teu propi destí i controlar tots els teus recursos en el teu propi benefici, crec que per exemple Espanya ho fa i no veig que ho critiqui.

El que no es pot fer es aprofitar això, treure de context les paraules i assimilar-ho amb un cop d’estat, acusant a una organització de la societat cívil de provocar-lo. Un cop d’Estat es el que el General Franco va fer a l’Estat espanyol durant 40 anys aplicant el règim del terror, i que per cert ha estat oblidat, mai perseguit, i per partits com el que ara governa Espanya mai condemnat, hauria de ser un altra reflexió per Girauta.

Realment, quan la realitat es aclaparadora, la societat està unida i no cedeix davant amenaces cada cop més ridícules, la por al 9 de novembre va fent efecte en aquests personatges amb tel democràtic més que dubtós i que ara busquen l’enfrontament i divisió de la societat amb joc brut i la criminalització d’un procés impecable i que no poden aturar.

Per últim dir que aquesta pulcritud porta alguns cops a que la quota de pantalla d’un partit com Ciudadanos no representat a les institucions europees sigui molt per sobre del que li correspondria i això sempre obeeix a interessos d’alguns grups mediàtics per llençar frases com “os vamos a montar un Ulster en Catalunya”, això Sr. Girauta si que es colpisme, però esclar tampoc el preocupa. 

La líder popular catalana, crec que per poc temps, Alicia Sanchez Camacho ha embogit definitivament al sentir les paraules Declaració Unilateral d’Independència, i parla d’ús de la força per aturar aquest fet, i del més greu que ha sentit mai per alterar la convivència pacífica, titllant el President Mas d’antisistema. Suposo que veu que està perdent la batalla i que la democràcia va prenen el protagonisme a aquests hooligans de la política que volen silenciar a la societat costi el que costi. Una bajanada rere l’altre trobarà com a premi el seu exili a Europa, coses de la política.

Per tant res de nou, i res inventat. Sanchez Camacho i el seu partit si que podrien ser antisistemes, ja que anar deliberadament contra la voluntat d’un poble en nom d’una legalitat de dubtosa qualitat democràtica no es de rebut. Menys encara les seves amenaces de la força, inadmissibles en qualsevol polític escollit per la ciutadania, i encara menys volent promoure aquest enfrontament de la societat que no existeix i que intenten crear per evitar precisament el dret a decidir de la gent, tot plegat mereixeria la reflexió de la gent i anar passant pàgina d’aquestes actituds que ja no tenen cabuda en una democràcia normal.

En definitiva, la paranoia i la intolerància son males conselleres per representar a una societat i això hauria de ser un impuls més pel procés i deixar enrere aquestes actituds fora de lloc en una Europa dita del primer món. 

La dirigent popular Alicia Sanchez Camacho en la sessió de control del Parlament va preguntar si el Govern posaria les urnes el dia 9 de novembre per la Consulta, podríem dir una pregunta estúpida i sense sentit, pròpia d’una persona o partit que es creu que això es un joc, i evidentment no ho es. El procés no pot durar indefinidament i posar dates com per exemple recomanarà l’ANC analitzant tots els escenaris i posant el dia de Sant Jordi del 2015 com a dia de Declaració de la independència. Com ja hem dit molts cops, no hi ha marxa enrere, i no hi ha ningú a l’altre costat que vulgui dialogar. La resposta del President “Com es fa una consulta si no es posen les urnes?”, crec que defineix força bé la qüestió.

Efectivament, i com analitza el full de ruta esmentat, hi ha 4 possibles escenaris, poder fer una consulta més o menys tolerada per l’Estat, fer una consulta amb l’oposició de l’Estat, no fer la consulta ja que la Generalitat considera que no hi ha les garanties suficients, no es faci ja que la Generalitat ha estat intervinguda. En qualsevol dels casos hi ha d’haver una Declaració d’independència, en els dos primers casos perquè la negociació amb l’Estat dels resultats no porti enlloc, i en els dos últims per fer efectiu el clam majoritàri de la gent i culminar el procès amb el referèndum d’una nova Constitució l’11 de setembre de 2015 i unes eleccions per constituir el nou Parlament de la Catalunya estat.

Des de l’altre costat que trobem, amenaces, menyspreu i grans mentides dia si i dia també. Es curió veure les portades de diaris espanyols amb les paraules de Margallo i les conseqüències nefastes i apocalíptiques d’una independència, i just sota la notícia, la inversió de Ferrari a Port Aventura per exemple, o la futura d’Amazon si es que la filtració interessada de les negociacions per part espanyola per desbaratar la operació no ho impedeixen. Son exemples que desmonten per si sols aquest desert que prediquen es convertirà Catalunya, i no la realitat amb moltes empreses i multinacionals a nivell mundial que volen posar els seus peus al nostre territori, sense importar el nostre canvi polític.

De fet aquesta baixada del 20% del PIB que augura el ministre de l’espai exterior espanyol Margallo, ja serà contestada pel Consell Assessor de la Transició Nacional amb diversos informes on amb el pitjor dels casos en el primer any podria ser del 2%, una cosa normal en processos d’aquest tipus, i on si no coincideix tots els pitjors supòsits, segurament augmentarà com no pot ser d’altra manera quan l’espoli s’atura i els teus impostos son recaptats en el mateix territori i en el seu benefici.

Tornant a Sanchez Camacho, cal dir que el procés entra a la fase final i no s’aturarà, la gestió nefasta espanyola fins ara amb tot tipus d’insults, menyspreu i amenaces no fa més que reforçar-lo i d’una manera o un altra s’arribarà a l’objectiu senzillament perquè una majoria de la societat catalana el vol, ja que l’alternativa ja sap quina es i francament no crec que engresqui a ningú, sentiments a banda.

La democràcia aquest cop passarà per sobre de legalitats mal enteses, Tribunals deslegitimats i Tractats Constitucionals amb l’aval i tutela de les forces de la Dictadura. Urnes aquesta es la nostra força i evidentment es una eina molt poderosa que tothom en el món civilitzat respecta com no pot ser d’un altra manera. 

Coincideixo plenament amb l’article de Josep Lluís Carod Rovira titulat Cor, Cap i Butxaca, i la onstatació que els tres es fonen en un de sol cap un anhel de llibertat col·lectiva i una oportunitat per les futures generacions. Es plenament i necessàriament una fita portar aquest procés amb els tres atributs, però jo diria que sobretot amb el cap, sense deixar-se impressionar per les amenaces ridícules que provenen de l’Estat, avui sentim que el nostre PIB baixaria un 20%, cosa curiosa recaptant tots els nostres impostos i sense espoli fiscal, suposem que demà tocaran les set plagues d’Egipte i la foscor per sempre més. També es curiós veure Sanchez Camacho agafant el full de ruta de l’ANC i muntant una pel·lícula al seu gust que no es correspon amb la realitat. Aquest simplement contempla totes les possibilitats de la consulta i fixa Sant Jordi del 2015 per una declaració d’Independència i deixant clar que serem lliures quan la societat catalana pagui els seus impostos a l’Agència Tributària Catalana, una peça clau en aquest puzzle que no deixa de ser una evidència.

Ahir veient les informacions sobre el desé aniversari de l’horrible atemptat als trens a Madrid i les seves gairebé 200 víctimes, em va cridar l’atenció que van estar centrades en els fets, les associacions de víctimes algunes amb interessos més que foscos, i la tragèdia i condemna en general dels fets. Ara be, ni una paraula sobre la gestió mesquina i cínica de la informació que el Govern espanyol en va fer, amb la seva manipulació a la societat, una condemna a ETA en contra del món sencer i dels vertaders culpables que va desembocar amb les protestes ciutadanes i el càstig posterior al partit Popular electoralment. Aquell gran frau a la democràcia i a la població en general i com diu en Didac Boza en el seu escrit no ha merescut cap condemna i dona fe de la baixa qualitat democràtica espanyola on el més calent es a l’aigüera.

Quatre dies de març  

 

Dídac Boza |

Els atemptats de l’11-M a Madrid van ser expressió inequívoca de fins a on pot arribar la perversió humana. Els culpables n’han estat clarament identificats per les investigacions i per una sentència judicial. Però els culpables del que va passar en les hores i dies immediatament posteriors a les explosions, la mentida conscient i la manipulació mal dissimulada, no han passat (ni és previsible que hi passin) davant la justícia. El govern del Partit Popular d’aquell moment va practicar una altra forma de maldat: la falsedat combinada amb una immensa estupidesa política. El PP en va pagar immediatament el preu polític, però en un estat més seriós amb el dret, Aznar i altres responsables directes d’aquella enganyifa governamental haurien hagut de respondre davant d’un tribunal.

 

Aquell dijous 11 de març, poc abans de les 8 del matí, l’estat de xoc i de preocupació a l’Ajuntament de Barcelona no era diferent al que s’estava vivint a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume. A l’agenda institucional d’aquell dia s’havia fixat per primera hora, una reunió entre l’alcalde, Joan Clos, i el conseller Pere Esteve, titular de Comerç Consum i Turisme en primer govern Maragall. Naturalment, res no va ser com s’havia previst. Al departament de premsa municipal la prioritat va a passar a ser tota una altra: proporcionar a l’alcaldia resums d’informació –pràcticament en temps real- de tot allò que s’anava sabent sobre els atemptats de Madrid. La ràdio, les agències, la televisió i els mitjans digitals (els espanyols, però molt especialment els d’altres llocs del món) van marcar el ritme a aquella sala de premsa. Una planta més amunt, el telèfon de l’alcalde, lògicament, no va parar de comunicar.

 

A les 12 del migdia tots érem a la plaça de Sant Jaume. El Govern de Catalunya i el de la ciutat en ple, bona part del Parlament, funcionaris i treballadors de la Generalitat, de l’Ajuntament, governants, opositors i els milers de ciutadans que la plaça era capaç d’encabir. Havíem baixat moltes vegades en aquells darrers anys: pels assassinats de Miguel Ángel Blanco, d’Ernest Lluch, dels regidors de Sant Adrià i de Viladecavalls, de l’agent de la Guàrdia Urbana Miguel Ángel Gervilla. Aquella, la dels minuts de silenci de rebuig al terrorisme, era, malauradament una escena massa familiar. El clima, però, tenia quelcom de diferent al de les altres vegades. Francesc Marc Álvaro el va descriure amb precisió a La Vanguardia de l’endemà: “És el mateix ritual d’altres ocasions però, avui, a aquest espai fa vertigen i fa fred”. Silenci generalitzat dels concentrats. Un parell de veus exaltades, forçades a callar per la majoria i cap declaració per part dels polítics. Alguna pancarta improvisada on es llegia “Prou manipulació”, un primer símptoma del que estava passant i del que passaria durant els dos dies següents.

 

L’interès per la veritat es va desplaçar ràpidament als mitjans internacionals. La CNN i la BBC destacaven que Otegi havia condemnat l’atemptat i descartat públicament que fos ETA, un fet del tot inusual. A mig matí la policia ja havia localitzat a Alcalá de Henares una furgoneta amb els primers indicis que vinculaven les bombes amb islamistes radicals. Però la informació oficial ho amagava i ho amagaria encara durant unes quantes hores més. A la plaça de Sant Jaume, els despatxos de l’alcalde i del president de la Generalitat esperaven amb interès la declaració de Jacques Chirac. El president de França s’havia oposat frontalment a la guerra d’Iraq i era evident la seva antipatia envers el servilisme bel·licista d’Aznar, però en aquell moment el que pesava més era la solvència dels serveis d’informació francesos i, sobretot, una desconfiança creixent sobre la manera en que el govern del PP estava gestionant aquella crisi. Les trucades personals de José María Aznar als directors d’alguns diaris per “aconsellar-los que no s’equivoquessin”, no són només actes de falsia totalment reprovables, sinó que demostren, a més a més, una manca d’intel·ligència política impròpia en un president de govern.

 

El que va venir després ha passat a la història com exemple de resposta popular, pacífica, i democràtica davant un intent de manipulació exercit des del poder. A les 9 de la nit del mateix dijous, un grup vinculat a Al-Qaida s’atribuïa la massacre en una carta a un diari en llengua àrab editat a Londres. Divendres al vespre, prop de 12 milions de persones es manifesten arreu de l’Estat amb dos clams: rebuig als atemptats i exigència de la veritat. A les 14.30 h de dissabte, un dia abans de les eleccions, el ministre de l’Interior Ángel Acebes, encara parla de “dues línies d’investigació”. Al vespre, el portaveu del govern, Eduardo Zaplana, va aparèixer a TVE fent una declaració que volia simular ser un missatge institucional emès des de la Moncloa. En realitat Zaplana estava a a seu de l’agència EFE i va fer improvisar un decorat amb una bandera oficial. A les 10 de la nit, a Barcelona, era ensordidor el soroll de les cassoles. A mitjanit, el plató del programa en directe de Jordi González a City TV (ara 8tv) es va omplir de ciutadans que exigien la veritat. A pocs metres, milers de manifestants ho cridaven davant la seu del PP. Dilluns, 15 de març, l’endemà de les eleccions, a les taules de premsa de l’Ajuntament, una portada de diari destacava sobre les altres. No era un diari de Barcelona, ni de Madrid. Estava escrit en francès i resumia amb una frase aquella història de quatre dies: “Le prix du mensonge” (El preu de la mentida).

it; -iw Py it; font-style: inherit; font-variant: inherit; font-weight: inherit; line-height: inherit; vertical-align: baseline; position: relative; float: left; width: 576px;”>

Les paraules del Ministre d’Afers Exteriors espanyol Garcia Margallo, per cert gràcies un cop més per tractar sempre l’afer català, un gran senyal, sonen a ridícules, desesperades o simplement un deliri més. Condemnats a vagar per l’espai, en els llimbs jurídics pels segles dels segles. No hi ha dubte que la Via Làctia aviat es farà petita per condemnar tant d’atreviment democràtic.

Efectivament, el ministre no dona treva, no n’ha tingut prou enviar un informe cuinat de 200 fulls a totes les ambaixades ple de mentides i deliris sense lògica, que ara ens condemna a vagar per l’espai en terra de ningú, evidentment fora d’Europa i amb aquell espai jurídic reservat a territoris com Ossetia del Sud reconegut en prou feines per  una desena d’Estats en tot el món.

Moltes vegades la ignorància com es diu es atrevida, però confondre l’amenaça sense cap tipus de fonament amb la realitat es preocupant. La imatge de la marca Espanya i del comportament del Govern espanyol amb la prova de la democràcia a Catalunya segurament si que esta a l’espai i en els llimbs del que mai ha de ser un estat democràtic i civilitzat. No es cansen d’insistir amb la nostra expulsió europea, quan ningú n’ha dit res en ferm, si tant segurs estan perquè no han demanat un informe, i sabent que si no ens reconeixen com estat i ens segueixen considerant espanyols, lògicament no hi ha motius de veto dins la Unió Europea, per altra banda a part de la bilis i l’orgull molt caràcteristic de Castella hi ha la qüestió del deute que haurien d’assumir, i la frontera que es crearien per portar les seves mercaderies a la resta del continent. Per tant prou de dir bestieses.

Ens volen fer creure que 7 milions i mig de ciutadans europeus son castigats i expulsats de la Unió simplement per exercir la democràcia en forma de vot, cosa que ens faria qüestionar seriosament si ens interessa formar-ne part. Per altra banda ningú es pot creure que un estat que aportaria al conjunts pot ser expulsat, i un estat que al final ajudaria a l’Estat espanyol a sortir del sotrac on es troba pot quedar al marge i corre el risc de la caiguda espanyola amb el que això suposaria pel conjunt de la Unió.

En definitiva, no podem comparar territoris com Ossetia amb el procés immaculat català que en tot moment ha tingut com a prioritat seguir la legalitat vigent i ser validat per l’Estat espanyol com han fet al Regne Unit. Això es fer trampes, i ho saben perfectament, potser que aterrí al Planeta i vegin que en el segle que vivim i en plena Europa Occidental no es pot tapar la boca a tota una societat quan vol decidir, altra cosa certament es viure a l’espai.