ALBERT CORTES MONSERRAT

Amb les declaracions de Mariano Rajoy i Soraya Saenz de Santamaria vam poder veure com allò de jurar la veritat com a testimoni es simplement un formalisme sense cap efecte, van entrar amb contradiccions amb diferents temes relacionats amb aquells dies al voltant de l´1 d’octubre que ens van mostrar la mentida per bandera, cosa que sembla a la Justícia espanyola tant li fa i demostra un cop més la farsa del judici, que si va reaccionar quan Reguant i Baños amb un gest de dignitat van rebutjar respondre al feixisme ultra posat com acusació popular en un fet inimaginable en qualsevol Estat democràtic.

De fet com diu en Jordi Barbeta, aquests testimonis de l’acusació deixen sense efecte moltes de les acusacions de la Fiscalia, cosa que seria evident si no fos per la farsa de la que estem parlant.

I Rajoy exculpa Forn

Jordi Barbeta

Més enllà de les subjectivitats a l’hora de comentar les imatges de violència, la declaració de Mariano Rajoy ha de servir d’argument per exculpar Joaquim Forn de l’acusació que l’imputa haver utilitzat els Mossos per aconseguir objectius polítics. En la seva declaració, Forn va deixar clar que el dispositiu de seguretat és una decisió tècnica que correspon prendre als comandaments policials d’acord amb les instruccions de jutges i fiscals. L’exconseller d’Interior va subratllar que en cap cas va donar instruccions als Mossos de com havien d’actuar. En un moment de la declaració de Mariano Rajoy, l’expresident del govern espanyol ha assegurat que no va participar en la decisió tècnica sobre el desplegament i l’actuació policial del dia del referèndum. Però, a més, ha afegit: “He estat ministre de l’Interior i mai he intervingut en l’organització d’un dispositiu policial”.

Quan va declarar Forn, els acusadors van posar en dubte que el conseller pogués diferenciar entre la seva posició política i la seva actuació com a conseller. Ara, Rajoy ha deixat clara la diferència entre la direcció política d’un ministeri o departament i els criteris tècnics dels comandaments policials. Per si fora poc, Forn va insistir que els Mossos van aplicar les ordres de la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que en una interlocutòria pocs dies abans del referèndum va advertir que els cossos i forces de seguretat havien d’adoptar “totes aquelles mesures que impedeixin la consecució del referèndum”, però que ho havien de fer “sense afectar la normal convivència ciutadana”. I aquest va ser el criteri emprat pels Mossos d’Esquadra, tan diferent de l’actuació de les policies espanyoles i molt més eficaç des del punt de vista de l’ordre judicial”.

Soraya Sáenz de Santamaría tampoc ha assumit cap responsabilitat en el dispositiu policial del dia del referèndum i ha intentat avalar les acusacions de la fiscalia centrant-se només en sostenir que hi va haver violència contra la policia i no al revés, ignorant les evidències dels vídeos, fins al punt que l’advocat Xavier Melero ha hagut de recordar que el Codi Penal castiga la manca de veritat del testimoni que està sota jurament també quan amaga fets o dades rellevants.

Lluny de la sala, la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, ha considerat necessari sortir en defensa dels fiscals que intervenen en el judici del procés després de les crítiques rebudes per totes bandes. Segarra ha dit que els fiscals estan actuant de manera “absolutament professional” que “hi ha base” per mantenir l’acusació de rebel•lió i que “es mantindrà durant tot el judici”. La intervenció de la fiscal general ha estat interpretada en mitjans jurídics com un intent d’aixecar els ànims dels fiscals que denota certa sensació de derrota. És el segon cop de mà que reben els fiscals després de la rèplica que va fer el rei Felip VI a les reivindicacions democràtiques dels acusats que quan va dir la setmana passada que “és “inadmissible apel•lar a una suposada democràcia per sobre del dret”. L’actitud del monarca està resultant determinant en l’actuació de la fiscalia, que en el seu escrit d’acusació ja donava a entendre que estava complint ordres del cap de l’Estat.

Pel que fa al desenvolupament estricte del judici, la qüestió de la rebel•lió, delicte pel qual es demanen les condemnes més elevades, continua apareixent molt de passada. Es preveu que els fiscals es reserven per quan declarin els policies espanyols i centren la seva estratègia prioritàriament en buscar la coordinació del Govern amb el Parlament i les entitats de la societat civil per acusar-los de complot o de conspiració. De fet, és el primer que destaca l’escrit d’acusació de la fiscalia posant tots al mateix sac d’una “estratègia basada en l’actuació convergent”. Precisament, Vox s’ha estrenat fent preguntes als testimonis intentant establir la connexió.

Amb les declaracions ahir de Jordi Cuixart i Carme Forcadell van acabar els interrogatoris, i un cop més vam veure com una nova lliçó de democràcia feia miques els falsos arguments de la Fiscalia, per cert d’un baix nivell que fa fredor.

Efectivament, la dignitat dels nostres presos polítics ahir va quedar representada per Cuixart “Jo sóc un pres polític. Després de 500 dies de presó, la meva prioritat ja no és sortir de la presó. La meva prioritat és denunciar l’atac i la vulneració de drets i llibertats”. Tant clar i contundent com digne en aquest Tribunal.

Haver d’explicar que es una butifarrada o els entrepans que van entrar a la Conselleria d’Econòmia el 20 S son les proves que es veu busca el Tribunal, que entre errada i errada va caminant per l’abisme d’un Estat sense separació de poders i un nivell democràtic tant baix que les comparacions turques prenen cos cada dia amb més força.

La Carme va haver de suportar com era interpel·lada sobre acció de Govern i lleis aprovades, com si ell en formes part i alhora explicar pel desconeixement del Tribunal, en que consisteix la presidència d’una cambra Parlamentària. Un desgavell que dia rere dia veiem astorats.

Tornant a la frase de Cuixart, la dignitat que reflecteix es una mostra del tarannà de la persona i un lideratge que encara que no buscat es promocionat per aquesta causa sense solta ni volta.

Al mateix temps veiem com la constància entre emparellar llei i democràcia torna a ser el cavall de batalla i la fal·lacia que escoltem. Com sempre he dit la llei no es democràcia. En primer lloc les Dictadures també tenen lleis, i els règims més terribles també. La democràcia son els drets de la ciutadania que ha de ser la principal protagonista del sistema i ha de poder anul·lar, canviar o desobeir si fa falta lleis injustes per adaptar-les als seus destinataris. La força de la gent ha des ser el protagonista sempre i mai el mateix sistema es pot convertir en una presó pels seus mateixos destinataris com es el cas.

La llei i la democràcia, la clau de volta d’un Estat que ha explotat amb tota la virulència al primer repte, es el que te no haver fet una vertadera transició i si una farsa per perpetuar un règim que no ha canviat pas.

Tant el numeret de Ines Arrimadas a Waterloo no agafant el guant de la porta mig oberta que va deixar el President Puigdemont per parlar, es la constatació si es que calia que el diàleg es el de meny, no volen convèncer, simplement vencer i humiliar sense fre.

Alhora el pas de llarg del Monarca espanyol de l’stand de Catalunya al Mobile es una mostra més de que el Borbó tal com va fer a partir del discurs del 3 d’octubre ha abdicat dels ciutadans de Catalunya que nomes els te en ment en clau de submissió i enfrontament, ho va tornar a fer amb la seva posició enmig del judici als presos polítics catalans i com deia la mostra d’ahir que ja venia precedida del discurs lloant la democràcia espanyol en un Congrés tecnològic com aquest i aprofitant cada ocasió per repetir una mentida com que Espanya es una democràcia exemplar, cosa que evidentment vol dir que no ho es, i no ho es deixant de banda les criaturades de la part de la Generalitat amb la tàctica de fent veure que com a lema, ja ha dimitit també de les seves funcions i directament a pres partit amb els catalans ja fora de les seves funcions.

Com diu en Cot, el com pitjor millor, sembla ser el motiu que guia tota la caverna espanyola tant política, com reial.

Inés a Waterloo i Felip al Mobile

per Salvador Cot
L’escenificació de futures represàlies contra Catalunya, quan més implacables millor, s’han convertit en una competició embogida. Quatre actors principals competeixen per treure profit polític de la catalanofòbia general de la societat espanyola amb la col•laboració dels mitjans de comunicació del règim. En aquesta cursa, Ciutadans corre un gran risc de desbordament per la irrupció de Vox, que sempre pot oferir més repressió, i per la radicalització del nou PP de Pablo Casado, que promet un 155 etern i extensiu a l’escola catalana, els Mossos i TV3. A aquests tres corredors de la competició anticatalanista se’ls ha afegit un quart: Felip de Borbó. El rei madrileny ve a Catalunya amb la mateixa intenció que Inés Arrimadas va a Waterloo; sortir per la tele plantant cara a les autoritats catalanes.

Felip VIè creu haver reorientat la crisi de la monarquia espanyola tapant els escàndols de família amb la mampara catalanòfoba, encara que sigui a costa de generalitzar l’objectiu republicà dins la societat catalana. Tant és així que l’actual Borbó deixa la seva supervivència en mans del PSOE, l’únic actiu polític que li queda perquè sembli que se situa una mica més enllà de la confluència entre la dreta extrema i l’esquerra dreta espanyoles.

Així les coses, el fet és que Felip de Borbó viu del conflicte. Necessita ser la garantia de què no hi haurà un referèndum pactat i de què els acusats catalans seran condemnats amb duresa. Qualsevol alternativa el deixaria fora de joc davant dels que li perdonen els pecats familiars a canvi de puny de ferro contra els catalans. Ara ja només pot regnar contra Catalunya.

La cap de l’oposició Ines Arrimadas ens deixa per anar de número dos a Madrid. No diré que la trobarem a faltar, però el més greu es que el territori tampoc i els seus propis votants menys, això si que es greu.

Els numerets que ha muntat per Catalunya han tingut el final a Waterloo amb un últim xou esperpèntic que si no fos per la incredulitat feia plorar de pena per una gent que han fet del seu odi i la seva deshumanització el pal de paller de les seves actuacions fugint de qualsevol interés pel territori que haurien de representar.

Hem vist com la jugada de l’espanyolisme el 21 D, passava per una victòria unionista que esborres l’independentisme del món i tornes Catalunya molts anys enrere, amb la líder de Ciudadanos al capdavant per acabar amb el problema. El que no preveien es que l’independentisme tornaria a obtenir la majoria al Parlament i el pla quedaria en res.

A partir d’aquí el paper d’Arrimadas i el seu grup ha estat dimitir dels seus propis votants, repetint un cop i un altra el mantra de que la República no existeix i mil i un insults i menyspreu cap als actors que ho defensen inclosos el President. Alhora portar una crispació sense precedents en seu parlamentaria, no fer cap proposta per Catalunya en cap sentit i mostra en repetides ocasions una deshumanització amb el dolor dels demes, com els familiars dels presos polítics o altres motius com la violència de genere. Un odi que sembla els menja per dins i encega fins al punt de passejar-lo per diferents indrets de Catalunya trobant sempre la indiferència de la gent com a resposta, ja que al no voler conèixer la gent del país i el seu tarannà, han comprovat que es pacífica i no cau en provocacions de baixa estopa que ofereix amb retirada de llaços al carrer com a gran heroicitat i manera d’interpretar la democràcia.

En definitiva, ha deixat orfes als seus votants, orfes al territori i marxa a Madrid per seguir una carrera personal ja que es incapaç de representar algú amb un mínim de sentit comú. Com dia mala gent i recordant la cançó de la Trinca “Passi-ho Bé”.

Ahir va tornar a quedar en evidència les diferències grans entre el poble al carrer i els seus partits. Un marge cada cop més gran on les exigències son separades brutalment i cada cop més irreconciliables.

Efectivament, la gent no va paralitzar el país, es cert, els sindicats del règim majoritaris no van secundar la vaga i això es nota, però a les manifestacions i concentracions en molts casos massives es podia olorar com la gent en molta majoria demanava la llibertat dels presos però també expressava desorientació pel que escolta al Judici dels presos polítics i per les actituds del nostre Govern i partits.

Hem escoltat com la Consellera Bassa ens deia que la LLei de Transitorietat simplement era un instrument per presionar acords amb l’Estat i hem escoltat reiteradament com el Referèndum i la declaració al Parlament posterior simplement eren mobilitzacions i actes polítics sense valor, afegiria per calmar al poble català i buscar una sortida de l’atzucac amb Espanya. Per altre banda veiem el nostre Govern i l’obediència total a la injusticia i repressió espanyola i els nostres partits sempre amb la paraula República a la boca i preocupats per les properes comteses electorals com di nomes la prioritat fos els respectius partits. Alhora i davant la injustícia absoluta i delirant del judici veiem com sembla l’excusa perfecte per no afrontar els reptes pendents.

Arribats aquest punt i mirant a l’horitzó, veiem com el judici passarà amb malauradament amb una condemna que sembla escrita i les eleccions també passaran, llavors la pregunta es que. No hi ha un full de ruta unitari per seguir endavant, ni un compromís per la República explicit i aclaridor.

Malauradament això provoca que mentres per un costat escoltem al Judici com la farsa es posa en evidència i no hi ha cap delicte pels acusats, també veiem com la versió d’aquests dies esmentats queda desnaturalitzada sense fre i a l’altre costat com diria aquell el més calent a l’aiguera i amb el perill de que aquest abisme entre poble i representants cada cop sigui més gran.

La pregunta clau als nostres acusats es veu per demostrar la rebel·lió, la violència i tots els càrrecs inventats que s’acusa als nostres dirigents polítics al Suprem, es resumida en saber si son socis d’Omnium o de l’ANC.

Aquesta es la pregunta que es va repetint com si fos un delicte ser soci d’aquestes entitats i com si això jutifiqui els 25 anys de presó com a condemna. Tota una paradoxa de grans dimensions que com no podia ser d’altra manera i davant també el baix nivell de fiscalia i advocats de l’Estat vist fins ara, els nostres presos polítics amb les seves intervencions desmunten i ridiculitzen sense esforç. De fet no hi ha color entre el nivell d’uns i altres i de la veritat d’uns fets en un costat i la d’un relat fantasios i d’odi que sembla ja te la sentència escrita en el context d’un Estat tant poc democràtic com l’espanyol.

Tanmateix i com diu en Bernat Dedéu més d’un any desprès del referèndum i declaració del Parlament cal seguir exigint la responsabilitat dels que estan al banc dels acusats i a l’exili de no haver culminat el procés tal com s’havia venut al poble. Una cosa no treu l’altra i com sempre el poble es mereix respecte i una explicació per totes les parts.

L’era de l’empatia
Bernat Dedéu

El nostre diccionari de l’IEC defineix l’empatia com la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs mitjançant un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Tradicionalment, el procés de posar-se en la pell de l’altre ha tingut una aura moral positiva, especialment si aquest grup o individu a què es refereix la frase anterior resulta una víctima d’un fet o condemna injusta. Paradoxalment, diria que ens trobem en un present polític en què l’empatia, sota l’excusa d’aquesta momentània calcomania existencial amb l’alteritat, representa la forma més perversa de cinisme amb què la classe dirigent pot espolsar-se la responsabilitat atorgada pel poble.

Preneu com a deliciós exemple la política més empàtica de l’univers: la hiper-alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan un periodista o ciutadà pregunta a Colau per l’alça dels preus del lloguer a la capital des que ella és a l’alcaldia, lluny d’exposar les causes d’aquesta pujada o d’intentar cercar remeis per pal•liar-la, la política comuna acostuma a respondre que ella paga religiosament el seu lloguer i que també li sembla desmesurat. Quan és qüestionada per temes d’igualtat social, de tolerància o d’agressions al col•lectiu elagetebeí, Colau mai no desaprofita l’ocasió per recordar la seva condició de bisexual, amb el simple objectiu d’adduir que, en aquesta lluita, ella hi és d’antuvi.

El gest de Colau té un mèrit extraordinari, car l’alcaldessa ha aconseguit àdhuc modelar la pròpia identitat d’una forma magistral, agraint a l’atzar dos dons: haver nascut “bisexual i de classe pobra” (el tercer do, el de la nació oprimida, no l’ha inclòs en la seva personalitat, perquè fa poc cosmopolita). Seria injust adjudicar aquesta apologia d’allò empàtic només a la inquilina de l’Ajuntament perquè, d’ençà dels empresonaments del govern català no exiliat, l’empatia ha fet de mur de contenció a qualsevol esment als discursos que hem escoltat fins ara al Tribunal Suprem. De fet, ja fa un any que la crítica al processisme és un tabú que s’escuda en l’empatia bonhomiosa vers els pobres engarjolats.

Mentre aquesta setmana i l’anterior, els nostres polítics electes ordien discursos d’altíssim contingut polític, als ciutadans se’ns negava la possibilitat d’incidir en els seus mots a causa de l’empatia. De fet, la nostra wagneriana tribu ha experimentat un orgasme continu d’orgull veient declarar Junqueras, Forn, Turull i Romeva. Ai, reina, sí que parlen bé els nostres nanos, i quina llàstima com mos tracten els espanyols! Certament, les intervencions brillaven, els arguments eren dignes de Ciceró i l’empatia aflorava a dojo: qualsevol cosa, ai las, menys recordar que aquestes mateixes persones són responsables directes de tots els incompliments posteriors a l’1-O i (parcialment) de la repressió estatal que viu el poble català.

Però l’empatia ho taparà tot: les mitges veritats, la jugada mestra, el camí de la llei a la llei, les estructures d’estat que eren quasi a punt d’enllustrar-se, i tota quanta mandanga esdevinguda fum. La pregunta ara és fins quan ens haurem de capbussar en aquest estat d’empatia contínua que eximeix de qualsevol responsabilitat moral. Car tot pinta que aquest estat on la crítica viurà entre parèntesis es perllongarà quan es dictin les inexorables condemnes, a la qual cosa caldrà després afegir un temps prudencial quan surtin de la presó (un fet que, com molts conciutadans, jo desitjaria immediat). L’univers de les emocions, conseqüentment, garantirà més d’un lustre d’anestèsia.

Entrem de ple en l’era de l’empatia. Ens caldrà, doncs, que els nostres il•lustríssims acadèmics de l’IEC barrinin noves definicions. Jo els en proposo una de nova: “facultat d’identificar-se amb la dissort aliena d’un castigat o reprimit, mitjançant la qual hom renuncia a la seva capacitat d’anàlisi crítica sobre aquesta mateixa persona”. Procedeixin a incloure-la al totxo, que això va per llarg…

Nou atac del sistema a Catalunya. Per part espanyola retirant l’escorta al President Torra en el seu trasllat a Brussel·les i el President de la Cambre Europea Tajani prohibint la Conferència dels Presidents Torra i Puigdemont a dins l’Eurocambra per motius de seguretat, també una exposició de la Plataforma per la LLengua sobre la llengua catalana diu que per la pròximitat electoral espanyola i al mateix temps acceptant Conferències de l’extrema dreta polonesa i ara diuen que també de VOX en una nova mostra del pa que es dona a les institucions europees.

Ens trobem un altre cop amb una persecució a la democràcia per damunt de tot. Deixar que el President Català viatgi sense escorta es una indecència i una irresponsabilitat, els hi agradi o no els motius del viatge, aquesta mesura deu formar part de la campanya de Borrell i la seva exportació de la marca Espanya que inclou comparar com va dir la seva responsable una votació amb una violació, tot plegat indica el nivell i l’odi al que ens enfrontem i que haruia de servir com avís pels nostres dirigents.

Pel que fa a Tajani, veiem clarament quins creu que son els valors europeus. El supremacisme, la imposició i el triomf dels lobbys capitalistes amb l’extrema dreta com exercit per convertir en un espai que hauria de ser de democràcia i valors en un de molt diferent. De fet Tajani no pot justificar cap motiu de seguretat per prohibir una Conferència quan el President Puigdemont ja ha viatjat per moltes institucions dels països europeus sense cap incident, al mateix temps barrejar una exposició sobre llengua amb unes eleccions estatals espanyoles ja es xenofòbia. Per reblar el clau donar ales a l’ultradreta amb acceptaciò d’actes dins unes institucions es pervertir qualsevol valor que de fet ja veiem per exemple amb la manera de gestionar els milers de morts a les aigues europees cada any sense cap intenció de resoldre aquest drama humanitari.

Una Unió que ens demostra que no bellugarà un dit per nosaltres si no hi ha uns fets concrets que l’obliguen i que tant sols depenen de nosaltres. Una Unió convertida en un club d’Estats amb interessos econòmics i de poder com a preferència en benefici dels de sempre. Aquesta Europa a mi no em representa.

El President espanyol, Pedro Sanchez ens diu que apel·la a l’Espanya moderada i sensata per evitar el triomf dels mes ultres en referència al tripartit d’ultra dreta, alhora la Ministra Calvo diu que l’independentisme va mantenir el dret a l’autodeterminació al diàleg perquè el judici era proper. Dues idees que ens donen moltes explicacions.

Es increible el cinisme i el relat del PSOE de cara a aquestes eleccions espanyoles acusant l’independentisme de no haver aprovat els pressupostos i deixar caure aquest Govern, com també d’un possible tripartit ultra com a guanyador. De fet la victòria o no dels partits ultres dependrà dels votants espanyols, crec que funciona així i no de qualsevol partit. Alhora com sempre Catalunya serà l’arma per veure qui la diu més grossa i qui serà més dur com eina per recollir vots.

No espero res del tripartit d’ultradreta que amb la seva paranoia i odi irracional a Catalunya nomes faran que posar-lo damunt la taula com hem vist per exemple amb el numeret de Ciudadanos a Amer aquest cap de setmana, un odi sense escrúpols i que no sembla que hagi de portar aturador.

El PSOE apel·la una Espanya moderada, suposo que no es deu referir a la que han practicat sense resoldre un problema polític a Catalunya per la via política, negant el dret de tots els pobles a l’autodeterminació, negant parlar en un diàleg però sense parlar del principal problema i reclamació catalana i atorgant-se el poder de saber que volen els catalans obviant un cop més la realitat, això li diuen moderació. Com ho veiem amb Calvo que no entén com es manté el tema principal per la part catalana, que volen que mantinguin doncs.

Neguen constantment la realitat, la pretenen tergiversar i així fer política virtual com han fet fins ara. Alhora imposar una realitat basada en la imposició i la seva llei màxima d’esquenes als drets de la gent i de pas a la democràcia.

Ho diuen ells.

Aquestes dues paraules molts cops van lligades i altres no. Malauradament els catalans tenim per costum fer les coses impecables i buscar que la nostra raó sigui immaculada, però deixem a la segona part la victòria final. La història en va ple.

Ahir gran lliçó del vicepresident legítim, l’Oriol Junqueres davant el Tribunal inquisitori, deixant clar la defensa del vot, de la democràcia i de l’independentisme com a millor formula pels ciutadans i no per enfrontar ningú, amb el seu verb habitual i la pedagògia de professor d’Universitat va deixar en ridícul a una Fiscalia que cal dir de baix nivell. En Quim Forn, va optar per rebatre els arguments tècnics sobretot del seu àmbit, els Mossos i els operatius de l’1 d’Octubre, i la veritat es que va ridiculitzar les falses acusacions del Tribunal amb dades i documents que haurien d’avergonyir al mateix, però com deia al principi, ells nomes valoraran el resultat final, per cert, i malauradament crec ja escrit de fa temps.

Una cosa fa mal de sentir, i no es el primer cop, tractar l’1 d’octubre i la Declaració d’Independència com actes simbólics sense cap valor formal, i això fa mal i la sensació de frau i engany al poble ens envaeix. Crec eren i son els nostres representants amb un objectiu clar validat a les urnes, un full de ruta amb unes lleis aprovades al Parlament amb tota la legalitat, i un resultat a pesar de la violència policial fora de dubte, amanit amb una Declaració votada al Parlament encara que tard. Un poble que va fer tot i més per protegir les urnes i el vot i que estava disposat a fer el que calgui al carrer per defensar el resultat i que ara no se’l pot dir que tot era simbòlic, en tot cas li podrien dir per exemple al Roger Espanyol i la perdua del seu ull i tants i tants casos.

No ens mereixem que juguin amb un poble que creu el que fa. Dit això, ens caldran moltes explicacions i sobretot saber cap on anem i el més important que volem fer. Ara a l’abril i haurà unes noves eleccions espanyoles i tornarem a veure la implicació dels partits catalans en una nova mostra contradictòria pel poble i de suport al caràcter simbòlic de tot plegat. Com deia el poble va fer tot per la victòria i ara no es mereix seguir per aquest camí. Te la dignitat i vol la victòria.

Com et trobem a faltar Muriel, un accident desgraciat ens va fer marxar una gran dona, impulsora de la “Revolta dels somriures”. Conjuntament amb Carme Forcadell simbolitzava aquest procés democràtic cap a la llibertat catalana i el seu tarannà dolç però contundent ara ens faria molta falta.

Per damunt de partits i interessos seguirem fins al final, i una part serà per tú.

La farsa està en marxa, un Judici marcat on malauradament la sensació de que tot està escrit i tant sols veiem una obra de teatre per arribar a un final d’escarni i com sempre la victima serà Catalunya.

La història des de fa 300 anys no enganya i ens ensenya que amb diferents versions el nostre paper a aquesta Espanya que diuen indivisible sempre ha estat el mateix, i quan em intentat creuar una ratlla que no ens es permesa el càstig ha estat dur. Presidents afusellats, empresonats, repressió, maltracte i tot amanit amb odi visceral i catalanofòbic que ha donat molts rèdits als polítics espanyols. No parlo de tota la societat espanyola evidentment. Tanmateix el sistema i els lobbys de poder no han canviat al llarg del temps.

Ara assistim a un nou episodi i malauradament les al·legacions dels advocats dels nostres ostatges polítics tot i certes, no van amb consonància amb la determinació dels nostres partits fora com diu en Bernat Dedéu. Seguim remenant un diàleg que no existirà i que sembla demanarem fins a la fi del món, però alhora Espanya continuarà fent d’Espanya sigui amb la dreta o l’esquerra al poder i com deia la victima la de sempre.

Tot un xoc d’emocions veure els nostres ostatges, però això no ens ha de fer baixar l’exigència que evidentment no passarà pel diàleg amb aquell que no et considera igual.

La república factible
Bernat Dedéu

Quan, de Madrid estant, escoltava la intervenció d’Andreu Van den Eynde al Tribunal Suprem, no vaig poder evitar pensar que el judici de l’1-O començava de la pitjor manera possible. Amb l’excepció de Javier Melero, un penalista de la vella escola que coneix molt rebé l’enemic (i que, per això mateix, va deixar ben clar que l’esdevenir del judici havia de seguir criteris estrictament jurídics i tècnics, aïllats de tot focus polític), la intervenció de la resta de lletrats feia presagiar una defensa ideològica dels seus clients. Una cosa és que els presos polítics aprofitin els seus discursos al Suprem per tal de reivindicar-se, però l’altra, ben diferent, és que els seus representants legals es disfressin de mitiners. Després d’acabar la intervenció de Van den Eynde, un col•lega de Madrid, jurista i molt ben connectat als cercles de poder capitalí, m’escrivia un missatge fatal: “Pèssim to i espantosa forma d’encarar el judici. Això és com si abans d’un partit de futbol agafes de bracet al referee i li dispares que el sistema d’arbitratge de la lliga espanyola és una puta merda. Ja us podeu anar preparant, perquè em temo que els destrossaran”.

La cosa té certa ironia. Mentre els presos polítics i els seus advocats han adoptat l’arena del TS per desplegar la seva reivindicació irada, l’independentisme té l’ambició gelada en el camp de la praxi. Així Oriol Junqueras, que aquesta mateixa setmana picava a la porta de La Vanguardiaper publicar-hi un paperot (“Un camino factible a la república”) en què es disfressava de polític comú ―potser per anticipar el pacte ja signat entre Ada Maragall i Ernest Colau a Barcelona― i ens transportava amb un cop de puny a la pantalla del dret a decidir i al trencament del forrellat del règim del 78, comprant la maragallada tantes vegades desmentida per la realitat d’una Espanya com a suma d’infinites repúbliques: “Un camino factible hacia la república que también se tiene que basar en el fortalecimiento del movimiento republicano y en el debilitamiento gradual no de España como sociedad, sino del régimen del 78”. Mentre a la sala del tribunal s’adopta una retòrica abrandada, fora murs la cosa és la de sempre; la pretensió del catalanisme de modernitzar una Espanya que viu encantadíssima amb l’ascens de Vox i la ultradreta.

Ni la república serà més factible quan se somniï refermada en aspiracions caduques i passades de rosca, ni la llibertat dels presos serà més factible si aquests i els seus advocats es dediquen a escarnir el tribunal que els ha de jutjar. Vist que l’independentisme polític ja s’ha rendit, no entenc a què treu cap fer-se el màrtir en una sala de justícia dels enemics per impostar un heroisme que els fets han demostrat absolutament inexistent. Temo el pitjor, estimats lectors: la condemna de l’independentisme a tornar de nou al catalanisme soft i una condemna exemplarment dura als nostres polítics. Però hi haurà encara una condemna pitjor: la de la societat catalana, castrada en la súplica d’un futur l’indult, amb els líders segrestats a la presó o amb la inhabilitació de l’escarment i la por. Ens espera un futur negríssim. Tant de bo m’erri. Sort que a Barcelona s’albira una mica de llum.

Com diu en Salvador Cot, avui ens jutgen a tots, a tots els democrates, els que han defensat que la societat no pot ser esclau d’unes lleis, sinó que ha de poder expressar els seus drets i exercir-los si una majoria així ho vol, els que vam aguantar la violència policial pel simple fet d’expressar la voluntat popular, pel que vam votar uns representants amb un programa concret que amb la majoria atorgada van voler aplicar-lo i per tots aquells que no el validarien però que evidentment tenen tot el dret a dir-ho ben alt i acceptar el que el poble decideixi.

Tot això serà jutjat a partir d’avui per l’anomenat règim del 78, un Estat que no vol evolucionar amb unes estructures podrides i del passat que no accepta la diferència, ni la democràcia amb el sentit més pur de la paraula. No accepta la llibertat d’expressió, ni el lliure criteri de la ciutadania. Un desgavell i vergonya per la Unió Europea que amb el repte català ha explotat i ha renunciat a fer política, utilitzant la violència d’un Estat acostumat a fer-ho i passar per sobre de la voluntad dels seus ciutadans.

Com diu la canço del Llach, que tinguem sort.

Ens jutgen a tots

per Salvador Cot 11/02/2019
Si no fos per les terribles conseqüències personals i polítiques que té, el judici que ara comença estaria al nivell de les pel•lícules dels Germans Marx. Es jutja un cop d’Estat executat, suposadament, per ciutadans de totes les edats i oficis que, òbviament, estaven completament desarmats. La rebel•lió i la sedició, característica de les unitats militars, es correspon en realitat amb una sèrie de manifestacions populars que van culminar amb el referèndum de l’U d’Octubre. Només hi va haver ferits entre els votants, que van ser agredits per la policia de l’Estat, que no va trobar més oposició a les seves armes que els cossos de les persones que anaven a votar.

Aquestes acusacions rimbombants es miren amb aprensió des dels altres sistemes judicials europeus, que s’han negat a enviar ni un sol dels exiliats catalans que viuen, amb tota normalitat, a tres estats diferents d’Europa. Les estructures judicials de Madrid acusen als altres de la violència pròpia i converteixen les reivindicacions democràtiques en delictes del codi penal. Perquè, si se seguís, la línia argumental del jutge Llarena (i de la dreta espanyola, en general), s’haurien acabat els drets civils que caracteritzen la democràcia a tota Europa.

El judici serà penós i tindrà efectes polítics profunds a la societat catalana. La llarguíssima presó provisional fa preveure condemnes tan severes com arbitràries, pura represàlia. Però un fet no se li escapa a ningú; durant la vista oral els acusats continuaran representant la societat catalana que els va votar. Ens jutgen a tots.

La que havia de seri super manifestació per la unitat espanyola i cura de totes les ofenses que Pedro Sanchez havia fet en forma de concessions imaginaries a la part independentista va ser un fracás de convocatòria, cosa que per els mitjans que hi donen suport i els propis protagonistes tant els fa, ja que el discurs fake seguirà fins al final, i això ja sabem que no necessita de certeses.

Realment veure els grups feixistes desfilar amb els seus símbols del passat i tres partits que es veu no son nacionalistes però viuen i respiren per la unitat a la força d’un territori i la imposició d’una idea de país per damunt de la gent i de qualsevol cosa.

Es va detectar la incomoditat d’un dels socis, que potser comença a veure que la deriva feixista dels dos companys de viatge no els portarà al Govern espanyol i fent equilibris diuen que no donen suport VOX governant Andalusia conjuntament o entren i surten de les fotos de grup com si les imatges no fossin imatges.

A l’altre costat, el PSOE de Pedro Sanchez amb una bona part del seu partit en sintònia amb el feixisme que va manifestar-se diumenge i com a bona part del sistema espanyol trencant negociacions amb l’independentismes i repetint un cop i un altre que el dret a l’autodeterminació mai serà motiu de diàleg, com si Espanya no hagués signat els tractats dels Drets humans que inclou aquest dret i com si la societat fos el més prescindible en pos d’una idea d’un territori a la força.

Aquest joc polític espanyol te un ase dels cops i una excusa perfecte amb Catalunya i el seu procés cap a la independència. Tots son 155, no ho oblidem i tots son hereus de les remores de la Dictadura amb major o menor grau i el “a por ellos” es comú amb diferents formes.

Ara està en mans dels partits catalans acordar una estratègia conjunta que inclogui sempre l’oferta de debat d’un Referèndum d’autodeterminació acordat i la fi de la repressió inclosos els exiliats i presos polítics clar i amb data final, al mateix temps veure que la unilateralitat es l’únic camí per fer realitat els anhels democràtics de la gent en un Estat tant allunyat d’aquests estandards i sensc cap intenció de donar un cop de timó a la seva propia historia. Un fake news constant.

Ahir vam viure un nou capítol en el Parlament on es dona fe que els problemes quela bancada de Ciudadanos anomena reals per deixar l’independentisme en res tampoc ho son i simplement es l’excusa de la seva deriva d’odi i falta de qualsevol projecte.

La diputada d’Esquerra Jenn Diaz confessava entre llàgrimes en el faristol que va ser victima de violència masclista fa 10 anys i es defineix com a supervivent. Lógicament el seu retorn a l’escó va ser entra aplaudiments de tots els parlamentaris d’en peus com a mostra de suport amb aquest drama humà que envolta la nostra societat. Com diriem en les histories de l’Asterix, tots, tots no, un grup va mostrar la seva indiferència amb aquest anunci amb la imatge sobretot de la seva líder i principals dirigents com si allò no anés amb ells.

Realment no es el primer cop, recordo un cas sagnant amb els familiars del presos i el drama que pateixen, quan van rebre reconeixement per la part humana de la seu parlamentària, alhora que el mateix grup de Ciudadanos es mantenia fred i imperterrit en els seus escons sense mostrar cap emoció, bé, si la de l’odi sense fre.

Aquest grup, que es basa en l’insult permanent al President, a la majoria i a la institució en general com a llei fonamental, molts cops i com argument pretén atorgar-se el poder de dir que l’independència es un fenòmen paranormal que no preocupa ningú a Catalunya i oblidant tot el que ha passat aquests darrers anys i ho contraposa al que ells diuen problemes reals, com l’atur, les pensions o la violència de genere posem el cas. Per si algú li calia ara veiem i constatem que era una fal·lacia i que no els preocupa el més mínim els problemes dels catalans, cap sigui social, econòmic o de qualsevol indòle per molt que afecti a la societat que vivim.

Al mateix temps, aquesta fredor ens fa veure el nul grau d’humanitat que respiren i un odi profund a tot el que respira a Catalunya amb la idea malaltissa de la unitat d’Espanya com a be suprem per damunt de qualsevol altra cosa, encara que es tracti d’una xacra com aquesta. Com va dir el President Torra han renunciat a representar els seus votants i tant sols es representen a si mateixos i la mesquinesa que transmeten que els hauria d’invalidar per representar a ningú.

Aquestes son les principals declaracions de Pablo Casado, com podem veure el dirigent popular segueix directament la idea de la FAES sobre Espanya, que bàsicament es una evolució del falangisme de sempre. Catalunya es ETA, les urnes son colpisme i “a por ellos” es el tracte reservat a Catalunya. Més o menys seria això i un PSOE que fins ara nomes ha fet que seguir aquest camí sense atrevir-se a evolucionar. Aquesta es la representació que hi ha a l’altre costat de la taula on es vol dialogar i parlar simplement de democràcia.

Crec que els resultats son clars: ZERO.

• 1. Manifestacions.- “Si Sánchez no rectifica haurem de fer una crida als espanyols a sortir al carrer, és l’única fórmula que ens queda perquè un president del Govern mentider i traïdor actuï en benefici de l’enviat constitucional amb el qual va jurar el seu càrrec”.

• 2. Moció de censura.- “És tan greu que no descartem res, perquè estem davant d’una actuació de fellonia, d’alta traïció a Espanya, no s’ha vist des del 23F”.

• 3. PSOE.- “M’agradaria que el PSOE assenyat posés peu en paret, com va fer al Comitè Federal que va deposar el seu secretari general”.

• 4. Reunió bilateral.- “Què és això d’un president que es reuneixi de tu a tu amb una autonomia presidida per delinqüents?”

• 5. Aznar.- “Un respecte al senyor Aznar que és víctima d’ETA, no és un president del govern espanyol que negociés amb ETA com va fer Zapatero”.

• 6. Agenda catalana.- “L’agenda que estem veient a Catalunya és l’agenda d’ETA, és a dir l’agenda del nacionalisme que s’alia amb l’esquerra acomplexada i apaivagada”.

• 7. Corrupció.- “Jo no puc demanar disculpes del que ni he protagonitzat, ni he viscut, ni sé si ha passat i ni tan sols un jutge no ha fallat encara”.

• 8. Partits catalans.- “Il•legalitzaria Arran perquè justifica la kale borroka, encoratja la violència als carrers. Per exemple, ANC i Òmnium Cultural què estan fent, o ERC i el PDeCAT, rebent fons públics tenint líders independentistes ja processats?”.

• 9. Article 155.- “Cal aplicar un 155 i el partit que lideri aquesta resposta es portarà darrere a l’Espanya dels balcons, que no és del PP ni de Cs ni de Vox, és un 60 o 80% d’espanyols, també d’esquerres”.

• 10. Panorama polític.- “A Espanya està sorgint Vox i s’està desplomant Podemos. Això està fent que el PSOE mengi vots de Podemos, que Ciutadans els mengi del PSOE i alhora torna vots al PP i fins i tot trasfiere a Vox”.

• 11. Andalusia.- “L’acord que vam firmar amb VOX i amb Ciutadans, per separat a Andalusia, és perfectament suscribible, per qualsevol espanyol de bona fe que vol regeneració, ocupació, i bona educació i sanitat.”

• 12. CIS.- “És alguna cosa per estudiar perquè podríem estar parlant de la utilització de fons públics en benefici d’un partit”.

• 13. Pedro Sánchez.- “Espanya no es mereix un Govern que menteixi i Sánchez és un mentider compulsiu. Per tant, com és un mentider i un incompetent, que convoqui eleccions”.

• 14. Llibre de Pedro Sànchez- “Ja veurem allò és, però sembla que serà francament lamentable el que llegim”.

• 15. Pactes amb Ciutadans.- “Jo he de pactar partint d’uns acords de govern i amb Ciutadans no tinc cap problema, tinc una bona relació amb Rivera i valoro dues qüestions fonamentals per a mi: defensen la Constitució i la unitat d’Espanya”.

• 16. Llei de l’avortament.- “La canviaria sencera, la derogaria i tornaria a la llei que tenia cohesió social, que és la que es va aprovar amb Felipe González i va respectar Aznar, una llei que no hi havia cap necessitat de canviar.”

• 17. Feminisme.- “Si feminisme és defensar i respectar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, sí (em defineixo com a feminista)”.

• 18. Violència masclista.- “Dins de la defensa de la legislació que hem posat en pràctica per eradicar la violència contra les dones, no acceptem aquesta col•lectivització que diu que les dones són víctimes per ser-ho i els homes agressors per ser-ho”.

• 19. Memòria històrica.- “És bo que qualsevol familiar que busca els seus éssers estimats tingui el suport de les institucions, però no amb lleis que intenten reestructurar els afectes, o la història, o reescriure el que va passar”.

• 20. Veneçuela.- “Jo el que he demanat és que Espanya lideri un Pla Marshall, o un pla Colom… que ajudi la reconstrucció d’un país tan ric que necessita l’ajuda internacional”.