ALBERT CORTES MONSERRAT

El govern espanyol ha tornat a tancar la porta a celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, deixant obert l’amnistia, tot amb l’excusa de la Constitució.

Efectivament el Govern progressista com diuen, la veritat fa riure per no plorar nega la democràcia amb l’argument de la no contemplació de la mateixa a la Constitució, i ha deixat oberta l’amnistia encara que per tots els protagonistes i sempre per garantir la cohesió territorial.

Realment amb aquest nou cop de porta ja n’hi hauria prou per no negociar res més i enviar Espanya a unes noves eleccions, evidentment tots sabem que no ho faran i que segurament amb l’excusa d’un nyap de llei d’amnistia que ens vendran com una meravella donaran suport a Sanchez com si res. Si veritablement fossin partits independentistes nomes hi podria haver una condició que es el referèndum acordat i acceptat per totes les parts amb la via del traspàs de competències tipus Escòcia o amb una negociació directe i signada. Dir que no des de Madrid i de la teòrica Esquerra amb l’excusa d’una Constitució redactada i vigilada per les remores del franquisme i que posa la unitat territorial per damunt de la voluntat de la societat que ha de regir, senzillament ens dona idea de com el feixisme que s’atorga a VOX no està sol i s’exten per la resta de partits del fals sistema democràtic espanyol. De fet fa poc ho vam comprovar per si calia amb la negació a judicis a militars franquistes acusats de tortures seguint la protecció de la que han gaudit aquests assassins sempre.

Centrar-se amb la llei d’amnistia es acceptar la culpabilitat d’entrada, el perdó de l’Estat agressor que posarà en el mateix sac la lliure defensa de l’exercici democràtic del vot amb les ordes violentes enviades a Catalunya, això ja es una burla, però apart tots sabem que la repressió continuarà, ja que Espanya mai ha complert els seus compromisos, i ara tampoc ho farà amb la col·laboració entusiasta dels nostres partits autonomistes que un cop més demostraran no haver entés res del que els ha demanat la societat catalana en forma d’abstenció electoral i seguiran la seva deriva vergonyosa a Madrid com si res.

No hi ha res a parlar, i cal acabar amb aquest fals independentisme, convertit en simple partidisme autonòmic.

El Govern ha anunciat que participarà a la manifestació de l’11 S, encara que sense confirmar la presència del President i ens ho justifiquen dient que el context es diferent.

El 2022 va ser que no, i enguany la portaveu ho ha confirmat. Diuen que seran a totes les manifestacions si les reivindicacions son inclusives i reivindicatives. Diu que volen parlar de la unitat de l’independentisme amb les negociacions per l’investidura a l’Estat espanyol i avançar amb la resolució del conflicte polític i aconseguir millores en l’àmbit econòmic. Parla de canvi de context i de mirar endavant i no mirar enrere en referència a l’ANC.

Segueix la comèdia macabra del Govern català en aquest cas format per Esquerra. Ara pretenen modificar el sentit de la Diada que per si no ho sabien commemora la perdua de les llibertats de Catalunya el 1714 i el desig de recuperar-les, sempre ha estat així i ara no pretenguin modificar el sentit, qui no vol la independència evidentment es pot sentir exclòs, evidentment. Qui teòricament havia de treballar per la mateixa i ha perdut el temps amb taules de diàlegs, paraules sense cap sentit i negociacions a Madrid a canvi de res fent el joc a l’autonomisme i prioritzant el partit per davant de l’objectiu efectivament es pot sentir exclòs, però no serà culpa dels organitzadors, serà per la seva tàctica partidista i la seva renúncia a aconseguir una independència efectiva i seguir amb la retòrica prèvia al procés.

Ens diuen que ha de ser inclusiu i reivindicatiu. La reivindicació nomes es i pot ser una i ser inclusiu depèn si es vol aquest objectiu o no, evidentment qui no sigui independentista no cal que hi vagi, això no es excloure, es normalitat. A una manifestació a favor de qualsevol tema, qui no hi esta dacord simplement no hi va, res a veure amb ser inclusiu o no.

Ara ens apel·len a la unitat de l’independentisme quan l’han rebutjat sempre en benefici del partit, i es una de les causes principals de no haver assolit l’objectiu, i curiosament ho fan per investir un President espanyol, fantàstic, apart ens parlen d’aconseguir millores econòmiques, quan saben perfectament que amb un Estat propi hi son totes incloses.

Molta llàstima tanta hipocresia, espero la societat no contaminada pels partits actui en conseqüència i sapìga distingir qui està per l’objectiu i on son i en que s’han convertit els nostres partits i els seus dirigents.

Inclusiu i reivindicatiu.

La cessió de diputats de Sumar a Esquerra i de PSOE a Junts per poder formar grup propi al Congreso de Madrid es un nou pas cap al no res, cap a l’engany continuat a la societat catalana i un missatge clar que cada cop hi ha menys esperances que res hagi canviat.

Quan encara estavem paint aquest si a la Mesa del Congreso a canvi realment de res i venut a escala de la vuitena meravella sense cap vergonya, ara ens trobem amb això. Alguns podran dir que simplement es una opció que dona el sistema i que tothom vol aprofitar si en té l’ocasió, ja que gaudir de grup propi dona visibilitat i en diferents partides pot suposar fins 1 milió d’euros pel partit i la col·locació de personal en forma d’assessors del mateix. En una lesgislatura normal i uns partits normals no hi ha dubte que seria així i res a dir, però en el cas dels anomenats partits independentistes catalans a Madrid amaga moltes més coses, i aquesta cessió dels del 155 no es una inspiració divina de la nit passada, es un pacte que ja formava part de la Mesa del Congreso i que ens van amagar a consciència per no alterar el galliner a Catalunya, el més greu es que un favor així no es a canvi de res, d’una manera o altre això lliga els partits a Sanchez i dona a pensar que tot està lligat i ben lligat, la seva investidura i més anuncis de fireta que en realitat no comprometen a res igual que els pactes del català o les comissions de fireta que han esbombat a tort i a dret.

Senzillament i darrera el posat de Miriam Nogueras i les seves exigències aquest cop a totes, hem vist a les primeres de canvi com l’autonomisme de fa temps d’Esquerra sembla que s’encomana i no deixa lloc a cap novetat visible, més enllà de la frustració de l’independentisme a Catalunya que evidentment no viu dels partits.

Alhora, es frustrant veure com les dues davallades consecutives en forma d’abstenció als partits independentistes sembla que no han causat cap efecte en els partits que segueixen el seu full de ruta autonòmic i el seu viatge cada cop més allunyat de l’1 d’octubre.

Encara sap més greu no explicar les coses des del començament i no intentar tractar a tota una societat d’estùpids que es poden creure qualsevol cosa malgrat que les proves fins ara no les avalen.

Segueix la disbauxa a Madrid.

Els resultats electorals a les eleccions espanyoles van castigar amb duresa a Esquerra i Junts ha pres el protagonisme, però de moment la negociació per la Mesa del Congreso finalment atorgada al PSOE no sembla variar la tàctica de la presa de pel a la ciutadania.

No vull ser agosarat i lògicament esperaré la negociació per la investidura, que com els mateixos actors han recordat no te res a veure amb aquesta primera votació. Per tant no prenc com a referents l’amnistia i l’autodeterminació. Cal dir que Esquerra si que ha presentat la batalla judicial com a trumfo aconseguit amb l’amnistia com a valor segur, que ràpidament ha estat desmentit des del mateix Govern espanyol en una manera clàssica i desesperada de tornar a fer el ridícul que ja estem acostumats.

Si ens centrem en els acords venut per la formació Juntaire, o sigui el fets, trobem una Comissió d’Investigació dels Atemptats a Barcelona i una per l’espionatge de Pegasus, crec que això fa riure per no plorar, ja sabem que hi van ser i com deia aquell si no vols arribar enlloc fes una Comissió d’investigació. La primera ja sabem o sospitem la mà fosca de l’Estat per tant mai arribarà a destapar-se i la segona ja vam veure com es van despatxa la Comissió de la Unió Europea sense cap dada i també amb la mateixa mà fosca que evidentment no es descobrirà obertament ella mateixa. En resum res de res.
El català al Congreso a Madrid, crec que amb un procés d’independència pendent i amb aquestes alçades, si el vols culminar no hauria d’importar gaire si ara es pot pronunciar alguna paraula en català o no. De fet es una promesa de la nova presidenta escollida que ha passat de la seva execució a la primera sessió que hi hagi a dir que primer s’hauran de solucionar els problemes tècnics que portaran temps i apart vol un consens ampli amb el tema. En resum res de res. La darrera també es de traca, la petició d’oficialitat del Català a les institucions europees, quan tots sabem que la darrera llengua tractada, el gaèlic va trigar 15 anys a ser aprovada, que ha de ser per unanimitat, no imagino França ni tampoc Espanya votant a favor i que no es compromet a res. De fet ni PSOE, ni PP han volgut mai, i per mostra la reacció del PSOE a València amb la petició d’un idioma que no existeix com el valencià per ser també oficial, per cert deliri lingüístic acceptat i defensat pel Govern espanyol actual. En resum res de res.

En definitiva uns vots per la Mesa a canvi de 4 preses de pel a les que malauradament ja estem acostumats, ara falta la prova del cotó per la Presidència.

De moment res ha canviat.

Com deia ahir, cada dia escoltarem des de Madrid i d’aquest fals progressisme ofertes que creuen ens poden enlluernar, ara toca poder parlat català al Congreso de Madrid, estic que no dormo.

Yolanda Diaz ofereix poder parlar català a canvi d’un pacte per liderar la Mesa de la cambra i defensa una reforma del reglament per poder expressar-nos en les llengues cooficials, i així mostrar la pluralitat d’Espanya. Per altra banda des de Suïssa Marta Rovira parla d’aprofitar la investidura de Sanchez per fer un front comú independentista, una oportunitat ho defineix. Ha reivindicat la feina de la Taula de diàleg, alhora la pèrdua de suport republicana ho ha atribuït al vot útil al PSOE per frenar la dreta i sobre l’abstenció els confirma que la demanda es arribar a aquest acord estratègic.

Sra. Diaz, m’agradaria dir-li que desprès de votar en un referèndum sota les porres espanyoles avalades per vostè la independència de Catalunya, com pot entendre que es parli català o no a les cambres espanyoles no fa ni fred ni calor. La reivindicació tenia sentit dins una Espanya unida i també per justificar la presència dels diputats dels teòrics grups independentistes fent el numeret de parlar català i sent callats en les seves intervencions i així treure pit d’aquesta bajanada. Ara, com li deia i encara que no ho vulgui esmentar, el 2017 ha passat, es real, i es el poble, per tant ja no te cap sentit aquesta reivindicació que per altra banda han tingut 4 anys per esmenar-la i no ho han fet, o es que s’havia oblidat durant aquest temps on recordo han estat al Govern, quina causalitat ara li entra a la memòria, com diria aquell “a prendre el pel a un altre”.

La Marta Rovira i parlant de memòria, ara vol aprofitar la investidura de Sanchez per fer un front comú, que m’expliqui com es lliga una cosa amb l’altra, jo pensava que la unitat dels partits independentistes precisament era per fer la independència, no per investir presidents espanyols per cert del 155 i ferms defensors del no a l’autodeterminació i la llibertat del pobles. Un altre presa de pel en majúscules que la remata fent cas omís a les abstencions i apel·lant a uns acords que han rebutjat sempre i que també ara curiosament ens ho vol vendre com una prioritat que el seu partit mai ha demostrat que tingui sota la seva direcció entre d’altres.

Com podem veure, el cinisme d’aquesta gent no te límits i cal ser-ne conscient.

Fa vergonya escoltar això del Govern Progressista referit a un Govern espanyol format per PSOE i la seva crossa de Sumar enfront un Govern de la dreta.

Curiós concepte de progressisme, aquell que va en contra del dret elemental de decidir de la societat, aquella que rebutja els referèndums perquè literalment no ens pertoquen i divideixen, aquell que sufoca una rebel·lió democràtica a cops de porra, aquell que violenta la voluntat popular en les seves institucions amb el 155 i les fa anar per on vol sense miraments. Tot això li diuen progrès, es deu referir a la seva butxaca personal, ja que col·lectivament es un retrocès total. Diferències amb la dreta que tant ens amenaça, cap.

Ara escoltem que oferiran a Junts una reforma urgent del finançament autonòmic per requerir el seu suport, una nova broma de mal gust i a la que els vividors autonòmics i d’aquest Estat caduc s’aferraran per fer que tot segueixi igual. Quants cops ens han venut el nou finançament, quins en son els resultats de tots els models que han aplicat, ja us ho dic jo. Incompliments a Catalunya invariables i un dèficit fiscal invariable, aquells famosos 20 mil milions que van i no tornen un any rere un altre anys. Uns incompliments inversors per norma i un cop sumat i restat la pèrdua de posicions de Catalunya com sempre.

Aquesta es la proposta, i per si no fos poc es fa per amagar que un autèntic Govern progressista i democràtic, un cop constatat la demanda catalana en quantitat de gent i en temps de reclamació, simplement cedir les competències per donar la paraula a la gent i que aquesta decideixi lliurement que vol ser i com es vol organitzar políticament i ajudar posteriorment a donar efectivitat a la decisió sagrada de la gent. Això seria democràcia plena i posar la gent al mig del sistema i no com una nosa a controlar pel poder polític.

Tot molt senzill, i que s’hauria de dir alt i clar. Democràcia lligada a un nou Govern espanyol o senzillament acord esquerra-dreta espanyola que segur que ho farien o repetició electoral. No cal donar-hi més tombs, ni acceptar més xantatges.