ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA IMPUTACIÓ DE LA VERGONYA

Un Estat en plena descomposició i deixant ben clar que el franquisme sociològic segueix portant la pauta amb nul respecte a la ciutadania, la imposició com a regla i una nul·la separació de poders base de qualsevol democràcia que es pugui dir així.

La imputació i declaració el dia 13 de Rigau i Ortega i el 15 el President Mas es una nova vergonya que hauria de fer veure a Europa i el món com qualsevol poble o ciutada que simplement vol respecte als seus drets no pot continuar amb aquest Estat hereu del seu passat més fosc i que no vol evolucionar. Un nou motiu pels que van votar als partits del no i que simplement per ser fidels als seus valors democràtics han de sumar en el projecte del nou país.

Les reaccions han estat d’un cinisme fora de série. Veure el Ministre de Justícia espanyol parlar de que no s’ha tret a la llum dins el periode electoral per no interferir en el mateix es de vergonya aliena, ja que es una decisió presa amb molt de temps i perfectament planificada per entorpir la victòria independentista que segueixen negant. També el ministre més sinistre del Govern espanyol, persona que seria inhabilitada en qualsevol Estat normal, en Fernandez Diaz parlant de la separació de poders francament fa riure per no ploral, ja que el seu respecte a aquesta separació es nul. De la mateixa manera sentir Margallo parlant de les felicitacions de tots, i ha recalcat tots per una derrota de l’independentisme que nomes existeix a la seva imaginació dona idea del que aporta l’Estat espanyol al món, o sigui mentida i manipulació.

Menció apart la piulada miserable de Joan Coscubiela ““Qui vol una coartada si no la té, la busca, si no la troba la inventa. I si ni així ho aconsegueix sempre tindrà un enemic que la hi doni”. Realment sembla que aquest progresisme de fireta i submís a l’Estat no pot pair sortir del guió i donar suport a aquesta revolució democràtica.

Realment la imputació pel simple fet de posar les urnes i escoltar l’opinió de la gent simplement no vinculant, es una aberració sense precedents en una democràcia. Ara toca fer costat, tots som culpables de donar veu al poble i no podem permetre un atac a les institucions del País com aquest, no confondre amb una persona en concret, es el President de la Generalitat i mereix tot el nostre suport per una simple defensa de la democràcia.

ENTESA SÍ O SÍ

Escoltant les diferents veus, tant des de Junts pel Sí amb els seus diferents actors i avui a Antonio Baños de la CUP, queda clar i tothom te clar que amb una majoria absoluta com la que hem aconseguit, tenim via lliure per executar els passos cap a l’Estat propi. Així seria a la resta del planeta i aquí no som pas diferents. El principal escull i on s’intentaran aferrar els enèmics de la democràcia i campions de la ceguesa política, es la presidència. Per mi no es el més important, sinó un govern de concentració fort i amb totes les idees clares. La meva opinió es que Artur Mas es mereixeria aquest nomenament ja acordat dins la seva coalició, però si ha de ser un obstacle insalvable, la formula que ens proposa Pere Gendrau en el seu escrit seria una sortida per anar endavant, i nomes podem fer això, anar endavant.

Mas, conseller en cap?

Pere Gendrau
El procés no és només una persona, però negar que des de diumenge a la nit tot gira al voltant d’Artur Mas és negar l’evidència. El resultat del 27-S va donar a la CUP la clau de volta de la investidura, i això ha posat potes enlaire l’acord en què es basava Junts pel Sí i que passava per tornar a donar la presidència de la Generalitat al líder de Convergència Democràtica. No és estrany que la maquinària de CDC i tot el seu espai mediàtic hagi posat la cinquena defensant que l’acord amb la Candidatura d’Unitat Popular ha de passar per investir el seu candidat. I tampoc no ha de sorprendre a ningú que Esquerra es mantingui a l’espera, sense badar boca i fregant-se les mans.

La victòria independentista de diumenge té un regust agredolç. No perquè posi les coses difícils a CDC i a Artur Mas, sinó perquè els números ens aboquen a un altre episodi de negociacions tenses. Tornem als nervis previs al 9-N, tornem a les ganivetades de l’Estatut. Però la gran diferència d’aquest moment és el paper de la CUP. L’any 2006, no existia com a tal. I en les setmanes prèvies a la consulta no jugava un paper principal sinó d’acompanyant. Ara, en canvi, amb CDC i ERC fusionats dins de Junts pel Sí, la llista encapçalada per Antonio Baños ha canviat el paper de crupier pel de jugador. I té els asos que li fan falta per elevar l’aposta.

Durant els propers dies, viurem moments de tensió. Hi haurà converses, hi haurà negociacions a l’ombra. Es pactarà com ha de ser el pla de xoc contra la pobresa que planteja la CUP, es debatrà com es formula un codi ètic de bones pràctiques i coses similars. Però el més important, la joia de la corona, serà el nom del futur president de la Generalitat. Una cosa ja es pot avançar: si no hi ha una gran sorpresa, si no hi ha alguna cosa que canviï l’escenari, aquest no serà Artur Mas. La CUP ni ho vol, ni s’ho pot permetre. Però hi ha una possible sortida. Una sortida que Esquerra pot acceptar i que Convergència, després d’ensenyar totes les dents –citant l’il•lustre Pablo Iglesias- pot acabar aprovant: un Govern presidit per Raül Romeva amb Mas de conseller en cap.

Seria molt irònic que qui va recuperar el càrrec d’origen medieval per ser delfí de Jordi Pujol, gairebé quinze anys després, tornés a ocupar-lo. Tant se val si se li diu conseller en cap o conseller primer. El cas és que, amb aquesta solució, es matarien molts pardals d’un sol tret. Romeva seria un president que la CUP acceptaria sense cap problema. Esquerra estaria molt satisfeta de no tenir el seu principal rival al lloc més elevat de l’executiu. Mas tindria tot el marge de maniobra per dirigir l’acció governamental i CDC no perdria el valor del seu principal quadre. Amb les cartes que hi ha sobre la taula, sembla l’aposta més segura.

MANDAT DEMOCRÀTIC: CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Victòria historica. Catalunya ha parlat, i per primer cop tindrem un Parlament independentista. Un mandat clar de la ciutadania. Ara el món sap que 72 diputats han d’executar el full de ruta cap a la creació de la República Catalana. De fet tota la premsa internacional s’en fa resó i així ho reflecteix. Hem superat tots els entrebancs i ara no hi ha cap motiu per no començar la desconnexió des del primer dia. Qui no vulgui veure això o seguir fent com si res hagués passat despertarà de cop amb la realitat per bandera.

La realitat, es que hem passat de 24 diputats independentistes a 72, prop de 2 milions de vots contra l’unionisme capitanejat per Ciudadanos amb 52 diputats, una diferència clara i nitida, al mig trobem Catalunya si que es pot que ha pagat la seva indefinició amb 11 diputats, i qua ara segurament haurà de triar.

Les reaccions dels partits espanyols i els seus mitjans segueixen en el seu món sense reconeixer la realitat, cosa que segurament pot accelerar el procés. La principal trampa son els vots i aquest prop de 48% de l’independentisme. Resulta que no eren eleccions plebiscitàries i ara hem de comptar vots, i ho diuen els mateixos que han negat un referèndum per comptar-los sense embuts. Alhora i com deia falsejan les dades ja que posen tots els partits al mateix sac, no tene cabuda el 2% d’Unió, ni el vot en blanc, ni el d’altres opcions sense representació, per no parlar de l’escàndol democràtic del vot exterior que encara portaria una victòria més clara.

Tanmateix, cal veure que a Escòcia l’SNP va obtenir el 45% dels vots al Parlament i el Regne Unit no va discutir mai que tenia que negociar el referèndum, el mateix va passar al Quebec amb percentatges encara inferiors però victòries clares. Per tant hem fet historia, la gent ha decidit, ja no hi ha majoria silenciosa. Ines Arrimadas ho comprovarà a partir de la primera votació al Parlament i tornarà a la realitat.

Exigim i no tenim cap dubte de l’acord que Junts pel Sí i CUP han d’arribar per responsabilitat, i perquè la societat catalana no els perdonaria. El primer escull serà el futur president, però sigui Artur Mas o un altra persona de consens no pot ser motiu d’allargar una polèmica. Cal unitat d’acció i un govern amb les idees clares per començar el mandat de desconnexió que el poble català li ha otorgat.

Comença l’última etapa del procés, qui vulgui seguir sommiant amb triomfs inexistents, el seu despertar serà més dur. Felicitem-nos, la democràcia ha triomfat.

PEL PASSAT, PEL PRESENT I SOBRETOT PEL FUTUR

Hi ha molts motius per votar el nostre futur com Estat propi aquest proper diumenge sense por i amb la sensació i orgull de fer el que cal. Una decisió que ha de marcar les nostres vides i que pot complir amb aquella dita etica de que el nostre paper a la vida i aportació a la societat a la qual pertanyem, es deixar-la millor que la que hem trobat. Així es com evoluciona un poble i com individualment cada persona es una peça clau per evolucionar en positiu.

Aquest proper 27 molts votarem per sentiment, aquest es un dret irrenunciable que tenim, i que hauria d’exigir respecte, tant el nostre com el de qualsevol persona per allunyat que sigui del nostre camí. De fet un sentiment es irracional i inexplicable, però ens impulsa a fer segons que ja que ho portem molt endins i no hem de demanar permí sigui el que sigui. Aquest inclou un deute amb els nostres avantpassats, molts han tingut els mateixos anhels frustrats, i molts hi han deixat la pell per aquesta noble causa. Per ells va aquest vot cap a la llibertat i el nostre homenatge més sentit.

De totes maneres també hi ha tots els arguments racionals i de perspectiva que ens fan abandonar un vaixell que s’enfonsa i ens arrossega amb ell, i que alhora mai ens ha tractat per igual. Hem posat la feina, hem sacrificat els nostres recursos i la nostra identitat, el motor d’Espanya li deien, per rebre a canvi greuges, frens al nostre desenvolupament, nul respecte a la nostra llengua i cultura, en definitiva un menyspreu constant per assumir un rol del qual sembla no podíem sortir. Com ens va dir en Margallo, un tracte colonial.

Menció apart per l’intent barroer de dividir el nostre poble pel seu origen, raça o pensament. Tots som catalans, un sol poble, parlem el que parlem, hagim nascut on ho hagim fet i tinguem el sentiment que tinguem. Han provat de mencionar la gent que viu en el cinturó de Barcelona amb origens de diferents parts de l’Estat com una cos alié a Catalunya, i cal dir que ells son nosaltres. Sembla mentida que la seva xenofòbia arribi fins al punt de creure en una etnia pura que no admet barreja. Es com anar contra la mateixa humanitat. Tots farem d’aquest pais el que volguem que sigui i valorarem les idees no els origens.

En definitiva, aquest diumenge viurem un dels capítols més importants d’aquest país en els últims 300 anys, i comptarem els vots de les dues candidatures que ens representen JUNTS PEL SÍ I CUP, esperant aquesta majoria absoluta que ens ha de conduïr a la llibertat, convertint la revolta dels somriures amb un nou Estat dins el conjunt d’Estats del món, aconseguit amb el triomf de la democràcia i dels valors que sempre ens han acompanyat i que volem compartir.

MANIPULACIÓ CONTRA EL SENY

Una pregunta de l’eurodiputat del PP Santiago Fisas sobre les conseqüències d’una DUI a la CE s’ha vist envoltada d’una nova vergonya per l’Estat espanyol al manipular la resposta. Efectivament en Juncker mai va autoritzar la mateixa descobrint que la versió original en anglés i la feta en castellà eren força diferents. Ja han estat anul·lades de la web i dit que era una qüestió interna.

De fet en castellà incloia l’advertiment que “la determinació del territori d’un estat membre únicament està establerta pel dret constitucional nacional, i no per una decisió d’un parlament autonòmic contrària a la constitució del determinat estat”. Aquesta consideració sencera no era inclosa en la versió original per gloria del joc brut espanyol.

Tanmateix escoltant el debat entre Margallo i Junqueres d’ahir escoltavem totes les catastrofes en diversos àmbits que ens vindrien damunt sense cap base per acabar sent comparats amb una colonia. Aquesta es la clau, el tracte i consideració colonial que Catalunya ha tingut per part de l’Estat des de fa 300 anys i que invalida aquesta estimació que de tant en tant ens volen fer creure.

Aquesta campanya reflecteix un projecte sense marxa enrere, el projecte de la il·lusió però amb arguments estudiats i sobretot intentant advertir de les incerteses, però també dels exemples anteriors on podem treure moltes conclusions i sobretot desmentir la idea de que no som pas diferents a la resta del planeta com sempre ens han volgut fer creure.

A l’altre costat la campanya del joc brut, la mentida, utilitzar el poder de l’Estat per manipular altres institucions o persones en benefici propi, la por, el jugar amb les coses més delicades per la societat i el nul respecte a la democràcia per seguir traient pròfit sense res a canvi, en definitiva una colonia.

Aquest 27 S ens juguem també aquest horitzó, i crec que la campanya ha ajudat a clarificar moltes coses i sobretot veure que no tot s’hi val per un objectiu, i amb això la lliçó d’aquests últims dies a les clavegueres de l’Estat es constant i potser els serà positiu en un futur.

GRÀCIES DON MARIANO: AMB TU VA COMENÇAT TOT

Emulant al millor Gerard Piqué, Don Mariano ell solet ha desmuntat la gran intoxicació, i el cinisme que des de les estructures de l’Estat espanyol s’utilitzen en la campanya catalana amb arguments falsos sense sentit.

Ha tornat a repetir en una entrevista que ens volen defensar de perdre la condició d’espanyol i europeu, com sempre. La novetat es quan el periodista li ha recordat l’Article 11.2 de la Constitució Espanyola on diu clarament que tota persona nascuda a Espanya encara que visqui a l’estranger mai perdrà la nacionalitat espanyola a no ser qui hi renuncii, cosa que desmunta completament la seva invenció. Per acabar de rematar la feina i amb cara d’incredulitat pregunta per l’europea i lògicament la resposta es que per gaudir de la nacionalitat espanyola es motiu suficient per no poder perdre l’europea. La seva cara ja es un poema i surt per la tangent amb tot el cinisme de la nostra marxa a l’espai sideral desmuntada i demostrant que no coneix ni les lleis que defensa i que esgrimeix a cada moment. Tot un paperot que suposo ara si deixarà sense efecte la por que ens intenten inculcar com a màxima expressió de la seva falta de democràcia. Si en voleu gaudir, aquí en teniu les imatges.

DON MARIANO I LES NACIONALITATS

MENTIDES I PARODIA DESESPERADA

Un article interessant de Germà Capdevila on desmunta les últimes amenaces d’aquesta parodia deseseperada espanyola per coaccionar el vot lliure el proper 27 de setembre. Cal dir que hi podríem afegir les amenaces d’expulsió dels èquips catalans de futbol de la Ligua Profesional, quan saben perfectament que el negoci i qui porta les regnes son precisament les empreseses audiovisuals que transmeten els partits i aquestes mai deixarien escapar un equip com el Barça, que suposaria l’enfonsament de la competició. El món funciona així, i sembla que a l’Estat espanyol encara no han evolucionat prou per saber-ho.

Bancs, «corralitos» i pensions
Germà Capdevila
Comencem amb la primera amenaça: bancs que fugen de Catalunya espantats per la independència. Vaig viure en directe el col•lapse de l’economia argentina a començaments de segle. Allà, alguns bancs estrangers van espantar-se i van fugir cames ajudeu-me. Però quan un banc marxa d’un país no tanca les oficines i s’emporta els bitllets a dins d’una maleta. El que fa és vendre –o malvendre, com en el cas argentí– el seu negoci bancari a una altra entitat. Així, els clients del banc que marxa reben una carta que diu més o menys el següent: “El actius i passius del Banc A han estat adquirits pel Banc B, que a partir d’avui els gestionarà. Benvingut al Banc B, estarem encantats de servir-vos”. O sigui que, de cares al client, canvi de rètols a les oficines i poca cosa més, com quan aquí els bancs van menjar-se les caixes d’estalvi. Per cert, tot i la tremenda crisi argentina, ni el Santander, ni el BBVA, ni el Citibank, per exemple, van marxar del país sud-americà.

En cas d’independència hi ha un risc molt sever de patir un corralito. Aquesta és potser l’amenaça més ridícula de totes. Un corralito consisteix a mantenir els diners dins d’un sistema bancari determinat, tot impedint que puguin fugir a l’exterior. Només provoca greus afectacions en països on l’economia informal representa un percentatge significatiu de l’activitat, com és el cas de l’Argentina o Grècia. Països on els diners en efectiu són necessaris per fer un gran nombre d’activitats econòmiques que operen en negre, fora del sistema impositiu i bancari. Per això s’imposen restriccions a l’extracció d’efectiu. Les compravendes immobiliàries, per exemple, es fan en efectiu i es declaren per un import molt menor, per evadir impostos. A Catalunya, l’economia està completament bancaritzada. Cobrem la nòmina o la pensió pel banc, i paguem els rebuts, el lloguer, la hipoteca i la lletra del cotxe a través del banc. Anem al súper i de botigues amb la targeta de dèbit o de crèdit. Totes aquestes activitats es podrien realitzar sense restriccions en cas d’un altament improbable corralito a Catalunya, perquè els diners circularien i es quedarien dins del sistema. Ara bé, qui sí que compliria tots els requisits per declarar un corralito seria una Espanya sense Catalunya, endeutada per sobre del 120% del seu PIB, no pas la nova república.

Si Catalunya esdevé independent, no es podran pagar les pensions. S’agafa abans un mentider que un coix. La qüestió és molt senzilla. Si hi ha una independència acordada amb Espanya, l’acord inclourà un repartiment del deute, dels actius i passius, i –naturalment– una solució pactada sobre qui pagarà les pensions. Cap problema. Per contra, si la independència de Catalunya es fa sense reconeixement per part de l’Estat, voldrà dir que a efectes de la legalitat espanyola, Catalunya i els catalans seguirem sent espanyols. O sigui que l’Estat continuarà pagant les pensions dels catalans. Cap problema, tampoc.

LES AMENACES DE L’UNIONISME

Veient ahir el debat de TV3 amb tots els candidats, vam poder comprovar un altre cop com el principal argument dels partits unionistes, es la por i la mentida per fer-la possible. En efecte, vam comprovar com es posava en dubte alegrement que no es pagaran les pensions, com es repetia constantment que la sortida d’Espanya be acompanyada de la sortida d’Europa, o com ens reclamaven falta de dialeg per repetir la fòrmula de demanar més engrunes a l’Estat. Fins hi tot des de Ciudadanos es va dir que teniem moltes competències, i sobretot una cosa caràcteristica, no deixar explicar arguments a Romeva ni a Baños com a fòrmula per impedir el que vol escoltar la gent.

En aquests cinc dies que queden de campanya segur que en sentirem de molt grosses, i la por serà un element clau. Hem vist com fins hi tot la Patronal bancaria s’atreveix a amenaçar que no respectarà la voluntat popular i marxarà deixant Catalunya a la foscor.

Son accions que no tenen ni cap ni peus, ja que per exemple si un banc deixa perdre tota una societat de clients i negoci, cosa impensable, n’hi hauria vint més trucant a la porta per agafar el relleu. De totes maneres el sector de gent gran, tal com va passar a Escòcia es fràgil moltes vegades i pot caure en aquesta manipulació cinica de la voluntat popular i cal evitar-ho.

Veiem com en els debats l’unionisme en les seves diferents formes es irritant fàcilment i viu amb amenaces constants, que al ser rebatudes amb arguments senzillament no vol escoltar, es tracta de vomitat la bilis i embolica que fa fort. Un element com la corrupció es atribuit alegrement al partit del President com fets consumats i ens venen la seva rabia per la no presència del President Mas. Cal dir que el President Mas es el núm. 4 de la llista, i en un debat de caps de llista no hi te cabuda. Alhora potser caldria que aprenguessin les regles democràtiques i veurien que el cap de llista no te perquè ser el futur President, de fet votem les formacions i els parlamentaris i aquests escullen el nou President, es elemental, però com es normal no escolten.

Una preocupació es els diferents fulls de ruta de CUP i Junts pel Sí, no pot ser DUI el dia següent ja que ens conduïria al fracàs, ni segurament calen 18 mesos per fer la part final del procés, caldrà trobar un punt mig per tirar endavant i culminar la voluntat popular amb totes les garanties.

LA MANIPULACIÓ PER BANDERA

Veient el debat entre candidats ahir a la televisió, vaig poder comprovar com una bona part de l’argumentari unionista utilitzat per Ciudadanos, Populars, socialistes, Unió i en part per Catalunya no es pot va ser el de la nostra expulsió immediata d’Europa en cas d’independència. Un argument amb base a les declaracions recents de líders mundials i la d’ahir pel portaveu de la Comissió Europea en aquesta direcció.

Cal dir que per l’espectador sense referències i nomes escoltant el tall de veu de l’esmentat portaveu la conclusió era clara, i la defensa del contrari de Romeva semblava absurda. De fet els mitjans espanyols ja ho donaven a tota portada, com un fet irrefutable.

La realitat es tossuda i cal veure el context, els referents, la previa i el com es donen aquestes declaracions que pretenen sustentar uns fets amb un cinisme total. El primer que cal dir es que no hi ha cap tractat que posi res d’un cas com el català, ja que encara no ha succeit mai, per tant no queda contemplat. En segon lloc casos anteriors que donaven un tomb en el domini de la Unió Europea han estat resolts finalment sense problemes i tercer els Estats mai diran res d’un cas que encara no te un aval com seran les Eleccions del 27S i que ja demanaran solució a un fet consumat.

Dit això, i en aquest cas concret que parlavem, “Una Catalunya independent sortirà de la UE automàticament”. La pregunta d’un periodista del Pais era si la posició de la presidencia actual sobre la permanència a la UE d’una regió que s’independitzi d’un estat membre havia variat respecte la posició fixada al 2004 per Romano Prodi, sense esmentar Catalunya en cap moment. La resposta ha estat afirmativa. Davant la insistència si es quedaria fora, ell respón que els tractats ja no s’aplicarien en aquell territori i que passaria a ser un tercer estat i podria demanar l’ingrés de nou com era la posició de Juncker. Per part de TV3 se li ha demanat si cap estat membre havia demanat analisi oficial com poden fer, amb el que ha respost ja nervios que no, i que això era la posició del president de la Comissió. Recordo que ni Gran Bretanya ho va ver en el cas escocés, ni Espanya amb el català, ja que hauria obtingut una resposta oficial que sembla no els interessa.

Això demostra com es pot tergiversar una resposta i treure de context. Cal veure el rerefons i la diplomàcia espanyola vol titulars encara que no siguin el que realment volen dir.

DARRERA LA FAÇANA

El president de Sociedad Civil Catalana Josep Ramon Bosch ha estat denunciat per amenaces des d’un perfil de facebook a diferents personalitats catalanes favorables a la independència, alhora que celebrava delictes contra béns públics i privats de material independentista. No hi ha dubte que aquesta entitat tant fosca està dirigida per gent amb un passat i present del mateix caire.

Drets ha aportat un perfil sota la identitat de “Félix de Sant Serní de Tavernoles” per públicar missatges amenaçadors contra persones favorables a la independència com l’actor Toni Albà, Pilar Rahola, Santiago Vidal, Artur Mas o David Fernandez entre d’altres, missatges injuriosos i tipificats com a delicte. Al mateix temps missatges celebrant danys a mástils, banderes, simbologia catalanista pública i privada. Exemples com “Anirem a per tu, prepara’t Senyora Pepis” a Rahola o “I si cremem Montserrat, amb el senyor Raguer a dins?” al monjo Hilari Reguer, o “Fill de Puta. No hi ha més. Un xarnego fastigós que es diu Antonio Alvarez i es fa dir Toni Albà” a l’actor.

Hi ha proves com el telèfon mòbil amb que es dona d’alta a la xarxa social i les coincidencies entre el personatge real i fictici. De fet el personatge ja ha demanat disculpes i ha admés que portava un compte de facebook que ara ja no portava.

En Bosch, amb pare de passat franquista, i ell ex militant dels Populars i amb relacions amb la Falange ben provades dona idea de quin tipus d’Entitat representa, de fet en aquesta altres dirigents tenen relacions i passats foscos relacionats amb la ultra dreta i amb la xenofòbia per bandera, amb l’anticatalanisme com objectiu. El president demostra amb aquest nou afer la seva vertadera cara, tot un exemple d’odi i poc talant democràtic. De fet els impulsors i els recursos als mateixos per una entitat tan poc nombrosa son molt foscos i segurament provenen de les clavagueres de l’Estat, amb un instrument més per escampar la mentida contra un procés que encara no han entés, ja que l’únic que entenen es la imposició per decret i un pensament únic de temps passats, els mateixos que delaten aquests fets denunciats.

ELS HI DIUEN BOTIFLERS

En Miquel Roca va fer ahir el paper que li tocava, el d’aquells que no volen escoltar el carrer, i miren pels seus negocis, des de la falsa transició ajudant a deixar-ho tot lligat i ben embolcallat amb la bander estèril sense poder fer cap pas. Ara la vida ha canviat, però segueixen insistint amb el mateix model pels segles dels segles. Crec que els hi diuen botiflers.

Diuen que la vida dóna moltes voltes. A l’últim que se li podria aplicar aquesta dita és a Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola i pilar de Convergència Democràtica fins que Jordi Pujol li va barrar el pas, després d’aquella operació reformista que va confirmar que, per molt que s’intenti, Espanya sempre ha volgut als catalans de pagadors i d’acompanyants. Res més. A Jordi Pujol la vida també li ha demostrat que dóna moltes voltes, però diríem que parlar-ne ara, amb tota la tinta que se n’ha vessat, ja no toca.

No ens desviem i tornem a Miquel Roca. Tot i que el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, va tenir molt a veure amb la mort política –s’entén, dins de CDC- de qui acabaria traient suc en el món de l’advocacia pel seu prestigi parlamentari, Roca ha acabat entenent-s’hi. Ja fa temps. L’última mostra és que, aquest dimarts, va acceptar de presentar un dinar informatiu del candidat democristià, Ramon Espadaler. I no només en va fer la presentació, sinó que va abonar-s’hi. “L’aposta pel diàleg és imprescindible per a la supervivència”, etzibava Roca durant l’esdeveniment –no podia ser d’altra manera- organitzat per La Vanguardia. Una manera fina de posar en valor el “seny” defensat dia rere dia, com un mantra, per Unió Democràtica.

Feta la descripció de l’escenari, anem al gra. El que va fer Miquel Roca va ser un paperot. I es pot dir així de clar perquè no es tracta de cap nouvingut a la política. Aquest advocat i antic aspirant a guiar el país agafant el relleu messiànic del pujolisme sap perfectament com ens ha tractat Espanya. Roca és, ara mateix, l’antagonista perfecte d’un Artur Mas a qui tota la beautiful people de l’entorn convergent li ha girat l’esquena. Mentre el número quatre de Junts pel Sí ha optat pel camí difícil, pel camí d’escoltar el que diu el carrer, Roca ha optat per escudar-se darrere les poltrones del voltant del Turó Park.

A Miquel Roca, li recomanaria que es llegís l’article de Germà Capdevila que es publicava en aquest diari el mateix dia que ell feia la presentació de Ramon Espadaler. Capdevila assenyala que Jeremy Corbyn s’ha fet amb el lideratge del laborisme britànic per “una ruta ben planificada d’actes de petit format, pel suport de sindicats clau, i –sobretot– per l’opinió pública generada a les xarxes socials, al marge dels mitjans tradicionals”. Uns elements que contrasten amb el descens de “la influència dels grans mitjans de comunicació de masses tradicionals”. Bé, a Roca i a bastants més s’hauria de recomanar l’article. Perquè tal com assenyala Capdevila, amb el sobiranisme a Catalunya ha passat una cosa semblant. I és aquest fenomen el que, el 27 de setembre, pot deixar la beautiful people amb un pam de nas.
Pere Gendrau

SON IGUALS: NO EN FEU CAS

El nerviosisme de la caverna espanyola va augmentant proporcionalment als dies que queden pel 27S. Podem veure diferents exemples en totes les formes de fer possibles, però amb el mateix objectiu. Rajoy ens diu que molta gent no va anar a la Meridiana i aplaudeix al TC i la seu últim atac, ara tocava la Hisenda Catalana, Chacon ens diu que la utilització de les forces armades seria l’última opció i evidentment no ho descarta i Pablo Iglesias que intenta dividir la societat catalana pel seu origen demostrant que no te ni idea del que es la societat catalana.

Realment son diverses cares de la mateixa moneda, el president espanyol fa gala de la seva miopia política com sempre, ignora els milers i milers de persones que per quart any surten al carrer amb un somriure a la boca i amb un moviment sense precedents a Europa i imagina la gent que no hi anat, pensant que tots, absolutament tots en son contraris, tota una paranoia. Al mateix temps aplaudeix al TC que intenta obstaculitzar la Hisenda catalana i de pas un impost més de la Generalitat en aquest cas audiovisual i que servia per ajudar amb aquesta indústria amb un petit impost a aquestes grans empreses, que apart son protegides per l’Estat en detriment de la societat.

La Carme Chacon fa molt temps que la seva manera d’actuar i el seu discurs son iguals que els Populars, això és una constatació. El que es més greu es el seu poc o nul caràcter democràtic acceptant la possibilitat de l’ùs de la força per evitar que una societat pugui expressar la seva decisió amb la força del vot. Realment la inhabilitació per qualsevol càrrec públic en un Estat democràtic normal hauria de ser immediata. Desgraciadament a l’Estat espanyol podrà seguir utilitzant els seus altaveus mediatics per expressar la seva xenofòbia contra Catalunya i la democràcia més elemental.

En Pablo Iglesias demostra dia a dia no conèixer res de Catalunya, i repeteix com va dir el President Mas un discurs que el signaria el mateix Aznar, pretén dividir la societat catalana pel seu orígen, amb un intent barroer de frenar el procés, però encara no ha entés que la societat catalana es un sol poble vingui don vingui i parli la llengua que parli. De fet demostra que cap canvi al govern estatal garanteix cap canvi de política respecte al procés català, i això dona tots els elements per veure que no hi haurà oferta possible i segurament el desenllaç pot ser més ràpid del que ens pensem.

RECEPTIVITAT NUL·LA

La Meridiana va ser una nova demostració de força de l’independentisme. Una nova mostra de la revolta dels somriures. Milers i milers de persones amb ideològies diverses, totes les edats, una convicció comúna i sobretot un esperit democràtic per arribar a l’objectiu de l’Estat propi.

Tot el món ha vist aquesta imatge, el problema intern saben perfectament que aviat serà damunt la taula amb un mandat popular i s’haurà de resoldre com no pot ser d’altra manera. De totes maneres com diuen els comics d’Asterix, tots no, hi ha una part, concretament un Estat que segueix a la seva i assumint que la imposició sense arguments es pels segles dels segles.

Hem pogut sentir com la Presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes ho descrivia com espectacle vergonyos que representa un govern corrupte i sectari, o mitjans com La Razon on segons ells l’independentisme es desinfla i fins hi tot la periodista Ana Pastor que ahir amb la entrevista amb el President Mas qualificava preguntar pels aventatges de la independència com a propaganda, evidentment els riscos eren informació. Tot plegat dona idea de la magnitud de la tragèdia i la necessitat d’acabar amb aquesta comèdia o malson com abans millor.

En una democràcia consolidada gent com Cifuentes no podria representar a ningú que no fos ella mateixa, al mateix temps insultar una part de la ciutadania la invalida per exercir qualsevol càrrec públic. El seu deliri amb qualificar 2 milions de persones diverses de seguidors d’un govern corrupte, com si no tinguessin coneixement, es aberrant i sobretot venin d’una persona d’un partit podrit pels quatre costats i encara s’atreveix a donar lliçons, se’ns dubte la democràcia li va gran, molt gran.

La Razon no es un mitjà informatiu, es un pamflet dirigit per la mentida i la xenofòbia per incidir en les campanyes que els interessen als poders espanyols, de totes maneres caure en el ridícul de no mostrar la imatge que tothom ha vist i intentar convèncer d’una realitat virtual fa llastima i demostra que les clavegueres de l’Estat no filen prim per intentar el seu objectiu.

Un gran exemple de l’odi i la parcialitat al parlar del procés català el veiem amb la periodista Ana Pastor amb la senva entrevista a Mas. Una persona que fa les preguntes i gairebé les respostes, ja que no escolta i que considera que nomes una part dels arguments son informació, però el que no li interessa es propaganda. Un flac favor a la professió. Quina diferència amb Iñaki Gabilondo entrevistat minuts abans. Pastor no es periodisme es intoxicació interessada i idees de resposta preconcebudes que no canvien amb les respostes de l’entrevistat. Segur que trobaríem un simil amb la manera de fer de l’Estat espanyol.

AMENACES AMB DEMOCRÀCIA

El ministre de defensa espanyol va portar les seves amenaces d’intervenció de l’exèrcit als mitjans sense contemplacions, i va deixar ben clar que si tothom fa el que li toca fer no es bellugara res. Alhora el tema català traspassa els límits de la democràcia.

De fet en qualsevol estat democràtic aquest senyor ja seria exministre, ja que el seu cessament seria immediat. És una prova més del nivell del que parlem. Segurament es pensa que la Dictadura feixista segueix activa i tothom te un paper assignat el qual no pot canviar ni questionar, aquesta societat marcial que ens explica no te res a veure amb una societat moderna que vol decidir i exercir els seus drets amb normalitat.

Si resoldre les peticions molt significatives d’un societat a les urnes i amb la papereta com a jutge es superar la democràcia senzillament no anem be. Per altra banda aquest retorn al blanc i negre sense rubor deixa al descobert un estat caspós on qualsevol ciutadà que vulgui ser respectat i vulgui expressar les seves idees sense por i amb la solució de les urnes per trobar la resolució no es pot sentir representat.

La desesperació de l’Estat es tant gran que veiem com el seu president s’arrossega per Europa buscant suports imaginaris a la seva causa perduda i expresidents com Felipe Gonzalez son capaços de titllar-nos de feixistes, negar-ho i tornar a negar el que previament havia negat en un exercici de funambulisme i acrobacia digne del Circ de Soleil.

No ens deixem intimidar per aquestes remores que ja no ens poden representar de cap manera, per simple valor democràtic cal un canvi el 27 S, i aquest passa per un nou Estat on les seves estructures no siguin hereves del règim franquista i molts cops el recordin excessivament.