ALBERT CORTES MONSERRAT

Espanya mai deixa de sorprendre, i ara ens trobem que l’independentisme català apareix en una llista terrorista de l’Europol com si tal cosa.

Efectivament ara estem en una llista terrorista, així ho ha descobert el director executiu de la policia europea al comite de Llibertats del Parlament Europeu, on ha dit que son els Estats membres els que notifiquen les dades i que ells es limiten a fer una comprovació fefaent, ha insistit que ells no qualifiquen els fets, això passa quan la Fiscalia espanyola ha demanat jutjar per terrorisme els 12 CDR de l’Operació Judes.

Han estat inclosos junt l’independentisme basc com els més actius i violents a l’estat espanyol. Combinen separatisme amb visions d’extrema esquerra i missatges contra l’Estat espanyol i les seves institucions, així com els desfavorits de la societat. Estan en una llista conjuntament amb grups perillosos d’extrema dreta. Es una estratègia de criminalització amb un informe anual sobre els perills de la UE en matèria de terrorisme.

Fins aquest punt arriba un Estat amb mancances tant clares de democràcia que criminalitza un moviment caracteritzat per les seves accions no violentes que han meravellat el món, i que ha patit la violència desfermada d’un Estat pel simple fet de votar i posteriorment ha vist com la repressió política i judicial fora de qualsevol lògica democràtica, al mateix temps que en un cop d’estat sense precedents intervenia i suspenia les institucions democràtiques catalanes en forma de 155 convocant unes eleccions il·legitimes i on posteriorment l’aparell judicial al millor estil franquista feia acusacions sense cap fonament i sobretot sense cap garantia judicial com hem pogut comprovar en el judici als nostres presos polítics i a les sentències dels nostres exiliats a Europa en sentit totalment contrari.

Per tant en aquesta llista hi podria anar perfectament un Estat que no ha condemnat la dictadura, que l’ha protegida amb la quantita de morts més elevada enterrada als vorals de la carretera desprès de Cambodja, que no ha modernitzat les seves institucions, simples hereves de l’àntic règim, que no escolta la ciutadania com en el cas de Catalunya i criminalitza amb la violència els afers democràtics, una Espanya casposa que no arriba als mínims standards democràtics i que s’atreveix a posar l’independentisme català com un vulgar terrorista, sense haver enterrat ningú amb calça viva com uns que coneixem prou bé. Aquella que coarta la llibertat d’expressió i la de manifestació amb la llei mordaça, aquesta es l’autora.

Terroristes per decret.

En un espai tant poc democràtic com Espanya, poden passar coses impensables en un espai civilitzat, i ara veiem com investiguen delictes d’odi pels missatges rebuts per la infermera xenofoba que ens va insultar a tots.

La del vídeo del “puto català”, ara investiguen si els missatges rebuts son delicte d’odi, un assetjament discriminatori diuen contra la infermera de la Vall d’Hebron, que va criticar en un TIK TOK en plena jornada laboral i des del lloc de feina que es demani el C1 per una plaça a Catalunya. La denúncia va ser per una entitat feixista anomenada Impulso Ciudadano on recull els insults i que incidient en l’origen andalús i la seva condició de castellanoparlant, demanant l’expulsió de la feina i de Catalunya, cosa que vulnera la igualtat de tracte, la no discriminació i la llibertat d’expressió contemplada a la llei.

Aquesta associació, una de les moltes ultres que proliferen per l’Estat, parla igualtat de tracte, no discriminació i llibertat d’expressió. El curiós es que nomes el contempla en una direcció i en resposta a un inici que ignora. De fet l’infermera andalusa no es insultada pel seu origen que ningú discuteix, es tracta d’una professional en un Hospital, o sigui un lloc molt sensible per les persones, i on aprofita el seu temps de treball gravant un Vídeo com si tal cosa. Per si això no fos prou, es dedica a insultar i menysprear la llengua catalana i el nivell exigit per ocupar un lloc recordo, no a Cadis on va nèixer, sinó a Catalunya i per comunicar-se amb els pacients i visítes del centre. Aquest menyspreu i burla ataca la dignitat de tots els parlants d’una llengua, de tots els pacients d’un Hospital i també la llei establerta en aquest cas en matèria lingüística que li demana un nivell per ocupar un lloc a Catalunya. Crec que això no fomenta ni la igualtat de tracte, fomenta la discriminació davant la resta de societat i per suposat o es llibertat d’expressió, es imposició, feixisme, incultura i falta de respecte a tot un poble.

Aquestes investigacions nomes poden passar en Estats com Espanya, en un lloc normal, aquesta infermera senzillament hagués estat expedientada i acomiadada per les dues conductes greus descrites precisament per delicte d’odi vers tots nosaltres, que ja sabem que per la Justícia espanyola no som res.

Un delicte d’odi.

La candidata Miriam Nogueras fa una crida als altres partits a defensar Catalunya a Madrid. Mentrestant escoltem cada moment la crida al vot per evitar un Govern feixista a Espanya, com diu en Bernat Dedéu l’antifeixisme cuqui que nomes vol estar al servei de l’Estat espanyol, un Estat que mani qui mani el resultat serà i ès el mateix. Aquest gran argument que utilitzen per exigir el nostre vot es un atac a la intel·ligència i a un context que per força no pot ser el mateix que fa 10 anys per molt que alguns els agradi oblidar i fer oblidar.

L’antifeixisme cuqui

Bernat Dedéu

D’entre totes les reaccions histèriques a l’onada abstencionista catalana, la meva favorita és l’antifeixisme cuqui. Segons els culturetes que la professen, la hipòtesi d’un pacte entre el PP i Vox durà Espanya (i, per tant, Catalunya, perquè els cuquis són gent avesada a creure en l’agermanament dels pobles ibèrics i etcètera) a una inexorable regressió vers el franquisme.
Desconeixen, pobrets fills meus, que el PP mai no acabarà amb l’autogovern de Catalunya, perquè a la dreta (i en això és exactament igual al PSOE) ja li va bé que siguem una mica nacionalistes, però no en excés, i que això nostre s’acabi traduint en obrir la botigueta de l’estatut per continuar generant riquesa (a fi de robar-nos-la) i que el nostre activisme polític es basi a pagar la quota d’Òmnium Cultural i militar a l’agrupació sardanista que s’escaigui. El catalanisme, ai las, és un invent castrador dels espanyols.

Pel que fa a la cosa aquesta de Vox, també ignoren que el partit de Santi Abascal és poc més que un agermanament de marquesets i d’alts funcionaris de l’Estat, un d’aquells invents typical Spanish que acabarà engolit per Madrit quan ja no li quedi cap motivat per esporuguir (com ha passat amb Ciutadans, transformat en una caterva de zombis). Tot i haver llegit alguna cosa de profit, els cuquis no saben que el feixisme és una cosa molt més bèstia —i intel·lectualment sòlida, dit sigui de pas— que tota aquesta mandanga de poc múscul. Però l’antifeixisme cuqui ha de viure alarmat, car hi ha gent que no sap caminar pel carrer ni fer piulades a Twitter sense preludiar l’adveniment del Quart Reich i albirar la brigada Wagner entrant per la Diagonal. Catalunya té una dosi de col·lapsòlegs tremebunda per metre quadrat, d’intensets que només respiren contínuament en estat d’alarma.

Els drets, la llengua i la identitat es defensen governi qui governi; i si necessites Pedro Sánchez o els comuns perquè fer-te respectar és que, a banda d’espanyolet, ets un mandrós ben tifa. Fucking Francisco Franco no acabà amb la llengua catalana i us asseguro que la dreta espanyola tampoc no liquidarà els contes de Víctor Català ni els aforismes de Josep Palacios. L’antifeixisme cuqui és una cosa de ganduls, d’aquesta penya que sempre implora intermediaris perquè li treguin les castanyes del foc, de panolis espantosos que sempre posen excuses a l’hora de no protegir llur identitat. A mi em sembla magnífic que vulguis votar el PSOE o la noia aquesta dels somriures de Sumar; però et demanaria que no t’escudessis en la lluita contra el feixisme, perquè la intolerància de debò es basa a negar l’albir; i aquests dos ja t’han deixat ben clar què pensen sobre els referèndums.

Continuar alimentant el processisme que ha fet possible la claudicació nacional més bèstia de la història recent és la via directa perquè el país acabi més desvalgut que mai
L’antifeixista cuqui intenta salvar la seva covardia sucursalista pintant els abstencionistes com una colla de privilegiats de classe alta, aliens a qualsevol lluita pels drets dels homosexuals o la pervivència cultural de la tribu. Ja té collons la cosa, si m’ho permeteu, perquè si fos pels ardits guerrers de l’antifeixisme cuqui (amb les seves insofribles crides a resistir l’embat del conservadorisme espanyol) Catalunya ja faria molts segles que estaria encara més colonitzada. Per fortuna, ja tenim prou experiència amb tots aquests valents que fa quatre anys es deien ingovernables dempeus i tota quanta polla en vinagre; una gent que mireu si ha resistit que una mica més i se’ns fan madrilenys d’adopció. Resulta fantàstic que els herois de boquilla cada dia tinguin la metxa més curta, car més gran serà la nostra satisfacció de facturar-los. Si vols esporuguir-me, ets el meu enemic.

Cal que entenguem, estimats lectors, que a nosaltres ningú no ens han de salvar de res. Resistirem com ho hem fet sempre, amb el pedestal de les nostres sabates. Abraçar l’excusa del feixisme per continuar votant l’esquerra espanyola que es va fer l’orni durant l’1-O és exactament igual o pitjor que regalar la papereta a Vox. Continuar alimentant el processisme que ha fet possible la claudicació nacional més bèstia de la història recent és la via directa perquè el país acabi més desvalgut que mai. Això ho entén tothom menys, naturalment, l’antifeixista cuqui que viu de plorar l’adveniment de l’holocaust amb eterna i pesada cançoneta. Perquè a banda de ganduls i de mandrosos, els cuquis són molt però que molt ploms. Tot i això, serem magnànims, i la nostra abstenció també els farà lliures, per molt que s’hagin avesat a viure tremolant per si el cel tronador els cau damunt la closca.

Espero que la vida sigui justa i els toqui passar la fi de juliol en una mesa electoral, amb molta calor i escassíssima companyia.

Cada dia que passa el nivell de burla a la ciutadania es part dels nostres partits va augmentant de nivell, ara Rufian ens alerta sobre una gran coalició del PSOE i PP i una defensa de Catalunya consensuada. El que deia una broma que no fa gracia.

Demana una defensa de Catalunya a Madrid ben consensuada. Ha tret pit del que han aconseguit en forma d’indults als presos, pujada de pensions, salari mínim o llei d’audiovisuals per exemple. Lamenta haver de fer aquesta feina sols sense el suport de les altres forces independentistes, diu que han lluitat en camp contrari i molt sols. Sobre investir Pedro Sanchez diu que es una possibilitat cada cop més hipotètica i demana per fer-ho plantejar un preu molt més alt. També ens adverteix d’una gran coalició PSOE i PP per no arribar a acords amb partits independentistes, com recorda el seu pla era governar amb Arrimadas en el seu dia i ells i Bildu han obligat a pactar amb ells dia rere dia, acabant dien que votar Esquerra es votar contra el feixisme.

Realment demanar consens quan han estat sempre els més bel·ligerants a qualsevol proposta d’unitat independentista es de molt de cinisme, penjar-se medalles que no et corresponen o que no s’ajusten a la realitat es lleig, els presos porten contrapartides com hem vist repetidament i per tant no es cap guany, apart del personal i la seva llibertat de moviments, renunciant al que havien dit fins ara i anant en sentit contrari o frenant el moviment. Dir que han lluitat sols quan han fet tot el possible per ser soci preferent de Sanchez i molts cops criticant la resta de forces catalanes també es lleig. Parlar hipoteticament de molt llunyà investir Sanchez quan han maldat tota la legislatura conjuntament i aprovant tots els pressupostos i lleis a canvi de res es també cinisme i el preu tant alt no l’hem vist en els darrers 4 anys per tant ara no es creible, parlar de lleis com l’audiovisual demostradament un frau per la nostra llengua com altres que ens han venut com la defensa que fa aigues per tot arreu quan s’arriba a la seva execució. Aquest acord PSOE i PP es diu 155 i no es nou, es la realitat de sempre, per tant garantir anar contra el feixisme es no donar-li suport, al contrari del que han fet fent el joc amb aquesta farsa.

En definitiva, una nova burla que allunya més la gent del seus representants i amb tota la raó.

El portaveu de Sumar, Ernest Urtasun aposta per mantenir la taula de diàleg i refrendar la manera d’encaixar Catalunya a Espanya, oblidant completament un referèndum d’autodeterminació. Ha proposat desenterrar l’Estatut retallat pel Constitucional.

Diu que ha costat molt recuperar el marc del diàleg en una època molt difícil marcada per una Declaració Unilateral d’independència catastròfica amb intervenció de l’autogovern inclosa. Deixant la propostat amb la Taula de diàleg ja existent amb temes com els problemes d’infraestructures per resoldre.

Aquests son els que clamen per l’espantall d’un Govern de dretes amb VOX, i realment aquesta proposta la signarien igualment, no apreciem diferències pel que respecte a Catalunya i pel que es respecte a la democràcia més bàsica. Res de nou. Aquesta plataforma que s’omple la boca de progresisme i d’esquerres resulta que prohibeix a la gent votar per les seves reclamacions com es la independència i alhora ella decideix de que poden votar i de que no encara que no ho demanin. De fet la burla macabra es desenterrar un Estatut de fa més de 10 anys i que ja no te cap sentit dins el context historic que hem viscut i que de fet la societat ja no reclama. Agafa l’eina de la Taula de Diàleg que ja sabem no ha donat cap resultat i que s’ha reunit poques vegades i amb vetos als temes principals pels que s’havia creat, i pretenen al millor estil dictatorial que votem si hi ha un acord per exemple sobre alguna infraestructura que tampoc hi ha cap clam al carrer per demanar-lo.

Seguint amb les nul·les diferències amb la dreta parla de Declaració unilateral i d’intervenció de l’autogovern, quan sap perfectament que es van provar totes les vies possibles per fer-ho amb acord de les dues parts i totes van ser denegades, per tant nomes quedava una via i que passava per la voluntat popular a les urnes, que mai es unilateral, es precisament l’expressió més democràtica, cosa que sembla no li agrada. Per últim ens parla de la intervenció de l’autogovern i tots recordem alguns dels seus diputats a la votació de la declaració d’independència al Parlament aixecant la papereta del NO per acusar clarament als del SI. Alhora sembla que la dreta passa a ser anècdota quan es tracta de pactar amb ells pel poder de l’Ajuntament de Barcelona sigui amb Valls, sigui amb els Populars o amb el PSC recordo coautor del 155.

Aquest es el frau d’un altre artefacte de l’Estat que ni es d’esquerres, ni supera a ningú amb valors democràtics i respecte a la ciutadania.

Diaz, la líder de Sumar, aquesta plataforma que engloba diferents partits, inclos Podemos i que ha fet purga amb els afins a Iglesias, deixa clar que la proposta precisament de Podemos sobre el Referèndum a Catalunya no tindrà el suport del partit.

Ha frenat els comuns i diu que només acceptarà una consulta sobre la taula de diàleg. De fet els Comuns havien anunciat incloure la proposta dins el programa. Diaz ha mostrat la seva incomoditat amb el tema deixant tot en un hipotetic resultat d’una Taula, que recordem fa mesos no es reuneix i on no s’ha aclarit absolutament res, més enllà de la foto per la premsa. Pisarello per Comuns ha constatat que el PSOE nomes fa polítiques progressistes i favorables a Catalunya si hi ha esquerres renovades que hi incideixen i ha detectat pulsions centralistes en la darrera ètapa de Govern espanyol.

No es cap sorpresa, aquesta falsa Esquerra es desmunta ella sola i es una eina més d’un Estat centralista i autoritari, que no ha fet el pas a una democràcia i segueix conservant tots els tics de l’àntic règim actualitzat. Diaz que teoricament es presenta com la nova esquerra més moderna, no tant sols ha conseguit apartar part de Podemos per enfortir la seva candidatura, sinó que veiem com donar la paraula al poble per decidir no entra en els seus pensaments i com a bon dictador ella imposa de que pot votar la societat i de que no, per si no fos poc ho porta al frau de la Taula de diàleg que la societat catalana no ha demanat i menys quan aquesta des del primer moment ha dit que no es pot parlar precisament d’alló per la que s’havia creat. Una nova democrata de fireta que treu el cap, però sempre amb les mateixes mancances democràtiques.

Pisarello parla de polítiques progressistes, i això es fals, ja que no donar el protagonisme i vot a la gent es conservadurisme, imposició i falta de tarannà democràtic. Per tant prou d’enganyar amb esquerres i dretes o conservadurisme o progressisme, ja que son exactament iguals i la prova del cotó amb donar veu al poble sempre surt negativa.

Es la democràcia de Yolanda Diaz.

Efectivament, tal com explica José Antich, tenim naufragis de primera i de segona. Evidentment respecte a totes les vides humanes, però precisament per això es d’una hipocresia grandiosa la preocupació nomes per unes concretes, curiosament de la classe amb poder economic i ignorar les que van morint cada dia ofegades al mar sense res.

El problema de la immigració seria un altra qüestió, però les vides totes haurien de valdre igual.

Naufragis de primera i de segona

José Antich

Des de diumenge passat, quan es va perdre el contacte amb el submarí desaparegut al costat del Titanic, amb cinc persones a bord —el pilot i quatre passatgers—, un autèntic boom mediàtic a escala mundial està mirant de conèixer si podran ser rescatats amb vida. La Guàrdia Costanera dels Estats Units continua buscant a la zona propera a l’illa canadenca de Terranova, mentre l’aire respirable dins del submergible cada vegada és més escàs i es calcula que és, en el millor dels casos, d’un dia de vida. Està bé preocupar-se per salvar una vida, perquè totes són iguals. Però sorprèn que en tractar-se d’un cas periodísticament tan llaminer i amb tots els elements cinematogràfics per a un relat gairebé al segon, hi hagi aquesta preocupació tan generalitzada quan altres morts molt més properes cauen en l’anonimat o no aconsegueixen superar els minuts escombraries d’un informatiu de televisió.

L’empresa promotora de l’expedició, OceanGate Expeditions, ha fet molt bé la seva feina, que no és cap altra que donar l’impacte més gran a la notícia. La desaparició del submergible, molt a prop d’aquest punt, amb les cinc persones a bord, es va notificar dilluns passat, poc després de perdre contacte amb terra ferma diumenge, segons l’empresa promotora. La Guàrdia Costanera dels Estats Units continua buscant a la zona propera a l’illa canadenca de Terranova mentre l’aire respirable era ahir de només 40 hores.

Molt més a prop de nosaltres, un menor mort i 30 desapareguts és el balanç provisional d’un naufragi davant les illes Canàries després d’haver demanat ajuda a Espanya. La zòdiac que havia salpat des del Sàhara amb 60 persones a bord, va ser localitzada dimarts a uns 150 km de Gran Canària. I es compleix ara una setmana del naufragi d’un pesquer al mar Jònic, a les costes de Grècia, on 79 migrants han mort i més de 200 han desaparegut. Al voltant d’un centenar de migrants van ser rescatats amb vida, però a l’embarcació amb 30 metres d’eslora hi viatjaven més de 400 persones. Segons mitjans locals, navegaven amb el pesquer entre 400 i 700 persones. Estem entrant a l’estiu, l’època de l’any més propícia perquè s’intenti creuar el cementiri de la Mediterrània o de l’Atlàntic, des de l’Àfrica, amb destinació a Espanya o a qualsevol altra destinació del sud d’Europa.

Europa coneix perfectament el problema, perquè es parla cada any del mateix. Però el resultat és que es fa entre poc o res mentre les aigües es van omplint de cadàvers. La Unió Europea es limita a fer recompte de cadàvers i a explicar les seves polítiques sense aconseguir que en origen passin cada cop menys la necessitat que tenen de jugar-se la vida per un futur diferent. És un peix que es mossega la cua, mentre les màfies fan diners a costa de vides humanes. Ho hem vist en documentals o en reportatges molt ben treballats i sabem perfectament com funcionen i el poc valor de la vida humana. És una autèntica tragèdia que una societat insensibilitzada, més enllà de la llagrimeta fàcil del moment, dediqui hores i hores a parlar del submergible del Titanic i passi per alt totes aquestes morts que ens fuetejaran la consciència aquest estiu. I això que som a l’inici de més de tres mesos en què llegirem aquestes notícies diàriament. Certament, hi ha naufragis de primera i de segona.

Malauradament la paraula racisme està de moda, i Espanya és i ha estat un país racista de sempre, i no per l’afer Vinicius, un nen maleducat i dirigit dins de l’Equip del règim per fer les campanyes que calgui, parlo de racisme de debó, aquest que sembla acceptem.

En la celebració de la selecció espanyola de futbol de l’altre dia, el jugador Gavi del Barça va haver d’escoltar tot tipus d’insults contra el club i contra Catalunya, el mateix vam viure ahir quan arribava el Barça de Basket a Madrid amb tot tipus d’improperis, insults i racisme pel broc gros. Son nomes dos exemples, però no amaguen que el racisme contra tot allò que provè de Catalunya es estructural. De fet i llàstimosament la catalanofòbia dona vots a l’Estat i aquesta la pràctiquen tots els partits de dreta a esquerra sense excepció. El maltracte econòmic, social i cultural es norma de la casa, la lluita contra el català no es una cosa nova dels ultres de VOX, també es estructural i ningú pot dir que s’escapi. Vull dir amb això que des de fa més de 300 anys i amb la pèrdua de les nostres llibertats, el desig d’assimilació i de tracte de colonia es una evidència en cada context de la història. De fet es un dels pilars de l’Estat que diuen democràtic espanyol.

El més irritant es veure com el victimisme i sorpresa per exemple pel pacte a Barcelona, es la norma dels nostres suposats partits. També irritant veure com l’abstenció d’una bona part del seu electorat en les passades eleccions cansat de tanta vergonya aliena, ha provocat per tots els mitjans la reacció de demanar no donar-se un tret al cap si seguim així com avui ha fet Miriam Nogueras per Junts dient que son el partit del ja n’hi ha prou, demanant portar Catalunya allà on es mereix, no accepten més humiliacions de Madrid, ni cap més tutelatge i demanen no donar el gust al nacionalisme espanyol de poder condicionar l’Estat.

Tanta hipocresia es insuportable, quan els nostres han dit prou a Madrid, quan han posat Catalunya allà on es mereix, quan no han acceptat humiliacions i finalment quan han condicionat l’Estat. La resposta es mai i no ho pensen fer. Si de veritat l’objectiu no fossin les cadires i els sous, ja no hi serien, i això si que seria un missatge potent del nostre objectiu de volar sols, però ells mai ho faran, senzillament perquè ens volen fer creure que sent part del sistema, lideraran el nou rumb. Es diu processisme i molta gent senzillament hem dit prou.

Això també es racisme.

El President Aragonès ha definit així el pacte de l’Ajuntament de Barcelona i en un futur diu que no dubtaran a imitar l’aliança si poden obtenir la Generalitat. Un pacte diu gestat a Madrid i que demostra que en moment claus els partits que no son independentistes s’uneixen per frenar els espais de poder a l’independentisme.

Diu que davant tot això l’independentisme es troba desmobilitzat i s’ha de recuperar un projecte compartit i crida a la lluita contra un futur Govern del PP i VOX, creient que hauran de retrocedir per tornar a avançar.

Un pacte contra natura, gran definició, crec que aquest seria el resum perfecte per explicar el que han fet els nostres partits des del 2017, recordo que davant el 155 i la repressió, han pactat i col·laborat a Madrid a canvi de res i volent explicar que hi ha diferències entre els partits del 155, quan tots sabem que no n’hi ha cap. Han pactat com hem vist en el passat i ara desprès de les municipals regalan poder al 155 en forma de PSC a pobles, ciutats i diputacions per no pactar precisament conjuntament l’independentisme. El vostre cinisme es grandiós quan escoltem Oriol Junqueras demanant a Junts que no pacti la Diputació de Barcelona amb el PSC, que ells mai ho farien, suposo que els acords recents a les diputacions de Tarragona i Lleida no deuen ser a la seva memòria. De fet que aquests partits o el President parli de pactes anti natura fa riure per no plorar.

El tema s’ha gestat a Madrid evidentment, i es perfectament normal amb partits espanyols, el que no es normal es que els nostres no pactin en clau catalana i ara acusin la gent de la desmobilització que ells han provocat desvirtuant l’1 d’octubre i anant en una direcció autonomica clara, alhora que defugint qualsevol intent d’unitat basada en un objectiu compartit i per damunt dels partits, com deia ahir, sentit d’Estat. Ara ens volen alert per la lluita contra un nou Govern a Madrid, oblidant que la independència depèn de Catalunya i no de Madrid, que precisament aquesta es basa amb això, prendre les teves decisions no supeditades a un tercer, això es diu mentalitat autonomista.

No s’ha de retrocedir res, s’ha de culminar el que ja està decidit pel poble, i els partits han d’assumir el seu paper que els pertoca i no el de la seva lluita de poder partidaria, sinó el de l’objectiu teoric que ens volen vendre nomes de paraula. Sí no en tinc cap dubte que quan sumin els partits espanyols el faran fora de la Generalitat, ja que ells si aprofitaran la suma per damunt del 50 % que altres han malbaratat per vergonya aliena i interessos que res tenen a veure amb la societat catalana.

En definitiva, un pacte contra natura.

Hi ha un intangible que es vital per qualsevol canvi a nivell nacional, i aquest es l’anomenant “sentit d’Estat”. Aquest ha d’estar molt per damunt de la batalla ideològica i la lògica de partits, com veiem Espanya ho te molt clar com ha demostrat al consistori de Barcelona i nosaltres repetidament i equivocadament no.

Efectivament, aquest acord per fer alcalde Collboni, amb els vots de Podemos i Populars, es senzillament sentit d’Estat i una manera de fer veure un cop més que Barcelona no tindrà mai un alcalde independentista si no es amb majoria absoluta i suposant que abans no es barallin els partits d’aquí. Lógicament neguen que això hagi estat cuinat a Madrid però les declaracions que escoltem son una prova clara que es ordre directe d’allà. Apart els interesos partidistes d’aquesta gran activista de fireta de nom Colau que ara sabem mantindrà tots els càrrecs de segona fila dins al consistori, aquesta es l’ètica del poder d’aquesta element del sistema. Una lliçó de fet i que encara explica més la retirada de suports de la gent als teorics nostres partits i que sembla no els fa reaccionar.

Davant aquesta lliçó d’unitat per damunt de qualsevol partit, per cert amb diferents formats ja no es el primer cop que passa, o sigui de sorpresa cap ni una. Alhora i per veure la màgnitud de la tràgedia per tot Catalunya veiem com un o altre partit (Esquerra o Junts) pacten amb el partit de Collboni per donar-li el poder en forma d’alcaldia o de Diputació amb baralla prèvia independentista inclosa. Tota una disbauxa que es resumeix en un nul sentit d’estat. De fet nomes un cop van posar l’objectiu superior per damunt amb la creació de Junts pel Sí, que cal dir sempre va tenir el control total dels partits i també la seva incomoditat. Segurament algú els tindria que tornar a explicar que un partit i un Estat son coses diferents, la segona et permet decidir el teu futur com a societat i ostentar tot el poder i el primer simplement es una eina del sistema per gestionar la mateixa societat amb el consentiment del poble i aplicar les polítiques que toca en cada moment depenent del perfil ideològic de cadascun.

La lliçó de Barcelona es una nova plantofada al nivell tant baix de polítics que en aquests moments dominen els partits existents i que sembla juguen nomes la seva lliga, però genericament a anys llum dels partits estatals.

Simplement sentit d’Estat.

El nou Govsern del País Valencià format per Populars i VOX, ens porta un personatge com a Conseller de Cultura, un matador de toros i franquista reconegut. Ja tenim el torero, ara suposo faltaria el capellà i el Guàrdia Civil per tornar a les imatges en blanc i negre.

Aquest torero retirat ens diu que serà matador fins que es mori. El seu lema que el problema d’aquest país és la falta de patriotisme, i encara podem afegir en diversos tuits a la xarxa la seva simpatiai elogis pel franquisme. De fet cap sorpresa.

Forma part d’un Govern amb diferents prioritats com enaltir la unitat espanyola, assenyala les entitats que promouen el català, nega la violència de genere, criminalitzar la immigració. Seran garants de la defensa de la unitat d’Espanya, derogaran les lleis de memòria històrica, garantin el respecte a tothom, eliminaran com deia les subvencions a les entitats que promouen el català, fomentaran la lliure elecció de llengua a les escoles, cosa que pot ser un gran retrocès pel català, posaran el pin parental a les aules per eliminar la ideologia de les mateixes i matèries com educació o diversitat sexual. Negacionisme de la violència de genere, eliminar subvencions a entitats que atenen immigrants.

Així en resum, un retorn al nodo en blanc i negre i exhaltació d’un Estat sense democràcia, bé de fet això no es novetat, i una manera de pensar determinada que els votants en aquest cas majoritaris al País Valencià deuen trobar encertades. Aquesta visió retrograda no es nomes responsabilitat d’ells, sinó de la teorica esquerra que governaba amb una gestió que ha deixat molt que desitjar i un manera d’enfocar la societat amb segons quins temes que no porta enlloc i si a crear frustracions que porten a buscar el populisme contrari. De fet no hi ha cap tipus de sorpresa. El feixisme no dona lloc a la improvisació. Unes idees clares i que tothom ha d’obeir. Una Espanya unida, “una grande y libre” li deien. Una tergiversació de la història amb el franquisme com herois, que li preguntin en Barrera, i les victimes com a culpables de tot. Protecció pels botxins, de fet cap diferència amb l’esquerra en aquest apartat, intentar eliminar la llengua propia del territori en benefici del castellà per tothom, fugir d’una idea deficient de la immigració i la violència de genere imposada per l’esquerra a un altra extrem imposada per la dreta, les dues nocives igualment.

En Vicente Barrera, un torero dirigint la cultura, no cal dir res més, riure per no plorar.

Ahir vam veure la imatge del racisme institucional al Parlament Europeu amb el discurs de la Presidenta de Kossove Vjosa Osmani, amb ovació de tothom, menys de la representant d’Espanya asseguda a la seva cadira en un nou acte de menyspreu.

La dirigent del grup socialdemocrata, membre del PSOE Iratxe García, va restar asseguda i clarament visible ja que estava asseguda a primera fila de l’hemicicle europeu, i única amb aquesta manera de fer defensant el veto a una nació reconeguda per tothom menys 3 estats, cal dir que els altres dos Serbia i Russia per motius evidents, de la primera es va independitzar i la segona protectora serbia, faltaria Espanya i el seu feixisme sense fissures que passa per damunt de qualsevol lògica dins la Unió Europea. Fins hi tot el seu grup a la Unió es favorable al seu reconeixement, però ja sabem que Espanya com ha demostrat amb el procés va a la seva i no reconeix moltes de les decisions o lleis dins la Unió Europea que teoricament haurien de ser de obligat compliment. El xou de Llarena i les seves euroordres, o les decisions judicials insòlites espanyoles en son dos grans exemples.

Ara veiem com un altre cop la representació espanyola torna a quedar en evidència, i segueix sense reconèixer el que ja es una realitat, sigui unilateral, pactada o de la manera que sigui, però acceptada per la seva ciutadania i pràcticament per la resta del planeta, recordo que aquesta europarlamentaria pertany al PSOE, aquell partit que els nostres partits pacten aquí i allà i han deixat que tornes a la centralitat de Catalunya un cop era pràcticament residual, una nova errada imperdonable i que denota el nul interés dels nostres per arribar a la independència.

Suposo que els nostres seguiran posant cordons sanitaris antidemocràtics a Ripoll per deixar la voluntat popular en res per defensar el seu bonisme manipulat de la immigració i la seva gestió nefasta, però ja veiem que això no serveix pel partit de la calç viva i puntal d’aquest nou franquisme reconvertit en falsa democràcia espanyola, que es demostra amb actituds com aquesta al Parlament Europeu.

La deriva segueix ben viva i no sembla vagi a canviar a curt termini, la pitjor noticia per ells es que la decisió de veto la te el poble, i aquesta ja es una responsabilitat que nomes es nostre i hem d’exercir.

El que coneixem com la menjadora, seria el tràfic de cadires en les institucions que ara veiem on tot s’hi val. Un mercadeig de cadires per ostentar quotes de poder i col·locar els afins sense cap vergonya i sobretot per damunt de la voluntat popular dels seus votants. La degradació de la democràcia.

Ahir veiem com la Diputació de Lleida i la Diputació de Tarragona serà governada per Esquerra amb el PSC, deixant en aquest cas a Junts fora de l’equació. També ciutats com Tortosa i d’altres segueixen aquesta fòrmula. Cal dir que també en trobarem en sentit contrari, no es exclusiu dels repúblicans evidentment, però alhora veiem com parlen de cordons sanitaris a Ripoll per una formació amb 1400 votants i si tinguessin vergonya haurien de sentir-ni i molta.

La degradació dels nostres partits suposadament independentistes segueix a gran ritme, i encara tenen la barra de demanar-nos el vot perquè no vingui segons qui. Quants cops hem escoltat per exemple durant aquesta legislatura municipal passada el pacte de la vergonya a la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, ara en la renovació de cadires veiem com deia altres diputacions amb els que ho criticaven i el mateix PSC, o veiem com en molts municipis catalans siguin els republicans o siguin els de Junts pacten amb els del 155 sense cap tipus de problema per cert trencan aquella promesa de barrar-loe els pas desprès de l’1 d’octubre. Ja hi estem acostumats a que les paraules se les emporta el vent, però el cinisme ha arriba a quotes de grans dimensions.

Resulta que el cordó sanitari que ara reclamen amb el suport dels mitjans dia si i dia també contra el partit guanyador a Ripoll i curiosament presentant un pacte com no amb el PSC, el partit de la calç viva, el partit que avala la repressió a Catalunya com a bon seguidor del 155, el partit que nega el dret a decidir dels catalans i que maltracta economicament, socialment i politicament igual que el seu company de 155 i que ara pretenen fer els nostres partits com si res hagués passat, com si un forat negre hagués empassat el dia 1 d’octubre i de pas tota la gent que el va defensar i que ha donat suport als seus representants a canvi d’un objectiu molt concret.

Definitivament aquesta vergonya, ha perdut el nord, i si algú en tenia algun dubte, el seu únic objectiu es el repartiment de cadires autonòmiques evidentment de bracet de qui sigui i com sigui. Ells han triat els seus companys de viatge i jo no pujaré amb aquest vaixell.

Es la menjadora.

Ara que assistim al mercadeig de pactes entre les forces amb representació a cada municipi, veiem com la resposta de la ciutadania sempre queda en darrer lloc en benefici del repartiment de cadires.

Crec, i sobretot en un municipi, on teoricament els representants son propers, dic teoricament, ja que a la realitat molts cops no es així, hi ha d’haver un respecte a la llista més votada per ocupar l’alcaldia. Els pactes per la cadira molts cops antinaturals son l’exemple clar de la cobdicia del poder i el no acceptar uns resultats que nomes hauria de dictar el vot del poble. Estem d’acord que es legal qualsevol pacte que el ciutadà no tria, però crec que també ho es que en la campanya cada partit hauria de ser clar en aquest aspecte i dir amb qui i amb qui no pactarà si es necessàri, i amb quines condicions, ja que son unes dades importants pel vot del ciutadà, i no posteriorment com passa ara.

Posteriorment veiem el cinisme dels partits criticant no se quins pactes, quan ells en llocs diferents han fet el mateix i això nomes degrada la democràcia participativa i no incentiva la participació electoral precisament. Ara veiem Ada Colau proposant compartir alcaldia a Barcelona amb Collboni i Maragall, com un gest desesperat i per apartar la llista més votada a la capital. Com deia tot per la cadira, sort que eren la nova política i deien que no eren sistema o establishment. Per altra banda a Ripoll ahir vam veure com Junts vol deixar fora la primera força Aliança Catalana parlant de línees vermelles per l’extrema dreta, es veu que les mateixes no son pels partits del 155 i responsables de la repressió a Catalunya, curioses linees, alhora passant per damunt de la mateixa secció local on la mateixa i nova Presidenta del Parlament va defensar l’autonomia local, sort d’això.

Quan el sistema es sent amenaçat, ràpidament posa la màquinaria mediatica a funcionar i dona normes que nomes funcionen per uns i no per altres, deixant clar que la democràcia participativa es prescindible i que per tant el poble simplement molesta i se’l pot corregir si no es el resultat desitjat.

Suposo que quan una formació es pot presentar independentment de la seva ideologia es totalment acceptada i per tant els seus resultats han de ser respectats com hauria de ser el cas. Un cop més la demagògia i les maquinaries dels partits deixen clar les misèries del sistema.

Segueix la incoherència i la mediocritat a la política catalana, avui remodelació del Govern, defensa del Parlament d’Anna Erra la nova presidenta i el cordó sanitaria demanat per Aliança Catalana a Ripoll.

Efectivament, tres relleus al Govern de la Generalitat, Simó, Capella i Mascort prenen relleu a Jordà en llistes a Madrid, Cambray i Fernandez. Ens diu el President que el Govern necessita energies renovades i te la voluntat d’acabar la legislatura fins el 2025 ja que Catalunya necessita estabilitat i un govern que treballi al cent per cent. Per altra banda la nova Presidenta del Parlament diu que la cambra ha de ser conscient del moment polític que vivim i demanar defensar les decisions del mateix Parlament amb lleialtat davant les intromissions polítiques i juridiques de Madrid, en referència per exemple de Laura Borràs. Per últim la defensa de la mateixa Borràs per deixar governar Aliança Catalana a Ripoll, davant el cordó sanitari demanat pels altres partits per arraconar l’ultradreta com sigui.

Realment, sembla que res ha canviat, l’avís electoral del poble en forma d’abstenció i nul a l’orbita independentista encara no ha provocat canvis. El recanvi en el Govern no respon a energies renovades, ni com excusa per seguir fins 2025, nomes respón a aferrar-se al poder de les institucions amb un Govern precari que seguirà tenint 33 diputats de 135, per tant una minoria que si sumem el càstig electoral a les municipals del Partit de Govern deixa la seva posició indefensable democraticament, ni tampoc eticament. Això no es estabilitat com pregona el President, ni ho serà amb aquests números, per tant viratge estètic per motius de partit, i no de país.

Anna Erra ens parla de defensar les decisions del Parlament dels mandats de Madrid, amb l’exemple Borràs que recordo va actuar igual amb l’expulsió de Pau Juvillà com a diputat per ordre de la JEC, per tant de lliçons les justes. El Parlament s’ha degradat a nivells insòlits i tots son culpables de la situació des del minut zero de les eleccions convocades del 155 amb episodis vergonyosos de submissió que han portat a una cambra sense cap poder real, ni voluntat d’exercir-lo més enllà d’algun discurs sense cap efecte com el de la nova presidenta del Parlament.

En tercer lloc el mantra de l’extrema dreta d’Aliança Catalana a Ripoll, segurametn hauriem de recordar que ha guanyat les eleccions al municipi per una gran diferència i per tant el poble ha parlat i s’ha de respectar. Cal recordar el tema migratori en un municipi d’on van sortir els elements dels atemptats de les Rambles de Barcelona. Segurament l’esquerra s’haria de preguntar la seva responsabilitat amb això, el seu bonisme i permisivitat que ha portat al tot s’hi val en aquest afer, i a una situació totalment injusta amb la resta de societat. Calen drets i deures, no nomes drets, no val dissimular ara demanant tergiversar el vot del ciutadà per manipular la seva propaganda.

En definitiva, incoherents.