ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

CCM 9000 MILIONS, CATALUNYA 1200 MILIONS

Sense categoria

Aquestes xifres no son cap resultat esportiu, ni cap premi de la loteria, son la diferencia escandalosa de tracte entre unes entitats i un territori anomenat Catalunya, es una prova més del tracte del govern espanyol encapçalat en el tema del finançament pel Ministre Solbes, i on sembla el doble discurs apunta unes dosis de cinisme d’alta volada.

Realment aquella frase de Zapatero esbombant als quatre vents què el sistema econòmic espanyol era l’enveja de tota la galàxia, està topant amb la crua realitat, i amb les irresponsables paraules d’un mentider compulsiu com el president espanyol.

 

El sector del totxo s’ensorra i la crisi es profunda, la Caja Castilla la Mancha es la primera víctima bancària, i el govern per decret llei autoritza un aval de fins 9000 milions d’euros perquè el Banc d’Espanya solucioni els problemes de liquiditat de l’entitat, què sembla ser pot ser  la primera de moltes més petites i mitjanes.

 

Els directius de l’entitat van ser cessats degut a la dubtosa gestió  del president Juan Pedro Hernández Moltó, ex-diputat del PSOE, i on sota la seu mandat les inversions desmesurades en el sector de la construcció han acabat passant factura junt amb el currículum més què dubtós del personatge, situat pel partit en aquest càrrec com a pagament pels favors ralitzats.

 

Sense qüestionar la mesura per garantir els estalvis de tots els clients, es si més no curiós comprovar com fa uns dies en Solbes ens deia que el marge pel finançament català era molt estret, i què les xifres no deixarien contents ningú amb la ja coneguda per Catalunya, què més que xifra es un insult, ja què ni la quantitat ni el model respecta l’Estatut català, i què anant marejant la perdiu porta gairebé 8 mesos de retard amb el conseqüent ofec del territori, què afecta tant als serveis públics dels ciutadans ja prou col·lapsats, com a les inversions en les infrastructures de segona què hem de suportar.

 

Tanmateix i per art de màgia, d’una caixa buida han sortit 9000 milions per  rescatar la Caixa Manxega, unes setmanes desprès de resoldre amb celeritat el més què dubtós deute històric d’Andalusia amb 1200 milions més, i poc a poc anar resolent totes les autonomies afins, i entitats com la descrita anteriorment, però ves-t’ho aquí què per Catalunya el tracte es totalment diferent, i no hi ha diners.

 

La presa de pel es inaguantable, i des de Catalunya el Conseller Castells segueix no se quina negociació, què evidentment no existeix, i els partits de govern segueixen sense denunciar-ho clarament i abandonar la no negociació per dignitat.

 

El PSOE amb els seus deliris kosovars, està molt clar per si algú no ho havia entès encara que es picar en ferro fred, mínim finançament, nul respecte a l’Estatut, no participació a la gestió aeroportuària, traspàs de rodalies sense diners, incompliment d’inversions al territori, invasió competencial com la llei de la dependència sense recursos, i no reconeixement de la llengua catalana. Es a dir, de l’Espanya plural promesa no en queda res, i de la obsessió per la unió de l’Estat a costa dels de sempre, tot.

 

Francament qui no vulgui marxar d’aquí sona a sadomasoquisme, perquè d’altres arguments coherents no en queden.

 

 

ORIOL PUJOL I L?INDEPENDENTISME DE BUTXACA

Sense categoria

En una entrevista concedida al diari El Punt aquest diumenge, Oriol Pujol defensa que CIU ha de toca de peus a terra, i en els propers 10 anys es centrarà a defensar el compliment de l’Estatut, i apel·la a la responsabilitat de tenir sensibilitats diferents dintre del partit.

El fill de l’expresident, què per cert ni de bon tros arriba a la categoria del seu pare, ens critica el procés de negociació del finançament i la incapacitat d’arribar a un bon acord, on nomes Convergència el signarà si respecta l’Estatut, fa una bona critica al conseller Saura i la seva ineptitud en el departament d’Interior, i aposta per Artur Mas com alternativa de govern per governar a diferencia del guirigall del tripartit, i finalment ens diu el més interessant al respondre la pregunta sobre si es independentista, afirma què aspira a la màxima llibertat del meu país, i què es una opció què esta a la ment de qualsevol nacionalista, però què no en fa cavall de batalla, ja què no es la seva fita immediata, ni la de CDC, ni la de CIU, ja què s’ha de tocar de peus a terra, i en els propers deu o quinze anys fer complir el nou estatut, amb una defensa de les diferents sensibilitats del partit.

 

Realment crec què aquest senyor fa una actualització del “ara no toca” del seu pare, en forma de sí però ara toca per responsabilitat l’Estatut, la pregunta seria desprès de gairebé 300 anys quan creu que tocarà?, d’aquí 50, 100 o 200 anys més, perquè la paciència te un límit, i el temps no corre a favor de la nació què esta sota un estat tant poc democràtic com l’espanyol, i amb l’enemic instal·lat al nostre govern fent i desfent, més aviat la segona opció.

 

Ara no toca, perquè?.  Diu què no es la seva fita immediata, i què aquesta es l’Estatut, n’és conscient de l’estatut que quedarà desprès de la sentencia del TC i de les nul·les intencions què te el govern espanyol de complir-lo com s’ha demostrat fins ara, com el pensa desenvolupar el poc que quedi?, i encara més i perquè seguir aquesta frustració, quan s’arribi al límit què Madrid ens doni i què no te res a veure amb les necessitats reals de la societat catalana, llavors què farem, ens inventarem un altra estatut, o practicarem el peix al cove pactant amb qui sigui per pidolar alguna almoina com van fer durant els 23 anys de govern.

 

Es un discurs esgotat i no volem esperar 10 o 15 anys, diu per responsabilitat, jo diria per irresponsabilitat, ja què encetar un camí què no porta enlloc es molt absurd i no estem per perdre el temps.  Aquesta ambigüitat del poder pel poder ja no te futur, la societat s’està movent, i n’està farta d’aquesta covardia i indefinició, si com diu esta a la seva ment, el què ha de fer es lluitar per ella o simplement l’apartaran del mig per posar pals a les rodes a la única sortida viable per aquest territori.

 

Quan la ILP pel Referèndum d’autodeterminació arribi al Parlament que votarà?, que ara no toca, o què ja n’hi ha prou de marejar la perdiu amb demagògies absurdes, reflexioni, i sí com diu aspira a la màxima llibertat del seu país actuí amb conseqüència, i converteixin aquest partit en un dels motors per aconseguir l’Estat Propi.

Un canvi del desastrós tripartit, per un govern convergent per simplement gestionar el poc poder existent amb més dignitat o menys no interessa a ningú, la qüestió es governar per fer el salt que fa tants anys què esperem.

LA DEMOCRÀCIA MAL ENTESA D?ERC

Sense categoria

En el Consell Nacional del partit república d’aquest dissabte, han succeït coses què un partit que respecta la democràcia i es assembleari no hauria de permetre, com son les critiques a simplement voler complir amb el què va aprovar el partit en el seu últim congrés en matèria de referèndum intern pels temes importants com es el finançament, i on fins hi tot s’ha convidat a marxar els descontents.

En aquest consell el president Joan Puigcercos, ha instat als crítics a mantenir-se fidels amb la direcció en un moment clau com aquest, i què tenia la sensació de què no tothom anava en la mateixa direcció, i què alguns simplement volien erosionar la mateixa.

Respecte el finançament, ha dit què no han de cedir ni un mil·límetre del què posa l’Estatut, i ha acusat a PSC i CIU de ser les traves mes grans per aconseguir les fites, espera que Montilla posarà per davant la causa de Catalunya  inclòs els seus 25 diputats a Madrid, i també espera una negativa convergent sigui quin sigui l’acord. Pel que fa a la durada del tripartit ha tornat a afirmar que esgotaran la legislatura.

Seguint amb el finançament, ha dit què Esquerra hi falta unitat, i reclamar signatures nomes desestabilitza, ja què si no es bo, ell serà el primer en dir què no.  l’Exconseller de Governació Xavier Vendrell fora de la direcció precisament foragitat per la militància en l’últim congres ha anat mes lluny, i ha convidat al corrent liderat per Uriel Bertran a abandonar el partit si no poden assumir les decisions de la direcció.

Crec que aquestes consideracions d’en Vendrell es desqualifiquen per si soles, i donen fe d’una manca de respecte democràtic i d’imposició a qualsevol preu. La direcció actual tant sols va aconseguir un 37 % de vots de la militància, per tant hi ha un 63 % què no la va votar, per tant s’espera molt de diàleg d’una direcció així per tirar endavant, i no una ma de ferro, d’altra banda el què aprova un Congrés nacional no es per fer bonic, sinó per  dur-ho a terme quan sigui necessari, i en aquest cas n’és un clar exemple, no es pot utilitzar uns estatuts parcialment amb els articles què ens venen de gust, i oblidar els què no volem o ens son incomodes, la democràcia funciona així, i el Sr. Vendrell sembla què no ho te massa clar.

Pel que fa al Sr. Puigcercos, diu què no tothom va amb la mateixa direcció, ell hauria de ser el primer què en un partit, els militants tenen diversos punts de vista, i tenen tot el dret a expressar-los, i més quan es governa en una minoria precària com la seva, el què anomena erosió es simplement fer complir els estatuts, i veure diferent la línia a seguir del partit, de totes maneres si el finançament no es bo com diu serà el primer en dir no, doncs cap problema, la militància el seguirà, però malauradament la trajectòria d’ERC en el govern tripartit no augura massa confiança per la submissió i l’abandonament de l’objectiu principal del partit, què evidentment no es la gestió gris d’una conselleria, sinó un altra de molt més ambiciosa com es la consecució de l’estat propi, i aquesta sensació queda ratificada quan governa amb un partit que la seva prioritat no es Catalunya, i que mai ha utilitzat els seus diputats en un altre benefici què no sigui el PSOE, i d’altra banda la obsessió en acabar la legislatura a qualsevol preu, això voldrà dir moltes mes concessions, perquè aquest soci socialista acceptarà la sentencia del TC amb la mateixa sang freda que va votar contra l’ús del català al Congrés l’altre dia, i això per un partit independentista simplement es intolerable.

Espero reflexionin tots plegats, i es treguin la bena dels ulls, ja una majoria a fora que espera un partit què es posi rumb a la Independència sense més espera, i Esquerra hauria de ser aquest, cal ser valent, i no caure amb la mediocritat general, l’ambició personal desmesurada, i si cal saber rectificar.

 

 

LA CAUSA COMUNA DEL PSOE-C

Sense categoria

L’Eurodiputat del PSOE-C Raimon Obiols, va presentar ahir la Causa Comuna, per organitzar un debat sobre el catalanisme amb una xerrada transversal què creí confiança entre la societat civil i la política a Catalunya, implicant a més de 75000 persones en diferents debats fins a final d’any.  Un altre invent socialista per seguir marejant la perdiu.

En el manifest fundacional ens diu que son gent diversa, i què vol obrir el debat amb qüestions què preocupen a la majoria fora de l’àmbit dels partits, com el període de crisi, els canvis de la globalització, i com pot Catalunya aprofitar les seves oportunitats, també sobre les estratègies del catalanisme el s. XXI què superi les retòriques repetitives, i asseguri la unitat civil, i per últim el concepte de solidaritat molt arrelat a aquesta terra.

Com deia a la introducció una bona manera de marejar la perdiu i sumar a la moda dels partits de fer Cases què no porten enlloc, com molt bé definia en David Morgades en el seu article del divendres en el Bloc Gran del Sobiranisme. Els partits definitivament veuen que s’han allunyat de la societat, i que les seves actitud covardes, interessades i burocràtiques provoquen què la desafecció vagi augmentant com una taca d’oli.

El mes raonable en aquests casos seria modificar la llei electoral, i on els partit presentessin llistes obertes on cada ciutadà escollis realment a qui vol, i on els mèrits serien determinants,  en contraposició a les cúpules tancades actuals on l’únic mèrit es formar part i obeir als caps de cada formació, i una vegada obtingut el resultat acomodar-se a la cadira esperant ordres sense cap tipus d’iniciativa.  Mes participació dels militants, i mes facilitat a la ciutadania per poder presentar-se com independent en qualsevol formació, fent tot plegat una major implicació de la societat.

Un altra mesura positiva seria com a Anglaterra el diputat de barri, on aquest coneix a tothom i la seva proximitat es màxima a la gent, i no la llunyania actual dels politics, on nomes recorden el baixar al carrer en èpoques electorals.

Aquestes i altres mesures podrien ser posades a debat, i projectes com l’Independència en sortiria beneficiats, ja què podríem votar a cada partit els politics que defensessin la qüestió creant una causa totalment transversal si la majoria civil així ho decidís.

Però, enlloc d’això, substitueixen les sigles dels partits, per una mena de plataformes què en el fons son el mateix, i en aquest cas per discutir coses què preocupen i interessen a la gent, es veu què segons els socialistes la qüestió de la sobirania no interessa a ningú, ja què no esta entre els temes a discutir, i si d’altres que per divagar estant molt bé, però què nomes busquen amagar el tema què no volen treure a la llum.

Es la tàctica del espanyolisme ranci d’aquest partit, seguir donant voltes sense rumb buscant solucions pels temes de la gent, tots, menys un què sembla no existeix per molt que les enquestes ho confirmin, i les iniciatives ciutadanes cada cop siguin més nombroses.  La seva ceguesa es patètica, però tard o d’hora tindran que enfrontar-se amb el què es inevitable, i això si què es una causa comuna.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

INTENT DE CRIMINALITZAR EL MOVIMENT ESTUDIANTIL

Sense categoria

Arrel de les protestes pel Pla Bolonya en forma de tancades a les universitats, i diferents actes de protesta, culminats amb el desallotjament brutal per part dels mossos, i la ineptitud dels seus responsables polítics, amb en Saura al capdavant, s’ha venut per part dels mitjans un intent barroer de fer quedar aquests universitaris com a brètols sense solta ni volta.

Efectivament, desprès de desallotjar els estudiants del seu tancament de protesta amb un força extrema, i posteriorment repartir a tort i a dret al carrer contra tot el que bellugava, periodistes inclosos, amb una duresa digne de l’època franquista, el Conseller Saura ha iniciat una sèrie d’accions què culminaran amb l’acomiadament del director general de la policia, Rafael Olmos i la cursa per la successió entre el candidat de Saura i de Boada. De moment i com va dir en principi, s’esperava l’informe policial per fer assumir responsabilitats i de moment això ja s’ha incomplet, i alhora el què es més greu es la utilització del mitjans afins per manipular la informació, i fer aparèixer els estudiants com els autèntics agressors amb imatges falses, com un vídeo què va aparèixer amb un estudiant llençant des d’un balcó pedres als escamots dels mossos, i què desprès s’ha comprovat que les pedres son simples ocells amb la imatge retocada, i també la manera d’enfocar la noticia amb el pas dels dies, on donava la impressió que en comptes d’estudiants hi havia un autèntic exercit ben armat esperant per l’assalt a la ciutat.

 

Ahir va quedar un cop mes en evidencia les forces policials, on amb un desplegament colossal una gran zona tallada i un gran nombre d’efectius amb previsió i alerta per una autentica guerra, què alhora de la veritat els estudiants anti bolonya van rebutjar, ja què van fer un recorregut alternatiu deixant amb un pam de nas tota la trama policial, i excepte alguna bretolada què sempre apareix en totes les manifestacions, amb una correcció fora de dubte què desmenteix totes les informacions difamatòries aparegudes aquesta setmana.

 

Crec que el Pla Bolonya mereix una reflexió amb un bon debat, i no una imposició sense més ja què els principals afectats, els estudiants tenen tot el dret de posicionar-se a favor  o en contra.  Sobre aquest tema es criticable coartar la llibertat dels estudiants què no han volgut secundar la protesta, ja què estant en el seu dret, però alhora no es pot criticar per part de la gent més gran la poca mobilització dels joves avui en dia, i alhora criminalitzar un moviment de protesta jove amb fortes conviccions.

 

Respecte als responsables polítics d’aquestes actuacions desafortunades del cos de policia català, per dignitat, cosa què crec no tenen, haurien de presentar la dimissió per incompetència, i deixar pas altres persones que gestionin aquest cos amb formes molt més democràtiques, i allunyin la impressió què mai ha de donar un cos policial en una democràcia, què es ser una força repressora com en qualsevol dictadura vulgar.  Pel que fa al Conseller de Universitats, Sr. Huguet hauria de deixar de menysprear aquests estudiants, i obrir aquest diàleg amb la comunitat universitària que es la seva obligació.

 

La mesura per sortir-ne ben parats no pot ser la mentida i l’aprofitament de la difusió dels mitjans de comunicació, per crear una opinió virtual sense cap base al darrere, això desgraciadament també es així en qualsevol dictadura vulgar.

 

 

 

 

 

 

 

 

AEROPORT GESTIONAT DES DE MADRID

Sense categoria

Fonts properes al Ministerio de Fomento van confirmar què la presencia de la Generalitat de Catalunya a la societat que gestionarà l’aeroport de Barcelona serà només representativa, i sense cap tipus de valor real. La propietat al 100% de la societat serà per el grup creat per AENA anomenat Egaesa, qui nomenarà tots els consellers.

La inefable Magdalena Alvarez, ministra de Foment, i més coneguda per Maleni, valora amb uns 30000 milions els diners que obtindran per aquesta privatització parcial.  La veritat es què de la primera proposta de Madrid on la Generalitat controlaria el 19% del capital, a l’actual on només podrà proposar consellers amb el vist-i-plau del Ministeri i va un abisme, la primera es ridícula i la segona senzillament es insultant.

 

Els partits catalans ja han reaccionat amb indignació davant els rumors de perpetuar aquest model centralista, i què no es viable en cap estat avançat del món, excepte en estats de segon ordre i amb dèficits democràtics tant importants com l’espanyol, què no vol deixar créixer les nacions com Catalunya que estant sota el seu domini, precisament per evitar el seu desenvolupament no depenent del mercat interior, i afavorir la gran metròpoli madrilenya com a centre de tot l’Estat.

 

Recordo l’acte de la societat civil reclamant un fet tant evident en qualsevol lloc del planeta, com la gestió propera dels aeroports com a millor manera per fer-los créixer, i per contra s’han trobat amb el silenci d’en Zapatero, i un cop més un incompliment en forma de canviar tot per no canviar res i on tant sols el PSOE-C atribueix les filtracions a un buròcrata preocupat pel seu futur, però que no es faran realitat, i la veritat es que l’únic cert es què el seu paper en el Congrés serà el que marcarà el president espanyol, i que no coincidirà amb els interessos catalans, encara què això hores d’ara ja es una evidencia que ningú pot discutir.

 

Es una altra presa de pel per tallar les poques oportunitats què li resten a Catalunya de treure el cap, i posi el que posi l’Estatut, ja no importa, ja què es paper mullat sense cap valor, i tant sols ha servit per posar fi a la via autonòmica.

 

No es podia esperar res més d’un estat que s’alinea amb Sérbia i Rússia per no reconèixer Kosovo en contra de la resta de països, i per motius totalment interns, cosa què es positiu per l’independentisme, aquests passos de l’Estat per no revifar-lo, vol dir què el valoren i li donen importància, i no la d’un sector residual com ens volen vendre.

 

El procés va cremant etapes, i aquest menyspreu constant no fa res més què accelerar el tema, i com ha dit en Jaume Sobreques, ex senador, i membre del PSOE-C, en un acte de la PDD, què com a català te el dret que el seu país sigui independent, i on només hi ha dos vies, la sentimental, perquè em dona la gana de què el meu país sigui normal, i la racional perquè ha estat permanentment incompresa i agredida per l’Estat, esdevenint un país subjugat.

Aquestes afirmacions venint d’un membre d’un partit clarament unionista tenen el seu valor, i son el símbol del canvi  de cada cop mes gent què no vol més pactes i negociacions inútils amb els seus botxins, sinó fer el seu camí en plena llibertat.

 

 

CONCERT ECONÒMIC: HAN DESCOBERT LA GRAN FORMULA

Sense categoria

El president de CIU, Artur Mas,  en la presentació del llibre d’en Jordi Amat sobre la vida de Trias Fargas, ha afirmat que degut al tracte financer què ha rebut Catalunya, perquè el país no ha reclamat mai el concert econòmic, i ha donat a entendre que malgrat tenir la raó, el finançament català no arribarà a bon port,  ja què es vol asfixia a Catalunya.

A l’acte estava acompanyat d’en Miquel Roca, i va seguir insistint que mai han estat capaços de crear el consens necessari per reclamar el concert i assolir la majoria d’edat parlamentaria, ja què un govern que no administra els seus diners es coix.

Realment ha costat molt torna a sentir a un dirigent convergent una cosa tant obvia, com es que una nació què no administra els seus propis diners, i amb un estat com l’espanyol de tutor, no li espera un gran futur.  

Nomes unes dades, quan la ERC des de l’oposició, no la desnaturalitzada què esta actualment al govern, defensava el Concert, mai va trobar cap suport del seu grup, i en els 23 anys de govern del President Pujol mai van reclamar sortir d’aquesta coixesa de que ens parla, la seva política sempre va ser la del peix al cove, i la dels pactes com el del Majestic amb el PP d’Aznar, parar la ma i anar esgarrapant el que l’Estat en forma d’almoina volia donar, per tant aquest canvi d’actitud es força sospitós.

Ara em diran que eren altres temps, però recordo majories absolutes de CIU al Parlament, o sigui sense necessitar cap suport, i mai van treure el tema suposo perquè no arribaven a la majoria d’edat de què ens parla, ja què recaptar tots els impostos també implica fer-se càrrec dels costos electorals què dona aquesta tasca tant impopular, i com a bon adolescent millor deixar la responsabilitat pels pares, parar la ma per la setmanada, i anar passant sense cap carrega incomoda al darrere.

Amb l’Estatut del 2006 aprovat per majoria al Parlament s’havien posat les bases per un sistema que arribes als resultats del Concert Econòmic, tot hi ser una altra formula, i al arribar a Madrid per negociar, excepte ERC tots els partits hi van renunciar a les primeres de canvi davant el PSOE, i fins hi tot ara al Parlament ho podrien proposar, i posar a prova als republicans per veure si donen suport amb coherència a la moció, però no ho faran, ja què es simple estratagema electoral.

L’espoli fiscal no es de fa quatre dies, i la solució era ben clara des del primer Estatut de Sau on es va renunciar al sistema de concert fins als dies actuals, i si aquest nyap d’Estatut què ha quedat, i què ningú respecta no es complirà ni de llarg en el tema financer per les xifres que es van dient i tot seguirà igual, ara parlar de concert es fer volar coloms, ja que Espanya no deixarà marxar la gallina dels ous d’or a aquestes alçades de la pel·lícula.

 

Per tant, i per aquesta regla tant senzilla, no crec que sigui res estrany treballar per un Estat Propi com a única sortida possible a aquest ofec què acabarà per desfer el poc que queda de Catalunya. Prou de demagògies electoralistes i més sinceritat en els objectius finals pel territori què tants sols espera un líder que articuli un discurs clar en aquest sentit, i tindrà de ben segur un suport en forma de vots molt important què ara han quedat orfes políticament, i on tant sols tenen refugi en la societat civil.

 

 

 

.

CARLOS FABRA: EXEMPLE DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense categoria

Carlos Fabra Carreras, es un polític i empresari President de la Diputació de Castelló des de 1995, aquest personatge es la cinquena generació familiar què ocupa aquest càrrec, i els seus antecedents amb clares vinculacions feixistes, i recordats com a cacics de la població, i què han marcat el caràcter d’aquest exemple perfecte de la democràcia espanyola.

 

Ha ocupat diversos càrrecs des del 1972, militant a UCD el 1977, un dels partits on es van refugiar tots aquests franquistes reciclats per una inexistent transició què tant sols va ser una cortina de fum per seguir endavant.  El 1983 passa a militar a Alianza Popular, refugi de falangistes sense complexos, i què el porta el 1995 a la presidència de la Diputació, on el 2008 comença una investigació per frau fiscal, tràfic d’influències i negociacions prohibides, d’on han passat ja 8 jutges que alhora de la veritat s’han retirat abans del judici,  i el 2009 la diputació que presideix edita un llibre on es lloa la figura del dictador Franco. 

 

Acusat de compaginar el seu càrrec amb assessor d’empreses a traves d’una empresa seva, i on va cobrar de set empreses diferents, algunes amb contractes amb l’Administració, on a canvi de comissions milionàries rebien tractes de favor, i així ha anat allargant la seva llegenda amb unes maneres de fer pròpies d’altres temps, què en el cas d’Espanya es com parlar de la actualitat.

 

El colofó a tot això va ser la presentació del llibre,  “España, sueño imposible”, del Coronel franquista José Luis Lapeña Carrasco, editat per la mateixa entitat, i on es qüestiona que l’aixecament del 36 fos un cop militar, i justifica les actuacions del dictador sanguinari Francisco Franco del que diu que el seu objectiu era donar a Espanya un regim de justícia, pau i ordre.  Entre d’altres distorsions de la història, diu que el conflicte no es un cop militar, sinó una disputa entre dues parts irreconciliables, i on la coneguda com a nacional fa prevaldré tots els valors positius en contraposició a la republicana què fins hi tot en parla com autèntic cop d’estat la voluntat sortida de les urnes.

 

El mes greu es què aquesta autentica apologia del feixisme, i defensa de les dictadures absolutistes ha estat pagada per tots els castellonencs donat la publicació per part de la Diputació.  Aquestes rèmores del passat segueixen fent de les seves, ja què mai s’han depurat responsabilitats com en qualsevol estat mínimament democràtic, i amb un estat de dret que fa els ulls grossos amb aquests sinistres personatges, i aliats veritables d’aquesta Espanya uniforme que defensa la Constitució, però alhora no aplica el mateix criteri amb altres entitats, com l’esquerra abertzale o els projectes nacionals diferents al imposat per l’Estat, i en un exercici de cinisme es capaç de manipular resultats electorals com es el cas d’Euskadi, sense cap vergonya a base de silenciar veus, i tancar mitjans informatius què no son afins al regim.

 

Aquesta es l’autentica Espanya casposa que viu ancorada en el passat, i on els seus màxims partits practiquen aquest poc tarannà democràtic sense cap rubor, i on amaguen els conflictes nacionals no resolts del seu interior, com s’observa amb la negativa a reconèixer Kosovo parlant d’unilateralitat, quan en realitat es un procés democràtic que ells saben que Catalunya pot exercir, i què no podran fer res per impedir-ho, més què retardar la seva execució, com fan ara a base de mentida, pors injustificades, i gestió de la mediocritat política catalana.

 

 

LA SOLUCIÓ ES UN BITLLET D?ANADA SENSE RETORN

Sense categoria

Embolica que fa fort, a veure qui la diu mes grossa, balls de xifres, respostes diferents dintre d’un mateix partit, ambició de poder aprofitant la ocasió, i baralles infantils entre els partits i dintre d’ells, amb la mirada amb un somriure de l’Espanya de sempre què pot actuar sense por, ja què ningú li planta cara amb una mica de dignitat.

Davant la insistència del Sr. Mas de recomanar trencar la disciplina de vot dels 25 diputats socialistes al Congrés, com a mesura de pressió per un Zapatero que els necessita mes que mai,  i aconseguir el compliment del finançament i de l’Estatut de retruc, la resposta ha vingut ràpida per part del President Montilla, què ens ha dit què descarta comptar amb el suport de CIU per obtenir un sistema just per Catalunya, ja què el tacticisme de la federació al final prevaldrà, i va deixar clar què no trencaran la disciplina de vot a Madrid per aconseguir un nou finançament, afirmant que el seu estil es fer compatible la recerca d’un bon acord amb la participació responsable en el projecte del PSOE.  Per acabar acusant a Mas de no tenir sentit d’Estat, i li pregunta si es pensa que amb Rajoy l’acord de finançament serà possible?.

 

O sigui que tot un president de Catalunya, i davant aquest problema de diners, què cal dir no solucionarà el conflicte de fons acabi com acabi, ens diu que no utilitzarà els 25 diputats ja que la seva prioritat es Zapatero i no Catalunya, cosa què ja els hauria de deixar inhàbils per qualsevol altra elecció, i tampoc farà una unió dels partits per ser mes forts, ja què acusa de partidisme.  Francament ens pot dir que farà doncs, la resposta es res i anar marejant la perdiu, amb una reunió personal a Madrid on pretenen quedar com un heroi, aconseguirà una mica mes d’almoina per Catalunya què serà definitivament beneïda pel PSOE-C, i suposem per les dos crosses que l’acompanyen, encara què una haurà de passar pel tràngol vergonyós de que la seva militància, prèvia recollida de signatures tombi la seva acceptació seguint el rumb suïcida de la direcció republicana, i aquí pot esclatar tot.

 

Respecte a la pregunta sobre Rajoy,  de moment l’únic què es una realitat contrastada, es què amb Zapatero ni finançament, ni desenvolupament de l’Estatut, per tant no enganyi mes a la gent, ja què amb el candidat del Partit Popular pitjor no podria anar.

 

La situació es tant caòtica que fins hi tot amb la enèsima mentida de Zapatero negant les xifres del bocamoll d’en Saura, ha estat desmentit pel Conseller Castells confirmant aquests números.  La presa de pel es tant considerable, i la mediocritat dels polítics catalans es tant enorme, què les contradiccions i nervis per força han d’aparèixer.

 

La realitat es què el projecte espanyol es incompatible amb el projecte català, cosa què s’ha demostrat deixant una llei orgànica com a paper mullat, i fent una mascarada sobre un sistema financer basat en l’espoli català, i què vol seguir exactament igual amb la col·laboració de les persones que teòricament ens han de defensar i protegir els nostres interessos, cosa què ja han demostrat abastament que son incapaços de fer, i el què es mes greu que ni tant sols els importa mes enllà de les seves ambicions personals.

 

D’aquí be el títol de l’article, on la primera mesura per purificar l’aire ja irrespirable on ens movem, es un avió amb destinació ben llunyana per totes aquestes direccions dels partits actuals amb prohibició de tornada, i com es natural en el nostre aeroport d’anar per casa fent escala a Madrid, on amb sort els hi haurien de pagar els serveis prestats tots aquests anys per adormir el poble de la manera que ho han fet.

LES ENQUESTES DEL PERIODICO

Sense categoria

Aquest butlletí socialista ha publicat les ultimes enquestes de resultats de les properes eleccions a la Generalitat, i marquen una pujada considerable de CIU, i una davallada considerable d’ERC què fa que el tripartit no sumi,  i deixi via lliure per altres opcions.

Segons l’estudi, CIU aconseguiria entre 55 o 56 escons, PSOE-C es mantindria o augmentaria 1 o 2 escons, d’altra banda ERC sofriria una davallada considerable al perdre 5 o 6 escons, i Iniciativa es quedaria igual, com a dades mes significatives junt amb un 6 % de vots en blanc. Destaco la recomanació de calma al partit republicà per part d’aquest diari amb temor per la seva lectura negativa dels resultats.

Se’ns dubte el grup socialista veu amb la sociovergencia una manera de compartir responsabilitats aquí i a Madrid, així com un  manera de seguir marejant la perdiu els dos partits amb els llocs de poder ben repartits, i sense encarar el debat de l’Estat propi durant uns quants anys més, esperant la crisi s’acabi, i puguin desviar l’atenció amb dades que convidin a mes optimisme.

Es una campanya què ja fa uns mesos que esta en marxa, i què sembla dir-nos que les justificacions a les actuacions del govern davant Madrid, i les contradiccions del seu grup en particular semblen esgotar les explicacions, i alhora inflar les aspiracions convergents, on la seva direcció farà qualsevol cosa per accedir al poder perdut per damunt de debats ideològics.

Pel que fa a la davallada republicana, es una conseqüència lògica d’haver perdut el rumb en  el govern, i haver renunciat precisament el què els va permetre ser decisius, o sigui ser la punta de llança del procés cap a la independència, què ara sembla què nomes tenen en compte els sectors renovadors silenciats pels caps actuals més pendents de mantenir el govern què del país, però que saben que amb les qüestions que han de fer front, el finançament i la sentencia del TC, difícilment podran pasar desapercebuts si no volen un abandonament massiu de la militància cap a altres opcions.

Una dada molt greu es el mes del 6% de vots blancs què a cada enquesta van augmentant, i què son un gran percentatge que certifiquen la desafecció de la ciutadania pels partits polítics actuals, i una vergonya per la democràcia en particular.

Com sempre he defensat la qüestió no es qui guanyarà les eleccions, ni si es materialitzarà aquest pacte o aquell altre, sinó desallotjar el PSOE-C del govern català per aturar la seva tasca espanyolitzadora, i desprès els possibles pactes a canvi de que i per fer que.  Si es per seguir amb l’eix esquerra-dreta o la gestió ben feta i la política social, tant se val qui governi, en canvi si es per donar la paraula a la població en una acció valenta i decidida cap a un referèndum d’autodeterminació diguin el que diguin des de Madrid, la cosa ja canvia.

De moment la societat civil la única cosa que pot fer es empènyer els partits cap a la segona opció per retornar la il·lusió, i deixar de marejar la perdiu.

 

 

 

 

 

LA SOLITUD DE ZAPATERO

Sense categoria

El President espanyol s’ha quedat sol, fruit de les seves mentides i incompliments els socis han anat fugint, i la seva estabilitat ha quedat tocada, si be es cert què en assumptes d’estat sempre tindrà el suport del PP com en la votació per  impedir l’ús del català al Congrés, i així mantenir la llengua única de l’imperi salvada.

Efectivament l’últim nàufrag nacionalista que s’aferrava a l’illot socialista, el PNB, desprès de veure’s fora del govern pel futur pacte PSE-PP no ha tingut altre remei que retirar el suport molt al seu pesar, i sembla que els cants de sirena a Esquerra també han estat infructuosos, ja què per un cop sembla el líder republicà ha mantingut la dignitat, recordant que hi ha un estatut que s’ha de complir sinó no hi ha res què parlar.

 

Pel que fa a CIU de moment sembla no es vol suïcidar políticament amb un acord, tot hi que suposo que persones com en Duran ho veurien amb bons ulls, però la mesquinesa ha de tenir un límit què amb declaracions com les de Felip Puig que ha proposat acceptar els diners d’en Solbes a compte, i seguir negociant amb un altre govern a la Generalitat, es demostra què no te límits, i que sembla que aquest senyor més enllà de les seves ànsies de poder no ha entès res, ja què el peix al cove s’ha acabat, i ara el què demanem es la canya i un mar on pescar lliurement, i no els pedaços que ens han portat fins la situació actual.

 

D’altra banda la retirada de tropes espanyoles de Kosovo, amb l’explicació de que l’Estat no reconeix aquest nou estat que unilateralment va proclamar la independència, i que per tant  no te raó de ser, ha provocat l’enuig de l’OTAN i de Estats Units què no dona crèdit a aquesta acció.

 

Realment la unilateralitat de que ens parla el president espanyol, es la d’un parlament escollit democràticament pel poble, i què per una gran majoria va votar afirmativament a la seva emancipació de Sèrbia, això encara que li sigui difícil de comprendre, se’n diu democràcia, i el seu no reconeixement totalment minoritari a Europa es verdaderament patètic, i un intent d’amagar les seves pròpies vergonyes de retallada de llibertats interiors en el cas català, i on ara ja podem dir què no tindrem el seu reconeixement el dia que creem el nostre estat propi, i què si envien forces de l’OTAN per calmar els deliris dels nostres serbis particulars, o sigui Espanya, les seves tropes no hi col·laboraran, cosa lògica d’altra banda.  

 

Francament que una vegada completat el procés, l’estat espanyol no ens doni el seu aval, es un fet poc preocupant ja que el reconeixement ens ha de venir dels estats europeus realment democràtics, i sobretot de la Unió Europea i Estats Units, i no de països amb nivells tant baixos de democràcia.

 

Ara el que cal es no signar aquest acord de finançament, i quedar al marge d’aquest gran engany que ens volen vendre des de Madrid, i provocar tantes contradiccions en el PSOE-C què provoqui la seva davallada, i alhora l’enfortiment i convenciment en els programes electorals de CIU i ERC del dret a l’Estat propi com a única sortida viable pel país, i abandonar qualsevol ambigüitat i temptació de pactes que no condueixen a res.

 

Ara es el moment, ho tenim a tocar, i les condicions cada cop son millors, se’ns dubte si volem tots el somni per força s’ha de convertir amb realitat, i en gran part ho haurem d’agrair a Zapatero.

 

 

 

 

UN QUATRIPARTIT, PER FER QUE?

Sense categoria

En una enquesta publicada en el Periodico, el butlletí socialista oficial, ens diu que en aquests temps de crisi un 68% de catalans aposta per l’entrada de CIU al govern, i sumar amb els tres partits actuals, i alhora un 90 % demana recuperar la unitat per afrontar temes com el finançament.

Curiosament l’electorat socialista seria el més entusiasmat en aquesta idea, amb un 74 %, i un 68 % dels enquestats creu que CIU hauria d’acceptar aquesta oferta.

 

Anem a pams, crec què les intencions socialistes com sempre amagades son clares, embolicar el tema i quedar-se sense oposició real, fins hi tot podent prescindir de les seves dos crosses actuals, com també compartir la responsabilitat de les seves decisions per anar teixint una futura sociovergència a Catalunya i a Madrid, on Zapatero se’ns ha quedat sol, be amb les seves mentides i menyspreu a Catalunya  què sempre l’acompanyen.

 

La qüestió no es un govern d’unitat o no, sinó per fer que, sí es per seguir com fins ara, acceptant totes les humiliacions de Madrid, i gestionant les quatre engrunes de poder actuals sense més aspiracions no te cap sentit, ara sí es per plantar-se, dir prou i engegar la ruta cap a l’Estat Propi, cosa impossible amb els líders actuals seria un altre tema a parlar seriosament.

 

El PSOE-C se’ns dubte te que col·laborar a resoldre el problema de la solitud de Zapatero a l’Estat, cosa prioritària per ells ja què els problemes de Catalunya sempre son menors.

 

Crec que primer, i amb un govern seriós, cosa què no es, els Consellers Saura i Castells haurien de presentar la dimissió per dignitat si es que ens hi queda.  El primer es evident què no sap gestionar el cos policial català, i la prova  son les carregues contra els estudiants i periodistes amb una repressió brutal, què d’altra banda fa honor als orígens d’aquest cos en el segle XVIII, creat pels ocupants espanyols per sotmetre els miquelets catalans què encara resistien la invasió borbònica amb el suport a l’arxiduc Carles.

 

A l’actualitat els bons professionals d’aquest cos, què evidentment n’hi ha no poden estar comandats per aquest personatge tant mediocre, què fins hi tot manipula la informació, ja què donen mes ferits al bàndol policial què al dels manifestants agredits, cosa què evidentment no es certa, i s’han de depurar responsabilitats començant per ell, què no en va tenir prou i per sorpresa va revelar les xifres del finançament sense permís del govern, i creant un descontrol  al qual ja estem acostumats.

 

D’altra banda, el conseller Castells què en poc temps ha estat desautoritzat pel seu govern diversos cops, va veure atonit com el secret més ben guardat era esbombat als quatre vents i no precisament per ell, què era al que li corresponia, fins al punt d’haver de demanar disculpes als altres grups per no haver estat informats prèviament.  La no negociació es un fracàs, i a cop de desautorització només li quedaria una sortida.

Se’ns dubte l’Estat pot estar tranquil amb aquest govern català, què es  la riota a la capital de l’imperi per la seva poca capacitat de fer política de veritat i amb fermesa al cost que sigui, i una oposició amb la única obsessió de recuperar el poder sense voler veure mes enllà.

EL GOVERN i OPOSICIÓ: RIURE PER NO PLORAR

Sense categoria

El President Montilla davant els escarafalls innocents i què ja no es creu ningú dels seus socis republicans, ha deixat ben clar què no pensa convocar eleccions anticipades, i gairebé els ha convidat a marxar si volen, què ells seguiran capitanejant en solitari la nau de la Generalitat, més o menys com fan ara amb la companyia dels dos comparses que merament son decoratius.

 

El joc de despropòsits per no voler afrontar la única sortida coherent i lògica al maltracte estatal a Catalunya, què es la consecució de l’Estat propi, segueix provocant situacions que vistes des de fora poden semblar còmiques, però què els que les patim ens avergonyeix profundament què aquesta classe política ens pugui representar a nosaltres.

 

El ball de dates pel finançament desprès de tant de temps de no complir la llei amb repetides dates límit que passen en el calendari, i què ara son contradictòries entre els mateixos membres del govern, i que filtrat pel Conseller Saura sembla que la xifra no seria superior a 1200 milions d’euros, cosa què de confirmar-se seria una nova presa de pel, i més veient com en el dia què tocava i amb la celeritat pertinent, Andalusia rebrà el seu xec de deute històric tret de la manega, i en una part evidentment pagat amb els nostres impostos què no serviran per millorar les nostres necessitats, i reduir l’espoli què escanya el territori i què cada cop el fa mes petit i pobre.

 

Sentint el portaveu adjunt socialista del Parlament David Perez, expressant que Zapatero ha complert amb Andalusia i també amb Catalunya, veritablement marca el grau de cinisme d’aquest govern tripartit què realment es monocolor, ja que les dos crosses simplement es van empassant tots els gripaus per conservar el poder a canvi de res.

 

Aquesta mateixa setmana en el Congres dels Diputats de Madrid, l’esmena presentada per ERC per normalitzar l’ús de la llengua catalana a la cambra, ha estat tombada amb els vots de PP i PSOE, PSOE-C inclòs, què ha votat contra la llengua catalana i a favor del govern espanyol com es costum en ells, tot un homenatge als votants d’aquests 25 diputats de fireta què res tenen a veure amb els interessos de Catalunya.

 

D’altra banda hem sabut que les obres de l’Estació de La Sagrera per poder executar-les sense retard, es pagaran a compte dels diners amb inversions per l’Estatut, i no dels fons de Foment, cosa que comportarà canvis en les inversions previstes amb l’Estatut davant el silenci còmplice del govern català.

 

Mentrestant el Sr. Mas entre conferencia i conferencia, ens diu què Convergència no es independentista, i què vol aplegar gent que ho es i gent que no en la famosa Casa Gran, cosa que contradiu les resolucions del seu últim congrés, on un dels objectius es aplicar el dret a decidir fins a la sobirania total, i sembla escollir poder arribar al poder com sigui, per remenar les engrunes que quedin amb un poder polític nul, sense veure que precisament el què li cal i vertaderament engrescaria a la societat, es aconseguir aquest poder mitjançant un estat i així poder fer política de veritat i sense cadenes.

Son tot un exemple de mediocritat i ceguesa monumental, què iniciatives com Deu Mil a Brussel·les els haurien de fer treure els colors, ja què no son capaços de dir prou, i segueixen marejant la perdiu amb la única finalitat de mantenir els seus llocs privilegiats d’un país desolat.

ELS PRESERVATIUS DE LA DISCORDIA

Sense categoria

El Papa Benet Benet XVI, cap de l’església cristiana catòlica de camí al Camerun per un d’aquests viatges pastorals o de turisme segons es miri, n’ha dit una de l’alçada d’un campanar, i impropi d’una persona responsable “Els preservatius només augmenten el problema, l’únic camí per aturar la sida es humanitzar la sexualitat amb nous models de comportament (abstinència)”.

 

Respecte a aquest tema ha completat dient que les propostes socials per lluitar contra aquesta malaltia, no son realistes ni eficaces, i què només la política de l’església catòlica es eficaç.  Critica què amb diners no se solucionarà el tema, i ha lloat la lluita de l’església en aquest afer a l’Àfrica.

 

Realment impressionant fins on poden arribar els fanatismes religiosos per justificar segons quins temes. Aquest remei el podríem comparar amb un nen que no sap llegir, on enlloc  de portar-lo a l’escola i aplicar un mètode pedagògic per ensenyar-li la lectura, simplement no li donéssim cap llibre, i així problema solucionat.

 

Al continent africà el problema de la sida es realment esgarrifós, i se’ns dubte els mètodes anticonceptius com el preservatiu son una eina molt valuosa per aturar les malalties de transmissió sexual, i sobretot en algunes zones on els nivells culturals son escassos i els recursos deficitaris.  Es una lluita què ha evitat el contagi de moltes persones, perquè ara ens vingui un senyor amb deliris religiosos defensant la negació de l’evidencia dels avanços en aquest camp, i proclamant l’abstinència com a solució màgica.

 

Crec què en el segle on vivim, i amb personatges públics amb influencia sobre molta gent, s’ha de ser molt curós amb les declaracions, i més algunes com aquesta què son un insult a la intel·ligència de la humanitat, i un atemptat contra la bona feina d’aquestes polítiques sexuals per aturar aquesta plaga moderna.

 

Un cop mes l’Església com a poder sobredimensionat què es, ha entrat en terrenys on no li correspon opinar, ja què dit sigui de pas no es una associació exemplar, degut als múltiples casos de pederastia detectats en el seu interior, i la seva costum de sempre beneir a les dictadures mes terribles sense contemplacions.

 

Se’ns dubte no son un bon exemple, i la seva dedicació tant sols hauria de ser en el terreny espiritual divulgant la seva historia pel qui vulgui escoltar-la i fer d’això una part fonamental de la seva vida.  La resta pertany al món terrenal, on la llibertat de les persones ha d’estar per damunt de fantasies sense cap tipus de base solida que les sustenti, tant sols la bona fe de la gent.

 

En qualsevol altre àmbit empresarial, polític o social, per declaracions irresponsables com aquestes ja s’hauria exigit la dimissió, en aquest cas una rectificació no estaria gens malament, cosa què segur no faran ja que els deliris o les mentides tenen aquestes coses, què se’ls acaben creient de tant repetir-los.

 

 

ANDALUSIA SI, CATALUNYA NO

Sense categoria

El tracte colonial vers Catalunya per part de l’Estat està arribant a cotes humiliants de grans dimensions davant la passivitat i submissió del govern català, i la desafecció de la societat civil respecte a la seva classe política, i ara toca veure la presa de pel del deute històric andalús saldat amb celeritat pel govern espanyol, amb contrast cap als incompliments a l’Estatut català.

Efectivament, la comissió bilateral de la Junta d’Andalusia i l’Estat, aquest cop si bilateral, ha acordat tancar el deute de 1204 milions d’euros corresponent al deute històric de la comunitat, i què serà tancat abans del 20 de març del 2010 amb la possibilitat d’avenços a compte.  Aquest fet  respecta el que marca l’Estatut andalús en el fons i en la forma, ja què marcava el 16 de març com a data límit per l’acord, els sona d’alguna cosa això.

 

Aquest concepte de deute històric es força ambigu, i ja be del 1981, i pel qual l’Estat ha de compensar amb uns fons addicionals a la Junta Andalusa per assumpció de competències en unes circumstancies especials, la reivindicació venia actualitzada en l’Estatut actual, i ja havia rebut alguns avançaments en els governs d’Aznar i Zapatero.

 

Aquest deute resulta molt sospitós ja que no queda gaire definit, i més sembla un pagament per la gran bossa de vots del Sr. Chaves que altra cosa, d’altra banda els vots obtinguts a Catalunya sembla què es consideren de segona divisió ja que la diferencia de tracte es abismal, i fins hi tot humiliant vist les circumstancies actuals.

 

A pesar de la pudor que fa aquest deute a una comunitat que rep molts diners i no pateix ni de bon tros l’espoli econòmic d’altres territoris com Catalunya, fa feredat veure com amb celeritat i normalitat diria jo, es dona compliment a una llei orgànica, l’Estatut andalús, cosa normal en qualsevol estat, i per altra banda altres lleis orgàniques com l’Estatut Català son autèntic paper mullat, amb un retard de mes de 7 mesos, i una predisposició a no complir ni en el fons ni en la forma amb el què marca el text català, i obviant què existeix voler imposar un model i unes quantitats humiliants, i què no serviran per eixugar el gran ofec econòmic català, i amb prou feines per mantenir els serveis de segona existents.

 

Davant d’això la sucursal socialista catalana calla i parla de no provocar enfrontaments amb altres comunitats, i d’altres segueixen amb la seva picabaralla de pati de col·legi, sense assumir que l’enfrontament ha de ser amb l’Estat Espanyol què fa temps que ha deixat de respectar-nos, cosa que alhora ha provocat aquest desencís en la societat què es veu indefensa davant la demagògia i covardia del seus polítics, i què alhora provoca aquest augment de l’aventura  sobiranista com la qualifiquen ells, i què amb episodis com aquests tard o d’hora s’ha de convertir en el centre de la discussió política a Catalunya sense mes espera.