IRONIA PER SORTIR DE L’ATZUCAC
La societat catalana, particularment la que vol una República per Catalunya viu perplexa i porta més d’un any assistint a espectacles que no hauria imaginat quan ho veia a tocar. Veu les reaccions dels seus partits, del seu Govern i dels principals líders i assisteix atonita a les portes d’un judici per dir-ho suaument desorientada. Per això he trobat adient un toc d’ironia amb l’article de Joan Rovira que segur ens ho farà empassar millor.
L’exèrcit de Pancho Villa
per Joan Rovira
Però, a veure, per què insistim a demanar unitat, a somiar unitat, quan és evident que, d’acord amb el pensament estratègic imperant, no hi ha res més eficaç que la desunió i el caos per garantir la victòria final?
Jo vull creure, en les poques estones que em dóna per ser creient de religions fantasioses, que hi ha genis visionaris, amb ments molt més complexes que la meva, que saben que l’arma secreta de Catalunya per guanyar és precisament la desunió, el caos, l’embolic constant, la picabaralla creativa i amarga.
Quan tens al davant un Estat podrit i corcat, sí, però poderós i desacomplexat com és Espanya. Quan t’enfrontes a una casta funcionarial, política, policial, judicial, periodística, militar i econòmica, que se les sap totes i està disposada a tot, perquè ja no té marxa enrere. Quan ja has fet figa just al moment de la veritat, quan tot ha acabat en una desbandada caòtica, quan ets la víctima d’un xantatge i d’un escarment brutals. Quan entre els uns i els altres s’han petat la Generalitat, l’autonomia i la Constitució… què millor, penso jo, que contraatacar amb un plantejament creatiu, d’aquells que desorienten l’adversari i que et situen en la posició adequada per llançar l’ofensiva final.
La desunió és la nostra arma secreta per enfonsar Espanya, cada dia n’estic més convençut, encara que, per les meves limitacions, no acabo d’entendre els mecanismes que ens han de portar a un triomf aclaparador. A vegades pot semblar que aquesta desunió, aquesta constant batalla interna repleta de misèries i egoismes de via estreta, pot fins i tot enfonsar Catalunya per als propers trenta o quaranta anys. Però quan penso això, em corregeixo immediatament: segur que em falta informació, segur que no tinc els elements necessaris per valorar la brillantíssima estratègia de fons que s’ha posat en marxa i que ens condueix, imparables, cap a un èxit històric de dimensions còsmiques. Quants llibres d’història s’escriuran, en anys a venir, lloant tota aquesta sagacitat, tanta intel•ligència política, tanta visió de futur…
On els comuns mortals només veiem ganivetades, putadetes, venjances, partidismes miserables, fugides cap endavant, músiques ploraneres per amagar la veritat, maniobres patètiques i altres tristes i més aviat vomitives baixeses humanes i polítiques, s’hi amaga la llum de l’estratègia guanyadora.
Uns que si Sòcrates o Ciceró, els altres que si la paciència que s’ha de tenir per no buidar el pap abans del judici, els de més enllà que tenen pressa perquè ens estavellem gloriosament amb ells, els que somien amb la república bolivariana, els que volen canviar-ho tot perquè no canviï res, els que juguen a proclamacions simbòliques, els que diuen que eixamplen la base de cara a l’any 2524 però no tenen ni punyetera idea de com fer-ho, els que esperen amb tota la fe que el món sencer s’horroritzi espontàniament amb la gran injustícia que està cometent Espanya…
Pot semblar que això no va enlloc? Que no és un principi, ni una continuació, sinó l’agonia que precedeix el final? Algú podria comparar-ho, de mala fe, amb l’exèrcit de Pancho Villa? Potser sí, però…
Segurament no entenem prou bé la intel•ligent divisió de papers que s’ha plantejat, amb una extraordinària capacitat disruptiva: tu a la presó, jo a l’exili, i tots a hòsties fent veure que pensem en les eleccions i en l’hegemonia, i en quatre dies independents.
El cert és que a alguns ens falta fe en els líders visionaris que ens guien. Ens fixem massa en els seus petits defectes i no valorem prou les excelses virtuts que els inspiren. Ells i elles tenen un pla, però no ens el poden explicar, per raons òbvies. Segur que ha de ser això. Hi ha un pla, tot està previst i les coses aniran passant, una per una, fins que totes les peces encaixin. Qui no s’ho cregui és que no té prou fe, perquè tot s’està fent de forma impecable i aviat el món sencer ens prendrà com a exemple: la innovadora i sorprenent via catalana esdevindrà el referent universal per a tots els processos d’alliberament nacional.
Que es prepari Espanya, perquè la força aclaparadora de la desunió catalana, l’impacte tempestuós d’aquest caos polític fenomenal, no només la farà trontollar, sinó que acabarà suplicant de genolls un referèndum o regalant-nos la independència.
Repetim-ho una vegada i una altra, totes les que calgui, fins que ens n’acabem convencent. Catalans i catalanes de poca fe: tenim la terra promesa a l’abast i no ho volem veure…