Si Europa tingués clar que separats d’Espanya en quedaríem fora, ja ho hauria dit. És més: ho hagués dit clarament quan Escòcia va anunciar el seu referèndum. Però la realitat és que els tractats no en diuen ni piu. No hi van pensar. Els estats ja ho tenen això, que no se’n recorden de les nacions interiors fins que ja és tard.
De manera que Europa no és més que una peça de la batalla psicològica que estem vivint. L’amenaça de les tenebres exteriors actua sobre els dos mons en litigi: posa por als catalans i consola els castellans. Però basta amb donar-hi un parell de voltes per entendre que els mercats no s’encongeixen voluntàriament, que les monedes no són de ningú –Andorra funciona amb euros i l’Argentina amb dòlars-, que la Unió no pot desposseir de drets uns ciutadans que manifesten la voluntat de quedar-s’hi i que ningú amb dos dits de front menysté un soci que aporta per acontentar un soci que cobra, que està en hores baixes i que hi fa més nosa que servei.
Europa, que és un artefacte seriós, voldrà saber si el nou estat és democràtic, si s’hi respecten les minories polítiques i lingüístiques –l’oficialitat del castellà!- i si les estructures catalanes de govern són sòlides. Vist això, endavant els catalans. I els escocesos. I els flamencs. I fins i tot els bascos, si volguessin, que no està clar que vulguin. Aquest és el federalisme que ens convé: un federalisme en el que hi tens veu i vot. Si no som un estat, la nostra representació a Europa és Madrid. És el PSOE que li salva la pell a Vidal-Quadras i és Vidal-Quadras, les dues cares d’una mateixa trampa.
Serem a Europa si sabem negociar des d’ara les condicions i els reconeixements. Mentrestant, la por es combat amb informació. Es clar que, perquè la informació funcioni com a vacuna, calen dues coses: el missatge i també el receptor. I és en això darrer on tenim, ara mateix, el problema més gros, perquè parlem massa entre convençuts i molt poc allà on la por va fent forat.
Patricia Gabancho
El procés d’independència de Catalunya
no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l’ambigüitat i que, tot d’una, gairebé sense adonar-se’n, s’han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n’hi havia prou d’incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s’aturen.Per sort, com dic, el procés d’independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s’ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, “ciudadanos”, socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la “unidad de destino en lo universal”. Ara, per fi, la comèdia s’ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l’espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d’Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d’una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l’opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.
Les paraules d’en Felip Puig sobre els mossos d’Esquadra i la seva obediència a la institució que els va crear, es a dir la Generalitat, ha creat polsegurera a Madrid, i també als puristes a Catalunya,que com sempre no veuen normal aquí, els que amb un altre lloc no tindria discussió. Realment son inoportunes les paraules dins un procés impecable, i que no pot donar titulars fàcils de descredit, però el fons es totalment comprensible, qualsevol policia es deu a la institució que l’ha creada, al poble i a la defensa de la democràcia per damunt en aquest cas de lleis que volen passar per damunt de tot això. Altra cosa i com be diu l’article que us adjunto serien forces d’ocupació, i això si que no seria normal.
POLICIA O FORCES D’OCUPACIÓ?
“Cap policia moderna pot anar en contra d’aquells que exerceixen el seu dret a vot”
La Policia de la Generalitat, és a dir, els Mossos d’Esquadra han d’estar al servei de Catalunya? La Policia de la Generalitat pot actuar en contra de la voluntat popular adoptada democràticament a les urnes a través d’unes eleccions, una consulta o un referèndum?. Aquest és, realment, el debat que ha plantejat aquesta setmana el conseller d’Interior, Felip Puig, durant la seva intervenció al primer congrés del Sindicat de Comandaments de Mossos (SICME). Puig ha dit que si mai hi hagués un conflicte institucional amb l’Estat espera que els Mossos d’Esquadra “estaran al servei del país i de les seves institucions”.
El nivell d’alguns dirigents es pot mesurar fàcilment pel contingut de les seves declaracions públiques. Així, per exemple, podem trobar tota una vicepresidenta del govern central, Soraya Sáenz de Santamaria, capaç de donar lliçons de com s’ha de governar a un conseller de Catalunya, Felip Puig, a qui li ha vingut a dir que no es distregui en rucades i faci la seva feina perquè té la presó Model de Barcelona plena de rates i xinxes. Sorprenen dues coses: primera, aquesta demagògia de vol gallinaci que utilitza la vicepresidenta; segon, la seva desinformació, suposant que això de les xinxes i les rates fos cert, el conseller competent en serveis penitenciaris (presons) no és la conselleria d’Interior sinó la de Justícia. Tret que, el que vulgui manifestar és que la policia ha de perseguir rates i xinxes de veritat, no en sentit figurat. Però vaja, aquest no és el debat. El tema és saber si els Mossos han d’estar al servei de la Generalitat o no, com afirma el conseller Felip Puig.
L’any 1983, una llei del Parlament crea la Policia de Catalunya. És a dir, aquest cos policial neix aquí. I l’any 1994 la Junta de Seguretat de Catalunya formalitza el model de substitució de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat a Catalunya. D’aquesta manera, la Policia de Catalunya-Mossos d’Esquadra -cos creat per una llei catalana, treballada, pactada i aprovada al Parlament de Catalunya- assumia les funcions d’ordre públic rellevant la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
Amb aquests antecedents, amb els referents sobre qui i on es va crear la Policia de Catalunya és del tot normal que el conseller d’Interior digui que si mai hi ha un conflicte institucional espera que els Mossos estiguin al costat de la Generalitat. O és que algú s’imagina un Mosso d’Esquadra desobeint un conseller del govern de Catalunya elegit democràticament? Aquells que apel•len a la immobilitat de les lleis, que tenen una visió monolítica de les coses, els que usen les constitucions com a veritats absolutes incapaces d’ajustar-se a la realitat social sempre canviant per no haver d’alterar l’statu quo, els costa entendre que les lleis serveixen a les persones i no les persones a les lleis. I que la democràcia és un valor superior al de la llei, perquè la legitima. I que és la voluntat lliure de les persones la que enforteix la democràcia i que cap policia moderna pot anar en contra d’aquells que exerceixen el seu dret a vot, ni a favor de les lleis que són injustes per al seu poble. I menys, una policia pot anar en contra de la institució que l’ha creat, Perquè una policia que fes això solament es podria qualificar com una força d’ocupació. I els Mossos, sortosament, no ho són. Són la Policia de Catalunya.