Avui he participat a la Conferència Nacional per l’Estat Propi, i la veritat es que ha estat un èxit, i un nou pas de la societat civil, que farta de veure les misèries dels partits polítics decideix posar la directa, i organitzar-se per aconseguir una majoria social favorable a la independència, amb un hipotètic referèndum el 2014, o en cas de patir la prohibició espanyola, qualsevol dels altres mètodes regulats per la legalitat internacional.

Desprès de l’èxit de les consultes populars, que si alguna cosa van fer es deixar descol·locats als partits, que creien tenir-ho tot sota control, també desprès de la manifestació del 10 de juliol, amb el crit improvisat majoritari d’independència, i la retallada de l’estatut, més de 200 personalitats han signat un manifest fent una crida per la unitat del sobiranisme, i constituir una Assemblea Nacional Catalana, i aconseguir aquesta majoria social per en una futura data posada al 2014, poder exercir el nostre dret a decidir. El debat permanent d’aquestes personalitats ha donat els fruits en forma de declaració fundacional, i un full de ruta clar i gradual per anar avançant en el procés,  ara arriba un altra fase amb aquesta Conferència on tots els adherits hem aprovat aquest full de ruta i les esmenes presentades, i hem escollit un consell de l’Assemblea format per 110 persones, i una Secretaria de 30 persones que comandarà aquesta fase, fins constituir l’assemblea Nacional el mes de novembre, i on s’hauran creat ja les assemblees locals per estendre aquesta organització. Realment es un moviment transversal i unitari de base, on les ideologies polítiques queden a banda, i es vol promoure la mobilització i consciencia pe assolir l’estat propi.

Cal dir que les adhesions son de tipus individual, i no es permetrà cap associació adherir-se o partit, a part no es presentarà a cap tipus de comtessa electoral, i no demanarà el vot per cap formació en concret.  Se’ns dubte el pitjor que podria passar es deixar que els interessos dels partits agafessin les regnes d’aquesta iniciativa ambiciosa, per això la societat civil vol prendre la iniciativa, i deixar enrere aquests vicis de tots els partits que tant de mal han fet al projecte.

Crec que contesta la pregunta de desprès de les consultes que passaria, i aquesta es la resposta, noms com Miquel Strubell, en Terricabras, Lluís Llach, Enric Canela, i molts d’altres, donen gruix a la iniciativa, i crec que pot ser el cop definitiu per assolir l’objectiu, i obligar precisament als partits a donar el pas i deixar enrere el seu tacticisme de baixa volada o les típiques misèries personals.

Personalment he vist il·lusió i ganes de fer les coses  sense cap pretensió de notorietat, i si d’accelerar el procés amb la clau de tot, que es aconseguir aquesta majoria, sense la qual poca cosa es pot fer. Ara ja molta feina a fer, i molta imaginació per encertar els actes a realitzar que motivin la gent, i per altra banda aconseguir que els mitjans de comunicació es vegin obligats a parlar-ne els agradi o no.

En definitiva, una bona dosi d’autoestima que bona falta feia, i ara a treballar perquè la realitat sigui la que tots desitgem.

.

El President Mas, durant la presentació del llibre que recull una vuitantena d’articles del conseller de cultura, Ferran Mascarell, ha avisat que qui no se sumi al pacte fiscal, i reclamar un tracte just des del punt de vista dels recursos propis, quedarà una mica fora de la historia, advertint que la unitat no serà real, si els partits no son forts i independents, alhora ens diu que Catalunya necessita un estat, i que si no pot ser l’espanyol, haurà de ser un de propi. Paraules i més paraules, que ja reclamant un pas endavant, i entonar “ara, si toca”.

Efectivament, en aquesta presentació parla del sentiment i objectiu molt àmpliament compartit en el tema financer, assumint que es un projecte de govern, però també ho ha de ser de país, i qui no hi sigui quedarà en fora de joc, tanmateix amb un advertiment clar al PSOE-C, ha reclamat partits amb  capacitat d’actuar a tot arreu amb una prioritat que sigui la catalana. També ha constatat que la necessitat de tenir un estat cada cop es més forta en la mentalitat de la societat catalana, i es una necessitat real, que si no pot ser l’estat espanyol ha de ser un estat propi, i recordant que per damunt d’això ja la nació, que vol dir la cultura, les arrels comunes, la personalitat pròpia, i els valors compartits, i no vol posar terminis, ja que no deixa de ser un divertimento, perquè en el fons no està a la nostra mà.

Jo crec que en Mas te raó en quedar fora de la història, però no pel pacte fiscal, sinó per no donar suport a l’única sortida a la crisi catalana, com es la creació de l’estat propi, qualsevol altra formula es una pèrdua de temps de conseqüències molt greus pels nostres interessos, que estan per damunt de qualsevol tàctica partidista que no ens porta enlloc, això si que es un projecte de país, i no pactes que saben perfectament que no depenen de nosaltres, i que en qualsevol cas seran decidits unilateralment, i en aquest cas negativament, per tant la prioritat catalana hauria de ser un tema general, i no de partits determinats, ens diu clarament de la necessitat d’un estat, i sap positivament que l’espanyol es i serà nociu pel nostre desenvolupament com a poble, per tant no hi ha altre opció.  Evidentment no comparteixo que per damunt d’això hi ha la nació, aquesta sense un estat no es res, un estat es el màxim reconeixement i blindatge com a poble que pot tenir un col·lectiu o territori, i aquest nomes es donat per aquesta personalitat i valors compartits que tenim, i que ja van incorporat en un ens estatal, tampoc estic d’acord en el divertimento, ja que si la diagnosi tots estem d’acord, ara cal aplicar la solució, i la concreció es fonamental, ja que si que esta a la nostra mà, ja que nomes depèn de nosaltres, tot just al contrari que el famós pacte fiscal.

Els arguments son innombrables davant la força sense raons, i per exemple un estudi de la Universitat de Harvard, demostra que l’economia dels estats petits s’adapta millor, i es més competitiva en un entorn globalitzat amb estats més grans, i esta millor preparat per afrontar la crisi, ja que al ser un mercat interior petit, s’orienten a l’exportació, les societats petites estan més cohesionades, i més fàcil de gestionar, apart es més adaptable als canvis per la seva mida petita. Son més arguments racionals que donen a Catalunya més punts  a favor per veure el seu futur com estat, i fugir d’aquest forat negre on ens porta l’estat espanyol, on la seva sortida de la crisi es gairebé impossible, pel tipus d’economia espanyola, i el seu caràcter i objectius vers nosaltres, com deia al principi ara nomes es pot  anar cap al “ara, si toca”.

La Plataforma per la llengua, ha creat un vídeo musical per reivindicar la llengua catalana com element bàsic d’integració dels immigrants, i una eina com a llengua comuna del territori que faciliti l’integració dels nouvinguts, han col·laborat amb la seva producció personatges coneguts, i es per la noble causa de defensar una obvietat que malauradament amb una nació sense estat, i un nacionalisme espanyol ferotge, es vist com una amenaça contra el pensament únic, i la identitat imposada que ens persegueix cada dia, en un racisme lingüístic que ha sobrepassat tots els límits raonables i previstos.

Aquest dissabte es celebrarà la Conferència Nacional per l’Estat Propi que vol donar resposta a la pregunta, de quin serà el proper pas desprès de les consultes populars, aquest nou intent de la societat civil vol aplegar el sobiranisme, i marcar un full de ruta clar cap a la independència, a l’altra costat de la balança els partits vells i nous, segueixen amb els seus jocs habituals per  fer i desfer sense que res es bellugui, com l’exemple de la presidenta del Parlament Núria de Gispert, vestida de fada per una entrevista amb una publicació espanyola, i suposo fent el paper de bufó que ens te reservat l’Estat per la nostra identitat.

A partir de la primavera del 2010 s’assoleix establir un debat permanent entre 200 personalitats d’entitats i associacions cíviques, que havien treballat activament en el camp del sobiranisme,  i amb l’objectiu d’incorporar el màxim de sectors al debat amb una declaració fundacional, i un full de ruta que aquest dissabte seran portats a l’esmentada conferència per la seva aprovació, i amb la finalitat de crear un ampli moviment transversal i unitari, al voltant d’una Assemblea Nacional Catalana allunyada de qualsevol plataforma política, i amb l’objectiu d’aconseguir una majoria social per  la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació vinculant. Varies persones com LLuis Llach, Joel Joan o Alex Casanovas, han signat el manifest de suport, i s’han unit a aquestes 200 personalitats reconegudes i més de 2000 participants inscrits de totes les tendències i ideologies, però units per un objectiu, procurant no repetir cap vici dels partits polítics actuals. A l’altre costat la disfressa de la presidenta pels mitjans espanyols, dona idea del moment delicat que vivim on tot es embolcall, i poca cosa te substància real amb uns interessos electorals continus, i una indignitat constant vers Madrid, on es pidola simplement el que es nostre, i a pesar de saber que no s’aconseguirà res, més enllà de gestos inútils, i que cauran en l’oblit de la misèria.

Aquestes falses aparences dels partits polítics que viuen més preocupats del seu propi partidet i interessos particulars, que de la vertadera solució per Catalunya,  comencen des de les retallades indignants del govern, per validar l’espoli català, als discursos federalistes de ciència ficció que ja ningú es creu, a la política d’imatge de partits nous, que a vegades provoca distorsionar una alternativa realment seriosa de l’opció de l’estat propi, tots aquests vicis fan que la societat civil tal com ha fet amb les consultes populars, i intentant mantenir al marge als partits, s’organitzi amb l’èxit de les consultes, i ara la seva continuació amb aquesta conferència amb uns objectius molt concrets, i que se’ns dubte fan que personalitats surtin a la llum pública per definir-se, i preparin una pressió molt forta precisament per obligar a aquesta classe política a donar el pas endavant, que de cap altra manera donaran amb la famosa cantarella amb diverses versions del “ara no toca”, i crec que la societat diu que ara si toca, i no es pot ajornar més.  Com sempre l’èxit de la iniciativa dependrà del comportament de les persones individuals, que en formin part, i la seva predisposició a no posar per davant cap interès personal per davant del digne objectiu de l’estat propi, i no acabar com moltes altres iniciatives en paper mullat, per prostituir el producte original per la nostra miserable conducta, ara no ens ho podem permetre, i la força de la societat te que donar el pas, i donar una nova lliçó de perseverança i actitud, i aquest dissabte pot ser un nou pas important.

En definitiva, jo mateix ho viure en directe, i desprès de les decepcions de les opcions polítiques amb els espectacles que ens ofereixen diàriament, ens hem de tornar a il·lusionar per donar una empenta al projecte, i que aquest cop no tingui marxa enrere.

En Joan Ferran, conegut com el de la crosta, forma part d’aquests polítics catalans indignes, que ens volen fer creure que la realitat no existeix, en aquest cas ha celebrat d’alló més la inauguració de la Feria d’Abril  amb les paraules “tot torna  a ser on ha de ser”, ignorant que les retallades no han afectat aquest esdeveniment, per obra i gracia d’aquest partit polític. Mentrestant a València, en Camps i Fabrà inauguren un aeroport a Castelló sense avions, cosa ja de per si delirant, i alhora  la constatació que Hisenda Pública controla sis vegades més les empreses catalanes que les andaluses, amb un nou greuge que ens escanya fiscalment, i ens posa al lloc que l’estat espanyol ens te reservat.

El portaveu del PSOE-C es congratula que en el Parc del Fòrum ja es troben instal·lades les casetes de la Fira d’Abril, i censura l’actitud del que l’han menystinguda, però curiosament no menciona en cap moment les milionàries subvencions que han rebut els organitzadors, que no els ha afectat la crisi com si que ho ha fet amb altres iniciatives de promoció de la nostra cultura, que evidentment poc l’importen a aquest personatge. Tampoc menciona la dubtosa reputació del president de la FECAC, que ja va ser multat l’any anterior per vulnerar els contractes d’exclusivitat en benefici de l’empresa del seu fill, tot en nom d’aquest indignitat amb els temps que correm. Per la seva banda, el President Valencià Francisco Camps i de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, han inaugurat el seu aeroport de mes de 151 milions d’inversió sense cap permís per enlairar avions, fet que no es calcula fins el 2012, i amb unes pèrdues previstes els propers 8 anys de 56 milions a càrrec dels contribuents, entre grans discursos dels dos personatges, Fabrà ha arribat a dir que es una oportunitat per fer visites turístiques a la instal·lació. Pel que fa al greuge de les inspeccions fiscals, patim unes 6 vegades més que Andalusia i el doble que Madrid, el 2008 la recaptació executiva va ser de 331 milions, per 155 milions per Madrid, i 54 milions per Andalusia. La pressió fiscal a Catalunya ha augmenta respecte el 2009 un 16%.

En Ferran ha tornat a fer gala del seu cinisme infinit pel que fa a Catalunya, tot s’hi val quan es tracta de menysprear el seu territori, no dic la seva pàtria, ja que aquesta es molt clara, i de passada burlar-se dels seus votants. Aquestes alegries per la Fira que res te a veure amb la cultura catalana, i que curiosament aquesta ha d’assumir uns sacrificis, precisament perquè aquest fet cultural de terres andaluses pugui seguir la seva vida feliç. Es una gran demagògia no mencionar les retallades en cultura, que han obligat a suspendre o minimitzar molts actes nostres, i alhora i per obra i gracia de les institucions on governa el seu partit, i per apostar clarament per una bossa de votants que volen conservar, posar aquest fet fora de la crisi, amb subvencions que gairebé arriben als 100 mil euros entre una cosa i un altra, d’una indignitat que fa fredor. Es un resum molt clar del nostre paper a l’Estat espanyol, el sacrifici constant per evitar que altres ho tinguin que fer, i gaudeixin d’un estat del benestar que nosaltres per una mena de maledicció divina no hi tenim dret. Es una absoluta indignitat aquesta falta de respecte als ciutadans, que en definitiva son els responsables dels seus càrrecs, i com a mínim es mereixen un respecte, que no intenti manipular barroerament com aquest personatge de la crosta rància espanyola, que creu que tot s’hi val per justificar el seu odi a Catalunya i la seva identitat. Pel que fa a Camps, Fabrà i companyia, es un nou cas  esperpèntic de malbaratament de diners públics, que acaben pagant els ciutadans per la major gloria d’aquestes dues rèmores de la democràcia, que arriben a mofar-se cínicament amb l’excusa del turisme per unes instal·lacions fantasmes, que ho tenen tot menys servei al públic. Per últim,  els greuges de les inspeccions fiscals a Catalunya arriben a límits aberrants, i amb unes diferències respecte altres territoris que donen a pensar, i que donen més arguments per aquest tracte cada cop més colonial que rebem de l’estat amb el beneplàcit dels nostre partits, i la ciutadania que  no acaba d’agafar les regnes.

En definitiva, una nova prova de la indignitat d’alguns, i la crua realitat que volen obviar, i fer passar per normalitat, quan de cap manera ho pot arribar a ser.

El vicepresident espanyol, el socialista Manuel Chaves, ja ha anunciat que no hi haurà cap traspàs pendent a la Generalitat fins desprès de les eleccions autonòmiques i municipals del 22 de maig, i tot queda congelat, ja que temen una desfeta electoral socialista, i no volen fer cap moviment que empitjori la situació, com ja se sap l’anticatalanisme ven i ven molt a l’Estat espanyol, i simplement complir la llei o el ja pactat, es interpretat com una hecatombe de grans dimensions, aquesta es la valoració i el tracte que rebem de l’Estat.

El ministre espanyol es veu que esta preocupat per la possible pèrdua d’Andalusia a mans dels populars, i ha congelat els traspassos per no interferir en els resultats dels comicis. Recordo que durant el mes de març ja s’havia fixat el calendari, i el mètode de treball per aquestes falses comissions bilaterals entre Estat i Generalitat, per abordar els 29 traspassos pendents, i els que es volen renegociar, en concret  6 matèries com Rodalies, ordenació del litoral i immigració, diuen que fins hi tot per telèfon es difícil entrar en contacte, ja que com deia el feu socialista andalús pot estar en un gran perill, i es la gran preocupació del govern de Zapatero. Cal dir que la vicepresidenta catalana ja va exigir aquestes competències, i que Chaves va deixar clar que no renegociaria res, però que parlaria dels temes pendents, cosa que Ortega ja va advertir que no acceptarien cap transferència sense la seva partida econòmica, podríem parlar de les beques que Espanya mai ha accedit a traspassar, tot hi ser competència de la Generalitat des dels anys vuitanta. Ja es tem que una derrota servera socialista ajornaria tot fins desprès eleccions espanyoles el 2012.

Realment aquests repetits intents de negociar amb el govern espanyol per la part catalana, son indignes d’un poble que es creu nació, l’Estat espanyol ens considera una prioritat totalment secundària, i ara unes simples eleccions locals i autonòmiques, deixen les competències que ens pertoquen, absolutament congelades davant la prioritat andalusa socialista, una comunitat que ja recordo va rebre uns diners poc desprès de la visita de Mas a Madrid i ningú va dir res, quan qualsevol reivindicació,simplement del que ens deuen, es vist com tota una ofensa, el cert es que aquestes comissions mal anomenades bilaterals, ja que la sentència del TC ja va deixar ben clar que de bilateralitat res de res, i per tant es ridícul intentar fer veure el que no es quan amb una banda de la taula hi ha el poder i l’altre no hi ha res, de totes maneres les pèssimes negociacions del tripartit amb temes com Rodalies evidentment ja ha quedat molt clar que no seran obertes de nou, cosa lògica per part espanyola que ha carregat el mort a la trista part catalana, i segueix ostentant el poder en el fonamental, la resta com la referida a les beques, l’estat segueix vulnerant l’estat de dret com si tal cosa, i simplement no li dona la gana de fer efectiu un traspàs que ens pertoca per la mateixa llei espanyola.

En definitiva,una nou gerro d’aigua freda, del que ens espera per insistir amb aquesta relació malaltissa amb l’estat espanyol, totalment nociva pels nostres interessos, i que marca la nostra indignitat i covardia com a poble.

L’organització terrorista, reclama el dret a decidir en un comunicat pel dia de Aberri Eguna o Pàtria Basca, i parla d’una nova era on la llibertat s’ha d’assolir mitjançant la democràcia, i amb la independència com a única opció pel problema d’Euskalherria.  Per altra banda l’estat Francès, es el primer del món a donar una protecció legal específica a les curses de braus, amb la seva inscripció d’esdeveniments que formen part del patrimoni cultural immaterial de França, i ho disfressa amb els valors i el respecte als animals, cosa que ja ha provocat indignació amb molts sectors per aquesta decisió unilateral.

La banda en un comunicat al diari Gara, ens diu que la situació política actual esta obrint una nova era, i cal fer el pas decisiu, i passar de l’opressió actual a una situació democràtica basada en la territorialitat i el dret a decidir, amb la independència com única solució per la llibertat complerta, encara que reconeix que serà un camí llarg i difícil, afirma que s’aconseguirà estructurant el procés democràtic, i donant la paraula al poble davant els atacs constants que rep el poble basc, cal destacar que no hi ha cap referència a les noves formacions abertzales. Per altra banda, l’estat francès fa entrar els toros en el seu patrimoni, i parla de reflectir una part de la historia específica de cadascun dels pobles que comparteixen Europa del Sud i Amèrica llatina, parla de donar valor a l’instint ofensiu del brau, i els respecte de l’animal, alhora que parla de conservar la riquesa ecològica dels territoris on s’alimenta l’espècie, així doncs podrà gaudir de subvencions i campanyes de promoció, cosa que altres entitats ja han qualificat de legislar d’esquena  a la majoria de ciutadans francesos.

Realment l’estat espanyol li hauria de caure la cara de vergonya per les seves actituds tant poc democràtiques, i ser el còmplice de molts assassinats que es podien evitar, i que simplement per seguir aquesta confrontació interessada per no destapar l’essència del problema ha consentit, la banda parla de dret a decidir i de democràcia amb una nova era de llibertat, i crec que cap demòcrata hauria de donar l’esquena a aquestes paraules, i aquests fets que han substituït la violència, junt amb la nova formació de l’esquerra abertzale, que clarament condemnava la violència, i que les úniques respostes que ha rebut de l’estat de dret espanyol es ilegalització per la formació política, i indiferència i actuació policial per la banda terrorista. No volen diàleg, ni afrontar el problema com ja ha passat en altres llocs del planeta, simplement allargar-lo indefinidament pels seus fins polítics, i la seva dominació d’un territori on amb un frau electoral de grans proporcions, intenten governar a cop d’imposició, i deixant la llibertat i el dret a decidir del poble basc emmordassat i mai reconegut, com deia prefereixen ser còmplices de la mort, que donar la paraula al poble, com exemple de democràcia plena. Pel que fa a l’estat francès, sembla mentida que la tortura animal i el maltractament ara pugui ser un patrimoni cultural, i es parli de respecte a l’animal, a arrossegar-lo en una plaça a una mort lenta i sense compassió, i disfressar la cadena ecològica d’una espècie, amb el fet de consentir una activitat sagnant i impròpia de qualsevol poble civilitzat. Un flac favor a la cultura han fet les autoritats franceses amb aquestes decisions, que donen a entendre com la degradació dels valors més elementals, es un fet trist que no admet massa comentaris, i amb un exemple proper com el català, on els representants del poble a la cambra que els representa, van utilitzar la democràcia per decidir aquest tema, i on esperem desterrar-lo per sempre, en nom d’uns valors morals i ètics, que no contemplen jugar impunement amb la vida dels animals.

Aquesta diada de Sant Jordi, on el llibre i la rosa son protagonistes, ha servit per canviar els actes institucionals, que s’han celebrat a la Sagrada Família, i amb un motiu com es la solidaritat amb el Japó, i el patiment que han patit, el President aposta per la unitat i les bones virtuts, cosa que hauria de veure quan ho enfoca a la ciutadania catalana, que no vol perdre més el temps, ni més sacrificis estèrils. Per la seva banda l’arquebisbe, sembla haver descobert la sopa d’all, al descobrir que hi ha gent que viu com si Déu no existís, tota una gran clarividència la d’aquest personatge.

El president espera que les bones virtuts i actituds es mantinguin durant les properes setmanes, i ha apel·lat a l’esperit de la Diada de Sant Jordi per reclamar aquesta unitat. S’ha referit al litigi amb el govern espanyol pel fons de competitivitat, i pressionar amb les coses que ens uneixen, i amb aquest esperit que treu el millor de nosaltres, per altra banda ha reflectit les similituds entre el Japó i Catalunya, dos pobles que han viscut vicissituds i que quan cauen es tornen a aixecar. Per la seva part el cardenal Sistach, ha advertit dels efectes negatius que pot comportar viure aliè a Déu en els sermó en motiu de la Diada, i ha constatat que en la societat actual hi ha molts homes que viuen com si Déu no existís per culpa del neguit, l’estrès, la competitivitat, el consumisme, i el relativisme. Ha destacat que Déu es pau i no violència, i alhora es llibertat i no coacció, i va instar a seguir els que dediquen la vida als altres.

En Mas hauria de recordar que la llegenda de Sant Jordi, aquest cavaller per alliberar la vila de Montblanc i salvar la princesa, va lluitar contra el drac, i el va matar per acabar el problema, no va anar a parlar amb el drac per arribar a un pacte, ni a sacrificar les dones de la vila amb un número determinat per anar passant, ni res de tot això, va encarar el problema i el va resoldre. Vull dir amb això, que aquesta unitat que reclama Mas entre retallada i retallada de l’estat del benestar del nostre poble, simplement per reclamar el que ja estava pactat, i que l’estat ha deixat clar que no complirà, es una indignitat.  Aquestes exigències de complir dèficits que son inassolibles per Catalunya precisament per l’espoli al que estem sotmesos, i els incompliments constants a Catalunya, no son cap solució pels nostres problemes, i ho sap molt be, al igual que aquest pacte fiscal que mai serà accepta en una pèrdua de temps imperdonable. El problema es reconegut i la solució es molt clara, i cada cop hi ha més gent que vol posar fil a l’agulla per resoldre’l, es qüestió de valentia i sentit d’estat, i sobretot posar els interessos dels catalans per un cop davant dels interessos de partit que ens han portat a la situació on ens trobem,  i prendre exemple del Japó que s’aixeca a cada problema, i no com nosaltres que fa prop de 300 anys que en tenim un de molt gran, i encara l’hem de resoldre.

Pel que fa a l’arquebisbe i el seu descobriment, caldria dir-li que si, que es pot viure perfectament sense cap Déu que ens amenaci des de qui sap on, i no es per culpa de cap neguit, ni competitivitat, ni consumisme, com si fos una infermetat, es simplement viure amb normalitat, o amb una ètica que guií els nostres passos, i que ens fa decidir en qualsevol moment el camí que hem de triar, i som perfectament capaços de fer-ho, i distingir entre el be i el mal sense cap esser superior que ens coaccioni la nostra llibertat, al contrari del que diu Sistach, que afegeix sense violència, quan des del principi dels temps els exemples violents que han portat i comportat aquests afers religiosos son inqüestionables. Parlar de llibertat i de Déu, son dos conceptes que no han d’anar lligats, ja que precisament assumint la seva supremacia i guia aquesta llibertat individual ja queda desvirtuada. Perfectament es pot ajudar als necessitats per sentit comú, cultura i ètica, no fa falta cap esser d’altres mons, que al llarg de la historia ha provocat a la humanitat capítols lamentables que perfectament es podrien haver evitat.

En definitiva, la recepta seria valentia pel President per encarar aquesta cruïlla històrica on ens trobem, i per l’arquebisbe que deixi d’actuar com si fos l’amo de la veritat absoluta, enganyant a la gent de bona fe.

En una entrada la bloc del líder republicà Joan Puigcercos, ha avisat que el nacionalisme radical intolerant es un fre per l’assoliment de l’estat propi, vol fer partícip del procés a la nova immigració, i fent unes comparacions amb la situació que viu al Quebec respecte Canada, arriba a afirmar que la proposta sobiranista nomes reeixirà des de l’esquerra o centre esquerra, i mai des de la banda conservadora, en una actitud de prepotència que caldria esmenar, i que va molt lligada amb aquesta falsa superioritat moral de les esquerres respecte a qualsevol altre opció.

En Puigcercós, ens descriu les similituds entre Catalunya i el Quebec, però també les diferències, entre les quals el respecte dels anglòfons de Canada a la llengua francesa predominant al Quebec, i que ningú qüestiona com a llengua vehicular, i amb un acord per la igualtat de les dues. La segona es la celebració de referèndums, dels quals ja en porten dos, i l’últim amb victòria per la mínima dels partidaris de la unió, amb una campanya amb els seus punts foscos, però res comparat amb l’estat espanyol. Un punt a favor de Catalunya es la inclusió de la nova immigració a les consultes, en contraposició al Quebec, amb actituds més distants, i el discurs excloent de l’espanyolime. Un exemple es l’augment del coneixement i us de la llengua catalana entre aquest sector de la població, gracies en molta part a les aules d’acollida, i el programes lingüístics, on critica l’actual conseller per la seva retirada. Per últim destaca que la independència serà possible amb aquesta actitud inclusiva, i posa la Catalunya pura i nacionalisme radical com gran destorb, i amb la premissa que nomes serà possible des de l’esquerra o centreesquerra, però mai de postures conservadores.

La visió del líder republicà, primerament es basa en unes comparances que son impossibles, ja que no podem comparar un estat democràtic i modern com el Canada, amb una democràcia de fireta com l’espanyola, amb unes mancances fruit de l’herència de la dictadura que fan feredat. L’estat es de pensament únic, i evidentment llengua única, el demes no gaudeix de cap respecte, i es vist no com una pluralitat, sinó com una amenaça per aquesta primera llengua, i per tant a partir d’aquí les actituds xenòfobes pel que fa a la llengua, es van succeint arribant a fer divisions de la llengua catalana totalment artificials per afeblir-la, pel que fa als referèndums segons la sagrada constitució son il·legals, i ja hem vist les opinions dels diferents partits espanyols a banda i banda sobre les consultes, i la seva negativa, ja no a posicionar-se, sinó a celebrar-ne, no en volen sentir a parlar. Pel que fa a la immigració, ja sabem que qualsevol política d’acollida que vulgui posar la nostra llengua o cultura a la posició que li pertoca acabarà al Constitucional, i respecte a la seva critica a la retallada de programes, sap perfectament que es indignant, però una sortida, sinó es vol fer un pas endavant per alliberar-nos d’aquest llast econòmic anomenat Espanya. On crec s’equivoca de mig a mig, es sobre l’exclusivitat de l’esquerra per portar-nos a l’estat propi, es totalment fals, i barreja dos conceptes que poc tenen a veure, sap perfectament que una majoria catalana vota a un partit de dreta o centredreta com CIU, i sense aquest, difícilment s’arribarà a l’estat propi, la composició del Parlament es prou clara, i l’esquerra, si excloem el socialisme espanyol que te altres prioritats, tant sols suma 20 escons de 135, per tant prou de dir bestieses partidistes. La independència ha de ser transversal, i tothom es necessàri i es necessita tothom, no es exclusiva de ningú, i menys de l’esquerra minoritària.  Vull recordar que el seu partit ha prioritzat aquest eix dreta i esquerra a l’eix nacional els últims 7 anys, i per tant no seria una bona posició per donar lliçons a ningú, aquesta unitat envers un objectiu, deixa aquest eix que ells prioritzen totalment secundari, i de moment no donen cap senyal de voler arribar aquí. Per tant, prou de superioritats morals artificials, i de ideologies de partit, que poc tenen a veure amb construir un estat propi.

.

Els promotors de la Iniciativa legislativa popular per convocar un referèndum sobre la independència, amb la mateixa pregunta feta a les consultes populars, han proposat mantenir una actitud lleial en la negociació del concert econòmic, si el partit del govern català dona suport a la iniciativa, i posi l’esmentat referèndum com a punt final del full de ruta cap a l’estat propi, si fracassa la seva aposta de finançament, i amb una data tant simbòlica com el 2014. Alhora els partits segueixen posant els seus interessos partidistes per davant dels interessos dels ciutadans de Catalunya, ara amb el tema financer.

La proposta es mantenir una actitud de suport al concert econòmic, però que a canvi CIU deixi anar endavant la iniciativa popular, i dibuixi una alternativa a la negativa espanyola al pacte fiscal, posant com a data quan es commemorarà els 300 anys de la nostra derrota el 1714. Volen aprofitar que el dret a decidir esta a l’agenda convergent per demanar la seva execució final, si el pacte fiscal es abocat al fracàs, consideren que la mesa del Parlament hauria d’acceptar la iniciativa, ja que fa poc va acceptar la llei per la declaració d’independència de Solidaritat, que va ser portada al plenari. Per  la seva banda ERC, demana una consulta per avalar les conclusions de la comissió sobre el concert econòmic, perquè a Madrid el president Mas vagi amb més força a presentar la proposta, aquesta comissió vol estudiarà la viabilitat de recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar els impostos, i equiparar els ingressos als del concert econòmic vigent a País Basc i Navarra.

Aquesta nova Iniciativa popular, es una conseqüència lògica a les consultes populars iniciades a Arenys de Munt,  i culminades amb l’èxit de la capital catalana amb un total de gairebé 900 mil vots en els municipis consultats. Com be diuen els promotors, l’admissió a tràmit de la llei de Solidaritat rebutjada en el ple fa pocs dies, no hauria de deixar dubtes de la seva admissió, i posterior recollida de signatures per entregar-la al Parlament, de totes maneres, altres iniciatives semblants han estat denegades per la Mesa amb actituds obscenes dels membres de la Mesa del Parlament, i que van des dels representants republicans i convergents, al previsiu vot negatiu de les forces espanyoles amb el PSOE-C al capdavant. Si CIU va posar com excusa de la seva abstenció a la llei de Solidaritat el seu programa electoral, ara per coherència han de dur-lo a terme amb el pacte fiscal esmentat per bandera, ara bé, qualsevol opció seriosa ha de portar una alternativa en cas de fracàs, ja que el país no es pot aturar, i si un tema cabdal per la supervivència catalana com es el nostre espoli fiscal, i el nostre finançament es denegat, i no hi ha altre sortida, hi ha d’haver un pla B, que forçosament ha de passar pel referèndum d’autodeterminació, fruit del carreró sense sortida que ens ha portat l’estat espanyol, i que aplicant aquest dret a decidir sense límits, que esmenten hauria de ser en el full de ruta deixant la covardia, i la insensatesa al calaix. Per la seva banda els republicans demanen una consulta de les conclusions de la comissió pel concert econòmic, però això sembla una gran presa de pel, un sistema com el que es proposa ja el coneixem del País Basc i Navarra, i consisteix fonamentalment en recaptar tots els impostos, i acordar una quantitat per la Solidaritat i els serveis prestats per l’estat espanyol, bàsicament es això, que volen estudiar o inventar, no hi ha més cera que la que crema, qualsevol altra cosa no serà cap nou model, sinó una evolució de més del mateix, i per tant no cal donar tantes voltes, en el programa electoral de CIU i figura aquest pacte que vol arribar al Concert, i la gent hi ha dipositat la confiança majoritària, ara no val posar aigua al vi, es això o res, i precisament aquest model saben que serà rebutjat a Madrid, i no es pot enganyar a la gent, volen complir el programa em sembla seriós, però advertint una sortida a la  previsible topada amb el mur espanyol.

Avui a València, es disputa la final de la Copa del Rei, i com si d’una gran metàfora es tractes, els òrgans espanyols han contractat un equip de so per l’interpretació de l’himne espanyol d’una potencia tant descomunal, que pot afectar la salut dels espectadors, i els diaris esportius de Madrid volen que cada seguidor d’aquest equip porti una bandera espanyola per donar exemple de la Espanya constitucional, i ofegar les xiulades de fa 2 anys i les estelades o simples senyeres catalanes que el món veurà onejar, tot s’hi val per la imposició, i desprès ens diuen que no es pot barrejar política i esport.

Fa dos anys amb la final catalana i basca, i la gran xiulada a l’himne i al Rei espanyol, ja es va poder veure el tarannà de l’estat, amb la televisió tallant les imatges, i posteriorment donant-les en diferit manipulades en una decisió rància i ridícula, que no te cap justificació. Ara en la nova final, un equip de 100 mi watts de potència pot superar de llarg els 120 decibels, recordant que el llindar del dolor humà es calcula sobre els 140 decibels, i que a partir de 100 ja pot ser perjudicial, cal afegir que el diari Marca ja una crida als madridistes a portar una bandera espanyola en representació de l’Espanya constitucional, i tot amb l’objectiu d’evitar que es senti una xiulada al l’himne i al Rei, ja que ho consideren una falta de respecte als símbols comuns de tots els espanyols, i donar una mala imatge al món, i ho consideren la millor manera de no polititzar l’esport.

Que el model democràtic espanyol te moltes mancances fruit d’una transició inexistent, i dirigida pels mateixos que van portar una dictadura durant quaranta anys es un fet, que el model autonòmic actual va ser fet per mantenir sobretot Catalunya, i amb menor mesura el País Basc, en aquest poti poti del cafè per tothom es una realitat, ara bé, que en qualsevol acte d’afirmació nacional a traves d’algun acte esportiu, ha estat criticat i censurat per barrejar temes que des del seu punt de vista no son iguals es cert, i ves per on aquesta famosa pluralitat que tant ens venen, accepta banderes espanyoles en un partit de futbol entre dos equips suposadament del mateix estat, cosa que ja de per si no tindria cap lògica, però això si, si son senyeres la cosa ja canvia, i la pluralitat desapareix, altrament aquest himne imposat, i aquesta monarquia que formava part del conjunt constitucional sense cap tipus de coherència, ja que el regim espanyol enderrocat era una república, i el mateix borbó va ser nomenat hereu pel dictador encara en vida, ha de ser totalment acceptat, i no admet que aquestes nacionalitats oprimides, i que ells son els primers en considerar-les diferents, puguin expressar la seva opinió rebutjant aquesta imposició per la força, que resumeix el tarannà d’aquesta suposada democràcia, on si tots fóssim un sol poble, això seria impensable. Enlloc d’admetre l’evidència, intenten desesperadament amagar un tema que ja surt als mitjans de tot el planeta, primer manipulant els mitjans, cosa típica amb les censures a les dictadures, i ara posant inclús en risc la salut dels aficionats d’uns i altres, en nom del tot s’hi val per un fi.

Es una paranoia que arriba a límits insospitats, i que no ho poden disfressar de política i esport amb diferències, quan saben molt be, que amb un himne pel mig, i unes banderes estatals, immediatament ja esta barrejat es vulgui o no, l’esport nacionalment, i sobretot per les nacions oprimides com la nostra, es un terreny on els desitjos es poden fer realitat amb una pilota, una bicicleta o qualsevol disciplina, i no s’hi val voler confondre aquests tics dictatorials amb prevenció per la imatge pública.

Curiosa la proposta de l’Alcalde de Sabadell Manuel Bustos (PSOE-C), que voldria escollir de forma directa les alcaldies per evitar una suma de perdedors, que impedeixin governar al candidat més votat, no sembla que els seus companys de partit els hagi importat gaire això en el Parlament, i sobretot en els últims 7 anys. Per altra banda el president Mas, reclama més Europa federal i menys poder als estats centrals, per enfortir tot el territori per vertebrar-lo, i alhora demana i denuncia el dèficit de coneixement de la llengua catalana en les institucions europees, segurament tot bones intencions, però que com a simple regió d’un estat membre son simples paraules al aire.

L’alcalde de Sabadell vol una modificació de la llei electoral, perquè el candidat que obtingui mes vots en un municipi  pugui governar, ja que la ciutadania no entén aquestes coalicions que acaben sumant per accedir a l’alcaldia, ha aprofitat com a president de la Federació de municipis, que no acceptaran cap nova competència que no vingui acompanyada dels recursos corresponents. Bustos es proposa obtenir una majoria absoluta per governar amb comoditat, i proposa establir l’elecció directa  en primera o segona volta com es fa altres estats, pel que fa als recursos, compara el deute de l’Estat amb la Generalitat, amb el d’aquesta  amb els ens locals, les reaccions de la resta de formacions ha estat diversa, des de pur electoralisme a analitzar la proposta. Per la seva banda el President, en el 20é. Aniversari de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, ha defensat el model de més Catalunya i més Europa, atorgant més pes a un poder federal europeu, i menys als estat per caminar cap una Europa més vertebrada, on uns defensin el territori europeu davant el món, i poders regionals o nacionals que estiguin més a prop de la gent pels serveis bàsics. Alhora ha reclamat més reconeixement per les nacions, i les cultures, amb el tema de la llengua en primer pla.

La proposta de l’alcalde de Sabadell, deixant de banda la oportunitat, sembla una burla a la ciutadania, ja que precisament i legalment, aquesta suma de perdedors que denuncia ha fet dos tripartits que han governat 7 anys a la Generalitat amb el PSOE-C al capdavant, i no sembla que els importes gaire, per tant demanar ara això, dona molt que pensar, caldria recordar que per culpa dels interessos de tots els partits no tenim llei electoral, i fa 30 anys que fem bullir l’olla amb el tema, i donat que pels partits el seu criteri no es basa en la millora de la democràcia, sinó amb els interessos, pèrdues o beneficis de cada partit, que lògicament no son coincidents, ens trobem vergonyosament que el més calent es a l’aigüera, jo particularment, i com ja fan altres estats, en els municipis no veuria malament una segona volta amb els dos candidats més votats per escollir directament l’alcalde, però amb un sistema democràtic tant viciat com el nostre, i on la transparència, i el poder de decisió de la ciutadania es el menys important ho veig difícil, nomes li recordaria les paraules d’en Montilla sobre la consulta ciutadana, amb la seva oposició per no dividir la ciutadania, per coherència, suposo que amb aquest mètode per alcalde hauria de dir el mateix, de totes maneres i respecte els recursos amb les competències, caldria recordar algunes que el govern encapçalat pel grup socialista a la Generalitat, ha acceptat sense els recursos necessaris, com per exemple la competència fantasma de Rodalies, potser cal ser més curos al fer segons quins tipus de propostes, amb la motxilla de records amargs molt carregada. Pel que fa al President, potser caldria recordar-li que aquests desitjos estan molt be, però un cop més si no ets un estat no ets ningú a Europa, i això no canviarà, si vol més Catalunya dins Europa, cal ser un estat, i automàticament la nostra llengua serà oficial, i podrem decidir en primera persona com vertebrem aquesta Unió per arribar al ideal de que ens parla, mentrestant es simplement fer volar coloms, ja que no tenim veu ni vot en el context europeu.

Les amenaces del Conseller Nadal, dient que amb una moció a Madrid per exigir el pagament del fons de competitivitat negat a Catalunya, els socialistes catalans trencarien la disciplina de vot socialista, ha estat ràpidament contestada amb indiferència des de la capital espanyola, ja que no sembla tenir cap credibilitat, per altra banda Zapatero en un discurs demana a l’esquerra abertzale, més compromís contra la violència, i obrir la porta a la democràcia, negant qualsevol diàleg amb la banda terrorista , en una actitud que deixa clar el seu tarannà poc democràtic i demagògic.

Aquesta unitat al costat del govern català per exigir aquest deute financer a Catalunya, ha portat al PSOE-C a amenaçar per primer cop en 33 anys a votar diferent que els seu partit mare. La intransigència del govern espanyol, ha portat a Nadal a dir que estan al costat de Mas fins les últimes conseqüències, també l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu ha insistit que aquest diners s’han de pagar, i els popular ja han anunciat suport a la moció. Per part espanyola la secretaria Elena Valenciano, s’ha mostrat convençuda d’arribar a un acord amb la part catalana, i no es creu les amenaces dels socialistes catalans, i per tant no contempla aquest escenari. Per la seva part Zapatero reclama a l’esquerra abertzale passos ferms per demostrar el seu rebuig a la violència d’ETA, i diu que en quatre mesos no es pot convèncer a tothom, i s’han de donar més passos ferms, i ser partícips de la democràcia. Per ETA nomes espera la renuncia definitiva de la violència sense cap condició, i avisa que no els deixaran respirar, apart de lloar al lehendakari, del que ha dit que des que es al poder tot ha anat millor.

Crec que hores d’ara ningú a Catalunya i a l’Estat espanyol, es creu aquesta amenaça de votar diferent, i de defensa dels interessos catalans per damunt de tot per part dels socialistes catalans, i les respostes així ho han expressat, desprès de 33 anys de votar sempre igual, i molts cops contra els nostres interessos econòmics, culturals, i de tot tipus, demostrant que la seva preferència es el socialisme espanyol, i no els seus votants catalans, evidentment les paraules de Nadal o Hereu, ara per ara no tenen cap tipus de credibilitat, apart d’això els seus actes i les seves postures dins aquest tripartit espanyol que s’ha format al Parlament amb Populars, Ciudadanos i ells mateixos, no fan presagiar cap canvi, ja que  la llegenda de les dues animes, simplement es això una llegenda, que te el seu zenit amb l’alegria de Chacon per la sentencia del TC contra l’estatut.

Per altra banda, Zapatero demana més rebuig de la violència a l’esquerra abertzale, i ignora que SORTU la nova formació ilegalitzada en els seus estatuts ho expressava amb claredat, com ho pot fer qualsevol altre partit, no se que vol demanar més, crec que han fet uns passos molt ferms cap a la resolució del conflicte, amb mediadors internacionals que han estat treballant per arribar a la fi d’aquesta rèmora, però Zapatero deixa ben clar que evidentment el País Basc no es Irlanda, i Espanya no es Gran Bretanya, per posar un cas, i el diàleg i la voluntat d’arribar a acords i donar la paraula a la política, es una utopia irrealitzable en un estat amb tantes mancances democràtiques com l’estat espanyol, la lloança a Patxi Lopez ja es indignant, quan sap perfectament que es president gracies a un frau electoral de grans proporcions, amb una part molt important de la societat basca ilegalitzada per arribar a la conjuntura actual, a qui es pensa que enganya, jo crec que cada cop a menys gent.

La ministra Salgado i el President espanyol Zapatero, han deixat ben clar que el fons de competitivitat de 1450 milions endeutats a Catalunya, fins el 2013 res de res, i que aquesta quantitat s’haurà de revisar, ja que pot ser menys en aquell moment, pel que a la possibilitat de que el PSOE-C votes en contra del PSOE a Madrid per aquest tema, ha descartat que sigui una aposta real, en aquest cas amb bon criteri, ja que com es sabut la submissió socialista catalana al socialisme espanyol es total, i una prioritat per davant dels interessos catalans que en teoria ho haurien de ser, mai ha estat exercida.

Efectivament, aquesta pugna entre l’Estat i la Generalitat pel fons de competitivitat, ha tingut un altra capítol amb les declaracions de Zapatero defensant que no les pensen pagar, ja que assegura que el que reclama Catalunya no li correspon, ja que no toca fins el 2013 la liquidació, els anys anteriors van ser pagats amb puntualitat, i pel que fa als impostos diu que ens trobem en un temps històric d’igualtat entre territoris. Per la seva banda, la ministra Salgado diu que no te cap preocupació per un possible vot contrari dels socialistes catalans, ja que son conscients del dèficit, i fins hi tot va dubtar que el 2013 aquest deute s’arribi a pagar, ja que caldrà revisar la xifra. Per la seva  part en Ramon Tremosa, proposa no pagar els impostos a Madrid,, i que la Generalitat ho ingressi en una agencia tributaria catalana com a mesura de pressió, i el Conseller Mas Collell anuncia rebaixes d’IRPF a les rendes més altes, i ha considerat que la independència es perfectament viable econòmicament, ja que seria absurd que no ho fos si hi ha més de 200 estats al món que ho son.

La presa de pel de l’estat espanyol a Catalunya, i l’espoli fiscal estan arribant a uns límits que traspassen qualsevol ratlla marcada, i ara aquesta negació d’un deute quantificat, i amb el que el territori català podia quadrar els seus comptes, es una nova falta de respecte i prova de la marginalitat que Catalunya te reservat com a paper dins l’Estat espanyol, ens emplacen el 2013, i ja insinuen que la quantitat serà inferior, tot un desgavell que sumat a l’esforç per complir el dèficit establert a base de retallades al nostre estat del benestar, es vertaderament un pou sense sortida, de totes maneres el cinisme sempre ha estat una gran virtut del president espanyol, quan afirma que es un temps històric d’igualtat entre territoris, de quina igualtat parla, la de la falsa solidaritat catalana, la dels 22 mil milions que no tornen mai a Catalunya, la de les inversions incomplertes any rere any encara que les marqui l’Estatut, la dels greuges comparatius en l’estat del benestar amb altres territoris, o la de les infraestructures radials que deixen les catalanes en forma residual, i perdent competitivitat i oportunitats per aquestes causes, la presa de pel ja es monumental, i les apostes com les d’en Tremosa, no deixarien de ser un moviment de dignitat, encara que l’estat propi es la única sortida per la nostra viabilitat, i fins hi tot el conseller de torn usa el sentit comú més elemental, per mostrar la viabilitat del nostre estat, amb un 60 % més pel nostre pressupost amb els nostres diners recuperats, poder de decisió com qualsevol altre, i utilització dels recursos pels nostres interessos, seriem un més en el món, que mai més voldria fer un pas enrere, com no ho han fet ni ho faran mai la resta del planeta.

En definitiva, l’Estat espanyol que segueix sent el nostre millor aliat per incrementar el nostre malestar, i accelerar el procés que ja hauria de ser irreversible.

.

Si la nit de les Consultes a Barcelona, i un cop sabut els excel·lents resultats, Oriol Pujol ens deia que prenien bona nota de tot el que havia passat, ara desprès de la Concentració de personal sanitari, en aquest cas amb el suport de personal del món de l’Ensenyament, per protestar contra les retallades indiscriminades als dos pilars bàsics de l’estat del Benestar, en Francesc Homs per part del govern ha fet la valoració de que en prendran nota, en una prova més que la llibreta es va omplint, però cal fer un pas més, utilitzant vocabulari sanitari, es pot escoltar els mals del pacient, però cal actuar per guarir-lo.

Milers de funcionaris s’han aplegat a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, han cridat consignes contra el conseller de Sanitat, i a favor de la sanitat pública, per altra banda van estar acompanyats de mestres i professors, que han vist com es suprimirà la sisena hora, i hauran de treballar una hora més, sense substituir les jubilacions, i amb un augment de l’alumnat. La resposta com sempre del govern amb el seu portaveu, al capdavant es prendre nota i aprofundir en el diàleg.

Realment els fets son els següents, l’excusa de la retallada pressupostaria per no haver cobrat el fons de compensació amb una quantitat de 1450 milions es una batalla perduda, ja que el govern espanyol ja ha dit per activa i per passiva que es passa la llei pel forro, cosa habitual quan es tracta de Catalunya, i no pensa abonar-ho, per altra banda el president dona la responsabilitat als empresaris, ja que diu que les administracions estan esgotades, i demana pinya pel famós i inútil pacte fiscal, cosa curiosa quan amb la proposició de Solidaritat per assolir el concert econòmic, i una aposta per consultar el poble per aquesta qüestió, ha estat rebutjada, i nomes ha rebut el suport de Solidaritat, Esquerra i Joan Laporta, amb l’excusa del govern que ja hi ha una comissió parlamentaria que no inclou aquesta proposta de recaptar tots els diners, tenir la capacitat normativa,  i després de la votació de la població no admetre cap retallada, sent favorable o refusada.

Es veritablement indignant retallar els serveis bàsics de l’estat del benestar com la Sanitat o Ensenyament sense unes explicacions molt detallades que evidentment no hi son, i més quan s’accepta l’espoli fiscal desmesurat, i un altre incompliment espanyol amb el fons de compensació, que a sobre de negar-lo ara, es permeten el luxe de demanar-nos més sacrificis, tot plegat molt lamentable. Les administracions estan esgotades precisament per no afrontar el problema principal, i permetre que els interessos aliens passin per davant dels nostres, la indignitat i covardia de la nostra classe política no la poden pagar els empresaris. Pel que fa a la moció rebutjada, deixant de banda l’oportunisme de presentar-la, les excuses convergents per rebutjar-la no s’aguanten per enlloc, que pretenen fer amb el pacte fiscal, que no era com el concert, que pretenen esgarrapar quatre diners més, i vendre el producte com una meravella, i a sobre no volen lligar-se a que l’acceptin o el refusin, sinó que evidentment, i com va passar amb l’Estatut, el que s’acabi aprovant serà un simple paper mullat, ja que desprès es tornarà a renegociar tot a Madrid, es a dir el peix al cove indigne de sempre, i d’això li diuen pacte fiscal, una vertadera pèrdua de temps.

En definitiva, les vergonyes convergents estan quedant en evidència un cop, i un altra, potser seria hora de posar fil a l’agulla, i comportar-se com un govern seriós i responsable.