ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL RELAT DEL FEIXISME

Escoltem i veiem com el relat sobre la vinculació del terrorisme amb l’independentisme va creixent cada dia més i amb més imaginació. Reunions amb el President Torra per segrestar el Parlament, l’enllaç de la germana del President Puigdemont amb el mateix president a l’exili de cara a bastir les noves euroordres, atemptats cada cop amb més volada i tot un seguit d’informacions amb l’objectiu clar d’aplicar el 155 i justificar la repressió.

De fet, i personalitzant en el president espanyol Pedro Sanchez, insisteix amb tot el cinisme amb la seva part del muntatge amb la pregunta de que vol que el President Torra i els partits independentistes condemnin la violència. Primer cal tenir molta barra per exigir als demes el que tu no has fet, i ho dic bàsicament perquè no he sentit al President espanyol condemnar la violència salvatje policial de l’1 d’octubre per exemple contra la població indefensa que senzillament exercia el seu dret a vot. No tant sols això, sinò que el seu ministre d’exteriors ha venut per tot el món que les imatges eren fakes i que tot era un miratge amb els ridículs internacionals que li ha suposat.

De totes formes encara hi ha més. Parla des d’un partit que va crear una organització terrorista d’Estat, els GAL per lluitar contra la banda terrorista ETA amb tortures i morts incloses, i tampoc he sentit cap perdó. Tanmateix i si anem a qüestions generals aquest partit del règim conjuntament amb els Populars son les armes polítiques de la falsa transició del franquisme a la democràcia. Un Estat per cert que ni amb periodes de govern del seu partit, ni amb cap altre ha demanat perdó per les victimes del franquisme, ni l’ha condemnat, ni ha executat una memòria històrica que per exemple dignifiqui els vorals de les nostres carreteres i les seves victimes o envies a judici als torturadors i col·laboradors encara vius del règim, que senzillament ha protegit de qualsevol reclamació judicial internacional.

Quin tipus de moralitat i ètica pot donar-li la justificació de parlar de condemnar la violència. Aquesta per cert inexistent a Catalunya i tal com el relat de Rebel·lió sense armes una gran excusa per imposar aquesta anomalia del sud d’Europa anomenada Espanya i amb una victima molt clara en el nom de Catalunya.

Es el relat del feixisme.

ESPECTACLE DENIGRANT

El que vam veure ahir al Parlament, traspassa qualsevol decencia democràtica en una cambra de representants i com imatge crec que la institució no s’ho mereix i convida a reflexió del moment que vivim.

Veure l’actitud de Ciudadanos amb el seu relat de fantasia i menyspreu contra la societat que teoricament representa i els seus propis votants, ja que recordo una de les seves proposicions posades a votació ahir va ser l’aplicació del 155, es a dir el tancament de la cambra que diu reclamen milions de catalans, una paranoia insuportable que dona fe del respecte als llocs que representen. Posteriorment l’actitud de Carrizosa amb la seva actidud de pinxo de barri de baixa estopa, cridant, amenaçant i semblant fora de si ja va ser inademissible. Aquells que no deixen de denúnciar el totalitarisme de l’independentisme, resulta que no accepten que la societat expressi que vol ser de gran i van contra tot allò que no els agradi, sigui la llengua o el país mateix, això s’en diu feixisme directament.

El discurs per part del PSC com de poli bo i Granados amb el conte de la divisió de la societat, sona a antic i amb pudor de naftalina, ja que qualsevol decisió en una democràcia que te diverses opcions es podria dir que divideix, encara que simplement es la diversitat i pluralitat de qualsevol societat, termes que segur no li agraden a la diputada i molt menys al seu partit.

Pel que fa als partits independentistes, com sempre cap tàctica unitària, més enllà dels simbolismes com les proposicions aprovades per demanar la marxa de la Gúardia Civil o les peticions d’ammistia dels presos per posar dos exemples. Coses que segurament el TC anul·lara i apart que saben mai es compliran ja que depenen de l’Estat espanyols que lògicament no acceptarà. La política dels símbols que com hem vist ni es efectiva ni productiva, ja que l’Estat ara te 7 presos polítics més saltant totes les garanties democràtiques i segurament no seran els últims, construint un relat posat en safata per la nostra nul·la determinació i voluntat per anorrear Catalunya amb tot el seu pes i odi ancestral pel nostre territori.

Un espectacle denigrant, que ni amb simbolismes, ni amb actituds macarres solucionarem.

MACARRES AMB CORBATA

El debat de Política General al Parlament ens va tornar a permetre veure com el macarrisme sense escrúpols, la mesquinesa sense coneixement tornava amb força i de fet amb personatges que coneixem molt bé: Lorena Roldan, Alejandro Fernandez o Eva Granados.

Efectivament, Lorena Roldan, amb un to i contingut miserable com ens te acostumats, va tornar a banalitzar com ja fa amb el nazisme, ara amb les victimes del terrorisme sense cap escrúpol, va titllar al President de cap dels “Comandos” i va vincular repetidament independentisme i terrorisme, fins hi tot mostrant dues fotos, una del President Torra amb Otegui, com si això fos un delicte i un altre dels atemptats de la caserna de Vic per reforçar les seves malaltisses teories, i aquí si que la banalització i falta de respecte aquest cop tant a la societat catalana, els seus representants i sobretot a les victimes del vertader terrorisme, aquell que mata ja va saltar totes les linies vermelles. De fet es inacceptable que en una cambra democràtica es deixin aquestes intervencions de macarres sense escrúpols com aquest personatge i no mereixen una expulsió ja que no mereixen representar a ningú.

Pel que fa al Popular Alejandro Fernandez “l’independentisme esta liderat pels que volen la pau estil Otegui”, es tant miserable que no mereix comentari, potser li haurien d’informar que Otegui es una de les persones que més ha contribuit a la pau al País Basc, apostant per la via política i rebutjant la violència. De fet no es pot dir el mateix dels Governs espanyols de torn que en el procés de pau no han fet cap pas oficial, més enllà de les detencions, la repressió i cap gest amb els presos llargament demanat, amb la venjança com a lema sense importar la pau en cap moment. Aquesta hauria de ser la seva critica o potser pensarem que li sap greu la resolució del conflicte. De fet vincular això amb l’independentisme pacífic català ja es propi d’un miserable per esgarrapar un grapat de vots.

Per últim, em volia referir a Eva Granados, encara ahir negant les seves paraules en forma de que no es pot deixar en mans de la ciutadania la decisió de la independència catalana. La hemeroteca ho certifica i no es pot tractar a la gent d’estúpids per unes declaracions que diuen ben clar el tarannà democràtic inexistent d’aquesta representant que nomes es representa a ella mateixa i el seu anhel sobre la imposició com a sistema.

Com deia, macarres amb corbata.

LA METAFORA

El trasllat autoritzat dels ossos del Dictador al cementiri on esta la cripta de la família es un exemple perfecte que es podria lligar amb la Transició. Canviar de lloc per no canviar res i seguir amb el mateix problema ben ancorat a les estructures de l’Estat. Aquestes seguiran com fins ara i la llei de memòria històrica no ha permés jutjar els torturadors encara que siguin demanats a l’estranger, i en segon lloc del rànquing mundial de morts assassinats als vorals de la carretera rere Cambodja. Aquesta es la realitat, alhora i com diu be en Bernat Dedéu les detencions dels independentistes continuaran i les responsabilitats van molt més enllà d’un Estat del passat i amb la societat un cop més com a caps de turc.

Bullanga
Bernat Dedéu

A partir del moment en què els líders independentistes van entregar-se a la justícia espanyola –legitimant, com a conseqüència, que l’estat pogués vindicar l’1-O als tribunals– era previsible que la maquinària de l’Estat complementés la repressió dels presos polítics amb detencions puntuals i forassenyades de ciutadans. En el cas de l’afer de Sabadell (i dels molts més que vindran, molt em temo), la intenció dels aparells ideològics i de la claveguera ja és prou coneguda: kaleborrokitzar el moviment indepe a ulls de part de la societat espanyola i atemorir les possibles mobilitzacions espontànies de la població després de la sentència del Suprem, un afany castrador al qual –malauradament, i per vergonya nostra– també s’han sumat els Mossos d’Esquadra i el conseller Miquel Buch, que s’ha afanyat a fer d’aspirant a espanyol de l’any i ha comprat als nostres agents de la benemèrita una mica de gas pebre per si la padrina gosa passar-se de la samarreta a les barricades.

Amb la seva acumulació inaudita de mentides i manca de preparació, Puigdemont i Junqueras són els responsables primordials d’haver abocat els ciutadans a l’arbitrarietat d’una judicatura que, com passa en tot estat jacobí, primer sembla lenta de reflexos, però que quan s’hi posa adquireix la força d’una trituradora. Això de Sabadell, insisteixo, és només la punteta, perquè ja fa molts anys (des del PP de Mayor Oreja) que una part important de la política espanyola, i dels seus majordoms mediàtics, ve equiparant les intencions del sobiranisme a la tàctica d’ETA. A partir d’ara, tenir una paella a casa, haver-se cremat el polze fent un sofregit o guardar un producte químic a l’armari et pot fer sospitós d’haver heretat el turbant sanguinari de Bin Laden. La rendició de la classe política independentista ens ha dut fins aquí: a partir d’ara, vivim amb les natges a l’aire.

El problema més profund de tot plegat, per si ja fora poc gravíssima la detenció abusiva de ciutadans a qui es regalarà compulsivament la presumpció de culpabilitat, serà veure com la progressiva folklorització a la qual els partits han abocat el sobiranisme l’acabi transformant en un moviment impotent, de manifa i bullanga al carrer. A l’Estat ja li està bé que l’independentisme sigui bàsicament un fenomen que es muscula a la via pública: primer, perquè això li permetrà vendre’l fàcilment com un nou esclat filoetarra de portes endins, però sobretot perquè així l’espanyolisme català podrà fer el joc a Madrit reclamant uns polítics més assenyats que mantinguin la seguretat als carrers. La colonització, com ja sabem, funciona bàsicament quan és el propi terreny ocupat qui acaba important de forma inconscient els desitjos secrets de l’enemic i els seus procediments repressors.

En aquest sentit, l’Estat s’ho haurà de currar ben poc, perquè ja té en Buch amb la policia disposada a castrar manifestacions i una colla d’aspirants a home-de-seny (l’Astut, Pere Aragonès, etcètera) a la cua dels aspirants a liderar una Generalitat que mantingui l’ordre als carrers perquè ningú pugui dir que no som gent de pau. Sigui com sigui, Espanya ha aconseguit que els polítics catalans ballin la música del seu relat. No és cap notícia sorprenent, però no deixa de ser una constatació ben dolorosa. Espero que els detinguts surtin aviat del captiveri.

LA MENTIDA DE MANUAL

Després de la farsa d’ahir amb la Guardia Civil detenint perillosos terroristes sense proves, informes amb condicional i drets trepitjats en una tàctica de manual contra l’independentisme abans de les sentències i seguir el relat de fantasia que obvia la realitat de qui porta la violència i qui es pacífic, ara toca el suport dels mitjans del règim per escampar la mentida per terra, mar i aire, i com explica Iu Forn la col·laboració interessada dels miserables del món de la política, escampant amb tuits els fets i esborrant posteriorment amb matisos quan el nivell miserable era massa elevat.

Els casos d’Arrimadas son un bon exemple, de fet d’altres com el popular Alejandro Fernàndez han tirat pel broc gros i s’han quedat tant amples, per no parlar de les declaracions dels principals líders espanyols assumint amb satisfacció aquest intent de crear una ETA a Catalunya per afavorir la repressió trepitjant els drets dels ciutadans.

Polítics esborrant piulades sobre les detencions

Iu Forn

Definició casolana de polític: “persona que ha d’aplicar el sentit comú per no generar més problemes dels necessaris”. A partir d’aquí, la feina dels polítics és intentar aconseguir el poder. I per aconseguir-ho han deixat de tenir valor les regles del joc basades en una certa moralitat, l’ètica i la veritat. I cada cop regeix amb més força el tot s’hi val. I com pitjor, millor.

I, sí, la cosa va de la torrentada de barbaritats que s’han escrit i s’han dit avui sobre les detencions realitzades per la Guàrdia Civil al Vallés. I no, la peça no va del contingut de la noticia, perquè tot i que des del primer moment tinc una opinió formada sobre el tema, considero que és prudent esperar a veure si es confirma definitivament, o no, que som, o no, davant d’un altre cas Tamara Carrasco i Adrià Carrasco.

Entenc que vivim en un món on hi ha molta pressa en desqualificar l’enemic. Sóc conscient que la tendència és que si en aquest precís instant pots qualificar de terrorista algú a qui vols despullar de qualsevol forma humana i presentar-lo com un amoral a qui cal destruir, no esperis a que passin cinc minuts. Sí, sí, i també sé que un dels ingredients fonamentals de l’actual recepta mediàtica és difamar als que pensen el contrari que tu per posar calents als teus, ja que no pots posar-los calents de cap altra manera. Perquè, per no tenir, no tens una sola idea que els pugui posar calents per res. Ni tens idea de res. És que ni idea ni tan sols de com es fa un cafè de càpsula.

Aquesta és la trista realitat però, homes i dones del meu cor, una miqueta de decòrum i de pudor neuronal. No pot ser que, obcecats per la possibilitat de poder continuar la destrucció de la reputació del monstre a qui cal odiar per poder refermar-se, escriviu una cosa en una piulada i hagueu d’esborrar-la al cap d’una hora. Homeeeeeee! (i donaaaaaaa!).
Podria posar diversos exemples, però em quedo amb un que m’ha interessat molt. Mirem-nos dues piulades que l’equip de xarxes de Ciudadanos han publicat aquest matí amb 41 minuts de diferència:

La primera, la de les 11.08, ha estat esborrada i ha estat substituïda per la segona. ¿Què, comparem les diferències existents en un i altre text? Al primer “comandos separatistas” i al segon “radicales separatistas”. Per si de cas. Al primer “habrían estado organizando acciones violentas con explosivos”, al segon “podrían haber intentado fabricar precursores de explosivos para cometer acciones violentas”. Important matís. I tot en condicional. “Habrían estado” i “podrían haber intentado”. Sí, i Halle Berry podria haver estat interessada i podria haver intentat fugar-se amb mi a Costa Rica. I miri, no. Podria haver molt, però al final no ha pogut res.
I si al final el tema de l’escamot Dixan 2.0 queda en no res, què? ¿No hauria estat més prudent publicar un altre tipus de text, sobretot tenint en compte el “habrían” i el “podrían”? I ja no per responsabilitat social sinó per evitar al màxim el risc d’acabar fent el ridícul.
Però esclar, si al final no passa res, als de l’“habrían” i el “podrían” tampoc els passarà res. Políticament parlant. El més desmoralitzant de tot plegat és que estem creuant totes les línies i ni passa res ni ningú demana responsabilitats davant tanta estultícia argumental.

TOT CONTROLAT

Quan un Govern es rendeix sense lluitar i entrega totalment el lideratge a l’enemic evidentment queda despullat. Aquestes son les conseqüències que ara assumim amb una repressió ferotge que no acaba com la detenció avui de 9 membres de CDR per part de la Gúardia Civil.

De fet la regressió de drets individuals i col·lectius sembla no tenir aturador. Avui a Sabadell i Mollet aquestes detencions ja han estat efectuades i la filtració de preparació d’explosius que podien causar victimes a partir de l’1 d’octubre escampada per tota la caverna mediatica a bombo i plataret. Alhora veiem com els mossos es rearmen o escampen crec que volgudament nous formats de repel·lir manifestacions per una tardor que diuen pot ser calenta altra cop.

Tot això no es casual. Més aviat es conseqüència del que deia al principi. Atemorir la gent per evitar reaccions que de fet temen més des de l’Estat a partir de les sentències que malauradament els nostres representants o el mateix poble català. Ja hem vist altres casos com aquests i ara precisament a poc de fer vista la sentència que condemnarà els nostres presos polítics. Una repressió absoluta per un poble que al veure com els seus lideratges renunciaven al projecte s’ha vist indefensa davant tants atacs. Malauradament aquests no son els únics, ara veiem amb la gestió del gas pebre per part dels Mossos per repel·lir manifestacions que lògicament nomes poden ser dels independentistes per protestar per les sentències. Aquella frase dels mossos sempres seran nostres ja ha quedat en el passat i ara com ja hem vist repetidament tenen altres objectius.

Aquest cap de setmana el senador Jami Matamala un cop disolt la cambra i al perdre la immunitat ha tingut que tornar a l’exili a Waterloo en un capítol més d’aquest Estat repressor i que ara s’acarnissa amb la dissidència que no ha estat capaç de culminar la revolta democràtica.

l’Estat sembla tenir-ho tot controlat per no deixar que els drets democràtics i més elementals treguin el cap a Catalunya o el territori com ells l’anomenen en molt de temps.

ANIVERSARI 20 S

Com diu Xavier Graset avui fa 2 anys del que coneixem per Tumult segons les bases espanyoles. Avui més que mai en el record Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, dos homes de pau, sense un bri de violència en una jornada molt complicada pels escorcolls a la Conselleria per part de la Guardia Civil i on ells van ser responsables de que la flama del caos no arribes a bon port. Gairebé ja porten 2 anys entre reixes i els que esperen a la sentència, i a fora els nostres partits i la seva actitud vergonyosa els deixa en fora de joc.

20-S: El tumult

per Xavier Graset,

I ja fa dos anys del 20 de setembre, de l’escorcoll judicial i de les detencions seguint l’ordre del jutge Ramírez Sunyer, el del 13, allà on havia entrat la denúncia de Vox contra el jutge Santiago Vidal, quan deia que la Hisenda catalana tenia totes les nostres dades de manera il·legal.

És clar que des del 2015, segons vam sentir explicar de manera tàcita, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, ja s’anava investigant tot allò que fes tuf d’estructura d’estat. Baena va dir que amb el govern d’Artur Mas i la consulta del 9 de novembre es comencen a desplegar “les estructures d’Estat”. I que ja aleshores es van començar a investigar possibles delictes de rebel·lió i sedició, no només de malversació.

Demà farà dos anys del 20 de setembre del 2017, quan a Catalunya es va iniciar un clima insurreccional, i quan vam aprendre que aquella manifestació era tumultuària. El qualificatiu va sortir d’un consell de ministres. I el paper de mediació dels Jordis, Sànchez i Cuixart, desconvocant els manifestants enfilats damunt d’un cotxe de la guàrdia civil ha acabat comportant-los prop de dos anys de presó. I darrere d’ells, mig govern i la presidenta del Parlament.

Jordi Cuixart des de la presó recorda aquest 20 de setembre, i aventura que la sentència del Suprem serà “un retrocés de llibertats sense precedents per a qualsevol activista, per a qualsevol ciutadà que vulgui millorar la societat”. I també diu que des de la presó hi haurà d’haver resposta, una resposta que defugi els conceptes de confrontació i diàleg: “perquè evidenciar la manca de voluntat d’entesa de l’Estat forma part de l’estratègia de confrontació, i no suposa cap renúncia”.

El vertigen davant dels fets que es van anar succeint torna a cada aniversari, tot i que sempre hi ha elements nous. Sobretot l’espera d’una sentència, i per adobar-ho unes eleccions espanyoles que són una altra mostra del fracàs de la política, com també dèiem i diem que ho són la presó i l’exili.

Què li passa a aquesta manera de fer política, moguda per pulsions demoscòpiques per acumular poder, aquesta manera de fer política que ho aboca tot als tribunals? El 10 de Novembre l’elefant català seguirà al mig del menjador. Hi ha alguna proposta entenimentada que hi vulgui donar alguna resposta?

La possible resposta institucional i/o ciutadana serà l’esca que ens farà entrar en la mateixa roda de fa dos anys, amb 155 inclòs? N’hi ha que ja ho proclamen, sembla que a certs llocs, això dona vots.

ESPECTACLE A MADRID

Ahir vam poder escoltar la resposta d’un Pedro Sanchez a les preguntes de Rufian amb demagògia total deixant ben clar un cop més que si la Generalitat no obeia l’Estatut i la Constitució aplicaria l’article 155 i apart va deixar el conflicte resumint una comunitat rica contra les pobres i que l’avaricia la feia voler no compartir res, o sigui un conflicte de diners exclusivament.

No calia aquesta prova, però es una més per veure la nul·la diferència entre l’anomenada dreta espanyola i aquesta anomenada esquerra. Son dues gotes bessones que utilitzen Catalunya com un arma electoral i sempre sent l’ase dels cops sense contemplacions. Nul·la voluntat democràtica i imposició i receptes de l’antic règim com aliats per no escoltar la ciutadania. Arribats aquest punt les properes eleccions espanyoles serien una gran oportunitat perquè els nostres partits optessin per la dignitat de no participar d’aquest sainet que sempre ens te reservat el mateix paper i que algun sembla els agrada fent el joc i intentant blanquejar la tossuda realitat de ser els paries de la cambra i l’exigéncia d’obeir cegament qualsevol llei o mandat judicial per injust que sigui i sense la possibilitat de canviar-lo.

Es aquí on els nostres partits si no es comportessin com una part més del sistema haurien de dir prou i posar la mentalitat democràtica i els mandats de la ciutadania davant dels seus interessos de partit. Malauradament no passarà, com tampoc espero cap reacció contundent a la sentència més enllà de quatre declaracions, cosa que posarà en evidència que el problema no es Espanya, que no canviarà i ja sabem com actua, el problema es nostre i els nostres partit i una classe dirigent poruga i interessada amb les seves cadires fugint de les seves responsabilitats.

No vull ni pensar com insistiran ara amb campanya electoral espanyola amb uns mantras que fan riure per no plorar i la importància de la seva presència per defensar la ciutadania catalana. Tot plegat molt trist i deixant clar que nomes la ciutadania pot revertir la situació encara que els lideratges hagin desaparegut.

Espectacle a Madrid avalat pels nostres partits.

LA MENTIDA DE SANCHEZ

La parodia patètica espanyola ha acabat i els espanyols tornaran a ser cridats a les urnes per la incapacitat de la seva classe política. La mentida de Sanchez al dir que ha fet tot el que ha pogut es enorme i veurem els nous resultats si guien aquest tacticisme polític o el porten a la deriva. De moment amb la sentència segurament com ens han dit ja feta, els nostres partits crec haurien de decidir entre un nou artefacte conjunt i excepcional per encarar-ho o simplement la no presentació a Madrid de cap partit independentista. Ja dic ara, que no veig ni una ni altra i sigui la que sigui la sentència els veurem fent campanya per pactar amb els carcellers si els deixen.

La gran mentida de Pedro Sánchez

Jordi Barbeta

Pedro Sánchez va prometre un govern d’esquerres i no ha complert. Amb això ha malversat la seva credibilitat política quan era el líder espanyol que en tenia més. O, més ben dit, l’únic que en tenia. La credibilitat se la va guanyar negant-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy i la va fer créixer després enfrontant-se en inferioritat de condicions a la vella guàrdia del PSOE, a l’Ibex35 i a El País per conquerir la secretaria general del partit amb el suport de les bases. Encara va augmentar el seu prestigi guanyant la moció de censura a Rajoy i va generar enormes expectatives de canvi que li van propiciar la victòria electoral del 28 d’abril. Tanmateix, després del fracàs per aconseguir la investidura, el seu principal missatge ha estat una gran mentida: “Ho he intentat per tots els mitjans però ens ho han fet impossible”. És una evidència per a tothom que no ha intentat res més que guanyar temps per forçar noves eleccions. El victimisme implícit en la frase “ens ho han fet impossible” només se la pot prendre seriosament el seu club de fans.

Des del 28 d’abril i durant dos mesos Sánchez no va moure fitxa i després no ha fet més que embolicar la troca fins a arribar a la situació de buscar unes noves eleccions que li permetin governar al seu gust. Potser la jugada li surt bé, o potser no.

S’ha d’entendre que Sánchez ha optat per anar a noves eleccions perquè, amb el resultat electoral del 28-A, qualsevol opció hauria estat inestable i fins i tot agònica

S’ha d’entendre que Sánchez ha optat per anar a noves eleccions perquè, amb el resultat electoral del 28-A, qualsevol opció hauria estat inestable i fins i tot agònica. La coalició amb Unides Podem Sánchez no l’ha volguda mai, primer perquè li suposava un conflicte amb el deep state, que ja el va descavalcar una vegada, però també perquè, més enllà dels discursos per entabanar la gent que es considera d’esquerres, Sánchez sap que no podrà portar a terme les polítiques de canvi que li reclamaria Pablo Iglesias. Cal recordar que en les propostes del PSOE ni tan sols s’ha atrevit a incloure la derogació de la reforma laboral del PP. Així que amb Podemos dins o fora del govern espanyol, la legislatura es presentava per a Sánchez com un autèntic calvari perquè, a més, per les votacions importants com els pressupostos necessitaria el suport dels independentistes catalans i això és pecat. Atrapat entre Iglesias, una dreta espanyola bel·ligerant i el directori europeu exercint de mosca collonera, la presidència de Sánchez seria un no viure.

Un altre cosa hauria estat un pacte d’estabilitat amb Ciutadans, que malgrat el rebuig de les bases socialistes expressat la mateixa nit de les eleccions, en un principi Sánchez estava disposat a facilitar, segons han reconegut dirigents tan significats com José Luis Ábalos. Aquí ha sorgit un imprevist com és l’actitud tancada d’Albert Rivera, que no té com objectiu assumir el paper de partit frontissa capaç de pactar a esquerra i dreta, sinó que ha decidit disputar el lideratge de la dreta per esdevenir alternativa de Govern.

Pedro Sánchez ja ha demanat als espanyols suposadament d’esquerres que el votin més per poder governar amb comoditat, però se li ha posat molt difícil convèncer ningú que des d’un punt de vista d’esquerres votar-lo a ell ofereixi garanties de canvi.

L’estratègia de Sánchez no és diferent de la practicada pels seus antecessors. La prioritat dels socialistes sempre ha estat hegemonitzar l’espai de l’esquerra i des d’aquesta posició quan el PSOE ha hagut de buscar aliances al Parlament espanyol sempre ha mirat a la seva dreta i mai a l’esquerra. CiU i PNB eren els aliats recurrents i mai Esquerra Unida o el Partit Comunista. Si ara Sánchez convertia Podemos en un partit amb poder polític real i una visibilitat superior, consolidaria la força política que impediria al PSOE recuperar l’hegemonia. Així que el discurs de campanya de Pedro Sánchez serà el que serà, però l’objectiu és acabar amb Podemos, que li fa més nosa que Esquerra Republicana.

OPORTUNITAT DESAPROFITADA

Avui acaba el termini perquè es formi Govern a l’Estat espanyol i si no hi ha un canvi d’ultima hora sembla que el novembre hi tornarà ha haver eleccions.

El desgavell espanyol es majúscul, el procés català ha obert forat a les estructures de l’Estat, aquesta onada de democràcia i desobediència d’un territori com l’anomenen ells, ara ja no som ni nació de preàmbul, ha deixat tocat el sistema. Tot el pes de l’entramat de règims passats actualitzats que governa Espanya amb l’IBEX35 al capdavant no ha estat suficient per frenar la gent i ha calgut tota aquesta pressió i finalment la violència com qualsevol dictadura sense escrúpols per frenar la societat pacífica. Alhora la farsa del judici ha estat tant evident que no resisteix comparació amb qualsevol democràcia estandar europea o del món i les persones a l’exili, i les euroordres fallides han estat un cop dur per qualsevol tipus de credibilitat i que encara han deixat més en evidència representants dignes de no representar a nin´gú més que amb ells mateixos escampant mentides i actes desesperats per intentar tergiversar el que tot el món ha vist sense filtre. Una societat que volia votar i un Estat que s’ha comportat de la manera més colonial imaginable i amb els tics de qualsevol dictadura.

Ara veiem la proposta de Rivera on les condicions per una abstenció a la investidura passant per convertir la trista autonòmia catalana en un 155 permanent sense cap dret. Una obsessió malaltissa que ens parla de l’odi d’aquest partit miserable anomenat Ciudadanos i creat simplement per això. Imposició, i esborrament de qualsevol rastre de identitat i drets de Catalunya, amb paraule seves un matrix sense fronteres.

De fet el 155 es utilitzat com l’arma preferida dins d’aquest tractat anomenat Constitució per apagar qualsevol dissidència i en aquest no hi ha cap diferència entre Populars, socialistes i Ciudadanos que ja han expressat que no tenen cap dubte alhora d’aplicar-lo amb total frivolitat. Això ens ha portat a repetides eleccions, mocions de censura i Governs provisionals des de fa ja molt de temps, una crisi insitucional sense precedents.

Per la part catalana i en aquest context semblaria que el projecte independència tindria una gran oportunitat per fer forat dins aquest caos espanyol i alhora cridar ben alt com es la crisi espanyola. El més trist es que sembla no hi ha intenció i si seguir jugant al joc autonòmic de tercera dins aquest context de caos. Sense determinació la oportunitat pot quedar desaprofitada.

DECLARACIONS QUE FAN MAL

El vicepresident català Pere Aragonès ens diu en una entrevista “El principal risc per l’economia catalana és que continuï un Govern espanyol en funcions”. Això indica moltes coses i sobretot moltes mentalitats.

Efectivament, la deriva autonomista dels partits catalans, especialment Esquerra es prou comentada, però escoltar frases com aquestes ho confirma amb tota la seva cruesa. Quan la principal preocupació del partit republicà es que Espanya tingui un Govern amb el seu suport a canvi de res al PSOE, un dels executors del 155, que no vol sentir parlar del dret a l’autodeterminació i que forma part del sistema de règim del 78 espanyol amb l’excusa barata del perill de la dreta amb els Populars al capdavant com si fossin dos opcions diferents, llavors entenem moltes coses.

De fet si la principal preocupació fos implementar el mandat popular de l’1 d’octubre i l’objectiu de la República catalana diriem que el principal risc per l’economia i Catalunya en general es no aconseguir aquesta emancipació nacional independentment de qui governi a Madrid o no. Aquest es el risc, si adoptem la frase original del vicepresident la mentalitat autonòmica es total, ja que la dependència nostra es total.

Aquestes reflexions no fan res més que veure com a Madrid el principal partit preocupat per la governabilitat sembla ser els Repúblicans en un més del mateix que produeix vergonya aliena, perquè una de les principals conseqüències de l’alliberació nacional es l’alliberació mental i un nou marc que doni credibilitat al projecte, i com veiem la direcció contraria de la frase no deixa dubtes del marc que parlem.

En un moment de desencís, de nul·la unitat, de dos anys perduts i dun Govern sense rumb i els partits intentant deslegitimar com el que més el referèndum català i seguir amb falsedats com el diàleg i el rebuig a la unilateralitat com si res hagués passat, declaracions com aquestes fan molt mal.

PROU DE SIMBOLISME

Ho hem pogut comprovar durant els últims 2 anys, els nostres partits no es creuen ni volen la independència. Escoltem les baralles autonòmiques de sempre, els falsos mantras en forma de demanar diàleg i unitat quan per darrera i davant no ho mostren. Com a Madrid algun partit dels nostres te més interés en que es solucioni el Govern espanyol que els propis espanyols, com es creen nous elements com el Tsunami democràtic que ningú sap que es, ni perquè serveix, com molts altres invents, però que serveix pel qui dia passa any empeny, com han acatat tota la repressió sense protesta i com després de la Diada ara escoltem una aturada de país d’un dia o menys com a resposta a les sentències. Tot un desgavell i una presa de pel que la gent o bona part no estem disposats a tolerar.

Com algú encara no vol entendre la revolució dels somriures s’ha acabat comença la revolució de la mala llet.

La revolució de la mala llet

per Salvador Cot

Cal ser sempre molt conscient del context. Probablement, si el Canadà o el Regne Unit haguessin situat la integritat de les seves fronteres fora de la democràcia, amb repressió violenta i tota mena de persecucions i amenaces, és probable que el Parti Québécois i l’SNP escocès haguessin entrat en un estat de profunda desorientació estratègica. Madrid ha confirmat, per la via dels fets, que l’Estat no acceptarà cap itinerari democràtic cap a un referèndum d’autodeterminació i que qualsevol disidència haurà d’afrontar les penes més dures del Codi Penal.

Això significa que la conversió de Catalunya en una República només podrà arribar per la via dels fets, després de posar contra les cordes al propi Estat espanyol. A Madrid els importa un rave quina composició tingui el Parlament de Catalunya i encara menys quanta gent es manifesti al carrer, o sigui que l’única manera de superar la situació actual és una insurrecció massiva o una vaga general de llarga duració. L’estratègia, per tant, s’ha d’orientar a crear les condicions per aquest tipus d’escenari. Simplement, no hi ha vies alternatives.

A dia d’avui aquesta rebel•lió (sí, això sí ho seria) no sembla viable, com a mínim de moment. I una vaga general sense el suport dels grans sindicats costa d’imaginar, almenys mentre les centrals sindicals majoritàries siguin les d’àmbit estatal. L’estratègia, per tant, s’ha de repensar des d’aquests paràmetres, molt diferents dels de la revolució dels somriures i els clavells.

LA GENT SEGUEIX SOLA

Un cop passada la Diada cal extreure diferents conclusions. Entre el desencís, les falses proclames, les mentides de Madrid i d’aquí, i declaracions com les del PSC que deixa la ciutadania com un objecte de decoració.

Efectivament, sense entrar en el ball de xifres, crec que aquestes alçades no te importància, perquè ja sabem la capacitat de mobilització de la ciutadania, cal dir que la assistència era menor i el principal motiu son la incapacitat dels seus representants i la nul·la voluntat de complir amb els mandats populars, 2 anys perduts entre mig de la repressió i sense cap altre tàctica que acatament, lluites autonòmiques i accions simbòliques que nomes queden en això.

El clam més demanat i que hauria d’avergonyir als nostres partits es la unitat, aquella que fins ara no han volgut exercir posant els interessos de partit per davant del país i els mandats democràtics amb el poble, per cert aquells que s’omplen tant la boca i que no exerceixen ni en privat, ni en públic. Sense aquesta condició evidentment el procés es mort i la ciutadania te tot el dret a exigir i reclamar explicacions.

També cal dir que les performance han arribat a un límit on sembla els discursos son repetitius i els objectius repetits amb el que perden credibilitat si no venen acompanyats d’objectius clars i passos endavant com no es el cas.

La crida dels partits a l’assistència a última hora també ha estat una performance ja que sembla que ho volen utilitzar més en el propi benefici que en l’objectiu compartit, i les excuses com la repercussió internacional que gràcies a aquests últims 2 anys ha estat molt inferior a l’acostumada, i al tractament espanyols que veien les portades ja comprovem que tant fa la xifra d’assistents ja que les cròniques interessades son escrites i el relat en marxa sense veure la realitat.

Comprovar com cada cop més gent ja rebutja el que no sigui la unilateralitat ja que no hi ha altra manera amb un Estat que no vol cap diàleg i no se l’espera en cap taula. Desobediència i determinació o fracàs seria la conclusió.

Pel que fa als partits del 155, trobo especialment greu les declaracions d’Eva Granados del PSC dient que la ciutadania no pot dirimir una qüestió tant important com l’autodeterminació. Aquest es el grau sota mínims democràtic que respiren i que els permet tractar la ciutadania, recordo base principal de qualsevol sistema i més el democràtic com una nosa purament decorativa i sense capacitats. Suposo que ella si ho deu poder decidir per tothom i això se’n diu feixisme, aquell que domina les estructures de l’Estat.

La gent segueix sola.

LA DIADA NO ES CAP FESTA

La Diada Nacional de Catalunya s’ha convertit els últims anys, sobretot des de que es massiva, curiosament quan erem uns pocs milers tractats com a frikis no passavem d’una anecdota, ara es una festa segrestada i apropiada per l’independentisme.

Aquest mantra el diu des del President espanyol, passant per tots els partits del 155, i com no els mitjans del règim d’aquí i d’allà amb tots els seus poderosos altaveus. Una mentida més per anar arrelant amb la població poc posada o directament sentimentalment contraria i fins hi tot alguns convençuts amb mentalitat colonitzada que va fent forat.

Cal deixar clar, que la Diada no es cap festa, es commemora la derrota de 1714 davant el setge borbònic i que va significar la nostra perdua de llibertats com a nació i en bona part individualment, alhora un estatus que encara segueix avui en dia amb diferents formes com marca l’evolució de cada moment. Aquesta es l’arrel, no altra. No es una persona en concret ni cap carta d’amor a Espanya, ni una data escollida a l’atzar, simplement la perdua de llibertats d’un poble sobirà.

Dit això evidentment els que no estan amb aquesta línia no es senten inclosos en les celebracions, ni ara, ni en el passat, ni mai, simplement perquè no les sent com a seves. No es segrest, son els fets i que des de fa prop de 10 anys amb el despertar del sentiment independentista s’han convertit en un fet a combatre pel règim espanyol.

De fet com totes les diades nacionals del món, van adreçades a qui comparteix aquest sentiment de pertinença en un col·lectiu i que el vol lliure i sobirà dins del món. La resta que no comparteixen aquest i que en tenen d’altres també legitims simplement no hi participen, això en el món civilitzat seria el normal.

En un Estat com Espanya, on la imposició i la repressió son les eines no es acceptat, ja que el pensament únic no admet competència.

De fet aquells que no comparteixen aquest sentiment però son democrates aviat tindran una oportunitat de manifestar-se quan veiem les sentències condemnatòries dels nostres presos polítics i entenguin que la llei o el sistema ha de ser una eina per la convivència, mai un arma per reprimir la població, quan això passa com es el cas, cal aixecar el braç sense por i capgirar la tendència com en tenim molts exemples al llarg de la historia.

La Diada no es cap festa.

LA VELLA RECEPTA

Com be diu en Jordi Galves els missatges del President Jordi Pujol forma part de les receptes del passat, aquell reformar Espanya, fer veure que, en definitiva la puta i la ramoneta. Sembla la roda del hamster infinita, la presó sense barrots com a condemna. Malauradament els discursos de segons quins partits i liders dels mateixos actualment semblen caminar cap aquesta direcció i evidentment el poble ha de reivindicar el seu paper i la seva paraula com no pot ser d’altra manera amb una democràcia.

Patètic Pujol

Jordi Galves

Tot l’espanyolisme hi està d’acord. L’estratègia que està donant millors resultats no és el diàleg sinó la repressió. El que van fer amb ETA és el que pensen continuar fent contra Catalunya encara que 52 diputats francesos reclamin la fi de la tirania contra l’independentisme pacífic. Encara que el desprestigi internacional de l’Estat espanyol no deixi d’augmentar, començant per l’ONU. L’únic que sembla importar als repressors és la unitat d’Espanya, per damunt de tot, per damunt de la fraternitat, dels drets fonamentals, dels drets humans, del dret a la discrepància i també a la dissidència. Per damunt de la democràcia. La unitat d’Espanya s’ha imposat com la sagrada superstició d’una màgia obscurantista a la qual es fan tot tipus de sacrificis humans quan ja no en tenen prou amb els toros. Un valor cruent en ell mateix que no necessita justificar-se, com si el concepte d’Espanya necessités per a res de la nació catalana. La idea de Catalunya repugna profundament a l’espanyolisme, inversament a l’apetit immoderat de la riquesa econòmica del nostre país. La repressió ni s’atura ni disminueix, ben al contrari, fatalment augmentarà després de la injusta sentència política del Tribunal Suprem contra els ostatges, contra els presos polítics que han aconseguir atrapar a traïció.

En aquest context de confrontació només ens faltava un espontani com Jordi Pujol, indiferent a l’estratègia dels partits independentistes, armat com sempre del seu orgull ciclopi, de la seva immoderada necessitat de protagonisme. El senyor Jordi Pujol i Soley, qui en altre temps fou considerat un referent ideològic i moral del catalanisme fins que va decidir bescanviar voluntàriament la honorabilitat per la ignomínia, va reaparèixer el passat dimecres, fantasmal, com ànima en pena. No va pas trencar el seu aïllament per fer costat a la comunitat benedictina de Montserrat que ara pateix un merescut descrèdit ni tampoc per contribuir a la desitjable unitat de l’independentisme. Jordi Pujol no tenia res més a fer aquell dia que fotografiar-se amb una col·lecció de curiosos espècimens d’una penya del Círculo Ecuestre, al costat del grotesc pare Apeles, disfressat de sacerdot catòlic, al costat d’uns senyors d’una altra època, no precisament enyorada.

Es veu que no, que quan algú de la penya va brindar pel Rei i la Constitució, Pujol no va brindar exactament per tot això tan gros perquè no va estar al cas del brindis. De fet, tant és. Quan algú acaba inesperadament dins d’una reunió de comunistes o de nazis, el de menys és si aixeques el puny o el braç. La pregunta adient és què dimonis hi fa aquella persona allà, amb aquella inesperada companyia. Amb 89 anys, però com si fos un adolescent perpetu, Pujol va confessar que no era feliç. Fou un moment lacrimogen, com quan gasegen manifestants. El món ha sigut molt ingrat amb aquesta personeta tan estupenda que sempre es va creure amb dret a tot, sense mirar prim ni pensar en ningú que no fos ell mateix o en una projecció fantasiosa d’ell mateix que anomenava, modestament, Catalunya. El cas és que sí, en plena repressió contra l’independentisme català, Jordi Pujol va tenir el valor, la santa pebrotera, el desvergonyiment, d’arronsar les espatlles i de declarar que ell mai havia estat independentista, que ell no, no, que vol que l’enterrin amb la senyera reial i no amb l’estelada, on vas a parar. I no va deixar perdre l’ocasió per expressar la seva profunda admiració per Espanya, una admiració molt emotiva. O el que és el mateix, va aconseguir escenificar, per enèsima vegada, quan ja semblava impossible, la coneguda astúcia de la puta i la Ramoneta, que tanta categoria moral ens ha aportat com a nació i com a societat. Hi ha trucs de malabarisme que sempre mantindran el seu públic fidel, com si el temps no hagués passat.