ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DEL NO TRANQUIL AL SÍ CRÍTIC

Un cop acabat el procés, i poden agafar una perspectiva que ara mateix no tenim, podrem veure una imatge global i acurada de tot aquest trajecte, amb les seves contradiccions, atzucacs, imprevistos i decisions.

Aquesta etapa que ara comencem, ens ha de portar al final, a aquest referèndum que ha de constatar que la voluntat popular obstinada i decidida no es pot aturar en una democràcia, i que tard o d’hora es veu expressada. De fet nomes les armes la poden coartar, però entenc i crec que no es el cas. Per tant el problema te que trobar una solució, de fet ja hi es aquesta. Molt senzilla i lògica en un sistema de valors de llibertat, participació i respecte a la ciutadania. Es tracta de decidir i donar vinculació a la mateixa decisió. En definitiva votar.

Sembla que a l’Europa Occidental i al 2017, això no hauria de ser cap inconvenient, més enllà dels interessos de cada part de la societat en el mateix. Si ens centrem a Catalunya i concretament amb els representants escollits pel poble per un fet molt concret, ens trobem que no ha estat tant senzill passar de defensar una ideologia concreta i un sistema autonomista específic, a globalitzar tots els esforços per un projecte comú. Sentit d’Estat se’n diu, i lògicament si fa 300 anys que no tens aquestes atribucions, el camí no es de roses.

Alhora, i per tots aquells, hiperventilats els diuen que encara defensen i insisteixen que res s’ha bellugat en els últims 5 anys, caldria veure on erem i on som, resumit en dues frases que segurament passaran als llibres de la nostra història recent. El no tranquil a l’investidura de Mas per part de la CUP, va suposar un terrabestall i una situació mai vista on el candidat de la força guanyadora era apartat i substituit bàsicament pel seu passat per poder seguir endavant, amb uns dies on tot podia quedar en foc d’encenalls per purs protagonismes de tothom i segurament poca consciència del que ens estavem jugant, sobretot els 2 milions de persones mobilitzades que sentien una vergonya aliena molt aguda. Ara hem passat al Sí critic o condicional als Pressupostos. Una manera de seguir endavant però sense perdre el perfil.

No hi ha dubte que a efectes pràctics, hem avançat entre les dues frases. Els partits segueixen reivindicant el seu perfil i alhora es respecta la voluntat de la ciutadania. Segurament aquest sentit d’Estat ha madurat i poc a poc estem arribant a un nivell del mateix que ens ha de permetre fer el pas final i decisiu.

FORA EXCUSES

Aquest dissabte la maduresa ha fet la seva feina, i el propi camí recorregut ha fet que la CUP doni la seva aprovació a uns pressupostos autonòmics que si tot va segons el previst duraran poc, i que segurament mai serien els que ells posarien damunt la taula.

Per altra banda veiem accions concretes encaminades a poder fer trontollar aquesta decisió. El cas del Jutge Vidal basat en vídeos que corrien per les xarxes fa molt mesos i posats a la llum per un mitjà concret amb uns objectius molt concrets i una data molt concreta. Us sona aquells comptes a Suïssa del President Mas abans de les eleccions per exemple i que mai s’han demostrat. Es una tàctica recurrent de l’Estat que no ha sorgit l’efecte desitjat aquesta ocasió. Alhora les reaccions dels Comuns amb la cantarella dels pressupostos ancorats a la dreta quan saben perfectament el context que parlem, tant en el temps com amb les condicions catalanes amb un exercici de cinisme digne d’estudi i per fer reflexionar als il·lusionats per aquest projecte que no s’allunya tant del que critiquen.

Tornant a la CUP, felicito clarament la seva decisió i que sigui vinculada a la celebració del Referèndum, exigint que el mes de maig tot estigui apunt sense dilació, ja que els esdeveniments no se saben quan farà falta convocar el mateix. Ho trobo intel·ligent ja que comporta una sèrie d’obligacions a la resta d’actors i evitar temptacions, que al final tots ens coneixem.

Obliguen al President a complir la seva paraula, cosa que no tinc cap element per dubtar-ne, però les presions sempre poden ser poderoses.

Junts pel Sí, ja no te cap tipus d’excusa per dil·latar el procés i te un full de ruta ben clar que ha de complir per damunt de tot.

Obliga a la vertadera força i motor del procés, es a dir la gent, ha estar alerta, començar la campanya pel Sí en cada àmbit i cada racó del país i preparada per la mobilització davant els embats de l’Estat que vindran, i amb grans dosis.

Alerta Esquerra i al seu líder Oriol Junqueres que s’ha acabat els pensaments de futurs rèdits electorals en properes eleccions, i centrar-se com a país en culminar-lo amb la decisió de la societat catalana.

Alerta PDCAT que per si algú encara tenia algun dubte, això va de debó. El país es l’objectiu i aquest no te colors, es plural i tothom amb responsabilitat ha d’anar a una pel referèndum. Ara es l’hora d’aquells que legitimament no estiguin dacord puguin baixar del tren.

En definitiva, tanca un cercle, del qual nomes deixa un camí que es l’objectiu i independentment del resultat, no te alternativa possible.

RESPONSABILITAT

Demà es un dia important pel Procés, de totes maneres com ens diu la Gemma Aguilera hi ha dos milions de persones que son els que mereixen el major dels respectes i que ha de provocar que els seus representants estiguin a l’alçada que mereix la situació per arribar fins al final sigui quina sigui la seva ideològia. De fet, errades com les del Jutge Santi Vidal mereixen una repulsa per donar carnassa als nostre enemics i de pas per no preveure ni saber que veritats o mentides, moltes coses no es poden escampar, es allò de la rauxa i del seny. No el perdem.

Falsos dilemes independentistes

per Gemma Aguilera

Havia de ser o Mas o març –si la CUP no acceptava el candidat de JxSí, es convocaven eleccions i el procés quedava embrancat-, però no va ser ni Mas ni març. No va ser Mas perquè la CUP va dir no a un senyor de CiU, després d’una llarguíssima agonia de negociacions, assemblees i consells polítics, però tampoc no van ser eleccions perquè ERC i CDC ja sabien abans de les cimeres, contra-cimeres i assemblees cupaires que no estaven legitimats per enterrar el procés per una persona. Estètica, tàctica i estratègia, per aquest ordre, a banda i banda. Fins que tots dos van posar-hi seny i honestedat.

Dissabte es planteja un altre fals dilema: Sense pressupostos no hi ha referèndum. Anem a pams. Un hipotètic ‘no’ de la CUP als pressupostos significaria que l’esquerra independentista estaria disposada a enviar a la paperera de la història el procés per tal de defensar fins a la mort uns pressupostos encara més socials, bo i sabent que si el full de ruta tira endavant, aquests pressupostos autonòmics i limitats per la intervenció de l’Estat en les finances de la Generalitat seran paper mullat en qüestió de mesos. I no massa mesos, perquè quan es produeixi el xoc de legalitats abans de la convocatòria del referèndum és probable que l’Estat tanqui l’aixeta.

Però si es produís un veto als comptes, Junts pel Sí i el Govern tampoc no estarien legitimats per convocar eleccions. La seva obligació moral seria tirar endavant el referèndum sense la CUP. O sense la part de la CUP que hagués decidit baixar del carro. Perquè ni la CUP, ni ERC ni el PDeCAT tampoc no tenen el poder de decidir unilateralment, que per interessos partidistes i/o estètics s’ha acabat el bròquil i que els darrers anys de mobilitzacions massives al carrer es trepitgen en un consell polític de la CUP o en una reunió de Govern.

Per tant, calma i tranquil•litat. Els que tinguin la temptació de rebentar-ho tot per qüestions estètiques o tàctiques electoralistes, ja poden anar plegant. Perquè com hauran intuït, mana el carrer. Manipular dos milions de persones pensant que aniran a votar cada quatre anys i callaran ja no és viable a Catalunya. Els altres, els que s’ho creguin de debò, que treballin pel referèndum sense excuses. I l’endemà , si guanya el ‘sí’, serà el moment del combat ideològic. Recuperat l’eix nacional, tornarà l’eix esquerra-dreta, com en qualsevol país sobirà. Però sense independència no hi ha revolució.

LA LÍNIA MISERABLE

Encara cou i molt al Govern espanyol la Conferència a Brussel·les per explicar el cas català i reclamar democràcia a l’Estat espanyol per decidir el nostre futur en un referèndum.

Ahir va sentir unes declaracions que intentaven desacreditar l’efecte de la mateixa. La mentida per arribar a uns fins no es ética, però molts cops malauradament forma part del joc. De totes maneres hi ha una línia vermella a la demagògia que mai es pot traspassar i que desacredita qui ho fa i el converteix en un miserable sense escrupols que te el gran valor del tot s’hi val per escampar la mentida i defensar la seva causa.

Enric Millo, ahir ho va tornar a fer, primer acusant Junqueras de mentir quan va dir que Espanya esta en fallida, i argumentant que esta finançant els comptes de la Generalitat i posteriorment recomanar al President que amb els diners que ha costat la conferència esmentada es podia haver comprat una ambulància pediàtrica en referència a la mort de la nena fa tres dies a Catalunya. També Sociedad Civil Catalana en un acte va tornar a dir que l’independentisme ens roba pels diners que s’inverteixen en ell i que les empreses marxen de Catalunya pel procés. Per últim el President espanyol va reclamar que la web de la Generalitat també hi tingués cabuda el castellà.

Segurament començo de menys a més. Rajoy hauria de saber que des del 2000 la web catalana es en castellà conjuntament amb els altres idiomes, i per tant el que ha passat a Estats Units amb la seva llengua esborrada del web oficial americà, es precisament el que Espanya practica amb el català des de fa 300 anys, nomes cal veure la web espanyola oficial per veure que hi trobem. Cal molta barra per dir això. Posteriorment SCC, repeteix els mateixos arguments un cop i un altra saben que son mentida, dir que les empreses marxen de Catalunya sense aportar dades es mesqui, si es prenguessin la molestia veurien que es al contrari, parlo de dades oficials i per tant constatades. Un altre engany per a la població desinformada.

Deixo pel final el que em sembla més greu. Millo una persona que ha passat per diversos partits i que sabem que la demagògia forma part del seu dia a dia, hauria de saber que Espanya deu el 100% del que produeix, això es diu fallida aquí i a la Xina Popular com deia aquell, per cert els diners del FLA, son diners prèviament aportats per Catalunya i retornats a crèdit, no son cap regal i molt menys un finançament. El que em sembla intolerable es jugar amb la mort d’una criatura recentment per poder arribar als seus fins, quan sap perfectament que Catalunya es la única comunitat que te aquest tipus d’ambulàncies i segurament seguint el fil de la demagògia, sinó invertissin en linees d’AVE sense passatgers hi podria haver un vehicle d’aquest tipus a cada ciutat. Cal molt de cinisme i mala baba per poder arribar a aquest grau de mesquinesa.

En definitiva una línia miserable.

CLAM PER EUROPA

La Conferència d’ahir dels anomenats tres tenors del Procés amb el President al capdavant va ser un éxit, una paraula que admet totes els matisos que es vulguin, però desprès de la campanya ferotge i joc brut del Govern espanyol per impedir exercir un dret tant democràtic, com explicar-se i fer conèixer de primera mà les reivindicacions catalanes als representants europeus, una sal plena de gom a gom, amb mitjans internacionals, personal diplomàtic i eurodiputats entre d’altres, no te altra qualificatiu.

Una apel·lació a la democràcia com a valor fonamental d’aquesta Europa que tots desitjariem i que malauradament ens decep molts cops. El domini de les llengues, cosa normal, però estranya en un Estat com Espanya on qualsevol treball mal pagat es exigència un idioma, encara que no pel càrrec de President per exemple. Unes explicacions clares i unes peticions i avisos prou entenedors per crear sinèrgies que en un futur hauran de ser molt valuoses.

Com que de cròniques en seran en gran quantitat avui, em volia fixar més amb les reaccions espanyoles i unes quantes perles d’aquelles que no tenen perdua. Garcia Albiol acusant de subvencionar els assistents a la conferència, el President Rajoy parlant d’un acte fet pel matí i valorant el mateix, quan encara no havia passat, Alejandro Fernàndez, portaveu Popular al Parlament dient que els referèndums son un problema i no la solució, el ministre d’Interior espanyol avisant que la Unió mai permetrà una aventura unilateral i els mitjans espanyols amb balls de xifres sobre l’assistència com si de la Manifestació de la Diada es tractés i parlant de ridícul internacional i falta de democràcia, per posar nomes uns exemples.

Cal dir que la intoxicació com sempre serà màxima, i no cal caure en aquest parany, saben perfectament que l’acte d’ahir era molt important i l’agressivitat espanyola ho certifica. Es molt difícil seguir defensant que el clam majoritari d’una societat en un context democràtic no es pot resoldre amb un referèndum i acceptant els resultats. Mantenir la postura del menyspreu, la judicialització constant i el diàleg sense parlar del tema es una postura que Europa en el fons no entén. Ahir molts d’aquests representants diplomàtics de segona fila assistents ho traslladaran als respectius Estats i encara que de portes enfora no obriran boca, saben perfectament els incomodi o no, qui respecta la democràcia i qui es comporta com si el Dictador encara fos viu. Aquets reguitzell de barbaritats, com que els referèndums son un problema, amb l’argument de que els resultats dels darrers s’han girat en contra dels organitzadors (Brexit, Itàlia, Escòcia…) deixen la societat en un no res en benefici d’unes el·lits que ostenten el poder prescindint del destinataris del seu Govern.

Una paradoxa espectacular que ahir Romeva, Junqueras i Puigdemont van intentar desfer amb un pas més per valorar precisament, el que mai es pot perdre de vista, la gent, que ha de ser el poder màxim que han de saber administrar i respectar els seus representants.

MESQUINESA AL COR D’EUROPA

Avui es el dia que amb tota normalitat el President de Catalunya conjuntament amb Oriol Junqueras i Raul Romeva explicaran als representants europeus el procés que viu Catalunya i la proposta de referèndum en un acte de gran volada per la possibilitat d’explicar i fer arribar de primera mà a les cancelleries europees el que succeeix al sud d’Europa.

El Govern espanyol ha tornat a fer d’un acte que rebutja i disminueix al no res un gran acte vital pels seus interessos. Han mogut cel i terra per intentar que tingui el menor efecte possible arriban a la mesquinesa institucional que crec els altres estats, diplomàcia a banda poden posar com a pròleg del que sentiran aquesta tarda.

Gomez Pons, eurodiputat Popular, augura el fracàs encara que diu ompliran la sala. Ho qualifica com un acte més que es podia haver fet en una cafeteria. Insisteixen que el seu públic anirà molt cap a l’extrema dreta per intentar vincular el licit moviment independentista amb posicions xenòfobes i extremes a l’alça a Europa. De fet han enviat cartes a tot el grup Europeu per no assistir-hi, i PP, PSOE i Ciudadanos ja han confirmat que no hi seran, deu ser la famosa operació diàleg. Sospitosament el nou president del Parlament europeu, de la mateixa corda ha contraprogramat l’acte convocant una trobada amb ambaixadors 30 minuts abans de l’acte català.

Altra gent, com Andrea Levy augura el fracàs de la campanya catalana internacional, i parla de que el procés no és democràtic ni te cap ampara jurídica o les paraules de Santamaria referint-se a la unió dels Reis Catòlics va ser un pacte entre iguals i que va deixar una Espanya unida.

Tot plegat recorda al 9N, una mena de costellada sense cap importància i que ara tindrà a la banqueta dels acusats al President de la Generalitat i dos consellers més amb demanda de 10 anys inhabilitats damunt la taula. Ara tenim un nou cas, un acte que podia portar la seva transcendència, però limitada pel poder a Europa de la Generalitat, ha vist augmentat al seu abast per un Estat amb pànic a la democràcia i a la llibertat d’expressió. El cinisme i mesquinesa dels representants del Govern espanyol per posar mil i una traves per disminuir l’acte fa vergonya aliena i la Unió Europea no ho pot veure de rebut.

El menyspreu de les seves paraules, les apel·lacions a que un referèndum no es democràtic o els records als Reis Catòlics com a garantia d’una unitat per damunt de la societat que hi viu son motius suficients per veure de que estem parlant. Espero i desitjo que Europa prengui nota i a l’hora de la veritat sigui un actiu al nostre favor precisament pels mateixos valors fundacionals que la Unió ha de representar.

TOTHOM AVISAT

Ahir en el programa Jo pregunto de TV3 el President va deixar molt clar que el referèndum es farà tant si es pactat com si no, tothom està avisat i les regles seran les habituals en aquest tipus de consultes. Ni immigrants, ni menors de 18 anys podran votar i el cens serà el de l’últim cop que es va votar. Crec normal i aclaridor. De fet el programa amb 12 ciutadans formulant les seves preguntes va resultar pervers ja que algun d’ells amb càrrec polític no hauria d’haver estat interlocutor de la nostra societat, ja que els interessos anaven més enllà dels personals i la perversió estava servida. Una lliçó per properes edicions d’aquest exercici sa i democràtic.

Per part de l’Estat veiem com la famosa operació diàleg la podem resumir amb el portaveu i ministre d’Educació espanyol que a la pregunta de que farien per seduir als catalans hi va haver la resposta “Que vinguin i ens ho expliquin”. Com podem veure una concepció colonial del tema i afirmant que sobre el referèndum ni pot ni vol ja que creu que no es el que necessita Espanya. La violència verbal puja un esglaó amb García Albiol que tracta el President Català de fanàtic d’alló prohibit i tenir pretensions que son impossibles. Veu el Govern a la radicalitat i ha tret aquella cantarella de no preocupar-se dels problemes reals de la gent.

Com veiem tot molt clar, un pla establert i ferm que ja no pot causar sorpresa a ningú, i a l’altre costat un diàleg que consisteix en esperar que ho hi anem i ho expliquem, es veu que encara amb 5 anys no han estat capaços de saber el que reclama Catalunya i deixant ben clar que ells creuen que exercir la democràcia no es el que necessita l’Estat, segurament això es molt normal en un Estat on la baixa qualitat democràtica es el seu signe d’identitat.

Albiol per la seva part va utilitzar l’insult, cosa que passa quan els arguments son inexistents. Exerceix de censor per prohibir el compromís electoral guanyador que la ciutadania ha demanat i alhora assumeix que la democràcia no es pot exercir. De fet treu a passejar els topics de la radicalitat, es veu que algú que titlla el President del seu poble de fanàtic no ho es, i apart s’atorga la potestat de decidir quins son els problemes reals de la gent i quins no en un exercici de cinisme amb flaire a altres règims per sort ja passats.

En definitiva, tenim la determinació i la desorientació. Cal triar.

FRANCO CONTRA HITLER

La proposició del Grup En Marea per retirar les subvencions a la Fundación Francisco Franco posant com exemple que ningú entendria una Fundación Hitler a Alemanya, ha provocat la resposta de la mateixa. Han negat la similitud de les dues figures amb contundència. Titllen Franco de catòlic exemplar i una visió del món conservadora tradicionalista, alhora Hitler era un ateu i de visió imperialista. Franco va guanyar la guerra minimitzan tots els danys i portant l’Estat la pau i les seves més altes quotes de desenvolupament i conciliació en sentit contrari del dictador alemany. Per tot això i altres barbaritats esgrimides no nomes demanen la subvenció per la seva memòria, sinó que reclament homenatges i noms a places i carrers per ser agraïts.

Realment que una Fundació en honor a un dictador assassí i sanguinari sigui legal i rebi diners dels nostres impostos ja es un fet molt greu. La comparació amb Hitler o Pinotxet o molts d’altres es perfectament oportuna. Alhora intentar magnificar l’obra d’aquest dictador es apologia del terrorisme i en qualsevol país civilitzat seria castigat en benefici de la democràcia i la memòria de les víctimes.

Que vol dir un catòlic exemplar, que es un mèrit. Que vol dir conservador, quan era simplement un dictador amb crims contra la humanitat. Ens diu que va voler minimitzar els danys quan va provocar un cop d’Estat amb una Guerra civil i posterior repressió del terror durant 40 anys on les atrocitats encara descansan als vorals de les nostres carreteres, es un insult a les victimes, als perdedors i a l’Estat en si mateix, una burla macabra en aquest cas. Diu que va portar la pau. Aquesta amb el control i la força de les armes es un contrasentit.

Reclamar homenatges, ja es directament un atemptat a la memòria, a la democràcia i a la societat en general. Un Estat que permet una Fundació així demostra que no ha superat la Dictadura i que segueix amb un règim amb estructures del passat i sense ganes d’evolucionar.

Hitler, Mussolini, Pinotxet, Stalin o Franco. Sers menyspreables amb règims del terror que haurien de ser recordats per no tornar a repetir aquestes errades històriques.

UN COS SOTA SOSPITA

La manifestació de policies acusant directament la CUP com un enemic i dirigida per sindicats minoritàris del cos amb idees i objectius ben concrets fa mal a la vista. Jo soc el primer de criticar aquest partit per difondre la imatge de que aquestes servidors públics son els nostre enemics a combatre i posar en dubte qualsevol actuació sense assumir mai cap responsabilitat per les preteses victimes. Dit això les declaracions sentides a la radio dient que no anava contra aquest partit, però també, ja delaten les intencions. Hem vist el suport de determinats partits de la dreta extrema com Populars i Ciudadanos que han arrodonit la jugada.

Crec com diu Maria Vila que policies contra l’estat de dret no es de rebut. En el fons juga amb un cos tant sensible com aquest enmig del procés que vivim a Catalunya ha de ser tractat amb cura i separant el gra de la palla. No es pot generalitzar com s’ha fet des d’aquest partit esmentat o tampoc des de la Policia i cal veure clar que tenim uns drets i uns deures que si son atacats, necessitem defensa per no caure en una anarquia del tot s’hi val que segurament nomes defensaria una minoria.

Manifestació de policies contra l’estat de dret
Maria Vila Redon
Uns quants centenars de policies van participar aquest passat dimarts a la manifestació que va convocar una plataforma que aplega diversos sindicats policials. El fet que la gran majoria d’aquests sindicats siguin minoritaris no treu que la mobilització de dimarts fos una manifestació de policies que protesten com a tals: agents de l’autoritat que assenyalen com a enemic un partit polític amb representació democràtica a les institucions. Ho va dir la pròpia plataforma en el cartell de convocatòria de la marxa i ho va repetir Xavier Morón, portaveu de SAPOL, el sindicat majoritari de la Guàrdia Urbana. La manifestació era contra la CUP, ras i curt.

Que la difusió de la convocatòria a les xarxes es fes amb una foto d’un antidisturbis fent ús de la violència amb el lema “all perroflautas are bastard” (sic) afegeix encara més gravetat al fet, si tenim en compte que estem parlant de persones en qui recau el monopoli de l’ús de la força i que porten armes per a exercir-la. Persones que han de vetllar per la seguretat de tots els ciutadans, pensin com pensin, i no dedicar-se a amenaçar aquells que els critiquen o a generalitzar en tota una organització les suposades agressions físiques d’alguns dels seus membres. Aprofitar el suposat atac d’una seu de la guàrdia civil o d’un regidor (que a més a més ha estat absolt per la justícia) per carregar contra tot un col•lectiu és simplement inadmissible.

Amb tot, els policies que es van manifestar dimarts a Barcelona fan més mal als cossos de seguretat on treballen que no pas les formacions polítiques que en qüestionen els abusos. Algú hauria de respondre per ells com a servidors públics que són i prendre mesures davant d’un sindicalisme ultra que, lluny de dedicar-se a les seves legítimes reivindicacions laborals, opta per assenyalar partits polítics sencers amb l’objectiu de defensar la seva pròpia impunitat i reprovar la ideologia d’aquells que els qüestionen (cosa que, per boca d’un agent de l’autoritat, posa en entredit la llibertat d’expressió dels que són assenyalats).

En el moment d’escriure aquest article, el silenci planava sobre la immensa majoria de les formacions polítiques. Només representants del PP i de C’s han parlat de la manifestació, i ho han fet per a mostrar el seu suport. Una pancarta de Vox es va poder veure a l’inici de la marxa. L’estat de dret està en joc i la policia s’intentarà utilitzar vilment en el xoc institucional que ha de venir, però sembla que val més no fer soroll. De moment no fem més que retrocedir sota el pretext de no caure en provocacions.

CANVIS A LA CARTA

La justícia o els gests polítics a l’Estat espanyol son diferents en funció del receptor. No es una novetat, però el procés ho deixa molt més cruament en evidència. Em podem posar uns quants exemples:

A la Conferència de Presidents autonòmics, Rajoy descarta qualsevol tipus de relació bilateral amb Catalunya com li reclama el President Puigdemont. Alhora Ines Arrimadas des de Catalunya ens diu que demanarà una reunió amb el President espanyol per explicar-li els problemes dels catalans, que es veu ella sap en exclusiva. Per cert això es veu que no es bilateralitat, nomes quan l’interlocutor es de la majoria independentista del Parlament de Catalunya.

El gran, meravellós i estratosfèric acord de la Reunió ha estat la promesa d’un nou sistema de finançament pel 2017, i per això una comissió d’experts ho estudiarà, tal com diuen els manuals polítics, si vols fer veure que fas alguna cosa amb un tema sense fer res, cal crear una comissió. De fet recordo un sistema que ja es prometre renovar el 2014 i el més calent a l’aigüera, alhora comunitats espanyoles reclamen no sortir del guió de l’harmonització, altrament dita “cafe para todos”, on curiosament territoris com Catalunya, sempre en surten escaldats. Aportar més significa rebre menys, una equació perfecta sobretot pel que aporta menys. De fet el famós espoli fiscal ja crònic es un dels motius més poderosos de l’independentisme, que veu com el nostre esforç no es pot veure reflectit amb els nostres serveis, molts cops de tercera amb un exemple ben clar com Rodalies.

Ahir veiem les preguntes del fiscal a Joan Coma sobre la truita i els ous, amb un diàleg esperpèntic sobre les seves vinculacions amb la violència. Com que la hemeroteca es traïdora a la roda de premsa del Consell de Ministres espanyol l’any 2013, Soraya Sáenz de Santamaria en referència a la llei de l’administració local i autonómica i la petició d’un esforç de generositat al Partit Socialista va utilitzar l’expressió “Para hacer una tortilla hay que romper los huevos”. Per tant encara espero veure com la Guardia Civil deté la vicepresidenta a casa seva i la porta directament a l’Audiència Nacional a declarar per la seva violència esfereïdora.

Son nomes uns exemples, però deixa ben clar que tots som iguals, però alguns més iguals que d’altres. Es l’estructura estatal de sempre on hi tenim el pitjor paper.

RUMB AL REFERÈNDUM

LA TRUITA

Volia penjar aquest video de les preguntes per part del fiscal al regidor Joan Coma a l’Audiència Nacional. Segur que no us ho creureu, que no donareu crèdit al que escolteu, però malauradament aquest es el nivell de l’Estat espanyol, es real per increible que ens pugui semblar.

Tanmateix aquests ous fa temps que s’han esquerdat i amenacen en partir-se en dos més aviat que tard. La trobada de Presidents autonòmics al Senat de Madrid amb la no presència de Catalunya en pot ser una nova imatge del moment transcendental que vivim. La defensa del referèndum en un acte a Brussel·les el proper dia 24 per part de Puigdemont, Junqueres i Romeva seria un nou capítol d’un llibre que esta arribant als últims capítols amb un desenllaç que cada cop es veu més clar i com va dir el President nomes depén de la voluntat popular.

Com va dir, ens preguntaran els propers anys, on erem el 2017. Mentrestant gaudiu de l’esperpent als Tribunals espanyols.

LA CANTARELLA DE SEMPRE

Aquest cap de setmana hem tingut dos bons exemples de la manera de fer d’alguns partits. Simplement no canvien, els dona igual el context on es troben i la situació al carrer. El seu rumb es invariable, segurament no en tenen d’altre, però s’obliden que la ciutadania potser ja no els compra els seus oferiments.

La gestora del PSOE amb en Javier Fernández al capdavant ens diu que rebutja una Europa neomedieval on apareguin regnes o repúbliques aristocràtiques , es diguin Flandes, Escòcia, Catalunya o Valonia. No volem que els estats es fragmentin i es trenquin a Europa. Reblant el clau afirmant que si no volen ser els nostres compatriotes, hauran de ser els nostres conciutadans. En el mateix cap de setmana Urtasun per ICV acusa Junqueras de fer els Pressupostos de Mas i situar-se a l’extrem neoliberal. Ens parla que els pressupostos haurien de ser l’eina pel combat contra la pobresa i per fer funcionar els serveis públics i aquest no preveu uns ingressos sostinguts pel que necessita la gent, entre molta altra demagògia.

En Fernández s’atorga el privilegi de decidir que volen ser els ciutadans europeus i que no. Els seus gustos son lleis inexorables i defensa allò que el règim dictatorial tant defensava i ara també “Una grande y libre”. Passa per damunt de la ciutadania i la decisió de lliure de que volen ser o com volen ser governats amb desqualificacions de regnes medievals. Un menyspreu als mateixos estats que es veu divideix de primera i de segona en funció de no se quina llei. Per acabar el seu discurs que signaria qualsevol règim i no precisament democràtic, ens dona dos opcions, ser compatriotes i si no volem conciutadans. No tenim més opcions i alhora ho qualifica com a partit d’esquerres, cosa que fa riure amb un personatge, que com molts pràcticament tota la vida vivint de la política i ciutadà d’Asturies, una de les comunitats més afavorides amb la meravellosa solidaritat autonòmica. Gràcies per preocupar-se per nosaltres, però si li sembla bé la nostra vida la decidirem nosaltres.

Pel que fa ICV, recuperar a Mas per gaudir de la seva quota mediàtica, ja es prou trist. Alhora demanar ingressos sostinguts i definir pressupostos com eina per ajudar la pobresa i millorar els serveis públics, potser està parlant d’un Estat, i es precisament el que no tenim i el que volem aconseguir. Enviant els nostres recursos fora i vivint del FLA, un prestec dels nostres diners cobrat amb interessos i controlat al detall no seria la millor manera de fer això que ens vol vendre. Segurament parlar menys de Mas i del passat i més d’aclarir la seva posició per cap on vol que vagi Catalunya seria una millor recepta.

En definitiva una cantarella que no ens aporta res de nou.

EL PASSAT NO HA CADUCAT

Un tribunal ha aturat la substitució de les plaques amb noms franquistes de carrers d’Alacant. Dit així sona fort, indignant i tots els qualificatius que es puguin posar, però simplement es l’Estat espanyol.

El Partit Popular mitjançant els tribunals ha aturat un acord del Govern local de color contrari que emparant-se amb la llei de memòria històrica havia començat a retirar les plaques feixistes dels carrers, concretament 46 amb noms com José Antonio Primo de Rivera o División Azul.

La jutgessa ordena aturar la feina i restablir les plaques que ja s’havien canviat. Tot un retorn al passat i a la burla a la historia i a la democràcia.

Un episodi més on concretament un partit que recordo va tenir com a President un ministre de la Dictadura amb les mans tacades de sang i que mai ha condemnat el franquisme, mitjançant la seva eina preferida, els tribunals, atura complir una llei aprovada que amb llacunes podia fer avançar la recuperació de la memòria i retorna els noms d’aquests criminals feixistes amb l’honor de posar nom als carrers de la ciutat, com a premi.

Realment, es una prova més de la falsa transició espanyola, de la perduració del règim amb diferents autors, però les estructures idèntiques, amb un sistema que segueix enyorant la dictadura i que protegeix els botxins i condemna les víctimes indefenses, passant per sobre de les normes més elementals de qualsevol democràcia, que simplement es el nom. Alhora els vençuts segueixen sent una mena de proscrits per certificar aquest món a l’inreves que ens volen vendre. Un Estat que no vol evoluciona i on qualsevol demócrata hauria de dir prou.

REFORMA IMPOSSIBLE

Fa riure, quan encara alguns partits parlen de reforma constitucional, de segona transició espanyola com a signe d’evolució de la democràcia espanyola. Realment es una excusa com un altra per no dir que no volen reformar Espanya o que ja els va be el sistema establert. Aquest com diu la Gemma Aguilera te uns fonaments arrelats en el franquisme i una transició feta a mida pel mateix per establir una democràcia low cost dirigida pels de sempre i amb els tics de sempre. Senzillament amb les actuacions judicials contra les piulades de twitter a una noia de 16 anys que amb milor o pitjor gust feia broma de la mort del futur hereu del Dictador i per tant amb les mans tacades de sang, es el millor exemple per veure qui creuen que son els bons i qui els dolents.

Un mal dia per als espanyols reformistes

per Gemma Aguilera

Dues coses són sagrades en l’ordenament jurídic espanyol: la monarquia i l’herència franquista, la pervivència de les quals garanteix la perpetuació del règim i els privilegis de les elits. A dreta i esquerra sense distinció. La seva defensa està per sobre dels principis democràtics de la llibertat d’expressió, de pensament o de qualsevol altre valor propi de societats social i culturalment avançades. Per aquesta raó, la justícia espanyola tipifica com a conducta delictiva el simple debat d’idees que no es corresponguin amb la ideologia imperant, la crema de fotos de qualsevol Borbó, una vinyeta en una revista satírica o la darrera, unes piulades a Twitter d’una noia que el 2016 se’n fot de la mort de la mà dreta del dictador en un atemptat d’ETA l’any 1973.

Casualitats de la vida, el mateix dia que el fiscal anuncia que demanarà nou anys d’inhabilitació per a Francesc Homs, acusat de prevaricar i desobeir el Tribunal Constitucional el 9N, i que coneixem que una jove de 21 anys de Múrcia afronta una pena de presó per haver difós a Twitter acudits sobre Carrero Blanco, el Govern de Catalunya fa un gest simbòlic de recuperació de la dignitat i de la memòria històrica entregant a una família l’anàlisi genètica que confirma la troballa del cos d’un familiar abocat en una fossa l’any 1948, víctima del a repressió franquista. La diferència es troba en les legitimitats i les legalitats amb què s’empelta cada govern.

Mentre uns utilitzen la llei per intentar enviar ciutadans a la presó per fer piulades o per cremar la foto d’un rei, els altres aprofiten la llei i la legitimació de les urnes per rescabalar la dignitat de les víctimes del franquisme. Aquí s’obren fosses i allà es persegueixen les urnes i els comptes de Twitter. Una situació que malauradament sí que fa ciutadans de primera i de segona en una qüestió que afecta la dignitat de milers de famílies a tot l’Estat. De víctimes del franquisme n’hi ha a tot arreu.

Amb aquest panorama, qualsevol ciutadà espanyol de bona fe que fins avui hagi confiat que Espanya està en condicions d’iniciar una segona transició democràtica en un termini de temps més o menys raonable, ha de tenir greus dificultats per seguir confiant-hi i no engegar-ho tot a rodar. Viu en un país en què una noia pot acabar a la presó per fer bromes –de mal gust, sí-, acusada del delicte “d’humiliació a les víctimes del terrorisme”, quan per víctima s’entén en aquest cas un còmplice de milers d’assassinats i represaliats. A aquest ritme, tindran les presons plenes de delinqüents que riuen del franquisme, mentre tots els franquistes són al carrer. Perquè qui determina què és terrorisme i què no és, exclusivament, el règim. Terrorisme és ETA, i segons qui obri la boca, també l’independentisme. Però no els GAL, ni les infinites clavegueres de l’Estat, ni l’herència franquista que impregna tots els àmbits de la societat quatre dècades després de rubricar la Transició, ni l’extrema dreta, ni la legalíssima Fundación Francisco Franco…

En resum, un mal dia per als espanyols reformistes.

DIÀLEG DE RES

La reunió entre el Vicepresident Junqueras i la vicepresidenta espanyola ha acabat com era previst, tornant a demostrar que l’operació diàleg no existeix, es un miratge que per la seva insistència comença a ser un insult a la societat catalana, per altra banda ja curada d’ensurts.

Dues hores de reunió per no arribar a cap acord, sobre els 45 punts pendents i que porten mesos en llista d’espera, ara ens diu que seria bo assistir a la Conferència de Presidents autonòmics ja que alguns afecten a la resta d’Espanya, caldria preguntar suposant que sigui així, pels que no afecten la resta, suposo que seria massa preguntar. Pel que fa al tema principal, el Referèndum, senzillament diu que no hi ha res a parlar, ja que ells no poden decidir sobre això, perquè la sobirania es de tots els espanyols i ara posen l’exemple recent d’Alemanya amb Baviera.

Per altra banda en clau catalana, trobem l’alcaldessa de Barcelona que ens diu sobre la consulta, que la qüestió no és si es pactat o no, sinó que sigui efectiu, i alhora des d’ICV Mataró en una moció del consistori de suport al referèndum acordat es posicionen en contra del mateix. Un altre miratge que cal revisar.

Cal dir sobre la reunió, que les peticions no han de faltar mai fins l’últim segon per acordar el referèndum. Segurament veurem i veiem com son criticats des d’aquí alguns representants que ho demanen, però es la nostra obligació i un capital que segur donarà rèdits, alhora sabem que això serà impossible i hem de fer via per la nostra banda. Una cosa no treu l’altra. Sobre els punts ja demanats pel President Mas, i com es costum a l’Estat quan es tracta de Catalunya, segueixen al calaix pels segles dels segles amb excuses de mal pagador, de fet son punts socials i ni tant sols tenen l’excusa del procés. Pel que fa al referèndum, i com avui ens explica en Vicent Partal, l’independentisme a Baviera es molt poc important i la pregunta d’un ciutadà no es comparable amb el moviment català, clar que no parlen del cas de Kosovo i com el va tractar Alemanya, no els interessa. Viure d’esquena a la realitat no els ajudarà, però a nosaltres si.

Pel que fa a l’entorn comú. Caldria dir a la Sra. Colau que si li preocupa aquesta efectivitat, depèn de nosaltres treballar perquè ho sigui. No ens caurà del cel. Excuses de mal pagador mai son bones conselleres. De fet l’exemple d’ICV Mataró rebutjant un referèndum acordat i situant la formació en el bàndol antidemocràtic més que una anècdota, ès la tàctica de pura indefinició en que es belluga aquesta formació i que per respecte a la societat que representa hauria d’aclarir.

En definitiva, diàleg de res.