ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA CIMERA DE L?AUTONOMISME

Sense categoria

La gran cimera anunciada amb trompetes i plateret com un esdeveniment de transcendència mundial ha acabat, com ja sabíem, donar tombs a un projecte inviable, amb els partits nacionalment espanyols, sobretot el PSOE-C presentant propostes ambigües, i ja caducades fruit de la seva indefinició, i un govern català que diu no vol repetir el viacrucis de l’Estatut, però no acaba de definir que vol dir incorporar un gran consens mantenint la proposta inicial, una cosa totalment inviable, i un deja vu que no ens pot portar enlloc.

La comèdia segueix el seu curs, el socialisme desorientat i amb un líder que vol superar en grisor al President Montilla vol diluir el pacte fiscal, i apuntalar l’espoli de per vida, apuntant la quota de solidaritat, i donant el paper de protagonisme a la Generalitat en la recaptació i liquidació de tots els impostos, o sigui fum, una mena de consorci entre Generalitat i Estat per recaptar impostos, i ells li diuen model singular i bilateral. Els populars tampoc volen sortir de la Lofca, i simplement volen una evolució que deixi enrere línees vermelles. ERC es manté ferma en la línia del Concert Econòmic, i per part de CIU en Duran ens diu que no es vol repetir el viacrucis de l’Estatut, però valora passos positius per arribar a un gran consens, i ens diu que al setembre es començarà la negociació a Madrid. Per part de solidaritat, i augurant el fracàs s’insta a incloure la independència com a Pla B.

 

Senzillament una gran estafa aquesta parodia de cimera on l’eix principal es un projecte inviable, i que sembla més destinat a esgarrapar temps per evitar aquest xoc de trens anunciat que altra cosa. Els partits nacionalment espanyols evidentment volen defugir aquesta possibilitat, i per tant presenten una evolució de l’espoli actual sense deixar de ser-ho evidentment. Els socialistes amb aquest trist paper, presenten una proposta que senzillament no va enlloc, utilitzen la paraula “protagonisme” per definir el paper de la Generalitat, i aquestes ambigüitats ja sabem que a Madrid volen dir que senzillament no pintaran res, ja que deixar les coses a la voluntat espanyola, es anar amb mala fe i contra els nostres interessos. De fet sembla increïble tant de cinisme quan aquests dos partits defensen el concert econòmic al País Basc, però ho tenen prohibit a Catalunya. ERC i SI de sembla que mantenen les posicions fermes, i nomes volen parlar de concert amb la clau de la caixa, i la independència com única alternativa viable. Arribem al govern català,  on ens diuen que no volen repetir el llarg camí de l’Estatut, però en canvi estant repetint els mateixos passos mimèticament, una prova més d’aquest desorientació interessada, busquen un consens a base d’aigualir el producte inicial, cosa que saben no es cap solució, quan tenen una majoria parlamentaria suficient per aprovar el model de concert econòmic, saben que les majories tant grans no impressionen a Madrid, i tenen un exemple ben clar amb el desmantellament estatutari. Son interessos diferents i no van lligats, per tant es estúpid intentar sumar coses inverses. Per altra banda donen una imatge davant la ciutadania de cansament i de mirar cap un altre costat, ja que perdre el temps discutint una proposta que ja ha estat negada precisament per qui l’ha d’atorgar, que ens diu que compliria amb l’Estatut actual però no hi ha diners per fer-ho, com si quan n’hi havia el complissin, això fa que la proposta d’ara es encara més impossible. Es resisteixen a posar una alternativa en forma d’Estat propi, i fugir d’un vaixell que s’enfonsa i amb nosaltres dins.

 

La oportunitat es d’or, no hi ha temps a perdre, podem ser un gran estat d’Europa, si ens deixem de mediocritats i interessos partidistes que no van enlloc, i aquests si que tard o d’hora poden provocar la fractura social que sempre parlen.

 

 

JORDI CASAS, JA N?HI HA PROU

Sense categoria

El delegat de la Generalitat a Madrid, en Jordi Casas, es l’exemple perfecte de la indignitat que ens rodeja, s’hauria de suposar que te tota la sintonia amb el Govern Català, i que la seva prioritat son els interessos dels catalans per damunt de tot, però no ara ens diu que no es moment de parlar de Pla B o Hisenda pròpia, i rebla el clau, afirmant que el pacte fiscal no es prioritari perquè cal un gran pacte d’Estat per sortir de la crisi. En qualsevol país seriós el cessament seria immediat, en aquesta disbauxa catalana els enemics de casa es consideren normals. Quin país.

Aquest delegat ens parla de la no prioritat del nou pacte fiscal, peça angular del programa de govern català, suposo que el seu, i la seva gran preocupació es deixar en segon terme els nostres interessos com sempre, per la demagògia de sortir de la crisi tots junts, ja que sinó la resta no te sentit. De fet ja no es el primer cop, ja que amb la participació del President en les consultes per la independència ja va llençar les seves critiques. Parla de la prioritat del pacte a l’estat amb PP, PSOE, CIU i PNB, i evitar el risc d’intervenció i de fractura social, com deia va criticar les consultes ja que no creia que fos el camí, i menys amb la participació presidencial amb un camí on es pot fer la famosa esquerda social. Tot un insult als catalans en la línia de la delegada del govern espanyol a Madrid, per cert un càrrec curiós, que demana que catalans i bascos ens disculpem per la xiulada a la final de copa de futbol, i pels insults a la Esperanza Aguirre, per suposat no comenta res de la manifestació falangista. El ministre Gargallo encara la supera quan acusa aquest fet de la xiulada, i el combina amb el risc d’intervenció, per no presentar una imatge d’unitat davant els mercats, tot un despropòsit dia rere dia.

Una situació surrealista que nomes s’entén d’un territori colonitzat, i amb molts interessos per enganyar el poble, i no deixar-lo veure que hi ha alternativa a aquesta mediocritat. El cas del Jordi, es el mateix que si un ambaixador de l’estat que vulgueu, abandones les seves funcions que sempre estant relacionades amb els interessos de l’estat que representa, i ens digues que es més important els interessos d’un altra. Crec que no ens ho imaginem, i la conseqüència seria la seva substitució. De totes maneres, quan parlem de Catalunya la cosa canvia, el delegat de la Generalitat es pot permetre el luxe de dir que la principal aposta del seu govern no es prioritària, i si en canvi la falsedat de sortir tots junts de la crisi, com un “ara no toca”. Demano una mica de dignitat, i el seu cessament, una cosa es que el pacte fiscal sigui un frau en si, ja que qui te poder per atorgar-lo ja ha dit no moltes vegades, però l’altra es això, renunciar al que som, a reclamar els deutes de l’Estat, a seguir pagant un espoli de prop del 10% del PIB que aviat ens deixarà totalment escurats, per una causa comuna i una possible intervenció. Caldria dir-li si no veu que nosaltres portem vora 300 anys intervinguts, i sembla que no es important. Menyspreu a les consultes, quan era democràcia participativa, i exercir a traves de la societat civil el dret a decidir, es francament impropi de qualsevol càrrec amb democràcia. Per la seva banda des de les Espanyes la seva paranoia no te límits, i vinculen la xiulada a l’himne, un acte en definitiva de reafirmació nacional amb el risc d’intervenció, això si no parlen de la manifestació falangista que en una democràcia hauria d’estar prohibida, ja que incita a l’odi i la violència, i no citen que el maltractament que patim sobretot la part catalana a tots els nivells, i amb menyspreu a tots els nostres símbols no sembla ser motiu  de polèmica, però si la reacció afirmant la nostra identitat que per desgracia seva  no es la mateix que ells, i tant sols la imposició ho vol aconseguir.

 

CAMPANYES QUE ES FAN ESPERAR

Sense categoria

Al mateix temps que els populars sembla preparen una campanya per explicar la seva veritat sobre Catalunya, o sigui una mentida rere un altre, negant qualsevol discriminació al nostre territori, la gent es comença a preguntar per quan una campanya des de les institucions per explicar l’espoli que patim, causa de molts dels mals que desprès veiem reflectits a la nostra vida. Crec que cal passar de les denuncies individuals o les proclames, a simplement explicar aquest fet sense precedents a la ciutadania. 

Fa mesos que arrel del pacte fiscal molts membres de la societat civil i del propi partit de govern, demanant aquesta campanya, per fer pedagogia interna sobre les causes principals del dèficit econòmic. Qui millor que la màxima institució catalana per dur a terme aquesta explicació que es una qüestió de país, i on moltes entitats podrien posar els seus coneixements al servei d’aquesta causa, penso per exemple amb el Cercle Català de Negocis o la Fundació Catalunya Estat, que ja tenen molt definit aquest tipus de conferencies amb dades contrastades, i molt ben estructurades que reflecteixen la crua realitat, i siguin apart una finestra oberta de cara a que molta gent vegi que la independència es l’única sortida. Des de l’Estat veiem com l’insult es continu, l’escriptor Alvaro Pombo premi Nadal 2012 assegura que en democràcia no hi ha hagut cap sentiment anticatalanista a Espanya, ni es persegueix la nostra llengua, això ho porta el fonamentalisme català, o el ministre espanyol que parlant de la xiulada a l’himne espanyol de la final de Copa, ho exemplifica dient que tot espanyol ben nascut guardaria un protocol de respecte al escoltar-lo.

 

Realment, i com deia l’altre dia no podem estar amb el victimisme permanent i el dret a pataleta, o inventant maratons per la pobresa com el passat diumenge, o retallant causes tant sensibles com educació o sanitat, sense explicar la causa fonamental de tota aquesta indignitat. Tenim les dades fiables, fins hi tot l’Estat espanyol amb els diferents mètodes que va utilitzar per confondre al personal sobre el tema va reflectir clarament el greuge català. Ens cansem de sentir com hi ha un rumor de fons sobre l’espoli, però sembla que fa por exposar-ho directament a la població, com qualsevol govern competent hauria de fer. Aquesta xacra s’ha de denunciar, i la societat te dret a saber sobre el tema, i que pugui gaudir d’elements de judici quan arribi el moment per prendre decisions, segurament es per això que no se’n fa campanya, ja que els nostres partits, be per covardia o be per interessos, no volen el xoc de trens que tard o d’hora s’ha de produir, i prefereixen passar de puntetes sobre el tema fonamental, aquests 20 mil milions que marxen cada any per no tornar mai més, deixant de banda la resta de greuges en inversions, infraestructures, desenvolupament, i una llarga llista que afegiríem a la quantitat inicial. No pot ser que segurament alhora de portar aquest pacte fiscal a Madrid els partits nacionalment espanyols comencin la seva intoxicació amb total impunitat, els populars amb la seva campanya, i els socialistes venen que independents seriem pobres i abandonats sense cap més argument que la falsedat, i la demagògia, i nosaltres no puguem explicar el nostre mal, es com si un doctor que ens visita, no ens digues quina es la nostra malaltia.

 

En definitiva, un poble que no s’estima a si mateix, no val gaire la pena, i sembla que els nostres representants, i una bona part de la societat civil viu encegat per la retallada i les culpabilitats properes, i no vol veure més enllà les causes principals del problema, entomant tots els insults peninsulars, cosa que li faria pensar amb el guariment en forma d’estat propi.

 

 

 

 

LA CIMERA DE LA UNITAT NOCIVA

Sense categoria

Amb pocs dies el President Mas ha convocat a tots els partits catalans per trobar una unitat al voltant del famós pacte fiscal, evidentment la maquinaria de cada partit ja ha fet les seves estratègies, l’ombra de la unitat de fireta estatutària torna a sobrevolar el Parlament, i sembla que per segon cop s’utilitzaria aquesta paraula quasi maleïda per tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, ja que nomes hi ha dos projectes possibles,  i no son compatibles, o es defensa els interessos catalans o els espanyols, i això no admet cap tipus d’unitat.

Sabem que tant CDC com ERC observant amb atenció el procés escocès que acabarà amb un referèndum el 2014, alhora escoltem com diuen que cal tenir voluntat política per iniciar un procés cap a la independència, i pensen que el que succeeixi portarà conseqüències per altres processos similars, i cal treure’n lliçons, que passen per posar el context, de que SNP es va comprometre amb transparència a fer aquest referèndum, i simplement compleix  el programa electoral, cosa que aquí de moment no tenim. A Catalunya seguim remenant les cireres de la farsa del pacte fiscal, de moment sembla que les pressions als populars serien una abstenció hipòcrita per evitar un acord de CIU, ERC i ICV, que ens podria acostar a un procés com l’abans esmentat, i que evidentment no volen de cap manera en benefici dels seus interessos, i que forçaria al PSOE-C a no quedar sol, i seguir el mateix camí per crear aquesta falsa unitat, per arribar a Madrid i avortar qualsevol pacte a l’estil de l’Estatut. En definitiva la dependència espanyola hauria guanyat, i Catalunya tornaria a viure un episodi trist i indignant, culpa de la covardia i poca predisposició dels nostres polítics.

Realment la unitat es una paraula que torna a reviure a l’ambient, i te rere seu una llarga experiència de fracassos que tots coneixem prou be, la unitat estatutària, aquell 90% famós, va trigar  hores a quedar esmicolat, ja que tots sabíem que era absolutament fals, i quan es van presentar els projectes a Madrid, la part catalana va quedar tocada i enfonsada des del començament, amb les conseqüències que tots sabem, un llarg procés pràcticament per res, el cansament de la ciutadania, i la constatació que els nostres partits un cop més no van estar a l’alçada, i van presentar les seves misèries com mai, tard o d’hora. Ara aquesta estratègia sembla que torna a ser escollida pel nou model financer, un model que hauria de ser un concert econòmic amb la clau de la caixa a Catalunya, la recaptació total, i el pagament per serveis prestats, cosa que esta a les antípodes del que poden defensar els populars i socialistes o el mateix Duran a UDC, per tant nomes hi pot haver una manera de conjuntar les dues posicions, aigualint el model en poc més que una nova versió de l’espoli que patim des de fa molts anys, i poca cosa més, altrament es impossible, i tothom ho sap, per tant aquesta obstinació en crear un escenari artificial que en res ens afavoreix, no te cap sentit. Nomes te sentit a partir de la tàctica partidista de tots plegats, que passa com deia abans, perquè els dos principals partits nacionalment espanyols no hi votin en contra, i desprès senzillament ocupin la posició que tots sabem, es a dir en contra dels nostres interessos. Per la part catalana, per cert majoria al Parlament, nomes pot significar intentar escenificar un nou fals avenç que desprès de l’experiència anterior, i l’allunyament de la ciutadania per aquests processos, que nomes ens perjudiquen, i a nivell d’imatge catalana son indignants.  La solució seria bastant clara, una majoria que ja hi es pel concert econòmic, similar al País Basc, cosa que evidentment no serà acceptada, i demostrarà la pèrdua de temps irresponsable en aquests temps de crisi per Catalunya, i un pla B, que es diu estat propi, on quedi clar que els nostres interessos i els de l’Estat espanyol son molt diferents, i no els podem barrejar, cosa que molts intenten evitar.

 

 

 

 

LA MARATÓ DE TV3

Sense categoria

Avui la nostra televisió pública fa una marató extraordinària dedicada a la pobresa, i prop de 300 entitats ja han presentat projectes d’ajuda on aniran els diners recaptats, més de 600 mil a les 17 hores. De fet els mateixos presentadors parlen de que en el context de crisi econòmica i retallades ha disparat les necessitats, i sobre un 20% de població adulta catalana, i prop de 25% de joves ho pateix. El mateix president ens diu que les coses estant al límit, i demana la solidaritat. Tot el suport a la iniciativa, encara que com reflecteix l’article del Xevi Xirgo que us adjunto, hi ha un punt d’indignitat i cinisme en aquesta iniciativa, ja que una causa molt directa d’aquesta xacra per qualsevol societat, es la nostra relació malaltissa amb Espanya, el nostre espoli consentit, i els greuges continus que patim, i ja n’hi ha proa de desviar la mirada, i fer veure que tot es normal, com diu ell una marató per la independència seria anar directament a l’arrel del problema, com deia aquell no li donis peixos per menjar, sinó una canya, i li ensenyes com es fa servir, aquesta es la solució.

I la ‘Marató per la independència’?

Tv3 emet avui la Marató per la pobresa i serà un èxit. I no discutiré gaire que aquesta és una de les funcions de la televisió pública d’un país. Les coses van mal dades, molta gent pateix i TV3 ha decidit tirar endavant “un projecte excepcional com a resposta a la creixent demanda de col·lectius i del conjunt de la societat catalana”. Collonut. Serà un èxit i tots ens hi hem d’abocar. Però, posats a fer pedagogia i a sensibilitzar-nos davant determinades situacions, que és el que farà durant tot avui TV3, potser ja comença a ser hora que, a banda de La Marató de desembre i la Marató per la pobresa d’avui, TV3 programi també per a un dia d’aquests la Marató per la independència. O, si ho volen en llenguatge convergent, la Marató per la independència fiscal. Perquè, posats a fer pedagogia, que és el que ha de fer la televisió pública d’un país, insisteixo, podria explicar durant tot un dia que si som més pobres també és per culpa d’Espanya. Podrien explicar que cada any el 8% del PIB català se’n va a Espanya i no torna; que l’Estat ens deu 8.605 milions d’euros que ens havia promès i no ha pagat; que de cada euro que l’Estat recapta a Catalunya 43 cèntims no tornen, que ens incompleixen constantment els compromisos d’inversió en infraestructures, i un llarg etcètera de desinversions que no podrien omplir una Marató sinó dues. Tindrien cua de grups per actuar de franc i milers de catalans es mobilitzarien arreu del país. Que l’endemà de la Marató per la independència continuaríem essent dependents d’Espanya? Segur. Demà tampoc haurem solucionat la pobresa, i bé que avui fem una marató, no?.

XEVI XIRGO

 

LA XIULADA DEMOCRATICA I EL RIDICUL IMPERIAL

Sense categoria

La final de Copa a Madrid va demostrar clarament que dues nacions oprimides com son el País Basc i Catalunya, caminen pel que fa a la seva societat juntes cap al mateix anhel amb immensitat de gestos de complicitat i amistat. Pel que fa al  paper de l’Estat espanyol, va seguir fidel al seu estil d’imposició a esquenes de la realitat, escorcolls d’estelades i xiulets a l’entrada del camp, i tota mena d’abusos policials. Ja dins al recinte intentar apaivagar la gran xiulada al Príncep i l’himne espanyol, amb la demostració tècnica que TVE va augmentar el volum auditiu per amagar el fet que a l’estadi va ser molt clar. Un cop més la democràcia d’anar per casa espanyola, intenta manipular la historia, una historia que li espera amb la pèrdua d’aquestes dues velles nacions per sempre més, us adjunto vídeo enregistrat en directe dins el Camp, i que es una demostració més dels fets reals.

NACIONALISME EXCLOENT

Sense categoria

La nova assignatura d’Educació per la ciutadania, situa al costat del terrorisme el terme nacionalisme excloent, i oblida que segons la Constitució espanyola hi ha una divisió entre regions i nacionalitats que no esmenten. Al final, i davant les queixes catalanes retiraran la frase, i fins hi tot han afegit que no sabien que feriria sensibilitats, i encara han allargat el cinisme dient que volen fer una assignatura totalment neutre. Doncs sort que havia de ser neutre, se’ns dubte del vertader nacionalisme ferotge i excloent, com es l’espanyol, qualsevol cosa menys neutralitat.

Aquesta nova Educació per la ciutadania pretén convertir-se en adoctrinament als nens de l’ESO, la consellera Rigau ja ha expressat el seu rebuig al seu contingut, que associa nacionalisme amb excloent ,i el situa al costat del terrorisme o el fonamentalisme religiós, obviant com deia abans el terme nacionalitats tal com mana la Constitució que tant els agrada segons el que. De fet es l’única consellera que ha expressat queixa, la resta callats. Parlant des de Madrid de neutralitat, i rebuig a les carregues ideològiques, sense ser conscients que algú podia ser ferit en la seva sensibilitat. De fet Rigau va expressar que aquest terme proposat, quan es diu a Catalunya, molta gent entén que vol dir el nacionalisme espanyol.

La mentalitat espanyola es aquesta, nomes hi ha un únic nacionalisme vàlid al món, aquest es l’espanyol, la resta molesten, i si es diu Catalunya el rebuig ja es total. De fet aquestes assignatures volen recordar, pel que m’han dit, jo no ho he viscut “la formació del espiritu nacional”, que la dictadura practicava a les escoles, i amb una democràcia crec que sobren, més enllà d’explicar els valors principals d’una societat, posar excloent a nacionalisme, nomes s’entén des d’un nacionalisme que vol eliminar a la resta o simplement a cop d’imposició anul·lar-los, si parlem de l’Estat espanyol, això nomes ho practica el nacionalisme espanyol, no es pot pretendre, que els nacionalismes minoritaris per número de població a damunt se’ls titlli d’excloents, quan es tot al contrari, volen cohesionar el seu territori en base a una cultura, una identitat  i un perfil propis que els fa singulars. No es de rebut posar-los al costat del terrorisme, suposo que inclou el terrorisme d’estat amb un exemple clar com els GAL, o quan l’Estat demostra un cop i un altre ,que no li interessa la pau, ja que es la seva coartada perfecta, aquest es el terrorisme més greu i perillós, i al costat del fonamentalisme religiós, suposo que deu especificar que no ens referim nomes a l’Islam, sinó a totes les religions per igual, inclòs el catolicisme, on també hi ha una bona part de fonamentalisme que es denunciable i nociu. De fet, es curiós que el seu llibre sagrat, anomenat Constitució, en aquest cas es obviat, ja que no els interessa pel seu adoctrinament. Ens parlen de neutralitat i negació de carregues ideològiques, quan saben perfectament que no compleix cap de les dues condicions. No es neutre, ja que esta clarament validant una visió interessada dels termes, i evidentment porta gran carrega ideològica, la mateixa que amb la seva xenofòbia i paranoia no admet cap altre conducta, llengua o identitat que la seva.

En definitiva, una assignatura totalment manipulada, i on les diferències entre dictadura i democràcia de baixa qualitat son més febles que mai, viuen al regne del tot s’hi val per justificar els seus objectius, que son idèntics al regim anterior, almenys pel que fa a Catalunya.

 

 

 

ENS VOLEN A PORTA TANCADA

Sense categoria

Les declaracions aquests dies de la dirigent Popular Esperanza Aguirre, son una prova més, de l’estil democràtic d’aquesta gent, i sobretot la manera d’imposar-lo. Son reaccions que demostren que no podem estar un minut més en aquest estat amb personatges com aquest amb tot el suport de la caverna mediàtica, però en definitiva amb zero d’estratègia, tal com ens diu l’escrit del Jofre Llombart, es el millor que ens podria passar, una suspensió del partit per xiular uns símbols que no sentim, i ens oprimeixen. No puc imaginar la cara dels mandataris internacionals, hauríem fet un salt endavant molt positiu, malauradament crec que tant sols quedarà amb una bruixonada més de l’estil fatxenda de l’Esperanza, una gran aliada per la nostra causa.

Ens volen a porta tancada

“Que es xiuli amb tota la força del món fins a provocar la suspensió del partit. Que tinguin el valor de fer-ho”

En un brillant exercici de cortina de fum per amagar els problemes d’una autonomia en BANKIA-rrota, la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha proposat que la final de la copa del Rei es suspengui si es xiula l’himne d’Espanya. I va apelar fins i tot al Codi Penal tot recordant que l’ultratge a la Corona ho contempla com a delicte.

Doncs francament, que voleu que us digui… Que hi estic a favor. No hi hauria res millor que passés això. Els estrategues intel·ligents del nacionalisme espanyol aconsellen desarmar els nacionalismes català i basc a través del silenci, la fatiga i el menysteniment. I davant de l’amenaça del xoc de trens, procuren canviar de via perquè no hi hagi aquest xoc, que el nacionalisme català circuli cap a enlloc fins a la bogeria, la crisi d’identitat i la divisió interna, una mica com feia Felipe González i que quasi aconsegueix a través de Mecano i Pedro Almodóvar.

Però per sort tenim una Esperanza Aguirre que posa les coses al seu lloc, que presumeix de tenir un tren més gran i potent que el català i que en definitiva ens recorda que hi ha un conflicte polític i que la voluntat última del nacionalisme espanyol és això, procurar que juguem a porta tancada, sense que ningú ens vegi. Però ai las, amb el futbol hem topat. Us imagineu quin ressò se’n farien els mitjans de la resta del món? “Suspesa la final de la copa espanyola pels xiulets de bascos i catalans”. Seria fantàstic. En canvi, si es xiula l’himne però el partit es juga, suposo que al resum del partit als mitjans estrangers hi sortiran els gols de Messi, Iniesta i companyia i la xiulada sortiria de manera folklòrica, just com voldria l’estratega intel•ligent de l’espanyolisme.

Per tant, un consell: Que es xiuli amb tota la força del món fins a provocar la suspensió del partit. Que tinguin el valor de fer-ho. Però aleshores, que crei precedent: al primer “Puta Barça i Puta Catalunya” que se senti, l’àrbitre que suspengui el partit, una mesura que de tant repetida ens portaria quasi a una paràlisi de la Lliga espanyola. Estic segur que els seguidors que diuen “Puta Catalunya” entendran perfectament els motius de la suspensió i respondran amb una elegant reacció a la suspensió del matx.

Jofre Llombart

NOVA LLIÇÓ MAGISTRAL DE JOAQUIM MARIA PUYAL

Sense categoria
Ahir es van entregar els guardó de Català de l’any que organitza El Periodico, i el guanyador va ser el mestre comunicador Joaquim Maria Puyal. El seu discurs senzillament va ser impecable, amb les paraules adequades en cada moment, i demostrant un cop més la seva vàlua. Crec que val la pena pels que no ho van fer de veure el discurs sencer, i sobretot al final quan dirigint-se al President Mas, que el veia sol, i que si vol superar això i mira enrere tindrà un poble darrere que junts es imparable, crec que a bon entenedor no fan falta més explicacions.

LA TÀCTICA DE LA POR I EL CINISME

Sense categoria

Els dos partits o delegacions dels dos partits majoritaris a l’Estat Espanyol, em refereixo al PP i al PSC, curiosament i davant la falta d’arguments amb cara i ulls per justificar la submissió catalana pels segles dels segles, encara que sigui amb el perill de desaparèixer com a poble econòmicament i culturalment, esgrimissin el discurs de la por i la mentida, en forma d’una Catalunya totalment pobre, sense recursos i abandonada a la seva sort, si esdevé un futur estat.

Els dos partits coincideixen amb discurs, una dada significativa, que ja sabíem i que anirà en augment a mesura que el procés per la independència vagi cremant etapes. El creixement del sobiranisme, fa que el líder socialista Pere Navarro, ens digui que una Catalunya independent seria un país més petit i més pobre, i acusa Mas d’utilitzar el pacte fiscal per separar-nos d’Espanya. Coses gairebé idèntiques a les que ens diu el president gallec, el popular Nuñez Feijoo, que diu que hi ha comunitats que volen ser nació, i si ho fossin estarien intervingudes. Navarro diu que la postura secessionista no convé als catalans, ja que tancar-nos amb nosaltres mateixos no solucionarem els problemes. El cinisme i la paranoia arriba a límits com Esperanza Aquirre, preocupada pels xiulets a l’himne espanyol a la propera final de Copa, i que diu s’hauria de suspendre o jugar a porta tancada, tot un cant a la llibertat d’expressió.

Realment, i com moltes vegades he acabat denunciant, aquests dos partits no defensen els interessos dels seus votants, i això ja de per si es greu, defensen cegament una unió perjudicial pel territori català que saben perfectament, encara que sembla que la paraula espoli no la utilitzin molt. El partit que segueix en estat de confusió, i que pot acabar en posicions molt marginals amb en Navarro al capdavant, ens veu més petits i pobres independents, segurament no s’ha molestat a mirar o si, que els estats més petits son els més eficients, i van millor econòmicament, nomes cal que miri Europa, i veurà de que li parlo, altrament tampoc ha vist els estudis basats en dades reals que Catalunya passaria a ser el quart PIB europeu, si fos un estat. Son dades que parlen per si soles d’una evidencia, un estat petit i molt més cohesionat per lògica, i podent fer servir els seus recursos a favor dels seus propis interessos, es la millor opció, i Catalunya no seria l’excepció. Potser s’hauria de preocupar de la salut econòmica d’Espanya sola, ja que aquesta no esta tant clara, i sense la mamella catalana, la intervenció o fallida estaria a un pas. Per cert un tema que sembla que el president gallec no acaba d’entendre, la situació espanyola fruit de la seva política econòmica equivocada, i la seva malversació esta a la vora de la intervenció, Catalunya sense l’espoli econòmic que pateix, augmentaria de cop el pressupost de la Generalitat en un 56%, nomes amb això, per tant no te cap sentit el seu discurs de la por. També fa gracia quan diuen que no ens convé, jo pregunto a qui no li convé ser més ric, gaudir d’un millor estat del benestar, controlar els seus propis recursos, i en definitiva gaudir d’un estat millor amb veu pròpia al món, i sortint de la closca cap a l’exterior, jo crec que Espanya no hi renuncia a tot això, per alguna cosa deu ser. El resum vindria ser l’Esperanza Aguirre, que com en els millors temps dictatorials, decreta que ha d’opinar i fer la gent a l’escoltar un himne o expressar la seva identitat sense  dret a discussió, en un altre atac d’aquest famós imperialisme espanyol que l’ha acompanyat al llarg de la historia.

En definitiva, un paper ben poc galdós haver de dir coses absurdes per intentar minimitzar un projecte que veuen va de debò, i no te rival en arguments, sense utilitzar la falsedat  en grans proporcions.

 

 

LA CONFEDERACIÓ TE MÉS CONCRECIÓ QUE L?ESTAT PROPI

Sense categoria

Interessant entrevista la que he llegit amb l’alt càrrec d’Unió Democràtica Ramon Espadaler, on deixa algunes consideracions que per força mereixen ser analitzades, se’ns dubte la defensa de la confederació per davant de la independència, arriba a tics increïbles que mereixen ser comentats, i que quan Catalunya s’hagi convertit en un Estat es podrien publicar en un llibre, per arriba a veure fins on pot arribar la indignitat nacional en una nació ocupada durant molt de  temps.

Espadaler primer ens explica que la relació dins la federació no ha canviat, i que tenen la voluntat de sumar per donar servei al país, per altra banda les critiques des de CDC son minimitzades, i interiorment creu que el liderat de Duran ha sortit reforçat amb una candidatura alternativa, i no veu l’hora de donar un relleu al capdavant, alhora no te percepció de falta de “fair play” en el Congrés. Ens justifica el no a la independència, però reconeixent l’autodeterminació i les estructures d’estat, ja que aspiren a la sobirania cultural i lingüística, per ser nació, i un pacte fiscal similar al concert. Defensa la confederació, ja que a  diferencia de la independència marca una gradualitat, amb un esforç de concreció per definir el com, i es mes inclusiva ja que aplega més sensibilitats, la política es definir el camí per arribar a l’horitzó., veu molt difícil un nou model financer però volen generar grans consensos a Catalunya, per això lloa a Duran per intentar incloure el PSOE-C, finalment creu que no serem intervinguts.

Efectivament, diu que la relació del partit no ha canviat, però jo diria que si dos partits van units, i encara que a la pràctica van al mateix lloc, teòricament van en direccions diferents, això no te massa viabilitat en un país seriós. Es curiós com no veu hora de donar relleu a un dirigent que porta 30 anys en el càrrec, quan per higiene democràtica hauria de ser una exigència, i una prova de salut de valors democràtics. Diu que ho va veure tot normal en el transcurs del congrés, però jo diria que aprofitar el discurs de presentació de la gestió passada per criticar l’alternativa de futur, no te res d’ètica, i molt de males arts. Quan be el caos es quan no defensen la independència, però si l’autodeterminació i estructures culturals d’estat. De fet l’autodeterminació es veu que la defensen per qualsevol territori del món, excepte Catalunya, es veu que ens consideren ciutadans mundials de segona, ja que tenim menys drets, i freguen l’esquizofrènia quan ens vol culturalment independents, però no socialment o econòmicament, que es que no ens veuen capaços, o es que el poble es massa infantil per prendre les seves pròpies decisions, es una mena d’insult a la ciutadania catalana en aquest cas. Defensen una confederació per les raons abans esmentades, hauria de dir que primer s’hauria de ser un estat per confederar-se, diu que te més gradualitat, caldria preguntar-li per arribar on, i dir que la independència també te un procediment gradual per arribar-hi, però la meta es molt més desitjable. Ens diu que te mes concreció, es veu que un estat no es un fet concret, diu que aplega més sensibilitats, suposo que no es tracta de recollir sentiments a nivell planetari, es simplement aplegar els del territori que es vol convertir en un estat, ja n’hi ha prou, i on rebla el clau es amb el camí per arribar a l’horitzó, es veu que un procés cap a la independència no ho veu com un horitzó, suposo que no te paraules per definir-ho. Finalment, i dins aquesta paranoia aplaudeix voler incloure el socialisme dins aquest pacte fiscal, jo li diria que confon desig i necessitat, ja que per aquesta via inútil nomes ens val el concert econòmic, o sigui la clau de la caixa, i la recaptació de tots els impostos amb una aportació a l’estat pels serveis prestats, i això amb els partits nacionalment espanyols com el PSOE-C, evidentment mai donarà suport.

En definitiva, ens defineix molt be com aquest partit vol seguir sent un fre per Catalunya, i perverteix els termes a falta d’arguments, per defensar el que defensen amb grans consensos inútils, ja que qui decideix, ja ho ha fet.

 

 




PERDRE LA POR (2)

Sense categoria

En aquests moments on el govern cada mes ha de presentar els comptes a Madrid per la seva supervisió, i on els greuges es van acumulant sense plantar cara políticament, la força de la societat civil escenificada avui amb el No vull pagar 2, es la demostració de que hi ha coses que estant canviant, ni les 16 mil denuncies enviades, ni l’actitud de vergonya del nostre govern a l’assumpte han fet enrere un moviment, que tot hi la seva possible instrumentalització per més d’un partit polític, es manté ferm en la seva reivindicació justa, i que dona idea de que la indignació te un límit, i aquest ja ha estat traspassat fa molt de temps.

EL RISC DE CATALUNYA

Sense categoria

Les paraules de Sanchez Camacho afirmant que les pensions estarien en perill amb una Hisenda pròpia, ja ratllen tots els nivells de cinisme, o sigui que amb la clau de la caixa, i podent disposar de tots els nostres impostos, les pensions catalanes estarien pitjor que amb l’actual forat de 20 mil milions anuals del nostre espoli fiscal directe, deixant altres partides a banda. Se’ns dubte quan no hi ha arguments per defensar la nostra unió al llast espanyol, s’acaba fent el ridícul d’aquesta manera, aquest escrit de la professora de teoria econòmica Elisenda Paluzie sobre la realitat del nostre finançament, li seria de gran ajuda a la dirigent popular.

Inseguretat i deslleialtat

Encara que el nou sistema de finançament ha millorat, en relació amb l’anterior, les finances de la Generalitat, molts problemes subsisteixen. En primer lloc, quantitativament els guanys són molt limitats quan es comparen amb el dèficit fiscal que suporta Catalunya. Estimacions recents del govern de la Generalitat mostren que el dèficit fiscal estructural el 2009 (primer any de vigència del nou model) no s’ha reduït i segueix sent superior al 8% del PIB català. Així, la diferència entre els impostos pagats a l’administració central i la despesa efectuada a Catalunya seria de 16.400 milions d’euros (el 8,4% del PIB de Catalunya).

En segon lloc, cal destacar que són diversos els problemes associats a l’absència de poders efectius en la recaptació dels tributs. El govern de l’Estat recapta directament el 90% dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya, i el 85% dels impostos inclosos en el sistema de finançament autonòmic. Aquests impostos són transferits a la Generalitat de Catalunya mitjançant bestretes i al cap de dos anys s’efectua la liquidació. Aquesta situació provoca incertesa respecte als ingressos efectius que el govern de la Generalitat tindrà per finançar el seu pressupost. Per exemple, les recaptacions van ser sobreestimades pel govern central el 2008 i el 2009 i en conseqüència el govern de la Generalitat haurà de retornar 2.478 milions d’euros al govern de l’Estat en els pròxims cinc anys.

A més, el govern de l’Estat ha utilitzat arbitràriament el seu poder en decidir quines bestretes avançava a les comunitats autònomes. Per exemple, el 2009 i el 2010 va pagar bestretes del fons de competitivitat mentre que el 2011 va decidir no avançar aquest fons, que representa la meitat dels guanys del nou model. Finalment, l’Estat també actua deslleialment en el compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que fixa un nivell mínim d’inversions de l’Estat a Catalunya i que va ser concretada en un acord del govern de l’Estat i el govern de la Generalitat el 2007. En compliment d’aquest acord, l’Estat havia de pagar el 2011 a la Generalitat 759 milions d’euros per les inversions no executades a Catalunya el 2008, xifra que es va negar a pagar malgrat tractar-se d’una partida inclosa en els pressupostos de l’Estat.

I per si això no fos poc, les mesures extraordinàries d’ajust aprovades al desembre pel nou govern espanyol segueixen la tònica habitual d’utilització malèvola de les ambigüitats jurídiques. L’Estat ha decidit augmentar l’IRPF i preveu una recaptació addicional de 5.358 milions d’euros per aquest concepte. La primera lectura feia preveure que per la via del model de finançament autonòmic a la Generalitat li tocaria un pastís considerable d’aquest augment (el 50% de la recaptació addicional a Catalunya), però la lletra petita de la Lofca permet a l’estat interpretar que l’increment és del tram estatal i correspon a l’Estat. Això significa que augmentarà el dèficit fiscal de Catalunya. Suposant que al voltant del 22% de la recaptació es faci a Catalunya, l’Estat ingressaria uns 1.200 milions d’euros més dels ciutadans catalans. D’aquests, tradicionalment, només la meitat retorna a Catalunya via la despesa pública estatal. Per tant, caldrà afegir 600 milions d’euros més a l’espoli fiscal. En definitiva, inseguretat jurídica i deslleialtats constants són la tònica del tracte fiscal que rep Catalunya de l’Estat espanyol, i les mesures excepcionals per la crisi no en constitueixen cap excepció.

Elisenda Paluzie, Professora de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona.

DES DE FORA HO VEUEN MÉS CLAR

Sense categoria

Ara ha estat el Financial Times que desmunt les teories de populars i socialistes espanyoles per rebutjar el concert econòmic català, i el rotatiu assegura que pot ser part de la solució, per contra intervenir les autonomies per força portarà Espanta a un problema polític real. També l’agencia Moody’s diu clarament que el problema principal català es l’espoli econòmic de 20 mil milions anuals, que es malbaraten fora sense retorn possible. De fet des de dins, l’ultima acció indignant es presentar el pla de retallades a Madrid que controla fins l’ultima xifra, i on han inclòs els 211 milions corresponents al 2009, que per part del ministre Montoro ja ha ratificat que no pagaran, precisament aquest personatge es el protagonista de l’escrit de Salvador Cardús que us adjunto, i que dona idees del que properament podem viure en aquest país.

#ignoremmontoro

Sembla ser que qui està disposat a passar als annals de la provocació –i, en aquest sentit, a ser un dels principals agents de conscienciació independentista-, és el ministre d’España Cristóbal Ricardo Montoro (Jaén, 1950). Com que amb tothom qui parlo que en té un cert coneixement del personatge, em diu que és un home ben preparat i savi, he de creure que les seves provocacions ni són gratuïtes ni fruit de cap mena de solellada per haver-se deixat el barret a casa. Per tant, les dues altres alternatives poden ser, una, que l’home estigui realment nerviós a la vista de la magnitud del desastre que ha de comandar o, dues, que siguin provocacions pal·liatives molt calculades per mirar de desactivar el desafiament que tard o d’hora, no en tinc cap mena de dubte, el govern de la Generalitat de Catalunya plantejarà a Espanya.

Com que no insulta qui vol sinó qui pot, també he de dir que caldria que no perdéssim la calma. El “que si pitos, que si flautas; que si flautas, que si pitos” del ministre Montoro per referir-se a l’exigència de pacte fiscal, siguin nervis, siguin envits, una vegada fet l’avís de rebut i dir-li que per aquí no hi passem, no ens hauria de fer perdre ni un minut de son, i menys d’energia constructiva. Deixem que responguin els qui en saben i des d’on cal, com ho feia la mateixa Pilar Rahola a La Vanguardia de dimecres. Si algú perd els nervis, o si ens vol desafiar, després de dir-li que una cosa és que ens pispi la cartera i una altra de ben diferent que ens falti al respecte, allò que ha trobar és la màxima indiferència. Per dir-ho així, o no se’l torna a convidar –que en prenguin nota les organitzacions que habitualment perden l’oremus per tenir un ministre al sobretaula-, o si se’l convida, se li fa un boicot d’assistència. O sigui, li fem un #ignoremmontoro.

I és que les energies constructives, des del meu punt de vista, seria convenient que les anéssim acumulant des d’ara per quan, potser abans de final d’any, hàgim de sortir a fer costat al Parlament, amb el Govern davant, en la defensa de l’autogovern i fins que aquest mateix Parlament estigui en condicions de plantar cara definitivament a l’Estat –cada dia més dèbil- i amb probabilitats d’èxit raonables. I dic que cal acumular-les, perquè en faran falta moltes. La manifestació del 10-J hauria de quedar com a una anècdota davant del gest de força que caldrà fer el dia D i l’hora H. Si la independència –ai, perdó, volia dir l’estat propi- és l’objectiu més ambiciós que mai es pugui proposar un poble, el risc, el compromís i l’esforç que caldrà fer en la fase de la ruptura, serà d’unes proporcions titàniques. Pels dolors de part del nou estat no hi haurà epidurals que valguin.

Salvador Cardús

.

LA GENERALITAT EN JOC

Sense categoria

Segons paraules de l’expresident Pujol, està molt preocupat perquè la Generalitat està en perill, ja que Catalunya podria ser intervinguda en breu, per la seva banda el president veu impossible el pacte fiscal, i convida a la societat catalana a un acte unilateral sobre la hisenda pròpia, un camí segons ell desconegut. De veritat creuen que gairebé 300 anys desprès hi haurà una mobilització general per un objectiu tant pobre. Crec que encara no s’han assabentat de res o no volen viure la realitat del país.

El president diu que dubta de la intervenció, i es veu reclamant a la societat catalana la reclamació d’aquesta hisenda pròpia, per la via del pacte o per pròpia decisió. En una entrevista televisiva no ha aclarit si es referia a una consulta o no, però demana una pinya entorn l’objecti, amb un acte de fe, ja que el pacte fiscal rebrà una negativa, i s’ha comprovat que durant 30 anys l’acord amb l’Estat no es possible, ja que Catalunya ha fet molt més per l’Estat que a la inversa, i la situació reclama un acte de dignitat. Per altra banda el líder socialista Pere Navarro, vol un pacte fiscal on es senti còmode fins hi tot el PP, que deixarà l’Estat espanyol sense arguments per la negativa. Per últim l’expresident Pujol creu que perilla la institució catalana, ja que l’endeutament es molt perillós, i veu factible la intervenció total.

Realment, el president ja assumeix obertament que el pacte fiscal fracassarà i es una via morta, cosa que ens fa pensar que ara estant perdent el temps o simplement ens prenen el pel, i alhora reclama una nova via o escapatòria impossible dins l’Estat espanyol. i que a damunt reclama que tota la població avali, sense ni tant sols aclarir si parla d’una consulta o de que parla. Es veu que s’ha adonat que l’acord amb l’Estat es impossible, ja era hora, i que Catalunya ha donat molt més a l’Estat del que ha rebut, entre altres coses uns 20 mil milions l’any que mai més tornen a casa. i que ens servirien per no haver de fer cap retallada, puja el nostre nivell de vida adequat al potencial que tenim. i eixugar el deute en poc temps, també era hora que en fos conscient, i reclama dignitat, potser algú li hauria de dir que la hisenda pròpia no es cap dignitat. es un simple pedaç impossible dins la legalitat espanyola, i si vol fer bandera d’aquest camí, nomes te la sortida de l’estat propi, però potser seria massa dignitat. També trobem en Pere Navarro que vol un pacte fiscal amb tots, ja em dirà que en pot sortir d’això, suposo que una proposta ridícula i desdibuixada, ja que ells i els populars estan a favor de l’empobriment de Catalunya, com ja han demostrat diverses vegades en les votacions pertinents, i per tant no es cap argument, ni coacció per l’Estat, on recordo ells estarien i han estat sempre darrere. i no al bàndol català, seria una cosa per analitzar, més que res pels seus votants. En Jordi Pujol veu perillar la Generalitat per una intervenció, segurament l’autogovern pot quedar finiquitat, però també s’hauria de plantejar perquè volem un autogovern que viu espoliat. i que les seves competències més sagrades com son educació i sanitat son traspassades amb total impunitat cada cop que l’Estat li be en gana, i amb la total acceptació catalana, i on totes les propostes van encaminades a no separar els nostres camins, posats amb aquest escenari, no ens calen tantes institucions de fireta, i donat el magre poder que ostenten en podem prescindir perfectament. Els ciutadans s’estalviarien uns diners, i no trobarien a faltar unes institucions que fan qualsevol cosa, menys agafar per les regnes la nostra representació, i posar la dignitat que reclamava el president damunt la taula, i que ara es guardada en un calaix, i a damunt amb pany i clau.