ALBERT CORTES MONSERRAT

Voldria aprofitar aquestes quatre ratlles, per denunciar la baixa qualitat de les eleccions a l’estat espanyol per part de tots els partits.

Deixant de banda què unes eleccions on un debat electoral es venut com la gran meravella de la democràcia, i no com un fet normal, i que son un frau per la impossibilitat per llei de presentar-se els partits de l’esquerra abertzale, per culpa d’una llei dictatorial aplicada en uns tribunals hereus del franquisme com l’Audiència Nacional. i altres com la Falange i derivats sí.

Tanmateix, tant PP com PSOE amb unes propostes electoralistes com els 400 euros, o populistes d’aquesta Espanya que no vol canviar, com la defensa del castellà i la integritat territorial, davant la radicalització de Catalunya i el País Basc.  El missatge a Catalunya es clar, el de pagar, callar i contribuir a aquesta unitat universal com a ciutadans de segona, davant la gran megapolis de futur on totes les estructures radials de l’estat hi van a parar què es Madrid.

M’entres els partits catalans, amb un estatutet penjat d’un fil i sense traspassos aparents i incompliments flagrants d’aquesta llei, un finançament que guanyi qui guanyi no superarà res que les altres comunitats no puguin assumir, es dedicant a fer esforços per mobilitzar el seu electorat.

El PSC-PSOE, utilitza la tàctica de la por, advertint constantment del perill catastròfic de la victòria de Rajoy, i seguint amb les mentides de tota la legislatura Zapatero. Donant un optimisme sense cap fonament, i amb l’únic objectiu de controlar Catalunya i poder segui l’espoli amb tranquil·litat.

El PP, treu les essències feixistes que el caracteritzen, i no dubta a utilitzar temes com la llengua i el nacionalisme català , esclar, com a culpable de tots els problemes de la ciutadania amb un comportament semblant a Sèrbia amb Kosovo.

ICV, amb el seu afany de seguir el rastre del PSOE com el seu aliat preferent, i seguir insistint amb el federalisme utòpic que ja ningú creu.

CIU,  s’ha oblidat de la casa gran del catalanisme i amb un candidat com Duran s’allunya de qualsevol acostament al sobiranisme, i amb la seva ambigüitat característica pretén la fi del tripartit a traves de la seva influencia a Madrid, mes mediocritat i vergonya aliena es difícil de superar.

ERC, incideix amb la seva campanya en la Independència, però d’altra banda ha  de suportar el desgast pel tripartit a Catalunya, què no va precisament en aquesta direcció, i aquesta mania del mal menor del PSOE, on a traves de condicions pretén ser soci preferencial, en comptes de tancar aquesta porta per sempre i poder fer un discurs clar i sense condicionants.

En resum espero el dia 10 de març, per veure com afronten els reptes pendents en aquest any, els possibles canvis interns en cada partit i sobretot la reacció a la sentencia del Tribunal inquisidor, on una vegada mes la dignitat i les pors a fer un pas endavant posaran a prova la classe política catalana.

Una institució com la Generalitat, la representació de la sobirania popular, últimament s’ha degradat fins a límits insospitats.

Darrerament, i gracies als nostres magnífics representants polítics, que se’ns dubte, la majoria no estant a l’alçada de la institució que representant, han aconseguit convertir-la en una associació qualsevol, amb tots els respectes per qualsevol associació.

La primera humiliació va ser la tramitació de l’Estatut, aprovada per un 90 % dels parlamentaris i posteriorment ignorada, manipulada i finalment reconvertida en l’estatutet que tenim per un Parlament pel que s’ha vist de categoria superior, hem seguit amb una sèrie d’invasions de competències per part del govern central què amablement ens hem empassat, com la llei de dependència i altres sense cap signe de protesta i respecte pel parlament català. Per últim un fet molt greu per la qualitat democràtica ja prou deteriorada, que ès la moció aprovada sobre la modificació del traçat del TAV pel mig de Barcelona i la negativa immediata del govern a acatar-la, encara que sigui la seva posició contraria, ja se sap que quan un govern el formen mes d’un partit pot passar que alguna votació els criteris dels partits siguin diferents i es pugui perdre alguna votació.

En democràcia ès te que accepta,r i defensar la majoria del parlament, i no sentir els membres destacats del PSC rebutjant el tema i el silenci dels altres partits de govern demostrant la seva higiene democràtica.

Crec que la institució es mereix un major respecte  i molts estant demanant a crits la seva substitució per altres persones que tinguin clar la seva defensa i el que representa.

Tampoc ajuda la picabaralla Mas-Ridao, que aprofitant una sessió de control al President i davant la impunitat de la mesa es va aprofitar per atacar a fons al partit de  la oposició i provocar unes imatges agres de baralla dialèctica entre els dos partits d’obediència catalana, i que en teoria ens han de portar a saltar la paret de l’estat espanyol, tot amb el somriure complagut del president i el seu grup que una vegada mes veu com l’odi de les direccions dels dos partits porten aquesta baralla fratricida que nomes perjudica a Catalunya. Ja seria hora de que es poses una mica de seny i s’establissin ponts de diàleg oblidant el mal que s’han fet els dos partits pel be comú.

Llegint el bloc d’en  Xavier Mir, he conegut aquesta iniciativa d’encapçalar tots els blocs  avui amb el lema “Today Kosovo, tomorrow Catalonia”.

Voldria fer arribar la meva enhorabona a la gent de Kosovo en aquestes hores tant importants per la seva vida, i la seva petita nació. Aviat seran un color en el mapa del món i una bandera mes onejant a l’ONU. Des del punt de vista català, podem extreure la lliçó  que les declaracions unilaterals també son acceptades per la Unió Europea , cosa què ens porta a demanar que en les properes eleccions catalanes els dos partits d’obediència catalana portin el Dret a decidir com a eix central del seu projecte, i condició indispensable per qualsevol pacte futur.Amb una suma d’escons majoritària en aquest sentit, ningú podria impedir un referèndum, per molt que des de Madrid, i com sempre fan, soni la cantarella “Kosovo no es comparable amb Catalunya”, se’ns dubte som uns privilegiats, mai som comparables amb ningú.  Una espècie de raça especial segons l’estat.Un altra lliçó es el suport d’USA a qualsevol causa es gairebé decisiu i arrossega a la major part de països democràtics europeus. Excepte en aquest cas, casos com Rússia i Sèrbia pels seus interessos particulars i democràcies de baixa qualitat, com l’estat espanyol ancorades en segles passats i sense evolució.Jo entenc els nervis d’aquest estat cada cop que hi ha un nou cas,  beneit per la comunitat europea, queda patent els poc pes espanyol em el món i la tendència natural que aviat s’expandirà a la Europa occidental amb casos com Escòcia, Flandès, Euskadi o Catalunya, els argument se’ls hi acaben, i la tàctica de la por cada cop em fa menys. Vist això, nomes depèn de nosaltres i si les direccions dels nostres partits no son capaços de complir el clam de la seva població, segons l’ultima enquesta del CEO, entre els partidaris d’un Estat independent i els d’un Estat dins d’un estat federal sumen 55´8 %, s’han de regenerar pel be de la democràcia.Prou demagògia barata i tacticisme mediocre i mes complir els mandats del parlament i de la població.

La repressió que sofreix el poble basc per part dels poders judicials i polítics què a l’estat espanyol son la mateixa cosa, es inadmissible en qualsevol democràcia europea. 

Aquests últims temps l’estat espanyol, i arrel del fracàs del procés de pau, ha seguit una croada contra l’esquerra abertzale profundament antidemocràtica.  La iniciativa del diàleg ès va estroncar quan ès va posar damunt la taula el dret a l’autodeterminació i el dret a decidir del poble, evidentment un estat autoritari i amb cap respecte per un estat de dret, tant sols volia negociar el desarmament i la submissió de la banda terrorista, però  no volia arribar al fons de l’assumpte, que es el problema polític. A partir de l’atemptat a Barajas, s’ha desfermat aquesta autentica persecució contra tot el que fa tuf a independentisme, tancament de diaris, judicis mes que dubtosos pel que ells anomenen entorn d’Eta, empresonament de pràcticament tota la direcció de Batasuna, possibles tortures a detinguts de la banda terrorista com recentment ha succeït, condemna a la mesa del Parlament basc per no seguir les ordres judicials, la suspensió d’activitats d’ANV i PCTB, unics partits representatius d’aquest sector de la societat basca amb proves totalment difuses i fabricades per la mateixa justícia, com ha reconegut el ministre del ram, i en un horitzó el judici al lehendakari amb el rerefons de la consulta popular com objectiu a suprimir.  Tot això hi molt mes, està dirigit pel que ara anomenen el “mal menor” o sigui el PSOE, amb la benedicció de la dreta rància del PP.  Un autèntic atemptat a qualsevol norma democràtica elemental. La conclusió es que Espanya es així i no vol canviar, segueix amb els mateixos tics feixistes de sempre, ja que la transició nomes va ser una cortina de fum per amagar que res canviaria.  La seva lluita contra les altres nacionalitats de l’estat es absoluta, al País Basc amb la violència i a Catalunya amb l’espoli constant i l’ofegament econòmic i cultural. Aquestes futures ilegalitzacions dels dos partits bascos, converteixen les eleccions del 9 de març en un frau que els altres partits minoritaris no haurien de permetre, per dignitat denunciar, i retirar la seva participació.  Lamentablement això no serà així, però els ciutadans tenim la oportunitat de denunciar-ho amb el nostre vot de rebuig per tots, opressors i col·laboradors.

Acabo de llegir un llibre força recomanable  com es “La vida desprès de Deu” de l’escriptor Mathew Tree, un exemple d’integració a Catalunya  

En aquest, ens explica les principals religions del món , amb les seves característiques i l’experiència religiosa de l’escriptor amb el seu desengany de la fe, i la negació simplement de l’existència de cap Déu. Concretament amb l’església catòlica, relata el seu periple fosc per la història, amb el seu suport a la major part de dictadures com l’espanyola, o el suport a molts caps del nazisme en la seva fugida al perdre la guerra. En un intent per reclamar el seu dret a la llibertat de pensament sense coaccions de fe i des del respecte absolut a la gent que creu en qualsevol cosa espiritual o material, demana què això no sigui universalitzat, i simplement ens deixin en pau als que com jo escollim la llibertat espiritual, i ens creiem tant o tant poc per triar el nostre propi camí en la vida. Tanmateix, el que hem sentit aquests dies amb el comunicat de la Conferència episcopal Espanyola, i diversos actes protagonitzats pels seus caps visibles fa tuf a rèmora del feixisme en blanc i negre.Una organització que en nom d’un  esser per damunt de tots hi una sèrie de normes o recomanacions fa 2000 anys, ha fet autèntiques barbaritats per obtenir mes poder i exercir-lo a qualsevol preu, les guerres santes, la inquisició, el rebuig a la llibertat individual de cada persona, la identificació amb qualsevol tipus de feixisme en el poder i moltes coses mes què els desacredita com interlocutors de ningú. Ens volen imposar una sèrie de valors que donen com els correctes i rebutgen qualsevol altra opció amb exemples com l’avortament, l’homosexualitat, l’ensenyament de religió o el terrorisme. Si tinguessin la mes mínima vergonya, cosa que no tenen, desprès de veure els temes d’abusos sexuals que van sortint periòdicament a la llum  en els seu interior, i la marginació de les persones per les seves lliures tendències sexuals se’ns dubte haurien de demanar perdóNeguen el valor de la paraula i el diàleg per arribar a la pau, cosa que va contra els seus mateixos missatges mes sagrats.Defensant la seva assignatura obligatòria a les escoles  en un estat laic.Tornen al “nodo” en blanc i negre advertint sobre el perill que la gent pugui decidir el seu futur i trenqui la sagrada unitat de l’imperi.Tot això quan reben una subvenció de l’estat amb una clara discriminació a la resta de religions, i sense haver fet res per mereix-se-la. Una rèmora del passat, que pel be dels agnòstics com jo, i els propis creients s’hauria de transformar o desaparèixer per no seguir fent mes mal del que ja han fet.