ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

BURLA SENSE CONTROL

Les últimes hores hem sofert dos fets que ens poden provocar indignació per la mesquinesa que destil·len i enuig per la burla que suposen a la ciutadania en general. Parlem de la sentència al Jutge Vidal i la seva suspensió per 3 anys per haver dedicat el seu temps lliure a activitats que sembla no son del gust del CGPJ, i si afegim que son un esborrany d’una Constitució Catalana, el delicte sembla ser ja és molt greu. Per altra banda aquest cap de setmana ICV presentarà la seva proposta nacional per aprovar-la internament, i es tracta de la brillant idea d’un Estat lliure i sobirà dins d’Espanya. Segurament algun lector es deu pensar que m’he equivocat a transcriure la proposta o que directament he creuat la frontera del respecte a les persones. Res de tot això, la proposta es aquesta.

Tot un dia de deliberacions per decidir no expulsar el Jutge Vidal de la seva carrera, però suspendre per 3 anys per redactar la Constitució Catalana en el seu temps lliure, una falta molt greu diuen, ja que posa en perill els principis que sustenten la Constitució Espanyola. Una nova marxa enrere en la feble democràcia espanyola, un Consell amb alguns membres de dubtosa imparcialitat i al servei de l’executiu donen lliçons del que pot fer un Jutge a la seva vida privada, el següent pas suposo serà demanar als jutges si van al cinema, quina pel·licula van a veure, o si van a sopar quins plats han escollit, no sigui que també siguin incompatibles amb les sagrades escriptures de la Constitució. Un nou atac al procés i un avís per navegants de les actuacions d’un Estat que no vol permetre la democràcia i els drets de les persones si van contra la idea única de l’Estat per damunt de la mateixa societat que la composa. El Jutge Vidal, ha pagat la seva valentia i honestedat amb aquest càstig. La unilateralitat cada cop es veu com la única via un cop votat el 27S. Tots som Vidal.

El tema d’Iniciativa, es una burla a la ciutadania que ja passa de mida i que mereix el càstig electoral definitiu. Com es pot entendre un Estat lliure i sobirà dins Espanya, si ets lliure i sobirà, per tant un Estat no pots formar part d’un altre, això ni existeix al món, ni te cap sentit. Apart de ser impossible. Neguen el caràcter plebiscitàri del 27S, qui son ells per negar-lo si la ciutadania ho vol així. Es demanar compartir qüestions i sobiranies amb l’Estat espanyol i per suposat no abandonar la quota de solidaritat a la resta de comunitats espanyoles, o sigui seguir amb la disbauxa de l’espoli fiscal per decret. Una definició nova dels dos Estats, si parlem de l’altra part, em volen dir amb quin partit o majoria compten per fer aquesta burla, Cap dels grans partits ho vol, és absolutament impossible.

Cal exigir un mínim de seriositat i rigor als partits, Herrera i Camats amb la seva proposta esperpèntica han signat la defunció d’un partit a la deriva, on la bona gent que no vol s’en burlin a la cara hauria de fugir per dignitat. Un altra víctima del procés que ha perdut la bruixola, i el que no es pot perdre mai, la dignitat i la credibilitat.

En definitiva, una burla sense control que no ens mereixem.

TORNEM AL NODO EN BLANC I NEGRE

l’Estat espanyol no te remei, camina enrere com els crancs, intentant destruir els pocs espais de llibertat i les petites porcions de democràcia que havia forjat amb prop de 40 anys des de la farsa de la Transició. Ahir el sagrat Tribunal Constitucional o annex de l’executiu sense cap legitimitat anul·la la part important de la Llei de Consultes del 2014 i el decret del 9N amb l’excusa de la competència exclusiva de l’Estat. Del segon diu que sota el concepte de consultes populars no refrèndaries s’amaga un referèndum i nega que la sobirania de la pregunta sigui nomes el poble català. Al mateix temps el ministre Wert ens presenta el nou currículum de l’assignatura de Religió Catòlica, on incorpora pregàries a Primària i suprimeix qualsevol referència a altres confessions. Es oferta obligatòria i de lliure elecció pels alumnes. Ensenya perles com “reconèixer la incapacitat de la persona per a arribar per si mateixa a la felicitat” o presentar la creació com un regal de Déu i tot un seguit de reflexions adroctinadores.

Realment, quan diem que Catalunya es una colonia, ara veiem que senzillament no som res. Els nostres actes no tenen cap valor, i no tenim cap dret de decidir res en nom de la llei i la democràcia. No podem consultar, ni demanar opinió a la nostra societat ja que el TC ens anul·la o ens obliga a fer una mena de reset de per exemple els 2 milions llargs de persones que el novembre van dipositar la seva papereta amb una urna responent a la crida feta i en condicions força difícils. En definitiva no tenim drets, aquests son per gentilesa de l’Estat que evidentment els te en exclusiva.

Tanmateix, desprès d’aquest nou atemptat democràtic no hi ha excusa per no dir clarament que el 27S es el nostre referèndum i com a tal es te que interpretar. Exigir els nostres partits que deixin les seves ideològies al calaix i es posin al costat de la democràcia, la dignitat i la llibertat perquè un poble pugui decidir el que exigeix decidir, el seu futur. Sambla mentida que el 2015 i en l’anomenta primer món estiguem reclamant això perquè un Estat viu ancorat en el passat macabre d’una Dictadura que no vol desapareixer.

De fet en l’àmbit de l’Educació ho veiem ben clar, dient per endavant que total respecte a qualsevol fe religiosa, no es pot adoctrinar d’aquesta manera, nomes falta ressucitar la santa inquisició en un estat laic teòricament. Per altra banda dir que la felicitat de l’home nomes depén de Déu, es francament ofensiu sobretot pels que som ateus i per la diginitat de qualsevol persona. No fer menció de cap altre confessió es fer trampes i voler un monopoli que no te sentit en un estat laic, i resar a les escoles ja es intolerable. Cada religió te els seus llocs de culte on es fan les seves pràctiques, però l’escola es de les persones, d’una societat plural i on s’educa i forma, no s’adoctrina des d’una organització que es creu la sea veritat absoluta i segueix dominant, tal com passava en temps passats que abans recordava.

En definitiva, tenim l’opció de passar del blanc i negre al color, i veritablement la diferència ès molt gran.

EL NUL RESPECTE A LA DEMOCRÀCIA

l’Estat espanyol viu en una deriva que s’allunya dels models democràtics més elementals, cada dia en tenim diferents exemples, els últims el premi europeu a la ciutadania a SCC presidit per una persona de dubtosa fidelitat als valors democràtics. Per altra banda el debat de Política General amb una sèria de motius que donen idea del nivell del que estem parlant i per últim la possible decisió del TC per anul·ar la Consulta i el 9N en un altra decisió que va en direcció contraria al que s’espera del mínim respecte a la societat catalana.

Efectivament, dia trist al Parlament Europeu, un premi amb engany dels Populars per una Societat Civil Catalana presidida per en Josep Ramon Bosch, fill d’una família molt lligada amb Franco, i que ara escampa l’odi i la mentida amb finançament estatal. Sense anar més lluny van presidir fa uns dies a la seu de la Generalitat a Madrid on es va insultar i menysprear als catalans i es va fer una apologia del feixisme totalment denunciable. Van avalar la negació de persecució de la nostra llengua en el franquisme per part d’en Boadella i la comparació de sempre amb el nazisme, es van empassar la comparació d’en Jordi Cañas entre el procés i el virus de l’ebola per posar dos exemples, de l’odi i el tuf de feixisme que van presidir. El premi es revocable i per salut i higiene democràtica estaria be demanar als eurodiputats catalans explicar aquests fets i demanar el retorn del premi de la vergonya.

Al debat de política general espanyola, vam veure els crits, bronques i xiulets als quals no estem acostumats, una presidenta de la cambra enxampada jugant amb la seva tablet al candy crash, no cal mes comentaris, una total fugida de diputats quan van acabar de parlar els dos principals partits espanyols, en una mostra de falta de respecte inusual, insults, un líder de l’oposició venen fum en forma de reforma constitucional i prohibint el dret a decidir dels catalans, i un president espanyol negant-lo directament sense fer cap pas com fins ara. Per reblar el clau, una promesa de 3 milions de llocs de treball en els propers anys que fa riure per no plorar.

Per últim un TC que pretén anul.lar el decret de Consulta i el del 9N d’un sol cop, i així donar un altre cop mortal a la democràcia, i de pas a la voluntat dels catalans. Alguns encara questionen que les eleccions del 27S puquin ser plebiscitàries, segurament haurien d’explicar com pretenen preguntar als catalans si no es per aquesta via, be de fet, segurament el que volen es no preguntar i negar els drets més elementals dels catalans.

EL CARNESTOLTES DE LA DISCORDIA

Els fets del Carnestoltes de Solsona amb una parodia sobre l’exèrcit espanyol i en un context festiu i de satira total, de fet d’això es tracta en aquesta festa, també ha estat aprofitat per la tropa unionista per descarregar tot tipus de mentides i de demandes amb un nou capitol d’aquesta paranoia per la nostra ferma voluntat de decidir el nostre futur.

De fet l’alcalde de la població ens diu que un militar espanyol pot amenaçar amb enviar l’exercit a Catalunya i no passa res, però en canvi en plena festa i amb direcció contrària la cosa canvia radicalment. Com diu la satira es l’arrel d’aquesta festa agradi més o menys. Tanmateix el consistori no organitza la mateixa, es una entitat, i ha assegurat que la convivència es totalment garantida. El cartell de la discordia on posava “Vine a matar espanyols en un ambient festiu, pacific i familiar” resulta que ni tant sols es el cartell oficial del Carnestoltes de Solsona.

Sociedad Civil Catalana titlla de bel·licista aquesta festa, encara que no en diu res de l’actuació de Boadella a la seu de la Generalitat a Madrid amb una mascareta contra possibles infeccions i titllan els sobiranistes de nazis i negant la repressió franquista entre d’altres animalades d’aquest personatge grotesc, xenofob i mesqui´. Tampoc hi ha faltat el sindicat ultra dreta Manos Limpias que diu no es vàlid emparar-se amb el Carnestoltes per insultar Espanya i els espanyols, fomentant l’odi i la xenofòbia.

Realment galdos el paper de SCC que cada cop mostra més la seva autèntica cara contra la democràcia i la societat catalana sense arguments i sent un annexe de Partits com el Popular o d’altres que ens neguen el pa i la sal perquè es veu que no ens correspon. No deixa de ser curiós que el sindicat feixista es queixi del que sempre practiquen, o sigui l’odi i la xenofòbia, i curiosament contra els interessos catalans siguin els que siguin.

No deixa de ser trist caure en aquesta paranoia per qualsevol motiu, més enllà de la satira sigui més encertada o no, cal veure el context de les coses. Com deia abans l’acte a la seu catalana a Madrid si que era un acte serios i allà nomes vam poder veure odi a Catalunya i burla i menyspreu de xacres de la humanitat com el nacisme comparat al dret a decidir pacific i democràtic de la ciutadania catalana, tota una malifeta que no poden tolerar.

DESCONNEXIÓ O CONNEXIÓ

Arran d’aquestes paraules del President espanyol per la inauguració de la MAT, aprofitant per vendre la connexió de l’obra i dient que Catalunya no vol desconnectar d’Espanya i d’Europa ja que seria perjudicial i contra els temps, hem vist diferents reaccions que evidencien que hi ha persones que difilment connectaran amb la realitat.

Sanchez Camacho assegura que l’independentisme es el principal problema i l’impost més dur que castiga els catalans, amb manca d’estabilitat convivència i econòmica. Per la seva banda el que va ser ministre a l’època Aznar, en Jaime Mayor Oreja ens diu que ETA es un projecte que ha arrelat a Catalunya, amb dos tipus de ruptures com son la social i la territorial amb un debat Podemos i ETA per fer possible les dues coses. Ada Colau defensa que esdeveniments com el Mobile World Congress no es un model sostenible per Barcelona. Finalment Herrera es queixa de que Mas i Junqueres volen barrejar les eleccions municipals i el debat nacional i tem que aquesta primera volta que reclament sigui per consolidar la política de retallades, i alhora avisant que han de ser per donar fi a les polítiques d’austeritat i en contra dels 1800 milions que la Generalitat deu als Ajuntaments.

Realment, i com va dir el President, ens interessa la connexió amb Espanya i Europa, però no amb l’Estat espanyol cosa molt diferent i que ja ha demostrar al llarg dels últims 300 anys que es nociu per Catalunya i els nostres interessos. Per tant la Sra. Camacho potser hauria d’entendre que el principal problems es l’Estat que defensa i aquest si que es un impost molt dur en forma d’espoli, imposicions, enganys i menyspreu que no ens ha afavorit, per la resta no veig cap problema de convivència ni molt menys d’estabilitat econòmica amb inversions creixents i exportacions records, quan no hi ha arguments es el que te.

En Mayor Oreja i el seu nul sentit democràtic ha tornat a connectar ETA i el procès sobiranista català, com si fos un projecte per la força i d’esquena a la societat, precisament la que ho ha reclamat. Potser caldria que deixes de dir bajanades i fes un curs accelerat si es que encara hi es a temps de democràcia i respecte.

Ada Colau, veiem com va deixant anar les seves línies mestres per la capital catalana que sembla vol convertir en una ciutat de segona, on els grans esdeveniments mundials no tenen cabuda, ja que es veu no son el seu model. De fet el Mobile dona gran prestigi a la ciutat i genera un benefici econòmic fora de dubte. Es un avís per navegants.

En Joan Herrera continua fugint de la realitat, i ignorant el que viu el nostre país, que fa que les eleccions locals no seran normals, de la mateixa manera que no ho seran les del 27 S. Per cert la critica a l’Austeritat i els deutes de la Generalitat, potser hi podria afegir els deutes majúsculs de l’Estat amb la mateixa, un petit detall que sembla no vol veure, i a partir d’aquí deixar de fer demagògia amb l’austeritat i la morositat amb una societat que comença a conèixer molt bé l’origen de tots els mals, evidentment sense defugir la nostra responsabilitat.

LA DEMAGÒGIA AL DESCOBERT

La demagògia tard o d’hora s’acaba descobrint. Es pot mantenir si no es te cap responsabilitat per afrontar els problemes, però un cop assolida aquesta la crua realitat s’acaba imposant. Un exemple clar el tenim a Grècia, on fer-se el gallet i no reconèixer el teu interlocutor que t’ha permés sobreviure economicament i dir que s’ha acabat l’austeritat queda aparcat en un calaix, i evidentment els deutes son els deutes i la prorroga del rescat ja està demanada, encara que es vulgui cometre el segon capítol del manual de la demagògia barata canviant de nom i pensant que el nom no fa la cosa. En Francesc Puigpelat ho explica amb claredat i deixa al descobert aquest extrema esquerra nova i que ho girarà tot de dalt a baix, però que més enllà de les proclames no hi ha res. Es un avis per navegants.

La primera derrota de Syriza

Francesc Puigpelat
Resulta trist fins a quin punt hi ha tanta gent sensible, en aquest país, a la demagògia barata de l’extrema esquerra, vingui de Veneçuela (Chaves i Maduro), Grècia (Alexis Tsipras) o Madrid (Pablo Iglesias). És per això que cal seguir amb atenció l’evolució de l’extrema esquerra emergent, la que representa Syriza a Grècia. Quan Tsipras va guanyar les eleccions, van ser legió els mitjans i opinadors que van anunciar la bona nova de “la fi de l’austericidi” impulsat pel país que (segons ells) representa ser el súmmum del progressisme, la intel•ligència i la riquesa: Grècia.

No ha passat ni un mes i la demagògia al•lucinant de Syriza ha quedat al descobert. A Brussel•les, a Berlín i a Frankfurt, on hi ha la gent seriosa de debò, no els han fet cap cas. Normal. Què es pot esperar d’un president com Tsipras que declara que no reconeix la Troica (l’FMI, la UE i el BCE) com a part amb qui hagi de negociar? La idea és al•lucinant: gràcies a la Troica, Grècia pot pagar les serves factures a final de mes, però el president diu que no els reconeix com a interlocutors.

Tot plegat devia quedar molt bé de cara a l’electorat grec de Syriza i al dels seus socis, els de l’extrema dreta nacionalista. Però la realitat és tossuda: Grècia té un deute de 240.000 milions d’euros i cal refinançar-lo. Tsipras i el seu ministre d’Economia, Yanis Varufakis, el senyor de la caçadora de cuiro negre, han arribat a amenaçar amb sortir de l’euro i demanar els diners a la Xina o a Rússia. De debò es creien que feien por? Algú a Grècia és tan innocent com per empassar-se que Vladímir Putin té diners per prestar a un país insolvent? I, en el cas que ho fes, que el cost seria menor que el que atorga el BCE?

Finalment, Tsipras s’ha abaixat els pantalons, ha reconegut la Troica com a interlocutor i ha demanat la pròrroga del rescat. Una derrota en tota la regla, a menys d’un mes dels absurds discursos amb què va arribar a la presidència de Grècia. Tsipras haurà d’acotar el cap, perquè el que no es pot fer és ser el país més improductiu, endeutat i corrupte d’Europa i, a damunt, anar donant lliçons d’economia a tots els altres.

Un detall final. L’arrogància de Tsipras i companyia només és comparable a la dels Monagos i Susanas Díaz, penibles demagogs que viuen en llocs hiperfinançats i totalment improductius i, a damunt, encara donen lliçons d’economia a Catalunya. Som tan rucs tots nosaltres, els catalans, de no adonar-nos que Tsipras, Maduro, Monago i Susana Díaz són el producte de la mateixa ideologia tercermundista? I podem arribar a ser tan rucs de voler imitar-los?

LES PARANOIES DEL DESTÍ

El desembarcament de Ciudadanos amb Albert Rivera al capdavant a l’Estat espanyol preferiblement per convertir-se en una opció moderna i de canvi tipus Podemos i amb la platocracia (terme que utilitza Toni Soler) com a mèrit, es a dir passar de programa en programa, de tertùlia en tertùlia com a campanya i venda per crear un procucte buit de contingut, però amb unes finalitats molt concretes de regeneració per seguir tal com estavem. Una operació a gran escala que el sistema vol donar a la societat i seguir la perpetuació de les velles estructures de poder, per dir-ho en altres paraules, una mena de segona Transició dirigida pels de sempre i amb la cosmetica com a gran aportació per tapar les vergonyes de sempre.

Com deia, Ciudadanos que pretén escombrar UPyD i fer forat amb els Populars, ha topat amb allò que més ataquen i que més menyspreen, la seva catalanitat. Tal com li va passar a Carme Chacon, ser d’aquesta terra, encara que en reneguin un i mil cops com es el cas a l’Estat espanyol te conseqüències, i ara Rivera les començarà a patir amb aquest Ciutadans que els anomenen, i curiosament la llengua que voldrien a l’oblit dels temps es convertirà en el seu malson. Tot un joc del destí.

De fet patiran en les seves propies carns allò que neguen sempre en públic, aquest amagar la realitat del nostre paper a l’Estat, aquesta tergiversació de la nostra solidaritat, aquest blasfemar dels nostres greuges que diuen ser a la imaginació del nacionalisme català per amagar la nostra incompetència, ves per on, ara ho comprovaran en primera persona. Per suposat seguiran amb el seu discurs ja que tracten als seus votants com a cecs i sords sense remei.

En Rivera ha de comprendre que no n’hi ha prou en fer el tour per les tertùlies mès ràncies de l’Estat i dir el que volen sentir, serà utilitzat per la finalitat que es pretén, però mai deixarà de gaudir d’un estigma pels seus origens, cosa que deixaria sense arguments a qualsevol mortal sobre la catalnofobia que es la font de vots i el recurs ocurrent dels partits espanyols. Una cosa molt greu en qualsevol democràcia i territori que no te distincions.

Es el mateix que quan diem que aquests greuges no miren sentiments, son per tots igual pensin el que pensin, i això hauria de fer reflexionar a més d’un. Encara que el Rivera de torn seguirà topant amb la mateixa roca sense remei. Ironies del destí.

DIBUIXANT EL FUTUR I EL PASSAT

Ahir vam viure dos maneres d’enfocar la realitat, per una banda la imputació dels expresidents andalusos Jose Antonio Griñan i Manuel Chaves per la causa dels EROS irregulars. ‘Es dona la coincidencia que la presidenta actual Susana Diaz va declarar que apartaria immediatament qualsevol imputat de les institucions, i també el mateix Pedro Sanchez va afirmar les mateixes paraules que de fet va confirmar amb la retirada de Tomas Gomez a Madrid encara no imputat i pel codi etic del mateix partit que estableix apartar del càrrec els que tinguin obert un judici, i no nomes els imputats per un delicte.

Doncs be, la realitat es ben diferent, els dos personatges esmentats no han estat apartats, ara per l’excusa de que estan imputats però no per cap delicte, cosa que contradiu clarament el codi ètic aprovat per aquest partit i les declaracions del màxim responsable a nivell espanyol i la màxima responsable a nivell d’Andalusia. La seva paraula i la del seu partit ha tornat ha quedar en paper mullat i ja son tantes que la credibilitat d’aquest partit ja no pot ser més baixa davant els seus electors. Això no es ni nova ni vella política, simplement es cinisme i burla a la societat.

Per altra banda ahir el President Mas va reforçar la construcció de les estructures d’Estat amb dos nous nomenaments com Carles Viver i Pi Sunyer i Núria Bassols, preparar la desconnexió amb Espanya i abordar els temes socials més urgents que no poden esperar a la independència si aquesta es validada el 27S. Més enllà de les critiques i mirades al passat per si s’havia pogut fer o no diferents coses i ara es pretén fer-les amb 6 mesos, cal mirar el present i futur. El passat ja no el podem recuperar i ara l i pesi a qui li pesi, tenim una oportunitat en forma d’eleccions per votar la independència, un President disposat a tot per arribar-hi i un Govern que camina amb pas ferm per passar de les paraules a la realitat.

A partir d’aquí tothom ha de saber fer el seu paper, començant pels partits sobiranistes que no estan al Govern, i també la societat cívl revifant la mobilització al carrer i passant full a dos mesos que han deixat tothom força decebut.

La conclusió es que simplement depén de nosaltres, fer els passos correctes, obtenir una majoria parlamentaria compromesa amb el projecte, i que aquesta faci el que el mandat popular li ha autoritzat, la desconnexió per ser amos del nostre propi destí-

LA BARBÀRIE COM A NORMALITAT HUMANA

El món mostra les seves misèries cada dia i s’esforça per superar els seus nivells de barbàrie i deshumanització sense mesura. Les imatges de les 21 persones executades a les platges de Libia se sumen a moltes de les que ja hem vist els últims mesos amb el botxí i la seva víctima vestida de taronja i saben que serà decapitada sense remei, per no parlar del pilot jordà cremat dins una gabia com un espectacle públic. Tot plegat una vergonya per la raça humana que diuen es el esser intel·ligent del planeta.

La meva visió pot ser des de fora ja que soc ateu i per tant no em vinculo espiritualment amb cap sentiment religios, encara que si amb uns valors humans com l’amistat, la solidaritat, la pau i molts més que son un codi de conducta crec apropiat per la nostra convivència com essers humans. La pregunta es que pot portar a una persona a cometre aquests assessinats sense fi i sense cap justificació. Em podeu dir la religió, però em nego a creure que cap moviment espiritual ordeni aquest horror com a fet normal i ho ampari amb un premi en forma de paradís terrenal.

Res a veure amb l’Islam, el catolicisme, el budisme o qualsevol altra fe espiritual. Sí així fos seria una simple xarxa criminal i no una fe interior que crec no es pot imposar ni dirigir. Aquesta revolta sagnant d’una part del món contra la resta del planeta te moltes altrs claus, i segur que n’hi ha que en treuen profit, perquè en el fons aquests incitadors a la violència i com sempre passa no estan a primera línia de foc, i si manipulant milers de persones que moren cada dia per uns ideals promesos, molts d’ells amb vides desesperades, desestructurades o sense un futur clar, com poden ser els voluntaris que surten d’Europa cap allà.

Es una gran dictadura amb el lema amb mi o contra mi, i això es molt perillós i amenaça en expandir-se creuant el continent, de fet Libia i Itàlia no estan tant lluny i ja hem vist que el respecte a la vida humana no es cap inconvenient per les seves accions. Segurament les accions d’Occident han ajudat a aquest caldo de cultiu i per tant una bona part de responsabilitat podria derivar per aquí, però el cert es que hem arribat al punt que una simple caricatura pot ser objecte de signar la pena de mort, i això atempta contra la mateixa evolució de la humanitat i la més sagrada existència en el planeta.

Quan els afers espirituals agafen les regnes per davant dels afers reals o ètics les conseqüències poden ser imprevisibles i haurem demostrat que la raça humana ha perdut un altre cop.

MARGALLO, UBASART, CAMATS, ICETA: PARANYS A LA DEMOCRÀCIA

Aquests dies hem sentit algunes perles que ens han de fer reflecinar sobre el procés que viu Catalunya i reclama la societat, i sobretot de qui et pots refiar i de qui no. El nostre amic Margallo assegura sense rubor que si Espanya no hagués prestat 32 mil milions a Grècia pel seu rescat, les prestacions per l’atur haguessin pujat un 50% o les pensions un 38%, i defensa aquesta solidaritat per exigir arribar a un acord sobre el deute grec i no perjudicar als mateixos espanyols. Per altra banda la líder de Podemos a Catalunya Gema Ubasart, que no Podem, rebutja la DUI i defensa el dret a Decidir a l’escocesa amb un referèndum. Iceta es un dels signants del manifest de suport a Sociedad Civil Catalana que ha enviat als consulars estrangers catalans una carta rebutjant el caràcter plebiscitàri del 27S que diu no existeix. Per últim Dolors Camats que en nom ICV es nega a participar en les reunions de la Societat Civil per acordar el full de ruta cap a la independència confirmant la deriva d’aquest partit al no res.

El Ministre d’afers exteriors espanyol mai el podrem estar prou agraïts per les seves declaracions esperpèntiques sobre Catalunya, i que les amplia a tots els temes. La seva demagògia no te límits, ara s’atorga la potestat que sense els diners prestats als grecs els espanyols haguessin tingut una sèrie de millores en el seu estat del benestar, però ho van fer per solidaritat. Caram, llastima que se li ha oblidat la quantitat de diners que la Unió Europea ha prestat a l’Estat espanyol per rescatar els seus bancs, la quantitat que ha percebut com a membre de la mateixa, ja que rep i no aporta, res, un petit detall. Si ens traslladem a Catalunya tampoc recorda els 16 mil milions anuals que van i no tornen, i que seguint la seva teoria permetrien augmentar molt i molt l’estat del benestar català i aquests no son solidaritat, son obligatoris.

La candidata oficial de Podemos ha guanyat la seva candidatura, quina casualitat, com son tant transparents ho deixo aquí. Rebutja la DUI per antidemocràtica, es veu que si uns partits la porten al seu programa electoral, la gent els vota i ho apliquen no ho veu de rebut. Curiosa manera de veure la daemocràcia. A canvi defensa un model escocès que sap impossible a l’Estat espanyol, digueu-me mal pensat, però es un tap més per la llibertat nacional.

Iceta signa per l’unionisme sense arguments, i nega la possibilitat de que la gent decideixi en que vol convertir les Eleccions. Un altre gran democrata, i que respecta la societat com ningú.

Per últim Camat i ICV que ara neguen colaborar amb el full de rutat conjuntament amb la societat cívil. Ara be, ni se’ls passa pel cap no colaborar amb causes molt més minoritàries com el Sahara o l’agricultura ecològica posem el cas. Tot un exemple de parany per endarrerir el procés que ja ha vist la llum.

En definitiva, uns paranys que ja no tornaran enganyar ningú, ni aturar cap procés democràtica si Catalunya el vol tiran endavant.

CONTRA TOTS

Realment en Melcior Comes dona justament en el punt clau. Segurament es perquè som un país petit, segurament son els 300 anys sense responsabilitats i assumint el nostre rol sense poder de decisió com una normalitat, o aquesta mentalitat cainita que no permet que algú surti del guió ja marcat previament amb mediocritat absoluta. Aquesta força oculta es reflecteix perfectament amb el paper d’Esquerra en aquest procés en molts moments, donant prioritat a desgastar el President, el de tots els catalans i peça clau en el procés cap a la independència, abans d’anar cara a barraca cap un objectiu que semblava era la seva punta de llança, però sembla que amb la condició que també ha de ser amb la seva batuta i direcció. Francament la societat civil també haurà de lluitar contra això, i recordar-ho un cop siguem estat i tinguem el que es diu “sentit d’Estat”.

Força oculta
Melcior Comes
Una de les grans forces ocultes que mouen el món —o més aviat l’immobilitzen— és l’enveja. Si algú ha lluitat tota la vida per un determinat objectiu i veu que un altre pot aconseguir-lo —tot sumant-se potser a última hora a aquest objectiu— podria ser desgraciadament normal sentir enveja d’ell, i d’alguna manera preferir el fracàs de la causa que no el seu triomf si és un altre qui s’emporta els llorers.

Un president rep molta atenció i reconeixement, la presidència és un premi de molt valor, i sobretot ara, quan des del Govern es poden fer coses decisives de cara a assolir l’estat propi. Tanmateix, per alguns seria preferible que això no arribés si ho ha de fer de mans de Mas i Convergència: ¿per què ells i no nosaltres? Aquesta és l’eterna pregunta de l’envejós: ¿per què ell i jo no, si ho puc fer tant bé com qualsevol? L’envejós sent que l’altre rep una atenció i una estima que no mereix; i per això es dedica sistemàticament a boicotejar l’altre, fins i tot a magnificar els problemes que l’altre pugui haver d’enfrontar, tot per a mirar de celebrar el seu fracàs i usurpar-li la corona. L’envejós ajuda poc; és cosa sabuda.

En política, l’enveja és una força motriu poc denunciada, molt oculta, encara que molt present. Tot el que hem vist arran de la comissió parlamentària derivada del cas Pujol té més relació amb l’enveja envers el president que no amb el just afany d’aclarir una veritat que de principi ja se sabia que no podria aflorar en aquesta institució. Enveja per ignorància, perquè sí, ja se sabia que no hi havia res a aclarir, però l’afany de desgast ha pogut més que la prudència o el ser raonables.

A cap país d’Occident s’ha portat el president a una comissió d’investigació; només el cas de d’impeachment contra Clinton i les seves fel•lacions —ovals— van motivar una pantomima similar, allà als EUA. La resta de països —d’estats— tenen més cura. Aquí volem ‘estructures d’estat’, però les que tenim —com la presidència— ens encarreguem sistemàticament de posar-les a la picota. Som la democràcia més pura del món; tant que ni tan sols tenim vocació de construir institucions perdurables, no sigui cosa que algú faci alguna cosa que superi les expectatives.

En aquesta mateixa columna ja ho vam avançar: la comissió no serviria per res —de cara a la veritat ‘dels fets’, que per cert ja estan en mans d’un jutge que sí que fa la seva feina, no com els membres d’una comissió d’investigació que no havien investigat res…—. Però tot plegat ha servit per una altra cosa: per a debilitar la presidència —ha assentat un lleig precedent—, i alhora reforçar la figura del president.

Ja el 9N va ser utilitzat per alguns com a prova de foc contra Mas; per a mirar de posar-lo contra les cordes i avaluar la seva puresa independentista (i li ha costat una querella que pot acabar amb la seva vida política: no ho oblidem). Mas va superar la prova, en va sortir reforçat i 3 milions de persones ho han agraït.

Ara, alguns miren de cremar el president amb una altra prova de foc: a veure si la corrupció se l’emporta i ens deixa el camp lliure. Tanmateix, amb l’habilitat que gasten, el tir els ha tornat a sortir per la culata (també això ja ho vam advertir).

Mas ha sortit indemne, cosa que encara els deu fer enrabiar encara més (segur que ja preparen altres ordalies, doncs; i ja veureu quina novel•la de terror que serà la negociació del ‘Full de ruta’; serà una altra excusa per a la culpa i el desgast…). Només podem esperar, doncs, que continuïn amb la mecànica de l’enveja, i que provin de posar-li traves o de disminuir els mèrits enormes del que ha fet de cara a tirar endavant aquest procés dificilíssim. No és d’estranyar que ja es demani que no hi hagi cap mena de negociació ni full o programa; que es practiqui el campi qui pugui convencional i lectoral, i el 27S ja parlarem de pactes i programes. El que sigui per tal d’estalviar-nos el ridícul d’aquí a la convocatòria a les urnes.

ERC, però, mossega amb timidesa, no fos cosa que ajudés, amb la seva estratègia, a fer la feina bruta del PP i Ciutadans. Massa tard. Nova paradoxa de l’envejós: ni menja ni deixa que els altres mengin. Aquí s’està fent el ridícul, tot dient que s’estan donant lliçons de democràcia. Al mateix temps l’esquerra “nacional” catalanista i verda d’Iniciativa es desmarca del procés nacional, enlairada per Podemos, un partit que es fa seu el discurs d’un nou nacionalisme exacerbat, el grec, l’estat com a triomf de la força contra els dictats dels amos del diner alemany.

Els d’Iniciativa tampoc no hi veuen gaire clar. Que el ressentiment (una altra manera de dir ‘l’enveja’) els rossega les galtes és més que evident. Ara s’apunten a tot allò que faci oloreta de ‘desmuntar’ el poder o ‘la classe governant’, o ‘la casta’, com si això no fos el que es pretén amb el procés independentista… Les primeres víctimes de la cacera de casta seran els mateixos, perquè sempre és contra el més proper qui s’actua en aquests casos. Estan condemnats d’inici a la poca-soltada i la divisió. ¿Si no suporten el món, com poden suportar-se a ells mateixos?

Fins divendres vinent.

LA DESUNIÓ DE CONVERGÈNCIA

Semblava inevitable, i ha acabat passant per primer cop a Madrid els diputats de CDC i UDC han votat diferent sobre l’admissió a tràmit del Pacte antiterrorista perpetrat per Populars i Socialistes. Uns a favor, i altres abstenció. Una enrabiada del seu portaveu, en Duran, i tot un seguit de retrets que han de marcar un punt d’inflexió i clarificació dels objectius.

En Francesc Gambús, eurodiputat de UDC, ho qualifica d’un autèntic cop a la imatge de Catalunya a Europa i els nostres interessos. Diu que el missatge es mirar cap a un altre costat en el pacte antijihadista i de posar en risc la família i el país, tot això després dels atemptats de París. De fet en Duran ha mostrat la seva irritació i s’amenaça a que no hi hagi més reunions prèvies a les votacions entre els dos grups, alhora altres dirigents criden a la calma i diuen que no hi havia cap decisió presa previament i per tant la diferència s’explicaria per aquí.

De fet, més enllà dels acords previs i de la gestió interna que hi ha hagut en aquest afer. Cal saber de que parlem i el context on ens trobem. Aquest pacte ha estat cuinat exclusivament per dos partis, concretament PP i PSOE, per cert en moltes coses dues gotes bessones i sobretot amb sentit d’Estat, caldria prendre nota a Catalunya i els interessos de curta volada dels nostres partits. Demanen un consens amb una proposta ja cuinada i feta, per tant i per dignitat i coherència no hauria d’estar acceptat per la resta de partits marginats.

En un altre punt, veiem com amb l’excusa del terrorisme internacional, un fet greu aprofiten per barrejar la pena de cadena perpetua o revisable com diu l’eufemisme, i una cosa encara més greu per Catalunya com es equiparar qualsevol moviment contrari a la Constitució com a terrorisme, de la qual cosa es dedueix que el procés democràtic i pacífic per la independència a Catalunya estaria dins aquest delicte.

Son nomes dos coses, especialment i perversament la segona que mai haurien de facilitar aquest SI dels diputats d’Unió, i que responent en Gambús, el tret al peu no seria a la comunitat internacional, sinó a nosaltres mateixos. Una cosa es la barbarie del jijahidisme i l’altra condemnar una societat que reclama pacificament i per la via de les urnes les seves reivindicacions nacionals, i això tothom ho pot entendre sense posar en risc la familia. o es que en Gambús no sap que es viu a Catalunya en aquests últims 3 anys, sembla que no.

En Duran hauria de comenaçr a veure que esta en fora de joc, i que si no vol adaptar-se al context actual i al que reclama la societat catalana, potser hauria de plantejar-se la seva retirada d’un procés que es veu que no va amb ell. Per higiene democràtica i per coherència personal.

CIUTAT MORTA I BEN MORTA

Ahir a l’Ajuntament de Barcelona es va produïr uns fets, que tornen a deixar en molt mal lloc els directors i la causa del documental Ciutat Morta. Els premis Ciutat de Barcelona van guardar un lloc pels esmentats directors i aquest en un vídeo van fer referencia al Jurat per valorar un film incòmode per les estructures de poder, tanmateix alhora de rebre el guardó i els 7 mil euros de premi de ma de l’alcalde Trias, van passar per davant l’autoritat sense saludar-lo i van sortir per una porta lateral.

Posteriorment, ens deien que no es sentien comòdes amb el fet que l’Ajuntament es renti la cara amb aquest premi, recordant les seves actuacions amb casos com Can Vies, i anuncien que els diners seran per investigar altres casos d’abusos policials, cosa que no havia fet el consistori.

Realment, una nova oportunitat perduda per donar una mica de legitimitat o crèdit a aquest documental. La mala educació dels directors i la seva actitud de suprerioritat moral venen fum sense proves hauria de fer reflexionar la societat. Un documental on nomes opina una part mai pot donar una idea global del cas. Uns premis que dona un jurat independent no es pot relacionar amb l’Ajuntament, el lleig es fa en aquestes persones. De fet un alcaldes que no ho era amb els fets del 4 F, on el tripartit comandava l’Ajuntament barceloní, curiosament alguns dels que més suport han donat al documental com si no fos amb ells. Un repartiment d’etiquetes a la gent sense escrùpols i sense cap legitimitat per fer-ho.

Tanmateix, culpen un Ajuntament que ja ha fet la seva feina. En tot cas es la Justícia que ha de donar explicacions, i em sembla que fins a tres sentències del mateix cas anaven en la mateixa direcció. Ara ho volen canviar sense cap prova que ho justifiqui, si les tenen que les presentin i no facin de jutges. Apart una obsessió per culpar tota la Guardia Urbana d’uns suposats fets d’uns quants. Treuen l’exemple de Can Vies, evidentment sense condemnar les destrosses urbanes provocades per un col·lectiu que van donar la volta al món amb la imatge que van deixar de la ciutat.

Es lloable denunciar el sistema i les seves errades, però calen proves clares, i una actitud constructiva i no destructiva sense miraments i culpabilitzant tothom amb la veritat absoluta personal que es veu tota la societat ha de seguir cegament sense preguntar-se res, justament el que reclamen.

ESPECTACLE INDECENT

Finalment, el president català es va sotmetre a aquesta mena de tercer grau de la Comissió del Cas Pujol, i crec que personalment en va sortir reforçat, no estic tant segur que el Parlament o el procés en sortis amb la mateixa salut. Cal donar les gràcies als repúblicans per aquest canvi d’opinió i posar el seu interés electoral per davant de l’objectiu principal, i tornar a fer poc fiable aquest company de viatge per qualsevol empresa.

Crec que es bo, que en una democràcia plena, el President doni explicacions i mostri la màxima transparència de cara a la ciutadania, fins aquí res a dir. De totes maneres la situació catalana es especial, vivim un procés cap a la independència que necessita de moltes complicitats per plantar cara als enèmics, que son molt poderosos i no per prendre mal entre nosaltres mateixos per aquesta falta de visió global del mateix procés i les miseries tacticistes dels nostres partits.

Ahir vam veure, com les proves son el menys important en un escarni públic com aquest. De fet ja grups que ja havien decidit la culpabilitat de Mas molt abans de començar, cosa que demostra la falta de nivell democràtic del nostre sistema. Sanchez Camacho plenament embogida donant lliçons amb un partit ple d’imputats i sospitosos per tot arreu i havent rebutjat la seva mateixa comparaixença al Parlament més d’un cop per l’assumpte de La Camarga. Com s’atreveix simplement a obrir la boca i demanar dimissions a tort i a dret. Segurament patètic seria la paraula. Que en podem dir d’Iceta i Rivera embolicant la troca i barrejant tots els temes i mostrant incredulitat pel desconeixement del President, recordo el portaveu Jordi Cañas de Ciudadanos o nombrosos casos socialistes que es veu estan a l’oblit.

Paper lamentable del representant d’Iniciativa Joan Herrera insistint un cop i un altre en tots els casos i sense cap prova, amb l’unic objectiu d’escampar el dubte per afeblir un partit concret i un President en particular. Un altre cas greu i exemple del nostre nivell en el sistema.

Un paper galdòs per Joaquim Amoròs d’Esquerra, suposo que satisfet per aquesta acció desafortunada i trista, i intentant jugar el paper acusador i de pas desgastar el President, el que sembla vertader objectiu d’alguns. Per altra banda cal dir que mai ho van fer en el tripartit i el President Montilla amb casos com l’Hotel del Palau per exemple. Així dificilment es construeix una base solida per seguir endavant.

En definitiva, no crec que sigui la imatge que un País serios en les nostres circumstàncies hagi de donar en aquest moment, però com els dos mesos del 9 N al Gener, el mal ja esta fet.

ES CASTA MONEDERO?

Dit ras i curt, cada cop estic més fart d’aquesta espècie de superioritat moral que exhibeixen part de l’esquerra, i d’aquells que la seva única obsessió es guanyar unes Eleccions per fer fora el que consideren dreta o casta o com li vulguin dir, i de pas per cert deixar la independència en un racó ben amagada i soterrada, no fos cas que tornes a ser l’eix central i punt indispensable i transversal per poder fer un país nou.

El cas del número 3 de Podemos, Juan Carlos Monedero, es un clar exemple. Ara ens diuen ha fet una declaració complementària per pagar el que devia. Això evidentment no el fa menys culpable, és més, si no hagués estat descobert segurament no l’haguès feta mai. Ara bé, el tractament que n’ha fet de l’assumpte alguns mitjans afins i aquesta esquerra que abans esmentava es molt diferent per exemple del tractament que ha rebut tot un president de la Generalitat com en Jordi Pujol o l’actual Artur Mas com comprovarem avui a la seva compareixença a la Comissió Pujol al Parlament.

En Monedero, es evident que ha estat un blanc perfecte per la premsa contraria a aquest moviment que amenaça el bipartidisme espanyol de sempre, però no ho es menys que la seva actitud desafiant i victimista per la seva persecució, ara amb el gest tributari ha quedat clar i ben clar que no era aigua neta, i estafava a Hisenda o sigui a tots en general. Curiosament el silenci i encara la complicitat ha estat les reaccions que hem sentit, i alguns encara fent-se l’ofes, tot per tapar les vergonyes del que ells anomenarien també casta, o potser no, ja que es veu que el terme es selectiu.

Les reaccions amb el Preaident Pujol, sense ser cap excusa han estat ben diferents i pràcticament l’han acusat de crims contra la humanitat quan encara més enllà de la seva confessió no hi ha més proves reals per acusar-lo de mil i una coses, altra cosa serien els seus fills. Avui també veurem com el President Mas, gràcies a la gentilesa d’Esquerra, sempre mirant per la bona salut del procés, també s’haura de defensar de mil i una acusacions, segurament moltes d’elles sense cap base que les sustenti, però amb un objectiu ben clar, intentar enfonsar l’enèmic polític costi el que costi, i de pas com deia deixar la nostra independència en un calaix. Sanchez Camacho, Iceta, Rivera i Herrera esmolaran les seves eines per fer realitat l’únic objectiu que els interessa.

Cal denunciar tanta falsedat i hipocresia, per allunyar-nos a tota la bona gent que s’ha mobilitzat per una causa que res te a veure amb castes, esquerres, dretes o victòries electorals.