ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MAURICI LUCENA EN UN ALTRE PLANETA

Sense categoria
El portaveu parlamentari del PSC, Maurici Lucena ens diu que no te cap dubte que PP i PSOE acceptaran el dret a decidir, i reitera a Mas que entrarien en un Govern d’unitat junt amb els populars, i amb la condició de deixar de banda el procés independentista suprimint el Consell Assessor de la Transició Nacional, i es deixin de crear estructures d’estat. Alhora es neguen a un pacte pressupostari per falta de confiança, quan al mateix temps donen pressa per donar-li llum i fer una cimera socioeconòmica. En definitiva tot un desgavell surrealista que mereix una reflexió seriosa.

Efectivament, en Lucena creu en l’acceptació del dret a decidir de populars i socialistes, i posa les condicions esmentades per entrar al govern català, que sobretot volen d’unitat, sense esmentar tots els partits, però citant als populars com a convidats ja que els considera part important de la negociació amb Espanya. Per altra banda voldria neutralitat en els interessos comuns, i no acceptaria una prefiguració del resultat de la consulta, demanant suprimir el Consell esmentat i no crear estructures abans que els catalans decideixin, ja que ho veu molt poc democràtic.
Realment, la desorientació i la presa de pel d’aquest partit a Catalunya es greu i preocupant. Ens vol fer creure que PP i PSOE acabaran acceptant el dret a decidir quan simplement en son totalment contraris amb l’excusa Constitucional, i una versió democràtica que no contempla cap dret democràtic pels catalans, i molt menys decidir el seu futur, cosa que com veiem amb l’advocat de l’Estat ja estudia totes les vies per impedir-les, i en qualsevol cas al negar-nos ser cap subjecte sobirà, ens remet a una reforma constitucional impossible i una votació conjunta amb tot l’Estat. Per altra banda veiem que ni un partit ni l’altra tenen cap diàleg sobre aquest tema que no esta, ni estarà a la seva agenda. Caldria preguntar, en que es basa el portaveu socialista per la seva afirmació. 
Per altra banda, la seva futura entrada a govern vol incloure els populars, partit antagònic amb els interessos dels catalans i simple filial popular a Catalunya sense capacitat de decisió pròpia i negant tots els greuges que patim, amb una total desconsideració a la ciutadania catalana. De totes maneres no s’atura aquí, volen que el govern oblidi el seu contracte electoral amb la ciutadania, la qual li ha donat el suport majoritari com els seus representants per uns motius que ara pretenen ignorar, passant els seus interessos de partit per davant de la majoria de la societat, en una clara prova antidemocràtica.
No acceptar el clam majoritari de la societat i el posterior refrendament electoral del mateix, no es correspon amb el respecte democràtic que ens dona Lucena. Han de comprendre que la majoria vol consulta i decidir el futur en clau d’Estat propi, i per tant no crear la mínima base per fer-ho possible en cas de rebre el suport ciutadà seria un frau de grans proporcions.
Pel que fa al pressupost, saben perfectament que no poden estar condemnant les retallades i alhora avalar un pressupost impossible amb més de 3 mil milions per retallar l’estat del benestar. Haurien d’explicar molt be, que significa seguir les consignes de l’Estat i deixar la societat catalana totalment a la misèria amb una condemna que no volen canviar.
En definitiva, una desorientació surrealista, que el procés cap a la sobirania ha posat damunt la taula i ha portat a aquests partits a posicions totalment contradictòries.

LA HISTORIA L?ESCRIUEN ELS VENCEDORS, COVERTIM-NOS EN VENCEDORS (2)

Sense categoria
L’Advocat de l’Estat vol impedir qualsevol via cap a l’Estat propi o el dret a decidir suspenent la declaració de sobirania, i prohibint qualsevol elecció plebiscitària amb aquesta finalitat. Per altra banda el parany de l’ofec econòmic del govern espanyol no te precedents. Davant tot això en Joan Herrera demana al President Mas plantar-se davant la catàstrofe de fer un pressupost amb la imposició del dèficit, i per altra banda crític el to sobiranista del President Mas amb la intervenció per la presentació del tricentenari del 1714, demanant una visió plural. Crec que no es post enganyar la gent d’aquesta manera, tots sabem que va passar fa prop de 300 anys, i les conseqüències que hem patit per la derrota, no podem posar les coses amb pluralitat quan perds els teus drets com a poble per una derrota militar. Es un altra estafa com la que ens descriu en Vicent Sanchis i que cada cop convenç a menys gent. Demano ser els vencedors aquest cop o potser es molt demanar. 

Estafats vocacionals
Vicent Sanchis
Durant setmanes el debat polític a Catalunya ha estat dominat per especulacions sobre la modificació del dèficit públic. Després de la darrera flexibilització que va concedir Brussel·les, el juliol de l’any passat, el llindar del dèficit global espanyol per al 2013 havia quedat fixat en el 4,5 per cent del PIB. El govern de Mariano va reservar a les dites comunitats autònomes un migrat 0,7 per cent i es va quedar la part més grossa del pastís. Amb aquesta imposició i constatats els efectes que tindria sobre els pressupostos, tant el govern d’Artur Mas com Esquerra Republicana van rebutjar presentar i aprovar els comptes públics.
Finalment fa uns dies Cristóbal Montoro va decidir resoldre la qüestió. De manera unilateral, com es resol tot a l’Espanya de Mariano Rajoy. El ministre d’Hisenda ha anunciat que Brussel·les permet a Espanya un nou marge en el dèficit global que arriba, que el situa en el 6,3 per cent del PIB i ha decidit que aquesta flexibilització permet que el de les dites autonomies passi del 0,7 a l’1,2 per cent del PIB. És a dir, el dèficit autonòmic queda situat gairebé al mateix nivell que quan el global espanyol estava en el 3 per cent. Llavors era de l’1,1 per cent. Després de la primera flexibilització l’Estat va passar de l’1,7 al 3,8 per cent, i l’autonòmic va retrocedir (!) de l’1,1 al 0,7 per cent. La primera flexibilització de juliol del 2012 va perjudicar, doncs, les dites comunitats i el dèficit de l’Estat es va suavitzar en dos punts. Ara Cristóbal Montoro ho ha tornar a fer i l’Estat torna reservar-se gairebé un punt i mig més. Això vol dir que el dèficit de l’Estat pot quedar fixat en el 5,1 i el dit autonòmic en l’1,2 per cent. L’estafa és còsmica. L’aplicació de la llei de l’embut, inclement.
En el darrer debat de política general Mariano Rajoy va respondre a Josep Antoni Duran i Lleida que l’Estat ja se sacrificava “prou”. El president espanyol va afirmar que la rebaixa pressupostària dels ministeris s’acostava al 20 per cent. La xifra és més aviat dubtosa, però, a més, situa el debat en el camp de la trampa. Perquè les grans partides de l’Estat no són les dotacions ministerials sinó, per exemple, les prestacions i les pensions dependents de la Seguretat Social. Els grans “sacrificis” a què al·ludeix Rajoy s’han desviat gairebé íntegrament cap a les dites comunitats autònomes. I no a totes. Només a les que aguanten més dèficit públic, que són precisament les que pateixen també més dèficit fiscal. I això vol dir enormes restriccions en els àmbits de la salut i de l’educació públiques. Mariano Rajoy, doncs, desvia la patata roent cap als altres. Ja se sap, no és convenient que algú estigui al plat i a les tallades.
Montoro i Rajoy ho han tornat a fer. Han tornat a enredar els altres. Tants mesos de debat i especulacions a Catalunya han quedat en una burla més. I ara què han de fer el govern i l’oposició presumptament més responsable, continuar esperant a veure si els donen una dècima més de marge?

LA HISTORIA L’ESCRIUEN ELS VENCEDORS, CONVERTIM-NOS EN VENCEDORS

Sense categoria

Aquesta bona frase del president a la presentació dels actes del 300 aniversari de la pèrdua de llibertats al 1714, defineix perfectament quin es el clam de la societat catalana, i que exigeix als seus representants polítics escollits amb la finalitat de portar el vaixell rumb a l’Estat propi. El dèficit aprovat pel ministre espanyol per les comunitats, es una burla macabra a Catalunya que significaria una retallada al voltant de 3200 milions totalment inassumible i inacceptable. Cal prendre decisions davant les presses de PSOE-C, PP i Ciudadanos per fer un pressupost que porti directament a la misèria a tota la societat catalana.

Efectivament, ha arribat l’hora de recordar que vam ser, i que volem ser en un futur, la situació es insostenible, i els pressupostos ajudaran a accelerar el procés, fruit de la perspectiva espanyola que amb un relaxament europeu per l’estat del 6,2, i una despesa gestionada d’una tercera part per les comunitats autònomes, semblava coherent i correcte traslladar això mateix amb un 2,1 a les mateixes. Tanmateix, i com ha anat succeint des del començament de la crisi, tot el mort es enviat a les autonomies, per guardar el màxim els números del govern central.

Aquesta política porta a una retallada al voltant de 3200 milions que significaria un pressupost inassumible per la societat catalana, ja que l’estat del benestar amb les retallades anteriors, i amb molts sectors ha arribat al límit. Ningú que estimes aquesta societat i amb dos dits de coneixement, podria avalar aquesta disbauxa, on Catalunya es l’ase dels cops i on l’ofec permanent i premeditat es un fet real.

De totes maneres, i com esmentava anteriorment, Millo, Rivera i Navarro tenen pressa per un pressupost macabre i les seves conseqüències, ja que l’últim en el que pensen es amb les necessitats reals de la nostra societat, i on el filtre del Govern espanyol es la llei divina que s’ha d’obeir cegament, encara que el precipici estigui sota els nostres peus. Per altra banda critiquen el cost dels actes del tricentenari d’uns fets rellevants en la nostra historia, cosa que contrasta amb la seva actitud quan es tracta per exemple amb el cost del 200 aniversari de la Constitució de Cadis per exemple. El seu cinisme no te fronteres.

Com deia el president, cal passar de la derrota a ser els vencedors, per poder escriure la nostra historia a favor nostre. Es molt clar que aquest ofec premeditat, amb uns pressupostos apunt de fer fallida ha de portar segurament a unes eleccions tard o d’hora, com diu l’Estatut han de ser al cap de mínim un any, o sigui a partir de desembre del 2013, i aquestes haurien de portar en el programa la declaració unilateral d’independència, que quedaria així validada democràticament, i que donaria al Parlament català el mandat i davant de tot el món la oportunitat de fer-la per trencar definitivament aquesta historia amb un company obligat de viatge que no ha estat cap bon negoci pels nostres interessos i que mai ens ha considerat subjecte de res, ni polític, ni cultural, ni identitari, simplement un font de recursos per alimentar la disbauxa d’un estat espanyol amb més de 6 milions d’aturats i una crisi desbocada que sembla no tenir aturador, i que de totes maneres no ha variat gens el tracte vers nosaltres.

En definitiva, Montoro ens ha posat en safata agafar la via més ràpida i segura per arribar a la nostra llibertat, i amb una legitimitat total com demostra totes les independències assolides fins ara, i on el reconeixement de Sèrbia amb Kosovo per exemple ha estat un nou pas per veure que Espanya es un reducte cada vegada més sol en aquesta paranoia de no acceptar la democràcia i la lliure decisió d’una societat que ja ha dit prou d’aquesta gran presa de pel.

EL BURCA NO ES POLÍTICAMENT CORRECTE

Sense categoria
Ahir el Parlament va rebutjar la proposta de Ciudadanos per demanar al Congres de Diputats la modificació de la llei orgànica de llibertat religiosa, per prohibir l’ús del burca als espais i equipaments públics. Un tema que sembla arracona la defensa de la llibertat i la defensa dels drets d’una societat moderna i on els nostres representants s’emparen en el políticament correcte i aquesta defensa del multiculturalisme com excusa per no ser valents i fugir de tòpics i idees ja caducades que no tenen sentit en una societat que mira cap al futur.

Aquesta iniciativa del grup Ciudadanos amb la seva falsa ideologia progressista que no amaga la seva concepció de Catalunya dins el ranci nacionalisme espanyol, va ser l’excusa perfecta per tombar la iniciativa esmentada. De fet les posicions han anat del vot en contra a l’abstenció sense cap fonament, ja que el burca poc te a veure amb la religió sigui la que sigui i si amb la xenofòbia i humiliació de la dona en aquest cas. 
Per altra banda afecta la seguretat pública, ja que de la mateixa manera que ningú veuria amb bons ulls entrar amb un casc o un passamuntanyes en un lloc públic, el burca entra exactament en aquest camp. Tanmateix veiem greus contradiccions com per exemple l’alcalde de Lleida Àngel Ros que va voler regular aquest ús a la ciutat posteriorment derogat pel Tribunal Suprem, i ara ha votat amb el seu grup en sentit contrari amb un exercici difícil de justificar.
Aquesta por per tractar aquest tema i fugir de les falses acusacions de racisme que en derivarien, contrasten amb estats com França on aquesta situació ha portat a la prohibició del burca i una defensa de la laicitat davant aquest totalitarisme religiós com a valors per una societat moderna. Si volem ser un nou estat, i amb una concepció moderna i democràtica del mateix a l’alçada de les societats més avançades, no es pot estar pendent d’aquesta mena de coacció religiosa, que es incompatible amb la concepció abans esmentada. Les qüestions de fe han de pertànyer a l’àmbit privat, però de cap manera passar per davant dels drets i deures de la societat o de la llibertat individual.
El burca es un atemptat a la persona i un burla macabra a la dona que en una societat on la igualtat de  gènere es fonamental, poc te a veure amb cap valor religiós, i per tant no hauria de ser permès. De fet les societats on la religió passa per davant dels valors de la ciutadania ja sabem quin tipus d’estats son, i el poc respecte als valors humans més elementals.
Crec, que de cap manera es pot caure en aquest fals progressisme on tot son greuge i fòbies. Els valors democràtics i de la persona han d’estar per damunt de qualsevol consideració, i no s’ha de tenir por per actuar i explicar que aquestes rèmores del passat ja no tenen cabuda en una societat de futur i que valora l’ésser humà pel que es, i no pel que volen que sigui.
 

EL CAS DE CLARA PONSATÍ

Sense categoria
El ministre espanyol d’Educació veta a una professora catalana amb càtedra Príncep d’Astúries a la prestigiosa Universitat de Georgetown, casualment favorable a la independència, i amb una participació en un programa a Al-Jazeera dedicat al procés sobiranista català i en el vídeo Stop Espoli impulsat per la fundació Catdem. De fet li han negat la renovació en un nou cas de xenofòbia i guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés democràtic català.

Wert segueix la seva croada, i han impedit la renovació al capdavant d’aquesta càtedra per simples motius d’opinió. De fet Ponsatí va demanar el mes de novembre la renovació per un any, cosa normal ja que signen per un any, ampliable a un altre. El passat Nadal la professora va ser convocada a una reunió a Madrid on els patrocinadors de la Fundació Endesa li van assegura que sabien de la inquietud a nivell governamental espanyol, cosa que es va sumar a la revelació del cap de departament de Georgetown on en una conversa amb l’ambaixador espanyol, aquest va dir que no estava d’acord amb les opinions de la professora, responent que era lliure de tenir-les. Unes setmanes desprès el ministeri va comunicar a la universitat que només estarien un any. De fet el ministeri diu que es el procediment habitual, cosa que els predecessors van ser renovats sense cap concurs, i algun simplement anunciant la intenció de seguir. Ponsatí també ha denunciat que havia proposat activitats a l’ambaixador espanyol que van mai rebre resposta, i ara hi haurà una vacant per primer cop durant tot un any.
Efectivament, un nou cas de comportament antidemocràtic de l’Estat espanyol amb Catalunya, i que demostra que es a nivell global. De fet la major preocupació de l’Estat es impedir la internacionalització del conflicte, i per això les seves ambaixades i diplomàtics, curiosament pagats en part amb els nostres impostos dediquen part del seu temps a impedir la llibertat catalana i el coneixement de la nostra realitat per tot el món. 
El cas de Clara Ponsatí, amb aquesta prestigiosa càtedra, se’ns dubte per la seva vàlua acadèmica ha xocat frontalment amb les seves opinions personals, que es veu també han d’estar amb sintonia amb el govern espanyol. La simple denuncia d’un espoli que ja va ser demostrat l’única vegada que els números van sortir del Ministeri, i causa fonamental amb el nostre empobriment i pèrdua del nostre estat del benestar han estat suficients per fer d’una manera barroera una no renovació amb unes excuses que mai havien estat aplicades.
La mateixa imatge de l’Estat espanyol davant la Universitat americana quedarà per sempre més tacada, i segurament ajudarà a prendre consciència dels nostres anhels de fugir d’aquesta farsa democràtica, que realment tant sols persegueix com objectiu el pensament únic i la persecució de qualsevol diferència i qualsevol procés democràtic com es el cas català.
Una nova víctima, segurament no serà la darrera, però que marca el tarannà del ministeri, i que simplement vol tapar boques, cosa que la societat catalana ha d’impedir amb el seu clam i exigència de seguir amb el procés fins al final, per durs que siguin els atacs rebuts i la guerra bruta esmentada.
 

LA INDEPENDÈNCIA IMPOSSIBLE DE LARA

Sense categoria
El president del Grup Planeta en una entrevista a La Vanguardia, afirma que la independència es impossible, i no content amb aquesta frivolitat, ens diu que el nacionalisme nomes ha quallat en dues comunitats, com son el País Basc i Catalunya. Es una nova mostra del tarannà i cinisme d’aquest personatge, comparable amb el Ministre Montoro que diu que el Govern espanyol no amenaça Catalunya, la finança. Realment son una burla per la societat catalana i un insult a les normes més elementals de l’ètica i la intel·ligència.

En Jose Manuel Lara, apart de marcar la impossibilitat de la nostra emancipació, i de la seva visió dels nacionalismes, no el veu viable dins l’euro i la Unió Europea, preguntant com paguem els 40000 milions de deute de la Generalitat, i adverteix que ell ja va avisar en el seu dia que el Cervantes havia de defensar el català i no deixar aquesta defensa en mans dels independentistes. Per últim posa l’origen del tots els mals en el “café para todos”, dient que si tant sols haguessin dues autonòmies com son la basca i la catalana, el sentiment de greuge seria molt diferent. En Montoro ens diu que el fet que Catalunya formi part d’Espanya genera confiança perquè es pugui finançar millor la recuperació econòmica, afirmant que el govern espanyol esta finançant els serveis públics catalans.
Efectivament, el lobby de la dependència s’encomana a l’home del sac i aprofita qualsevol oportunitat per intentar desacreditar un procés que exigeix la majoria de la societat catalana. Lara, el mateix que va dir que amb un estat propi marxaria amb la seva editorial, ara marca un impossible que nomes existeix amb els seus objectius i en la seva ment, i naturalment obviant la realitat. Ningú ha dit que seria fàcil, de fet cap independència ha estat bufar i fer ampolles, però tenim tants exemples que han reeixit, nomes cal mirar el mapa europeu i la seva evolució per confirmar-ho, i nosaltres som tant o més normals que ells, no hi ha cap motiu per marcar aquesta prohibició, sinó es per interessos personals com els del editor que sembla es creu que parla amb un parvulari. De fet tant que defensa el diàleg, sembla que es nega a escoltar la societat catalana, i això te un altre nom, però mai diàleg. Parla dels nacionalismes nomes en dues comunitats, suposo que ignora voluntàriament que el nacionalisme espanyol, el més nombros i intransigent domina tota la resta del territori, però esclar aquest ja li va be. Diu que no es viable dins Europa i l’euro, jo li preguntaria amb quines proves diu això, perquè el personatge principal que s’ha de manifestar no ha dit res, i de fet no hi ha cap cas semblant, per tant tot son paranoies, i si utilitzem el sentit comú, s’inclina més per la nostra pertinença a Europa que per la nostra expulsió de tot arreu. La burla ja arriba amb el pagament del deute de la Generalitat, ignorant l’espoli que vivim de prop de 20 mil milions anuals, deixant de banda els impagaments. Sap perfectament que aquestes quantitats i la gestió dels nostres propis recursos la fan perfectament viable, cosa que dins l’Estat sap que no es així, i els fets ho demostren. Pel tema llengua, la defensa qui se le sent seva, ni més ni menys que la resta del Planeta. Tanmateix pel que ens diu sap que Espanya la considera aliena, encara que ell insisteix amb la nostra dependència.
Son arguments que cauen pel seu propi pes i que ja arriben al límit amb la broma macabra de Montoro, negant amenaces  i finançant a Catalunya, curiosament amb impagaments, amb exigències desmesurades, amb ofec econòmic, i utilitzant precisament el nostre espoli com a font de finançament a crèdit. Tot un finançament, si senyor.
En definitiva, interessos contra la independència que cada cop queden més en evidència.

EL JOC DE LES MAJORIES

Sense categoria
Realment aquest unionisme disfressat de demòcrata, no s’aturarà fins al darrer segon abans de fer la Consulta o la Declaració Unilateral. Arguments pobres i malèvols amb una sola intenció, avortar el procés. Avui dia de Sant Jordi veiem com Foment dona suport a Madrid 2020, en un nou acte d’esquena a la societat catalana, i demostrant on son els seus interessos per si algú en tenia algun dubte, donant suport a uns jocs que simplement augmentaran l’espoli català, i on per sort nostre, no crec ningú validi una nova festa espanyola amb els diners provenint d’Europa. Un altra tema recurrent i que be de dins i de fora, son aquestes majories extremes que demanen pel procés de secessió i que curiosament ningú demana per la dependència. No es poden fer discriminacions d’aquest tipus, la democràcia no les hauria de contemplar, i la base del sistema no hauria de ser aquesta. L’Agustí Bordas en el seu escrit, ens posa l’exemple del Canada, i crec es una bona lliçó per no caure en aquest parany, i defensar que la majoria es la meitat més un, ni més ni menys.

50% + 1 vot és suficient
Agustí Bordas
Stéphane Dion fou el ministre a qui vaig servir de juliol de 2004 fins el febrer de 2006, quan encapçalà el Ministeri federal de Medi Ambient. De prop, Dion és un home bonhomiós i cartesià. Així doncs, aquest quebequès reflecteix, com un veritable prototip, la idiosincràsia d’un apocat i meticulós professor universitari. 
Malgrat haver impulsat la causa sobiranista durant la seva joventut, Dion experimentà una epifania federalista el 1990. De fet, la seva conversió al federalisme unionista fou tan accentuada que li valgué, un any després del referèndum de 1995, la recompensa d’esdevenir Ministre d’Afers Intergovernamentals i, uns anys després, el lideratge federal del Partit Liberal. Cal recordar que el referèndum quebequès de 1995 presentà una pregunta enrevessada i fou guanyat per l’opció unionista per un marge molt estret.
Fou precisament durant el seu mandat a Afers Intergovernamentals quan Dion dissenyà la Clarity Act (Acta de la Claredat), la norma legislativa que establí la necessitat d’una pregunta inequívoca i “una majoria clara” en un referèndum d’independència per obtenir un mandat legítim i, així, justificar l’inici de les negociacions de secessió entre una Província i la resta de la Federació. Així mateix, també cal tenir present que tots grups parlamentaris a l’Assemblea Nacional quebequesa rebutjaren la Clarity Act pel seu percebut “paternalisme”, en sotmetre el contingut de la pregunta referendària al vistiplau de la Cambra del Comuns del Canadà.
Malgrat que molts observadors federalistes acolliren entusiàsticament la Clarity Act com una mena de pòlissa d’assegurança contra el secessionisme, aquesta llei no aconseguí dissipar totes les confusions precedents. Mentre els sobiranistes quebequesos entengueren aquesta llei com una manipulació constitucional per afavorir l’opció del “no”, els unionistes no saberen explicar l’arbitrarietat del percentatge necessari per atorgar la victòria a l’alternativa sobiranista. Per què s’havia d’acceptar una asimetria de percentatges per considerar vàlida la victòria d’una de les dues opcions? Quin seria el percentatge necessari per iniciar el procés de secessió? El 51%? El 55%? Dos terços?
Hores d’ara, ningú posa en dubte la necessitat d’una pregunta inequívoca, sense ambigüitats, en un referèndum d’independència –tal com ha demostrat ser el cas a Escòcia amb “Escòcia hauria de ser un país independent?” – però la polèmica referent al percentatge necessari per guanyar el referèndum, malgrat no existir al Regne Unit, és un motiu de controvèrsia no només per als sobiranistes quebequesos, sinó també per als partidaris de l’unionisme al Canadà. Entenc que el procés d’aprovació del text de la pregunta –i l’autoritat final en l’aprovació de la seva formulació– és un afer mereixedor d’una reflexió independent, però aquest no és l’objectiu d’aquest article. 
Aquest 2013, Stéphane Dion s’ha mostrat defensiu i dogmàtic en justificar la clàusula de la “majoria clara”, especialment d’ençà que el New Democratic Party (NDP), un partit unionista i federalista que esdevingué l’oposició oficial al govern conservador –tot escombrant els liberals, partit de Dion, fins a la tercera posició a nivell federal– proposà una modificació de la Clarity Act per eliminar-ne l’inconcret requeriment d’una “majoria clara”. 
Dion ha fracassat en el seu intent de justificar una majoria reforçada per acceptar una potencial victòria dels sobiranistes. Fins i tot eminents unionistes federalistes, com Charles Taylor –professor emèrit de filosofia a la Universitat McGill de Mont-real– han argumentat que amb una pregunta clara, el 50% més un dels vots és un llindar suficient per desencadenar les negociacions de secessió entre una Província i la resta de la Federació. Així doncs, és incorrecte assumir que “la majoria clara” és un dogma que, malgrat gaudir del beneplàcit de la Cort Suprema (Tribunal Constitucional), compti amb un consens generalitzat a nivell provincial, federal o, fins i tot, dins mateix de les opcions del federalisme unionista canadenc. 
És comprensible que Stéphane Dion defensi el seu llegat legislatiu, no obstant, la seva argumentació fal·laciosa s’ensorra davant dues crítiques fonamentals: 1) l’emancipació d’una nació o bé, alternativament, la seva continuïtat en un projecte federal, s’han d’entendre com a mesures amb conseqüències equivalents en transcendència generacional i, per tant, han de gaudir d’igualtat en un procés d’aprovació referendària. En cas contrari, si s’acceptés l’asimetria en percentatge de vot, s’afavorien els privilegiats pel statu quo pre-referendari, tot argumentant una suposada irreversibilitat de la decisió per justificar l’immobilisme; i 2) quan Dion descriu la possibilitat que una majoria mínima favorable al sobiranisme podria esvair-se durant les negociacions de secessió, especula sobre escenaris hipotètics per després de la creació d’un mandat sobiranista, una autorització atorgada amb perfecte coneixement de causa per l’electorat. Igualment doncs, es podria hipotetitzar sobre l’incompliment unilateral d’acords que avortessin la secessió, quelcom que els catalans coneixen de primera mà gràcies a l’endèmica incapacitat de l’Estat espanyol per complir els pactes –com ara Estatuts d’Autonomia– ja aprovats legislativament i en referèndum.
Entenc que aquesta pot ser una discussió densa, però ajuda a centrar el debat sobiranista sempre que s’accepti, com a axioma, la possibilitat d’organitzar un referèndum. Malauradament, l’oposició de l’Estat espanyol a aquesta possibilitat –mostra de la seva manca de cultura democràtica– obligaria a la Generalitat de Catalunya a iniciar un procés de declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries.

LA LLIBERTAT INDIVIDUAL SEGONS WERT

Sense categoria
Desprès de veure ahir el reportatge televisiu “Nomes que un ho demani”, en  referència a la sentència judicial que vol enfonsar la immersió lingüística a Catalunya, validant que si un alumne demana la classe en castellà, tot el grup ha de canviar a aquesta llengua, va portar idees interessants, i sobretot el concepte de llibertat del Ministre Wert, i el concepte d’igualtat de l’advocat que va presentar el recurs de l’entitat xenofòba amb la llengua catalana Convivencia Civica. Tots els seus conceptes son basats precisament en que no son universals,  ja que tant la llibertat com la igualtat que pregonen son diferents depenent de qui la reclami.

Realment, i segons el ministre la llibertat no es mesura en quantitat, ja que tant li fa si son 2, 20 o 12000 pares que demanen escolarització en castellà. De fet han estat 17 sobre els milers de famílies catalanes. Caldria dir que si li preocupa tant la llibertat individual, no crec que opini el mateix de la manifestació d’1 milió i mig de persones de persones l’11 de setembre reclamant l’Estat propi, caram, en aquest cas com si volen ser 10 milions, desapareix aquesta sensibilitat tant lloable per la llibertat. Son argument que no s’aguanten per enlloc.
El més greu es crear un problema quan no existeix al carrer, i que nomes be donat per l’intenció de perjudicar una sola llengua. Defensen el 50 a 50, quan saben perfectament que al pati, al carrer i en molts àmbits la diferència es abismal, i per tant aquests meitat i meitat en l’únic àmbit que garanteix la supervivència d’aquesta llengua com a eina normal de cohesió, seria la seva mort segura.
Sentir a parlar de les maldats del model català, lloat per Europa, i que ha funcionat correctament tots aquests anys, era simplement una frivolitat. Tanmateix i pel que fa al ministre d’Educació, ignorant que els resultats al final de l’ensenyament en les dues llengües eres igual o millors que a l’Estat espanyol, ja dona idea de la intencionalitat en aquest cas descoberta d’aquest genocides de la llengua catalana, amb aquesta malaltissa obsessió per eliminar-la.
Les declaracions d’un dels pares que van signar el recurs judicial eren totalment significatives, d’origen argentí, i que qüestionava que ningú li havia preguntat si el model li agradava al escolaritzar al seu fill. Suposo que a la seva Argentina deu ser el més normal arribar allà i que el Ministeri o Conselleria pertinent et consulti si et sembla be el model educatiu del país, amb tota la disposició per canviar-lo en cas que no ens agradi, i tot un estat s’adapti a mí. De fet no sabia ni la historia de la nostra llengua, ni els resultats del model, ni res, simplement parlava d’uns drets obviant els de la resta de la humanitat. Tota una farsa que dona idea de la manipulació d’aquestes 10 famílies signants.
Enlloc del món, es pot questionar perquè parlen tal llengua o tal altra, la llengua pròpia es la seva i qui be de fora, per lògica ha d’adaptar aquesta, amb la total llibertat de parlar a casa, amics o al carrer amb la que vulgui naturalment. Però la llengua de cohesió es la pròpia aquí i a la Xina Popular com deia aquell.
Per últim, i amb tot el respecte, la llengua castellana no es la nostra, ni pròpia del territori, cosa que res te a veure amb el respecte i l’ensenyament de la mateixa, però cal veure que sense la vinguda massiva durant la dictadura de persones provinents de diferents punts de l’Estat espanyol amb el seu idioma incorporat, el castellà a Catalunya seria a la majoria del territori molt minoritàri, per tant i com a conclusió no podem fer de l’artificial, el natural. Com tampoc podem fer de la llibertat individual l’excusa per esborrar la resta de llibertats individuals i per suposat les colectives.

LA SOLIDARITAT JA NO COLA

Sense categoria
Aquesta setmana, amb l’impuls de l’Hisenda pròpia, almenys un primer pas en forma de pagar els impostos al nostre territori, encara que vagin igualment a Madrid, hem vist com s’ha desfermat l’ira dels líders de “aturem el procés com sigui”. Sanchez Camacho demana dimisió del mateix President, crec que ni ella mateixa sap ben be perquè, i en Pere Navarro critica la Hisenda catalana, naturalment amb l’alternativa de l’espoli pels segles dels segles. Si alguna cosa de moment crec es pot millorar es la comunicació, i dir les coses a la societat catalana pel seu nom, denunciant cada greuge, i sense defugir responsabilitats, assenyalar els culpables sense contemplacions. En Josep  Maria Torrent desemmascara la burla del govern extremeny com a símbol d’aquesta solidaritat macabra que ja no pot durar més.

Extremadura independent
El conseller d’Economia i Hisenda d’Extremadura, Antonio Fernández, ha anunciat una baixada d’impostos. Gràcies a haver tingut superàvit en els comptes públics, els extremenys es podran beneficiar de la reducció dels trams propis de l’IRPF, de les transmissions patrimonials o del cànon de l’aigua. De fet, el govern extremeny va tancar l’any 2012 amb un dèficit del 0,97% del seu PIB, un 0,53% per sota del dèficit exigit per Espanya a les autonomies (1,5%). Un autèntic miracle! Sobretot perquè aquestes xifres contrasten amb les de Catalunya: no podrà baixar impostos, tot al contrari; va tancar l’any 2012 amb un dèficit del 2,3% (molt per sobre del 1,5 exigit) i té dificultats per fer un pressupost que no signifiqui retallar dràsticament serveis.

Qui ho havia de dir! Tant de temps pensant que els extremenys necessitaven la solidaritat de Catalunya i ara resulta que els sanejats són ells. Tant de temps escoltant el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra carregar contra els catalans per ser uns insolidaris que no volien compartir la riquesa amb ells i ara resulta que és Extremadura el model d’èxit a seguir. Fins i tot tenen un deute més presentable: a Extremadura és del 14,01% del PIB (2.405 milions d’euros; 2.170 euros per habitant), mentre que a Catalunya és del 23% del PIB (50.948 milions d’euros; 6.730 euros per habitant).

Tots els discursos sobre l’economia productiva, la incentivació de l’emprenedoria, la capacitat de generar riquesa, la necessitat d’invertir queden fetes pols davant l’èxit de l’economia subvencionada, el subsidi permanent, la redistribució arbitrària dels recursos generals apel·lant sempre a la justícia social. El model occidental de reducció de l’Estat en benefici d’una major dinamització de la societat civil sucumbeix al model soviètic extremeny: Catalunya té un funcionari per a cada vint-i-cinc habitants; a Extremadura n’hi ha un per a cada onze habitants.

Amb les xifres tant positives que ha lluït el govern del president José Antonio Monago (PP) algú, fins i tot, podria plantejar-se: plantejarà Extremadura la seva independència d’Espanya? O, exigirà un sistema de concert econòmic que no el perjudiqui? O, serà solidària amb Catalunya? És evident que, davant d’unes xifres positives com les que s’airegen, Extremadura hauria de fer un pas i ajudar Catalunya econòmicament. Però això no passarà perquè, en terminologia hispana, seria regalar recursos per la insolidària Catalunya que s’ho gasta tot en ambaixades a l’estranger, fomentar el català i els jocs de bales. Amb les xifres econòmiques d’Extremadura haurien de ser ells qui demanessis la independència d’una Catalunya que els impedeix créixer més!

Però, això no passarà. Hi ha dues dades clau que expliquen que l’èxit d’Extremadura és menys èxit; és, senzillament, una campanya de màrqueting d’algú que pensa que els demés són rucs. Aquestes dades són, en primer lloc, el saldo fiscal, és a dir, la diferència entre el que l’autonomia aporta a l’Estat i el que aquest li retorna. Segons les úniques dades oficials de l’Estat sobre les balances fiscals de les comunitats autònomes (2005), Extremadura presentava un saldo al seu favor del 15,66%. És a dir, els extremeny van rebre un 15,66% més de l’Estat del que van aportar. El saldo fiscal de Catalunya, en canvi, és negatiu del 6,56%. Aquí cal matisar que segons les xifres de la Generalitat, aquest dèficit fiscal se situa entre el 6% i el 8%, arribant en algun moment al 10% del PIB català. Això ja comença a explicar algunes coses.

La segona dada és la de l’atur. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) a Extremadura l’atur se situa en el 34% (en un anys ha crescut un 6%); a Catalunya és del 23,94%. I això ja ho comença a explicar tot.

Clar que Extremadura no demanarà la independència d’Espanya ni acceptarà mai la de Catalunya. Un 34% d’atur no és una xifra sanejada, d’on sortiran els subsidis per pagar aquesta despesa? Si no hi ha teixit productiu en expansió, qui generarà riquesa? Qui pagarà perquè el senyor Monago de torn pugui presumir d’economia modèlica?

El model extremeny d’enriquiment passiu a costa de l’esforç actiu dels altres, i el vantar-se d’uns indicadors positius fruit de l’aportació obligada d’altres indrets d’Espanya va bona l’afirmació de Josep Ramoneda que el model d’estat de les autonomies ha fracassat. Aquesta propaganda barata, en definitiva, només serveix per donar més arguments als partidaris d’aquest club en expansió que és el dels que estan a favor de tirar endavant un projecte sobiranista. 

UNA PARET NO VOL DIÀLEG

Sense categoria
Aquesta setmana veiem com l’Estat espanyol mostra la seva cara autèntica i rància, no vol reconèixer una decisió sobirana de  Kosovo, i on  cinc estats europeus encara es resisteixen a donar validesa a una realitat  fruit de la por a la democràcia, i en aquest cas de l’aplicació d’aquesta a Catalunya. Per altra banda, el recurs de la Declaració de sobirania al TC preveu i prohibeix la sobirania catalana, que no existeix i fins hi tot adverteix que impugnarà unes eleccions plebiscitàries com a pla B a la Consulta. Tota una lliçó de diàleg de sords. Per últim pretenen fer creure que un relaxament del dèficit català, serà un gran gest, quan tots sabem es un gran engany, inassolible per la societat catalana. Son massa greuges i intolerància per estar pendents d’unes dècimes com ens descriu en Xavier Graset en el seu article, tenin en compte que la malaltia ja fa massa temps que dura.

Dècimes
Xavier Graset
Doncs es deurà cremar tot. Per ser que és pactista, segons La Vanguardia, el conseller Ramon Espadaler va dir ahir al Parlament que si l’objectiu de dèficit ha de ser del 0,7% no es podrà enlairar ni un sol helicòpter per apagar cap incendi.
Esperem que no n’hi hagi en excés. O esperem millor que variïn les condicions del dèficit. Esperem-ho perquè sinó la universitat haurà de fer retallades, segons el secretari d’Universitats Antoni Castellà. Ara mateix s’especula en una retallada d’entre el 10, i el 17%. I les retallades seguiran en tots els altres àmbits de l’administració. No ens podem relaxar.
La política catalana és cosa de dècimes. Dècimes de febre. Dècimes per encomanar-se a la fortuna, al més enllà. Dècimes, decimals en la xifra del dèficit. El Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha desmentit aquest matí que l’objectiu es pugui situar el el 2%, que això s’està parlant amb les comunitats autònomes. Si en parla amb el conseller català; amb Mas Colell, li dirà que amb un 2% tampoc agradaran les xifres dels futurs pressupostos. No li agrada cap música de les que se senten darrerament.
Les últimes hores es diu que el Ministeri podria ser més flexible amb les condicions de Catalunya, de les Balears, de València, de Múrcia, en un marge que va entre l’1,8 i el 2%, amb diferències entre comunitats, que globalment quedaria en l’1,5. En tot cas s’acabarà de veure a partir de dilluns a la reunió d’experts del Consell de Política Fiscal i Financera. Mentrestant sembla que la radiografia d’ERC ja aposta per la pròrroga, i Iniciativa parla d’enganyifa. Caldrà veure si hi ha asimetries en el dèficit. Aquesta setmana el ministre Margallo no estava per massa singularitats a l’hora de parlar de finançaments, i formules fiscals, que és la bandera que aixeca el PP català. Una bona aixafada de guitarra!
Mentrestant, onze ajuntaments ja van fer ahir al migdia un acte simbòlic de sobirania fiscal a Girona, Barcelona i Tarragona. Han pagat l’IRPF dels treballadors municipals a l’agència tributària catalana. Una xifra que puja a 300.000 euros. Tot és començar a fer bossa. Tot són dècimes!

LA CREDIBILITAT SOTA MÍNIMS

Sense categoria
El govern català amb els seus diferents punts de vista, declaracions que no totes van amb la mateixa direcció, està fent un flac favor al procés cap a la consulta i a la decisió de la ciutadania catalana per triar el seu futur, així doncs, no es d’estranyar que la vicepresidenta espanyola es permeti dir que no tenim les coses clares sobre una consulta il·legal, i fer recomanacions per abandonar la idea i centrar-se en la crisi, com si fossin coses diferents. El President Mas, crec que ha arribat el moment de posar les coses clares i cridar a l’ordre, deixant clar que això no es un joc i que tot el govern deu lleialtat al seu president, a un programa electoral i a un pacte d’estabilitat amb els republicans, qui no entengui això hauria d’abandonar el vaixell ara que encara hi som a temps. No ens podem permetre més mala imatge o desconfiança davant el poble.

Efectivament, les continues declaracions de Duran en direcció contraria al President, i veient impossible com en el cas del conseller de Justícia Germà Gordó que ha de ser una consulta pactada, o que es pot ajornar, o buscant un pacte fiscal ja enterrat o mort, o fins hi tot qüestionant les preguntes a fer amb opcions esperpèntiques que ningú ha demanat, provoquen també que altres com Josep Rull hagi de dir que garanteix que el poble parlarà encara que no hi hagi acord amb l’Estat, i que la legalitat sempre hi serà d’una manera o d’una altra, i amb les diferents formes que es pot expressar. Cal dir que mitjans com La Vanguardia o El Periodico, aprofiten les declaracions contradictòries per posar aigua al vi, i venen la idea de la consulta impossible. Igualment Saenz de Santamaria convida a Mas a aparcar la consulta i fer bona gestió, advertint que presentaran recursos sobre allò que considerin inconstitucional, i tancant la porta el que no estigui dins aquesta.
Realment, aquesta imatge que vivim aquests dies es negativa, tant per la confiança dels ciutadans en els seus representants, dels quals esperen simplement que compleixin el programa electoral que han votat, i més en un punt bàsic com aquest, i per altra banda la poca credibilitat que desprèn alhora d’aquest diàleg de sords amb l’Estat espanyol i la suposada fermesa que hem de presentar.
El president ja ha arribat l’hora de que posi ordre a les seves files, i no permeti més sortides de to, ni de Duran, ni de Gordò, ni d’altres elements que puguin anar sorgint. Ja un full de ruta traçat, un pacte amb els republicans i unes directrius que el Govern ha de transmetre i aplicar, per tant qui no estigui conforme ha de ser advertit, i si cal substituït. Com deia abans això no es un joc, es l’anhel d’un poble que ha enviat un missatge ben clar a la seva classe política, i aquesta l’ha validat a les passades eleccions. Per tant ara cal estar a l’alçada del moment històric que vivim i de la responsabilitat que comporta, qui no la pugui assumir, no es cregui el full de ruta o simplement no el comparteixi, apart de ser un frau davant l’electorat te que fer un pas al costat i deixar lloc a persones que realment compleixin el mandat del poble i del Parlament.
No podem estar cada setmana amb sortides de to i mentides sobre el diàleg amb l’Estat, que evidentment s’ha de realitzar i esgotar, però tots sabem com ha tornat a dir la vicepresidenta espanyola que del tema consulta no hi ha diàleg possible amb l’excusa de la Constitució, per tant s’ha de preveure una tancada de porta i una llei de consultes que acabarà al Constitucional, per tant fermesa i decisió.
En definitiva, el President i tots els consellers haurien de ser la corretja de transmissió de que la consulta o la forma que sigui per validar el procés no s’aturarà ni necessita el permís d’un estat espanyol que no donarà, simplement necessita el permís de la democràcia i del poble.
 
 

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA I PEDERÀSTIA

Sense categoria
Aquest actor i polític de UpyD, en Toni Cantó ha tornat a fer una d’aquelles afirmacions que en qualsevol estat democràtic serien inacceptables, i motiu de suspensió immediata. Ens compara la política d’immersió lingüística amb la pederàstia, afirmant que son o no son constitucionals i evidentment s’ha d’actuar. Realment sap greu donar publicitat amb aquests personatges de clara tendència xenòfoba i feixista que es troben com peix a l’aigua amb el partit que militen de dubtosa qualitat democràtica i amb un objectiu  que s’apropa molt més a aquella paraula, que com deia en un altre escrit sempre tenen a punt a la boca per barrejar-la amb Catalunya, i les seves aspiracions democràtiques.

Efectivament, Cantó amb afirmacions tant celebres com que” la majoria  de denúncies de violència de gènere son falses”, o que “els animals no tenen dret a la vida” per posar dos perles, ara ens diu que s’ha de posar límits al model d’ensenyament de la mateixa manera que no es pot permetre als pederastes voltar  tan tranquils, argumentant que no pot estudiar en castellà a Catalunya i ha demanat poder triar per la seva llibertat, i no amb el feixisme lingüístic existent, sense complir les sentències judicials i prohibint llengües. De fet ha seguit el seu discurs acusant el President Mas i el seu govern d’actuar com Goebbels amb una educació nacionalista premeditada.
Realment, ja coses que no es poden deixar passar per alt, des de que va començar el procés català cap al dret a decidir el futur de la seva ciutadania, n’hem sentit des de l’Estat espanyol de tots colors i de l’alçada d’un campanar, però ja coses que passen de mida, comparar una en fermetat mental, i una xacra aberrant com la pederàstia amb el sistema d’immersió lingüística lloat per tothom, dins i fora de les nostres fronteres, i única via per assegurar la supervivència de la nostra llengua sense cap rebuig a cap altre, es francament motiu sanciona ble en qualsevol estat normal.
De totes maneres com que parlem de l’Estat del tot s’hi val si es contra Catalunya, la cosa canvia, aquest actor disfressat de progressista i amb clares connotacions de pensament per dir-ho suaument del passat ens regala aquesta perla apel·lant a la seva llibertat d’escollir, suposo que deu ser la mateixa que nega a la societat catalana en nom de la Constitució, que per cert no ho prohibeix, com sempre hem dit es voluntat política i respecte democràtic, res més. 
Ens parla de prohibir llengües, quan l’Estat ha validat llengües inventades no reconegudes pels filòlegs i amb el sol objectiu de dividir la llengua catalana i alhora ha vetat sistemàticament la nostra oficialitat europea, al mateix temps que la prohibeix a les seves institucions de representants. Que no ho sap això. Suposo que tampoc deu saber que tant sols 17 famílies han demanat escolaritzar en castellà als seus fills i estan atesos individualment, aquest es el seu gran problema, perquè es veu que el 99% de les famílies no en tenen cap, i saben perfectament que al acabar els estudis obligatòris tenen el mateix nivell de castellà que la resta de zones de l’Estat espanyol, amb una llengua vehicular que lògicament es la pròpia del territori i minoritària en parlants, i que a falta de qualsevol protecció per part de l’Estat que l’acull, ha de mirar de sobreviure com pot. 
Això si es feixisme, però aquest no el denunciar, senzillament perquè hi colabora amb molt de gust, junt amb el grup que representa.

NOUS MOVIMENTS: CAL SEPARAR EL GRA DE LA PALLA

Sense categoria
En referència a la proposta de procés constituent impulsada per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, i que com diu en Vicent Sanchis amb el seu article sembla voler donar veu des de dins del sistema al moviment indignat. No hi ha dubte que hi ha grans veritats, com que el model econòmic i polític ha fracassat, i cal una renovació i molts retocs per tornar a funcionar amb una societat més justa, dit això no podem entrar amb grans contradiccions com son alguns dels 10 manaments com els anomena Sanchis. De fet expropiacions bancàries, reduccions de jornada, dret a la ciutadania per tothom, reconversió ecològica de l’economia o socialització de les empreses semblen més utopies que altra cosa, i apart de la retòrica, sistemes que tampoc son justos i perfectes, de fet aquests no crec que existeixin. Aquelles imatges per exemple de Chaves anant dient “expropiese” sense contemplacions, no crec que siguin la millor manera de no lesionar els drets dels ciutadans. Per tant reforma si, però possible i més justa també.

Els deu manaments
 Vicent Sanchis
Arcadi Oliveres i Teresa Forcades encapçalen un manifest que té com a sagrat objectiu donar una estructura política sistèmica al moviment dels indignats. La benemèrita intenció només té un problema: precisament l’eix angular del moviment del 15M va ser qüestionar el sistema des de fora. Les reticències i l’oposició a la pretensió de l’economista i la monja són inevitables. Però els indignats més indignats haurien de parar atenció al programa que els presenten, perquè potser s’hi sentiran a gust encara que hagin de renunciar a algunes tires de pell. Afirmen Oliveres i Forcades, per exemple, que “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat”. Més indignació és poc probable. I què proposen com a alternativa el autors del manifest fundacional? Un decàleg de “mesures bàsiques i d’urgència”, que resumides diuen així:
1) Expropiació de la banca privada.
2) Salaris i pensions dignes, rebuig als acomiadaments i reducció de jornada laboral.
3) Democràcia participativa.
4) Habitatge digne per a tothom.
5) Rebuig a les privatitzacions i revisió de totes les retallades.
6) Dret al propi cos i rebuig a la violència de gènere.
7) Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques.
8) Dret a la ciutadania de tothom.
9) Mitjans de comunicació públics sota control democràtic.
10) Rebuig de la guerra i sortida de l’OTAN.
Tots aquests manaments es poden resumir en dos: utopia i inòpia. Només per portar la contrària i amb l’ànim de discrepar de la discrepància, des de la incorrecció política més elemental, caldria preguntar a Teresa Forcades i a Arcadi Oliveres: Qui pagarà l’expropiació de la banca privada? Hi ha algú que no sàpiga que la banca més desastrosa a Catalunya i a Espanya ha estat precisament la més intervinguda des de les esferes polítiques? Hi ha algú que ignori que Bancaixa i Caja Madrid han estat, de fet, corretges de transmissió de les administracions públiques valencianes i madrilenyes? Com es poden evitar els acomiadaments? Com reduir la jornada laboral si una de les claus per ser més competitius i no acabar de tancar-ho tot és l’ascens de la productivitat? Quina administració pública finançarà l’habitatge digne per a tothom? La banca nacionalitzada? Per què no ho fa ara Bankia, tota pública ella? Qui pagarà la reversió de totes les retallades? Angela Merkel? Tota l’economia ha de ser necessàriament ecològica? Qui pagarà la socialització de les empreses energètiques? El petroli bolivarià? Els mitjans de comunicació públics no tenen control democràtic? A Catalunya semblen molt poc controlats. No diuen els experts que l’exèrcit espanyol s’ha aquietat precisament per ser dins l’OTAN?
Els deu manaments originaris eren menys rebatibles. Possiblement perquè Déu nostre Senyor era sistema pur.

LA PARAULA FÀCIL: NAZISME

Sense categoria
La secretaria general del PP, Maria Dolores de Cospedal ho ha tornat a fer, i seguint ja una llarga llista de personatges que immediatament tenen a la boca la paraula nazisme.  Ho han fet per qualificar un procés estrictament democràtic, com el dret a decidir de Catalunya, per qualificar el seu President simplement per seguir el programa electoral del seu partit validat per les urnes, o ara per exemple per qualificar els escarnis als polítics com a mesura de pressió utilitzada  per la Plataforma d’afectats per la hipoteca, acusant al mateix temps de voler violentar el vot. Realment cal denunciar aquesta utilització impunement de la paraula en questió, i la seva barreja amb la democràcia normal en un desproposit de grans proporcions.

Efectivament, De Cospedal qualifica de nazisme pur els escarnis que pateixen diversos membres del seu partit i diu que responen a un esperit totalitari i sectari, que li recorda els anys 30 on s’anava per les cases a assenyalar certes persones per pertànyer a determinats grups. Ha reblat el clau dient que això es voler violentar el vot, i anar contra la democràcia. Per cert altres dirigents del mateix partit han denunciat els fets i denunciat que a Catalunya se’ls mira com a bestioles rares.
Realment cal tenir molt de cinisme, i perquè no dir-ho incultura o mala baba per barrejar aquest terme que significa barbàrie i una vergonya per la humanitat, una part de la historia per reflexionar i veure on pot arribar la persona humana amb la seva xenofòbia i deliri amb un cost de milions de morts i atrocitats, extermini i bogeria sense límits que han de ser una lliçó per no tornar a repetir mai més. Aquesta ideologia es la que generalment en boca de dirigents populars i també socialistes, aquests que encara no han entés el que significa democràcia i on el seu nacionalisme espanyol malaltis els impedeix raonar amb normalitat.
Qualificar el President Mas de nazi, simplement per dur a terme el seu programa electoral, fruit del clam de la societat en una direcció, i validat per unes eleccions amb l’objectiu de preguntar a aquesta mateixa societat que volen ser en el futur, es francament una aberració que mereixeria en una democràcia normal més que un toc d’atenció i un crit a la responsabilitat més bàsica, però quan parlem de l’Estat espanyol la cosa canvia i el surrealisme es l’ordre del dia.
Parlar del procés català, sempre pacífic i respectuós amb la democràcia com a nazisme, desqualificà els que ho diuen, ja que la seva falta d’arguments i la seva visió parcial de la democràcia, o anhel de situacions del passat que ja no tornaran els porta a aquesta paraula que hauria de significar la seva inhabilitació per càrrec públic, ja que posar com a sinònim democràcia i nazisme, es totalment incompatible pel sistema.
De Cospedal, no pot barrejar aquest horror, sempre que no es traspassi uns límits personals, i deixant clar que hi pot haver altres formes, deixar en evidència a uns servidors públics, no ho oblidem, representants de la societat que els ha escollit i a la qual han de donar comptes de les seves actuacions. La burla que han validat amb el seu vot a la cambra de representants sobre la ILP de la dació en pagament, i la seva total desvirtuació per seguir deixant desprotegits tot aquest drama social que estem vivint per dir-ho suaument es una burla macabra a la societat a la que teòricament serveixen i aquesta te tot el dret a utilitzar els canals que cregui convenients per denunciar-ho, sempre dins uns límits evidentment. Per altra banda violentar el vot, es exactament el que va fer aquesta dirigent popular en totes les seves intervencions en els mitings polítics quan parlava de les acusacions del Mundo contra la família Pujol com una cosa real i verídica quan no hi havia proves, i quan s’ha demostrat que era una part més del joc brut contra el procés català.
En definitiva, això si que es alterar el vot, per tant ja n’hi ha prou d’aquest cinisme despectiu on tot s’hi val per anar contra Catalunya, i una democràcia no es això, es tot un altra cosa.

FORA DE LES NOSTRES FRONTERES

Sense categoria
Aquest reportatge  de The Guardian que adjunto es sobre la relació del Barça i la lluita per la llibertat de Catalunya. Te tota l’actualitat, ja que recordo el 25 de maig podria ser una magnífica ocasió per mostrar al món el nostre anhel, i encara més, suposant que arribem a la final contra el R. Madrid. Una ocasió d’or, de totes maneres el vídeo es testimoni de com bull el nostre procés fora de les nostres fronteres i un punt vital com es la internacionalització del conflicte, en el que el club blaugrana te una bona dosi de responsabilitat.