Aquesta bona frase del president a la presentació dels actes del 300 aniversari de la pèrdua de llibertats al 1714, defineix perfectament quin es el clam de la societat catalana, i que exigeix als seus representants polítics escollits amb la finalitat de portar el vaixell rumb a l’Estat propi. El dèficit aprovat pel ministre espanyol per les comunitats, es una burla macabra a Catalunya que significaria una retallada al voltant de 3200 milions totalment inassumible i inacceptable. Cal prendre decisions davant les presses de PSOE-C, PP i Ciudadanos per fer un pressupost que porti directament a la misèria a tota la societat catalana.
Efectivament, ha arribat l’hora de recordar que vam ser, i que volem ser en un futur, la situació es insostenible, i els pressupostos ajudaran a accelerar el procés, fruit de la perspectiva espanyola que amb un relaxament europeu per l’estat del 6,2, i una despesa gestionada d’una tercera part per les comunitats autònomes, semblava coherent i correcte traslladar això mateix amb un 2,1 a les mateixes. Tanmateix, i com ha anat succeint des del començament de la crisi, tot el mort es enviat a les autonomies, per guardar el màxim els números del govern central.
Aquesta política porta a una retallada al voltant de 3200 milions que significaria un pressupost inassumible per la societat catalana, ja que l’estat del benestar amb les retallades anteriors, i amb molts sectors ha arribat al límit. Ningú que estimes aquesta societat i amb dos dits de coneixement, podria avalar aquesta disbauxa, on Catalunya es l’ase dels cops i on l’ofec permanent i premeditat es un fet real.
De totes maneres, i com esmentava anteriorment, Millo, Rivera i Navarro tenen pressa per un pressupost macabre i les seves conseqüències, ja que l’últim en el que pensen es amb les necessitats reals de la nostra societat, i on el filtre del Govern espanyol es la llei divina que s’ha d’obeir cegament, encara que el precipici estigui sota els nostres peus. Per altra banda critiquen el cost dels actes del tricentenari d’uns fets rellevants en la nostra historia, cosa que contrasta amb la seva actitud quan es tracta per exemple amb el cost del 200 aniversari de la Constitució de Cadis per exemple. El seu cinisme no te fronteres.
Com deia el president, cal passar de la derrota a ser els vencedors, per poder escriure la nostra historia a favor nostre. Es molt clar que aquest ofec premeditat, amb uns pressupostos apunt de fer fallida ha de portar segurament a unes eleccions tard o d’hora, com diu l’Estatut han de ser al cap de mínim un any, o sigui a partir de desembre del 2013, i aquestes haurien de portar en el programa la declaració unilateral d’independència, que quedaria així validada democràticament, i que donaria al Parlament català el mandat i davant de tot el món la oportunitat de fer-la per trencar definitivament aquesta historia amb un company obligat de viatge que no ha estat cap bon negoci pels nostres interessos i que mai ens ha considerat subjecte de res, ni polític, ni cultural, ni identitari, simplement un font de recursos per alimentar la disbauxa d’un estat espanyol amb més de 6 milions d’aturats i una crisi desbocada que sembla no tenir aturador, i que de totes maneres no ha variat gens el tracte vers nosaltres.
En definitiva, Montoro ens ha posat en safata agafar la via més ràpida i segura per arribar a la nostra llibertat, i amb una legitimitat total com demostra totes les independències assolides fins ara, i on el reconeixement de Sèrbia amb Kosovo per exemple ha estat un nou pas per veure que Espanya es un reducte cada vegada més sol en aquesta paranoia de no acceptar la democràcia i la lliure decisió d’una societat que ja ha dit prou d’aquesta gran presa de pel.
Qui ho havia de dir! Tant de temps pensant que els extremenys necessitaven la solidaritat de Catalunya i ara resulta que els sanejats són ells. Tant de temps escoltant el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra carregar contra els catalans per ser uns insolidaris que no volien compartir la riquesa amb ells i ara resulta que és Extremadura el model d’èxit a seguir. Fins i tot tenen un deute més presentable: a Extremadura és del 14,01% del PIB (2.405 milions d’euros; 2.170 euros per habitant), mentre que a Catalunya és del 23% del PIB (50.948 milions d’euros; 6.730 euros per habitant).
Tots els discursos sobre l’economia productiva, la incentivació de l’emprenedoria, la capacitat de generar riquesa, la necessitat d’invertir queden fetes pols davant l’èxit de l’economia subvencionada, el subsidi permanent, la redistribució arbitrària dels recursos generals apel·lant sempre a la justícia social. El model occidental de reducció de l’Estat en benefici d’una major dinamització de la societat civil sucumbeix al model soviètic extremeny: Catalunya té un funcionari per a cada vint-i-cinc habitants; a Extremadura n’hi ha un per a cada onze habitants.
Amb les xifres tant positives que ha lluït el govern del president José Antonio Monago (PP) algú, fins i tot, podria plantejar-se: plantejarà Extremadura la seva independència d’Espanya? O, exigirà un sistema de concert econòmic que no el perjudiqui? O, serà solidària amb Catalunya? És evident que, davant d’unes xifres positives com les que s’airegen, Extremadura hauria de fer un pas i ajudar Catalunya econòmicament. Però això no passarà perquè, en terminologia hispana, seria regalar recursos per la insolidària Catalunya que s’ho gasta tot en ambaixades a l’estranger, fomentar el català i els jocs de bales. Amb les xifres econòmiques d’Extremadura haurien de ser ells qui demanessis la independència d’una Catalunya que els impedeix créixer més!
Però, això no passarà. Hi ha dues dades clau que expliquen que l’èxit d’Extremadura és menys èxit; és, senzillament, una campanya de màrqueting d’algú que pensa que els demés són rucs. Aquestes dades són, en primer lloc, el saldo fiscal, és a dir, la diferència entre el que l’autonomia aporta a l’Estat i el que aquest li retorna. Segons les úniques dades oficials de l’Estat sobre les balances fiscals de les comunitats autònomes (2005), Extremadura presentava un saldo al seu favor del 15,66%. És a dir, els extremeny van rebre un 15,66% més de l’Estat del que van aportar. El saldo fiscal de Catalunya, en canvi, és negatiu del 6,56%. Aquí cal matisar que segons les xifres de la Generalitat, aquest dèficit fiscal se situa entre el 6% i el 8%, arribant en algun moment al 10% del PIB català. Això ja comença a explicar algunes coses.
La segona dada és la de l’atur. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) a Extremadura l’atur se situa en el 34% (en un anys ha crescut un 6%); a Catalunya és del 23,94%. I això ja ho comença a explicar tot.
Clar que Extremadura no demanarà la independència d’Espanya ni acceptarà mai la de Catalunya. Un 34% d’atur no és una xifra sanejada, d’on sortiran els subsidis per pagar aquesta despesa? Si no hi ha teixit productiu en expansió, qui generarà riquesa? Qui pagarà perquè el senyor Monago de torn pugui presumir d’economia modèlica?
El model extremeny d’enriquiment passiu a costa de l’esforç actiu dels altres, i el vantar-se d’uns indicadors positius fruit de l’aportació obligada d’altres indrets d’Espanya va bona l’afirmació de Josep Ramoneda que el model d’estat de les autonomies ha fracassat. Aquesta propaganda barata, en definitiva, només serveix per donar més arguments als partidaris d’aquest club en expansió que és el dels que estan a favor de tirar endavant un projecte sobiranista.