ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

BATET I TORRENT: GOTES BESSONES

Aquesta democràcia de fireta te dos grans exemples amb Meritxell Batet i Roger Torrent, una presidenta de la Mesa del Congreso i altre President del Parlament en la passada legislatura. Teoricament han de dirigir la cambra i donar pas als debats pertinents que els grups presenten en cada moment, a la pràctica ja hem vist com dimiteixen d’aquestes funcions per passar a ser una peça censora del sistema i sense respecte a la societat que representa.

El cas d’Alberto Rodriguez, diputat de Podemos a Madrid ha posat de manifest la nul·la separació de poders en un sistema corrupte com l’espanyol. Un judici i una sentència confosa als Tribunals, que alhora va ser avalada pels lletrats de la cambra en la forma de no retirar l’escó al parlamentari, no han estat suficient perquè la censora de torn li retires la cadira i deixes als seus votants amb un pam de nas, de fet el mateix cas de Torrent amb el President Torra quan va obeir el Tribunal per damunt de la separació de poders i la sobirania de la ciutadania.

Batet ha actuat a les ordres del jutge Marchena com si fos la cosa més normal del món. Aquesta no es la seva funció, la seva es donar veu i no prohibir-la. La justícia en un vertader Estat democràtic no pot adulterar el vot de la ciutadania que ha escollit els seus representants, no hi pot estar per damunt, nomes en casos de delictes de sang o corrupció plenament demostrada podria ser el cas per no poder ser apte per representar ningú. Pel cas que ens ocupa evidentment no, i el poder legislatiu i executiu en aquest cas no pot estar a les ordres del judicial o la perversió del sistema es total, poden desvirtuar majories o com deia deixant la sobirania que en aquest cas com diu la Constitución que tant diuen respectar resideix en el poble, i evidentment això inclou escollir i respectar els seus representants.

Tant Torrent com Batet han fet un flac favor a la democràcia i a les cambres que representen, creant precedents molt perillosos i molt golosos pel sistema. Casualment els dos son de partits del que anomenem Esquerra, que el manual ens diu que tenen una ment més oberta i predisposada a fer canvis i sobretot a protegir més el poble que les classes dominants. Per tant es demostra com tot forma part del mateix sistema, on fins hi tot els partits que es diuen més progressistas com Podemos ja hem vist la seva manera vergonyosa d’actuar.

Batet i Torrent: dues gotes bessones.

CENSURA EN ELS MITJANS PÚBLICS

General

Polèmica grossa amb el gag del programa Bricoheroes de TV3, on un cop més veiem com el model de societat que ens instauren cada cop és més encotillat i dirigit amb una sèrie de línies vermelles i política del correcte que nomes fa que idiotitzar la mateixa societat.

El CAC analitzarà els continguts del programa d’en Peyu i Jair Dominguez. De fet en Peyu va acusar TV3 de censurar un acudit per estalviar-se problemes polítics. Concretament un gag on un milionari desitja una fel·lació de Letizia Ortiz i posteriorment de la seva filla. La cadena manifesta que es tracta d’un acudit manifestament masclista i misogin, fins hi tot pedòfil.

Tanmateix el programa ha acatat la censura denunciant la falta de llibertat d’expressió de la cadena pública.

Un nou cas de censura que crec una societat plural, lliure i democràtica no hauria d’acceptar, alhora hauria d’exigir uns mitjans públics com es TV3 que també fossin plurals i amb respecte a la llibertat d’expressió, sobretot en el context de l’humor com es el cas. No podem caure en el parany d’una societat cada cop més acomplexada per uns quants que marquen la pauta del correcte i si es passa la línia amb el perill de rebre mil i una desqualificacions.

Si analitzem el cas concret, es molt important veure el context d’un programa d’humor i satira, o lògicament la màniga hauria de ser molt més ample per la bona salut mental de tots. Si ho agafem per la part política. Crec que en aquest cas la monarquia com a càrrecs públics poden ser subjecte de broma i critica com qualsevol altra persona, i en aquest cas encara més per ser precisament públics, pagats amb diner públic, de tots, i en el cas concret que ens ocupa personatges com els monarcas posats a dit per un dictador i amb nul respecte per la ciutadania com ja va demostrar el Rei en el seu discurs de 2017 incomplint totes les seves preteses funcions, encara que això seria un altra tema.

Pel que fa a la segona part amb el masclisme i fin hi tot la pedofilia, crec que en un cas real, el sexe te moltes opcions i maneres, si son consentides pels dos i de mutu acord no hi ha cap masclisme per enlloc, un altre cosa seria per obligació. Molt menys encara en un context d’humor, on aquests talibans del correcte o no correcte pretenen eliminar qualsevol tema que no els agradi. De fet ja va passar fa poc amb un humorista sobre temes LTGBI i una regidora que el va censurar en ple directe. Potser ja n’hi ha prou de coartar la llibertat d’expressió en nom del control total d’un sistema sobre el pensament i les maneres de comportament de la societat.

Et pot agradar més o menys el gag com qualsevol altra, però no veig un motiu per censurar-lo. Per aquest mateix camí ja m’hauria de poder negar a donar la meva quotat d’impostos a un mitja públic si no estic dacord en el seu funcionament i el seu respecte a la llibertat d’expressió, i això no crec que em sigui viable.

Les llibertats van cares i el sistema es defensa per retallar-les cada cop més amb excuses de mal pagador.

LES PETICIONS DE TRAPERO

General

Dins l’acte del dia de les Esquadres, el Major Trapsero demana a la societat respecte als Mossos i es pregunta que te que canviar en el món llençar pedres a la polícia i que te de revolucionari cremar contenidors.

El respecte a l’autoritat i també el respecte a les autoritats policials son un tot en un país democràtic, ens diu. Aquesta autoritat es delegada i prové de l’autoritat judicial i governativa. La falta de respecte i intolerància afecta el pacte i l’equilibri social. Ens diu que les institucions es canvien des de dins les mateixes no amb menyspreu.

Aquestes reflexions del Major, s’obliden d’una part important del Context, la societat. Trapero en una democràcia plena i un món ideal podria fer aquestes peticions, però quan la democràcia es converteix en un sistema pervers de control a la mateixa societat deixant en res els seus dret i sense opcions de poder revertir pel conducte reglamentari aquesta circumstància, els seus arguments fan aigues.

Primer de tot, el respecte no pot anar inherent a una xapa al pit, s’ha de guanyar amb fets i actuacions davant la societat que precisament han de protegir i que com a servidors públics en aquest àmbit son remunerats per la mateixa. En cap cas aquesta autoritat pot servir per abusar d’ella i estar per damunt del bé i del mal oblidant a qui es deuen. Segurament cremar contenidors o llençar pedres no estaria bé, tampoc buidar ulls als manifestants o abusar del poder com hem pogut veure amb moltes imatges que no deixen el cos en molt bon lloc. Aquesta autoritat es delegada del poder judicial i executiu diu, s’hauria de matissar que si aquest s’allunya del sistema democràtic, que li queda a la població per la seva defensa. El poder judicial a Espanya ja hem vist com actua, com un arma llençivola per apaivagar les reclamacions de la mateixa ciutadania i l’executiu no actua en molts casos com a representants de la gent que els ha votat, sinó que es desmarca de la gent i s’atorga el poder de decidir a la seva conveniència i acaparar tota la democràcia deixant el paper de la societat en residual en una clara perversió del sistema com passa actualment. Llavors si el cos policial nomes obeeix aquestes institucions com es pot defensar la gent i com pot canviar les coses des de dins si ha quedat exclosa.

Crec que la vertadera democràcia, el cos policial es deu a la societat. No es pot defensar que quan la gent vol decidir i ho exerceix, la policia segueixi el jutge de torn en contra de la mateixa gent com va passar l’octubre del 2017 i com hem escoltar en declaracions posteriors.

La policia autoritaria que defensa Trapero no es la policia de la gent, es la policia del control i l’autoritarisme contra la mateixa societat.

OMELLA I EL SEXE

General

l’Arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella sembla que va voler justificar els casos de pederàstia i desviar l’atenció de la seva empresa acusant els mitjans de promocionar viure el sexe de qualsevol manera.

Ha acusat els mitjans de part de culpa dels casos d’abusos sexuals. De fet contestava una pregunta sobre un informe de l’esglesia francesa on va assumir que 216 mil persones havien estat victimes d’abusos sexuals per part de capellans o religisiosos des del 1950. Comparteix el dolor i el rebuig dels fets. Diu que ell també es pecador i repta qui estigui lliure del mateix, sobre les investigacions diu que arriben quan arriben i treu pit que a Barcelona nomes hi ha hagut 3 denúncies. Llavors ha acusat els mitjans d’incitar el sexe lliure i que això posa en dificultat la seva feina defensant finalment el secret de confessió en els casos de pederastia.

Un nou capítol en aquest empresa amb tants privilegis injustificats. Un dels seus caps a Barcelona s’espolsa responsabilitats sobre la depravació dins de la seva empresa, acusant els mitjans que es veu han de ser coartats per la seva visió del sexe i la vida en general sense dret a presentar la llibertat també en el sexe com a model per una societat plural. Aquest informe de l’esglesia francesa hauria de fer avergonyir a qualsevol, desprès de molts altres informes per tot el món que hem anat coneixent, i la resposta no pot ser que a Barcelona hi ha menys casos com si fos un mèrit, seria com dir que si a la teva ciutat nomes hi ha un assassinat i la dels costat cinc, ja ens esta bé. Diu que aquest ambient incitat pels mitjans posa en perill la seva feina, la pregunta seria quina feina, la de permetre milers i milers d’abusos a criatures per part de personal de l’esglèsia amb total impunitat.

Tanmateix, el tema del secret de confessió, no es cap excusa, es col·laboració amb el crim simplement, com passa en tota la resta d’ambits de la vida, perquè ha de ser diferent a l’esglèsia, tenen més drets que la resta de la societat, evidentment la resposta deu ser que sí.

El que hauria de fer Omella, es mirar menys cap a fora i posar remei cap a dins. Una empresa podrida des de fa molts i molts anys i on els pederastes han de ser lliurats a la justícia per la seva condemna, netejant de delinquents sexuals les seves seus. Seria el normal en altres àmbits.

Ja n’hi ha prou d’haver d’aguantar això amb una societat que encara pensa més amb l’espiritual que en el terrenal, i així no anem bé.

LES ÚLTIMES FUETADES

General

El grup Ciutadans es un cadaver polític en procés de desaparició, de totes maneres els últims reductes encara al Parlament segueixen amb la seva cantarella xenofòba i racista que els ha portat a la situació on es troben.

Han tornat a atacar l’escola catalana, un dels seus objectius preferits. Martin Blanco ha carregat contra la immersió i contra la fi del concert a les escoles que segreguen per sexe, afirmant que els centres catalans s’adoctrina. Parlant d’un problema de llibertat i compara el Govern amb els règims comunistes amb l’esglèsia. Parla de la llibertat dels pares a escollir el centre que vulguin. Parla d’adoctrinament amb un exemple de gentilicis com madrileny o extremeny en un llibre com estràngers. Critica que el català sigui l’ùnica llengua vehicular com a cas únic al món de política totalitària.

El seu afany de destrucció per la llengua catalana i Catalunya en general es l’ADN d’aquest partit que lògicament ha mort pel seu odi feixista que no s’aguanta per enlloc. Parlen de llibertat, precisament els que la volen prohibir i imposar la seva llengua única i la seva ideològia. Quan no hi ha arguments, la tàctica es barrejar els temes per embolicar la troca. De fet ningú questiona la llibertat dels pares per escollir l’escola que vulguin pels seus fills basada en el seu criteri amb diferents factors totalment respectable i licit. De fet des d’aquest punt de vista es totalment respectable segregar per sexes o no per exemple. El que es parla es retirar el finançament públic en aquest tipus d’escoles que segreguen precisament per anar contra els criteris del Govern basats en estudis i que lògicament com en tot han de marcar la frontera per generar despesa pública o no, que es molt diferent. Respecte els exemples aquests ridículs de gentilicis d’un llibre, sona al comisari que vigila en els patis de les escoles la llengua que es parla, i que naturalment ha quedat demostrat que es mentida. Per últim dir que la llengua propia del territori sigui la vehicular a l’ensenyament com en tots els llocs del món es totalitari, realment fantàstic. Curiosament si fos el castellà el seu silenci seria atronador.

En definitiva, van començar com un partit de fanàtics que pretenien eliminar la llengua catalana de tots els àmbits i acabaran amb el mateix objectiu per bandera, que suposo que deu formar part d’alló que sempre diuen de les preocupacions reals de la societat.

Les últimes fuetades.

RETORN AL PASSAT

General

Quan escoltem Joan Tardà criticant l’ANC per estressar l’independentisme o fugir d’aquells que viuen ancorats en el 2017, no ens fa res més que contrastar aquesta tàctica de retorn al passat dels partits intentant esborrar la memòria de la ciutadania encara que en molts casos sense massa èxit.

Es evident que el perfil tant baix del nostre Govern i els missatges dels lideratges com Oriol Junqueras per exemple o una bona part dels presos polítics no conviden a fer cap revolució, o més ben dit a culminar una revolució que ara amb el retorn al neoautonomisme i aquesta preocupació fonamental per la governabilitat d’Espanya, suposo tema esquizofrenic, ja que el condemnat no busca el benestar del torturador i molt menys vol negociar amb ell des de la seva posició d’inferioritat absoluta. Això ès la política catalana avui en dia i amb la ment agil i ironica de Bernat Dedéu m’ha semblat interessant aquests desitjos de les el·lits catalanes que ens descriu.

Com es refunda Convergència

Bernat Dedéu

La política catalana és un afer molt previsible que ha deixat els futuròlegs de la tribu sense ofici ni glamur. El nostre és un present neoautonòmic al·lèrgic als espòilers i qualsevol dels meus estimats lectors sabia que, tard o d’hora, el centredreta català especularia amb el retorn de Convergència. El manual del bon opinador ens diu que la Catalunya d’ordre no s’acaba de refiar de Junqueras, malgrat la seva contínua genuflexió al PSOE, i malda per ressuscitar un pal de paller encorbatat, business friendly, amb l’aval de Foment i La Vanguardia, que pugui adaptar la decaiguda flama sobiranista al bipartidisme espanyol. Les elits somiarien veure refundada Convergència, en definitiva, anticipant-se a un possible retorn d’un PP radicalitzat amb l’alè de Vox al clatell i així poder pintar de nou la postal d’una trobada al Majestic entre factòtums de la dreta peninsular.

L’aposta topa amb dos problemes. El primer, purament circumstancial, es troba en l’actual configuració dels hereus naturals del pujolisme. En primer terme, el grup parlamentari de Junts pel Sou, una amalgama assilvestrada on conviuen Laura Borràs (amb el seu ego catedralici i tots els friquis de Twitter que la veneren), Jordi Sànchez i l’Esperit Sant de la Crida (la dels anys vuitanta, aclareixo) i els puigdemontistes aplegats sense gaire entusiasme pel vicepresident Puigneró. Després tenim el PDeCAT, comandat per Àngels Chacón amb més intel·ligència que els seus antecessors, alliberant-se de l’ombra malastruga d’Artur Mas i amb els ulls posats a les municipals del 2023. Com és comprensible, fins i tot el votant més centrista del país prefereix l’estalinisme organitzatiu d’Esquerra a haver d’apuntar-se a un curs de politologia per aclarir-se en aquest garbuix.

Però tota aquesta amanida de noms (finalment algú ha entès que això del PDeCAT, com a estratègia de naming, era una tifa) és un afer menor si elevem la situació a la categoria. Perquè mentre la majoria de polítics passen el temps fent metafísica sobre com ocupar el centre electoral a Catalunya, la majoria d’ells són inconscients que la història no pot repetir-se idènticament, rebobina-i-posa-el-play, i que els ciutadans encaren el nou temps d’autonomia amb una consciència cada dia més apresa de les mentides del procés. El fet ja es va veure a les darreres eleccions al Parlament, on el sobiranisme va perdre més de mig milió de vots, però es certifica molt més en l’esperit individual d’una ciutadania a qui no es podrà fer empassar cap més festa major com el 9-N o un referèndum no aplicat. La història no pot repetir-se igual, car ni el cinisme més gran elimina la memòria de la gent.

Refundar Convergència, per tant, no podrà fer-se al voltant d’una taula de politòlegs i venedors de motos, pel simple fet que l’1-O va desballestar tot l’engranatge de la política autonòmica, i aquest és un canvi que no el podrà parar ni l’establishment català ni Junqueras fent de crossa al progressisme encarcarat de Pedro Sánchez. A Convergència encara hi queda algú amb una neurona a la closca que vol adormir el partit perquè sembli que passa alguna cosa al camp. Com sempre, el símptoma per veure-hi clar és Barcelona, la ciutat on els hereus de CiU i el comte de Godó han organitzat una manifa contra Colau per a demà mateix, una concentració que vol aprofitar la tírria a l’alcaldessa per ressuscitar el sobiranisme d’ordre a la capital, però que continua acomplexada de dir que mentre tingui una alcaldessa espanyola la ciutat sofrirà una decadència tan lògica com imparable.

Ara s’entén, en definitiva, per què l’esquerrovergència va posar tantes pegues a la celebració de l’1-O i com de militant és l’actual perfil baix del Govern Aragonès. Els mentiders del procés i la seva cort de panxacontents només tenen una sortida per preservar-se; la tàctica, mal dissimulada, consisteix en adormir la penya amb una rutina soporífera per oblidar el fet que la governabilitat d’Espanya no només dependrà de què passi a Catalunya, sinó que, pesi a qui pesi, el conflicte tornarà i la secessió continua essent possible. Fa uns quants anys, Convergència s’hauria refundat amb un simple dinar, fins i tot abans de la irrupció dels puros. Ara demana molts més esforços perquè, malgrat les piruetes dels contorsionistes, som en un país fatigat i mancat de moral, però molt més clarivident.

EL GEST I LES REACCIONS MISERABLES

General

La declaració de l’esquerra abertzale en la persona d’Arnaldo Otegui demanant perdó a les víctimes de la violència d’ETA, es una nova fita que qualsevol Estat valoraria en la seva gran mesura, cosa que evidentment l’estat espanyol amb la seva línia no farà mai.

Escoltar aquest històric dirigent dir que sent el dolor i que mai s’hauria d’haver produït el mateix es un pas molt important. Ara 10 anys més tard del procés de solució del conflicte armat, un nou pas que arriba de la part abertzale. No hi ha dubte que aquesta aposta radical per la via democràtica, i el reconeixement de les víctimes en qualsevol Estat seria un fet cabdal, però Espanya es diferent i nomes cal veure les reaccions de la classe política espanyola.

Escoltar els dirigents de la part dreta dient que es una broma macabra i demanant un cop més una mena d’humiliació pública demanant perdó, inclus infravalorant la figura d’Otegui diuen condemnat per terrorisme, res diuen de la resolució europea anul·lant la seva condemna. De fet la seva actitud no ha canviat, aquesta no ha fet absolutament res per resoldre el conflicte al País Basc i de fet encara existiria ja que la seva aportació nomes ha estat demanar la rendició total i punt. Per la part socialista una reacció tèbia que no fa per un Govern vertaderament democrata. Escoltar segons quins mitjans atiant aquest odi i prepotència de superioritat moral no hi ha dubte que fa vomitar.

Tanmateix, i si parlem de perdó, l’exemple es l’esquerra abertzale. Jo encara no he escoltat perdó a les víctimes torturades pels GAL de Felipe Gonzalez i evidentment no ho faran. Tampoc he escoltat perdó per tots aquells que encara no han condemnat el franquisme i les seves atrocitats deixant la seva visibilitat amb els símbols corresponents com veiem sovint, monuments i actes que en qualsevol altre lloc del món democràtic serien impossibles. De fet no he escoltat perdó per les víctimes enterrades als vorals de les carreteres, recordo el segon lloc del món desprès de Cambodja, tampoc per protegir els torturadors i elements vius del règim dels Tribunals fora de les fronteres, tampoc he escoltat perdó per protegir una esglèsia catòlica en un país definit com laic i on gaudeixen d’uns privilegis que altres no tenen, tampoc per haver mantingut unes estructures corruptes provinents del franquisme i que no s’han renovat i molt menys per enviar les forces policials a utilitzar la violència contra els votants catalans i posteriorment perpetrar un cop d’estat en forma de 155 a les institucions i posterior repressió que encara dura.

Tot això i moltes coses més no he escoltat cap paraula de penediment i petició de perdó, i aquest son els que rebutgen el perdó de l’esquerra abertzale. Un cinisme sense límits i uns miserables sense escrúpols.

EL PSOE DEL RÈGIM

General

Aquest cap de setmana hem vist com un dels partits del règim del 78, el partit socialista amb Pedro Sanchez feia el seu Congrès amb votacions a la bulgara, o sigui sense contestació o pluralitat com seria el normal en qualsevol societat. En definitiva es el seu concepte de democràcia.

Va voler donar lliçons de socialdemocràcia com si el seu partit fos equiparable a cap del mateix sentit de la Unió Europea, va lloar amb unitat la tasca de Felipe Gonzalez i Jose Luis Rodriguez Zapatero, va tornar a insistir amb el seu esperit de concòrdia per aconseguir que els catalans tornessin a recupera la seva patria, titllant de negacionistes a l’independentisme que democràticament vol aquesta opció i va posar exemples com la llei mordassa i la reforma laboral com objectius del socialisme en el Govern.

El cinisme del personatge, no estranya gens, de fet aquest partit que representa es una peça clau de la falsa transició a una democràcia tant devaluada com l’espanyola i per protegir unes estructures hereves de la dictadura i que continuen en vigor i sense cap anim de canvi. Com ja ens va dir fa poc la democràcia no la pot decidir el poble per exemple en un referèndum, els partits tenen aquesta potestat. Es el seu concepte socialdemocrata de fireta.

Parla de l’ultradreta i la dreta rància com si el seu partit mai hagués mogut un dit per exemple per condemnar els supervivents executors del règim, posant els centres de tortura com Via Laietana com exemples de consolidació de la democràcia o prometent la reforma de lleis com la Mordassa o la reforma laboral feta pels Populars i que ja al 2018 eren els principals objectius de la legislatura, un nou engany.

Ens promet reformes a la Constitució que o a les estructures com el codi penal que ja han dit que no es tocaria i ens treu la descentralització de les institucions noves que es facin fora de Madrid, com si això fos exemple de res.

Ens parla de diàleg i d’exemples com Felipe Gonzalez, que suposo que es deu referir al diàleg enterrat en cal viva com ens va ensenyar aquest personatge amb els seus GAL i el seu sinistre mandat amb el colofó de la seva vida al Consell d’administració de les elèctriques i el seu nul respecte per la democràcia.

El seu concepte democràtic ens imposa una patria i rebutja qui ho pot questionar amb la força del vot. No hi ha dubte que amb aquests valors democràtics es preocupant com els partits catalans defensen un diàleg de sords amb el PSOE del Règim del 78.

LA REPRESSIÓ DEL TRIBUNAL DE COMPTES

General

Si ahir parlava de la vergonya dels Pressupostos i el comportament dels nostres partits amb els mateixos. Avui veiem com aquesta mena de Tribuna de la inquisició econòmic anomenat Tribunal de Comptes escanya definitivament alguns dels més significatius servidors públics catalans.

Un Tribunal caducat i un dels exemples de les estructures d’un Estat podrit com Espanya, ara resol que no accepta l’aval dels 5,4 milions de l’Institut Català de Finances. Ho fa quan avui PSOE i PP ja han pactat renovacions de càrrecs en un nou acte de vergonya democràtica.

No es un organisme judicial, i la seva composició plena de familiars de representants dels partits fa fàcil preveure que es una revenja política pura i dura contra el procés independentista, ja que el més normal seria deixar la decisió un cop entri la renovació ja pactada. Ara el President Puigdemont, el President Mas, Oriol Junqueras, Raul Romeva o Andreu Mas Collell per posar uns exemples s’enfronten a embargament de propietats i comptes bancàris per fer front a les quantitats per abonar. De fet el mateix Consell de Garanties Estatutàries va aprovar els avals per unanimitat i el Govern espanyol tampoc ho havia recorregut, per tant era lògic pensar que havia passat tots els filtres, que ara veiem finalment que no.

De fet que Espanya condemni a polítics per malversar o desviar diners públics fa riure per no plorar vist tots els casos existents a l’Estat. Alhora veiem com casos com els d’Ana Botella en el seu dia i la seva venda de pisos protegits a fons voltors van quedar en res. Podem dir que el full de ruta de l’executiu i el de les clavegueres de l’Estat no van al mateix temps, però l’objectiu es exactament el mateix en diferents formes complementàries.

La repressió segueix i les nostres institucions amb el seu acatament total i les seves giragonses per evitar alguns efectes com el tema dels avals no fa res més que aprofundir en la mateixa. Com deia ara toca els Pressupostos i aquest nou cas tampoc servirà per no negociar res i abandonar definitivament les institucions espanyoles en un gest que aquest cop si miraria el món pel seu significat i impacte. La realitat es que els veurem negociant engrunes al millor estil autonòmic i validant aquesta farsa en benefici propi i dels que els protegeixen, deixant la societat un cop més fora de joc i assimilant tanta mesquinesa.

PLUJA DE MILIONS

General

Quantes vegades hem escoltat aquesta frase amb visites institucionals de Presidents espanyols a Catalunya o amb els Pressupostos generals. Tornar avui a veure a la premsa espanyola el tracte de favor a Catalunya i l’esmentada pluja de milions que rebrem fa simplement vergonya.

Per desmuntar aquesta nova farsa, cal dir que els Pressupostos del 2022 al contrari que va dir la Ministra no compleixen amb Catalunya ja que no compleixen la disposició addicional tercera de l’Estatut vigent on la inversió ens diu ha de ser equivalent a l’aportació al PIB a l’Estat espanyol, un 19%, davant el 17% que ens ofereixen. Diuen que milloren els passats, segurament sí, però segueixen incomplint la llei com sempre amb Catalunya Fins hi tot ens diuen que s’haurà d’afegir 200 milions com si fos un regal i es una sentència del Tribunal Suprem del 2017 que deia que ja s’haurien d’haver invertit el 2008, un altre incompliment flagrant. Parlen de Madrid com la més perjudicada quan saben perfectament que hi ha una sèrie de partides que son dividides en diferents territoris com Barajas, Museo del Prado i altres.

De fet el segon engany per veure que la pluja de milions no deixa de ser una pluja fina i de curta durada es l’execució dels mateixos. Sabem que el periode 2015-2018 l’execució real ha estat a Catalunya del 65% del previst, alhora Madrid del 113%, o sigui 13 punts per sobre del previst. Quantificat uns 28 mil milions d’euros pressupostats en els últims anys en el nostre territori han quedat oblidats.

Davant això, els nostres partits no poden comprar aquest relat fals i quedar com els tontos utils un cop més de la propaganda dels partits espanyols, ara de Pedro Sanchez. Cal fer memòria i veure com aquest greuge econòmic es crònic, un espoli escandalós que no es pot amagar més. Recordem quan el President Rajoy va venir a Catalunya i també ens va prometre una pluja de milions que mai ningú ha vist i ara el Govern socialista segueix amb la rutina de manipular xifres que mai son certes i que posteriorment quan ja ningú ho recorda segueixen la rebaixa amb una execució que res te a veure amb el pressupost. Crec que dins aquest neoautonomisme que practiquen cal exigir coses tangibles i fermes acordades entre els 3 partits catalans per seure a negociar res, o directament anunciar el vot negatiu davant aquesta farsa que cada any hem de viure i que per cert perjudica finalment tota la ciutadania de Catalunya, sigui independentista o no, cosa que hauria de fer reflexionar a més d’un.

SOBRE REFERÈNDUMS BINARIS

General

A la sesssió de Control del Govern i a instància del representant de Bildu a la cambra, Sanchez ha estat prou clar dien que no dividiran la societat amb referèndums binaris que no aporten res. Crec que no es pot ser més clar per desautoritzar aquest autonomisme instal·lat a Catalunya amb falsos arguments com la Taula de diàleg.

El representant basc li ha preguntat si una consulta es el millor instrument democràtic i si apostava perquè la ciutadania decidis el seu futur polític, econòmic i social. La resposta del president espanyol ha estat que sí, però situant pel damunt la democràcia representativa en forma dels grups parlamentàris. Ha defensat que es una democràcia plena i no es pot dividir la societat en referèndums interessats i binaris, acabant dient que no es pot fracturar la societat amb referèndums que no aporten res.

Aquest es el tarannà del President que diuen més progressista de la història espanyola. Aquest es el nivell de democràcia que ens ofereix. Davant d’això el cinisme dels partits catalans amb segons quines reclamacions en una Taula es miserable i va amb la mateixa línia de deixar la societat en un no res. Sanchez respón que si a que la ciutadania decideixi el seu futur en tots els àmbits, però ves per on ho ha de fer nomes votant cada 4 anys i deixant en mans dels partits o representants totes les decisions, quedant al marge. Una cosa es la democràcia representativa, que lògicament es raonable i on la ciutadania per ideològia i programa polític atorga i treu amb el seu vot els seus representants, un altra molt diferent es passar a ser un zero a l’esquerra fins els propers 4 anys. Una democràcia no pot ser plena si el principal protagonista, es a dir la societat a la que va dirigida no pot decidir res per ella mateixa. Quan una part important de la societat vol decidir sobre un problema concret, els partits simplement haurien de ser les eines per preparar la lògistica, aportar arguments al debat i finalment obeir el resultat final, res més. No poden ser un tap de la mateixa societat que diuen representar.

Una decisió no es fractura, es com les societats madures aborden un tema i finalment la majoria guanya i la minoria com no pot ser d’altra manera ha d’acceptar aquest resultat. Per això precisament es una societat que lògicament es plural i diversa i no uniforme com pretèn Sanchez amb aquests tics del Dictador que vol dirigir una farsa democràtica on uns pocs decideixen que pot decidir la majoria i que no.

Els referèndums binaris aporten simplement resultats que els partits o Governs han de fer efectius, nomes això. El que no aporta res es deixar la societat al marge de tot i vetada per prendre cap iniciativa que no sigui mantenir la partitocràcia com a eix del sistema repressiu.

ELS PRESSUPOSTOS COM A ARMA

General

Marta Vilalta per part d’Esquerra ens diu que el seu vot en uns Pressupostos espanyols avui seria negatiu. Evidentment tot dins un guió que ha d’acabar amb l’aprovació dels mateixos i Catalunya deixant passar una nova oportunitat de fer valdre la seva força.

Deixant de banda que qualsevol territori amb un mínim de dignitat i credibilitat desprès del cop d’Estat del 155, la violència rebuda als nostres carrers el dia del referèndum i la repressió ferotge posterior, els seus partits independentistes haurien abandonat els seus escons a Madrid per no tornar-hi deixant dos missatges clars. El primer que Catalunya no vol saber res d’un Estat així i per tant no participarà en la seva vida institucional i el segon un de clar pel món i el caràcter irreversible del nostre procés. De fet ni un, ni l’altra.

El primer amb un retorn al neo autonomisme, tornant el 2010 reclamant el dret a l’autodeterminació, un dret per cert ja adquirit i buscant qui pot ser el soci del Govern de torn per tornar a repetir les mateixes promeses en forma de milions que mai arriben o de traspassos eterns com Rodalies o aeroports que mai arribaran i per tant son un frau davant la població. El segon un missatge de victòria del projecte sobre el fals poder autonòmic on ha caigut fins hi tot la CUP perdent la seva virginitat original i sent un actor més del sistema com els altres.

Ara, Esquerra com a soci que ha donat suport al Govern de Sanchez, ho tindria molt fàcil, el mateix que demana a la Taula fake de torn. Referèndum pactat i ammistia. Aixì de simple, els dos temes que des d’Espanya ja han dit que no en parlaran mai, ara com a moneda de canvi d’uns pressupostos que els socialistes volen aprovar amb urgència, i per tant amb millors condicions per saber fins on pensen arribar. Tornar a demanar rodalies es retrocedir anys enrera amb temes ja amortitzats i que si vertaderament es vol la independència ja cauran pel seu propi pes.

La tristor de les nostres forces polítiques les veurem amb tota la amargor amb uns pressupostos que com la investidura s’aprovaran a canvi de res i venen fum a la una societat catalana ja prou desenganyada i que com sempre dic no es mereix aquest tracte tant cinic dels seus propis representants.

EXEMPLE ZAPATERO?

General

Ahir en una presentació del seu assaig “No voly a traicionar a Borges”, l’expresident espanyol Rodriguez Zapatero ens diu que “El diàleg és un fi en si mateix” i unes dissertacions que no lliguen gens amb el seu periode de mandat.

Sobre el President Puigdemont, diu que es molt probable que s’hagi de fer un anàlisi de per què està passant això, responsabilitzant els tribunals espanyols. Diu que Catalunya i Espanya no es poden resignar a la confrontació infinita. Encara que hi hagi un guanyador, pensant amb la taula de diàleg. Reivindicant Borges parla de no voler guanyar o perdre, el millor es un retrobament, en la derrota hi ha una dignitat i una bellesa que la victòria mai assolirà.

Francament, en Zapatero no es exemple de res, si recordem es el mateix del “Apoyare el Estatut que salga del Parlament de Catalunya”, i crec que tots sabem com va acabar. Que ara es presenti com un estadista, més enllà del tarannà o educació que es diguin les coses fa riure. De fet aquesta responsabilitat als Tribunals, no veig que els seu partit la practiqui, més aviat a l’inreves, nomes cal veure la Fiscalia de l’Estat que depén del Govern i la seva actitud amb el procés o les frases que escoltem respectant justícies que mai van en el sentit d’Europa o el nul respecte a les consideracions del Consell d’Europa per posar uns exemples. Es cert que ningú es pot resignar a una confrontació per sempre i lloar que no es pot voler guanyar ni perdre, lloant la derrota com el millor del món. Es fàcil dir això des de la posició de poder del que ha guanyat de moment per imposició i violència i es d’un gran cinisme presentar la derrota, en aquest cas la catalana com la millor de les aspiracions per Catalunya. Una mena d’invitació a una Taula on la posició catalana haurà de cedir i això contribuirà a la resolució final.

Ens podriem preguntar que opinaria si l’aposta fos al reves, i fos l’Estat que acceptes que la ciutadania decidis en aquest cas el seu futur respectant la mateixa i de pas atures una repressió venjativa com a eina de resolució. Crec que la seva opinió ja no seria tant favorable.

El dialèg no es un fi en si mateix, aquest ha d’anar acompanyat de no voler imposar, d’escoltar i de voluntat d’arribar a acords amb totes les opcions obertes, reconeixent l’oponent i sense vetos d’entrada com es el cas. Per tant el diàleg pel diàleg no val res.

Exemple Zapatero?

LA JUSTÍCIA CORRUPTA

General

Fa riure per no plorar el cinisme de Pedro Sanchez dient que es demostra que la Justícia es igual per tothom i que respecten les decisions judicials els agradin o no. De debó Sr. Sanchez.

La Fiscalia es prepara per arxivar la investigació sobre el Rei emerit. Es veu que han conclos que no es imputable a causa de la inviolabilitat mentre era Cap d’Estat i fets que ja han prescrit. Consideren que citar al monarca no es necessàri ja que la documentació de l’Agència Tributaria i declaracions del cercle de confiança son suficients per arribar a la conclusió que no es viable cap denúncia o querella criminal. Diuen que han actuat seguint criteris professionals i fent cas omís a les pressions polítiques i mediàtiques. De fet el nom del monarca ha aparegut en nombroses investigacions fosques i societats en paradisos fiscals.

Pedro Sanchez ha negat el tracte de favor i com deia ha defensat la igualtat de tots els espanyols davant la llei es diguin com es diguin.

Realment, unes declaracions ciniques i que tots sabem no son veritat. Fa una setmana continuavem veient el cel per la persecució del President Puigdemont per mig Europa amb unes acusacions que no s’aguanten per enlloc i que Europa va desmuntant a cada pas, alhora aquesta fal·lera per la justícia, per la seva justícia, no es aplicada al personatge que en aquest cas si va fugir al Emirats Arabs i amb quantitat d’informacions sobre la seva corrupta activitat econòmica pel seu lucre personal i que sembla desprès de fer el paperot per acontentar una part de l’opinió pública, quedarà absolutament en res i pot obrir la porta al seu retorn sense cap imputació com a ciutadà exemplar.

Tot això, nomes fa que demostrar aquesta estructura corrupta en la que es basa l’Estat espanyol i on en la seva punta més alta trobem la monarquia amb plena impunitat, protegida com escut de tota la corrupció que el sistema escampa per avall i evidentment amb la seguretat que mai passarà res.

Si una monarquia no votada i posada a dit per un Dictador ja es un cas molt estrany, encara ho es més 40 anys desprès quan continua intocable i com a representació màxima d’un Estat caduc i corrupte que no vol evolucionar i que escampa aqueta manera de fer per tots els tentacles de l’Estat.

NO ES RIDÍCUL, ES LA SEVA NORMALITAT

General

La decisió ahir del TC d’avalar al Tribunal Suprem amb la seva tesi de la validesa de les euroordres ha tornat aixecar polseguera entre els partits catalans i la seva incredulitat i indignació per no entendre les decisions judicials que han anat passant per Europa. De fet com escriu en Bernat Dedéu, Llarena és espanyol i jutge, per tant aquest context comporta que això entra dins la normalitat i potser hauriem de començar a aprendre com funciona Espanya.

Llarena és espanyol i jutge

Bernat Dedéu

Pablo Llarena és espanyol i fa de jutge. Això són dues contingències de la vida; una, fruit de l’atzar, perquè el burgalès podria haver nascut a Dogtown (Alabama) o a Pino sulla Sponda del Lago Maggiore (Varese), i la segona podria respondre a una vocació per l’equitat universal, però resulta que, en el cas que ens ocupa, és la conseqüència lògica d’haver nascut en una família de magistrats i juristes. L’ésser és com és, així la llei de la gravetat i els sacsons que arrosseguem els quarantins, i que Llarena sigui espanyol no només implica la seva condició de ciutadà del regne d’Espanya, sinó que, a més a més, inclou l’aptitud per ser un espanyol com déu mana, a saber, una persona per la qual Europa representa una simpàtica però menor protuberància (vaja, un bony); és a dir que, en definitiva, el món civilitzat començaria per tot allò que nasqué de la Pinta, de la Niña i de la Santa María.

Continuem. Com a bon espanyol i persona sagaç, el jutge Llarena sap perfectament que Carles Puigdemont no va maquinar (ni molt menys perpetrar) un procés sediciós per configurar una Catalunya independent. Posats a saber, Pablo fins i tot entén que la majoria d’estats civilitzats, a manca d’haver de fer front a un procés d’autodeterminació d’una de les seves tribus o nacionalitats, qualifiquin aquests delictes com a faltes menors i fins i tot els guardin al calaix només per quan algú s’entrompa en excés i declara repúbliques inexistents. Però Llarena, insisteixo fins a la nàusea, és un jutge espanyol, la qual cosa implica que per molt que tu vagis de farol i proclamis una DUI de chichinabo per entabanar el personal, ell farà tot el possible per cardar-te a la presó i et perseguirà per mig món, només perquè a la propera vegada t’ho pensis i facis el fotut favor de no tocar més els collons.

Quan Llarena demana a un col·lega europeu que li facturi el 130 empaquetat i amb les respectives manilles, sap del cert que els seus homòlegs respondran sempre amb la mateixa cançó: “Home, Pablo, si el vols per malversació, encara te’l puc enviar, però, home, aquest pobre noi, de sedicions i de rebel·lions… com que no”. Això que els meus conciutadans titllen de rebre una bufetada i que els columnistes de la meva tribu qualifiquen d’un ridícul espantós, per Llarena és un honor. Perquè en Pablo, i això és el que heu d’entendre, no treballa per Europa, ni per l’Alguer, ni per Schleswig-Holstein, ni per la mare que els va parir a tots. Curra per Espanya, per l’Espanya que li ha entregat la toga, per l’Espanya que ha alimentat els seus pares i que probablement alimentarà els seus fills. I qualsevol cosa que trenqui aquesta Espanya, per molt foc d’encenalls que sigui, li resulta un enemic a destrossar.

Que el president Puigdemont corri per tot Europa lliure menys a Espanya, és a dir, que la seva condició d’eurodiputat sigui respectada i àdhuc se li pressuposi immunitat jurídica a tot el continent… tot això, com entendreu ràpidament, a Pablo Llarena li sembla, com dèiem abans de fer cursos contra l’heteropatriarcat, una mariconada com una casa. Se li’n refot. S’ho passa directament per l’anus quan, després d’una traïdora tarda calorosa d’octubre, aital part del cos et comença a fer suadeta. Llarena vol caçar-lo, perquè la seva sola existència li sembla criminal i, de fet, ja fa molt omplint amb parsimònia totes aquestes mandangues de l’euroordre i sa tia en vinagre, car si per ell fora, l’aniria a detenir personalment i, si per ell fora, li encantaria substituir Marchena només per dir-li: “Don Carles, tenga la bondad, no me haga circunloquios y haga el favor de ceñirse a las preguntas del fiscal”.

Quan Pablo Llarena té alguna tarda lliure, aprofita per recordar les seves hores d’esbarjo a la Cerdanya i consumeix mitjans catalans. Li encanta llegir com la conciutadania va dient que fa el ridícul, que la judicatura europea li ha donat una, dues, tres i fins i tot setanta bufetades, puix que mentre llegeix aquests titulars es grata una mica el gland, experimenta l’erecció pròpia d’un mascle que, als cinquanta-vuit anys, encara encigala, i per dins va dient: “Ya te joderé, ya te joderé, y si no lo consigo, nadie te va a quitar quince añitos de excursiones hasta que lo mío te prescriba, Carlitos”. Estaria molt bé que Llarena fos un magistrat danès amb esperit conciliador, un jurista per a qui això de la sedició és una pamema o fins i tot un alt representant de Nacions Unides interessat a ordir la reconciliació dialogada entre catalans i espanyols. Tot això seria fantàstic, però no és el cas.

Perquè, per si encara no ho havia escrit, Llarena és espanyol i fa de jutge. I a més, té la sort de tenir com a enemics una tribu que encara no ha entès que és espanyol i què vol dir fer de jutge. I és així com Pablo Llarena farà d’espanyol i de jutge mentre respiri i que, conseqüentment, mentre hi hagi la mínima possibilitat de caçar la presa, ell ho intentarà i santes pasqües. En Pablo té la sort, en definitiva, de tenir-nos com a rivals, perquè si el màxim que has de fer a la vida és lluitar contra una tribu que encara no ha entès ni què ets, doncs, com us podeu imaginar, el que et digui un jutge de l’Alguer o fins i tot l’altíssim representant de la Verge Maria… doncs que ja no cal ni que acabi la frase perquè el lector ja deu imaginar per on s’ho fot.