ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA TÀCTICA ESPANYOLA

Sense categoria
 

Aquest 21% de població indecisa sobre el seu vot en un referèndum per la independència, crec que cada dia tenen més arguments per decantar la papereta cap al si. Volia parlar sobre l’afer dels peatges, i aquesta nova cacicada per les nostres butxaques amb la resposta tova de la Generalitat pels seus lligams amb Abertis, i he llegit aquest interessant article del president del CCN, que es un exemple perfecte del tracte i objectius que rebem des de l’Estat espanyol, com deia el Daily Telegraph, Catalunya ha de demanar el rescat a pesar de subvencionar Espanya. Crec que sobren indecisions, i tant sols falta coratge i dignitat per donar un pas sense cap mena de dubte.

 

La primera batalla per l’Estat propi!!

 

Espanya està decidida a provar quina és la capacitat de resistència dels catalans. La batalla és arreu. Hi ha una conjunció d’interessos espanyols per aconseguir anorrear la capacitat econòmica de Catalunya i dels seus empresaris, perquè  saben que la nostra força rau en l’esperit emprenedor i en el potencial industrial i d’innovació. 

Siguem clars, l’ objectiu d’Espanya sempre ha estat el mateix i és únic: Invertir recursos i donar suport “només” a les empreses espanyoles “ afins”. No hi ha cap possibilitat d’ajut per a les empreses de “ territoris hostils “.  L’últim exemple d’aquesta política de “terra cremada” és el cas de l’explotació ramadera de Can Feliu, situada al municipi de Campllong, al Gironès.

Can Feliu és una de les explotacions ramaderes importants de les comarques gironines i de Catalunya. Els seus mèrits han estat reconeguts fins i tot per la Unió Europea, que fa poques setmanes va desplaçar una delegació a la granja, inclosa en un test internacional relatiu a les vaques.

Ara la seva supervivència a molt curt termini està  en perill. El seu pecat? Haver volgut negociar amb la distribuïdora Corporación Alimentaria Peñasanta (que comercialitza les marques Central Lechera Asturiana, Ato i Larsa) el preu de venda de la llet. De la nit al dia, i en vista del requeriment a negociar, la distribuïdora –que forma part de l’oligopoli espanyol que controla la distribució de la llet a l’Estat- va decidir que no li calien els set milions de litres de llet que es produeixen anualment a Can Feliu i que fins aleshores comprava sense problemes. Això sí, per fe-los un favor, els compren la llet que produeixen (20.000 litres diaris) a un preu d’escarni, discriminatori respecte del preu del mercat i per sota del preu de cost: 265 euros per tona. El preu de mercat habitual es troba entre 300 i 3330 euros per tona, com a mínim.

Peñasanta, una empresa amb socis que pertanyen a l’ oligarquia castellana de sempre,  ha trobat un cap de turc perfecte.

Si Can Feliu cau, tot el sector sabrà que no hi ha marge de negociació i les lleteres espanyoles podran fer el que vulguin. Això ja els va bé a les marques. Per això  ni Danone, ni Puleva, ni Ato han volgut comprar una petita part de la producció, tal i com els demanava Can Feliu. Diuen que van servits, com molts altres. Ara bé, mireu els envasos d’algunes marques que es comercialitzen als supermercats de Catalunya i veureu que estan venent al país llet recollida i manufacturada a França. No hi ha espai, doncs, per a la llet catalana? Sí que n’hi ha, però la voluntat és escanyar els productors catalans perquè baixin el preu.

Els catalans no ens podem quedar de braços creuats deixant que Can Feliu tanqui portes i sacrifiqui a l’entorn de mil caps de bestiar; sobretot quan sabem que la seva reivindicació  és justa. Pensem que si avui cauen ells, demà cauran uns altres. La Generalitat  com en tots els temes importants no sap què  fer , no sap què dir. Fa el discurs hipòcrita del consum de proximitat però a l’hora de la veritat es renta les mans en aquest cas.

És per aquest motiu que som nosaltres, els consumidors catalans els que ens hem de mobilitzar. Al final, el poder el tenim nosaltres, que som els que comprem !!

Aquests dies he llegit molts comentaris a les notícies publicades a l’entorn de Can Feliu. Tots van en la línia que cal fer boicot a les marques que aboquen l’explotació catalana al tancament.

 

És en els moments difícils que necessitem la Generalitat i és en aquets moments quant ens adonem de la seva fragilitat .

L’exemple de la ineficàcia de la nostra administració  la palesem en aquestes situacions. Mentre els nostres polítics estan discutint un “Pacte Fiscal “ impossible Espanya  obliga que cada dia més empreses catalanes hagin de tancar portes.

Els grans moments dels pobles i les nacions arriben per una injustícia . Sempre és el poble qui fa el primer pas.

La guerra per la intervenció de Catalunya ja ha començat. Fins avui tot són baixes catalanes. Els nostres comandaments han perdut el contacte amb la realitat i encara creuen en un “Pacte miracle” d’ última hora. Quant ells s’ adonin que l’enemic és l’enemic ja no hi serem a temps.

Comencem la  batalla els consumidors; el poble. És per responsabilitat social i per no perdre mes llocs de treball. Encetem-la ara i guanyarem. No comprem productes com Danone o Puleva. Recordeu l’efecte del boicot a Pascual.

Hem de fer el que hem de fer per protegir les nostres empreses. La batalla per la ramaderia  i tot el sector primari català ja ha començat. Serà la primera batalla de la guerra per recuperar el nostre país. Ser o no ser, aquesta és la qüestió.

Hem arribat al final del camí i hem de començar a plantar cara. Els espanyols han de saber que aquesta vegada el poble català té l’ exèrcit dels milers i milers  d´empresaris  que lluitaran perquè saben que sense Estat propi  mai no seran competitius en un món global.

Amb aquest boicot als productes espanyols tota Europa també sabrà que “ la causa catalana “ mal tancada s’ha tornat a obrir.  Quant Europa sàpiga tot el mal que ens ha fet Espanya no tinc cap dubte en pensar que aquesta vegada ens donarà suport.

Ramon Carner

President CCN 

LA DESFILADA SENSE BANDERA

Sense categoria
 

Aquest divendres es van inaugurar els Jocs Olímpics a Londres, i un cop més, i malauradament podem comprovar amb tota la cruesa com els territoris sense estat son invisibles a ulls del món. Diuen que 88 atletes catalans ens representen, tots sabem que això es mentida, ja que els símbols sota els que competeixen no son els nostres, per tant es impossible que ens representin, i les seves possibles medalles no ens les podrem sentir mai com a nostres.

 

Efectivament, el gran feixista Samaranch, es va encarregar de posar limitació a que qualsevol nació sense estat pogués estar representada en uns Jocs, i especialment dirigit a Catalunya, una cosa que encara va augmentar més la vergonya dels seus honors a la Generalitat, quan evidentment mai els mereixia. Podríem dir que hi ha dos tipus d’atletes o jugadors, els que si poguessin triar, segurament triaran Catalunya, però ara no tenen alternativa si volen seguir la seva carrera esportiva a grans nivells, i desprès els que ja han expressat la seva tria amb claredat, i son utilitzats per l’Estat espanyol com exemple del que voldrien que fos el nostre comportament majoritari, crec que en Pau Gasol en podria ser un exemple perfecte. Ser l’abanderat espanyol ha estat utilitzat com un arma contra la identitat o els drets nacionals del nostre poble, cosa que el personatge simplement ha ignorat, ja que la seva visió del món no coincideix amb la nostra. Si ens referim els primers, crec que la impotència hauria de ser un sentiment generalitzat, ja que la gran demagògia de no barrejar esport i política tots sabem que es una gran mentida, altrament ja vam veure com la cerimònia va acabar amb la desfilada on tots els símbols eren presents, com la bandera i nom de cada estat, i posteriorment els himnes nacionals son els protagonistes en cada podi olímpic. No son esportistes individuals que competeixen, son estats que s’enfronten esportivament, i evidentment amb tot el seu component polític.

Realment, ara commemorem 20 anys de les olimpiades barcelonines on fer visible la nostra invisibilitat va costar tortures i detencions a moltes persones, que sota la permisivitat del jutge Garzon van fer veure com es comporta un estat amb una democracia de fireta, i totalment reaci a reconeixer qualsevol identitat que no sigui la seva. De totes maneres imagino un gest d’algun atleta que en un podi olímpic burles la seguretat espanyola i ensenyes a tot el món la nostra estelada donaria la volta al planeta, i seria una gran promoció per la nostra causa, i el nostre proces d’alliberament nacional, a l’estil del puny enlaire dels atletes negres americans que ha quedat com un simbol de la lluita contra el racisme. Evidentment no es pot demanar a cap atleta de les nostres terres que sacrifiqui la seva carrera, i s’exposi als deliris espanyols posteriors, si darrere no hi ha un govern que li doni tot el suport, i una majoria del poble que estigui al seu costat. Esperant, i veient altres exemples que han succeit de comportaments simplement normals, com la visita d’en Carod a ETA per posar un exemple, ja vam veure que va comportar un linxament nacional de certs personatges d’aquí, que no podian veure com la seva admesa mediocritat i inferioritat no els permet actuar de manera normal com qualsevol altre, son sortides del seu guió mental.

Jo de totes maneres, espero que el 2016 a Rio, i a la desfilada inaugural, entre els estats de la lletra C, n’hi hagi un de nou que coneixem tots, i que res tindrà a veure amb un que comença per la S i que malauradament te la virtut de fer la nostra presència invisible.

EL MENYSPREU I INSULT PER RESPOSTA

Sense categoria

El ministre Montoro es pregunta com podriem sortir-ne amb soledat de la crisi, que es el moment de treballar plegats, i no buscar sortides falses que enganyen a la ciutadania, en definitiva una porta tancada i un debat inoportu, també podem esmentar el portaveu del govern andalús, que rebutja qualsevol pacte que suposi desigualtats. Reaccions contundents que ja podiem esperar. Arguments sense sentit que cada cop ens apropen més a l’objectiu, i ens mostren la cara antidemocràtica d’aquesta Espanya a la picota.

Efectivament, i com diu el portaveu andalús no volen desigualtats, precisament d’això es tracta, nosaltres tampoc, ja que per Espanya  el greuge i espoli català es una igualtat a mantenir, i arriba l’hora de dir prou. Pel que fa a la soledat, que no es preocupi per nosaltres, gràcies, però ja ens espavilarem, de fet molts estats del nostre tamany gaudeixen d’una gran salut, i nosaltres no som pas diferents, potser es referia a la seva de soledat sense la gallina dels ous d’or catalana, us adjunto un bon article d’en Salvador Cardús sobre el tema.

 

Gràcies, ministre Montoro

Amb cada Govern espanyol, Déu nostre senyor dóna als catalans, com a mínim, un ministre arrogant per tal que ens recordi quina és la nostra condició de poble esclau. Ara mateix, qui fa aquest paper és el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. I el fa amb tanta excel·lència que gairebé ens ha fet oblidar els anteriors, que al seu costat, sembla que mai no hagin passat d’aprenents.

Efectivament, la reacció irritada de Montoro a l’acord de dimecres del Parlament de Catalunya per exigir un pacte fiscal amb hisenda pròpia ha servit, en primer lloc, per demostrar la seva utilitat als qui ens semblava un tràmit tirant a innecessari. Sí, ja sabíem que a Madrid no els faria cap gràcia i que ens ho farien gruar. Però que hagi molestat fins al punt de fer sortir de polleguera un ministre, menyspreant el Parlament de Catalunya i acusant-lo de voler enganyar a qui representa, és senyal que hem fet bé de passar per aquí, ni que fos per demostrar als qui encara en tenien algun dubte que a Espanya no hi ha res a fer.

En segon lloc, i més enllà de les formes –perquè mira que n’és, de maleducat, aquest senyor ministre-, hi ha les traces de l’argument que ha estat capaç d’articular enmig de les desconsideracions. I val a dir que el seu intent de raonament ha estat absolutament risible. Diu Montoro: “Com s’ho farà una comunitat autònoma sola per sortir-se’n?” I, és clar, és aquí que ha delatat la profunda raó de la seva irritació: en realitat, la pregunta que tenia al cap el ministre era: “En aquest moment de crisi, com s’ho farà el que quedi d’Espanya per sortir-se’n?” Si acabem de saber que, des que hi ha els Fons Europeus de Desenvolupament, Catalunya ha aportat tres vegades més diners a Espanya que tots aquests fons, ja podeu comptar la mossegada que farem a la Hisenda del senyor Montoro el dia que el deixem tot sol. I, per si encara faltessin més arguments, només cal suggerir al ministre que doni un cop d’ull al País Basc per comprovar que sí, que fins i tot una “comunitat autònoma” tres vegades més petita que Catalunya, se’n pot sortir tota sola.

Però, tercerament i més important de tot, més enllà de les males formes i els arguments de pissarrí, el que és més greu de la reacció del ministre espanyol el seu menyspreu pel Parlament i, per tant, l’exhibició impúdica de la seva escassíssima sensibilitat democràtica. Perquè fins i tot en el supòsit idiota que el nostre Parlament hagués fet una proposta arrauxada que ens hagués de portar a la ruïna, per damunt de la discrepància política, hi ha el fet que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la voluntat popular dels catalans. Un Parlament que fins ara ha acceptat sotmetre’s a les regles de joc constitucionals espanyoles i que per tant, des d’un punt de vista jurídic, el senyor Montoro hauria de tractar amb el respecte institucional que mereix qualsevol cambra democràtica.

L’interès d’estar atents a les sortides de to dels governs espanyols i dels seus ministres no és per fer-se mala sang sinó per saber quin és el seu nivell de cultura democràtica i quin paper atorguen a la nació catalana dins dels seus esquemes polítics i mentals. I a fe de déu que, escoltat el senyor Montoro, tenim pressa, molta pressa, per sortir d’Espanya cames ajudeu-me.

Salvador Cardús

CONCLUSIONS DEL DIA DESPRÈS

Sense categoria
 

Un cop acabat el ple del Pacte fiscal, toca arribar a unes conclusions, i comprovar les diferents actituds de cada partit i les seves raons, una bona manera de que la ciutadania no es deixi enganyar més, i vegi amb tota la prudència del món qui va directament contra els interessos catalans, i qui intenta anar endavant amb un camí equivocat o no. Una cosa es clara, hi ha una majoria sobiranista suficient en el Parlament per plantejar qualsevol cosa, i el tripartit nacionalment espanyol per si no ho havia notat, son una minoria parlamentaria amb tendència a la baixa. Es un bon començament.

 

Maragall, i com a nota destacada, va trencar la disciplina de vot del PSC, i ha trencat els esquemes  a la cúpula d’aquest partit, de fet aquest grup que es vol omplir la boca d’haver votat positivament la majoria de punts, curiosament no ho va fer amb el moll de l’os del projecte, o sigui l’agència Tributaria catalana, i la seva única responsabilitat sobre els nostres impostos, també amb la seva plena capacitat, així com la concreció de la falsa solidaritat cap a l’Estat espanyol, lligada a internacionalitzar els nostres objectius. Realment cal lloar la valentia d’aquest diputat dins un partit amb declivi que sembla encara no ha pres nota de la seva gran davallada, i prefereix seguir els seus objectius espanyols, abans d’escoltar la població i fer costat al nostre poble i als seus propis votants, caminen de bracet amb el partit popular cap a l’abisme, amb l’afegit de voler dissimular la seva estratègia, que tant sols els ha dut a quedar-se en fora de joc. Ara encara reclamaran ser en aquesta comissió de seguiment pel seu percentatge de vot favorable en els apartats més lights del projecte, quan saben que no en tenen cap dret, i lògicament no hi han de  ser. També cal destacar l’acord tripartit CIU, ERC, ICV, que sembla ha traspassat les ideologies, per centrar-ne en aquest pas endavant sense futur, però pas endavant,  i encara deixen més abandonat el grup abans esmentat. Els populars no enganyen, i simplement han demostrat que poc els importem, això si, diuen coses molt certes, ja que el pacte l’han comparat amb demanar una reunió amb el president espanyol, i que no podem estar al marge de la LOFCA.  Es la pura realitat, el sistema autonòmic espanyol es aquest, i el nostre paper dins el mateix no el canviarem si no en sortim, cal agrair les seves recomanacions, espero que en prenguin nota, també destacaria les frases d’Albert Rivera definint el moment com inviable i carreró sense sortida, una cosa certa, i que per això volem un estat propi, i també una de Joan Puigcercos dient que demanem que ens rescatin amb els nostres diners, una cosa de bojos, i que indica clarament quina es la nostra situació. Finalment l’advertencia del president dient que es ara o mai, i el mai no ens el podem permetre, tota una declaració d’intencions.

Jo, francament considero una perdua de temps el pacte fiscal, ja que serà rebutjat i estarem un altre cop a l’inici del camí, ara bé, si ha de servir per fer veure a una part de la població que amb Espanya no hi ha res a fer, i que ho hem intentat tot, i s’aboquen a l’independentisme, tot això que haurem guanyat. Crec que es un pas endavant d’un partit que fins ara no havia fet, i que ajudat per la pressió de la societat civil cap a l’estat propi, pot acabar amb un proces d’alliberament nacional, sempre que no caiguem amb paranys, i sapiguem actuar amb inteligencia per avortar els interessos ocults que voldran convertir aquesta cruilla en una anècdota en el temps.

LA MATEIXA TÀCTICA QUE L’ESTAT ESPANYOL

Sense categoria
 

Recordo quan el ministre espanyol va fer mans i mànigues per no anomenar la paraula rescat, i amb mil formes diferents sembla que van acordar que era un crèdit amb condicions molt favorables, en un nou exercici surrealista. De totes maneres avui al Parlament català, i davant la votació del pacte fiscal, just a la cantonada espera un rescat confirmat pel conseller Mas Collell, i on ràpidament el portaveu Homs el considera un crèdit ICO4, tornant a fer jocs de paraules, quan sap molt be que es una intervenció de facto, per acollir-se a aquest fons de liquiditat, que lògicament obligara a un control mensual dels números des de Madrid. Es una trista realitat.

 

Efectivament, el portaveu Francesc Homs considera que el nou fons de liquiditat espanyol no suposa noves condicions imposades a Catalunya, i que de cap manera es un rescat ni la fi del món, deixant entreveure interessos ocults per desgastar la Generalitat. Seguir els passos del País Valencià i Múrcia es simplement un mecanisme de tresoreria, i que per ser un rescat hauria de votar-se al Senat. Considera un crèdit com altres, i assumeix que fa mesos que es controlen i segueixen els números catalans. De fet la Generalitat afrontarà uns venciments de deute de 5755 milions, i sense acollir-se a aquesta mesura de re-finançament del deute no es podria pagar, apart Hisenda si detectés incompliments en els ajustos podria intervenir, i proposar més retallades, en definitiva una pèrdua de la sobirania financera que pot quedar sota mínims. De fet el deute total es de 42 mil milions, i uns venciments que provoquen una asfixia financera total.

Realment els jocs de paraules son la constatació del frau que estem vivint. Una situació dramàtica que te un nom ben clar, quan has d’acollir-te a aquest fons de liquiditat espanyol per cobrir els teus venciments que no pots pagar, i havent de complir unes condicions de control extern i condicions impresentables. Això simplement es un rescat, el voti el Senat o no, i ho es perquè es produeix la paradoxa que amb una bona part dels nostres diners per la suposada solidaritat que no tornen mai més, i amb la suma dels deutes que l’Estat es nega a pagar-nos, demanem un crèdit on els nostres diners actuen com si no ho fossin, i paguem interessos per ells, es a dir un cercle macabre on Catalunya esta abocada. Ho ha confirmat el conseller, que lògicament davant la caixa buida, i els venciments propers a pagar, i si es vol seguir jugant al joc de les autonomies espanyoles no hi ha altra solució. Es una presa de pel que no crec que li quedi corda per molt. Avui mateix en el debat i votació del pacte fiscal, el President ens deia que amb aquest no hi hauria dèficit ni caldria fer retallades, li podríem dir que amb un Estat propi encara menys, però amb una gran diferència, que un depèn de nosaltres bàsicament, i accedir a la nostra sobirania plena, i l’altra depèn precisament del que ja ha negat qualsevol moviment del sistema de finançament català, per tant son dos debats diferents. Segurament podem parlar de tot, i pel mes que be poden fer una gran cimera per decidir si hi ha vida extraterrestre o no , pot ser molt interessant, però sense cap mena d’efecte sobre les nostres vides i el territori que trepitgem. Exactament igual que parlar d’un pacte mort abans de néixer, i on finalment el bloc PP, PSOE-C i Ciudadanos no donarà suport, que no us enganyin els segons, ja que ens voldran vendre que una bona part l’hauran votat favorablement, però les qüestions claus com son la clau de la caixa i la recaptació i gestió exclusiva no, per tant estaran al mateix sac que han volgut, sempre contra els interessos de Catalunya, una autonomia rescatada i endeutada, que s’enfonsa sense remei per la seva pròpia covardia, i incapacitat per decidir que pot emprendre un nou camí.

FRUSTRACIÓ O ESPERANÇA

Sense categoria
 

Les ultimes escenificacions d’aquesta comèdia anomenada pacte fiscal, s’estant produint entre els partits abans del definitiu ple de demà al Parlament, es rumoreja un rebaixar el llistó per incorporar al PSOE-C, ja que sembla que consideren més important la imatge que el contingut, cosa pròpia de productes light i sense substancia com es aquest nou finançament impossible, i rebutjat d’entrada per qui te potestat per tombar-lo. Per altra banda, i com un punt de llum a l’horitzó, trobem el concert d’aquest diumenge a Girona “Catalunya vol viure en llibertat”, que demostrarà que no tothom juga a aquest joc macabre que ens ofereix el govern del país. Aquí podeu veure el vídeo de suport a aquesta iniciativa de diversa gent important del país. Per cert, alhora d’escriure aquestes ratlles, m’assabento de la mort de Gregorio Peces Barba, un feixista que s’atrevia a fer broma sobre els bombardejos de Barcelona, crec que sobren les paraules.

LA DEMAGÒGIA I EL RACISME DE BRACET

Sense categoria
 

Aquest incendi devastador que estem patint a l’Alt Empordà amb unes conseqüències tràgiques en forma de morts, pobles desocupats, milers d’hectàrees de bosc arrasades, i en definitiva tot el que comporta desgracies com aquesta, han servit per veure dues coses, la demagògia i aprofitament d’alguns per fer critica política d’un tema tant tràgic, i de l’altra veure com molts mitjans de l’Estat espanyol tant sols sembren l’odi més irracional contra Catalunya, aprofitant aquesta desgracia.

 

Efectivament, alguns opinadors de tertúlies publiques no afins amb el govern català actual amb tota la falta d’ètica del món, han vinculat retallades i mitjans dels bombers per apagar el foc, fins hi tot amb dades de pressupostos que mostrin els percentatges de reducció en aquest cos. Crec, i com deia aquell que “això no toca”, res tenen a veure les retallades amb la inconsciència d’un ciutadà tirant una burilla a la carretera segurament des d’un vehicle, i tots els esforços del nostre cos de bombers ajudat per altres contra el fort vent de la zona, i les condicions que han impedit desplegar tot el material, sobretot l’aeri. Francament la demagògia te un límit, i en aquest cas s’ha superat amb escreix, i es d’una mediocritat fora de límits. Per altra banda a l’Estat espanyol, i a diferencia de molts mitjans internacionals on la noticia del foc ocupava portades, en alguns mitjans estatals la victòria de Fernando Alonso diumenge o altres temes menors, deixaven sense espai aquest greu fet a Catalunya, de totes maneres, i com diuen a vegades es pitjor el remei que la infermetat, i quan han sortit es mouen moltes d’elles entre la burla i la satisfacció, arribant al deliri al culpar l’incendi de la manca de recursos, ja que els diners s’han gastat en ambaixades o cultura catalana, insults i racisme en estat pur que han estat acceptats com a comentaris en mitjans que lògicament han passat el filtre, i demostren aquesta xenofòbia contra Catalunya que alguns tenen, i volen promoure, també estic convençut que no tothom pot ser tant miserable, però totalment de bojos en qualsevol estat normal, on per cert alguns encara defensen federar-s’hi per no trencar els lligams que ens uneixen, tot seguit adjunto alguns d’aquests comentaris que ja aviso poden ferir la sensibilitat, però no es pot amagar la realitat.

Comentaris al diari El Mundo a la notícia de l’incendi

– No quieren independencia de ESPAÑA?,no dicen que ESPAÑA esun lastre para ellos?,pues bien que se jodan,que se las arreglen ellos SOLITOS,aplaudiran al ejercito de ESPAÑA para quitarles el marron de encima y una vez controlado y apagado el fuego,fuera de cataluña que no es de ESPAÑA,lo dicho,que se JODANNNNNNNNNNNNNNNNNNNN,

– Por mí, que se queme Cataluña entera (y su contenido…).O sea!

– ¿Alguien sabe si arden mejor los pinos catalano-hablantes que los castellano-hablantes?

– Ahora si que piden ayuda al estado para que les envien “MILITARES ESPAÑOLES” para que les apaguen el incendio, siempre diciendo que si ejército opresor, que retiren las fuerzas de ocupación etc etc, pues ahora os vais a tragar los catalanes independentistas todas esas palabritas

– Amigooo.. los políticos catalanes son mas listos que el hambre. Cuarteles en cataluña no.. pero soldados peones si, no?. Como se le ve el plumero al personal.

– Para la Generalitat mantener intacto el patrimonio cultural como la lengua o sus embajadas, parece ser prioritario a su patrimonio natural.

– ¿Les exigirán a los pilotos que hablen catalán?

– Me decepcionan los comentaristas anticatalanes que, en el fondo, parecen alegrarse de semejante tragedia. No me sorprende que los independentistas sean ya mayoria. Un saludo afectuoso desde Madrid.

– Ya éstos se están quedando con la copla de Paulino Rivero jej-Están aprendiendo mucho¿¿..ahora vendrán las subvenciones jej¿¿fuego¿fuego, fuegoooooo..digo subvenciones¿ subvencionees, subvencioneeesss .jej

– Para ser miembro de un retén en Cataluña tienes que saber catalán. Ahora, para ir a apagar un fuego descontrolado en Cataluña puedes hacerlo perfectamente siendo aragonés o madrileño. Entonces no te pondrán pegas por no saber catalán. Qué curioso, ¿no creen? Bueno, sólo espero que no les pongan pinganillo.

– No me alergro por el incencio ni mucho menos. Pero si destinariais los catalanes parte de la pasta que derrochais en Embajadas inservibles, traductores innecesarios de catalan español, y otras muchas memeces, en tener un cuerpo de bomberos eficaz, mejor os iria. Ahora a pedir ayuda a Francia o a España, mientras vosotros derrochais recursos.

– es que valorar la lengua de una comunidad con mayor puntuación que la cualquier otro idioma tiene cojones. Ahora podrían tener problemas para entender a los retenes que vienen de otras provincias castellanoparlantes.

– La culpa de casi todo lo tienen los independentiscas catalanes, que prefiren gastarse su pasta en Embajadas Catalanas, Traductores de catallan, Roduladores de calles por carrer, et. etc, y no gastar ni un euro en vigilancia de montes, bomberos, ayudas a los que no saben ni quieren saber catalan, etc. Gastaros la pasta en lo que querais, pero ahora os tendra que ayudar España (en español claro), o Francia (en frances claro), y sin tanto gasto inutil. Los catalanes a defender vuestras tonterias, y pondran a un Jefe de Operaciones en Frances en la parte Norte, y a un Jefe de Operaciones en Español, en la Sur. Y vosotros los catalonios, a vigilar si los rotulos de las tiendas estan en catalan, que solo lo entendeis vosotros, y confunden a la mayoria.

Comentaris al diari Libertad Digital

– Es muy lamentable por las pérdidas humanas, pero el dinero está para gastarlo en temas de perentoria necesidad y no en “esquizoides razones identitarias”. Menos Omnium Cultural, embajadas, cine en català y más en apaga fuegos y protección civil.
desde BCN.

– Pues que pidan ayuda a Francia pais al que insultan bastante menos que a ese otro que tienen ahí abajo… Lo siento por los muertos.

– En fín, tienen problemas para apagar fuegos, pero tienen unas “embajadas” cojonudas en el exterior.

No se podría invertir en prevención y extinción lo que se gasta en embajadas nacionalistas y otras cretineces

Comentaris al diari ABC

– Lo que no puede ser, no puede ser. Si quieren independencia, que prueben a apagar el fuego con sus propios medios.

–  Y el fuego ¿¿¿ como quema en Español, Frances o en Catalan ????.

Comentaris al diari El País

– Si estos catalanes se hubiesen dejado ayudar por las demas autonomias….pero NO……….de ninguna manera…..han rechazado la ayuda de la comunidad de Madrid simplemente porque no hablan catalan……os lo pideis creer?…………anda y que se cremen ………..cuando desaparezca cataluña siempre se podran ir a Marruecos…seguro que le devolveran el favor.

– A ver cuánto tardan en culparnos también de esto a los madrileños

– HAHAH MIREN LA FOTO KE GRANDE LAS LLAMAS O_O

– No se por qué frivolizan con una cosa tan grave como un incendio de estas proporciones, y más cuando hay víctimas mortales. Un respeto a las personas, sean de la comunidada autónoma que sean y hablen el idioma que hablen… Respeto para los seres humanos!!

PAU GASOL: UN ABANDERAT CATALÀ?

Sense categoria
Us adjunto un vídeo per demostrar que la suposada catalanitat de Pau Gasol, que ens han volgut vendre des dels mitjans de comunicació, lligada amb la seva tria com abanderat olímpic per Espanya, es una falsedat, i una manipulació barroera. Sense criticar els sentiments, cadascú es lliure dels que vulgui. En Pau es espanyol i representa en uns Jocs Olímpics un estat que no es el nostre, i per tant un cop més la utilització de l’esport per altres finalitats no ens pot esborrar la realitat.

DELS GESTOS ALS FETS SENSE PERDÓ

Sense categoria
 

Els socialistes catalans, ho van tornar a fer, van votar a Madrid favorablement per considerar prioritari el Corredor Central junt amb PSOE i PP, oblidant completament que els seus interessos haurien d’estar a Catalunya, fins hi tot van tenir la barra d’argumentar que va ser una errada i demanar perdó. Ho sento però ja ho han fet tants cops de votar contra Catalunya que ja no hi ha perdó possible. Han perdut el rumb totalment, i no saben on viuen ni com explicar les seves propostes absurdes i fora de lloc, crec i per sort que la marginalitat els espera.

 

Efectivament, fa quatre dies discutien sobre el grup propi a Madrid, i ara amb una infraestructura sense solta ni volta, ja negada per Europa, ells hi donen suport en comptes del Corredor Mediterrani avalat per la Unió Europea, i tant necessari pel nostre territori, son l’altre cara dels Populars, però com a mínim aquests últims voten el mateix a Barcelona que a Madrid, i no intenten aquest engany continu que cada cop enganya menys gent. De fet el victimisme i la gesticulació existent davant de cada greuge rebut, i amb la intervenció a la cantonada, comença a ser ridícul, ja que hauria d’anar acompanyat d’un pas ferm al davant, no calen més proves, aquesta excusa ja no te sentit. Ells no canviaran, som nosaltres els que ho hem de fer i en Melcior Comes ho explica molt be en els seu escrit.

El moment català

“S’ha de passar de la ganyota indignada al gest polític arriscat: reitero que la nostra classe política té un país a darrera, no com a l’any 1934”

Melcior Comes

Davant de l’actual tessitura nacional el govern de CiU, amb el seu president en primera línia, es veuen obligats a emprendre accions cada vegada més arriscades. Des de fa un parell d’anys que ja veiem que Espanya es transforma -degenera a còpia de dèficit públic-, i a marxes forçades esdevé una trampa absolutament mortal per als interessos catalans, a més d’un verí cada vegada més letal per a la seva identitat com a nacionalitat diferenciada. Arriba el moment de dir les coses clares: el PP i CiU ja no poden arribar a més acords, la demanda pel pacte fiscal no trobarà cap resposta -ho sabíem-, i la situació econòmica del nostre autogovern no dóna més de si. Així, la intervenció en la quota d’autogovern de què encara gaudim és imminent, una intervenció que significaria el punt i final a qualsevol il•lusió d’encaix.

És aquí on la situació es torna veritablement tràgica. L’Estat espanyol és una joguina rabiosa: el seu poder per a fer mal a Catalunya és molt i molt gran, en qualsevol moment pot tallar el pressupost per a les nòmines dels funcionaris -per exemple-, a més de poder emprendre altres maniobres de pressió més o menys colonial. Espanya ha estat des de fa massa temps un invent insostenible: un dia o l’altre havia de caure la il•lusió de tota aquesta bombolla immobiliària i administrativa, elevada sobre institucions inventades -i sobre diner europeu ben barat o regalat-, sobre la imitació del model d’autogovern català.

És ara quan el nostre Govern ens necessita: ha de saber fins a quin punt el múscul del sobiranisme, del catalanisme, està darrere del President; ara no toca posar-se exquisit ni menjamiques, el Govern ha de saber que compta amb la confiança d’un electoral majoritari, que les enquestes que afirmen que el pacte fiscal és una demanda pràcticament unànime i que ja som majoria -pelada, ai- els partidaris d’un estat propi no són paper mullat, sinó un encàrrec, una exigència dirigida a les nostres elits polítiques.

Les elits econòmiques, ja ho sabem, són sempre porugues, i no pot ser d’una altra manera. Els interessos es mouen amb peus de plom, i tot el que volen és estabilitat i xarop de prudència, les aventures no solen anar bé per a les carteres més inflades del país. No ens ha de sorprendre, doncs, que es demani que Mas rebaixi les demandes de sobirania fiscal, i que calli i es posi -sentit d’estat, en diuen- al costat d’Espanya en aquesta aventura.

L’ombra del Sis d’Octubre del 34 és allargada i tètrica. El milhomenisme català va ser contraproduent en aquella vella jornada: la lliçó està apresa, em sembla, encara que jo he sentit que alguns dels homes més importants d’aquest govern -ho he sentit de la seva boca, tot i que era tard i potser havien tastat massa vi- estan disposats a anar a la presó.

Jo no sóc partidari de muntar escenes patètiques -ni de fer el ridícul-, però si no s’està disposat a arriscar i a jugar fort, tot plegat pot morir-se com un peix a la pols. S’ha de passar de la ganyota indignada al gest polític arriscat: reitero que la nostra classe política té un país a darrera, no com a l’any 1934. Si el pacte fiscal ha d’acabar a les escombraries -com l’últim Estatut que ens vam inventar- Catalunya necessita ja desfer-se d’aquesta vella retòrica babaua que l’empeny sempre a quedar bé, però sense improvisacions ni gestos plens de patetisme.

També n’hi ha que estan a l’aguait aquí, a casa nostra, vells voltors que esperen des d’una ambigüitat estratègica a on han de situar-se, i que ara van passant la maroma amb articles plens de doble joc, i tot perquè així després podran quedar com a lúcids i podran titllar el president de covard i ploramiques. El país carrega també amb tota aquesta genteta, que s’ha abonat a la feina d’anar empastifant les coses fins a reduir-les als marges de la seva mediocritat.

Per sort, però, Catalunya té un president, un home que fet i fet és el principal actiu polític de què disposa Catalunya. Amb independència que hom sigui o no de centre dreta o de centre esquerra, Mas és ara l’home de Catalunya, i els qui especulen amb les seves paraules i juguen a llençar-lo als lleons no fan sinó danyar la imatge i la força del país.

Eleccions anticipades i referèndum.


PLENA SOBIRANIA FISCAL I CULTURAL

Sense categoria
 

Aquesta es l’aspiració del President Mas en un acte de la Fundació Catdem, i on demanava el suport i pressió del 78% de la població segons el CEO, que vol el pacte fiscal. Alhora, a Barcelona l’alcalde Trias aprovava l’adhesió de la capital catalana a l’Associació de “Marcas Renombradas Españolas”, sabent el perjudici que això ens ocasiona segons els experts, i alhora en el Parlament tant CIU com PP voten negativament a portar les retallades estatals en educació i salut al TC amb l’excusa de la negociació fins al final. En definitiva, direcció contraria a aquesta aspiració fiscal i cultural, quan durarà aquesta broma.

 

Efectivament, l’ajuntament barceloní s’uneix a una marca que es un llast per la ciutat, segons estudis recents associar Barcelona i la marca Espanya posa en risc el prestigi de la ciutat, segons experts deixant de banda el turisme, no va be per sistemes financers o tecnologia per exemple ,ja que resta punts al entrar dins el tòpic espanyol de sol i platja. Barcelona te una imatge lligada a la innovació molt positiva, però en conjunt amb Espanya es neutralitza, cosa que no passaria amb Catalunya. La marca Espanya parla de la cuina espanyola o de la nostra llengua de 450 milions de parlants, o sigui el castellà, en resum quedem totalment esborrats. Mentrestant CIU i PP eviten que el Parlament recorri al TC les retallades, que ens envaeixen completament les nostres competències amb l’excusa d’exhaurir les negociacions abans, davant la incredulitat de la resta, cal dir que el consell de garanties estatutàries ja ha dictaminara que ens envaeixen les competències. Tot això, quan el president demana el suport de la ciutadania reflectit a les enquestes sobre el pacte fiscal, i no fer un pas enrere per la definició de la Catalunya del futur amb un projecte comú de sobirania fiscal, que junt amb la cultural aspirem.

Un poble no te sobirania fiscal i cultural sinó es un estat, el que vol vendre el contrari menteix, i ens vol enredar, i menys dins un estat uniforme i sense cap tipus de pluralitat i sensibilitat per les diferents identitats com Espanya. Per tant amb un pacte fiscal retallat a Barcelona, negociat o millor dit presentat a Madrid, on realment es decideix, i allà negat o totalment desdibuixat no es cap sobirania de cap tipus, pel que fa a la cultural, nomes cal veure la quantitat d’atacs que rep la nostra llengua i la nostra cultura cada dia, per veure que esta condemnada a la desaparició, ja que te una protecció zero. De totes maneres aquests anhels expressats no lliguen amb els fets abans esmentats. La iniciativa de l’alcalde Trias de lligar Barcelona a la marca Espanya, on evidentment aquesta uniformitat es fa palesa, i per tant qualsevol diferencia es obviada en benefici del pensament únic, es un mal negoci. Ho diuen els experts, Barcelona res te a veure amb aquesta venda de l’Espanya de sempre, i posar-la voluntàriament al mateix sac es de tot menys sobirania, aquesta es visualitzaria conjuntant la ciutat amb la marca Catalunya amb uns valors identificables i compartits, però en aquest cas un nou pas enrere en aquesta transició nacional, que ja no se sap ben be que es. El mateix podem dir d’unes retallades que com sempre han traspassat sense contemplacions les magres competències autonòmiques catalanes avalat pel nostre consell de garanties amb amenaça inclosa de recórrer al TC, i ara alhora de la veritat un nou pas enrere per negociar, jo diria que negociar el que i com. No hi ha res a negociar, perquè precisament una part te el poder i l’altra no, per tant qualsevol negociació serà totalment estèril, i ara un cop més les tàctiques de partit passen per davant del país.

En definitiva grans paraules per un costat, i fets que van en una direcció totalment oposada a la transició nacional que tant ens volen vendre, i a la sobirania que volen guanyar, però sense sortir del sistema autonòmic, una enganyifa de grans dimensions, que algun dia s’haurà d’acabar.

LA INDIGNITAT NO ES UN RÈDIT A LLARG TERMINI

Sense categoria
 

Les primeres multes del No Vull Pagar arxivades ja son un fet, i es demostra que la tàctica de la Generalitat de donar l’esquena a la ciutadania, i tot el suport al robatori de l’empresa Abertis es una indignitat difícil d’explicar. Alhora veiem com el PP critica TV3 per fer apologia de l’independentisme, i la mateixa Sanchez Camacho queda en evidencia, quan defensa la pujada de l’IVA, i si repassem hemeroteca la podem veure criticant aquesta possible mesura quan el seu partit encara no governava a Madrid. Tot son actituds criticables i rebutjables que no poden sortir gratis, ja que la memòria no es pot perdre tant fàcilment.

 

Efectivament, segons el PP la cadena catalana fa apologia de l’independentisme, i utilitza termes com “espoli fiscal” massa sovint, o per exemple la desmesurada cobertura dels telenotícies amb l’onada de consultes sobiranistes del 2011, que consideren propaganda secessionista, o recentment documentals com el de la Crida que creuen enaltiment d’organitzacions radicals. Per últim, veuen inacceptable la no emissió de cap programa en castellà. Per altra banda la liquidació per part espanyola de la bonificació de peatges encareix encara més els nostres, tot just quan es comencen a guanyar els primers recursos contra les multes de la Generalitat i Abertis, i que deixen despullat el model repressiu contra la població que es planta davant aquest robatori. Sanchez Camacho va criticar clarament la pujada de l’IVA del govern Zapatero, i la considerava altament perniciosa per l’economia catalana amb una disminució del consum, del turisme i un augment de l’atur entre altres coses, cosa que contrasta amb el seu suport actual a la pujada popular del mateix.

Realment, els populars, ens enganyem igual que els socialistes, i  supuren nacionalisme espanyol pels quatre costats, i una fòbia anticatalana que no entenc com pot captar votants en el nostre territori. Diuen que TV3 utilitza termes com espoli fiscal, ells li diuen sistema financer autonòmic, jo crec que quan el 10% del PIB d’un territori va a la mal anomenada solidaritat i no torna mai més, es simplement un robatori a gran escala o un espoli, les coses pel seu nom. Respecte les consultes, això s’en diu noticia, i un fenomen que va fer parlar tota Europa, com exemple de democràcia participativa organitzada des del poble, ja se sap que pels populars el concepte democràcia el tenen una mica confús, sobretot si la pregunta formulada no els agrada, i era una noticia de primera magnitud els agradi o no, parlen de documentals com La Crida, en un altre clar exemple de la seva manca de democràcia, suposo que els semblaria perfecte fer un documental per exemple sobre Samaranch, un feixista reconegut, i aquí no ho considerarien apologia de res. Pel que fa als programes en castellà, haurien de saber un cop més que la nostra llengua pròpia es la catalana, i es la televisió de Catalunya, de la mateixa manera que les decenes de cadenes espanyoles pública i privades fan nomes els programes en castellà, i no sento que reclamin res. El tema de la Camacho demostra fins on pot arribar la falta d’arguments i la mentida per justificar aquest odi contra Catalunya, i aquest objectiu de perjudicar-la com més millor al preu que sigui, a veure si els seus votants se n’adonen d’una vegada, ja que ells també pateixen tots els nostres greuges. Finalment la reacció de la Generalitat, que recordo dins el sistema autonòmic, simplement es una institució espanyola a Catalunya, que com a tal defensa els interessos espanyols, i en aquest cas d’un gran lobby econòmic com Abertis, que amb el seu robatori als peatges provoca que per coartar a la ciutadania de la seva plantada per dignitat no doni suport a la ciutadania que precisament representa, i ara es vegi com la tàctica de la por, se’ls pot girar en contra amb la falta d’arguments juridics per les multes. Crec que l’actitud del govern català ha estat senzillament indignant, i demostra fins quin punt ens fa falta l’Estat propi.

EL CERCLE D’ECONOMIA I LA CAIXA, L’ENÈMIC A CASA

Sense categoria
 

El cercle d’Economia presidit per Josep Piqué rebutja un concert econòmic per Catalunya, ja que seria inconstitucional, i no garanteix la solidaritat que sempre ha fet bandera el nostre territori. Per altra banda tant CIU, PP com PSOE-C, rebutgen la comparaixença del President de La Caixa a la comissió d’investigació creada per investigar les caixes, tot i els 5 mil milions i 300 mil famílies enganyades en les preferents, i que queden en segon terme davant els interessos dels partits i l’entitat financera.

 

Realment tot hi que segons les enquestes una gran majoria de la ciutadania estaria a favor del concert econòmic, el cercle d’Econòmia presenta un document de rebuig ja que es inconstitucional, i amb un defecte d’origen,que es la manca de solidaritat, i que contradiu l’esperit català. Per això demanen un model que respecti la ordinalitat per no perdre posicions, i una reforma de l’estat de les autonomies que no sigui regressiva. El model basc i navarrès deixen clar que no el podem aplicar, ja que Catalunya sempre ha deixat clara la voluntat de contribuir a la solidaritat, i demana un ampli consens semblant al pacte constitucional. Per altra banda tant CIU com PSOE-C i PP han impedit la comparaixença d’Isidre Fainé, president de La Caixa i dels altres bancs que més participacions preferents han emés. Apart no es podrà investigar la liquidació del model de caixes catalanes amb el silenci precisament de la Caixa, curiosament al consell d’administració de l’entitat hi ha destacats polítics dels tres partits, i aquesta ha concedit crèdits a aquests partits en condicions molt favorables. De fet l’escàndol de les preferents constava d’una lletra petita de més de 100 pagines, i va afectar a més de 300 mil famílies. Per no parlar de les inversions de la Caixa en grans empreses endeutades que deuen més de 200 mil milions a l’entitat, i que impedeix precisament donar crèdit a petita i mitjana empresa.

Efectivament, aquest lobby econòmic català al servei de l’estat espanyol, i totalment d’esquena a la ciutadania catalana i els seus interessos, rebutja un model de concert econòmic per la seva inconstitucionalitat, suposo que si ho es per País Basc i Navarra, també hauria de ser lícit per Catalunya, en qualsevol cas primer son els nostres interessos, i després les lleis, no a l’inrevés, i per la manca de , diu una de les nostres voluntats de sempre, m’agradaria saber on ho posa això, jo particularment no tinc cap voluntat de ser solidari per imposició i abusivament i menys amb qui no s’ho mereix, i menys si això suposa un perjudici per la nostra població i territori. De la manera que Piqué enfoca el tema, es com una condemna on es més important el benestar de la gent d’altres territoris que el nostre propi, i això es inadmissible, i fruit del nacionalisme espanyol del personatge que hauria de pensar en canviar el nom de Cercle Català d’Economia a Cercle espanyol d’Economia, crec que li escau molt millor. Per altra banda la comissió de les caixes queda totalment inútil davant aquests vetos als principals acusats, que precisament tenen molt ben agafats als partits polítics, amb alguns dels destacats al Consell d’Administració, i crèdits favorables concedits a canvi de favors que tard o d’hora es paguen. Així doncs el frau de les preferents quedarà en no res i els damnificats desatesos i indefensos per la voracitat del poder del diner. Una entitat que sota l’aparença dels seus fins socials amaga autèntics fraus com aquests, i un poder absolut en el territori, on per cert ha desaparegut la competència amb una liquidació del model vergonyosa, pel silenci dels partits. Es el clar exemple de la podrida societat on vivim, i el model que hem de pagar entre tots per beneficis d’uns quants com sempre.

INTERVENCIÓ A CATALUNYA PER EVITAR LA SOBIRANIA

Sense categoria
 

El president Mas ens diu que vol arribar fins al final amb el pacte fiscal, i ho veu com una oportunitat per encaixar Catalunya a Espanya i sortir de la crisi, encara que amb un fracàs buscarà amb el factor de cohesió social intacte un altre rumb. Ha admès que hi ha hagut contactes per la nostra intervenció, però que no s’entendria, de totes maneres a Espanya cada vegada ens compren menys, no ens paguen els deutes, ens treuen molts diners i no ens donen prestigi. Tota una gran contradicció que la societat te que posar al seu lloc.

 

Sota les amenaces ja reconegudes pel president d’intervenció, i suspensió de la nostra autonomia, per no poder complir amb els requisits marcats des del govern espanyol, el president encara te esperances per sumar la majoria de forces polítiques entorn el pacte fiscal, i ho planteja com una oportunitat al PP per aquest famós encaix, crida a deixar de banda els partidismes amb especial atenció al PSOE-C. Ens diu que els lligams amb Espanya son importants, i ara hem decidir cap a quin camí anem, amb un creixement de les nostres exportacions que ens fa més fàcil prescindir del mercat espanyol. Parla de la possible intervenció que no seria de justícia, i no s’entendria a la comunitat que fa més per corregir el dèficit amb gran austeritat. Tanmateix, avisa que de produir-se aquest o la negativa al pacte fiscal, unes eleccions anticipades o unes eleccions pel dret a decidir son alternatives. Coses que tot sigui de pas personatges com el director de la , avisen que no tenen valor de fer, i que tot es qüestió de tenir diners per tornar a ser fidel aliat a Madrid.

Realment a Fracisco Marhuenda, director de la Razon, no li falta raó quan diu que no ens atrevirem a fer el pas, i malauradament es basa en la historia que no ens indica que la valentia o dignitat sigui la nostra característica. De totes maneres crec que una de les raons de la intervenció, apart de liquidar la nostra pobre autonomia d’una vegada per totes amb l’excusa de la crisi, i començar de zero, es deixar-nos sense la nostra principal institució, que hauria de fer aquest gest de secessió com a representant de la nostra sobirania, sense ella la via es complica, encara que simplement actuí com una delegació més espanyola en el nostre territori. Per altra banda es curiós que amb aquest full de ruta, i les atzagaiades una rere l’altre, el president encara busca formules pel famós encaix amb un territori com ens diu que cada cop ens compra menys, no ens paga el que ens deu, i ens espolia descaradament. Ja em direu quin sentit te buscar amistat amb un personatge així, amb tot un món sencer per explorar que ens espera. Francament no sembla gens racional insistir amb qui et vol perjudicar. De totes maneres tampoc s’entén, sinó es per interessos ocults, o pròpia covardia perdre un temps preciós amb un pacte impossible, i que segellaria la nostra pertinença malaltissa amb el nostre botxí. La cruïlla s’acosta com diu el president, i aquesta no entén de burles fiscals, o som una regió de segona en un estat que s’enfonsa o prenem rumb al nostre camí, i a ser un més en el concert mundial dels estats, es així de simple.

SENY I RAUXA, PERÒ FINALMENT RAUXA

Sense categoria
 

Realment les útlimes mesures del govern espanyol, i la manera de tractar les autonomies com Catalunya, haurien de fer veure als nostres partits que el dia 25 de juliol amb la votació del pacte fiscal tornaran a fer el ridícul un cop més, i el que es més greu, constataran la percepció espanyola que no fem cap tipus de por.

 

Ens dicten les normes, ens diuen mil i un cops no i la nostra classe política amb un autisme absolut segueix a la seva, amb el que sembla un intent desesperat per guanyar temps, i endarrerir el procés per l’estat propi amb uns temps millors que podrien variar la percepció de la gent. Tot plegat d’una gran mediocritat. Es senten veus de desobediència davant aquestes mesures dictades pel govern de Rajoy, i el govern català te una gran oportunitat de posar el país davant, i no cedir un cop més a aquests lobbys econòmics que tant sols volen mantenir els seus beneficis sense comptar amb el nostre futur, apart veiem clarament com la nostra indefinició, aquest fals seny be acompanyat per l’actitud espanyola d’imposar el seu model per damunt de la sortida de la crisi, com ens diu en Guillem Carol en el seu escrit.

La gran retallada: Senat, diputacions i ministeris

“El model d’Espanya centralista -que tants diners ens ha costat- no es mourà ni un centímetre”

Guillem Carol

Senat: 55 milions d’euros.
Diputacions: 22.000 milions d’euros.
Ministeri de Cultura: 937,40 milions d’euros.
Ministeri de Sanitat: 2.309 milions d’euros.
TOTAL: 25.301,4 milions d’euros.

Alguns estudis que circulen per internet diuen que si eliminéssim els citats organismes i repartíssim les seves competències entre altres administracions podríem estalviar-nos més de 10.000 milions d’euros. Una xifra gens menyspreable que ens hauria estalviat el primer paquet de retallades de l’executiu de Rajoy i solucionaria algunes absurdes duplicitats administratives.

Ara bé, quan és l’hora d’estalviar el govern Espanyol –ja sigui del PP o del PSOE- ha optat sempre per congelar les pensions, baixar els sous o prescindir de prestacions sanitàries o educatives. No es realitzen reformes estructurals sinó que s’escullen mesures conjunturals. S’apuja l’IVA, es treuen pagues extres i es redueix la prestació d’atur. L’estructura estatal, però, no s’ha tocat ni un mil•límetre. El Senat, les diputacions i els ministeris de Cultura i Sanitat continuen al seu lloc. Aliens al canvi. Per ells la crisi no existeix.

Aquest és el seu model d’Espanya. El mateix model que els impulsa a proposar la bogeria de Corredor Central o que els fa construir AVEs per tothom amb la idea de “vertebrar el territori”. Tot respon al mateix. A la mateixa idea d’estat que els fa esgarrifar quan s’inverteixen 12.000 euros pels traductor del Senat, però es queden tan amples quan l’ambaixada d’Espanya a Berlín es gasta 324.000 euros en concepte de neteja.

La crisi la patirem tots. Potser eliminaran les comunitats autònomes o ens quedarem sense prestacions d’atur. Això sí: el model d’Espanya centralista –que tants diners ens ha costat- no es mourà ni un centímetre.

SÙBDITS EN COMPTES DE SOCIS

Sense categoria

Aquesta es la sensació que el Conseller Mas Collell va expressar a la seva sortida del Consell de Política Fiscal i financera, desprès de sentir-se renyat i no escoltat en aquesta reunió, per part del Ministre espanyol que seguint amb el seu alt grau d’exigència a les autonomies, quan el govern espanyol ha vist relaxat la seva pressió per part d’Europa, i ha deixat clar per exemple que la pujada de l’IVA no significarà cap nou ingrés per les arques de les comunitats. Mentrestant al Parlament ens entretenim aigualint un concert econòmic impossible, amb la dèria de portar al desorientat grup socialista al mateix sac. Veure per creure.

Realment, li ha costat molt en Mas Collell admetre un tracte que es be produint des de fa prop de 300 anys, i no ha variat. Aquest escanyament premeditat no afluixarà, i la imposició serà la regla d’or per les comunitats, inclosa Catalunya. A pagar la festa espanyola i callar amb totes les retallades que calguin, i tots els sacrificis necessaris amb un estat que va a la deriva total. Mentrestant el document presentat a la cimera del pacte fiscal comença a posar aigua al vi, i a utilitzar l’ambigüitat per definir les claus mestres del que era un concert econòmic, amb una clau de la caixa a les nostres mans, i una recaptació i gestió de tots els impostos per part catalana. Ara, i sorprenentment es pretén incorporar un partit com el PSOE-C que mai votarà a favor d’això, i per tant es torna a cometre l’errada estatutària aquest cop amb plena consciència, i d’esquena a la gent, que ja en comença esta farta, de tant marejar la perdiu amb un pacte impossible, per evitar aquest xoc de trens inevitable, i aquest procés cap  a la independència sense retorn. Es una mena de joc macabre que la població catalana no es mereix, i ha de dir i exigir que la festa s’ha acabat, com sempre en Salvador Cardús ho exemplifica amb el seu escrit.

 

 

 

Anem passant, d’acord?

En la negociació prèvia per arribar a un acord a Catalunya sobre el pacte fiscal, es repeteix un dels tics del debat estatutari: més càlcul partidista que patriotisme. És a dir, tornem a la curiosa mania d’arribar a la taula de negociació havent desqualificat greument les intencions de l’adversari. Com que no hi entenc, de política de partit, em costa distingir si aquesta és una tàctica negociadora que s’ha comprovat que és eficaç i per tant necessària, o si no passa de ser un comportament rutinari, tan inútil com generador de desconfiança general en els partits i els seus líders. No cal que digui que jo seguiria una estratègia negociadora del tot diferent: em dedicaria a parlar bé de l’adversari, creant expectatives positives entre la ciutadania, de manera que se sentís veritablement forçat a cedir. Però en fi: potser els partits s’adonaran algun dia que els caldria desenvolupar una nova emocionalitat parlamentària, més positiva, més empàtica, amb una mica més d’humor –ara no n’hi ha gens- i, sobretot, amb una retòrica menys previsible.

Ara bé, en descàrrec seu, cal dir que ha de ser difícil fer bona cara quan se sap que l’empresa és inútil. Fa més pena que gràcia que encara diguin que es tracta de l’últim intent, que cal treballar per defensar un model de finançament federal com fan els països civilitzats (Navarro) o que és una gran oportunitat a favor d’Espanya mateix (Mas). Francament: una cosa és guanyar temps amb maniobres de distracció, per buscar suports més amplis per fer el pas definitiu o per impedir-lo, i l’altra és enviar missatges confusionaris, com fan sobretot PSC i CiU.

Sigui com sigui, el cas és que els nostres partits gasten moltes energies per a un escenari que no tan sols és improbable, sinó que ja l’hem deixat enrere. El pacte fiscal era un bon objectiu per a un període postestatutari, però els fets es precipiten i ho deixen tot immediatament arnat, obsolet. Aquesta setmana, escoltava una entrevista d’en Fuentes a en Duran i Lleida, i per les respostes, primer vaig pensar que era un recurs tret d’un calaix, de feia un parell d’anys, i no: era en directe. Però Duran parlava com si no considerés que la sentència del TC sobre l’Estatut ja havia tancat el cicle autonomista, i encara donava una nova oportunitat a Madrid. I llavors troba impossible la independència!

Nosaltres no els esperarem pas. Tenim pressa, molta pressa. O sigui que mentre pacten això de qui tindrà la clau, de si en seran dues amb un sol pany o dos panys amb una clau, nosaltres anem passant. Quan ens atrapin, ja ens trobarem.

Salvador Cardús