ALBERT CORTES MONSERRAT

El concepte referèndum en un Estat amb les mancances democràtiques espanyoles es una paraula a evitar o prohibida i escoltem declaracions de polítics de primer ordre o accions en partits acceptats en una democràcia que en un lloc normal no tindrian cabuda.

El President Montilla davant la proposta d’ahir del President Puigdemont ens surt amb la cantarella que un referèndum seria divisiu i no es viable legalment, i afegeix que es legítim que ho vulguin defensar i encara afegeix que la independència no es majoritària a Catalunya ja que Catalunya es plural on hi ha independentistes, federalistes, contraris a l’autogovern i tot això es Catalunya. Per altra banda i gràcies a una demanda de Ciudadanos en el Parlament Europeu s’ha retirar d’una exposició una fotogràfia del Referèndum del Primer d’octubre amb uns ciutadans aixecant una urna amb l’excusa com ha expressat un dirigent seu que això es colpisme.

Parlem d’aquest nivell democràtic nul. El President Montilla diu que un referèndum es divisiu, caldria afegir igual que unes eleccions per exemple. De fet una democràcia es això, poder expressar la pluralitat d’una societat. El que no divideix mai es la imposició i el pensament únic i imposat que per cert es diu Dictadura i sembla que es el que ens defensa. Sobre la legalitat tornem al manual de la democràcia i aquesta s’adapta a la societat que regeix, no pas a l’inrevés, si s’ha de canviar es fa, però sempre amb la ciutadania al mig de tot i com a base, cosa que naturalment li molesta, sort que ens diu que es legítim defensar-ho, potser li haurem de donar les gràcies, però defensar una cosa si no hi ha manera de fer-la efectiva es un parany. Com sempre i sense fer cas dels resultats de les consultes, referèndums i resultats electorals, ni tampoc a les mobilitzacions dels darrers anys per voluntat popular i on es prou clar la majoria independentista, que ell nega, ja que prescindeix de tot això, dels fets i nomes fa cas als seus desitjos fregant el ridícul quan esmenta les diferents opcions que es poden trobar a Catalunya, que naturalment hi son, però en una democràcia la majoritària guanya i la resta accepta, cosa que va en sentit contrari del que ens proposa.

Pel que fa a Ciudadanos, aquest partit feixista es passeja per les institucions escampant la seva xenofòbia i els seus tics antidemocràtics com vetar una foto del poble aixecant una urna. Aquesta es la seva preocupació ja que el seu pensament es molt lluny de la lliure decisió de la gent, i segueixen acceptats per sorpresa en les institucions com a partit del sistema democràtic que tant detesten.

En definitiva un frau de dalt a baix.

Confesso el meu total escepticisme per aquests moviments tàctics per la investidura del Govern espanyol i uns partits catalans i lideratges que s’han guanyat el descrèdit a marxes forçades, però avui el President Puigdemont ha tornat al centre del debat.

Realment aquestes condicions sobre la legitimitat de l’independentisme, l’amnistia general i un mediador per verificar els acords nomes per poder seure a la taula, son les mateixes que els darrers anys havia d’haver posat damunt la taula Esquerra per la seva farsa de Taula. Era el mínim exigible, no volem trens, ni finançaments, ni català a les seves institucions, un cop arribat a l’octubre del 2017 volem acceptació del resultat del referèndum o un de pactat i verificat amb l’implicació internacional, no te volta enrere, el demes en cas de guanyar el si, ja caurà pel seu propi pes, no es una negociació d’un territori autonòmic sense més, que es el que han fet aquests darrers anys com si res hagués passat.

Parlem d’un Estat que va trencar les regles del joc amb la votació d’un Estatut que posteriorment va ser rectificat per un tribunal i mai ratificat per la gent a la que va adreçat. Posteriorment hem vist com hem hagut d’amagar les urnes i votar sobre la violència policial. Finalment la repressió sense límits i la derogació d’un Govern i un Parlament escollit per la ciutadania. Aquesta es la democràcia que defensen. La Moncloa ja ha dit la seva dient que estan molt lluny d’això i que tot ha d’anar dins el marc de la Constitució aquella que permet tot el que abans he descrit, la mateixa que va ser redactada per franquistes i la que deixa la gent com a segon plat i sense drets.

La posició del Govern català i del seu partit en exclusiva en forma d’aplaudir les condicions i posar-les a la mateixa alçada que el que ells han fet amb l’exemple de la Taula de diàleg fa riure per no plorar i denota la mediocritat existent.

En definitiva, si no hi ha nous moviments que ens tornin a fer avergonyir, semblaria lògic una repetició electoral a Espanya, però com deia l’escepticisme ja deixa lloc per tot. Negociar amb el botxí nomes es pot fer amb un marc i condicions clares d’entrada o tot es viciat.

Un acord històric potser no seria la paraula, més aviat un moment de dignitat o coherència dins un context de vergonya aliena.

Ens ha deixat una pensadora lliure i defensora de la nostra llengua en majúscules. La Carme deia les coses amb sentit i tal com raja, sense seguir les consignes interessades del poder que tant mals ens han fet.

De fet la llengua, básicament defineix una identitat, si aquesta no te un Estat que la defensi, vers al contrari des del 1714 busca la seva desaparició amb mil i una mesures, invents de llengues incloses per afeblir-la i sempre apunt per fer-la endarrerir de qualsevol àmbit on tregui el cap. Això ho tenim clar, el que no es tant normal es que les nostres institucions i governants simplement deixin la llengua sense cap defensa i més enllà de la immersió lingüística aprovada en el seu dia com a eina a les escoles no hagin mai controlat que efectivament es desenvolupi correctament, i hagi convertit la llei en un teatre diferenciat de la realitat. Alhora no hagi mai fet una política lingüística valenta i compromesa fora del quedar bé amb tothom.

La Carme, era d’aquelles persones incomodes pel poder català i la farsa de la seva suposada defensa de la llengua. Ella alertava de l’incompliment precisament de la immersió lingüística, i van proposar unes mesures per podre redreçar la situació que lògicament han quedat arxivades al calaix pel poder regnant. Ens avisava del perill de la nostra llengua amb la recepta senzilla de utilitzar-lo sempre i la seva transmissió a la propera generació com a eines fonamentals. També destaco que es mostrava contraria al llenguatge inclusiu que considerava imposat i impostat, termes com totis per definir a tots o l’abús de l’us masculi i femeni de moltes paraules i que deixa uns documents totalment il·legibles. Ens deia que no coneixia cap cas que canviant la llengua s’hagi canviat la realitat.

Realment donava unes receptes senzilles i que era la primera en dur-les a terme, alhora es mostrava contraria aquesta mena de feminisme lingüístic i aquesta imposició a la societat des de dalt totalment falsa i que tant mal fa a la mateixa societat i en aquest cas a la llengua. Alhora deixar despullat el discurs polític sobre la llengua i la realitat de la seva nul·la defensa per simples interessos partidistes.

La seva mort ens deixa un buit, però el seu pensament quedarà i per tant, si de veritat volem la supervivència de la nostra llengua la recepta es senzilla a nivell de societat, i l’exigència per desmuntar la farsa dels nostres Governs sobre el tema és a les nostres mans destapar-la i exigir simplement es que hauria de ser un dret natural.

El govern espanyol ha tornat a tancar la porta a celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, deixant obert l’amnistia, tot amb l’excusa de la Constitució.

Efectivament el Govern progressista com diuen, la veritat fa riure per no plorar nega la democràcia amb l’argument de la no contemplació de la mateixa a la Constitució, i ha deixat oberta l’amnistia encara que per tots els protagonistes i sempre per garantir la cohesió territorial.

Realment amb aquest nou cop de porta ja n’hi hauria prou per no negociar res més i enviar Espanya a unes noves eleccions, evidentment tots sabem que no ho faran i que segurament amb l’excusa d’un nyap de llei d’amnistia que ens vendran com una meravella donaran suport a Sanchez com si res. Si veritablement fossin partits independentistes nomes hi podria haver una condició que es el referèndum acordat i acceptat per totes les parts amb la via del traspàs de competències tipus Escòcia o amb una negociació directe i signada. Dir que no des de Madrid i de la teòrica Esquerra amb l’excusa d’una Constitució redactada i vigilada per les remores del franquisme i que posa la unitat territorial per damunt de la voluntat de la societat que ha de regir, senzillament ens dona idea de com el feixisme que s’atorga a VOX no està sol i s’exten per la resta de partits del fals sistema democràtic espanyol. De fet fa poc ho vam comprovar per si calia amb la negació a judicis a militars franquistes acusats de tortures seguint la protecció de la que han gaudit aquests assassins sempre.

Centrar-se amb la llei d’amnistia es acceptar la culpabilitat d’entrada, el perdó de l’Estat agressor que posarà en el mateix sac la lliure defensa de l’exercici democràtic del vot amb les ordes violentes enviades a Catalunya, això ja es una burla, però apart tots sabem que la repressió continuarà, ja que Espanya mai ha complert els seus compromisos, i ara tampoc ho farà amb la col·laboració entusiasta dels nostres partits autonomistes que un cop més demostraran no haver entés res del que els ha demanat la societat catalana en forma d’abstenció electoral i seguiran la seva deriva vergonyosa a Madrid com si res.

No hi ha res a parlar, i cal acabar amb aquest fals independentisme, convertit en simple partidisme autonòmic.

El Govern ha anunciat que participarà a la manifestació de l’11 S, encara que sense confirmar la presència del President i ens ho justifiquen dient que el context es diferent.

El 2022 va ser que no, i enguany la portaveu ho ha confirmat. Diuen que seran a totes les manifestacions si les reivindicacions son inclusives i reivindicatives. Diu que volen parlar de la unitat de l’independentisme amb les negociacions per l’investidura a l’Estat espanyol i avançar amb la resolució del conflicte polític i aconseguir millores en l’àmbit econòmic. Parla de canvi de context i de mirar endavant i no mirar enrere en referència a l’ANC.

Segueix la comèdia macabra del Govern català en aquest cas format per Esquerra. Ara pretenen modificar el sentit de la Diada que per si no ho sabien commemora la perdua de les llibertats de Catalunya el 1714 i el desig de recuperar-les, sempre ha estat així i ara no pretenguin modificar el sentit, qui no vol la independència evidentment es pot sentir exclòs, evidentment. Qui teòricament havia de treballar per la mateixa i ha perdut el temps amb taules de diàlegs, paraules sense cap sentit i negociacions a Madrid a canvi de res fent el joc a l’autonomisme i prioritzant el partit per davant de l’objectiu efectivament es pot sentir exclòs, però no serà culpa dels organitzadors, serà per la seva tàctica partidista i la seva renúncia a aconseguir una independència efectiva i seguir amb la retòrica prèvia al procés.

Ens diuen que ha de ser inclusiu i reivindicatiu. La reivindicació nomes es i pot ser una i ser inclusiu depèn si es vol aquest objectiu o no, evidentment qui no sigui independentista no cal que hi vagi, això no es excloure, es normalitat. A una manifestació a favor de qualsevol tema, qui no hi esta dacord simplement no hi va, res a veure amb ser inclusiu o no.

Ara ens apel·len a la unitat de l’independentisme quan l’han rebutjat sempre en benefici del partit, i es una de les causes principals de no haver assolit l’objectiu, i curiosament ho fan per investir un President espanyol, fantàstic, apart ens parlen d’aconseguir millores econòmiques, quan saben perfectament que amb un Estat propi hi son totes incloses.

Molta llàstima tanta hipocresia, espero la societat no contaminada pels partits actui en conseqüència i sapìga distingir qui està per l’objectiu i on son i en que s’han convertit els nostres partits i els seus dirigents.

Inclusiu i reivindicatiu.

La cessió de diputats de Sumar a Esquerra i de PSOE a Junts per poder formar grup propi al Congreso de Madrid es un nou pas cap al no res, cap a l’engany continuat a la societat catalana i un missatge clar que cada cop hi ha menys esperances que res hagi canviat.

Quan encara estavem paint aquest si a la Mesa del Congreso a canvi realment de res i venut a escala de la vuitena meravella sense cap vergonya, ara ens trobem amb això. Alguns podran dir que simplement es una opció que dona el sistema i que tothom vol aprofitar si en té l’ocasió, ja que gaudir de grup propi dona visibilitat i en diferents partides pot suposar fins 1 milió d’euros pel partit i la col·locació de personal en forma d’assessors del mateix. En una lesgislatura normal i uns partits normals no hi ha dubte que seria així i res a dir, però en el cas dels anomenats partits independentistes catalans a Madrid amaga moltes més coses, i aquesta cessió dels del 155 no es una inspiració divina de la nit passada, es un pacte que ja formava part de la Mesa del Congreso i que ens van amagar a consciència per no alterar el galliner a Catalunya, el més greu es que un favor així no es a canvi de res, d’una manera o altre això lliga els partits a Sanchez i dona a pensar que tot està lligat i ben lligat, la seva investidura i més anuncis de fireta que en realitat no comprometen a res igual que els pactes del català o les comissions de fireta que han esbombat a tort i a dret.

Senzillament i darrera el posat de Miriam Nogueras i les seves exigències aquest cop a totes, hem vist a les primeres de canvi com l’autonomisme de fa temps d’Esquerra sembla que s’encomana i no deixa lloc a cap novetat visible, més enllà de la frustració de l’independentisme a Catalunya que evidentment no viu dels partits.

Alhora, es frustrant veure com les dues davallades consecutives en forma d’abstenció als partits independentistes sembla que no han causat cap efecte en els partits que segueixen el seu full de ruta autonòmic i el seu viatge cada cop més allunyat de l’1 d’octubre.

Encara sap més greu no explicar les coses des del començament i no intentar tractar a tota una societat d’estùpids que es poden creure qualsevol cosa malgrat que les proves fins ara no les avalen.

Segueix la disbauxa a Madrid.

Els resultats electorals a les eleccions espanyoles van castigar amb duresa a Esquerra i Junts ha pres el protagonisme, però de moment la negociació per la Mesa del Congreso finalment atorgada al PSOE no sembla variar la tàctica de la presa de pel a la ciutadania.

No vull ser agosarat i lògicament esperaré la negociació per la investidura, que com els mateixos actors han recordat no te res a veure amb aquesta primera votació. Per tant no prenc com a referents l’amnistia i l’autodeterminació. Cal dir que Esquerra si que ha presentat la batalla judicial com a trumfo aconseguit amb l’amnistia com a valor segur, que ràpidament ha estat desmentit des del mateix Govern espanyol en una manera clàssica i desesperada de tornar a fer el ridícul que ja estem acostumats.

Si ens centrem en els acords venut per la formació Juntaire, o sigui el fets, trobem una Comissió d’Investigació dels Atemptats a Barcelona i una per l’espionatge de Pegasus, crec que això fa riure per no plorar, ja sabem que hi van ser i com deia aquell si no vols arribar enlloc fes una Comissió d’investigació. La primera ja sabem o sospitem la mà fosca de l’Estat per tant mai arribarà a destapar-se i la segona ja vam veure com es van despatxa la Comissió de la Unió Europea sense cap dada i també amb la mateixa mà fosca que evidentment no es descobrirà obertament ella mateixa. En resum res de res.
El català al Congreso a Madrid, crec que amb un procés d’independència pendent i amb aquestes alçades, si el vols culminar no hauria d’importar gaire si ara es pot pronunciar alguna paraula en català o no. De fet es una promesa de la nova presidenta escollida que ha passat de la seva execució a la primera sessió que hi hagi a dir que primer s’hauran de solucionar els problemes tècnics que portaran temps i apart vol un consens ampli amb el tema. En resum res de res. La darrera també es de traca, la petició d’oficialitat del Català a les institucions europees, quan tots sabem que la darrera llengua tractada, el gaèlic va trigar 15 anys a ser aprovada, que ha de ser per unanimitat, no imagino França ni tampoc Espanya votant a favor i que no es compromet a res. De fet ni PSOE, ni PP han volgut mai, i per mostra la reacció del PSOE a València amb la petició d’un idioma que no existeix com el valencià per ser també oficial, per cert deliri lingüístic acceptat i defensat pel Govern espanyol actual. En resum res de res.

En definitiva uns vots per la Mesa a canvi de 4 preses de pel a les que malauradament ja estem acostumats, ara falta la prova del cotó per la Presidència.

De moment res ha canviat.

Com deia ahir, cada dia escoltarem des de Madrid i d’aquest fals progressisme ofertes que creuen ens poden enlluernar, ara toca poder parlat català al Congreso de Madrid, estic que no dormo.

Yolanda Diaz ofereix poder parlar català a canvi d’un pacte per liderar la Mesa de la cambra i defensa una reforma del reglament per poder expressar-nos en les llengues cooficials, i així mostrar la pluralitat d’Espanya. Per altra banda des de Suïssa Marta Rovira parla d’aprofitar la investidura de Sanchez per fer un front comú independentista, una oportunitat ho defineix. Ha reivindicat la feina de la Taula de diàleg, alhora la pèrdua de suport republicana ho ha atribuït al vot útil al PSOE per frenar la dreta i sobre l’abstenció els confirma que la demanda es arribar a aquest acord estratègic.

Sra. Diaz, m’agradaria dir-li que desprès de votar en un referèndum sota les porres espanyoles avalades per vostè la independència de Catalunya, com pot entendre que es parli català o no a les cambres espanyoles no fa ni fred ni calor. La reivindicació tenia sentit dins una Espanya unida i també per justificar la presència dels diputats dels teòrics grups independentistes fent el numeret de parlar català i sent callats en les seves intervencions i així treure pit d’aquesta bajanada. Ara, com li deia i encara que no ho vulgui esmentar, el 2017 ha passat, es real, i es el poble, per tant ja no te cap sentit aquesta reivindicació que per altra banda han tingut 4 anys per esmenar-la i no ho han fet, o es que s’havia oblidat durant aquest temps on recordo han estat al Govern, quina causalitat ara li entra a la memòria, com diria aquell “a prendre el pel a un altre”.

La Marta Rovira i parlant de memòria, ara vol aprofitar la investidura de Sanchez per fer un front comú, que m’expliqui com es lliga una cosa amb l’altra, jo pensava que la unitat dels partits independentistes precisament era per fer la independència, no per investir presidents espanyols per cert del 155 i ferms defensors del no a l’autodeterminació i la llibertat del pobles. Un altre presa de pel en majúscules que la remata fent cas omís a les abstencions i apel·lant a uns acords que han rebutjat sempre i que també ara curiosament ens ho vol vendre com una prioritat que el seu partit mai ha demostrat que tingui sota la seva direcció entre d’altres.

Com podem veure, el cinisme d’aquesta gent no te límits i cal ser-ne conscient.

Fa vergonya escoltar això del Govern Progressista referit a un Govern espanyol format per PSOE i la seva crossa de Sumar enfront un Govern de la dreta.

Curiós concepte de progressisme, aquell que va en contra del dret elemental de decidir de la societat, aquella que rebutja els referèndums perquè literalment no ens pertoquen i divideixen, aquell que sufoca una rebel·lió democràtica a cops de porra, aquell que violenta la voluntat popular en les seves institucions amb el 155 i les fa anar per on vol sense miraments. Tot això li diuen progrès, es deu referir a la seva butxaca personal, ja que col·lectivament es un retrocès total. Diferències amb la dreta que tant ens amenaça, cap.

Ara escoltem que oferiran a Junts una reforma urgent del finançament autonòmic per requerir el seu suport, una nova broma de mal gust i a la que els vividors autonòmics i d’aquest Estat caduc s’aferraran per fer que tot segueixi igual. Quants cops ens han venut el nou finançament, quins en son els resultats de tots els models que han aplicat, ja us ho dic jo. Incompliments a Catalunya invariables i un dèficit fiscal invariable, aquells famosos 20 mil milions que van i no tornen un any rere un altre anys. Uns incompliments inversors per norma i un cop sumat i restat la pèrdua de posicions de Catalunya com sempre.

Aquesta es la proposta, i per si no fos poc es fa per amagar que un autèntic Govern progressista i democràtic, un cop constatat la demanda catalana en quantitat de gent i en temps de reclamació, simplement cedir les competències per donar la paraula a la gent i que aquesta decideixi lliurement que vol ser i com es vol organitzar políticament i ajudar posteriorment a donar efectivitat a la decisió sagrada de la gent. Això seria democràcia plena i posar la gent al mig del sistema i no com una nosa a controlar pel poder polític.

Tot molt senzill, i que s’hauria de dir alt i clar. Democràcia lligada a un nou Govern espanyol o senzillament acord esquerra-dreta espanyola que segur que ho farien o repetició electoral. No cal donar-hi més tombs, ni acceptar més xantatges.

Els resultats electorals i les matemàtiques que se’n deriven fan sortia a la llum les mentalitats salvadores d’Espanya per davant dels problemes de Catalunya.

Avui escoltem com el President Mas recomana al President Puigdemont que sigui exigent no intransigent, afegint que no li agradaria repetició electoral. Per altra la tropa republicana fa una crida a Junts per negociar conjuntament l’investidura de Sanchez en defensa de Catalunya. Son nomes dos exemples dels molts que escoltem i que ens queden per escoltar.

Realment el President Mas hauria de saber que quan has de negociar amb algú tant poc de fiar com Sanchez i en general la majoria de Governs espanyols, cal marcar unes línies clares i exigents fermes que donin la idea a l’interlocutor que alguna cosa ha canviat a la història que ens marca com a pactistes a la baixa i posteriorment enganyats sense cap conseqüència. El 2017 es i ha de ser un canvi de cicle, precisament Sanchez, el del 155 que valida la violència per impedir el vot, la negació al dret de decidir de la societat catalana i la imposició castellana de sempre te en el seu adn la intransigència que deiem i sempre l’ha utilitzada, recordo en la famosa i inútil taula de diàleg quan ens diuen que autodeterminació i amnistia no son temes per parlar. Per tant prou lliris a la mà i exigència per fer realitat la paraula i el vot de la gent, no hi ha altre sortida per molt que s’esforcin d’aquí i d’allà per fer oblidar el passat recent com més aviat millor i segui el seu camí autonòmic tranquil.

Per altra banda que Esquerra ara faci crida a la unitat, fa riure per no plorar quan han esta i son els campions de la negació de la mateixa sempre posant el partit per davant del país sense embuts, barrejar això amb la defensa de Catalunya. Les seves condicions ens diuen que hem estat 10 anys de mobilització, votant sota les porres, patint la repressió per ara canviar la independència per rodalies i quatre inversions estatals, que per postres acabaran sent un nou engany ja que mai s’han complert. Quina broma es aquesta.

Que Sanchez sigui president espanyol o no, que es repeteixin eleccions o no, hores d’ara ja no hauria de ser cap problema, ni preocupació per nosaltres, a no ser que com els nostres partits el “salvar a Espanya” sigui el seu objectiu número u, ja que fent això ells també es salven.

Prou d’aquesta broma pesada.

Es curiós veure com els partits catalans han centrat la seva estratègia a la governabilitat d’Espanya i les seves demandes i com han oblidat la pèrdua de 700 mil vots com si res.

Pedro Sanchez ara de vacances fa pocs dies va dir que la paraula de Puigdemont te menys valor que la seva declaració d’independència i que havia passat a ser una anècdota, un fet aïllat que era el desig també dels republicans a Catalunya per la seva estratègia. Ja sabem que a la política les paraules se les emporta el vent i allò que avui és negre demà pot ser blanc, ja que el sistema i tots els seus mitjans s’encarreguen de fer esborrar la memòria de la societat en qualsevol moment, però ara és fa difícil veure aquest encontre que jo del President exigiria. De fet la credibilitat de la Declaració era vàlida, el que no ho va ser en va ser la gestió que es va dur a terme de la mateixa.

Per altra banda veiem com Esquerra, apart de fer un discurs totalment fora de lloc i que denota la deriva d’aquest partit parlant de triomfalisme i victòria quan acabaven de perdre la meitat dels diputats, i com no de fer la darrera prova del seu autonomisme i mirament interior pels seus càrrecs entrant a la Diputació de Barcelona sense manies, allò que tant havien criticat. Com deia, sobta veure com Oriol Junqueras ha desaparegut des de la nit electoral i ja recorda els dies posteriors a la Declaració d’Independència quan el seu viratge va ser de vergonya aliena. Si la honestedat fos la primera opció, la seva dimissió hauria de ser damunt la taula, però ignoro fins on pensen arribar en aquest cami d’autodestrucció i terra cremada que no s’aguanta per enlloc.

En el futur, i segur que ho han pensat, segons com acabi la negociació pel Govern espanyol i com s’estiri aquesta broma autonomista ignorant la societat i per conseqüent els seus votants, la propera estació serà el Parlament i seguint la línia de retirar el nostre suport poden passar a ser irrellevants a la cambra, cosa que deixaria a una gran quantitat de personal ben col·locat a l’atur, i una gran pèrdua de poder que potser algun encara es pensa que no en serem capaços amb el xantatge de que l’alternativa es pitjor.

Una greu errada, ja que l’alternativa i el poder final es al carrer, i aquest no canvia de majories, ni de sentiments, el que busca es lideratges per canalitzar la culminació de la feina començada i això evidentment pel que es veu no estan disposats a assumir-ho.

Pensant en el futur.

El cas de la persona dormint al carrer entregada a la policia a Ripoll és un clar exemple d’aquest bonisme que pretén mediatitzar tota la societat amb la col·laboració dels mitjans i partits intentant tapar uns fets i un discurs que els hauria de fer avergonyir.

Des de l’entrada d’Aliança Catalana amb Silvia Orriols al capdavant com a força més votada a Ripoll i assumint l’alcaldia el tracte sobretot dels mitjans públics ha estat demencial i totalment fora de lloc. No sere jo qui defensi ni la xenofòbia, ni el racisme evidentment, però en el cas que ens ocupa no hi veig res de tot això. Un inmigrant marroqui dormint en un parc de la ciutat, en situació irregular i com s’ha difós desprès timidament amb algun delicte per robatori es entregat a la policia per tramitar la seva expulsió. En un país normal això seria una situació normal.

El que hem escoltat per part de tots els altres partits i dels mitjans com falta d’humanitat, racisme i moltes coses més es senzillament denigrant. Segurament molts d’aquests partits sempre tenen la llei a la boca i en aquest cas simplement s’ha seguit la mateixa. Per altra banda un immigrant sense res, dormint en un parc amb el que això comporta d’inseguretat i lògicament per subsistir la delinqüència com a fet probable no es pot permetre. Segons les regles del bonisme, a aquesta persona se li han de facilitar tots els papers, amb el diner públic un sostre, menjar i ja de pas un cotxe i una feina posem el cas, i no, això no pot funcionar així.

El tema de la immigració ha de portar un control del que es assumible i amb quines condicions, posteriorment un seguiment per la seva integració com fan altres estats per ser un més amb temes com la llengua, els costums i la cultura del país superats, sinò es així cal retornar aquesta persona que lògicament ha d’integrar-se allà on busca una nova vida, i no pas a l’inrevès o formant un gueto apart totalment aliè a la realitat on viu i amb els perills que això hem vist que comporta.

Es preocupant com els serveis públics han incidit nomes en la part de notícia que els interessava, però han passat de puntetes per la seva situació al país i el seu comportament. Un territori i una societat ha de controlar els que si volen integrar i això consisteix en donar drets però també exigir deures, cosa que el bonisme ha oblidat.

Comencem escoltar propostes de Madrid que segur que ja donarien per satisfet als nostres partits i seguir amb les seves quotes de poder allargant al màxim la parodia autonomista, però els que hem retirat el nostre suport evidentment ens importa ben poc la governabilitat espanyola i si culminar el procés interromput a Catalunya.

Ja llegim que com a primer gest podrien donar grup propi a Junts i Esquerra encara que no compleixin les condicions establertes i d’altres filtren que podrien reconeixer jurídicament les nacions catalana i basca amb lleis integres on el TC no hi podria actuar, creant una mena de procediment arbitral per solucionar conflictes, segur que seguiran els propers dies amb blindatges en materia de llengua o inversions mai vistes per posar dos exemples.

Crec que res de tot això o el que vindrà ha de ser a la Taula de negociació. La nostra oferta ha de ser en forma de reconeixement del resultat de l’1 d’octubre o en el seu cas una garantia de referèndum tutelat per la Unió Europea i sense volta enrere, alhora anul·lació i fi de tots els processos judicials encetats fins ara. Res més. Les promeses, blindatges i noves formules son temes ja del passat, anteriors al 2017 i ara ja fora de context i apart sense cap credibilitat cap d’ells com hem vist al llarg de la història.

En un món on els nostres partits tinguessin l’objectiu clar, la unitat d’acció hauria de ser la norma, cosa que ja veiem no passarà deixant tot el pes a un sol partit, cosa que ja defineix molt bé com son, apart veiem com Esquerra el primer que fa desprès de la nova davallada electoral es entrar al Govern de la Diputació amb els del 155 com a companys, recordo els darrers 4 anys blanc de les seves critiques cap a Junts un dia sí i l’altra també per acabar fent el mateix, una vergonya on el seus militants haurien de reaccionar i exigir dimissions de la cúpula i nous lideratges que redrecessin un rumb nomes interessat en la sustentació de càrrecs al preu que sigui i oblidant els votants.

Dit això, la represa del procès podria ser formalment una cimera de partits i entitats per acordar aquests punts i presentar-los conjuntament i oficialment, cosa que donaria visibilitat i un toc d’alerta a les cancelleries on el problema català ja es a un calaix enterrat.

No soc optimista al respecte, però per somiar que no quedi, comprovarem si saben estar a l’alçada del moment.

La casualitat ha fet que la matemàtica diabolica electoral porti a diversos camins a Espanya segurament no esperats i cal no fallar el tret aquest cop.

Deixant clar que crec que la possibilitat d’un Govern Popular amb VOX i pactat amb el PSOE es l’opció que el sistema espanyol decidirà finalment, veiem com els Populars han fet l’únic moviment que podien fer amb l’acostament a PNB que desprès de la patacada electoral no es pot permetre donar suport a un Govern de la dreta espanyola per la seva propia salvació. Per l’altra banda i donant per fet que els altres partits seguiran amb la cantarella del llop de la dreta com excusa per donar suport a canvi de res a Sanchez, inclosa Esquerra, sembla que Junts te la clau.

Una clau que si de veritat volen guanyar credibilitat i veient fa quatre dies com PSOE i PP pactaven a l’Ajuntament de Barcelona per prendre l’alcaldia i com les noves euroordres pels exiliats semblen aprop de sortir a la llum, més el bagatge de repressió dels darrers quatre anys i la nul·la voluntat de resoldre el conflicte polític que no sigui per la via imposició i rendició acceptada pels republicans la passada legislatura. Ara tocaria ser ferm i posar damunt la taula el reconeixement del resultat del referèndum de l’1 d’octubre o un de nou tutelat internacionalment i acceptat per totes les parts en un periode curt amb tot el que comporta, alhora la caiguda de totes les causes pendents i futures com a punt pel suport a la governabilitat. Sabem que això mai ho acceptaran per tant si no fan el pacte amb els Populars, unes noves eleccions estan servides.

La diferència seria el guany de credibilitat com a mínim d’un dels partits independentistes que com a desig demanar previament una unitat d’acció oblidant les sigles seria l’ideal, tot i que això no ho veig possible sense la dimissió de bona part de la cupula d’esquerra actual per encarar ara si el final d’un vertader procés d’independència sense matisos ni enganys.

No hi ha dubte que hi ha una oportunitat, segurament més en clau interna que externa, però un pas per canviar de rumb, per reprendre el fil deixat al calaix i una demostració de la desconnexió amb l’Estat, aquell que alguns encara pretenen salvar oblidant els cops de porra, la repressió, la persecució exercida per solucionar el problema polític català.

La negociació, es per recordar que ni oblit ni perdó.

Aquestes son les segones eleccions que l’electorat independentista fart de ser enganyat per uns partits que nomes saben jugar a l’autonomisme ha castigat als mateixos per damunt de tot l’aparell mediatic i la maquinària dels mateixos, fins hi tot fugint del xantatge emocional del vot al partit de sempre o el de confondre dret a votar amb obligació de votar.

Efectivament, prop de 700 mil vots perduts dels 3 partits, amb la factura més gran per Esquerra, 400 mil i 6 diputats perduts, Junts perdent 1 amb l’esmena que una part no eren seus, sinó del PDCAT que finalment ha desaparegut del mapa per sempre ancorat en un passat que la societat ja ha superat i una CUP que ha perdut tota la representació que havia aconseguit, de fet un partit que quan ha tocat cuixa ha perdut els seus valors amb espectacles lamentables com les papereres de la història, els bloquejos al Parlament, o la presentació a les eleccions espanyoles com exemples.

No hi ha dubte que a nivell espanyol PP i VOX van quedar aprop de la majoria absoluta, però no ho van aconseguir, no tinc dubte que els pactes autonòmics i les seves primeres decisions no han jugat al seu favor, i el PSOE ha resistit millor del que esperaven les enquestes amb un Sumar a la baixa i on la majoria de partits que van donar suport a Sanchez ho han pagat a les urnes.

La vergonya aliena ha vingut a l’escoltar les valoracions de Rufian per Esquerra parlant de resultats històrics i satisfet per ser el primer partit dels 3 amb vots. Cap autocritica i cap esment a la massa electoral independentista que ha dit prou a pesar de tot. Una vergonya i una soberbia que no sembla tenir aturador. Junts ja ha dit que no investirà Sanchez si no es amb el Referèndum d’autodeterminació i l’ammnistia, un avís pel que creia que l’1 d’octubre era el bo, i ja veiem com l’intenten matar a marxes forçades entre tots.

La curiositat de l’aritmètica fa que el President Puigdemont sigui clau per la investidura,qui ho havia de dir, encara que per un altre costat les noves euroordres semblen a punt de sortir, tota una contradicció.

El meu vaticini, es que si Junts aguanta la pressió de no votar a Sanchez i compleix la seva funció de fer ingovernable Espanya, cosa que segurament no farà Esquerra on desprès del daltabaix encara esperem dimissions que no arribaran mai.

Sanchez pot optar pel risc de repetició electoral si els números li poden ser favorables o de la seva abstenció i deixar governar PP i VOX però sota control i pactes per sota mà com a mal menor, una possibilitat que no veig llunyana.

Pel que fa al sector independentista fart, ja podem comprovar que potser haurem de repetir al Parlament la fòrmula per ser escoltats d’un cop i fer fora aquests lideratges que ja no ens representen precisament pels seus deutes amb Espanya.

El segon avís.