ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ROBATORI INDEFINIT

Aquella famosa frase “Espanya ens roba”, es pot explicar fàcilment amb el dèficit fiscal de Catalunya xifrat amb 20772 milions el 2020 i 21982 milions el 2021, una sagnia dificil de trobar en el planeta.

Aquestes xifres els ha explicada la Consellera d’Economia i Hisenda. De fet els ingressos aportats per Catalunya a l’Estat el 2020 van ser 72216 milions, un 19,3% del total i les despeses rebudes van ser de 51444 milions, un 13,7% del total. Aquest deficit representa un 9,8 del PIB català el 2020 i el 9,6% el 2021. Concretament per habitant 2831 euros. Cal dir que el dèficit calculat equival a un 50% del pressupost de la Generalitat enguany. Evidentment ho ha qualificat d’ofec financer sostingut i deliberat, un greuge i un càstig per tots els catalans. La consellera ha demanat una relació bilateral de l’Estat amb Catalunya en finançament i una proposta de nou model.

Realment la marxa enrera del 2017 amb la denuncia d’aquestes xifres nomes es pot qualificar de cinisme. Això es la normalitat del tracte financer amb Catalunya, invariable en el temps, per tant cap sorpresa i un dels arguments més demolidors per voler un Estat propi. Cada cert temps presentar-nos aquest escàndol financer amb xifres concretes i denunciant la injusticia que suposen i el greuge per tots els habitants de Catalunya es una burla que ja fa massa temps que dura. Saben perfectament que aquest es el nostre destí com autonomia espanyola i no depén del Govern de Madrid ni de cap bona voluntat, es estructural i premeditat. La burla ja es fa insult quan es reclama un tracte bilateral que no ha existit mai, ni existirà com autonomia mirada amb lupa per la resta que com hem vist mai permetran cap tracte de favor, el mateix parlariem de nous models, ja n’hi han hagut uns quants i per un costat o altre el resultat sempre va a parar al mateix lloc.

Per tant, l’espoli fiscal nomes es pot acabar amb un Estat independent, que no estan disposat a assumir com hem vist des del 2017. No cal ens facin creure que podem actuar com a tal dins Espanya o que tindrem un tracte just i igual que altres, perquès sabem que es mentida. Per tant aquest teatre dolen no cal i en son corresponsables directes.

Parlem del robatori indefinit.

EN DIUEN JUSTÍCIA

El que en diuen justícia espanyola ha tornat a presentar-se com el que es, res a veure amb un poder democràtic i res a veure amb el servei a la ciutadania, i si als poders fàctics que segueixen controlant Espanya, per la falta de transició a una vertadera democràcia.

Aquest cop ha estat l’exconseller Buch condemnat a 4 anys i mig de presó i 10 i mig d’inhabilitació, igula que l’agent dels Mossos Lluís Escolà amb 4 i 19 anys respectivament. El seu gran delicte diuen fer d’escorta al President Puigdemont a Brussel·les. Espanya en estat pur.

No hi ha proves del suposat delicte, ja que el conseller el va contractar com assessor amb una plaça amb oferta totalment normal i en la qual Escolà va fer una tasca encomanada amb prop de 14 informes avalats de la seva feina, ni que algun dels mateixos es consideres deficient, això no es cap delicte. Alhora amb el temps lliure, permisos i altres aquesta persona podia anar a veure al President Puigdemont o qui vulgués sense haver de donar cap explicació. Una autèntica vergonya i barbaritat més.

Cal dir que el President Puigdemont, com expresident te dret a escolta per llei i per tant ja es una vergonya la prohibició d’assignar-li. No es culpable de res ja que no hi ha cap sentència, i no es un fugitiu de la justícia com intenten fer creure, ja que en diferents Estats i particularment on resideix a Bèlgica sempre que aquesta l’ha cridat, ell s’ha presentat i mai ha estat declarat culpable. Dit això jutjar o dubtar d’una plaça pública oferta no te cap sentit, dubtar dels informes que avalan la tasca per la seva millor o pitjor redacció o forma tampoc te cap sentit i ja en darrer terme que jo sàpiga cap tribunal pot jutjar o fiscalitzar el que fa una persona individual en el seu temps lliure o permisos adquirits com es el cas on l’agent no te ni que donar cap explicació.

Aquesta persecució al President Puigdemont i aquest odi malaltís no pot enviar a la presó dues persones que senzillament han complert amb les seves tasques sense cap delicte pel mig, i menys a la falta de proves posar en dubte coses oficial i comprovables per arribar a una condemna totalment desproporcionada per una justícia que evidentment no ho és, ja que si ho fos sense dret a replica la ciutadania estaria indefensa com es el cas i aquesta te tot el dret a defensar els seus drets fins hi tot del poder judicial creat per servir-la no per coaccionar-la com es el cas.

En diuen justícia.

RES A NEGOCIAR

La primera prova del cotó de les negociacions per la investidura de Pedro Sanchez serà com acaba la sol·licitud d’oficialitat a la UE, i pel que comencem a veure acabarà en un calaix com ja ens esperavem.

Suècia es mostra reticent a l’oficialitat de la nostra llengua amb l’argument que hi ha moltes llengües minoritàries a la UE que no son oficials. Alhora el pressupost que implicaria i el funcionament i viabilitat per fer-ho possible. Cal dir que actualment hi ha 24 llengues oficials i que qualsevol canvi requereix unanimitat dels 27 estats membres. Tanmateix cal dir que altres Estats sembla mostren reticències pensant en els territoris que tenen amb llengues minoritàries i que podrien també demanar la seva oficialitat.

Tot això, crec que ja ho sabiem i els negociadors també, i qui baixi ara de l’arbre o de la seva innocència que desperti. La Unió Europea es un club d’Estats, no es un esplai, i com a tal cada Estat defensarà els seus interessos i en aquest cas es licit i normal que no vulgui assumir més costos o que no vulgui generar un problema en el seu propi territori en aquesta matèria que no desitja. De fet el primer que no ho vol es l’Estat que ho demanarà, Espanya, ara obligat per la necessitat del vot per la investidura però te una excusa perfecta davant els partits independentistes d’haver tramitat la petició però per culpa d’altres Estats no tiri endavant, cosa que celebrarà com ja sabem. Aquesta serà la seva venda del producte, un nou frau per la societat independentista i on els nostres partits podran també treure el manual del victimisme i fer veure que tot això no ho esperaven.

Un nou frau a la vista, on no podem caure, recordeu allò de cobrar per avançat, en aquest cas hi haurà la prova que la paraula o el compromís espanyol es paper mullat com sempre i la constatació que els nostres partits no volen admetre, que tal com passa amb l’amnistia, nomes amb un Estat independent i que formi part de la Unió Europea oficialment, la seva llengua serà reconeguda tingui deu o un milió de parlants.

Arribats a aquest punt i si no ens volen fer passar més vergonya, tallar aquesta farsa de negociacions ha de ser l’única opció viable i veritable. Aquells interessats començant pels partits i els seus mitjans afins que volen seguir jugant amb un joc on sempre perdem, han de quedar un cop més en evidència.

Res a negociar.

EXCUSES SENSE SENTIT

Una de les coses que pot definir un poble i una persona es el seu sentit comú, i la resposta a la petició de descongelació de la DUI del President Aragonés es de traca i mocador i provoca vergonya aliena.

Efectivament, davant la petició de l’ANC sobre la descongelació de la DUI del 2017 que segueix al congelador i que era fruit del resultat del referèndum de l’1 d’octubre, la resposta ha estat que no serviria de res perquè no hi ha reconeixement internacional, segurament ens prenen per estupids i això encara és més greu.

Crec que no cal ser un gran politoleg, ni un gran expert amb relacions internacionals per veure que els reconeixements o suports internacionals nomes es donarien en el cas que en aquest cas Catalunya actives la DUI amb tot el que comporta d’assumir el poder i el control del territori, al mateix temps que demanes aquests reconeixements a la comunitat internacional com un nou actor en el context mundial, nomes llavors els Estats donarien o rebutjarien la petició, que com en tots els casos de la historia hi hauria les dues reaccions i es començaria a caminar. Aquest primer pas imprescindible es el que mai fins ara s’ha materialitzat i funciona amb aquesta direcció no pas en ordre contrari que no tindria cap sentit. Per tant prou d’excuses de mal pagador, una DUI depèn bàsicament del que la realitza i la seva capacitat de mantenir-la, cosa que com veiem ni s’han atrevit, ni tampoc s’atreveixen ara, buscar excuses tant infantils i falses no es de rebut i menys venin d’un Govern o del seu President personalment.

Prou de prendre el pel per la seva incapacitat de culminar el procés iniciat i validat l’1 d’octubre, un altra fita que amb la petició continuada de nous referèndums acordats volen també deixar sense efecte ni validesa.

Es veu molt clar que el problema el tenim al nostre Parlament i amb aquesta suposada majoria del 52% independentista que ni ha complert ni sembla que pensa fer res més que buscar excuses i intentar esborrar el procés independentista per seguir endavant amb la lògica autonomista de sempre.

Son excuses sense sentit.

INDEPENDÈNCIA O ELECCIONS

La Diada va tornar a ser un mostra del carrer i la seva clara reivindicació. Simplement acabar el procés interromput i arribar a la independència sense més excuses. No cal entrar amb cap ball de xifres ridícul, ja que les imatges deixen ben clar la multitud concentrada i el volum que cap altre reivindicació pot trobar. En un context difícil per les actuacions dels nostres lideratges el carrer ha tornat a parlar.

Molt trist la imatge del President i el seu Govern entrant per la porta del darrera a la cua d’una de les columnes per fer fer un recorregut de 300 metres i sortir a les imatges de les cameres amb una operació de propaganda indigne d’un partit que es diu independentista i un Govern que lògicament ho te com objectiu i que en una manifestació pel mateix motiu ha de participar amb aquestes condicions i simplement per una operació d’imatge. Tot plegat hauria de fer pensar a més d’un. També trist les critiques de Carme Forcadell a l’actual secretariat de l’ANC per no representar a tothom, un paper trist ja que tots recordem el seu lideratge i ara amb el vestit de partit ha entrat a la dinàmica de posar davant un partit que el mateix país i els seus objectius.

Dolors Feliu ha plantejat que independència o eleccions. Ha insistit que qualsevol negociació la prioritat es el reconeixement de l’1 d’octubre i que a partir d’aquell moment el Parlament actui amb conseqüència complint el mandat donat pels votants, alhora ha tret la llista electoral que podria competir si la incapacitat dels partits no va amb aquesta direcció sense més excuses. De fet el mateix Presiden ja ha respost que una DUI no serviria de res si no hi ha suport internacional, tot això nomes es fa amb la negociació amb l’Estat i l’amnistia com a punt de partida.

Crec que la deriva dels nostres partits i ara la negociació tòxica per l’investidura de Pedro Sanchez ho ha contaminat tot molt. Negociar amb un Estat que saps que mai acordarà res amb tú referent a votar o reconèixer el referèndum fet per la independència ja fa de mala olor, si afegim el tema amnistia que tots inclosos els nostres partits i els mitjans donen com a solució per tots els problemes amagant el tema principal com ahir deia la presidenta de l’ANC. Es un nou parany ja que amb la independència no cal demanar cap amnistia, i tots sabem que no es senzill però cal la voluntat per fer-ho i negociar autonomisme amb el nostre botxí no porta enlloc. La nova excusa del reconeixement internacional del President es el peix que es mossega la cua, no hi haurà mai cap reconeixement si tu no dones el pas abans i demanes llavors aquest reconeixement. Una nova excusa que dona idea de la poca predisposició dels nostres partits per complir el mandat de la ciutadania.

No es pot allargar indefinidament, i mereixem una resposta que es pot resumir amb Independència o eleccions pèr tornar a donar la paraula a la ciutadania, així de senzill.

LA CREACIÓ INFINITA

Avui veiem com ANC, Òmnium, Consell de la República, AMI i Intersindical impulsen el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, un nou element en el tauler de joc per si no n’hi havia pocs.

Diuen que es per mostrar a la societat catalana la força i unitat d’acció necessàries per estendre la necesssitat de la independència. Una xarxa per potenciar la mobilització i debatre sobre l’Estat del país. Diuen que es el resultat d’un any de feina i un acord de país que volen sigui el més gran possible.

Realment ens hem convertit en experts a la creació d’entitats, les creem i som capaços de dividir-les o crear-ne de noves amb les mateixes finalitats que les anteriors i els mateixos protagonistes amb diferents color. No dubto de la bona fe de la gent, però crec que aquest Pacte i les seves finalitats ja figuren en els objectius d’altres entitats com la mateixa ANC per exemple. De fet el motor del procés ha estat la mobilització ciutadana i el principal protagonista ha estat l’Assemblea i la seva capacitat de recollir molts dels grups de les consultes i conjuntament amb Òmnium portar la societat al carrer amb accions espectaculars. El debat que diuen ja s’ha fet en diversos ocasions amb Congressos i altres forums que serveixen per aixó. Quin país volem?, Com el volem?, Com ho podem assolir?, preguntes repetides fins el cansament i on experts de diverses arees han anat escampant els seus arguments per tot el país repetidament.

Per tant el que cal es veure com podem arrossegar aquells que precisament han perdut el nord, els partits i institucions i que han renegat de l’objectiu principal fent marxa enrere. També internacionalment per ser un actor i un problema latent i observat, apart de la feina que es fa a l’exili evidentment cal visualitzar un conflicte que ara no es veu per enlloc, més aviat al contrari, i això nomes seria possible amb manifestacions constants com vam veure a Hong Kong i accions constants per desestabilitzar el règim i esborrar aquesta imatge de normalitat donada per Espanya i malauradament dels nostres partits que ja no podrien mirar cap un altre costat com ara.

Segurament calen lideratges nous i potents i unes accions que aconsegueixin tornar a revifar la flama que mai havia d’haver minvat.

Evidentment no tinc la vareta màgica per arribar en aquest punt, però com sempre veig molt clar, que si vols ser un problema, has de ser un problema i ara per ara no ho som, la creació infinita de Moviments es un bon exemple.

ELS DOS FEIXISTES

El tema de la llei d’amnistia que sembla serà la següent parada per aturar la independència i de pas deixar indefensos aquells que volien portar la repressió a les instàncies europees i donar una visibilitat, ja ha rebut resposta d’aquests dos personatges que son l’exemple de la transició espanyola cap al no res.

Alfonso Guerra i Felipe Gonzalez tornen a titllar el President Puigdemont de colpista i consideren una infamia contra la democràcia que Diaz es reunis amb ell. Parla de llei anticonstitucional i que exculparia els fets del procés el que implicaria equiparar Espanya a una dictadura i no a una democràcia, ja que deixaria els colpistes com a democrates i no eren persones legals. Guerra ens diu que com a ciutadà democrata demana no fer l’amnistia. Tot ho aboca com a passos per acabar en una consulta als ciutadans sobre el seu futur polític i ens diu que la Constitució no es com un xiclet que es pot adaptar al gust.

Realment el nivell d’aquests personatges es de manual, de manual del bon feixista esclar. Acusacions de colpista per haver seguit el clam democràtic del poble expressat a les urnes pels catalans, curiosas manera de veure el colpisme, el mateix que segur no veuren quan el Dictador va morir al llit i els seus hereus van tutel·lar una falsa democràcia on alguns lideratges del partits del règim curiosament van ser ells. Qualifiquen el diàleg amb tots els matisos i interesos que es vulguin de Diaz amb una persona que recordo no ha esta mai condemnada i s’ha presentat quan la justícia de cada país on ha estat l’ha reclamat. Diu que l’amnistia equipararia Espanya una Dictadura, de fet bàsicament es el que es, callar la voluntat popular expressada a les urnes i demanada mil i un cops per acordar la manera amb la violència i la repressió seria això. Diu que els liders catalans no eren legals, suposo deuen saber que en unes eleccions a la cambra de representants, el poble escull els seus i evidentment tots son legítims. Alfonso Guerra diu que parla com a ciutadà democrata, el mateix que orgullosament va raspallar l’Estatut i que posa la seva voluntat per damunt de la que expressa la ciutadania. Per últim la Constitució no hauria de ser igual a presó, hauria de ser una eina per fer mès fàcil la vida d’una societat i com elements vius ha de ser modificable les vegades que faci falta sempre amb la gent al mig del sistema, altra cosa es diu segrest.

En definitiva dos feixistes que marquen el nivell d’un Estat que no vol evolucionar.

UN FRAU DE CONCEPTE

El concepte referèndum en un Estat amb les mancances democràtiques espanyoles es una paraula a evitar o prohibida i escoltem declaracions de polítics de primer ordre o accions en partits acceptats en una democràcia que en un lloc normal no tindrian cabuda.

El President Montilla davant la proposta d’ahir del President Puigdemont ens surt amb la cantarella que un referèndum seria divisiu i no es viable legalment, i afegeix que es legítim que ho vulguin defensar i encara afegeix que la independència no es majoritària a Catalunya ja que Catalunya es plural on hi ha independentistes, federalistes, contraris a l’autogovern i tot això es Catalunya. Per altra banda i gràcies a una demanda de Ciudadanos en el Parlament Europeu s’ha retirar d’una exposició una fotogràfia del Referèndum del Primer d’octubre amb uns ciutadans aixecant una urna amb l’excusa com ha expressat un dirigent seu que això es colpisme.

Parlem d’aquest nivell democràtic nul. El President Montilla diu que un referèndum es divisiu, caldria afegir igual que unes eleccions per exemple. De fet una democràcia es això, poder expressar la pluralitat d’una societat. El que no divideix mai es la imposició i el pensament únic i imposat que per cert es diu Dictadura i sembla que es el que ens defensa. Sobre la legalitat tornem al manual de la democràcia i aquesta s’adapta a la societat que regeix, no pas a l’inrevés, si s’ha de canviar es fa, però sempre amb la ciutadania al mig de tot i com a base, cosa que naturalment li molesta, sort que ens diu que es legítim defensar-ho, potser li haurem de donar les gràcies, però defensar una cosa si no hi ha manera de fer-la efectiva es un parany. Com sempre i sense fer cas dels resultats de les consultes, referèndums i resultats electorals, ni tampoc a les mobilitzacions dels darrers anys per voluntat popular i on es prou clar la majoria independentista, que ell nega, ja que prescindeix de tot això, dels fets i nomes fa cas als seus desitjos fregant el ridícul quan esmenta les diferents opcions que es poden trobar a Catalunya, que naturalment hi son, però en una democràcia la majoritària guanya i la resta accepta, cosa que va en sentit contrari del que ens proposa.

Pel que fa a Ciudadanos, aquest partit feixista es passeja per les institucions escampant la seva xenofòbia i els seus tics antidemocràtics com vetar una foto del poble aixecant una urna. Aquesta es la seva preocupació ja que el seu pensament es molt lluny de la lliure decisió de la gent, i segueixen acceptats per sorpresa en les institucions com a partit del sistema democràtic que tant detesten.

En definitiva un frau de dalt a baix.

ACORD HISTÒRIC

Confesso el meu total escepticisme per aquests moviments tàctics per la investidura del Govern espanyol i uns partits catalans i lideratges que s’han guanyat el descrèdit a marxes forçades, però avui el President Puigdemont ha tornat al centre del debat.

Realment aquestes condicions sobre la legitimitat de l’independentisme, l’amnistia general i un mediador per verificar els acords nomes per poder seure a la taula, son les mateixes que els darrers anys havia d’haver posat damunt la taula Esquerra per la seva farsa de Taula. Era el mínim exigible, no volem trens, ni finançaments, ni català a les seves institucions, un cop arribat a l’octubre del 2017 volem acceptació del resultat del referèndum o un de pactat i verificat amb l’implicació internacional, no te volta enrere, el demes en cas de guanyar el si, ja caurà pel seu propi pes, no es una negociació d’un territori autonòmic sense més, que es el que han fet aquests darrers anys com si res hagués passat.

Parlem d’un Estat que va trencar les regles del joc amb la votació d’un Estatut que posteriorment va ser rectificat per un tribunal i mai ratificat per la gent a la que va adreçat. Posteriorment hem vist com hem hagut d’amagar les urnes i votar sobre la violència policial. Finalment la repressió sense límits i la derogació d’un Govern i un Parlament escollit per la ciutadania. Aquesta es la democràcia que defensen. La Moncloa ja ha dit la seva dient que estan molt lluny d’això i que tot ha d’anar dins el marc de la Constitució aquella que permet tot el que abans he descrit, la mateixa que va ser redactada per franquistes i la que deixa la gent com a segon plat i sense drets.

La posició del Govern català i del seu partit en exclusiva en forma d’aplaudir les condicions i posar-les a la mateixa alçada que el que ells han fet amb l’exemple de la Taula de diàleg fa riure per no plorar i denota la mediocritat existent.

En definitiva, si no hi ha nous moviments que ens tornin a fer avergonyir, semblaria lògic una repetició electoral a Espanya, però com deia l’escepticisme ja deixa lloc per tot. Negociar amb el botxí nomes es pot fer amb un marc i condicions clares d’entrada o tot es viciat.

Un acord històric potser no seria la paraula, més aviat un moment de dignitat o coherència dins un context de vergonya aliena.

CARME JUNYENT: LA DEFENSA DE LA LLENGUA

Ens ha deixat una pensadora lliure i defensora de la nostra llengua en majúscules. La Carme deia les coses amb sentit i tal com raja, sense seguir les consignes interessades del poder que tant mals ens han fet.

De fet la llengua, básicament defineix una identitat, si aquesta no te un Estat que la defensi, vers al contrari des del 1714 busca la seva desaparició amb mil i una mesures, invents de llengues incloses per afeblir-la i sempre apunt per fer-la endarrerir de qualsevol àmbit on tregui el cap. Això ho tenim clar, el que no es tant normal es que les nostres institucions i governants simplement deixin la llengua sense cap defensa i més enllà de la immersió lingüística aprovada en el seu dia com a eina a les escoles no hagin mai controlat que efectivament es desenvolupi correctament, i hagi convertit la llei en un teatre diferenciat de la realitat. Alhora no hagi mai fet una política lingüística valenta i compromesa fora del quedar bé amb tothom.

La Carme, era d’aquelles persones incomodes pel poder català i la farsa de la seva suposada defensa de la llengua. Ella alertava de l’incompliment precisament de la immersió lingüística, i van proposar unes mesures per podre redreçar la situació que lògicament han quedat arxivades al calaix pel poder regnant. Ens avisava del perill de la nostra llengua amb la recepta senzilla de utilitzar-lo sempre i la seva transmissió a la propera generació com a eines fonamentals. També destaco que es mostrava contraria al llenguatge inclusiu que considerava imposat i impostat, termes com totis per definir a tots o l’abús de l’us masculi i femeni de moltes paraules i que deixa uns documents totalment il·legibles. Ens deia que no coneixia cap cas que canviant la llengua s’hagi canviat la realitat.

Realment donava unes receptes senzilles i que era la primera en dur-les a terme, alhora es mostrava contraria aquesta mena de feminisme lingüístic i aquesta imposició a la societat des de dalt totalment falsa i que tant mal fa a la mateixa societat i en aquest cas a la llengua. Alhora deixar despullat el discurs polític sobre la llengua i la realitat de la seva nul·la defensa per simples interessos partidistes.

La seva mort ens deixa un buit, però el seu pensament quedarà i per tant, si de veritat volem la supervivència de la nostra llengua la recepta es senzilla a nivell de societat, i l’exigència per desmuntar la farsa dels nostres Governs sobre el tema és a les nostres mans destapar-la i exigir simplement es que hauria de ser un dret natural.

RES A PARLAR

El govern espanyol ha tornat a tancar la porta a celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, deixant obert l’amnistia, tot amb l’excusa de la Constitució.

Efectivament el Govern progressista com diuen, la veritat fa riure per no plorar nega la democràcia amb l’argument de la no contemplació de la mateixa a la Constitució, i ha deixat oberta l’amnistia encara que per tots els protagonistes i sempre per garantir la cohesió territorial.

Realment amb aquest nou cop de porta ja n’hi hauria prou per no negociar res més i enviar Espanya a unes noves eleccions, evidentment tots sabem que no ho faran i que segurament amb l’excusa d’un nyap de llei d’amnistia que ens vendran com una meravella donaran suport a Sanchez com si res. Si veritablement fossin partits independentistes nomes hi podria haver una condició que es el referèndum acordat i acceptat per totes les parts amb la via del traspàs de competències tipus Escòcia o amb una negociació directe i signada. Dir que no des de Madrid i de la teòrica Esquerra amb l’excusa d’una Constitució redactada i vigilada per les remores del franquisme i que posa la unitat territorial per damunt de la voluntat de la societat que ha de regir, senzillament ens dona idea de com el feixisme que s’atorga a VOX no està sol i s’exten per la resta de partits del fals sistema democràtic espanyol. De fet fa poc ho vam comprovar per si calia amb la negació a judicis a militars franquistes acusats de tortures seguint la protecció de la que han gaudit aquests assassins sempre.

Centrar-se amb la llei d’amnistia es acceptar la culpabilitat d’entrada, el perdó de l’Estat agressor que posarà en el mateix sac la lliure defensa de l’exercici democràtic del vot amb les ordes violentes enviades a Catalunya, això ja es una burla, però apart tots sabem que la repressió continuarà, ja que Espanya mai ha complert els seus compromisos, i ara tampoc ho farà amb la col·laboració entusiasta dels nostres partits autonomistes que un cop més demostraran no haver entés res del que els ha demanat la societat catalana en forma d’abstenció electoral i seguiran la seva deriva vergonyosa a Madrid com si res.

No hi ha res a parlar, i cal acabar amb aquest fals independentisme, convertit en simple partidisme autonòmic.

INCLUSIU I REIVINDICATIU

El Govern ha anunciat que participarà a la manifestació de l’11 S, encara que sense confirmar la presència del President i ens ho justifiquen dient que el context es diferent.

El 2022 va ser que no, i enguany la portaveu ho ha confirmat. Diuen que seran a totes les manifestacions si les reivindicacions son inclusives i reivindicatives. Diu que volen parlar de la unitat de l’independentisme amb les negociacions per l’investidura a l’Estat espanyol i avançar amb la resolució del conflicte polític i aconseguir millores en l’àmbit econòmic. Parla de canvi de context i de mirar endavant i no mirar enrere en referència a l’ANC.

Segueix la comèdia macabra del Govern català en aquest cas format per Esquerra. Ara pretenen modificar el sentit de la Diada que per si no ho sabien commemora la perdua de les llibertats de Catalunya el 1714 i el desig de recuperar-les, sempre ha estat així i ara no pretenguin modificar el sentit, qui no vol la independència evidentment es pot sentir exclòs, evidentment. Qui teòricament havia de treballar per la mateixa i ha perdut el temps amb taules de diàlegs, paraules sense cap sentit i negociacions a Madrid a canvi de res fent el joc a l’autonomisme i prioritzant el partit per davant de l’objectiu efectivament es pot sentir exclòs, però no serà culpa dels organitzadors, serà per la seva tàctica partidista i la seva renúncia a aconseguir una independència efectiva i seguir amb la retòrica prèvia al procés.

Ens diuen que ha de ser inclusiu i reivindicatiu. La reivindicació nomes es i pot ser una i ser inclusiu depèn si es vol aquest objectiu o no, evidentment qui no sigui independentista no cal que hi vagi, això no es excloure, es normalitat. A una manifestació a favor de qualsevol tema, qui no hi esta dacord simplement no hi va, res a veure amb ser inclusiu o no.

Ara ens apel·len a la unitat de l’independentisme quan l’han rebutjat sempre en benefici del partit, i es una de les causes principals de no haver assolit l’objectiu, i curiosament ho fan per investir un President espanyol, fantàstic, apart ens parlen d’aconseguir millores econòmiques, quan saben perfectament que amb un Estat propi hi son totes incloses.

Molta llàstima tanta hipocresia, espero la societat no contaminada pels partits actui en conseqüència i sapìga distingir qui està per l’objectiu i on son i en que s’han convertit els nostres partits i els seus dirigents.

Inclusiu i reivindicatiu.

SEGUEIX LA DISBAUXA A MADRID

La cessió de diputats de Sumar a Esquerra i de PSOE a Junts per poder formar grup propi al Congreso de Madrid es un nou pas cap al no res, cap a l’engany continuat a la societat catalana i un missatge clar que cada cop hi ha menys esperances que res hagi canviat.

Quan encara estavem paint aquest si a la Mesa del Congreso a canvi realment de res i venut a escala de la vuitena meravella sense cap vergonya, ara ens trobem amb això. Alguns podran dir que simplement es una opció que dona el sistema i que tothom vol aprofitar si en té l’ocasió, ja que gaudir de grup propi dona visibilitat i en diferents partides pot suposar fins 1 milió d’euros pel partit i la col·locació de personal en forma d’assessors del mateix. En una lesgislatura normal i uns partits normals no hi ha dubte que seria així i res a dir, però en el cas dels anomenats partits independentistes catalans a Madrid amaga moltes més coses, i aquesta cessió dels del 155 no es una inspiració divina de la nit passada, es un pacte que ja formava part de la Mesa del Congreso i que ens van amagar a consciència per no alterar el galliner a Catalunya, el més greu es que un favor així no es a canvi de res, d’una manera o altre això lliga els partits a Sanchez i dona a pensar que tot està lligat i ben lligat, la seva investidura i més anuncis de fireta que en realitat no comprometen a res igual que els pactes del català o les comissions de fireta que han esbombat a tort i a dret.

Senzillament i darrera el posat de Miriam Nogueras i les seves exigències aquest cop a totes, hem vist a les primeres de canvi com l’autonomisme de fa temps d’Esquerra sembla que s’encomana i no deixa lloc a cap novetat visible, més enllà de la frustració de l’independentisme a Catalunya que evidentment no viu dels partits.

Alhora, es frustrant veure com les dues davallades consecutives en forma d’abstenció als partits independentistes sembla que no han causat cap efecte en els partits que segueixen el seu full de ruta autonòmic i el seu viatge cada cop més allunyat de l’1 d’octubre.

Encara sap més greu no explicar les coses des del començament i no intentar tractar a tota una societat d’estùpids que es poden creure qualsevol cosa malgrat que les proves fins ara no les avalen.

Segueix la disbauxa a Madrid.

DE MOMENT RES HA CANVIAT

Els resultats electorals a les eleccions espanyoles van castigar amb duresa a Esquerra i Junts ha pres el protagonisme, però de moment la negociació per la Mesa del Congreso finalment atorgada al PSOE no sembla variar la tàctica de la presa de pel a la ciutadania.

No vull ser agosarat i lògicament esperaré la negociació per la investidura, que com els mateixos actors han recordat no te res a veure amb aquesta primera votació. Per tant no prenc com a referents l’amnistia i l’autodeterminació. Cal dir que Esquerra si que ha presentat la batalla judicial com a trumfo aconseguit amb l’amnistia com a valor segur, que ràpidament ha estat desmentit des del mateix Govern espanyol en una manera clàssica i desesperada de tornar a fer el ridícul que ja estem acostumats.

Si ens centrem en els acords venut per la formació Juntaire, o sigui el fets, trobem una Comissió d’Investigació dels Atemptats a Barcelona i una per l’espionatge de Pegasus, crec que això fa riure per no plorar, ja sabem que hi van ser i com deia aquell si no vols arribar enlloc fes una Comissió d’investigació. La primera ja sabem o sospitem la mà fosca de l’Estat per tant mai arribarà a destapar-se i la segona ja vam veure com es van despatxa la Comissió de la Unió Europea sense cap dada i també amb la mateixa mà fosca que evidentment no es descobrirà obertament ella mateixa. En resum res de res.
El català al Congreso a Madrid, crec que amb un procés d’independència pendent i amb aquestes alçades, si el vols culminar no hauria d’importar gaire si ara es pot pronunciar alguna paraula en català o no. De fet es una promesa de la nova presidenta escollida que ha passat de la seva execució a la primera sessió que hi hagi a dir que primer s’hauran de solucionar els problemes tècnics que portaran temps i apart vol un consens ampli amb el tema. En resum res de res. La darrera també es de traca, la petició d’oficialitat del Català a les institucions europees, quan tots sabem que la darrera llengua tractada, el gaèlic va trigar 15 anys a ser aprovada, que ha de ser per unanimitat, no imagino França ni tampoc Espanya votant a favor i que no es compromet a res. De fet ni PSOE, ni PP han volgut mai, i per mostra la reacció del PSOE a València amb la petició d’un idioma que no existeix com el valencià per ser també oficial, per cert deliri lingüístic acceptat i defensat pel Govern espanyol actual. En resum res de res.

En definitiva uns vots per la Mesa a canvi de 4 preses de pel a les que malauradament ja estem acostumats, ara falta la prova del cotó per la Presidència.

De moment res ha canviat.

UN ALTRE DE FREDA

Com deia ahir, cada dia escoltarem des de Madrid i d’aquest fals progressisme ofertes que creuen ens poden enlluernar, ara toca poder parlat català al Congreso de Madrid, estic que no dormo.

Yolanda Diaz ofereix poder parlar català a canvi d’un pacte per liderar la Mesa de la cambra i defensa una reforma del reglament per poder expressar-nos en les llengues cooficials, i així mostrar la pluralitat d’Espanya. Per altra banda des de Suïssa Marta Rovira parla d’aprofitar la investidura de Sanchez per fer un front comú independentista, una oportunitat ho defineix. Ha reivindicat la feina de la Taula de diàleg, alhora la pèrdua de suport republicana ho ha atribuït al vot útil al PSOE per frenar la dreta i sobre l’abstenció els confirma que la demanda es arribar a aquest acord estratègic.

Sra. Diaz, m’agradaria dir-li que desprès de votar en un referèndum sota les porres espanyoles avalades per vostè la independència de Catalunya, com pot entendre que es parli català o no a les cambres espanyoles no fa ni fred ni calor. La reivindicació tenia sentit dins una Espanya unida i també per justificar la presència dels diputats dels teòrics grups independentistes fent el numeret de parlar català i sent callats en les seves intervencions i així treure pit d’aquesta bajanada. Ara, com li deia i encara que no ho vulgui esmentar, el 2017 ha passat, es real, i es el poble, per tant ja no te cap sentit aquesta reivindicació que per altra banda han tingut 4 anys per esmenar-la i no ho han fet, o es que s’havia oblidat durant aquest temps on recordo han estat al Govern, quina causalitat ara li entra a la memòria, com diria aquell “a prendre el pel a un altre”.

La Marta Rovira i parlant de memòria, ara vol aprofitar la investidura de Sanchez per fer un front comú, que m’expliqui com es lliga una cosa amb l’altra, jo pensava que la unitat dels partits independentistes precisament era per fer la independència, no per investir presidents espanyols per cert del 155 i ferms defensors del no a l’autodeterminació i la llibertat del pobles. Un altre presa de pel en majúscules que la remata fent cas omís a les abstencions i apel·lant a uns acords que han rebutjat sempre i que també ara curiosament ens ho vol vendre com una prioritat que el seu partit mai ha demostrat que tingui sota la seva direcció entre d’altres.

Com podem veure, el cinisme d’aquesta gent no te límits i cal ser-ne conscient.