ACORD HISTÒRIC
Confesso el meu total escepticisme per aquests moviments tàctics per la investidura del Govern espanyol i uns partits catalans i lideratges que s’han guanyat el descrèdit a marxes forçades, però avui el President Puigdemont ha tornat al centre del debat.
Realment aquestes condicions sobre la legitimitat de l’independentisme, l’amnistia general i un mediador per verificar els acords nomes per poder seure a la taula, son les mateixes que els darrers anys havia d’haver posat damunt la taula Esquerra per la seva farsa de Taula. Era el mínim exigible, no volem trens, ni finançaments, ni català a les seves institucions, un cop arribat a l’octubre del 2017 volem acceptació del resultat del referèndum o un de pactat i verificat amb l’implicació internacional, no te volta enrere, el demes en cas de guanyar el si, ja caurà pel seu propi pes, no es una negociació d’un territori autonòmic sense més, que es el que han fet aquests darrers anys com si res hagués passat.
Parlem d’un Estat que va trencar les regles del joc amb la votació d’un Estatut que posteriorment va ser rectificat per un tribunal i mai ratificat per la gent a la que va adreçat. Posteriorment hem vist com hem hagut d’amagar les urnes i votar sobre la violència policial. Finalment la repressió sense límits i la derogació d’un Govern i un Parlament escollit per la ciutadania. Aquesta es la democràcia que defensen. La Moncloa ja ha dit la seva dient que estan molt lluny d’això i que tot ha d’anar dins el marc de la Constitució aquella que permet tot el que abans he descrit, la mateixa que va ser redactada per franquistes i la que deixa la gent com a segon plat i sense drets.
La posició del Govern català i del seu partit en exclusiva en forma d’aplaudir les condicions i posar-les a la mateixa alçada que el que ells han fet amb l’exemple de la Taula de diàleg fa riure per no plorar i denota la mediocritat existent.
En definitiva, si no hi ha nous moviments que ens tornin a fer avergonyir, semblaria lògic una repetició electoral a Espanya, però com deia l’escepticisme ja deixa lloc per tot. Negociar amb el botxí nomes es pot fer amb un marc i condicions clares d’entrada o tot es viciat.
Un acord històric potser no seria la paraula, més aviat un moment de dignitat o coherència dins un context de vergonya aliena.