ALBERT CORTES MONSERRAT

El gran caos que les avaries de Rodalies dia si i dia també provoquen son un mal endèmic que el dia de les Eleccions fins hi tot van servir per munició política com si fos prou drama pel territori i la seva gent.

El robatori de coure va ser aprofitat pel Ministre Oscar Puente per acusar els mossos d’ineficàcia i de pas culpar a la Generalitat d’un servei per dir-li d’alguna manera que fa anys han abandonat a la seva sort i on nomes falses promeses de traspassos van sorgint de tant en tant amb la col·laboració interessada dels nostres partits per fer veure el que no es i seguir com sempre amb la gent com a víctimes.

Les promeses dels Governs de torn amb les infraestructures catalanes i una tant sensible com Rodalies son cicliques, però els incompliments son la normalitat, i així dia si i dia també el caos a les vies ens apropa al tercer món mentres d’altres com Madrid reben inversions executades superior al 100%. Ara nomes faltava acusar la Generalitat per aquest afer, en un acte indigne de qualsevol i que el jutjat ja ha desestimat la demanda d’Adif i dona raó als Mossos, desmentint que fos un sabotatge i que la quantitat sigui de 40 metres robada, ja que eren 120.

Els diferents models de traspassos s’han venut com la solució definitiva, quan en realitat no eren tals i Catalunya no ha assumit mai la gestió i titularitat dels mateixos amb tot el que comporta i l’inversió econòmica que hauria de fer, i que recordo no és un regal, sinó els impostos de tots els catalans i les previsions en infraestructures que no es corresponen amb l’execució real amb percentatges de vergonya any rere any.

Crec que si el poble català no fos tant submís i els nostres representants tant col·laboradors amb l’Estat, hi hauria d’haver una reacció de país per exigir aquest traspàs i els nostre partits a Madrid posar-ho conjuntament amb altres temes cabdals com a condició necessària per qualsevols suport o acord. No es pot acceptar indefinidament aquesta broma de mal gust i seguir col·laborant com si res. S’hauria de recordar que ells son els nostres representants i per tant ens han de defensar, no a Madrid com fins ara, i si això no ho assumim amb contundència els problemes crònics seguiran per sempre.

Quan la democràcia es desvirtua de la manera que a l’Estat espanyol ho està i apart el nivell dels nostres representants no ho millora, destaquem coses que haurien de ser la normalitat i que la societat va assumint caient amb aquest parany.

Oriol Junqueras desprès d’anunciar que deixava la presidència del seu partit desprès de 12 anys i els fracassos electorals, avui ens diu que dimiteix per tornar-se a presentar i que en aquest periode de temps de reflexió podrà sortir al carrer, escoltar la gent i que sigui d’igual a igual per reconnectar amb la societat i la militància. Aquesta farsa es contrasta amb la dignitat del President Aragonès i de Marta Rovira que ja han anunciat que no es tornaran a presentar i entenen que assumeixen la responsabilitat i que el seu cicle s’ha acabat i per higiene democràtica deixen pas a noves cares i idees per impulsar-los. No ho entén així Junqueras, segueix aferrat al poder a pesar de tot amb la cortina de fum de dimitir per tornar i amb la influència dins el partit acumulada tots aquests anys i on ja sabem que la democràcia interna és bastant inexistent. Diu que aprofitarà per reconnectar amb la gent o militància, donant a entendre que tots aquests anys no ho ha fet, quan hauria de ser la normalitat i de fet a qui es deu qualsevol representant, voler tornar a trepitjar el carrer, vol dir que com la resta de classe política ha viscut en una bombolla alié amb aquells que precisament representa i que cada 4 anys ha demanat el vot pel seu partit com a mínim. Un model democràtica totalment desvirtuat i que dona idea de la democràcia que tenim.

En segon lloc Salvador Illa que ja ens diu que la candidatura del President Puigdemont a la presidència es anar contra la voluntat ciutadana i per tant no hi donaran cap facilitat. Algú li hauria d’explicar que la ciutadania tria els seus representants i ara aquests escolleixen el seu President i Govern. Per tant legitimitat tota, podem discutir si es convenient o no, però no la legitimitat. De fet en el seu partit tant Collboni a l’Ajuntament de Barcelona com Pedro Sanchez al Govern de l’Estat espanyol han passat per això com a segona força més votada. Això ens ho rebat dient que ja tenien la majoria per fer-ho lligada i no es el cas ara. Es una cosa que encara està per veure i que en qualsevol cas el President del Parlament ha de proposar per la investidura, si no te els suports serà denegada simplement, però amb tota la legitimitat, la mateixa que te ell per presentar-se i que de moment per cert tampoc te els suports necessàris per assolir el càrrec i sembla que ho oblida.

Simplement, una democràcia normal.

Les darreres declaracions de Joan Tardà i Oriol Junqueras per part repúblicana van en direcció contrària amb alló que bona part de la gent que donavem suport a aquests partits teoricament independentistes i ho hem deixat de fer.

En Joan Tardà, demana que ERC no bloquegi una investidura d’Illa i que no faci president Carles Puigdemont, alhora acusa Junts de fer un cop d’estat per abandonar el Govern de la Generalitat. Sobre el suport a Illa diu que llavors hi ha possibilitat de construir un camí conjuntament. Per la seva part Oriol Junqueras ja diu que es veu amb força de continuar al capdavant del partit i diu que han entés el missatge, ha lloat la feina del Govern i repeteix la seva aposta per un referèndum acordat amb l’Estat i explicar-se millor davant la ciutadania.

Realment, no han entés res, o el que és més greu, ho han entés tot, però el seu personalisme i ansies de poder passen per davant del país, i sobretot de la voluntat ciutadana. Per higiene democràtica i especialment Esquerra i les seves perdues de vots elecció rera elecció haurien de comportar la dimissió de la seva direcció i deixar pas a nous aires i noves cares i projectes. Alhora reflexionar el perquè d’aquests 900.000 vots perduts per l’independentisme des del 2017 i que la majoria han perdut la confiança amb ells i s’han quedat a casa decebuts. No hauria de ser una reflexió menor, però ni tant sols la volen afrontar, excuses de mal pagador i seguint al capdavant com si res hagués passat sense escoltar la base de la democràcia, el poble. Rera el President Aragonés, la resta de dirigents del 2017 com Junqueras president des del 2011 haurien d’haver fet un pas al costat pel seu fracás i deixar pas a noves generacions que intentin retornar la confiança i sobretot posin la independència un altre cop al davant de tot i l’autonomisme i el suport al 155 com a soci fidel tancat en un calaix per sempre. Aquest missatge també valdria per Junts, i potser nomes així i posant la unitat per davant i reprendre la lluita per acabar el que ha quedat a mitges suposaria un retorn a la il·lusió i sobretot a escoltar al poble.

Personatges, com Tardà i el seu enamorament amb els socialistes espanyols permanent i el seu odi a l’altre partit independentista acusant de cops d’estat per abandonar el Govern sense dir mai que feia precisament el mateix, i deixant en l’oblit que els seus amics van perpetrar el 155, això si que era un cop d’Estat contra les institucions catalanes que segur no l’importa en absolut.

Passar full, iniciar un camí nou i amb unitat, és el que demana l’abstencionisme independentista cansat d’aquesta presa de pel constant. Faran cas algun dia o hem de seguir amb l’abstenció pels anys dels anys.

Després de les Eleccions veiem uns moviments que ens pretenen confondre amb el que seria una democràcia normal o una de fireta com és el cas espanyol, i cal dir que cal fer uns aclariments per no confondre a la ciutadania amb les mentides dels partits.

Primer cal dir i valorar la renúncia del President Aragonés a la seva acta de diputat assumint el seu fracás electoral i la seva derrota sense excuses, cosa que la veritat l’honora, encara que s’hauria de considerar normal, ja sabem que assumir les conseqüències i actuar en aquest sentit malauradament no es habitual. El seu partit ha sofert una gran patacada que no fa més que continuar la baixada sense fí del mateix, i ja el mateix dia ho va assumir sense excuses, com tantes vegades hem vist on tothom resulta que ha guanyat encara que la derrota sigui evident fent un exercici de cinisme insuportable i de burla a la ciutadania. Ara el següent pas ha estat fer aquest pas al costat assumint la sentència del vot, que en una democràcia hauria de ser el principal i no els partits que son simples representants i executors de la mateixa, en comptes de màquines de poder com s’han convertit per perversió de la democràcia.

En segon lloc, l’anunci del President Puigdemont per presentar la seva candidatura a la presidència i que ha estat tant criticada pel PSOE, sense recordar que ells van fer el mateix a Madrid on no van guanyar les eleccions o al mateix Ajuntament de Barcelona per posar dos exemples. Cal recordar que la ciutadania vota els seus representants, no al President, ni al Govern, aquest entra en el joc de majories que estableixin els representants escollits i per tant el candidat amb més suports parlamentaris te tota la legitimitat per ostentar el càrrec i formar Govern, això és així a tot arreu però és veu que cada elecció s’ha de recordar per aquells que no tenen memòria.

La perversió que els partits i mitjans ens regalen, forma part d’aquest joc fosc d’interessos que passen per damunt del mateix funcionament normal d’una democràcia, i sobretot de la seva essència més natural.

L’anunci del President Aragonés, obre la porta potser a un canvi de lideratges en el seu partit que entenc no haurien de ser els mateixos del 2017 ja amortitzats i si noves cares que girin el rumb i passin de ser una crossa del PSOE a aspirar a refer la unitat independentista precisament amb la finalitat d’aquest objectiu, però això serà un nou capítol que veurem aviat.

Son legitimitats i dignitats.

Un cop passades les eleccions,crec que les lamentacions per la victòria d’un partit del 155 no son de rebut. Si aixó ha passat es bàsicament per culpa dels denominats partits independentistes i la seva gestió allunyada del que teoricament havia de ser el seu objectiu principal.

Cal dir que una cosa es guanyar les eleccions i l’altre formar Govern. De moment el PSOE no ho tindrà gens fàcil per trobar socis per sortir escollit. Cal dir que l’independentisme tampoc suma, la pujada de JUNTS bàsicament per la figura de Carles Puigdemont no ha estat suficient, el discurs cal dir tampoc ha estat engrescador i les condicions sense poder fer la campanya a Catalunya també han estat un handicap considerable. Cal dir que Esquerra, la crossa del PSOE sense res a oferir ja hores d’ara ha sofert una gran patacada electoral que de moment ja ha comportat la renúncia del President Aragonès, cosa que l’honora i ho hauriem de considerar normal en una democràcia normal, també la CUP desapareguda tota la legislatura i més preocupada per causes com la causa palestina o el Hard Rock que el futur nacional català també ha sofert una gran patacada crec que merescuda i no compensada amb l’entrada d’Aliança Catalana de Silvia Orriols que cinicament ha estat vetada per la resta de forces que en aquest cas no accepten aquests matisos i deixen clar que la unitat també ha de ser ideològica, una nova empenta a l’abisme.

De fet si fossin partits normals, haurien de reflexionar la pèrdua des del 2017 de prop de 900 mil vots independentistes que s’han quedat a casa farts d’aquesta broma macabra que han estat exposats. Un desgavell que ha pretés que la ciutadania oblides el 2017 i actuant un altre cop com una autonomia normal, sent crossa de Sanchez a Madrid a canvi de res i demanant fum sense cap sentit i sense aconseguir res.

Segurament calia una claca així perquè algú pensi en una unitat perduda i un objectiu clar que recordi el passat, i també encari el present coincidint amb el principal i deixant la ideologia i la lluita partidista autonomista per un altra ocasió. De fet segurament, el President Puigdemont podria encara ser la punta d’aquest projecte, però cal regeneració a fons en els partits i també regeneració d’idees si volen recurperar una credibilitat perduda totalment.

La gent ha dit prou, i encara hi podria haver una segona oportunitat si la volen aprofitar i d’una vegada per totes assumir la responsabilitat que tenen amb la ciutadania o aquesta els seguirà donant l’esquena.

La societat no oblida.

El tema de les últimes hores, seria l’OPA hostil del BBVA al Banc de Sabadell i la unanimitat de Junts, Esquerra i Psoe per criticar el moviment i defensar el Sabadell amb arguments com que es un nou atac d’Espanya a qualsevol part de poder català.

Francament no hi estic dacord, i com diu avui Vicent Partal, sembla que hem perdut la memòria. Un espai de poder català s’ha de comportar com a tal en qualsevol circumstància i sobretot en situacions limit, i com sabem no es el cas. Els dirigents d’aquesta entitat el 2017 van traslladar la seu a Alacant i es van posicionar clarament contra la democràcia i el dret a decidir de la societat catalana, ells i la Caixa van fer aquests moviments per atemorir a la gent i incidir clarament en el fracàs de la independència catalana. Crec que val la pena recordar-ho. Apart Oliu va impulsar politicament el que ara coneixem com VOX i ara les seves queixes no em semblen raonables.

Aquestes dues entitats van demostrar que no estaven al costat de la gent, i van deixar clar a qui servien i els seus objectius. En definitiva en una situació límit van triar, i es van posar al costat del 155 i en contra de Catalunya, per tant aquesta fantasia d’entitats de poder econòmic català ès falsa, son poder econòmic a Catalunya que seria molt diferent. El BBVA es vol convertir en un macro banc a nivell europeu i lògicament fa els seus negocis i moviments per aconseguir-ho. Primer a les bones i ara per la porta del darrera però legalment. Pel que fa al teixit que es podria veure afectat per aquest moviment, crec que amb una entitat o l’altre seguiran operant de la mateixa manera, ja que precisament una entitat bancaria viu d’aquest negoci amb un nom o un altra, no hi veig el problema.

La reacció dels nostres lideratges, ha estat a l’alçada del seu cinisme, no et poden prendre, allò que ja no tens i en aquest cas es pot aplicar perfectament. El procés a la independència va tenir la virtud sobretot de fer caure moltes caretes, tant personals, com d’entitats, i desmitificar idees molt arrelades que es van veure falses quan era caixa o faixa. Una molt clara van ser aquestes entitats de referència que si la societat tingués una mica de memòria ja haurien d’haver estat assumides.

El Banc Sabadell no es un banc català, ès un banc a Catalunya i aquesta diferència hauria de ser motiu per rebutjar ara les queixes dels seus dirigents.

Acord signat per PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns per no acceptar els vots ni cap pacte amb partits d’ultradreta, concretament VOX i possiblement Aliança Catalana, sigui quina sigui les circumstàncies que es donin despres de les Eleccions. Una nova farsa d’aquesta democràcia de fireta.

Efectivament, diuen que ni que en depengués la majoria independentista acceptarien els vots d’Aliança Catalana de Silvia Orriols, que es trobarà aillada politicament, tot promogut per la entitat Unitat contra el feixisme i el Racisme. De fet es diu que alguns ja ho havien signat, però que a Junts no se l’havia convocat per aprofitar-ho com a munició electoral. Ens parlen de no donar-li altaveu, i evitar tingui representants a la mesa del Parlament o a les comissions, així com a la dessignació de senadors, insistint sobretot com a tema de campanya el tractament i vinculació de la delincuència i la immigració.

Per higiene democràtica, entenc que qualsevol formació que compleix els requisits establerts per poder representar la ciutadania a les seves institucions democràtiques ha de gaudir dels mateixos drets que els altres. Per tant en contra d’aquests cordons etiquetats i dirigits des d’alguns partits amb interessos més aviat allunyats dels que ens volen vendre. Pel que fa l’independentisme i si ens refiem de les enquestes la hipotètica majoria independentista pot anar molt justa i menysprear els d’un partit que pot ser la clau és anar amb el lliri a la mà o desviar l’atenció com si l’independentisme ideologicament no te diferències per exemple entre Junts i la Cup. Per altra banda i si fem cas al tema immigració comprovant el programa d’Aliança Catalana parla de les dificultats d’acollir a tothom i per tant no nega la solidaritat però que sigui en origen. Per altra banda en vol un control i rebre una integració a canvi d’aquesta ajuda com seria el normal, drets i deures. Retornar els menors coneguts com MENA no acompanyats als seus països i apart els delinqüents també retornar-los ja que son la meitat de reclusos sent un 20% de la població general i no és lògic que a damunt ens costin diners dels nostres impostos per mantenir-los a les nostres presons. Això ès el que hi diu, i francament no em considero extrema dreta i ho subscric plenament com fan molts altres Estats al món.

Aquesta falsa societat que ens volen vendre de l’acollida indiscriminada i mantenir a tothom sense cap deure aparent, forma part d’aquesta burla que ens venen els partits oficials sense assumir la realitat. Per altra banda és podria preguntar als teorics partits independentistes desprès dels fets del Referèndum i del 155 perquè no fan aquest cordó als partits que el van acordar, o això ho consideren democràtic.

Una nova burla a la societat.

Ahir a la Televisió Pública catalana vam veure el debat de Candidats a les eleccions catalanes del diumenge i entenc que algú amb dubtes o que busqui estimuls per anar a les urnes n’ha sortit sense cap resposta i amb les mateixes ganes.

Cal dir que em sembla un debat imperfecte, ja que partits que puguin reunir un determinat número de signatures encara que no tinguin representació haurien de poder aportar aire fresc i no estar invisibilitzats per impedir la seva entrada. Alhora i Aliança Catalana podrien haver ensenyat la seva proposta per major higiene democràtica. Dit això cap novetat, mediocritat sense sorpreses.

Pel que fa la proposta nacional, veiem que Junts i repúblicans coincideixen plenament, cap intenció de culminar i implementar el resultat del referèndum del 2017 que el volen desvirtuat i oblidat per canviar-lo per una proposta de demanar un referèndum acordat a l’Estat, que es tant com dir passar 4 anys més marejant la perdiu i amb una burla macabra als ciutadans que ja fa massa que dura. Per part de la CUP va sorprendre en la presentació i sense venir a compte, una referència a Palestina, que crec res te a veure amb les eleccions catalanes i els problemes de la ciutadania, una nova absurditat sense sentit. Que dir del candidat Illa, intentant exercir de President en aquest cas fora de l’ombra i parlant sempre com si haguessin sortit de l’ou ahir mateix i no haguessin tingut cap responsabilitat en res, el partit del 155 que ha frenat moltes iniciatives catalanes i que curiosament critica l’ultradreta quan tots recordem Illa al costat de VOX i PP a la manifestació contra la independència i a favor de la imposició d’Espanya, un fake en majúscules. Albiach i el seu discurs en bucle sobre la dreta i l’esquerra i com no sense recordar la seva imatge amb la papereta del no en la votació de la Declaració d’independència que implicava moltes coses. Alejandro Fernandez amb bona oratoria com sempre però mut quan es tracta de les seves polítiques xenofòbes contra el català a València i Mallorca, i rescatant alló tant curiós de la llengua antipàtica o simpatica, suposo el català única llengua la món amb aquests adjectius. Que dir dels ultres VOX i Carrizosa, amb el seu odi sense barreres van rescatar el tema dels vigilants als patis de les escoles per la llengua o la critica i proposta de tancament de TV3 entre d’altres perles que no van tenir resposta contundent.

Discursos preparats inocus i diferents versions d’una farsa que no va aportar gaire cosa a la ciutadania. Per cert i significatiu, la paraula independència gairebé no es va escoltar en el debat, tot un símptoma de les pretensions de tots.

El debat del no res.

Dues notícies et fan veure que a Espanya qualsevol cosa es possible. La decisió del tribunal murcià amb un assetjador en tota regla i les noves informacions sobre com amagaven la pederastia els Jesuites sense cap control.

Efectivament, el Tribunal esmentat ens diu que trucar 57 vegades i colar-se dins la casa d’una ex no és assetjament, tomba així una decisió prèvia en sentit contrari. Ens diu que es digna de retret moral però no penal i apart revoca la sentència prèvia de condemna de 80 dies de serveis a la comunitat i ordre d’allunyament. El gran nombre de trucades no el considera motiu ja que podien ser per interessar-se pel seu fill comú, igual que les visites a la casa. En la primera conclusió és va acreditar que vigilava la casa com és va comprovar i hi ha precedents de condemnes a presó per casos molt semblants.

Per altra banda, ja sabem que la Comunitat de Jesuites ocultava els casos de pederàstia envian professors a Bolívia on seguien abusant de menors. Destaca el cas del sacerdot Francesc Peris traslladat a Bolivia el 1983 i que va seguir aquesta manera de procedir amb ocultació de la persona i sense data de retorn. En aquest i altres estats propers amagaven els pederastes que seguien la seva activitat criminal amb els menors. Els Jesuites a Bolivia van construir un col·legi per donar bona educació a nens pobres i que van convertir en centre de violacions. El monstre esmentat va abusar de molts menors a Catalunya i va seguir a Bolívia amb enganys a les families. Va tornar a Barcelona on va seguir la seva activitat sinistre fins el 2005 que va ser apartat i actualment amb 80 anys viu en una residència. Aquest és nomes un dels molts casos que es van coneixent, algun fins hi tot condemnat, però enviat fora igualment sense fer cas de la condemna.

El primer cas dona idea de l’esperpent que anomenen justícia, sí el que han exposat no es consider assetjament, ja m’explicareu que es pot considerar. Infinitat de trucades, vigilància de la casa i entrada sense permís a la mateixa. Crec que aquesta burla dona fe de la indefensió de la societat davant aquesta farsa que tots podem patir un moment o altra. En el segon cas i vist les proves que van apareixent i la monstruositat d’alguns dels seus depravats membres i les ajudes dels dirigents d’aquesta comunitat per ser complices, haurien de ser suficient per intervenir, tancar per sempre aquesta comunitat o secta religiosa i detenir tots els possibles culpables per pagar per tot el mal que han fet i segueixen fent.

Son dos casos que deixen ben clar com un sistema és pot pervertir i anar contra la mateixa societat que teoricament serveix i protegeix. Veure per creure.

Anar a votar en una democràcia, hauria de ser motiu de festa, de decidir els nostres representants i defensar el model de país que volem. Quan en unes eleccions hem de començar a pensar amb el menys dolent i votar amb una pinça al nas, vold dir que moltes coses no van bé.

Aquest sentiment seria el que el proper 12 de maig experimentarà molta gent davant les urnes. Mai es bo en una democràcia votar amb la pinça posada o simplement valorar no anar-hi, i els nostres partits ens han empes cap aquesta situació. Crec que la darrera votació amb un somriure a la cara va ser el referèndum del 2017, aquell que havia de decidir que feiem de Catalunya i que els nostres no van culminar i posteriorment Espanya va posar tota la seva poca democràcia i impunitat al servei de silenciar la ciutadania.

Aquesta campanya, apart d’aquells que és prenen el partit polític com si fos un club de futbol i encara que presentessin una cadira posarien el seu vot una vegada i un altra. Apart d’aquests, moltissima gent està desitjant passi aquesta campanya. Per part de l’espanyolisme ranci, veiem un Ciudadanos que segueix amb el seu odi i aprop de la seva desaparició definitiva, ningú els trobarà a faltar, un VOX diu en defensa propia en el seu eslogan, és curiós perquè el que ells defensen te un Estat darrera i tot el poder per executar-lo, uns Populars que aprofitaran aquesta mort per crèixer, un PSOE-C amb un candidat de baix nivell i que s’aferra a la jugada còmica de Sanchez per aglutinar aquesta franja de vot, alhora que l’escoltem dir Lerida o Bajo Llobregat, cosa que demostra que és podria presentar a Extremadura posem el cas i seria el mateix i uns Comuns que segueixen amb la vella cantarella de dretes i esquerres quan no son capaços de validar el dret a decidir de la gent lliurament. Per la part independentista una Esquerra, crossa del PSOE i un Junts amb el President Puigdemont com a reclam i amb el mateix objectiu nacional, demanar un referèndum acordat a Espanya i això si deixar a l’oblit el 2017, els dos cal dir acceptant jugar amb inferioritat per l’exili tal com van fer a les primeres eleccions convocades pel 155, una CUP desapareguda i partits nous que pateixen el silencia mediàtic per avortar qualsevol possibilitat.

Tot plegat, evidentment no fa trempar, ni pel present, ni pel futur que ens volen vendre.

Sort que en deien la festa de la democràcia.

Les consideracions de l’ONU sobre la Llei de Concordia que impulsen en algunes autonomies PP i VOX o la prohibició de concentració davant la comisaria de Via Laietana per part del TSJC per considerar-la acte electoral deixen ben clar com el feixisme fa i desfà a Espanya.

Efectivament el TSJC manté la prohibició per la concentració davant la comisaria de la tortura franquista per reivindicar es converteixi en centre de memòria. La raó que podria ser un suport a aquells partits que també ho defensen i sense veure que fa 3 anys que dos cops al mes la Comissió de la Dignitat fa aquesta concentració. Per altra banda un informe de l’ONU carrega contra les lleis de Concordia de PP i VOX per revisar la historia i vulnerar els drets de les víctimes del franquisme. De fet sustitueixen les lles de Memòria democràtica i deixen els drets humans en res al voler suprimir moltes entitats o projectes per estudiar la veritat sobre les víctimes. Apart eviten anomenar o condemnar el régim franquista. La reacció per exemple de VOX ja ha estat dir que qui son aquests senyors de l’informe i qui els ha nomenat com si tal cosa.

Feixisme de manual, en un Estat on el mateix franquisme va pilotar la transició i ha fet un règim democràtic a la seva mida. En qualsevol Estat normal la comisaria de Via Laietana ja no existiria o seria un memorial com alguns camps de concentració dels nazis, aquí com si fos una petició partidista es nega la concentració i amb un excusa com ja he dit que no va enlloc ja que fa 3 anys d’aquestes concentracions i sense comtesa electoral pel mig, no és un acte polític, és un acte de demanar justicia i democràcia, cosa que evidentment el Tribunal no vol, ni desitja.

Per altra banda l’informe de l’ONU hauria de donar un toc d’alerta que Espanya ja veiem que es veu com una anècdota, una anomàlia dins la Unió Europea consentida pels interessos polítics. El fet de dirigir la falsa democràcia des del franquisme fa que ha estat i és protegit i les víctimes segueixen enterrades als vorals de la carretera com a culpables sense remei. Les atrocitats, les tortures, els assassinats d’una Dictadura de 40 anys han quedat impunes i mai ningú pagarà per elles.

Els drets humans han estat enterrats fa temps com ja vam veure el 2017 o com veiem dia a dia des del 1978 i l’entrada en vigor de la Constitució franquista i irreformable.

Es la impunitat del feixisme.

El canvi del candidat socialista que ens diu que podria arribar a pactes amb Junts i la negativa immediata d’aquest partit son un símptoma més d’una democràcia malalta.

Ens diu que sempre que els del President Puigdemont no prioritzin la independència no hi hauria problema. Tampoc sembla que tinguin problema per parlar amb ell ja que diu és més important el que i no el qui. La immediata resposta rebutjant l’oferiment deixa un cop més la confusió al votant.

En una democràcia normal, crec que la transparència és fonamental, i en una campanya electoral deixar clar amb qui es pactarà i amb qui no una obligació dels partits, en el cas que la previsió no sigui una majoria absoluta de cap, com és el cas Illa ens diu que concep la política com un diàleg per arribar acords, però d’entrada ja posa un veto a una opció majoritària en la societat catalana i referendada en un referèndum que ell ha menyspreat igual que la resta i on la seva opinió és imposició per la gent, cosa que no lliga en ser representant d’una societat.

Per altra banda, si mirem els pactes a la Diputació de Barcelona o amb altres institucions, no veig que el tema independència hagi estat cap obstacle pel pacte, cosa que també deixa tocada la resposta negativa que queda en entredit.

Com deia, per obligació cada partit ens hauria de dir amb qui si i amb qui no pactaria arribat el cas, i que sigui coherent amb la seva trajectòria com informació per un votant que vol saber on va a parar finalment el seu vot, que es pot desvirtuar pel camí per simples interessos de poder. El mateix tripartit on Esquerra va entregar els seus vots al nacionalisme espanyol de la filial socialista conjuntament amb els Comuns disfressat de pacte ideològic d’esquerres, no hauria d’haver estat cap sorpresa i sí un anunci en campanya.

Un frau més d’aquesta democràcia, on nomes és busca el vot sense més, el fet i no la conseqüència i el compromís del mateix. Una campanya ja tacada de per sí on uns poden fer campanya a cada cantonada i altres ho han de fer a la Catalunya nord o no poder escollir lliurement el candidat a presentar-se com en el cas dels repúblicans. Sí això li afegim el tema dels pactes, ens queda que la societat és el darrer interés dels partits que l’han de representar.

El joc dels pactes.