La clau valenciana a Bétera

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

 

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

 

Novecento revisitat, el feixisme infantil

Novecento és una gran pel·lícula, d’una època llarga i tan dura. Entre més, hi ha el naixement del feixisme més cruent i barroer. L’odi transmés de pares a fills, perquè els fills escampen l’odi en canvi dels pares. Avui n’hem tingut un exemple semblant a l’Ateneu de Bétera. Ja fa unes nits que passa, el mateix exemple, aquella cara rància de l’odi a través dels xiquets. No tindrien quinze anys encara, però s’estaven allà a la plaça jugant amb els mòbils, posaven músiques feixistes i himnes que haurien de ser prohibits. A espanya el feixisme està protegit i subvencionat. Ho hauríeu de pensar abans de plorar segons quins polps polítics.

El xiquets són xiquets, sí. Ignorància?, mala fel? Xiquets, que dirien els pares feixistes. De primer eren les cançons, després han entrat d’amagat per fer ús dels serveis. Podeu passar a pixar tranquil·lament, si en feu bon ús i no feu res que no faríeu a ca vostra. Una nit ens van llançar crits feixistes, una altra un petard gros, o un colp contra el vidre. Avui ens han llaçat uns gelats per empastifar els vidres de la porta. Hom diria que la cultura, el civisme, el compromís de l’Ateneu ha despertat una altra bèstia. No, no. No us equivoqueu. L’Ateneu fa allò que ha de fer. A l’agost van venir els pares a amenaçar-nos amb les banderes d’espanya. Quan algú vol amenaçar trau aquella bandera, ai. Van venir gent de valència també, a insultar-nos i amenaçar-nos.

La nit del sopar groc també van venir uns altres pares, a atacar la democràcia i el dret de reunió. Els pares ensenyen als fills com cal atacar la democràcia i les idees. A setembre van venir-ne més, aquesta vegada les amenaces es van transformar en atacs a la integritat física i moral. Mentre els feixistes, els pares, mantenien converses amicals i còmplices amb la policia local i la gc, des d’aquell local de la ferreria.

Però ara envien els fills: dotze anys, tretze, catorze: llancen petards, insults, gelats contra els vidres… Fins que prendrem mal, potser. És la democràcia que els ensenyen a casa, o al partit, el pp, vox, c’s, psoe (sí, d’aquests de bétera que són a les llistes d’ara també n’hi havia ensenyant l’odi), tots aquells partits del 155 que no toleren la democràcia, ni la llibertat, ni les idees. No toleren i prou.

Novecento encara té aquell esperit del cinema que volia explicar una història, un segle, una lluita entre filosofies i idees. A la plaça del Mercat de Bétera n’hi ha qui aprofita aquella sentencia: estudieu la història per a no repetir-la, sobretot si la història és tan carregada de males arts i pensaments contra els drets humans. No sé si ningú a l’escola explica els drets humans, a l’escola de Bétera vull dir. Però potser que caldrà començar la casa pels fonaments. Vet ací una vegada que espanya no volgué ser feixista, però…

La llengua sí que pinta malament, Carme

Si hom es mira la llengua a l’espill, ben deixondit i espavilat, no se sorprendrà d’espetar: tens l’aliacrà, tu. Una mica el tenim tots, l’aliacrà: una llengua d’un color lleig, llegíssim, pel que fa a l’ús. Com si teníreu la fel per la boca, sobreeixida o sofregida. Ma mare ho deia quan jo era un xiquet i em veia aquell color de cara color safrà, o verd o pàl·lid. Sembla que tingues l’aliacrà, fill.

Allò que diu Carme Junyent, com de malament tenim la llengua, ai, ens hauria de preocupar, perquè la mestra no està exempta de raó. No m’havia passat mai, aquest desànim, sinyors. Potser no convé, davant d’eleccions, malgrat els esforços de l’STEPV, la conselleria d’educació, una part de la universitat i escola valenciana, entre més GUAIX. Però ho tenim pelut, tan malament com narra Carme cada colp que li ho demaneu. L’ús de la llengua el tenim al furgó, i mentrestant tenim la TV3 prohibida a valència (100 mitjans espanyols contra un de valencià). No us pensareu que podeu guanyar el partit?

Des que li van aplicar el 155, a la llengua, els valencians patim un desequilibri de recursos que no és just, ni constitucional (ves que me la bufa la seua constitució-prostitució). A l’escola tinc una fotografia exacta d’allò que passa: a partir de quart de primària ja ningú no parla en valencià fora de l’àmbit obligatori. Fins i tot dins l’aula i en classe de llengua ho fan inconscientment. I en classe d’anglés. I encarta si han arribat a primer de primària que no tots l’han aconseguit de parlar amb naturalitat. Això és, en tres anys (de primer a quart) els alumnes d’una escola valenciana passen de començar a parlar la llengua a deixar de parlar-la per voluntat pròpia. I ves que jo sóc militant, soldat de la llengua, que no abaixe la guàrdia ni matant-me, insistent i persistent: voleu parlar en valencià! Ep, què feu, pocapenes! Com és que renuncieu tan fàcil a la llengua? Que no sabeu en quina escola hi sou? Que no sabeu en quin país vivim?

Tant se val, en uns anys hem demostrat incapacitat, hem sigut porucs, hem anat amb peus de plom, hem tingut por de xafar moll, i hem deixat l’obligatorietat en canvi que els joves renuncien sense adonar-se’n, sense obrir els ulls, sense que els polítics i els governs foren capaços d’una altra cosa que convidar de bones maneres, i els altres no han perdut el temps, de cap manera. Som pitjor que no pensem, molt pitjor, entre els joves: i si bé a l’escola i en el món editorial havíem fet un petit forat d’esperança, a les pantalles ja hem perdut abans de començar.

Carme Junyent ho diu, que en vint anys el català ha reculat, ha perdut, té davant un futur uf, agònic? A l’escola ho veig cada dia, cada dia, sinyors de la política. No ens toqueu la fava. Amb polítiques de submissió arribem a perdre milers de parlants cada dia, a partir dels deu anys. Si continueu fent el fava, davant les eleccions, perdem. Cada dia ho fem. Submisos i autonomistes, va, no siga que espanya s’enfade i encara ens envie plagues pitjors.

Carme J.

“La sobrietat del Botànic”, segons Antoni Marzo

«Una entrevista a un amic, que durant quatre anys ha fet un model de gestió política, econòmica i humana del territori. Potser que els veïns de Bétera li hauríem d’agrair tanta honestedat i dedicació»

Antoni Marzo es director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental de la Generalitat Valenciana, biòleg, gairebé 40 anys de treball en l’administració, i un compromés activista social i ambiental. És una de les memòries a Bétera, la persona que ha estat en tot de moviments, consensuant i arromangat per continuar endavant.  En la cèlebre classificació de Bertold Brecht, és en la categoria dels “imprescindibles”. En esta entrevista del Bloc de Bétera, repassa les millores introduïdes en la gestió del Medi ambient del govern del Botànic, posa en valor l’acció de govern a Bétera en els últims quatre anys i destaca com d’important és “enfortir la posició de Compromís en política.

– Com valores la teua experiència en el govern de la Generalitat?

Ha estat una experiència apassionant i engrescadora. No vaig dubtar a acceptar el càrrec quan m’ho van proposar, perquè de sempre he sigut socialment inquiet; m’oferia la possibilitat de participar en la pressa de decisions per a millorar l’estat dels sistemes naturals valencians, preservar la biodiversitat, crear entorns més saludables i salvaguardar la qualitat de vida. He de dir que la gestió no ha sigut fàcil, entre d’altres raons per com estava la Direcció General a l’inici de la legislatura, el juliol del 2015. Des de 2009 s’havia perdut el 79% del pressupost i el 75% del personal.

—Què destacaries de la teua gestió?

Ens vam trobar una conselleria que no responia a cap visió estratègica, que només perseguia clientelisme i acontentar amistats. El primer que vam fer va ser recobrar la coherència del treball, generar objectius i línies de treball que s’adreçaren a la millora dels espais naturals i a preservar els beneficis ecosocials que aquests espais procuren a la societat, els anomenats serveis ambientals o ecosistèmics. “S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços en la millora de la vida quotidiana de les persones”. Vam paralitzar el procés de privatització encoberta de les muntanyes públiques valencianes, que eren subhastades per a explotar-ne industrialment la biomassa i reorientàrem la gestió forestal a la preservació i millora de la funció que les cobertes de vegetació exerceixen per a la protecció dels recursos naturals essencials del territori: aigua, sòl, qualitat de l’aire i biodiversitat de fauna i flora. S’ha redreçat el model de gestió dels Parcs Naturals, professionalitzant-ne els directors-conservadors, creant documents estratègics per als propers anys i incrementant la participació social a través de les Juntes rectores. Vull ressaltar la línia de restauració d’hàbitats naturals, que actua sobre una gran diversitat d’ambients, des d’àrees forestals a marjals litorals o sistemes dunars, a fi de revertir els processos de degradació. En total s’invertiran en aquests projectes 65 milions d’euros, cofinançats per la Unió Europea mitjançant el programes FEDER. Durant quatre anys, s’ha fet un gran esforç per recuperar la capacitat de treball i millorar la plantilla de personal. El 2019 s’ha incrementat el pressupost dedicat als espais naturals un 117% respecte a 2015 i s’han reforçat les brigades dedicades a la conservació i gestió dels Parcs Naturals, a la sanitat forestal i a la neteja d’àrees recreatives.

—Com ha millorat el dia a dia dels valencians en els darrers quatre anys?

S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços importants en la millora de la vida quotidiana de les persones, amb normatives i polítiques avançades i valentes, sense fer escarafalls ni esdeveniments faraònics, tot i que el problema del finançament crea dificultats per a desplegar com es voldria les diferents polítiques socials. Tot això s’ha acompanyat d’una gran austeritat en les despeses que han generat els polítics a nivell personal durant quatre anys, un fet que crec que els honora i que no és prou conegut. Amb els anys que porte a l’Administració, mai no havia vist res de semblant. En quatre anys no hi ha hagut cap concessió al dispendi i al luxe.

– Ets en les llistes de Compromís per Bétera en les pròximes eleccions locals. Quin balanç en fas?

De primer ressaltaria haver aconseguit sanejar econòmicament l’Ajuntament, superar una situació d’endeutament i convertir-la en una de superàvit milionari que ha de permetre que en els propers anys es puguen escometre accions importants en benefici del nostre poble. Fóra molt important enfortir la posició de Compromís. Tot això s’ha fet sense renunciar a una programació cultural estable, a la millora dels serveis de biblioteca, a albergar una seu de l’Escola oficial d’idiomes, a donar suport a les associacions, a millorar els serveis socials, a realitzar inversions de manteniment de camins rurals, a construir col·lectors o a renovar i incrementar la dotació dels parcs infantils. D’altra banda, cal esmentar l’esforç de regidors i regidores a fi d’atraure i agilitzar obres i serveis que depenen d’altres Administracions o que necessiten de subvencions externes, com la variant nord, la construcció del nou institut, l’ampliació de la depuradora d’aigües residuals o la restauració del castell i la construcció del museu de les tradicions.

– Quines seran les prioritats per a la pròxima legislatura?

Pel que fa a Medi Ambient, en els propers quatre anys Bétera s’implicarà de manera decidida en la transició cap a un model de poble ambientalment més sostenible i en la lluita contra el canvi climàtic. Iniciarà el desplegament de la infrastructura verda, generarà una estratègia d’economia circular, posarà en marxa un Pla de millora de la mobilitat, impulsarà l’Ús de les energies renovables, fomentarà l’Agricultura ecològica i de residu zero, conservarà i millorarà el patrimoni natural… Serà un llarg camí necessari si no volem comprometre la vida de les generacions futures.

*entrevista publicada al web de compromís Bétera el 26 d’abril de 2019

Pons, Hogan, Bonig i Català: calaveres contra la taronja valenciana

El comissari europeu ha estat convidat a València, per menjar paella i taronges sud-africanes. El pp assegura que són millores que les valencianes i no ha deixat que la Unió de llauradors demostres el contrari. De fet, el pp va prohibir que es trobaren, com va ordir perquè el govern valencià no pogués rebre aquest càrrec europeu que ha fet tant de mal als valencians. Sí, cal dir-ho, el pp internacional, l’europeu i l’espanyol ataquen la taronja valenciana a esquenes dels valencians.
Són els que van organitzar l’acord amb Sud-Àfrica, i els que han permés la importació de taronges d’Egipte i de Turquia en comptes d’importar taronges valencianes. Són així, aquest quatre calaveres: Pons, Bonig, Català i Hogan: els seus interessos per damunt dels interessos dels valencians. El pp i les seues butxaques. recordeu allò del circuit de fórluma1? De nou les calaveres: ells i Camps van dir que el circuit de fórmula 1 no ens costaria ni un euro, i els 500 milions que pagarem els valencians, per la construcció i per mantenir-los el partit més criminal d’Europa no serà res en comparació al robatori que ens han fet als llauradors. I quan el pagarem, el circuit ja no hi serà, s’haurà esvanit en les butxaques del pp, el partit criminal que molts valencians encara voten… Llauradors, homes i dones de la cooperativa de Bétera, socis del Canal, associats a pous i SATs: davant les eleccions municipals, triareu qui us furta el camp i el corromp? Us deixareu enganyar per aquesta banda de lladres o votareu en clau valenciana, perquè el camp recupere la dignitat, el valor i el respecte que mereix a Europa?

Solidaritat internacional, València i el món

«La solidaritat és l’única forma decent d’egoisme.», va dir ahir Vicent Partal en la seua intervenció a València, dins l’acte de solidaritat internacional amb Catalunya. «D’internacional, res, nacional», va afegir Josep Guia, que va dir que aquella solidaritat amb els presos polítics és amb gent del mateix país que el seu.

Massa intervencions, un excés, i un acte llarg que necessitava mesura: és clar que, si convides gent de lluny a parlar no pots dir-li que només té cinc minuts… Vicent va explicar com la bèstia espanyola, adormida durant anys, ataca allà on sent que la ferida se li ha obert descarada davant el món: per això la violència ordida contra Catalunya, des de l’espanya profunda del 155, no només l’espanya franquista —si és que n’hi ha una altra espanya possible—, violència, presó, exili, amenaça a milers de persones, i una banda de jutges distribuïts entre Audiències, tribunals superiors, suprems, constitucionals, JEC, tots plegats amenacen periodistes, joves, mestres, fins i tot documentals, diaris, si s’atreveixen a informar. En canvi, si ets dels que llepes claveguera i acceptes aquelles regles de dir què volen escoltar, aleshores vida és més llarga i la fama arriba amb medalles a dojo.

És el que ha de pensar un cert Gordillo, meteor de xarxes. Sembla que l’home no ha renunciat a fer de director de la ràdio i s’ha desmarcat davant el jutge que va ser obligat a publicitar el referèndum, pobrissó: el director de Catalunya Ràdio volia passar per homenic neutral sense llaços, ni estelades, ni democràcies: ell, davant els presos i els exiliats, no pensava que hagués d’agafar partit, si els jutges li poden espatllar la cursa. Ai, mare, quina por, i quanta indecència, si hom pensa amb els Jordis, i tanta gent com se la juga al món per la dignitat i els drets.

València va obrir dissabte un meló solidari en favor de la democràcia i de la llibertat, amb algunes absències destacades, si allò que hom presentava anava de democràcia i de llibertat. Però, ai, som en campanya, i n’hi ha qui pensa que en els moments crítics, cabdals, on es cou la història dels pobles, cal ser lluny no fóra que m’esquitxe en excés la decència o la defensa dels drets universals.

Amb un teatre Micalet fins a la bandera, vam resistir dues hores llargues de discursos i vam carregar-nos de raons i de democràcia. Fins i tot ÀPunt en va fer un breu en les notícies… Solidaritat i decència, valencians. Camí de la nostra República.

Dues hores a la fira del llibre de València

Aquesta vesprada hem presentat a la fira del llibre de València el llibre del mestre Ferran Zurriaga “la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”. Semblava que havien descarregat un autobús de pensionistes o de retirats, o d’homes i dones que havien eixit a berenar fora de l’asil de vells. N’hi ha una jove, una de sola, amb gairebé vint anys, i per això la mitjana finar d’edat dels oients era de setanta anys, dalt o baix. Ricar Pérez casado, que algú ha confós amb l’alcalde de València (un alcalde que hi hagué uns anys enrere), ha fet la lloa del llibre i del mestre: una presentació exhaustiva, sòbria, emfatitzant l’enfocament didàctic de la història, la inclusió del mateix autor, i fent-ne referència d’uns quants historiadors cabdals del segle XX, entre més March Bloch o Josep Fontana. Ferran encara ha adobat uns quants detalls de l’origen d’aquest regal per a la història dels valencians: «quan tenia catorze anys em va agafar el cuquet de la història, a partir de dos quadernets breus, senzills, a partir de mon pare, i dels homes que acompanyava al camp i m’explicaven tot d’històries.» Com deia Arantxa, això d’escoltar el mestre és un gran regal, sens dubte, i llegir-lo fóra un objectiu necessari per tots els mestres d’aquest país, si és que tenim mestres lectors, o si és que volem fer alumnes lectors.

Després ha plogut a manta, a bots i barrals, i ha escampat els compradors, els visitants, els turistes, els futurs lectors: demà i despús-demà farà bo; aprofiteu-ho per venir a firar llibres. En una hora escassa de tria, aquest ventall que teniu a l foto ha viatjat cap a Bétera. Tornem al Camp de Túria després de visitar la ciutat i haver deixat enrere la porta de Serrans. Som més República que mai, va!

 

Crida a la solidaritat internacional amb Catalunya

El Manifest de SOLIDARITAT I REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

«La revolta democràtica del poble de Catalunya pel dret a l’autodeterminació posa al descobert els dèficits democràtics de l’estat espanyol, immers en una deriva autoritària d’arrel franquista que atempta greument contra drets i llibertats. Amb l’excusa de la unitat d’Espanya, les elits institucionals –començant per la monarquia–, polítiques, jurídiques i econòmiques promouen, per defensar els seus privilegis, la catalanofòbia i la causa general contra l’independentisme escenificat en el judici als líders republicans.

Amb el control dels grans mitjans de comunicació de masses, el règim del 78 intenta impedir, sovint a través de la pura violència i vulnerant els principis democràtics més elementals, el procés d’apoderament del poble de Catalunya per la consecució d’una república lliure, democràtica i socialment avançada a fi que el seu exemple de radicalitat democràtica i civisme, resistència pacífica i desobediència civil no s’escampe.

Però aquesta mobilització, persistent en el temps, amb rècords de participació i formes d’organització democràtica i apoderament popular molt valuosos, no només interpel·la els demòcrates i els pobles de l’estat espanyol, especialment el valencià i el balear, sinó que posa al dia els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat que són la base per a una Europa dels treballadors i els pobles, oposada a la burocràcia, exclusió i blindatge dels interessos del gran capital, als quals serveix la Unió Europea amb la destrucció de drets socials i democràtics que crea les condicions per a l’existència de partits populistes i feixistes.

Enfront a l’actual involució democràtica i social, l’exemple de Catalunya ha d’impulsar la consolidació de blocs democràtics on pobles, treballadors i forces progressistes facen possible l’avanç col·lectiu en drets socials i llibertats, en l’accés a la creació cultural i l’ensenyament, en més democràcia, capacitat de decidir, redistribució de riqueses i recursos i en l’exercici de l’autodeterminació.

Per caminar en aquest sentit, en la lluita comuna dels treballadors i dels pobles pels drets democràtics i socials, i articular la solidaritat internacional amb Catalunya en defensa de la democràcia, cal en primer lloc reclamar la llibertat de tots els presos i preses, encausats i exiliats polítics, cal denunciar el judici del Tribunal Suprem, derogar la llei mordassa, principal aparell legal vigent de conculcació de llibertats, derogar l’article 315.3, que criminalitza el dret de vaga i és responsable de l’encausament de més de 300 treballadores i treballadors, i el 544 del codi penal sobre la sedició, que ho fa amb el de manifestació.

És per això que avui des del País Valencià fem aquesta crida a la solidaritat internacional amb Catalunya i pel dret a l’autodeterminació i la llibertat dels presos i preses, encausats i exiliats polítics a tots els demòcrates i amants de la llibertat, al moviment feminista, a les forces de la cultura, al moviment obrer, als treballadors i treballadores, als joves, a les organitzacions que treballen pels drets humans. La causa de Catalunya és la causa de la llibertat, és la causa de totes i tots. Per la solidaritat internacional, la tendresa dels pobles! Per la radicalitat democràtica! Per l’autodeterminació i la llibertat! Perquè ara com sempre el poble és el qui més mana!

València, 4 de maig de 2019»

En suport a la democràcia, xa!

Dissabte 4 de maig València s’aplegarà al teatre Micalet en un acte organitzat per Solidaritat amb Catalunya, en favor de la llibertat, la democràcia, i jo afegiria en favor el president Carles Puigdemont. Hi intervindran un grapat d’homes i dones amb discursos breus i entusiastes per la llibertat i i la independència dels pobles. Perquè això va de democràcia, sempre amenaçada per espanya i els seus liquidadors.

Ara uns quants catedràtics de dret espanyol (el dret espanyol consisteix a aprendre a ser feixista i atacar els drets universals) i uns quants jutges que de segur que van passar per aquella universitat espanyola en favor de la dictadura franquista, s’han atrevit a canviar llistes i candidatures a Europa. La burrera espanyola ja arriba al punt de decidir qui podem votar i qui no. No cal dir que són els mateixos catedràtics i jutges que són en favor d’aquell homenic que atia els militars contra el seu poble. Els mateixos del PSOE que ara han guanyat a espanya, també són en favor de tancar la TV3 al país valencià, atiar els militars, o prohibir llistes electorals. Tot cap en el seu sac 155, en favor de la repressió, i la presó dels polítics que els poden guanyar en unes eleccions.

Però dissabte, si és veritat que “El poble és qui més mana”, ens trobarem a València per denunciar jutges prevaricadors, catedràtics feixistes, i polítics que prefereixen el 155 a la llibertat d’homes i dones. T’ho perdràs?

http://solidaritatambcatalunya.blogspot.com/