Ulisses20

Ahir vam rentar i rentar i rentar sense parar el pàrquing de l’escola, perquè el fang s’hi havia ensenyorit i aquest espai semblava oblidat, per massa lluny dels centres cabdals de l’escola. Error. Tot el fang que cotxes o persones o carretons xafaven entrava cap a dins de l’escola. Així que vam destinar uns quants homes i dones i dipòsits d’aigua i mànegues i pales i cabassos, a desenfangar… Hauria passat una hora o més, quan va arribar-hi un cotxe blanc i va aparcar davant nostre, sense preguntar-nos res, ni demanar si podien fer-ho o no, o si destorbaven la feina. En van baixar quatre, del cotxe, dos homes i dues dones. “Som de sanitat”, diuen, i jo que els amolle: ja es nota perquè sembla que veniu mudats, nets, sans: elles portaven katiusques, però lluentes i polides. Cap d’ells no portava ni un esquitx, res, com acabats de vestir per a la missa. Van repetir que venien de sanitat i volien parlar amb la nostra presidenta. Els vam enviar cap a dins de l’escola i vam continuar feinejant sense preocupar-nos més del compte. Més que de la broma que havien dibuixat els quatre apòstols: la pinta d’aquella banda era funcionarial, que quatre farien la feina d’un o de mig, però que en cobrarien per quatre.

Vet ací doncs tot l’ajut institucional que hem viscut durant tants dies de neteja i xafarranxo. I molts mestres ja s’arrosseguen més morts que vius, i sort encara dels voluntaris. Sense encara seríem lluny de l’objectiu d’obrir dimarts. Avui hem tornat a tenir una cooperació extraordinària: netejant, escampant grava, pintant (vint pintors solidaris que tornen a emblanquir parets i sòcols). Amics, ex-mares, exmestres, exalumnes, desconeguts d’Alacant, d’Abrera…, i el conseller, i el secretari, i els directors generals, i els inspectors, i… els milers de funcionaris que viuen del conte de diumenge?, ni ací ni a cap escola pública o institut. Segons que diuen les males llengües, els inspectors s’estan tot el dia fent informes, han de redactar molts informes, una caterva d’informes, sense haver visitat cap escola. Sembla que per telepatia ja fan i desfan i escriuen els informes perquè el conseller d’educació, un altre del cabàs d’inútils, puga justificar un nou atac a la llengua i als mestres, i de retop al país. Aquest que vinga als pobles, a passejar-se, que imite el borbó i els presidents incapaços, veuràs on li caurà el tarquim honorable.

Els quatre genets de sanitat han eixit, han pujat al cotxe i han marxat sense  agafar una granera, una pala o un cabàs. Per no dir, no han dit ni bon dia, ves si els recursos de sanitat són fondo fondo, perquè no tinguen sang ni per dia bon dia, els gànguils.

El pati és enllestit al noranta per cent. A dos dies. De segur que voleu obrir dimarts?, em demanen avui, encara. I jo, si sereu antics. Encara teniu dubtes, xa!

Els alumnes comenceu a preparar la motxilla, repasseu les lectures, els poemes d’estellés, l’estoig, la goma i el llapis, les espardenyes e venir a peu…

-no comprarem una traca de vint? 

«als cinquanta anys de la meua vida

quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills,

molt modestament inicie aquest cant.»

començava Estellés el seu Mural, el Mural de tots, de cadascú de nosaltres.

Bona nit. El nostre departament d’orientació ha enviat una carta a les famílies amb un aplec de consells en el cas que apareguen situacions i comportaments en els fills que no siguen habituals. No cal dir que la Gota freda ha afectat, sobretot, els infants, amb situacions d’estrés, de pànic incontrolable, que ens ha sobredimensionat. Entre més detalls, la carta acaba excusant que, fins i tot en situacions tan doloroses i terribles, ens apareix l’humor. L’exemple més viu, ves què m’ha eixit per explicar-ho, és del mestre Llorenç, l’últim dia de vida, amb aquell acudit Xim_pum final. Així que jo també en faré un, ara, d’acudit per demà que faig anys i em retire. De fet avui ha sigut el meu últim dia laborable, però ves que el govern valencià, aquests cabàs d’inútils i incompetents, ens havia estalviat de treballar-lo, per por als cinc litres que han caigut durant vint-i-quatre hores a Bétera. Demà ja faré de voluntari, de mestre voluntari, perquè diu la nostra presidenta, a mi m’ho ha dit particularment, que aquests quinze dies no compten, perquè no hem fet escola i això no li val, segons l’ofici del nostre sector: mestres, doncs fer classe, ensenyar, amb alumnes, amb xiquets… Així que fins que no vinguen els xiquets, els últims quinze dies no es posen a comptar les hores que has de fer… Pos no saps com de content vindré a fer suport de lectura a primària, al meu ritme. I el primer dia que tornen els xiquets, si no passa res, no m’ho perdria per res del món!

Ací deixe el testimoni de la retirada, doncs, el 14 de novembre de 2024, setze dies després de la Gota freda.

—on és l’acudit? no l’heu trobat?

Criteris d’observació per a famílies

Han passat dues setmanes senceres després del colp de la Gota freda a la nostra vida. És totalment comprensible que, en unes circumstàncies tan excepcionals, observeu aspectes no habituals en els vostres fills, que us criden l’atenció. Per ajudar-vos en aquesta tasca d’observació, us facilitem una relació ordenada d’aspectes d’interès. A partir d’ací, tindreu elements per si trobeu necessari compartir-ho amb nosaltres, ara o més endavant. L’aparició de determinats símptomes, és una reacció ben comprensible i fins i tot necessària en el procés d’elaboració de les situacions viscudes. Anirà bé que no patologitzeu*, que no us porte a afegir-hi més angoixa. Per això us convidem a consultar-nos els dubtes amb confiança. Recomanem posar una especial atenció en els casos bé d’excessiva intensitat dels símptomes, bé perquè aquests persistisquen en el temps de manera cridanera.

Aspectes emocionals i comportamentals

o Canvis d’humor o emocions intenses: apatia, irritabilitat, enuig injustificat, plors sobtats, tristesa, estat d’alerta, eufòria.

o Pors: poden desenvolupar de noves o intensificar-ne d’xistents, especialment envers la pluja, el vent, o altres fenòmens naturals.

o Ansietat: poden mostrar-se més neguitosos que d’habitud, sobretot en situacions relacionades amb el clima o la seguretat del seu entorn.

o Somatitzacions: expressió a través del cos, com dolors físics, canvis en la pell…

o Comportaments regressius: com ara tornar a pixar-se al llit, voler dormir amb els pares o, els més menuts, tornar a utilitzar el xupló o el biberó.

o Conductes d’evitació i aïllament: negar-se a anar a l’escola, evitar eixir de casa o evitar espais relacionats amb l’esdeveniment traumàtic, voler estar tot sol repetidament…

o Rigideses: manca de flexibilitat en tasques i accions o en la interpretació i comprensió de pensaments i fets.

o Indiferència: aparent falta d’afectació o impermeabilitat front a allò viscut

Aspectes físics

o Problemes amb la son: dificultat per adormir-se, insomni o malsons recurrents.

o Reaccions físiques d’estrès: sudoració, tensió muscular, problemes gastrointestinals, de respiració, mals de cap i falta d’energia o un excés sense una causa aparent.

o Canvis en la gana: pèrdua o augment significatiu de la gana; perdre l’interès en l’alimentació.

o Menys energia i activitat física: alguns infants poden mostrar-se més cansats o menys interessats en jugar o fer exercici físic.

Aspectes cognitius

o Dificultat per concentrar-se: problemes per mantenir l’atenció, aparició de desinterès per les activitats escolars o un rendiment escolar baix.

o Pensaments reiteratius · hipermnèsia: tendència a repetir el que va passar, a parlar del tema o a fer preguntes constantment sobre el risc que torne a passar.

o Alteració en processos de planificació i memòria: oblits, confusió en recordar tasques diàries o dificultat per organitzar-se.

Relacions socials i familiars

o Aïllament social: evitar el contacte amb amics o familiars, preferir estar sols o mostrar-se menys comunicatius.

o Augment de la dependència: buscar més la presència i atenció dels pares, mostrar-se més aferrats o amb por a separar-se.

o Conflictes amb els altres: discutir més amb els germans, amics o altres membres de la família.

o Rebuig de les activitats socials: desinterès o rebuig a participar en activitats en grup, a l’entorn proper.

Accions recomanades, allò que ajuda

o Escoltar i parlar: facilitar-los temps i espai per expressar les seues idees, els seus sentiments, validant les emocions.

o Respectar els silencis

o Establir una rutina: en la mesura del possible establir i mantenir certes rutines diàries; els hi dona seguretat i certa sensació de normalitat.

o Paciència: no forçar processos ni una sobreadaptació.

o Promoure la resiliència i la confiança: ajudar-los a entendre que, tot i les adversitats, poden adaptar-se i tenen recursos per superar els obstacles.

o Facilitar la realització d’activitats físiques i creatives: aquelles de moviment i de creació plàstica i manipulativa, però també de respiració i relax.

o Prestar atenció a com ens trobem: ser-ne conscients ens ajudarà a trobar les maneres i els moments més adients; ells ho noten molt.

o Demanar ajuda: evitar la síndrome del superheroï.

Finalment, apuntem que és completament normal en nosaltres, en el cervell, buscar situacions agradables. No hem de sentir-nos culpables si en aquests moments ens trobem alegres, fem bromes, recuperem la normalitat també amb sentit de l’humor; podem riure. La situació va passar, però anem adaptant les vides a la nova realitat.

sandraquintanar@escolagavina.cat · jorts@escolagavina.cat

GABINET D’ORIENTACIÓ DE L’ESCOLA GAVINA COOP. V.

 Et temps d’acollida 

Us enviem aquesta carta amb el dolor compartit per cadascuna de les realitats que vivim. També amb l’esperança i la il·lusió sentides, quan hem pogut parlar personalment amb una majoria de vosaltres. Ja deveu saber que ens encantaria abraçar-vos, però mentre arriba el moment, volem expressar-vos una vegada més la nostra estima. El nostre objectiu és reobrir l’escola dilluns 18, però heu de saber que ara per ara no ho podem garantir cent per cent. Les pluges poden dificultar el treball intens de condicionament, i les alertes, que ens fan perdre uns dies de neteja necessaris, per això podria ser que endarrerim un dia o dos més la incorporació dels vostres fills a l’escola. Quan arribe aquest moment, per alguns dels vostres fills serà difícil recomençar. Per això volem transmetre-us el nostre sentir i les següents idees. 

Fa dies que ens formem i ens preparem per convertir l’escola i les aules en un espai de seguretat i de calma per als vostres fills. L’objectiu prioritari és reforçar el benestar emocional, la cohesió i el suport col·lectiu. Per tant, en un primer moment, posarem en segon pla aspectes com els continguts curriculars, les tasques escolars, els exercicis, els deures, els exàmens… per tal d’acompanyar els infants i els adolescents, que puguen recuperar-se d’allò que hem viscut, sentint que som al seu costat i que som en la tasca que tenim per davant de reconstruir-nos materialment i emocionalment. 

D’aquesta manera, els diferents equips (claustre-equip de mestres, etapes, àmbits, gabinet, personal de cuina, de neteja, cuidadors, mantentiment…) pensem i planifiquem una sèrie de propostes que ajuden en la contenció, la regulació emocional, l’expressió d’allò que senten, i a minimitzar l’impacte del trauma i a elaborar des de l’aula el dol social i material. Ho farem considerant la diversitat de formes de viure-ho tot plegat, de situacions passades i de necessitats. Així, en funció de l’evolució de cada grup i els ritmes de cada edat, introduirem les matèries gradualment. Som conscients que us pot preocupar, a unes quantes famílies, que els vostres fills no es queden “endarrerits” acadèmicament, però us assegurem que una intervenció emocional primerenca és fonamental en aquests moments i que ajudarà precisament a prevenir dificultats futures com, per exemple, la baixada del rendiment acadèmic. 

Posteriorment, adaptarem la intervenció a les necessitats més concretes que puguen aparèixer tot posant el focus en aquells casos individuals que requerisquen una atenció més propera o en última instància una derivació professional. Us farem arribar un document amb pautes a observar en els vostres fills per si considereu oportú de fer-lo servir, i comunicar-nos com es troben a casa i contrastar-ho amb allò que nosaltres observem. Mentrestant, com us vam suggerir en una carta anterior, si teniu cap dubte o voleu compartir-nos res, no dubteu a escriure’ns. Som a la vostra disposició. Coratge i afecte. Gràcies.

Equip directiu · Departament d’Orientació 

«Vosaltres què voleu saber, si només que sou bombers!»

Els bombers són un plat especial. Un plat a banda. Són una gent molt i molt especial, sens dubte. I dins els bombers, n’hi ha que ho són més i més, fins a l’extrem. Un extrem que és una goma elàstica i sempre es podria estirar més, més encara, i portar l’extrem lluny, més lluny. Sí, són fets d’una altra pasta. Aquest homes.

Més de dos-cents bombers francesos es van presentar voluntaris per venir a l’Horta sud el segon dia de la gota freda.

Més de cinquanta bombers catalans es van presentar voluntaris per ajudar-nos, per salvar vides, el segon dia de la gota freda.

Més de trenta bombers bascs es van presentar voluntaris també. Uns altres bombers mallorquins volien socórrer-nos també.

De segur que n’hi hagué més oferiments, la premsa ho explicava: això que ha passat a milers de valencians ha sigut molt extraordinari. Necessiten ajuda.

Els experts ho sabien, la dimensió de la catàstrofe i el perquè es van oferir a ajudar-nos. Ells sí que ho sabien, que ho passàvem malament.

Ahir es van aplegar a l’escola cinc famílies, cadascuna va explicar la seua experiència la nit del 29 d’octubre a Picanya i a Paiporta. Només eren cinc exemples, tots cinc van tenir la mort davant la cara, totes coincidien amb menuts, d’infantil o de primària, algunes amb tres xiquets d’aqueixa edat. Els xiquets cridaven, espantats, que no volien morir, explicaven les mares, un crit que trigaran a esborrar. Jo els escoltava garratibat, els exemples, amb un nus. No podia dir res. Tots cinc exemples coincidien que, com els seus, n’hi ha milers d’exemples a explicar.

Tots aquests oferiments dels bombers van ser rebutjats pel govern valencià de Mazon. Som suficients, va dir un dels caps del cabàs d’inútils. Només per això, aquest homenic hauria de ser en presó deu anys, per tants homicidis imprudents. Ell i el seu govern. Inhabilitats de per vida per a cap responsabilitat pública. I qui els defense, o els justifique, psoe o similars, també: han de ser en presó per complicitat en homicidi.

«Demà vindrem a ajudar-vos!»

Demà no els arriba mai, al cabàs dels inútils, els polítics. I ves si hem tingut experiències de llarg, de diverses grandàries,, colors tonalitats i sons… Als polítics se’ls omple la boca, en els discursos, que demà vindran els recursos, que sí, que arribaran els diners, els ajuts, i una vidriola perquè deixeu ben guardat el compromís que vindran, demà, a salvar-vos de la ruïna. No ho poden evitar, de dir-ho, que de primer serà l’ajut per nosaltres, per damunt de tot, caiga qui caiga, i cent micròfons, tots els mitjans, agafant aquella mentida grossa tan repetida, Demà. Aleshores hom imagina els camions westinghouse, els kelvinator, els general elèctric, tot de camions descordats, descapotats, amb homes forts, enormes, gegantots de la musculatura, llançant neveres, cuines, rentadores, a cada casa habitada, tan deshabitada ara, televisors, mòbils, fins i tot cotxes elèctrics, de gasoli, i planxes, i minipímers, i robots de cuina, i aires, molts aires condicionats per l’aire, llançats a posta pels forçuts dels camions descapotats.

En un plim-plam, a poc que signeu els crèdits, la lletra petita, els rebuts pertinents, amb el vostre llinatge i el vostre document d’identitat, uns altres homes us posaran els mobles, les estores, el sofà, la còmoda, la vaixella nova, les estovalles i els coberts, tot, però tot sense que no falte de res, nou de trinca. La vida, aleshores, la dels inútils, no la nostra, tornarà a somriure de felicitat, perquè ells hauran acomplert la feina, la promesa, que són allà, en política, per servir-nos, no per servir-se’n, com els acusen uns quants catalanistes borratxos. I nosaltres som ací, ací mateix, per fruir de nou de la nostra vida lleugera, contemplativa, tan plena d’agret i mel de romaní.

Però aleshores, els discursos continuaran, el del cabàs d’inútils, diran per exemple: hem destinat unes partides, un sac de milions, de sota les pedres hem tret…, i faran un discurs llarg, ells, farcit de penes i penalitats de tanta feinada com els haurà costat trobar res de sota les pedres, i ves que nosaltres hem mirat manta vegades, més de cent vegades, davall d’aquelles pedres, però no havíem vist sinó més pedres, o pols, o uns quants cucs de terra, o formigues, o res de res que tingués interés, però el cabàs d’inútils ha trobat jo que sé quants milions d’euros, un centenar, un miler, i diuen i expliquen que seran per ajudar-nos, i ho diuen i ho repeteixen tantes vegades, com s’han esforçat de valent, com han patit ells, nosaltres a quin sant, que comencem a torbar-nos, comença a agafar-nos un mal ací al costat, ací baix, a l’altra banda, més amunt, no, més amunt encara, que potser que ens veurem en la necessitat de tornar-los la westing, la kelvinator, la televisió ja era en color, i quedar-nos amb una mà darrere i una altra davant, si pobres els ha costat tant d’esforç, gestionar uns diners públics que semblaria que són d’ells, com si els haguessen posat de la butxaca… Torneu-mos-els!!! Torneu-mos-els prompte, amb el crèdit baixet que us hem aconseguit a cent anys vista! I nosaltres, pobres, que només teníem una pala, un cabàs, una granera de canya badada, no diem sinó el nom del porc… però tan fluixet que el porc s’adorm i ja pensa que arriba Nadal i diu: no us queixeu, bon homes, no us quexieu, que ara tindreu tot el fang del món per preparar el pessebre i destriar tantes figuretes com vulgueu posar.

Sort que el malson no dura gaire, perquè el demà del qual parlen els inútils, no arriba mai. No ha arribat mai, aqueix demà. No arribarà mai. És un dia fictici, que no existeix sinó en el nostre subconscient, per empomar els sotracs i digerir-los amb menys fatiga. Demà, quina ximpleria tan poc existencial.

Moralina: quan els inútils de la política proven de carregar un cabàs normal, un d’espart o de l’obra o de taronja, cabaços normals de dues anses, envien dos inútils molt inútils, però, pobres, per molt que ho intenten, només si agafen el cabàs de la mateixa ansa… Podran ser més inútils!

Segona carta d’Empar Martínez a les famílies…  Picanya, 8 de novembre de 2024

Benvolgudes famílies,

Com us trobeu? Tal com us vaig avançar dilluns, avui divendres torne a escriure-vos. Què voldríem? És ben evident: veure-vos, veure els nostres xiquets i xiquetes, dels més menuts fins als més grans, escoltar-vos, sentir les vostres veus, abraçar-nos i continuar fent escola. He de dir que, malgrat el fang, la destrossa, el dolor i el cansament, no hem parat de fer escola, perquè la tasca de tots els equips, de totes les persones que ens ajuden, la col·laboració dedicada, intensa i compromesa de l’AFA, de pares i de mares, amb la feina física i organitzativa que s’hi fa des del minut zero, ens permet avui de compartir amb vosaltres diverses informacions.

D’una banda, hi ha els espais de l’escola, que aviat estaran a punt per rebre-vos. En segon lloc, com bé sabeu els que viviu a Picanya, hi ha el problema de l’aigua. Com que se’n fa un ús tan massiu, a tothom no li n’arriba a qualsevol hora ni amb la pressió desitjada. A l’escola encara tenim un problema amb l’aigua. Des de l’Ajuntament ens han comunicat que treballen de valent per resoldre el problema. En tercer lloc, volem dir-vos que som conscients que moltes famílies hem estat afectades de maneres diverses per la Gota Freda i que això, en conseqüència, també afecta molt la nostra mobilitat. També l’equip de l’escola hi treballa, en aquesta qüestió. L’objectiu és garantir que tothom puga venir a l’escola. De fet, heu rebut telefonades per saber quina és la vostra situació en tots els sentits, incloent la qüestió de la mobilitat. Sandra Cuevas, presidenta de la cooperativa, compartirà amb tots vosaltres un “drive” perquè puguem tenir la informació suficient i específica respecte de les vostres necessitats o les vostres possibilitats de col·laborar perquè gestionem conjuntament l’accés a l’escola: on viviu, si teniu possibilitats o no d’accés; si teniu vehicle o no; en cas de tenir-ne, si teniu places perquè algun altre xiquet puga venir amb vosaltres… També s’hi fan consultes i gestions amb l’Ajuntament per tractar aquesta qüestió. De moment, és important que tots ens posem a pensar com podrem ajudar-nos.

Avui és divendres i demà continuem treballant. Alguns dels mestres encara no hem passat per l’escola perquè la DANA ens ha tocat molt, a casa nostra. Uns altres mestres, que són a l’escola treballant intensament, han deixat de banda els seus garatges o altres espais personals, per enllestir l’escola, que és el projecte de tot un equip de persones. Per això, amb afecte, complicitat i sinceritat, volem fer-vos saber que si els mestres dels vostres fills no us hem escrit, és perquè som també, com vosaltres, famílies afectades o amb familiars afectats. Finalment, hi ha les dificultats econòmiques per les quals passem a conseqüència de les pèrdues materials. També hi treballem. 

Tot perquè volem tenir-vos, els xiquets i les famílies, amb nosaltres ben aviat. Així, doncs, ens plantegem tenir-ho tot organitzat per reprendre l’activitat lectiva dilluns 18 de novembre. Amb una setmana llarga per endavant, tenim la confiança de transmetre-vos aquesta informació amb una il·lusió nova.

Una abraçada immensa de l’equip de l’escola, i, deixeu-me dir-ho, meua particular a l’equip de mestres

Empar Martínez, directora d’escola gavina cooperativa valenciana

«Quant de temps pot dir-se “sols el poble salva el poble” sense veure que en realitat volem dir “estem sols davant d’això”?»

L’article de Tina Vallés a Vilaweb, educar per a la catàstrofe, és un text que valdria de lliçó de filosofia per a un curs de secundària i de batxiller. Llegiu-lo. Sobretot, llegiu-lo unes quantes vegades, subratlleu-lo, feu-ne titulars d’algunes frases, apunteu idees… Passeu-lo als amics, als coneguts, als vostres mestres d’institut, als mestres d’escola, demaneu-lo a classe, passeu-vos-el, per les xarxes, l’enllaç, feu-ne còpies, porteu-lo als bars, als mercats, a les cooperatives, deixeu-ne còpies a les lleixes on CONSUM continua insultant els lectors valencians, sense oferir-los res en la llengua dels valencians, com si els valencians no sabérem llegir, només els espanyols…, deixeu-ne còpies a la perruqueria, al dentista, a cal carnisser, enganxeu-ne també en aparadors, a Ca Planes, entre els pollastres, en cases de ferreteria o d’electrodomèstics, perquè ens caldrà visitar-ne unes quantes en passar uns dies, porteu còpies també a la porta dels ajuntaments, a les brigades, als agranadors, fins i tot als bombers, passeu de llarg si a la façana diu UME o militars o caserna o coses semblants, aquests ni saben llegir ni en volen aprendre, però no us deixeu hospitals, centres de salut, deixeu-ne a la cadires buides, dissimuladament, a la farmàcia, a la porta de l’escola quan les escoles puguen obrir, ni us esteu d’esforçar-vos a escampar aquest text minúscul, petit, breu, tan gros, de tanta impressió, valencians. Així que si són valencians, porteu-ne també a les falles, als casals, als festers de poble, a les clavàries, a la porta de missa, si no són misses dites o porgades, deixeu-ne dissimuladament en els bancs, també als casals i ateneus, no us penseu que s’ho saben tot, aquests, n’han d’aprendre també, al forn, no us oblideu dels forns de pa, els de llenya, les drogueries, i sobretot a mercadona, perquè no repetesquen aquella pudor de sofre que els cou de les cues i banyes de foc, oh, els mercadona i alibabà.

«tenim unes 40.000 criatures afectades per la DANA (són dades d’Unicef i Save The Children), fa més d’una setmana que no solament no van a escola, sinó que viuen una situació dramàtica i incerta, envoltats d’adults tristos, desesperats, enfadats, potser han vist morts, potser han perdut familiars i amics, potser han perdut casa seva o l’escola, alguns han sortit al carrer a ajudar els adults, altres s’estan tancats a casa, els pares els volen protegir del desastre, però el desastre és darrere la finestra, el fang és el seu paisatge des de fa més d’una setmana.»

Llegiu, doncs, aquesta mestra que ens retrata el paisatge valencià de l’horta sud, d’uns quants pobles més de la ribera, de la foia de bunyol, de la plana d’utiel, en canvi que pobles a escassos quilòmetres, facen la vida normal, com si no ens hagués passat res, com si la vida pogués continuar igualment, sense glòria, sense pena: em lleve, treballe esmorze treballe dine treballe torne a casa, vaig al bar, em faig tres cerveses, torne, em gite… Milers de valencians ens ajuden sense parar, sí, però n’hi ha centenars de milers que només saben res per la tv, com si aquesta catàstrofe no els afectés gens, no els interessés per res, sí, les notícies expliquen que ha plogut molt, que n’hi ha hagut morts, que n’hi ha unes quantes carreteres tallades, que tenim un cabàs d’inútils a la política, els espanyols i els imitadors dels primers, els més inútils, tant se val pp com psoe, borbons com cabrons, tots en fan un i si poguérem triar democràticament, en un sac lligat i al barranc del Poll. Però no n’hi ha un sac prou gros per ficar-los tots.

Sí, llegiu Tina Vallés aquest diumenge davant l’arròs, als amics, a la família, de celebració, llegiu-la per beneir que tenim dignitat, valencians, i encara ganes d’aprendre de la vida i d’aquests sotracs no tan naturals. Desobeïu els fillsdeputa de la política i llegiu. I convideu els fills a fer-se bons lectors.

«Aprendre en cooperacio d’una gota freda»

Creu Planells, mestra de primer de primària a l’escola gavina

«Aquests dies, al País Valencià fem una lliçó magistral d’aprenentatge cooperatiu. Perquè aquest model d’aprendre siga de debò coopertiu, s’hi han d’acomplir unes bases, i de bon principi, després de la tragèdia, les hem volgut seguir de primera mà. Fa vint anys, en un Congrés d’ensenyament d’escoles cooperatives, la catedràtica Maria José Díaz Aguado ens va ensenyar què comportava l’aprenentatge cooperatiu. Allò ens va obrir els ulls, aleshores, i noves  pràctiques a l’aula. Avui mateix nosaltres hem posat a prova el model, en una activitat no acadèmica. En podria descriure més, però solament ho faré d’una. N’erem vint persones, aproximadament, un grup heterogeni, pares, mares, mestres, voluntaris, cuineres, manteniment, joves, no tan joves, exalumnes… Tothom tréiem fang del soterrani de l’escola. La riuada l’havia inundat fins al sostre. Hi havia tres aules grans i un magatzem. Teníem un objectiu comú, deixar-ho net de fang; ja era buit de mobles i materials. Ara només que n’hi havia fang. L’objectiu era molt concret, fàcil i entenedor, l’havíem fet nostre i treballaríem plegats per aconseguir-lo. Teníem clar que l’única manera d’avançar en la meta individual era a través de la meta del grup. Si no ho féiem així, el fang se’ns escapava per diverses bandes. La interacció social del grup era estimulant, l’harmonia, l’humor, perquè cadascú afavoria i animava el treball de l’altre. Cadascú tenia el seu càrrec, encara que ningú li l’hagués assignat; totes les feines eren importants, totes, i d’acord amb la capacitat de cadascú la féiem col·lectiva. De primer tréiem el fang, l’arrossegàvem amb posts de fusta, amb raspalls grossos, amb graneres, organitzadament, hi havia qui anava per davant, i n’hi havia també darrere. Amb un gest, l’un deixava el que feia, per afavorir la feina de l’altre. El primer fang era arrossegat, perquè uns altres el filtraren mitjançant basquets (caixons de taronja), perquè el material escolar (retoladors, papers, llapis, runes sòlides…) no embussaren la bomba que ens ajudava a treure l’aigua. Uns altres, carregaven el fang en cabassos, que en cadena eixien plens perquè, en buidar-los, tornaren a baixar. Feina d’hores, sense parar. Quan pensàvem haver-ho enllestit, ens adonem que calia treure el parquet del terra i de les parets. Després de sis dies enfonsada en fang, la fusta no es podia salvar. Oh, vinga de nou, ànims. Fem una nova cadena, sense gaire temps per a dubtes o per perdre allò que no tenim: uns que arranquen la fusta amb aixades i pales, uns altres que la transporten, els de més enllà que ho passen per la finestra, enfilats damunt les taules; al pati, l’equip de fora que empome les futes i vaja fent munt… El vaivé és imparable. Encara apareix un nou envit —ja passa a l’escola, això, en situacions reals de classe—, davall la fusta n’hi havia suro (una primera instal·lació de condicionament que no s’havia tret en posar la fusta), així que calia continuar. Vinga, calen més eines, un crit per la finestra i ja les teníem a mà. Els uns arrancaran el suro, els altres ompliran els cabassos, uns altres els portaran fins a la finestra per on havien passat les fustes, i al pati de nou, a fer el munt més gros. Més alt. Mentre que participava de la feina col·lectiva de desenrunar l’escola, avui sense alumnes, ni llibres, ni temps per escriure la data a la pissarra o fer cabet o llegir estellés als xiquets, pensava com de bé rodava el treball cooperatiu;  la importància de transmetre’l als nostres infants.

Després de l’objectiu, vam pujar tots a esmorzar. Ah, això ja valdria d’avaluació gairebé final.

*Sort en tindrem si aquests embranzida cooperativa, tant d’esforç, coratge i voluntariat, serem capaços de posar-la en pràctica cada dia mestres i alumnes, perquè tothom col·labore, n’aprenga, i no es quede ningú despenjat o enfangat de viure l’escola. 

«Dotze dies, dotze, i encara sense aigua. Com voleu que tinguem l’escola a punt, malparits.»

Ja coneixem tots els esforços que es fan per enllestir la vida als pobles, a les cases, però a dos quilòmestres tenim gent que ja renta els cotxes, a alaquàs o xirivella… Nosaltres tenim grapats de gent que, de matí, cridaven i saltaven de joia perquè ja rajaven les aixetes, un fil d’aigua tan dèbil que, de colp, s’ha fos. El miratge ha durat tres minuts. Un altre jorn sense. I ves que demà esperem una gernació de voluntaris per ajudar-nos a enllestir, a higienitzar, a deixar l’escola preparada… Però ca, no vindrà d’un somni, o d’una utopia, l’aigua. Quines infrastructures de moniato, per segons què, sinyors… Quin país a mans de pirates, conspiradors, criminals, governat de gànsters… Dos quilòmetres enllà de Picanya o de Paiporta, la vida continua, a la ciutat. I uns quants quilòmetres més enllà, diries que no ha passat res. Però ací, ni mil imatges de TV no poden mostrar què passa realment, a l’infern del fang.

I les carreteres són un altre infern. Qui pensa el país a l’engròs? Qui ha planificat el territori els últims cinquanta anys?, en mans de quines polítiques, empresaris o bancs som els valencians?, ens han tocat tots els inútils de l’univers a mosatros?, aprofitats, corruptes, ineptes, tararots, furtamantes, ignorants, lladres, manterots, tromotxots, xuplapius, caguerneres…

Mestre, podem agafar l’aigua en cistelles? podem agafar-la a grapats?, podem omplir-nos la boca i amb dues camallades pegar una glopada, no?

No és només el desastre de la gota freda, és com són les infrastructures de molles, qui les ha parides, construïdes, planificades, perquè caiguen com una plastelina, com un fang, a poc que et trobes què… un bufit?, una llevantada?, una gota?, ponts, carreteres, autopistes, aigua, llum, semblem un país de paper de fumar, en canvi que els borbons visquen en paradisos fiscals, planifiquen fundacions per amagar el que roben o ens ensenyen el cul perquè els besem el forat.

Avui ens arriba que corre que sura entre el fang que som una escola concertada, que ja ens ho farem, que no ens cal tanta ajuda, que ja sabrem traure d’on…, n’hi ha qui ahir, en un dels magatzems de distribució de recursos del poble, clamava en veu alta que a l’escola gavina no li calia res…, no sé d’on ixen aquestes consignes, tanta mala llet, i no m’estranya que pengen banderetes dels bous, en aquells dipòsits de recursos, però passa al mateix poble nostre, passa que fins i tot en situacions d’emergència ens voldrien enfonsats, perquè no amaguem que som una escola de resistència, per la pedagogia i per la llengua, per la identita i pel país que som, també en situacions d’emergència. No ho poden pair. Potser per això n’hi ha qui escampa que no ensenyem prou, que preparem tan malament els infants i els joves, i ahir, sense vergonya, convidaven a no venir a ajudar-nos els voluntaris, a no enviar-nos ni maquinari ni aliments cuinats.

No ho saben, però, que el nostre cap de cuina, raül, el segon dia després de la desfeta, el primer que vam poder accedir-hi, volia enllestir la cuina per enviar plats calents al poble. El segon dia! No es preguntava, ell, ni el torbava, per a qui serien els plats: preparem-ho ràpid i portem plats calents al poble, va dir… Però tampoc no sabíem quant de mal teníem, aleshores. I tanta ajuda com hem tingut, i cap d’ella institucional. Cap ni una: ni màquines de fang, ni pales, ni camions… El nostre cap de cuina ha estat nou dies amb el fang fins al pit, ell tres dies dels quals amb una diarrea que no li impedia no parar, callat (quan pot callar), perquè tots érem un, la cuina, l’escola, els plats calents, el poble… Però l’aigua no venia, i el primer camió gros d’ajut ha arribat als deu dies. Fotre, si agafarem també l’aire a grapats. Els aires podrits d’uns quants inútils. D’un miler d’inútils, d’un centenar de milers d’inútils a l’aixopluc de la bandera dels estancs.

Avui, al tractor de Bétera se li ha apegat un NewHolland de Xirivella, Benjamín és d’un poble de Terol que no ix als mapes, demà li demanaré de nou el nom i l’apuntaré. No és al seua feina principal, el tractor, però n’hi ha homes que fan servei a tot, per compensar tan de gànguil solt i aprofitat. Els dos tractors avui sí que han avançat una barbaritat la feina de desenrunar i desenfangar el pati. Lo de Vicent no sé com li ho agrairà l’escola, però temps per endavant per paelles i ranxos. I pedagogia. No ho perdem de vista, enmig del caos i el colp anímic, que som escola i fem escola.

Però si demà encara no arriba l’aigua, rentarem amb cervesa, ací a tocar a l’A3 hi ha les marques comercials més conegudes… només caldria una mànega de sis o set quilòmetres, i que ningú no volgués beure’n més del compte.

“El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.

He vist coses. Finestres, i genolls, i cistelles,
i ascensors, i prospectes, i he vist la sang dels parts
(i l’he sentida caure brutalment al poal),
i he vist mercats, i grills, i claustres, i telèfons,
i avets, i pèls suats, i gavines, i llànties.
He plorat molt. He vist coses. He plorat molt”.

Vicent Andrés Estellés, LLIBRE D’EXILIS (1971)

Ho havia enviat Carmina Estellés al wassap de la plataforma. La poesia que no ens en falte mai.
Ahir, en la crònica vaig deixar-me uns quants noms, però m’ho perdonaran de segur, Víctor i Raül per exemple, o tants mestres que treballen als altres pobles. Avui no he baixat a l’escola. No podia, de cap manera. El malestar i, sobretot, que no tenia cap múscul sa, que no estigués adolorit. Ja som uns quants mestres amb diarrea, un dels efectes que ens havien avisat que passaria. He seguit el treball a través de wassap. Avui han baixat uns cuiners de Terrassa, i molts han menjat el primer plat calent en molts dies. Una paella de fideus! Fotre, la festa que s’ha organitzat en dinar. Jo m’ho he perdut, però tampoc no n’hagués menjada, de paella de fideus, que diuen que era boníssima, i després l’han portada a repartir pel poble. No puc menjar res, encara, que puga tolerar. Si demà no puc venir, hi baixaré dissabte. Avui seguia a les notícies que n’hi ha gent que encara si havia pogut dutxar-se amb aigua calenta en un autobús. Que a casa no en tenen, d’aigua calenta. En passar els dies, eixiran més inconvenients, dificultats, més situacions encara desconegudes… Apareix un mapa a l’escola, el país ple de fang, premonitori.

M’he llevat molt cansat, al matí. El cos no em responia. Sabia que seria un jorn llarg, que podria ajudar poc, potser que faria més nosa que servei. El somni de la nit m’ha deixat tocat anímicament: «mon pare era davant meu i jo el volia abraçar, agafa’m, em pense que deia, no vull morir-me! Fotre, m’ha entrat el nus a la gola, que no sabia què dir-li, però després he reaccionat: pare, si tens més de noranta anys, l’un dia o l’altre haurà de passar, però ja no deia res, ell, només que jo em sentia fluix, molt derrotat, perquè no podia fer res. M’he despertat, he passat molt de temps al bany, perquè no volia trobar-me de nou aquella conversa, si no podia salvar-lo. Realment, mon pare no va patir mai per la mort, no en tenia cap por, no en va mostrar mai, de por, o no m’ho va dir mai: ben al contrari, en parlava amb una naturalitat que ja en voldria jo una part. Ell era d’una altra pasta. Un ferro d’home.

Avui el camí a l’escola ha sigut llarg i molt lent: el col·lapse a la carretera era monumental; quan arribes a la feina ja has passat el neguit de conduir amb tanta tensió. Havia llegit l’article a Vilaweb, i n’hi havia mestres que ens enviaven tots els missatges de suport, però us ha afectat tant l’escola? Avui m’acompanyava Maria, i darrere venia Pep i els seus fills, però ens hem extraviat i cadascú hem fet via pel nostre compte. He arribat a l’escola, sí, però ja sabia que no passaria bé el dia, que no ajudaria gaire. La gent m’ho notava i patia, volien que descansés, que visités el metge, que tornés a casa, que m’agafés un dia o dos de descans. Després ja han arribat els vòmits, el mal de panxa, el malestar, la pudor de fang i no tenir ni una engruna d’empatia per aguantar les bromes, tothom em volia elevar la moral, però jo només podia mirar-los, sense dir gairebé res, de veritat, els volia dir: deixeu-me, em trobe bé, però no em trobava bé. Ells també ho sabien. Era el senyal que m’havia trencat, de tants dies enmig d’aquell col·lapse; pep i els fills ja eren a l’escola i feinejaven, el tractor de Vicent ho feia sense parar, la pala amb el camió tampoc no ha arribat, porta tres dies de viatge però encara no ha arribat, ni la pala ni el camió per carregar la runa, així que el fang fa muntons pel pati, torna a dins l’escola, com si volguera repassar una altra lliçó, i Vicent l’havia d’arrossegar lluny, també ha arribat el sinyor Vicent de picanya, amb el seu tractoret, el senyor Vicent és l’amo de l’hort de Montesinos, fa anar el landini a una velocitat de vertígen, «mare, sinyor vicent, que ens xafarà», però ell no ens xafa ni afluixa, pantaló curt i katiuskes, setanta anys llargs, i Paco de borbotó, el tercer dia, que ens envià maria de viverpal fa tres dies per rentar amb la cuba, i uns bidons d’aigua plens de mil litres cadascun, que avui baixava d’un altre camió un amic d’Àlex, de montcada o alfara, hi havia exalumnes de feia molts anys, i Pep basílio, i Roser, i Manel, tots tres de bétera, ahir eren les meues cosines Taronger que van treballar fins a extenuar vius i morts, no sé quantes mares i pares també avui, i l’incombustible Rafa amb tot de material, monos de treball, guants, lleixiu, katiuskes del 45 (que no sé d’on les trau), i els pares de Lluc morelló amb dues motxilles carregades amb granotes de plàstic, guants, protectors dels peus, però avui jo no aguantava res, el cos no em responia, Imma, Càrol i Esther se sentien preocupades per la cara que feia, despús-ahir ja m’ho van dir, va, alegra’t, et necessitem animós, ens fas patir, veure’t així, deia Creu al pavelló nou, que sembla tenir cent anys, però ella venia dels vestidors, amb Sònia i Esperança; també hi havia el seu germà, criminòleg, professor d’universitat, i l’home, Rafa i els cunyats, no paraven, Esperança, Sònia, Àlex, Josep, Neus, Ferran, Celeste, que ha portat la cervesa compromesa, hi havia uns altres joves que no conec i avui no podia ni demanar-los el nom, Jordi i Sandra q. que feien brunyir ordinadors i mòbils per parlar amb les famílies, per atendre-les, jordi és el nostre (!) psicòleg de fa anys, així que li hauré de demanar que m’explique la metàfora del somni amb mon pare -tal vegada era jo, mon pare, que no volia morir-me fins que no enllestim, fins que passen uns altres cinquanta anys d’escola-; he hagut de tornar a casa sense menjar res, res de res, no m’entrava res…, he arribat però el mòbil no parava, tot eren oferiments, ajuts, gent que vindrà dissabte de molt lluny, què necessiteu?, m’he assegut a la tassa del bany, i aleshores ja plorava tant de fang, com podia ser, tanta solidaritat…, a migdia, alguns a l’escola em demanaven quan obriríem, aleshores he aventurat una data, el 18 de novembre, amolle, amb mobles o sense, potser el 20 que farà anys de la primera edició del Tirant.

Tubal m’ha fet una foto, és una imatge que ho diu sense embuts, una imatge i els mil mots  d’una imatge que hem de salvar, per denunciar què passa i què ens ha passat, com diu Juli Peretó, no ha sigut una catàstrofe tan natural; la foto alguns direu que és massa personal -teniu raó, massa- però la situació d’ànim s’havia evaporat, i ell n’ha agafat els trossos. M’havia demanat permís, i jo: fes, fes, però no podré somriure, ni encomanar força, si l’use tota per alenar avui, i encara agraïa la presència d’un camió dels grossos, avui, que ens havia enviat aigües de l’horta, ha vingut l’encarregat, el cosí de Jaume palop, i aleshores hem vist que l’aulari de baix ja ensenyava els taulells, el color de les parets, i el rellotge ja comptava del revés, deu dies, nou… fins el 18 o el 20.

Fem escola i som escola, fa cinquanta anys que fem ensenyament en valencià, el català de València que explicava Enric Valor i cantava Vicent Andrés Estellés. Però també vivim i ens desvivim per viure en valencià sempre, a tots els efectes, tret quan l’enemic ens apunta o amenaça amb pistola (això ho vam aprendre de Ferran Suay), i encara per tornar més forts i/o subversius. Així que ens hem queixat que molts ajuntaments que s’omplen la boca per les Trobades d’escoles, o per dir que són també part d’escola valenciana, ara només que facen ús de l’altra llengua, en canvi de rebutjar la llengua del país per dir que tenen botes d’aigua, per dir que fan entrepans als voluntaris o per canalitzar un ajut econòmic, si n’hi ha. El rebuig a la llengua, i el retrocés conscient en situacions límit, també apunta en mans de qui som, els valencians, fins i tot els ajuntaments que es diuen amics.

Avui hem tingut una barbaritat d’ajuda durant tot el dia. Hi havia gent que no coneixíem, de joves i de grans, que han vingut per col·laborar a desenrunar l’escola. Molta gent aparca a l’escola, ens demana si ho poden fer, i se’n van al poble, tornen cansats després d’unes hores, però satisfets d’una feinada ingent, d’un coratge extraordinari. Molta gent es queda amb nosaltres. Avui, finalment hem pogut baixar a l’aulari de baix, als vestidors, al magatzem de manteniment, hem baixat a peu pla i hem tocat fondo. No sé quants quilos de fang hem tret a pols, a cabassades, una cadena d’homes i dones extraordinària, jove la majoria, però n’hi havia d’edats diverses. Enmig del fang, que ens arribava fins al bigot, la gent ajudava, cridava, alenava, repartia ordres, consells, i feien passar els cabaços amunt plens, avall buits, buidàvem al pati els cabaços, un pati que s’ha convertit de colp en un toll de fang. Però set dies després, ja n’han passat set, comencem a veure el cel. Continuem sense aigua, però ha tornat la cuba amb un tractor John Deer de noranta cavalls que no para de rentar el que calga. La pala que esperàvem per traure el fang, i el camió, segons que ens han dit, ha sigut aturats i desviats per la UME a un altre indret. De segur que seria més necessari allà (!). Un altre homenot, de més de setanta, ha aparegut amb un tractor i un remolc petit, però l’home haurà fet cent viatges per traure els mobles de tres aules senceres, la rentadora, els armaris vestidors, portes, fustes, cabaços de brutícia que hem anat amuntegant al pati exterior de l’escola. Un tercer tractor ha repassat les passeres per poder treballar amb condicions les màquines, hem fet anar un bomba de fang…  I ves la sorpresa final: han aparegut de vesprada tres bombers que arribaven de Palma: han explicat que estaven farts de perdre el temps, que no els digués ningú què havien de fer. De primer els havien demanat si arribaven de manera oficial. Ells han respost que no, però que sabien que ací els necessitàvem. Aleshores, algú amb càrrec els diu que, sense venir oficialment, només podien agafar una granera i fer com qualsevol voluntari. Perplexos i amb una ràbia que ja coneixem —els incapaços i criminals sabem de sobres com gestionen aquest drama que vivim— els bombers de palma han pegat pel seu compte a ajudar la gent. Han treballat de matí a Aldaia, i ara venien cap a Picanya, per això han entrat a l’escola -un bomber de valència els havia parlat de nosaltres. De fet, nosaltres ja els encaminàvem a llocs on els necessiten amb més urgència: però abans d’anar-se’n, els he confiat que l’escola fa intercanvis amb palma, i els dic de quina escola germana es tracta… Ah, si, em diu un d’ells: els conec, n’he sentit a parlar, una escola subversiva (!).

-Què fem, mestres?, els deixem traure fang o els convidem a volar?

Només perquè vivim la llengua com una cosa normal, com l’aigua, o el pa, o fins i tot el vi, hom pensa o ens diu o trabuca que som subversius. Ves on ha arribat la idea que, defensar els drets, entre més la llengua, ja és d’escoles subversives. El tarannà general no es que allò subversiu siga el tracte denigrant que patim els valencians, i els mallorquins, per part d’espanya, i aquesta pandèmia de fang n’és l’exemple perfecte del que passa entre els responsables polítics, institucionals, judicials, dels mitjans o de l’empresa… Sinyors, però què subvertim, nosaltres?, si és justament el contrari: elevem la llengua, el patrimoni, l’educació, l’humanisme, però també la ciència o l’ètica… Això és subversió, o hauria d’ésser la normalitat de l’escola del país?

*Cada nit, sembla que ja passa fa dos dies, dels casals fallers d’algun poble, s’eleva el volum de l’himne “subversiu” dels valencians de falla: per a ofrenar glòries a espanya: però quina poca vergonya, ara, després del que espanya ens escanya, que l’exemple el viuen en directe centenars de milers de veïns de l’horta sud_versiva! 

Em diu un amic que això serà per adobar l’ensortit que van passar aquells pirates de borbons, que volien venir a pixar en territori moll, diumenge! Per això, uns quants botiflers voldrien que l’himnus domestiqués la irreverència contra espanya.

«…Caputxeta Vermella es despullà i es posà entre els llençols. Que estranya es veia la seua àvia sense camisa de dormir!

Li va dir:

-Quins braços més grossos tens, àvia!

-Són per poder-te abraçar millor, menuda.

-Àvia: quines cames més grosses!

-Són per córrer més de pressa.

-Àvia: quines orelles més grosses!

-Són per sentir-te més, menuda.

-I quins ulls més grossos, àvia!

-Són per veure’t millor.

-Àvia: I quines dentasses!

-Són per menjar-te millor!

I dient aquestes paraules, aquell Llop malvat es llençà sobre la pobra Caputxeta Vermella i la devorà sense gota de llàstima.»

Hom podria pensar que la realitat que vivim no s’assembla gaire al conte de caputxeta; sí, teniu raó, justament no s’assembla gaire perquè la nostra realitat és més dura encara, i el llop, el ramat de llops que ens devoren, són pitjors que no els podem imaginar, perquè són tan reals i malparits que deixen el conte en la banda de les dolceses no descrites ara mateix.

Ahir van venir els llops a passejar-se per paiporta, estarrufats talment els amos del món, guiats i custodiats per cotxes oficials, en passar per un carrer net, preparat expressament perquè pogueren lluir els ullals, davant les ovelles. Però ves que caputxeta es va deixondir de colp, inesperadament es va revoltar contra la llopada: no ho esperaven, el rei destronat i els presidents de la fava i el fesol, que el poble se li llancés a demanar-los explicacions: amb la cua entre les cames, van pegar a fugir socors ajudeu-me: traieu-me d’ací, malparits!, udolava el llop que es va quedar amb gana de lluir la cresta i fer-se l’amo del món valencià. I tota la còrrua d’inútils va pegar a fugir per on havia vingut. I els mitjans espanyols es queixaven dels valencians —aquests tampoc no ho esperaven— que s’havien revoltat i es negaven a ser devorats un altre colp: però com!, bramava espanya, que els valencians no volen ser devorats pels nostres reis i jutges, on s’és vist!

Mentre tot això passava ahir diumenge, a migdia, em van passar un mòbil i allà hi havia per vídeo-conferència la mestra Rosa, una de les mestres fundadores de l’escola, passant-nos els ànims als mestres, encoratjant-nos a continuar, a deixar l’escola neta, naturalment. Ací també me vaig emocionar, perquè tots dos, ella i jo, ens vam reconèixer com si tinguérem trenta anys menys, joves i coratjosos com aleshores. En favor de l’escola i de la llengua. Ai, la llengua, sembla que en situació d’alarma, n’hi ha qui pensa que la llengua dels valencians no serveix per demanar auxili, per comunicar un compte d’ajut, per sol·licitar més col·laboració: fins i tot l’ajuntament de picanya se n’oblida i es passa a l’enemic, a la llengua dels llops, dels que voldrien devorar-nos sense gota de llàstima. Quin cabàs d’incapaços, mare! Com si cinquanta anys d’escola no serviren per salvar-nos: a vore si vindran els espanyols, a explicar-nos com es fa  la ‘o’ amb un canut.

Sis dies després tenim un equip de voluntaris formidable, i el mestre josep, que ha pogut eixir de torís, continuem sense aigua: visca la ume, els milers de militars, el rei, i els altres coiots… Així que rentem amb l’aigua estancada dels soterranis, amb l’ajut de les bombes. Sort que maria, una mare viverista, ens ha enviat uns treballadors amb un tractor amb cisterna de tres mil litres d’aigua neta a pressió: els homes han estat jo no sé quantes hores ajudant-nos a rentar, a netejar l’escola. Demà tornem!, perquè avui hem aconseguit de buidar gran part de l’aigua estancada a l’aulari de baix: hem baixat a peu pla: oh, mare, quin desori! mobles, armaris, instruments, eines, màquines, tamborets, les aules de tecnologia, plàstica i teatre ja no hi són: hem acabat de fang fins al capdamunt, així que, quan hem parat, n’hi havia que en portava pels set forats del cos: aleshores l’un treia malles, un altre bragues, un tercer samarretes o banyadors, tot de peces eixutes que la gent agraïa com si hagués descobert el tresor d’alíbabà. Un altre crit d’alarma ens ha fet eixir corrent al camí de l’escola; el trànsit que havia descobert aquell pas -un dels pocs entre picanya i el món- s’havia col·lapsat: hem hagut d’obrir tots els patis durs de l’escola i deixar passar els cotxes: després han anat eixint els de l’un sentit: cap a alaquàs, i després, els altres cap a picanya, no sabeu quin sidral, els crits, els renecs, i encara semblava que la culpa fóra nostra, que volíem atendre tothom i tenir ales per començar a volar per damunt els núvols: ahir havíem adobat el pàrquing gran, per rebre ben prompte les famílies, però no sabeu com ha quedat ara, després del xafarranxo. Sandra els haurà dit, alegreu-vos vosaltres, que teniu cotxe, malparits, que els nostres són allà a l’infern!

Avui també ens ha visitat la premsa. Oh. Cal explicar al món què passa, perquè el món escolte en mans de qui estem els valencians, a dreta i esquerra.

En tancar l’escola, he apropat sandra i  jordi a la rotonda d’entrada a picanya, el sidral de nou en aquell indret no millora de cap manera: és la porta de l’infern de Dant: jo me’n tornaré pel camí de riba-roja, a cercar botes d’aigua i granotes de treball: no en trobaré cap, però després al poble em proveiré de material per demà: veuràs quin regalot que portaré a l’equip. Jo me podré dutxar a casa amb aigua, fins i tot amb aigua calenta, tindré llum, sopar calent, i un café que farà el miracle final… allà als pobles de la zona zero, tot això encara és una utopia en molts barris, sis dies després, no saben quants dies més durarà l’angoixa, molts, la gota i la indignitat d’uns equipaments i infrastructures de tercer i quart món, si són a compte d’espanya.

-Però, tu, per què expliques tot això cada nit?

-jo?, jo?, 

aleshores recorde estellés i el seu coral romput, uns versos…

Sisé dia de campanya i supervivència: de primer, sort que ens hem salvat més que no en pensàvem. Després d’escoltar els milers d’històries d’una gernació de famílies afectades, que només n’hi haja uns centenars de morts serà de pura xamba, que hagués dit joan fuster. Com més va, allò que ens arriba de les famílies és més corprenedor: el nostre equip de mestres ja han enviat correus a casa, a cada casa, per demanar com us trobeu, què necessiteu, com us podem ajudar…, l’equip de psicòlegs també ha enviat diversos missatges a les famílies…, perquè tingueu el suport que necessiteu, no dubteu a fer-ne ús: