Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Històries de Bétera: l’aixadeta i el muscle

0
Publicat el 22 d'agost de 2021

«Ara, doncs, no em trobo tirant d’aixada ni arrancant verdolagues, sinó escrivint sobre el camp, una confessió de debilitat per la qual els llauraors més joves i vigorosos em poden plànyer o desdenyar amb raó. Escric sobre el camp perquè, com qualsevol altre llaurador que haja passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per tirar endavant la meva feina de manera eficaç.» Adaptació de Apologia d’un matemàtic de G. H. Hardy, per a una futura tesi sobre l’apologia del llauraor de bétera.

 

En aquella frase falsament visionària “tots els xiquets de Bétera arriben amb una aixadeta al muscle” hi ha continguda la filosofia d’una part important dels valencians, fins i tot d’una majoria del conformisme que tan mal fa a l’esperit i fins i tot corseca els drets humans mínims. Hi conté, sens dubte, una foto mural de valencianets somrients davant un quadre gros, tan gros que ocupa tota valència fins a ademús, d’un paisatge amb taronges, barraca i barqueta i tot de gent feliç somrient i agraïda als amos que són darrere el cartró del fons, robant-nos. Darrere mateix de tanta felicitat, els xiquets ja s’han fet grans, molts encara estudien, que pensen que els servirà per formar part d’una brigada municipal que agranarà els carrers, tallarà les herbes de les redones d’entrada al poble o pujarà els rosers del poliesportiu municipal, en canvi de camps abandonats, camins plens de clots de ruïna i els pares desocupats perquè no troben la manera de tirar endavant amb el robatori que cada dia els passa factura: els espanyols s’emporten els impostos, ens fan pagar els interessos d’allò que ens roben i encara ens demanen que els tinguem preparades les platges per quan l’estiu els aprete el viure de la meseta malparida on han plantat la seua falla capital. Fins i tot d’aqueixa metàfora, ves si la imatge de l’aixadeta farà mal anys i panys, Àpunt en farà notícia i els riurà les gràcies, de lladres i borbons. Lladres i borbons, per cert, podrien ser també en el quadre mural, en un retrat familiar somrient, si són els que s’omplin la panxa i els bancs suïssos amb el botí més gros.

 

La parella d’estris, la femelleta sota el braç i l’aixadeta al muscle, bé que combina per romàntica la feina i la festa. Sens dubte, que no volem esgarrar la imatge d’un nou sorolla del segle XXI, malgrat que d’una estètica més dubtosa i menys crítica. La feina i la festa que cantava el poeta Miquel Duran de València, de la qual en parla el mestre Ferran Zurriaga en el seu magnífic llibre La vall d’Olocau Marines i Gàtova, un testimoni històric que és, aquest sí per honestedat i decència, un cant seré i sincer contra la imatge tòpica dels valencians i la burla que amaga al darrere, l’aixadeta al muscle, de vegades inconscient en algunes ànimes tan càndides. Però, a aquestes alçades de l’invent humà del big bang, de Nosaltres els valencians, del Mural d’Estellés, o del governs talibans d’arreu, ja no confiem en la candidesa humana, sinó en la mala llet de fer-nos passar aigua per cassalla, i ves si la inconsciència dels valencians ens ha fet mal que encara ens dura la ferida. I tant.

Els valencians encara conservem el ganivet ben clavat a la panxa. I d’aquest patir del segle XX, com diria Anna Akhmàtova, ja n’hi ha massa morts i mutilats, tot de víctimes anònimes i amb nom propi, per continuar jugant amb versos amables, que els perdonavides són els primers a renegar i a demanar-nos què volem ara, tant bé com viuen ells.

Al muscle caldrà posar un pegat d’oli per asuavir tan de dolor com causa el viatge iniciàtic amb l’aixadeta, caldrà avisar les mares perquè descarreguen de tanta responsabilitat els fills, no acaben fent-se mal amb l’eina del camp, hom podria visitar la cooperativa i uns altres bars igualment nobles per destriar les converses dels últims mohicans del camp valencià, inclosos els de bétera: voldríem enganyar-nos que l’últim dels pisos de l’infern de Dante no fos ací mateix, a bétera, i a tot el camp valencià del nostre país, no fóra que deslluïm la foto, la postal del visionari, l’idil·li pastoril pur verge net d’un xiquet amb la seua joguina més estimada.

—Però, i si l’aixadeta, a més de tallar blets i cànems, valgués per tallar colls dels lladres que ens roben la terra i l’esperit de ser valencians de veritat?

[continuarà]

 

Històries de Bétera: final de festa

0
Publicat el 21 d'agost de 2021

Demà serà la vuitava i la festa dirà prou, en realitat ho dirà la no-festa, o potser que no dirà res, perquè hem deixat passar els dies. l’un darrere l’altre, sense poder celebrar gairebé res, res de res, de la festa ni dels majorals de Sant Roc. Així que enguany, com l’any passat, el tràngol final serà menys tràngol, que no haurem d’acomiadar res. Qui no s’aconformarà és perquè no ho voldrà fer. Al remat, la depressió post festa major serà sens dubte mès dòcil, ben allunyada d’aquella eufòria dels primers dies, quan fins i tot la televisió va voler explicar la festa de bétera sense la festa. L’ésser humà és capaç d’animar-se davant un esdeveniment nou o extraordinari només per elevar l’ànim i trencar amb la rutina.

Amb la pujada de l’ànim, hom va dir davant la càmera que els xiquets vénen aparellats amb dos objectes que defineixen com som a bétera, a més de ser bocamolls en allò d’explicar als forasters que som de bétera fins i tot abans de presentar-nos. Tan se val, això encara tindrà una pena menor, fins i tot una no-pena, però dir que tots els xiquets de bétera arriben amb un coet baix del braç (l’home va dir una femelleta), i una aixada al muscle és, no caldria consultar-ho amb un psicòleg gaire afinat, agosarat, fruit de l’esperit positiu en clembuterol: la segona dossi del vaccí ha provocat més canvis en els comportaments que no s’han anunciat per no espantar els jubilats.

El coet és més prompte un tòpic sense gaire efectes negatius, el foc és un indicador de la festa de molts pobles valencians, així que la imatge fins i tot podria ser divertida, una metàfora estiuenca molt valencianota: els xiquets ja venim de parís amb ganes de molta festa, sobretot, i de poca feina, per com va l’ocupació i l’interés dels governs a plegar els mitjons en canvi de pagar sous de misèria al jovent que es busca la vida de repartidor, encara per pagar-se els vicis mentre estudia i es forma i es prepara per arribar a fer la mateixa feina per la mateixa misèria, però ara amb el títol de grau superior.

Però l’aixadeta, l’aixà o la lligona al muscle ens ha agafat desprevinguts. Fóra com dir que el noranta per cent del jovent del poble és o voldrà ser llaurador, com a poc, malgrat que la realitat és tan oposada com decepcionant. Ni el 5% d’aquest jovent es dedicarà al camp, i d’aquest potser que l’1 tinga veritable desig per aquest treball. La resta és enganyar o pixar en un test badat. Potser que el pes de l’aixada al muscle fa desdestimar l’ofici en agafar edat i seny, o potser perquè no s’agafa mai, tant de seny, la decisió ja es pressa d’avantmà.

No sé quants llauradors de bétera, dels joves menors de cinquanta anys, o més grans de setanta, per posar dues faixes d’edat atzaroses, són convidats a parlar en les escoles del poble, o a l’institut, sobre la vida del camp, l’ofici i els avantatges de treballar la terra i tantes recompenses com regala aital vida. O quants dels joves de l’1% de l’estadística que han triat voluntàriament viure de la terra els ha demanat ningú per què ho han fet, de destinar el seu futur a portar tota la vida l’aixadeta al muscle, perquè la lliçó pogués servir a més joves que van desorientats o perduts o sense saber què faran els propers trenta anys, mentre viuen a casa dels pares sense més horitzó que la ruïna moral i anímica.

Jo imagine els xiquets, tots els nats els útlims cinc anys a bétera, que ja hauran pegat foc a la femelleta (un pare coeter voleu que no prove com és aquell coet que duia el fill!) o que potser l’hauran guardat en una vidriola del “monte de piedad” (la caixa d’estalvis dels valencians tenia els dies comptats amb aital nom) mentre  cada nit li trauran llustre a l’aixadeta amb un drapet i un xorret de sidol, esperant de tenir la força i la destresa suficient per anar al camp a fer cabets i cercols als camps dels iaios —els iaios indígenes sioux o resistents—, això si encara els camps no són abandonats o erms o deixats a la dula, la mare que va parir al visionari de la festa. Fins on no arribarà el mal que farà una càmera de televisió i un micro, abans que la festa, la no-festa en realitat, no tanque el cicle festiu al poble.

 

Històries de Bétera: talibans

0
Publicat el 16 d'agost de 2021

La no-festa a Bétera ha causat un estrall de desànim generalitzat. El goig de tancar un any de treball dur, enmig d”una pandèmia que molts volien dissimular o comptar com gairebé dominada; tancar-lo amb la festa, l’any,  no ha sigut possible per segona vegada. El desastre del desànim s’ha instal·lat arreu en la vida de poble, més fàcilment que no el confeti, que de vegades dura anys i anys, per molt que l’agranes. L’onada de calor d’aquests tres dies de festa major no ha ajudat a mantenir-nos vius de cap manera. Al gos pollós tot són puces i els colps li cauen gratuïtament i arbitrària: el preu de la llum, el  canvi climàtic, el foc a l’Espadà, la corrupció centenària espanyola, el cotó de les valls, la ruïna premeditada de madrit contra valència, sembla que res no vulga salvar-nos d’una situació que va convertint-se en la desil·lusió del viure d’estiu. Quines vacances, xa!, i encara ens en queden quinze dies.

La cirereta internacional l’esbombaven ahir tots els mitjans, fins i tot la majoria de l’extrema dreta, que durant anys van atiant a consciència la violència contra els demòcrates: els talibans tornaran a governar l’Afganistan. Ací i també en altres països que els fan suport i els envien recursos. Potser que siga la pitjor de les notícies de l’estiu i de l’any, al costat de la situació al mediterrani, a síria, a palestina, al marroc, al sàhara, a haití, a centenars de camps de refugiats, de desplaçats, de desgraciats del món. Però els talibans governen amb màximes que prohibeixen els drets humans per damunt de tot, on la vida, sobretot de les dones i de les xiquetes, no val un quinzet. On el terror és llei.

D’això, mostrar el desànim al poble perquè no tenim festa, la festa i les vacances que voldríem, i comparar-lo amb el dret a la vida que acaben de perdre totes les dones d’aquell país és d’un zel gairebé criminal, només de pensar-ho. Però justament perquè costa tant de mantenir-nos ferms en els principis, en els ideals, cal també en la festa, i en la no-festa, no oblidar-nos del patiment al món, perquè les conviccions també siguen davant l’acció lúdica o festiva. Perquè la festa és necessària sempre, com el treball, com un compromís social i polític ferm. Sempre

De talibans, a espanya n’hi ha a manta, que ens roben, que ens envien la repressió, que governen contra la llibertat, que abusen i es vanten d’abusar-ne, als mitjans, a tot el poder judicial sense excepció, al govern psoe+podemos, a l’església, als militars, i encara se’ns burlen dient-nos que cal més inversió en casernes, en armes i restriccions democràtiques. És veritat que no sembla, i només no ho sembla, tan descarat com aquella amenaça del prototip talibà afganés, que han consentit uns quants països amos del món, amos al segle XXI, russos, xinesos, cataresos, americans, saudís… A menor escala, de desgraciats que són, deixeu-me fer aquest incís: voleu dir que les empreses d’energia espanyola no són talibans purs contra un dret fonamental com és l’electricitat? I qui els ho ha permés, redell, uns altres talibans de corbata o de cabells despentinats?

En canvi de tot plegat, a bétera el disgust és a taula, a cada taula del dinar i del sopar, per una samarreta coenta com un all, per voler destacar més un tal “francis” que no Sant Roc, per la mort del coet, per amagar les alfàbegues  clandestinament, fins i tot per l’avorriment festiu que significa no dir prou, a tanta submissió. Ves on ha arribat el desficaci, que ni els forns no fan prou orelletes per apaivagar aquest desànim estiuenc.

Post: avui és Sant Roc, que segons la tradició és el dia més gran de la festa major a Bétera. No venen ni el pa, avui, que ahir el van donar doble. Sí, joves, els majorals són de Sant Roc, però recuperar la identitat ens costarà no sabem quants queixals nous. I molts anys de talibans.

 

Històries de Bétera: la coca del forn

1
Publicat el 4 d'agost de 2021

Els miratges de la certesa és un llibre que ha escrit Siri Hustvedt, un assaig personal sobre ciència, pensament, raó i metàfora, que fa un repàs de Descartes a l’actualitat d’un centenar de científics que hi posen cullerada sobre les preguntes fonamentals de la vida, filosofia i ciència. Siri Hustvedt és americana, assagista, novel·lista que va guanyar i acceptar el premi Astúries —el premi porta el nom d’un borbó feixista, però ella és una feminista, escriptora americana, per tant democràtica i liberal. No sembla que va tenir en compte la ideologia en acceptar el guardó espanyol i tancar els ulls abans de començar a escriure un altre llibre.

Avui ens hem menjat una ensaimada de Mallorca que no era de Mallorca, malgrat que podria tenir aquell ADN de les Illes, una coca delitosa, diria que millor que moltes de les coques de mallorca (exceptuant-hi aquell dos forns de nom propi) amb una crosta que no era ni seca ni dura, tova com alguns dels cervells dels quals parla l’escriptora americana quan fa referència a éssers capaços de resistir i sobreviure davant l’adversitat en canvi d’altres que acabaran eliminats o eliminat-se ells mateixos. La coca del forn d’Avià era ben exquisida  i tothom que n’ha menjada n’ha parlat amb excel·lència. Conclusió: aquesta coca perdurarà, s’hi farà resistent, sobreviurà a l’embat dels dolços industrials i les modes alimentàries plastificades.

En la primera part del llibre, els miratges…, Siri Hustvedt fa un recorregut de noms propis de primera línia, Descartes, Vico, Cavendish, Whitehead, Russell, Kuhn, Darwin, Galton, Mendel, Wastson i Crick (ací oblida Rosalind Franklin a qui li van pispar el nobel i la feina, aquests espavilats), encara no sé quina és la seua intenció, en aquest recorregut científic, si n’hi ha cap envit al qual voldria portar el lector, ella, malgrat que Damasio diu del llibre que és immensament agradós, o n’hi ha qui diu que és una altra porta a la llibertat (dels borbons?), encara no he desllorigat el sentit total de la lectura si no és per redescobrir un centenar de noms propis que han bastit la ciència dels últims 1.000 anys, per acabar-nos convencent que les preguntes són més importants que les respostes, que només els grans noms de ciència són capaços d’una recerca que ens lliurarà respostes convincents que romandran en el temps. Però no gaire, no us penseu viure sempre, perquè un altre científic vindrà a avançar que l’última de les respostes tampoc no era gaire convincent ni perdurable.

—per cert, vosaltres recordeu quina és la primera pregunta de Descartes? era sobre la matèria dels éssers humans?, sobre l’existència?, on anireu ara a cercar-ho?

Perdurable i immortal romandrà aquest coca exquisida del forn d’Avià, si la seua fórmula i les mans que l’adoben es mantenen ferms, de cervell dur, resistents a tots els atacs o peixets convertits en guardons per domesticar els intransigents i convertir-los en dòcils víctimes del sistema, un colp s’ha alimentat i embotit el seu ego liberal, americà o feministi.

A l’última pàgina de l’assaig, apareix una frase qte també és una oració o predica de Simon Weil: “el dubte és una virtud de la intel·ligència.” Acaba Siri Hustvedt dient-nos que cap idea, obra d’art o descobriment de ciència, s’ha creat sense el dubte. Per això ella el considera també una necessitat, de la pròpia intel·ligència.

En el terreny popular, portaré aquest dubte o reflexió a decidir si la coca d’Avià, malgrat que té tots els adn’s de mallorca, és més bona, o tant bona, o igualment delitosa, com la millor de les ensaimades d’aquells dos forns de Palma dels quals no he posat el nom. Aposta que ho faig.

Històries de Bétera: poetes

0
Publicat el 3 d'agost de 2021

Som ací dalt, al nord, davant un paisatge cereal tan ben segat que hom podria comparar el llaurador i l’ofici amb un matemàtic pur, de la geometria de la terra, del cor mateix, davant una línia de muntanyes que apunten, encara més al nord, nord enllà. Farratge per a les vaques ecològiques després de vedelles: s’hi ven tanta carn com vulgues comprar, al pedraforca en lots, al porxo de pinell, al soler de prexiana, però també trobaríeu formatges i brulls, de cabra, o carn de xai de farreres, i més vedella a ecortada, i encara si us fixeu trobareu pèsols negres, i nyàmeres, o creïlles ecològiques i tòfones… Dins un llibrot de famílies i productes classificats per comarques i bon gust. No sé si els valencians serem capaços d’ordir una cosa així, vull dir un llibre en valencià amb tot de productes que ja sabem fer però no sé si sabem vendre’ns, per estalviar-nos de passar per mercadona i avorrir què mengem i a qui ajudem a mantenir els petits negocis familiar que les grans cadenes saben fer malbé i arruinar amb tanta traça.

Davant d’aquest paisatge, doncs, els productes poètics també naixen de la terra, he començat a llegir El llapis amb què escric, una selecció de poemes d’Anna Swirszczynska,  editat per edicions96 amb traducció estudi i notes de Josep_A. Ysern. La propia poeta obri el llibre amb una declaració curta i d’interés, una declaració de perquè escriu o sent què escriu, i debat el sentit d’escriure poesia: “devia tenir uns catorze anys, quan vaig començar a escriure un himne a la misèria.” “Vaig veure la pobresa rural”, “El contacte amb la terra em cal, com a persona i com a escriptora, i es reflecteix en el que escric.”

Algunes de les lectures de vacances peguen en tan intenses, si la tria és d’un atzar que dius: què m’emportaré en la maleta dels llibres, si faré vacances durant una setmana en un mas del nord?, davant uns camps on les vaques van vénen i ens miren atónites, ens descobreixen turistes casuals, d’un camp en un altre, dels tarongers del nostre terme a bétera a aquests camps de pinso o forments o garbes de palla,  ja ho demanarem al pagés, si ens el trobem baixant al poble.

Però tornem a la poesia d’Anna S.

Proteste: Morir / és la feina més dura / de totes. / Els vells i els malalts /haurien de ser-ne eximits.

Jo afegiria, i els amics.

El relator d’aquest poemari que m’acompanyarà aquest dies, ja vaig descobrint-hi petites joies sense miraments ni finisses, diu així: Anna Swirszczynska o l’amarga joia d’escriure. Per cloure aquest primer apunt sobre poesia i vida i terra i camp, us deixe un últim poema del qual el mateix traductor assegura que només amb aquest poema, la poeta polonesa ja tindria dret a l’olimp o a la Casa Akhmàtova:

Rente una camisa

Rente per última volta la camisa

de mon pare, que ha mort.

La camisa fa olor de suor, recorde

aquesta suor des de la infantesa,

tants anys

li he rentat camises i calçotets,

li les eixugava

al costat de l’estufa del taller,

se les posava

sense planxar.

De tots el cossos del món,

animals, humans,

només un feia aquesta suor.

la respire

per última vegada. Rentant aquesta camisa

l’anihile

per sempre més.

Ara

d’ell en quedaran només els quadres,

que fan olor de pintura.40

 

He deixat el número de la nota perquè quan compreu el llibre, el llapis amb el que escric jo el vaig trobar a la llibreria Fan Set, a València, no us perdeu aquesta lliçó de vida en prosa, un dels grans poemes de comiat de la literatura universal del s XX, segons Isern. No us farà gana de llegir-la, ara? No?

“el poeta té grans ambicions. Somia […], creu que podria salvar la humanitat amb un poema i té greus remordiments perquè encara no ho ha aconseguit.” Anna Swir

 

 

 

 

Històries de Bétera: guies!

0
Publicat el 1 d'agost de 2021

Anit la notícia era la mort del pilotari més gran de tots els temps. Paco Cabanes és per a la pilota com la suma de Messi+Pelé+Cruiff, pel cap baix, perquè mai no havíem tingut ningú capaç d’aquell estil, intel·ligència i força combinades, compromís i identitat, en un home de la pilota que en un país normal, amb estat propi, hagués sigut una de les coses més grans que ens haguéssen passat als valencians. Ves si la cosa era grossa!

En una de les moltes partides jugades a Bétera, el trio de davant era boníssim, l’estil d’Eusebio al rebot no ha tingut gaires imitadors en en el segle XX: i Eusebio, que hom deia que no es gastava ni un quinzet en aigua, rebia unes pilotades d’una força que ell clamava, encara del rebot: però eixe què vol, avui! (en referència aquella vesprada a Bétera, al trinquet d’Alberto, abans de vendre’s l’anima al dimoni especulador de la construcció, per culpa d’un ajuntament incapaç i antivalencià.

Supose que Toni Moyà ja farà articles i reconeixements, com va fer aquell llibre extraordinari que hauria de ser a totes les cases honestes del valencians, així que jo parlaré d’un altre prohom valencià com n’hi ha hagut pocs al segle XX i XXI, a València: anit al panteó de l’ermita de Bétera una trobada de quaranta emmascarats va posar la primera pedra del que serà l’edifici republicà i valencianista en favor del consell de la república: el parallamps d’aquella cúpula blavenca dormitori dels marquesos de dosaigües, servia per enllaçar tecnològicamet amb Brussel·les, amb un giny tecnològic que no hauries pensat fa uns anys que fos possible.

-Bon dia, comnpanys, m’escolteu? —demanava en Toni Comín—. Bétera, ací brussel·les!

La delegació valenciana del consell de la república ha començat a dibuixar una altra realitat possible: no sabem encara com ens podem deixar robar la casa i l’esperit i no plantar cara contra espanya i tota la patuleia de lladres i polizous que la governen. Però n’hi ha que no es rendeixen mai. A l’ermita de Bétera, ves. No es rendeixen mai. Mai.

Oficiava la prèdica i la direcció de la cerimònia en Josep Guia, matemàtic, lingüista, polític, fundador de no sé quantes gestes en favor de la llengua, del país de la independència dels valencians: un home imprescindible si volem estudiar què ha sigut i és el país valencià els últims setanta-quatre anys. A l’ombra d’un noble valencià de Bétera, marqués i barroc, pep ens va explicar l’espill de barcelona i valència, la doble mirada d’una identitat germana i indivisible, malgrat els esforços espanyols i feixistes per trencar-nos el vidre i l’horitzó a curt termini.

Va fer-nos una oració divertida, laica i cultural per demostrar com som d’indivisibles els catalans i els valencians, malgrat els esforços i els diners i els recursos del pp+psoe. Corrupció. Corrupció contra els drets humans. Que no ens dobleguen que no, que mon pare ja ho deia, que les branquetes de lledoner es dobleguen i doblen i es dobleguen però que no es trenquen ni vinclen.

Josep Guia és un incombustible fora mida, d’oratòria lúdica, articulada, sòbria i barroca, com la pròpia presència del marquès, un home incansable al qual no agrairem prou l’aire net i l’ozó lliure de pols i anruna. No sé quantes hores vam xarrar, a cobert dels pins i els xipresos de benvinguda: en aquesta ermita, va dir en guia, he estat tres o quatre vegades a lo manco. Però sense mascareta, no com hem fet avui, per acomplir amb els requisits d’una república neta, honesta pulcra i culta.

—Quina bona família, quina cosa més divina, a fora a fora el dimoni! (diu una de les casetes)

Una dona jove que havia baixat de Lleida es va quedar aspatarrada i no es va estar de dir: quina força que ens trasmeteu els valencians, quan sou d’aquest calibre. Potser que ella es pensava que els valencians tenien tots aquell esperit de c0mbat del pep, que només amb la meitat i amb una vintena com ell, potser que el nostre envit fóra a curt termini un aconseguiment tan realista com necessari. No us espereu a escoltar o llegir què diran els espanyols de tot plegat. Fem camí, endavant, amunt a munt muixerangues, no perdem quin és el nostre objectiu, si la llibertat és l’únic horitzó comptable. Bàsic.

—Els jocs florals, les fonts, els miquelets, les televisions, Fuster o Pla…, però si els valencians hem tingut dos papes i un Ovidi!

 

Històries de Bétera: descolonitzar-nos

0

“Aquest llibre, descolonitzar la ment, és el meu comiat a l’anglés, com a vehicle de les meues obres. D’ara endavant, escriuré sempre en Kikuiu i suahili.” NGUGI WA THIONG’O

 

Si no ho heu llegit, jo mateix vos ho recordaré: el funcionari gros Valentín Almansa, l’alt representant espanyol contra els llauradors valencians, es va burlar dels llauradors a Almassora, en dir-los que no visitaven prou els camps, que no hi posaven prou interés, que no s’esforçaven suficient. Aquelles paraules arribaven a l’auditori de Bétera via mòbil per la veu d’un dels llauradors valencians atònits, que ho llegia com un titular de premsa que, foteu-vos d’una nòria pegant voltes, durant anys aqueixa premsa també s’ha burlat del camp i dels llauradors fins que li ha rotat, entrenada a viure de la colònia de subvencions feixistes que atiaven l’odi cada dia.

Us pensareu que no passa, que la nostra ment és lliure i descolonitzada, però no és així. La ment és una cosa complexa i amb els valencians la complexitat i l’acomoplexitat es dispara: perquè els llauradors valencians, per agrair unes paraules tan delicades i càlides d’un funcionari espanyol, abandonen la llengua pròpia dels seus pares i comencen a parlar tots —vaig dir que hi hagué una sola excepció?— en la llengua que se’n burla, que ens ataca, que ens nega la feina i l’esforç que suposa mantenir el paisatge valencià net d’invasors. El camp és un dels paisatges principals que més ens estimem, així que ja podeu fotre’ns de la platja, de benidorm i de la mare que el va parir, aquell exabrupte edificacional tan marcià.

I afegiu que uns quants dels llauradors, que es creuen éssers elevats encara més que no uns altres, éssers més ferms, d’una mà de ferro, lluïen a la mascareta la mateixa bandera que, casualitats de la vida rural i militar, obliga els valencians a pagar més impostos a espanya, a rebre menys serveis i a acceptar que la casta borbònica puga gastar en pius i figues mil vegades més en una setmana que es gastarà aquell govern en la defensa del camp valencià a lo manco en cinc anys.

NGUGI ho diu d’aquesta manera: “de primer ens van robar les economies dels nostres països, despré ens van imposar la llengua d’ells, també ens van furtar els tresors  artístics (la dama d’elx seria un exemple valencià de robatori) per decorar les seues cases i museus, i finalment van obligar els nostres millors talents a fer ús exclusiu de la seua llengua i cultura, perquè consideraven provincià o de menor talla, la riquesa de les nostres pròpies llengües africanes.

No sigueu faves i no cerqueu cap similitud. És una escopinada, home, perquè la colonització ha funcionat sempre igual, a tot arreu i en tottemps. Els valencians i el nostre país encara és colònia esclava d’un estat que no ens ha estimat mai, si no és per robar-nos.

Si voleu baixem al terreny comercial, per exemple, i l’arrodonim amb un dels símbols preferits del terme, el taronger i la taronja, sens dubte, l’exemple del qual parlava. Almenys durant els últims cent anys la taronja representa també el nostre poble, més que no la vinya o el secà. Si bé n’hi ha que ara han plantat garroferes (pocs exemples), l’extensió del taronger fa anys que predomina i domina horitzó ací-enllà.

Encara n’hi ha que passen per Mercadona de Bétera a omplir els carros, per exemple, bo i sabent que els llauradors d’això no en trauen res: ni en trauen res altres empreses locals, ni comerços ni dependents: una altra cosa fóra acceptar que mercadona comencés una campanya a bétera que es comprometés  a quedar-se tota la taronja amb cotonet, tota sense excepció que siga bona de menjar, malgrat que puga tenir unes formes irregulars que podrien desorientar els asidus a aquell espai. Però mercadona no fa broma dels seus guanys generosos, i del llaurador valencià se’n riu com dels pecats del piu ho feia el nostresinyor. Per mercadona, abans espanya que valència, abans aquella marca que ser genuí, abans enfonsem el camp que ens deixem perdre un euro, un ral, un quinzet. Hom diria si té res a veure anar a comprar a segons quines botigotes amb la colonització de la ment: i és que la ment, ho havíem dit, serà una de les coses més complexes de l’esser.

Però, per descolonitzar-nos, què podrien fer els veïns de Bétera, si no volen anar a mercadona?

 

 

 

Històries de Bétera: el Delottococcus

0

L’ajuntament de Bétera va convocar tots els llauradors empadronats, lliures o no, a una reunió informativa sobre el cotonet de les Valls o cotonet de Sud-Àfrica o Delottococcus aberiae. Convocats a la casa de la cultura o palauet, que l’espai era més gran, més fresc i més elevat. Hi assisteixen uns quants joves, que el camp encara té futur, o sembla que volen veure-li la cara, almenys des del mòbil, o de dalt d’un tractor digital, que ja n’hi ha que els guien sols, o bé en les rutes maldites del colesterol, que la gent camina i camina i camina, sense fre ni límit, pel terme i l’arrabal. Però una majoria són llauradors grans.

A l’escenari hi ha una taula de quatre. La batlle presenta i explica que, a partir d’ara, cada dimecres els llauradors tindran assessorament sobre el camp, que el seu partit vol defensar l’ofici més vell, potser perquè és qui encara mou una economia important al terme, directament i indirecta. No diu si l’assessorament anirà combinat amb el desastre dels camins que ens porten als camps, perquè l’abandonament és de ruïna. Les altres tres ànimes de la taula, l’un és tècnic a Borriana, l’altre un representant dels Petits llauradors, a Pedralba, i la tercera representa la part de la conselleria i la sanitat vegetal. El resum és que tenim cotonet, sobretot lingüístic, perquè tothom a partir d’ara xarrarà castellà, i obligarà els mateixos llauradors que intervindran, excepte un dels joves que no afluixa, a canviar de llengua en canvi de creure’s que seran atesos millor.

Sí, passa de dues hores i mitja de reunió, i entre tots tres xarraires coincidim: no és no, que no tenim remeis eficaços contra aquesta pandèmia del camp, perquè Europa ha prohibit l’únic producte que li plantava cara, el metil clorpirifos, que arribava a salvar el 95% de la collita. Però ai, europa diu que el producte és barat, molt barat, i que haureu de passar per la BAYER, que té la patent d’un dels productes principals contrra el cotonet. No voldreu saber-ne el preu?

Però què diuen i afirmen els tècnics?, que els productes no fan res, ni dos ni tres polvoritzades, en tot cas fan riure, malgrat que buiden les butxaques dels llauradors, i només en algun cas han sigut capaços de reduir les larves, les nimfes i els mascles en un 18%… Vaja, que cap comerç no voldrà aquella collita i espereu-vos almenys quatre anys a veure si canvien les coses.

L’un conta que n’hi ha que han decidit canviar de varietat: després de la inversió inicial, trigaran cinc anys a tenir una collita bàsica. El temsp que preveuen que la catàstrofe serà grossa.

L’home de Borriana ens passa un vídeo on apareixen set tècnics que sí que parlen la llengua del poble, la dels valencians, i denuncien la inanició de l’administració, perquè el cotonet ja fa més de deu anys que és en aquest país, i amb la prohibicó dels productes que li plantaven cara, sense un recanvi ni cap proposta, ens han fotut el cap pel cul.

Europa i els espanyols (aquests ens foten per tot).

La tecnica de la generalitat, en un castellà lent i espaterrant, s’allarga més del compte pèr allò que havia de dir, i l’interés només puja en passar la paraula al públic. Vaja que tota la xerrada de la dona sanitat vegetal només és sobre l’11% o el 18% de la collita, la resta la podeu enviar al fem. Sort que del públic parlaran pocs llauradors, que van comentant entre dents i de baix en baix, que som en mans d’inútils i tornarem a pagar els plats trencats. La primera de les preguntes s’encamina a demanar responsabilitats polítiques: qui eren els encarregats de vigilar controlar i aturar l’entrada de la pandèmia al país valencià? On són els inspectors del camp?, els funcionaris?, els directors generals? els tècnics de la conselleria que cobren per vetllar per la seguretat i la seua butxaca?, i d’aquell menisteri d’incapaços panxacontents? I qui són qui entraven les taronges de Sud-Àfrica?

No n’hi ha resposta, o bé la taula fa unes cares que ja s’entén què volen dir. Som a mans d’incapacitats, la diagnosi no calia venir a cercar-la durant tres hores, que no calia.

La segona intervenció del públic no és menys crítica: assegura que els polítics que tenim són pocavergonyes, que no defensen el camp, ni ho pensen fer. No hi confiem gens, en cap dels polítics. Ací intervé de nou la batlle, per dir que no tots els polítics són iguals, i per això ella ha organitzat aquesta taula i aquesta sessió informativa: no generalitzem que una mostra per l’interés del camp és ací (!)

Ací és on caldria afegir que justament espanya acabava de decidir augmentar el pressupost militar de tancs i bombes en 10.000 milions. Us imagineu tota aquesta dinerada destinada al camp una sola vegada, unaaaaa! En canvi, ai, per al camp valencià, amb allò de l’infrafinançament i tot el que ens roba espanya (això ningú ho va dir en veu alta), ja podem esperar-nos de braços creuats, o esmorzant a la cooperativa.

Una veu demana el micro per parlar i informa que a través del mòbil un titular d’un diari feixista avisa que el director general espanyol de sanitat vegetal acusa els llauradors d’anar poc al camp i de queixar-se en excés. Diu el diari, segons que llig aquest llaurador a través del mòbil, que aquell ve a dir si fa no fa que la culpa o la responsabilitat és dels llauradors que no saben fer la feina.

L’article fa referència a uan reunió de despús-ahir a Almassora, d’unes quantes organitzacions agràries amb Valentin Almansa, un funcionari gros espanyol , que fa més de trenta anys que xupla del pot ministerial. L’home sembla que va anunciar que els valencians no havien de queixar-se, si el seu ministeri havia destinat sis milions d’euros a salvar-nos de les pandèmies del camp. Ningún no va comparar aquesta quantitat amb el que gastava el borbó vell amb putes (amb sis milions no passava la setmana), i com que no en tenia prou, el borbó era capaç de regalar-ne seixanta d’un colp si li passava pels ous, ves si ens en robaria, sobretot als valencians que cada any eixim escaldats per la fiscalitat que ens aplica espanya.

L’home de Pedralba (ja heu visitat quines transformacions han fet en aquell terme?) va demanar de parlar per dir-nos que ell havia estat a la reunió d’Almassora, que la premsa trau titulars per fer-nos passar la runa, que és veritat que el director espanyol va dir coses que no li van agradar gens, però que es posava a la nostra disposició per ajudar-nos en el que pogués. Però home!, el que pogués, després de deu anys de pandèmia i encara no saben què fer? Ni com? I encara són al menisteri, o potser hi són per això, per inútils i refillets.

Faran una peralta a espanya, que és una merda així d’alta, i després ens diran que no estalviem prou, els llauradors valencians, que no treballem prou, que no visitem prou els camps, que ens passem mig matí esmorzant a ca les Paleretes, a la Pujaeta o fins i tot en bars de menor pedigrí democràtic (!). A Bétera n’hi ha bars declaradament feixistes.

Fieu-vos-en de com ens ajudarà espanya, llauradors, i després demaneu al conseller Soler quants diners es destinaran al camp per salvar-nos les collites, en canvi de viure de criats anys i panys, però pagant més i més, perquè els espanyols de madrit o extremadura, i uns quants de valència, es llepen els dits i se’n riguen del cotonet i de la mare que el va parir.

Gairebé tres hores després, massa llarg i massa diagnosi que ja sabíem, tornen cap a casa els llauradors, satisfets perquè allà s’estava fresquet, i almenys s’han estalviat la cerveseta del bar i els cacaus.

 

Històries de Bétera: la Cylindropuntia

1

A Pinela, el Pla Pinela és una partida del terme de Bétera, m’he trobat un cotxe oficial amb el rètol de la generalitat, un pik-up blanc i lluent del qual baixen quatre o cinc joves (ara no ho podria assegurar, malgrat que em decantaria perquè n’eren cinc) joves disfressats  i amb motxilla matabi (perill) contra una plaga invasora de plantes, o d’insectes, o de llengües.  En tornar a Pinela, després que he deixat la desbrossadora a ca Dolç (s’ha espatllat el gatell del gasoil), els cinc disfressats amb granotes blanques, màscares, guants i botes de cuir, pugen al cotxe i em segueixen (!). M’ature en un camp de satsumes, perquè vull amuntegar la llenya aclarida perquè el tractor faça menys feina que la brigada municipal dels camins del terme, que no poden ser més intransitats, difícils i malparits. Ves com els cuida l’ajuntament i la seua regidoria del camp.

Els cinc antipandèmia baixen també de la pik-up, que han aturat a uns trenta metres d’on jo em dispose a traure la forca i començar a repartir llenya. Abans els demane que faran, què és que volen matar. Algú m’avisa que si veig unes plantes punxoses allà, enllà, justament a tocar del camp on sóc. I tant, que els hauria d’haver dit, n’hi ha dins el meu camp mateix. Però no dic res, perquè apenes si observe que la jove, dins la colla n’hi ha una dona, diu ben fort el nom científic: cylindropuntia. Venim a matar-la!

Ahhhhh, la cylindropuntia! la cylindropuntia!, sembla aquella pel·lícula antiga de la marabunta, la marabunta!

Oh, però no s’exclame, jove, quina sort que tinc!, i com ho fareu, com la matareu, aqueixa planta, aquest cactus invasor? I ells, amb glifosat! Amb glifosat?, els dic, jo ho he provat però no he pogut. I ells em responen que perquè no he fet una concentració prou alta, el triple de la normal per a les altres herbes. Expliquen ràpidament que tenen marcada aquesta zona com a molt invaïda, que fa temps que la tracten, i que ara tornen a fer-ne una passada d’herbicida per controlar que no s’extenga pel terme.

Jo continue ferm, amb la llengua, perquè sóc de l’escola de Carme Junyent, un alumne aplicat, i em crec que diu el seu llibre, que el català depèn de mi (el valencià és el català més bell, que deia Valor), així que no afluixe gens, gens ni miqueta. Però cap dels cinc epidemiòlegs de la pik-up, no afluixa tampoc, cap no parla ni s’ha expressat ni una sola vegada en valencià. Sembla que és una marca de la generalitat, o de l’empresa pública Vaersa, que ningú que contractem no parle valencià, com un objectiu.

Potser que aquests cinc siguen biòlegs, o botànics, o no ho sé, perquè no els ho he preguntat. la propera vegada que me’ls trobe promet que faré perquè la conversa siga més fluïda i rica en les seues vides: d’on sou?, d’on veniu?, què feien els vostres pares, mentre estudiàveu?, coses així per l’estil… Supose que són gent preocupada pel medi ambient, i pel paisatge valencià, si es dediquen a matar plantes invasores, en concret aquest cactus americà d’Amèrica, la cylindropuntia. D’aixo Carme Junyent em diu preocupar-se per la biodiversitat lingüística, no només per la de la vida de les plantes, si són autòctones. Si l’ecologia i el feminisme han avançat tant, com és que la diversitat lingüística no ho pot fer igualment, es demana la professora experta en llengües amenaçades.

Tots aquest joves van haver de passar, segons l’edat que els pose, per l’ensenyament en valencià o del valencià, però no en fan ús. Gens d’ús de la llengua; perquè en sabem més de llengua, avui, però l’ús ha perdut força i intensitat. Només cal veure que cap dels cinc, o potser que n’eren quatre, no en feia ús de la llengua del poble, de Bétera vull dir.

No m’he volgut posar amb els joves, malgrat que carme diu que la responsabilitat és nostra. Fer que la llengua tinga futur depén de nosaltres, que no ens ho resoldrà ningú. Aquests joves, per exemple, quatre o cinc, han acabat aquella comanda contra els cactus en mitja hora, mentre jo feinejava al seu costat. L’altra hora han estat damunt la pik-up, ara puge ara baixe, ara xarre, ara mire el mòbil, sense pegar més brot que perdre el temps. Supose que esperaven l’hora d’acabar. Pobres, feia calor, molta calor, i no era qüestió de cercar més Cylindropunties que matar amb el glifosat.

Jo d’això, del seu temps, i allò que els pagaran per aquella feina, no n’he de fer res. Cadascú la seua consciència, però per la llengua, ai, per això em trobe i em desvisc.

A aquest pas, em demane si els joves, amb aquesta dedicació tan responsable a la feina, la de no parlar la llengua, supose que acabaran abans amb el valencià que no amb la Cylindropuntia, perquè cada colp menys sembla que en parlem, que en fem ús de la llengua, i això s’assembla ja amb una llengua cactus, en procés d’extinció. El valencià, pobre quin cactus!

Però ves si algú els expliqués als joves, disfressats contra una plaga pandèmia, si justament la invasora era la llengua que ells usaven amb tanta voluntat com inconsciència: la biodiversitat va per espècies, i la de les llengües no era el seu envit.

 

 

L’odi espanyol a les llengües

0

Els espanyols odien les llengües, qualsevol llengua que no és la seua. Són monolingües de voluntat i qualsevol intent per aprendre’n, o saber més llengües, ho consideren una amenaça, a l’espanyol i a la bandera, aquella que penja de les casernes, de l’espillet del cotxe o del canell inviolable de tants adeptes militants a lluir el neofeixisme totes les hores dels seus dies de privilegi.

No sabem, o sembla que no ho volem saber, com és que el sistema espanyol és dels pitjors per ensenyar llengües. I ves que amb tant de temps que la diagnosi és feta, tenien temps a rectificar i a posar remei. Impossible. Si ho porten a l’adn, no saber, no aprendre, en canvi de brandar sempre el pinyol, que només que xiula múscul, una metàfora de l’amenaça i la violència.

El rebuig a les llengües és directament proporcional al sentir democràtic. El coneixement, o la lectura, són un indicador de la salut democràtica d’un país. Directament proporcional a l’elevat esperit franquista, el tou contra les llengües no s’escapa de defugir qualsevol llengua enllà del pirineu i, alhora, provar d’anul·lar, aniquilar i insultar les llengües dins el territori que espanya encara domina per les armes i la policia.

La violència d’espanya contra el coneixement és una marca. Contra les llengües els cap tot, la ignorància, la mala fel, la mala llet, fins i tot la corrupció: lleis, normes, reglaments, jutges, partits, borbons, casernes, militars, església (digueu-li oficial), mitjans… Cada dia n’hi ha agressions lingüistes, sense excepció, de qualsevol d’aquestes bandes criminals tan organitzades com espanyoles.

El bombardeig és diari i il·limitat.  No ho poden evitar. El rebuig a les llengües, ho és al coneixement i ho és a la modernitat. No cal dir que ho és també als drets humans, a la llibertat, fins i tot a l’honestedat i a l’humanisme.

I què fa ara el jovent valencià? (afegiu si voleu el jovent català o illenc), s’ha deixat arrossegar per aquest corrent neofeixista, que pobres, veuen una moda, apuntar-se als moviments contra: ara segons que bufa, contra els drets humans, o les llibertats, o el coneixement, o les llengües… No es pica gens de passar-se a la llengua que representa aquell franquisme caspós, pudent i conservador, que va ser capaç de matar mestres, poetes i músics, entre més treballadors, homes i dones, només perquè tenien l’esperit de la llibertat i el van manifestar a penes cinc anys de la seua vida.

Durant el segle XXI, si la cosa no es gira del revés, una majoria dels adolescents acrítics s’han apuntat al pitjor dels envits possibles: deixar-se portar pel vent que bufa i bufa i bufa a través de mitjans que els guien i menys els pega de cara. Als patis de l’escola, dels instituts, als carrers, a la ciutat però també als pobles, entre les colles, la violència invisible s’ha fet present. La renúncia a l’ùs de la llengua és una amença més dura, intensa i perillosa que la idiotesa verbal dels polítics espanyols de torn, que no farien la “o” amb un canut.

N’hi ha experts que fa anys que van encendre el llum d’alarma: malgrat els esforços per la recuperació, els nostres avenços no poden competir contra els avenços “naturals”, per exemple dels jocs electrònics digitals o contra plataformes neflix, disnesy o de TVs: com més va més perdem?, som del perdre?, sembla que volem perdre?…

Diu Carme Junyent que l’ús depén de nosaltres. Jo trobe que ja no, que això, dissortadament, ja no depén de nosaltres. Perquè la militància a ultrança és difícl de manetnir, si nop és que som tots com l’Arcadi OLiveres, fins a la mort, o és difícil de mantenir, si l’esperit es desimfla amb l’edat o amb el conformisme del jubileu. Sobretot perquè n’hi ha enemics a casa, n’hi ha que es jubilen abans de casar-se, com n’hi ha que paguen (amb els nostres diners) perquè perdem fins i tot les orelles.

I si n’hi ha res que no canvia, que es manté, que dura i dura i dura, és el seu odi a les llengües. Sobretot a la nostra. D’una altra manera, no faria tants anys que mantenen prohibides les televisions dels països catalans, dins el propi territori nostre. Ni s’hagés consentit, en democràcia, si n’hi ha hagués democràcia de veritat, un rètol a les casernes dels pobles que digués qualsevol cosa per la pàtria, la seua. Qualsevol. N’hi haurà bestiesa més grossa, si no és per l’odi. Per recordar-nos que aquell odi roman, sempre hi és, vigilant-nos!

 

Avui l’editorial a Vilaweb, també parla de llengües

 

Mare, avui teatre a l’Ateneu

0

El simulat desconfinament general ha obert l’Ateneu a l’activisme. Anit, cinema; avui teatre. A partir de tres quarts de deu la companyia Zorongo teatre oferirà de nou l’obra “Mamààà”, direcció de Dídac Moreno. Zorongo és una companyia de teatre amater independent dins l’Ateneu amb diversos reconeixements i distincions en festivals d’arreu de la península. L’última de les produccions, sobre el poeta Miguel Hernandez, ha rebut diverses consideracions i premis. Aquesta és sens dubte una de les vies més actives de l’Ateneu, i durant l’any estrena diverses produccions, de vegades amb textos d’autors valencians, de vegades adaptacions d’autors estrangers. Enmig de la pandèmia, el teatre ha mantingut viu l’esperit de l’ateneu, sense defallir ni arrugar-se.

En un país petit, el camí del teatre sembla el desert, com va dir fa anys i panys l’actor Pep Ricart. Malgrat que tenim grans actors, i malgrat tants esforços per resistir. Si hom vol fer teatre en català, o cinema en català, o literatura en català, el viure és de refugiats de la cultura. Sense faltar el respecte als refugiats de veritat, que encara pateixen més directament la vida antidemocràtica d’europa i les seues zones d’influència. A anys llum de la normalitat, vivim un país prim, escanyolit, de pura resistència. Però com deia anit Arcadi Oliveres, mai mai mai és tan fosc com abans de sortir el sol. No defallim, doncs.

 

Reconeixement a l’Activisme: Arcadi Oliveres

0

“Viure és prendre partit, en totes les causes que considere justes!”, segons que diu en l’entrevista que li va fer Vilaweb en febrer, uns mesos abans de morir-se de càncer. Activisme i desobediència civil, davant tant de criminal que ens governa: de tants falsos demòcrates com han passat per tots els governs espanyols, per tantes empreses delinqüents com decideixen la nostra vida de dissort.

“La desobediència ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica.”

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, llegirem uns quants textos d’Arcadi i veurem un documental sobre l’activisme, el compromís, la fermesa i la solidaritat d’un home íntegre, fins i tot en la manera de morir-se: es va acomiadar públicament, contra els tabús i les misèries.

Desobediència i combat: “la major part de les lleis són fetes per aquells que volen privilegiar-se’n i anar en contra dels altres.” Quanta raó, solament de fer un tomb per allò què passa a espanya, amb els governs de torn, del psoe i del pp, dels borbons i els botifarrons. Però, sobre els papers dels joves, mireu que diu l’Arcadi en la mateixa entrevista:

“Els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.”

Ara, quants d’aquests joves són capaços de portar una vida de combat, d’inconformisme, de resposta a la violència contínua que exercexien contra ells els governs, el sistema, les empreses…

Ací podeu llegir l’entrevista a Vilaweb

[continuarà]

22.30h ATENEU DE BÉTERA, reconeixment a Arcadi Oliveres.

 

El concert Borja&Mireia (3)

0

L’agost sempre és un punt i final. Més marcat que no el cap d’any, més límit mental dins el calendari, perquè és la mesura entre les vacances i el retorn a la rutina, el principi de totes les fantasies que hom imagina abans de començar l’aturada laboral, si és que n’hi ha, que tens o conserves feina encara. És el principi i el final de les vacances, l’agost, dels somnis, final dels horitzons d’il·lusió que ens havíem fet uns mesos enrere: quan faré vacances faré, i faré i faré…, llegiré aqueix llibre tan gros, aquest munt, un horitzó tan curt com és la rutina i un altre any al calaix, al cabàs o a l’aigüera.

—Quan la llum besava els cossos joves… 

si vam soterrar la joventut, i ara per sempre anem perduts…

L’agost fins i tot és la mesura de la vellesa, que s’apropa o s’allunya segons que passen els dies. Aquella calor davant les persianes, el siroll de xixarres i el desert dels carrers en aquelles hores d’infern.

En aquest repàs personal i arbitrari al disc de borja i mireia, quan arribes a la cançó Conte de Nova York, de The Pogue, et pots perdre tota la vesprada, entre festes i angoixes, o lectures, fins i tot cercant el conte de Nadal de Dickens: entre les versions esbojarrades de la cançó, aquesta em va semblar una proposta festiva a la plaça, a la manera que feien els Txarango en la plaça Sant Felip Neri a Barcelona que aplegava una gentada a cantar i a gaudir quan érem a tocar de la llibertat. Aquesta versió també és divertida. La versió Borja&Mireia paga en els insults a la castellana, ací haurien de repassar aquell article de Jordi Badia, l’art de dir-se els mil penjaments, fins i tot en això errem, però tot ho podrem adobar, si ho cantem bé. Si hom si posa. Abans també caldria escriure-ho bé i també caldria corregir-ho.

Mentre escolte algunes de les cançons, m’arriba que farem salat, de nou, fins el setze d’agost, a la una tothom a casa, toc de casa, serà un agost on el punt i final no arribarà per la pandèmia, que encara recularem per entrar l’haca al corral. Ai ai ai… Si baixes a l’horta, no és gaire difícil de veure haques i carros amb vela.

Per cert, encara no havia contat que, durant el concert de divendres en directe a Bétera, Mireia i Borja van tornar als rucs les albardes, a la manera dels variatés de fira, amb unes quantes cançons de rafaela, aquella italiana que diuen que si era comunista: van cantar-la amb perruques de palla, i una festa que feia aturar la gent que venia de pas, per la plaça. Els homes, a dins d’aquell cau, no sé com empomarien ara l’envit, truque!, com?, truque! A mi l’eixida em va divertir, i malgrat que n’hi haguè que la van trobar “excessivament informal” afegia una festa i una llicència que els dos de l’escenari s’havien guanyat de sobres.  Resistència…

—Ara llegiria uns versets d’Akhmàtova… “Cap cel estrany no em donava aixopluc”

 

[continuarà]

 

 

 

L’Ateneu de Bétera fa balanç i tira endavant!

0

“Què tira més, un pèl de figa o una maroma d’espart?”

Núria, secretària de l’Ateneu de Bétera, llig l’acta del curs 2019, i sembla realment una altra època, de tanta activitat i presència física. Ara que passarem a parlar de la realitat actual, la cosa es girarà com un mitjó, perquè la pandèmia també ens ha agafat nadant d’esqueneta. Un any i mig difícil, que ens ha ofegat pels dos cantons: l’econòmic i el desert d’activitat. El lloguer de la seu de l’Ateneu és un greuge, si no tenim activitat viva i en directe, que és el que fa bollir l’ànima. I la cassola al forn.

Un any de col·laboració amb Acció Cultural, una relació estreta en favor d’objectius comuns: si només tenim un país.

Marta farà repàs del programa de 2020, a tota l’activitat feta fins que no vam haver de tancar per la pandèmia. Sorprenent que, fins al moment de girar la clau per obligació, la quantitat i la qualitat d’activitat, si fa no fa, era similar a la d’altres anys naturals.

Paco explica l’economia i l’actualitat de la caixa. Altes i baixes de socis, interessos, obligacions, despeses, lloguer… Encara soparem avui. I una quants dies més. Roser que ara farà de tresorera, presenta un Pla didàctic de l’economia de l’ateneu perquè tothom sàpia quan costa obrir l’ateneu cada mes, o cada dia: els comptes de l’ateneu en un any de pandèmia. Al voltant de 950 euros mensuals obrir. Poseu-ne mil redons. Si obrim dos tres dies a la setmana, això faria una despesa per dia d’obertura de cent euros aproximadament, així que caldrà espavilar-nos per continuar oferint aital nivell d’activitat i de combat. Perquè amb la quota dels socis, ara per ara, no sobrevivim, però ves si ajuda. Parlant dels socis, en som uns 120, aproximadament, dels quals n’hi ha unes vuitanta quotes de quantitats diverses. Una quota mínima individual correspon a 12 euros trimestrals, uns cinquanta euros anuals. Un regal, per tant com ofereix l’ateneu, de formació gratuïta, concerts, exposicions, biblioteca, xerrades, presentacions, teatre, club de lectura, recitals, i en passar l’estiu noves activitats que conviden a més envits a curt termini. Ara, en ternim un de nou, d’envit per no haver de patir, fer socis nous, que cada soci en convide un altre, a participar de la vida cultural, de l’associacionisme, i del suport i l’ajut necessari per continuar fent ateneu cultural, cívic i lliure. Fem país que deia Estellés, qui vulga que s’apunte a fer caragols, nosaltres fem país.

En el discurs de la presidenta, Rosa Sandiego va animar l’ateneu a continuar treballant en favor d’0bjectius tan polits, però també va parlar sense embuts: massa vegades els organitzadors d’actes concrets es troben sols, desemparats, davant la feina: si us penseu que organitzar un concert, una fira, o qualsevol activitat és venir i seure aquella nit, us equivoqueu: permisos, viatges a l’ajuntament, ara sí i ara no, escenaris, neteges, cadires, frega això, passa llums, porta caixes acústiques, prepara el so, agrana allò, avisa els veïns, posa cartells, parla amb els músics, adoba’ls el sopar, quants, quants dieu que en seran, l’ajuntament ara vol allò, normes, normatives, documents, organització, concert, ara sí, arreplegueu-ho tot, final, final?, sí, massa vegades els organitzadors que es troben sols davant el món, voluntàriament, i sort que en som més de cent, ai. Però de quota n’hi ha uns quants, i de treball encara menys, posa’n deu o quitze, si estirem molt. Ja passa arreu, no us despacienteu. I desmobilitzar-nos, o demoralitzar-nos o perdre l’ànim no ajuden gens. No serveix. Combat i coratge que demanava Camus.

Noves activitats en passar l’estiu, algunes activitats per a l’estiu i una vida llarga: si hom es fa el compte que som aquella finestra de combat necessària, cívica i cultural, des d’aquella plaça, en favor dels valencians. Molts ànims, somriure i feina per endavant, i per molts anys a la gent que és capaç de mantenir la flama en aqueixa sobrepressió feixista que patim.

Per molts anys a l’ateneu de Bétera.

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)