Ulisses20

Dins la cordà, els colps i les espentes per agafar el punt de la corda encesa, on cauen a ritme les femelletes, eren habituals, com cada any, i només els que tenen cos i alçada física són capaços de mantenir-se ferms baix la corda… Uns quants coeters, no sabem si per casualitat, deien que els colps de coet contra el cos eren més forts i feien mal, ferien. De les ferides del coet, si en teniu l’oportunitat, fóra millor passar pel centre de salut. Si és que no us podeu rentar la ferida cada dia, trobeu el temps i la manera de fer-ho, perquè evitarà que allò s’infecte. Per a les ferides suaus, a casa fem ús de la calamina, i per a les ferides més intenses, fem ús del betatul, amb apòsits que canviem cada dia, i aleshores veus com les ferides van tancant-se i guarint-se com un  miracle, com un miracle científic, evidentment.

«El pitjor ja ha passat, deu pensar l’ajuntament. I el millor, sens dubte, pensem nosaltres.»

Anit la Fúmiga va fer ballar una gernació d’entusiastes seguidors que se sabien les lletres, els ritmes, els balls, vinguts de diversos indrets del país. Milers de wats que feien somoure el terra, jocs de llums i uns metalls que arribaven fora del terme. Amb la festa, no va faltar el missatge, els múltiples missatges que totes dues veus del grup amollaven entre cançons: el recordatori de guillem agulló, la llengua, la festa popular, palestina lliure, sàhara lliure, la no violència, l’antifeixisme, el feminisme, el país valencià…, per a la Fúmiga, capaços d’ordir una festassa extraordinària, la festa major no té perquè obviar ni evitar la lluita, la flama, la lliçó que, ni en festes, no podem abaixar els braços per a defensar qui som, i passar-ho bé.

De dalt l’escenari, i abans de cloure el concert, els xicots van agrair als organitzadors que programaren grups que estimen i defensen la llengua. Potser no sabien que, dels deus dies de festa a Bétera, aquest era l’únic que, festers i ajuntament, havien convidat grups valencians. De deu, un! Ves l’ideari dels defensors a ultrança dels valencians.

«Res com el sabó perlan per netejar teixits, de cotó o de llana, que siguen delicats. Si a més fa ús del nou sabó perlan, de nova fórmula, segons que anuncia el fabricant, conservaràs el teixit per anys i anys, i el trauràs nou de la caixa on el guardes, perquè evitaràs els borrissols fins i tot.»

Anit, després de la coetà del Gos, un clàssic a Bétera que ningú no es vol perdre  per res, vam rebre involuntàriament una magnífica lliçó de conservació dels mocadors de majoral, si és que els voleu guardar nets i que vos duren per a fills, nétes i encara més hereus… Ara, només el sabó no vos farà la feina, que és llarga i demana molta paciència. Potser que us enfadareu, els perepunyetes, però nomes algunes dones estan capacitades per a fer aquesta proesa de neteja i conservació, molt poques. De primer, cal llevar-se enjorn, molt matí, perquè ningú no et puga destorbar, ni els sirolls del carrer, ni de la casa, ni res ni ningú. Aleshores amb molta paciència vas humitejant el mocador amb molt de compte, amb el sabó i fregant amb uns dits delicats i pacients, que no tinguen pressa ni malestar anímic. El teixit i les perles (suposem que ja sabíeu que els mocadors de majoral tenen un dibuix de perles de colors, un treball extraordinari digne només, ara també ho diré, d’algunes dones mestres cosidores de feines especials). També cal tenir compte de netejar l’agulleta i els altres metalls que puguen unir les perles al mocador. Si no ho feu bé, us agafaran òxid i us malmetran el teixit. Després haureu de deixar-lo eixugar sense que li pegue el sol, estés damunt d’unes estovalles o tovalloles. Un colp eixut, completament eixut, el gireu cap per avall, que les perles peguen contra la tovallola, que també serà néta i gruixuda, per planxar-lo delicadament, no patiu perquè les perles s’enfonsaran en les tovalloles tupides i no patiran gens. Un colp feta la feina, en una caixa ampla i plana, entre papers de seda blancs i blaus (un altre dels misteris), ja podreu alçar el mocador fins a una nova ocasió festívola. I per molts anys, de lliçó i de conservació de la festa.

—no sé si estava autoritzat a escriure el nom de la mestra

«Com avança, ara, el sentit de la festa?»

Dubtem si té sentit avui aquest fil o via que agafa la festa major, les festes majors d’arreu, si no és per encaixar-les totes iguals, com un patró o motlle, i fer-les perdre el sentit particular en cada poble, tret d’uns quants detalls o tòpics que, com els gallardets dels carrers, només si adornen la cosa més superficial; en canvi, no noteu una transformació sigilosa de la seua estructura, cada colp més uniforme i menys nostra? Un colp mortal al cor de la festa mateix.

N’hi ha experts que ho expliquen bé, que en saben d’antropologia, de comportament humà, del desplaçament ideològic, sense que es noten els canvis, si no grates l’embolcall, per voler fer veure que no es noten els canvis, que la festa ja és així i ja era així sempre… Jo no en sé prou, i no faré ni d’home bo ni d’espavilat. Creure que ací només n’hi ha sota cavall i rei, com als jocs de cartes més simples, és venir amb els ulls cecs, coberts d’una tela gruixuda que no tindrà res a veure amb la seda d’espolí.

Les festes populars, les festes majors, a poc que t’hi fixes amb els dos ulls, van esgolant-se per un embut uniformador que les fa perdre ànima, en canvi d’encaixonar-les en una estretor de conglomerats que no tenen res a vore amb la fusta de les coses importants i belles. Ací teniu una veta per investigar, historiadors, sociòlegs, estudiosos… Però em sembla que anem perdent llençols cada any, i quan ens voldrem adonar serà tard, massa tard, i aleshores només que ballarem regueton pels quatre cantons, entre gots de plàstic i molt d’alcohol i d’altres substàncies…

Si avui és el Gos, el Sant Gos, clourem el cicle dels tres dies grans: malgrat que n’hi ha cartells anunciadors que voldrien que tot plegat només fóra per a la maedéu, ves si la línia vermella es fa fina indisimuladament.

—Per cert, si la pregunta fóra, on comença i acaba la rodà del primer dia, vosaltres què diríeu?

La rodà de les alfàbegues, que tothom sap on comença, allà al corral on Ramon Asensi les cria elevades i ufanoses, acaba tot just a la porta de l’església, on les dues obreres casades fan el paper d’iniciar les dues joves en el camí a l’adultesa, la sexualitat (!) i la preparació ritual. Aleshores, més enllà de la casa del retor no n’hi ha rodà, malgrat que la policia va advertir l’Ateneu de bétera que no podia instal·lar una barra dins els límits de la rodà, perquè desobeir la normativa comportaria desatendre la seguretat dels veïns en el cas que necessitaren eixir corrents per aquella plaça: un cataclisme, una allau, un terratrèmol, no sé en quin exemple pensava la policia que podria provocar l’estampida humana i perfumada. Però, bons homes, si hom veia que les gàbies dels coets, per exemple, eren més grosses i més voluminoses que una barra portàtil a penes d’un metre! La sorpresa encara vindria després, quan la mateixa policia municipal, el mateix 15 d’agost a l’hora del migdia, va encanonar dos cotxes policials a la mateixa plaça del mercat, l’un al costat de l’altre, aquests sí impedint el pas de la gent cap al carrer Major i, per a rematar-ho, si seran rucs els homenics, en direcció contrària al sentit de l’eixida. De fet, quan van haver d’eixir dues hores després, finalment sense cataclisme, ni terratrèmol ni allau sobrenatural, van haver d’ajudar-los a la maniobra escapatòria, perquè no xafaren ningú. Ah, que si són flors floriran, pobres!, els vindria al pèl una lliçó de seguretat enmig d’una gernació festiva que es reia del protocol que ens havien enviat d’ofici per explicar-nos les raons de la seua decisió altruista de prohibir-nos la xerinola en aquella placeta.

Les normatives municipals, els avisos d’ofici, que signava la policia i el secretari de l’ajuntament, fóra com aquell paper d’aigua en cistella que vol explicar un fet sense conèixer-lo, ni situar-se en la realitat d’aquell punt on és l’ateneu. Perquè d’una altra manera interpretaríem que l’ofici havia sigut escrit a posta contra uns institució cultural que també viu la festa major amb el sentit de les agulles del rellotge, dels temps que corren, sinyors. I encara amb una observació quirúrgica de la higiene, la netedat, l’atenció i el respecte, per la gent i pels seus drets, que també inclouen la seguretat de tothom, sinyor secretari i colla de municipals.

—Aleshores, on encaminen la festa, els joves d’ara? Els ho heu preguntat? I ells, els preocupa la filosofia festívola, més enllà de fer el barracot i organitzar loteries?

“En casa del dimoni, tirolí, en casa del dimoni, tirolà…”

—D’un gos que no lladra, què n’hauríeu de témer?

Si ahir, per Sant Roc, el sant venia coix, justa la fusta, és que la cosa va lligada al dimoni, que també era coix, però molt abans que el món catòlic se n’apoderés dels rituals i de les vides i de les ànimes del poble, perquè llavors el dimoni també era un déu que vivia en coves… Res de viure en el cel o en cases de caritat o a tocar d’una església, i menys encara en una seu gòtica d’aquelles que els turistes omplin cada dia de l’any. No. Sant Roc mostrava una ferida a la cuixa, a prop del ginoll, per efecte de la pesta, diuen els més creguts, o per efecte d’una sageta, diuen uns altres.

Per cert, a Bétera, el sinyor rector d’ara, que hom diu que va fer la missa de la festa major en català, no té cap mania pel que fa al déu covero, i si arriba el cas i us presenteu de visita amistosa, l’home us convidarà a una cassalla. Però no us penseu que us traurà anís ferris o del mono, no, la botella de la cassalla en aquella casa que ofega l’entrada a la placeta del Mercat té un dimoni dibuixat. No direu que, si la cosa és vera, aquest rector d’ara no té un humor fi de primera i prou mà dreta per engaltar-vos una invitació a festejar aquests tres dies grans.

Passada la mitjanit nit, avui ja celebrem Sant Gos, i «l’anís infernal», de nom popular cassalla, s’anunciava fa més de cent anys com el pitjor del món, i la seua popularitat va estendre’s com la pólvora. Però com que el món pega tantes voltes, ara no sembla fàcil de trobar-lo als súpers… Caldrà pregar que algú ens en trobe una ampolla per tastar-lo i certificar si és el pitjor de tots. Per cert, que a partir del quinze d’agost, sembla que les obreres s’obliguen a passar cada dia per l’església, a regar les alfàbegues i a sentir missa de matí, pobres, amb aquells homenots majorals que agraeixen de poder fer la becadeta als bancs, amb tota la simulació de què són capaços, perquè l’home rector no els pispe la badada, ell que ni és de missa d’onze ni de missa i olla.

No us estranyeu que, de dins de l’església, l’home bescanvie el vi dolç per aquesta cassalla del déu coix, ben infernal.

«Sant Roc, per raó del nom, havia de ser la personificació d’un antic déu del Roc o de la Pedra, que ha de tenir una relació directa amb el roc o la cova de la resurrecció iniciàtica, conformement també evidenciava que, «per raó d’aquesta mateixa resurrecció, el dia de Sant Roc, que s’escau el 16 d’agost, està íntimament relacionat amb l’Assumpció de la Mare de Déu, que és, precisament, el dia abans. És a dir, que sempre parlem de l’ànima i del seu viatge transcendent al Més Enllà i no pas de cap fet del món físic comptabilitzat a cap calendari. Doncs, bé: en aprofundir una mica més en la possibilitat que Sant Roc i la Mare de Déu poguessin haver estat l’antiga parella divina esborrada de la nostra consciència espiritual i col·lectiva, vaig descobrir que, a Bétera, a la comarca valenciana del Camp de Túria…» Jordi Bilbeny

Tot esperant Godot, però Godot no hi arribava. Ni el Retaule, que havia de fer anar l’ú i l’ú i el dotze. En tot lo jorn de Sant Roc, enguany no els hem escoltat, els músics i els cantadors. La festa de Sant Roc comença de bon matí, de matinada fins i tot, amb la feinada d’unes quantes dones netejant les façanes per rebre Sant Roc amb la casa neta. El poble agranat i net, després de la desferra de la nit, per esperar el segon dia de festa major: net d’enrunes, de pols, de pólvora, net de pandèmies i de pesta, si Sant Roc representa l’home capaç de fer-hi front, de combatre-la, amb l’ajuda del gos. Jo he trobat un esmorzar sencer damunt el graó d’una escaleta, davant una porteta tancada. No l’he tocat, aquell pa, naturalment, i si tothom ha actuat amb seny, encara hi serà en aquella porteta del carrer de Caruana, mig amagat, per tal que, si passa el gos, el sant gos, o el sant mateix, tinga el pinso necessari del dia. Diu la tradició que, en trobar un pa a terra, no l’has de llançar al fem, menys encara a cap c0ntenidor, sinó deixar-lo en un raconet per quan passe el gos de Sant Roc. El pa no era tot per al gos, que la part important era per al Sant, que ja era ferit i amagat en una cova, empestat i exiliat fora vila, i d’aquest aliment l’home es va guarir. El gos, en agraïment als veïns anònims que deixen el pa pels racons, passeja de nits els pobles que tenen Sant Roc de patró, i fa fora els gossos rabiosos. De gossos rabiosos no vulgueu pensar que n’hi ha pocs o molts, ara, però d’homes rabiosos a manta en trobareu, contra nosaltres els valencians. Una altra història ja ho explica, que els joves s’emportaven la imatge del Sant en un camp perdut i aleshores el mamprenien a colps de figues politanes, fins a aterrar-lo… potser per retraure-li que volgués peregrinar fins a Roma, ja no podem calcular quants segles enrere, malgrat que no va arribar-hi mai, o perquè els joves s’havien de desbravar — fer a muntó l’haca— abans d’entrar a l’edat sexual.

—clavaris de Sant Roc, uniu-vos!

«No es crega tot el que li diuen. No oblide que, amb totes les coses que li ensenyen, n’hi deixen d’ensenyar moltes.» Stefan Zweig

El foc és mitja vida, diu un refrany, i ací a la festa de Bétera la sentència és vera, perquè n’hi ha qui regalaria un braç per tal de continuar tirant coets una dues o cent nits seguides. Els coets, el fum, la pólvora conviden com el vi a augmentar el deliri de continuar tirant o bevent un ramat d’hores, que la festa del primer dia ja ha passat, si és ben entrada la nit, fins que l’alba de Sant Roc dirà prou, l’alba i l’ànima d’un sant que no era sinó un roc o un cudol gros. Després dels coets amb corda o cordà, hom sap a Bétera què vindrà tot seguit pels carrers, amb els canonets de cartró carregats i lliures. Fa dies que els veïns preparen les façanes per protegir-les. Les veïnes sobretot es queixen, es cansen amb els anys de la feinada que representa evitar les ratlles i les ferides en portes i finestres. Els costos de pintar i canviar portes i finestrals són elevats, els coets són forts, si no ho tapem, diuen, l’escurà es valdrà el doble. Però estem cansades… Hom havia escampat el debat de sempre, serà l’últim any de coets per tots els carrers, aquesta vegada va de veritat, perquè ja no podem més. Que els posen en una gàbia, però on?, i com hauria de ser de gran?, qui podrà entrar?, un coetòdrom! Sí, ja fa més de deu anys que el debat és servit, però no avança de cap manera, i el populisme ja sabem què beneficia i en compte de quina cosa.

Però els joves volen iniciar-se, si no és que ja ho fan fet acompanyats dels pares, i s’adeleren de fer la majoria d’edat per passar el ritual iniciàtic. Els dies abans de vestir-se per primera vegada, no en parlen d’una altra cosa. S’abillen, de guants, de botes, de casc, de granotes especials, de ferrets… I passen un parell de nits de molt de neguit. Fins que són en un d’aquells punts especials, els quatre cantons més intensos, o per exemple en el carrer d’una obrera quan arriben els homenots preparats per a la guerra, una guerra lúdica i falsa, no us penseu, res comparat a gaza o kiev on cauen bombes de veritat i homes i dones moren assassinats, sense poder queixar-se de les ratlles dels coets. Joves, el primer any tampoc no cal ser el més valent, això no és una competició, és la festa major, els coets, el fum, embufar-se d’un goig que el jove ha de viure un colp almenys. Però…

Aleshores, què fem amb les façanes?, amb les portes?, amb el bancal de la porta… perquè un colp serem uns vells que no podrem protegir res, res de res. I encara, després qui pagarà els desperfectes?, l’endemà caldrà tornar a despullar els carrers de la fusta de les xarxes metàl·liques dels cartrons, caldrà agafar els poals, els fregalls i els motxos, i les dones que s’hi posen aferrades a la feina, ai, no sé si en trobareu més de tan disposades, i uns quants homes també. D’aquelles dones, moltes ja han faltat, ma mare, ma tia gertrudis, la tia teresa, la tia rosario, la tia carme, que eren les primeres a llevar-se i començaven a netejar desenfreïdes, però encara en queden de vives, i per molts anys que duren, malgrat que ja no podem demanar-los que s’hi posen com feien anys enrere: la tia conxin, la tia vicentica, el tio uiso encara, que ha agauntat tota la nit, i ha sigut el primer avui a traure els ferros, i els sanxos, en aquest rodal no us penseu que queda gaire gent més, amb aquella energia vella dels dies grans…

Si aquesta identitat del foc, del coet, del fum, ens protegís almenys d’una altra cosa, ens fes més paper de resistència, de dir que som valencians també en altres coses, pel foc sí, però, per la llengua?, per l’escola?, per defensar els diners valencians?, pels drets humans?…, aleshores aquest foc també seria purificador i lúdic, un senyal de resistència, la part de la festa major indestructible.

—Mira, fill, el pare és qui condueix la màquina!

Ací hi havia una família de mare, iaios i fill menut, al qual la mare indicava que, a uns cent metres lo manco, son pare conduïa una màquina agranadora, de les tres màquines agranadores i un camió que, al cul del cercavila de la festa, netejaven el carrer del confeti acabat de tirar encara no feia uns minuts. I el fill es mirava aquell lluny, emocionat, perquè son pare, que ell imaginava que era allà, era el protagonista principal d’aquell cercavila d’alfàbegues —mare, quines alfàbegues cada any més formoses i ufanes, i quina llàstima que els joves portadors, cossieters, les sacsen d’aquella manera tan irrespectuosa de la faena de mesos cuidant-les, per tant com la moda d’uns anys ençà, no per això barroera i de poca gràcia, és que, mig pets, els peguen voltes i les sacsen com si això fóra un sac de garrofes que caldria apitxar perquè en caberen tantes com intel·ligència perd el jovent a poc que els convides a fer el burro a manta. Aquests joves podrien transportar punxes, paleres o cànem bord, i potser no sabrien diferenciar-ne el valor d’una cosa i l’altra.  Tot no li val, joves, i si ningú no us ha explicat què venim de molt fondo, els valencians hauríem de demostrar més seny… Talment el protocol per vestir-se de festa, cal el respecte de certes coses; un llibre d’estil potser que faria paper, per exemple que digués allò de no pixeu pels carrers, o no tireu pots ni llaunes buides o plenes, ni burilles enceses o apagades, ni consentiu que, en acabar la rodà, allà a l’albereda la música siga forastera… Cadascú què posaria en aquest llibret de comportament cívic per guanyar més festa i evitar comportaments d’adolescents consentits?

Acompanyaven les màquines agranadores una colla de proletaris de la neteja que, pobres, ni feien el burro ni eren de festa major. Però ves si són necessaris perquè el món continue rodant. I ves si lluu el dia de festa major, amb aquells colors, els vestits de les obreres, els mocadors de majoral, el confeti i les alfàbegues que el poeta Estellés elevava al cel de la literatura.

«Hi havia moltes coses esplèndides […] Imposant era l’Ermitage i inoblidable el seu interior, on en grups, amb el barret respectuosament a la mà com abans davant les seues icones, els obrers, els soldats i els camperols recorrien les sales antany imperials amb sabates feixugues i contemplaven els quadres amb orgull secret: tot això és ara nostre i aprendrem  a entendre aquestes coses. Els mestres conduïen infants galtaplens a través de les sales, els comissaris d’art explicaven Rembrandt i Tiziano a pagesos que se’ls escoltaven una mica cohibits; cada vegada que se’ls mostraven detalls, alçaven els ulls tímidament sota les espesses parpelles. En aquest cas, com en tots els altres, hi havia un cert toc de ridícul en aquest esforç pur i honrat d’elevar el «poble» de l’analfabetisme, de la nit al dia, i portar-lo directament a la comprensió de Beethoven i Vermeer, però aquest esforç, d’una banda, de fer comprensibles d’un plegat els valors superiors i, de l’altra, d’entendre’ls, era ple d’impaciència per ambdós costats.»

El món d’ahir, Stefan Zweig

Hom podria aprendre sempre, segons que diu la neurociència, perquè la plasticitat del cervell, si aquest gaudeix de salut providencial, el fa capaç d’aprendre de per vida. Anit, per exemple, a la placeta del sol i del mercat, les dansetes de Bétera van ser també un goig de festa, de voler aprendre’n, de deixar-se aprendre, de corprendre, com també provoca la festa en moments únics, de vegades massa esparsos o escassos o aïllats. S’hi aplegava a la crida de l’Aljama una gernació de xiquets i de grans, d’edats entre els cinc anys i passats els setanta anys (sense exagerar-vos gens ni mica!), i el rogle final era lluminós i elevat. Per bé que en ser tanta gent balladora, la cua a penes si escoltava les dolçaines, i el ritme dels passos es feia difícil de seguir, per això les mestres amb més ofici, pujaven i baixaven entre els balladors menys fets per indicar-los el ritme, ara, ara, ara, i a les vores on s’havia aplegat mig poble, hom distingia l’agraïment de l’esforç, de la plasticitat, de les hores d’assajos  de balladors i músics…, finalment ens felicitàvem en tancar a la plaça del mercat l’últim ball, malgrat que no hi cabíem, que calia l’espai que el públic s’havia menjat per tenir-nos a tocar, massa a prop, i a penes ens podíem moure amb aquella gràcia que fa rodar les faldilles de color i els mantons de Manila, però els balladors giraven sense parar, rodaven, i la plaça també rodava per la festa, la nit de les danses. Perquè és sens dubte una d’aquelles coses esplèndides de l’estiu, que hom guardaria per sempre.

Sobre l’amor, i l’amor etern…

«Amor, no m’enganaràs, | perque alerta t’estaré; | saps quan m’enamoraré? | En sebre que tu hi estàs.» DIEC, a l’entrada del mot “amor”.

La festa de Bétera, una part important d’ella, ha oblidat el nostre poeta major, Vicent Andrés Estellés, en el seu centenari. Un error fatal, per bé que el poeta de Burjassot, veí nostre per tant, també ens va dedicar uns quants versos al poble i, particularment, a l’alfàbega, a la festa de l’alfàbega. El retorn que li fan els joves, en agraïment?, l’oblit. I els oblits mai no són ni casuals ni innocents, benvolguts majorals. Sí, podreu dir que som de festa, que la festa és joia i disbauxa, fins i tot passar moltes de les hores contents del vi i els seus succedanis. N’estem d’acord, en una part, però en l’altra, tan substancial com cabdal, no podem coincidir-hi gens. Perquè vosaltres feu com vox, com el pp, com aquells polítics incapaços de reconèixer la llengua i l’alta literatura, la que fan els poetes, entre més aquest poeta majúscul. I en l’any del centenari, ves que n’estàveu avisats, aquesta badada conscient abona aquell pensament fusterià: no feu de la vostra ignorància un argument. No us deixeu enganar per l’apariència ni la baixesa dels falsos valencians.

Ves que el poeta Estellés té textos de festa, de joia, d’alegria, elevats i extraordinaris. I d’amor. Oh, d’aquest tema concret, l’amor, en podríeu trobar milers de versos escaients, entre els seus llibres. Cap d’ells coent ni barroc. Versos que podríeu haver penjat dels escenaris, del barracot, dels carrers de guirnaldes i llums, naturalment amb el permís escaient dels hereus, en comptes de rodar la cursileria sobre les alfàbegues, les femelletes o els pobles coeters. Quan hom deixa a mans de gànguils els lemes, les idees, els pensaments o els aforismes, la qualitat de la mateixa festa grinyola. I un foraster podria arribar a pensar que l’escola no ha fet cap paper d’interés en tots nosaltres. No sé si encara som a temps d’esmenar la lliscada, per bé que fins el quatre de setembre, quan farà cent anys exactes del natalici…

Un altre expert que escriu sobre la festa a Bétera, en comparació amb festes similars del país, és Jordi Bilbeny. Especialment, ell escriu sobre el dia gran de Sant Roc, que anys enrere era el dia més important de tots tres de festa major. De Sant Roc i el ball de plaça, el mateix Bilbeny explica coses de molt d’interés que podreu trobar ací, fins i tot sobre el primer Sant Roc, que ni era sant ni de carn ni os, fins que no el van convertir i transformar els catòlics, que ja sabem de quina cosa eren capaços, i ho deixaré ací, per no espantar més la sequera pel terme. Però la lectura, joves festers, sobre la història de la festa, la tradició, les religions, la cultura majúscula si voleu, us ajudaria a saber el per què de la festa que organitzeu, el sentit, més enllà dels dinarots o de la transformació que els temps moderns provoquen, en canvi de refusar a mort les banalitats i la ignorància, d’allò que representa ésser la part principal de les festes, el jovent. Sí, sí, vosaltres, responsables màxims de les festes i del futur, sens dubte. Ves si teniu un paper important.

Per treure-vos massa responsabilitats, que sempre carretegen en excés la motxilla de la vida, us copie un fragment d’un dels articles de Bilbeny que fan referència a Bétera, que ell sí que es va interessar també per la nostra festa i la seua interpretació posterior, en comparació també a la festa d’Arenys de Mar: joves, cal estudiar més.

«en aprofundir una mica més en la possibilitat que Sant Roc i la Mare de Déu poguessen haver sigutt l’antiga parella divina esborrada de la nostra consciència espiritual i col·lectiva, vaig descobrir que, a Bétera, a la comarca valenciana del Camp de Túria, la festa patronal és coneguda com «la festa de les alfàbegues» i se celebra en honor de la Mare de Déu d’Agost i de Sant Roc, tots dos alhora. Aquí no hi ha almorratxes, ni aigües perfumades, sinó unes alfàbegues immenses, de proporcions quasi gegantines, que s’ofereixen a les «obreres fadrines» de Bétera, que són les reines de la festa. O siga, que ens trobem davant de les restes d’una antiga festa d’iniciació femenina, segurament d’una festa d’iniciació al matrimoni. Per això, quan les «obreres fadrines» arriben a l’església parroquial, dues obreres casades reben les fadrines a la porta per cobrir-los la cara. No sé molt bé quina funció fan els «festers» a Bétera, però el que sí que sé és el que fins fa pocs anys passava a Arenys de Mar: que els macips recorrien els carrers i entraven a les cases del poble, ruixant i beneint tothom, però també amb la llicència absoluta de poder fer el que volguessen, tant amb el menjar, com amb la beguda, com amb l’acte de ruixar les noies. El fet sempre m’ha recordat les llicències i els llibertinatges que es permetien als joves iniciats un cop passades les proves de la seva superació ritual. Si Sant Roc i l’Assumpció de Maria es poguessin interpretar com un casament sagrat, això explicaria ara molt bé el paper de les noies a Bétera i el paper dels nois a Arenys de Mar.» Fragment d’un article de Jordi Bilbeny intitulat “Sant Roc, la dansa d’Arenys i l’amor etern”

Dilluns vam començar els dies de festa, tot preparat-nos per als tres dies de festa major, la maedéu sant roc i el gos; segons el DIEC, el conjunt de solemnitats amb què una ciutat, vila, o llogaret celebra el seu sant patró o commemora l’esdeveniment més important de la seva història o tradició. El primer dia de festes, els homes que fan de majorals, són presentats a l’escenari. Hom diu que cadascú havia triat una música, uns breus d’una cançó o tonada, per pujar a l’escenari davant el poble. Els majorals, com els macips d’arenys, segons la comparació que em va fer de la festa a tots dos pobles Gustau Navarro, són els encarregats de l’organització festiva del poble, ben antigament, aquests joves se n’encarregaven de les feines col·lectives més dures, segons alguns estudis que comparaven els festers d’ara amb aquells esforçats capaços de fer netes les cases on hi havia morts per la pesta, per exemple. Són dies de festa ara, a Bétera, i això vol dir deixar anar el temps més lliure i joiós, festívol, amb dinars, balls i tradicions que ens faran més goig o menys, però que ajuden a tancar l’any del treball, si hom ho fa coincidir amb les vacances d’estiu. A Bétera, els festers són homes exclusivament, encara, malgrat un intent de canvi fa més de trenta anys que no va prosperar —va provocar una oposició de ferro i amenaça que va ser en el punt de traure el sant crist gros franquista—, no només no prosperà el canvi, que tampoc no s’ha provat de nou, ni en democràcia, ves si l’amenaça va ser minsa. Malgrat que moltes coses han canviat al món, moltíssimes, i trobes canvis importants en festes majors de moros i cristians arreu, colles d’homes i de dones, o muixerangues a algemesí i a valència…, a Bétera, aquest tòpic masculí és indestructible: només els homes poden fer de festers. I elles?, ah, elles, les obreres, fadrines i casades, doncs de bracet, amunt i avall, passejades, mudades, esbeltes, belles sempre… Per cert, sobre les músiques triades pels homes festers, els majorals, el primer dia de la presentació, cap ni un no va destriar una música nostra, del país vull dir. Cap ni un. Allò que dèiem, indestructibles, immòbils, de vegades pets de vegades riallers. Si som de festa…

fa dies que els regs al camp no tenen suficient pressió. Així que el camp no té l’aigua necessària i els arbres pateixen. L’arbre ja ho diu, a poc que et fixes quina cara fa: ep, tu, no veus que necessite més aigua! Són dies de 35-36 graus de temperatura, i els arbres deixen caure les fulles avall, arrupides de calor, rotllades, i la pressió a les casetes de reg no és suficient, això quan les avaries no torben el reg general, aleshores no n’hi ha una gota d’aigua. Com són les infrastructures de reg, ara mateix?, envellides, mínimes, no n’hi ha dia que no ploguen avaries arreu que mires, perquè de ploure aigua ni somiar-ne, i el camp pateix, és segur que el camp pateix per més coses, d’una mala gestió, d’una planificació inexistent, i unes polítiques de pocavergonya que desvien tot l’interés al turisme dels inútils, en canvi d’abandonar el camp a la sort individual de cadascú, que cadascú ací fa sa guerra i avant, o arrere, o al cel… avui la formiga, o l’herba, o la mosca blanca, o el cotonet, el poll roig, l’aranya marró… sembla que els colors de les plagues les fan més irresistibles als tractaments, quan en deixen fer, i tanta calor com fa, que no s’hi pot anar després de les deu, ni al camp ni enlloc. com no voleu que portem la feina endarrerida, amb els espanyols governant-nos tanta incapacitat…

Els mossos feien de gos, vull dir la major part dels mossos, que sembla que n’hi havia que ajudaven el gat a escapolir-se’n.

El gat vell era puigdemont, que té set vides, moltes en favor de la democràcia, però els gats, ja se sap que fugen de l’aigua tèbia, que ja són escaldats per la història.

Els mossos fan de gos, una majoria, i això vol dir que no s’estan per orgues, ni per la democràcia ni per la llibertat, ni pels drets. Ells van de dret a la feina, si els cal apallissen, tiren gas pebre o trauen un parell d’ulls, però no perden el temps en banalitats.

El gat es va burlar del gos, ajudat també per uns quants gossos amics molt llestos, i va pegar en ferro: els demòcrates, els de debò, no es lliuren als gossos sense més, perquè aleshores no serien gats ni farien de gats.

Els amos dels gossos, que són a espanya, bufaven i s’encenien de ràbia, perquè els gossos no havien fet bé de gos guardià. Els amos d’ací, que són criats dels veritables amos, ara acusaven el gat de no fer de bon gat. Homeee, que tu ets gat i fas de gat, i aleshores t’has de deixar…

Com el dimoni, el gat en sap més de vell que de gat, i pam i pipa i a cagar a la via el gos, l’elena i tota troia si calia, sobretot la troia dels mossos. Incís: els mossos si que ens l’han pegada amb el cavall, nosaltres que ens pensàvem que era una policia del nostre país. Una merda. Són troians! Pitjors que els virus.

No n’hi ha policia bo, si és bon policia. el seu paper abans i ara ja el sabem, i el paper que faran en el futur: són policies, i no n’hi ha cap que siga bo. La policia si voleu ordena el trànsit i les parades del mercat, però en qüestions de drets humans, ja sabem el paper que fan. Gas pebre. El poble paga i rep. Però això ja es ben bé una altra història de gossos rabiosos: perquè vaig matar un gos, ara en diuen…

Un colp a casa, el gat es treu les botes, deixa el discurs del faristol i torna a pensar en la següent aventura. Fins que ens tornem a veure.

-Visca la llibertat dels pobles.

Moralina: supose que ja deveu saber de quina cosa ha servit tot això, no?

Sis del matí a masdenverge, a l’ampolla, al delta, també a vinaròs i ulldecona. Nosaltres pugem en un cotxe i fem cap a l’arc de triomf, a veure com acabarà aquest viatge de retorn del president puigdemont. A uns minuts de les nou una gernació encercla l’arc, protegit per moltes mans i mirades curioses, expectants, n’hi ha qui amb llàgrimes als ulls, l’home que tots esperaven, set anys si fa no fa, arriba, puja, xarra, baixa i desapareix. la gernació crida independència i canta els segadors, que és un  himne ben parit, no com el nostre valencià tan caspós i erràtic, i aleshores pels altaveus demanen de fer un cordó humà que protegisca el president fins al parc de la ciutadella, baixem lluís companys mentre les càmeres i milers de mòbils segueixen aquella processó d’homes entre els quals hom espera vore el president, n’hi ha qui diu que sí, que hi és, que l’ha vist, però només el cabell blanc, les ulleres, l’americana… intueixen que el veuen, ho endevinen, perquè cert cert només és que arribem a la porta del parc i ja no ens deixaran passar, si no vas acreditat, un mur policial ho impedeix, nosaltres pugem a la barana de ferro per vore què passarà ara, fem fotos, cantem consignes, veiem espentes i més consignes, i molta gent gran que canta i s’espera sense complexos fins a la independència, fins que puguem dir i trobar-nos de nou, visca la terra lliure, catalunya, valència, les illes… però on és el president?, ningú no ho sap dir del cert, l’han gafat?, l’han retingut, ha anat a fer un mos?, un ruixim?, nosaltres sí, ja tenim una certa edat i necessitem ruixar i esmorzar, pugem de nou per lluís companys, entrem, pixem i esmorzem, i després trobem el nostre periodista preferit, ens saludem, ens abracem, fem comentaris d’allò que ha passat, del que no ha passat, del que suposem que ha passat… la gent s’atura a saludar-lo, se’n fan fotografies, l’animen a continuar, pugem per sant joan, cerquem consell de cent, agafem el cotxe, passem per plaça catalunya, per universitat, sant antoni, i en descarregar l’home principal enfilem el nostre retorn particular, però és impossible, perquè els mossos han posat gàbies a les eixides de barcelona, que també és en obres, i aleshores el desori és descomunal, sort del programa de conducció, que ens va dirigint quins carrers o barris o avingudes no s’han de passar si voleu evitar el caos que és barcelona, un calvari d’embussos, controls, gàbies, accidents, davall de trenta-cinc graus de sol a ple, un aire condicionat que no funciona i encara sort d’una nevera portàtil amb unes quantes ampolles d’aigua. De quina cosa servirà tot això?, per a què?, o fins i tot per què?, oh, si m’ho demaneu és que no ens entenem, que juguem esports diferents o no poseu els drets humans per damunt de tot, però ho resum això: per l’esperit, sinyors, per ser nosaltres, i agafar un aire nou que ens ompli el lleu d’esperança, ara que els vents ens són força contraris, i ves si farà anys d’això, com explicava anit en la lectura Stefan Sweig al món d’ahir. Els vents, quins vents!