Ulisses20

“Dotze parelles, mare, dotze parelles

que a la nit tenien les mans enceses” V.A. Estellés

ESPARDENYA f.
Peça de calçat que té la sola de cànem o d’espart; Ordenaren que les espardenyes sien ben feytes et sien de bon espart et que sien en cada espardenya XXVI punts et de sobre lo peu onze cordes et detràs al taló IIII cordes, et si en altra manera seran mal feytes et lo dit compliment de punts et de cordes no auran, perda les espardenyes et sien cremades les espardenyes mal feytes, doc. a. 1322 (Balari Dicc.). Per dos parells d’espardenyes pera dos sclaus, doc. a. 1550 (Miret Templers 580). Caminadora i blanca sa espardenya, Canigó x. Espardenya catalana: la que és blanca i cobreix el peu amb empena de tela. Espardenya envetada (Cat.) o espardenya de ramalet: la que es subjecta al turmell amb vetes o cordons. Espardenya vigatana: la que és envetada i de color negre. Espardenya de Valls: té set vies de veta per banda. Espardenya barcelonina: la de dues vetes; en alguns pobles, la de cinc tombs i veta negra. Espardenya tarragonina: la de cinc tombs amb la punta blanca i les vetes negres. Espardenya sencera: la de set tombs que tapa tota la mitja. Espardenya de cama alta: la que té dalts com una sabata. Espardenya bebé: la que té la corretja que va de banda a banda (Mall.). Espardenya de pinxo: la que va adornada amb un floquet. Espardenya rodona: la que no té corretja ni res que la subjecti. Espardenya d’un cosit: la que, en fer-la, cusen directament amb la sola (Mall.). Espardenya de dos cosits: la que cusen dues vegades, primer en l’empena i després passant les agulles per cada punt d’aquest primer cosit, l’uneixen amb la sola (Campanet). Espardenya russa: la que damunt el peu té dues peces que partint una de cada banda clouen enmig, on se traven amb capets. Espardenya tapada: la d’empena de tela. Espardenya de cara ampla: la que tapa amb l’empena tots els dits (Val.). Espardenya de careta: la que tapa el dit gros amb roba de cànem (Val.). Espardenya amb aletó: la que damunt el peu té un bocí de lona que tapa el peu i partint d’una banda va a embotonar-se a l’altra. Espardenya escotada: la que en lloc d’empena té una tireta de banda a banda (Pont de S.). Espardenya de capellà: és negra i molt coberta.

Refr.—a) «Com més espardenyes, més n’espenyes»: es diu quan un vol tapar una malifeta i quant més s’esforça per tapar-la més culpable apareix (Santanyí).—b) «Déu ens guard d’espardenya que es torna sabata»: es diu per al·lusió als nous rics o als qui es veuen enlairats sense mèrits propis (Eiv.).—c) «Els de l’Alguenya, una sabata i una espardenya» (El Pinós); «El rector de la Mata, una espardenya i una sabata» (Morella); «Els de Xirivella, una espardenya nova i una vella» (Alaquàs): es diu referint-se a gent descurada en la indumentària o en la netedat.
Fon.: əzpəɾðέɲə (pir-or., or., Maó); aspaɾðéɲa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); əspəɾðə́ɲə (Mall., Ciutadella, Eiv.); aspaɾðénɛ (Sort, Tremp, Ll., Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi).
Intens.—a) Augm.: espardenyassa, espardenyarra, espardenyota, espardenyot.—b) Dim.: espardenyeta, espardenyetxa, espardenyel·la, espardenyeua, espardenyiua, espardenyona, espardenyó, espardenyoia, espardenyarrina, espardenyina, espardenyineua, espardenyinoia.
Etim.: derivat de espart.

diccionari català valencià balear, Alcover Moll

Els joves van poder fer el ball de Torrent, malgrat l’amenaça de la pluja, per bé que patien per les espardenyes de veta i pels mocadors. Hom diu que n’hi havia joves que ballaven bé, la jota sobretot, i uns altres havien d’entrenar per anys i anys per treure’n una mica d’estil. Entremig del ball, va arribar al carrer Gascon l’avís que els veïns ens havíem d’espavilar a traure les posts de fusta. Com? És veritat? El regidor encarregat d’això i allò deia que havien d’estalviar la gran despesa que significa preparar els dies de festa major, i la col·laboració del veïnatge és necessària. Uns quants funcionaris, de dins l’ajuntament mateix, el posaven verd i roig, d’incapaç i de pocavergonya, asseguraven: per tenir assessors alliberats no miren pèl a gastar el que calga, no sabem quants en tenen, ni què saben fer, ni els mèrits guanyats, però prous per tenir les famílies peperes alimentades amb diner públic. Una veïna que no es creia que allò no fóra una notícia falsa, ha pujat a l’ajuntament per assegurar-se’n que era veritat, que ens havíem de preparar les eines i els braços per baixar les posts de les parets i deixar-les ordenades en els cantons de carrer corresponents. N’hi ha veïns que s’hi han plantat: jo no pense baixar cap post, que peguen a treballar ells, que prou que viuen de nosaltres. I de no fer res… Un altre veí estava encés, i diu que li’n va dir de verdes i de madures, sense faltar-li el respecte: el regidor va penjar i aleshores la política de l’ajuntament es va convertir en un abús de desconnexió, si no ets dels que llepen i adulen. De nit, unes altres veïns treien les posts, i les deixaven al cap de carrer. Uns altres funcionaris -sempre anònims per evitar-ne represàlies- fan córrer la veu que van desbordats, i els crits i les males pràctiques són una cosa ja de rutina diària: nosaltres, per si les mosques s’havien fet tolerants al flit, hem començat a baixar les posts i amuntegar-les en el cantó corresponent dels números vuitanta-vuit i noranta, en canvi de començar una campanya perquè treguen la cordà d’aquest carrer Gascon i la porten a uns altres carrers voluntaris o al parc de darrere l’escola el camp de túria, ves si allà n’hi ha espai per a tirar coets i no cremar ningú. Uns altres funcionaris asseguren que ells no pensen fer una hora més del compte si no els paguen tantes com els deuen, en hores extres.

Passa la cavalcada de festa major fent l’indi, i els músics de la xaranga canten que volen més alcohol, que volem anar borratxos, ho canten en espanyol perquè l’efecte serà més directe davant la xicalla que els acompanya, és el nivell, sinyors, que no podem demanar més seny sense cultura o estudi, les veïnes de més edat fan rogle assegudes amb aquells cadiretes que són un carro de seguretat, i s’expressen amb ironia, sobre les posts, els coets, i la capacitat d’uns quants polítics que ens governen a colps de fotos, xarxes, i un equip de premsa que els fa el cul gros diguen que diguen. Elles han ordit un berenar de comiat de la festa, i d’agraïment a l’ajut de treure’ls les posts de la casa, sis dies després de viure a les fosques, sense corrent d’aire o possibilitat de pujar i baixar persianes.

Avui us he deixat una petita informació de l’alcover, sobre l’espardenya. De segur que n’hi ha moltes més, de formes diverses, de noms, usos i estils, només per aprendre’n, per continuar l’estudi i avançar en el coneiximent altruista de la festa i la tradició.

“Queia la lluna, sobre les sendes

mentre canten i ballen dotze parelles”

[continuarà]

MACIP, -IPA m. i f.
|| 1. Servent; persona que és al servei d’un altre.
|| 2. Aprenent d’un ofici; Tot macip de sastre o de pellicer que vulla esser de la dita confraria, doc. a. 1387 (ibid. 287). Que negun flaquer o forner no gos sostraure mosso ne masip que ab altre estigue, doc. a. 1476 (BSAL, vii, 282).
|| 3. Bastaix, home que es dedica a transportar càrrega a l’esquena o a braços (Barc., segles XVI-XVIII).
|| 4. Encarregat d’organitzar i dirigir una festa de poble, i especialment la festa major (Costa de Llevant). Els macips van a cercar les balladores que han de prendre part en les danses, i porten almorratxes amb què ruixen d’aigua d’olor els assistents.
|| 5. ant. Xicot o jove en general; cast. joven, mancebo. Quan om és macip penssa així com macip e sab així com macip; et emperò quan és feit hom, lex aqueles coses que són de macip, Hom. Org. 2 vo. Un foll macip d’aquella ciutat on la dona estava, faya tot quant podia que peccàs ab aquella dona, Llull Sta. Mar. 41. Que negun hom no ocia negun infant jove o macip, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 231).
Macip (escrit també Massip): llin. existent a Barc., La Junquera, Cardedeu, Granollers, Vilan. i G., Ulldemolins, Alforja, Savellà, Borges del Camp, Maspujols, Tortosa, Alcanar, Benicarló, Salzedella, València, Xàtiva, Mallorca, etc.

Etim.: del llatí mancĭpĭu ‘esclau’, o potser d’una forma de genitiu mancipi (homo mancipi) com opina Coromines.

[diccionari català valencià balear, institució Francesc de Borja Moll]

Sort que ja hem passat la festa major, malgrat que n’hi ha que diran que encara queda corda i metxa fins al 22, que és ja vuitava, però allò principal ja ha finit, en acabar-se la coetà del Gos anit a la nova plaça d’aquest nom tan valencià, coetà, en canvi del vell topònim Lluïs Reig. Tampoc no sabem si aquest reig era l’actor estranger, l’activista republicà o un bisbe aparegut amb un globus aeri que baixava del cel amb zepelí. He pujat a l’ajuntament a demanar quan ens traurien les posts protectores de la façana, però el saló d’entrada era ple, sobretot de dos grups amb objectius ben diferents: els uns volien empadronar-se al poble, durant l’hora i escaig que m’he estat allà, he comprovat quanta gent vol venir a viure a Béetera i ser empadronada –cap no parlava la llengua de casa,ai, i l’altre grup, també molt nombrós venia per registrar-hi una queixa formal pels efectes dels coets, alguns d’una consideració greu i molt greu: el jove que seia al meu costat havia perdut el cotxe, de dins de casa, perquè els bombers no havien pogut salvar-li’l, que havia quedat completament cremada la porta i part del garatge, ara inservibles. Els veïns arribaven amb fotografies i escrits de casa, n’hi havia una dona que explicava que cada any pagava la seua façana la diversió d’un veí que s’escarrassava a deixar-li-la pintada al carbó. Alguns carrers i placetes el poble han quedat com autèntiques mines de pòlvora, ennegrides per dies i setmanes, parets, portes, carrers, voreres, la imatge de la desfeta sembla un premi plàstic i estètic a l’escuraximeneies, per uns quants (ir)responsables que han desaparegut completament en fer-se de dia el setze: en canvi, tres dies després, n’hi ha dones que freguen, passen draps mullats, vinagre, lleixiu, que volen traure com era el carrer abans del foc. Una altra dona es queixava al saló d’entrada de l’ajuntament, que enguany havia arribat un ajut de quatre-cents euros de la desfeta de la seua casa de fa un parell d’anys; la resposta com en tantes altres qüestions arriba amb retard, i la quantitat de diners que li havien pagat no li arribava ni per pintar el 20% dels desperfectes, no diem la façana com era en un principi. Am retard també arribaran els homes que han de desmuntar les posts protectores del carrer de la cordà, així que les cases continuen ara mateix tancades, tres i cinc dies després, sense poder respirar, ni finestres, ni portes, ni cap ventilació, si vius en la planta baixa, a quaranta graus cinc dies seguits, però segons els polítics del pp, ens queixem perquè volem, perquè no som del poble, perquè no ens estimem la festa, ni la tradició, ni la cultura ni la música… potser per això, aquests passarells tan populars com ineficaços no han contractat ni un sol músic valencià, sabeu?, ni un de sol, ells que s’estimen tant el poble i allò més valencià, en canvi de posar a la plaça de l’abeurador el nom de la coetà del Gos, ai, per un forat o un altre Sant Roc havia de tenir l’amic allà a tocar de la placeta.

Acabava el dia dèsset, pels volts de tres quarts d’onze eixien majorals i obreres amb el caixó buit al coll per entremig d’un passadís humà que els agraïa el valor i l’entusiasme de ser en aquella gàbia de ferro enmig del foc, el moment era de goig molt lluït, i els joves, autèntics macips encarregats de la festa major, venien d’una guerra lúdica i festiva, res a veure amb allò de Palestina i els assassins d’Israel, que encomanava l’ànim final de la festa… Els macips, si no troben cap empresa que se n’encarregue de traure’ns la fusta de les façanes, podrien passar per aquells joves esforçats encarregats de les feines més dures, les posts protectores, joves, també són part de la festa.

Hom passa a peu pels carrers del poble, amunt i avall, després del setze, i observa què ha passat: hom s’encomanaria a cercar una solució definitiva: la gent gran no pot quedar lligada durant dies i dies als efectes del coet, n’hi ha espais del poble que són un cul de sac de carbó i pòlvora, així que ja podeu córrer a portar el foc i els coets a un espai que no ens obligue a viure amb l’ai durant dies i dies amb els desperfectes de cada any, amb la despesa econòmica ni amb l’obligació de patir les conseqüències de tot plegat. Si juguem a fer d’irresponsables prendrem mal, com ja passa amb tanta gent que paga la manca de seny i de política no-democràtica.

Potser que siga el principi del final, però el pp local no s’atreveix a fer una passa endavant, perquè significaria seny i coratge, en canvi de posar fre al vandalisme de tot li val sempre que no cremen allò meu: no vol dir eliminar ni el coet ni la disbauxa, sinó posar ordre i eliminar el risc, evitar de fer el ruc i de prendre mal, de ser i participar de la festa però tothom, no només uns quants… Un exemple: dels sis-cents que volien entrar a la cordà del carrer Gascó, d’aquests centenars d’homenots, quants passen el setze o el dèsset a rentar, agranar, reparar i ajudar a deixar el carrer com era? Ara, si es pretén de tenir un poble brut, merdós, enrunat, de marrans i porcs, doncs el millor és seguir sense fer política, sinó amiguisme i abús.

[continuarà]

última hora***

[continuarà]

El dia de festa major, apunt d’eixir les obreres i els majorals cap al corral, faltava alguna cosa que impedia de complir els horaris, però ningú no endevinava res, que notava què faltava, que no deixava avançar l’eixida del primer dia de festa major. Fotre, què, què falta ara al carrer: hi ha els majorals, la camisa de flors, els mocadors, les obreres vestides, enjoiades, perinfollades, el públic, la família, l’autoritat, ai, però què ens falta, ara? Fotre, algú se n’havia oblidat d’avisar la banda de música. Una de les dues bandes de música que acompanyen la festa, la banda de Bétera hi era, però la banda de Serra, no. L’oblit era voluntari?, inconscient?, fet a posta per estalviar-nos un grapat d’euros, justament les bandes de música havien de pagar el desastre econòmic? Això si no compteu que el sucre moreno extremeny l’havíem pagat a 7.000 euros la cançó, cinc cançons per trenta-cinc mil euros. El desastre es va adobar a correcuita, partint la banda de bétera en dos meitats, però de bombo, o de caixa o de plats només n’hi havia un, així que d’urgència cerquen músics de percussió que puguen tapar el buit, sobretot el buit de la segona obrera, que patia d’una manca de música festiva que acompanyés els trenta-sis graus de calor a l’ombra, i els músics van a ple sol les sis hores de recorregut, sis hores sinyors, en canvi de no cobrar sinó un esmorzar i unes ampolles d’aigua… però l’organització municipal anava així, de nyap en nyap, les oberres havien de cercar-se tractor per portar l’alfàbega del carrer, perquè la brigada no faria ni una hora més, i la banda de serra s’esperava que algú els avisés si havien de baixar a peu a bétera, des de la serra, encara sort de la festa que els esperava a la porta de l’església, els amics de Tres ban fall, que no n’eren tres sinó deu, feien una festassa de música popular allà que ningú no recordava, perquè mai ningú no els havia convidat ni pensava que allò podia lluir d’aquella manera: la nit del quinze el foc corria pel poble lliure sense control i les façanes es van vestir després d’un infern de carbó i pòlvora, ratllat, brut, fosc, parets, finestres, portes, carrers, ningú no vol organitzar aquest desastre, de passar-nos cinc dies protegint-nos perquè després el resultat siga un poble brut, i no saben qui se’n farà càrrec ara del despropòsit, d’adobar la desinversió provocada per no regular una part de la festa que continua a la dula, com la política o la cultura o la llengua… Les posts de fusta que cobreixen algunes cases són encara allà, plantades, perquè els veïns puguen ofegar-se sense aire, ni vent ni força ni edat per traure-les: n’hi ha qui diu que exagerem, però són qui després no trobes quan cal, per ajudar a moure poals, espolsadors, fregalls, graneres, pintura… sort de les cases d’assegurança, no?

Quan alguns cremats es van acostar a la posta on hi havia l’ambulància, es van trobar que no n’hi havia ningú que els curés, així que van passar pel centre de salut, però el centre de salut avisava que la cura tenia un cost que cobraria als ferits, i aquests no s’ho creien, que pogués passar això… així que preferien de tornar a casa sense pagar ni ser curats, perquè els diners eren pels coets però no per a la salut; ben enjorn passaven les màquines agranadores, que omplien de pols els carrers, baixava la cantà, el retaule, amb els músics i els cantadors, aleshores el termòmetre marcava els trenta-vuit graus, però la festa sembla que obligava a cantar als festers a migdia i més enllà,  malgrat que l’infern climàtic que patíem no ajudava a viure el cant d’estil amb gaire goig, amb aquelles condicions. Després de Sant Roc, farem el Gos, el tercer dia gran de festa, malgrat que la temperatura no ajuda a eixir al carrer, avui que n’hi haurà més coets, més foc, més fum i ratlles i inferns de carbó… encara sort dels melons de tot l’any que vam comprar a albuixec, del ball de plaça, dels músics de Tres fan ball, de les menges de festa, esmorzar-dinar-sopar, de les figues d’agost, de la festa al carrer de cada obrera, de la participació popular, de les alfàbegues repartides pel poble, de les nits que encara es fan una mica suportables, dels homes que demà, suposem que sí, vindran a traure posts i fustes perquè l’aire puga córrer també per dins les cases…

[continuarà]

La realitat supera qualsevol ficció imaginada, per molt que proves de pensar-la grossa, grossíssima, i la feina del malfaener, que considera que els seus nyaps només són d’ell, és una malaltia que ni fungicides ni insecticides ni la paleta de les mosques no arregla. Caldria més severitat, per exemple, que una amonestació, i acomiadar els quatre cràpules que han treballat de matí al poble descarregant les fustes protectores de les façanes. Al carrer sense comiat, xa, ni liquidació ni bon dia tinguen. A cagar a la via.

A quarts de nou, uns homes descarregaven les posts de fusta que protegiran portes, finestres i façanes de la cordà del quinze d’agost a Bétera. En aquest poble, el populisme encara no s’ha atrevit a ordenar la festa dels coets d’una manera racional, així que uns dies abans i uns dies després, molts dels veïns, d’ells grans de més de vuitanta anys, s’han d’espavilar perquè no els cremen la casa els coets. Fa molt i molt, quan les cases eren velles i les façanes només que s’emblanquinaven, el resultat era un altre. O si tenies la sort que els amics t’ajudaven a tapar i cobrir la casa en canvi d’una parell de sopars, millor, o encara si et salvaves que el teu carrer quedava fora del foc aquell any, festa!, o fins i tot si et tocava la loteria que cap colla de joves coeters no es plantaven davant teu amb l’amenaça de la gran nit del foc, l’endemà i l’altre encara podia passar que, amb unes hores de feina, la situació quedaria si fa no fa decent i adobada… D’una altra manera, sinyors, t’havies d’emparar a Sant Roc i Sant Gos, perquè durant un parell de dies els poals, el vinagre, les mantetes i els fregalls, no serien suficient per evitar els rastres del purgatori. N’hi ha exemples vius, no cal anar gaire lluny de 2024, de dones que ploraven davant la casa per com havia passat la festa per casa seua.

Vaja, que no tenim remei, ni una solució salomònica, així que enguany, i ja en van un sac ple de temps immemorials, el foc serà lliure i la llibertat gairebé absoluta per tirar coets on et passe pels ous, en canvi d’esperar que els veïns grans, una majoria de dones vuitanteres, posen remei amb el poal i el sabó el matí del setze, bo i encomanant-se al patró Sant Roc que els desperfectes no siguen dels més exagerats.

Així que de matí, el primer dia de la festa major o dia de la presentació, una brigada municipal de tres o quatre homes provaven de descarregar posts de fusta amb tanta mala fortuna que la càrrega els ha caigut enmig dels quatre cantons amb un estrèpit singular: ja t’ho deia que córrer no era bo, que no veies que volies agafar massa fustes?, la càrrega obstruïa el pas del trànsit, així que els homes han pensat que era millor traure l’embalum del mig i s’han posat de dos en dos a llançar les fustes damunt la vorera d’un dels cantons, amb tanta perícia i diligència que les trompades, els colps i els llançaments no han deixat cap post intacta. Per rematar la feina, l’home del bouet o fenwick o carretó elevador ha volgut rematar l’empastre amuntegant les post de qualsevol manera, el segon desastre no ha fet sinó empitjorar el deteriorament de les fustes, amb tanta mala fortuna (l’home no semblava tenir gaire traça) que la fenwick ha patinat i ha perdut la tracció de les rodes de davant: què han pensat els tres obrers de la brigada, aleshores?, agafen unes quantes futes del munt que havien fet llançant-les ara mig trencades, i les posen sota de les rodes del carretó elevador: —voràs si agafarà o no tracció, el bou!

Efectivament, quan han salvat el bou, no ha quedat ni una fusta sana, ni una de sola. Els homes han pujat al camió, i han fugit, el conductor del carretó també s’ha difós, no sense haver deixat inútil el pas de vianants a la vorera, ni lliure el pas del restaurant Hong-kong, ni visibilitat per al trànsit que pujava del carrer Caruana. Un treball impecable, xicots, han hagut de dir-se les quatre caderneres mentre esmorzaven de gaidonet després d’una feinada brillant tan municipal.

Però la cosa no havia acabat encara, de tant d’èxit com hauran digerit els quatre asos de la brigada: del munt de posts i fustes, cap no corresponia amb els números de casa on les havien abocades. Ves si haver estudiat de joves els hagués valgut als homes per identificar les cases amb el seu número de carrer exacte. Massa escoles d’església al poble, que fa pocs miracles.

-iiiie, voleu una altra cassalla o tornem a per més feina?

*La feinada triple de l’empresa encarregada de posar les posts a lloc, d’apedaçar, adobar, clavar i desclavar fustes, no té la recompensa que mereix. Ves si el dimoni quan furga, ho fa fondo.

«La solsida del somni il·lustrat ha obert un enorme esvoranc on guanya terreny la pulsació autoritària.» Josep Vicent Frechina, Caramella Núm. 50

El número cinquanta de Caramella, la revista de música i cultura popular, fa un profund anàlisi sobre l’efecte de neoliberalisme en la cultura popular. I això, us direu, quina cosa té a veure amb la festa major de bétera? En el nostre cas particular, el cas valencià per exemple, ens pega de ple, a la línia de flotació. Als fonaments. Oimés, el resultat és que l’ajuntament ha desestimat  de contractar cap músic o grup que parle valencià, en canvi de deixar tots els diners del pressupost en una sola llengua, que no és la llengua dels valencians, ací, els neofranquistes no s’equivoquen. Així que si el neoliberalisme ataca a l’engrós l’etnodiversitat –la diversitat de la cultura popular dels valencins és riquíssima, però als polñitics espanyols del pp els la bufa si rica, si pobra si orfa…—, l’etnodiversitat cultural i lingüística, com a poc. Però també ataca el teixit empresarial valencià de grups i de músics, d’empreses de casa, de representants, de discogràfiques independents, de tècnics, muntadors de llum i sonorització, naturalment. Dins el mateix número de la revista, Gil-Manuel Hernàndez escriurà que la invasió neoliberal en la festa popular potenciarà els valors menys democràtics, i els que emanen de la tradició: en el context de la festa popular, la comercialització, l’estandarització i l’espectacularització augmentaran, la qual cosa provocarà la seua conversió en un producte de mercat, que evitarà en definitiva l’expressió festiva pròpia. Encara sort que a Bétera conservem el ball de plaça, les dansetes de Bétera a través del grup l’Aljama, que enguany aplegarà 160 balladors la nit del catorze, la pilota (!) malgrat que el trinquet promés encara no és ni realitat ni ficció, el ball de Torrent que aplegarà els joves festers a aprendre de ballar a la manera tradicional, la cantà i el retaule, per bé que de versos tòpics i sense gaire brillantor, la música de banda, que van decidir que havien de cantar a dos cantants antivalencians confessos… No acabem de ser, per més que volguem treure el nas a respirar, com si un martell ens pegués al cap els colps necessaris per morir-nos si no renunciem a la identitat.

En un altre dels articles de la mateixa revista, Josep Fornés explica que «som en temps de festes sostenibles (jo afegiria que és una postura publicitària i avant) de gots reutilitzables, som en temps de lluites placebo, que obliden els conflictes reals per entretenir-nos, som en època de poc compromís i excés de mòbil, som en temps de por a la dissidència, por a la discrepància i por a la crítica.» Ell ho acaba d’una altra manera, jo diré que l’amenaça som nosaltres mateix, els joves sobretot, que són l’amenaça però són l’esperança, si n’hi ha encara, de cap esperança possible de canviar la festa, de somoure la consciència festiva a curt termini… A llarg termini,  ja n’hi ha llista de festers apuntats més enllà del 2040…

Aleshores, a vint o trenta anys, el 20250 per exemple, què en quedarà de la festa popular, com ens haurà rosegat el neoliberalisme, on apuntarà musicalment la despesa milionària, els diners públics que l’ajuntament destinarà a pagar als cantants estrangers per comptes de contractar gent de ca nostra, o potser no quedarà viu cap música valencià o català o mallorquí que vulga venir a salvar-nos de la substitució d’identitat que patim?

per subscriure’s a la revista Caramella redaccio@revistacaramella.cat o per whatsapp a 648459275

[continuarà]

Hem decidit de deixar la festa major a mans dels joves. Tret d’algunes excepcions, que no entomen bé el pas dels anys i repeteixen de festers fins a tres o quatre vegades, la festa és organitzada per una colla de joves d’entre vint i trenta anys, si fa no fa. Tres o quatre anys més tampoc no treu l’etiqueta de joves de coratge a cap colla. Però la meua sogra ho diu sovint, que de gent jove pa moll. I ella ja ho sap perquè ho diu, perquè ho repeteix sovint. En realitat, malgrat que els majorals són una colla de joves amb tota la vida per endavant, no penseu que són els responsables màxims de la festa. Tenen una part de la responsabilitat, naturalment, però no penseu que la principal o la decisòria, de segons quines coses. Per exemple, pel que fa al pla d’actuacions musicals, allà on s’hi dipositen els milers d’euros que determina els plats forts de veus i de música, ací no pinten un rave, els joves festers. I elles tampoc. És l’ajuntament, sinyors, qui decideix el peix i la carn, als escenaris de l’albereda; això és el pp, una majoria de vegades al poble, el grup polític que governa, si fa no fa un ideari ranci ancorat allà pels anys  de la televisió en blanc i negre i tota la fila de rates penades que passaven per aquella caixa de la idiotesa franquista. Així que els joves, que hom els suposaria amb tota l’energia mental i física, pel que fa a empènyer, canviar, transformar, pensar i somoure consciències —he agafat l’esmorzar anarquista de durruti— no fan aquest paper que uns quants esperaríem d’unes ànimes en plena facultat, vives, intenses, incansables, amb la capacitat de menjar-se el món o, almenys, de transformar-lo. De cap manera, pobres. No sabem per quina raó, els joves festers que qualsevol foraster pensaria que són el motor de la festa, no fan sinó un paper d’acompanyant, submís a estereotips caducs, de repetir esquemes, d’acotar el cap, de “sí sinyor” que cantava fa cinquanta anys Ovidi, cinquanta anys, ai! Ni canvi, ni transformació, ni empenta, i molt menys encara rebel·lió. Amunt i avall pels carrers, de vegades amb el got de vegades sense, i jugant el mateix partit de festa que fa quant?, vint, quaranta, cinquanta anys?

Però si els models de festa determinen qui som, com som, com és que tant de temps tants centenars de joves com han sigut protagonistes de la festa major, no han sigut capaços de res, de res de res? Home un colp, només un, l’any 1992, els festers van provar de fer un petit pas per a la festa, que hagués significat un gran pas de transformació mental, però les forces polítiques i religioses, van traure el trabuc i els van amenaçar, a ells i a les famílies, o fins i tot les famílies s’agafaven el cap, però què voleu fer?, què us heu pensat? Doncs, hem pensat que som joves, ni més ni menys, així que se suposa que fem allò que hom espera dels joves, energia, coratge, rebel·lió, noves idees… I una merda, idees! Una merda, va dir el rector, i el batlle aleshores, i supose que els homes de la caserna, no ho sé quantes coses tenien preparades, fins i tot un escarni públic… Així que tot allò va frenar-se a l’engròs, amb amenaces, amb pressions que hom esperava passades d’època, perìo la Transició ja ho deveu saber, va ser tan violenta i feixista a tot arreu, també amb la festa, i cinquanta anys després, encara fan moll, els joves, ves si la meua sogra tindrà raó o no.

Dona, sí, fan el que s’espera que facen i avant, allò que no hi ha escrit enlloc de com ha d’ésser la festa, perquè no n’hi ha cap llibre d’estil, ni unes normes que diguen fil per randa tret de banalitats, de detalls que cauen pel pes que suporten, avui això demà allò, i qui dia passa festa empeny… Però elles, les dones, quin paper no els toca de fer, també, quatre dones contra vint o trenta homes, contra o davant o tots a una, tant se val.

[continuarà]

“Qui vulga saber que és una festa, que vinga a la plaça”, anunciava una de les veus principals de la rondalla la Comarcal, en l’últim folkestiu a Bétera, però jo em demane com és, que no són convidats també per la festa major d’agost, allà a l’albereda, per fer ballar el poble amb una música pròpia acompanyats d’un miler de balladors convidats d’arreu del país. Com és que són incapaços d’organitzar-ho, els festers tot plegat, perquè el cost és baix tan baix com no us pugueu desgastar en cigarrets i misteres, sobretot comparat amb allò que llançaran amb els contractes rancis d’enguany… Tant se val, si badem com si peguem en pedra! Els dies de festa major corren els camions agranadors, les arruixadores mecàniques, una gernació d’homes i dones vestits de groc i de verd per deixar els carrers nets, en canvi de deixar passar els camions formigonera, els camions grava, els camions de ciment, els camions d’arenisca, un centenar de viatges de pesos pesants pel mig del poble entre polsegueres i runa i ruïna, fins al camí de Llíria on treballa una de les plantes industrials més contaminants del terme de manera il·legal amb la complicitat de l’ajuntament que, de festa major sembla que tot l’any sencer, fa la vista grossa perquè l’atemptat al medi ambient no siga gratuït ni inofensiu. Pols ets i en pols tornaràs, i els camions passen lliures, convidats al crim, al trànsit sense permisos ni papers ni autorització industrial, que allò no és polígon, ni aplec de fàbriques, sinó un cau d’aprofitats per embrutar-nos la festa anual de viure. Tant se val el camp, els tarongers, l’ullal, el parc del jonqueral, tant se val merda com pixum, perquè ningú no en fa cas de l’empastre ni n’hi ha responsables en política que posen la cara davant els crims, i l’exemple és prou gros i prou proper, el patim els valencians amb el president de la generalitat… Però què diu la batlle? No diu res? Quan la festa major del poble va bescanviar el Sant Roc per una maedéu, només podíem encomanar-nos al Gos, perquè tothom quedés content i ningú més no prengués mal: però la festa major, cap festa de fet, que no amague què passa al món ara mateix, ací a prop i lluny a una dues o tres hores de vol.

Avui nosaltres a casa, a l’ateneu, per despartir el pla municipal contra els grups de música valencians —un nou d’agost que Nagasaki commemora els vuitanta anys de la desfeta nuclear—, hem convidat Toni de l’Hostal i un dj que sembla que punxarà tot de cançons en català, música per ballar i deixar anar la pena durant unes hores de festa.

[continuarà]

Ja he dit que som a tocar de la festa major de Bétera. Deu dies seguits de córrer l’andola els joves i els vells, si encara conserven l’esperit jove. Fa uns anys que aquest calendari festiu ha agafat la desmesura, una distància ben valenciana per exagerar allò que vivim. Bons som per a fer munt0ns i engreixar la quantitat fins i tot de les coses petites. Però la força se’n va tota sola amb les paraules i la tensió arterial amaina en trobar-nos la realitat de cada dia. Del 12 al 22 d’agost són uns quants dies per acabar farts i farcits del beure, del menjar, de no dormir gaire, de descansar a penes, de defugir de la feina, d’oblidar-nos del món i dels forats que ara mateix trauen sang i fetge a l’aigüera. Els festers començaran l’onze, amb un viatge pantagruèlic a l’albufera per equilibrar de vi i bones menges allò que viuran durant tants dies. La resta ja vindrà rodat, a peu la majoria de vegades, rodant pel poble i passejant les quatre mortals triades cada any per embellir-los tanta disbauxa. Demà, que la banda de música farà el concert de la festa al barri de dalt, tres dies abans no comence oficialment res, ja avancem un programa doble: els músics joves passaven ara mateix queixosos, fer-los assajar a les deu de la nit, fer-los sopar enjorn si és estiu, que la cosa no rutllarà bé, perquè hauran de tocar a l’aire lliure, a la part alta del poble, on si bufarà el vent, el so no acabarà de sentir-se còmode ni delitós. Però la banda haurà fet la feina i tindrà per endavant la llibertat sencera del calendari, fins el dia quinze, que acompanyaran una rodà magnànima, com cada any passa. Ací els músics sí que ho passen de primera, potser més que ningú, malgrat tanta feina com fan. L’ateneu també farà programa doble, demà, em convidar els veïns a gaudir de la vespra: concert abans de sopar, amb Toni de l’Hostal, i concert després fins que el cos en diga prou, amb un DJ que punxa música en català. Ja déiem que els valencians exagerem qualsevol mesura. Després, qualsevol dels concerts contractats per l’ajuntament ens retornarà al passat més ranci, del sucre moreno i del flamenc i d’orquestres tòpiques que fan lloes a músics vells o morts: sembla que ara és moda fer passar gat per llebre… No cerqueu cap grup valencià, ni retirat ni en actiu, perquè això no entra en els plans d’un ajuntament que destria com qualsevol dels ajuntaments del país: fa cinquanta anys o més que parim, paguem i aguantem festes antivalencianes, de nord a sud. Ningú no respecta ni el 50% que és llei. De cap manera. Ningú. Ells són pp o psoe, i les festes han de passar per espanyoles, que és una mena de caguerà de vaca però d’animals de ponent, res a vore amb les vaques morla-holstein. Sí, els ajuntaments contracten tot de carcamals o grups en contra de la llengua a posta i amb voluntat de matar-mos qui som i què som.

I anem fent, de la festa una festeta que ells tradueixen per un altre muntó. I els joves no es queixen perquè són de festa, i encara si els passa per l’engonal parlaran només en espanyol, perquè ningú no els puga descobrir que són de poble, com el poeta estellés, que estava ben orgullós de ser-ho, de reivindicar-ho, de viure una festa que ací no hem conegut mai, per culpa d’un sac d’inútils que no en saben més ni han estudiat prou.

[continuarà]

Avui eixia de bétera, el camp de túria, un camió carregat d’alfàbegues cap a l’Horta Sud. Bé, potser que aquest era el pla de la brigada municipal, segons les ordres de la batlle. Fer arribar unes quantes alfàbegues mitjanes a cada poble afectat el 29 d’octubre de l’any passat per una riuada com no havíem conegut. Dos-cents vint-i-vuit morts no són una broma, ni un accident, ni una putada. Són el resultat d’una política, d’una gestió deficient, d’un país fracassat, a mans d’irresponsables incapaços d’assumir la realitat, en canvi d’omplir-se la butxaca cada dia dels diners públics per una feina deficient, de nyaps i de morts. El pla de la brigada era eixir enjorn, encara no eren dos quarts de vuit.

D’aquest pla, de regalar alfàbegues als pobles de l’Horta Sud, supose que el nostre ajuntament en diu solidaritat, o reconeixement, o ves a saber si vol recordar-nos que, malgrat que nosaltres començarem la festa major en uns dies, n’hi ha uns centenars de famílies que no en podran fer més, de festes majors o de les altres, perquè n’hi ha que han perdut els fills, l’home, la mare, els germans… No són ara mateix per celebrar cap festa, de cap manera. No sé com haurà anat el transport, la càrrega i la descàrrega de les alfàbegues a Aldaia, Paiporta, Picanya, Catarroja… No?, a Catarroja no sembla que havien d’arribar, les alfàbegues de Bétera?, que el poble s’havia manifestat fa just uns dies contra Mazon i el pp còmplice d’encobrir-lo d’un assassinat múltiple. Tant se val…

Tant se val que un dia abans, ahir mateix, que era dimecres sis d’octubre, el mateix ajuntament de bétera celebrava amb el criminal major d’aquella barbàrie tan bèstia, morts i morts, la festa major amb el regal d’una alfàbega grossa, la més grossa sens dubte, regalada al criminal Mazon, un premi per haver-se fet fonedís en un dia de terror contra els valencians, amb el resultat d’uns centenars de morts amb nom i cognoms… Sí, els responsables locals de bétera s’abraçaven al criminal com si volgueren festejar com de bé havia fet la feina, l’home invisible, responsable de la major mortaldat involuntària del nostre país, després de la guerra civil dels mateixos predicadors i frares.

No sé com respondran els batlles d’Aldaia, o Paiporta, o Picanya o Catarroja, en adonar-se que la seua alfabegueta té menys fulles que no la de l’homenic, un incapaç d’avisar-nos durant hores i hores (!) de quina cosa ens passaria aquella dia, als valencians, si les comparacions són sempre tan inoportunes com inútils.

Quan penseu en la rodà del quinze, beterans, recordeu-ho: el criminal Mazon té l’alfàbega més grossa a casa, símbol al despropòsit polític amb resultat de mort, de centenars de morts.

[continuarà]

Torna la festa a bétera. Torna cada any, cada mes d’agost que viu la festa major. Com més va, la cosa es fa més llarga, i un sopar en convida a un altre, molts dies abans que no ho siga, festa o festassa, tot el poble sembla que en fa joia, dies i nits de preparació abans de l’inici, dels dies propis de festa. Fa uns anys que l’Ateneu va advertir-nos amb un concert la vespra, però això ja no és ni l’1, ni el 3, ni el 8, era l’onze d’agost, la vespra del dia inaugural. Enguany, l’ajuntament ja ha anunciat el programa de festes, uns quants mitjans locals en parlen, n’hi ha un quadern-revista, la xarxa, sembla que tothom ja coneixia el què i el contingut: els festers o majorals, les festeres dites obreres, la batlle, el regidor de festa, tothom ja devia tenir el seu propi criteri festívol amb un programa tan antivalencià com vulgueu pensar. Amb tota la idea, o la mala idea, sinyors. En uns dies serem de festa major al poble, en el quart de segle just del 2025. Hem arribat fins ací, doncs, perquè ningú no ha posat remei al drama: ni els joves, ni els polítics, ni el barracot, ni els festers ni ningú. L’objectiu aconseguit, han de pensar tots plegats, d’haver eliminat qualsevol rastre valencià en les contractacions musicals. Deu dies de festa major i ni un sol grup de música del país. Sí, bé, fem aquelles coses típiques tan de la terra, el ball de plaça, el cant d’estil, les paelles, el foc, però a l’hora de gastar els milers, cap grup de música valencià, no siga que ens agafe de demanar la independència. Que és sens dubte l’única eixida digna a aquesta burla que patim cada any. No penseu que passa només amb els músics, passa també amb els productes del camp, els aliments, o fins i tot els ventiladors d’estiu… A bétera no en trobes cap fet al país, cap ni un. N’hi ha de múrcia i de toledo, però cap de valencià, i ves que al polígon de paterna, a just vuit quilòmetres en línia recta, n’hi ha una de les empreses de ventilació més importants del món. Ves que pots trobar que l’orxata de consum és feta a granada, els formatges són de lleó o de zamora, els adobs per al camp són a madrit, quan no venen directament d’israel, després de matar uns quants xiquets palestins. Més de cent productes bàsics dels supermercats són forasters, espnyols però no valencians, com si nosaltres no férem productes bons i de qualitat, com si no en sabérem ni de música, ni d’aliments ni de construir-nos una vida pròpia… L’autoodi contra els valencians és un esport com més va més estés. Entre valencians, que és on més mal ens fa, que nosaltres mateix ens disparem al cor.

El programa de festes d’un poble també és una clau de qui som, ens defineix un perfil o una manera de veure el món, fins i tot el programa apunta qui volem ser. N’hi ha hagut anys que encara teníem la sort de gaudir d’un grup, un de sol per a no caure malalts, d’un músic, d’una veu pròpia. Enguany, en canvi, ni un ni mig ni cap. I no serà perquè escola valenciana (la majoria de majorals han crescut ací dins) no lliura mostres de grups i de festivals de qualitat on poder triar… Així que no ens demanem si l’afer serà una burla o un refredat d’estiu. No. És una pla conscient de voler eliminar-nos també per la festa. La llengua, l’escola, la cultura, la festa, amb els diners públics que paguem tots, els valencians doblement, tindrem unes actuacions musicals dellà de ponent, però de ponent, ves si ho sabem bé, no ens ha arribat mai res de bo… Per una festa que ens fa el buit, que ens voldria al marge, invisibles i inexistents. Morts en definitiva. Ara, sí, com diu a l’entrada sud del poble: bétera és un poble coeter, només faltaria.

[continuarà]

Un colp que me vaig trobar amb el poeta Antoni Ferrer, aleshores ell ja vivia a l’Eliana, vaig confessar-li que havia pecat. Què ha passat, home?, doncs que anit vaig ser al bou a Bétera, que volia encendre’m un cigar amb el foc… però, xicot, si això és Grècia, és Micenes, és el minotaure, el laberint; els grecs, rebatia el poeta, ja saps que pensaven que enllà de Grècia no n’hi havia res, ni món, ni cel, ni déus ni aigua ni pa, res de res. Així que després de la lliçó, ja vaig salvar l’ànima i vaig baixar a la terra, per continuar llegint els poetes. Per això, ahir vaig baixar a l’Horta Sud: allà on les cues infernals ja duren molts mesos, cada dia, a qualsevol hora, i no sembla que la cosa millorarà gaire a curt termini, per molt que el jovent de bétera ensenye les banderes als cadafals dels bous, als barracots, pobres, quina pena fan, com podem esperar res de profit, d’aquella espanya que ells voldrien lluir.

A l’escola també es nota intensament, l’efecte pandèmia, el despropòsit de les famílies, quan volen traure pit i acusen l’escola de tots els mals que ells pateixen a casa: entre consentits o desorientats, alguns infants també eleven el to de la queixa, a secundària no cal inflar-los gaire la bufa perquè falten el respecte a tothom: als companys, als mestres, entre iguals, a casa, semblaria que els pares han desistit amb els fills adolescents, una minoria, una majoria; un dinar a l’escola després de quinze dies d’absència et situa en el punt d’una crisi que ve de lluny, de fa dos o tres segles com a mínim, i encara agreujada ara mateix amb el tomb de la dreta cap a l’extrema dreta i la manca de drets, amb la bandereta s’igualen les mancances i s’eleva la idiotesa a límits sense límit: aquella goma flexible que cada colp tiba i tiba en favor d’un horitzó fosc: tu no ho aguantaries, això, em diu una mestra de secundària, aquest nivell tan irrespectuós: un altre mestre afig que la culpa és nostra, de no haver-ho parat a temps, supose. Som en juny, la temperatura a l’escola és elevada, però a les aules de secundària encara és més exagerada, amb un canvi climàtic que apunta a no tenir remei a curt termini.

Llegesc Begonya Mezquita, feridura, i n’hi ha exemples de versos que són un tast de gran literatura: “despunta el dia i Ganz albira els núvols, ja no vol ser àngel”, dins el poema Cel sobre Berlín. He baixat a València, dues vegades aquesta setmana. La segona vegada he baixat amb el metro, que encara no fa el viatge complet, pobres infrastructures valencianes a mans d’espanya (les banderes, joves!), m’arribe a l’assemblea de Vilaweb. Arribe una mica tard, amb la presentació començada, però a temps d’escoltar una bomba de notícia: Vicent Partal, el director, l’amic, explicarà en uns minuts com serà el diari d’ací cinc anys. El públic ens quedem en silenci, amb aquella nova, sobretot perquè el temps va més lleuger que no voldrem i el món canvia cada dia: n’hi ha canvis que no són sorpresa: l’idiota trump o munsk, un estat d’israel criminal, una espanya sense drets i sense justícia però amb molts jutges, en canvi d’una nova manera de fer la guerra i una AI que llegeix sense aprendre de llegir…  Una segona cosa destacada de l’assemblea a l’Octubre és la queixa del catedràtic Peretó: el diari Vilaweb té una mancança que hauria de curar: la ciència: Vicent ho accepta, de fet dimarts, el primer dia que havia baixat a la ciutat, ja ho va dir en una taula redona sobre les informacions falses, la ronya i el siroll mediàtic: la premsa com la ciència, ara reben i rebran encara més durament, un atac massiu de l’extrema dreta. A espanya, la premsa és a mans de l’extrema dreta ja fa anys, còmplices d’una repressió brutal, als drets, a les llengües, a l’escola, a la ciència…

Dijous he de passar pel centre de Picanya, però només n’hi ha un pont, un de sol, que fa servei: la resta, com fa mesos que passa són en runes, han desaparegut. Ja veig que les màquines no en fan prou, de feina per adobar res de nou: les cues fins a València, per passar Picanya o Paiporta, per arribar a Torrent, són quilomètriques. Cada dia. Així que els xofers, els conductors, els copilots, s’estaran ben contents de vore les banderetes espanyoles com ens ajuden a reconstruir, a renàixer, a refer…

Han passat més coses aquesta setmana: moltes coses en realitat. Més morts a Gaza, més morts a Ucraïna, més morts arreu, però també n’hi ha vida, a tocar de la mort. Hem triat una nova presidenta d’escola valenciana. Hem fet els jocs esportius…, i encara s’ha fet la final del concurs de lectura en veu alta, de viva veu, a Riba-roja, el Camp de Túria. A més, com que liquidava el negoci, Robert i la llibreria Auca, m’he comprat un grapat de llibres per uns pocs euros. Però això ja vindrà en un altre capítol.

La poeta Mezquita diu: “no t’hi reconeixes, no parlen com tu.”

Feridura és un llibre de poesia d’edicions del Buc, el núm. 34

Els bous de carrer han tornat a bétera, un any més. Aquesta vegada, com l’última vegada, amb una càrrega de simbologia que el jovent, i els organitzadors, no s’estan d’ensenyar, al contrari: han omplert aquell espai de banderes espanyoles, perquè la gent no puga equivocar de quina cosa va la festa, la dels bous o fins i tot qualsevol festa al poble, a mans d’una submissió acrítica: perquè no és gratuït ni anecdòtic que, en els bous, com en la festa popular organitzada pels majorals, a casals o barracots, les banderes espanyoles lluesquen com una marca que va repetint-se, que una part del jovent identifica de pròpia, almenys aquests joves que passen per organitzadors d’això i d’allò, per ells sense fer política, com els franquistes abans o ara.

També caldria dir que, n’hi ha joves, molts, que no els agrada aquella fila que fa la festa, però calla, o aguanta, o no diu res, per no pifiar-la entre amics. Però sense por de xafar moll, els que han plantat la bandera en són menys, però sembla que en són més.

Però anem a pams, doncs, amb aquest pixar alt que voldrien els espavilats, per esquitxar terreny i fer-ne bufa del sentit valencià.

Aquests joves de la bandera no són ignorants, del tot no ho són: han de saber que després de vuit-nou mesos de la gota freda, que ells sabran que vam patir milers de valencians, espanya ens ha ajudat una bona merda damunt el plat: comproveu-ho baixant a l’Horta Sud cada dia, o passeu per la Ribera, o pugeu als Serrans o a la Foia de Bunyol… Regireu els polígons, els accessos, el metro, que vuit mesos després encara no arriba de cap a cap, ves si el desastre, el robatori espanyol i la ineficàcia del que representa la bandera en el barracot o a la plaça de bous és grossa i de vòmit.

Aquells espanyols que cada any ens roben els impostos -vull dir que se’ls queden tots-, i després ens en passen una part -la que ells consideren prudent —casualment és la més petita de tota aquella espanya que diuen els joves abraçar, sinyors del bou de bétera… Doncs amb això dels diners públics que ens retorna espanya (diners que no oblideu que eren nostres) passem pena i tenim que tenim: feines precàries, fer de repartidors, pidolar serveis, cues a sanitat, escoles sense recursos, i també de resultat enviar els vostres títols universitaris a dormir als torils, perquè el futur que teniu no correspon amb l’esforç esmerçat a l’estudi. És el preu de la bandera, o com dirien a madrit: haver estudiat més, valencians.

Els espanyols, aquells que els nostres joves acaben per adorar, joves per una altra banda de qualsevol espectre polític o apolític (de vox  a psoe i sumar) no han fet ni un sol pont nou on la gota freda no en va deixar ni el rastre; aquells representants de la bandera espanyola no han mogut ni un dit pels valencians, que hem patit una destrucció històrica, irracional, irresponsable. Ni un de sol. I mentre tot això ens passa per desgraciats (!), les inversions a madrit-espanya són més altes i grosses cada vegada, cada any sense excepció: passe que passe a valència, ells inverteixen allà: en canvi que ací a València les cues cada matí, vuit mesos després de la Gota, són infernals. Cada dia. A la ruïna de petites empreses, de comerços, de petits propietaris que han hagut d’abaixar els braços, envieu-los els vostres millors desitjos, i una bandera de franc.

A Madrit madrit, on la bandera dels bouers de bétera té sentit d’espoli, penseu que aguantarien la burla i el greuge tant de temps?, farien cues quilomètriques cada dia durant mesos i mesos (que no dure anys!), es deixarien enganyar per infrastructures de pena?, trens i carreteres de merda?, camps abandonats o feines de misèria?, només perquè ells puguen viure de luxe, ells allà, mentre nosaltres ací continuem patint el desficaci d’una hisenda segrestada (els impostos per ells, el miserable retorn per a nosaltres…), això sí, en canvi del nostre silenci valencià, i la festa de banderes allà, a l’albereda.

Els 228 morts de la dana, benvolguts joves, són una irresponsabilitat del pp i el seu president -jo afegiria també el psoe, és clar-, com ho és també molt irresponsable el silenci vostre que s’allargassa en el temps, o la submissió a banderes que representen, física i moralment, una burla als nostres drets de valencians, un insult a la dignitat de tantes famílies com pateixen menyspreu, per allò que ha passat i passa.

I ara ja podeu traure l’altre vaqueta, va!

Avui he tornat: «feia temps que no havia tornat… »

Bressolada 2025, pas trist amb el twist, homenatge a Dickens, a la bona literatura, al teatre i la lectura, a la llengua, si més no. Segon any que puge a Perpinyà a festejar l’esforç d’uns quants mestres, xiquets i famílies que volen ser fidels a la llengua, a defensar-la, a resistir-se’n a perdre-la completament. saludes uns quants amics i vius durant unes hores el treball incansable d’uns quants esforçats tarzans que defensen la terra, i la llengua, malgrat aquella falsa proclama de la fraternitat, la igualtat i tota la mandanga d’una república francesa que és severa contra les llengües, contra la identitat i contra el respecte als drets humans. Si llegiu complet el pregó de Daniela ho entendreu… Perquè enguany he conegut una dona que picava ferro, que va fer un discurs abrandat, magnífic, d’una força que ací baix fa temps que ningú no gosa de fer amb aquell atreviment i entusiasme, i a la catalunya central ni somien de fer després que el 2017 van errar alguns trets. Però resistim…

Així que us deixe amb les paraules d’aquesta dona de l’entusiasme i la fortalesa anímica, Daniela Grau, veïna d’Elna:

Admirats bressolaires,
M’han demanat de fer el pregó avui i per a mi és un immens honor. Recordo quan coneguts catalanistes coratjosos fundaren fa quasi
cinquanta anys la Bressola, l’escola pionera en la defensa i transmissió del català a la Catalunya del Nord. Al sistema educatiu francès, del 1951 fins a la creació de la Bressola es podia aprendre el català només una hora optativa a la setmana. Amb la Bressola el somni de parlar i aprendre en català tot l’horari lectiu esdevingué realitat. D’entrada permeteu-me doncs de felicitar-vos tots per ser aquí avui. També us felicito pel lema triat enguany «Pas trist amb el twist» que a primera vista pot sorprendre vivament.
Sembla que amb aquest lema es vulgui perllongar el caràcter voluntàriament «festiu» de la manifestació del 15 de març, com a mostra de la irrebatible i indefectible lluita per «la Bressola viva», per la «llengua viva», tal qual es podia llegir en la pancarta per demanar el suport a les institucions del país. «Pas trist amb el twist». Com tenir la força de twistar quan l’Estat francès perpetra a casa nostra el genocidi cultural i lingüístic? Fa tres segles que monarquies i repúbliques volen anorrear la nostra identitat, amaguen la nostra història, menystenen la nostra llengua considerant-la com a «regional», quan és la llengua mil·lenària de la nostra nació.
Com no ser tristos que l’Éducation nationale no evoluciona? En Joan Pere Le Bihan, que fou ensenyant i director de les escoles Bressola durant 30 anys –sigui aquí homenatjat i regraciat–, en el seu llibre Estat nou? Escola nova! recorda una sentència famosa pronunciada pel ministre de l’Éducation nationale, Claude Allègre, el juny del 1997: «il faut dégraisser le mammouth» –cal desgreixar el mamut–és a dir el sistema educatiu francès, per a nosaltres el pes pesant de la colonització de centenars de milers de mainatges al llarg dels darrers segles dins l’hexàgon i ultramar. El mamut ben evidentment no s’ha desgreixat perquè els jacobins, de la dreta fins a l’esquerra, continuen greixant-lo. Com no ser tristos quan l’Ajuntament de Perpinyà, que dóna gairebé 1.500.000 € a la USAP, no dóna cap subvenció a la Bressola? Com no ser tristos quan la Regió atorga els 200.000 € demanats però només a títol excepcional? Com no ser tristos quan el Departament no accedeix ni tan sols a la meitat del que se li ha demanat, quan atorga només 80.000 € dels quals 30.000 són també a títol excepcional? Al Departament fa temps que ho sabem, malauradament es donen per satisfets que parlem francès amb accent català i fins i tots se’n vanten. «Vergonya, cavallers, vergonya!», la nostra llengua no és un accent en parlar francès. La nostra llengua és internacionalment reconeguda i ensenyada. S’estudia en universitats del món sencer i des del 1907 tenim també l’acadèmia de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans [IEC] que des del 1922 forma part de la Unió Acadèmica Internacional. El català esdevindrà ineluctablement llengua oficial a Europa. Tanmateix tenim un bon motiu per a encoratjar-nos: la més important subvenció pública és paradoxalment la del Govern de la Generalitat de Catalunya, que atorga a la Bressola 800.000 €! Sort dels nostres generosos germans de més avall, no els podem anomenar tots: les entitats
Els Amics de la Bressola, l’Assemblea Nacional Catalana, els ajuntaments …! Aquí rau la nostra força, ser una nació de més de 10 milions de catalans repartits en quatre estats europeus. El lema doncs aparentment estrambòtic de la Bressolada d’enguany «Pas trist amb el twist» és doncs una injunció imprescindible: no siguem tristos! No ens donem per vençuts, expandim la nostra energia i que el nostre dinamisme sigui comunicatiu: que l’Educació colonial i els seus transmissors trontollin! Fidels als qui fundaren La Bressola fem sentir el nostre clam. Que sacsegi la Regió, el Departament, l’Ajuntament de Perpinyà. Ens hem de reforçar i expandir pertot a la Catalunya del Nord. En Joan Pau Giner amb raó cantava: «Amb somnis de bressola l’allioli muntarà».
Pares de la plana del Rosselló, teniu la gran sort de poder portar la vostra mainada a les escoles Bressola, de poder gaudir d’un ensenyament immersiu, l’únic que garanteix un veritable domini de la llengua. A l’Alta Cerdanya, al Vallespir i al Capcir no tenen aquesta possibilitat. Més enllà del combat per mor que perdurin les escoles immersives Bressola i Arrels a la plana, hem de tenir tots plegats més energia i força, hem d’incrementar a tot el territori nord-català l’ensenyament del català en escoles, col·legis, instituts i a la Universitat de Perpinyà. Ho intueixi: ben aviat per fi tindrem l’institut anhelat. «Sempre endavant mai morirem!».
Tal com ho podem llegir al museu de Ceret sota la ploma de l’artista Ben: «No hi ha poble sense cultura, ni cultura sense llengua».
Així doncs admirats bressolaires, Amics de la Bressola, nosaltres tots qui lluitem pel català, pel seu ensenyament i reconeixement com a llengua oficial al nostre país, de fet alhora lluitem per la supervivència de la nostra cultura, de la nostra identitat, de la nostra nació. Visca la Bressola! «Let’s twist for ever!». Moltes gràcies
Daniela Grau Humbert, Sant Esteve del Monestir 24/05/2025

Després de la gran apagada d’espanya, una festassa ben fosca al remat, a bétera vam patir vint-i-quatre hores sense aigua.

Home, les avaries s’han de reparar, adobar la imperfecció, reomplir els clots, polir i curar per evitar mals pitjors. Sí, fóra veritat si, i només amb aquesta condició, les avaries foren accidentals o fortuïtes o caigudes del cel com una plaga bíblica, però aquesta vegada, a bétera, després de la manca de llum va arribar-nos la manca d’aigua, en tots els sentits: si hom viu sol o amb poca gent, ja passa les hores desfullant quan s’asseurà a la tassa i si arruixarà amb aigua de colònia, aigua mineral o amb gas de la font vella, però amb una família de quatre o cinc, o van a cagar al vol pel terme, o corren el perill d’embussar fins i tot els vídeos del bon humor.

Fa temps que vam denunciar el pas de camions de gran tonatge per la població, que depassen la il·legalitat i la ceguesa de la pròpia policia municipal, perquè davant els seus nassos, una empresa il·legal fabrica formigó dins el món rural, entre taronges i ametlles, i en canvi d’aquest regal contra les lleis i la normativa d’impacte -la mateixa generalitat mira en una altra direcció- la formigonera ja acull tres o quatre empreses diferents que fan extracció a tort i a dret: si comptem el nombre de viatges diaris de cada camió, i ara el pas de camions excepcionals amb les matèries primeres (graves, ciment, sorres…), el volum de pas d’aitals camions depassa la màquina enregistradora del pp, que potser se sume al regalot que representa aquell núvol de pols continua pels carrers d’accés a la planta damunt el barranc de guas, a tocar de l’ullal i del parc públic del jonqueral.

En quilos i en tones, la suma del pes que havia d’aguantar aquell camí, la plaça Lluís Reig, ha fet figa per segona vegada. Avaria dos punt zero. Una repetició de la primera avaria, que ja ho vam avisar, i la policia municipal va i ens diu: ep, no sabíem que passaven tants camions pesants per aquest camí. Ves a mans de qui posem la seguretat, tu. No sabíem, no sabíem!

I com explica l’ajuntament del pp aquell crim al medi ambient de cada dia?, com es permet l’equip de govern d’èlia una acció continuada d’agressió a la llei i al medi, en favor no d’una, sinó de tres o quatre empreses diferents que carreguen van i tornen i el cicle no para durant dotze hores diàries de dilluns a dissabte?, entre més resultats finals, és la segona vegada que tantes tones de transport pesant rebenten la canonada general i els veïns passem 24 hores sense aigua corrent: neu a cagar a la via, home!

Caldria preguntar-nos si, cap d’aquests camions pesants, formigoneres i graveres, passen una sola vegada, una de sola, per dins la urbanització dels ricots del terme, mas camarena o mas d’un conill, perquè comproven els sinyorets la pols que alça la cua d’un ruc, quan el govern és a mans d’aprofitats o d’incapaços, siguen del partit que siguen, perquè no tenen nas per aturar els excessos ni els abusos que deriven en un mal servei públic, en un atemptat al medi cada minut que passa.

I seria tan fàcil, homenics del pp, com enviar tot el patracol d’aquella empresa criminal al corresponent espai destinat a la producció industrial: en diuen polígon industrial, i si volen, parc, o àrea destinada a… només que caldria demanar-los de complir amb els mínims de la llei, o de la normativa, si no és que la llei del més fort, del més inútil, o del més pocavergonya, és per damunt del bé públic dels homes i dones corrents: que és realment el que passa a espanya i en aquest territori colonitzat per barbamecs i bufapius.

I no diem res del nou impost de l’aigua que ens heu fet pagar a cada casa, cent cinquanta euros de res, de res i gràcies… Obligant-los a pagar aital impost a aquells malparits de la formigonera, encara eixirien guanyant un cabàs de merda. O dos.

No descobrim res si afirmem que, espanya, és un estat d’incapaços.

Un cabàs d’inútils, d’aprofitats i de corruptes, entre criminals i militants de partits polítics que ens han governat qui sap quants anys. Que pensen que ens han governat, ells, quan en realitat no saben què vol dir, el terme governar, en favor del bé públic, s’entén, o potser que no s’entenga, tant se val, això, perquè ells van a la seua i continuen aquesta fira medieval de torpesa i disbauxa.

Fa estrany, aquests dies, que ningú no haja explicat o investigat entre més hipòtesis de l’apagada general de la vida espanyola, la via de la ineptitud. Una cosa que hom diu “red elèctrica d’espanya” hom ha de pensar sense por d’errar que ha d’ésser una empresa on treballen milers d’enginyers o obrers o ves a saber, entre més un elevat percentatge d’inútils. Si, a més, en aquesta empresa posaven de cap un menistre espanyol de torn, del pp o del psoe, la professionalitat ja venia en l’adn d’espanya: l’últim torpede que apague el llum.

Només cal veure com són les infrastructures de carreteres, camins, o trens de rodalies, a bétera o a barcelona, perquè apamem com van les línies de mitja o alta tensió elèctrica. Només caldria repassar cada poble o ciutat del nostre país, l’embús de fils de llum, de telefonia o de xarxa, d’uns anys ençà, potser del canvi de 125 a 240, per pintar el garbuix d’estructura dels nostres carrers de poble gràcies a la xarxa elèctrica espanyola, o la vella telefònica, o tanta merda com penja de façanes, cantons o pals de llum al llarg de les carreteres secundàries. El desori és un papa mort, o un crist sense braços, o una olla sense cigrons ni creïlla ni os de la canella.
Resum: la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó.

Els espanyols han perdut setze gigawatts de llum i encara no saben com. Ni on, ni ho sabran. Però la culpa i la responsabilitat no és de ningú. Ací i allà, ni per matar-ne cent dimiteix ningú.

Per cert, que mig any després de la desfeta de la Gota freda, el desori a les carreteres valencianes, dependents d’espanya, són un infern. Bypass, Torrent, Picanya, Aldaia, Paiporta, Catarroja, cada dia vivim un infern… una apagada que dura ja dos-cents dies. I tanta corda com queda d’aquest pixar-se damunt nostre, que fan els espanyols.

I encara com, per acabar-ho d’adobar, el pp europeu, que havia de fer un congrés anual, va triar valència, allà on viu el partit més corrupte del món, espanyol i antivalencià fins al moll de l’os –com peguen aquells d’europa, pobres–, si han de triar la seu del màxim responsable dels 230 morts d’un colp d’ineficàcia, si caldrà que els inútils es pesen en arroves en comptes de quilos i grams. Si caldrà que el papa mort alce el cap i els cante albaes fins que rebenten de vergonya… Quin ventorro, mareeee!

Entre incapaços, els responsables de la base militar d’alta disponibilitat de l’OTAN a Bétera, van traure els tancs a passejar i els van apuntar contra els cables elèctrics i les torres de llum: van imitar aquell indiot flac de cervantes que confonia els molins amb dracs: mentre els valencians confonem els borbons amb honestedat i pp i psoe amb democràcia. Nosaltres, no, però uns amics i coneguts sí, van descobrir tres carros amb canó gros apuntant contra el terme i uns soldats berenant a terra mentre esperaven l’enemic. POtser que n’hi havia més pel terme, però només en vam veure tres. Qui els va ordenar d’eixir de la caserna?, contra què o qui havien de batallar?, van prendre la iniciativa els francesos?, el govern assassí d’israel?, només els militars locals/globals de bétera?, de nàquera?

Un colp han passat dos dies, que ja sembla una eternitat temporal comparada amb els cinc segons que va costar-los de perdre el control d’espanya, encara no n’hi ha raons convincents de res, excepte que sabem per experiència contrastada, que som a mans dels ineptes més grossos d’europa i del món, tots aquests de la bandereta als balcons, als canells o a l’espillet del cotxe: pobres si no agafaran coneiximent mai de la vida.

Per acabar-ho d’adobar, l’endemà mateix, l’ajuntament de bétera va decidir un tall d’aigua de 24 hores: si la cansalà no és de pollastre doneu-la a tastar a un pobre de solemnitat. Total perquè una empresa il·legal de fer formigó al camí de Llíria, sense contracte ni legalitat, fa passar tot de camions i tràilers i vehicles pesants per dins del poble, que és la segona vegada que ens rebenten la canonada i la paciència còmplice del pp de bétera.

Però això ja serà un altre capítol. La denúncia que no valga un quinzet. Ni la dignitat. Ni la paraula d’un president valencià que no passa de cagalló ronyós.