Fem escola, dia 8
Avui peguem cap al teatre. Veurem una adaptació-versió del llibre Peter Pan i Wendy que, després, felicitarem, perquè la posada en escena, els actors, la música en directe, la llengua, i uns quants moments de l’obra pagaven la pena, moltíssim, de portar els xiquets al teatre Principal de València (oh!). Portar els xiquets de l’escola al teatre és un gran esforç, dels mestres i de les famílies, i quan trobes que el producte que t’han oferit és molt qualitat, aleshores, tot plegat es gaudeix més encara. Molta acció, molts efectes especials, molts records per quan llegíem a classe fa molt i molt, l’obra traduïda per Maria Manent, i algunes escenes o moments sublims eleven el teatre valencià, malgrat els pocs ajuts i la desviació de diners de cultura a mamonades de corrupció cultural i contracultural. Per molts anys, aquesta aposta de l’escalante i la companyia LaMar, perquè no sempre els productes gaudeixen de tanta qualitat.
Si encara no heu llegit l’original de l’obra en català, us perdeu una de les versions més fines de tots els temps.
«Tots els nens creixen, llevat d’un. I aviat ho saben, que han de créixer. Wendy se n’assabentà d’aquesta manera: un dia, quan només tenia dos anys, s’estava jugant al jardí; va trencar una flor i va córrer a dur-la a la seua mare. Pense que en aquell moment devia ser d’allò més bufona, perquè la senyora Darling es posà la mà al cor i exclamà: «Oh! Per què no et podies quedar així per sempre!» Entre mare i filla no passà pas res més, però de llavors ençà Wendy va saber que havia de créixer. Això tothom ho sap després de fer dos anys. Els dos anys són el començament de la fi.»
Peter Pan i Wendy, JMBarrie, trad. Marià Manent ed. Juventut