Fem escola, dia 2
Avui l’escola és més orfe que no divendres passat, el primer dia. Ahir es va morir una de les lingüistes més sàvies del món, Carme Junyent, i els mestres, els mestres en general que són mestres i saben què n’han de fer, hem perdut un referent principal. Per la llengua, per la llibertat, per la dignitat fins i tot davant la mort. Per renunciar a la idiotesa i no fer-nos perdre el temps, tant com s’entrenen els polítics a fer-nos-en perdre. La importància de la llengua, la senzillesa dels missatges, i la capacitat de posar-nos a la seua alçada, com si nosaltres, els seus lectors, en sabérem tant com ella. Ves si els mestres, amb aquest tret tan senzill i contundent, avançaríem amb els alumnes. Però sobretot avançarem si no renunciem mai, de ser qui som sense renúncies ni pactes ni falses esperances. Perquè fer ús de la llengua, caiga qui caiga, demana coratge i fermesa, caiga qui caiga. Per això, mestres, cal continuar fent escola. Combat i resistència.
Hi ha personatges del país que són imprescindibles per a l’escola, si són un espill on llegir l’activisme, les idees i les maneres per ser coherents i sincers. L’escola demana sinceritat i coherència, i una voluntat de ferro. De la vida d’aquesta dona, dels seus llibres, articles i entrevistes, els mestres en traurem lliçons a pleret, de per vida. Amb els seus ensenyaments i el seu guiatge (democràtic, respectuós i humil) l’escola creix, ho fa amb coneixement i humanisme. Val més una lliçó d’ella que cent anys de consellers o honorables destralers i maldestres.
“El dia que me’n vagi a l’altre barri no patiu per mi perquè jo, en aquest món, m’ho he passat molt bé.” Doncs això. No patiu per mi. -Carme Junyent
Una invitació a llegir els articles de comiat que cada dia Carme publicava a Vilaweb durant el més d’agost
Si el segon dia d’escola som capaços d’aprendre d’aquesta lliçó de vida, els mestres haurem planificat ja mig curs o més encara. Ves si tenim horitzó i grans esperances.