Ulisses20

Ahir era dimarts, 12 de setembre, i els valencians ens havíem encantat per l’escola, el primer dia, i ara el segon. Al sud, mentre Barcelona bullia per la llibertat dels pobles, els xiquets ja feien escola, però els mestres els havíem de preparar. Segons Carme Junyent, dependrà de nosaltres, de cadascú de nosaltres, resistir en favor de la llengua. La situació és tan greu que, a l’escolagavina, per exemple, n’hi ha grups on, cap alumne, cap ni un per pròpia iniciativa no xarra català. Cap ni un. Els mestres ho atribuïm al període estiuenc, a partir de la lògica “antinatural” que només l’escola fa ara resistència per la llengua. Ja sabem que n’hi ha exemples que també ajuden molt, però són casos aïllats. La majoria de famílies troben normal que els fills xarren castellà tothora. I els pares també els en xarren, els xarren en castellà. Així que nosaltres vam preparar una estratègia ahir per revertir una situació que fa temps que ens avisa que les coses no van bé. Ahir vam reunir tots els alumnes de primària i els vam explicar tres històries i un envit.

La primera història parlava de l’ús de la botija, beure de la botija o del botijó. Com a manera tradicional de resistència a perdre la cultura dels valencians. Per això els vaig explicar el procés físic que fa l’aigua dins aquell estri de fang, com sua la botija i les molècules actuen per refredar l’aigua que conté el recipient. Beure de la botija és també una manera de dir ací som nosaltres, contra els atacs a la llengua, contra el setge tan intens que patim l’escola, la societat, els valencians i el país sencer per anul·lar-nos-en. En una situació de normalitat democràtica, això es definiria com un genocidi cultural i lingüístic amb tota regla, que perpetren els diferents governs, les empreses privades petites i grans i mitjans de comunicació, tots contra nosaltres.

La segona història naixia al riu Canyoles, enllà a la Costera, la portava en un recipient especial la mestra Marisa, d’una font a prop de Canals, que servirà per polvoritzar-nos d’una aigua que ens farà forts, i ens permetrà de resistir tants embats i tanta agressió. A prop de Canals hi ha Xàtiva, on el borbó és de cap per avall, perquè aquells veïns de la ciutat són un símbol de resistència en tots els sentits, en favor de la llengua, del dret de decidir l’escola que volem i de com volem governar-nos. D’aquella “font freda”, la mestra ens va batejar per fer-nos forts per la llengua.

La tercera història venia de la Safor i la va explicar la mestra Conxín, que també portava una aigua molt i molt especial, de dins el seu poble, perquè allà hi ha la mar però també la muntanya, i enmig un estany que té l’aigua salada. Com?, us demanareu, com podia ser salada si a l’interior, de l’aigua que baixa de les muntanyes de Pego, fins en aquell estany del qual parlava la mestra, havia de brollar l’aigua més dolça? Doncs vet ací el miracle, aquella aigua es resisteix i es manté d’aqueixa manera, i nosaltres pot ser que ens mantindrem vius per la llengua, si som capaços de resistir. Perquè ja sabem que depén de cadascú de nosaltres.

L’equip de mestres havia triat tres mestres d’edat, tots tres, potser perquè de l’experiència i del coratge que encara atresorem, farem per enfortir l’escola i enfortir-nos contra la idiotesa política, i un aire enrarit, antidemocràtic, de demonitzar l’ús de les llengües, de totes les llengües, la nostra per endavant.

Després del bany vaporitzador, vam aprendre a beure de la botija voluntàriament i vam continuar l’escola, si és una cosa que no s’acaba mai.