ALBERT CORTES MONSERRAT

La comèdia en que s’ha convertit la política catalana te el final d’una nova obra, el suport d’Esquerra els pressupostos, francament un final que ja es veia de fa molt de temps i que nomes el cinisme i la burla a la ciutadania ha allargat.

La promesa del tren orbital ratlla l’absurditat hilarant si no fos que com diu en Bernat Dedéu amb el seu estil estant deixant una Catalunya devastada per un Govern del 155 amb el suport de partits que es fan dir independentistes i altres que també juguen al mateix joc mirant com la societat es va enfonsant i no sembla que els preocupi pas massa.

L’autonomia que ens cal… és la del tren orbital

Bernat Dedéu

Resulta ben simptomàtic que la pàtina de bon Govern que regia fins fa ben poc l’Administració de Salvador Illa (mercès a una apagada informativa que enorgulliria Xi Jinping) hagi explotat amb l’aturada dels mestres catalans. Les aules, ens agradi o no, són un reflex de la nostra societat i els professors del país —a pesar d’habitar més aviat al cantó progre de la vida— han sigut el primer col·lectiu a confessar, sense la sordina de la correcció, que ningú no pot fer rullar l’aula amb les actuals xifres de nouvinguts. Sovint les coses triguen a caure pel propi pes, sobretot quan tendim a escoltar poc els nostres veïns, i més encara si gaudim d’escassa paciència amb els ploramiques; però tothom que tingui el timpà mínimament acusat haurà sentit algun membre de la comunitat educativa queixant-se de la impossibilitat d’explicar la taula periòdica amb un 10% de la classe que no sap ni dir bona tarda.

L’actual vaga a l’ensenyament i el malestar de les bates blanques o les revelacions (ja sabudes) de l’informe Fènix ens mostren una Catalunya empobrida, sense classe mitjana i conformada per uns ciutadans que no tenen prou eines a l’hora de prosperar i als qui l’Administració castiga amb una llosa impositiva que ja sobrepassa de molt el robatori. Si el debat migratori ha començat a normalitzar-se no és perquè, com avisen els cursis, ens hàgim tornat una colla de racistes, sinó perquè cada vegada es fa més evident que les estructures de l’estat del benestar, filles de la socialdemocràcia, estan a punt d’arribar al col·lapse. Si els alemanys, filleta meva, han començat a retallar…, doncs ja us podeu imaginar què ens espera: un futur ben magre amb l’existència densificada (tot déu atapeït en pisos de merda, vaja) i una economia que només pot oferir vendre les nostres ciutats al coi de guiris.

Amb tot aquest panorama (a la qual cosa caldria sumar el fet encara al·lucinant de tenir un Govern que espia les assemblees i atempta contra el dret de reunió, sense que ni puto Déu dimiteixi), resulta ben normal que Oriol Junqueras hagi tingut moltes dificultats per justificar el seu suport als pressupostos de Salvador Illa. Per això Esquerra i el seu capatàs han acabat aïllant-se del soroll de mestres, doctors i membres de la bòfia per acabar imposant als sociates un projecte que, de tan essencial, la majoria de ciutadans no sabíem ni que existia. Parlo de l’ara famosa línia orbital, coneguda com a quart cinturó ferroviari pels amics, consistent en un sistema de rodalies que relligarà les principals ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Dit d’altra forma, l’invent consistirà en un gueto mòbil perquè la gent de l’extraradi es mogui pels seus ambients un poc xarons sense torbar els barcelonins.

Cal reconèixer que Oriol Junqueras és un paio amb un sentit de l’humor ben vaticanista, perquè, amb la major part de la xarxa de Rodalies absolutament trinxada i inoperant, això de proposar una obra nova, que els més optimistes situen pels volts de l’any 2040 (amb un pressupost de 5.200 milions de pepinos, tots per obra i gràcia d’un estat que, segons els documentadíssims senyors encorbatats de Foment, du a les espatlles un total de 50.000 milions de dèficit en infraestructures), és una martingala d’acudit bastant catxondo. Jo dels republicans hauria posat com a condició quelcom un pèl més realista i proper, com ara l’arribada del primer astronauta català transsexual a Mart o penalitzar tots els cambrers argentins que confonguin un cafè amb gel amb un cafè amb llet. Però tot plegat es normalitza si hom entén que Esquerra, com tots els partits catalans, estan infiltrats per la bòfia.

Dit això, el meu cantó d’esperit cínic entén la tàctica d’Oriol Junqueras, a qui convé que Salvador Illa vagi desgastant-se per així guanyar temps, assegurar-se la seva amnistia traficant el que pugui amb Pedro Sánchez i acabar menjant-se el terreny del PSC (mercès també a l’auge que podrà tenir el presidente Rufián entre els descendents de castellans). Oposar-se als pressupostos, en definitiva, implicava anar a unes eleccions en què Junqueras no podria haver participat, amb tota la mandanga implícita de cercar un candidat de palla i etc., i encara corrent el risc que Aliança et pispi uns quants vots. Això acabarà passant igualment, car la mandra mental de l’esquerra catalana fa temps que no es vol emmerdar amb el col·lapse del país i Sílvia Orriols només ha d’esperar que la gent arribi a esdevenir un pèl més pobra i emprenyada perquè fins i tot l’acabin votant els cupaires del sindicat USTEC.

Però per tot això encara manca una mica de temps; fins llavors, els republicans continuaran cobrant el sou de polítics professionals i Salvador Illa els guardarà les cadires de l’Administració que els va assegurar quan Esquerra l’investí president. En el fons, tothom guanya una mica d’oxigen i, per si no fos prou, els quinquis de Mataró podran anar fins a Granollers sense haver d’intuir, al fons del vagó, les torres de la Sagrada Família. Ja em direu què més volem…

Aquestes dades son d’informes interns de la policia catalana i serien útils per la revisió de tots aquells que defensen que la immigració no es cap problema, i volen acollir indefinidament, defensant la seva integració al 100%.

L’any 2025 els Mossos van practicar 51063 detencions, més que el 2024. Les xifres marquen que 17466 eren de nacionalitat espanyola, la resta estrangeres, un 65,8% augmentant la xifra de l’any anterior. Les dades han estat enviades al Parlament i no fan constar les nacionalitats concretes dels arrestats i ho emmarca amb zones com Àfrica, Amèrica o Unió Europea per exemple seguint la instrucció del darrer any per evitar detallar les nacionalitats dels delinqüents. El Departament d’Interior bloqueja aquesta informació encara que existeix i està tractada. Al País Basc si que faciliten obertament les dades detallades. De fet de les dades és veu que les xifres de detencions de nacionalitat espanyola i africana son similars, prop de 17000 persones cadascuna, seguides de les persones americanes amb prop de 9000. Pel que fa als furts, un 84% dels detinguts son estrangers.

La majoria de robatoris violents o amb força també son estrangers, un 73,1% la majoria d’origen africà, i pel que fa a agressions sexuals un 60.3% son estrangers. També hi ha xifres sobre homicidis o assassinats amb un 55% de persones estrangeres detingudes.

El passat curs les dades van causar enrenou i diuen amagar les mateixes per no ser aprofitat per l’extrema dreta. De fet no deixa de ser curiós que unes dades tant clares no provoquin la presa de decisions i l’assumpció del problema real que tenim i en canvi prefereixen seguir amagant les dades reals amb l’excusa de la xenofòbia, que no es tal, ja que les dades son vertaderes i per tant la negligència i la falta de responsabilitat contra la població és molt greu i d’una vegada per totes caldria abordar aquest tema sense tabús ni bajanades.

Crec que la gent és prou intel·ligent que les xifres de delinqüents estrangeres no vol dir que tots siguin delinqüents, però si que el filtre evidentment no s’ha fet bé i una part son un problema per la nostra societat que per la incompetència dels seus representants no te que pagar amb la seva seguretat.

La vertadera xenofòbia em sembla son les que practiquen aquests partits que obvien el tema i amaguen les dades per no quedar al descobert amb els seus interessos que curiosament van en contra de la societat que els ha votat. Aquí no hi ha ni dretes ni esquerres, hi ha un problema.

La realitat amagada.

La compareixença de Florentino Perez, president del R.Madrid ha estat un exemple del personatges que ostenten el poder a l’Estat espanyol i que es creuen per damunt del bé i del mal.

Una crisi com la d’aquest club, podríem dir club Estat ja que els favors que ha rebut del mateix al terreny de joc i fora del mateix no tenen límit, una crisi esportiva, de gestió i de valors si es que mai n’ha tingut ha estat aclarida pel seu president vitalici amb pilotes fora i victimisme, cap autocrítica i atacs al Barça amb el cas Negreira a la boca, un cas sense judici i per tant donant culpabilitat gratuïtament i interessadament sense cap respecte institucional, com deia cap valor El robatori diu de 7 lligues i un victimisme a prova de bomba tot diu per defensar el soci, per cert el mateix que ara i sempre enganya amb falses campanyes amb ajut dels seus mitjans per desviar els problemes i que ara amb unes eleccions per sorpresa vol seguir la seva perpetuació al càrrec a l’estil de molts mandataris dictatorials en falses democràcies.

Aquest es el sistema d’un Estat que no ha esborrat la Dictadura i que segueix amb les seves estructures disfressades d’una falsa democràcia i on el poder real segueix a les mateixes mans. Aquest personatge que es creu per damunt del bé i del mal i on la manipulació es la paraula de cada dia amb un Estat que el protegeix i on és permet actuar amb una estructura del mateix on els negocis d’aquestes el·lits sense regles fan la seva feina, i on el fracàs ha de ser falsejat amb falses acusacions amb aquells que encara i a pesar de tot sobreviuen i guanyen al poder establert.

Parlar de robatoris en el club que dades i vídeos en mà ha robat més de la història senzillament és cinisme i un acudit dolent. Socis del club presidint els estaments del futbol, i infinitat d’exemples de decisions que han canviat els resultats obtinguts, cosa que amb Negreira no han pogut aconseguir perquè senzillament no existeixen més enllà de les anècdotes que trobaríem en tots els equips del món i no escàndols com els que la historia ha marcat al club blanc i que l’han tacat per sempre.

El seu president seria el resum perfecte dels valors que representen aquest club i ha quedat constatat amb aquesta compareixença on res canviarà en el mateix.

M’ha semblat interessant l’article de Bernat Dedéu amb el seu estil punyent, però deixant en evidència la realitat de molts d’aquests lideratges de l’anomenat procés i com és demostra la seva farsa i la seva evolució posterior on la maleïda hemeroteca els ha deixat totalment en evidència, cosa que hauria de fer reflexionar una societat per una segona oportunitat amb la lliçó apresa.

Roger Torrent, a les armes!

Bernat Dedéu

D’entre tots els guilty pleasures amb els quals gaudeixo torturant-me l’ànima a altes hores de la nit, s’hi troba el de cruspir-me vídeos amb discursos polítics anteriors a l’apogeu del referèndum del 2017. Hi ha tanta teca per triar que, àvid com un addicte a la pornografia (emocional, en aquest cas!), sovint col·lapso davant l’empatx de líders ardits que cridaven “ni un pas enrere” o “votarem i guanyarem”. Però quan la carcassa m’exigeix droga dura, viatjo a YouTube per rememorar un magnífic speech de l’estiu previ al referèndum, impartit pel Poc Honorable Roger Torrent. Conscient dels dubtes que generava l’1-O entre part dels convergents i amb un to entre condescendent i gallard, el bell republicà hi proclama: “Si algú té dubtes i es pensa que no ens en sortirem… que s’aparti i deixi fer. Perquè ho farem. Per tant, la pregunta que hem de fer no és com ho farem, sinó com ens ho impediran”.

Després dels sonors aplaudiments de la concurrència (en allò que sembla un dinar de germanor curull de convençuts), Torrent prossegueix l’arenga: “A algú li sembla que avui el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras o qualsevol altre membre del Govern… pot fer-se enrere? Què passaria si es fessin enrere?”. L’afer té molta gràcia, perquè mentre el futur president del Parlament del 155 dispara aquestes preguntes retòriques, com si tingués el do de la pausa dramàtica beckettiana d’Obama, bona part dels presents —amb una adorable espontaneïtat— respon: “els mataríem!”. Davant d’aquesta proclama violenta, i vist que naltros som gent de pau, Torrent abraça una metàfora menys guerrera i clou el seu sermó tot dient: “Vosaltres, i espero que fóssiu els primers (i jo també ho faria!), els agafaríem de l’orella o d’una part del cos i diríem: ‘Feu el favor de complir el que heu promès’”.

Com podeu imaginar, comparar aquesta joia de discurs polític amb els fets posteriors al 2017 (Torrent acabaria fent de cap de bidells al Parlament i també de conseller del ram empresarial) o amb el món de l’ètica occidental en general és un exercici massa fàcil. Però sí que resulta interessant palesar com, després de patir l’ostracisme ordit pel tàndem Junqueras-Aragonès i allunyat del món de la política, en Roger ha passat de les proclames guerreres a fundar Dualys, una consultora especialitzada en temes de defensa. L’alehop és tan delirant (fins i tot per a un saltimbanqui moral, això de pencar per a l’enemic, sobretot en el frenesí per l’augment de la despesa al ram militar, deu fer vergonyeta) com la mateixa definició de l’ens al seu web: “Dualys nace de una convicción: España tiene los ingredientes para convertirse en un referente europeo del dual use industrial y tecnológico”.

Fixeu-vos si el Poc Honorable se sent incòmode fent de portaveu d’allò que ahir, molt encertadament, el nostre Enric Vila definia com a “keynesianisme militar”, que, a l’hora de presentar-ne els propietaris, Dualys no fa com la majoria de les empreses (a saber, encastar al seu web un bon retrato dels seus capatassos amb el consegüent —i sovint inflat— currículum), sinó que defineix la participació de l’antic president d’una forma tan anònima com creativa: “Un altre dels fundadors té la visió estratègica necessària per a aquest sector. Ha ocupat posicions de lideratge polític al més alt nivell a les institucions catalanes, amb responsabilitat directa sobre política industrial, empresa i treball”. Imagineu què pensarà la gent del dinar esmentat a l’inici veient Mr. “si algú dubta que s’aparti” ara confessant en sordina que aprofitarà el seu bagatge institucional per rearmar la intel·ligència militar espanyola.

Però no cal que matem ningú, estimats lectors, per molt que la ràbia ens mani esborrar-los per sempre del mapa de les nostres vides! Més ens valdrà pensar una mica i agafar l’exemple de trepes com Torrent per veure cap on van els trets, i mai més ben dit. Ara que els conservadors alemanys han donat una pàtina progressista a això de comprar tancs, i tot per evitar confessar que fa vuitanta anys que són presoners dels ianquis, veurem molts catalans intentant treure el cap en aquesta mandanga sanchista del “rearmament tecnològic”. Com passa sempre, els espanyols no poden tramar el seu cinisme industrial sense l’aquiescència d’algun caixacobri català, i és ben normal que la gent de l’Ecuestre (la mateixa que amenaçà Torrent amb la presó) ara aprofiti el seu ocàs per tal d’embarcar-lo a la guerra tecnològica.

El Poc Honorable de Sarrià de Ter no serà l’únic que transitarà de la insurrecció popular a les armes (espanyoles, of course), perquè tant Salvador Illa com Oriol Junqueras han decidit que la política demana seduir els antics paladins de l’administració vers la nova farsa progre de rearmar Europa contra Putin. El tema té molts bemolls, perquè Sánchez ha tingut l’habilitat d’impulsar aquesta indústria (insisteixo, amb uns quants capcots de la nostra tribu) mentre aconsegueix que la majoria del món el tingui per un pacifista i assot moral del Trump. Tot això val la pena seguir-ho de ben a prop, perquè vindran nous revolucionaris com Torrent, i de nou ens voldran fer veure que de la independència no els aparta ni Déu. No ens ho empassarem, perquè podem haver perdut la batalla del procés, però, mercès a la velocitat del món, hem guanyat la guerra de la clarividència. I això no és poca cosa.

Una dictadura tots sabem que deixa els drets col·lectius i individuals de la societat en res, però ara resulta que una teòrica democràcia segueix el mateix camí com si fos el més normal.

En una assemblea de docents a Ciutat Vella, es van descobrir la vigilància encoberta de dos membres dels mossos i evidentment els sindicats i part de la societat ha posat el crit al cel. És vol aclarir qui va ordenar la vigilància i quines dades van recollir. Una vulneració de drets fonamentals en tota regla que tant la Consellera Nuria Parlon per part d’Interior com Trapero per part dels Mossos han justificat, aquest darrer explicant les funcions que tenen de recollida i tractament d’informació referida a la conflictivitat laboral i social per valorar amenaces o riscs, cosa que la Consellera ha avalat sense rubor.

Crec que en una societat democràtica el dret a reunió i el dret a vaga son sagrats. No contemplen un dret controlat pel Govern amb les forces policials, això seria coacció i un xantatge intolerable. Entendria infiltrar policia en organitzacions mafioses o delictives per poder atrapar els delinqüents, en reunions religioses de base islamista radical o altres potencials perill per la societat. En una assemblea de docents no te cap sentit ni justificació. Els docents en aquest cas tenen tot el dret a reunió, expressar els problemes del sector i la manera de reivindicar els mateixos. Estem parlant de l’Educació, una part fonamental de qualsevol societat. No poden estar al servei del Govern de torn i els seus interessos, aquest evidentment no pot utilitzar els seu poder en aquest cas policial per espiar i agafar informació de col·lectius de la societat civil que tenen tot el dret a expressar el seu malestar en aquest cas i prendre les accions oportunes com pot ser la vaga.

La Consellera veiem que ha avalat aquesta pràctica, i això no va alineat en el que se suposa un Govern democràtic d’un Estat democràtic. Si aquest és el seu tarannà, el d’aprofitar la seva posició per no fer cas als drets fonamentals, la seva substitució hauria de ser damunt la taula, de la mateixa manera que el Cap dels Mossos i la seva interpretació de recollir i tractar informació relacionada amb la conflictivitat laboral, que potser algú li hauria de recordar que no és cap delicte i si un dret de la societat que teòricament serveix.

Democràcia sense drets.

Un crim és va produir a Esplugues de Llobregat aquest passat dissabte i és curiós el silenci i opacitat dels mitjans sobre uns fets tan greus.

Efectivament, un home amb un ganivet de grans dimensions va assassinar en ple carrer una dona de l’esmentada localitat i va ferir un altre que va intentar impedir el crim. Segons diverses persones van escoltar com cridava el nom d’Alà i al ser detingut més tard és pot comprovar que és musulmà i on amb totes les hipòtesis obertes sembla que la violència masclista perd tota la força.

Cal destacar el silenci sobre el cas als mitjans com ja s’ha denunciat per les xarxes, en un cas que hauria d’emplenar primeres portades. De fet la similitud amb molts casos pel Continent amb musulmans o millor dit assassins sense escrúpols amb armes blanques sortint al carrer i assassinant sense fre o amb vehicles fent atropellaments massius que van provocar el pànic a mitja Europa podria ser una pista fàcilment identificable. De fet aquest episodis no son molt llunyans, la lluita amb l’Estat islàmic i els atemptats indiscriminats els tenim encara molt frescos.

Mirant aquest context i com hipòtesi plausible, i més amb els crits que algunes persones diuen van escolta de l’assassí crec no poden passar desapercebudes, com tampoc que sigui un musulmà, és indecent amagar-ho amb uns fets tant greus, les víctimes d’aquesta bogeria mereixen un respecte i en aquest cas els mitjans oficials per interessos de les seves males polítiques en matèria d’immigració i d’explicació de la realitat.

Diuen que la noia tenia 16 anys, cosa que encara esgarrifa més, aquesta vida no mereix aquest cinisme i protecció d’aquesta colla d’assassins que han de ser exposats i denunciats, no em val l’excusa de no criminalitzar un col·lectiu que evidentment ja ha demostrat en la seva part radical la seva perillositat i que culturalment en una bona part els seus valors no son els nostres, més aviat incompatibles.

El tractament d’opacitat del tema no te justificació i representa la prova de la mala direcció que porta la nostra societat, fruit dels interessos de les classes dirigents i la seva mala praxi.
Exigim la informació clara i la realitat, sigui la que sigui i no la manipulació que vivim sense remei.

La informació amagada.

La diputada del Parlament català, Ester Capella d’Esquerra justifica en una entrevista que el català no sigui un requisit per renovar permisos de residència per immigrants.

Diu que no es pot exigir a les persones que fa quatre o cinc anys que son aquí, allò que no exigim a les persones que han de garantir la funció pública i equiparà així els nouvinguts als funcionaris, com jutges, fiscals o metges que poden exercir sense parlar el català. Comenta que és tindrà en compte, però no com a requisit i matisa que el seu partit li agradaria que fos obligatori per tothom però com que no ho ès, no es pot exigir a la resta.

Aquest és el nivell de burla d’aquells que és diuen independentistes i que diuen defensar la identitat i la llengua del país. Ja no tenen vergonya, no s’amaguen i és burlen clarament de la ciutadania sense por. Capella ens vol convèncer que no podem exigir el català a les persones que porten quatre o cinc anys en el nostre territori, suposo que han de portar cinquanta anys per demanar-los si volen aprendre alguna paraula i mentrestant els autoctons ja canviarem el nostre idioma perquè se senti acollit i qui no ho faci li direm que és una falta de respecte, tot molt normal.

El seu brillant raonment és que com fiscals o metges poden exercir sense saber l’idioma als immigrants tampoc, no se li ha passat pel cap que el que no és normal és que jutges o metges puguin exercir a Catalunya sense saber la nostra llengua com en qualsevol part del món, no tant sols això sinò que ho aprofita per validar-ho i no exigir-ho als immigrants. Per acabar la burla o l’insult diu que és tindrà en compte però no com a requisit, caldria preguntar de quina manera és tindrà en compte i de que servirà. Un despropòsit que marca el nivell dels nostres representants que han venut el país a canvi dels seus sous i tant els fa la llengua o la identitat d’un país que accepten que segueix unes regles que en cap lloc del món son vàlides i que naturalment marca l’Estat espanyol amb la seva submissió.

No se fins on arribaran, però queda clar que ho la societat pren consciència i fa neteja dels seus partits i aquests vividors sense escrúpols o el país perderà la seva identitat sense remei, i aquí tots en serem culpables.

Farsants sense límits.

Dos-cents catedràtics de prestigi internacional i de 101 universitats de 24 estats del món demanen la llibertat del cantant Pablo Hasel.

Han enviat una carta a Pedro Sanchez i Salvador Illa per demanar que actuïn en favor del seu alliberament. La iniciativa impulsada per catedràtics de prestigi de universitats de tant de prestigi com Cambridge i amb el suport de diverses entitats recorda que ara fa 5 anys del seu empresonament i encara li falten 14 mesos de condemna.

De fet critiquen els motius que son injuries a la corona i institucions espanyoles mitjançant piulades i cançons i aquests no caben dins una democràcia real. Aquests fets ja han estat denunciats per organitzacions pels drets humans considerant una vulneració de la llibertat d’expressió i una retallada de drets fonamentals i demanant la seva posada en llibertat immediata.
Aquests fets suposarien una vergonya per qualsevol Estat que va passejant la cantarella pel món que es una democràcia consolidada. Els fets malauradament demostren tot el contrari, la nul·la transició, les institucions hereves de la Dictadura, un sistema podrit, una inexistent reparació democràtica a les víctimes de la mateixa i la protecció dels culpables davant qualsevol intent judicial exterior, conjuntament amb el silenci arxivat de fets com la Comissaria de Via Laietana per exemple en son una prova clara del que parlem.

Evidentment, la manera d’afrontar el repte català va donar la mesura del nivell democràtic espanyol, repressió, farsa judicial i clavegueres de l’Estat, res que una Dictadura no utilitzi com el pa de cada dia. El cas de Hasel, apart de ser una injustícia, és un atemptat a qualsevol dret democràtic i una vergonya pels drets humans, res que a Espanya li preocupi com ja hem pogut comprovar.

En qualsevol Estat la llibertat d’expressió és sagrada i ningú pot estar per damunt del bé i del mal. Una democràcia de fireta com l’espanyola evidentment no el respecta i com qualsevol règim dictatorial la vida de les persones passar a valer ben poc. Hasel fa 5 anys privat de llibertat i això no li retornarà ningú. Altres com Valtonic van poder anar a l’exili per no corre la mateixa sort i la societat segueix normalitzant aquests atemptats contra la mateixa com si tal cosa.

Llibertat, Pablo Hasel i denuncia a aquesta farsa democràtica.

Recentment el President Puigdemont ha demanat al Tribunal Suprem que no destrueixi les urnes i paperetes del referèndum de l’1 d’octubre i parla de llegat històric i memòria democràtica.

Ho ha sol·licitat formalment i reclama la custòdia en lloc de la destrucció autoritzada als Mossos d’Esquadra pel Tribunal Suprem. Diu que les urnes son un símbol i una prova documental de la celebració de referèndum i per tant de la història de Catalunya.

El tema és seguir el relat del referèndum en uns temps on semblen fora de lloc i sense credibilitat, de fet aquesta és guanya i costa poc de perdre, en el seu cas totalment perduda. Reclamar les urnes podria estar molt bé si aquestes no formessin part d’una derrota i una presa de pel per part d’aquells que havien de culminar i seguir les lleis aprovades al Parlament fins al final i no veures sorpresos per l’empenta d’un poble i finalment i gairebé a contracor fer una declaració sense cap credibilitat i acabar fugint entregant les nostres institucions i de pas el nostre poble a Espanya i el seu Estat repressor.

Demanar ara les urnes com a memòria democràtica simplement es una nova presa de pel. Les urnes son avalades per unes lleis, aquestes tenen uns resultats i aquests tenen unes conseqüències que simplement van ignorar, per altra banda celebrar un referèndum i no voler aplicar el resultat no serveix de res, i deixa la democràcia en molt mal lloc. La presa de pel és monumental i ara 9 anys desprès reclamar aquests objectes que ens portaven a la llibertat en cas de victòria com així va ser i on els nostres lideratges simplement van col·laborar amb l’Estat repressor d’esquena al poble que els havia donat suport i com si res hagués passat obeint el 155 i tornant a participar en les institucions espanyoles i col·laborant amb els partits que van propiciar aquest cop d’Estat a Catalunya com si tal cosa.

Així no és recupera la credibilitat, i aquest poble no és mereix aquest cinisme d’uns dirigents que ja fa temps haurien d’haver rendit comptes a la societat i sobretot apartar-se de la primera línia política simplement per dignitat. No va ser una derrota va ser una rendició que és diferent i sense intenció de que mai fos una victòria que encara és pitjor.

Les urnes de fireta.

La decisió de la Mesa del Parlament de no fer onejar la bandera espanyola i catalana a la façana del Parlament permanentment es una nova burla dels partits teòricament independentistes.

El PSC no hi està dacord i diu que tots els símbols que representen el nostre país han de ser exhibits a les institucions sempre. Actualment nomes ho fan els dies de Plens. La cambra ha presentat recurs al Tribunal Superior de Justícia i la seva mesura cautelar de fer onejar sempre les dues banderes degut a una demanda d’un grup feixista anomenat Impulso Ciudadano que reclamava la seva presència. De fet el Tribunal també va rebutjar altres peticions del grup ultra que pràcticament volia empaperar amb la Bandera espanyola el Parlament. De fet hi ha una costum ja que onegen les dues el dia de Plens i recollida oficialment per la Mesa el 2009.

Una nova polèmica per entretenir el personal i marcar perfil sense sentit, i dic sense sentit ja que malauradament pel partits teòricament independentistes haurem de tornar a mirar en el passat més proper i el 2017 ens diu que desprès del resultat del referèndum i la validació al Parlament no tant sols van marxar, sinó que no van ser capaços de moure ni un milimetre la bandera espanyola que va seguir onejant a la Plaça Sant Jaume com si no hagués passat res, de fet no va passa res.

Aquell dia, és van riure de tots nosaltres i ara pretenen fer veure que els importa quan oneja la bandera espanyola o la catalana a les nostres institucions que per cert han regalat a un grup que ja sabien quina és la identitat que defensa i la bandera que defensa, o es que ens diran que no ho sabien.

Si volien treure la bandera espanyola el 2017 en tenien una gran oportunitat, però no per una baralla de pa sucat amb oli, sinó de veritat i per sempre, cosa que no van fer, ni que sigui per seguir la parodia. Ara amb la credibilitat perduda crec que a la ciutadania ja no creu cap gest inútil com aquest i totalment inocu.

Les banderes son simples símbols i com a tals representen una identitat o un poble, i aquest en el seu dia ja va decidir quina bandera volia onejant i que el representes, cosa que van obviar i que ara amb gests de cara a la galeria no rectificaran.

La bandera.

Els pressupostos catalans segueixen a l’aire i els partit teoricament independentistes fan grans proclames per donar-hi el seu suport, no hi ha dubte que no s’adonen de la vergonya que fan passar a la societat catalana amb les seves reclamacions i la seva historia recent.

Junts demana acabar amb l’infern fiscal, la descatalanització i la submissió i diuen que es hora de tornar a defensar la nació, el concert econòmic i les nostres institucions premiant la cultura de l’esforç. Per la seva banda Esquerra exigeix més sobirania per Catalunya amb reclamacions com la recaptació de l’IRPF.

Unes reclamacions que fan riure per no plorar, aquestes reclamacions serien un fet si haguessin aplicat el resultat del referèndum el 2017, en comptes de lliurar la nació als del 155 i deixar la gent a la seva sort. Ara reclamen tot això que ja implicava la independència de facto precisament als del 155 que per més curiositat i gràcies als republicans en aquest cas han situat al capdavant de les nostres institucions i evidentment compleixen amb el seu programa que no inclou més sobirania per Catalunya ni la defensa de la seva identitat.

Cal tenir poca vergonya per ara supeditar un suport hipotètic als pressupostos a uns objectius que van rebutjar ara fa 9 anys i que ara com autonomia espanyola pretenen aconseguir, tot una presa de pel de dimensions grans i que fa veure el nivell dels nostres partits que un cop més ignoren els seus fets passats i com si no hagués passat res pretenen seguir vivint per sempre amb les seves quotes de poder autonòmic dins Espanya com si tal cosa.

La sobirania fiscal, la protecció del català o la preservació de la nostra identitat no hi cap amb aquesta Espanya, crec que més de 300 anys ens ho han demostrat i no hi ha cap intenció de que això canvii. El nostre paper és i serà sempre el que hem viscut i veiem cada dia amb atacs constants a la nostra llengua, identitat i l’empobriment constant a causa de l’espoli fiscal i el deficit d’inversions entre d’altres motius.

Ara no ens vulguin fer creure que per uns pressupostos catalans això canviarà, els únics que han canviat son els partits catalans que evidentment son els primers submisos i no poden demanar que el Govern no ho sigui com si això fos una gran presa de pel.

A missa i repicant.

Davant la petició basca de traslladar el Guernica de Pablo Picasso a Bilbao per la celebració del 90 aniversari de la masacre durant uns mesos, Ayuso ja ha titllat de catetisme aquesta voluntat.

Un discurs en la línia del feixisme que la caracteritza i que no admet matisos ni diferències, sempre uniformitat i submissió i cap voluntat autonòmica escoltada. La petició del Govern basc, lògica atenent a l’esdeveniment que es recordarà. De fet Picasso el va pintar a Paris i amb el franquisme va fer gira per Europa i Estats Units quedant en custodia al MOMA de Nova York fins que la dictadura no arribes a la seva fi. El 1981 va tornar i es va decidir la seva ubicació a Madrid, apart al País Basc no disposava d’un recinte per ensenyar una peça tant valuosa, cosa que ara ja disposa, concretament el Guggenheim a Bilbao on demanen que vagi temporalment.

Ayuso ja ha barrejat el nacionalisme i peticions absurdes i catetas i que si el volen veure els bascos poden anar a Madrid. De fet el que simbolitza el quadre es com el franquisme va massacrar aquesta població i suposo que ella segurament seria amb aquest costat de la història i no amb les víctimes d’aquesta atrocitat. La seva identitat imposada i sense matisos no la porta a defensar per exemple a defensar Catalunya amb l’afer de Sixena, on no sembla li preocupi els efectes del trasllat de les obres, cosa que si esgrimeix amb el Guernica, tot un despropòsit. Per altra banda i seguint la seva lògica, si tots som espanyols, quin problema hi veu en exposar aquesta obra ara al País Vasc per aquesta celebració puntual. O sigui va girar per mig món, però ara no pot traslladar-se a Bilbao, tot molt coherent com podem veure.

El seu nacionalisme excloent i malaltis no admet cap diferència, ni cap situació que en estats normals no serien notícia, i encara és permet el luxe de dir provincians o menysprear aquells que simplement demanen coses normals com seria el cas.

El nacionalisme del “a por ellos”, el que imposa la seva llengua, el que no adment cap més identitat que la seva. En definitiva el que no s’escandalitza per aquesta barbarie de Guernica i que segur no sent com els seus les morts d’aquest capítol.

El catetisme.

Escoltem grans escarafalls pels crits del camp de l’Espanyol a Cornella en el partit de la selecció espanyola “Musulman el que no bote” i sembla un problema d’Estat.

Cal dir que molts o bona part dels que ara s’han posat les mans al cap i han denunciat com certs partits polítics o persones més o menys conegudes son els mateixos que quan cada cap de setmana escoltem al camp “Catalan el que no bote”, “Gibraltar espanyol”, “Catalunya es Espanya” i coses molt pitjors contra la nostra identitat no diuen absolutament res.

Evidentment globalitzar un col·lectiu en aquest cas el musulmà amb aquests cantics és racisme, però el que patim els catalans des de fa 300 anys també i fa molt més temps que dura i és latent des de fa molts anys amb la llengua, les inversions, la identitat i una llarga llista. Encara retronen el 2017 els “A por ellos”, i això és racisme estructural.

De fet la catalanofobia dona vots a Espanya sempre, i qualsevol insult és permès sense rubor. Entre d’altres coses per això i volen fer veure que tot és una bassa d’oli i de fraternitat la selecció espanyola va tornar a Catalunya i no podia ser altre lloc que el camp de l’Espanyol, un club amb uns valors més que allunyats de la identitat catalana, tant pel seu nom, pel seu tarannà, com per permetre partits així en el seu recinte amb totes les connotacions que això comporta.

Que un musulmà es senti afectat per aquests crits es comprensible, però com s’hauria de sentir un català. De fet el caos espanyol porta la curiositat que davant uns quants hooligans cridant aquestes consignes no s’aturi el partit com crec marca el protocol i en canvi quan jugadors tant sospitosos pel seu mal comportament com Vinicius denuncia el que li han dit o no i que nomes han sentit els protagonistes si s’aturi el partit donant veracitat amb aquest personatge i negant la mateixa quan tothom escolta des de la graderia com es el cas.

Una mena de racisme a la carta, amb el qual hauriem de denunciar i no acompanyar. La manipulació del mot ja ès un escàndol i la tergiversació dels fets també. Si hi ha una identitat que es pot sentir amb el racisme damunt el cap, és la catalana i no d’altres que han vingut desprès. Crec que seria bo recordar-ho.

El racisme a la carta.

En una entrevista recent Oriol Junqueras davant les intencions de Rufian i Tardà per aquesta candidatura conjunta del que anomenen les esquerres a Madrid, va dir que va anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada d’ERC.

De fet Tardà preguntat pel tema va respondre amb un clar “on s’ha de signar?” i va apel·lar a oblidar les rancunies del passat.

Crec que aquest sainet de la vergonya, ja dura massa. Tardà parla de rancunies quan son actituds antidemocràtiques i que no reconeixen la voluntat dels ciutadans per ser el que vulguin ser, suposo un tema que amb ell més aviat li fa angunia amb aquest independentisme de paraula i de cap fet que practica i aquesta preocupació per Espanya per damunt de tot. Junqueras caldria dir amb molt cinisme, ens diu que va anar a la presó per Catalunya i es queda tant ample. Per Catalunya es compleixen els compromisos adquirits, per Catalunya s’arriba fins al final i sense mirar enrere, però no és va a la presó d’una forma dòcil i demanant gairebé perdó, sortint posteriorment i oblidant el 2017 com si no existis.

La burla a la ciutadania és màxima i la seva credibilitat zero. Aquesta hi seria si hagués fet la seva part, les estructures d’Estat que deien fer per quan arribi el moment i desprès la votació arriba fins al final i complir amb la llei del Parlament implementant la República Catalana que la gent havia decidit a les urnes fins les darreres conseqüències. La seva actitud covarda i falsa, no realitzant la tasca que se suposava controlava, fugint un copa incompleta la llei catalana, negant un Govern a l’exili i posteriorment entregant-se a la justícia espanyola amb un judici surrealista per sortir al cap d’un temps ja hem vist a canvi d’oblidar la independència i col·laborar amb l’Estat a Madrid i aquí entregant al Govern als del 155 sense cap mania. Tot un currículum nefast per la llibertat del país.

Ja n’hi ha prou de tractar la gent d’estúpids quan la hemeroteca ara sí dona proves de la seva falsedat i de les seves intencions, en cap cas la independència catalana que teòricament defensava ell i el seu partit, ara preocupat per com es presenta a Madrid si del braç amb els del 155 o seguint fent de crossa com fins ara a canvi de res.

Un paperot que la història, ell que es historiador jutjarà.

Sense vergonya.

Quan un Estat reconeix Crims contra la Humanitat i alhora no persegueix als culpables, evidentment mai pot ser una democràcia i molt menys un Estat de dret. El cas de les germanes Serra és un gran exemple, fa fàstic i evidentment ningú hauria de voler viure en un Estat així.

Via Laietana: l’estat reconeix la tortura a les germanes Serra i protegeix els torturadors

Gemma Pasqual i Escrivà

La fiscalia reconeix que a Via Laietana es va torturar les germanes Serra i que aquells fets formen part d’un context de crims contra la humanitat. Però aquest reconeixement queda buit quan la mateixa fiscalia en demana l’arxivament provisional per manca d’autors identificats. L’estat accepta que hi va haver tortura, però continua protegint els torturadors. Es valida el relat de la víctima, però es blinda l’anonimat dels botxins.

Aquí rau la responsabilitat de l’estat: no en la ignorància dels fets, sinó en la manca de voluntat d’anar fins al final. Perquè el cas de Blanca i Eva Serra té una força política devastadora. No és un cas aïllat de violència policial a les acaballes del franquisme. És la prova d’un patró repressiu que desmenteix el relat complaent de la transició. Les detencions entre el 1977 i el 1982 situen aquesta violència no només en el postfranquisme immediat, sinó també en democràcia. Això és el que fa aquest cas tan intolerable per a l’estat: que desmenteix la ficció confortable segons la qual la tortura era un residu del passat que va desaparèixer amb la mort del dictador. No. Va continuar. Va mutar de cobertura política, però no va desaparèixer.

L’arxivament, per tant, no és una simple decisió processal. És una posició d’estat. És la manera institucional de dir que es pot reconèixer la barbàrie sense tocar els seus responsables. Que es pot parlar de drets humans sense obrir els arxius. Que es pot invocar la memòria mentre s’impedeix la justícia. I això no és memòria democràtica. És gestió administrativa de la impunitat.

La investigació ha estat insuficient perquè no s’han impulsat diligències efectives per identificar els responsables ni per reconstruir l’estructura repressiva. Diuen que no han pogut identificar els torturadors. Però què s’ha fet realment per identificar-los? Quins arxius s’han obert? Quins atestats s’han rastrejat? Quins noms s’han contrastat? Quines cadenes de comandament s’han reconstruït? Quins responsables polítics, policials i administratius han estat cridats a respondre? Si no s’han esgotat totes les vies d’investigació, l’arxivament no és una fatalitat processal, sinó una renúncia institucional. I en matèria de tortura, la renúncia també és responsabilitat.

Per això és fonamental insistir que la tortura genera responsabilitat per acció i per omissió. Per acció, evidentment, dels qui peguen, asfixien, humilien, amenacen i sotmeten. Però també per omissió dels qui permeten, toleren, encobreixen o deixen d’investigar. La definició internacional de tortura no es limita a l’acte directe del funcionari que infligeix dolor; inclou també els casos comesos amb el consentiment o l’aquiescència dels poders públics. I el dret internacional és igualment clar quan considera la tortura com a crim contra la humanitat si forma part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil.

Això és exactament el que la resolució no vol assumir fins a les últimes conseqüències. Perquè, si es qualifiquen els fets com a crims contra la humanitat, no es pot continuar tractant-los com una mena d’expedient inert, condemnat a morir per manca de voluntat investigadora. Els crims contra la humanitat són una qualificació jurídica gravíssima que obliga l’estat a actuar amb tota la seva capacitat d’investigació, preservació documental i persecució penal.

La dimensió de gènere del cas encara fa més intolerable l’arxivament. Blanca Serra no denuncia només tortures polítiques. Denuncia també humiliacions i vexacions específiques pel fet de ser dona. I això és determinant. La repressió contra les dones dissidents té una càrrega específica d’escarment, degradació i submissió. No es limita a castigar una idea política: pretén humiliar, sotmetre i disciplinar el cos femení. Per això la violència contra les dones adopta formes específiques, sexualitzades i exemplificadores, pensades per recordar-los quin és el lloc que el poder els reserva.

El cas Serra és doblement devastador: perquè parla de franquisme i parla de democràcia; perquè parla de repressió política i de violència patriarcal; perquè obliga a acceptar que Via Laietana no és només una adreça carregada de passat, sinó una arquitectura viva de la impunitat.

I és aquí on el debat deixa de ser estrictament jurídic per convertir-se en una qüestió de dignitat democràtica. Quina mena d’estat és aquell que admet que es va torturar en dependències policials i no identifica els torturadors? Quina mena de sistema és aquell que reconeix les víctimes, però no depura responsabilitats? Quina mena de memòria és aquella que honra el patiment i protegeix els seus causants? Un estat que encara no ha trencat amb els mecanismes profunds d’impunitat heretats del franquisme.

La prova més clara és que, a hores d’ara, continuen essent les víctimes, les entitats de drets humans i la societat civil les que han d’empènyer la justícia. L’estat arriba tard, arriba a mitges i arriba blindat. Reconeix el dany quan ja no pot negar-lo, però continua resistint-se a fer allò que distingiria una democràcia madura d’una democràcia defensiva: obrir arxius, individualitzar responsabilitats, portar els culpables davant la justícia i convertir els espais de terror en espais de reparació. La comissaria de Via Laietana ha de deixar de funcionar com a dependència policial. És imprescindible transformar-la en un espai de memòria, d’arxius documentals i en un centre d’interpretació de la impunitat i la tortura. La impunitat dels fets i dels causants és intolerable en qualsevol democràcia consolidada. És una exigència de decència pública.

La tortura no s’acaba quan s’acaben els cops. La tortura continua quan l’estat no investiga. Continua quan els arxius romanen opacs. Continua quan els responsables no són identificats. Continua quan una causa s’arxiva abans d’haver esgotat totes les vies possibles d’investigació. Continua, en definitiva, quan la democràcia tria conviure amb la impunitat.

Això és el que el cas de les germanes Serra deixa al descobert amb una cruesa insuportable. Que el problema no és només el passat. Que el problema és el present que encara el protegeix.

A les germanes Serra els devem respecte i reconeixement. Per la seva dignitat, per la seva fermesa i per haver sostingut la memòria allà on l’estat ha volgut imposar silenci. I, molt especialment, a Blanca Serra, per la seva valentia, per la seva lucidesa i per la seva perseverança infatigable. La seva veu manté viu un combat imprescindible per la veritat, la justícia i la reparació.