ALBERT CORTES MONSERRAT

Dos-cents catedràtics de prestigi internacional i de 101 universitats de 24 estats del món demanen la llibertat del cantant Pablo Hasel.

Han enviat una carta a Pedro Sanchez i Salvador Illa per demanar que actuïn en favor del seu alliberament. La iniciativa impulsada per catedràtics de prestigi de universitats de tant de prestigi com Cambridge i amb el suport de diverses entitats recorda que ara fa 5 anys del seu empresonament i encara li falten 14 mesos de condemna.

De fet critiquen els motius que son injuries a la corona i institucions espanyoles mitjançant piulades i cançons i aquests no caben dins una democràcia real. Aquests fets ja han estat denunciats per organitzacions pels drets humans considerant una vulneració de la llibertat d’expressió i una retallada de drets fonamentals i demanant la seva posada en llibertat immediata.
Aquests fets suposarien una vergonya per qualsevol Estat que va passejant la cantarella pel món que es una democràcia consolidada. Els fets malauradament demostren tot el contrari, la nul·la transició, les institucions hereves de la Dictadura, un sistema podrit, una inexistent reparació democràtica a les víctimes de la mateixa i la protecció dels culpables davant qualsevol intent judicial exterior, conjuntament amb el silenci arxivat de fets com la Comissaria de Via Laietana per exemple en son una prova clara del que parlem.

Evidentment, la manera d’afrontar el repte català va donar la mesura del nivell democràtic espanyol, repressió, farsa judicial i clavegueres de l’Estat, res que una Dictadura no utilitzi com el pa de cada dia. El cas de Hasel, apart de ser una injustícia, és un atemptat a qualsevol dret democràtic i una vergonya pels drets humans, res que a Espanya li preocupi com ja hem pogut comprovar.

En qualsevol Estat la llibertat d’expressió és sagrada i ningú pot estar per damunt del bé i del mal. Una democràcia de fireta com l’espanyola evidentment no el respecta i com qualsevol règim dictatorial la vida de les persones passar a valer ben poc. Hasel fa 5 anys privat de llibertat i això no li retornarà ningú. Altres com Valtonic van poder anar a l’exili per no corre la mateixa sort i la societat segueix normalitzant aquests atemptats contra la mateixa com si tal cosa.

Llibertat, Pablo Hasel i denuncia a aquesta farsa democràtica.

Recentment el President Puigdemont ha demanat al Tribunal Suprem que no destrueixi les urnes i paperetes del referèndum de l’1 d’octubre i parla de llegat històric i memòria democràtica.

Ho ha sol·licitat formalment i reclama la custòdia en lloc de la destrucció autoritzada als Mossos d’Esquadra pel Tribunal Suprem. Diu que les urnes son un símbol i una prova documental de la celebració de referèndum i per tant de la història de Catalunya.

El tema és seguir el relat del referèndum en uns temps on semblen fora de lloc i sense credibilitat, de fet aquesta és guanya i costa poc de perdre, en el seu cas totalment perduda. Reclamar les urnes podria estar molt bé si aquestes no formessin part d’una derrota i una presa de pel per part d’aquells que havien de culminar i seguir les lleis aprovades al Parlament fins al final i no veures sorpresos per l’empenta d’un poble i finalment i gairebé a contracor fer una declaració sense cap credibilitat i acabar fugint entregant les nostres institucions i de pas el nostre poble a Espanya i el seu Estat repressor.

Demanar ara les urnes com a memòria democràtica simplement es una nova presa de pel. Les urnes son avalades per unes lleis, aquestes tenen uns resultats i aquests tenen unes conseqüències que simplement van ignorar, per altra banda celebrar un referèndum i no voler aplicar el resultat no serveix de res, i deixa la democràcia en molt mal lloc. La presa de pel és monumental i ara 9 anys desprès reclamar aquests objectes que ens portaven a la llibertat en cas de victòria com així va ser i on els nostres lideratges simplement van col·laborar amb l’Estat repressor d’esquena al poble que els havia donat suport i com si res hagués passat obeint el 155 i tornant a participar en les institucions espanyoles i col·laborant amb els partits que van propiciar aquest cop d’Estat a Catalunya com si tal cosa.

Així no és recupera la credibilitat, i aquest poble no és mereix aquest cinisme d’uns dirigents que ja fa temps haurien d’haver rendit comptes a la societat i sobretot apartar-se de la primera línia política simplement per dignitat. No va ser una derrota va ser una rendició que és diferent i sense intenció de que mai fos una victòria que encara és pitjor.

Les urnes de fireta.

La decisió de la Mesa del Parlament de no fer onejar la bandera espanyola i catalana a la façana del Parlament permanentment es una nova burla dels partits teòricament independentistes.

El PSC no hi està dacord i diu que tots els símbols que representen el nostre país han de ser exhibits a les institucions sempre. Actualment nomes ho fan els dies de Plens. La cambra ha presentat recurs al Tribunal Superior de Justícia i la seva mesura cautelar de fer onejar sempre les dues banderes degut a una demanda d’un grup feixista anomenat Impulso Ciudadano que reclamava la seva presència. De fet el Tribunal també va rebutjar altres peticions del grup ultra que pràcticament volia empaperar amb la Bandera espanyola el Parlament. De fet hi ha una costum ja que onegen les dues el dia de Plens i recollida oficialment per la Mesa el 2009.

Una nova polèmica per entretenir el personal i marcar perfil sense sentit, i dic sense sentit ja que malauradament pel partits teòricament independentistes haurem de tornar a mirar en el passat més proper i el 2017 ens diu que desprès del resultat del referèndum i la validació al Parlament no tant sols van marxar, sinó que no van ser capaços de moure ni un milimetre la bandera espanyola que va seguir onejant a la Plaça Sant Jaume com si no hagués passat res, de fet no va passa res.

Aquell dia, és van riure de tots nosaltres i ara pretenen fer veure que els importa quan oneja la bandera espanyola o la catalana a les nostres institucions que per cert han regalat a un grup que ja sabien quina és la identitat que defensa i la bandera que defensa, o es que ens diran que no ho sabien.

Si volien treure la bandera espanyola el 2017 en tenien una gran oportunitat, però no per una baralla de pa sucat amb oli, sinó de veritat i per sempre, cosa que no van fer, ni que sigui per seguir la parodia. Ara amb la credibilitat perduda crec que a la ciutadania ja no creu cap gest inútil com aquest i totalment inocu.

Les banderes son simples símbols i com a tals representen una identitat o un poble, i aquest en el seu dia ja va decidir quina bandera volia onejant i que el representes, cosa que van obviar i que ara amb gests de cara a la galeria no rectificaran.

La bandera.

Els pressupostos catalans segueixen a l’aire i els partit teoricament independentistes fan grans proclames per donar-hi el seu suport, no hi ha dubte que no s’adonen de la vergonya que fan passar a la societat catalana amb les seves reclamacions i la seva historia recent.

Junts demana acabar amb l’infern fiscal, la descatalanització i la submissió i diuen que es hora de tornar a defensar la nació, el concert econòmic i les nostres institucions premiant la cultura de l’esforç. Per la seva banda Esquerra exigeix més sobirania per Catalunya amb reclamacions com la recaptació de l’IRPF.

Unes reclamacions que fan riure per no plorar, aquestes reclamacions serien un fet si haguessin aplicat el resultat del referèndum el 2017, en comptes de lliurar la nació als del 155 i deixar la gent a la seva sort. Ara reclamen tot això que ja implicava la independència de facto precisament als del 155 que per més curiositat i gràcies als republicans en aquest cas han situat al capdavant de les nostres institucions i evidentment compleixen amb el seu programa que no inclou més sobirania per Catalunya ni la defensa de la seva identitat.

Cal tenir poca vergonya per ara supeditar un suport hipotètic als pressupostos a uns objectius que van rebutjar ara fa 9 anys i que ara com autonomia espanyola pretenen aconseguir, tot una presa de pel de dimensions grans i que fa veure el nivell dels nostres partits que un cop més ignoren els seus fets passats i com si no hagués passat res pretenen seguir vivint per sempre amb les seves quotes de poder autonòmic dins Espanya com si tal cosa.

La sobirania fiscal, la protecció del català o la preservació de la nostra identitat no hi cap amb aquesta Espanya, crec que més de 300 anys ens ho han demostrat i no hi ha cap intenció de que això canvii. El nostre paper és i serà sempre el que hem viscut i veiem cada dia amb atacs constants a la nostra llengua, identitat i l’empobriment constant a causa de l’espoli fiscal i el deficit d’inversions entre d’altres motius.

Ara no ens vulguin fer creure que per uns pressupostos catalans això canviarà, els únics que han canviat son els partits catalans que evidentment son els primers submisos i no poden demanar que el Govern no ho sigui com si això fos una gran presa de pel.

A missa i repicant.

Davant la petició basca de traslladar el Guernica de Pablo Picasso a Bilbao per la celebració del 90 aniversari de la masacre durant uns mesos, Ayuso ja ha titllat de catetisme aquesta voluntat.

Un discurs en la línia del feixisme que la caracteritza i que no admet matisos ni diferències, sempre uniformitat i submissió i cap voluntat autonòmica escoltada. La petició del Govern basc, lògica atenent a l’esdeveniment que es recordarà. De fet Picasso el va pintar a Paris i amb el franquisme va fer gira per Europa i Estats Units quedant en custodia al MOMA de Nova York fins que la dictadura no arribes a la seva fi. El 1981 va tornar i es va decidir la seva ubicació a Madrid, apart al País Basc no disposava d’un recinte per ensenyar una peça tant valuosa, cosa que ara ja disposa, concretament el Guggenheim a Bilbao on demanen que vagi temporalment.

Ayuso ja ha barrejat el nacionalisme i peticions absurdes i catetas i que si el volen veure els bascos poden anar a Madrid. De fet el que simbolitza el quadre es com el franquisme va massacrar aquesta població i suposo que ella segurament seria amb aquest costat de la història i no amb les víctimes d’aquesta atrocitat. La seva identitat imposada i sense matisos no la porta a defensar per exemple a defensar Catalunya amb l’afer de Sixena, on no sembla li preocupi els efectes del trasllat de les obres, cosa que si esgrimeix amb el Guernica, tot un despropòsit. Per altra banda i seguint la seva lògica, si tots som espanyols, quin problema hi veu en exposar aquesta obra ara al País Vasc per aquesta celebració puntual. O sigui va girar per mig món, però ara no pot traslladar-se a Bilbao, tot molt coherent com podem veure.

El seu nacionalisme excloent i malaltis no admet cap diferència, ni cap situació que en estats normals no serien notícia, i encara és permet el luxe de dir provincians o menysprear aquells que simplement demanen coses normals com seria el cas.

El nacionalisme del “a por ellos”, el que imposa la seva llengua, el que no adment cap més identitat que la seva. En definitiva el que no s’escandalitza per aquesta barbarie de Guernica i que segur no sent com els seus les morts d’aquest capítol.

El catetisme.

Escoltem grans escarafalls pels crits del camp de l’Espanyol a Cornella en el partit de la selecció espanyola “Musulman el que no bote” i sembla un problema d’Estat.

Cal dir que molts o bona part dels que ara s’han posat les mans al cap i han denunciat com certs partits polítics o persones més o menys conegudes son els mateixos que quan cada cap de setmana escoltem al camp “Catalan el que no bote”, “Gibraltar espanyol”, “Catalunya es Espanya” i coses molt pitjors contra la nostra identitat no diuen absolutament res.

Evidentment globalitzar un col·lectiu en aquest cas el musulmà amb aquests cantics és racisme, però el que patim els catalans des de fa 300 anys també i fa molt més temps que dura i és latent des de fa molts anys amb la llengua, les inversions, la identitat i una llarga llista. Encara retronen el 2017 els “A por ellos”, i això és racisme estructural.

De fet la catalanofobia dona vots a Espanya sempre, i qualsevol insult és permès sense rubor. Entre d’altres coses per això i volen fer veure que tot és una bassa d’oli i de fraternitat la selecció espanyola va tornar a Catalunya i no podia ser altre lloc que el camp de l’Espanyol, un club amb uns valors més que allunyats de la identitat catalana, tant pel seu nom, pel seu tarannà, com per permetre partits així en el seu recinte amb totes les connotacions que això comporta.

Que un musulmà es senti afectat per aquests crits es comprensible, però com s’hauria de sentir un català. De fet el caos espanyol porta la curiositat que davant uns quants hooligans cridant aquestes consignes no s’aturi el partit com crec marca el protocol i en canvi quan jugadors tant sospitosos pel seu mal comportament com Vinicius denuncia el que li han dit o no i que nomes han sentit els protagonistes si s’aturi el partit donant veracitat amb aquest personatge i negant la mateixa quan tothom escolta des de la graderia com es el cas.

Una mena de racisme a la carta, amb el qual hauriem de denunciar i no acompanyar. La manipulació del mot ja ès un escàndol i la tergiversació dels fets també. Si hi ha una identitat que es pot sentir amb el racisme damunt el cap, és la catalana i no d’altres que han vingut desprès. Crec que seria bo recordar-ho.

El racisme a la carta.

En una entrevista recent Oriol Junqueras davant les intencions de Rufian i Tardà per aquesta candidatura conjunta del que anomenen les esquerres a Madrid, va dir que va anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada d’ERC.

De fet Tardà preguntat pel tema va respondre amb un clar “on s’ha de signar?” i va apel·lar a oblidar les rancunies del passat.

Crec que aquest sainet de la vergonya, ja dura massa. Tardà parla de rancunies quan son actituds antidemocràtiques i que no reconeixen la voluntat dels ciutadans per ser el que vulguin ser, suposo un tema que amb ell més aviat li fa angunia amb aquest independentisme de paraula i de cap fet que practica i aquesta preocupació per Espanya per damunt de tot. Junqueras caldria dir amb molt cinisme, ens diu que va anar a la presó per Catalunya i es queda tant ample. Per Catalunya es compleixen els compromisos adquirits, per Catalunya s’arriba fins al final i sense mirar enrere, però no és va a la presó d’una forma dòcil i demanant gairebé perdó, sortint posteriorment i oblidant el 2017 com si no existis.

La burla a la ciutadania és màxima i la seva credibilitat zero. Aquesta hi seria si hagués fet la seva part, les estructures d’Estat que deien fer per quan arribi el moment i desprès la votació arriba fins al final i complir amb la llei del Parlament implementant la República Catalana que la gent havia decidit a les urnes fins les darreres conseqüències. La seva actitud covarda i falsa, no realitzant la tasca que se suposava controlava, fugint un copa incompleta la llei catalana, negant un Govern a l’exili i posteriorment entregant-se a la justícia espanyola amb un judici surrealista per sortir al cap d’un temps ja hem vist a canvi d’oblidar la independència i col·laborar amb l’Estat a Madrid i aquí entregant al Govern als del 155 sense cap mania. Tot un currículum nefast per la llibertat del país.

Ja n’hi ha prou de tractar la gent d’estúpids quan la hemeroteca ara sí dona proves de la seva falsedat i de les seves intencions, en cap cas la independència catalana que teòricament defensava ell i el seu partit, ara preocupat per com es presenta a Madrid si del braç amb els del 155 o seguint fent de crossa com fins ara a canvi de res.

Un paperot que la història, ell que es historiador jutjarà.

Sense vergonya.

Quan un Estat reconeix Crims contra la Humanitat i alhora no persegueix als culpables, evidentment mai pot ser una democràcia i molt menys un Estat de dret. El cas de les germanes Serra és un gran exemple, fa fàstic i evidentment ningú hauria de voler viure en un Estat així.

Via Laietana: l’estat reconeix la tortura a les germanes Serra i protegeix els torturadors

Gemma Pasqual i Escrivà

La fiscalia reconeix que a Via Laietana es va torturar les germanes Serra i que aquells fets formen part d’un context de crims contra la humanitat. Però aquest reconeixement queda buit quan la mateixa fiscalia en demana l’arxivament provisional per manca d’autors identificats. L’estat accepta que hi va haver tortura, però continua protegint els torturadors. Es valida el relat de la víctima, però es blinda l’anonimat dels botxins.

Aquí rau la responsabilitat de l’estat: no en la ignorància dels fets, sinó en la manca de voluntat d’anar fins al final. Perquè el cas de Blanca i Eva Serra té una força política devastadora. No és un cas aïllat de violència policial a les acaballes del franquisme. És la prova d’un patró repressiu que desmenteix el relat complaent de la transició. Les detencions entre el 1977 i el 1982 situen aquesta violència no només en el postfranquisme immediat, sinó també en democràcia. Això és el que fa aquest cas tan intolerable per a l’estat: que desmenteix la ficció confortable segons la qual la tortura era un residu del passat que va desaparèixer amb la mort del dictador. No. Va continuar. Va mutar de cobertura política, però no va desaparèixer.

L’arxivament, per tant, no és una simple decisió processal. És una posició d’estat. És la manera institucional de dir que es pot reconèixer la barbàrie sense tocar els seus responsables. Que es pot parlar de drets humans sense obrir els arxius. Que es pot invocar la memòria mentre s’impedeix la justícia. I això no és memòria democràtica. És gestió administrativa de la impunitat.

La investigació ha estat insuficient perquè no s’han impulsat diligències efectives per identificar els responsables ni per reconstruir l’estructura repressiva. Diuen que no han pogut identificar els torturadors. Però què s’ha fet realment per identificar-los? Quins arxius s’han obert? Quins atestats s’han rastrejat? Quins noms s’han contrastat? Quines cadenes de comandament s’han reconstruït? Quins responsables polítics, policials i administratius han estat cridats a respondre? Si no s’han esgotat totes les vies d’investigació, l’arxivament no és una fatalitat processal, sinó una renúncia institucional. I en matèria de tortura, la renúncia també és responsabilitat.

Per això és fonamental insistir que la tortura genera responsabilitat per acció i per omissió. Per acció, evidentment, dels qui peguen, asfixien, humilien, amenacen i sotmeten. Però també per omissió dels qui permeten, toleren, encobreixen o deixen d’investigar. La definició internacional de tortura no es limita a l’acte directe del funcionari que infligeix dolor; inclou també els casos comesos amb el consentiment o l’aquiescència dels poders públics. I el dret internacional és igualment clar quan considera la tortura com a crim contra la humanitat si forma part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil.

Això és exactament el que la resolució no vol assumir fins a les últimes conseqüències. Perquè, si es qualifiquen els fets com a crims contra la humanitat, no es pot continuar tractant-los com una mena d’expedient inert, condemnat a morir per manca de voluntat investigadora. Els crims contra la humanitat són una qualificació jurídica gravíssima que obliga l’estat a actuar amb tota la seva capacitat d’investigació, preservació documental i persecució penal.

La dimensió de gènere del cas encara fa més intolerable l’arxivament. Blanca Serra no denuncia només tortures polítiques. Denuncia també humiliacions i vexacions específiques pel fet de ser dona. I això és determinant. La repressió contra les dones dissidents té una càrrega específica d’escarment, degradació i submissió. No es limita a castigar una idea política: pretén humiliar, sotmetre i disciplinar el cos femení. Per això la violència contra les dones adopta formes específiques, sexualitzades i exemplificadores, pensades per recordar-los quin és el lloc que el poder els reserva.

El cas Serra és doblement devastador: perquè parla de franquisme i parla de democràcia; perquè parla de repressió política i de violència patriarcal; perquè obliga a acceptar que Via Laietana no és només una adreça carregada de passat, sinó una arquitectura viva de la impunitat.

I és aquí on el debat deixa de ser estrictament jurídic per convertir-se en una qüestió de dignitat democràtica. Quina mena d’estat és aquell que admet que es va torturar en dependències policials i no identifica els torturadors? Quina mena de sistema és aquell que reconeix les víctimes, però no depura responsabilitats? Quina mena de memòria és aquella que honra el patiment i protegeix els seus causants? Un estat que encara no ha trencat amb els mecanismes profunds d’impunitat heretats del franquisme.

La prova més clara és que, a hores d’ara, continuen essent les víctimes, les entitats de drets humans i la societat civil les que han d’empènyer la justícia. L’estat arriba tard, arriba a mitges i arriba blindat. Reconeix el dany quan ja no pot negar-lo, però continua resistint-se a fer allò que distingiria una democràcia madura d’una democràcia defensiva: obrir arxius, individualitzar responsabilitats, portar els culpables davant la justícia i convertir els espais de terror en espais de reparació. La comissaria de Via Laietana ha de deixar de funcionar com a dependència policial. És imprescindible transformar-la en un espai de memòria, d’arxius documentals i en un centre d’interpretació de la impunitat i la tortura. La impunitat dels fets i dels causants és intolerable en qualsevol democràcia consolidada. És una exigència de decència pública.

La tortura no s’acaba quan s’acaben els cops. La tortura continua quan l’estat no investiga. Continua quan els arxius romanen opacs. Continua quan els responsables no són identificats. Continua quan una causa s’arxiva abans d’haver esgotat totes les vies possibles d’investigació. Continua, en definitiva, quan la democràcia tria conviure amb la impunitat.

Això és el que el cas de les germanes Serra deixa al descobert amb una cruesa insuportable. Que el problema no és només el passat. Que el problema és el present que encara el protegeix.

A les germanes Serra els devem respecte i reconeixement. Per la seva dignitat, per la seva fermesa i per haver sostingut la memòria allà on l’estat ha volgut imposar silenci. I, molt especialment, a Blanca Serra, per la seva valentia, per la seva lucidesa i per la seva perseverança infatigable. La seva veu manté viu un combat imprescindible per la veritat, la justícia i la reparació.

El Congrés espanyol aprova definitivament la llei contra la multireincidència que va impulsar Junts i que ha comptat amb els vots de PSOE, PP i VOX.

De fet el Govern ha exclòs els enduriments sobre la immigració que els Populars hi volien incorporar. Aquesta llei proposa penes entre 1 i 3 anys de presó per furts de menys de 400 euros si suma com a mìnim 3 condemnes pel mateix delicte i així deixaran de ser nomes una multa. En casos de mòbils o dispositius amb dades personals les penes es poden multiplicar. El certificat oficial d’absència d’antecedents penals per regularitzr la residència d’immigrants ha estat vetat pel PSOE segons diuen per motius econòmics.

Crec que és un pas endavant, insuficient però en una direcció del sentit comú, la societat no pot tolerar que individus que facin mil i un delictes menors entrin per una porta de comisari i surtin per l’altra per seguir amb el seu metòde de vida en contra de la societat on viuen. Aquesta barra lliure contra el ciutadà d’aquests indesitjables havia de ser castigada encara que com sempre s’han vetat iniciatives com el certificat d’absència de delictes que em sembla una mesura raonable per qui vol incorporar-se en una societat, en l’administració ja es signen certificats similars per poder aconseguir el lloc de treball i assegurar que una persona amb delictes sexuals contra criatures per exemple no pugui treballar en una escola, no entenc perquè un desconegut que vol viure entre nosaltres no ha de ser el mateix.

Per altra banda apart dels grups que han votat a favor, que diriem que grups com PNB, Podemos, Esquerra i altres estan a favor de la delinquència sense límits i sense càstigs, això seria la conclusió sobre el sentit del seu vot en aquesta llei i diu molt poc dels mateixos, més preocupats de la falsa ideològia que el servei real a la ciutadania que amb els seus impostos exigeix seguretat i càstig per qui no compleixi les normes de convivència.

Un pas endavant en les intencions i un enrere amb aquests vetos que simplement son un aval per poder incorporar-se en un grup, tal com fariem a casa nostra o en el grup d’amics, en una societat és o hauria de ser exactament el mateix i no patir perquè quatre inconscients no ens protegeixin amb les eines que estan al seu abast.

La seguretat.

La catalanofòbia, aquell “a por ellos” permanent no s’atura i és un mal que fa més de 300 anys que ens acompanya.

Ara li ha tocat a la Fundació Esperança en linia, el telèfon de l’Esperança que busca prevenir el suïcidi i que amb l’anunci de buscar voluntaris que parlin en català ja que encertadament argumenta que en moments difícils, es necessita poder parlar en català si això et fa sentir més còmode.

La seva lloable tasca disposa com sabem d’un número de telèfon, en el qual les persones que ho necessiten poden trucar i explicar els seus sentiments, apart hi ha un servei més orientat als joves amb whatsapp ja que la taxa de suicidis entre 15 i 19 anys és la més alta de les darreres dècades. Davant l’anunci de voluntaris, molts comentaris a la xarxa tipus “Han de parlar en català?” o “Em pensava que el patiment era universal” i critiques a nomes buscar voluntaris en català “Se’t continuarà morint gent abans que tots parlem en català, campió”. Les explicacions sobre que no volen excloure ningú i que tant sols volen atendre en la llengua de l’afectat.

No vull imaginar el coeficient intel·lectual dels que han criticat la mesura amb frases com les que he descrit. Cal estar molt malalt, però segurament l’odi ja te això, una bona part irracional i altra part d’un cervell deteriorat. Un assumpte tant seriós com aquest servei i els seus afectats passant per moments molt difícils de la seva vida evidentment com en qualsevol tràngol de salut volem ser atesos en la nostra llengua si és el català com una forma natural i propera dins el procès en els que ens trobem.

No seria normal que el simple fet de demanar voluntaris en català per poder cobrir el dèficit per atendre en català sigui interpretat com una exclusió a qualsevol altre idioma o utilitzar la paraula patiment universal que per ells vol dir en castellà sempre, llavors si que es universal. El darrer exemple ja es de traca, ja sabem que no tothom parlarà en català, de fet aquest bretols que han escrit aquestes frases segurament no ho faran mai ja que la seva ment malalta i colonitzadora mai els farà integrar en el territori on viuen, però han d’entendre que això no és la normalitat, ni a Catalunya, ni enlloc i molt menys quan com aquesta son situacions tant delicades.

Un odi extrem.

Alhora que veiem com els xofers del Parlament no son exigits amb el nivell B2 de català per sentència judicial, les baralles dels partits catalans segueixen avergonyint la població.

Efectivament, mentres Espanya segueix fent la seva feina de desgast, atacant la nostra llengua, patrimoni i inversions que mai arriben per deixar Catalunya en estat de desfeta i amb una identitat desdibuixada, veiem com Tardà i Rufian segueixen sempre en clau espanyola volent una unitat d’esquerres deixant la raó de ser de l’independentisme al calaix, i atacant l’altra partit dient que l’acceptació de Junts pel Si va ser un gripau que es van empassar per no deixar la burgessia catalana la fora del procés.

Unes declaracions que ja han estat contestades des del costat de Junts afirmant que ara es veu clar qui va anar enrere en el procés entre d’altres coses.

La veritat es que fan pena i vergonya alhora. Ni uns ni els altres tenen la prioritat en la independència del país, ens ho van demostra el 2017 i segueixen cada dia amb la seva visió autonomista i de salva patries, en aquest cas espanyola, conservar les seves cadires i allunyant els seus votants que tant els fa dretes o esquerres, sinó que primer volen el país.

Tardà ja ha demostrat sobradament que no es independentista i que la seva visió nomes es espanyola i de partit, criticar l’instrument que tant va costar construir i que era el que demanava la gent i que tant s’omplen la boca amb la paraula unitat mai considerada seriosament pels partits. Es va demostrar que la societat civil dins d’aquest nou partit era molt més potent que la miseria dels partits més preocupats per controlar l’artefacte que en anar endavant en l’objectiu. Evidentment quan van poder van desfer l’invent per tornar a la mediocritat actual. Respecte el tema d’anar enrere, crec que els fets desprès del referèndum no deixen en bona posició a ningú i la realitat de l’engany es va fer molt clara com vam poder veure i el final tant trist com van poder.

Realment, la vergonya aliena ens fa cada cop més lluny d’aquests aprofitats que de cap manera ens representen, cal renovació i noves idees, i sobretot prou enganys i fraus com estem patint.

Vergonya aliena.

La selecció espanyola tornarà jugar a Catalunya 4 anys després amb un amistos a Cornella, a l’Estadi de l’Espanyol, tot un simptoma del moment polític que viu Catalunya.

Efectivament el 31 de març a Cornella es jugarà un Espanya-Egipte, curiosament en el mateix estadi de fa 4 anys. De fet el partit degut al context internacional que ha provocat suspensions de partits previstos ha trigat a la seva decisió que finalment s’ha produït.

Segurament no és el més greu que ens pot passar i haurà aquells que ens diuen que no s’ha de barrejar la política i l’esport, son els mateixos que ho barregen sempre pels seus interessos i ho rebutgen quan no son els seus, el que diriem uns hipòcrites. No cal ser un gran pensador per veure la utilització de l’esport per interessos polítics i sembla una cosa inevitable degut a la seva repercussió. A Catalunya crec que desprès dels fets del 2017 i els atacs indiscriminats i violents de la policia espanyola contra la societat indefensa i posteriorment els atacs via 155 que han mostrat tot l’odi i la cara real d’una Espanya ancorada en el passat fosc del que mai ha fugit, és una gran provocació ser amfitrió de la selecció espanyola que per dignitat mai hauria d’haver tornat a trepitjar terres catalanes.

Curiosament sempre a l’Estadi del mateix equip que ens demostra la seva falsa catalanitat un cop més, i on suposo hi pot haver mil maneres d’evitar aquesta normalització d’una selecció espanyola a Catalunya amb tot el que comporta. De fet la culpa no és tant sols de l’Estat que evidentment li interessa aquesta imatge de passar full i normalitat total, sinó dels nostres que amb la seva renúncia i el comportament aquests darrers anya han propiciat aquests fets inacceptables.

La dignitat d’un poble es medeix pels seus fets, i veiem com ha quedat totalment tacada per uns partits que han comprat el “aquí no ha passat res” i la falsa normalitat imposada amb col·laboració total inclosa.

No es un detall menor i no veig que els mitjans hagin estat massa bel·ligerants amb el fet, tot un símptoma del moment que viu Catalunya.

Una retirada de pressupostos per no patir una derrota del Govern amb l’afegit al carrer de la vaga de metges i de docents, per no parlar de les nul·les inversions a les infraestructures dibuixen un país totalment a la deriva.

Efectivament, aquesta retirada be donada en gran part perquè ès depèn de les promeses de Madrid que es facin realitat per qualsevol projecte i no gaudir de la majoria necessària ha fet una retirada estratègica que no deixa de ser un joc. Qui semblava disposat a donar aquest suport, Esquerra antic partit independentista i que ara també depèn d’una concessió espanyola per la recaptació de l’IRPF per fer-ho possible. Han passat de demanar la independència a una simple recaptació de l’IRPF, crec que més avall és difícil de caure.

Per altra banda si mirem al carrer, veiem un sistema sanitari cada cop més col·lapsat i que necessita mesures urgents que evidentment no arriben. Si mirem l’altra pota bàsica d’un país, l’Educació tenim al sector amb vaga amb unes reivindicacions que venen de lluny i que tampoc han estat ni poden ser solucionades per si soles des de Catalunya. Per si això fos poc el drama de Rodalies segueix amb la seva cruesa i despulla unes inversions mínimes i una malaltia crònica en forma d’espoli fiscal i manca d’inversions que ens han portat a la situació actual.

Com ja he dit diversos cops, una Generalitat i ara amb un Govern espanyolista i deien de gestió, que traduït vol dir de submissió que no te cap poder real i que depèn de les escurrialles que des de Madrid arribin per intentar vendre falses promeses que ens porten al col·lapse.

Un Govern de fireta i una oposició sense cap tipus de credibilitat ens porta la drama actual, i com sempre la societat es la principal damnificada pensi el que pensi i voti a qui voti, per molt que alguns es pensin que per portar el braçalet amb la bandera d’Espanya els farà tenir unes infraestructures dignes o uns serveis de primera.

Es un País col·lapsat.

En la presentació del llibre de Joan Tardà, tant ell com Gabriel Rufian han seguit esperonant les esquerres espanyoles a fer una gran unitat, aquesta és la seva gran preocupació.

Adverteixen que les esquerres espanyoles son un desaste i les sobiranistes no son el problema. Han argumentat amb la nova patacada a Castella i Lleó o a Perpinyà on la dreta ha guanyat. Diu que les esquerres sobiranistes estan arrelades al territori i es pregunta perquè normalment hi ha 2 dretes i 14 esquerres a cada provincia. Han defensat la seva proposta de front comú i adverteixen dels riscos de la victòria de la dreta, advertint al seu partit que deixi sectarismes i dogmatismes sortint de la zona de confort.

Aquesta visió espanyola de la política i la preocupació total per la governabilitat d’Espanya denota en que s’han convertit aquests dos personatges i el seu partit. Una crossa a Madrid del PSOE sense res a canvi i amb la mirada hispanocentrica per bandera. Diu que viuen arrelats al territori, donçno ho sembla pas. Els preocupa nomes qui governarà a Madrid com si això fos important per Catalunya que ja ha tastat els dos teorics i diferents Governs amb els mateixos resultats. Ells teoricament son un partit independentista que si estan a Madrid, cosa que ja no hauria de ser, nomes haurien de tenir la mirada catalana i intentar col·laborar al desgovern espanyol per aprofitar les oportunitats.

Parla de sectarismes, quan es el que practiquen amb el seu espanyolisme ranci. Ens ofeguen economicament, ens perjudiquen greument amb les inversions, ens han colpejat simplement per votar, ens han fet un cop d’Estat en forma de 155, han engarjolat i espiat moltes persones per les seves idees, han atacat la nostra llengua constantment i moltes coses més que es veu no son suficients per ells i a canvi han renunciat a l’independentisme per ser una peça més de l’Estat espanyol on ja sabem tenim les de perdre sempre.

Una vergonya per aquells que es diuen independentistes i una conseqüència de l’ofensiva judicial contra els nostres representants amb penes de presó i exili encara que els ha convertit amb una visió única espanyola com qualsevol partit espanyol.

Un partit que vol la independència no ha de defensar ni la dreta ni l’esquerra, simplement el territoria al que pertany i que el vol lliure per prendre les seves propies decisions entre elles quina ideològia s’imposa en cada moment a traves del vot de la seva ciutadania.

El catalanisme espanyol.

https://x.com/i/status/2033120355892531263

El guanyador del Premi Sant Jordi de les lletres catalanes, el poeta de Mallorca Carles Rabassa ens va oferir aquest discurs on descriu una cosa ben senzilla i demana una obvietat, una lesgislació que faci del català una cosa imprescindible per viure al nostre país, i de pas afegeix mirant als presents que ni el Virrei, ni els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Sort que en aquest país de covards, d’abaixapantalons, d’arrossegats, de col·laboracionistes i de botiflers venuts al PSOE del 155 encara tenim gent respectable i que no es ven per 4 duros a Espanya!

Clar i català.