ALBERT CORTES MONSERRAT

En la presentació del llibre de Joan Tardà, tant ell com Gabriel Rufian han seguit esperonant les esquerres espanyoles a fer una gran unitat, aquesta és la seva gran preocupació.

Adverteixen que les esquerres espanyoles son un desaste i les sobiranistes no son el problema. Han argumentat amb la nova patacada a Castella i Lleó o a Perpinyà on la dreta ha guanyat. Diu que les esquerres sobiranistes estan arrelades al territori i es pregunta perquè normalment hi ha 2 dretes i 14 esquerres a cada provincia. Han defensat la seva proposta de front comú i adverteixen dels riscos de la victòria de la dreta, advertint al seu partit que deixi sectarismes i dogmatismes sortint de la zona de confort.

Aquesta visió espanyola de la política i la preocupació total per la governabilitat d’Espanya denota en que s’han convertit aquests dos personatges i el seu partit. Una crossa a Madrid del PSOE sense res a canvi i amb la mirada hispanocentrica per bandera. Diu que viuen arrelats al territori, donçno ho sembla pas. Els preocupa nomes qui governarà a Madrid com si això fos important per Catalunya que ja ha tastat els dos teorics i diferents Governs amb els mateixos resultats. Ells teoricament son un partit independentista que si estan a Madrid, cosa que ja no hauria de ser, nomes haurien de tenir la mirada catalana i intentar col·laborar al desgovern espanyol per aprofitar les oportunitats.

Parla de sectarismes, quan es el que practiquen amb el seu espanyolisme ranci. Ens ofeguen economicament, ens perjudiquen greument amb les inversions, ens han colpejat simplement per votar, ens han fet un cop d’Estat en forma de 155, han engarjolat i espiat moltes persones per les seves idees, han atacat la nostra llengua constantment i moltes coses més que es veu no son suficients per ells i a canvi han renunciat a l’independentisme per ser una peça més de l’Estat espanyol on ja sabem tenim les de perdre sempre.

Una vergonya per aquells que es diuen independentistes i una conseqüència de l’ofensiva judicial contra els nostres representants amb penes de presó i exili encara que els ha convertit amb una visió única espanyola com qualsevol partit espanyol.

Un partit que vol la independència no ha de defensar ni la dreta ni l’esquerra, simplement el territoria al que pertany i que el vol lliure per prendre les seves propies decisions entre elles quina ideològia s’imposa en cada moment a traves del vot de la seva ciutadania.

El catalanisme espanyol.

https://x.com/i/status/2033120355892531263

El guanyador del Premi Sant Jordi de les lletres catalanes, el poeta de Mallorca Carles Rabassa ens va oferir aquest discurs on descriu una cosa ben senzilla i demana una obvietat, una lesgislació que faci del català una cosa imprescindible per viure al nostre país, i de pas afegeix mirant als presents que ni el Virrei, ni els titelles que ens governen no ho faran possible mai. Sort que en aquest país de covards, d’abaixapantalons, d’arrossegats, de col·laboracionistes i de botiflers venuts al PSOE del 155 encara tenim gent respectable i que no es ven per 4 duros a Espanya!

Clar i català.

Un atleta basc de nom Marko Usabiaga ha renunciat al Campionat d’Europa per no competir amb la seleció espanyola en un acte de dignitat i defensa de la seva identitat.

El corredor resideix a Catalunya i diu que no vol representar Espanya en la competició d’OCR, un esport que combna proves de deu quilòmetres amb una trentena d’obstcles de força i resistència i habilitat com murs, tramps de fang o obstacles on grimpar. En una entrevista diu que és una qüestió de coherència personal i fidelitat a la identitat. De fet continuarà competint i espera que tard o d’hora hi hagi una selecció basca ja que no depèn d’una federació estricta, sinó d’associacions esportives.

Aquest gest hauria de ser nomal. la identitat no es compra, ni enten de fronteres o imposicions, és personal i per tant no s’hauria de manipular per interessos polítics com son els Estats. Fins aquí ho trobo coherent, de totes maneres i sense que serveixi d’excusa, aquest esport minoritari i pràciticament desconegut no hi ha dubte que facilita aquests gests dels esportistes, on els interessos comercials o els guanys dels atletes son menors i la repercussió molt ignorada.

Evidentment en un territori on la majoria volgues reivindicar la seva autèntica identitat i apart ho veies en un horitzó amb tothom remant en la mateixa direcció també seria una opció per esportistes d’esports més majoritàris. Ara per ara veig molt difícil traslladar aixó a un futbolista d’elit per exemple per molt que en els seu interior li fes il·lusió el canvi. Els diners que belluga aquest esport i els interessos comercials afegit a les pressions estatals ho fan pràcticament inviable. Apart com a societat tampoc podem exigir que un esportista professional que vol treure el màxim rendiment de la seva curta carrera i vol competir amb els millors amb les millors competicions, i que apart no pot triar al no haver una alternativa viable, com deia exigir que digui no a vestir segons quina samarreta i enfrontar-se a sancions i segurament la fi de la seva carrera.

Nomes en el cas com deia de remar tots en una direcció de dalt a baix podria fer possible això, per altra banda ningú pot renúnciar a la seva carrera i la seva manera de guanyar-se la vida sense un futur alternatiu que nomes passaria per una independència a la qual els nostres partits van renúnciar el 2017 i unes futures seleccions com alternativa com qualsevol Estat.

La identitat.

Aquests dies finalment el cas contra el President Pujol segueix la seva trama judicial i com diu Jose Antich e judici del cas Pujol a l’Audiència Nacional és molt lluny d’evidenciar el que determinada classe política i mitjans de comunicació esperaven.

No hi ha cap acusació demostrada i si molta falsedat de les clavagueres de l’Estat sobre Andorra i sobre el President Pujol, una figura cabdal i que havia de ser adulterada per ocultar la seva obra de Govern. Ara tots aquells mediocres i col·laboradors amb l’Estat no es retractaran de les mentides en el cas i encara que el judici es tanqui en fals, això ocuparà poques portades i per suposat cap rectificació i assumpció de responsabilitats. Així funciona aquesta democràcia de fireta i on l’honorabilitat del President quedarà per molts tacada per sempre.

Relat d’un banquer davant l’extorsió de l’Estat

José Antich

El judici del cas Pujol a l’Audiència Nacional, que es va iniciar formalment el 24 de novembre passat, i que investiga l’origen del patrimoni de la família de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol sota acusacions d’organització criminal, blanqueig de capitals i delictes contra la Hisenda Pública, està molt lluny d’evidenciar el que determinada classe política i mitjans de comunicació esperaven. Aquí no s’ha provat cap cas de comissió en els 23 anys que Jordi Pujol va ocupar la presidència de la Generalitat i els diferents testimonis citats per la Fiscalia neguen, un rere l’altre, que això s’hagi produït. La percepció que la Fiscalia està perdent força en el cas Pujol es deu a diversos revessos processals i testimonis clau durant les sessions de març del 2026, encara que, ara per ara, manté la seva acusació basant-se en el volum de fons no justificats.

En canvi, sí que s’ha anat provant el paper de la policia patriòtica i de l’operació Catalunya com a motors imprescindibles sense els quals l’anomenat cas Pujol no existiria. Aquest dimecres ha comparegut com a testimoni el banquer extorsionat per l’Estat espanyol a través de la policia espanyola. No sol ser freqüent la claredat i contundència d’Higini Cierco, el propietari —juntament amb el seu germà Ramon— de la Banca Privada d’Andorra (BPA) i de la filial Banco Madrid, entitats intervingudes i tancades el març del 2015, en el marc de l’operació Catalunya. Cierco va relatar com Celestino Barroso, agent de la policia espanyola i agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola a Andorra, li va demanar el juny del 2014 que col·laborés amb ells i el va amenaçar que, en cas de no ser així, el banc moriria i se’l quedaria una empresa americana, tal com finalment acabaria passant.

El judici del cas Pujol a l’Audiència Nacional és molt lluny d’evidenciar el que determinada classe política i mitjans de comunicació esperaven.

Que això va ser així, sens dubte, va quedar ratificat més tard a l’Audiència Nacional pel mateix Barroso, que no ha tingut cap problema a afirmar davant del tribunal que jutja els Pujol que només va comunicar un missatge que li havia encarregat l’aleshores comissari de la policia espanyola a Barcelona, Pedro Esteban. Qui és el tal Esteban? Un expolicia amb currículum important en l’operació Catalunya: vinculat amb la denúncia de Vicky Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola i amb la qual va néixer la causa contra la família Pujol Ferrusola, després de parlar amb l’aleshores líder del PP, Alícia Sánchez-Camacho, al restaurant La Camarga —que va tancar, el 2021, enmig de tot l’escàndol i la col·locació de micròfons en un dels salons. Més coses: el comissari Esteban, que el 2016 va passar a l’activitat privada, també estaria implicat en l’operació Catalunya i la seva veu surt en algun dels àudios gravats pel comissari jubilat José Manuel Villarejo.

Cierco ha qualificat el missatge de Barroso de dantesc i de pel·lícula de terror, i ha deixat clar que el que volien saber era si la BPA tenia comptes de les famílies Pujol, Mas i Junqueras per relatar, tot seguit, que van ser coaccionats, però la Banca Privada d’Andorra no va donar les dades dels comptes de la família Pujol. De tot aquest enorme desgavell l’Estat espanyol encara no se n’ha fet responsable. Persegueix judicialment els Pujol, i els Cierco van perdre dos bancs, la BPA i la Banca Madrid. El govern andorrà, inexpert i incompetent, va caure entre les urpes del govern espanyol i de la seva maquinària, i els estralls al Principat encara persisteixen. N’és un exemple l’oposició de l’actual govern d’Andorra, encapçalat pel cap de Govern Xavier Espot, i el partit majoritari (Demòcrates per Andorra), a la proposta d’amnistia, única solució raonable per tancar el contenciós.

Tanmateix, haurà d’acabar arribant, ja que difícilment podrà continuar manifestant eternament que les coses a Andorra es van fer bé. També és una fal·làcia, com sosté el partit en el poder a Andorra, que una llei d’amnistia per a un cas d’aquesta naturalesa deixaria la Constitució andorrana en qüestió i afectaria la credibilitat de les institucions del Principat. Al contrari, la persistència en la recerca d’una solució els fa sospitosos d’acords inexplicables amb el govern de l’època a Espanya, presidit per Mariano Rajoy.

En una intervenció arqueologica a Barcelona han aparegut una desena de cases del desaparegut carrer de Caldes esborrat per la batalla de 1714 contra els Borbons.

De fet el que era el barri de la Ribera coneguda pel Born va ser enderrocada per ordres de Felip V per construir la Ciutadella que l’envoltava i vigilaba, i alhora recordava l’eliminació de les llibertats i constitucions catalanes.

Una fotografia del 1718 ha vist la llum amb jaciments i peces de l’època que un cop retirades tornaran a ser sepultades sota la instal·lació del col·lector i nous paviments.

Tota una metafora del que posteriorment i fins el dia d’avui ens ha portat la història, aquella part incomòda que la majoria volen amagar o recordar un cop l’any com una anècdota del passat o un relat esbiaixat que res se sembla a l’original. El cert es que Catalunya com a nació sobirana tenia la seva Constitució i el seus drets que per la força de les armes van ser eliminats per l’exèrcit borbònic, els predecessors dels borbons actuals i allà per dret de guerra va canviar la nostra situació. Una societat que va resistir en una posició d’inferioritat fins al límit i que va demostrar que lluitaven per aquesta nació en el seu conjunt.

El 2017 vam estar a punt de recuperar aquest fil de la història, però ja vam veure que els lideratges no estaven disposats amb aquesta lluita que res tenia a veure amb la de 1714 i on la covardia i la pressió van portar al final que tots sabem amb un poble que també va dir prou de tant engany per part dels nostres que no hi ha dubte no es van emmirallar amb aquests herois i amb aquest soterrament que de tant en tant veu la llum com es el cas i ens recorda que va existir i que per molt que intentin fer veure que es una fantasia o una història mal explicada, allà està per vergonya dels nostres líders actuals.

No ens podem quedar estancat en la història, però la mateixa ens ha de recordar la nostra identitat, origens i el camí cap al futur, cosa que molts sembla han oblidat per complet com hem pogut comprovar.

La historia no es pot esborrar.

La Consellera Parlon ha estat citada pel jutjat per la demanda de l’activista de Montserrat i les seves mentides mal intencionades.

El soci de l’ANC Albert Forcades vol que es retrati de les afirmacions on assegurava que el mateix va atemptar contra un agent dels Mossos d’Esquadra en la manifestació contra la visita del Borbó a Montserrat el juny de 2023. Si no ho fa hi haurà una demanda per calumnies.

Parlon ho ha assegurat dues vegades en seu parlamentària i demanant una sanció. Un jutge a Manresa va arxivar la causa ja que no tenia cap voluntat de causar dany a l’agent. De fet Trapero va assegurar que duia una porra extensible quan en realitat duia una canya de pescar amb una estelada, això malgrat que en l’atestat policial deia ben clar que era una canya i que el toc amb l’agent va ser accidental.

Tot molt surrealista i on ha quedat clar la intencionalitat de Parlon i Trapero per inculpar l’activista, desacreditar l’independentisme i fer-lo passar per violent i tergiversar els fets que com el mateix atestat policial i posteriorment el jutjat son molt clars i res a veure amb la seva versió de vergonya i interessada.

Ara veurem si la consellera rectifica. Crec que aquestes actituds miserables mereixerien alguna cosa més que una sanció i la democràcia no hauria de permetre que dos mentiders com aquests continuin als seus càrrecs com si res i una persona innocent sinò pot demostrar els fets vertaders patiria unes conseqüències per una gran mentida.

Un cop més veiem com i a pesar de que els mateixos informes els desmenteixen, el relat interessat es la seva norma. La manera com Trapero va fer el ridícul en seu parlamentària amb un informe policial que els desmentia i sense reconèixer la seva errada interessada l’hauria de portar a un cessament definitiu igual que la Consellera que no te cap dret a jugar amb la vida de la gent pels seus interessos de partit, una gent a la qual teoricament representen i es deuen com a servidors públics.

La Consellera i la canya de pescar.

El Tribunal Suprem no ha admés un recurs d’una entitat ultra espanyola contra la retirada del monument franquista de Tortosa i no sembla que hi hauria d’haver obstacles per la seva retirada.

Una associacio anomenada Despierta España i que ha fracassat en el seu intents i dona via lliure per la retirada del símbol. Un monument en honor als morts del bàndol franquista a la batalla de l’Ebre i que ja te 60 anys. El consistori de Tortosa creu que aquesta legislatura serà la de la retirada, descarta un nou referèndum que va tenir una participació escassa, però descata que ho avala la llei de memòria democràtica i pensen que fer un cop retirat amb la peça.

Crec que prop de 50 anys de la mort del Dictador i de la suposada democràcia no te cap sentit que el monument en honor dels soldats franquistes caiguts continui en peu. Es una prova de la farsa democràtica de l’Estat i de com la llei de memòria, es podria anomenat la llei de l’oblit, no cal buscara més excuses i reinterpretacions. En una democràcia com cal un monument en honor a la Dictadura i els seus defensors cal enderrocar.lo. En qualsevol cas si es vol guardar una part per algun museu que expliqui la història ho trobo licit, però la història real i no l’adulterada amb dos bàndols i emblanquinant el feixisme i al Dictador com s’ha fet fins ara. Una memòria on els botxins siguin assenyalats i si encara és possible jutjats i les víctimes reconegudes. Una memòria on les estructures d’Estat siguin netejades del franquisme que les ha dirigit fins el dia d’avui i la instauració d’una democràcia normal on la historia marqui els culpables i demani perdó als derrotats com seria de rebut.

El monument de Tortosa seria ocm si al mig de Berlin hi hagués un monument exhaltant als caiguts de l’exèrcit nazi en la reconquesta dels aliats. Seria impensable i aquí encara és una validesa absoluta. Un insult a les víctimes en un Estat tacat de sang i on els hereus segueixen al capdavant amb una historia falsa i una memòria esbiaixada i dirigida.

La vergonya franquista.

Aquesta escriptora nascuda a Barcelona i coneguda per criticar la islamofobia a les dones i creure que es més d’esquerres que ningú en un programa va dir “que el català morirà igual, però serà recordat com una llengua feixista”, tot en el context de exigir a persones immigrades que aprenguin català, considerat per ell com un abus de poder.

Tot això amb la complicitat i no resposta del presentador Marc Giró, i la polèmica ja ha estat servida, cal ser molt rancia i feixista per fer afirmacions d’aquest tipus, més que res perquè no ho diu d’Espanya quan s’obliga a aprendre el castellà o de França amb el francès o d’Alemanya amb l’alemany. Curiosament nomes passa a Catalunya i amb el català, el típic nacionalista espanyol amb xenofòbia contra la nostra llengua i sense arguments per defensar res que no sigui dins el seu cap malalt.

Preocupant l’actitud del presentador, per no tallar aquestes afirmacions, ridiculitzar-la i tot seguit acabar la seva estada al programa, o es que amb el català tot s’hi val i segons quins temes no es poden tocar.

La catalanofòbia no hauria de sortir gratis, i aquests atacs de gent amb ments malaltes i mal intencionasdes no s’haurien de permetre i deixar passar com una estupidesa més. Giró no va actuar com un professional, aquest te que respectar totes les opinions, nomes faltaria, però no ha de permetre aquest odi i falsedats per una llengua i una situació concreta que no son de rebut. No es pot callar davant atacs com aquests de personatges grotescos que es creuen amb la potestat d’insultar i anar contra la nostra llengua defensant el que no es defensable i posant a Catalunya i la seva identitat com un fet diferencia de la resta del planeta com passa sovint.

En definitiva personatges com Vasallo sota la capa de progressisme i denúncia contra la xenofòbia s’amaga un feixista de manual.

Un delinquent detingut 6 cops en un mes pels mateixos delictes, vol dir que alguna cosa falla en el sistema, i el pitjor son les conseqüències per la societat que precisament paga un sistema a canvi d’uns serveis, entre d’altres la seva seguretat.

Efectivament, els mossos d’Esquadra han detingut fins a 6 cops durant aquest mes de febrer, un home de 44 anys de nacionalitat algeriana que es dedica a robar cotxes a l’Aeroport del Prat fent-se passar per aparcacotxes a les empreses de lloguer. De fet el darrer cop detingut ho va ser quan va abandonar un vehicle a Barcelona per vendre al mercat negre i anava a l’hotel on feia nit desprès de cada delicte. El metode sempre es el mateix sabent que els jutges en cada detenció el faran tornar al carrer. Les camares de seguretat han estat claus per identificar els seus robatoris i veure que quan indica als turistes que vagin a l’oficina d’una empresa de lloguer de cotxes reals per abonar l’import, desapareix amb el cotxe i equipatge dels clients.

Crec que la multireincidència es un mal sistemic a erradicar i enviar de tornada a Algèria en aquest cas a l’individu previ pas per la presó a complir la seva condemna. Tenen les proves amb imatges, enxampat amb les claus dels mateixos cotxes i objectes robats, 6 cops detingut amb totes les proves per acusar-lo i no pot ser que el Jutjat no ho tingui en compte i torni aquest personatge a la societat per seguir robant a la mateixa sense fi. No te cap sentit i aquí els impostos dels ciutadans per mantenir les seves estructures van a la paperera sense remei. Això no es un joc, igual que els bombers apaguen focs o els sanitaris cuiden la nostra salut, els jutges han d’apartar aquests indesitjables de la societat, és evident que no poden conviure amb la resta i nosaltres no tenim cap culpa d’aquesta deixadesa de funcions de l’aparell judicial.

Les veus que encara posen al costat el racisme per exemple i la multireincidència no saben el que diuen, i haurien de ser víctimes per veure la bajanada dels seus arguments. Cal una revisió urgent, la societat no pot ser víctima d’aquesta presa de pel i no pot patir per la seva seguretat per deixadesa del mateix sistema que provoca una crisi de la mateixa democràcia.

La fallada del sistema.

El populisme de Sanchez, el porta a actuar igual internament que externament i això com a estadista no funciona. No es tracta de rebre likes per les xarxes, ni de càlculs partidistes. Es politica en majúscules on les reaccions dels Estats de la Unió Europea i sobretot la relació amb Estats Units pel seu poder mundial ha de comportar no dir segons que, i molt menys anar totalment en contra sense pensar en les conseqüències. Com diu José Antich els seus excessos els paguem entre tots.

Els excessos de Sánchez que paguem entre tots

José Antich

Les declaracions de Donald Trump sobre Espanya són, segurament, les més greus i preocupants pronunciades per un president dels Estats Units. Que sigui Trump l’autor de la diatriba és, fins i tot, si es vol, irrellevant, si no fos pel càrrec que ocupa. Pedro Sánchez ha ficat Espanya amb el seu populisme barat en un problema amb la primera potència mundial, ha allunyat el país dels seus socis i referents europeus i ha deixat Espanya en una posició impossible en l’esfera internacional. La política no va de buscar aplaudiments fàcils en la nit dels Goya, sinó de defensar els interessos del país que representes, començant pels econòmics, que són el motor del benestar de la societat. A l’estupidesa de Sánchez de forçar la marxa dels avions ubicats a les bases nord-americanes de Rota i Morón de la Frontera si volien participar en els atacs contra l’Iran, ha respost Trump 24 hores després assenyalant que tallarà tot el comerç amb Espanya. La resposta pot ser exagerada i fins i tot incomplible, però això és, per ara, el menys important.

Aquestes són les paraules íntegres de Donald Trump: “Alguns europeus, com Espanya, han estat terribles. De fet, li vaig dir a Scott [Scott Bessent, actual secretari del Tresor dels Estats Units] que tallés tots els tractes amb Espanya. Tot va començar quan vaig demanar que cada país europeu arribés al 5% [a la Cimera de la Haia, de juny de 2025, els països de l’OTAN van acordar elevar el compromís de despesa militar de l’anterior 2% al 5% del PIB per a l’any 2035], que és el que haurien d’estar fent. Alemanya va ser entusiasta; tots ho van ser. Espanya no ho va fer. I ara Espanya diu que no podem fer servir les seves bases. Això s’ha acabat. Podem fer servir les seves bases si volem. Podem volar i utilitzar-les. Ningú ens dirà que no podem fer-ho. Però no hem de fer-ho. Van ser poc amistosos. Els vaig dir que no volem res a Espanya. No hi ha absolutament res que necessitem. Tenen gran gent, però no tenen gran lideratge. Com saben, van ser l’únic país de l’OTAN que no va voler comprometre’s amb el 5%. No crec que volguessin comprometre’s a res. Volien quedar-se en el 2% i ni tan sols paguen el 2%. Així que tallarem tot el comerç amb Espanya. No en volem cap”.

Les declaracions de Donald Trump s’han produït al Despatx Oval de la Casa Blanca, durant una reunió amb el canceller alemany Friedrich Merz que, davant d’aquestes amenaces que afecten un soci de la UE, ha mantingut una postura de defensa de l’autonomia europea i ha emfatitzat que qualsevol resposta als aranzels o embargaments (com l’amenaça a Espanya) l’adoptarà de forma coordinada amb Emmanuel Macron i Giorgia Meloni. El paper de Scott Bessent com a cap del Tresor és molt important, ja que és l’encarregat d’executar les sancions econòmiques o embargaments comercials que l’administració Trump decideixi imposar com a represàlia. Anteriorment, el 2025, Bessent ja havia estat crític amb el govern espanyol, advertint que un acostament d’Espanya a la Xina davant del proteccionisme dels EUA seria com tallar-se el coll. A més, no estem parlant de quantitats poc importants: Espanya va exportar als Estats Units un total de 16.716,2 milions d’euros durant l’any 2025 i s’estima que aproximadament 480.000 llocs de treball a Espanya estan vinculats directament o indirectament a la demanda final dels Estats Units. Això representa prop del 2,2% de l’ocupació total espanyola.

Com que a l’estratègia de Pedro Sánchez sempre hi ha un càlcul electoral, és molt possible que el president espanyol estigui treballant amb la idea que el conflicte amb els Estats Units dona vots al PSOE. És possible que fins i tot tingui una mica de raó i, en una Espanya polaritzada, capti sufragis de l’esquerra, es digui Sumar, Podemos o Esquerra Republicana. Però no cap al centre, per on necessita recuperar electors si vol ser un actor rellevant en les pròximes eleccions espanyoles. Ara, amb PP i Vox situats al voltant dels 200 diputats, superant àmpliament la majoria absoluta en més d’una vintena, l’únic que està aconseguint amb la seva política és canibalitzar tot el vot de l’esquerra i engreixar la ultradreta de Vox. Dues derrotes clamoroses en autonòmiques a Extremadura i l’Aragó, una més que previsible el pròxim dia 15 a Castella i Lleó i l’ensorrament absolut a Andalusia abans de l’estiu, amb Vox disputant-li la segona plaça als socialistes i avançant-los en diverses províncies.

Avui fa 50 anys d’uns fets a Vitoria que marquen clarament la no transició de la Dictadura franquista a la democràcia i on la protecció als botxins i culpables és la base del nou ordre espanyol.

Efectivament, en aquella malaurada data la Policia armada va assaltar una assemblea obrera en una esglèsia de Vitòria i disparant foc real contra els treballadors que en sortien pels gasos lacrimògens utilitzats. El resum va ser de 5 morts i més de 50 ferits. La resposta de l’Estat fins llavors la opacitat i la protecció dels botxins sense cap document desclassificat per aclarir els fets.

Receptors domèstics van captar comunicacions entre la policia on es parla d’una matança clarament. Cap investigació, cap recorregut judicial i arxivament de documentació per protegir els culpables. Enguany es va declarar el lloc com un lloc de memòria democràtica i es van enviar cartes als familiars de les víctimes afirmant que va ser una violència injusta d’unes institucions en global del franquisme. Res de saber que va ordenar els fets, qui ho va executar. Fins hi tot davant la querella argentina contra Martin Villa, ministre del règim per crims contra la humanitat, l’Estat el va protegir. No hi ha dubte que desclassificar aquests documents portaria a molts polítics de la mal anomenada transició com a franquistes miserables que Espanya ha amagat tot aquest temps.

Aquesta es la realitat de l’Estat espanyol, una Dictadura sagnant de 40 anys, la mort natural del dictador, una transició organitzada per la mateixa Dictadura a una suposada democràcia i un relat per tapar les vergonyes i crear una historia ficticia de canvi, modernitat i deixar enrere el passat que fets com el que avui fa 50 anys desmenteixen amb cruesa i destapen unes estructures estatals que no han canviat, una vergonya de silenci i protecció pels culpables i unes víctimes indefenses i mai escoltades. Els fets de Vitòria en son un exemple, la depuració de responsabilitats hauria d’haver estat un fet, la opacitat dels documents que podrien donar llum segueix tancada a pany i clau per una llei de secrets franquista com no podia ser d’altra manera i que cap partit dels dos que s’han repartit el poder volen destapar ja que ensenyarien les vergonyes propies i destaparien la farsa espanyola de la democràcia que ens volen vendre.

Les víctimes d’aquests fets continuen sense resposta, igual que els milers de persones enterrades als vorals de les carreteres i la protecció als botxins i assassins intel·lectuals dels mateixos han seguit i alguns segueixen amb total impunitat i protecció.

Una dictadura encoberta.

El món viu moments inestables, i l’actitud dels Estats Units amb barra lliure per fer i desfer amb contundència, de fet una potestat que ha tingut sempre junt amb l’altre gran potència i que lògicament altera les regles de la resta d’Estats del planeta.

Crec que hores d’ara tots sabem que la política es basa en els interessos de cada Estat i les seves relacions i per tant com sempre el relat continua sent important per imposar-lo a la resta i ocultar molts cops les vertaderes intencions. Aquells que es posen les mans al cap per la violació de les normes internacionals que en teoria afectarien a tots per igual, encara que no cal ser gaire llest per veure que no es així ni ho serà mai, des del punt de vista que hi ha uns Estats a l’ONU que tenen dret a veto coincidint amb les grans potències i la resta no, ja és una prova clara de que no son iguals i mai ho seran.

Això nomes podria funcionar amb Estats similars economicament i militarment i també per interessos donar-se aquestes regles de convivència, però tots sabem que no és així. Orient Mitjà sempre ha estat un polvorí, tant per la presència d’Israel protegit per Estats Units i militarment molt superior com per Estats amb una estabilitat sempre disposada a saltar pels aires i amb l’ingredient de l’islamisme radical per afegir més llenya al foc. Iran, l’hereu de la civilització persa ha tingut la desgracia de caure en un seguit de mandats que han passat de l’islamisme radical religiós existent a Dictadors imposats des de fora. El règim actual amb Khamenei al capdavant i les atrocitats que guien aquests dictadors religiosos comporten un endarreriment social i una prohibició dels drets de la ciutadania que com qualsevol Dictadura be tacada de sang i atrocitats.

Aquest atac pot comportar que tal com passar Iraq deixar un país sense lideratges i amb el caos per bandera però amb un potencial militar que pot ser molt perillós o una transició cap a la modernització que dirigida o no pot ajudar al país i de pas als drets de la societat que hi viu. Sense trepitjar el territori i implicar-se en aquest canvi és veu difícil es produeixi i el polvorí continuarà com veiem. Iran llençant missils a tort i dret s’ha quedat sol i ha creat una unió entre Estats que mai haguès passat, una errada que li pot costar molt cara.

Estats Units i Israel amb la mort del Dictador i la seva cúpula busquen enfortir els seus interessos i posar aquesta regió del món al seu costat amb tot l’impacte econòmic que això suposa i mentrestant Europa com sempre en fora de joc o amb posicions naif que no el porten enlloc.

Una nova guerra.

La Conselleria d’Educació del País Valencià capitanejada pel PP ha presentat un canvi de currículum pel Batxillerat on preten eliminar tots els autors que no son valencians i restingir la dialectologia, deixant nomes les varietats valencianes i bandejant així el conjunt lingüistic català.

Posteriorment i davant el soroll ho van deixar en mans dels docents, cosa més que dubtosa, ja que apel·la a la seva militància. Un nou atac contra la unitat de la llengua i l’educació dels valencians, eliminant els autors catalans cosa per cert no fan en castellà, o autors andalusos com Lorca per exemple segueixen amb tota la validesa. Una censura dels nostres clàssics dictada pels polítics i la seva xenofòbica contra el català i que perjudicarà a l’alumnat evidentment. De fet les connexions catalanes i valencianes son infinites i dificilment és pot explicar nomes una part. Apart tractar el valencià com una llengua totalment independent del conjunt del català va contra tota norma filològica real.

Les principals universitats ja han manifestat que això amagaria la historia i presentaria un projecte totalment esbiaixat per l’alumnat i que com fins ara el currículum ha de parlar de català i espanyol i no substituir el primer per valencià, apart el problema a les PAU i la discriminació de la llengua i el criteri acadèmic consolidat.

El fanatisme cec del Govern valencià de Populars i suport de VOX no deixa la seva croada contra la llengua catalana i la seva imposició del castellà amb l’excusa del valencià. Concretament amb aquesta mesura perjudiquen greument als alumnes, cosa que ja demostren no els preocupa gens i imposen un currículum totalment esperpèntic on s’amaga la realitat i es retalla la cultura i el context social i polític que els alumnes haurien d’aprendre.

Primer van dividir la llengua amb un invent que fa posar les mans al cap a qualsevol filoleg i a partir d’aquí intentar eliminar el català de l’imaginari col·lectiu com si mai hagués existit i així retallant la propia historia i cultura del País Valencià que evidentment forma part de la cultura catalana i per tant quedarà totalment desvirtuat i els alumnes totalment perjudicats en el seu present i també futur per decisions polítiques d’una colla de fanàtics que la seva gestió nomes es basa en la lluita contra Catalunya i principalment la llengua amb decisions esperpèntiques com retirar revistes infantils en català de les biblioteques i ara aquest canvi fora de lloc.

La persecució del català.

La nova maniobra de distracció de la Moncloa amb la desclassificació de papers secrets del 23 F 45 anys desprès com era d’esperar ens ha portat molt poca llum i molt document intranscendent que no ens aporta certeses que segurament mai sabrem.

Les teories seguiran sent les teories, el Borbó evidentment podia jugar a diferents nivells i donar l’acceptació del cop d’Estat sense implicar-se directament i també sabem que el Govern que es volia implantar amb diferents persones de partits i que moltes ja sabien de l’afer, per exemple Felipe Gonzalez del qual ja sabem el seu poc tarannà democràtic i els afers amb els GAL i les seves opinions que el feien un candidat perfecte desprès de la falsa transició com a lideratge de la teorica Esquerra. El paper del partit teoricament comunista més que sospitós i tot un entramat de l’Estat que ho admetia i estava preparat per assumir un canvi d’una democràcia que evidentment no ho era i que estava tutel·lada per aquells que el règim franquista havien fet el pas. Noms com un ministre del Dictador Manuel Fraga, un dels símbols de que res havia canviat ja que va ostentar càrrecs públics importants i lideratge d’un dels partits sense cap mena de pagament per les seves responsabilitats en les atrocitats de la Dictadura.

Resulta xocant com el perill que parlaven internament d’una Independència catalana o del País Basc els preocupava i molt i estaven preparats per utilitzar l’exèrcit per intentar impedir el fet, cosa que ja denota que des de fora i concretament des d’Espanya sempre han tingut clar que la possibilitat és ben real, cosa que des de dins i sobretot des dels mateixos partits nostres han demostrat no tenien tant clar per interessos bàsicament o falta de visió política.

Curiosament ahir va morir la cara visible del Cop d’Estat, Tejero i ho ha fet el mateix dia que aquests papers han vist la llum amb una llei de secrets oficials que provés de l’etapa franquista i que ni PSOE ni PP els ha interessat mai actualitzar i equiparar a altres Estats moderns i democràtics. Una opacitat que amaga moltes veritats ocultes que difícilment sabrem per vergonya d’una democràcia de fireta. De fet tots sabem que hi ha secrets que sempre quedaran amagats ja que portarien a destapar moltes vergonyes de la mateixa classe dirigent i de les el·lits que dominen les estructures de poder. Aquí veiem que la democràcia ha quedat sempre en entredit i mai serà completa.

La distracció del 23 F.

Nou atac a la nostra llengua, cosa que no hauria de ser notícia en aquesta Espanya i ara amb un Govern socialista que pel que fa aquest tema no difereix en res alternatives de Govern de dreta o ultradreta. Un reglament aprovat que prioritza el castellà a les vies públiques catalanes.

Han substituit diversos senyals viaris en català per versions nomes en castellà a diverses autopistes i vies públiques. S’han detectat especialment a l’AP-7 i casos com Alacant per Alicante, Girona sud per Girona Sur, Àrea de Manteniment por Área de Mantenimiento, Centre de Conservació per Centro de Conservación per posar alguns exemples. De fet i concretament a la Vall d’ARAN denuncien que tota la nova senyalització es troba únicament en castellà. El Ministeri de Transports ha justificat els canvis apel·lant a la seguretat viària, amb la base d’un decret aprovat que modifica el que deia que totes les indicacions escrites figuraran en idioma castellà i, a més, en la llengua oficial de la comunitat autonoma. A la pràctica com deia la desaparició del català i la seva substitució pel castellà.

Res de nou. Com sempre he dit des de 1714 i el Decret de Nova Planta que prohibia l’us de la nostra llengua fins ara, l’objectiu de l’Estat no ha canviat. La imposició del castellà i la desaparició d’altres llengues com el català especialment. Veiem webs oficials de l’Estat on hi ha la versió en català i un altre idèntica en valencià per vergonya aliena. Veiem la campanya a València per eliminar qualsevol rastre de catalanitat. Els atacs a la immersió lingüística als centres educatius passant per sobre de qualsevol llei, la nul·la acció per la oficialitat a Europa i ara veiem com les carreteres canvien els seus retols i el català desapareix. Diuen per la seguretat viaria, no sabia que posar “Area de Mantenimento” donava més seguretat que “Àrea de Manteniment”, veure per creure.

Els nostres impostos ja veiem que es gasten en catalanofòbia pura i dura, i no al que haurien d’anar destinats realment. Alhora veiem com les nostres competències son ignorades un cop més i es demostra que son de fireta i que la nostra Autonomia i Estatut son simplement un relat que depèn dels capritxs del Govern de torn de Madrid i la nostra institució que ens governa simplement és una gestoria sense cap poder real.

La llengua unica.