EL MIRALL BASC

La decisió d’ahir dels nacionalistes bascos de donar suport als pressupostos espanyol i donar així oxigen al Partit Popular i la legislatura que ara respira ha generat moltes critiques a Catalunya.

Cal dir que la política com ja hem vist molts cops, es pot dir blanc i finalment fer negre o defensar una postura i acabar defensant la contraria sense rubor fruit del sistema que domina aquest Estat i perquè no dir-ho la immaduresa molts cops d’una societat que no es capaç de castigar segons que i es belluga no per programas i promeses sinó per afiliacions de per vida o persones individuals.

Dit aixó, eticament evidentment seria reprobable, però em de veure que el PNB es l’antiga Convergència catalana, aquella del peix al cove i de fer veure segons que per acabar sent fum a la realitat, capaç de nedar i guardar la roba. Aquest es el PNB que domina el panorama a Euskadi, per tant no ha fet res més que no hagi fet sempre. Quan Euskadi la pressió de la societat sigui prou forta amb una direcció independentista, segur que haurà de canviar tal com ha passat a Catalunya, això no passa i per tant segueix.

Més enllà de les critiques, ha aconseguit més de 500 milions pel País Basc i altres mesures que vendrà a bombo i plateret, això ho ha fet compatible amb deixar anar que el 155 marxarà de Catalunya quan ningú ha confirmat res d’això i aprovar un preambul d’un nou Estatut amb l’Esquerra abertzale en clau independentista. Aquest es el context.

Pel que fa a Catalunya veu com el Partit Popular podrà esgotar els 2 anys de legislatura, frenarà l’efecte Ciudadanos que se li pot fer molt llarga l’espera i te via lliure per seguir la repressió amb el procés català i fer-lo servir també com a cortina de fum pels seus casos de corrupció.

De totes maneres, i de la mateixa manera que Convergència va votar a favor de la Llei de partits i això ha girat en contra nostra. Deixar via lliure al 155 tard o d’hora es podria girar en contra del País Basc, una variable que haurien de valorar molt i molt.

A Catalunya mentrestant no podem pretendre que la nostra incapacitat per anar endavant amb la República sigui substituida pels bascos, per Europa o per les victòries judicials. La nostra causa nomes ens te a nosaltres, i fins que no l’exercim niguú bellugarà un dit per nosaltres. Aquesta es la nostra gran errada i la que tapa les nostres misèries polítiques en un altra cortina de fum.

Un mirall basc que no hauriem de confondre amb els interessos i la política.

LA NEUTRALITAT DEL VIRREI

Desprès dels incidents amb les creus grogues a les nostres platges i els atacs de grups feixistes sense contemplacions, el Virrei Millo demana als Ajuntaments que controlin la neutralitat als carrers.

Efectivament en Millo demanar el veto a l’independentisme i la petició de democràcia per evitar conflictes entre els ciutadans.

Una carta a tots els alcaldes amb aquesta petició i amb el rerefons dels incidents de Canet de Mar ben vius. Els diu que l’aparició de banderes, pancartes, llaços i símbols diversos es veu per tot arreu i reivindica els espais de tots i no permetre malmetre la convivència. Fa referència a l’article de la Constitució que consagra la neutralitat de les administracions públiques i els sotmetiment a la llei, denunciant els símbols amb edificis públics que son espais de tots els ciutadans.

Realment un prec cínic i desesperat el que ens fa el Delegat del Govern espanyol, demanant coartar la llibertat d’expressió dels ciutadans en nom d’una llei i una convivència que pel que hem vist nomes ha estat trencada amb total impunitat per grups feixistes que es veu son protegits per aquesta llei que ens diu i per la Constitució i utilitzen la violència pels nostres carrers des de ja fa uns mesos com a mesura de la por i suposo en nom del diàleg que tant pregonen.

Crec que si fos sincer, s’hauria de preguntar el perquè d’alguns símbols als carrers. Alguns reclamant la República votada pels ciutadans a l’1 d’octubre i declarada al Parlament i refrendada en les dues darreres eleccions a la Generalitat amb majoria independentista i un programa en aquest sentit. Altres reclamen democràcia, l’alliberament dels presos polítics que com ostatges l’Estat utilitza i contra les mesures de repressió contra Catalunya amb total impunitat i sense cap respecte als nostres drets i la més elemental democràcia.

Els ciutadans tenen tot el dret de denunciar aquesta deriva autoritària i sobretot la sortida dels presos polítics incompatibles amb qualsevol règim democràtic. Davant d’això el virrei primer valida els grups ultres violents i per acabar la feina ara amb l’excusa de la neutralitat vol acabar de fer la neteja dels nostres carrers i donar la imatge de normalitat total.

De fet, hauria de reclamar normalitat democràtica, i això passa per escoltar la ciutadania, fer política, respectar la democràcia per damunt de les lleis i en definitiva donar sortida a les reclamacions d’una societat que simplement vol decidir el seu futur per damunt de les imposicions que defensa.

LA SEDUCCIÓ INEXISTENT

Cada dia que passa Catalunya i Espanya estan més allunyades. El tracte i manera de fer del poder espanyol per resoldre el problema pot imposar però mai convèncer, i així ho han fet irreversible.

La cursa dels tres partits espanyols per veure qui aconsegueix mimetitzar més el discurs falangista es crua. Albert Rivera practicant l’odi i la xenofòbia contra els catalans, fabricant relats inexistents i repetint mantras per justificar una intervenció dictatorial en el territori català sense data de caducitat. Pedro Sanchez qualificant de racista i supremacista al President sense rubor i amb un menyspreu total al mateix que no hi ha dubte delata el seu nul nivell democràtic i com a representant de ningú. Pel que fa Mariano Rajoy veiem la seva recepta de decidir el que li agrada o el que no del Govern català com a norma i utlitzant el poder judicial per atemorir qualsevol indici democràtic.

Per altra banda veiem com els Jutjats rebutgen la violència de la Guàrdia Civil el dia 1 d’octubre amb l’argument de la resistència de la població encara que fos passiva i per tant actuant amb legitima defensa. Una autèntica burla a la població sense precedents volent fer passar el botxí per víctima tal com mana el manual del maltractador o del violent.

Per amanir tot la impunitat amb la que els escamots feixistes recorren els nostres carrers arrencan llaços, creus i atacant a la gent sense cap mena d’aturador per inocular aquest virus de la por per sempre.

Aquesta es la situació i la manera que te l’Estat de buscar la seducció per Catalunya, un cop aquesta ha volgut simplement decidir el seu futur amb el vot i sempre de manera acordada com a primera opció. Crec que els partidaris de la tercera via ja tenen si es que feia falta la prova definitiva que es una via morta i enterrada.

Una manera de fer que a la curta o a la llarga ha prococat un procés irreversible. No seria natural que la victima tornes amb el maltractador amb l’amenaça permanent. Senzillament han confirmat el tracte colonial que ens tenien reservat per damunt de qualsevol respecte als drets de la ciutadania i això es el punt i final.

EL RACISME DEL DOGC

No hi ha dubte que l’Estat i els seus partits principals cada cop es superen amb ells mateixos per deixar enrere qualsevol engruna de democràcia i dignitat. Una vergonya per l’Europa Occidental i els seus valors fundacionals, que encara que molts cops no respectats, mai tant degradats com en aquest Estat.

Efectivament, primer va ser la pluja de desqualificacions i insults pel nou President català, per cert amb la seva validació, ja que els tres anteriors van ser vetats anul·lant la sobirania del Parlament i deixant clar quin es el tipus d’autonomia triat per Catalunya. Posteriorment el manteniment del 155 més enllà de la formació del Govern amb diferents versions d’aplicació i per damunt de qualsevol promesa abans feta i ara amb el coneixement del nou Govern català, el veto d’aquest ja que inclou ostatges polítics i exiliats amb una acció tant barroera com no publicar en el DOGC els seus nomenaments, per cert una acció totalment il·legal i que dona a entendre que no hi ha aturador davant Catalunya.

Rajoy mostra la seva disconformitat amb aquests consellers particularment, cosa que no hauria de passar de ser una simple opinió, però mai una interferència amb un Parlament alié al seu i un President que executa les seves funcions. Albert Rivera amb la seva deriva ultra demanant una aplicació del 155 més dura per deixar nomes terra cremada, eliminació de l’independentisme i refundació de la Catalunya que ell vol per damunt de la mateixa ciutadania, crec que això se’n diu feixisme. Finalment en Pedro Sanchez que segueix la seva obsessió contra Catalunya i qualsevol tipus de democràcia i ara titlla de racista al President Torra com si fos el més normal i deixant en res qualsevol diferència amb els altres dos personatges descrits.

Un Estat que nomes te una política, la imposició per decret i deixar enrere qualsevol indici de democràcia i respecte a un estat de dret que simplement no existeix. Tres partits que podrien perfectament ser un, i on la competició es per veure qui la fa més grossa amb un mateix enèmic comú i amb tots els resorts del poder al seu costat.

Davant això, alguns encara demanen diàleg, cada cop es més ridícula la petició. Davant el feixisme no hi pot haver diàleg. De fet ara es veu com l’oportunitat donada el 10 d’octubre va ser una gran errada i com que dels errors se n’aprèn, esperem no ho repeteixin.

Ara toca el racisme del DOGC.

CADA COP MÉS LLUNY

La deriva dels tres partits espanyols, disputant qui pot reprimir més a Catalunya i de pas allunyar qualsevol engruna de democràcia, ens fa veure que lluny som els dos territoris.

El president espanyol no anant a una reunió europea per la presència de Kosovo, on fins hi tot Sèrbia hi assistia defineix clarament el tarannà, els ridículs de la Justícia espanyola sense assumir la seva deriva i renyant altres Estats son clars exemples.

De fet he volgut publicar un dels articles més criticats del President Torra i pel que es diu ha insultat els espanyols i se’l qualifica amb mil i un insults, per cert assumits per ell amb la disculpa i per bona part de l’independentisme com a símptoma de submissió. Aquí esta sencer i podeu comprovar que es podria qualificar d’escrit de denúncia, però mai de falta de respecte a ningú, per si algú en tenia algun dubte i vol recuperar la dignitat.

La llengua i les bèsties

per Quim Torra
A casa els pares corria un vell exemplar d’un llibre que tots els germans havíem llegit: De quan les bèsties parlaven, d’en Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com La rosa i l’anell de Thackeray i en Bolavà de Josep Maria Folch i Torres, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants.

Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.

Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.

Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.

Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que “es violaven els seus drets” al ser el castellà la “primera” llengua oficial d’Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.

Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui s’ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres).

Però per què ens hem de mobilitzar cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem el 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?

EVIDÈNCIA EUROPEA

La decisió de Bélgica per tombar l’euroordre espanyola contra els consellers Comin, Puig i Serret per defecte de forma es un clatellot descomunal a la Injusticia espanyola i en particular un incompetent com el Jutge Llarena.

De fet, aquesta decisió es la més dolorosa possible per una justícia espanyola que evidentment poc ha evolucionat des de l’àntic règim i que conserva tots aquells tics que fan que simplement no sigui justícia i si tingui molt d’arbitraria i al servei de determinades causes. No ser capaç de poder formalitzar una euroordre amb correcció es greu, i més quan ja va ser avisat per esmenar l’errada. Denota el nivell professional del jutge i segurament un cop a la seva prepotència i falta de rigor alhora de jutjar un cas on nomes els seus desitjos i ideals polítics que coincideixen amb els del poder de l’Estat son les guies del mateix i per conseqüent un frau amb tota regla.

Els empresonaments dels nostres presos polítics, sense prèviament haver fonamentat uns delictes amb proves es una aberració jurídica, els defectes i anormalitats dins la instrucció son constants i nomes moguts per aquesta fatxenderia i tarannà d’imposició espanyol ( em poden dir xenòfob i ja aviso jo no em penso disculpar) ha topat amb la realitat fora de les nostres fronteres i amb Estats autènticament democràtics i on els poders de l’Estat son separats i les proves i la llei no es arbitraria.

La reacció, enlloc de morir-se de vergonya, encara ha estat acusar la justícia belga de no col·laborar amb l’espanyola, en un acte més que demostra que es pensen que tot el món gira al seu voltant, quan de fet son un Estat que cada cop més es vist com una anomalia dins la Unió Europea i amb nul respecte als drets dels seus ciutadans.

El poder executiu i el sistema de partits no es queda enrere, i ahir veiem com el líder del socialisme espanyol amb les seves afirmacions deixava clar que no hi ha rebel·lió i es quedava tant ample sense moure un dit pels empresonats, i alhora proposava canviar el codi penal per adequar-lo al cas català i poder així culpabilitzar als catalans. Aquest es el nivell nul democràtic espanyol. Suposo que el següent pas ja serà marcar la porta amb una creu groga de qui cregui amb la independència a l’estil de règims que no vull recordar.

Aquesta es la nul·la democràcia, basada en l’odi a les idees i a un poble en particular tractat com una colonia sota la capa democràtica que la evidència europea ha deixat en res.

REPÚBLICA O REPÚBLICA

En diuen el dia de la marmota, i com la famosa pel·licula tornem a girar per arribar a un lloc on ja haviem estat fent veure que avancem.

Primera petició del President Torra, el diàleg, paraula que a base de repetir-la s’ha buidat de contingut i més si el teòric interlocutor fa 7 anys que es cridat a la taula i la seva manera d’actuar es repressió, imposició i humiliació per acabar el conflicte, avisant un cop i un altra que del dret a l’autodeterminació res de res. Tot sota la llei sagrada espanyola i per si fos poc amb la campanya típica contra el presidenciable català de torn amb mil i un insults abans d’obrir la boca, i amb la compra del relat per part nostra i les disculpes vergonyants del President Torra.

Un estat de confusió, que desprès de l’engany del dia 10 i 27 d’octubre es podria repetir amb paraules com República, que com diàleg, s’han repetit tant que estan perdent el seu significat real, i hores d’ara ningú pot assegurar del cert el que exactament volen dir com ens diu en Francesc Marc Alvaro. Calen respostes i respecte a la ciutadania.

Fer República o fer república?

El discurs d’investidura que va pronunciar Quim Torra dissabte conté més de vint vegades la paraula “república” o les seves derivades. L’expressió “farem República” ha adquirit valor oficial en boca del nou president de la Generalitat i, per tant, formarà part de la nova etapa. Què vol dir? Ningú no ho sap ben bé. És una marca, un eslògan. A preguntes de Mònica Terribas, Torra ha dit que l’estratègia d’aquest nou tram “l’hem d’anar construint entre tots”. Però, en la mateixa entrevista, ha fet saber que, ara mateix, hi ha l’estratègia “de no cedir posicions, de lluitar pels presos polítics, perquè tornin els exiliats, perquè el dret d’autodeterminació no es criminalitzi…” Hi ha o no hi ha estratègia? Sembla que únicament n’hi ha pel que fa a l’agenda anti-repressiva. Per a la resta, ja ho veurem. I tornem al punt de partida: què vol dir fer República?

El procés sobiranista ha produït un llenguatge tan sofisticat de sobreentesos que, a l’hora de designar la realitat, genera problemes importants. La distància entre la retòrica i els fets ha emparat un relat que, quan calia fer política de debò, ha resultat una nosa i una trampa relliscosa. Recordeu “les estructures d’Estat”? Recordeu el primer “procés constituent”? Recordeu allò de “passar de la llei a la llei”? És difícil prendre decisions eficients quan el llenguatge emprat fabrica una mena de bombolla, que impedeix analitzar res fora del camp de les certeses pròpies. Els malentesos porten a l’error de diagnòstic. Sense bons diagnòstics, les accions acaben sent cops de cec. La forta repressió policial i judicial de l’independentisme ha tapat aquest fenomen, però no podem fer veure que no existeix.

Ara toca fer República, diuen. Em demano si és el mateix fer República que fer república. Escrita amb majúscula, designa un nou Estat i és, per tant, sinònim de fer independència. Escrita amb minúscula, en canvi, fa referència al republicanisme, una teoria política sobre la llibertat i la democràcia. La República és l’Estat independent que neix de la secessió mentre la república és la comunitat de ciutadans basada en uns determinats valors i regles. Quan el president Torra anuncia el que es farà, de quin concepte parla? De tots dos? D’un, més que de l’altre?

El politòleg irlandès Philip Pettit ha escrit molt sobre el republicanisme, que basteix una alternativa als plantejaments del liberalisme polític clàssic, basat en l’ideal de la llibertat com a no-dominació; això vol dir que ningú ha d’estar exposat a la possibilitat d’interferències arbitràries, estatals o privades. Segons Pettit, “la fe republicana” dependrà, en essència, del funcionament fiable de les institucions, igual com funcionen -per exemple- els serveis ordinaris de subministrament de l’aigua i del gas en les societats desenvolupades: amb regularitat i sense sorpreses. En aquest sentit, fer república voldria dir fer una democràcia millor. Per entendre’ns, i sempre sobre el paper: si fem República, és obvi que també caldrà fer república, és el mateix que “fer un país nou”; en canvi, per fer república -en aquest sentit de millora i aprofundiment del sistema democràtic- no caldria fer necessàriament la independència.

La causa independentista s’ha convertit en la causa republicana. És una manera -es diu- més inclusiva de vendre el projecte. Hi estic d’acord, és un forma d’intentar arribar a molta més gent. Però aquest gir també pot contribuir a multiplicar les ambigüitats i els malentesos, perquè la majoria de persones, com és comprensible, interpreta República només com a sinònim d’Estat independent. En aquesta hora de nou Govern, és imprescindible que els fets i les paraules vagin conjuntats, i que els nostres governants facin un esforç per parlar clar, assumint el risc de provocar potser algunes decepcions, sobretot entre els que van interpretar de manera literal “el tenim pressa” i altres consignes d’èxit. Sense renunciar a l’objectiu final i sense perdre de vista el camí fet des del 2010, fer República o fer república no haurien de ser frases fetes per mantenir el personal mobilitzat. No gastem el sentit de les paraules per por a confrontar-les amb la realitat.

Francec-Marc Álvaro

LA BATALLA DEL RELAT

Avui la imatge potent del President legítim Carles Puigdemont i el President investit Quim Torra a Berlín serà segur un cop dur per l’Estat i una font de noves desqualificacions sense fre sobre la manipulació d’un sobre l’altra i el supremacisme i xenofòbia pel cap baix imputada al nou President català.

Realment la batalla del relat es molt important, i que els més supremacistes i ultra nacionalistes acusin a un altre del que son ja diu molt del que parlem. Albiol, Arrimades, Iceta i Domènech estiren el fil d’un relat que els hauria de fer caure la cara de vergonya, en cas de tenir-ne. De fet res de nou, el relat inventat de l’Estat amb la violència i mil i uns informes falsos de la Guardia Civil per justificar el que no te justificació davant els catalans i el món sencer.

El moviment independentista i l’anomenat procés ha tingut el gran encert i joia de ser transversal en la seva expressió màxima. Les grans mobilitzacions han estat un reflex de la pluralitat ideològica, de raça, religió, llengua i personal de la societat catalana. De fet no crec que els partits espanyols i l’Estat mateix pugui dir el mateix del tracte al territori català vers els altres. Una diferència discriminatòria i volguda al llarg de tres segles que arriba a l’extrem de la xenofòbia quan l’anticatalanisme es utilitzat un cop i un altre per donar vots. No cal dir res més.

Tanmateix, el paradigma crea forat, ja que la força d’un Estat i tots els seus tentacles i mitjans es molt poderosa. En una democràcia normal i una ciutadania lliure de pressions d’aquest tipus avui exigiriem que els violents salvatges que van atacar a la població el dia 1 d’octubre amb uniforme policial estiguessin acusats davant la justicia, i no condecorats i protegits com si tinguessin via lliure i més drets que la resta de població com en la millor de les dictadures. De fet l’origen de tot plegat, un règim que ha conservat el seu funcionament, ha protegit els botxins ha mantingut les estructures i mai ha demanat perdó. Precisament el que ara bramen pels quatre costats exigint.

En definitiva la batalla democràtica l’han perduda i ara s’aferren a la del relat com a taula de salvació.

EL RELAT DE L’ODI

Avui en Quim Torra arribarà a la Presidència de la Generalitat i podrà formar un Govern. Més enllà de la valúa intel·lectual de la persona, no podem normalitzar de cap manera que la tria del President hagi correspost al Govern espanyol i els seus tribunals que han rebutjat els anteriors i han permès aquest, amb acceptació dels nostres representants amb clara involució de les institucions, però que abans de començar ja hagi rebut mil i un insults, així com amenaces i coacció en un context totalment allunyat de qualsevol democràcia normal es un clar exemple del que estem vivint.

De totes maneres, volia parlar de l’odi que traspua la banqueta del 155. Un dels moments estel·lars del primer dia d’investidura va ser quan en Sergi Sabrià per part d’Esquerra li va retreure les rialles de la bancada de Ciudadanos alhora que el presidenciable guardava un record pels presos polítics i exiliats i el drama que suposa per les seves famílies. Realment la imatge feia arribar la indecència a límits estratòsferics d’uns personatges cecs d’odi i sense un gram d’humanitat, inhabilitats per representar a ningú que no sigui el nacinalisme espanyol excloent i imperialista que defensen.

Tanmateix, el que ha provocat molts dels arguments com xenòfob, supremacista i mil i un insults cap al candidat han estat uns tuits ja esborrats i repescats de fa 6 anys que diuen insulten i menyspreen als espanyols. Per cert un relat comprat per bona part dels nostres representants amb la seva condemna i que valida un fals relat de l’odi per l’odi que mai ningú hauria de comprar. En treure uns exemples:

“Viure en castellà a Catalunya no es natural”. No veig cap insult a la llengua castellana, que es legítim i normal en el nostre context i historia que es parli i s’utilitzi en tots els àmbits. Ara bé, natural no ho es. Un territori amb una llengua propia com el català, viure en un altre llengua no es natural. Si posem Alemanya i viure algú amb francès no ho trobariem natural.

“Els espanyols nomes saber espoliar”. Si mirem les balances fiscals crec que es notori els diners normalitzats que van i no tornen en forma d’inversions habitualment i per norma. Això es espoli, naturalment espanyols, vol dir el poder espanyol. Un fet perfectament demostrable.

“Escoltar parlar Albert Rivera de moralitat es com escoltar parlar als espanyols de democràcia”, Crec que Rivera que fa poc va condemnar uns professors públicant les seves imatges per adoctrinament no te cap tipus de moral, i la democràcia espanyola com a continuació de la dictadura anterior, es clar que no hi ha separació de poders i que es basa en la llei, per damunt la gent, això ho diu tot.

“Francesos i espanyol comparteixen la voluntat aniquiladora de les nacions que malviuen en els seus Estats”, Es constatable, imposició, inversions sempre insuficients, anticatalanisme com a forma de donar vots a Espanya, i negació del dret a decidir per molta majoria que hi hagi. Negació de la diferència.

Aquests nomes son alguns exemples, i més enllà del context o la forma, el relat no hauria de fer demanar disculpes de ningú, i més quan el millor que escoltem dels catalans cada dia, es la paraula “nazi”, el relat de l’odi.

EL CANDIDAT

La designació de Quim Torra com a candidat a la presidència de la Generalitat per part del President legítim Carles Puigdemont tanca un cercle d’anormalitat democràtica. Res es normal i respectuós amb la ciutadania i amb la democràcia.

Efectivament, segurament la propera setmana Catalunya tindrà un President i un nou Govern amb les mans lligades totalment. De fet més enllà de la valúa del candidat proposat amb un bon discurs, intel·ligència i saber escoltar, característiques que ja el fan hábil pel càrrec, ja que les qüestions tècniques no han de ser les seves, com deia validarem una anormalitat d’un Estat autoritari que no ha acceptat els resultats electorals i la ciutadania catalana rebutjant candidats legitims i finalment acceptant el que més els ha convingut per evitar unes noves eleccions que no desitjaven.

Ara el més important, serà el programa de Govern, respectar el mandat de l’1 d’octubre i exigir revertir tota la repressió i mal causat per l’Estat, inclos els presos o fer gestió autonomista completant un frau de grans proporcions.

Les reaccions ja les hem escoltat, des de Madrid i des dels partits espanyols, titllant de radical, sectari i generador d’odi com a paraules més educades i amb el mantra de governar nomes per una part dels catalans, i com no podia faltar amenaces en forma de coacció i seguir la llei.

De fet aquest deu ser el seu desig de diàleg, convertit amb cortina de fum i intenció d’un Govern a Catalunya de fireta, vigilat, amb control financer i amb la repressió vestida de poder judicial fen la seva feina. De cap manera volen seguir amb el reconeixement de Puigdemont i el procés cap a la República en marxa. Per altra banda un President sempre governa per tothom, encara que es validat per la part que representa els seus vots. Això passa sempre i no nomes quan es independentistat, Arrimades suposo faria el mateix.

Pel que fa al Govern espanyol, l’actitud prepotent i repressora es la seva recepta, amb coacció abans fins hi tot de la investidura. De fet han saltat totes les línies vermelles i han deixat la democràcia a l’alçada del no res.

Dia trist per la democràcia, tenim candidat i ara falta per fer què i com.