URGÈNCIES

Avui escoltem com aprofitant el 155, es volen prendre decisions des de Madrid per incloure la casella del Castellà com a llengua vehicular a les preinscripcions catalanes passant per sobre del model català. Jo particularment crec que es una cortina de fum, però també que no te res a veure amb el 155, es i ha estat un objectiu d’Estat atacar la llengua catalana i poder eliminar un dels pilars que sustenta el nostre fet nacional i de cohesió. No es novetat. De totes maneres com diu en Pere Cardús calen actuacions urgents i no passen per recuperar les institucions sota el llast repressiu i autonòmic, ni tant sols alliberar uns ostatges que amb el marc que estem no sortiran. Passa per avançar cap el compliment del mandat democràtic expressat pel poble i fer possible la República catalana per damunt de partits, interessos, efectivitats i altres paranys que nomes ens afebleixen.

Quatre actuacions urgents per a evitar una desfeta total

Em temo que hem arribat a un punt massa delicat. Som molt a prop de malbaratar tota la feina feta aquests últims anys. Un dels riscs de la repressió arribat el moment de la veritat era aquest. I ara mateix lamento arribar a la conclusió que ho van aconseguint. Per ser clars, hi ha dues maneres de respondre a la repressió: fent pinya i actuant amb més unitat, solidaritat i confiança o tirant-se els plats pel cap, entrant en una guerra de retrets i competint per les restes del pastís que alimenta l’estat espanyol. Si es renuncia a l’objectiu ambiciós, tan sols queda repartir-se les misèries. I aleshores les mossegades són desesperades. I ara som en aquest segon estadi, malgrat moltes mostres contràries d’una societat que sembla una mena de roca granítica.
Les dues forces principals de l’independentisme van arribar al moment decisiu, la tardor del 2017, amb moltes ferides internes, desconfiances, interessos per la gestió de l’endemà (de la victòria o de la derrota), mirant-se de reüll i enviant-se torpedes pels mitjans o pels racons de poder de la Generalitat. Qui s’hi vulgui entretenir, trobarà fàcilment molts exemples de filtracions, intoxicacions i retrets des de fa mesos i mesos. Aquest estat constant de desconfiança i guerra més soterrada o menys ha estat un camp adobat per a una desfeta com més va més probable ara que la repressió és implacable.
No cal entretenir-s’hi més, si més no en aquest article. Us proposo algunes actuacions urgents per a revertir la tendència negativa actual. Segur que em deixo moltes coses que es poden millorar o que cal canviar de cap a peus. Però assenyalo a continuació alguns aspectes que em semblen determinants.
1. Potser és comprensible que hi hagués una certa descoordinació els primers moments de la ràtzia repressiva judicial entre els afectats. L’estratègia judicial d’un moviment d’independència que vol acabar amb èxit ha d’estar sotmesa a l’estratègia política. Altrament, l’estat autoritari té tot l’avantatge i el camp per a córrer perquè sap que podrà afectar l’avenç polític mitjançant la coerció judicial individualitzada. La por que poden tenir alguns afectats i els seus entorns és caure en l’oblit si no són el centre de l’estratègia. Però la repressió cerca això precisament: que tot un moviment dediqui els esforços i sotmeti l’estratègia a defensar-se dels atacs i deixi d’avançar. De manual.
Cal crear una gran organització antirepressiva que pugui donar coherència a la defensa dels atacs, però que no pot estar. Cal preservar l’estratègia política dels afectes de l’atac jurídic. En aquest mateix sentit, els dirigents afectats pel xantatge judicial han d’apartar-se dels espais de decisió en la mesura que aquest xantatge condicioni l’avenç de la consolidació de la República. Sembla cruel dir-ho així, però aquest és un principi evident de qualsevol moviment que vulgui aconseguir els seus objectius polítics davant un estat autoritari.
2. Aquests dies veiem com es repeteix fins al tedi la cançó aquesta que la cosa més urgent i prioritària és deixar enrere el 155. En aquesta música s’hi fa cabre qualsevol cosa que faci volum. Sentia en una ràdio que un defensor de la urgència contra el 155 deia que era molt necessari impedir amb un govern ‘efectiu’ (és a dir, mesell i adaptat a la gàbia dissenyada pel TC) que l’estat pogués actuar contra la immersió lingüística, contra TV3 i contra la política social. Hi afegia la cantarella de ‘fer república amb polítiques socials’. Tot plegat sense posar-se vermell. Com si en la petita autonomia prèvia al 155 no s’hagués actuat contra tot això. Com si la impossibilitat de fer política social no hagués estat precisament una raó de pes per a fer el salt republicà. Com si el TC no s’hagués ‘petat’ tota iniciativa legislativa per a ‘fer república’ d’aquesta manera. Contra la paret. La intervenció de l’autonomia no és cap exclusiva del 155. Prou de dir mentides. No hi ha cap urgència que no sigui recuperar el fil de l’emancipació i el respecte de la voluntat popular.
3. Els noms i les estructures no són sagrades. Ni són l’objectiu a preservar. Si la teva preocupació és ‘salvar’ les entitats, els partits o les organitzacions, tornen a quedar a expenses de la repressió. Els ensenyes el coll perquè puguin fer el seu xantatge i clavar-hi els ullals. El nom no fa la cosa. Si una entitat queda tocada o impedida, se’n fa una altra. En això sempre m’ha admirat la capacitat dels bascs de treure una nova organització quan l’estat ha fet caure l’anterior. Diem que si cau un de nosaltres, en vindrà un altre al darrere… Doncs, exactament igual amb les entitats. Preocupa ara mateix que ni Òmnium ni ANC no tinguin la iniciativa ni la força que la gent els ha donat o que no la posin al servei d’avançar.
Si aquestes entitats estan amenaçades i ja no poden encapçalar el moviment independentista al carrer, cal fer-ne de noves que prenguin el relleu. És important que es facin concentracions, concerts, sopars grocs, penjades de llaços. Tot això és imprescindible. Cal canalitzar i potenciar la solidaritat antirepressiva. Però no pot ser que les grans entitats dediquin tot l’esforç a això després d’uns mesos d’experiència. Podien parar el cop inicial. Però ara ja han de tornar a fer feina política. Han de mobilitzar-se per la República i la independència. Si Òmnium ha de tornar a fer cultura, llengua i país, que ho digui i que ho faci. Si l’ANC s’ha de renovar completament o cal fer foc nou, que es digui i no perdem més temps. Els presos i els exiliats només tornaran quan la independència sigui un fet. I si tornen abans, no haurà estat el resultat d’haver ‘fet bondat’.
4. També s’ha de resoldre de manera urgent el front político-institucional. El problema no és Puigdemont. El problema és què acceptem que ens facin, què acceptem que ens imposin. I si acceptem que decideixin el nou president, que algú m’expliqui com s’impedirà la següent cosa que ens imposin. Quin és el límit? Sincerament, no és tan important qui formarà el govern sinó com es formarà aquest govern. Perquè el com determinarà el ‘per on’, el camí que podrà recórrer aquest govern. Un govern que comenci amb les ales tallades no podrà volar mai. El 21-D no crec que ningú votés els partits compromesos amb la República amb la idea de fer ‘un govern estable dins de la legalitat’ espanyola, com diu Marta Pascal. Diria que el vot del 21-D va ser un increïble vot per a preservar la dignitat de l’1-O i de la declaració d’independència i el retorn del govern legítim.
Per tant, crec que la majoria independentista s’hauria d’avançar a la marató jurídico-repressiva de la setmana que ve anunciant un acord per a investir Puigdemont i recobrar el camí de la República. Ep! I si això no és possible perquè hi ha poc sentit del poder i encara menys sentit d’estat, que passin per unes noves eleccions i que la gent jutgi tot aquest espectacle i posi cadascú al seu lloc. Oi que no tenim por de les urnes? Oi que la democràcia sempre guanya?
Són quatre actuacions que trobo imprescindibles si es vol recuperar la feina feta. Són quatre actuacions que em semblen de sentit comú. I quan diem que cal incorporar una certa mentalitat clandestina, vol dir que no es pot donar la iniciativa a l’estat, que cal tenir una estratègia pròpia ben pensada per a fer tremolar els fonaments del poder espanyol a Catalunya. I cal actuar coordinadament. Mentre aquí fem això que fem ara, a Madrid es fan un tip de riure. Han aconseguit posar-nos a la roda de l’hàmster i allà ens tenen, fent voltes sense moure’ns del lloc. I cada vegada més cansats. Ja em perdonareu si no dono elements de confiança o d’optimisme. Però si no comencem a dir les coses pel seu nom, la desfeta serà total.

Pere Cardús, periodista

EL REALISME I LA DIGNITAT DE BOYA

La compareixença de la cupaire Mireia Boya davant el Jutge Llarena, reafirmant la seva condició d’independentista, la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles, la validesa i defensa d’un referèndum del dia 1 d’octubre on sota la violència estatal, va guanyar l’Estat propi i la seva aplicació immediata, i sobretot la defensa de la declaració del 27 d’octubre que complia precisament amb aquest mandat i que va ser real però no efectiva.

En definitiva la defensa d’un programa electoral concret on l’objectiu entre d’altres era la implementació de la República, i on per cert ningú hi va posar cap però, abans i durant la campanya per poder ser votat per la ciutadania, i per tant amagar el mateix seria un frau en si mateix. Una lliçó de dignitat i coherència que cal valorar en aquesta època on alguns semblen haver oblidat que ha fet i que vol el poble expressat a les urnes, al carrer i en un referèndum vinculant que també sembla volen posar en el terreny del simbolisme, de fet els cops de porra no en tenien res de simbólic.

Aquesta actitud, no pretén criticar aquells que ara son ostatges polítics, ni els que van poder sortir amb fiança i que en molts casos han jurat acatar la Constitució, han negat la validesa jurídica de referèndums i declaracions al Parlament i ho han relativitzat tot, posant tota la carn a la graella amb la seva fe amb la via legal espanyola per assolir objectius i negant la unilateralitat que ens ha abocat l’Estat.

Evidentment, davant la falta de llibertat, declaracions com aquestes fan mal d’escoltar, però son totalment legítimes per poder evitar aquesta farsa judicial. De totes maneres ara hem vist que el Jutge no segueix cap lògica judicial, ja que la seva tasca ni es legal, ni es democràtica com estem veient, i alhora comprovem que ni la negació de fets i obediència cega a la llei espanyola es cap obstacle per seguir en aquesta bogeria repressiva.

Ara veurem com desfilaran Marta Rovira, Marta Pascal i Artur Mas entre d’altre i veurem si segueixen el mateix criteri o ara si ens fan avergonyir, tot i que alguns el seu pes segurament es més fort que Mireia Boya. La dignitat i el respecte al poble també es en joc. El referèndum era vinculant i amb unes conseqüències molt clares, la declaració era real, encara que no fos efectiva posteriorment i per tant no podem esborrar la memòria, ni avergonyir a la població com si res hagués passat com sembla alguns pretenen.

Volem dignitat, respecte i normalitat democràtica. No era un somni, va passar i la repressió no pot fer oblidar el que hem fet, i tornar a a una pantalla passada per damunt de la gent, que es diu autonòmia controlada.

2 ANYS EN EL NOSTRE RECORD

En aquest dies que vivim, on veiem la dura repressió estatal contra Catalunya i la criminalització de l’independentisme, que alguns com Ciudadanos aprofiten per presentar la seva raó originaria de ser, deixar la llengua catalana en un no res, volen canviar el requisit per mèrit a l’administració catalana amb mil i una excuses que es resumeixen amb catalanofobia. Alhora veiem com segueix la desfilada de declaracions davant els Tribunals i al nostre Parlament, el president de la Cambra prenen decisions sense cap consulta als tres grups independentistes que li han donat suport creant conflicte i mala maror entre partits i incomprensió entre la gent.

Avui potser cal recordar la figura de Muriel Casals, fa 2 anys ens va deixar i no hi ha dubte que ha estat i es un referent per tots aquells que la vam poder conèixer. Com deia ella, nosaltres som el somni.

L’ESQUERRA INEXISTENT

La prova del cotó per l’esquerra espanyola i bona part de la catalana ha arribat amb el conflicte democràtic que ha plantejat Catalunya. El resultat no ha pogut ser més decebedor i ha fet bona aquella frase de Pla “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un d’esquerres”.

Tal com diu en Salvador cot, al cel sigui. Simplement i se’ls ha vist el llautó i les reivindicacions per qualsevol causa del món i visions més obertes de la societat han deixat pas a mirar cap un altre costat amb Catalunya, donar suport a un feixisme institucional que fa i desfà i un silenci complice esfereïdor. PSOE simplement s’ha convertit en un apèndix de la dreta rància espanyola i ha validat la repressió i la manera d’afrontar un pols democràtic posant per davant la sagrada unitat de la patria que la mateixa ciutadania. Per la seva part Podemos ja veiem que segueix nedant i guardant la roba, amb purgues internes com Dante Fachin i posant al mateix nivell el cop d’Estat del 155 que una Declaració d’independència amb l’aval d’un Referèndum darrera o una política validada per dues eleccions consecutives que ha parlat amb claredat.

Excepte rares excepcions s’ha demostrat que el món de la cultura viu mirant de reull un sistema que també l’envolta i que de cap manera pot incomodar. Visca el Sahara lliure, silenci amb Catalunya. Ni rastre de l’esquerra.

Al cel sigui l’esquerra espanyola

per Salvador Cot
En plena època de canvi climàtic potser passa una mica desapercebuda una extinció que sembla difícil d’evitar: L’esquerra espanyola. Fa temps que ha deixat de donar senyals de vida i no se’n detecten rastres de pervivència. De fet, ha deixat de ser detectable fins i tot en els seus hàbitats més protegits, com la gala dels Goya, i els mitjans de comunicació que l’aixoplugaven, com els de Prisa, ara són un hibernacle de creixement i reproducció de Ciudadanos, amb reverència i referència, això sí, al despatx de Soraya Sáenz de Santamaría.

L’esquerra espanyola, que havia tingut partits, sindicats, intel•lectuals i mitjans de comunicació orbitant al seu entorn, a hores d’ara ocupa un petit espai digital, sense paral•lel ni a les pantalles ni a les ones, que sobreviu com pot més a Catalunya que a Espanya. Ja no hi ha ni actors ni cantants, ni pintors ni poetes. García Lorca continua enterrat i el torturador Billy el Niño fa exercici cada matí pels parcs de Madrid… Silenci.

L’últim alè republicà del PSOE va morir quan el rei de bastos va sortir a la tele per defensar els cops de porra de l’1-O i els socialistes espanyols van retirar la demanda de reprovació de la vicepresidenta. I la darrera resistència al sistema dins de Podemos va marxar amb Albano Dante-Fachín. L’esquerra espanyola s’ha extingit ella sola, sense resistència. I haurà mort sense ni tan sols enterrar els seus morts

ENS HI POSEM

Meitat de febrer i seguim amb aquests dos relats de l’independentisme, un volen obeir la ciutadania i el seu vot el 21 de desembre que va reafirmar el ja expressat el dia 1 d’octubre en el Referèndum i un altre apel·lant a un realisme fals amb els presos i la repressió pel mig.

El Portaveu del Govern espanyol ja ens avisava que no tindran cap contemplació amb el President Puigdemont, no tindrà cap sou i no permetran cap presidència simbòlica a Brussel·les combinada amb una efectiva a Barcelona. Torna a expressar que el President està acusat de delictes molt greus i es un fugit de la Justícia. Alhora ens diu que l’article 155 continuarà fins que calgui i que la reforma de la llei de Presidència no tindrà cap recorregut, ja que es il·legal.

De fet nomes li falta dir la persona que volen al capdavant de la Generalitat, el seu Govern i el seu programa. Arribats a aquest atzucac i en clau catalana, la proposta que va expressar el Conseller Comín des de l’exili amb un Govern a Brussel·les que dirigeixi políticament i faci els passos cap a la República i un altra part administrativa a Barcelona dins les engrunes del marc autonòmic no es cap disbarat, al contrari es una opció prou assenyada i potser única.

Tanmateix, el doble discurs de les forces independentistes em sembla el més perillós. Ja sabem de la situació injusta dels ostatges polítics, de la repressió sense fi i de les condemnes que estan en marxa. Aquestes ja son prou indignants i tristes per ser excusa de no voler escoltar el mandat popular. Precisament per ells i per la ciutadania catalana cal fer els passos compromesos i buscar les formules adients per avançar. El realisme efectiu, la obediència sense més al Govern espanyol, vol dir gestionar un no res, amb el consentiment per tot i per tot del Govern espanyol, seguir amb la intervenció econòmica i sense poder legislar lleis per molt socials que siguin com la legislatura passada. La retirada del 155 no comportarà cap canvi dels que he dit i la repressió i venjança seguirà amb tota la seva cruesa, prou d’enganyar a la població i voler no recuperar les institucions, sinó utilitzar-les i deixar-les en un no res. No s’ho mereixen i la por mai es bona consellera.

l’Estat sap que no pot fer res per aturar una part del Govern a l’exili, tots sabem que investir el President legitim es viable legalment, i tots sabem que el vot es sagrat i nomes hi ha una sortida endavant per intentar arribar a l’objectiu previst. Excuses com ampliar majories, o els empresonats ofenen pel seu engany. Som majoria parlamentària i al carrer, no hi ha cap projecte que reculli més gent i per altra banda els ostatges no sortiran pas si no assolim la República i el nou context fa possible la negociació que els inclogui.

Els trens van passant, n’hem perdut algun i ara no podem esperar indefinidament les tàctiques partidistes d’alguns. La sobirania popular es pacient però no ho pot ser per sempre. Ens hi posem.

A POR ELLOS AMB PREMI

Els policies que van aplicar la repressió violenta contra la població que teoricament defensen i que van violar els drets humans amb imatges que mai oblidarem amb una actuació pròpia de qualsevol dictadura, ara tenen premi en forma de vacances pagades i homenatges beneïts per l’associació hotelera de Múrcia, Ajuntaments i la mateixa delegació del Govern espanyol.

Es calcula que 210 agent desplaçats a Catalunya per l’1 O i les seves parelles gaudiran d’un cap de setmana gratuït amb el beneplàcit com ja he dit abans del Gremi hoteler, Ajuntaments i Delegació del Govern a Múrcia, fins hi tot els organitzaran un sopar de Gala i diverses activitats lúdiques i culturals amb el que diuen un merescut homenatge per la gran tasca feta davant el desafiament independentista. De fet va relacionat amb les condecoracions entregades pel Ministeri de l’interior on pegar ciutadans i concretament catalans va servir pel premi i on curiosament cap Mosso que va participar a l’operació contra els atemptats a Barcelona no en va tenir.

Una nova vergonya democràtica que deixa ben clar que el “a por ellos” es la manera de tractar la població catalana. Aquests salvatges vestits de policies, pagats amb els nostres impostos i que com a funcionaris tenen la tasca de protegir-nos van perpetrar el dia 1 d’octubre una violació contra els drets humans sense precedents i una violència desmesurada amb el resultat de més de 1000 ferits per intentar impedir el dret a vot de la ciutadania pacífica i democràtica. Unes imatges que a pesar de la negació de les mateixes per part espanyola han donat la volta al món i que res tenen a envejar altres indrets del món denunciats continuament per la Unió Europea.

Una repressió que ara Múrcia dona premi, en un clar delicte d’odi, ara que esta de moda aquest, i una falta de respecte absoluta a la ciutadania que va veure impotent com s’atacaven els seus drets amb un clar abús de poder del Govern espanyol i la seva renúncia a fer política i donar via lliure a la repressió i al feixisme que alguns creien oblidat.

No premiar als Mossos que van actuar contra els atemptats jihadistes a Barcelona i que van acabar amb un temps record amb els culpables i van gestionar la situació admirablement es un nou acte d’odi que cap Estat podria entendre, excepte aquells que renúncien a la democràcia i apliquen la xenofòbia contra una part del seu territori.

Es el “A por ellos” amb premi.

SACRIFICAR UN CATALÀ

Aquestes son les paraules que va emprar Soraya Saenz de Santamaria en resposta a Joan Tardà al Congrès i en referència a la investidura catalana, contraposant el sacrifici individual afegint que ja hem estat capaços de sacrificar el benestar dels catalans pel camí de la independència.

Les paraules molts cops evidentment no son literals, però ens diuen moltes coses sobre el tarannà, les intencions i els objectius de pensament de la persona que les diu i en aquest cas son un altre avis si es que calia del que som per l’Estat espanyol i el paper que ens hi espera. Per això en la nova batalla que caldrà lluitar, cal aprendre de les lliçons del passat com ens explica en Marçal Sintes.

Algunes lliçons del xoc amb Espanya

per Marçal Sintes
A diferència de l’espanyolisme, que triomfal i triumfós, proclama la seva victòria absoluta, sóc dels que penso que el que hem viscut és només un episodi d’una llarga lluita que ve d’enrere i a la qual li queda força per recórrer. Un episodi en el qual, per cert, l’Estat hi ha perdut no pas poques coses. Crec, per tant, que cal allunyar-se de l’estèril derrotisme. Ni ell ni l’optimisme exagerat i naïf que a voltes a presidit l’anomenat ‘procés’ són actituds intel•ligents i útils. Què és intel•ligent i útil? Al meu entendre, obtenir de la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre i del que ha vingut després totes les ensenyances possibles. Cal aprendre del que ha passat. Cal aprendre tant com puguem i tan de pressa com siguem capaços.

Amb ànim de contribuir modestament a aquest aprenentatge per part del moviment independentista, aprenentatge clau si es vol arribar a bon port, goso avançar algunes consideracions. Tenen a veure, aquestes, amb l’actitud o l’estratègia de l’Estat espanyol i l’espanyolisme. En una altra ocasió s’haurà de fer, naturalment, el mateix exercici en relació a l’independentisme.

-Els aparells de l’Estat no volen resoldre un problema. En realitat no ho veuen com un problema entre, diríem, espanyols. Volen derrotar i escarmentar una tribu revoltada. Entendre aquest enfocament és clau. Volen que el derrotat admeti la victòria, que s’inclini, que abaixi el cap. A més, desitgen que aquesta derrota sigui total, esfèrica, i per tant que inclogui també qualsevol aspecte simbòlic, encara que sigui menor.

-No hi haurà distensió. És a dir, després de la victòria, l’Estat no provarà de bastir els ponts que no ha volgut bastir abans. L’Estat apostarà per la repressió i per soscavar allò que en la seva anàlisi ha generat el problema: uns líders embogits i maquiavèl•lics, una escola i una televisió que adoctrinen i una policia massa apropada a la població. La seva conclusió és que en el passat es va ser massa tou amb Catalunya.

-Han renunciat a convèncer els catalans. En cap moment no ha intentat ni convèncer ni seduir. Ni una miserable proposta no ha fet el PP des de la sentència de l’Estatut de 2010. Per lluitar contra l’independentisme l’Estat ha utilitzat exclusivament la por -el tremendisme sobre les conseqüències de la separació- i l’amenaça -com de cruelment ens faria pagar Espanya la gosadia si finalment la dúiem a terme. Tot plegat amanit amb insults a dojo. Quina diferència amb l’actitud que va tenir Londres en relació a Escòcia!!

-D’alguna manera, és com si l’espanyolisme donés la raó a l’independentisme. És com si inconscientment reconegués que no pot vèncer en el terreny de la raó i l’argument. Que li surt més a compte tractar els catalans no com a compatriotes enfadats, sinó com a allò que, dia sí dia també, els neguen que són -és a dir, com a membres d’un altre poble, d’una altra nació. Potser la mostra més clara d’aquesta actitud de fons és el discurs de Felip VI del 3 d’octubre, quan va avalar la repressió i no va tenir ni una paraula pels lesionats i ferits per la violència policial de dos dies abans. Ben bé com si es tractés d’una guerra entre estats. Espanya ha optat per cronificar la malaltia, amb l’esperança d’anar reduint la malura a base de quimioteràpia agressiva.

-Espanya no negociarà. En contra del que van calcular -amb una bona dosi d’ingenuïtat- els líders independentistes, l’Estat no negociarà si pot evitar-ho. Aguantarà sense fer-ho fins a l’últim moment. En part perquè el nacionalisme espanyol és així, en part perquè, com que en la seva cultura política negociar és percebut com a vergonyant, el partit que ho fes resultaria castigat per l’elector. Això no fa altra cosa que subratllar que per aconseguir la independència caldrà una majoria força més àmplia que l’actual, una majoria imparable, desbordant.

-Són capaços de qualsevol cosa. Per tal de derrotar l’independentisme, l’Estat és capaç de tot. Capaç de llançar les forces policials contra la gent. I capaç, si convé, de llançar-hi també l’exèrcit. Quan es tracta d’Espanya els polítics espanyols traeixen la política, els jutges traeixen la llei i els periodistes traeixen la veritat. No hi ha manies. No hi ha reticències. No hi ha dubtes. Tampoc a l’hora de buscar la divisió de la societat catalana. Per davant de qualsevol valor democràtic hi passa Espanya. Així, l’1-O tenien clar que primer era fer imposar la llei -traduït: imposar Espanya- que la integritat física de la gent que pretenia votar pacíficament (ciutadans als quals, per cert, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil tenen l’obligació de servir).

-Els dirigents de l’Estat i els seus aparells han demostrat que ens coneixen poc. O, dit diferent: els catalans coneixem molt millor els espanyols que ells a nosaltres. No endebades, el dominat sempre coneix millor el dominador que a l’inrevés. Això és en bona part avantatjós per a l’independentisme. El desconeixement ha donat peu a les principals equivocacions unionistes. A més, el PP ha desconfiat de les informacions i anàlisis que li arribaven de Catalunya. No se n’ha refiat perquè, tot i provenir dels seus o d’amics seus, eren catalans. Li ha passat a Enric Millo i a molts altres actors més o menys pròxims a l’espanyolisme i al PP.

-Els estats tenen interessos. Els estats no tenen amics, tenen interessos. Aquesta és una altra lliçó que el que ha succeït ens ha recordat. Ningú no dóna suport a la independència de ningú fins que els fets s’han consumat. Catalunya va decidir una cosa fatal: proclamar sense consumar, declarar la independència sabent que no podia convertir-la en realitat, sabent que era impotent per materialitzar-la i defensar-la. Això ha fet més mal a l’independentisme, en termes, diguem-ne, de credibilitat, que no pas si hagués renunciat a declarar la independència i hagués convocat eleccions.

OSTATGES SENSE PRECEDENTS

Per si algú encara no ho tenia clar, la denegació de sortida del Jutge Llarena cap a Jordi Sanchez d’ahir deixa ben clar que els motius simplement son de pensament i que no pensen deixar sortir aquesta mena d’ostatges fins el judici i la posterior condemna en una situació sense precedent en un estat teòricament democràtic.

La interlocutòria del jutge tal com va passar amb la denegació del Conseller Forn va plena de carrega política i deixa ben clar que mantenir el seu ideari sobiranista, afegeix constitucionalment vàlid però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva, cosa que no passaria amb una ideologia contrària. Per tant no pot sortir de la presó preventiva. Aquesta i altres perles les trobem a les justificacions exposades i contradiuen clarament la llibertat ideològica que precisament protegeix la mateixa Constitució espanyola.

Res justifica que Jordi Sanchez, igual que els altres tres presos estiguin en presó preventiva. De fet aquesta es per situacions excepcionals, no per ser escarni i condemna ja de facto sense judici.

De fet el Jutge interpreta la llei arbitràriament i surt de les seves funcions amb consideracions polítiques que no son la seva competència. Els presos ja han explicat mil i un cops tot el que ha volgut escoltar el Jutge i han reafirmat la seva aposta per la no violència que no han practicat mai i les vies de diàleg cosa que en el cas dels Jordis queda evident en la prova que els vol incriminar, aquells fets del 20 de setembre davant la Conselleria d’Econòmia on insistien en dissoldre la concentració popular i no pas el contrari.

Les seves consideracions sobre la seva ideològia, fet sagrat en qualsevol persona, un dret inalienable que el Jutge utilitza com a crim per mantenir la presó i avisar de la seva perillositat. Una revenja sense límits que ja fa posar els pels de punta a molts juristes i la mateixa Ammistia Internacional que avui ha demanat el seu alliberament, ja que es tracta de violació dels drets humans.

Cal recordar que els seus dos principals acusacions: Rebel·lió i sedició necessiten de violència per ser delicte, cosa que es demostrat no hi va haver en cap moment, nomes per la part policial espanyola i mai en les mobilitzacions a favor de la independència. Tot un desgavell democràtic que provoca rabia i impotència.

Qui jutjarà aquest jutge. Com es pot lliurar elements feixistes com els atacants de Blanquerna de la presó preventiva per motius de fills petits i alhora abusar de la crueltat amb els nostres quatre presos.

Vergonya democràtica, i ostatges sense precedents.

UNA INVESTIDURA DIFERENT

Fa llastima d’escoltar quan el tripartit del 155, els Comuns i els poders espanyols i mitjans reclamen una investidura normal en el Parlament de Catalunya i amb tons burletes, fan mofa de les notícies que van sortint sobre les negociacions del pacte independentista.

En un context tant especial, evidentment no es pot exigir que les conseqüències siguin normals. La normalitat implicaria respectar els resultats electorals per part de tothom. Un Parlament amb la seva sobirania intacta i llibertat de moviments per fer política, triar un President, en aquest cas el que recull més suports, el President Puigdemont, formar un Govern i exercir com a tal. Tot això no es dona. Hi ha un 155 que controla tot, i que si formalment desapareix, seguirà a l’ombra. El pressupost, cosa sagrada en qualsevol Parlament segueix i seguirà intervingut. Hi ha vetos a parlamentaris que no tenen els mateixos drets que la resta, no es pot fer política, perquè qualsevol llei encara que sigui social si no agrada o no convé a Madrid acabarà impugnada als Tribunals com la legislatura passada i una espasa de Damocles respecte els processos judicials i inhabilitacions que afectaran a part dels diputats escollits. Per cert alguns com ostatges polítics des de fa més de 3 mesos en un acte menyspreable del poder espanyol.

Aleshores, no es pot demanar normalitat com si res passes. Un Govern a Brussel·les dirigint el mandat popular expressat a les urnes cap a la República i un executiu o formal a Catalunya per força haurà de ser una realitat. La culpa de tot això estarà en mans de l’Estat que ho ha provocat, alterar la democràcia porta a aquestes coses.

Els poders estatals han anat i van massa lluny amb la seva repressió on semblen trobar-se com a peix a l’aigua i on la ciutadania ha quedat en un segon pla sense veu ni vot, encara que aquest s’ha repetit diversos cops sense el resultat de respecte i valor que hauria de gaudir.

Arribats a aquest punt, no hi ha més camí que respondre aquest insult a la població amb valentia i democràcia encara que sigui una investidura diferent ja que el país també es diferent.

REALISME POLÍTIC

Entrem en una nova setmana on veiem com les reunions aquí i a Brussel·les es van succeint per arribar a un acord d’investidura que no hauria de trigar. De fet ja anem tard, ja que una nova errada de l’independentisme ha permés perdre un altre moment oportú, que ja no recuperarem, com el dels dies posteriors a l’1 d’octubre.

Vivim un moment de confusió, aquest ajornament, escoltar el tema de les garanties, la efectivitat i el realisme polític fa mandra i alhora por de que els nostres representants perdin la visió i la tasca que tenen encomanada pel poble. A l’altre cosat ja veiem un Estat que no pensa negociar res i que pensa arribar fins al final amb la repressió contra els nostres representants polítics i civils sense pudor i ensenyant les vergonyes orgullós i sense fre.

Calen explicacions, però sobretot cal el més principal de tot, la honestedat i la responsabilitat amb la gent, aquella que no ha fallat mai, que ha demostrat que amb la seva mobilització i determinació encara que sigui sota la pluja de cops violents d’uns salvatges vestits de policies ha sortit triomfador i que es la única arma que tenim, o la més poderosa per fer el pas endavant en els moments decisius.

No hi ha, hi hi haurà garanties espanyoles, cal no ser cinic amb aquests termes. Aquesta efectivitat, serà la que el nostre Parlament i el poble li doni, no pas la que vingui de Madrid que estarà sempre condicionada als seus interessos. Un Govern submís i obedient no passarà de ser una gestoria per descredit de la Generalitat amb les finances controlades, les lleis sota una lupa sempre disposat a suspendre el que surti de la linia marcada pel Govern espanyol i els seus poders, i una repressió en forma de judicis als nostres representants que aniran entrant a presó un rere l’altre. Aquesta es la via del realisme polític que ens volen vendre.

Davant aixó, nomes hi ha un camí possible. Podem discutir el com, però no pas el que. No oblidem que gaudim d’una majoria parlamentària i no podem oblidar que l’1 d’octubre hi va haver un referèndum vinculant que obligava en cas de victòria independentista (90%) proclamar la República i implementar-la. Oblidar això, es un frau de llei i un frau a la societat catalana que de cap manera es podria perdonar.

Senzillament, realisme polític.