Aquesta es una de les cartes que han estat publicades i que s’han enviat tant els nostres ostatges polítics com els nostres exiliats entre ells i podia haver escollit qualsevol per la seva dignitat i emotivitat per la injusticia suprema que pateixen. Finalment he escollit la de la Carme Forcadell a Lluis Puig per l’estima personal que li tinc.

‘M’he unit amb les altres preses per guanyar petites batalles’, carta de Carme Forcadell a Lluís Puig

Hola, amic, com estàs?

No hi ha dia que no dediqui una part dels meus pensaments a tots aquells i aquelles que patiu aquesta repressió indecent. Penso en la injustícia que suposa que tu i tots els qui esteu a l’exili hàgiu d’estar lluny de les persones que estimeu i de la terra per la qual tant de temps heu treballat. És una injustícia, perquè posar urnes i paperetes, obrir col•legis electorals o, com en el meu cas, permetre debats polítics en un parlament democràtic, no poden ser mai delictes. En una democràcia, res de tot això no hauria de ser castigat.

La nostra presó i el vostre exili són dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió espanyola. Nosaltres lluitarem contra aquesta repressió i l’afrontarem a l’interior dels murs de formigó de la presó; vosaltres, estic segura que ho fareu d’una manera valenta més enllà de les nostres fronteres. Sigui com sigui, des d’aquí o des d’allà, lluitarem, perquè la rendició no és mai cap opció.

De fet, la nostra presó i el vostre exili ja han servit per a evidenciar que la justícia espanyola és cada vegada menys homologable a la d’altres democràcies veïnes com la d’Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica o Suïssa. Mentre nosaltres estem privats de llibertat i ens demanen llargues penes de presó, les justícies dels països on ara residiu tu, en Carles, en Toni, la Meritxell, la Clara, la Marta, l’Adri, l’Anna i en Josep us mantenen lliures i sense mesures cautelars. El contrast fa feredat.

Saps què, Lluís? Faig tant com puc perquè la presó no sigui un temps perdut. No sé quan en sortiré, d’aquí, però, quan ho faci, vull poder mirar enrere i comprovar que aquesta part de la meva vida ha tingut un sentit. Estic envoltada de gent que té valors molt diferents dels meus i probablement, en unes altres condicions, difícilment les nostres vides s’haurien encreuat. Però aquí són les meves companyes i intento ajudar-les tant com puc. Ens hem unit per guanyar petites batalles que, encara que des de fora puguin semblar insignificants, aquí dins són grans victòries. Per exemple, hem aconseguit que la direcció del centre penitenciari ens permeti de pintar un paisatge ben colorit en una paret de formigó grisa i insípida. També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma. La cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins.

Finalment, estimat amic, volia dir-te que espero i desitjo que, des de Bèlgica, continuïs treballant amb la mateixa passió de sempre per tal de promoure la cultura catalana arreu del món. Perquè és amb dedicació i constància de persones com tu que la cultura d’aquest país ha superat moments de gran dificultat i ha pogut arribar fins als nostres dies. Lluís, fem que la internacionalització del ‘cas català’ vagi acompanyada de la internacionalització de la cultura catalana. Ensenyem al món els tresors culturals que s’amaguen en aquest petit gran país i que ens configuren com a nació. Presumim de cultura arreu del món!

Abans d’acomiadar-me, Lluís, et vull dir una darrera cosa: si persistim, guanyarem. Com va dir Martin Luther King Jr, ‘guanyarem perquè l’arc de l’univers moral és molt llarg, però al final es decanta cap a la justícia’.

Fins molt aviat, Lluís.

Una abraçada ben forta!

Carme Forcadell i Lluís, presidenta del Parlament de Catalunya

Dues notícies m’han cridat l’atenció aquestes últimes hores que provoquen indefensió total i rabia continguda, per una banda les pintades a la porta de la casa de Llarena per Arran i l’altre les declaracions filtrades dels policies aquests dies.

De fet una entitat de Jutges equipara Arran amb els nazis i la nit dels vidres trencats, volent imposar una idea per la força. Critiquen la deriva antidemocràtica instal·lada a Catalunya i la solució nomes es poder garantir el respecte a la Constitució.

Per altra banda escoltem les aclaracions policials amb relats com ajudar a una senyora a sortir fora agafa per la boca com vam veure a les imatges, no saber si era sang o pintura la cara d’una senyora plena de sang que es va fer viral o colpejar amb un cop de puny a la cara com a tècnica de relaxació al no fer cas a les ordres donades entre d’altres perles i subratllant l’actitud violenta dels convocats a les escoles.

Pel que fa a la primera notícia, jo condemno aquesta pintada com no pot ser d’altra manera, comparar això amb la tragèdia nazi amb milions de morts es terrible. Ens ho hem escoltat mil i un cops frivolitzant amb aquest horror i el nostre procés pacífic, però no deixa de ser indignant. Aquest respecte que demanen i aquesta deriva que denuncien, els hauriem de preguntar qui ens la garanteix als ciutadans amb aquesta justícia que inventa un relat, manté uns ostatges polítics preventivament ja fa un any amb Llarena al capdavant i sense possible defensa. Quan veiem com es detenen uns cdr i ningú sap on estan tota una nit que estaven detinguts, ni els seus advocats, quan veiem com es protegeix el feixisme i s’ataca les idees, qui ens protegeix a nosaltres, on son els nostres drets, indefensió total.

A la segona part, es insultant i fora de tota lògica veure com aquests salvatges sense escrùpols justifiquen les seves accions violentes contra la població indefensa volent girar unes imatges que ha vist tot el món i un relat que es una burla a les victimes i la població en general. Aquesta gent i els seus comandament haurien de ser a la banqueta dels acusats. Jo com diu avui en Salvador Cot en un escrit, vaig veure l’odi als seus ulls sota les viseres i fora de si com irracionalment utilitzaven la força contra tothom i especialment gent gran.

No ho oblidarem mai, i viurem amb això per sempre, però no ho perdonarem sota cap circumstància.

El proper dia 12 de desembre a la Cambra del Congreso a Madrid hi haurà un debat monogràfic sobre Catalunya, on sembla Pedro Sanchez ens presentarà una Reforma de l’Estatut com a solució màgica del conflicte.

En primer lloc cal ser molt cinic i tenir nul respecte a la ciutadania per presentar una proposta així. Cal recordar-li que ahir feia quinze anys del famós “apoyare” de Zapatero, que com tots sabem un cop aprovat al Parlament català amb amplia majoria, va ser retallat pel mateix Govern socialista “nos lo hemos cepillao” de Alfonso Guerra i posteriorment amb el vot afirmatiu de la població va ser liquidat pel TC amb el recursos fonamentalment dels Populars i també socialistes, deixant la proposta en res i el vot sagrat de la gent a les escombraries.

A partir d’aquí el procés cap a la independència va accelerar fruit de veure que l’encaix es impossible i el nostre tracte mai millorarà en règim d’igualtat. De fet articles prohibits son ben vius amb altres Estatuts autonòmics i per exemple en materia d’inversions mai han complert amb la llei estatutària catalana. Molts passos fets fins al referèndum de l’1 d’octubre i la posterior Declaració d’Independència que em sembla no admeten marxes enrere.

Deu formar part de l’escarni a Catalunya presenta una proposta fora de lloc que ja ha quedat en l’oblit superada pels esdeveniments. De fet cal dir que el parany autonòmic es això un teatre on hi ha una obra al davant però darrera l’escenari la realitat res o poc te a veure quan es tracta de Catalunya. De fet el TC ja va marcar els limits estatutaris que ara tenim i per tant no queda res més a oferir, per no mencionar que l’Estat pocs cops ha complert la mateixa llei orgànica anomenada Estatut de Catalunya i lògicament tampoc ho faria ara.

Per si no fos prou, a Catalunya ningú ha reclamat un nou Estatut, es reclama la Independència amb una massa prou solida al darrera tant al carrer, com a les urnes i amb un impecable estil democràtic. Per tant desviar l’atenció amb invents del passat es no voler entendre la realitat o ignorar-la. Sanchez hauria de saber que el que es tracta en una vertadera democràcia es entendre que no es pot mantenir per la força un poble lligat de peus i mans com a base indiscutible per la seva proposta, quan això es questionat calen urnes, coratge i alçada de mires polítiques per posar la decisió en mans de la ciutadania i respectar els resultats agradin o no.

Qualsevol altre solució proposada es simplement una burla en aquest cas amb ostatges polítics molt macabra i sense sentit.

Com diu la Marta Rojals, potser quan arribi aquest moment que busquem ja no serà una solució. Seguim amb la fixació d’uns standards democràtics que en la partida que juguem no es segueixen.

Ara hem vist com el President Mas i els responsables del 9N son condemnats pel Tribunal de Comptes amb una gran quantitat, quan els Tribunals ja havien descartat la Malversació. Tot un desgavell que confirma que les regles les marca un Estat sense cap regla i amb l’únic objectiu del linxament al procés independentista català.

El ‘momentum’

Per: Marta Rojals

Segurament ho deveu haver vist en mil tertúlies: un sobiranista parla de la falta de llibertat(s) a l’estat espanyol i, tot seguit, la quota unionista salta com una molla amb l’estat de dret i l’estat de dret, que si la llei i la llei, que si agradarà més o agradarà menys. De vegades il•lustren la teoria amb lògiques com ara la que vaig sentir l’altre dia: que Espanya és un dels països amb més llibertat del món perquè hi existeix el matrimoni homosexual. Està bé, està bé: em tranquil•litza saber que si un dia em tanquen per escriure que els Borbons són uns lladres sempre em podré casar amb la meua companya de cel•la.

Sí: al Regne d’Espanya t’hi pots casar si ets gai i, alhora, també et poden demanar disset anys de presó per pretendre dissoldre una mani. Com et pots trobar a l’Audiència Nacional per dir que per fer una truita cal trencar els ous, i, alhora, que no t’hi esperin per haver planificat l’assassinat del seu president. Com també et poden detenir amb discreció i intimitat si posseeixes un arsenal de guerra i, alhora, per un missatge de WhatsApp, un xiulet i una careta poden avisar les teles perquè punxin en directe com se t’endú un operatiu antiterrorista davant de tots els veïns. I em fa ràbia recórrer a unes comparacions tan suades i repiulades, i em dol que l’esperpent del greuge comparatiu, per aclaparador, pugui convertir el dolor dels innocents en una caricatura. Suposo que és l’efecte d’haver traspassat uns límits de tant, i de fa tant, que ens hem tornat una mica de suro per poder sobreviure.

‘L’estat espanyol és una dictadura temàtica’, va dir Ramon Maria Piqué en una de les tertúlies que dèiem, i trobo que és la definició que resol més acuradament aquest decalatge democràtic. Segons el grau de desafiament que suposis per al poder establert, et toca l’estat de dret o la dictadura. I els unionistes, anant al tema, des de la confortabilitat del seu estat de dret, encara renyen els dissidents desagraïts, perseguits, reprimits, per no valorar la diferència entre que t’afusellin els representants polítics i que te’ls condemnin a una mort en vida. Una prova més que, entre visions tan divergents sobre què és admissible o no en democràcia, no hi ha conciliació possible. Perquè qui avala la repressió per imposar-se al contrari –fàcil, fàcil, amb la força d’un estat– no tindrà mai cap al•licient per a resoldre el conflicte de manera política i complicada.

Doncs és aquest xoc de cultures democràtiques que explica, penso, alguns dels desencerts dels dirigents independentistes la tardor passada. Perquè qui aleshores creia que a les modernors del segle XXI, ara sí, hom podia arrossegar Espanya a una negociació –d’un referèndum si fos possible, d’un resultat si no– no podia anticipar, per la pròpia limitació del marc mental, digues-li legalitat internacional, fins on arribarien les violacions de drets d’un estat membre de la UE amb la connivència dels seus socis. La frase estrella ‘si surt la foto d’un poli amb una urna ja hauran perdut’, que avui tothom nega que hagi dit mai, és l’evidència d’aquell estàndard democràtic que fa un any i escaig compartien tants.

Ei, que no passa res per haver presumit que la UE era un paraigua de drets fonamentals per als seus ciutadans, era la cosa més lògica de pensar. El problema, ara que sabem l’abast de la nostra desprotecció, és que una part de l’independentisme hagi rebaixat aquells estàndards democràtics perquè aquest cop no siguin cap molèstia per a l’estat repressor: què és, si no, la reculada a l’autonomisme, la retòrica de l’eixamplar la base, la reiteració del som el 80 per cent? Què és, si no, tornar a parlar de fer tot allò que ja havíem fet, fins i tot més d’una vegada: eixamplar la base per demanar permís a Madrid, carregar-nos de raons per a fer un referèndum de debò, ser el 80 per cent que a cada enquesta es declara a favor de resoldre el conflicte políticament?

El problema, un any després de tot, és que el xoc de cultures democràtiques es doni ara dins de l’independentisme mateix, i que no hi hagi conciliació possible entre els que accepten la repressió com a agent invalidant del dret d’autodeterminació i els que no pensen renunciar a aquell 1-O defensat amb dents i ungles com a vinculant. En continuarem parlant en més articles, però de moment, més que la base, allò que s’eixampla és el temps que ho refreda tot: des dels partidaris de l’acció que es desesperen per la manca d’estratègia, fins als que calculen una indignació programada amb les sentències; i entre tots plegats, per allò que dèiem del suro, hi ha el risc que el famós ‘momentum’ que anhela el govern no tingui l’efecte que se n’espera. Perquè de barrejar aigua bullent amb aigua freda sempre en surt aigua tèbia.

El nul respecte a la ciutadania es propi de les Dictadures, però també d’aquells Estats democràtics per fora, però amb tics dictatorials des de dins i unes estructures que ne evolucionen, i per dir-ho clar segueixen manant els de sempre.

Aquest cap de setmana en Pedro Sanchez deia en una entrevista que proposa un segon referèndum pel Brexit, ja que no es democràtic marxar de la Unió Europea amb un 51% dels vots, i rebla el clau dient que la mateixa hauria de ser en un futur perquè el Regne Unit pugui tornar.

En segon lloc hem vist aquest dissabte com les hordes de Jusapol tornaven a desfilar per Barcelona, mentint sobre les intencions de la mateixa i amb la col·laboració i protecció dels Mossos que tornaven amb menor mesura a reprimir la contra manifestació feixista dels cdr, com si ells fossin els provocadors i els perillosos.

Pel que fa al primer tema, les mancances democràtiques d’en Sanchez tornen a quedar al descobert, dona validesa que un 49% decideixi, però en canvi no ho fa amb un 51%. Gran contradicció i un cop més nul respecte a la ciutadania. El seu gran argument que divideix la societat. Aquesta es la falsedat que els enemics que el poble decideixi utilitzen constantment. Es evident que quan la ciutadania ha de triar sempre hi haurà diferents opinions, sigui en unes Eleccions o un Referèndum. La democràcia consisteix en el respecte a totes, però deixant clar que la majoria guanya i la resta poden treballar per canviar-la, però l’acceptació del resultat es fonamental. El contrari de la pluralitat que això significa i que tant molesta Sanchez es diu Dictadura on el poble viu emmordassat i sense cap dret de decidir res, ja que ho decideixen sempre per ell, segurament amb això es deu trobar més còmode.

En el segon tema, la provocació de Jusapol es evident, es simplement feixisme i falsedat. Res a veure amb l’equiparació salarial, bàsicament perquè Barcelona no seria el lloc per reivindicar aquest fet on no hi te cap competència. Es simplement homenatjar als salvatges de l’1 d’octubre, aquells que haurien de respondre dels seus fets davant un Tribunal, i on encara les víctimes tenen que patir la burla de veure com desfilen pels carrers amb el trist i indignant paper dels Mossos que enlloc de vigilar aquests elements perillosos, fan passar els botxins per victimes, i aquestes per botxins, tot un desgavell que exigeix responsabilitats començant pel Conseller Buch.

Com deia nul respecte al poble.

Avui, aniversari del 9N, un dels puntals del Procés cap a la independència i primer desafiament obert a un Estat que no assumeix la democràcia i menys els drets de la ciutadania catalana, ens fem resó de la interlocutoria dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona sobre els excessos policials espanyols l’1 d’octubre i que no hi ha dubte en un Estat normal deixaria al Major Trapero i la resta d’imputats del cos policial català sense càrrecs.

Confirma per primer cop una cosa obvia, l’única violència el dia del Referèndum va ser d’uns cossos policials espanyols, salvatges, desfermats i desproporcionats atacant a la gent indefensa sense miraments.

Aquesta i no d’altres en qualsevol Estat normal estarien a la banqueta dels acusats conjuntament amb els seus comandaments, i no les víctimes. De fet es repeteix la historia del franquisme on els botxins son protegits i els perseguits condemnats.

Es un Estat on la gent es l’últim graó de la cadena enlloc de ser la peça clau del sistema.

Serà que sí: l’1-O els Mossos van actuar bé

José Antich

Tres magistrats de l’Audiència Provincial de Barcelona han dictat una interlocutòria referida a l’actuació de les forces de seguretat de l’Estat ―preferentment la Guàrdia Civil― a l’IES de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) durant el referèndum de l’1-O en la qual estableixen que es van produir excessos policials i que la seva actuació no va guardar proporcionalitat. Una cosa que no van valorar els comandaments policials en fer servir porres o defenses i colpejar ciutadans també sense haver-hi agressió física prèvia. La interlocutòria raona una cosa molt lògica i que s’ha trobat a faltar aquests últims mesos: per què els comandaments policials no van valorar que per aconseguir el seu objectiu [impedir les votacions] era altament probable que es produïssin lesions, com així va succeir en el centre de votació citat, on hi va haver 14 ferits. Ni tampoc no van tenir en compte, assenyala l’escrit judicial, el deteriorament de la imatge de les institucions.

Els catorze folis del text de l’Audiència de Barcelona tenen enorme importància perquè ens remunten a un debat que fa mesos es va produir quant a la proporcionalitat en l’actuació policial. En concret, de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia, d’una banda, i dels Mossos d’Esquadra per l’altra, ja que van tenir aquell 1 d’octubre comportaments diferents. Davant la violència dels agents de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola, els Mossos van recollir les urnes de votació en aquells col•legis en els quals van poder fer-ho sense fer servir la violència.

El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos ―avui ja general― responsable del dispositiu policial de l’1 d’octubre, en estar intervingut de facto el cos policial català, sempre ha retret aquella actuació dels Mossos. De fet, el major Josep Lluís Trapero i la cúpula policial estan processats a l’Audiència Nacional acusats de delictes tan greus com el de rebel•lió per als quals demana la fiscalia 11 anys de presó. És cert que són instàncies judicials diferents però davant dels retrets significatius de l’Audiència Provincial a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia per la seva actuació no és sobrer preguntar-se on era la proporcionalitat. Els que hem defensat que els Mossos van fer correctament la seva actuació aquell 1 d’octubre avui tenim més arguments per defensar-ho.

Ahir Pedro Sanchez i el seu Govern van reblar el clau de la demagògia barata, el populisme i un sistema que deixa la població enganyada i contenta. Tot un luxe pels que mouen els fils.

El nyap impresentable del Tribunal Suprem amb les despeses hipotecaries que modificant l’existent va fer recaure en les entitats bancàries, posteriorment amb 24 hores nou anunci de reunió del ple del Tribunal per rectificar la decisió i deixar com estava, no hi ha dubte que fruit de les entitats que amb beneficis estratosferics, s’estalvien aquesta devolució deixen que retroactiva i podran seguir amb el seu negoci sense límits i on en cas de perdùa o desastre fruit en bona part de la seva incompetència i ambició desmesurada, amb els diners públics seran rescatats a cost zero. Tot un negoci rodó.

Com deia, per si això no fos prou ahir en Pedro Sanchez anuncia que via llei obligaran a les entitats a partir d’ara al pagament d’aquestes despeses per afavorir a la ciutadania.

Una mesura, que primer ens vindria el cap perquè ara, i segon totalment de cara a la galeria, regala la nul·la retroactivitat als bancs i avisa als mateixos perquè el cost que els suposa l’apliquin per altres vies i el client acabi pagant igualment com fins ara, com diria aquell content i enganyat.

Aquest anunci també va portar contradiccions i cinisme pel broc gros. Per una banda l’anunci de la retirada de suport dels pressupostos per part de les formacions independentistes, es respost de manera matussera apel·lant al patiment de les famílies amb sous mínims i que sembla no podran augmentar sense els pressupostos, quan sap que es mentida, ja que ho poden fer igual via decret, per tant cap responsabilitat de la part catalana. Per altra banda demana autocritica a la Justícia per la manera que ha gestionat el cas de les hipoteques i sembla renya a la mateixa, rectificant la seva decisió via llei, en canvi preguntat pel cas dels ostatges catalans, no pot influir en la mateixa i demana deixar treballar als estaments judicials amb total independència. Diriem que una cosa o l’altra, les dues impossible.

En definitiva un nou capítol d’aquest circ del cinisme i el tot s’hi val en un Estat de pandereta, on la població també en te part important de responsabilitat pel seu poc esperit critic, de control i de respecte als propis drets. Populisme pel broc gros.

Ahir la Justícia espanyola va donar un nou pas de descrèdit i impunitat sobre una societat indefensa que no te mecanismes per protegir els seus drets i llibertats.

La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el cas Otegui deixa ben clar que el Tribunal que el va condemnar amb 6 anys i mig privat de llibertat i una inhabilitació que encara dura i que lògicament ha influit i variat el panorama polític basc i el propi dels encausats. La reacció ha estat zero, de fet aquesta impunitat que abans parlava i propia dels sistemes dictatorials es la constant espanyola. Lògicament també hi ajuda que el Tribunal Europeu no obliga a res i tant sols imparteix justícia sense conseqüències, un desgavell, ja que a la Unió Europea aquesta jerarquització no es tal i seria molt útil per Estats amb democràcies de fireta com Espanya.

De fet el mal ja està fet, la condemna feta i tal com va passar quan no es va deixar presentar l’esquerra abertzale a les eleccions basques deixant en un frau de grans proporcions els resultats que mai van poder ser impugnats. No s’espera ni tant sols el perdó per Otegui ni cap mínima disculpa.

Per reblar el clau la decisió del Tribunal Suprem de fer marxa enrera amb el cas del pagament de les hipoteques tornant a la ciutadania el pagament i deixant les entitats bancàries sense fer-ho, es un nou escàndol de grans proporcions on veiem un cop més com les entitat bancàries i els lobbys econòmics manen sense discusió per damunt de tot i manipulen qualsevol altra poder a la seva conveniència i per suposat per damunt de la gent. Un problema del sistema que ja vam veure com es rescatava amb diner públic les entitats que mai tornaran i ara senzillament han ordenat aquest afer també impunement.

Tot aquest desgavell dona idea del sistema on ens trobem on aquests lobbys ostenten el poder i la Justícia es simplement un instrument a les seves mans i on la ciutadania veu vulnerats els seus drets sense remei i sense poder fer-hi res. Es un avis per exemple del que esperem en el judici dels Ostatges polítics que alguns encara defensen enviar a una condemna sense límit i sense cap defensa possible.

Un Estat de ridícul en ridícul però que segueix a la seva dins una Unió Europea que mira a un altra costat i sembla permet qualsevol cosa com sempre per damunt de la ciutadania.

Vivim en una paradoxa constant fruit de molts anys de modelar la manera de fer i la mentalitat de les persones.

Escoltem al PSOE demanar el vot dels Pressupostos i separar això dels ostatges polítics amb tot el cinisme, ells autors del 155 i que han endurit les penes de l’advocacia de l’Estat, no son res més que fruit del Règim del 78. Escoltem com diu Oriol Jara com ens dibuixen fora les nostres fronteres, com a fanàtics que parlem una llengua per molestar i perseguim qualsevol que no combregui amb una idea única, i els nostres avis veuen com els botxins de la Dictadura segueixen sent protegits i les víctimes culpabilitzades.

Es una paradoxa constant que nomes trencarem sortint d’aquest paper que ens han fet creure teniem reservat, i ara es una oportunitat.

La culpa és vostra

per Oriol Jara
Sí senyor, fora de Catalunya, a Espanya, pensen que aquí marginem a la gent que parla castellà. Que l’educació catalana es basa, estrictament, a inflamar el cervell dels alumnes explicant mentides sobre Espanya. Que hi ha una mena d’escamots que patrullen els carrers de Barcelona, de Girona, de Tarragona i de Lleida per caçar a tots aquells que no retolen en castellà les seves botigues. Es veu que pensen, fora del nostre país, que aquí tenim una obsessió malaltissa per assetjar a tots aquells que no són independentistes. L’obsessió per culpabilitzar-nos i per atacar-nos ha arribat fins al paroxisme. No cal que em creieu a mi. Els judicis que es faran contra els líders independentistes són la mostra exacta i precisa de la persecució que estem rebent i de les mentides que s’aboquen contra nosaltres. Tot això que he dit no seria veritat si no quedés demostrat per les penes de presó i les acusacions de violència que s’estan tramant contra els nostres polítics.

És evident que ha crescut la brama que som una comunitat violenta, salvatge i fanatitzada. És difícil fer canviar aquesta opinió perquè la premsa l’ha esbombada sense fre a tot Espanya. És tan greu, la situació. És tan absurd tot el que s’està dient contra els independentistes que, si fos cert, Catalunya seria una distòpia absurda pròpia d’una sèrie de Netflix. No se n’adonen, que la seva bogeria és tan demencial que no serviria ni com a guió d’una ficció. Imagineu-vos per un moment una Catalunya amb fanàtics que ataquen la gent per parlar castellà pel carrer. Una Catalunya on a les escoles es criminalitza tot allò que és espanyol o en castellà i es pengen retrats de Puigdemont i s’obliga els nens a agenollar-se i pregar per la nostra Santa nació. Imagineu-vos una Catalunya on, certament, la policia política persegueix a tots aquells que no combreguen amb la independència del país. Imagineu una Catalunya molt semblant a l’Espanya real que va existir durant 40 anys. Perquè totes aquestes mentides que es diuen sobre Catalunya no són res més que una projecció culpable d’una realitat espanyola que sí que va existir.

La persecució ideològica i lingüística que els catalans van patir no només durant el franquisme sinó durant les dictadures anteriors i fins i tot durant la República. Una Espanya que sí prohibia llengües i perseguia professors i alumnes. Una Espanya que va traumatitzar milers de catalans amb repressió, amb violència, amb fanatisme i grans quantitats de nacionalisme. I els hereus polítics i culturals d’aquesta Espanya podrida ens aboquen a nosaltres les seves culpes sobre la seva veritat històrica. Ens acusen de tirania, de violència, de fanatisme, de persecució. Com una manera d’exorcitzar la seva veritable culpa. Una culpa, d’altra banda, que encara no han aconseguit netejar després de 40 anys més de democràcia.

Resulta que ara, altre cop, tornem a tenir polítics catalans a la presó a punt de patir penes llarguíssimes i la societat catalana ho suporta, estoicament, penjant llaços grocs i intentant no ofendre ningú. I d’aquest pacifisme, d’aquesta calma, d’aquesta tranquil•litat, d’aquesta visió democràtica i pacífica, no només se’n burlen sinó que li donen la volta perversament per convertir-la en una mena de dictadura nazi del segle XXI. No només aguantem tota la seva tirania sinó que, a sobre, suportem que ens acusin de tirans. Ja és hora que deixem de fer el paperina i els diguem que si volen treure’s de sobre el sentiment de culpa vagin a un psicòleg, com fa tothom. Que no ens utilitzin més.

Un cop passat el cap de setmana i assumit amb consciència aquest nou pas de l’Estat per eliminat l’independentisme i posar Catalunya diluida en la farsa autonòmica pels segles dels segles i definitivament cal veure la resposta catalana a aquest atemptat judicial en qualsevol democràcia civilitzada.

De fet, el primer que caldria veure, es la previsió dels fets que les forces catalanes havien fet. Crec que tots sabiem fa mesos que un dia arribaria les peticions de la Fiscalia i l’advocacia de l’Estat de forma dura i sense cap rebaixa. Si algú es pensava que el PSOE ajudaria i prendria cartes a l’assumpte que ho podria fer per disminuir les peticions crec que hores d’ara ja ha caigut de la figuera i sis plau que ningú torni a dir allò de que son diferents de Populars, ja que un cop més ha demostrat que es mentida. Ha endurit les peticions de l’advocacia i com es veu no pensa fer cap gest pel diàleg democràtic sobre el dret a decidir català.

Totes les estructures podrides de l’Estat pel que fa la situació catalana van en la mateixa direcció i el guió es perfectament escrit i amb un final que tots sabem.

Dit això, davant aquest despropòsit, la resposta catalana ha estat simplement inexistent. Cap resposta conjunta preparada, cap gest que indiqui que el convenciment de la República i els mandats de l’1 i el 3 d’octubre son vius, i diferents respostes amb el victimisme per davant i un reguitzell d’actes tots ells simbólics per part de la societat civil, valorables i lloables però evidentment amb el terreny del simbolisme i no el de la efectivitat.

Segurament si els partits, aquest any i desprès de reclamar les institucions manllevades pel 155, i proclamar un programa electoral el 21 D de restitució i implementació de la República, hem vist que el 155 ha seguit, en aquest cas amb el nostre comandament fictici al Parlament assumint que no hem pogut triar el President de la Generalitat, i que els Diputats poden ser cessats en el moment que interessa l’Estat entre d’altres gripaus vergonyosos que hem visualitzat. Per si això no fos prou, la unitat demanada pel poble cada cop s’ha allunyat més i el partidisme, les eleccions futures i les cadires autonòmiques esclar, han passat a ser la prioritat de molts amb la paraula República a la boca per més vergonya aliena.

La resposta havia de ser conjunta entre partits i entitats de la societat civil en forma de rebuig, de visualització de màxima unitat i d’un full de ruta ara invisible per implementar la República, única manera d’alliberar els nostres ostatges polítics i sobretot gests contundents que donin credibilitat dins i fora de les nostres fronteres com per exemple la retirada dels nostres representants a Madrid.

Ara sense cap gest pretenem adhesions internacionals i esperar que els presos marxin a Madrid, passin un judici ja marcat i fals i finalment escoltin les seves condemnes. Diuen que es una oportunitat i la veritat es que amb un full de ruta invisible i una nul·la determinació no passarem mai del simbolisme, i jo no conec cap República simbòlica al món real.