El president espanyol demostra la seva nul•la talla política i una mediocritat alarmant que pot fer bo a altres personatges que teniem per insuperables. La seva gestió de la crisi catalana es de traca i mocador.

Una sentencia que sabien provocaria indignació a Catalunya i més de 2 milions de persones que esperen una solució política al conflicte plantejat nomes han merescut l’enviament de forces policials amb barra lliure per la repressió, com hem pogut comprovar aquesta setmana amb totes les imatges enregistrades, apart i davant el trist Govern català, ni tant sols ha estat capaç de parlar amb el President català com seria el normal, no agafa les trucades i tant sols ha enviat una carta reclamant un cop més la condemna de la violència, cosa que repetidament ja han fet des de Catalunya i que sembla no es suficient.

El càlcul mesquí electoralista el deixa inhabilitat per no fer les seves funcions, alhora ha parlat amb els líders espanyols i no amb el president català, cosa que ha deixat astorat la premsa internacional per exemple.

Per seguir amb la mesquinesa sense límits, avui viatja a Barcelona per visitar els policies ferits i s’oblida de la gran quantitat de ferits civils amb quatre ulls perduts per les indiscriminades accions d’una policia guiada per l’odi i lluny de qualsevol estandard policial democràtic, o sigui víctimes de primera i de segona.

Aquest es el personatge que esperaríem estigui a l’altre costat de la taula i ja veiem el nivell i que es impossible aquest diàleg. Per altra banda pel que fa als partits catalans i dirigent observem com sembla la violència nomes es per part de la societat catalana i no de les forces policials protegides pel Conseller Buch i lloats per la seva tasca que com deia tots hem vist com es denunciable i indigne d’una democràcia amb cara i ulls on la policia no te barra lliure per exercir la violència desfermada i si per protegir els ciutadans, la seva funció.

En definitiva, una trucada que es l’exemple de que l’únic camí es unilateral, per moltes mentides que escoltem per pura tàctica política.

La manipulació per totes les parts d’aquestes reaccions a Catalunya, des de Madrid als nostres partits i Govern, tots superats pels esdeveniments que van en contra del que sembla tots busquen, cronificar el problema per controlar-lo amb més facilitat.

De totes maneres la Consellera Clara Ponsati a l’exili ha proposat tres punts sobre els que cohesionar tot l’independentisme tal com van fer a Hong Kong en el seu dia i que em semblen bàsics i teoricament asumibles si no fos pels diferents interessos de cada part que el poble no es mereix.

«Pau, amnistia i autodeterminació
Fa poques setmanes, en el compàs d’espera entre el final de judici i la sentència, a aquells que em demanaven cap on anàvem, sempre els responia això: ‘Avui ens costa de triar el sender que ens durà a la llibertat, però tinc la certesa que els catalans ens tornarem a alçar, i quan ho fem guanyarem la independència.’ Des de dilluns ja hi som.
La gent, joves i grans, ha tornat al carrer. I hi són disposats a no descansar fins a la victòria. Farts de la inoperància de les institucions autonòmiques i els partits, la gent sap que tan sols la gent farà la feina que va quedar pendent l’octubre del 2017. I estan disposats a fer-la.

Per això vénen setmanes i potser mesos de mobilitzacions. Els telenotícies del món preguntaran: què volen els catalans? Per quins objectius els estudiants deixen les aules, els comerços tanquen, s’aturen les empreses i gent de totes les edats i condicions ocupen carrers, vies, estacions i aeroports? Per quin motiu s’enfronten a la violència de la policia?
És important, per això, que tots els qui es mobilitzin, que ho faran de maneres diverses, amb intensitats variables en el temps, comparteixin i verbalitzin els objectius que mouen la revolta catalana.

Que volem?

Expliquem-ho amb tres punts, amb una llista d’objectius tangibles, etapa a etapa, assolibles. Que els pugui compartir tothom per damunt de qualsevol classe d’opció personal. Tres punts que no siguin una font de divisió, sinó el ciment de la unitat real del país. L’exemple reeixit dels cinc punts de la revolta democràtica d’Hong Kong i, per què no, els històrics quatre punts de l’Assemblea de Catalunya ens poden servir de referència.

Per això faig una proposta concreta, exclusivament a partir de la meva responsabilitat personal, amb el benentès que tots sou lliures d’acceptar o no el mètode, la proposta i el contingut.
És aquesta:
Les tres demandes de la revolta democràtica catalana
1. Pau. Volem que se’n vagin les forces d’ocupació. Exigim la retirada de Catalunya de les forces policials espanyoles i la dimissió del conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya. Que s’acabi la brutalitat policial. Que s’investigui a fons la violència de la policia contra la ciutadania de Catalunya i es depurin responsabilitats.
2. Amnistia. Prou presó i exili. Exigim l’amnistia de tots els presoners polítics jutjats al Tribunal Suprem espanyol i l’alliberament immediat de tots els altres presoners polítics, la fi de totes les causes contra l’independentisme i el lliure retorn de tots els exiliats.
3. Autodeterminació. Exigim que es faci un referèndum d’autodeterminació per a validar la creació de la república independent de Catalunya. Aquest referèndum ha de ser organitzat pel govern de Catalunya amb l’acord del govern espanyol i supervisat per autoritats internacionals. Considerem que la Unió Europea ha perdut tota la legitimitat per a supervisar la situació a Catalunya, però entenem que hi ha estats, europeus o no, i institucions internacionals que poden fer de valedors del resultat, que si és favorable ha de portar a la proclamació immediata de la República.

Els episodis que ahir vam viure, ja son la gota que fa buidar el got. Aquella vinculació amb la policía catalana s’ha perdut, no perquè no hi hagi bons professionals, però algunes unitats i la seva direcció a la Conselleria els ha convertit amb servils escamots de repressió injustificada.

La contradicció d’un Govern inactiu i els seus partits davant la sentencia, no justifica esperonar la población a una mobilització constant que tapi les seves vergonyes i pors, quan al mateix temps envíen la policía catalana a pegar injustificadament la mateixa població.

Ahir per Tarragona una furgoneta dels Mossos anava amb la megafonía davant un bloc de veïns amb el missatge “Veniu, que som gent de pau”, amb una clara provocació sense amagar-se.

Les concentracions organitzades per Ómnium i ANC durant 10 anys mai han deixat un paper al terra i per tant no son sospitoses de cap indici de violencia, ahir vam veure les carregues que semblen provocades per grups aliens i tot per crear un clima distorsionat dels culpables de la violencia i poder aplicar el 155 amb un relat fals.

De fet el dilluns, desorientats i sorpresas per les accions a l’Aeroport ja vam poder veure com les pilotes de goma prohibides en el territorio català buidaven un ull d’un manifestant amb el comandament dels Mossos de l’operació conjuntament amb la policía espanyola vinguda aquí, i que actua amb total impunitat amb la col•laboració de totes les policies.

Es totalment injustificable i d’entrada cal exigir la dimissió o cesament immediat del Conseller Buch i la seva substitució tant d’ell com dels comandaments que no segueixin la línia d’una policía de qualitat i democrática i no al servei de la policía espanyola, de pas exigir la marxa d’aquests cossos amb barra lliure que ens recorden segles passats que semblaven oblidats.

Cal acabar amb aquesta farsa abans no haguem de veure més desgracies i exigir al nostre inoperant Govern una mica de dignitat si es que son coneixedors d’aquesta paraula.

La lliçó es molt clara, la tirania no se la pot combatre amb flors, llaços i somriures. Cal crear el caos al sistema perquè aquest perdi el control i ahir vam veure l’espurna de Hong Kong a Catalunya.

Efectivament, l’atrocitat de la condemna española amb prop de 100 anys de condemna en conjunt pels presos polítics catalans, i les posteriors reaccions dels partits i President espanyol airejant un cop més la democracia i l’Estat de dret espanyol, cosa que evidentment no farien si això fos cert, de fet com la resta d’Estats del voltant. Alhora com va dir Sanchez donant per acabat el procés independentista en una nova errada política i de prepotencia fruit d’aquell que viu en un Estat on la imposició i les estructures del règim segueixen uns parametres que no son precisament els d’una democracia occidental.

Les persones que ells no respecten, on desapareixeran i aquestes amb llei o no, amb jutges o no seguirán allà reclamant una solución política.

Aquest odi pervers de l’Estat i els seus representants amb un relat fals per justificar-se no fa res més que esperonar el moviment català.

Una nova conclusió es que aquest moviment al carrer esta sol, ja que poc pot esperar de les seves institucions atrapades per l’autonomisme, la por i el partidisme de curta volada com vam veure amb les reaccions d’ahir.

La resposta ja no pot ser la revolta dels somriures, sinó Hong Kong, un caos com el que vam veure ahir a l’Aeroport i que es pot repetir en multitud de llocs per desorientar un sistema que creu tenir-ho tot sota control i reprimit.

Aquest es el camí a seguir i únic. No hi haurà diàleg, ni cap taula de negociació en marxa. Un sistema dictatorial nomes es pot fer caure fugint del control i perjudicant el mateix des de dins fins que cedeixi. Es la força de la gent que ha de superar aquesta barrera mental imposada pel nostre mateix sistema, si es que volem poder arribar al nostre objectiu.

Aquesta agonia es insuportable, i una mena de tortura sense compassió amb un sistema amb filtracions de tota mena com llegim i que si ho es per nosaltres, no vull pensar com deu ser aquesta espera innecessària pels nostres presos polítics.

Si no hi ha novetat avui en sabrem el resultat del judici farsa i tinc la intuició que la sentència serà dura i sense escrúpols, no es pot esperar gaire cosa més. Uns ostatges de l’Estat com a caps de turc sense haver fet allò que precisament els acusen, la gran paradoxa del procés.

Com escoltem, i lógicament hi haurà moviment al carrer, manifestacions, concentracions i mil i un actes de protesta per aquest atropellament de drets i aquesta injustícia que el món es mira amb indiferència, tampoc en podia esperar gaire cosa més. La gent farà marxes per la llibertat, i expressarà la seva intolerància al règim de la repressió i el càstig que ens domina des de que fa 2 anys els nostres partits i líders ens van deixar amb el cul a l’aire parlant clar i van incomplir tot alló pel que lluitavem deixant camí lliure i sense oposició a un Estat tant poc democràtic com Espanya i amb tant d’odi acumulat durant el procés i això es paga i ho seguirem pagant.

Catalunya, es plena de policia espanyola que amb la consigna del “a por ellos”, no crec els costi massa apaivagar qualsevol conflicte per la força com ho van fer l’1 d’octubre amb total impunitat.
Aquest risc el poso damunt la taula pensant que aquest nou invent del Tsunami democràtic no comptarà amb la col•laboració institucional imprescindible. Ja que el nostre Govern i partits no pensen desobeir amb res, més enllà de quatre actes simbólics i engrescar les masses per tapar-se les vergonyes. Cal tenir-ho clar.

Feia fredat escoltar per exemple ahir al President del Parlament driblar la pregunta de la desobediència amb els mantras de sempre i anunciant un ple on segurament es llegirà alguna declaració institucional i simbòlica de condemna i això serà tota l’escenificació que veurem de la nostra part oficial.

Aquest ho tornarem a fer, ells se l’aplicaran al peu de la lletra i sense vergonya amb l’escut del poble com a coartada tornaran a preservar les seves cadires sense riscos.
En definitiva, protesta davant del món, però saben que veritablement estem sols davant l’Estat espanyol i apunt de viure la segona part de la vergonya.

Ahir el Ministre Abalos, ens deia que no es normal que Torrent digui que es pot discutir sobre qualsevol cosa, i això es el gran paradigma.

Diu que les iniciatives s’han d’admetre en funció de si compleixen o no contravenen determinades qüestions, i així rebla el clau dels advertiments del TC per convertir la Mesa en un organ censor. Per altra banda davant les peticions del President del Parlament per fer política i no la via judicial, opina que això es diu diàleg i que ja hi aposten.

Aquesta resposta ministerial es la clau de volta del sistema podrit espanyol, segons ells una democràcia sana fa que els ciutadans escollin amb el seu vot uns representants que formen part d’uns partits amb un programa electoral a executar, i que aquests ocupin els seus seients a la cambra, seu de la sobirania del país, sempre que el TC li sembli bé, ja que els pot substituir com ja ha passat, posteriorment escullin un President com marca el reglament sempre que la justícia espanyola hi doni la validació, sinó han de passar a un altre candidat, també ha passat i en el dia a dia. Els diputats nomes poden parlar dels temes que validin també des de l’estructura espanyola i alguns quedin simplement censurats d’entrada, hi dic debatre no legislar, això tampoc es possible.

Aquesta es la historia que ens ven Abalos i per afegit tot el sistema pulcre espanyol. Evidentment no es pot parlar del monarca, posat a dit pel Dictador, tampoc del dret a l’autodeterminació com a lliure expressió popular, ni suposo tots aquells temes que l’Estat veti i que dona per tancats. Ens diu que aposten pel diàleg però no l’exerceixen, més enllà d’amenaçar amb el 155 i enviar forces policials per validar la repressió, un diàleg curios.

Arribats aquest punt, un es qüestiona de que serveix el Parlament i de que serveix el nostre vot, més enllà de qüestions estètiques. Aquest es el sistema democràtic espanyol i que no canviarà, com deia aquell “todo atado y bien atado”.

Ara cal escollir, i deixar clar que la nostra lluita es per la independència i no pas per canviar un Estat espanyol que no vol canviar i que no ho farà.

El discurs del General Pedro Garrido de la Guardia Civil el dia de la celebració de la patrona del cos a Sant Andreu de la Barca es senzillament impensable en qualsevol Estat democràtic.

Aquest ho tornarem a fer, referit a les ganes de repressió que tenen el seu cos a Catalunya, aquest tractament com a culpables del presos polítics o detinguts del CDR encara pendents de sentencia, aquest auto homenatge per haver investigat i aportat proves per detencions i vincular terrorisme amb independentismes entres moltes perles ha estat el centre del seu discurs que fins hi tot ha fet marxar la cúpula policial dels mossos allà presents entra d’altres coses per les seves referències al Major Trapero properament jutjat.

Un discurs incendiari del cos del “a por ellos” on el seu “Todo por la patria” de les seves casernes passa per damunt dels drets de la ciutadania i no seria lema en cap Estat normal. Un cos tots sabem polític i associat a la repressió de la Dictadura en majúscules. De fet recordem que a la caserna d’Inxaorrondo la tortura de joves vinculats a ETA i la mort d’algun enterrat amb cal viva que va acabar amb penes ridícules i indults de la vergonya posteriors, curiosament els mateixos que ara negarien per homes de pau i que sense cap temor van aplicar a aquests assassins amb tricorni.

Quan les forces de l’ordre fan discursos polítics i validen el tot s’hi val per damunt del que haurien de ser les seves funcions de proteccíó a la ciutadania vol dir que el sistema es podrit i ahir vam poder veure com alguns d’aquests personatges que mai demanaran perdó per les seves actuacions de l’1 d’octubre i les seves falses actuacions en el judici farsa nomes els guía l’odi a una causa que en tot cas hauria de decidir la gent i no ells.

El seu lema no ho valida tot, ja que es una imposició perillosa que la gent no hauria d’estar obligada a compartir. Com deia una mostra més del que es ll’Estat español i un cos que ha confos les seves funcions i un sense sentit en qualsevol democràcia occidental.

La Fiscalia ha demanat una vista per revisar la prorroga de la presó preventiva dels Jordis, que el proper dia 16 al fer dos anys acaba el termini legal que es pot prorrogar 2 anys més si així ho decideixen la judicatura espanyola.

De fet la Fiscalia diu que es un tràmit necessari, ja que si no hi ha sentència abans del 16, els Jordis haurien de ser posats en llibertat ja que no hi ha principi acusatori. Aquesta vista es podria fer per videoconferència i no caldria el seu trasllat a Madrid.

Es una aberració de grans proporcions, aquest malson no te cap altre nom que tortura i a l’alçada d’un Estat intolerant, venjatiu i podrit en totes les seves estructures que segueixen aferrades a alló que anomenaven “los principios del movimiento”. El seu odi sense fronteres deixa al marge el patiment d’aquestes persones i concretament dels Jordis, que recordo en el seu moment presidents de dues entitats civils, sense cap prova de violència contra ells, i amb unes imatges dels fets davant la Conselleria d’Economia on en tot moment van vetllar per la no violència i pel diàleg amb els ocupants a l’interior. Cap fet, cap paraula els pot acostar a cap manera violenta. Les mentides dels testimonis al Judici farsa han passat per sobre de les imatges reals que no han volgut visionar quan tocava per no deixar en evidència una vergonya judicial sense cap garantia.

Dos homes de pau, condemnats per les seves conviccions, això s’en diu presos polítics arreu del món, i no en tenen prou amb dos anys entre reixes sense condemna que ara per les deliberacions finals dels jutges i la seva sentència poder ser duplicats sense miraments i mostrant un cop més com la nul•la separació de poders amb filtracions que van en totes direccions dona un cop més a la inexistent democràcia espanyola.

Ho tornarem a fer, deia en Jordi Cuixart, i es cert , no hi ha altre camí. La revenja d’aquell que es creu guanyador i que el seu tarannà el fa creure que amb la repressió, la presó pels nostres liders i el maltracte a tot un territori, el problema desapareixerà. Una greu errada equiparable a la que les forces independentistes han comés al no complir les mateixes lleis que van aprovar al Parlament i no fer efectiva la República quan tocava.

Alguns parlen encara de diàleg, però amb un Estat torturador això no es possible i ho saben perfectament. Les seves lleis ja no poden ser les nostres ni les de qualsevol democrata i persones amb un mínim de humanitat, la desobediència pacífica es el camí i no hi ha dreceres possibles.

El xou de Ciudadanos amb la moció al Parlament s’ha acabat, el resultat ja era una realitat denegada i encara que la llei ho permet, utilitzar unes institucions per fer campanya electoral es un frau i una falta de respecte, que de fet demostren que la cambra els importa ben poc i representar els seus votants encara menys. Un tot s’hi val sense pena ni gloria que com descriu en Jordi Galves va mostrar la mesquinesa dels arguments d’alguns.

EL PARLAMENT I LA MARQUESA

Jordi Galves

Ben poques ganes tenia ahir d’anar al Parlament. Però hi vaig anar com un sol home. El dia a Barcelona era esplèndid. Hi havia turistes amb calça curta, l’estàtua del general Prim resplendia com si fos nova i les cotorres dels arbres mantenien els seus debats habituals, amb rèpliques i contrarèpliques, tan incomprensibles com perfectament educades.

A dins del palau del Parlament, en contrast, no es va produir cap controvèrsia digna d’aquest nom, cap debat encès, i això que es presentava una moció de censura contra el president Torra. Tothom sabia que no aconseguiria els vots necessaris i la reunió va esdevenir un simple tràmit, una formalitat buida. Un teatre dolent, sense convicció i sense ganes. Els uns jugaren a provocar i els altres a no deixar-se provocar. Els representants polítics, tots, van dir exactament allò que s’esperava que diguessin, amb una formidable manca d’imaginació, d’oratòria, de profunditat. Fou una col•lecció de tòpics i de llocs comuns que s’anaven repetint i combinant i recombinant fins a la nàusea, fins a la degradació lamentable de la funció parlamentària.

Ara es parlava de democràcia, de convivència, de línies vermelles, de presumpció d’innocència, ara es tornaven a fer girar les mateixes rodes de molí que ni uns ni altres s’empassaven, que si la democràcia així i aixà, que si els problemes reals de la societat catalana, que si la legalitat, que si jo sóc més que tu i que si tu no ets tan bon ciutadà com jo. Ni els actors ni el públic podien dissimular la degradació d’un Parlament que ja no pot legislar ni debatre res sense el permís de qui exerceix realment el poder: els jutges. Quim Torra es mantindrà en la presidència exactament fins que vulguin els magistrats i no hi ha Lorena Roldán que valgui. Una diputada desconeguda que ni té categoria política, ni pensament propi, ni lideratge ni cap qualitat destacable, deixat de la d’haver estat escollida pel cacic. Van presentar Roldán com a presidenta alternativa com podien haver presentat la Dama del Paraigua.

El president Torra no va parlar perquè no hi havia res a dir. La sessió va començar puntual a les deu del matí però alguns escons encara estaven significativament buits. A les deu i deu va aparèixer, amb cara de son, Carles Riera. Maria Sirvent arribà a les onze i vint-i-quatre minuts. El vicepresident Pere Aragonès a les onze i trenta-un minuts i el conseller Bargalló a les onze i cinquanta minuts. Poc temps després es va suspendre el ple fins a la tarda i el bar es va omplir. Als passadissos els periodistes van envoltar els polítics com papallones que busquen la llum i allà van repetir exactament les mateixes vaguetats que s’havien dit dins de l’hemicicle. Totes? No.

Quan Cayetana Álvarez de Toledo, en visita provincial, va prendre la paraula davant les càmeres va pretendre elevar el to del debat. I va dividir els dos blocs de la cambra catalana entre civilització i barbàrie. O el que és el mateix, entre els espanyolistes i els catalanistes. Costa d’entendre que una doctora per la universitat d’Oxford com ella pugui cometre errors de cultura general tan escandalosos. Si s’hagués mantingut en la línia rudimentària de Roldán no s’hauria descobert la impostura intel•lectual de la senyora marquesa.

No, il•lustríssima, civilització i barbàrie no són dos conceptes antagònics com va estudiar i deixar escrit Walter Benjamin, el gran pensador jueu i perseguit polític. Civilització i barbàrie són en realitat una mateixa cosa, com van demostrar els conqueridors espanyols a Amèrica. I els cultíssims nazis que van dur a la cambra de gas sis milions de jueus, tot respectant les lleis vigents del seu país.

Molt s’ha parlat del procés català fins ara i sobretot del fets dels últims 2 anys on la repressió i la retallada de drets va en augment i no sembla tenir aturador davant la paralisi catalana.

Si mirem al món i sempre salvant les distàncies i el context podem trobar llocs amb problemàtiques similars a estudiar, un podría ser Hong Kong i la seva lluita contra la repressió xinesa. Aquesta revolució dels paraigues com se l’anomena ens podría donar moltes claus del nostre futur.

Primer deixar clar que hi ha límits a la dictadura xinesa que dins la Unió Europea semblen inviables a pesar de tot per l’Estat espanyol, no veig els tancs esclafant fent a una plaça pública com a Tian an Meng, però els nivells de control de la societat, la represssió sense mesura amb unes forces de l’ordre aliades del sistema i contra la població, i una societat en definitiva totalment que nomes ha de servir per treballar pel sistema i seguir les seves instruccions sense dret a replica podrien ser dues gotes bessones.

Aquesta lluita pacífica, excepte en alguns casos suposo inevitables creant el caos dins la ciutat i perseverant en el temps amb manifestacions continues, son un caldo de cultiu que Catalunya potser hauria d’estudiar. La gent hauria de trencar les cotilles dels seus partits porucs o interessats i agafar el total protagonisme disposada a tot per capgirar la situació, això requereix un compromís total difícil d’aconseguir i alliberar la ment de partits i representants assumint el protagonisme en primera persona.

Davant un Estat com l’espanyol es evident que no hi haurà diàleg i que les retallades aniran en augment sense mesura, els actes simbòlics han de quedar enrere deixant pas a actes efectius que siguin un problema pel mateix Estat i un foc d’atenció internacional, cosa que ara ja no som.

Segur que es un canvi de paradigma, però ens hem de preguntar fins on estem disposats a arribar per defensar els nostres drets i tindrem la solució. Un Estat colonialista com Espanya nomes se’l pot vèncer des de dins i sent realment un problema sense fre.