PROU COMMEMORACIONS

Ahir, alhora que la gent tornava a ocupar els carrers, especialment davant la Conselleria d’Economia i la seu de la CUP i recordavem aquell autèntic Cop d’Estat i un parany per construir un relat miserable de violència que va acabar amb el segrest dels Jordis des da ja fa 11 mesos, llegiem nous missatges dels Jutges autènticament repugnants.

Llegim com comparaven al President Puigdemont amb un violador i deixaven prou clar si es que calia que la nostra indefensió dins aquest Estat es absoluta i sense marxa enrere. Alhora i en aquest doble llenguatge del nostre Govern sabiem que la Generalitat enviarà un tècnic com a representant a la Comissió autonòmica per un nou finançament, assegurant que de cap manera això canvia l’objectiu de l’autodeterminació. En definitiva una nova presa de pel que la ciutadania ha de denúnciar i com diu la Bel Olid, no commemorar res més i si complir amb el mandat popular a les urnes i a l’1 d’octubre validat pel poble, simplement això.

No vull commemorar res més

per Bel Olid,
Fa un any que sortíem al carrer convocats per nosaltres mateixos. Volaven els missatges, marxàvem de casa o de la feina. Ens repartíem per allà on hi havia escorcolls, o intents il·legals d’escorcolls. Sortíem al carrer i fèiem de barrera, perquè el poder no el tens, te’l donen. I si érem molts a no reconèixer el poder de la força bruta, la força bruta no tenia cap poder. Em demano on és aquell aprenentatge, ara mateix. Si ens n’hem oblidat, o si l’emprem només l’onze de setembre per fer accions que semblen més performances que no pas mostres de força polítiques.

Aquella nit, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez van demanar a la gent que tornés a casa, que mantinguéssim el caire pacífic del que havia anat passant durant tot el dia. Que la violència no ens fes perdre la raó que ens havíem guanyat a pols. Són a la presó, ara. Des de fa gairebé un any. I, sabeu què? No ho vull commemorar.

No vull que arribi el dia que faci un any que Cuixart i Sánchez siguin a la presó. No vull sortir a manifestar-me, no vull cridar contra la injustícia. No vull. No vull que faci un any que ens van prendre el pèl amb la falsa proclamació de la república, no vull que faci un any que en comptes d’encerclar el Parlament ens van enviar a la Plaça Sant Jaume i vam creure, com a bons ciutadans i revolucionaris de pacotilla que som.

No vull commemorar l’u d’octubre, com si fos el part d’un nadó que ha nascut mort i recordem. Hi vam posar la pell, en aquell part. Hi vam posar la vida, la il·lusió i la por. Hi vam posar el més valuós que teníem i ens en vam sortir. No vull haver-ho de repetir, i sobretot no vull commemorar que ho vam fer i que, de moment, ha servit de ben poc.

Vull deixar d’anar a la feina com si no passés res. Vull deixar d’evadir-me en vacances, mentre n’hi ha que no tenen llibertat de moviment. Vull deixar de comentar la situació política lamentable en què estem mentre faig una cervesa amb les amigues, i passar després a les notícies sobre amants o feines noves. Vull deixar de viure, que s’aturi el món. Com quan t’enamores, però al revés.

Vull que siguem milers a seure a fora les presons, fins que hagin d’obrir-les i fer-ne sortir tots els que hi són injustament. Vull que no tinguin treva els injustos. Que sempre els segueixi algú amb un cartell que els recordi qui són, què fan, i per què. Vull que aquest temps de «qui dia passa, any empeny», no corri més. Vull que s’aturi tot fins que hi siguem totes.

No és gens adult, això que demano, ja ho sé. O potser sí. Potser és la cosa més adulta que podem fer els que volem la independència, si és que la volem de debò i ens ho creiem.

ESTAT DE SETGE

Avui fa un any del 20 de setembre on l’Estat va passar per sobre de qualsevol línia vermella democràtica i va ocupar les nostres institucions amb les seves violentes forces policials per impedir la democràcia i fer enrere la voluntat de la ciutadania que aquest cop si va fer seva la frase “els carrers sempre seran nostres”.

De fet aquests fets sense precedents en un teoric estat democràtic, son la base de la imputació dels Jordis, segrestats per l’Estat ja fa gairebé un any i obviant els fets, les imatges i qualsevol indici real del seu comportament aquell dia, que va ser pacífic i en tot moment d’ajuda a la policia espanyola per poder contenir el poble que veia astorat com eren ocupades les seves institucions, amb detinguts sense garanties i fins hi tot amb una pretesa entrada a la seu d’un partit polític sense permís judicial que va ser avortada també gràcies a la gent.

La vergonya dels Jordis marca clarament un Estat antidemocràtic i repressor sense mesures que començant pel seu Cap d’Estat fins l’última estructura de poder viu marcat per un règim que mai va morir i que segueix dictant les normes en aquest territori.

Coincidint amb aquests fets sabem els correus enviats en el xat oficial per molts dels jutge espanyols i les seves opinions contra el procés independentista i ja avançant delictes a imputar i un odi sense precedents amb una mentida que ja va començar a ser a ser construida sense miraments. Un seguit de correus que destil·len aquest nacionalisme ranci i contra Catalunya sense miraments en un col·lectiu teòricament imparcial i que ha d’impartir justícia sense ideologia previa.

Tot un escàndol de grans proporcions, que fa veure la farsa del procés judicial i l’indefensió de la ciutadania atacada en els seus drets i en mans d’uns ultres sense escrúpols tacats per un sistema que com deia no ha avançat i segueix amb els tencacles de la dictadura incorporats.

DIES DE COMMEMORACIÓ O RECLAMACIÓ

Demà 20 de setembre, es la data que fa un any les forces policials espanyoles entraven en conselleries de la Generalitat bàsicament per aturar el Referèndum, provocant la manifestació multitudinària de la gent davant les mateixes i que van servir de base falsa per la detenció dels Jordis amb una inventada violència.

Aquesta data, la seguiran el dia 1 d’octubre, el 3, el 10, el 27 amb diferents commemoracions del Referèndum, aturades de país i declaracions d’independència. Es el que anomenen la tardor calenta. De fet el que ens diuen des del nostre Govern i partits no lliga amb l’esperit precisament d’aquests dies.

El problema bàsicament es el canvi de relat un any desprès, amb una ciutadania disposada a no ser menystinguda com fa un any i defensar la República votada i proclamada. Ha superat la repressió espanyola que encara de forma institucional o a nivell de carrer segueix ben vigent, però no ha superat el seu efecte amb els nostre líders i partits actuals que viuen acomplexadament amb una boca plena de República i uns fets que els desmenteixen a cada minut que passa per desesperació de la bona gent disposada a donar el millor per arribar a l’objectiu ja conquerit.

Les excuses, la majoria comprades precisament a l’unionisme interessat, com ampliar majories, no som prous, referèndum acordat, negant el del dia 1 d’octubre o descartant la unilateralitat. Utilitzant els presos com escut, per aquesta baixesa davant el poble i que el mateix Jordi Cuixart advertia que el millor pel país ho serà per ells, però no necessàriament ho serà a l’inreves.

En definitiva unes commemoracions que haurien de portar a la reflexió de que som majoria, mobilitzats com es va demostrar la passada Diada, hem votat i guanyat tant en el Referèndum, com en el Parlament i els nostres representants van declarar encara que tard la Declaració d’independència que no es pot rebaixar. Per tant cal fer-la efectiva i no dilatar amb el temps més repressió, uns judicis ja marcats de bon principi o excuses de mal pagador que el poble no pot acceptar.

Es l’hora de reclamar i no commemorar.

EL PERILL DE LA JUSTICIA

La nova decisió ahir dels jutges a Belgica per no acceptar l’euroordre contra Valtonyc i desmuntar una nova farsa d’acusacions i deliri perillós contra els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i qualsevol indici de democràcia torna a deixar en ridícul la justícia espanyola.

De fet, qualsevol societat es veuria atacada i coartada per un poder judicial descontrolat i vist com una eina perillosa contra la mateixa ciutadania. En aquest cas contra Catalunya, i que ha de fer veure que els nostres presos polítics no tenen cap oportunitat amb el judici als mateixos i l’únic camí viable es la República per recuperar els nostres drets individuals i com a poble.

Jutges autònoms i monarquia independent

per Salvador Cot

La descomposició del règim polític que ve de la transició és tan profunda que els diversos estaments de poder comencen a actuar, visiblement, de forma gremial en defensa del que ells consideren -autònomament- que és essencial. Els exemples més clars són les estructures judicials i la monarquia, que prenen les decisions que més els convenen per a la preservació dels seus estatus i privilegis. Els jutges espanyols, per exemple, estan emprenent una duríssima ofensiva políticojudicial contra tot el que es mogui, des de polítics independentistes a actors progres, passant per rapers contraculturals i funcionaris catalans. L’Estat, en el seu conjunt, està patint-ne les conseqüències a causa d’un desprestigi internacional que ja no neguen ni a Madrid. Però als jutges els és ben bé igual.

Passa el mateix amb la monarquia. Felip VI i l’entorn borbònic van optar per fer un discurs agressiu el passat 3 d’octubre, entenent que això els assegurava el manteniment del sistema monàrquic, surfejant sobre l’onada de nacionalisme espanyol. No només això, sinó que tant l’Emèrit com el Preparao han deixat molt clar que no toleraran que els toquin ni un euro de la fortuna familiar, al marge dels procediments pels quals l’hagin obtinguda. I també ve d’aquí l’obstinació de Felip de Borbó en venir a Catalunya, entestat a trepitjar, alhora, el territori i la societat catalana. Ells, a la seva.

El resultat és que l’Estat espanyol se sobreposa al seu propi govern, incapaç d’aplicar cap estratègia coherent. Ridícul rere ridícul, el règim es radicalitza. I accelera, amb contumàcia castellana, la cursa cap a l’abisme.

LA MINORIA MAJORITÀRIA

Des de l’Estat ja no saben quins termes inventar per obviar la realitat. Ara escoltem a Pedro Sanchez parlar de la minoria majoritaria per referir-se a l’independentisme i del que ens uneix, que es veu es el reforçament de l’autogovern.

Realment mesquina la seva argumentació, ens diu que som una minoria al carrer però una majoria al Parlament gràcies a la llei electoral catalana. Pel contrari l’unionisme es veu es majoritari i per tant no es pot parlar d’independència.

Es curios obviar la passada manifestació de més d’un milió de persones repetida per setena vegada, els milers de mobilitzacions i la comparació amb les convocades pel tripartit del 155, o per associacions xenofobas com ahir reclamant escolarització nomes en castellà a les escoles. Crec que no resisteixen les comparacions.

Alhora les victòries electorals amb majories parlamentàries amb una llei electoral espanyola igual per tothom, inclus en les passades eleccions del 155 preparades com una tupinada espanyolista que tampoc els va funcionar.

Tampoc es veu que obvia el resultat dun referèndum sota la pluja de la violència oficial de l’Estat amb una victòria aclaparadora i de fet amaga que la lògica elemental davant els seus dubtes i la magnitud del que parlem es un referèndum pactat que precisament ens nega, ja que no vol saber la realitat.

Donant la volta a la mesquinesa, es creu amb la potestat de saber que ens preocupa i de que podem votar parlant dun Estatut que ja va ser retallat al seu dia i deixat en la seva expressió màxim i que per cert ningú ha reclamat, i que alhora es el punt definitiu de ruptura al deixar i negar el dret dels ciutadans en les seves decisions a les urnes i pels seus representants legitims.

Una paranoia de cinisme que nomes pot acabar d’una manera a pesar de l’actitud submissa dels nostres partits, i es amb la revolta pacífica de la gent per defensar els seus drets i les seves decisions majoritàries, que res te a veure amb els desitjos perversos de l’unionisme espanyol i la seva repressió sense límits.

LA NACIÓ DE BORRELL

Les paraules del Ministre Borrell en una televisió anglesa sobre el dilema de regió o nació per Catalunya i la seva resposta contundent a favor de la segona han aixecat polseguera, igual qu el desig d’alliberar els presos polítics per poder tramitar una negociació política.

No hi ha dubte que el subconscient juga males passades, i en aquest cas davant les preguntes directes i amb calma del periodista lluny de la terra que coneix millor l’han fet dir el que es una obvietat que no te massa discussió enlloc, més enllà dels hooligans de l’unionisme ranci i un discurs que no s’aguanta per enlloc.

Posteriorment hem vist com davant les critiques matisava amb termes com nació cultural o nació social per exemple que simplement son un invent sense sentit. Catalunya es una nació per la seva història, per la seva cultura, per la seva llengua, pel seu sentiment de pertinença i moltes coses més i no es cap secret. De fet la mateixa Constitució espanyola ja recull la diferència entre Nacionalitats i regions, cosa que invalida aquests escarafalls dels que tenen aquest llibre com les taules sagrades de la llei.

Pel que fa a la segona resposta, es evident que cap diàleg pot ser possible amb presos polítics a les presons, amb persones segrestades per un Estat i que haurien de ser interlocutors. Senzillament es impossible i no hauria d’existir per la part catalana en aquestes condicions. Això es evident.

La farsa de procès judicial per senzillament escapçar els lideratges independentistes i fer que una reclamació legitima, pacifica i democràtica quedi anul·lada no pot seguir. Quan Europa ha dit el que ha dit sobre els nostres exiliats i quan veiem com les proves son pura invenció sense fonament amb uns Jutges al servei de l’ideal de la unitat del Regne i no de fer justícia, la taula de negociació no es pot obrir.

En Borrell en definitiva ha verbalitzat el que en privat pensa la major part de l’unionisme i que en públic no poden fer evident ja que seria la seva tomba política.

No podem estar encara parlant sobre el concepte nació 40 anys desprès de la mort del Dictador, la imposició no pot resistir la democràcia i el pes de la realitat.

LA SEPARACIÓ DEL CARRER I LA POLÍTICA

Un cop passada la Diada amb una nova demostració de fe i convenciment per arribar a l’objectiu i exigir la República ja votada i declarada d’una manera pacífica i exemplar com sempre, veiem com la política, es a dir els nostres representants escollits segueixen lluny del clam del poble i el que es més greu no sembla a curt termini que hi hagi canvis.

El poble no ha canviat, aquest ha votat i donat majories parlamentàries independentistes amb la República com a programa electoral, s’ha mobilitzat mil i una ocasions demostrant la majoria al carrer i va posar els seus cossos el dia 1 d’octubre per defensar el nostre Referèndum d’autodeterminació que havia de donar pas amb la victòria clara sota la violència policial espanyola a l’implementació de la nova República.

Mentrestant els nostres partits, un cop confirmat la no implementació del resultat i el conseqüent sentiment d’estafa, algun membre del Govern ho va anomenar “anar de farol”. Hem patit la repressió màxima del 155 per part d’un Estat que ha mostrat clarament com la seva democràcia simplement es una continuació de l’antic règim i les seves institucions, des de la corona, als Tribunals, com el mateix status quo ha validat la mateixa repressió, ens ha dit que no es possible, que la unitat de l’Estat es per damunt dels mateixos drets de les persones i per tant deixant qualsevol valor democràtic a la paperera.

Alhora el nostre Govern i els nostres partits han obeit tot i cadascuna de les injustícies reclamades per l’Estat i ha optat per la retòrica de la República sense cap fet concret que ho dugui a terme. Escoltar frases de dirigent d’Esquerra com “l’independentisme màgic” en referència a la simple aplicació de la llei catalana, veure els diputats a Madrid donant els seus vots a canvi de res i sense saber que coi fan allà, apart de l’autonomisme de sempre, o veure proposicions com la finalment retirada del PDCAT amb diàleg dins la llei. Simplement es una presa de pel intolerable i una burla per tota aquesta ciutadania que vam ocupar la Diagonal.

Partidisme pel broc gros, renúncia al resultat de l’1 d’octubre, la fal·làcia comprada a l’unionisme sobre que no som prous, diàleg sobre un referèndum que tots saben que mai acceptaran, i sobretot una falta de full de ruta alarmant que els presos malauradament deixen en segon pla amb la seva utilització constant i un judici de la vergonya que tots sabem com acabarà.

Mentrestant crec que el poble ja te tot el dret de denunciar aquesta farsa i simplement demanar als seus representants complir amb els seus compromisos, que ell serà darrere. Pel contrari la separació perillosa cada cop es farà més evident.

RESULTAT COMISSIÓ BILATERAL

Ahir els resultats de la Reunió en boca de la Ministra Batet van ser:

El Dret a l’Autodeterminació no existeix i ni parlar-ne de cap referèndum.

Els presos polítics es qüestió judicial, i per tant ho deixen en mans de Llarena

Lleis anul·lades pel TC i temes pendents els deixen en mans de les comissions sectorials per parlar-ne sense cap concreció.

Tenen un pla per Catalunya, que s’intueix passa per actualitzar Estatut del 2010 tampoc sense cap concreció.

Aquest seria el resum del diàleg i dels acords amb l’executiu de Pedro Sanchez.

Si algú encara vol seguir creient que aquest es el camí, endavant, però com sempre he dit els fets desmenteixen la mentida i la societat ha d’exigir el compliment de posar en marxa la República i deixar de jugar a un diàleg de fireta que no ens portat enlloc.

Crec que abans de marxar de vacances ho havia d’expressar i marxar més descansat.

Fins la tornada.

EL NAIXEMENT D’UNA NACIÓ

Ben Emmerson, advocat britànic, en l’acte de retorn a Waterloo del President Puigdemont, va dir la frase “Soc testimoni del naixement d’una nació”.

Una frase que convida a l’optimisme, i que segurament amb la visió des de la distància i la feina del Govern a l’exili i els seus advocats en les victòries judicials que desacrediten i desenmascaran a l’Estat espanyol es comprensible.

Des de dins, no hi ha dubte que veiem com el partidisme segueix ben viu i els intents desesperats de retornar a un autonomisme estèril o allargar el procés fins a l’infinit son enemics que cal combatre. De fet, mantras com “Eixamplar la base” o “Referèndum acordat” els escoltem sense vergonya dels líders de molts partits.

La primera l’escoltem sovint dels representants d’Esquerra, i com molts sabem es un parany mesquí que defineix be el partidisme. Crec que som una majoria independentista, ho hem demostrat. La unitat en forma de full de ruta compartit amb els tres partits per la República i posar aquesta per damunt de qualsevol partit, com per exemple en les municipals o alhora de fer passos endavant això seria eixamplar la base. Intentar fer veure sobretot per la suposada esquerra, que el PSC pot ser un aliat quan es culpable del 155 i amb clares intencions de curar el nostre anhel democràtic amb desinfectant com diu sempre un dels seus Ministres o obviant la gent proposant referèndum sobre possibles modificacions de la Constitució o Estatuts de retorn del 2010 que ningú ha demanat es fantasios, obrir la via Comuns amb aires de Tripartit no deixa de ser una fal·lacia que ens pot portar a molts llocs, però no a la independència que reclama el poble. Per tant prou d’intents d’engany que la societat no es mereix.

Pel que fa al segon, tornar a posar com objectiu el referèndum acordat desprès de 7 anys de tots els intents possibles per actuar a l’escocesa i encara no adonar-nos amb els cops de porta rebuts que això no es la Gran Bretanya i ni Rajoy, ni Sanchez, ni Rivera, ni Iglesias son Cameron es una burla cap a la ciutadania que no ens mereixem, i per altra banda deixa el Referèndum del dia 1 d’octubre en un no res, desprès de votar sota les porres i aconseguir una victòria clara i uns percentatges de participació equiparables amb altres referèndums perfectament validats.

Toca l’agost, les vacances, reflexió i aprofitar una segona oportunitat sense caure en aquests paranys dels nostres partits que com deia no ens mereixem, ni hem d’acceptar, ara toca veure el naixement d’una nova nació, la nostra, la de tots.

LA BILATERAL

Avui al Parlament Català es preparava per la reunió de la comissió bilateral amb l’Estat, tots no, de fet la CUP ja s’ha desmarcat amb l’argument de no caure en l’autonomisme pactista de sempre.

De fet, una reunió de les comissions bilaterals per abordar temes autonòmics que poques vegades s’han desencallat i amb els presos polítics sense novetat, una part del Govern a l’exili i una repressió desfermada del feixisme al carrer amb un resultat de l’1 d’octubre pendent de fer efectiu es un pel estrany i difícil d’explicar.

Es allò que molts cops hem explicat. Un resultat el 21 de desembre, un programa de respecte a l’1 d’octubre i la seva aplicació del resultat, una majoria parlamentària, i de moment simple gestió autonòmica i obediència a cadascuna de les decisions arbitraries de la Justícia espanyola i el Govern a Madrid, tot amanit amb retòrica de República, però simplement això. Aquesta dualitat de fet no es pot allargar en el temps, ja que la gent passat l’estiu amb la Diada aprop i tots els fets que ens esperen ha de fer possible tornar a empenyer als partits a fer efectiva la República per damunt d’ells i per damunt d’un poder espanyol impotent que veu com la tàctica de la violència no ha funcionat, la de la repressió i presó tampoc i el problema democràtic segueix i seguirà al carrer.

Les alenades d’aire fresc que ens arriben de Waterloo son vitamines per mantenir ferm el convenciment de que no hi ha marxa enrere i que a pesar dels nostres partits i molta part de les seves cupules autonomistes el procés no te, ni tindrà aturador.

El que representa les bilaterals no te cap sentit en aquest context, això es simple autonomisme del de sempre amb els resultats de sempre i ara aquesta pantalla ja ha estat superada i cal advertir al Govern que no s’impliqui en aquest cercle viciós ni amb els poders orgànics de l’Estat. La ciutadania ja ha decidit i tornar a la roda del hamster del referèndum pactat es vertaderament llastimós.

Volem bilateralitat entre la societat i el nostre executiu, i això vol dir fer efectiva la República.