El Parlament extremeny aprova una moció dels Populars per demanar el 155 per Catalunya amb tota una sèrie de mesures com el control de TV3 o el dret a que el castellà sigui llengua vincular a les escoles, o via lliure per recuperar les competències que facin falta i es creguin oportunes.

Aquest surrealisme va comptar amb el suport dels Populars, Ciudadanos i Socialistes i va ser emés en horari prime time a la Televisió extremenya. Una espècie del “A por ellos” amb versió parlamentària.

Fins aquest nivell l’odi a Catalunya ens porta a l’Estat que un parlament autonòmic opini i exigeixi el càstig a un altre i no s’ocupi del que vertaderament suposo importa els seus votants, com es els problemes a Extremadura, segurament tapats per ampliar i lloar aquest odi sens límit pel que fa a Catalunya i que tant rèdit dona. De fet aquells que parlen dels problemes reals de la gent constantment ens ensenyen cada dia que aquest en te un que es veu en primer lloc com es la unitat d’Espanya, tot un desgavell i una burla a la ciutadania per intentar dissimular aquest feixisme sociologic tant impregnat a les estructures estatals.

Iceta des de Catalunya ho ha criticat, però ja veu i cada cop ho pot dissimular més com el seu partit es idèntic en objectius a la dreta que tant rebutja. Aquest es el diàleg que ens volen oferir. Us imagineu el Parlament de Catalunya aprovant mocions contra un altra comunitat, seria surrealista i trist, però a Espanya amb els catalans tot s’hi val, arribant a veure com per exemple Millan Mestre per primer cop assumia el tracte colonial cap a Catalunya.

Alhora veiem com a Madrid ens anuncien dos taules de diàleg, una la que ja existeix entre Governs i un altre entre partits i on ja s’ha dit que nomes es tractaran temes dins el marc de la Constitució i no el problema polític de Catalunya. Aquest es el gran botí dels nostres representants dues taules per res que sonen a una nova presa de pel a la societat catalana.

Una presa de pes des de dins i catalanofòbia sense límits des de fora, aquest es el context on ens trobem.

Grans escarafalls de mitjans espanyols, opinadors i polítics quan escolten la comparació de la qualitat democràtica de Turquia amb Espanya, però els fets ens demostren que si be jo no diria que son dues gotes d’aigua cada cop son més aprop.

Les detencions d’avui dels encaputxats a sou d’un Estat sense manies i amb la democràcia com a coartada son una prova més del que diem. Intolerable que sense ordre del Jutjat pertinent, les forces policials hagin pres la iniciativa amb detencions semblant a segrests de 17 independentistes amb manilles incloses i sense cap necessitat real amb una nova imatge del que es un Estat de tot, menys democràtic i on els drets dels seus ciutadans son trepitjats un cop i un altre sense límit.

Segurament Turquia hagués actuat similar i hagués vulnerat els drets de la gent encara amb més virulencia però els fets son identics. Han convertit la lluita contra l’independentisme tossut català en un escarni que trepitja els drets civils un cop i un altre sense contemplacions. De fet quan en un Estat no hi ha separació de poders i les forces d’ordre es consideren per damunt del be i del mal i no uns funcionaris al servei de la societat i amb uns protocols d’actuació ben clars, la democràcia perd valor i garanties i s’apropa a règims que mai han desaparegut de l’Estat espanyol com demostra per exemple el monarca anomenat successor pel Dictador i gens questionat.

A l’Eurocambra mentrestant Pedro Sanchez feia un trist paper dient alló de la separació de poders, donat exemple de democràcia exemplar segons article de la revista Economist i negant que els ostatges siguin presos polítics alhora tornant a dir que el problema es que l’independentisme no te una majoria social darrera i aguantant les critiques d’una cambra que li va donar un bany de realitat.

Tanmateix, la cantarella de la majoria es indignant amb el sentit de que ho diu el líder d’un partit amb nomes 84 diputats de 350 i que en democràcies vertaderes aquestes majories es validen a les urnes, aquelles que precisament van ser atacades a cops de porra per la seva policia política. Parlar de separació de poders amb el contrast europeu i espanyol pels nostres ostatges es una burla i negar la solució política amb l’escut de la Constitució es instaurar un règim aprop de la Dictadura i sense cap gest per acostar-se a la llibertat de drets de la ciutadania que com deia el principi es coartada pels escamots d’encaputxats que vam veure ahir.

En definitiva Espanya i Turquia.

Ha quedat molt clar que el Govern del PSOE si es que calia ha enterrat el que coneixiem com Estat de les autonòmies pel que fa a Catalunya. De fet l’estructura espanyola s’ha mostrat amb tota la virulència davant el que consideren ofensa catalana.

Els pressupostos i la seva discusió ha estat una oportunitat per veure que no hi ha ni s’espera que hi sigui cap gest a Catalunya. Ni tant sols el compliment escrupulós de la llei espanyola anomenada Estatut, ni tant sols quan això com s’ha vist també es un engany. La normalitat es revestida de privilegis a Catalunya i combatuda com arma llençivola entre uns i altres. De fet i com veiem no hi haurà cap gest polític com per exemple una taula de negociació com es reclama ja que senzillament no tenen res a parlar i si a imposar tant si com no. Aleshores tampoc podem esperar cap gest de reivindicació econòmica com el problema de rodalies o la gestió del Prat per posar un exemple ja que seria la mort del que ho fes.

Això ens porta a dir que el peix al cove ha mort i l’autonomia enganyosa catalana també tal com la coneixiem. No tenen res a oferir, ni volen oferir res, cosa que deixa la vella política autonomista dels partits catalans amb el cul a l’aire, ja que tenen molt difícil fer veure el rèdit de la seva negociació, en diuen negociació bilateral que com la realitat ha demostrat es una imaginació sense sentit, ja que evidentment no estan d’igual a igual.

Arribats en aquest punt i com diu en Jordi Cuixart calen nous lideratges ja que no es pot governar des de la presó o l’exili o no nomes i alhora. Uns lideratges que tornin a posar en sintònia els nostres representants amb la ciutadania i tots facin possible el mandat de la República que el poble espera, deixant les discusions autonòmiques per epoques passades i posant el país i la democràcia davant els interessos dels partits que tant mal ens han fet.

Aquest nou ordre autonòmic, també pot ser una oportunitat si sabem tornar als nostres valors principals i plurals davant un objectiu concret.

Després que ens anunciessin a bombo i plateret que les inversions a Catalunya per fí complirian, simplement complirian l’Estatut i arribarien al percentatge que aporta el territori al PIB, cosa que era blindada durant 7 anys i mai ha estat una realitat, descobrim que no hi arriben i en el millor dels casos es quedena a uns 3 punts, amb un explicació fantasiosa sobre una partida no comptada però que hem de sumar i que si tomba que si gira, es a dir un gran frau, com sempre.

Alhora, aquesta coacció engegada per terra mar i aire per fer-nos culpables d’una caiguda del Govern “amic” socialista i l’arribada del tripartit d’ultradreta amb les seves receptes de sempre si no aprovavem el Pressupost, va i ens diu Pedro Sanchez el cap de setmana a Barcelona que pensa governar i esgotar la legislatura fins el 2020 independentment d’aprovar o no els comptes, desmuntant aquesta falsa teoria que no anava enlloc.

De fet, la farsa d’aquests números la veiem des del començament amb el primer incompliment, i una pluja de milions com s’han afanyat a dir els mitjans a sou interessats que tots sabem que no arribaran, ja que les xifres son tossudes i sabem que de mitjana tants sols han executat el 56% del pressupostat a terres catalanes, i això es un fet irrefutable.

Alhora, tornem a veure com la proposta per sortir del conflicte en forma d’Estatut autonomic proposat, ells mateixos s’encarreguen de recordar per si calia que es simple paper mullat com sempre, i al millor estil Zapatero si arribes el cas mai es complirà. Com sempre.

Per la part més dreta ens diuen que son Pressupostos per pagar els deutes amb l’independentisme i fer contents els catalans indepes. De fet caldria recordar que els catalans pensin el que pensin els rebrien per igual i res te a veure les ideològies i ens diuen ben clar que complir la legalitat espanyola en forma d’Estatut quan es tracta de Catalunya seria un favor inacceptable per la resta de comunitats.

En definitiva, aquest es el camí autonòmic que ens venen tot l’arc del 155, i alguns encara rebutgen la unilateralitat com única forma d’exercir els nostres drets manllevats. De fet com sempre.

La coacció dels mitjans interessats per acceptar les engrunes del pressupost que ai las simplement validarien el que ens pertoca per llei, no es cap regal, però això a l’Estat es ja un gran mèrit que en la segona part faltaria veure si es compliria, cosa que dit sigui de pas mai s’ha fet, es una dada per navegants. Dit això el xantatge de dir que si no s’aprova el Pressupost vindrà el llop de l’ultradreta i serà pitjor també es fals.

El PSOE es simplement i com diu en Victor Alexandre, el botxi amable, però botxi i per tant el lloc ja el tenim aquí, de fet no ha marxat mai i la coacció ajudada per la desorientació dels nostres partits es un insult a la societat catalana inacceptable.

El PSOE ens farà lliures

per Víctor Alexandre

Deu conservi la innocència –si és que no és impostada– d’aquells catalans que creuen veure diferències de fons entre el PSOE i el trident format per PP-Ciudadanos-VOX amb relació a Catalunya. Diferències de forma, sí que n’hi ha. És clar que n’hi ha. I aquest detall, per a un país com Catalunya, capaç de perdre el senderi per l’estètica, és determinant. L’estètica, en aquest cas, consisteix a guardar les aparences i mesurar les maneres per tal que no es noti que el trident i el PSOE són dues cares d’una mateixa moneda.

Hom dirà: “Que potser no és millor un carceller plàcid, que et tracti amb una mínima formalitat, que no pas un que ho faci a crits i a cops de fuet?”. La resposta sembla tan òbvia que es diria que només un eixelebrat pot contestar que, posats a triar, s’estima més el segon que no pas el primer. Però parem-hi atenció, perquè tant una resposta com l’altra són altament reveladores del pensament que les emet. En el cas del qui demana el carceller ‘bo’, hi trobem l’actitud pròpia d’algú que, en realitat, no té cap intenció de fugir del camp de presoners. Algun dia, qui sap quan, potser sí, però no pas ara. I és clar, atès que preveu estar-s’hi una bona colla d’anys, pensa que sempre és millor un carceller plàcid que un de geniüt.

En el cas del qui, ni que sigui a contracor, opta pel carceller geniüt, hi trobem algú que no sols entén que el carceller ‘bo’ és el parany-narcòtic destinat a frenar els seus anhels de fugir, sinó que també entén que l’opressor ha evolucionat prou per saber que les fuetades, al principi, intimiden els captius, però tard o d’hora acaben convertint-se en un revulsiu que els ajuda a prendre consciència del seu estat de postració i els empeny a la revolta. En altres paraules: l’opressor no vol Espàrtacs, i, per tant, el més murri per part seva és no tibar la corda i tractar els esclaus amb un cert decòrum. Altrament, es revoltaran.

Aquesta és, doncs, la missió del PSOE, ser el narcòtic que desmobilitzi l’independentisme i el sumeixi en un estat de somnolència tot fent-li creure que la independència ja no té sentit perquè ara, a l’Estat espanyol, manen els ‘bons’ i cal tenir sentit d’Estat, d’Estat espanyol, i aprovar els pressupostos de Sánchez. D’aquí ve l’eslògan del PSOE en totes les conteses electorals: “Si tu no véns a votar-me, ells [els dolents] tornen”. És l’eslògan d’un partit que, més enllà d’alguns matisos en àmbits de caràcter social –haver d’aparentar que és d’esquerres li imposa certes servituds–, no té cap projecte per a Catalunya, cap ni un, que difereixi del que tenen PP-Ciudadanos-VOX.

Pedro Sánchez només és un farsant. Un farsant del mateix nivell de Zapatero, amb una política –si generosament se’n pot dir així– d’accions populistes, és a dir, d’actes propagandístics que li donin un vernís dialogant i que facin creure al món que ara, a l’Estat espanyol, a diferència d’abans, hi ha un govern demòcrata de pedra picada.

Aquesta fal•làcia faria riure si la situació no fos tan dramàtica, perquè no cal ser cap llumenera per saber que la ultradreta, des del 1939, no ha deixat mai de governar Espanya. Mai! La ultradreta és a totes les institucions i a tots els organismes de l’Estat: polítics, jurídics, militars, policials… Només cal veure el despotisme amb què l’Estat espanyol viola els drets humans, fabrica proves falses per incriminar persones desafectes o per desprestigiar el cos de Mossos d’Esquadra, i apallissa, empresona o empeny a l’exili els demòcrates que no se sotmeten al principi feixista de la ‘Unidad de España’.

Fixem-nos en les recents declaracions de José Luis Ábalos, ministre de foment i secretari d’Organització del PSOE amb relació a Catalunya. Ábalos, després de titllar el president Torra d’“il•luminat” i de definir el PDeCAT i ERC com a “partits extremistes” que “proven d’imposar” el seu model de societat, ha afegit que “l’unilateralisme, la imposició, el no reconeixement de l’altre i el menyspreu al diferent són coses fonamentals”. No es pot ser més cínic. Són les paraules del portaveu d’un Estat ultranacionalista, que pretén imposar unilateralment el seu model de societat a la nació catalana, que es nega a reconèixer l’existència d’aquesta nació, que menysprea els seus drets i llibertats i que exigeix el sotmetiment a la identitat espanyola com a principi sagrat del pensament únic. Sí, no hi ha dubte que el PSOE, el carceller ‘bo’, ens farà lliures.

Ens diu el govern espanyol, d’altra banda, per boca del ministre Ábalos, que “tot diàleg i negociació han d’estar sotmesos als límits de la legalitat”. Doncs no, de cap manera. Tot diàleg i negociació han d’estar sotmesos a la justícia. I una legalitat com l’espanyola, que no és justa, ha de ser transgredida per principi ètic. No hi ha una Espanya de PP-Ciudadanos-VOX i una Espanya del PSOE. Només hi ha una Espanya, i és l’Espanya de PP-Ciudadanos-VOX-PSOE.

La gran diferència entre l’absolutista i el demòcrata és que, per al primer, l’Estat es fonamenta en el principi de legalitat; per al segon, en canvi, la societat es fonamenta en el principi de justícia. Deixem-nos, doncs, de disquisicions inútils sobre quin és el millor carceller que Catalunya necessita. El que Catalunya necessita és la llibertat. La resta és pentinar la gata.

Escoltant ahir Ines Arrimadas sobre l’afer dels Mossos que respecten les decisions judicials però com si no tingues importància insistir en voler fer passar els Mossos com a policia política, es simplement viure en un relat que res el fa canviar, ni tant sols la realitat. Igualment podríem dir del tripartit andalús del quals diu que ells nomes han pactat amb els populars, prenent directament per estúpida la gent.

Tanmateix, aquests relats de ficció malauradament també son guió dels nostres partits i com diu Astrid Bierge, hi ha dos tipus de rendició, la del simbólisme sense avançar ni desobeir ni un milimetre, n’hem tingut un nou exemple amb les lleis suspeses pel TC que no tornaran per molt que ho pregonin, i per fer veure que hi tenim molt a dir en el judici als ostatges polítics i que son una gran oportunitat. Tot plegat una gran mentida per sortir de l’atzucac i d’una forma o altra retornar a la zona de comfort de l’autonomisme.

La rendició d’Esquerra

per Àstrid Bierge
Tenim sobre la taula dos formats de rendició. D’una banda, la de l’univers convergent, que tira de pastanagues com la Crida, el Consell per la República o la tardor calenta i de mentides barroeres tipus si fos per nosaltres Puigdemont ja hauria estat investit president -que dius, quins sants collons. D’altra banda tenim a Esquerra, que un cop passades les eleccions va decidir renunciar obertament a la independència com a objectiu a curt o mitjà termini.

És a dir, l’estratègia independentista dels convergents és un bluf i la d’Esquerra és inexistent. De Convergència ja en vaig parlar i tampoc és que hi hagi primícia perquè porten tota la vida explicant-nos sopars de duro. Però la mutació d’Esquerra és la més sorprenent que he vist mai en política i quan sento parlar els seus representants encara m’he de fregar els ulls per comprovar que sí, que són les mateixes persones d’abans.

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Per això presenten Maragall com a alcaldable per Barcelona, perquè el seu perfil és idoni per acostar-se i pactar amb els qui encara tenen somnis humits amb l’Espanya federal i plurinacional que va voler vendre Zapatero. El gran problema d’aquest pla no és només que sigui lent, sinó que no soluciona els problemes que ens van impedir tirar endavant l’octubre del 2017, ni tan sols si assumim l’amenaça de violència extrema com a motiu vàlid i creïble per l’enretirada. És a dir, si l’estat espanyol està veritablement disposat a utilitzar l’exèrcit en contra de la població, ho farà siguem 5 o siguem 7. I així amb tot. Cap dels motius que puguem pensar per explicar la nostra derrota hauria estat superable pel fet de ser un quinze o un vint per cent més de gent.

Sergi Sol, el de la sopa, publicava l’altre dia un article en què deixava molt clar quin és l’objectiu d’Esquerra a curt termini. Després de dir que els crítics som uns hooligans i tal, escrivia que “l’únic embat de debò” és el judici als presos i que per tant “cal saber rendibilitzar-lo al màxim”. També aquí, Esquerra s’està marcant un objectiu absurd. D’aquest judici en serem purs espectadors, no hi tenim res a pelar, no hi ha res que puguem fer per decantar la balança. Naturalment descarto com a eina de poder la nostra influència sobre uns pressupostos que, si no surten, es prorroguen i punt. Per tant, plantejar aquest judici com la millor oportunitat per plantar cara a l’estat o per avançar en algun sentit, demostra fins a quin punt Esquerra ha renunciat a tot. I demostra, també, que un país no pot ser dirigit per ostatges perquè llavors és el país sencer el que queda segrestat.

Una nova invenció queda fora de servei, com es el cas dels Mossos i la seva demonització per part de l’Estat. Ara el Jutjat arxiva les causes però el mal ja està fet. Aquells que bramaven als quatre vents contra el cos policial català i difamaven amb base a informacions de mitjans avui no diran res i seguiran amb la seva hipocresia i cinisme buscant nous relats per seguir embrutant la vida pública catalana. Un cas com diu en Tian Riba que sembla oblidat es el Major Trapero i avui més que mai li devem un gran record i tot el suport.

Trapero, l’oblidat
Tian Riba

Com que Vox ha aconseguit imposar la seva agenda i, després d’ensenyar la poteta i d’una gran campanya ideològica, ha donat gratis ―de moment― el govern d’Andalusia al PP (i Ciutadans), ara tots els mitjans estan obsessionats amb la nova joguina. Ho tenen tot per ser carn de xou matinal. Posen en qüestió el feminisme, els agraden els toros i l’Espanya una i no 51. L’espanyolisme més tronat. Aquests negacionistes ocupen ara els minuts de les teles privades als matins i els titulars dels diaris digitals, com fins ara ho feia la cosa catalana. Sobretot quan es podien fer els indignats i muntar mentides sense tenir cap mena d’escrúpol sobre les repercussions personals que això podia tenir. I un dels casos més escandalosos, feridors, i ara oblidats, és el de Josep Lluís Trapero i la cúpula dels Mossos.

Ara, s’ha arxivat la causa que fa més d’un any va provocar 17 denúncies i, sobretot, informacions falses contra els Mossos. La justícia considera que no hi va haver espionatge polític per part del cos. Resulta que el 26 d’octubre del 2017 els Mossos van portar unes caixes de documentació interna a incinerar, tal com mana el protocol. Però, en lloc d’això, la policia espanyola, que aquells dies envaïa Catalunya amb els seus vaixells amb dibuixets, les va intervenir, les va analitzar i les va fer arribar a la jutgessa Carmen Lamela perquè bastís una instrucció acusatòria contra Josep Lluís Trapero i la cúpula del cos. I va servir també perquè la premsa espanyola (i part de la catalana) difamés, que alguna cosa queda. Perquè aquella documentació interna es va acabar fent pública de manera parcial, manipulada i interessada.

El jutjat d’instrucció número 22 de Barcelona conclou que el cap de la Comissaria d’Informació dels Mossos, el comissari Manel Castellví, “ha ofert una explicació precisa sobre les raons de cada actuació, distingint el que és una informació del que és una investigació”. El jutge Juan Emilio Vilá Mayo considera que “l’actuació policial” consistent en investigacions que afectaven persones de diversa orientació sociopolítica “està prevista a la llei, persegueix la finalitat legítima de garantir l’ordre públic davant de possibles alteracions i és necessària en una societat democràtica”. Una mica de sentit comú dins de la surrealista obra literària que és la macrocausa contra el procés, que s’hauria de jutjar políticament i no judicialment.

La seva persecució política, mediàtica i judicial i els errors propis del cos i del govern de Catalunya han portat els Mossos a una situació d’estrès molt delicada
La pregunta pertinent és a qui s’hauria de denunciar per haver filtrat i per haver publicat aquella documentació. La resposta és igual, perquè no passarà res. Els titulars de la notícia de l’arxivament no ocupen el mateix espai que van ocupar els titulars acusatoris. Però això sempre és així. Sempre passa igual. Ara estan ocupats amb Vox. Però si no ho estiguessin, tampoc ho farien.

Ara bé, sí que l’arxivament ha de servir per alguna cosa molt més important. Perquè es desinfli fins al desinflament final, la causa contra el major Trapero. L’home que va aconseguir que els Mossos no només fossin respectats, sinó fins i tot estimats. La seva persecució política, mediàtica i judicial i els errors propis del cos i del govern de Catalunya han portat els Mossos a una situació d’estrès molt delicada. Parlem molt, i ho hem de fer, de la injusta presó preventiva dels polítics i activistes independentistes. Parlem molt, i ho hem de fer, de la injustícia de l’exili de la resta del Govern, d’activistes i rapers. I parlem menys, però no hem de deixar de fer-ho, de la injustícia que un professional com Trapero sigui acusat de sedició i organització criminal per haver fet una feina impecable el 20 de setembre i l’1 d’octubre.

Ahir vam veure a la Televisió Pública Catalana amb el documental sobre la llibertat d’expressió, constatem si es que calia que els drets de les persones han estat retallats i que hem retrocedit amb anys que semblaven ja lluny en segons que.

De fet vam veure com grups musicals amb lletres que per exemple feien ironia sobre la mort de l’hereu del Dictador Carrero Blanco per l’atemptat d’ETA eren perfectament tolerades i ara per tuits per la mateixa qüestió han portat la persona davant la justícia.

Un sistema que preten controlar la seva societat i sobretot espantar i avisar del que es pot fer i del que no utilitza tots els seus recursos i aconseguir aquest control prenen el protagonisme a la gent i agafant absolutament tota la responsabilitat. De fet es el paradigma de la democràcia, disfressada d’autoritarisme i on per exemple l’exemple hongares i espanyol en aquest nivell. Les dues teóricamente democràcies i a la pràctica evidentment no ho son. Unes estructures que coartan els drets fonamentals i la mateixa Constitució en aquest cas, i on el pensament únic i el control a la disparitat de criteris es un fet.

Veient casos com Valtonic o l’Adri Carrasco observem com aquestes estructures que no han evolucionat perversament juguen amb el sistema per controlar sense manies. Com es va dir, no pot ser que un jutge del Suprem el 75 obeia les lleis franquistes i 3 anys més tard la teorica Constitució democràtica, es un impossible. Ara ens trobem en molts casos a la segona generació judicial però l’estructura no ha canviat i per tant es simplement un frau.

De fet una autèntica democràcia ha de veure que la llei es una, però sempre es pot canviar, ja que si les persones no la fessin evolucionar les dones per exemple encara no podrien votar. Que sigui llei no vol dir que sigui justa i una democràcia vertadera ha de respectar el seu pilar fonamental, la gent i uns drets fonamentals com el d’expressió que pot agradar més o menys però mai ser condemnat per no seguir la línia oficial, i apart la part pública sempre ha d’estar disposada a la critica per part dels seus administrats.

Aquesta es la societat que Espanya ens ven i la llibertat d’expressió i l’autocensura de la mateixa es el seu objectiu de control principal.

Veiem com demanaran la nul·litat del judici als nostres ostatges polítics per sospites ben fonamentades d’atorgament irregular al magistrat Ramirez Sunyer que es va dedicar a muntar aquest relat paranoic i fantasios fruit de la seva ideològia.

Aquest nomes es un més dels escàndols que envolten aquesta causa, plena d’irregularitats en el mateix origen, en la seva instrucció i en totes i cadascuna de les seves fases fins arribar al judici imminent. No es nomes el tractament que Europa n’ha fet, sinó aquest judici polític i venjatiu que tothom veu com un nyap i un forat negre dins els Estats suposadament democràtics de la Unió Europea.

Veiem com a apart ens volen vendres des de diferents sectors que si deixem sol Pedro Sanchez vindrà l’ultradreta sense complexos cada cop més demonitzada, quan de fet el tipus de política amb Catalunya amb tots els matisos que vulguem es el mateix i el problema de fons exactament on era. De fet escoltem el president espanyol repetir un i altre cop que no hi ha una majoria social a favor de la independència i per tant proposa millora de l’Estatut que es veu si que es un clam de la societat catalana. Alhora nega qualsevol possibilitat de Referèndum acordat per solucionar el problema amb l’excusa de la llei i la “unidad indisoluble del Estado”, al millor estil de les dictadures bananeres. Com podem veure cap diferència per molt que insisteixin.

En segon terme, veiem com tampoc han bellugat un dit per acabar amb la presó preventiva de la vergonya que pateixen els nostres ostatges, cosa que si estava a les seves mans, com veiem tampoc hi ha cap diferència, per tant per aquest cantó no te raó de ser aquests escarafalls per les alternatives que hi pot haver o no.

Arribats aquest punt, el problema el tenim aquí, la divisió dels nostres partits incapaços de posar el país per davant de les posicions de partit com els millors temps autonòmics però amb la paraula República a la boca per dissimular. De fet uns lideratges incapaços de complir el seu programa i de ser fidels al mandat del poble, amb uns presos que ara veurem d’aquí uns dies com marxen a Madrid per no tornar i des del nostre Govern seguiran donant força als simbols per damunt de qualsevol fet que vagi en direcció contraria a la veu de l’amo.

Els pressupostos estatals son la pedra de toc d’aquest cinisme, amb tota aquesta repressió, sense solucions i amb la validació de l’espoli per bandera com sempre encara veiem com posen en dubte el suport o no dels mateixos.

La paraula seria tristor.

Com diu en Ramón Cotarelo, el feixisme espanyol no te homologació a Europa i aquest amb el repte democràtic català s’ha mostrat tal com es. Tot un sistema disposat pel que faci falta amb un sistema de partits subalterns sense diferències i amb greus defectes d’origen.

Un feixisme que sempre ha estat i que simplement calia despertar per sorgir amb més força. Aquest es els subjecte el que demanem diàleg constantment, potser que ens ho fem mirar.

El renaixement del feixisme

per Ramón Cotarelo

Es debat sobre el motiu del ressorgiment de l’extrema dreta a Espanya; és a dir, sobre el ressorgiment del feixisme. Alguns ho consideren una reacció a l’independentisme català. Per exemple: Podemos. El desig implícit d’aquesta fal·làcia és que els catalans s’oblidin de la seva reivindicació nacional. D’aquesta manera, la bèstia tornaria al seu cau. Com a tècnica de solució de conflictes no pot ser més roïna, perquè mira d’amagar la barbàrie i l’estupidesa feixistes demanant a la gent que renunciï als seus drets, és a dir, procurant que la víctima de la injustícia l’accepti. La rendició al xantatge de l’abusananos és òbvia. I aquests eren els que venien a empoderar els de baix i a dur-los d’un salt als cels.

Quan Aznar s’afanyava a constituïr el primer del que seria una tirallonga de governs corruptes, incompetents i lladres, els seus portaveus a tots els mitjans, públics i privats, parlaven de la “dreta sense complexos”. Feixistes, opusteïstes, cavernícoles de tot tipus aplaudien la resurecció del més delictiu i autoritari del franquisme. I ho anomenaven el “centredreta” que no es diferenciava gens de l'”extrema dreta” perquè, segons el mateix Aznar, a la seva dreta no hi havia res. I així van dur el país a la catàstrofe de la crisi de 2008 i la bestialitat dels atemptats d’Atocha.

La tornada del més endarrerit, caspís i brutal de l’espanyolisme es va accelerar amb els governs de Rajoy. Una suma d’ineptes, lladres, ‘señoritos’, beats i gallets dedicada a pelar el poc que quedava fins i tot per mitjans delictius i que havia d’acabar, en bona part, davant dels jutges. Tot i que no tots, perquè els principals responsables del contuberni de pinxos, els Rajoy, Cospedal, etc, continuen al carrer.

Va ser l’enfonsament, mitjançant moció de censura, d’aquell govern que funcionava inconstitucionalment, a base de decrets-llei i sense donar explicacions al parlament, el que va obrir les portes a les formes més patològiques del franquisme i al feixisme espanyols. Així s’ha vist a Andalusia, on el “centredreta” s’alia amb la “dreta” i l'”extrema dreta” en una prova evident que aquests matisos terminològics no diuen res perquè són tots el mateix: extrema dreta franquista. Els del PP són un partit fundat per un ministre del dictador colpista; Cs no condemna el frquisme i reprodueix la vessant falangista dels “pinxos de trifulca”, com els definia el mateix Franco; Vox és la vessant més casernària, estúpida i sorollosa del vell franquisme nacionalcatòlic.

Que tots coincideixin a demanar la repressió màxima a Catalunya, per tant, no és rellevant. Coincideixen perquè són el mateix. Aquesta recuperació de l'”espíritu nacional” no es deu al ressorgiment de l’independentisme català sinó a la dinàmica profunda de l’estat espanyol, incapaç d’evolucionar i adaptar-se a les exigències d’una societat avançada, lliure, oberta i plural. Incapaç d’establir un govern per consentiment dels governats sinó basat només en l’abús, la repressió i, en definitiva, la dictadura.

L’estat espanyol no és comparable a Europa en res, per molt que els seus ideòlegs i intel·lectuals orgànics ho adornin, reputant-lo homologable amb els del seu entorn i per molt que el ninot xerraire de La Zarzuela ho repeteixi als seus discursos soporífers. No és més que l’intent de mantenir el domini imperial d’un poble, el castellà, sobre els altres, servint-se de tots els mitjans, legals i il·legals. I en això col·labora una sol·lícita esquerra que dóna per bona la idea d’una Espanya formulada per la vella oligarquia corrupta i caciquil, a l’emprada avui d’una corona desprestigiada, restablerta per un dictador sanguinari, sense ombra de dignitat ni de legitimitat.

L’interessant no és la igualtat de les dretes entre elles sinó la subalternitat de les esquerres, el PSOE i Podemos; és a dir, els socialistes i comunistes de tota la vida. Incapaços d’entendre’s amb l’independentisme -ni tan sols amb el d’esquerres- i de formular una proposta coherent sobre el conflicte entre Espanya i Catalunya, acaben defensant la de la dreta amalgamada. Tot el front nacional espanyol, dretes i esquerres, es troba a la designació “constitucionalistes”, el conjur que permet defensar el nacionalcatolicisme tradicional olig`rquic i caciquil com si fos un Estat de dret.

De l’estat espanyol l’únic que hi ha homologable a Europa és Catalunya. Per això volen destruir-la els feixistes i els seus servents de l’esquerra.