EL RELAT S’ENFONSA

L’Estat espanyol te un gran problema amb l’independentisme. A pesar de les actituds dels nostres partits, de la repressió i totes les tàctiques judicials amb un relat fictici aquest segueix viu i ben viu dins la societat catalana i disposat a culminar el que ha quedat a mitges.

Els intents patètics primer de La Vanguardia i ara El Periodico per públicar enquestes interessades amb victòries d’ERC per provocar anhel de trencar la unitat d’acció cara a la República i dibuixar majories d’esquerres alternatives a la que ara gaudeix l’independentisme francament son repetitius i crec solucions desesperades que l’Estat utilitza amb els seus mitjans afins.

Escoltar el Ministre Borrell emplaçant al Govern català amb aquella frase que tants cops hem sentit, de treballar pels problemes reals també fan llàstima. Uns problemes que molts sembla saben en boca de la resta de la societat i de pas deixen clar que el procés cap a la independència amb més de 2 milions en un referèndum sota la violència salvatge policial, les majories parlamentàries o les grans mobilitzacions no son reals, i els posarien com els hi agradar dir a alguna política a Matrix.

La justícia deixada en evidència des d’Europa dona fe que el relat imaginari per encausar els presos polítics tant sols es una tàctica de revenja per acabar amb l’independentisme per damunt de la democràcia i sense cap control, actualitzant mès que mai allò de “Una grande y libre” que mai han abandonat.

Escoltar aquestes cortines de fum de treure el Dictador Franco de la vergonya del Valle de los Caidos i així distreure del problema real, provoca entrevistes com la que vam veure a TV3 on el President de la Fundación Francisco Franco efectivament sense rubor feia apologia del feixisme amb la defensa del Dictador i entre d’altres aberracions ens deia que el Català mai va ser prohibit durant la dictadura o que hi havia referèndums i oposició durant la mateixa. Com podem veure la tàctica del relat imaginari no es d’ara.

En definitiva un relat que s’enfonsa i haurà de cedir davant la tossuda realitat.

SORAYA I EL SEU APARTHEID

Sobren les paraules per la mesquinesa que una persona humana pot arribar a caure, Soraya Saenz de Santamaria es un bon exemple, les seves declaracions dient que Catalunya hi ha un apartheid, van en la línia de banalitzar l’horror com el nazisme i que sempre tenen en boca. Com diu en Jordi Creus una manca de decència absoluta.

Mandela i Soraya

Jordi Creus

La setmana que ve es compliran cent anys del naixement d’una de les icones més importants del segle XX: Nelson Mandela, l’home que després de passar 27 anys a les presons de l’apartheid, en va sortir per convertir-se en president de la nació i en símbol de la reconciliació a la nova Sud-àfrica.

Perquè a la Sud-àfrica racista, a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, per exemple, estava prohibit que els negres es banyessin a les platges reservades als blancs, que mengessin als seus restaurants, que anessin a les seves escoles o, fins i tot, que pugessin als seus autobusos.

Els negres -la gran majoria de la població, no ho oblidem- no podien fer reunions de més de deu persones, no podien beure en determinades fonts públiques, no podien casar-se amb una persona blanca, no podien anar a bona part dels hospitals i de les escoles. Fins i tot, si hi havia un empresari negre, aquest havia de treballar en zones prèviament acotades per l’Estat racista, i no podia tenir treballadors blancs.

L’apartheid va ser un règim criminal. De fet, tot i la inexistència de cambres de gas, és el sistema que més s’ha assemblat al nazisme, del qual va copiar força aspectes. Uns pocs milions de blancs van dominar i oprimir una ingent massa de negres, asiàtics o mestissos. El deu per cent de la població va sotmetre el noranta restant a una legislació especial que atemptava sobre la mínima dignitat humana. I contra això, contra aquesta violència, es van revoltar Mandela, Sisulu, Slobo, Tambo o dones com la comunista Ruth First.

Aquest règim propugnava la separació racial, amb zones riques on només podien viure els blancs i zones pobres on havia de viure obligatòriament la majoria negra. Lleis racials inspirades en Hitler i terrorisme d’estat portat fins a les darreres conseqüències. Evidentment, encara que ho digui Soraya Sáenz de Santamaría, la Catalunya del segle XXI té poc a veure amb la Sud-àfrica de la centúria passada. Té tantes similituds un indret i l’altre com les que hi ha entre un personatge amb la talla política i moral de Nelson Mandela i la poca vergonya i la manca de decència de l’ex-vicepresidenta espanyola. Vaja, com un ou i una castanya.

TOCAR EL FRANQUISME

Les que semblen intencions del Govern espanyol sobre la revisió de la memòria històrica, suposo seran limitades i molt simbòliques sense arribar al fons de la qüestió que evidentment faria trontollar el mateix Estat.

Com exemple i en comissió parlamentaria catalana sobre aquesta memòria, veiem el representant de Ciudadanos sense vergonya com equipara els símbols franquistes als carrers que es volen retirar amb els llaços grocs en referència a símbol que humilien. Per altra banda veiem com la familia de Utrera Molina, ministre franquista ja mort plàcidament al seu llit havent signat la condemna a mort de Puig Antich, es querella per un tuit de Gabriel Rufian que recordava aquests fets reals i ho fa per atacar la seva imatge i honor.

Cal dir que les grans fortunes d’alguns personatges i families sinistres amigues i impulsores de la Dictadura no seran investigades, els judicis a torturadors i càrrecs del règim no existiran, com també es faran oïdes sordes a les peticions d’extradició que ja hi ha hagut en algun cas. De totes maneres acabar si es que ho acaben fent amb la vergonya del Valle de los Caidos, retirar les restes del dictador sanguinari o començar a prohibir les associacions que fan apologia del mateix com la Fundación Francisco Franco seria un pas, tard i malament, però un primer pas.

En els exemples, veiem com el partit guiat per l’odi a Catalunya Ciudadanos i que sembla incomode quan es parla de la Dictadura franquista parla se símbols que humilien pels llaços groc, o sigui un símbol que reclama la llibertat d’uns presos polítics amb una democràcia i acusats per una violència que mai va existir, en tot cas va existir per part de la repressió policial amb l’aval d’un Estat i un monarca per usar la força contra la població civil. Això ho comparen amb les atrocitats de la Dictadura de Franco. Si el primer els humilia, serà que els humilia la Democràcia i la llibertat, mala peça al teler.

En el segon cas per constatar que aquest personatge sinistre i amb les mans tacades de sang signant execucions en un règim del terror consideren una taca a l’honor, hauriem de dir de quin honor parla, el de ser una assassí. Ja n’hi ha prou de que els botxins es facin passar per víctimes quan son botxins que han viscut la seva vida protegits per un règim que mai va fer la transició real. En altres cassos haguessin acabat la seva vida entre reixes com es mereixien.

Ja se sap que a l’Estat espanyol quan es toca el franquisme, el sistema es posa en alerta.

DIÀLEG AMB REPRESSIÓ

Hi ha una cosa clara, no hi pot haver diàleg amb repressió i violència. El Jutge Llarena ha tornat a fer us de la seva manca de tota justícia i decreta suspensió dels diputats a presó i exili de les seves funcions, una mesura nomes utilitzada per delictes de terrorisme i alhora s’inventa que poden ser substituïts temporalment per no alterar les majories parlamentàries. Un nou desgavell d’aquesta causa amb un relat fictici i una clara vocació d’acabar amb l’independentisme per la via repressiva sense miraments.

Ara falta veure la reacció del Parlament amb una sobirania entregada des del primer moment i que no pot seguir fent més concessions injustes a risc de perdre el poc credit del camí cap a la República promés. Una cosa es el diàleg i l’altra la rendició sense condicions. Personatges com Llarena no hi ha dubte que son els piromans que apaguen el foc amb benzina i deixen molt clar les intencions d’una part.

Com deia diàleg amb repressió no son compatibles.

Llarena, una fàbrica de violència

per Salvador Cot
El refugi de l’autoritarisme de la dictadura franquista han estat, des de fa dècades, els tribunals, la legislació antiterrorista i les forces policials. En plena -i suposada- democràcia, l’Estat espanyol ha mantingut i desenvolupat un cos legislatiu excepcional que, en principi, havia de limitar-se a combatre el terrorisme basc, sempre amb l’excusa de la violència. Contra ETA s’hi valia tot. Incloses les tortures, la guerra bruta i una legislació pensada per encobrir-ho tot plegat.

Ara tot aquest entramat legislatiu, policial i judicial ha perdut el sentit perquè ETA fa anys que ha deixat d’actuar i fins i tot ha escenificat la dissolució definitiva. Però que desaparegui l’excusa no vol dir que es desmantelli tot l’aparell repressiu. I és per això que el jutge Llarena, per exemple, fabrica violència, perquè li serveix per aplicar mesures abusives contra l’independentisme pacífic.

Per això Pablo Llarena s’ha permès el luxe d’inhabilitar el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, així com quatre presos polítics més. Com si es tractés d’assaltants armats, com si fossin terroristes amb explosius. L’Estat va ser qui va utilitzar la violència amb finalitats polítiques l’U d’Octubre i ara és l’Estat qui acusa, empresona i inhabilita els líders democràtics dels que van rebre. Diàleg, diuen.

LA REUNIÓ I LA REACCIÓ

Moltes reaccions hem vist a la Reunió del President Torra ahir amb el president espanyol. Certament algunes de més encertades o curioses que altres.

La primera que volia destacar per la seva mesquinesa habitual, es Ines Arrimadas parlant com un bucle de la Catalunya que no representa el President i dels cobraments pel suport a la investidura de Sanchez entre d’altres monolegs habituals. Tot dins la normalitat, excepte que la seva reacció davant microfons la va fer valorant una reunió que encara no havia acabat i que per tant els interlocutors no havien explicat a la premsa. Una prova més del miserable que es pot arribar a ser i com es poden perdre els papers per un paper ridícul de l’odi sense sentit.

Si parlem de la premsa espanyola i els sectors ultres de la política, la critica a les concessions inexistents de Sanchez va ser el que ja esperavem, un relat inventat de la xenofòbia contra Catalunya sigui quina sigui la realitat.

El President Torra va dir algunes obvietats i coses de reflexió. Primer que la reunió es centrava en el dret a l’autodeterminació i els presos i exiliats havent constatat que es va poder parlar i escoltar. De fet quan considerem un mèrit el que es simplement normal, que dos polítics parlin i s’escoltin malament anem. Per altra banda escoltant la portaveu socialista, ens diu que aquest dret no existeix i ens remet a l’article 2 de la Constitución, el que parla de la unitat indissoluble de la nació espanyola i es reafirma que no hi ha presos polítics i que no hi poden intervenir. Per tant cap canvi entre l’àntic Govern Popular i l’actual. Si que es va parlar de reactivar les comissions bilaterals inactives des del 2011 per parlar temes de traspassos de competències, infraestructures o economics. Venut com un guany, quan es una normalitat dins el marc autonòmic.

Es parla d’una segona reunió on es veu s’espera que per art de màgia aquesta oferta autonòmica es converteixi amb un referèndum pactat per decidir el nostre futur. Crec que això ja ho veig més com una presa de pel a la població que altra cosa, pot servir per guanyar temps les dues parts, però el marc i context no canviarà ni en te cap intenció.

A partir d’aquí, el Govern català ha d’aclarir si respecte l’1 d’octubre i el seu compromís amb la ciutadania o torna a una autonòmia amb els seus paranys habituals per Catalunya, i el famós peix al cove disfressat de República imaginaria.

Agrairiem una explicació simplement per respecte.

EL DIÀLEG DE SORDS

Avui hi haurà la reunió del President català amb el President espanyol a Moncloa amb una paraula que de tant dir-la gairebé ha perdut la seva significació, es el mot diàleg.

Aquest es bàsic per resoldre qualsevol conflicte, però també ho es un altra, el context i els fets. El President Torra, evidentment no pot anar a negociar una millora del finançament o unes competències mès aquí o allà. Aquesta seria una tasca que faria una autonòmia espanyola amb tota legitimitat. Catalunya en aquests moments, la seva societat va iniciar un procès amb el frau de l’Estatut el 2010 amb grans i admirades mobilitzacions, majories parlamentàries amb l’objectiu de la independència. Un referèndum el dia 1 d’octubre guanyat ampliament amb percentatges de participació equiparables a altres referèndums fets a l’Estat amb l’afegit de ser fet sota la violència salvatge policial espanyola que va rebutjar la via política durant aquests anys enrere i posteriorment sota una repressió sense precedents amb mig Govern a la presó injustament i l’altre a l’exili. Una proclamació assolida al Parlament i no executada precisament i en part per la violència d’un Estat allunyat de la democràcia i amb la xacra de la Dictadura en el seu ADN.

Aquesta es la situació. No hi ha més temes. El dret a l’autodeterminació per molt que el vulguin negar evidentment es un dret que qualsevol democràcia plena ha de donar sortida. La llei es un eina, però la gent es per damunt sempre. Aquest es el diàleg. No crec es pugui parlar de cap oferta de peix al cove autonòmic, seria un frau per la part catalana.

El mateix podem dir dels advocats dels presos polítics, que de cap manera poden negociar una rebaixa de penes admetent les acusacions amb relats inventats i deixant com efecte la condemna a tot el procés com a llegat.

En Boye ho advertia aquest cap de setmana, i crec son un factor clau per poder donar el salt definitiu i aplicar la República per damunt de pressions i amenaces estatals que segur haurem de patir.

Una reunió de cara a la galeria, però que crec serà un diàleg de sords un cop més.

FEIXISME PROTEGIT

La detenció de l’agressor a una persona que enregistrava com arrencava llaços grops proper a la presó de Lledoners ha estat detingut. No hi ha dubte que es una bona notícia, personatges miserables com aquests no poden gaudir de barra lliure per escampar el seu feixisme protegit per un Estat i donar arguments desprès per vendre la divisió de la societat catalana. No hi ha divisió, aquests delinqüents simplement esbomben el seu feixisme sense por, i no son condemnats curiosament pels partits del 155.

Delinqüents a sou o no que espanten a la ciutadania que lliurement expressa la seva pluralitat amb total pacifisme. Com diu Esteve Plantades a Alemanya no passaria, però la diferència es que Hitler va perdre i Franco va guanyar, i això pesa molt i intenta justificar moltes coses com el feixisme protegit.

Setge al feixisme
per Esteve Plantada
No ens cansem de repetir que “això, a Alemanya no passaria”. Però l’analogia és fallida des del seu punt de partida: Hitler va perdre la guerra, però Franco no. Per això és tan necessari saber passar pàgina a l’horror feixista, passar comptes com és degut, tancar les ferides amb tota la memòria històrica que calgui, saber posar les coses al seu lloc, ser conscient que bona part de la societat espanyola viu amb la certesa d’haver guanyat i que hi ha idees i causes que tot ho justifiquen, començant per la violència.

Fer que el Valle de los Caídos no sigui un mausoleu dedicat a la glòria dels vencedors (i de tants botxins que campen amb alegria) és un deure moral. Tan necessari, com vergonyós. Com també és un deure moral, i una necessitat imperiosa d’higiene democràtica, perseguir totes les actituds feixistes que patim, sobretot a Catalunya, on des de l’1-O s’actua amb una ignominiosa impunitat, arribant a equiparar la lluita de qui vol un món millor i de qui persegueix la llibertat amb les nits de cacera de llaços grocs o les batusses contra qui fa olor a “indepe”.

Una societat madura i democràtica no es pot permetre un Valle de los Caídos, així com sí que es mereix la satisfacció d’eradicar de les nostres vides les actituds i ideologies que el representen i el mantenen. Per això és una bona notícia que l’agressió feixista als Lledoners sigui perseguida i castigada, i per això no podem tolerar que els partidaris de l’unionisme justifiquin cap agressió més en nom de la pàtria espanyola.

Quina pàtria necessita defensar-se amb amenaces, insults o agressions? Quina democràcia necessita sortir de cacera, fer comandos de GDR assedegats de pallissa o tenir ganes de repartir llenya a tort i a dret? Quina pàtria necessita perseguir artistes, líders pacifistes o polítics per sentir-se segura? No n’hi ha cap que ho hagi de fer si és prou gran, prou magnànima, prou respectable com per estimar-se tal com és. I el primer pas per fer-ho és dir prou al feixisme.

LA SOCIETAT ESPANYOLA

Com diu en Joan Serra el debat del que ha passat i passa a Catalunya i sobretot del drama dels presos polítics un cop traslladats a Catalunya, seria bo traspasses a la ciutadania espanyola i des d’una orbita democràtica i amb una informació verídica dels fets, aquests si es que estimen la democràcia i més enllà dels sentiments particulars poguessin manifestar-se en contra de que en una democràcia hi hagi presos polítics o que Jutges com Llarena tinguin barra lliure amb el suport de l’executiu i la repressió policial per fer i desfer amb relats inventats per aconseguir unes finalitats.

Aquest dia la societat espanyola demostrarà que ha madurat i que els imputs que rep no son manipulats. De fet haurien de demanar explicacions contundents sobre les mancances de la llibertat d’expressió i sobre la validesa de la violencia policial contra la societat pel simple fet de votar, el que més hauria de ser protegit en un vertader sistema democràtic per damunt de lleis, partits i sistemes de dubtosa qualitat. La gent davant de tot i la política per solucionar problemes i no per mostra imposició amb l’ajuda de la força.

Els presos en son un clar exemple, i tant els mitjans de comunicació, el sistema judicial, els partits i el feixisme amb barra lliure a Catalunya no conviden a l’optimisme de poder lliberar d’aquest segrest la població espanyola.

La societat espanyola i els presos
per Joan Serra Carné,
Els presos polítics han començat a arribar a centres penitenciaris catalans. El trasllat no és cap victòria sinó el simple compliment de drets, que no amaguen la perversió i desproporció de la reclusió preventiva. Quim Torra i Roger Torrent han sabut trobar, en les darreres hores, el to adequat per a un moment tan excepcional. Les seves paraules al Parlament, fent evident que l’objectiu és “posar fi al confinament” dels dirigents independentistes -sense oblidar els exiliats-, recalca l’anomalia de l’empresonament amb determinació i sense estridències. Significativa coincidència, però, en els discursos: tant el president de la Generalitat com el del Parlament han subratllat que el trasllat dels presos a Catalunya “no és cap gest polític ni forma part de cap negociació” mentre el ministre de l’Interior hi afegia, des de Madrid, que el nou escenari responia a l’estricta “aplicació de la llei”. La lectura compartida dels fets es produeix dies abans de la reunió entre Torra i Pedro Sánchez a la Moncloa. La trobada estarà marcada inevitablement per la motxilla pesada de la repressió.

Espanya i els presos, aquesta és la qüestió. La resposta de l’Estat al plet català va escalar de la violència policial de l’1 d’octubre a l’empresonament dels dirigents independentistes, punt àlgid de la desmesura aplicada a l’independentisme, amb el beneplàcit de la monarquia. Els qui receptaven protegir la integritat interritorial de l’Estat a partir del Codi Penal van imposar-se als que pregonaven una solució política. No és estrany, doncs, que a Catalunya es caigués en la simplificació d’equiparar Espanya amb el PP, acomboiat com estava Mariano Rajoy per Ciutadans i el PSOE, amb Felip VI al darrere.

Rajoy ja no és a la Moncloa i el tauler el controla ara Pedro Sánchez, interessat a marcar perfil propi, tot fent equilibris. La política podrà afavorir la distensió, però seria recomanable que el debat traspassés les tribunes polítiques i es fes porós a la societat espanyola. Els presos han posat Espanya davant el mirall i la imatge que en surt reflectida hauria de resultar incòmoda. Deia John Carlin aquest dimecres a les jornades de la UPEC a Barcelona -diumenge en podreu llegir una entrevista a NacióDigital- que és “preocupant” que a Espanya no hi hagi hagut “manifestacions massives” per l’allibertament dels presos polítics. I és cert que arreu de l’Estat ha faltat empatia i solidaritat, potser perquè històricament s’ha mirat de reüll els catalans, desconfiant-ne, potser perquè des de sempre s’ha faltat al respecte a la dissensió que venia de la perifèria.

És en aquest context que s’explica la repressió aplicada al sobiranisme, des de l’esbiaixada formulació de les acusacions de rebel•lió i sedició -acusacions que responen al vocabulari del segle passat- fins al menyspreu d’incomodar els presos amb insults o vexacions tan feréstegues com fer-los escoltar l’himne d’Espanya. Les imatges de grans concentracions de suport als presos a Madrid, Cadis o la Corunya haurien estat la resposta més feridora a l’acció matussera dels aparells de l’Estat. Però aquestes estampes només s’han vist a Catalunya.

UN TRACTE COLONIAL

El via crucis dels presos polítics per arribar a Catalunya es francament sorprenent. Ens trobem al 2018 i durarà 3 dies per fer el recorregut de 600 quilòmetres de Madrid a Catalunya. Sembla increible però es així i llei a banda deixar constància d’una estructura arcaica i fora de lloc.

Un estat amb un sistema que ha evolucionat poc des de la Dictadura i hereu de tots els tics de la mateixa, deixa fets en evidència com aquests, i més quan les nostres dues dones ostatges faran el trajecte directe en el mateix dia.

Deixant les declaracions de mitjans i personatges de partits com la mateixa Arrimadas que intenten vendre la simple aplicació de la llei en concessions als independentistes fruit de la mentalitat colonial que porten incorporada i que tracta als catalans de ciutadans de segona i sense cap dret. Fa por escoltar l’expresident espanyol Aznar, dient que no enten com traslladen als colpistes i molt menys que els ha de vigilar un Govern colpista. Son declaracions que cauen pel seu propi pes però deixen en evidència el tarannà feixista del personatge que ja culpabilitza els detinguts abans de judici i tracta a un Govern sorgit de les urnes, unes urnes posades per cert pel 155 com a colpistes en un exercici de cinisme i poc tarannà democràtic alarmant. Te gracia d’un personatge que contra la opinió de la gent va posar un Estat en una Guerra i que un cop demostrat que la excusa per fer-ho era falsa amb milers de morts a l’esquena mai ha mostrat el més mínim perdó.

El segon fet es la paradoxa que els nous carcellers dels presos polítics, injustament privats de llibertat amb uns delictes sense proves, un relat inventat i una instrucció que no passaria cap filtre democràtic, com ja es demostra amb les euroordres a Europa, serà la Generalitat, precisament ells, que en van ser escollits representants per la societat catalana amb un programa electoral que es va dur a terme i sempre amb el vot de la gent com aval.

Ho considero un tracte colonial cap a Catalunya que crec amb perplexitat no es pot allargar amb el temps. Per dignitat el nostre Parlament no pot mirar un altre costat. Quan la justícia no ho es com es el cas, no es pot actuar com a complice d’aquesta farsa d’un sistema corrupte i venjatiu que de cap manera ho pot validar mai.

Un tracte colonial.

SIMPLEMENT LA LLEI

Entre demà dimecres i dijous tindrem als nostres ostatges polítics amb presons catalanes, i veiem ara fins quin punt la deshumanització pot aflorar a la raça humana escoltant diverses reaccions.

Efectivament, el seu acostament, no es cap favor, ni cap concessió com ja ha recordat el Govern espanyol. Simplement es aplicar la llei un cop acabada la instrucció no es pot castigar més a les famílies amb els viatges amunt i avall per les visítes setmanals i simplement han d’estar aprop a l’espera del judici. Simplement es això, una cosa per cert que el Govern anterior vulnerava com moltes altres coses per un esperit de revenja i odi que arriba a límits inhumans. De fet hem vist al Parlament els riures de la bancada de Ciudadanos i Populars bàsicament quan es parlava del drama injust dels familiars dels presos i com no es complia la llei. Francament repulsiu i suficient per una inhabilitació per representar a ningú.

Ahir escoltant Girauta per Ciudadanos i la seva critica al trasllat com si fos un favor, et pots preguntar com es pot ser tant miserable com a esser humà, el mateix del representant popular intentant treure rèdit polític d’una situació humanitaria injusta, independentment de les acusacions. Tot plegat molt llastimós i que deixa veure la categòria humana de molts dels representants sota zero.

Els mitjans de Madrid avui segueixen aquest fil sense esmentar que simplement es compleix la llei, allò que molts cops reclamen i que ara sembla no era important, encara que es jugui amb les persones. Un cop més la xenofòbia contra Catalunya es el motiu principal de les notícies.

Des de Catalunya, tampoc ningú no pot caure al parany ni atorgar cap medalla a ningú pel gest i cal seguir reclamant la llibertat com objectiu d’una presó preventiva injusta i una instrucció amb un relat inventat i proves falses recollides per un jutge que esperem tard o d’hora haurà de donar comptes d’una actuació tant fosca i indignant.