ALBERT CORTES MONSERRAT

Ara tocava el famós traspàs de rodalies i un altra broma pesada, un insult a la ciutadania amb un anunci totalment enganyòs com moltes altres vegades i que molts no ens mereixem escoltar com si fossim imbècils.

Aquella promesa per part d’Esquerra del traspàs integral de rodalies i d’una empresa totalment catalana que ho gestionaria i que el Govern actual socialista va adquiri com a compromís, finalment ha quedat amb la creació d’una empresa nova dins el grup RENFE on els representants i presidència correspondrà a la Generalitat però l’accionariat serà majoritàri per part de l’Estat espanyol. Aquest resumint és el gran acord que ens permetrà gaudir del traspàs integral de Rodalies.

Crec que tothom veu que això i res seria el mateix, crear una nova empresa, ni tant sols externa, sinó dins el grup RENFE i per molts membres al Consell d’Administració que es tinguin, estar en minoria respecte les accions de la mateixa, és com dir un poder zero per la seva gestió. Canviar noms i logos, col·locar gent que segur interessa a les dues parts dins aquest sistema corrupte on els partits son peça clau, evidentment no és la petició inicial.

Encara més greu que això per si no ho fos prou, la manera de vendre el producte en aquest cas per la part catalana interessada amb una joia desfermada i un objectiu aconseguit com uns herois, saben que venen fum i que aquesta patada endavant deixa les coses on eren i amb els usuaris en el mateix lloc, o sigui patint les deficiències sense solució de la infraestructura i sense cap poder per poder donar el tomb amb aquest desgavell continu amb decisions valentes de gestió i fins hi tot de canvi d’operadora que mai arribarà.

Aquesta és la manera de fer política de l’autonomia catalana, els partits com agències de col·locació participant en el poder pels seus i deixant la ciutadania en un calaix quan hauria de ser el seu objectiu principal. Entenc que la cortina de fum dels partits processistes amb la independència i que és va descontrolar, la seva intenció des del principi de mai arribar fins al final precisament és per coses com aquestes, un sistema que els permet seguir amb el seu joc, cobrir els seus interessos i pensar com vendre productes que saben no existeixen però que els serveixen per justificar-se per aquells que encara confien amb ells.

Ara toca la presa de pel de rodalies.

El Bar del Parlament de Catalunya va prescindir dels Conguitos fa uns mesos per connotacions racistes i ara sembla els tornen a servir deixant aquesta decisió surrealista i que ens explica moltes coses de la societat en que vivim.

Aquestes boletes de xocolata farcides de cacauet de la marca Lacasa i que tenen vida des dels anys 60 es donen a la venda amb bossetes de color taronja amb il·lustracions de petits personatges de pell negre que li donen nom grassonets i llavis gruixuts. Això va fer que algunes veus diguessin que aquestes imatges tenien connotacions racistes i s’arribes a la retirada dels mateixos. Ara la cap d’uns mesos van tornar amb el seu format blanc i ara ja la de xocolata que es barregen amb altres snacks sembla més correctes. De fet el 2020 ja hi va haver una campanya a change.org per acabar amb la marca argumentant que era una imatge racista.

Com podem comprovar ens volen vendre una societat malalta i on tot és incorrecte basat en unes normes artificials que semblen tractar a la gent d’una manera infantil. Els Conguitos porten molts anys com a snack i han sobreviscut a molts altres posteriors per la seva alta acceptació. Que a la bossa apareguin aquestes imatges ja classiques de personatges de pell negre en referencia a les boletes de xocolata mai a la vida hauria d’ofendre a ningú, és simple publicitat sense cap anim d’ofendre a ningú. En aquest món hi ha diferents races amb colors com el blanc o el negre i tot son persones. Si en aquesta bossa fos d’un altre producte blanc i les imatges fossin de personatges blancs amb les seves caràcteristiques jo evidentment no tindria cap motiu per cap ofensa inventada.

Senzillament, la paraula racisme ha perdut el seu significat a base d’atribuir-la a moltes circumstàncies com la que expliquem. El racisme és tractar diferent a diverses persones pel seu color de pell i ja està. Qualsevol altra cosa evidentment no ho és. El cas dels Conguitos evidentment no ho és i gent que representa a la societat com a diputats que son escollits pel poble ho haurien de saber i actuar en conseqüència. Els molesten els Conguitos i no els molesta per exemple tenir una diputada arab amb el vel al cap que tots sabem és símbol de submissió de la dona a l’home en la religió islàmica. En el primer cas fan denúncia i en el segon miren hipocritament cap un altre costat.

El conflicte dels Conguitos.

Llegeixo en un article que Irlanda converteix tots els ciutadans en donants d’òrgans per Llei, i això ens porta a qüestionar la propietat del nostre cos que sembla ja no és una propietat privada.

Efectivament el Govern d’Irlanda farà aquesta llei per permetre l’extracció, la donació i utilització d’òrgans i teixits de persones vives i mortes. Tothom passarà a ser donant i en cas de no voler la persona ho haurà de demanar expressament per ser exclos de la llista. Diuen volen reduir les llistes d’espera i parlen que la donació és un regal increible que canvia la vida del receptor i la seva família. El Ministeri subratlla que respectarà la decisió dels familiars i els consultarà si la persona donant no ho ha deixat per escrit la seva voluntat expressa.

Evidentment, no tinc cap dubte que la donació dels organs a persones que ho necessiten en vida i en aquest cas un cop mort és un acte de generositat i de responsabilitat respecte als demes que hauria de ser molt valorat i eticament el més raonable. De totes maneres, una cosa és això i l’altra és la obligació. Una cosa és la decisió lliure de la persona amb el seu cos que hauria de ser una propietat exclusiva i privada de cadascú i l’altra és que el sistema s’apropii del teu cos per llei i nomes deixi a la persona la potestat d’expressar la negativa. Seria com si en justicia d’entrada tothom és culpable sinó és demostra que és innocent. Trobo molt bé reduïr la llista d’espera de persones necessitades de transplantament però crec que no és pot convertir en una obligació, tornant a la justícia una culpabilitat sinó és demostra el contrari.

El Ministeri subratlla que respectarà la decisió dels familiars o la voluntat del difunt en el cas que la hagi dit. Nomes faltaria, això no és cap concessió, seria la normalitat que mai és pot vendre com un favor.

En definitiva, crec que entrariem en el debat de qui es propietat el nostre propi cos. Jo ho tinc clar, és privat i de cada persona i ningú externament ens pot robar aquesta propietat per molt bones intencions que tingui com és el cas. No ens poden tractar com una propietat sense drets i amb un dret a decidir cada cop més anul·lat. Crec entrem en una deriva perillosa on el sistema pren el control total per damunt de les persones que formen la societat.

Ara ja parlem de la propietat del cos.

Les promeses que acaben sent fum tard o d’hora acaben veient la llum. Tenim un acord de finançament singular que Esquerra va vendre pel seu suport al PSC a Catalunya i que ara els mateixos protagonistes comencen a virar amb el seu discurs.

En uns moments de ple terratremol de corrupció del socialisme a Espanya, a Catalunya per primer cop admeten que el calendari establert segurament ha de ser menys rígid i dona idea que el tema és tant complicat que difícilment és pot complir. Un acord de finançament, un més a la història de fum entre Catalunya i Espanya aquest cop anomenat singular i que ben be ningú sap que vol dir, però que els repúblicans van vendre com la peça angular a canvi del seu suport al Govern català i la investidura del President Illa. Parlaven del primer semestre del 2025 per la seva materialització en la comissió bilateral i que ens han mantingut en el discurs de les dues formacions fins el dia d’avui que ja veuen impossible de complir. Esquerra ja veu com el tema no es cap prioritat al Govern de Sanchez i l’excusa ara de l’esclat de la corrupció no pot ser una excusa, més aviat és que la gestió, recaptació i liquidació de tots els impostos i una aportació catalana a l’estil del sistema basc mai serà una realitat. Ara ja admeten les dificultats i com a tòpic demanen no negociar a cops de titular, que vol dir traduït que no preveuen que mai sigui una realitat.

La història és tossuda i és repeteix entre els nostres partits i Espanya. Les promeses per justificar acords o suports que semblen increïbles sempre han quedat en paper mullat o amb enganys molt lluny de ser la idea original com el Traspàs de Rodalies, immigració, el blindatge de la nostra llengua o un finançament just per posar uns exemples que son recurrents. La ciutadania amb una mica de memòria i sense interessos particulars en els partits catalans sap perfectament que son una excusa per justificar l’actitud vergonyosa legislatura rera legislatura i que al final acaben sent res amb l’aliat de la mala memòria popular que sempre és una ajuda.

Esquerra per exemple sap que Catalunya mai tindrà un finançament singular com el que s’insinua i per tant el cinisme de les nostres formacions sempre pendents de justificar les seves decisions que realment son a canvi d’interessos personals i de partit que res tenen a veure amb el titular. Es un bucle que els ha fet perdre tota la credibilitat i que dona idea de la misèria política que hem de viure.

Res de res.

Que Espanya com Estat no és res més que una actualització del franquisme hores d’ara pocs dubtes pot oferir. Nomes cal veure les institucions, el sistema i també els principals partits que provenen del mateix règim dictatorial i les mancances que dia si i dia també anem observant.

Un fet flagrant és el mirar cap un altre costat amb els crims contra la humanitat de la Dictadura de Franco i els seus protagonistes que mai han estat jutjats i al contrari han estat protegits de qualsevol intent judicial des de l’estranger contra ells deixant que torturadors, ministres, policies i altres personatges macabres puguin gaudir de la seva vida com si res hagués passat. Ara llegim que l’exministre Martin Villa ha estat citat a declarar per crims contra la humanitat i assassinats comesos en el context de les protestes obreres del 76 a les comarques valencianes, concretament la mort de Teofilo del Valle a la vaga del calçat. Martin Villa era aleshores Ministre, de fet és un precedent, i al mateix temps una anecdota. Aquest personatge sinistre tant Gonzalez, com Aznar, com Zapatero i com Rajoy el van defensar davant la jutgesa argentina que portava aquests casos i lloaven el seu paper a la transició.

Cal recordar que el 2014 la jutgesa argentina Servini ja va dictar un ordre de internacional de detenció contra ell i 19 persones més per crims comesos durant la Dictadura franquista, i que gràcies a l’Estat espanyol mai s’ha arribat fins al final per la seva protecció sense fissures. Una vergonya de grans proporcions, es com si un general de Hitler estigués protegit dins a Alemanya com si tal cosa, segur que ho trobariem un escándol, en canvi a Espanya passa i continuarà passant per humiliació de les víctimes i les seves famílies que veuen en la impunitat la seva condemna apart de ser víctimes no reconegudes.

Era clar que quan la transició és pilotada pels mateixos que ostentaven el poder no en podia sortir res de bo i en aquest cas ho veiem amb cruesa. No hi ha justícia i molt mens democràcia, aquesta mai és pot denominar així quan personatges com aquests podran morir de causes naturals sense cap condemna per les seves atrocitats i amb una societat acostumada encara a dia d’avui a vigilar el que i com és diu de l’època del terror que d’una manera o altra segueix ben viva.

Un exemple clar.

En qualsevol democràcia normal, Pedro Sanchez seria un cadaver polític, la seva sortida crec seria molt clara i les decisions dels partits que li donen suport tambér serien prou clares. De totes maneres parlem d’Espanya.

Veient ahir la compareixença demanant perdó amb cara de pena, evidentment no n’hi ha prou. Estem parlant que les seves persones de màxima confiança, números dos en el seu Govern com son Abalos i ara Cerdan tenen un informe detallat de pagaments a canvi d’adjudicació d’obres de les UCO i que encara que la pressumpció d’innocència s’ha de mantenir, sembla que els indicis son prou clars i ja han provocat la seva dimissió en un fangar de corrupció cada cop més insostenible.

De fet el president espanyol, si diu que no en sabia res, costa de creure i demostraria el seu poc control de Govern i evidentment si ho sabia seria un còmplice d’aquests nous casos d’un partit historicament tacat amb molts casos de corrupció i que res te a envejar respecte als Populars. Per tant amb el perdó no fariem res, en un país normal hi hauria una dimissió i convocatòria electoral o com a mínim una moció de confiança per veure els seus suports a la cambra i actuar posteriorment en consecuència. Res d’això passarà en un sistema hereu d’una Dictadura ben viva i unes estructures, en aquests cas els partits com son Populars i Socialistes hereus d’aquest sistema i que no han evolucionat democraticament parlant.

De fet això deixa encara més en ridícul els seus suports de Govern com el dels teorics partits independentistes un, els repúblicans donant cobertura al poli bo per damunt del poli dolent i amb un suport cec a canvi de fum que han hagut de vendre per enganyar la societat catalana i seguir en el joc autonòmic per simples interessos de partit i personals. Pel que fa Junts en podríem dir el mateix, el seu cobrament per avançat ha estat zero i la burla des del PSOE constant per un suport a un dels partits de la repressió en forma de 155 que un cop més ha demostrat la seva corrupció com historicament és va repetint, i no sembla sigui suficient també per demanar disculpes a la societat catalana i marxar definitivament per vergonya aliena.

En Sanchez, l’home que ha sobreviscut a mil batalles amb el seus trucs d’enganys constants sembla aquest cop no li serviran de res i aquesta parodia haurà acabat i amb ella una vergonya infinita per Esquerra i Junts i la seva acceptació dels incompliments un rere l’altre.

Un cadaver polític.

Ahir es va aplicar l’ammnistia per gairebé 40 ex alts càrrecs del Govern i per altra banda al Senat tomben una reforma per normalitzar el català a la cambra amb un discurs catalanofob sense mesura.

Dos exemples ben clars. Oriol Junqueras ha celebrat la notícia de l’amnistia dient que és una gran notícia per tots els companys processats pel Jutjat número 13 on va començar la persecució a primers del 2017 Diu que la llibertat ha costat de recuperar i és fa justícia després de vuit anys de patiment donant les gràcies per resistir tants anys el cost emocional, familiar, econòmic i de temps robat, acabant amb vosaltres fins al final. Per altra banda al Senat han votat en contra un cop més de la utilització del català amb un discurs del secretari general del PP a Madrid que ha fet marxar als partits independentistes de la cambra per un discurs amb frases com “No acceptarem lliçons dels qui volen fer oficials les seves llengües mentre invisibilitzen i persegueixen el castellà a les seves comunitat autonomies” o “Ara hi ha famílies a qui se les aïlla per parlar castellà a l’escola”.

Cal tenir molta barra com Oriol Junqueras entre d’altres per donar les gràcies pel patiment sofert, quan una bona part de la responsabilitat és precisament seva. La seva renúncia a la independència i l’acceptació del 155, l’entrega a la justícia espanyola com si fos culpable d’alguna cosa i es vulgués fer perdonar no es compatible amb aquesta alegria i dir companys a aquells que preisament van pagar les seves errades entre d’altres i les seves renúncies com altres. Parlar de cost emocional i familiar quan tú i el Govern que en formaves part ets una bona part del culpable d’aquest cost te un nom i es diu cinisme i hipocresia.

Al Senat hem vist un nou capítol d’aquesta hipocresia dels teòrics partits independentistes fent el numeret i fent-se els ofesos a la cambra per les paraules d’aquest miserable, i a la propera sessió tornaran a estar allà com si tal cosa col·laborant amb aquesta farsa com si res. Si fos tant greu ho tindrien molt fàcil abandonar i retirar els seus diputats de Madrid i llavors serien creïbles, cosa que tots sabem no faran, per tant la seva credibilitat és nul·la i la seva hipocresia màxima en aquest joc autonòmic i de poder que no pensen abandonar sigui en català o en castellà, ni tant sols en discursos feixistes com el que deia.

Mentida sobre mentida.

Ahir el President de Catalunya anunciava a bombo i plateret de bracet dels seus companys d’AENA l’ampliació de l’Aeroport incomplint els acords amb el seus socis de legislatura que han quedat amb un pam de nas.

El President ho nega i justifica que ERC va demanar respectar la diversitat i els Comuns, res i per tant no incompleix res. Va anunciar un acord amb el Ministeri de Transports i AENA per aquests 500 metres que la pista creixerà afectant una petita part del dos entorns naturals que seran compensats amb altres zones. Parla que la darrera decisió ha estat del Govern català, això si plenament dacord amb AENA i el Ministeri. Foment ja ha estimat la solució com a bona i que ens portarà 5 mil milions de benefici i 45 mil llocs de treball.

El cert, més enllà de l’anàlisi tècnica del projecte, és que el Govern ha actuat i ha burlat els seus dos socis com ha volgut demostrant que l’etiqueta d’esquerra, és simplement això una etiqueta. De fet Erc i els Comuns van fer possible la seva formació de Govern i recentment el pressupost, a canvi d’uns compromisos que passaven entre altres coses per l’oposició dels dos a l’ampliació de l’aeroport i la defensa de criteris medioambientals que han quedat en res, però que com a bones crosses socialistes seguiran amb el seu suport com objectiu de destí d’aquestes formacions. Una burla que dona idea de que s’han convertit aquestes formacions i de quin es el seu objectiu miserable com a partits.

Crec que lligar política i democràcia no seria aquest camí. Els acords entenc que s’han de complir i més si en depèn teoricament un Govern en minoria. Apart dir que no incompleix res quan és una certesa que ho fa del tot sembla un escarni en tota regla. No em posaré si era la millor solució, segons els experts alguns ho defensen altres no, però s’hauria d’explicar que la sintònia amb el Ministeri i AENA es deu perquè estan governades pel mateix partit i els mateixos interessos. Respecte la darrera paraula, també es per aquest acord previ, no perquè el Govern català tingui el vot decisori en el tema, aquest està als despatxos d’AENA, de fet aquesta era la reivindicació important, el poder decisori en aquesta infraestructura que més enllà d’ampliacions permitia un gestió autonoma sense topalls, ara la gestió segueix sent des de Madrid i evidentment amb Barajas al capdavant i la resta com a satel·lits per sempre més.

Decidir aquesta era la qüestió i això ja fa temps que s’ha convertit en una quimera més com molts altres poders que mai seran nostres en una Espanya radial i autonòmica. Per cert els nostres partits també ho saben.

Per decret.

Un sistema corrupte com Espanya, hereu d’un règim que va pilotar el canvi d’imatge que no de formes ens porta a situacions esperpèntiques com les que descriu José Antich i que donen idea de la corrupció instal·lada a Madrid i les seves institucions. Dos partits sense diferències i una sèrie d’altres formacions que amb el seu suport o col·laboració ajuden a mantenir el sistema, malauradament Esquerra i Junts entre elles. Un suport del Govern socialista al Fiscal General imputat és un escàndol. La paraula dimissió no existeix i la barreja de poders i la nul·la consideració democràtica i ètica del Govern és un fet.

Quan per higiene democràtica només es pot dimitir

José Antich

La decisió de jutge del Tribunal Suprem, Ángel Hurtado, acusant i formalitzant la imputació del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, el primer anunci d’aquest que no contempla dimitir i, finalment, el posterior del govern espanyol que pensa mantenir-lo al càrrec suposa, a la pràctica, posar cap per avall l’Estat. Que defensi la seva innocència té tota la lògica del món, ja que la presumpció de la mateixa li correspon com a qualsevol ciutadà. Però el càrrec que ocupa és un dels vèrtexs de l’estat de dret i la seva decisió no pot ser cap altra que la pròpia d’un país democràtic i, en conseqüència, la seva dimissió és obligada per preservar les institucions.

Si no ho fes, com sembla que és el cas, el govern espanyol ni pot ni ha de protegir-lo, encara que defensi la seva innocència. Sens dubte no es pot contemplar en un país democràtic que un govern faci pinya amb el seu fiscal processat i el mantingui al càrrec. La imatge que el govern espanyol arrossega les institucions pel fang per protegir un amic és de molt difícil digestió per a un ciutadà mitjà. Hauria de ser-ho per a les associacions de fiscals, les de la judicatura i el conjunt de formacions polítiques. També les de l’esquerra, començant per Sumar, la formació de Yolanda Díaz, que està al govern espanyol amb diversos ministeris, però també per a Esquerra Republicana, Podemos o Bildu.

Però la situació també incumbeix Junts per Catalunya i el PNB, ja que cometrien un error si pensen que això és una batalla entre el PSOE i el PP. És possible que també ho sigui, però per sobre de tot això està el fet de quedar encasellat entre els que defensen l’estat de dret o que això acabi sent el Far West i prevalgui la llei del més fort. El cas que involucra el fiscal general pot ser vist per alguns com un tema menor, al costat dels innombrables casos de corrupció als quals assistim des de fa mesos i l’actuació de les clavegueres de l’Estat, tant durant el govern espanyol del PP com ara amb governs del PSOE. Els noms de Leire Díez, la fontanera en cap del PSOE que recentment va renunciar a la militància socialista, els empresaris Javier Pérez Dolset i Víctor de Aldama o l’advocat Alejandro Hamlyn, han suplert els del comissari Villarejo, els càrrecs del ministeri de l’Interior amb Jorge Fernández o María Dolores de Cospedal.

Doncs bé, el jutge Ángel Hurtado afirma que el fiscal general de l’Estat s’ha d’asseure al banc dels acusats per revelació de secrets d’Alberto González Amador, la parella d’Isabel Díaz Ayuso. Diu així el jutge: “Cal presumir que el fiscal general de l’Estat va facilitar [el correu] a un mitjà [de comunicació] perquè li donés publicitat, conscients ambdós que revelaria el seu confidencial contingut”. I la clau és a la pàgina 29 de la interlocutòria, en la qual es reprodueix un missatge de WhatsApp de l’anterior líder del Partit Socialista de Madrid, Juan Lobato, a les 8:51 del dia 13 de març de 2024: “A veure un tema. Em truca Santos [Cerdán]. Pedro [Sánchez] demanarà ara a Feijóo que dimiteixi Ayuso. I que ho demanem nosaltres també”.

En cas de confirmar-se els fets, podria ser condemnat fins a una pena màxima de quatre anys de presó. Als primers paràgrafs de la interlocutòria, el jutge assenyala directament la Moncloa en apuntar que “el fiscal García Ortiz va actuar arran de les indicacions rebudes de la presidència del govern espanyol”. Una raó més perquè el fiscal general sigui destituït i no sembli que realment hi ha un companyonatge entre el govern espanyol i el fiscal general de l’Estat per atacar indiscriminadament un adversari polític.

La CUP estrena un nou logo i diuen un canvi amb un partit que projecti un partit més madru i consolidat.

Es marquen com objectiu principal entrar a Lleida i Tarragona en les properes municipals. Diuen han culminat el Procés de Garbí i s’han reorganitzat desprès de les patacades electorals constants, diuen que son l’esquerra de debó enfront alternatives domesticades.

Crec, que evidentment és legitim canviar d’imatge i prendre nous rumbs quan el que has portat et porta a un pou sense fons. De totes maneres canviar un logo no farà oblidara a l’electorat la prova del cotó d’aquests darrers 15 anys. Malauradament pels partits ara l’elector te proves del vertader historial dels partits i sobretot dels independentistes en una situació de la veritat i historica que tots sabem com va acabar. De fet si parlessim d’un jugador en un partit de futbol crec que va anar de més a menys fins a gairebé passar desapercebut per les seves propies contradiccions i projectes de país, cal dir minoritaris com demostren els vots i que sempre van passar per davant de l’objectiu real de la independència. No van saber ser aquella baula de l’independentisme vigilant i correctora. Mai es van aplicar des de dins els organs de poder, sempre des de fora i molts cops amb pals a les rodes poc comprensibles i de caràcter ideològic.

Van perdre molta credibilitat per exemple amb aquell famós empat en una assemblea que ningú es pot creure i que deixa aquest assemblearisme en una simple cortina de fum. En els darrers anys vam veure la tornada del suposat exili d’Anna Gabriel que va semblar més una operació de marketing que altra cosa i una tornada demanant perdó davant el jutge i deixant aquesta façana de lluita i resistència en un no res.

Tenien una oportunitat per ser diferents dels partits adherits a l’autonomisme des de sempre i no ho van saber fer. Ara, els resultats de l’electorat decebut han donat aquesta baixada de vots i passar a una irrellevancia com ara i amb una Aliança Catalana que els esta menjant el seu terreny com alternativa dels suposats partits d’ordre.

En definitiva una part de l’independentisme que també va decebre com la resta i que en el moment de la veritat també va ensenyar les seves vergonyes. Tant de bo els serveixi com a reflexió per un futur, però caldria un bon canvi i una nova manera de fer que recuperi una mica de la credibilitat perduda.

Avui és celebra a Barcelona la Conferència de Presidents autonòmics amb la darrera polèmica sobre les declaracions d’Ayuso sobre parlar en català a la mateixa i la petició de seny del President català.

El secretari general de Junts, Jordi Turull ens ofereix unes declaracions sobre el tema i considera una errada la celebració a Barcelona acusant Illa de desnacionalitzar Catalunya, en la línia persistent del seu Govern d’aigualir la nació i fer-se perdonar per Espanya. Respecte els Populars els acusa d’actitud colonitzadora i els diu que no cal que vinguin. Acusa al President català d’actuar com a majordom del PSOE i no marcar cap perfil propi davant els greuges que patim. Defensa negociar amb l’Estat de forma bilateral i no a la conferència de Presidents on hi ha batalles que Catalunya no hi ha de ser.

Realment l’actitud de Junts i en aquest cas Jordi Turull és d’un cinisme d’alta dosi. La Conferència autonòmica a Barcelona és una consecuència normal de ser una autonòmia. Si el 2017 haguessin culminat el procès com Estat independent evidentment no hi seria. Renunciant a la mateixa, no se que esperaven. El President Illa representa el PSOE a Catalunya i per tant el seu objectiu mai dissimulat és aigualir la nació, també seria normal i parlant de fer-se perdonar. Entregar-se en el judici de la vergonya davant Marchena com si fossin delincuents i demanant clemencia, això si que seria fer-se perdonar per Espanya. Presentar-se a unes eleccions organitzades pel 155 com si tal cosa també aniria en aquesta línia, i participar a la vida política espanyola a Madrid i arreu de bracet del repressor o negociant contrapartides que com hem vist simplement son fum com el català a Europa, el traspàs d’inmigració per posar dos exemples tambè seria fer-se perdonar.

Reblant el clau demanar un tracte i negociació bilateral i renegar de la Conferència conjunta, sap que això nomes passarà quan siguem un Estat en igualtat de condicions, per cert el que van renunciar ara ja fa prop de 8 anys, mentrestant som una comunitat més i per tant amb negociació conjunta amb la resta com seria el normal. Allò de no es pot repicar i anar a la processó com diu la dita. No es pot pretendre renunciar a ser un Estat, ser una comunitat autonoma i demanar tracte d’Estat. Prou d’enganyar a la societat catalana que no s’ho mereix.

La colonització és una conseqüència dels nostres actes, no podiem esperar res més.

Respecte el partit de pilota basca oficial de la Lliga de Nacions d’aquest esport entre Euskadi i Espanya que es va jugar per primer cop i ha aixecat molta polseguera i titulars esperpèntics a la premsa de la caverna.

El partit femeni en aquest cas va acabar amb victòria espanyola i en titulars com el diari Marca és pot llegir “Se consuma el bochorno Euskadi compite contra España y pierde”. També destaca l’ambient tranquil de la graderia i l’absència de falta de respecte en el mateix. De fet des de les Espanyes molts han posat el crit al cel per aquest partit i aquesta oficialitat que diuen s’ha de combatre com sigui, fins hi tot es parlava de trucades amenaçants a la parella espanyola per part de la Federació Basca com a rumor, cal dir que la parella espanyola també eren basques.

Crec que no han entès res, pel titular sembla que la oficialitat nomes era per guanyar ignorant que l’esport es juga i es pot perdre o guanyar. En aquest cas no volen dir que un esport com indica el seu nom d’origen basc i on els participants per Espanya també ho son evidentment te tota la lògica de que la Federació basca demani la oficialitat. Les federacions son entitats privades i per tant no son els Estat que ho demanen i en tenen tot el dret. De fet quan la Federació de patinatge un esport majoritariament instal·lat a Catalunya va aconseguir la oficialitat a Fresno i va disputar el Mundial B, nomes les pressions espanyoles i les seves influencies i males arts van fer anar enrere amb la decisió i tornar a veure pràcticament els mateixos jugadors sota un altra bandera. De fet sempre defensen com argument davant les peticions que diuen ells separatistes que no es pot barrejar política i esport, sobren els comentaris.

Hi ha exemples de nacions sense Estat que competeixen oficialment i per tant el seu argument d’haver de ser un Estat no te cap sentit i menys encara quan esports com la pilota basca son pràcticament exclusius d’una zona concreta i no te cap sentit que territoris on no saben ni de que tracta aquest esport el comparteixen per una bandera.

Una obsessió malaltissa per no donar cap espai visible a nacions que saben son diferents de l’Estat al que per imposició pertanyen i sobretot amb estats que no reconeixen el dret a l’autodeterminació ni la llibertat dels pobles.

La llibertat de l’esport.

Aquesta setmana vam viure un episodi amb crits d’independència al Palau de la Música per l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les lletres catalanes. Curiosament la imatge va ser l’actual President i espanyolista reconegut Salvador Illa aguantant en la seva cadira i això ens porta a moltes derivades.

Que l’independentisme segueix viu en tots els independentistes és una realitat que no es pot esborrar, per molt que la normalitat catalana per Pedro Sanchez o Illa intenti donar el missatge de passat al parlar del tema amb una Catalunya normalitzada, com si voler la independència no ho fos de normal. De fet Laia Estrada de la CUP el va interrogar en sessió parlamentària sobre si l’havien agradat els cantics, una pregunta cal dir curiosa o sobrera, ja que ha demostrat i confirmat el seu tarannà espanyolista que l’ha permès manifestar-se al costat de l’ultradreta desprès de l’1 O i tampoc calia dir que el PSC catalanista tampoc és el que hi ha ara una sucursal del PSOE pura i dura. El que ja no és tant de rebut en la resposta del President, és que diu que respecta la idea d’independència amb tot el dret a defensar-la políticament. Evidentment sap que no és cert, tal com hem vist amb el procés, es pot defensar com una cosa folclorica però no es pot convertir en fets com la resta d’idees polítiques, o sigui un parany democràtic en tota regla.

Aquesta és la idea democràtica de l’espanyolisme democràtic del qual forma part Illa, una imposició passada pel sedàs de la normalització i una idea contraria que es pot presentar però mai executar sota amenaça policial i judicial sense cap frontera i passant per les clavegueres de l’Estat sense fre.

Així donç, la tàctica del PSC ja la sabem i fa la seva feina per espanyolitzar Catalunya al màxim. El que s’haurien de preocupar tant la CUP com els altres 2 partits, és que en pensen ells sobre els crits d’independència. Fins abans del 2017 tot eren intencions posteriorment ja sabem que han fet i que no estaven disposats a fer, per tant donar lliçons d’independència potser no seria la millor idea. De fet la reflexió seria que els principals culpables de la situació on estem son ells i encara no han après la lliçò de la unitat per arribar l’objectiu per damunt de tot i de les seves quotes de poder autonòmiques.

Per tant la defensa de les idees ha d’anar acompanyada dels fets, sinó seria un engany i amb això tots tenen la seva quota de responsabilitat.

Ahir escoltavem Miguel Angel Rodríguez, número 2 de Ayuso comparant l’amnistia amb l’esclavitud i la pederàstia dient que ara sabia que eren constitucionals. Tota una bogeria que marca el nivell d’aquests personatges.

Efectivament, l’esborrany del TC sobre l’amnistia que en serà favorable ha portat a Rodríguez a fer aquestes comparacions miserables dient que el Govern espanyol pot fer tot el que la Constitució no prohibeixi afegint que l’esclavitud, l’ablació i la poligàmia son constitucionals ja que no estan prohibides a la Constitució, més tard s’ha preguntat per la pederàstia ja en el seu deliri màxim. El seu líder de partit diu que no és pot donar llum verda a una llei que no és moral, ètica ni legal encara que sigui constitucional. Afegint que regalar impunitat a canvi de poder és corrupció i carregar-se la igualtat dels ciutadans davant la llei també ho és.

Tota una paranoia que marca el nivell polític espanyol i un sistema tant allunyat de la democràcia més elemental. Rodriguez es deu creure que fa molta gracia blanquejant paraules com ablació, esclavitud o pederàstia i a més comparant amb una llei que li pot agradar més o menys però ha passat per tots els filtres i aprovacions necessàries en les institucions permanents. Suposo que aquest gestió i conducte democràtic el confon. Si nomes vol el que li agrada això te un altre nom i es Dictadura que deu ser el seu sistema preferit. De totes maneres te la curiositat de que una llei que ha servit bàsicament per amnistiar uns autèntics delinquents com la policia que va usar la violència desproporcionada contra la gent indefensa, susposo aquests catalogats com herois per aquest personatge.

Alhora veiem com el president Popular es queixa de regalar impunitat a canvi de poder, crec que te mala memòria i amb la quantitat de casos interns del seu partit i la gestió del mateix quan ha governat no considero que hauria d’obrir la boca, pel poder han pactat amb tothom i han modulat els discursos com els hi ha convingut, exactament igual que ara i respecte la igualtat de ciutadans crec que ho tenen mal entès. La setmana passada ignoraven més de 10 milions de ciutadans que volien ser com els altres i posar la seva llengua al mateix nivell a Europa que la que gaudeix el castellà, i si mirem la llei, ja veiem com s’aplica amb uns i també a uns altres.

Com deia, una bogeria de comparacions.

La ponència del Constitucional tal com es preveu avalarà la llei d’amnistia, però deixarà a banda el tema de la malversació. Per tant persones com el President Puigdemont no entraran en aquesta llei i de moment hauran de seguir a l’exili si no volen ser detinguts.

Els casos de Puigdemont, Junqueras i Turull seguiran igual amb la seva malversació i no entraran a la llei d’amnistia per molt ratificada que sigui la seva constitucionalitat i amb l’argument que van obtenir un benefici personal. Un text de més de 200 pàgines que no en farà cap menció. Així donç el recurs popular que ja no ho impugnava. La sentència definitiva és preveu el 26 de juny.

Aquesta comèdia constata que la llei d’amnistia pactada i venuda com la vuitena meravella per part d’Esquerra és un nyap de grans proporcions, que ha servit per amnistiar els agents que van ser uns salvatges amb violència extrema el dia 1 d’octubre i que ha deixat els principals caps del procès fora d’ella amb una excusa esperpèntica com una malversació que evidentment no és veu per enlloc i nomes existeix en ments malaltes dels jutges espanyols afamats de venjança.

Pel que fa al President Puidemont, s’ha de reconèixer que desprès d’incomplir amb les lleis del Parlament i no anar endavant amb la independència, va triar l’exili que hauria d’haver estat amb tot el Govern en ple per seguir el procès, però que al no ser així vam comprovar que la unitat per la independència i el compromís del Govern era una mentida, i nomes comptava la salvació personal d’un objectiu del que mai van voler arribar al final. Les posteriors victòries judicials van assenyalar el règim espanyol i van ser l’únic oasi de victòries davant tanta submissió a Catalunya. Un cop passat el temps hem vist com Toni Comin no pot ser europarlamentari com si ho van ser la passada legislatura, com la famosa taula a Suïssa amb un mediador no serveix per res, ja que els incompliments son flagrants, i com els partits en terres catalanes pactaves amb els repressors a canvi de res com hem vist repetidament.

Davant això i mès enllà de la vinguda express del President a Barcelona i la seva nova fugida, la llei d’amnistia tampoc serà el seu paraigues de tornada i ara cada cop te menys sentit el seu exili, apart de les seves conseqüències personals. La credibilitat ha minvat i si seguim així pot acabar en l’oblit.

Cap canvi.