Soc dels que penso que des de la Generalitat catalana no resoldrem el problema de l’1 d’Octubre. Tant per la repressió exercida per l’Estat com per la poca predisposició dels nostres representants autonomistes. Per tant potser cal relativitzar els futurs resultats, però Jordi Barbeta en fa un petit analisi crec que encertat de la situació i de les possibles conseqüències.
De totes maneres la batalla estarà en un terreny de joc neutral que evidentment no pot ser ara Catalunya.

Sense president, sense Govern i amb eleccions repetides in aeternum)

Jordi Barbeta

He tingut un malson. Que les eleccions catalanes del 14 de febrer tenien un resultat que feia impossible articular una majoria de Govern, perquè els independentistes no sumaven majoria i els espanyolistes, tampoc. Que només els comuns podien decantar i quan es decantaven per una banda o per un altre el trencaclosques saltava pels aires. Això abocava a unes noves eleccions i com que el resultat seguia sent el mateix n’anàvem a unes altres i a unes altres, tot això amb un govern en funcions, sense president, amb un vicepresident en funcions de president que no pot manar la meitat dels consellers, que continuaven fent-se la guitza immersos com estaven en una permanent campanya electoral. M’he despertat sobresaltat i a sobre a l’emissora que em fa de despertador sonava una cançó de l’Elton John amb una tornada brutal…And I think it’s gonna be a long, long time… Em llevo, em rento les dents, em faig un cafè, començo a pensar si el somni pot ser premonitori, observo com va tot i encara m’angoixo més.

Començant pel més irrellevant, és obvi que Laura Borràs té més ganxo electoral i que Damià Calvet aporta major experiència de Govern en un moment que es reclama governança, però la decisió de qui serà el segon candidat de Junts per Catalunya i aspirant a president de la Generalitat dependrà del fet que el 23 % d’exmilitants del PDeCAT que s’han passat al partit de Puigdemont —la desbandada no ha estat tan desbandada— actuï en bloc de forma organitzada. Al capdavall han de votar unes 5.000 persones i els postconvergents en són unes 2.500… però això no és el més important.

El CIS, el Centre d’Investigacions Sociològiques, que és un organisme de l’Estat, ha publicat un simulacre d’enquesta per anunciar la mort política irreversible de Carles Puigdemont. La mateixa setmana, el diari espanyol de referència ha publicat el seu editorial més histèric abundant en la mateixa idea amb un èmfasi més propi de l’himne d’infanteria. Els rivals independentistes de Puigdemont i l’aparell mediàtic patrocinat han contribuït com han pogut a presentar com una “renúncia”, és a dir com un harakiri, la voluntat expressada pel president exiliat no de desaparèixer sinó al contrari, de “liderar” la candidatura de Junts per Catalunya. Tothom té clar, per bé o per mal, que la política catalana i espanyola depèn en bona part del fet que Puigdemont continuï o deixi de ser la principal referència política legitimada pels vots dels catalans i en aquest aspecte la consigna a Madrid i en bona part també a Barcelona, a Tarragona i a Lleida és evitar-ho com sigui. A Girona costa més.
Tothom té clar que, per bé o per mal, la política catalana i espanyola depèn en bona part de que Puigdemont continuï o deixi de ser la principal referència política legitimada pels vots dels catalans.

El 130è president de la Generalitat, havent de fer front a una persecució sistemàtica, ha demostrat una capacitat de supervivència política que ha superat totes les expectatives, però ara té tots els fronts oberts, amb una convergència d’interessos comuns contra ell, i el que és pitjor, una pandèmia que, com ell mateix ha vingut a reconèixer tàcitament, fa impossible governar el país des de l’exili.

Fins ara l’exili era un plus, perquè en la batalla contra la repressió de l’Estat espanyol, només Puigdemont s’ha apuntat les victòries independentistes. Ha representat el símbol de la dignitat i la resistència davant la repressió, però ara és obvi que la gent prioritza la resistència a la Covid-19 i a les seves conseqüències socials, econòmiques i fins i tot psicològiques. El baròmetre del CEO avisa que la salut és el que més importa a la majoria dels catalans, mentre que el conflicte entre Catalunya i Espanya només preocupa al 10 % dels catalans i és un assumpte secundari pels votants de JxCat i terciari pels d’ERC. Així que això altera tot el panorama polític.
Tenint en compte que el país, angoixat com està, atorga al Govern independentista un suspens per sota de 4, els partits que componen la coalició no tindrien res a fer en unes eleccions a qualsevol país normal, però aquí tot és diferent perquè, segons l’opinió dels catalans, si uns són dolents, els altres són encara pitjors, la qual cosa ens dibuixa escenaris impossibles o ingovernables que es poden allargar en el temps.
Els socialistes no podran col•locar un independentista a la presidència de la Generalitat, però aspiren a que els independentistes els donin suport a ells, com quan Maragall, Montilla o ara Sánchez amb ERC i Bildu.

No hi ha cap enquesta que no prevegi la irrupció de l’extrema dreta de Vox al Parlament de Catalunya, la qual cosa fa impossible la coalició del 155. La política fa estranys companys de llit, que deia Fraga Iribarne, però encara em queda algun gram d’ingenuïtat per considerar inimaginable un pacte polític del PSC amb PP, Ciutadans i Vox, que segurament encara necessitarien els Comuns. Tranquils, però, que no sumaran.

A l’altra banda la majoria independentista possible torna a ser aquesta coalició de JxCat i ERC, és a dir, gent malavinguda, que tornaria a necessitar el suport —que no ha tingut aquesta legislatura— de la CUP, organització política fins ara especialitzada en la desestabilització dels governs independentistes.

Ja hem vist aquests dies que un govern sense president, amb un vicepresident en funcions de president que no pot manar la meitat dels consellers, és una fórmula que no funciona. Tanmateix hauríem de començar a témer que potser això va per llarg i potser se’ns fa etern, perquè anant tot bé no hi haurà nou govern fins la primavera i si no va tot bé i els de la CUP juguen novament a rebentar com han fet sempre, potser s’han de repetir les eleccions i Catalunya continua sense govern i sense president fins no se sap quan.

Certament hi ha un tercer escenari difícil però que aritmèticament les enquestes no el presenten com a impossible, com és el tripartit d’ERC amb PSC i Comuns. Costa d’imaginar que el PSOE es pugui permetre que els socialistes catalans col•loquin un independentista a la presidència de la Generalitat. No cal dir com es posarien Felipe González i els seus palmeros, perquè no hi hauria prou amb l’abstenció, el PSC hauria de votar afirmativament la investidura de Pere Aragonés i això només ho podria fer a canvi que el nou líder d’ERC fes una declaració solemne de renunciar a la independència i ERC garantís suport incondicional a Pedro Sánchez.

Amb tot, m’assegura gent socialista de pedra picada que mai el PSC farà president a un independentista, però que tampoc els socialistes rebutjaran que els donin suport els independentistes a ells, com van fer quan Maragall i quan Montilla i com ho posa de manifest Pedro Sánchez amb ERC i amb Bildu. I avisen que enlloc està escrit que el PSC no pugui tornar a ser la llista més votada. De fet, si ho va ser l’Arrimadas per què no l’Iceta? Tal com va tot…

Escoltant ahir a Pere Aragonés omplint-se la boca dels 2300 milions que comportarà a Catalunya l’acord pels pressupostos espanyols em va venir el cap aquella simpàtica pel·licula del dia de la marmota on l’actor Bill Murray revivia cada dia el mateix dia.

Efectivament, el vicepresident ens deia la quantitat i afegia que per primer cop estaria per sobre de la mitjana que ens pertocava i que a més quedava blindada per una clausula que la feia inevitable. Actes així haurien de produir una onada d’exigència en la societat catalana reclamant un mínim nivell i seriositat en la nostra classe política. La mediocritat no te perquè estar unida al cinisme o a l’engany premeditat a la població i en aquest cas van agafats de la mà permanentment.

Nomes cal repassar la història des de la falsa transició amb tots els colors de Governs possibles aquí i allà per veure que mai, i quan dic mai, vol dir mai s’han complert les inversions previstes en els pressupostos per Catalunya. Per tant creure que ara ho faran seria absurd i cec, alhora que no estaran per sobre perquè ni tants sols s’hi han acostat de lluny al previst inicialment i el deute de tots aquests anys es desorbitat i sembla que oblidat pels nostres representants que imaginariament es conformarien amb un increment petit un any per saldar-lo, tot un desgavell. Pel que fa al blindatge, tornem a la història i comprovem que mai l’Estat sigui quin sigui el Govern ha fet cas a cap obligatorietat per llei que sigui, un exemple clar el podem veure a l’Estatut i la famosa addicional tercera on durant 7 anys estaven blindades unes inversions a Catalunya i cap any es van complir, repeteixo cap any. Per tant el blindatge sempre es foradat per l’Estat sense remei.

Arribats amb aquest punt, s’atreveix a dir que els millors pressupostos serien els de una Catalunya independent quan acaba de pactar falsedats precisament amb aquells que sempre lluitaran perquè això no passi, tot molt surrealista i per si fos poc amb el líder del mateix partit a la presó pel mateix Estat que sembla vols salvar amb l’argument del mentrestant.

Tot molt trist, per intentar a l’estil de la pel·licula que ja hem vist molts cops repetir el truc de màgia per esgarrapar vots, aquell peix al cove infinit que evidentment res te a veure amb l’independència d’aquest país i que ens condemna a tots.

Son els 2300 milions del dia de la marmota.

Esquerra anuncia a Madrid un preacord pels pressupostos de l’Estat amb el Govern del PSOE amb aquella vella excusa del mentrestant que cal gestionar abans no arribi el viatge a Itaca. Francament la vergonya aliena hauria de ser molt alta i fa gran aquella dita de cornut i pagar el beure.

Rufian ho ha revestit de millores per a la gent que es la seva preocupació principal i el màxim d’eines per la Generalitat. Diu que hi ha un mentrestant entre els teus fins i els somnis que cal gestionar i liderar i que això no els fa menys independentistes. Un acord amb moratòria de pagament fins el març del 2021 pels autònoms, la creació d’un comité bilateral per una reforma fiscal justa, una liquidació del deute existent de l’Estat des del 2005 amb beques i posar fi al control financer per part de l’Estat a la Generalitat de Catalunya, acabar amb el 155 de Montoro i gaudir de més eines per Catalunya. Per últim la rectificació del PSOE pel que fa a la prohibició dels desnonaments.

Tota una burla repetida a la societat que va votar el que va votar per una finalitat concreta, grandiosa segur que si, però no per la gestió del dia a dia i els problemes dels autònoms. Una finalitat votada a les nostres institucions amb majories parlamentàries repetides i en un referèndum sota les porres guanyat folgadament i posteriorment declarat al Parlament. Això era el seu fí, seguir fins al final. Desprès de 3 anys de repressió continuada veiem com desvirtuant completament l’original, segueixen els nostres representants a Madrid col·laborant del sistema, i no tant sols això col·laborant estretament amb els nostres botxins sense vergonya.

El de les 30 monedes de plata es un clar exemple del que s’han convertit, l’excusa del mentrestant etern no ès vàlida, ja que aquest no seria si haguessin arribat al final com era l’encàrrec, i donar suport al PSOE precisament validador i actor principal del 155 i la repressió amb aquest pressupost amb acords financers que tots sabem quan es tracta de Catalunya on van a parar alhora de fer-se realitat com el tema de les beques i sobretot donant valor a deixar que la Generalitat no tingui la tutela económica de l’Estat quan això no es un mèrit, tota la resta d’Autonomies ho tenen. No es pot donar valor extra al que hauria de ser una simple base normal. Fins aquí arriba la mesquinesa del moment i els nostres representants.

En definitiva una nova vergonya més, en aquest camí, on com dic la ciutadania hauria de valorar, exigir i poder revertir el proper febrer i no donar premi a uns partits que han perdut el nord, la dignitat i els bitllets per Itaca.

Per últim, un record per la gran Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista com es va definir ella mateixa. Una de les grans que tampoc podrà veure complert el seu somni.

La nostra llengua es un tema cabdal i alhora sensible, de fet crec que els nostres representants i partits tenen l’obligació de vetllar per la seva salut i defensa davant un Estat que com tots sabem la voldria enterrada i oblidada per sempre tal com demostren els fets dels darrers 300 anys sense distinció de qui governa a Madrid.

En teoria la població ha de fer la seva feina diaria, però ha de confiar que els nostres representants faran la feina que els pertoca, i llastimosament veiem com nomes es queda en paraules i fum, quan en realitat ni això son capaços de defensar.

Ho dic arrel recentment de l’us per l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau en el seu Instagram amb el castellà com a referent i l’excusa d’arribar al màxim de gent i que si li pregunten en català es passa a aquesta llengua de forma natural “nem fent” va dir. Apart s’ha queixat de la polèmica servida i el rotllo fiscalitzador de la llengua. El mateix podriem dir quan al Congreso a Madrid recentment el representant de la CUP va ser renyat per utilitzar el català i vam veure com el següent dia tots els nostres partits utilitzaven el castellà amb tota normalitat i com si res hagués passat.

El tema Colau defineix molt bé la mentalitat del personatge on una llengua es superior a l’altra en el seu imaginari i per tant la seva normalitat es aquesta, evidentment si ho fes amb el català ja no entraria dins els seus paràmetres de total normalitat, i suposo que es conscient que amb la seva actitud està col·laborant activament amb l’imaginari venut des de l’Estat com el català com a llengua de segona posada simplement en les llars i gairebé com una anomalia que s’ha de combatre. Els nostres representants tenen una gran responsabilitat en el tema i donar-hi total normalitat al seu us es la principal, es demencial dir que ho vol per arribar a més gent, suposo que si ho fes amb anglès ja no ho trobaria igual, de fet es delata amb el nem fent quan contesta en català a preguntes en aquesta llengua com gairebé un favor i un esforç a valorar denigrant.

Pel que fa al cas a Madrid, es una prova més de la inutilitat dels seus càrrecs i una representació inútil que nomes aporta casos de submissió absoluta com aquesta en tots els partits presents que evidentment han acceptat ja el sistema per ser-hi presents i aquest no inclou el respecte a la llengua catalana.

En definitiva, un menyspreu a la llengua que ni els nostres son capaços de defensar i prendre seriosament validant la submissió lingüística i el complex d’inferioritat que explica moltes coses.

Les properes eleccions del Febrer poc a poc es van apropant i hauriem de ser conscients que hi ha el caldo de cultiu perquè el PSOE-PSC pugui sortir guanyador i forci un nou tripartit que deixi els mandats de l’1 d’octubre i el procés cap a la independència en una via morta per molts anys.

Ho veiem a les enquestes interessades del CIS i sobretot amb els apropaments a Madrid i aquí d’Esquerra i el socialisme. De fet un cop hem constatat que els primers han deixat enrera els mandats que abans esmentava i busquen posicionar-se amb l’excusa del diàleg a Madrid sense vergonya, els interessos del dos son comuns, si més no de les seves cúpules de poder, deixar aillat i derrotat l’últim escull que l’Estat no ha pogut doblegar a la seva voluntat, parlo del President Puigdemont, on tots els intents d’extradició han fracassat i on ara via esborrar la immunitat com europarlamentari per un lloc i amb la derrota electoral a Catalunya en un partit ple de confusió com ara, donant el lloc capdavanter a l’independentisme a la formació repúblicana ben domesticada i passant full ràpidament a uns 10 anys de malson per les clavegueres de l’Estat amb Catalunya.

Es una jugada perfecte per ells i on l’independentisme amb la seva pessima gestió al capdavant i les picabaralles constants entre els socis de Govern, conjuntament amb una submissió general davant la repressió espanyola sense fre, no fa res més que deixar la ciutadania orfe de vot i desmotivada. Per l’altre costat la desintegració de Ciudadanos en aquesta legislatura propera donarà alguns dels seus escons a Populars i també a l’entrada de VOX al Parlament, però crec que una bona part aniran a parar a la xarxa socialista amb la consecuent pujada d’aquest grup, amanit amb l’art oratoria de Miquel Iceta, un vividor de la política però amb habilitat verbal per aprofitar aquesta situació i des del seu cinisme immens plantejar la possible sortida dels presos polítics amb propostes al seu partit a Madrid, el mateix i així facilitar aquest tripartit tres sense remei.

Una situació perillosa que si ho ajuntem amb les dificultats de manifestació en època pandèmia pot suposar una estocada que deixi una veritable majoria independentista a la societat catalana en un no res, els exiliats en fals i amb irrellevància i un President mediocre del Règim del 78 al capdavant amb una Esquerra engolida pel poder, el poder autonòmic esclar.

Crec que son elements a tenir en compte i un perill sense fre que els nostres partits sembla volen accelerar amb els seus gests i fets.

La que s’anomena Llei Celaa que substitueix la Llei Wert d’Educació ens porta un exemple del fum que llastimosament ens venen els nostres partits, i ara amb la nostra llengua com a protagonista i la vergonya de la seva presència a Madrid com a rerefons.

Una nova versió del peix al cove i autoengany de consum propi. La nova llei considerava el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament, i finalment aquesta frase ha sortit del text amb la medalla reclamada d’Esquerra que diu que això blinda l’immersió lingüística, i amb la discrepància de Junts i la CUP que creuen que no.

De fet i d’entrada si fos tant clar i suposant que els nostres diputats a Madrid tenen la utilitat de defensar Catalunya i encara més amb qüestions tant cabdals com la nostra llengua, tots haurien de felicitar-se, i ja veiem que no es així. Per altra banda el text indeterminat que ha quedat es veritablement interpretatiu i ja sabem com el Govern espanyol ho farà, ni més ni menys que com ho ha fet sempre sigui del color que sigui. Una falsa polèmica que ha servit per veure com bramava la caverna de l’ultra dreta que voldria el decret de prohibició per sempre de parlar en català estil Decret de Nova Planta que per desgracia d’ells i amb tanta claredat no es pot fer.

El que tots sabem sense el cinisme dels que diuen haver aconseguit simplement fum, es que la llengua catalana seguirà atacada per terra mar i aire, nomes cal veure i repassar les sentències dels últims anys, totes les lleis que protegeixen el castellà, la negativa d’oficialitat europea de la nostra llengua per la negativa espanyola, la divisió de la llengua amb llengues inventades que posen les mans al cap als filòlegs, com es el cas del valencià i els mil i un crits per qualsevol avenç mínim que demana el català sempre en minoria al seu territori i com es va veure l’Estatut no votat per la societat catalana actual disminuit en la seva pretensió oficial.

Tots sabem que tots els partits espanyols sense exclusions son partidaris d’esborrar del mapa qualsevol llengua que no sigui la castellana i això es un fet irrefutable amb el pas dels anys. Per tant aquesta mena de victòries d’anar per casa que no signifiquen res produeixen vergonya aliena, ja que es ben sabut que l’Estat pot fer el que vulgui i més amb l’odi a la nostra llengua que intenta fer desapareixer ja des de fa 300 anys de moment sense èxit.

Més fum al català, no sisplau. Aquest sempre serà un malalt terminal dins l’Estat espanyol.

Sempre m’ha agradat la ironia fina que Iu Forn es capaç de tractar temes tant vergonyosos com els nous episodis del nostre Govern aquesta setmana, amb les filtracions per bandera, els gests cinics de cara a la galeria per esgarrapar uns quants vots i un desori instal·lat en un Govern que ja no es Govern i si una suma d’interessos de partit per poder arribar a les eleccions autonòmiques del febrer amb millor quotes de poder, i on ja avanço que el PSC en podria ser el gran beneficiat d’aquesta suma de mediocritat inexistent en l’àmbit independentista i seria una llàstima que ens hauriem guanyat, i on cada dia veiem com aquests hooligans de partit fan més números per fer realitat això.

Una nova Conselleria de Filtraïcions

Iu Forn

Tant de bo existís una màquina que fes córrer el temps. Ara mateix, cap a endavant. Per situar-nos ja en el 15 de febrer, l’endemà de les eleccions. Que el 14 passi el que hagi de passar i acabem amb aquesta agonia. La de veure cada cinc o sis dies com això que en diuen Govern devalua encara més la institució a base de baralles que converteixen Kill Bill en una actuació del Pot Petit. I aquí, si m’ho permet, hi faig un petit incís.
Ja que tenim un Govern sense president i que no actua com un Govern, què tal si substituïm la paraula que defineix la cosa amb un símbol? ¿Sap com quan Prince va decidir que ja no es deia Prince sinó “L’artista abans conegut com a Prince” i va dir que quan volguessin citar-lo havien de fer-ho amb el que veurà just aquí sota i que ell va anomenar “símbol impronunciable? Doncs seria això…

Per tant, “Allò conegut abans com a Govern” tindria un símbol i cada cop que ens hi referíssim, patapam!, l’ensenyaríem. I així la institució en quedaria al marge. Incís acabat i tornem a les picabaralles habituals. El tema que toca aquesta setmana és el de les filtracions, amb moments memorables com marxar d’una reunió en protesta per la filtració a la premsa del document de treball d’això que anomenen la desescalada i anunciar-ho… FILTRANT-T’HO A LA PREMSA!!! SEN-SA-CI-O-NAL!

Com que, lamentablement, aquesta màquina no existeix (la de fer córrer el temps cap endavant, vull dir) i em temo que no existirà en un breu espai de temps degut a que Pzifer i Moderna ara mateix estan per altres coses, ens haurem de conformar superant amb el màxim de dignitat aquests tres mesos que ens falten. Això sí, ja que les conselleries existents en aquest moment van cada una a la seva, en proposo crear una en la qual els dos partits que formen això abans conegut com a Govern (i aquí hi aniria el símbol) estarien més units que mai i on hi treballarien junts sense desmai i fent el possible (i més) per assolir els objectius.

Sí, ho ha endevinat! Naturalment estic parlant de la Conselleria de Filtraïcions, que ve d’unir les paraules Filtrar i Traïció i que treballaria per institucionalitzar aquesta simpàtica moda actual consistent en que tothom ho filtra tot i acusa l’altre de traïció per haver-ho filtrat tot i filtra que està en contra de les filtracions. Ja que ho fem, fem-ho bé. El funcionament seria molt senzill. Una conselleria bicèfala amb un responsable de cada partit al capdavant i el seu propi organigrama reunint-se tot el dia sense parar i filtrant tot el que allà hi parlessin. I els documents. Tant els de treball, com els corresponents informes. La tria dels mitjans on es filtraria cada cosa es decidiria amb un sorteig diari seguint el model “Nens de Sant Ildefons”, amb bombo i boles, en aquest cas a càrrec dels “Nens de la Santa Filtració”.

De dilluns a divendres, en un bombo hi haurien les filtracions del dia i en l’altre tots els mitjans que aspiren a tenir la gran exclusiva. Però diumenge hi hauria del Súper Pot, amb una filtració d’àudio. Una setmana podrien ser converses gravades a les reunions, la següent converses telefòniques dels uns criticant els altres, més endavant membres dels dos equips criticant els seus, etc. Evidentment no sóc ningú per fer la feina que correspon a altres persones més preparades, però proposo que la marca d’aquesta nova conselleria fos: “Set milions de Filtraïcions! O més. No te les acabaràs mai!”.

Dos episodis que defineixen aquesta legislatura catalana. Son el desgavell d’un Govern mediocre que ha tornat a quedar en evidència amb les filtracions interessades dels esborranys de mesures Covid, i per altra banda el racisme i xenofòbia contra la llengua catalana per part de Ciudadanos, ja donant les seves últimes fuetades abans de passar a ser intranscendent.

Efectivament, avui un altre episodi amb els consellers d’Esquerra plantant la resta de Govern amb la reunió pel comité de crisi de la Covid, demanant lleialtat i seriositat als seus socis. Després de l’episodi d’ahir i el desori entre Departaments amb reunions amb diferents sectors, promeses i desmentiments des d’altres i una comunicació d’un esborrany de treball, el numeret d’avui cau pel seu cinisme i dubto que algú això li generi un vot, si no es un hooligan o algú que no es questiona res de res. Cada dia que passa veiem com les renúncies d’aquest Govern inútil han convertit en paper de fumar el poder de les nostres institucions i alhora amb preocupació constatem un gir cap a l’autonomisme sense fre i obediència cega a la repressió espanyola sense aturador. Alhora veiem com la gestió producte de l’ineptitud i la desconfiança entre els partits més preocupats pel mateix espai que per un Govern de país han portat a desgavells que ens avergonyeixen i que amb la pandèmia son més greus ja que afecten la vida de la gent i aquests numerets de pa sucat amb oli ja son la gota que una societat madura hauria de castigar a les properes urnes tant pel frau anterior i per aquests tres anys de vergonya.

Per altra banda Sonia Sierra per part de Ciudadanos continua la seva guerra contra el català, de fet pel que va ser creat aquest partit , criticant l’esmena que elimina el castellà com a llengua vehicular en la reforma educativa a Madrid. Ha tornat a dir que la llengua propia es un invent del nacionalisme i acusa d’arraconar el castellà i marginar amb necessitats educatives especials per no permetre els seus estudis en castellà. Poc comentari cal fer davant tant d’odi i xenofòbia lingüística on aquesta paranoia feixista de Sierra segueix imaginant un espai on es prohibeixen llengues que curiosament son les dominants i on la minoritària la vol eliminada i al espai anècdotic, negant fins hi tot el seus origens, tot un paradigme d’un partit a la deriva que per sort aviat passarà a la marginalitat del no res.

Racisme i disori.

Aquesta mateixa setmana veiem com ja descartat qualsevol indici de fer complir els mandats de la societat a l’1 d’octubre per part del Govern, i constatat la degradació absoluta de les nostres institucions i l’obediència cega a la Dictadura Hispànica per part del nostre Govern, ara constatem també si es que calia la pessima gestió que l’envolta i que sense que ho pensin potser els podria fer perdre algunes cadires el proper mes de febrer, de fet la seva única preocupació.

Mirem dos departaments com Salut i Treball, per veure com aquesta mena de Règim del 78 mostra la seva misèria com a gestors, que seria el mínim exigible en qualsevol Govern. Alba Vergés ens diu que el polèmic contracte amb Ferrovial per fer el seguiment de contractes estrets de Covid no te alternativa i oblida que el Parlament va instar fa uns mesos a rescindir el contracte de forma immediata amb el vot favorable del seu mateix partit.

Ara, resulta que desobeeix en aquest cas al propi Parlament, la única engruna de desobediència que encara mostren de tant en tant, i manté el contracte a preu d’or amb una empresa de l’IBEX 35 que ha demostrat la seva incompetència sobradament en una qüestió tant critica com la pandèmia i la salut de la ciutadania i ens diu que no hi ha alternativa, quan des de diversos experts mostren la seva disconformitat ja que qualsevol empresa amb una bona centraleta de telefon pot fe el seguiment de contactes i no per l’escàndol adjudicat de més de 17 milions d’euros dels nostres impostos malbaratats i afavorint aquest Règim que es veu clar que no es per mala sort del nostre Govern, sinó per interessos profunds que els delaten.

Per altra banda a Treball i desprès de la desastrosa actuació amb les Residències d’Avis durant la primera onada i recentment amb les ajudes macabres als autonoms amb el criteri de qui arriba primer i un programa informàtic inoperant entre d’altres desastres ara tiren de manual s’anuncia remodelacions amb substitucions de segon nivell com el secretari General Josep Ginesta i el nomenament d’Oriol Amorós, apart d’altres relleus, sense pensar que en un Govern amb cara i ulls, el Conseller ja hauria d’haver presentat la dimissió com a màxim responsable, cosa que evidentment no ha estat ni posat damunt la taula ni de lluny.

Una nova mostra del desgavell i incompetència d’una gestió que acumula ja molts assumptes mal resolts i que fins hi tot en un Govern autonòmic haurien de suposar perdua de confiança per part de l’electorat independentista, que veu que ni país, ni gestió.

Avui he llegit reflexions interessant sobre les eleccions del proper 14 de febrer i que segurament seran les menys interessants dels últims 10 anys, i ho seran per l’independentitme per la misèria dels nostres lideratges i partits i sobretot pels fets dels darrers anys que els delaten amb el seu cinisme i els despullen davant la societat catalana.

Veiem per un costat com l’atomització de l’espai independentista no fa res més que perjudicar-lo i dividir un vot que per lògica i desprès de tot el viscut hauria de ser un per aconseguir precisament el principal objectiu on cadascú proposar el seu espai ideològic, com sabem no serà així. Veiem a Junts com damunt una malgama de sigles canviants construeix un nou projecte on realment son les mateixes cares amb diferents sigles i on tot va al voltant d’unes Primàries per escollir els candidats amb la renúncia a encapçalar-ho del President Puigdemont, que ara ens diuen que segurament si que pot ser al capdavant sense ser el candidat i amb tot un parany per embolica la troca d’un partit que tots sabem sense el lideratge del President podria perdre molta pistonada. Per l’altra banda Esquerra com ja sabem presentant una estratègia de diàleg inexistent i quotes de poder parlant del que sigui amb la boca petita la paraula Independència com un fenomen que ens caurà del cel com si res. La CUP per no passar a una gairebé marginalitat repescarà actius valuosos traint una mica el seu esperit pur que sempre ens venien, però que com si sembla en el seu programa també hi va inclós un referèndum dona també per enterrat el dia 1 d’octubre llastimosament.

Fora dels tres principals, les diferents faccions convergents com el PDECAT, Marta Pascal o altres crec estan condemnats al fracàs, uns per reblar el clau en un peix al cove ja superat per la societat catalana i altres per una independència que no es creuen ni ells. Encara podem veure altres formacions que intentaran fer-se un forat com Primàries o Solidaritat per exemple però que dificilment poden lluitar contra la potència de les formacions abans esmentades.

Aquest es l’espai que ja no ens poden prometre segons que ja que els delata la direcció del Govern darrer i tampoc poden dir segons que de la gestió sanitària o econòmica ja que aquí en poden sortir mal parats amb forats negres importants en la mateixa on sobretot el PSC en pot burxar les ferides i treure rendiment. Per tant i tornant al principi, qui més qui menys ja creu que la culminació del procés no vindrà de les nostres institucions autonòmiques i la Generalitat es una d’elles.