CREUANT LINIES VERMELLES

La intervenció de la Guàrdia Civil avui amb diferents Departaments de la Generalitat amb total impunitat i les detencions d’alts càrrecs pugen un graó més amb aquesta bogeria antidemocràtica de repressió del Govern espanyol contra la ciutadania catalana.

De fet, aquesta impunitat demostra que encara no han entés res. El procés no es dels polítics, es de la gent, del poble, cosa que no es pot aturar amb aquestes pràctiques desproporcionades pròpies de dictadures en blanc i negre. Trepitjar les institucions forma part de la tàctica de la por i alhora augmenta la desafecció de la ciutadania del no i abstenció cap a ells i augmenta el descredit internacional per aquestes actuacions.

Sembla que s’han acabat les formes i la llei que tant pregonen, ahir vam veure com entraven a Unipost sense ordre judicial, i miraven el contingut dels sobres sense obrir-los, però violant clarament els drets fonamentals. No hi ha fre. Aquesta deu ser la resposta proporcional que sempre han pregonat. Ja ens havien avisat que aquesta setmana seria dura i estan complint el guió, estirant la corda al màxim per portar la seva por i evitar el referèndum de l’1 d’octubre.

Davant aquests fets tant greus, la resposta de la ciutadania no ha de caure amb provocacions però mantenir amb fermesa com fins ara els objectius legitims. La violència es la seva excusa perfecte per declarar un estat d’excepció que de fet ja ho esta per la porta del darrere sense rubor.

Enviament d’unitats antiavalots que han deixat desprotegit zones d’Espanya per falta d’efectius per anar contra la gent, les urnes i les paperetes. Tot plegat un desproposit de grans proporcions que demostra com la dreta més feixista de braces amb un socialisme amb blanc i negre i de determinada esquerra que no ha dubtat en posicionar-se a favor de l’estatus quo te barra lliure amb un Estat tacat per la corrupció i per un sistema copia d’altres temps i on el poble queda al calaix sense cap protagonisme.

Resistir per arribar a un final que no podran evitar.

AUTONOMIA PROHIBIDA

Segurament tots esperavem una reacció de l’Estat davant el que anomenen desafiament sobiranista i que simplement es donar via lliure a la democràcia, però pocs podien preveure que seria tant agosarada i de retorn a un blanc i negre del que veiem alguns mai han sortit.

l’Estat ha aplicat per la porta del darrere l’Article 155 i ha suspés de facto l’autonomia catalana. Alló que el referèndum si es donava la victòria del SI havia d’aplicar, ja ha estat avançat per la dreta i l’esquerra pel mateix Estat. Ho ha fet d’una manera covarda i amb la mentida pel davant. Ahir el PSOE donava i alimentava la via del 155, que saben es una simple mentida, ja que oficialment no hi hauria prou marge per aplicar-lo, i així feia un pas més en la seva deriva al costat del Partit Popular i demostrant que es també un partit del Regim que no ha evolucionat i valedor del sistema poc democràtic espanyol com cap altre.

De fet, han limitat els drets de les persones, com el dret d’expressió, amb la requisació de propaganda electoral i persecució de cartells que simplement posava democràcia, investigació d’actes, escorcolls a impremptes, avisos a mitjans per donar instruccions de que s’ha d’informar i que no i tot un seguit de vulneracions que retornen directament a una Dictadura de 40 anys que va dirigir el canvi i que evidentment molts no han abandonat. Alhora han intervingut les finances de la Generalitat i controlen tota la despesa amb una clara liquidació de les minses competències del nostre poder polític. Al mateix temps criden a declarar i reparteixen querelles a les màximes autoritats locals, el que representen la sobirania local pel simple fet de defensar els drets dels seus ciutadans.

El que ho resumeix es la frase del sotssecretari general de comunicació Popular, en Pablo Casado i que apart apareix en els perfils oficials del partit “votar és il·legal”. En qualsevol democràcia es impensable aquest pensament i dona fe de les actuacions sense fre d’un Estat que la seva manera de fer política es precisament no fer-la i utilitzar les eines de l’Estat contra la seva ciutadania, tot per defensar la unitat d’Espanya per damunt dels drets dels seus ciutadans que queden en segon lloc en benefici de la llei. Qualsevol dictadura signaria aquestes actuacions i eliminació de drets com el dret a vot.

Davant d’això, determinació, resistència i defensa de la democràcia, aquella que ni Populars ni socialistes lligats a un status quo que simplement ignora la realitat que finalment els pot passar per sobre per l’acció del poble, aquell gran oblidat i menyspreat, alhora que abduit com diuen.

Autonomia prohibida, democràcia eliminada.

LES MENTIDES MÉS HABITUALS

He trobat interessant recollir aquest article de Vilaweb sobre les 5 mentides més habituals que l’unionisme repeteix sense fre i que tothom hauria de saber que simplement son mentides per justificar impedir un referèndum per Catalunya.

En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.
1. El referèndum és un delicte i és il•legal

Això és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.
Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’
La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul•lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.
2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món.

Això és mentida. El dret d’autodeterminació és recollit en l’article primer de la Carta de les Nacions Unides:
Desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal […]
però sobretot en les dues convencions de l’ONU formulades el 1966 i conegudes amb el nom de Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Aquestes normes, que els estats s’obliguen a respectar, inclouen el mateix text en l’article primer:
Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Una mentida habitual de l’ex-ministre García-Margallo és que només hi ha tres constitucions al món que parlen del dret d’autodeterminació. Això és rotundament fals. N’hi ha trenta-vuit, de constitucions, que fan referència al dret d’autodeterminació i l’invoquen com a font de legitimitat. En són exemples les de nou estats dels vint-i-vuit de la Unió Europea: Alemanya, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, França, Hongria, Letònia i Portugal. Ací podeu trobar-ne totes les referències.
3. Espanya no pot acceptar el referèndum d’autodeterminació perquè ho prohibeix la constitució.

Mentida. La constitució espanyola, en l’article 10.2, diu:
Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.
i en l’article 96 afegeix:
Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.
El 28 de setembre de 1976 el govern espanyol va ratificar els dos convenis de l’ONU esmentats abans. Recordem què diuen en l’article primer:
Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
La ratificació (la trobareu ací), signada per Juan Carlos, diu:
Aprovo i ratifico tot allò que s’hi disposa, i prometo complir-ho, observar-ho i fer que es compleixi i observi puntualment en totes les seves parts.
En conseqüència, Espanya resta obligada a complir i observar el dret d’autodeterminació dels pobles, car no pot derogar l’obligació imposada per l’ONU i acceptada amb la signatura de les convencions.
4. Catalunya no ha estat mai independent. És una autonomia perquè ho va decidir la constitució espanyola i, per tant, no té drets històrics que pugui invocar.

Mentida. Els drets històrics de Catalunya són indiscutibles. Fins el 1714 Catalunya no formava part de cap entitat que pugui relacionar-se amb això que avui és Espanya. La corona catalano-aragonesa era un estat federal que incloïa territoris de les penínsules ibèrica i itàlica, de les illes de la Mediterrània i del continent mateix. El 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins la monarquia espanyola. Però des d’aleshores ha proclamat la independència quatre voltes:
–Entre el 1810 i el 1812, el Principat fou un estat completament independent, que mantenia una relació estreta amb l’Imperi francès.
–El mes de març del 1873 la Diputació de Barcelona va proclamar l’estat català, que incloïa les quatre províncies del Principat i les quatre illes Balears i Pitiüses. Aquest estat es va integrar en la naixent primera república espanyola.
–El 1931 i el 1934 la Generalitat republicana va proclamar la república catalana. Francesc Macià ho va fer el 14 d’abril de 1931, poques hores abans que a Madrid es proclamés la república espanyola. Tres dies després, Macià va acceptar que la república catalana fos part de l’espanyola. Lluís Companys també va proclamar la república catalana el 6 d’octubre, proclamació que va ser avortada militarment per la república espanyola.
Però l’argument més important és que és impossible que la font de legitimitat de la Generalitat de Catalunya sigui la constitució espanyola, si es té en compte que la Generalitat va ser restaurada per l’estat espanyol abans d’existir la constitució.
La restauració de la Generalitat es fa pel reial decret llei 41/1977 de 5 d’octubre (el trobareu ací), que reconeix la legitimitat del president Josep Tarradellas, president escollit per les institucions de la república. La constitució espanyola no es va aprovar fins el 29 de desembre de 1978, que es quan es publica al BOE: la Generalitat de Catalunya ja funcionava des de feia més d’un any.
5. La independència no es pot aconseguir amb un referèndum unilateral i sense acord amb l’estat espanyol

Mentida. Entre el 1905 i el 1991, 52 entitats substatals com Catalunya van fer referèndums d’independència. I des del 1991 se n’han fets 53 més. Per tant, en poc més d’un segle hi ha hagut 105 referèndums d’independència.
D’aquests 53 referèndums fets des del 1991, 26 han estat unilaterals. Des del 1991, 27 estats s’han fet independents al món, la immensa majoria amb referèndums unilaterals. 7 d’aquests estats avui formen part de la Unió Europea: Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca. (Ací trobareu una llista de referèndums d’independència.)
Finalment, arran de la independència unilateral de Kossove, una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia (que podeu trobar ací) va deixar clar que la llei internacional no contenia cap prohibició que es pogués fer servir per aturar una declaració unilateral d’independència.

COMENÇA LA CAMPANYA

Ahir va ser un mal dia per l’Estat espanyol i la seva política totalment fora de lloc i digne d’altres temps amb una idea que la democràcia es la llei, i això evidentment no es així. A l’Alemanya nazi per exemple també hi havia lleis i eren perfectament legals, poso aquesta comparació ja que sovint treuen aquests exemples. Donç no, la democràcia es el poble i la seva sobirania com no pot ser d’altra manera.

Ahir van declarar l’acte d’inici de Campanya a Tarragona il·legal, ens van amenaçar amb tallar la llum als col·legis electorals, els cossos policials segueixen vigilant impremptes per trobar paperetes amb el diner públic per cert, escampen querelles i amenaces sense fre i sobretot cada dia el blanc i negre es més intens.

Per la nostra part, ahir un gran èxit de l’acte de la TAP on la il·lusió i el convenciment era la nota predominant, amb unitat de tots els partits i determinació per arribar fins al final, no fent cas de prohibicions sense sentit que cap Estat democràtic acceptaria. En el pla internacional des d’Estats Units ja ens diuen que acceptaran el que surti del Referèndum i els nous interlocutors. Al mateix temps el President de la Comissió Europea també manifesta que acceptaran el resultat sigui el que sigui per primer cop. No hi ha dubte que la batalla internacional cada cop s’acosta més a la part democràtica que a un Estat que ha traspassat tots els límits dels drets dels ciutadans i dun poble que simplement vol votar el seu futur.

La diferència de tarannà es abismal. La carta enviada al President espanyol i al Rei per demanar encara acordar el referèndum d’avui segurament serà rebutjada, però es una mostra més de les intencions i la claredat d’uns i altres. Els arguments de la llei i la Constitució que persegueix als alcaldes per donar veu al poble no s’aguanta per enlloc. La responsabilitat de la nostra iniciativa es seva, no nostra. Catalunya no pot acceptar aquesta imposició sense sentit i per tant ha de decidir amb les garanties que cada ciutadà amb el seu vot donarà i que la comunitat internacional no tinc dubte acceptarà sigui o no el seu desig.

Comença la campanya.

COMENCEM LA CAMPANYA

Ahir vam viuren nous episodis d’aquesta mena d’Estat d’excepció. La citació a més de 700 alcaldes, de fet ridícula, ja que amb 18 dies no hi ha temps per fer-les. La supressió de la web del Referèndum i mil i una amenaces més. La resposta ha estat la posada en marxa d’una nova web i la decisió de l’AMI de portar a declarar uns alcaldes que no tenen res a amagar. No sabem quan es cansaran d’exercir aquest poder autoritari sense fre, però avui comença la campanya i el temps, la determinació i la democràcia estan al nostre costat. Sense por, s’ha acabat la broma.

S’ha acabat la broma
Xavi Bundó |
Avui fa 2 anys i 14 dies, Xavier García Albiol va fer famosa aquesta frase, des del Congrés dels Diputats. El PP acabava de presentar la seva reforma del Tribunal Constitucional, que li donava poders per suspendre i sancionar els qui se saltessin la llei. Una reforma que molts constitucionalistes van advertir que era extraordinària, sense precedents coneguts enlloc del món. Era, en poques paraules, el botó nuclear. La capacitat, desconeguda des de llavors, d’aplicar una part de la suspensió de l’autonomia de forma immediata. Però la gran virtut d’aquest mecanisme, com qualsevol altre botó nuclear, és la por. El pànic que algun dia el premin i tot salti pels aires. Aquest és un gran poder. Aconsegueix que l’adversari es faci enrere sense moure literalment ni un dit.

Però què passa si algú perd la por al botó nuclear? Ara mateix estem en aquest escenari. Els principals càrrecs amenaçats pel TC, particularment el president Puigdemont, han dit ja que no els fa por la suspensió. Perquè entre d’altres coses, no reconeixen el tribunal que pot prémer el botó. I això s’explica sobretot perquè el Constitucional fa temps que ha perdut a Catalunya la seva credibilitat, com ho han fet també bona part de les institucions espanyoles. Ara, per tant, la pèrdua de por dels convocants del referèndum curtcircuita una part important de l’estratègia de Moncloa. En l’univers Rajoy, on els problemes se solucionen per pura inacció, aquest és un problema greu.

El pitjor pel govern espanyol és que hi ha massa gent a Catalunya disposada a arriscar-ho tot per l’1-O. Hi ha centenars de càrrecs públics, milers de voluntaris, incomptables empreses que ja s’han posat al centre de la diana, malgrat saber perfectament què els ha passat als responsables del 9-N. I això deixa una pregunta simple que fa temps que hauria de rondar per Madrid. Per què? Com és possible?

Ara ja és massa tard per traslladar aquesta pregunta. L’1 d’octubre és imparable. No parlo del referèndum. Vull dir l’1 d’Octubre en sí, com a concepte. El dia arribarà. I amb ell, les conseqüències del xoc, passi el que passi. Tant si hi ha urnes com si hi ha repressió. Tant si es pot votar com si no. Les relacions Catalunya-Espanya es deformen, es recargolen i es desencaixen cada cop més, a tota velocitat, sota el martelleig de les decisions judicials i les rèpliques defensives. I quan arribi l’1-O ja viurem sota una altra realitat. Sigui la que sigui. Però no hi haurà retorn possible.

Avui dia, com ha alertat diversos cops Iñaki Gabilondo, hi ha centenars de milers de catalans que ja són independents, mental i emocionalment. I molt difícilment tornaran. Viatgeu pel país i ho veureu. El seu marc de referència, la seva forma de moure’s pel món, el seu dia a dia, ja no entenen Catalunya formant part d’Espanya, ni tan sols administrativament. Fins i tot és possible que la seva bandera de referència ja no sigui ni l’espanyola ni la catalana, sinó l’estelada. Avui dia, pensar que l’estelada és només un símbol “indepe” és ser borni. Per a molta gent l’estelada és una forma d’identitat íntima, l’identifiquen cap al món. I representen la llibertat, la democràcia, la igualtat… o qualsevol altra cosa. I tot això no es canvia amb prohibicions, amenaces, jutges ni policies.

Quan l’1-O acabi, Mariano Rajoy haurà de passar comptes amb els seus dos principals assessors en l’afer Catalunya: Jorge Moragas i Soraya Sáenz de Santamaría. La seva estratègia, consistent en desmotivar l’independentisme per fascicles (corrupció, bloqueig institucional, por, persecució, falses promeses…), ha fallat. No han parat l’independentisme. Com a molt, si se’n surten, hauran aconseguit frenar el seu propòsit polític.

Ja fa dies que ho sabem, senyor Albiol, que això no és una broma. Però ni es va acabar l’1 de setembre del 2015, quan ho va pregonar, ni s’acabarà l’1 d’Octubre.

FEIXISME SENSE PUDOR

Tornem a les èpoques fosques del franquisme, si es que algun cop haviem marxat. La Transició crec que si algú tenia algun dubte ja ha quedat demostrat que simplement era una cortina de fum per protegir el sistema, que un cop amenaçat reacciona amb la mateixa medicina de fa 40 anys.

El poder espanyol està desesperat, ho han fiat tot a que la part catalana fes una passa enrere. Es una táctica arriscada que ara veuen no els porta enlloc. El temps del diàleg ja ha passat i amb tot el que hem vist es un impossible que des de Madrid ningú perdonaria, ara nomes queda l’amenaça, la por i la repressió controlada o com a mínim l’escenificació de la mateixa. Això te un perill, veure la vertadera cara de l’Estat i traspassar límits que qualsevol democràcia occidental ja te superats i no veu de rebut.

Prohibir un acte a Madrid pel dret a decidir no es democràtic, ordenar els mitjans públics de comunicació treure la propaganda del referèndum i no cobrir cap notícia del mateix no es democràtic i ordenar als cossos policials perseguir urnes i paperetes en un moment d’alerta 4 terrorista no es democràtic. Per altra banda registrar empreses amb grans desplegaments amb acusacions de fer impressió de paperetes evidentment es ridícul i fora de lloc, alhora portar unitats policials a Reus com ahir es nomes por i més por.

La realitat, es que Espanya mostra com queda retratada i les seves mancances democràtiques ja no passen desapercebudes a l’exterior. El més estrany es la passivitat de la mateixa ciutadania espanyola que a favor o en contra de que Catalunya faci el seu camí, haurien de denúnciar aquesta manera d’actuar digne de qualsevol dictadura i la falta de respecte als drets dels ciutadans, ells inclosos. Cal veure el poder de la majoria dels mitjans i dels dos partits principals, Populars i socialistes que viuen amb aquest passat actualitzat i que fan pinya per mantenir aquest Estat corrupte i amb un sistema que tant sols es pur fum.

De fet el problema es que saben que no poden aturar un referèndum si el seu contrincant no viu afectat per la seva por. Per tant un cop començada la campanya i anant fent els passos cap a l´1 d’octubre la seva campanya es fondrà com un sucre dins l’aigua. Molta part de la societat catalana ja ha desconnectat i bona part de la responsabilitat es seva.

La historia els jutjarà i donarà llum a aquest feixisme sense pudor.

PER SISÉ COP

Realment no trobariem res similar en el món. Un moviment tant transversal i que durant 6 anys seguits ha sortit al carrer amb la força que ho ha fet, i de la manera que ho ha fet, es totalment excepcional i que qualsevol hauria d’escoltar excepte el Govern de l’Estat espanyol i la seva falta de política i la seva negativa a exercir la democràcia.

Ho hem tornat a fer, civisme, alegria, famílies senceres, il·lusió, reivindicació per votar i votar si, i una cosa molt important determinació sense por. De fet es la demostració que el poble, una part molt important no entén de lleis, però entén de drets i de democràcia.

Aquesta es la realitat que tot el món ha vist, la gent, en el costat contrari la realitat paral·lela que ens diu el sistema i el Govern espanyol. Anar contra les lleis, ignorar les peticions, rebutjar qualsevol possibilitat de trobar un sol·lució política mitjançant el diàleg, anar contra la democràcia amb la perversió del terme, ja que ignora el protagonista principal, el poble, seguint per totes les desqualificacions i utilització de la Justícia com a eina de coacció i prohibició dels drets de la ciutadania.

Veure ahir a la nit, com la primera conclusió era intentar rebaixar unes xifres de participació per justificar l’argument d’una suposada baixada del sobiranisme, o insistir amb la fractura social que provoca aquesta situació, es d’una miopia o mala fe sense fre. Ningú es posarà a discutir cap xifra, senzillament perquè les imatges parlen per si soles i ningú genera cap fractura. La democràcia precisament i en essència es decidir i això comporta enfrontament entre diverses posicions que amb arguments es posan a la deliberació de la força del vot, amb el joc de majories i minories, res a veure amb cap fractura, que simplement no existeix.

De fet, no esperem cap gest nou de l’Estat, i les lleis aprovades pel Parlament vinculen a tothom, i deixen ja sense efecte el joc judicial interessat espanyol. La responsabilitat d’aquests fets nomes es del Govern espanyol que no ha deixat cap opció més per defensar els drets dels catalans, els del si i els del no. El mateix que amb l’origen del conflicte, el trencament del pacte constitucional per l’Estatut. Per tant que revisin els seus fets i arribaran a conclusions que segur no els agradaran.

Intentaran fer el ridícul com la busqueda de paperetes utilitzant els cossos policials que ja hem viscut i que denoten el seu tarannà i falta de visió política. Aquesta setmana comença la campanya, i ara el temps juga a favor nostre i cada cop es pot girar més en contra d’un Govern espanyol que ha dimitit de les seves responsabilitats i es culpable de la mala utilització dels poders del mateix Estat per anar en contra del seus ciutadans.

Ho hem tornat a fer per sisé cop i sense por.

ELS DRETS DE LA GENT

Aquests dos dies al Parlament hem vist com s’aprovava la Llei del Referèndum, la seva convocatòria oficial i posteriorment la Llei de Transitorietat que regirà Catalunya en el periode del Procés Constituent i en cas de victòria del SI. Les reaccions, les formes i el que hem escoltat es un resum dels últims 7 anys viscuts.

El filibusterisme per entorpir una sessió al Parlament durant hores i hores amb el simple objectiu de posar pals a les rodes a la democràcia ha estat de traca. Ahir veiem com desprès de fer agonitzar el Parlament fins la mitja nit, retiraven les esmenes abans de la seva votació i posteriorment com el dia anterior abandonaven l’hemicicle, demostrant el seu nul respecte a la ciutadania catalana que recordo també representen.

Un cinisme des d’aquells que han viscut del Regim del 78, a la pràctica una continuació amb capa de vernis dels 40 anys anteriors que es permetin donar lliçons de democràcia i amb qualificatius com Autoritarisme i Cop d’Estat com a suaus i la utilització en forma d’amenaça de l’aparell judicial. Uns Populars que encara no han condemnat energicament al Dictador, de fet els seus fundadors hi tenen molt a veure, un PSOE sense personalitat que es va permetre crear un grup terrorista oficial per combatre una altra i que parla de retirar urnes i uns Ciudadanos carregats d’odi i amb un tic en forma de fer seus la voluntat de la gent que no ho ha demanat. Menció apart per Joan Coscubiela i el seu discurs fora de lloc i que haguessin signat integre els tres grups abans esmentats, una llastima veure com a l’hora de passar de la teoria a la pràctica cauen les caretes sense remei.

Cal dir que criticar el que tu no has permés fer per la via habitual no es de rebut, i això ha estat el lema d’aquests grups. La llei, l’amenaça,l’insult i la coacció. Res de nou dels últims 7 anys davant la legitimitat de la gent i les seves reclamacions avalades per una majoria parlamentaria i pel que hem vist al carrer.

En el fons parlem d’això, els drets de la gent. Aquests no poden estar lligats a un règim caduc o a una llei desfassada i autoritaria i molt menys a un poder judicial al servei de l’executiu. En una democràcia la gent te la sobirania i els instruments son per servir-los, mai a l’inversa, ja que llavors la diferència amb altres règims es gairebé nul·la.

La gent ha dit prou amb el Regim del 78, amb deixar-se trepitjar els drets més bàsic com es poder decidir sobre les seves reclamacions, per això ja hem desconnectat i ara votarem i decidirem sense por, nomes així poden quedar garantits els drets de la gent i un sistema que garanteixi les nostres llibertat i no que les coarti.

IMPUNITAT TOTAL

El dia que s’ensorra el món i tot es un cop d’Estat simplement per exercir la democràcia, en Pedro J. Ramirez parla amb tota normalitat de la guerra bruta dirigida per Soraya i Moragas contra el procés català, per suposat no passa res i ningú fa cap escarafall. Les clavegueres son l’alternativa al referèndum que tothom ho tingui clar.

Els periodistes de la Moncloa

per Salvador Cot
“Jorge Moragas és qui està movent els fils; mitjans de comunicació, serveis policials, etcètera, per intentar presentar els fets de manera nociva per al separatisme”. La frase és de Pedro J. Ramírez i no pas en privat, sinó davant dels micròfons d’esRadio, l’emissora de Federico Jiménez Losantos. No és una sorpresa, naturalment, però encara crida l’atenció la naturalitat amb què les elits madrilenyes fiquen dins del mateix sac a policies i periodistes, tots ells a les ordres dels lampistes del clavegueram de la Moncloa.

Els policies i els periodistes, quan compleixen honestament amb les seves obligacions, són dos dels estaments que asseguren una societat lliure, democràtica, segura i amb criteri. Però quan se’n barregen les funcions, quan tant se val policia com periodista perquè tots plegats treballen a les ordres del govern, és aleshores que els interessos de l’Estat se situen jeràrquicament per sobre dels de la democràcia que, al capdavall, són els dels ciutadans.

Pedro J.Ramírez comenta, tranquil•lament, que el cap de gabinet de Mariano Rajoy dirigeix les agressions coordinades dels diaris i els cossos policials contra el Govern català. I no passa res. Per això tanta gent anirà a votar l’U d’Octubre, l’única manera de deslliurar aquesta societat dels policies i els periodistes de la Moncloa.

HI TENIM TOT EL DRET

A poc menys de 24 hores per l’anomenat xoc de trens sentim per boca del Ministre de l’Interior que ells han dialogat amb tots els sectors de la societat catalana i han resolt molts problemes, alhora sentim l’altre gran partit espanyol amb Pedro Sanchez proposant una Comissió d’estudi del tema català per trobar solucions a les iniciatives independentistes.

Nomes hi veig dues opcions valides, o no han entès res encara, cosa que dubto, i la segona seria les mancances democràtiques de l’Estat i el tracte colonial incorporat a l’ADN que creuen li pertoca a Catalunya.

La proposta de Sanchez desprès de 5 anys de mobilitzacions, 18 peticions a Madrid per totes les vies possibles per acordar un referèndum, una majoria parlamentària consolidada al Parlament amb un objectiu clar, es crear una Comissió, que com sabem es la millor manera d’arraconar un problema per inventar amb la pastanaga federal solucions que ningú ha demanat. La societat vol ser consultada per un tema concret, i aquesta sobirania no es pot tergiversar en nom de la llei o de qualsevol altre invent. De fet el que ell qualifica d’iniciatives independentistes, son iniciatives dun Govern escollit democràticament i que representat una societat. El menyspreu de les seves paraules denota les seves mancances i els seus objectius.

Pel que fa al Ministre Zoido, posar a la boca diàleg, quan precisament en tot aquest temps simplement hem rebut insults, menyspreu i acusacions de cop d’Estat simplement per exercir la base de qualsevol democràcia, es dun cinisme molt dur que no sorprèn gens amb el comportament que han evidenciat fins ara, arribant a utilitzar els morts dun atemptat per les seves finalitats.

Demà viurem una fase nova, on simplement posem les bases del nostre dret a decidir el futur del nostre poble amparat i reconegut per la legalitat internacional i que de cap manera pot ser coartat per un Estat ancorat en el passat i amb un concepte de democràcia de segles passats que ignora el món actual, els exemples que hem pogut veure i que veiem, i sobretot el respecte per una societat que no pot ser ostatge de la democràcia controlada, sinó protagonista actiu de la mateixa com correspon al segle que vivim.

Independentment de la resposta a la butlleta, el fet es senzillament incontestable i carregat de tota la legitimitat i garanties per exercir-lo.