RES DE NOU

La nul·la influència dels partits catalans a Madrid i com diu Ramon Cotarelo la començarem a veure en la composició de la Mesa primer, en els pactes posteriors i amb jugades com el nomenament d’Iceta per visualitzar qui rebutja més l’independentisme. Aquesta es la realitat parlamentària a Madrid i no variarà.

Facin joc, senyores i senyors

per Ramón Cotarelo

S’admeten apostes per a la taula de joc parlamentària. Hi ha nou càrrecs a l’aire. El PSOE vol una distribució unionista espanyola que deixi fora tots els nacionalistes, no només els independentistes, com també al nou a la ciutat, Vox. El seu model és la mesa que va funcionar en els ja llunyans temps de la majoria de Rajoy: 3 per al partit majoritari i 3 a repartir de dos en dos entre Podemos, PSOE i Cs.

Canvia PP pel PSOE. El bipartidisme apareix amb sidecar però és bipartidisme. O no? Segons com es miri. Si es mira pel cantó anomenat “social” és bipartidisme esquerra/dreta per discutir si els impostos dels rics es pugen o es baixen. Si es mira pel cantó “nacional” és monopartidisme unionista per imposar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Les ambigüitats de Podemos o els Comuns no arriben ni a configurar un “bipartidisme imperfecte”.

Fora, rotundament fora, convertits en fugitius, els independentistes catalans. No és que se les prometessin gaire felices amb la seva possibilitat de bloqueig del govern espanyol, però sí que tenien esperances secretes. El cruel resultat electoral del 28-A és el mirall de la seva irrellevància parlamentària. Una dutxa d’aigua freda sobre les brases de les expectatives. Els independentistes baixen la veu i Sánchez, que es veu segur al seu hort, s’alça amb inteperança i menys preu mentre el seu ajuda de cambra, Podemos, calla perquè no se’l vegi i se’l confongui amb un català, d’aquests que Iglesias visita no pas per solidaritat sinó per interès pressupostari.

Si algú se sent decebut va pegar d’ingenu o volia vendre fum enllaunat de la Marca España. Sigui quina sigui la composició del Congrés dels Diputats, sempre hi haurà una majoria antiindependentista esclatant, del voltant del 90%. Només excepcionalment, gairebé miraculosament, la minoria catalana pot jugar un paper determinant en una crisi parlamentària en assumptes menors, com rebutjar uns pressupostos o substituir un govern. Però sí es percep un perill real per a la unitat d’Espanya, la majoria esclatant del Congrés (PSOE, Podemos, PP, Cs i Vox) passarà per sobre de la minoria catalana com un ramat d’elefants per un camp de maduixes. Com el Tribunal Suprem passa per sobre del Parlament, sense dignar-se a demanar un suplicatori.

El que té Espanya en crisi no és la minoria catalana al Congrés sinó Catalunya mateixa. No és el govern i el seu suport parlamentari el que falla. És l’Estat, que no és viable contra Catalunya.

La composició de la mesa augura un govern amb diverses opcions de coalició i amb llibertat de moviments. Per molt que Podemos insisteixi a entrar a l’executiu, el PSOE prefereix governar en solitari amb independents “professionals de prestigi reconegut” i amb suport parlamentari exterior. Sánchez acaba de descobrir el govern tecnocràtic, que és el vertader populisme europeu, i farà servir Podemos i Cs com a crosses alternatives.

VOLAR PONTS

El Parlament ha dit no a la plaça d’Iceta com a senador, pas previ al seu nomenament com a president de la cambra, i veiem com els representants socialistes mostren la seva autèntica cara amb furia i aquesta no va massa lluny de la que mostren els Populars per posar un exemple.

La vicepresidenta Calvo parla de conseqüèncis jurídiques en mode amenaça i de missatge de legalitat, respete i entesa. Eva Granados pe part del PSC en el ple parla de fer volar ponts i nul respecte a les minories.

Cinisme i feixisme pel broc gros. La mentalitat colonial sempre surt a la llum i en aquest cas es un gran exemple de com el simple anunci de Pedro Sanchez sobre la designació d’Iceta sense parlar amb el Parlament, tràmit necessàri, ho donaven per assumit sense més. Ens parlen ja d’amenaces jurídiques, cosa que estan molt acostumats i segurament poden fer i desfer, però no ho farn pel conducte reglamentari. El Parlament ha de dessignar els senadors en una votació on com marca la democràcia pot ser si o no. Parlen de legalitat i respecte, però nomes de les nostres forces cap a Madrid i no pas a l’inreves.

De fet, amb la farsa judicial amb els presos polítics, la persecució sense precedents a l’independentisme i la repressió sense límits que patim amb la total col·laboració de l’Estat i partits els ponts evidentment ja no existeixen i parlar de nul respecte a les minories es francament cínic, ja que ells son els primers que han dinamitat tots els ponts democràtics i han perseguit nomes un objectiu. L’eliminació de l’independentisme amb constants actes antidemocràtics per part de l’aparell judicial i la Junta Electoral sense precedents en un Estat de la Unió Europea.

Ara pretenen cortesia que en el seu llenguatge vol dir submissió sense límits. Iceta ha tastat la seva propia medicina i la conseqüència de fer volar tots els ponts.

EL DEBAT DE LA VERGONYA

Ahir vam viure un nou episodi d’un Estat que ha fugit de la democràcia i que utlitza totes les estructures d’Estat per combatre l’independentisme català sense cap por a adulterar eleccions amb decisions propies de règims totalitaris.

Ahir TV3, com a televisió pública de Catalunya, i que lògicament representa uns valors com pot ser la democràcia va caure en el parany de normalitzar el que els Tribunals o la Junta Electoral mana en forma de vetar Oriol Junqueres amb l’excusa dels horaris de la presó o al President Puigdemont o Toni Comin des de Brussel·les amb l’excusa de no poder garantir una igualtat ja descolorida.

La reacció del representant de Junts enviat al programa em va semblar del tot encertada i la llàstima es que el representant d’Esquerra no seguis el mateix exemple. Cal deixar en evidència aquesta farsa un cop i un altra. No es pot normalitzar la situació, ja que llavors la sensació es de que no passa res, més enllà d’algun estirabot. Ahir vam veure un debat en un Estat on dos candidats eren prohibits quan tenen els drets polítics intactes, i tècnicament era perfectament possible en els dos casos la seva intervenció, i apart garantir que no gaudirien de cap aventatge, vers al contrari, pel fet de no ser conjuntament amb la resta tenen desaventatge alhora de poder replicar amb eficàcia. Per tant no hi havia cap problema, més enllà de la repressió sense límits als nostres partits.

De fet nomes calia veure els representants del 155 sobretot Populars i Ciudadanos amb la seva actitud fatxenda, gairebé amenaçant la cadena si emetia el vídeo del President Puigdemont deixat pel seu representant, al mateix temps esmentant colpistes i cop d’Estat constantment a la part independentista i al procés català sense rubor i sense cap aturador pel presentador. Tenen un Estat darrera que els protegeix i es nota.

El mateix que per exemple ahir en el Judici veient com le percepcions son prohibides en els testimonis de la defensa i son autoritzades en els representants de la violència policial amb les famoses cares d’odi. No hi ha vergonya i tant el sistema judicial com la inactivitat política tenen un objectiu sense miraments. De fet ara veurem la vergonya del jurament de càrrec a les cambres espanyoles dels presos escoltats per la policia i immediatament desprès portats a la presó altra cop com a vulgars delinquents.

Cre que aviat la comparació usual amb Turquia sera un insult als turcs.

Per cert i per Gonzalez Pons reclamant també el valencià com a llengua ofical alhora de contestar pel català, dir-li que aquest es un invent seu per la seva xenofòbia lingüística, un es una llengua i l’altra no, igualment per Cañas demanant la igualtat a Catalunya amb el castellà, sense saber que si de veritat fos així seria un gran avenç, però pel català.

Vergonya, rere vergonya.

PROTECCIÓ D’ESTAT

El sistema sempre es protegeix a si mateix, te tots els mecanismes per fer que res canvii i tot segueixi amb ordre. De fet els resultats a la Cambra de Comerç han estat un forat a la línia de flotació i per això ha provocat tants escarafalls.

Veiem a les campanyes, com per exemple a les municipals a Barcelona, la candidatura de Graupera queda sempre en el silenci, ja que amb l’excusa de no tenir representació no pot participar en els debats i pateix el silenci informatiu dels mitjans que funcionen per quotes de representació, d’aquesta manera es constitueix com un lobby dels partits on es fa molt difícil entrar de nou. Avui en el debat de TV3 veiem com alguns partits com Ciudadanos posen el crit al cel per no deixar el número u d’Esquerra en aquest cas a la presó i al número 1 de Junts a l’exili poder participar-hi amb l’excusa de no poder controlar els seus moviments en forma de assessors o mitjans digitals que en un faristol no hi son.

El cinisme no te límits, ja que si precisament no hi poden ser es perquè un Estat els te mitjançant la repressió en presó preventiva i a l’exili acusats d’una rebel·lió inexistent amb una farsa de judici, suposo que aquest avantatge no ens el diran mai, però be que s’aprofiten del mateix.

Com deia, l’Estat utilitza tots els mecanismes per protegir els de sempre i que res pertorbi el mateix sistema amb uns partits garantia del règim i amb un poble que cada 4 anys es consultat, però després oblidat i com a protagonista secundàri i que més aviat molesta com podem observar. Es la contradicció de la democràcia, en podríem dir la democràcia controlada amb aparença de falsa llibertat.

Un sistema que podem comprovar amb càrrecs per exemple a Europa com Junker que ningú ha votat i que son cara visible del sistema amb la població sense poder validar-ho i amb una protecció del mateix sistema que exclou la mateixa gent.

EL CINISME DE LA MORT

Interessant articles de Josep Lluís Carod Rovira i la seva relació amb Rubalcaba. Constato la indecència dels mitjans i persones públiques alhora de tractar qualsevol mort. Més enllà del tema personal, aquesta persona, era una persona d’Estat espanyola amb clars punts foscos com el GAL per exemple, i la manipulació del Parlament amb l’investidura de Puigdemont per posar dos exemples, i això també es Rubalcaba, per tant cal posar les persones en el seu lloc, vius o morts. El cinisme en que es tracta les defuncions no hauria de ser incompatible amb explicar la realitat sense embuts.

Rubalcaba

per Josep-Lluís Carod-Rovira

Llegeixo unes quantes notes biogràfiques d’urgència sobre Alfredo Pérez Rubalcaba i m’assabento de moltes coses sobre ell que no sabia. Per això em limitaré a parlar del Rubalcaba que vaig conèixer. Jo no vaig tenir-hi tracte fins al 2004, quan era portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés i jo diputat al Parlament i estava al capdavant de l’ERC de llavors. “Aquest Rubalcaba és el més llarg i espavilat dels socialistes”, m’havia dit el president Pujol, anys enrere. Per això, quan un vespre, a la Moncloa, el president Rodríguez Zapatero em va comentar que, si no hi tenia inconvenient, faria venir el portaveu del seu grup al final de la nostra conversa, vaig assentir, tot posant-me en guàrdia, de manera instintiva. És el record més llunyà que en tinc i, malgrat que ja en fa 15 anys, encara el veig a ell, apareixent tranquil•lament pel fons de l’estança i adreçant-se a mi amb una educació i una amabilitat que ja va mantenir, amb mi, per sempre més. Feia pocs mesos de l’entrevista que el tòpic atribueix erròniament a Perpinyà i, sense embuts, va preguntar-me: “Però, a veure, tu, amb quines persones et vas entrevistar? Quins dirigents de l’organització eren?”. Amb la mateixa naturalitat vaig respondre-li: “Doncs, no ho sé, perquè, francament, ells no es van presentar i no ens havíem vist mai abans…”. Va somriure, incrèdul, davant la mentida i més encara quan vaig afegir-hi, amb ironia: “A més, per un moment vaig pensar que no fossin dels vostres, del CNI, perquè no podia ser que, tractant-se de bascos, mengéssim tan malament”.

Als inicis de la negociació de l’Estatut, vaig tenir-hi algunes reunions paral•leles a les oficials de grup i, fins i tot, algun sopar discret ell i jo sols, al centre de Madrid, davant la sorpresa dels escortes respectius. Justament, en aquestes trobades és on veus la imatge real de les persones i on apareixen confidències i s’insinuen complicitats, més personals que no pas polítiques. Ell era un any més gran que jo i procedia també de l’activisme antifranquista, però aviat vaig comprovar que teníem dues lleialtats nacionals distintes i que aquesta circumstància seria un mur insalvable, a l’hora d’arribar a acords en profunditat, no pas a aspectes menors. Això, però, no va afectar mai la nostra relació personal, que va ser sempre fluïda, respectuosa i fins i tot afable, des de trinxeres no sols diferents, sinó contraposades. Madridista fins al moll de l’os com ell era, m’agradava de tocar-li el voraviu sempre que en tenia oportunitat, davant les derrotes o errades del seu club, mitjançant missatges telefònics que sempre contestava amb el seu sentit de l’humor tan personal, fi i intel•ligent, propi d’un professor universitari, culte i trilingüe. Recordo una reunió a Pedralbes, en ple debat estatutari, en un petit comitè de dirigents socialistes, d’aquí i d’allà, i d’ERC, quan va posar la mateixa cara de sorpresa que tots els assistents en sentir l’aleshores president Maragall afirmar, tot alçant-se, davant l’atzucac en què ens trobàvem: “Sortim nosaltres de la reunió i que s’hi quedin només els socialistes, a veure si s’aclareixen i tornem-hi més tard”…

Va ser un dia a Madrid, que, sols tots dos, em digué, com qui fa una confidència no reproduïble: “No, però si vosaltres teniu raó. Si jo ja ho sé que sou una nació! El que passa és que has de comprendre que no podem dir-ho, perquè si ho fem, se’ns mengen vius…”. Vaig comentar-li en aquell moment que aquesta era, exactament, la mateixa argumentació que el filòsof J.L.Aranguren havia sostingut en una trobada d’intel•lectuals a Sitges, dues dècades abans: “Vostès tenen tota la raó del món en el seus plantejaments i en el que diuen, però a veure qui és el valent de nosaltres que té el coratge de dir-los-ho als nostres!”. Ni tenint el nostre suport com van tenir en la investidura de Zapatero, davant un Rajoy cap de l’oposició, vaig veure que mai, mai, mai, no arribaríem a un acord només per la simple via del diàleg, perquè ells, a més de la paraula, tenien i tenen la força. I estaven disposats a fer-la servir. La tarda mateix en què apareixia al programa Tengo una pregunta para usted, a TVE, va telefonar-me perquè fos conscient de l’audiència de l’emissió i del morbo que hi provocava la meva presència. Després d’haver-hi amollat el “Yo me llamo Josep-Lluís aquí y en la China popular”, responent la intransigència lingüística de bona part del públic, ja no me’n va fer cap comentari posterior.
El 2010, un dilluns al matí, a quarts de nou, vaig rebre una trucada al meu mòbil. Era el llavors Vicepresident i ministre de l’Interior, Rubalcaba, com era conegut, només pel segon cognom. Tres cooperants catalans havien estat segrestats a Mauritània per Al Qaeda i ell era a punt de començar una reunió sobre aquesta tema, amb els serveis d’intel•ligència d’altres tres estats: “Et truco perquè, acabo de llegir l’informe del CNI on diuen que, a les quatre setmanes, ja hem contactat amb els segrestadors. Però continuo llegint que, als quinze dies, qui ja hi havia parlat era el govern català i he pensat que tu hi tindries alguna cosa a veure”. En confirmar-li el contacte, em preguntà que com ens ho havíem fet i vaig dir-li que sense diplomàcia professional, ni serveis d’informació, ni exèrcit de terra, mar i aire, com sí que tenien ells. “Com, doncs?”, insistí. “Si, home, a tu t’ho explicaré, ministre de l’Interior del Regne d’Espanya…”, vaig concloure, tot somrient. L’estat n’assumí tot el protagonisme i nosaltres ens en vam apartar, davant el perill que la solució s’espatllés i ens en carreguessin els neulers.

La sorpresa davant la primera notícia de l’ictus ha preparat el camí per a l’impacte posterior de la seva mort. Uns quants factors, arribats tots alhora, expliquen el seu mal resultat electoral, sent ell el líder del PSOE. Després del daltabaix a les eleccions, el 2014 abandonà oficialment la política i tornà a la universitat, com a professor de química, si bé sempre va procurar mantenir la seva ascendència en qüestions d’estat, sense abandonar mai el seu parlar pausat i serè, aplicant la lògica a un discurs que pretenia convèncer per la coherència i la racionalitat, en un àmbit on senyoregen tan poc com el bon gust i el rigor. Però no sóc tan ingenu com per no adonar-me que la seva pulcritud en les formes, sincera pel seu perfil cultural, era, alhora, l’embolcall d’un posicionament absolutament intransigent pel que fa a la intangibilitat territorial de l’estat, és a dir, el caràcter innegociable, inqüestionable i immodificable de la unitat d’Espanya. A això, hi supeditava tota la resta de plantejaments ideològics, atès que aquest n’era l’essencial.
Era, sí, un home d’estat, d’estat espanyol, clar, per damunt de tota altra consideració, amb tota l’herència negativa i la càrrega repressiva que aquesta condició comporta, sobretot si n’ets responsable d’Interior. Ara s’ha explicat com, fins i tot al marge del PSOE, per raons d’estat, va influir perquè el Parlament de Catalunya no investís Puigdemont com a President, això sí, amb una col•laboració catalana plural imprescindible. I aquell 30 de gener de 2018 ja va quedar clar que frenàvem i que hi havia un gir en profunditat, acceptant les limitacions imposades a la sobirania del Parlament i a la voluntat de l’electorat. Rubalcaba tenia clar que mantenir la unitat d’Espanya tenia un cost davant la comunitat internacional, però creia que s’havia d’estar disposat a pagar-lo per impedir, com fos, la independència de Catalunya. Per això la premsa espanyola més ultra li dedica, ara, la portada sencera i li plouen els elogis de l’Espanya de sempre, de dretes i d’esquerres, com una mena d’advertiment a Pedro Sánchez, perquè no s’aparti del camí recte.

Ara, amb la seva desaparició, recordo només els moments de conversa privada i, fins i tot, de confidència personal, sabent, ell i jo, que mai no ens negaríem la paraula ni el tracte afable, però que, a l’hora de la veritat, continuaríem sent fidels a una lleialtat superior. Ell, a l’estat espanyol. Jo, a la nació catalana, completa.

EIXAMPLANT LA BASE

La gran victòria de la candidatura independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona es un gran pas per assolir aquest poder que en el moment decisiu estigui al costat de la República i no al costat de les empreses de l’IBEX espanyoles i les seves institucions. Un pas que aquest sí i davant tanta decepció fa eixamplar la base de país, per cert aquesta sí, i no la que pregonen alguns partits amb finalitats més que dubtoses.

Revolució democràtica a la Cambra

Modest Guinjoan

Les eleccions a la Cambra de Comerç han donat uns resultats que són una sotragada en el govern d’aquesta institució creada fa 133 anys i que ha comptat amb un total de 31 presidents en les diferents etapes per les quals ha transitat. Quan va néixer ho va fer per “defensar l’interès general i aconseguir el bé comú del comerç, la indústria i la navegació”. La raó d’existir actual, seguint el seu lloc web, és “prestar serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i a la creació d’ocupació, i consagrant la seva funció de representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria, els serveis i la navegació”.

Els resultats electorals, encara que no seran definitius fins dilluns vinent, indiquen que la candidatura Eines de país, impulsada per l’ANC i el CCN, ha guanyat clarament i que el perfil del ple de la nova cambra serà clarament sobiranista. Això representa un canvi radical respecte a resultats d’eleccions anteriors, que els vencedors hauran de saber administrar. Allò que s’espera del nou govern d’aquesta cambra és, com no pot ser d’altra manera, que estigui al servei del teixit empresarial del país. El fet que els guanyadors manifestin el seu compromís amb el país no fa sinò reforçar que seran fidels a les necessitats de les empreses d’aquí. Per tant, amb perspectiva econòmica, la implicació amb l’empresariat sembla que n’ha sortit reforçada.

Els resultats són en certa manera revolucionaris per a una institució que estava assentada en la quietud i en la connivència amb els poders polítics que interessaven a cada moment. Ara bé, l’autèntica revolució rau en la manera en què s’han aconseguit els resultats: descansant en procediments infinitament més democràtics que els que imperaven fins llavors.
En aquestes eleccions, més enllà de qui té la majoria i qui no la té, el gran guanyador ha estat fer un gran pas endavant en matèria de procediments democràtics i de millora de la representativitat del sistema empresarial català

Anem a pams. La Cambra es governa pel seu ple, format per 60 membres, que elegeixen el president i prenen decisions per majories. Cal distingir tres tipus de membres en funció de com es trien:
1. Bloc 1: 40 membres elegits democràticament en les eleccions que s’acaben de celebrar. Pendents de recomptes finals, més de tres quartes parts (31 o 32 membres) han votat la candidatura Eines de país. De les 432.000 empreses convocades n’han votat 17.224. Pot semblar poc, i ho és. Però representa un progrés impressionant, com veurem més endavant.

2. Bloc 2: 14 membres, corresponents a 14 empreses que entren al ple de manera directa tot fent una contribució anual de 75.000 euros l’any. Entre les empreses n’hi figuren de la banca (CaixaBank, Sabadell i Mediolanum), d’infraestructures i serveis bàsics (Naturgy, Abertis, Aigües), auditores i consultors (Deloite i PwC), i altres.

3. Bloc 3: 6 membres que són elegits pels 54 anteriors d’entre candidats que presenten les patronals Foment (gran empresa) i Pimec (autònoms, micro, petita i mitjana empresa).
No entraré a discutir la idoneïtat del sistema per a arribar a la composició del ple, perquè crec que, avui, el que toca és valorar positivament el trencament d’una inèrcia que no es corresponia amb els temps moderns. Del bloc 1, el fet que hagin votat 17.224 participants representa només un 4,1% del cens; però és que en les darreres eleccions els vots els van fer unes 7.000 empreses, i, d’aquests vots, més de 6.000 realitzats per correu els va anul•lar un jutge. De manera que el president sortint, que ha governat els darrers 9 anys, ho va ser (des del punt de vista electoral) amb poc més de 800 vots. Que hi hagin participat més de 17.000 empreses és una gran notícia, i esperem que en futures conteses en siguin moltíssimes més, amb l’ajut del vot electrònic que ja ha tingut un paper clau en aquesta ocasió.

Sobre el bloc 2, hi ha qui ho interpreta com a representació de la gran empresa i de l’establishment. És més el segon que el primer. El preu conjunt són els 1.050.000 euros anuals que aporten al pressupost de la Cambra. Es tracta d’una contribució important, però mai s’hauria de perdre de vista la funció de la institució, que entre altres coses és prestar uns serveis, uns serveis que aquestes empreses rarament necessiten, perquè se’ls presten internament. La Cambra és una estructura de poder, i això sí que ajuda a explicar la seva implicació amb la institució. Per cert, la meitat d’aquestes 14 patrocinadores van traslladar la seva seu social fora de Catalunya fa alguns mesos.

Per a dir-ho ras i curt, en aquestes eleccions més enllà de qui té la majoria i qui no la té, el gran guanyador ha estat fer un gran pas endavant en matèria de procediments democràtics i de millora de la representativitat del sistema empresarial català. Queda una feinada per fer, però no dubtem que el futur president de la Cambra representarà més el nostre empresariat. Més i segurament que millor que, per posar un exemple, el Sr. José Luis Bonet, de Freixenet, que presideix la Cámara de España per designació de la superioritat.

ICETA I LA MEMÒRIA

El President espanyol ha decidit proposar Miquel Iceta com a President del Senado a Madrid com a formúla de fum per vendre la seva ma estesa de diàleg sense que en realitat hi hagi res a parlar, ni cap intenció. Iceta ha acceptat i ràpidament han demanat la validació al Parlament català, un pas previ necessàri de moment ajornat.

Els passos, son que per designació autonòmica, el President Montilla ha deixat l’escó, i per ser President de la Cambra, s’ha de ser Senador i cobrir aquesta plaça que el Parlament hauria de validar. Les presses matusseres per deixar enllestida aquesta operació han estat frenades per la majoria independentista de la Cambra i incloses la propera setmana per la votació demanada.

Aquesta nova situació, posa a prova un cop més la dignitat del Parlament i els partits independentistes que no han defensat fins el dia d’avui. Es diu que es un acte de cortesia i que normalment en base als resultats electorals es proposen els Senadors i sempre han estat acceptats. De totes maneres que sempre ho hagin estat no vol dir que sigui obligació, i aquí entraria la dignitat que segur la població agrairia, i que posaria en ridícul aquells eu segueixen defensant fer el de sempre amb el nom “de fer política”, li diuen.

Ara els nostres partits tenen a la mà barrar el pas a Iceta i no validar-lo. No parlo de cap revenja, però considero que enviar aquest personatge, líder socialista a Catalunya, defensor del 155 i a una cambra com el Senado, que precisament va ser la que ho va aprovar amb Populars i Socialistes de bracet seria una nova burla a la ciutadania, als votants de l’1 O i a la democràcia en general. Ells han creuat tots els límits i ara no es pot fer com si res.

Les veus interessades ho venen com una veu de diàleg al capdavant i un gest del President espanyol, tots sabem que es mentida. Ens han repetit un i mil cops que no parlaran del Referèndum d’autodeterminació i tampoc han fet ni faràn cap pas pel suplicatori, ni per retirar uns càrrecs inventats als nostres presos polítics per la part que els pertoca. Crec que es suficient per veure que han trencat tots els ponts i no ens poden traslladar la responsabilitat de refer-los a nosaltres i menys ajudant als que han validat l’actuació estatal.

EL MOMENT DE PAÍS O DE PARTIT

Una interessant reflexió de Roger Castellanos sobre el moment del moviment independentistat, sense full de ruta consensuat i amb un partit que sembla predominant i que confon els bons resultats de partit amb el moviment independentista en general i l’objectiu comú, i això es anar enrere.

Mentrestant: un líder, un partit o un moviment cap a la independència?

per Roger Castellanos

El dirigent d’ERC, Sergi Sol, escrivia el proppassat 29 d’abril un article titulat “Gràcies, germà”, al diari digital ElNacional.cat, en què feia dues asseveracions en relació amb la victòria indiscutible del seu partit a les eleccions espanyoles del 28-A.

Primera: «ERC, amb el lideratge sublim d’Oriol Junqueras [és] l’únic projecte polític que pot dur Catalunya a la República perquè és l’únic capaç de guanyar allí on mai no havia guanyat l’independentisme».

Segona: «Aquesta victòria d’ERC, del republicanisme, de l’independentisme, tanca un debat tan contraproduent com nociu […] El debat de la llista única queda superat, un cop més, per la contundència d’uns resultats».

Paral•lelament, sense fer-ne referència explícita, Joan Tardà publicava una piulada on acabava de reblar aquesta posició: «Desitjo q @Esquerra_ERC deixi de ser només el partit dels republicans i de les republicanes per passar a ser també el partit de la República, com el PSUC en la dècada dels setanta passà de ser el partit dels comunistes, només, x ser també el partit de les Llibertats Democràtiques».

Doncs bé, ja ho tenim: un líder sublim (sic), l’únic partit capaç i l’encarnació en un sol projecte de tot un moviment polític. Líder, partit, moviment, tot articulat orgànicament al voltant de les sigles d’ERC.
L’eco leninista d’aquest
a posició ni m’estranya ni m’incomoda, ans al contrari, donada la meva pròpia tradició política. Ara bé, penso que és un pèl precipitada i que no es correspon exactament amb una realitat que, si realment es donés, podria fins i tot compartir: però no ens trobem davant del Partit d’avantguarda de les classes populars catalanes capaç de conduir l’estratègia victoriosa cap a la consecució de la República Catalana. I això no ho dic perquè ERC no compti, certament, amb un suport social molt ampli entre la societat catalana i a les darreres eleccions majoritari dins del camp del republicanisme, sinó perquè li manca l’element clau per esdevenir el que desitja ser ara i aquí: una estratègia política.

El projecte de vertebrar una “Esquerra Nacional” que s’identifiqui amb un sol partit, tal com ens recordava Joan Tardà a les xarxes socials, fou elaborat en bona part per Carod Rovira i Puigcercós, al marc de l’edició dels governs del Tripartit. Malgrat que aquell episodi acabà amb una important divisió interna (recordem Reagrupament i Solidaritat Catalana), lligat a l’auge del moviment independentista, certament, es va aconseguir realitzar una opa als principals quadres sobiranistes del PSC i d’ICV.

Sembla doncs que (potser des del 21-D) s’ha posat en marxa una operació similar que, després del 28-A, ha quedat confirmada pels propis líders del partit. Ja ho van advertir els Comuns, quan el corrent Sobiranistes va fitxar per ERC, que si els republicans fomentaven el transfuguisme entre les seves files (referent a Nuet i Alamany), això dificultaria possibles pactes postelectorals. Però, diguin el que diguin, l’operació està en marxa i ara com ara els ha sortit bé. Almenys electoralment.

Perquè el problema principal, com deia anteriorment, no és el potencial electoral que pugui tenir ERC, sinó quin és el projecte que articularà aquest partit un cop assoleixi totes les quotes de poder institucional que preveu. Perquè, justament, la seva maniobra electoral s’alimenta de l’ambigüitat pròpia dels partits denominats “Catch All” (que volen “atrapar” votants de tots els espais ideològics) i, això, es produeix tant al seu projecte “d’esquerra” com al “nacional”.

D’una banda, ERC s’ha aferrat al centre polític, espai que ha pogut ocupar, en gran mesura, gràcies a la descomposició de l’antiga Convergència i de la confusió orgànica de l’espai actualment dividit entre el PDECAT, JxCat i la Crida Nacional. Mesurant una retòrica progressista que pugui atraure votants socialistes i comuns, però sense espantar l’electorat liberal, el que s’està intentant abraçar és l’ala centre-esquerra de l’eix ideològic; és a dir, el liberalisme “social” europeu.
D’altra banda, a nivell nacional, ERC juga entre les posicions independentistes (o filoindependentistes) i les sobiranistes (federalistes i derivades), en un sentit ampli: defensar el projecte de República Catalana però sense voler articular-la a curt termini, tot posant el focus sobre el dret a l’autodeterminació com a “únic” desllorigador possible del conflicte nacional. D’aquesta manera, també a curt termini, el partit republicà arrabassa el programa nacional del sobiranisme no independentista, sense desmarcar-se –almenys retòricament– del camp polític de l’independentisme.

El problema que això suposa per al conjunt del moviment independentista –del qual ERC en forma part indubtablement– no és que fixi la consecució de la República Catalana a un horitzó a llarg termini. El mateix podríem dir pel que fa al seu programa de partit d’esquerres que, com bé defensa i comparteixo, no podrà ser plenament realitzat sense assolir la independència (és a dir, en el seu cas, a llarg termini). Per contra, el problema rau en el fet que d’aquí no se’n dedueix una estratègia política independentista i d’esquerres, sinó exclusivament una estratègia de partit.

En altres paraules: a hores d’ara sabem que l’independentisme català continua mancat d’una estratègia (ja no unitària, sinó que no n’hi ha cap ni una sobre la taula) i el que en tot cas té ERC és una estratègia de partit. I la seva estratègia consisteix en assolir l’hegemonia electoral en clau d’esquerres i nacional, tot esdevenint això que denominen “l’Esquerra Nacional”. Si, mentrestant, això ho expliquen com una estratègia necessària per guanyar la independència, caldrà que també expliquin què farien en el moment d’assolir el seu objectiu partidista, per tal d’avançar cap a l’objectiu compartit: el creixement electoral de l’independentisme provocarà la convocatòria d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol? És aquest l’objectiu “d’eixamplar la base”? I de qui és la “base” que cal eixamplar, la de l’independentisme o la d’ERC?

En tot cas, podem assenyalar que no serà fàcil sostenir, a mitjà termini, aquesta estratègia de partit: primerament, perquè el moviment independentista té la seva dinàmica pròpia i difícilment podrà desdir-se d’algunes premisses apreses per la força dels esdeveniments dels darrers deu anys, en relació amb la defensa de la via unilateral cap a la independència. Així mateix, per exemple, ho ha assenyalat recentment l’ANC. Seguidament, perquè el lideratge d’Oriol Junqueras té una dura competència amb la figura de Carles Puigdemont, el qual no tan sols compta amb un suport transversal del camp independentista, sinó també per la seva càrrega simbòlica com a President a l’exili del govern de la Generalitat que va fer possible el referèndum unilateral de l’1-O.

Finalment, i no menys important, podem trobar possibles dificultats des de l’ala esquerra de l’independentisme i del sobiranisme conseqüent: així ho adverteixen els més de cent mil vots del Front Republicà, mancat completament dels mitjans materials i mediàtics dels que va disposar ERC per a la campanya del 28-A, i amb tots els condicionants que comportaven aquells comicis (vot de la por, vot útil, clau espanyola, etc.). Malgrat tot, la coalició va estar a punt de fer forat i, aquest fet, demostra que existeix un contingent social molt important que des de l’esquerra rupturista aposta per la via unilateral encetada l’1 d’octubre de 2017. Aquest mateix fenomen es pot produir a les eleccions municipals, amb les més de dues-centes Candidatures d’Unitat Popular, sumades a la iniciativa de Municipalistes per la República des de Baix, a diverses ciutats mitjanes i grans del país.

Veurem, doncs, si totes aquestes complexitats permetran a ERC assolir els seus objectius de partit a curt termini. També esbrinarem si, tard o d’hora, la vertebració d’una estratègia unitària republicana permetrà mantenir la composició del camp polític independentista tal com el coneixem actualment. No oblidem que, des de 2009, qui ha forjat el projecte cap a la República Catalana, qui ha empès els quadres dirigents i rebregat les estructures dels partits, així com qui ha fixat el rumb polític del país, no ha estat ni un sol líder ni un sol partit, sinó el moviment popular republicà com a tal. Tothom que ignori el llegat dels últims deu anys i, encara més, qui oblidi quin és el canvi que s’ha produït al poble català des de l’1 d’octubre de 2017, està condemnat a la desaparició, ja que estarà ignorant a la pràctica el poble que interpel•la.

EL TRIOMF DEL COLONIALISME

Un cop més la mentalitat colonial de la classe dirigent catalana ha donat una nova mostra acceptant i descartant la Creu de Sant Jordi per Núria de Gispert i d’alguna manera donant la raó a aquells que precisament fan de l’insult i el menyspreu la seva forma de vida.

De Gispert ahir va posar a disposició del Govern la concesió del guardó i deixant clar que el retuit era desafortunat, de fet ja l’havia esborrat i que els valors repúblicans havien de quedar intactes, encara que en cap lloc la paraula renuncia hi feia lloc. Per part del Govern ja sabem que fins hi tot hi havia preparada una moció al Parlament per definir als partits en aquest tema, i Esquerra per exemple ja va criticar l’actitut de De Gispert i no deixava clar el seu vot. De fet la carta sembla que ha estat perfecte per cedir al xantatge vil i retirar la Creu de Sant Jordi.

Tanmateix, cal dir, que deixant clar que era un retuit, o sigui no es l’autora i que evidentment i pel càrrec ostentat es desafortunat, cal dir que l’unionisme excloent i que ens insulta cada dia a la societat catalana i menysprea profundament les institucions i càrrecs catalans, nomes cal veure com es refereix al President Torra la líder de l’oposició Ines Arrimadas, ha fet una campanya terrible i de furgar a la ferida mostrant la seva ofensa, precisament aquells que ens diuen nazis cada dia, converteixen el Parlament en un pati de carrer o validen actuacions salvatges de la policia contra la ciutadania indefensa, i per descomptat deixen el respecte a la democràcia més elemental en un calaix. Davant d’això el Govern ha cedit i ha regirat les consideracions del Premi, que ens deien era per tota una trajectòria i no per un fet concret. Ara ja sabem que no és així, i un cop més el triomf de la mentalitat submissa i colonial ha triomfat donant la sensació de que els intolerants son uns altres i no els que realment ho son.

UNA DEMOCRÀCIA FAKE

La plantada de la Ministra espanyola Dolores Delgado a l’acte d’homenatge de la Generalitat als deportats repúblicans a Mathausen es una nova mostra d’una democràcia ridícula i que no vol reconèixer que estar molt allunyada dels estandards democràtics europeus.

Efectivament, en aquest acte, la representant de la Generalitat en el seu discurs ha recordat Raul Romeva, el conseller en el seu dia que va inaugurar la placa i ho ha fet recordant els dies que porta a presó i la seva condició de pres polític. En aquest moment la ministra ha marxat indignada de l’acte i tot seguit amb declaracions fetes als mitjans ha criticat l’acte per excloent que hauria de ser de solidaritat entre democrates en relació al camp de concentració, i poc després ha tornat al lloc per posar flors i dir que allò era per tots els espanyols.

Realment, lamentable aquestes actituds del Govern espanyol i els seus representants davant la realitat que tossudament volen negar. Recordar al Conseller Romeva com a pres polític, es tant cert com que porta més d’un any en presó preventiva per haver posat unes urnes i complir amb el mandat electoral davant la ciutadania, es a dir per les seves idees, això en el món se’n diu pres polític. No es culpa nostra si la democràcia espanyola es comporta com una Dictadura qualsevol vulnerant drets fonamentals un dia si i un dia també. El critica per excloent, quan precisament son ells que han exclós la democràcia de les nostres vides. La solidaritat entre democrates ens parla, suposo que aquesta es demostra aplicant precisament la democràcia i no utilitzant jutges i repressió policial contra problemes polítics arribant al límit de gaudir de presos polítics i exiliats en l’época que vivim.

Quan els representants espanyol van pel món negant les imatges de l’1 d’octubre o tergiversant les reclamacions pacífiques i polítiques d’una societat quedan en evidència cada dos per tres, i alhora es veuen obligats a recordar que son una democràcia de dret en tots els forums on es presenten cosa que evidentment la resta d’Estats no necessiten fer, ja que els fets els avalen.

Es el que te una democràcia fake.