ALBERT CORTES MONSERRAT

El debat de Política General ens ha portat un cop més a veure com aquesta legislatura gris, segueix sent una presa de pel pels ciutadans i una manera de desvirtuar una institució cada cop més allunyada de la realitat.

El discurs del President Illa i les seves propostes socials que ningú es creu. De fet la proposta estrella d’invertir 4400 milions per construir 50000 vivendes abans del 2030. Una proposta ja repetitiva en el temps, el mateix President Montilla la va fer en el seu temps i que apart de ser una ensarronada, és un insult a la població i una manera de burlar-se d’un problema tant greu com aquest. Uns milions que no depenen d’ell, sinó de les negociacions amb els seus companys a Madrid que per experiència no crec estiguin per la labor i per si això fos poc una proposta més enllà del seu previsible mandat. Una patada endavant de cara a la galeria i una cortina de fum per fer veure el que no serà, però clar no hi ha més objectius. Un cop deixat l’eix nacional sense propostes que no sigui el nostre trist paper dins Espanya, l’eix social depén dels diners que haurien d’arribar de Madrid i que ningú confia que ho faran.

La proposta independentista gràcies als nostres partits no te massa recorregut i es veu amb les baralles entre ells amb propostes simbòliques sobre el tema que no prosperaran, com la de Junts recordant totes les vegades que el Parlament ha votat el Dret a l’autodeterminació, llàstima que no recull que quan s’ha exercit realment tampoc l’han exercit, un exercici més de cinisme que
ja no bé d’aquí. Recordant també que hi ha diputats que han estat votats i no poden participar pels seu exili, com sí fos el més normal del món.

Pel que fa als partits, Esquerra sembla que parli com partit de l’oposició i no diu que el President Illa ho és gràcies al seu suport i els seus acords, una mostra més del nivell de la nostra política i uns Comuns que han trencat totes les seves línies vermelles per fer de crossa socialista el seu paper habitual.

Menció apart per Orriols que davant les repetides vegades que li han retirat la paraula des de la Mesa presidida per Rull ha instat a recordar que no fa massa temps els partits independentistes defensaven que en el Parlament s’ha de poder parlar de tot i que s’han de defensar els drets de tots els diputats, però en canvi ara coarten idees i ataquen el seu dret a llibertat d’expressió en temes com la immigració i especialment la islàmica, on el rebuig a la immigracio il·legal i la no exigència de drets i deures és veu que no son del gust de molts dels altres partits.

Una mostra mès d’un Parlament on la intolerància i el cinisme son la recepta, sense oblidar que les seves teoriques lleis aprovades es basen en un Estatut que mai ha estat votat per la ciutadania, tot un desgavell democràtic sense precedents.

Un Parlament sense interés.

https://youtu.be/zWBKP-DZNEc

Ahir, un dels jugadors que sempre recordarem, aquell mig del camp màgic i una persona amb una màgia amb la pilota excepcional i que ens va fer emocionar molts cops a tots els culers, va anunciar la seva retirada.

El record d’aquells Visca el Barça, Visca Catalunya i Visca Fuentealbilla encara retronaran en les nostres ments durant molt de temps. Com agraïment i humil homenatge un vespre en un bar veient la tornada de les Semifinals de Champions a Stamford Bridge contra el Chelsea, recordo amb un 0-0 a l’anada i en el minut 90 1-0 pels anglesos fins el gran minut 93 i aquella fuetada d’Iniesta que ens va provocar un esclat d’euforia indescriptible guardat en la memòria per sempre i setmanes més tard arrodonit amb el títol.

Molta sort, i sempre seràs un dels nostres.

El video que ha circulat per les xarxes on és veu l’agressió d’un miserable a una nena d’un any a Barcelona ens retorna a la pregunta de les errades del sistema per deixar entre la societat personatges indesitjables com aquest.

Una agressió a una filla de turistes francesos que passejaven per la zona de Montjuic és el darrer que ha fet Henry R.C. de nacionalitat equatoriana, una dada que la policia no ha facilitat, però que al contrari del discurs oficial, no crec que s’hagi d’amagar, és part del problema. Aquest subjecte de 31anys té nombrosos antecedents i ha estat a presó diversos cops. Ara tornarà a ser disposat davant le jutge per delicte de lesions i amenaces.

Ens diuen que es un antisocial de manual i ara amb unes acusacions de tres agressions, a la nena petita, i a dos homes més de 60 anys, un ingressat a l’Hospitatl amb talls i cops. Les forces policials el van arrestar davant la onada d’indignació ciutadana. Segons hem sabut pels delictes que se li acusen és complicat que ingressi de nou a la presó encara que es veu un desequilibrat i violent que seguirà generant problemes.

Ens tornem a trobar que en aquest cas un ciutadà estranger, i si cal dir-ho. No vol dir que tots els immigrants evidentment siguin delinquents, però una part com està demostrat sí, i llavors la societat crec te dret a protestar, ja que aquest miserable ha vingut de fora i per tant el mecanisme per expulsar-lo automaticament hauria de ser la norma. Un altra cosa son els delinquents nacionals que evidentment han de complir condemnes però no poden ser expulsats enlloc. En el cas que ens ocupa i veient les imatges de l’agressió a una nena d’un any i l’expedient d’agressions acumulats anteriorment, no pot ser que es qualifiqui d’antisocial i entri i surti de la presó per tornar a deixar aquest tarat perillós entre tots nosaltres. Ara ni tant sols és segur que entri a presó ja que sembla que la seva conducta no es suficient per apartar-lo de la societat. La inclusió està molt bé amb persones que la volen i poden exercir-la, acollir està molt bé sempre que sigui possible i aquestes persones s’integrin a la societat on van amb els mateixos drets i deures que la resta, però aquests indesitjables no es de rebut que no sigui expulsats. Si no és així, qui ens protegeix a nosaltres.

Les societats tenen unes normes de convivència i aquestes haurien de ser sagrades. Son les tares del sistema.

Avui fa un any que uns salvatges, costa definir com a persones humanes van burlar les defenses d’Israel i van començar a matar gent indiscriminadament, prop de 1200 persones i emportar-se com ostatges gairebé 300 més, en unes hores de barbarie absoluta i que ens degrada com a raça.

Efectivament, i encara que aquells que porten el mocador palestí i que fa temps no paren de bramar sobre el genocidi d’Israel a Gaza, sembla han oblidat i els deuen considerar víctimes de segona. Efectivament la resposta israeliana ha acabat en un genocidi sense fre, però si ampliem el focus cal veure el context i qui va encendre la gospira abans del gran incendi i aquest va er el grup terrorista Hamas i el seu atac organitzat com una cacera on no hi havia conills, però on les persones eren simples trofeus a les seves mans, sense cap tipus de distinció.

Els mitjans i la propaganda han fet que aquests fets s’hagin esborrat de la memòria, i en realitat son l’inici de tot. De fet aquests mateixos miserables psicopatas que van entrar al territori d’Israel sabien que la resposta podia ser aquesta i que qui ho acabaria pagant seria el poble que res té a veure amb el fanatisme d’aquest grup. Per tant en certa manera aquestes morts diaries que veiem des de fa un any tambés son bona part de la seva responsabilitat.

Fa fredat com les persones, diuen els sers més desenvolupats i intel·ligents del planeta poden arribar amba aquests nivells de degradació. De fet avui que fa 1 any llegint relats de testimonis que van sobreviure tant a les seves poblacions com al Festival de Música, fa posar la pell de gallina, com eren executats sense fre i com eren perseguits sense més amb la sang com objectiu. Evidentment tot això no justifica la crueltat de la resposta que veiem, però si que es una dada per no oblidar i recordar. El cinisme i hipocresia dels Estats, mitjans i parts interessades no descobreix tota la veritat, sinó la part interessada per defensar un relat.

No cal descartar tampoc que Israel hagués descuidat el control per poder justificar desprès la seva guerra, encara que sembla massa cruel per ser veritat i segurament forma part de la batalla de la informació i el relat interessat de cada part.

Com veiem sovint, la crueltat del esser humà no te límits i la manipulació de l’opinió pública tampoc.

Les víctimes, els de sempre, el poble.

Espanya cada dia s’esforça per demostrar que no és una democràcia i que la Dictadura franquista ho va deixar tot ben lligat fins el dia d’avui.

Aquests darrers dies sabem que la Justícia tanca la porta un cop més a investigar els crims del franquisme a la comisaria de Via Laietana i arxiva la querella dels germans Ferrandiz. Per tant aquests assassins que van actuar impunement torturant i matant a Via Laietana quedaran impunes com altres querelles pels mateixos fets. Es vulneren els drets de les víctimes un cop més i contradiu el Dret internacional sobre la matèria que diuen que els crims de lesa humanitat no prescriuen mai com és normal. Alhora incompleix la mateixa llei de memòria democràtica que diu ben clar la investigació d’aquests criminals. El magistrat te la barra d’argumentar que una persona no es pot investigar per uns delictes que no existien en el moment de cometre’ls, o sigui com a la Dictadura les forces del règim tenen tota la potestat de torturar qui vulguin i d’assassinar sense cap responsabilitat, això ens diu el jutge que era legal i no hi ha delicte. Ens diu que un monstre dictador és legal en totes les seves atrocitats. Aquest és el nivell democràtic de la justícia espanyola.

En un altre exemple els expresidents Mariano Rajoy i Felipe Gonzalez, dues gotes bessones. El segon ens diu que caldria fer un resset de la Constitució del 78 per blindar encara més la unitat d’Espanya. Aquest és el nivell d’aquests hereus del franquisme. El seu nul tarannà democràtic ens marca que per damunt de la societat, per damunt de la llibertat, per damunt dels drets hi ha la imposició de la unitat del territori a la força si cal. Es a dir franquisme en estat pur. De fet res de nou aquell que va fer un grup terrorista com els GAL per lluitar contra la banda terrorista ETA i tacat de sang dels assassinats comesos per aquests.

En darrer terme portem la querella de VOX al periodista català Jair Domínguez per delicte d’odi i demanant 2 anys de presó per haver dit que “als nazis se’ls combat amb un cop de puny”. Es a dir un partit teoricament democràtic amb aquesta sensibilitat pel nazisme francament ja ho diu tot.

Son nomes tres exemples, però cada dia en trobem, i ens demostren que un Estat com Espanya no ha superat la Dictadura ja que tots els estaments de l’Estat estant impregnats del mateix fruit de la falsa transició i d’uns poders de l’Estat que segueixen protegint als botxins i atacant les víctimes.

Una dictadura actualitzada.

Avui, 3 d’octubre i encara que els partits no estan massa o gens interessats a recordar la data, fa 7 anys la societat catalana va sortir al carrer i va aturar el país, la llàstima és que els nostres representants no van estar a l’alçada i ho van diluir per no fer el pas endavant.

Aquesta vaga convocada per diversos sindicats i els comites de defensa del Referèndum va ser oficialment per denunciar la vulneració de drets i empitjorament de condicions laborals en diferents centres de treball per la intervencions repressives de la polícia espanyola amb accions per evitar el referèndum. De fet era una reafirmació del resultat del referèndum, una protesta per la reacció violenta i dictatorial espanyola i una exigència per aplicar el resultat.

Una jornada història, dos dies desprès de viure el Referèndum d’independència, i on la societat sobretot exigia fer el pas que ens faltava, aplicar la llei i validar el resultat per completar el procés cap a la independència. La gent desprès de viure la jornada sota les porres espanyoles i haver aconseguit el que semblava impossible, ara exigia com és normal la culminació. Una aturada històrica que els nostres partits que anaven en direcció contrària al finalitzar la jornada van donar per acabada, amb el famós discurs del Borbó que hauria signat qualsevol Dictador i aquest cop amb una errada general la gent va tornar cap a casa, quan el més recomanable hagués estat seguir paralitzan el país fins la proclamació real de la independència, i segurament aquí es va acabar tot. Els nostres partits ho tenien en safata, faltava la primera declaració de vist i no vist i la darrera sense cap intenció de fer cap pas endavant donant pas al 155 i la presó i exili pel Govern, en un final no digne d’un procés tant valent com a poble fins aquell dia.

Es la darrera comunió entre els representants i el poble per un sol objectiu, però els primers feia temps que tenien decidit no fer el pas endavant, incomplir les seves pròpies lleis i deixar el poble sol davant la repressió espanyola i havent deixat passar una oportunitat com a país de les que poques vegades passen per davant, i el més greu és Espanya va fer el que esperavem, pel seu tarannà poc democràtic i impositiu, però els nostres ens van fallar en el moment culminant i amb això segurament no hi comptavem i ho hem pagat amb escreix.

Aniversari del dia D.

Llegim la notícia que el Senat cedeix una sala per acollir una cimera de l’extrema dreta internacional contra l’avortament.

Una organització de polítics antiavortistes (xarxa política pels valors), ha obtingut aquest permís per la cimera “Per la llibertat i la cultura de la vida”, amb l’argument que la defensa de la vida cal fer-la des del mateix moment de la concepció. Per cert una autorització per unanimitat de la mesa de la cambra, amb l’excusa dels representants socialistes que barrejat amb altres autoritzacions no ho van detectar. El PSOE ara demana recurs d’emparà per no permetre la celebració del mateix i diu que han estat enganyats i no volen donar veu a l’ultradreta.

Crec que una societat no es pot permetre que en una institució pública de representants com en aquest cas el Senat s’utilitzi per voler prohibir drets reservats i personals com en aquest cas l’avortament. La societat no es pot dirigir per creences o fets espirituals, ha de ser dirigida per uns valors compartits i uns drets personals i col·lectius inalienables. Si una associació com es el cas per creences personals preten frenar els drets individuals, en aquest cas de la dona respecte el seu embarás no es de rebut. Es com si els avenços mèdics permeten fer una intervenció i poder curar una malaltia i un grup de persones cregués que no en tens dret. Utilitzar la paraula llibertat en aquesta cimera quan precisament la vol coartar no deixa de ser curiós. La vida depén en aquest cas de la dona que la porta en el seu ventre i ella te tot el dret a decidir sobre la mateixa i interrompre el procés, cosa que en molts casos segurament ho farà dacord amb la seva parella i ningú pot entrar en aquest assumpte com si es creuen aquests il·luminats amb l’atorgament de decidir sobre la vida dels altres.

Per altra banda, que ara el PSOE és posi les mans al cap amb el seu fals progressisme, quan els seus representants han comés l’errada de validar la mateixa no te excusa. Ells son representants del poble i tenen unes funcions que han d’exercir hi hagi una o mil votacions. Ens diuen que no volen donar veu a l’ultradreta, crec que tampoc és el problema si l’acte és privat i en un lloc privat, no en un lloc públic com el Senat.

Caldria ser més estricte amb els drets i valors de les persones i no deixar que aquests ultres utilitzin la seva imposició amb els diners públics. Els drets personals, son personals.

Aquesta imatge simbolitza el moviment d’un poble en busca de culminar la seva llibertat. Desprès de 10 anys de mobilitzacions, arribava el moment de culminar aquella aventura i fer el pas definitiu que mai va arribar a ser.

La historia ja la sabem. Vam guanyar sota les porres amb una participació extraordinària, un poble unit dificilment pot ser vençut i aquell dia vam guanyar. Posteriorment amb les lleis aprovades pels nostres representants al Parlament per convertir aquella victòria a les urnes amb una realitat sense marxa enrere, vam comprovar astorats que la cortina de fum va deixar veure que no tenien cap intenció de culminar el que el poble els deixava en safata per vergonya nostra.

Espanya ho va intentar tot, per darrera i per davant amb joc brut i amb violència, tal com reacciona un Estat autoritari amb una democràcia de fireta, però el cop definitiu no va ser aquest. Els nostres, els que confiavem ens van descobrir que no pensaven anar endavant, i així 7 anys desprès veim les conseqüències de tot alló i el moment on ens trobem. Les excuses del sistema han estat sempre les mateixes, la por a morts per part de l’Estat, cosa impensable i en qualsevol cas un risc assumit des del principi si es vol marxar d’un Estat com Espanya, la no legitimitat del resultat va ser un altra, sense destacar mai la gran participació on encara esperem la participació real més elevada ja que els vots robats però comptabilitzats en el sistema no es van donar i on el resultat crec prou clar per no haver-hi dubtes. També el nul suport europeu, quan tothom sap que si l’actor principal no fa el pas, ningú el farà per ell com va ser el tema.

Un frau al poble que crec no oblidarem i on fent política ficció avui podríem estar celebrant el seté aniversari del moment fundacional de l’Estat i on a pesar de les dificultats dels primers anys, segurament estariem emergint com altres Estats amb menys recursos també han fet, i ara en canvi trobem un indepedentisme trencat i barallat amb batalletes autonòmiques i un poble desencisat per l’engany.

Ni oblit, ni perdó.

Marchena com s’esperava ha confirmat que no amnistiarà els condemnats per malversació de l’1 O i ha refusat els recursos de súplica de les defenses de Junqueras, Romeva, Bassa i Turull.

Aquesta condemna els manté en estat d’inhabilitació. El Suprem manté la rebel·lió contra la democràcia i és nega a aplicar una llei, deixant la porta del TC com a darrer recurs. La Sala retreu a les defenses que creguin que s’han de limitar a obeir la llei sense cap interpretació. Pel que fa la malversació ens diuen que és mantè ja que els membres del Govern no van pagar les despeses de la seva butxaca, per tant aquest estalvi es un guany patrimonial en un argument al·lucinant que posen com un exemple el funcionari que contracta la celebració del banquet de noces de la seva filla i assumeix una obligació de pagament que reduïra el seu patrimoni, si ho fa amb fons públics el funcionari automàticament s’enriqueix.

Res de nou a l’horitzó, cap sorpresa, no valen escarafalls, els estaments judicials assumeixen que no estan obligats a complir les lleis, i que poden fer les interpretacions que vulguin com un poder per si sol. Això marca el concepte democràtic de que parlem quan ens referim a l’Estat espanyol. De fet la base del mateix hauria de ser la ciutadania que mitjançant els 3 poders del sistema es regeix amb una coordinació entre els 3 encara que evidentment son separats. La persecució sobre els autors catalans era impossible que acabi aquí i la repressió com qualsevol règim autoritari com l’espanyol és el pa de cada dia, una malversació que amb un argument fora de mida i surrealista pretenen fer cert. Aquest exemple del convit nupcial ens diu que porta una despesa que hauries d’assumir, però que si finalment no ho fas és un enriquiment personal, fantàstic. Si ho traslladem al cas, uns representants escollits per la ciutadania amb un programa concret per dur-lo a terme el porten fins la celebració del referèndum lògicament amb diners públics, el mateix que si el programa fos fer una carretera que també seria pagat amb diners públics i no de la seva butxaca com és normal. No és enriquiment, és complir un programa de Govern avalat per la ciutadania i amb els diners públics per dur-lo a terme.

Un altra cosa seria com va acabar tot, les intencionalitats posteriors com hem vist i les conseqüències reals, però els fets en si no han enriquit a ningú i mai poden ser malversació i menys amb aquests arguments de pa sucat amb oli.

La decisió del TJUE donant la raó al Parlament Europeu i accepta que no podia acceptar l’escó de Puigdemont i Comín com a eurodiputats el 2019, ni ara a Comín ja que no figuraven en la llista enviada per Espanya i que ells no la poden interpretar.

Una decisió que deixa el vot de la gent, aquella base de la democràcia concretament en res segons la Unió Europea, aquest espai tant democràtic i de drets que ens volen vendre, i que trepitja els drets fonamentals de la gent com si res i amb total impunitat. Un disbarat en majúscules.

Ens diu que quan van obtenir l’escó no els podien reconèixer ja que les autoritats espanyoles no els van posar a la llista enviada per no anar a jurar la Constitució a Madrid. Diuen que el President del Parlament no disposa de cap competència per modificar-ho, ja que hi ha un repartiment de competències entre la Unió i els Estats membres i aquest control correspon als Estats. De fet és contradeix ja que el mateix Tribunal va validar la immunitat d’Oriol Junqueras en el seu dia i que va servir de base per exercir el seus càrrecs tant Puigdemont com Comin.

El cinisme de la Unió Europea ens hauria de fer plantejar que no és ni molt menys aquell espai democràtic on els ciutadans tenen blindats els seus drets. Ja que més enllà de les competències, el vot de la ciutadania per escollir els seus representants hauria de ser de competència única de la gent, Estats a banda, com seria el cor de qualsevol democràcia i que cap institució pugui modificar el mateix al seu tarannà, sinó de que serveix el vot, de qui és. De fet la sentència dona via lliure perquè cada Estat posi les condicions que vulgui per validar els candidats escollits, depenent del Govern de torn podria ser el color de pell, la seva sexualitat o la seva opinió sobre qualsevol cosa posem el cas per vetar-los per damunt de la voluntat popular. Un disbarat que no fa més que afeblir una democràcia de fireta on el ciutadà ja no te dret ni a escollir els seus representants amb la seva papereta com seria de rebut.

Ara ha estat Espanya i demà pot ser altres Estats amb Governs que caminen cap a l’autoritarisme, i això ens diuen que la Unió Europea no ho pot resoldre, per tant una institució inútil i sense qui la controli en els seus comportaments democràtics.

Algun encara dirà que Europa ens mira, però jo d’aquesta farsa no en vull formar part. no es cap espai de llibertat i molt menys de democràcia.

El Consell d’Europa ha tret els colors als partits catalans i la seva acceptació d’impartir el 25% de matèries en castella a les escoles. Els experts per la carta europea de les llegües minoritàries ha tocat el crostó a Espanya per aquesta iniciativa.

Recordo que la sentència del TSJC obliguen a impartir aquest percentatge i de fet ja hi ha algunes escole que ho fan. El Consell ens diu que és una politització aberrant de l’escola catalana i ho diuen experts en la matèria no sospitosos de cap ideologia i que nenguen que el català sigui imposat com sosté Espanya i queden perplexos pels incompliments de l’Estat adherit a la Carta Europea de les llengües minoritàries. De fet aquesta resolució no és de compliment obligat i no sembla com altres cops que hagi de servir de massa. Cal dir que fins ara aquest punt i les seves sentències havien estat esquivats pels Governs catalans modificant el marc legislatiu per blindra així la llengua encara que la seva efectivitat és bastant discutible. En el mateix tema, també han estirat les orelles a l’Aragó pel seu abandonament del català demanant mesures urgents.

És una vergonya que fins ara des d’aquí han jugat a l’engany constant, no tallant aquesta aberració d’arrel, sinó buscant mesures per esquivar les sentències que com hem vist amb alguns centres han acabat sent una realitat, alhora que ens venien els nostres partits un cop i un altra un blindatge màgic que no existeix. Davant aquesta manera de fer que deixa la nostra llengua a la seva sort, els experts europeus diuen les coses pel seu nom, sense embuts i denuncien aquesta persecució lingüística espanyola i aquesta aberració acadèmica, alhora que denuncien una comunitat com l’aragonesa i els seu odi i lluita contra el català amb tots els mitjans al seu abast.

Realment la llengua és allò que ens defineix i un tret diferencial com a catalans, un bé a protegir que el nostres partits més enllà del seu teatre habitual no els ha importat gens. Tots sabem en el moment algid del procés i quan es feien especulacions sobre una Catalunya independent com defensaven el castellà com a llengua oficial amb el català, prova de la seva mesquinesa en el tema. Aquests darrers anys a Madrid hem escoltat amb diferents temes relacionats amb la llengua avenços meravellosos i blindatges a prova de bomba que en la realitat han estat fum, el mateix que el català a la Unió Europea, una promesa de fireta que mai arribarà.

Una vergonya catalana.

El President d’UGT a Catalunya es reafirma en les seves declaracions sobre el President Puigdemont que va fer en un acte com a membre de la llista electoral dels socialistes a les eleccions i així ratifica aquesta mesquinesa que tothom pot comprovar.

En un acte sindical que el PSC va celebrar a Barcelona, Carnero deia que va rebre la butlleta electoral a casa de Puigdemont, un senyor que està fora i assegut en un cotxe Volvo, el que vol fer patria i país entre aplaudiments de la claca, i es va preguntar perquè no es va fer la foto al maleter, cosa que sempre ha negat el President i va seguir dient que plorat va anar ell al maleter i no se si cagat o pixat, però fins a Brussel·les. De fet es va defensar dient que era una opinió personal seva i no es penedia de res.

Aquest tanoca, que per cert un líder sindical en una llista electoral de partit, ja hauria de ser una il·legalitat, ja que se suposa els sindicats son per pressionar als Governs de torn, si en formes part del partit arribem a veure la utilitat d’aquests sindicats de fireta annexes de partits polítics. En segon lloc no es pot excusar com opinió personal. Si ets candidat i en un acte electoral, les opinions a dir son les del programa del partit, no les teves personals, no parlem d’una conversa de bar amb uns amics, encara que per ell deu ser el mateix. Per altra banda si tingués uns mínims d’educació sabria que hi ha un respecte pels càrrecs institucionals com és el cas. En tercer lloc dona per bo, el tema de la fugida en maleter que el protagonista sempre ha negat i per tant sense cap prova més que les mentides interessades de la premsa espanyola ultra ho dona per realitat. Per últim demostra els valors com a persona que pot oferir qui parla amb aquest menyspreu i mal gust d’una altra assumint la reacció espanyola antidemocràtica espanyola que va provocar aquest exili, cosa que si fos democrata, que evidentment no ho és l’hauria d’avergonyir.

Aquest senyor pretén representar la classe obrera, sembla un acudit, però Espanya és així, personatges com aquest poden ocupar llocs que en altres Estats normals evidentment no estarien ni de lluny en la seva orbita.

En definitiva l’odi i mesquinesa sindical que el defineix.

Les paraules d’Oriol Junqueras sobre el seu desconeixement de les campanyes B miserables del seu partit son un pas més amb aquesta broma de mal gust en que s’ha convertit el seu partit, on nomes importa la guerra per dirigir-lo i obtenir una hegemoní autonómica, esclar.

Aquestes campanyes anomenades de falsa bandera i on sembla es reclutaven gent externa pagats pel partit per difondre notícies falses o atacar rivals, eren desconegudes pel guru d’Esquerra i ens vol fer creure que van ser fetes aprofitant la seva estada a presó i evidentment posant tota la responsabilitat amb Rovira. Apart amb el seu cinisme habitual desija el millor amb ella i la seva amistat i la seva nova presentació al càrrec ho farà pel país i per la bona gent del partit. Alhora parla d’elements d’incertesa en el nou finançament concretament la quota de solidaritat com a gran eix del pacte amb el PSC a la Generalitat de Catalunya.

Realment aquest fangar evidentment també perjudica l’independentisme, un partit que camina cap a l’auto destrucció nomes pel poder i on les misèries surten cada dia a la llum i la vertadera cara amagada també, segurament no és mereix res més. Junqueras com a President no és pot quedar tant ample al·legant el seu desconeixement i acusant al seu rival, ja que per responsabilitat indica dos camins, o no era apte pel càrrec ja que no tenia cap control, o si ho sabia ho havia de denunciar com a màxim responsable i aturar aquesta misèria. La seva actitud per ètica nomes l’hauria de portar a la seva dimissió i no presentació mai més a cap càrrec intern. Aquesta aura cristiana del perdó i la mà estesa a tothom quan escoltem cada dia aquest serial, no deixa de ser una hipocresia i cinisme que en definitiva el porta allà. De fet pensar que ha de seguir pel país ja es un gran ego i una falta d’humilitat i de realitat que espanta. Ningú li demana i el país ho pot suportar perfectament. Quan ja rebla el clau, és posant en dubte la pedra angular sobre la que han fet un President del 155 a Catalunya com si tal cosa. Quan ho han venut com un guany de proporcions inmenses i ara resulta que admet que ni tant sols han blindat que hauria de pagar Catalunya a Espanya un cop recaptats tots els impostos. Una nova presa de pel, de fet una més.

La lluita Junqueras-Rovira no te discrepancies polítiques, simplement egos i afany de poder personal, res a veure amb el país i molt menys en el projecte independentista que ja fa molt de temps que han oblidat. Simple hegemonía autonòmica.

Una membre del Jurat del Festival de Sitges, dimiteix per la falta de directoras i persones no binaries. Concretament al Premi Brigadoon Paul Naschy i obre un nou cas de discriminació mal entesa.

Efectivament, Mariona Burrull ha argumentat aquest tema per la seva renúncia a seguir sent jurat del Festival. Diu que no vol ser còmplice del silenci davant una programació injusta i demana una representació més equitativa del mateix. El Festival ha reaccionat en defensa del mateix argumentant que no demana informació personal sobre la identitat sexual dels realitzadors. Els 9 treballs no tenen dones al capdavant però si en altres àmbits per mantenir un equilibri i subratlla que han fet passos per augmentar el talent femeni del genere fantàstic, però que prioritza el talent davant de qualsevol quota.

Realment Burrull, ens vol discriminar tant com usuaris de la cultura, com de promocionar la injusticia del valor en aquest cas de les pel·licules. Crec que aquestes en cada festival concret, han de ser les millors en el seu conjunt, les de més qualitat per haver uns premis justos i que la societat ho gaudeixi com passa en tots els àmbits on hi ha competència. Crec que apart de Burrull a ningú li interessa la vida o tendència sexual del seu director, cosa privada i que no te res a veure amb la qualitat de la seva obra. Realment la seva funció com a jurat es avaluar la qualitat de les feines i no mirar la vida privada o el genere del seu director, si es així evidentment no serveix com a jurat. No es poden barrejar els temes ni crear quotes artificials com ens proposa que res tenen a veure amb les obres.

La igualtat crec ha de ser entesa com la igualtat d’oportunitats entre totes les persones independentment del seu genere. Això és la igualtat, ni més ni menys. Voler fer del mateix genere o de la tendència sexual dels directors la principal directriu és anar contra la mateixa cultura i contra la més elemental de les normes en un concurs o premi, com son els mèrits artístics.

Cal des de la societat acabar amb aquesta bajanada i que en aquest cas la cultura com ens ocupa simplement es dediqui a premiar les millors obres sense cap rerefons més que ho enterboleixi i crei ara si, una discriminació i una injustícia com ens proposa.

La discriminació de Burrull.

Les explosions al Liban dels cerca persones activats per Israel fan entrar en una nova dimensió aquesta guerra i obre una porta perillosa d’abast mundial en unes matances globals que sobrepassen les guerres convencionals.

Cal dir que els serveis d’intel·ligència israelians van elaborar el que podriem anomenar una jugada mestra interceptant aquests aparells amb una empresa falsa i fent arribar als destinataris de Hezbollah uns aparells amb la carrega explosiva. De fet uns aparells que aquest grup terrorista utilitza precisament per esquivar la vigilància amb altres aparells com els mòbils i aquets més antics son més utils per no ser detectats. No hi ha dubte que Israel ha donat un cop a aquest grup i ha posat el caos entre les seves files i que poden ser l’inici d’una operació de molt més gran abast aprofitant el context. Una acció militar brillant, parlant en termes exclusivament militars.

El problema, primer com sempre son les víctimes innocents ja que persones al voltant dels terroristes també en son afectades i això no és pot controlar, de fet això és la guerra, per altra banda un precedent que pot comportar idees per fer morts a gran escala en futures accions com a resposta i que obren un nou focus de neguit per la població. De moment sabiem que els aparells electrònics eren una font de detecció de l’individu i de ser un objectiu fàcil per qualsevol dron per exemple, ara amb accions com aquestes ja entrem en un nou pla i on la resposta d’aquests grups poden ser accions que mai haviem vist i que poden afectar molta gent i sobretot gent innocent com a venjança i on caldrà reforçar la seguretat per evitar massacres indiscriminades en una situació difícil de controlar.

De fet l’atemptat de Hamas en primer moment ha provocat una reacció de guerra que pot anar més enllà del que es podia imaginar i on Israel que lògicament és defensa i ho aprofita per fer una campanya de destrucció que pot marcar un abans i un després en aquests territoris amb una catastrofe humanitaria que segueix creixent cada dia i on els grans derrotats com sempres son la gent, aquella que res te a veure amb les bandes terroristes com Hamas o Hezbollah i que han vist com la seva vida ha passat a no valdre res i tot el seu món s’ha esfondrat amb una lluita per la supervivència.

Una nova fase.