ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ACORD PER CONVENIENCIA

General

Ens llevem avui amb un principi d’acord entre els dos grans partits independentistes que demanen disculpes per la demora i que suposem ens anunciaran amb detall en breu, deixant així la possiblitat d’eleccions en simple fum.

Segurament, ens hauriem d’alegrar d’aquesta notícia, però la realitat es que segurament formar o no Govern i de la manera que hi han arribat ens produeix vergonya aliena i passa a un segon pla, en comparació amb el full de ruta per culminar la independència com es la seva obligació.

De fet si comparem les propostes sembla que tot serà comèdia, ja que per part d’Esquerra es vol seguir negociant amb els botxins pels segles dels segles i deixant el procés per d’aquí a vint anys com manifestava el seu líder des de la presó, per l’altra banda ens diuen que la confrontació ha de ser la ruta a seguir, però tampoc es concreta com i quin paper hauria de jugar cadascú. Programes antagònics que un acord de conveniències no faran desapareixer.

Ens demanen disculpes, i crec que han creuat totes les línies vermelles de la irresponsabilitat i la vergonya aliena. Una negociació de fireta, on un partit on hem escoltat amb la propaganda dels seus hooligans oficials havia guanyat i l’altre partit no ho acceptava, i una llei treta de la manega amb una serie de suports a votacions presidenciables en el futur que per força havien de forçar l’altre partit a fer el mateix. Alhora comèdies com plantar-se i flirtejar amb els Comuns, cosa ja de jutjat de Guàrdia. Per l’altre costat també, estratègies que encara no s’han definit per molt bones intencions que hi hagi i canvis de posició en la mateixa negociació i campanya fruit d’aquesta indefinició.

Tanmateix, hem escoltat fins l’avorriment l’importància de superar aquest 50% màgic de vot independentista, i ara no tant sols no significa res, sinó que segons hem escoltat no faculta per fer servir la unilateralitat i no es un percentatge suficient sembla per fer res. Cap canvi, la pregunta seria dons perquè el reclamaven tant. Alhora acusacions de fireta on tots dos poden trobar exemples recents de la seva culpabilitat i per postres un cop més desvirtuant aquest valor percentual que la ciutadania els havia atorgat, tornant a deixar el seu vot en res, i amb amenaces catastrofistes com la necessitat d’un Govern, quan hem vist com la quantitat de mesos d’interinatge no han suposat cap daltabaix, més que res per com s’han portat els socis en el Govern i pel poder real de canviar les coses que sabem es gairebé nul.

En definitiva mentides i més mentides que la ciutadania ha hagut de pair i un acord de conveniencia que segons els termes que ens expliquin tampoc significarà res.

EL PAPER DE L’ESTAT

General

Davant la desorientació que patim entre els partits independentistes a Catalunya, unes possibles eleccions vergonyoses i una societat totalment astorada i amb rabia, hi ha un tercer actor que vol acabar la feina i incidir amb aquest desori per acabar definitivament amb el procés legitim cap a la independència.

Dues coses hem vist els darrers dies, curiosament una enquesta del CIS on el tripartit entre ERC, Comuns i PSC era la fórmula millor i més desitjada pel nou Govern català. Ahir l’ordre de detenció contra Laia Estrada de la CUP per part de la Justicia pels desordres que hi van haver amb la Reunió del Consell de Ministres a Barcelona de fa un temps.

Res es casualitat, per Espanya es l’oportunitat per proposar una cosa que no es nova, com un tripartit que deixaria l’objectiu independentista desactivat. Posaria l’accent en altres temes socials i una total col·laboració amb el Govern de l’Estat, apart d’un control més efectiu de la Generalitat i una Esquerra totalment desactiva i fora de joc en el tauler d’objectius cap a la independència i amb el caramel dels presos polítics com a objectius.

El segon tema, francament no es normal, que justament ara i quan la CUP sembla fa tot el possible per activar altre cop les negociacions entre Junts i Esquerra per formar Govern, s’intenti distorsionar amb aquesta ordre de detenció, per uns fets que tots sabem van ser una simple i nova humiliació a Catalunya per part de Pedro Sanchez amb un Consell de Ministres a Barcelona en plena repressió, amb un fort desplegament policial per dur-ho a terme, i tot per arribar al gran acord de canviar l’aeroport del Prat com a gran fita. Un parany de grans proporcions.

El paper de l’Estat en definitiva, no ha canviat, i si amb una mà utilitza la violència policial i judicial per creuar totes les barreres democràtiques i castigar Catalunya amb tota la seva força, amb l’altra mà aprofita el desgavell que ha creat entre els partits independentistes per culminar un final de procès que com sempre, sembla que oblida que es del poble, i aquest segueix amb més o menys força, amb més o menys por, però no està desactivat i es la clau per tornar un cop acabada la pandèmia allà on erem, exercint la pressió que ens ha portat a un camí sense retorn per damunt dels nostres partits.

LA DIGNITAT DE JORDI CUIXART

General

En els moments que vivim, ens trobem orfes de referents, de lideratges que es deguin al poble i entenguin la situació més enllà del partidisme i la covardia intolerable que hem viscut els darrers anys, i no tinc dubtes que un d’ells, es en Jordi Cuixart.

El President d’Òmnium va participar en un acte de la entitat a l’Hospitalet aprofitant un permís penitenciari, i crec va dir allò que molts pensem i no tenim un altaveu tant gran com ell per fer-ho present. Va se critic amb els partits independentistes i va dir que volen avisar a la classe política, que si s’imposa la disputa estèril entre partits, que no comptin amb l’entitat que presideix. Que parin els insults i linxaments entre companys de lluita. Cal dir tot davant la presència dels representants dels 3 partits. Ha demanat una sortida a l’atzucac creat, ja que les conseqüències poden ser irreversibles. Finalment, ho ha reblat dient que nomes si som capaços de tornar a ocupar places i carrers, serem escoltats un altra vegada, que la repressió i l’exili no poden ser límits a les nostres aspiracions i que l’1 O es un patrimoni a preserva i el 3 O haviem d’haver arribat més lluny.

Tota una arenga que per força havia d’avergonyir a la classe política present. La situació que vivim astorats i indignats la societat, per culpa d’unes cupules dels partits que no han superat encara l’ètapa autonomista i on el partit es la seva nació per damunt de tot. No hi ha dubte que la pandèmia ha estat un gran aliat per ells ja que el seu principal mal de cap, com es la gent ha hagut de quedar-se a casa i així deixar de pressionar als mateixos.

Molt ben fet, dir que no comptin amb l’entitat si nomes hi ha disputa partidista, no ens podem barrejar amb aquests jocs miserables de poder. Demanar aturar les desqualificacions es un altra mesura obvia i on nomes veient els trolls que emplenen les xarxes per difondre missatges miserables ja es veu clar els seus objectius que res tenen a veure amb els de la societat. Un altra veritat es la covardia, i dir ben clar que per damunt de presos polítics i exiliat ja l’objectiu final, no pas a l’inreves. Una cosa portarà l’altra, no hi ha altre camí. Per últim la gran clau de tot, el 3 O no vam saber anar molt més lluny i fer impossible no culminar el procés, aquí la responsabilitat es de tots i sobretot que nomes hi ha una manera de sortir endavant, hi es tornar a emplenar els carrers tant aviat es pugui per exercir aquesta pressió que els nostres mai voldrien tornar a veure.

La dignitat de Jordi Cuixart, ha de ser la nostra dignitat i responsabilitat.

LA MEDIACIÓ DE LA CUP

General

Davant aquesta comèdia dels nostres partits amb un espectacle denigrant, ens faltava per veure com la CUP convocava ERC i Junts fent el paper de mediador i proposant els punts a pactar. Segurament es el que ens faltava per veure.

Els cupaires s’han caracteritzat en passades legislatures per ser la força que posava el límit els acords de Govern i les legislatures, enviava presidents a la paperera de la història com diuen ells, ho forçava mocions de confiança a mitja legislatura per posar uns exemples.

Ara en una volta més, va pactar un acord de mínims amb Esquerra, quan per responsabilitat havia d’exigir respectar aquest 52% tant demanat, i iniciar des del primer dia unes negociacions a tres per poder fer que aquest nou percentatge oferis un canvi d’espectacle i una salt endavant i sòlid en el procés cap a la independència. La seva postura va ser la contrària, acceptar l’acord a dos i pretendre que el tercer, peça clau i molt més nombrós acceptes aquest acord.

Apart, ens diuen que no volen eleccions en cap cas, ja que seria una irresponsabilitat que el país no es pot permetre, i que haurien de parlar de quatre punts: Donar resposta a la crisi social i econòmica, un mur de defensa dels drets que no caben a l’Estat, una reunió de l’acord nacional d’autodeterminació i les estratègies independentistes fora de les negociacions de Govern. El que anomenen un nou embat democràtic.

Realment aquest sainet, cada dia fa més llàstima. Els actors sembla que desprès d’haver enganyat als seus votants corresponents, ara com si res, intenten fer creure de la seva responsabilitat i segueixen donant a entendre que no es posen dacord amb el més senzill i base de tot el vot rebut. Precisament donar sortida a la culminació del procés cap a la independència. Parlen de plans per donar resposta a la crisi social i econòmica, quan saben perfectament les limitacions absolutes de la Generalitat, parlen de defensa de drets quan han acceptat absolutament totes les injusticies provinents de l’Estat i ens venen el concept embat democràtic que en si no vol dir res i que fins ara no hem vist per enlloc.

Una mediació d’un partit que ha acceptat una prorroga del país de 2 anys i ara veure com a nous companys de viatge pels Comuns, que tots sabem contraris a la independència. En definitiva una nova fase d’aquest gran frau als catalans.

LA SORTIDA ELECTORAL

General

El trencament dels dos principals partits independentistes és un fet, però tampoc hem de dramatitzar, més enllà que des de la societat ens indigni la seva irresponsabilitat i la constatació dels seus vertaders interessos amb la utilització fraudulenta del nostre vot.

Un cop assumit això, i deixant per endavant que tots els partits poden veure en el seu currículum, fets que els haurien d’avergonyir, arribem a allò que anomenem final de cicle. Un cop avortat per part d’Espanya la culminació de la independència catalana, amb una bona part gràcies a nosaltres i les falses expectatives aixecades pels nostres representants amb una resposta per part de la societat que va superar les seves espectatives clarament. Dues maneres de fer que per força no poden unificar-se, ja que son dos camins amb el parany de la validació del nostre vot i que no han estat ben explicats, amb el que arribarem a dir que son un frau democràtic pel poble.

Per part de Junts, amb l’estandard de l’actitud que ha desafiat el catalanisme poruc i submís clàssic des de l’exili i deixant a l’Estat en mala posició judicialment, ens explica la culminació del procés com objectiu, però sense deixar clar com i de quina manera abordar-lo. A l’altre costat Esquerra sembla ja ha abandonat aquesta idea i dòcilment ha col·laborat activament amb la governabilitat estatal i ha prioritzat la sortida d’aquells que es van entregar a la Justícia espanyola validant un sistema corrupte i que ho han pagat amb escreix llastimosament.

Veient ahir les negociacions amb Podem, un partit no independentista i sobretot veient la seva portaveu Jessica Albiach, aquella que va aixecar la papereta del NO el dia de la Declaració d’Independència bellugant la cua per entrar un Govern que diuen d’esquerres com a prioritat i exigint els vots necessàris de Junts vetats i gratis. Al mateix tems veiem a Madrid Rufian i Diaz molt comodes intentant lligar el tema amb els presos de fons com objectiu.

Arribats a aquest punt, no podem deixar podrir el procés, per tant unes eleccions amb totes les cartes damunt la taula podria ser una opció per retrobar el camí, aquí Junts en aquest cas te una gran responsabilitat, així com les entitats de la societat per un projecte tipus SNP a Escòcia i que agafi el relleu obert a tots aquells que independentment de la ideologia tinguin clar l’objectiu final i com arribar-hi, que nomes passa per la unilateralitat i la no col·laboració amb un Estat que ja sabem com les gasta. Donar peu a una legislatura en format tripartit autonomista i deixant passar el temps en la nostra contra seria una errada imperdonable.

MARXA ENRERE

General

Els esdeveniments de les darreres hores amb la trencadissa de les negociacions per formar Govern a la Generalitat i donar forma al 52% tant esbombat, conjuntament amb algunes declaracions que hem escoltat de líders polítics, sembla que nomes tenen l’objectiu de poder fer la marxa enrere definitiva del procés d’autodeterminació.

Efectivament, si obviem els hooligans dels dos costats i els opinadors a sou per vendre el producte corresponent i amb quotes de pantalla influents i articles constants amb una mesquinesa moral dignes de menció. Els que haurien de ser els vertaders protagonistes, la societat catalana en aquest cas, mira astorada com ha quedat al marge, ha estat utilitzada, i el mateix sistema ara mira de deixar en res aquests darrers anys i tot el que el poble ha dut a terme amb un objectiu molt clar.

De fet, els partits sembla han caigut al seu propi parany, ja que quan reclamar aquesta superació del 50 % de vots semblava una quimera i per tant una bona excusa per seguir pujant l’aposta sense bellugar-se de la cadira, un cop atorgat pels vots la fita, han hagut de fer-nos passar vergonya i veure com allò que semblava un objectiu clar i on simplement hi havia d’haver una reunió de les 3 formacions per trobar el full de ruta consensuat per culminar-ho s’ha convertit amb una vergonya nacional que trigarem a païr.

Ningú s’explica la diferència, de tenir-ho a tocar i passar en poques hores a trencar la negociació, quan per exemple a Madrid, Esquerra porta més de dos anys negociant i cedint els seus diputats al PSOE a canvi de res tangible fins el moment sense sembla importar massa. Alhora escoltem com el que va ser un dels lideratges del procés, Oriol Junqueras dir-nos que cal mirar 20 anys enllà, teoria que reforça el descredit del mateix procès i la falta de respecte a la ciutadania. També escoltem en David Fernandez de la CUP agafant la teoria de que el 52% no avala la unilateralitat, i no fa res més que confirmar aquesta deriva cupaire que ha comprat el relat del no es possible, fins hi tot contradient sentències internacionals sobre el tema i exemples ja consolidats.

En definitiva, una prova més que la societat catalana haurà de superar en aquest llarg camí que mentre era utòpic tot anava bé, però quan s’ha convertit en una realitat ha descobert que està sola en aquest camí, i els seus representants no son aliats. La marxa enrere hauria de provocar una resposta adulta per part de la societat.

EXEMPLE ARRIMADAS

General

La nova desfeta de Ciudadanos a Madrid, tampoc ha servit perquè Ines Arrimadas presentes la seva dimissió i fes segurament l’únic gest honest que es podria recordar de la seva carrera política.

De fet dins el seu partit hi ha molts moviment per fer-la fora del càrrec que ocupa. Es un clar exemple de l’ética del poder. A les democràcies avançades i on la classe política te uns altres valors, desgavells com el patit per aquest partit serien absolutament suficients per presentar dimissions. Recordo que Ciudadanos a Catalunya va passar de ser primera força a perdre prop de 30 diputats i quedar en una posició totalment irrellevant, i a Madrid a passat de governar amb Ayuso a desapareixer de la cambra madrilenya. Si sumem això als ridículs resultats ja obtinguts a les cambres espanyoles que van provocar la dimissió de Rivera. Deixen aquest partit com un cadaver polític en vies de desaparició.

De fet la seva representació cada cop més minsa ens diu que Espanya ja no necessita aquest artefacte creat per unes circumstàncies que ara ja no interessen. Els seus creadors, es deien intel·lectuals, en realitat una colla de feixistes delirants carregats d’odi bàsicament contra la llengua catalana i de passada contra Catalunya en general, ja feien intuir quina seria la seva vida. Les seves intervencions carregades de mentides, crispació i odi visceral han estat la seva targeta de visita. No han aportat res, allà on han pogut contribuir a fer-ho, i quan les empreses de l’IBEX que els sustentaven han deixat de fer-ho, la seva caiguda ha estat ràpida. Intentant amagar la seva ideologia tocant a l’extrema dreta i un nacionalisme irracional, han intentat sobreviure presentant una centralitat que podia pactar amb tothom, i aquest missatge tampoc ha estat suficient, ja que no ha estat creible i ha cavat la seva tomba, amb uns vestigis aprofitats pels Populars, VOX i a Catalunya on els primers son residuals per un PSC que ja dona idea amb això de quina ideologia parlem.

De fet, al Parlament amb una minsa representació, vam poder veure com Nacho Martin Blanco o el fitxatge de l’ultra Anna Grau segueixen buscant la brega sense la més mínima preparació, guiats simplement per un odi mental. Son ultres que han aprofitat la política d’un Estat tant debil democràticament com Espanya, però que ja han estat amortitzats.

Arrimadas, ara segueix aferrada a una cadira, que aviat perderà, ja que un nivell tant baix i miserable no podia viure de la política indefinidament.

AGENDA CATALANA

General

Ahir, escoltava en Pere Aragonès dient que els resultats a Madrid no son influents, i que la nostra agenda es la catalana, apostant de nou per la Taula de diàleg a Madrid per resoldre la nostra situació.

Avui mateix el Tribunal de Comptes reclama 4,5 milions a Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat, Marchena vol humiliar els presos demanant la seva resposta als indults i la repressió suma i segueix sense aturador. Com diu en José Antich encertadament, si les possibilitats eren nul·les ara ja son inexistents, no cal ser un gran expert de la política per veure això i deixar d’enganyar a la societat catalana.

Quan el teu adversari olora sang

José Antich

Les ones sísmiques de l’aclaparadora derrota de l’esquerra en les eleccions de Madrid tindran conseqüències a Catalunya i no seran bones. S’imposarà la lògica socialista en situacions de crisi: de l’independentisme, com més lluny millor. No és un eslògan, és una frase d’un important dirigent del PSC dimarts a la nit. No hi haurà un rearmament de l’autodenominat govern més progressista de la història cap a l’esquerra, ni una mirada diferent dels problemes territorials i molt menys una solució a l’agenda catalana, que si no ha existit mai, molt menys a partir d’ara. El PSOE es dirigeix a disputar el centre i no enervar cap dels seus barons territorials, ja que qualsevol moviment que faci en la direcció equivocada li suposarà la pèrdua d’algun territori.

Si mou peça amb els indults, el partit li esclatarà a Pedro Sánchez en mil trossos i, per exemple, el president de la Junta d’Andalusia, el popular Juanma Moreno, es trobarà amb una pista tan gran com la d’Isabel Díaz Ayuso per esclafar els socialistes al seu principal graner de vots. Això per no parlar dels Javier Lambán (president d’Aragó) o Emiliano García-Page (Castella-La Mancha), socialistes ambdós però perfectament intercanviables amb els del PP en el tema català. Aquest cap de setmana serà un revival de Bonos diversos marcant l’agenda a Sánchez i en algun moment no gaire llunyà rematarà de segur Felipe González. Això està cantat.

La sang que es xipolleja a Ferraz costa poc d’imaginar coneixent la legió de gent socialista que esperava des de fa temps una patacada així de Pedro Sánchez. És d’una ingenuïtat enorme pensar que, davant d’aquesta situació, el president espanyol farà el que no ha fet fins ara quan les condicions eren òptimes. O, si no, és desconèixer com es comporta el poder a Madrid, del qual, lamentablement, l’actual generació política amb comandament a Catalunya només ha conegut els despatxos dels secretaris, per més telèfons mòbils que tinguin anotats a les seves agendes o per més missatges que s’intercanviïn. El poder de veritat no circula per Whatsapp.

El Tribunal Suprem, que forma part del poder de l’Estat —si no és el poder de l’Estat—, bé ha sabut llegir els resultats de Madrid. Li ha faltat temps per enviar dotze providències, una a cada un dels presos polítics empresonats, donant-los cinc dies per defensar els seus indults davant de la Sala Segona del TS, l’encarregada de presentar l’informe al Ministeri de Justícia, perquè expliquin els motius per acceptar l’indult que d’altres han demanat per a ells. L’exasperant lentitud demostrada fins ara contrasta amb la rapidesa després de l’aclaparadora victòria d’Ayuso. Hi ha ganes de col·locar ara el problema a sobre de la taula de Sánchez.

Encara que han passat molt poques hores de la batalla de Madrid, l’agenda espanyola passarà per altres coordenades. Òmnium Cultural ha llegit bé la jugada i ha reiterat que l’únic camí és l’amnistia… que el PSOE tampoc no acceptarà. Pedro Sánchez farà de la Moncloa un fortí a prova de paracaigudistes de la dreta i dels crítics del seu propi partit mentre reparteix ell solet els diners dels fons europeus. L’independentisme català haurà de decidir com juga aquesta nova partida una vegada han canviat tantes coses.

PROU DE FANTASIA

General

Aquesta fantasia mal intencionada per alguns dels nostres gurus del partits independentistes en forma de diàleg per resoldre el problema de Catalunya, i d’ajudar encara a reformar Espanya i blanquejar el seu vertader tarannà, amb els resultats a Madrid ja podem dir que ha finiquitat, i ara cal una alternativa, un canvi de paradigma que redreci el rumb dels nostres partits.

El resultat aclaparador d’Ayuso a Madrid amb un missatge que tots hem escoltat, la davallada del PSOE que queda molt tocat, i l’adeu lògic d’Iglesias pel seu nou fracàs en un personatge que finalment ha estat amortitzat, portarà conseqüències reals a les estructures espanyoles.

Efectivament, Sanchez i el seu PSOE, aquell que no s’ha atrevit a fer res que els Populars no haguessin fet i que ha tractat Catalunya exactament igual que si l’anomenada dreta estigues al Govern, ara tindrà moltes dificultats per seguir endavant. Ciudadanos, una crossa possible es un cadàver polític i simplement es qüestió de temps la seva desaparició com a formació amb representació i la desaparició de tots aquests personatges guiats per l’odi i que han portat el seu projecte contra Catalunya i la seva llengua al punt final. Podemos, el seu soci amb la seva gran imatge Pablo Iglesias ha estat una crossa que no ha incidit amb res, i l’aposta del seu líder a Madrid ha estat un nou fracàs que l’ha obligat a fer un pas al costat al món de la política, amb el seu fals paper amortitzat per l’Estat, recordo que la seva gran defensa de la democràcia mai els ha permés defensar el dret a l’autodeterminació i s’han mantingut amb l’eix dreta i esquerra com aposta i amb el cinisme de Colau com a eina a Catalunya. Aquesta ofensiva Ayuso que fins hi tot controla l’utradreta de VOX que també representa ara posarà la sisena cap a la Moncloa, i el trist paper dels diputats independentistes a Madrid, seria hora que des de l’unitat d’acció deixessin de col·laborar amb el règim com fins ara i simplement exigissin el dret a l’autodeterminació i l’amnistia dels presos o retirar qualsevol suport, que seria ja un cop definitiu per Sanchez a Madrid.

En definitiva, el resultat a Madrid, ha d’acabar amb aquesta fantasia del diàleg, el rebuig a la unilateralitat i els intents encara per reformar Espanya. La societat catalana no es mereix aquesta mesquinesa i demana explicar la realitat, prou de fantasia.

MADRID ES ESPANYA

General

Avui hi ha unes Eleccions a Madrid on hem vist efectivament com es Espanya, tal com una candidata ha recordat. Una campanya bruta, agressiva, arribant a les bales per carta enviades i on el menyspreu i el llenguatge pre democràtic es l’eina per guanyar.

Crec que la victòria d’Ayuso ningú la posa en dubte, i caldrà veure si amb els seus propis vots assoleix la majoria absoluta o fa Govern amb VOX, que de fet son gairebé idèntics. Es veritablement esfereidor des de fora, veure com la populista Ayuso amb una gestió de la pandèmia feta a base d’amagar les xifres de morts per afavorir comerços, restauració i vida molt similar a la normal i un punt únic a tota Europa on la Covid ha passat a un segon pla i aquesta gestió genocida li permetrà amb aquest personatge guanyar el favor de molts sectors. Una política de nul·la preocupació per la salut de la gent i màxima pel negoci.

Els debats han estat esperpèntics amb el triomf de la dreta amb un discurs agressiu i de menyspreu a qualsevol cosa que s’escapi del nacionalisme ranci i caduc que gasten i personatges com Rocio Monasterio que no passaria cap prova del cotó en cap estat civilitzat.

La meva previsió es que Madrid serà un laboratori del que vindrà desprès a d’altres territoris i en general a l’Estat. Un concepte neoliberal nacionalista agressiu que farà creure que el socialisme, en el fons més refinat però del mateix tarannà es esquerra, quan tots sabem que tampoc passaria la prova del cotò d’aquesta ideologia. Populisme i feixisme que Espanya vendrà amb la bandera i himne en primer lloc. Pel que fa la resta de candidats, crec que un, en concret Pablo Iglesias si els seus resultats son dolents com diuen totes les enquestes, per dignitat hauria de retirar-se de la política i no allargar una agonia sense cap sentit.

De totes maneres aquesta gran operació no seria possible sense la validació del ciutadà, que ben adoctrinat no crec que falli, i la perspectiva per una Catalunya que ha triat autonomia, es més aviat fosca. Si amb el fals progressisme la repressió es la que es, no vull pensar amb l’ultradreta al poder com de clara i dura serà la mateixa. Com a mínim potser ens estalviarem el cinisme de la Taula de diàleg. Tot te conseqüències i voler marxar sense intenció de fer-ho i amb Espanya com a context te un preu molt alt que haurem de pagar tots.

OBREN ELS ULLS

General

El Govern mexicà ha exclòs Espanya dels actes pels 200 anys de la independència del país, així com del 500 anys de la caiguda de la capital de l’antic imperi asteca amb diuen la irritació de Pedro Sanchez.

Es confirmen les males relacions desprès de les reiterades reclamacions que Espanya es disculpi pels excessos que va cometre en la conquesta d’Amèrica sense que hi hagi hagut cap resposta. De fet aquesta mala relació també te continuació en el terreny econòmic. El Borbó s’ha implicat en el tema i ha emplaçat a Mèxic a realçar un passat comú i a seguir contribuint al desenvolupament i benestar present i futur.

La ceguesa i la submissió te limits, bé si exceptuem Catalunya, on aquestes semblen infinites, però la resta del món arriba un moment que actua en conseqüència pel que ha rebut. Aquestes celebracions mexicanes no poden convidar com un actor més, precisament aquell que es va dedicar a fer un genocidi i saqueig de les seves conquestes americanes, aquesta va ser la seva aportació, i naturalment el que l’ha patida nomes que tregui la dignitat no ho ha de tolerar i ho ha de denunciar amb tota la força.

Les autoritats alemanyes ja democràtiques van demanar perdó als ciutadans per l’horror del nazisme, i aquelles persones evidentment no eren responsable, però la societat que les va patir si que era la mateixa, i aquest gest els honora. Espanya mai ha demanat perdó a les seves conquestes per les seves atrocitats, encara que sigui un gest simbòlic, al contrari ha disfessat la historia per seguir celebrant la hispanitat com un honor. El Borbó, no seria el més indicat per donar lliçons de diplomàcia a ningú vol realçar un passat comú, podria afegir per la força i en posició de domini i saquejador constant, però no us preocupeu que la paraula perdò mai sortirà de la seva boca, ja ho vam comprovar en primera persona com soluciones les coses a Espanya i la seva consideració per nosaltres.

Davant això, alguns encara ens volen fer creure que Espanya es tal o cual amb normalitat i fins hi tot 300 anys desprès volen donar 2 anys més d’oportunitat a un diàleg inexistent i que mai serà, el més trist es que aquests encara son votats i creguts per molts catalans innocents que no hi ha dubte han esborrat la memòria i prefereixen seguir jugant a aquest joc macabre on la victima sempre es la mateixa i no hi ha canvi de regles en el joc

Mèxix a obert els ulls.

UN BON EXEMPLE

General

Llegeixo la noticia que un policia britànic que formava part d’un grup neonazi ha estat condemnat a quatre anys de presó i expulsat del cos policial metropolità.

Efectivament en Benjamin Hannam, així es diu el ja expolicia formava part del grup neonazi National Action. Una organització considerada grup terrorista per les autoritats britàniques. Aquest individu arran del pirateig d’una base de dades va ser vinculat a un fòrum virtual d’extrema dreta anomenat Iron March. Apart en el mòbil de l’agent si va trobar una fotografia seva en la qual hi havia afegit un bigoti com el de Hitler a la seva foto i una creu gammada.

En una democràcia consolidada, com l’anglesa passen aquestes coses i son una bona teràpia pel conjunt de la societat i la confiança amb la justícia. Ja se que les comparacions son odioses, però en els cossos policials espanyols, quants cops hem vist fotos amb tatuatges, clauer o d’altres amb simbologia franquista, crec que moltes. Recordem aquells que cantaven “a por ellos, que nos dejen actuar” ara fa tres anys, el policial que va agredir al fotograf i periodista Jordi Borràs, el xat franquista que volia exterminar la meitat de la població o aquell tuf de feixista amb cossos com la Guàrdia Civil. Com deia aquell no fa falta dir res més.

Pel que fa a les consideracions de grup terrorista, la Falange es perfectament legal, el partit del dicatador, l’extrema dreta segueix campant al seu aire com els assaltants de Blanquerna o els assassins de Guillem Agullò per exemple. Manifestacions amb banderes amb el pollastre i tot perfectament en ordre i legal.

La diferència entre un Estat i un altres evidentment és molt gran, i amb el que fa a base democràtica, senzillament un en te, amb tots els defectes que hi pugui haver, i altres gens ni mica. Les mateixes etructures, els mateixos botxins, tots protegits i les mateixes víctimes amb un context i un inici molt clar. A l’Estat Espanyol el feixisme va guanyar i per tant es va fer amb el control del relat i del país sencer, cosa que no ha deixat mai i on una condemna com la citada a Londres seria un fet impossible de presenciar, on la impunitat segueix a l’ordre del dia sense treva.

REUNIONS A LLEDONERS

General

Fa mal els ulls, veure com les reunions d’alt nivell per poder formar el nou Govern a la Generalitat han d’anar al context real de la presó per trobar solucions. Diuen que ja han parlat de les estructures del mateix però tant en el pla B a la Taula de diàleg com el paper del Consell de la República no sembla haver-hi acord.

Crec que el context esmentat ja es prou revelador de les circumstàncies excepcionals que ens trobem, i que ens ha dut a les mateixes. Aquests dos elements, la presó, l’exili i el com hem arribat en aquest panorama hauria de ser suficient per destriar el gra de la palla. Evidentment en un context de normalitat, l’estructura d’un Govern i qui ocupa el que, sobretot si aquest es de coalició és cabdal, però aquest no es el cas de Catalunya. No hi ha dubte que el pla per culminar el que ha quedat a mitges amb les greus conseqüències descrites passa a primer pla, per davant de partits i institucions, ja que es un problema global de tota la societat i una injusticia continuada no mereixedora de ser un Estat de la Unió Europea.

La submissió, el diàleg amb uns botxins satisfets de venjança ha estat la recepta els darrers 3 anys amb els resultats que tots sabem. Seguir insistint amb aquesta mena de suicidi nacional es un insult al poble i un descredit total de les institucions i partits. Crec que cal assumpció de responsabilitats, analisi del que no hem fet bé, i un pla consensuat i realista, evidentment el dialeg fictici amb l’Estat no ho seria per anar endavant amb un compromís ferm de tots els actors polítics i una coordinació amb les poques engrunes de llibertat no tutelades que ens queden, com pot ser el Consell de la República. Dir les coses pel seu nom, no validar amb la col·laboració institucions i relats espanyols com si tal cosa i sobretot assumir que l’època autonòmica tal com la coneixiem ja ha passat i no pot tornar.

Nomes així podrem anar endavant amb sinceritat i credibilitat. Tota la resta es una comèdia on els damnificats son els de sempre, una societat astorada que veu com tot el que ha passat es pretén esborrar amb falses receptes que ja no poden tornar mai més.

Tant a Lledoners com a Brussel·les ja es hora d’assumir aquests fets i tornar a il·lusionar la gent amb moral de victòria.

ELS “A POR ELLOS” AMB PREMI

General

El TSJC ha donat un termini màxim de 10 dies al Govern per reprendre la vacunació a policies i guàrdia civils i arribar a la mateixa proporció d’agents vacunats que els Mossos, en una nova decisió que segueix polititzant la salut a favor dels de sempre, esclar.

Ha estimat les reclamacions dels sindicats policials i fins hi tot demana un informe de la Conselleria per comprovar el seu compliment, considerant justificada la petició de vulneració del dret a la igualtat i la no discriminació ja que es segueix vacunant cossos d’emergències.

De fet Josep Maria Argimon, ha qualificat de ridícula la ordre judicial. Cal dir que la justificació es senzilla, no es discrimina mai per edat, gènere o creença, i molt menys per la seva professió. Es vacunen les persones que reben en una llista i en el cas dels servidors públics hi va haver una aturada ordenada pel Govern espanyol de la vacuna d’Astrazeneca que encara que amb desacord es va complir i va impedir seguir amb la vacunació d’aquests col·lectius. Ara s’haura de complir i endarrerir la vacunació de gent de 70 anys per poder complir la politització de les vacunes.

Cal dir, que aquesta nova cacicada d’un Estat corrupte, no es res més que la continuació de tot un seguit de decisions i mesures accentuades els darrers anys amb el consentiment i acceptació de la víctima, que un Estat corrupte i amb decadència utilitza a Catalunya. El sentit comú ens diria clarament que entenem que les persones grans de més risc fossin per davant d’altres col·lectius, i ara canviar aquest ordre per la deria nacionalista espanyola d’uns col·lectius que tots recordem especialment com a contribució a la societat catalana, va ser actuar com animals, i amb perdó pels animals utilitzant amb desmesura el seu monopoli de la violència contra la població indefensa indiscriminadament sense que això els hagi comportat cap tipus de investigació per part estatal. Evidentment no tots son així, però amb aquests fets poden veure que per una bona part dels catalans mai més seran benvinguts i molt menys perdonats. Ara pot ser que pugui haver algun mort més per la pandèmia en sectors de risc per posar-los amb el privilegi de passar per davant en la vacunació, i això tampoc te perdó.

En definitiva, el tracte colonial de les sentències judicials amb ciutadans de primera i de segona amb diferents drets continua, pel que fa a Catalunya, i el que encara és més trist, la total acceptació per part de la nostra classe dirigent incapaç d’aixecar la mà dient que fins aquí hem arribat.

Els “a por ellos” amb premi.

CAP LLÀSTIMA

General

El clima que es viu a Madrid amb les seves eleccions es d’alta volada, i no hi ha dubte que moltes de les coses que hem vist i escoltat si haguessin estat a una Campanya a Catalunya no em vull ni imaginar les reaccions que escoltariem.

Aquestes amenaces i enviaments macabres que han rebut polítics de l’anomenada esquerra, com Pablo Iglesias o la Ministra socialista Reyes Maroto, i la total impunitat de la dreta extrema ha aixecat polseguera. Escoltar Rocio Monasterio o la mateixa Ayuso faria vomitar en qualsevol democràcia normal. A l’altre costat aquesta anomenada esquerra que ara es posa les mans al cap i fa el paper de víctima escandalitzada, no hi ha dubte que s’hauria de preguntar que han fet per alimentar aquesta bestia de la dreta extrema feixista, no hi ha dubte que en tenen una gran responsabilitat ja que no han actuat com una esquerra moderna i demòcrata mai.

Per altra banda, i deixant clar que la condemna és clara evidentment. Aquestes mateixes víctimes no han mostrat cap tipus de solidaritat i condemna per la repressió que ha viscut Catalunya, cap mena de solidaritat amb els polítics catalans independentistes quan han rebut amenaces, insults o ara presó i exili per exemple. Cap condemna per la violència policial el dia 1 d’octubre, i cap mena d’intenció d’aturar aquesta venjança d’Estat i cap intenció de resoldre el conflicte per vies democràtiques.

Maroto, per exemple ens diu que està en risc la democràcia, i no nomes a Madrid. Afegiria que no li ha preocupat massa que a Catalunya la democràcia ha esta violada repetidament i precisament per les estructures de l’Estat i amb el suport del seu partit en primer pla. Ara aquesta medicina que mentres anava contra l’independentisme aplaudien amb les orelles,ara que la tenen damunt seu ja és una preocupació. Donç si, es en risc, i de fet a l’Estat espanyol la democràcia mai ha estat cap objectiu. Des de la falsa transició dirigida pels mateixos que ostentaven el poder a la Dictadura i seguint per la seva reacció amb el procés democràtic català i unes estructures d’Estat hereves del passat i que ja veiem que simplement estan al servei d’un sistema allunyat de qualsevol estandard democràtic europeu.

Per tant, cap llàstima amb els fets que a Madrid es van multiplicant i donen idea del nivell del que parlem i del poc que podem confiar en qualsevol mena de diàleg.