Avui declararà en el Judici Farsa el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, també conegut a les xarxes com Tacito. Un testimoni totalment de part i tacat que en qualsevol judici seria invalidat, bé en qualsevol judici d’un Estat democràtic, esclar.

Aquest personatge hauria d’haver estat rellevat del cos i no podria exercir d’agent de l’autoritat en qualsevol lloc civilitzat. De fet un policia no pot fer informes falsos com els que ha fet que ja es prou greu, però es que tampoc pot encara que sigui sota pseudonim atacar durament una part de la població que teoricament defensa per les seves idees. Efectivament sembla que el Jutge Marchena ja va deixar clar ahir que no es pot preguntar per Tacito, i ja em direu sinó es pot preguntar a un testimoni per les seves activitats relacionades amb el cas, es que no hi ha cas.

Hi ha una connexió clara entre el Ministeri Fiscal i aquest personatge, ja que va investigar molt abans que el Fiscal obris la causa i això evidentment trenca tots els esquemes i l’ordre que la relació judicial i policial ha de gaudir en un Estat normal i democràtic. Baena el 2016 ja va entregar un atestat per sedició,malversació, prevaricació i desobediència, quan les diligències no s’obririen mesos més tard, el 2017. De fet i amb els testimonis que ja hem escoltat veiem com s’han fet registres sense autorització i tot una sèrie d’irregularitats propies d’un Estat autoritari i sense rumb.

Tacito es un escàndol més d’una farsa que produeix com per exemple 41 senadors francesos diuen el que diuen i com cada cop hi ha més veus escandalitzades pel que veuen en un teòric estat democràtic europeu i que mostra la seva cara més crua. La cortina de VOX es simplement això, PP, PSOE, Ciudadanos son la mateixa cosa irregular que en qualsevol lloc seria complices d’un sistema que ha protegit l’àntic règim sense manies i ha procurat preservar un sistema podrit que s’escampa per totes les institucions de l’Estat.

Alguns encara intenten protegir la Transició i la Constitución com uns valors comuns que son l’origen d’aquesta farsa i que amb el Tacito de torn no passa res.

Davant les eleccions que venen, trobo interessant aquest article que adjunto i que parla dels canvis de camisa i aquests fitxatjes estrella que prostitueixen l’ètica més elemental i que nomes obeeixen a estratègia electoral i mirada curta cap objectius partidistes per damunt del respecte a la ciutadania. La cadira per damunt de tot i la societat queda com un element secundàri a manipular en benefici dels seus representants. En definitiva la perversió de la democràcia en estat pur.

Canvis de camisa polítics

per Marc Gafarot
Portem en els darrers temps un seguit de canvis de camisa polítics que no deixen de sorprendre a propis i estranys en aquest art tan particular i peculiar que és la política a casa nostra. Aquests canvis, alguns d’ells sobtats i poc endreçats, lluny d’aparentar un justificable canvi de posicionament ideològic o de partit, semblen indicar un mer oportunisme de promoció o manteniment laboral. No cal dir que en una majoria de casos els protagonistes, diguin el que diguin els partits implicats que no pas encausats, en ben poc dignifiquen la pràctica política i, clarament, generen i aconsegueixen un desprestigi i recel i, aquí rau el problema, cap al conjunt de la classe política.

Amb això i amb tantes altres coses aquesta corrupció de les idees perjudica especialment als partits sobiranistes atès que són ells, tal i com li ha passat a la Convergència de Pujol i Mas, els que han de predicar amb un exemple més íntegre i convincent. L’unionisme es pot permetre un grau de maniobra molt més ampli atès que el seu discurs més conservador i continuista –mantenir-nos dins l’Estat- permet acceptar amb més comoditat l’existència de draps bruts, clavegueres i corrupteles a la nostra societat. No debades, l’aversió al risc en forma de canvi institucional és un element que activen quan es tracta de frenar l’anhel emancipador català. El discurs regeneracionista hauria de ser el sobiranista i massa sovint els propis partits sobiranistes cauen en actituds i actuacions poc edificants copiant un model brut i corromput com l’espanyol. I llavors molt gent, raonablement, es pregunta per què hem de canviar si tot o, quasi bé tot, seguirà igual?

He escrit en repetides ocasions que sense decència no hi haurà independència. I això té a veure amb la corrupció econòmica però també amb la pitjor de les corrupcions que és la de les idees. Saber que un polític, cas de Millo, avui defensa Espanya perquè es qui li ha pagat molt generosament el sou quan podria haver estat en el bàndol oposat si hagués continuat a CiU o hagués fet el pas a ERC, palesa que els mecanismes de fitxatge i controls polítics funcionen de forma molt deficient. En el sobiranisme els recents casos d’Alamany, Nuet o Talegón, a més d’algunes de les adquisicions de Junts X Catalunya o de personalitats de l’entorn socialista cap Esquerra, que quatre dies mal comptats renegaven de la independència –recordin l’exbatllesa de Roses, potser poden provocar un cert rèdit electoral, cosa que d’entrada i sortida no tinc clar, però en ben poc, de nou, dignifiquen l’art de la política, entesa aquesta com l’instrument en majúscula per procurar canvis socials beneficiosos per la ciutadania. Que Corbacho marxi a C’s, renegant de tota una vida socialista que no l’ha pas tractat com un indigent denota que és d’aquells homes, estil Santi Vila o Josep Piqué, que no tenen consciència de tenir ni pàtria, ni pare i menys encara patró. Al capdamunt, l’exbatlle de l’Hospitalet, expresident de la diputació de Barcelona, exministre i exdiputat estatal i autonòmic, estripa contra tot el que flairi “nacionalista català” quan si preguntem per la Ciutat de la Justícia i algunes línies de metro no tenia massa problemes d’entendre`s amb significats polítics nacionalistes. Però, en fi, la pela, per alguns disfressada d’interès general, deu ser sempre la pela.

Si algú creu que aquestes decisions aportaran allò que des de les esquerres ha passat per anomenar-se l’ampliació de la base, els aconsello que esperin ben asseguts i amb moltes infusions de til•la per no caure en l’abús del tranquil•litzant químic. Amb això i amb tantes altres coses qui cal examinar és la figura i l’exemple de l’inefable Xabier Arzalluz, ara ja dissortadament traspassat. El líder de facto del PNB durant més de dues dècades sempre recordava la frase de “conversos a la cola” per referir-se a aquests sobtats canvis de trajectòria o de camisa política que experimentaven semblants personatges mestres camaleònics. Jo, que volen que els digui, en aquest període anomenat procés no he trobat a faltar a cap líder català modern i més veient el que ara ja sabem de les declaracions simbòliques, les espantades, els egos i els majors, herois per un dia i per error, delerosos d’engarjolar a tot un govern, el seu govern. I amb aquests confiàvem! Jo, a qui he trobat a faltar és disposar i gaudir d’un líder de ferro com Arzalluz, lluitador contra vent i marea, de gran recurs retòric i dialèctic i, sense mostrar pretensions excessivament intel•lectuals, d’una categoria cultural que ja voldria el millor, o menys dolent, dels nostres. Allà on sigui el descregut Arazalluz compta amb el meu respecte, homenatge i admiració. Eskerrik asko Xabier. Gora guta gutarrak!

Escoltar les declaracions dels agents de la Gúardia Civil al Judici Farsa es com veure una pel·licula dolenta, però amb l’agreujant que persones innocents es juguen bona part de la seva vida. Alhora també es significatiu com el PNB ha retirat la seva candidatura conjunta a les Europees amb el PDCAT amb un clar triomf de l’anima autonomista d’aquest partit.

Efectivament, aquest relat de fantasia amb cares d’odi mai vistes pels agents policials i agressions que nomes viuen amb les seves ments ensinistrades fan de mal païr. Aquestes declaracions falses i els seus informes que ho corroboren no hi ha dubte que seran la base per justificar la condemna, ja que no hi ha res més. Per cert amb la indefensió absoluta de la defensa que veu com les proves gràfiques que desmuntarien immediatament les declaracions son negades sistemàticament.

Espero com a mínim que el Tribunal Europeu prengui nota de com son els judicis a Espanya, on la indefensio en aquest cas de l’acusat es equiparable a altres llocs que tenim amb ment com Estats totalment faltats de democràcia. Es indignant veure com els autèntics culpables de la violència amb els seus comandaments que hi va haver a Catalunya amb una actuació que seria condemnada i acusada en qualsevol Estat normal, aquí es la part acusadora. El seu odi i violència contra la societat evidentment no es pot perdonar mai, i la seva suposada autoritat deslegitimada per sempre, ja que cal recordar un cop més que la policia d’un Estat son funcionaris al servei de la societat i la seva seguretat i no poden ser mai forces de repressió.

Pel que fa al PNB, es constata com el seu esperit autonomista es el que mana i per tant no poden barrejar les seves sigles amb el President Puigdemont i les intencions sobiranistes de Junts per Catalunya. Ja vam veure la prova del cotó amb el President Urkullu i la seva mediació amb el conflicte, totalment ineficaç ja que ell era part i no concretament la de les aspiracions catalanes i si la de preservar els privilegis bascos a l’Estat gràcies en part a l’espoli sistemàtic a Catalunya. Ara segueix el seu camí que no passa per les aspiracions independentistes al País Basc.

Son constatacions que aquesta setmana es confirmen amb força.

La polemica dels llaços grocs als Edificis de la Generalitat ha acabat com era de preveure amb un nou acatament en aquest cas a la Junta Electoral Central, amb el teatre habitual de formes però sense canvia la resolució finals com es l’acatament absolut des de fa més d’un anys del nostre Govern i partits, ells en diuen “Fer República”.

Realment costa d’entendre com aquesta presa de pel o distància entre la ciutadania i el seus representants es va eixamplant sense límit. El fet es un, però el com també es molt important, com també ho es la sinceritat i credibilitat. Crec que tots sabiem que d’una manera o altra acabarien acatant aquesta nova injusticia espanyola. Si van acatar no decidir qui podia ser President o no o qui pot ser diputat o no encara que ha estat escollit entre moltes coses, encara més retirar un llaç groc i pancarta de la balconada.

Fer veure que la desobediència era un camí, negant el primer requeriment saben que hi hauria un segon encara sense consequencies, mostrar fermesa apel·lant a respectar el que el Sindic de Greuges recomenes, quan ja havien parlat previament amb ell i sabien la resposta es senzillament cinisme. Decidir acatar en base això i ara fer el numeret canviant el color que segur retiraran si hi ha un nou requeriment es prendre el pel al poble.

De fet, res nou a l’horitzó, aquest autonomisme 2.0, on els símbols i el sembla que formen part del mateix, per qui dia passa any empeny i sortir de l’atzucac on els partits es troben més incomodes com era l’enfrontament amb l’Estat es el punt on ens trobem. Una situació que com a presa de pel ja passa de mida i on el poble de moment sembla es resisteix a denúnciar amb contundencia com sembla tocaria.

El partidisme, el tacticisme es veu a cada pas, un Govern que no avançat un milimetre cap a la República, uns partits que ja veiem utilitzen els presos polítics com a coartada i busquen els llocs a cada elecció competint entre ells, inclos el Parlament espanyol alimentant aquesta mentida del dialeg amb l’Estat i el referèndum pactat i mentrestant els mesos passant i cada cop sembla que es conformarien en una victòria judicial quan toqui a Europa i deixar en evidència un Estat que no li sembla importar gens.

Es la República del fum.

En Iu Forn amb la seva gracia habitual descriu perfectament la sessió d’ahir del Judici, amb uns Guardia Civils explicant una fantasia plena de contradiccions i declaracions esperpèntiques per justificar uns informes falsos i una violència inexistent en la que es basarà la condemna als nostres presos polítics.

A l’altre costat de la taula, un Jutge que no permet ensenyar videos que desmuntarien cada mentida a l’instant i donarien fe de la farsa que viuen els nostres acusats en una decisió que provoca indefensió absoluta i alhora dona una credibilitat a unes persones que molt d’uniforme o armes que portin no son més que qualsevol ciutadà, bé, això seria el normal en una democràcia normal, aquí seguim amb el militar i el capellà com a figures claus per damunt del bé i del mal.

Donen ganes de no seguir més el judici i esperar pacient la sentència ja escrita d’allò que alguns anomenen judici.

Dos guàrdies civils, Robinho, Einstein i Shakespeare

Iu Forn

Robinho va ser un jugador del Real Madrid que passarà a la història per dos motius: 1/ fer un dríbling anomenat “bicicleta” que executava d’una manera tan hàbil que a qui es driblava era a ell mateix i 2) i sobretot, per llançar-se a l’àrea amb qualsevol excusa buscant un penal que mai ho era.

Els defenses, pel primer motiu, i els àrbitres, pel segon, van clissar-lo de seguida, amb la qual cosa Robinho va passar de ser un futbolista amb molt de futur a ser una broma que quan regatejava o queia a l’àrea de veritat, ningú se’l creia.

Doncs bé, dos dels guàrdies civils que han declarat avui al judici han fet un Robinho amb folre i manilles. Algú els haurà dit abans d’entrar a declarar: “Va, que cal demostrar la violència com sigui”. I només creuar la porta ja s’han llançat al terra i han començat a rebolcar-se com si els haguessin trencat la cama per una entrada salvatge. I no.
El del matí ha deixat frases que ja voldria haver pronunciat en algun moment de la seva vida en Groucho Marx. Li han preguntat què investigava i ha dit que no ho sabia. Li han preguntat en quins registres va participar hi ha dit que no ho recordava. I quan li han preguntat quant de temps havia dedicat a investigar, vostè no es creurà el que ha succeït. Efectivament, ha dit que no ho recordava i que… EL TEMPS ÉS RELATIU!!! SEN-SA-CI-O-NAL!

O sigui, per seguretat no li hem vist la cara ni hem sabut el seu nom, però a nosaltres no ens enganyen i després d’aquesta afirmació hem descobert la seva veritable identitat: Einstein

Per la tarda, el guàrdia civil de ciències ha estat substituït pel de lletres. Tampoc ens han dit el seu nom ni hem vist la seva cara, però ha quedat molt clar de qui es tractava: Shakespeare

Efectivament, el declarant era William Shakespeare, que allà mateix i en directe ens ha escrit un drama inèdit en el qual hi ha fet aparèixer un personatge tan nou com inesperat i que respon al nom de “la misteriosa secretària judicial”. Misteriosa perquè fins ara no n’havíem sentit a parlar i secretària judicial perquè ho era. Concretament la que va ser a l’escorcoll de la conselleria d’Exteriors i que alguns moments, més que a la conselleria d’Exteriors ha semblat a la selva del Vietnam durant un bombardeig amb napalm. Hi ha hagut moments en que m’he amagat sota la taula per la por que estava passant sentint el que explicava l’agent Shakespeare.

El que no s’entén és per què fins avui no havia aparegut aquesta senyora que va patir una situació tan violenta. I, sobretot, per què no ha declarat.

El dramaturg ens ha descrit una situació tal que no seria possible descriure-la ni amb Pedro Piqueras fent funcionar a tota marxa la seva màquina de deixar anar adjectius apocalíptics. Ha començat amb un “miri senyoria que he treballat anys i anys detenint narcotraficants i fent registres a gent molt perillosa, però la violència que jo vaig veure aquell dia a la Conselleria d’Exteriors, no l’havia vist mai”. Esclar, i en aquest escenari d’Hiroshima el matí del 6 d’agost del 1945, la secretària “plorava i estava aterrida” perquè els 200 manifestants havien generat “un terror total” ja que eren “gent que denotava violència” perquè “les seves no eren unes cares normals i es veia que tenien una ràbia descontrolada”. I tot això llançant “una pluja d’ampolles contra la comitiva judicial” que quan li han demanat que concretés la xifra ha reconegut que van ser entre “dues i cinc”. O sigui, el que vindria a ser una pluja fina.
I per allà al mig hi ha aparegut el quasi assalt a la Conselleria, que com el quasi indica no va produir-se. Però “aquella gent que denotava violència” tenia tanta ràbia a la cara que “hi podria haver hagut un assalt a la Conselleria”. Això traduït és “si la meva àvia tingués rodes seria una bicicleta”.

Però, com passa quan et menges un ou ferrat, he deixat el millor pel final. Aquesta hiperventilació Robinhiana a favor de la violència calia relacionar-la amb Òmnium com fos. Llavors el nostre dramaturg ha tret el millor de si mateix i ha parlat de l’aparició en plena concentració de “banderes d’Òmnium”. Quan Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart, li ha preguntat com són les banderes d’Òmnium, el William cigronaire li ha respost que “quadrades, amb un tros de tela, amb un pal, verda i amb ratlles”. Vaja, que la bandera d’Òmnium vindria a ser un plat de raviolis al pesto amb parmesà ratllat per sobre.

Pilota per Robinho, que entra sol a l’àrea, es dribla a si mateix… es llança al terra en planxa fent-se la traveta a si mateix i… el públic l’aplaudix dempeus! Plas, plas, plas! BRA-VO! IN-SU-PE-RA-BLE!

William Shakespeare, Albert Einstein han tornat! Bé, i Robinho, naturalment.

Els fitxatjes estrella de determinats partits per les eleccions espanyoles, municipals i europees donen fe de la deriva que l’Estat ha agafat amb el retorn ja amb tota la visibilitat de l’àntic règim sense complexos.

Veiem com Ciudadanos fitxa Edmundo Bal, advocat de l’Estat que es va negar a reduir les acusacions de rebel·lió per sedició, o VOX amb el fitxatje de Generals de l’exèrcit per encapçalar llistes. Alhora els Populars que imposen a Barcelona a Cayetana Álvarez des de Madrid que ens diu orgullosa que no li cal saber català i que cada centimetre de Catalunya es de tots els espanyols com a tarja de presentació.

Una deriva francament perillosa. Hem passat d’una Dictadura atroç, una Transició com una cortina de fum precisament per protegir els botxins del Règim del terror, no afrontar res del passat i deixar que el sistema tingui els mateixos dirigint l’Estat, una Democràcia low cost que molta gent va creure, i davant el repte de Catalunya una visualització altra cop del que estava latent i amagat. Es parla d’il·legalitzacions de partits simplement per les seves idees, com son els independentistes, de prohibir símbols que no son polítics amb l’excusa d’una falsa neutralitat que ells mai respecten, neguen els drets individuals i col·lectius de la societat un cop i un altra, prohibint i interpretant en nom de la llei de que es pot parlar i de que no i ara emplenen la llista de feixisme sense miraments.

Particular es el cas de Ciudadanos, criticant i lluitant contra el que anomenen desobediencia dels líders independentistes i ara fitxant algú que va desobeir les directrius de l’Estat. El cert que tot s’hi val en aquests sistema podrit per imposar les idees de sempre i destruir la diversitat en nom de la llei i la justìcia, feta a mida esclar. Un sistema allunyat dels standards europeus i que enyora temps passats amb els vorals de les carreteres plenes de morts i sense cap intenció d’una reparació i el gran líder dictatorial encara en la seva tomba feta a mida i de culte. Una anomalia sense complexos.

Escoltem parlar des del moment que es van convocar eleccions del perill de la victòria del Trifatxic (PP,CIUDADANO i VOX) per part dels sector de l’esquerra com una hectòmbe de retallada de drets i de retrocedir en la democràcia pels seus postulats, i que evidentment es cert. De totes maneres es una nova gran mentida quan aquestes veus provenen del PSOE com si ells no fossin la quarta pota del Quatrifatxic.

Nomes cal veure les declaracions del Ministre Borrell que posa en valor que la gent es manifesta i no passa res en referència de la manifestació independentista a Madrid i per tant això prova que no hi ha repressió, alhora que torna a insistir que el dret d’autodeterminació no existeix, semblant al President espanyol Pedro Sanchez que diu clarament que amb un Govern seu no hi haurà independència, dient que convivència sempre, independència mai.

Unes declaracions que ho deixen clar, per si algú encara no ho tenia clar que son iguals i agafadets de la mà, més enllà d’alguna llei social de cara a la galeria, el fons democràtic es el mateix i el respecte a la ciutadania i els seus drets absolutament nuls. Posar com un valor la manifestació per contraposar a la repressió, precisament fa el contrari, ja que el dret a manifestació en una democràcia normal no es un extra, senzillament es un dret normal i res te a veure amb la repressió que viu Catalunya per part de l’Estat. Seguir insistint en la no existència d’un dret signat per l’Estat amb els convenis de l’ONU es pervers i propi d’èpoques feudals.

En Pedro Sanchez opasa Convivència i independència, com si no fossin dos termes perfectament compatibles. Un altra perversió. La seva convivència es igual a no respectar la ciutadania i els seus dret i de pas oposar-se a la democràcia sense miraments barrejant les estructures estatals amb la relació de les persones, cosa que mai han respectat. Per cert el tracte rebut pels catalans i alimentat pels seus lideratges i que malauradament dona molts vots a Espanya, aquesta deu ser la convivència que defensa.

En definitiva, i a partir d’ara el Quatrifatxic seria l’expressió més adequada per aquests partits amb les mateixes mancances democràtiques.

Les declaracions ahir del Major Trapero, son un nou exemple de professionalitat, res a dir. El cos de Mossos no es un exèrcit com es volia fer creure, es un cos policial amb decisions policials i que ha de defugir ingerències polítiques com es volia fer creure. De fet va quedar demostrar que son els unics que van complir l’auto judicial on es posava en primer lloc la seguretat ciutadana i apart van ser més efectius alhora de requisar urnes que la violència sense fre dels altres cossos.

Alhora es demostra que no hi havia cap control dels mossos i que tothom va fer el seu paper com no podia ser d’altra manera. Un altra cosa es que hagués passat individualment al cos i el referèndum no hagués estat condicionat per les porres amb una encara més alta participació i una Declaració de veritat del Parlament. Aquesta es una incògnita que malauradament no podem respondre, com diur en José Antich, Trapero, res a retreure.

Trapero, res a retreure
José Antich

La declaració contundent, completa i també per a alguns controvertida del major Trapero al Tribunal Suprem és per sobre de qualsevol altra reflexió que es pugui fer una prova definitiva i irrefutable de la inexistència de rebel•lió per part dels acusats en desmarcar el cos dels Mossos d’Esquadra de qualsevol acord o entesa amb el Govern per incomplir les resolucions judicials. Tant és així que quan Trapero va declarar sota jurament a la sala que la policia autonòmica tenia un pla escrit, concís i detallat per detenir el president Puigdemont i els consellers si la fiscalia o el jutge així ho ordenava el silenci gairebé es podia tallar a l’interior del Suprem.

Trapero ha fet una declaració honesta i professional que té dues virtuts: la primera, treu o intenta treure al cos policial de les grapes del poder polític i de qualsevol acusació sobre això i, d’altra banda, demostra que totes les decisions que es van adoptar al seu dia es van ajustar a la més estricta legalitat. En segon lloc, surt en auxili del Govern sense faltar gens ni mica a la veritat. La rebel•lió és doblement indefensable ja que no només no hi va haver violència, indispensable per a qualsevol acusació, sinó que tampoc no hi va haver un cos policial disposat a ser el braç armat del Govern. Això sí, Trapero ha prioritzat la defensa del cos, la seva professionalitat i la seva honorabilitat per sobre d’un hipotètic glamur entre les files independentistes que mai no va buscar i sempre va rebutjar. És un policia i no un polític i mai no ha enganyat ningú. Per això no hi havia ni un rebuig cap al major entre els acusats i tampoc entre els exiliats en acabar la seva potent declaració.

La sospita que al major Trapero l’Estat espanyol mai no li perdonarà l’actuació dels Mossos en l’atemptat gihadista de l’agost de 2017, l’efectivitat policial a l’hora de desactivar la cèl•lula terrorista i l’autonomia en les seves decisions durant aquells dies és avui més evident. I jutjar els policies per les seves decisions policials hauria de ser el més normal del món. De fet, a tots els països és així. No fem, entre tots, que siguin el que no són.

Aqueta farsa de judici arriba a uns limits insuportables quan ahir el testimoni Jaume Mestre va ser acusat de mentir i amenaçat pel Tribunal amb conseqüències penals, per segons diuen els seus reiterats “no lo se”.

Francament com diu Iu Forn després de veure passar Zoido o Rajoy per posar dos exemples, es indignant que els seus desconeixements siguin amics i ara siguin penalitzats. Uns testimonis de primera i uns de segona, de fet es el que te quan comparem una democràcia de primera i una de segona com es el cas espanyol. No hay más preguntas.

Falsos testimonis de primera, de segona i Zoido
Iu Forn

Ja ho diu el vuitè dels deu manaments, en versió Moisès: “No diràs falsos testimonis ni mentires”. És el manament que en versió Tribunal Suprem afegeix una petita frase al final: “No diràs falsos testimonis ni mentires, depenent de qui siguis”.
I és que la sessió de butxaca d’avui del judici, amb la tarda lliure, ens ha ofert la possibilitat de veure en directe què entén la justícia suprema (de Suprem) per fals testimoni i quin criteri hi aplica.

(Per cert, petit incís: fa un parell de dies que hem passat d’un cronograma digne d’aquell “tenim pressa” indepe de no fa pas gaire a una agenda tan relaxada que sembla la d’en Solari i en Lopetegui després d’haver cobrat les seves sucoses quitances o contractes en LI-QUI-DA-SI-Ó).

Toral, que el jutge Marchena i el fiscal Jaime Moreno han aprofitat que avui passava per allà el senyor Jaume Mestre, responsable de Difusió de la Generalitat, per amenaçar-lo amb enviar-lo a galeres a remar amb les orelles. Miri que durant aquest mes que fa que tenim judici ha passat gent a dir coses. I miri que d’aquesta gent que ha passat n’hi ha hagut amb molt mala memòria, amb memòria selectiva, amb memòria que els ha fet recordar-ho tot al revés i gent que, directament, s’ha inventat una memòria. I, escolti, no ha passat res. Fins avui.

Avui en Jaume Mestre, que passava per allà, ha fet enfadar molt els mateixos ciutadans judicatúrics que no van obrir boca quan, per exemple, li va flaquejar la memòria de l’ex ministre Zoido. Si vostè va tan fluix com ell (de memòria), li adjunto un recordatori elaborat per l’usuari Miquel Strubell Fill, que no té res a veure amb el famós XabiStrubell que va aparèixer quan la declaració d’en Jordi Cuixart:

El ministre Zoido no sap ni recorda res. O això va dir unes 60 vegades. Si les ajuntes totes, et surt un vídeo de 2 minuts. Crispetes i a gaudir.

Escolti, i qui diu Zoido, diu altres il•lustres amnèsics (i amnèsiques) que tots tenim al cap.

Aquesta columna, com no podia ser d’altra manera, està molt a favor de la memòria i en contra d’aquestes absències tan sobtades com persistents dels records més o menys immediats. Ara bé, encara està més d’acord i, de fet li dóna un suport total i absolut, a que això afecti tothom. No pot ser que uns testimonis s’aixequin de la cadira de declarar havent fet un Harpo Marx i no passi res i a d’altres els vulguin dur directament al jutjat de guàrdia.

Perquè, com va dir aquell: “La justícia és igual per a tothom”. I seria una pena que es confirmés aquella altra versió que diu: “La justícia és més igual pels uns que pels altres”. Sobretot perquè últimament la justícia fa molt mala cara per culpa d’un constipat mal curat que amenaça amb pulmonia.

La decisió del President Puigdemont de ser candidat a les Eleccions Europees i la seva afirmació de tornar a Catalunya amb la immunitat que li dona el càrrec sense poder ser detingut i optant aquest cop si a la investidura a la Generalitat es un cop d’efecte.

El podriem interpretar en clau personalista, amb el precedent de les eleccions del 21 D i la promesa incomplerta com molts insistirant, en clau electoral i la batalla sobiranista amb Esquerra, també seria una nova pedra en el camí de les enquestes dels Repúblicans que persegueixen un primer lloc que no van aconseguir les passades eleccions. Segurament aquesta seria una part, per l’altra i saben que la partida es a Europa, seria una nova manera, una nova prova del cotó per veure com defensa un eurodiputat escollit per les seves institucions davant un Estat membre amb dubtosas reputació democràtica i eines d’altres temps.

Veure la seguretat dels advocats que fins ara han guanyat totes aquestes partides a l’exterior dona credibilitat, i veure els de sempre a l’Estat i el seu menyspreu com si no hi hagués ningú més al món assegurant que seria detingut i que no rebrà l’acta de diputat si no jura i perjura la sagrada Constitució fa riure.

En termes jurídics tot es molt embolicat, i evidentment jo no podria dir del cert qui te raó i com es poden interpretar les normatives en aquest cas excepcional. Aleshores la qüestió segurament seria un cop més la defensa de la democràcia i dels drets dels ciutadans a la Unió Europea i la resposta que es dona des de tots els àmbits. Aquí si que ens trobariem en un nou cas per veure si triomfa la repressió, la impunitat i la manca de democràcia espanyola o una Unió Europea i uns valors que com veiem no sempre son defensats i on no sabem si s’imposarà aquells que deixen un partit feixista com VOX fer una Conferència dins les institucions i prohibeixen a dos Presidents catalans fer el mateix, o bé aquella que representa uns valors i que ha tombat en els Tribunals la farsa judicial espanyola fins el moment.

La jugada mestra, depén d’aquesta circusmtància.