LA PREGUNTA DE LA VERGONYA

Els republicans consultaran la seva militància pel sentit del seu vot a la investidura de Pedro Sanchez, tant la pregunta, com la conseqüència son un pas més de la vergonya política.
La votació serà telemàtica i la pregunta serà “Si està d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sanchez si prèviament no hi ha acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una negociació”. Per cert i com ja han dit el seu resultat no serà vinculant pel fet.

Si veiem la pregunta, ja observem que es extremadament complicada per desorientar el vot, i que el Si implicar rebutjar i contrari al no acord segon, i el NO a l’inreves, per tant pregunta mal formulada i confusa que no ajuda en res a la decisió lliure dels militants. En segon lloc si es vol vendre una democràcia interna exemplar i que el partit es dels militants, com pot ser que no sigui vinculant per si la resposta no agrada o per donar temps a la direcció a justificar el seu vot final.

La democràcia interna dels partits ja sabem que es inexistent, i nomes amb cortines de fum com aquestes no es blanqueja. Molts ja han fet bandera de les consultes internes per fer veure que no es una estructura piramidal on la militància simplement es fa servir, i en cap cas decideix el rumb. La veritat es que aquestes son simples manipulacions com aquestes que no porten enlloc.

Segurament en una democràcia consolidada, els partits haurien de ser més transparents i sobretot de la militància que escull uns representants com a direcció però que aquí no hauria d’acabar les seves funcions per interessos personals dels seus suposats representants.

De fet no fan res més que reflectir el que passa amb la democràcia espanyola i la societat, aquella que nomes es recorda cada 4 anys i mentrestant es oblidada i deixa de ser la base de qualsevol sistema democràtic per ser secundària amb drets i importància en benefici d’uns partits que fan i desfan com si no representessin ningú i fossin sols en el territori.
Aquestes consultes son fum i una vergonya pels propis militants de cada formació que son burlats sense compassió.

El més greu es que tots sabem quina serà la seva decisió, i aquesta també serà de la vergonya.

NI UNA ENGRUNA DE VERGONYA

Amb la sentencia dels EROS i l’informe d’Amnistia Internacionals demanant la llibertat immediata dels Jordis i denunciant la vulneració dels drets humans podíem esperar una mena de reacció dels poders de l’Estat, aquesta ha estat la indiferència i el cinisme, res de nou.

Efectivament, 680 milions robats a Andalusia que anaven destinats a crear ocupació i que van acabar per enriquir diversos líders socialistes i la compra de vots per mantenir la xarxa clientelar que permetia mantenir aquelles terres sota el seu domini. El major escàndol de corrupció de l’Estat, cosa que ja te mèrit.

La reacció ja l’hem pogut escoltar, cap acció de responsabilitat, cap assumpció de culpes i sobretot deixar clar que res te a veure amb els dirigents actuals a Madrid, i això si acusar a Populars dels seus casos sense fre per desviar l’atenció.

Potser algú pot veure que les dues eines polítiques principals per mantenir el règim del 78 intacte, han acabat totalment esquitxades per la corrupció. Populars i tots els seus casos sense decència i un PSOE que ara te l’honor de passar al primer lloc del rànquing, cosa que ho podriem posar la costat de la creació d’un grup terrorista, els GAL des de la Moncloa. Aquesta misèria son els partits que governen aquesta democràcia de fireta anomenada Espanya i que expliquen moltes coses de la falsa transició i d’una societat com l’espanyola totalment manipulada.

Ara veiem l’informe d’Amnistia, una organització a nivell mundial i amb el prestigi de la defensa dels drets humans per bandera que ha deixat clar les aberracions d’un Estat com Túrquia o Russia on els drets dels ciutadans no valen res i la democràcia ha mort en benefici d’un poder corromput i un sistema sense separació de poders i on la repressió es l’eina política principal com veiem a Catalunya.

Davant això escoltar les reaccions del “Trifatxito” català amb PP, PSC i Ciudadanos, defensant un Estat de dret inexistent i menyspreant l’informe sense cap recança dona idea del pa que s’hi cou a l’Estat.

Ni una engruna de vergonya, que per si calia, dona més rellevància al fet que cap partit, ja no independentista, sinó democrata pot donar suport al Govern a Madrid.

UN PRESIDENT ACUSAT

Vist per sentència el judici de la vergonya, aquell que un altre cop vol posar i treure el nostre parlament des de les instàncies judicials deixant els nostres representants, el vot de la societat i la institució en un no res.

Efectivament, tot gira entorn una paròdia macabra. Un jutge que no respecte el càrrec de la persona que seia al davant seu i el rebaixa com un altre ciutadà, una degradació més, uns testimonis policials que posen de rellevància que no hi havia cadena de custodia de les proves fotogràfiques i que les ordre per captar imatges dels edificis públics eren confoses i fins hi tot en algun cas amb conselleries que ja no existeixen. Un desgavell contradictori que la Fiscalia va tallar de socarrel renunciant a la resta de policies. Una farsa que seu un President per penjar o despenjar una pancarta, tot surrealista però cert i amb nomes la finalitat de fer saltar pels aires al President Torra i provocar unes altres eleccions il•legítimes, que ja no bé d’aquí.

A l’altre costat es va exhibir dignitat i un bon discurs sobre els nostres drets i la defensa dels mateixos, però amb la circumstància que la desobediència no va ser tal, ja que la substitució d’una pancarta per un altre va donar pas a la seva retirada finalment, i tal com va declarar el comandament dels Mossos, el Conseller Buch del Govern català va ordenar despenjar la mateixa, alhora que el President defensava el contrari. Un desgavell que ja ens tenen acostumats, com en les reaccions al carrer i els aldarulls.

Alhora, cal dir que això no es desobediència ni res, es fum, aquell que impregna moltes fases del Procés en els nostres partits. Aquesta hagués estat tal no fent cas de la Junta Electoral i mantenint la mateixa, cosa que no va ser així.

En definitiva, cal veure més enllà, com son les conseqüències de la possible inhabilitació que provocarà una nova alteració d’una institució cada cop més degradada i petita. Evidentment per la repressió de l’Estat espanyol, però també per l’acceptació des del minut zero del 155 per part dels nostres representants que no han mantingut la dignitat del que representen, deixant les seves funcions en mans d’uns altres que mai a la vida els correspondria.

Un president acusat, i un partidisme que ja pensa com treure rèdit per damunt dels interessos de la mateixa institució i de la ciutadania que representa.

El JUDICI DE LA VERGONYA

El judici contra el President Torra d’avui per desobediència va més enllà d’uns fets puntuals i si d’una estratègia planificada amb un objectiu concret.

Portar a tot un President davant els tribunals perquè un òrgan administratiu com la JEC li va requerir treure una pancarta i aquesta es va retirar amb retard es una anomalia inversemblant en qualsevol Estat democràtic. De fet la figura d’un President va més enllà de la representació parlamentària i per tant mereix un respecte que per part espanyola no es dona.

Hi ha una estratègia ben definida des de Madrid per deixar la Generalitat en un no res sense cap poder ni rellevància. La negativa de Sanchez a parlar, els continus requeriments cap al TC de qualsevol llei o simple declaració amb amenaces constants d’aquest per incompliments i als seus membres directament ja dona una idea.

De fet els vetos als Presidents proposats a inici de legislatura o la retirada com a diputats per ordre judicial dona idea del poder real de representació dels nostres parlamentaris i el respecte nul a la voluntat de la ciutadania catalana.

Ara toca portar a judici pels fets explicats al President deixant el seu càrrec en res, i donant a entendre un cop més que la Institució catalana es considerada poc més que una oficina administrativa sense més.

Un nou episodi que també busca si finalment es inhabilitat el President Torra, un avançament electoral on i amb la base de les enquestes Esquerra podria agafar el comandament amb un suport de Podem i socialista des de dins o des de fora, amb uns pressupostos aprovats i a canvi del suport republicà al Govern de Sanchez a Madrid i una estratègia conjunta per anar oblidant l’objectiu de la República amb nous gests de fum a l’estil del peix al cove per acabar la feina de destruir la voluntat de més de dos milions de persones i el problema català com diuen ells.

Son suposicions, però crec amb prou base com per fer esment dels mateixos amb claredat i una esperança, la manipulació ha que seriem sotmesos finalment requereix del vot de la ciutadania, i aquí es podria demostrar la voluntat ferma i incorruptible de la societat catalana per damunt de tàctiques mesquines des de Madrid i tàctiques partidistes des de més aprop.

En definitiva, el judici de la vergonya des de molts punts de vista.

ACORD DE PEDRALBES

Aquest acord ha estat titllat per Pere Aragonés ( Esquerra) i Núria Marin (PSC) com a bon punt de partida per anar preparant el terreny per un fum que emmascari un suport dels repúblicans al Govern espanyol de Pedro Sanchez.

Tanmateix , si mirem enrere veiem que van ser dues reunions alhora entre membres de la Generalitat i Govern espanyol el desembre passat per evitar que es pugui dir una cimera i on els acords van ser dues taules de partits, una a Catalunya ja creada i on la part precisament no independentista mai ha assistit i una espanyola mai començada i on el famós relator o mediador com un notari per prendre nota dels acords no va ser mai acceptat.

Si això ho posem al costat del discurs, que del dret autodeterminació no es pot parlar ja que tot nomes ha de ser dins la llei i Constitució, i ara també que amnistia o indult no es contemplat pels nostres presos polítics, es senzillament fum. Aquell que quan parlem de Catalunya hem vist tants cops i que com un miratge el resultat ha estat zero.

Això no es un punt de partida, això es fer el joc per burlar la societat catalana i els partits malauradament encara no han pres nota. Davant els suports al Govern espanyol crec que hi ha tres reclamacions fonamentals com son Amnistia pels presos polítics i exiliats, fi de la repressió policial i acord per un referèndum d’autodeterminació. Sense aquest pack senzillament no hi pot haver cap tipus de suport, i responent al xantatge de Pedro Sanchez buscant alternatives millors, se li pot dir que es pot veure abocat a unes terceres eleccions amb el risc que això li pot suposar.

Organitzacions de drets humans, observadors internacionals, i cada cop més instàncies europees denuncien la deriva espanyola i la injusticia amb el fet català. Ara ho veiem amb les noves euroordres on cap es detingut i amb els seus passaports a la butxaca esperant les vistes i alhora un possible reconeixement de Junqueres, Puigdemont i Comin com eurodiputats i la immunitat que comporta retallada pel Govern espanyola i que seria un nou cop a un Estat corrupte que no apren de les seves errades i un comportament sense comparació dins la Unió Europea.

Per això l’acord de Pedralbes ja es caducat, i no es pot recuperar, estem en un altre context que exigeix altres solucions.

DE IGUAL A IGUAL

Ahir escoltàvem Pere Aragonés parlant d’una taula de diàleg per canviar la seva posició en la investidura espanyola, que hauria de ser d’igual a igual amb tots els temes damunt la taula, com a primer missatge per justificar un possible canvi de vot.

Realment es un insult, mai ens consideraran subjecte polític, aquí rau el problema, i nomes parlaran en una suposada taula dins la Constitució i com a cortina de fum. De fet com ens diu Bernat Dedéu ara utilitzaran el tema VOX com a justificació quan en realitat no es el nostre problema en aquest moment i la solució política que ens ofereixen es similar i per suposat no es d’igual a igual.

L’espantall de Vox

Bernat Dedéu

Per aquelles coses de la vida, el referèndum acordat, pactat, requetelegal, legítim i amb totes les garanties del món mundial i extraplanetari perquè els catalans decidim sobre això nostre de la independència (si pot ser, sense que la policia ens cusi a hòsties) ha caigut per art de màgia de l’agenda política de Podemos el primer minut de la flamant coalició governamental Pedropablo. De fet, Catalunya ha tingut el privilegi indiscutible d’exercitar l’art de la xerrameca dels autors d’aquest nou pamflet d’esquerres que assegura “tenir com a prioritat la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, diu el Gobierno amigo d’ERC, es fomentarà el diàleg a Catalunya buscant fórmules d’entesa i trobada, sempre dins de la Constitució”. Vaja, que Podemos i els comuns no només han renunciat al referèndum, sinó que compren la tesi del Club 155 segons la qual Catalunya pateix un problema convivencial i que la vida política no hi és del tot normaleta. Realment, els espanyols cada dia són més creatius insultant la colònia.

Però bé, tot això ja sabíem que tard o d’hora passaria, com també podem esperar una autèntica cascada de creativitat dels diputats republicans al Congrés quan s’hagin d’abstenir en la investidura de Sánchez, apel•lant a ves a saber quin mal menor (i de pas fent oblidar la repressió policial que hem viscut aquests darrers mesos). Afortunadament, tant l’esquerra espanyola com la catalana tenen un espantall perfecte per justificar el pacte entre els qui fa poc no dormien tranquils i aquells qui els anomenava carceleros: l’emergència de Vox i l’auge de la política d’ultradreta serà l’excusa ideal perquè els indepes més farsants oblidin els cent anys de presó dels seus companys, el dolor dels exiliats i etcètera. Qualsevol crítica a la futura moral de saltimbanqui, no ho dubteu, serà resposta amb idèntica cançoneta: som independentistes però també ens escandalitza la pujada del feixisme a Espanya, abans Sánchez amb Podemos que no Abascal i la ultradreta. Preparin-se, en definitiva, per entrar a l’era d’allò que els cursis anomenen lluites compartides.

La cosa té una gràcia enorme, perquè de fet un dels factòtums del creixement de Vox ha estat el mateix Pedro Sánchez qui, amb una irresponsabilitat superlativa que no ha tingut cap altre president de la UE, ha donat peixet als d’Abascal amb la simple intenció de perjudicar el PP (fa de mal recordar, però el líder socialista fins i tot va exigir la presència de Vox als debats electorals del passat abril!). Amb la pèssima campanya abstencionista de Susana Díaz i l’actitud del president espanyol, la ultradreta ho ha tingut tot a favor per campar lliure, i més encara quan al conservadorisme de Madrid ja no li feia cap mena de falta comptar amb el ninot Rivera. L’espantall, en definitiva, se l’han creat ells solets, com el PSOE i Podemos han perdut quasi un milió i mig de vots plegats per la seva incapacitat pactista, alimentant de passada un clima d’antipolítica que pot esdevenir molt perillós. Ells han creat el monstre i, de fet, encara seran prou imbècils com per alimentar-lo a base de convertir-lo de facto en el primer partit de l’oposició al Congrés.

Bé, tot això és un problema per als espanyols i ja se’l confitaran. A mi, que com sabeu soc un hiperventilat i un frívol, em preocupen altres coses, situacions tan delirants com ara tenir partits independentistes que ajudaran a investir administracions i presidents que empresonen els seus propis líders i que assumeixen feliçment l’ocupació policial del país que diuen representar. Però són coses meves, no em feu cas: segur que ben aviat hi haurà un relator que me les aclareixi i ho arregli tot.

LA CONVIVÈNCIA

Aquest acord entre PSOE i Podemos amb rapidesa deixa a Catalunya en un problema de convivència que com diu el seu acord no va més enllà.

Ens diu vagament que volen millorar aquesta convivència, normalitzar la vida política i fomentar el diàleg dins la Constitució. Com podem veure tot molt genèric i comprant el relat socialista que segueix negant el conflicte d’arrel i segueix negant el diàleg sobre el mateix. Això ara amb l’aval de Podemos que ha hagut de passar de defensar el Referèndum com a solució a comprar aquests postulats, que volen dir més repressió, més ignorància a la part catalana i negació dels drets de la ciutadania catalana.

Aquesta es la recepta en un punt 9 d’un decàleg de l’acord amb el problema territorial més important que ha tingut l’Estat, i això dona idea del pa que s’hi dona i del que en podem esperar de tant poc tarannà democràtic.

De fet, si logren posar en marxa aquest Govern i malgrat les paraules que escoltarem de bones intencions, el problema seguirà allà, la policia espanyola seguirà als carrers i la repressió intentarà apaivagar les nostres mobilitzacions, amb els presos polítics de rerefons i sentències europees que poden ser contraries a aquesta autèntica barbaritat d’odi i venjança d’un Estat que no vol entendre la situació.

Ara caldrà veure la reacció dels nostres partits davant la disjuntiva, especialment els republicans que poden caure a la temptació de donar els seus vots o abstenció per afavorir un Govern que no ofereix res a canvi, més enllà de la propaganda. Crec que la població ja ha madurat prou per no acceptar aquestes jugades polítiques de baixa estopa.

Avui al Parlament hem tingut un altre episodi vergonyós de jugar amb els horaris per poder gairebé per darrera votar la moció de la CUP sobre el dret a l’autodeterminació i arribar abans que l’avís del TC, trepitjant reunions de Govern al mateix temps i segurament sense publicar al llibre oficial el resultat, això si, tot revestit d’una desobediència falsa que fa vergonya aliena. Aquest es el nivell.

Tanmateix, sembla que la darrera barrera que podem afrontar es aquest Govern espanyol que li diran progressista i que oblidarà tot el que han dit i tot l’espectacle d’abans de les Eleccions i que ara el que era negre s’ha convertit en blanc amb Catalunya com enemic a batre i apaivagar.

El que ells en diuen convivència, i es simplement drets de la ciutadania que ja no esta disposada a oblidar-los.

ACCIONS DE LLIBERTAT

El tall de la frontera de la Junquera organitzat per Tsunàmi democràtic es un acció que demostra com es pot trobar la llibertat i com els relats de cada lloc segueixen el seu curs.

Efectivament, la demostració de força al Pertus es un avís de la lluita que ens espera, no podem esperar res de les negociacions dels nostres partits, més pendents de no perdre unes institucions ja de per si sense gaire funció que de seguir amb el nostre objectiu fins al final.

Atacar l’economia nomes s’aconsegueix amb accions com aquestes o amb altres infraestructures claus com l’aeroport i que demostres com es incontrolable un territori quan aquest decideix sortir del guió marcat independentment de les misèries dels nostres polítics.

Un altra cosa es el relat que es faci del tema, veiem com a Madrid s’intenta amagar uns fets tant greus com aquests i com els nostres partits hi passen de puntetes més preocupats per les seves cadires autonòmiques aconseguides a Madrid que per seguir la ciutadania.

Aquestes eleccions veiem com provoquen la primera víctima en la persona d’Albert Rivera i un partit amb descomposició, un comiat que ni tant sols ha estat digne, ja que hauria d’haver estat a la nit electoral i on la misèria del personatge marcat per un odi sense fre i una deriva cap a l’extrema dreta que finalment l’ha condemnat , ja que la gent prefereix l’original que una mala copia, i on els interessos de poder marcats per les empreses de l’IBEX marquen el full de ruta i els seus protagonistes.

De fet els mitjans son una eina més d’aquest Estat de deriva democràtica i on els fets de La Junquera son notícia als principals rotatius estrangers i son obviats a una premsa espanyola que a l’estil Pedro Sanchez tampoc agafa el telèfon i tergiversa el problema polític català amb un relat fantasiós i cínic.

Realment, el moment es ara, i cal seguir les mobilitzacions per donar lliçons als nostres partits i la funció que realment els toca.

ANEM PER FEINA

Un cop passada la maregassa de les Eleccions espanyoles, podem veure com el bloqueig pot continuar i com certs discursos i intencions poden quedar amb paper mullat, esperant la resposta del carrer que veritablement es la nostra partida.

Avui les accions del Tsunami han de començar una mobilització permanent per reclamar als nostres partits fer efectiva la República, es aquest i no cap altre el nostre objectiu. De fet veurem com ara pretenen distreure la gent amb la lluita antifeixista per la pujada espectacular de VOX, i aquesta no ha de ser cap prioritat per nosaltres. Els nostres partits faran mans i manegues per evitar el que ja hauria de ser una realitat, i ara la paraula la te el poble.

Pel que fa a les eleccions espanyoles veiem, com la jugada de Pedro Sanchez ha estat un fracàs, aquesta deriva cap a posicions donades sempre a la dreta i la inutilitat de trobar una coalició, junt amb la seva gestió nefasta sobre Catalunya avalant el “a por ellos” i venen el relat fals, sense cap intenció de fer política li ha passat factura i ara ho te encara més difícil.

En segon lloc veure el cinisme final d’un cadàver polític com Albert Rivera i el seu partit fonamentat amb l’odi sense barreres, la seva mala gestió i l’afany per competir amb qui es més feixista l’ha portat gairebé a la desaparició. Si li quedava una engruna de personalitat, la seva dimissió hauria d’haver estat un fet, però com era d’esperar no ho ha fet emmascarant aquesta amb el vot de la seva militància i gent de confiança. Com deia ni una engruna de dignitat.

Els Populars han recuperat part d’aquest pastís de la dreta rància i van recuperant posicions encara que sense sumar per arribar a la presidència.

El gran triomfador, el feixisme de VOX, el seu discurs Populista no ha fet més que seguir les tendències que ja hem vist a Europa, però aquest cop amb un caldo de cultiu favorable, un Estat pre-democràtic i uns partits normalitzant la seva presència i pactant amb ells com si res. Evidentment una irresponsabilitat que es paga i ara no val lamentar-se.

Pel que fa als partits catalans, una lliçó per Esquerra i els seus viratges amb la pèrdua de representació i que espero fagi pensar en donar un altre cop suport als partits del 155, i pujades de Junts per Cat i entrada de CUP. 23 de 48 diputats, també fan que no haguem d’escoltar per part dels nostres que han superat la meitat dels escons i comprovar tots que no passaria absolutament res en el tauler de joc.

Ara un cop aquest fum de les Eleccions i la irrellevancia que els nostres representants els toca com a paper real a Madrid, toca fer política aquí i sense excuses escoltar la resposta del carrer per arribar al nostre objectiu que no es la governabilitat espanyola, ni la lluita antifeixista, es la República.

ABSTENCIÓ SENSE RECANÇA

La Junta Electoral ha prohibit una trovada gegantera pel dia 10 d’abril ja que diu pot interferir amb la jornada de votacions, una més d’aquest desgavell i anomalía democrática que practica Espanya. Suposo que la farsa de filtracions dels CDR detinguts anomenants “compañeros” a les forces policials i unes explicacions que en comptes d’una acció terrorista sembla un acudit els deuen semblar normals.

Com explica molt be l’Àstrid, l’abstenció será la meva opció i es perfectament justificada.

L’abstenció

per Àstrid Bierge

L’abstenció està molt mal vista. Per tothom. Genera un rebuig que travessa de punta a punta l’arc sencer d’ideologies i fins i tot de posicions vitals. En aquestes eleccions jo m’abstindré, però per osmosi cultural sóc comprensiva amb la inclinació natural de participar en unes eleccions i de tenir representació allà on es prenen decisions sobre nosaltres. La comprensió no és recíproca. En general, l’abstenció es veu, injustament, com una opció apolítica, antidemocràtica i inherentment estúpida.

De vegades es diu que l’abstenció només seria útil si s’exercís en massa, però aquest raonament, encara que fos cert, seria aplicable a qualsevol altra opció política. També s’argumenta que l’abstenció proactiva queda confosa amb l’abstenció dels menfotistes, però també queden barrejats els vots dels militants dels partits amb els vots de pinça al nas. Entre els nuls s’ajunten els accidents amb les reivindicacions i entre els vots en blanc hi ha absolutament de tot.

Reivindico l’abstenció com una acció política que pot tenir efectes polítics i em sembla que hauria de merèixer tots els respectes. Jo m’abstindré en aquestes eleccions, principalment, perquè considero que posar la força en coses que tenen a veure amb què passa o deixa de passar a Espanya, és inútil i per tant contraproduent.

Tots els meus mecanismes de percepció m’indiquen que no podem generar cap canvi des del congrés espanyol perquè allà hi manen i hi manaran ells, i això em fa pensar que tota l’energia i el temps que dipositem allà no el podrem dedicar a la política catalana, que és on sí que tenim marge per poder millorar i fer la independència. Potser des de Madrid se’n podrien treure alguns rèdits col•laterals, com ara deixar en evidència -un cop més…- les incapacitats dels partits catalans, però el simple fet de dirigir la mirada cap allà ja dóna bola a la mentalitat dependent que hem de superar per poder alliberar-nos. No surt a compte. Del desenvolupament de la política espanyola en podem treure tan poc que allò que guanyem per una banda sempre ho perdrem, multiplicat, per l’altra.