EL PARTIDISME SENSE FÍ

Un interessant article de l’Àstrid Bierge ens parla del joc dels nostres partits fins el dia d’avui. No dic que no hagin fet feina per anar endavant, que no hagin presentat propostes, però amb una cosa clara, excuses i més excuses disfressades per no complir amb el mandat electoral, que entenc hi ha moltes maneres de veure, però si la investidura que es la primera, ja no hi ha voluntat de complir-la, això necessita explicacions i no enganys en forma d’investidures que el poble vol i ha votat, i els nostres partits no s’atreveixen a fer per no desobeir als que han atorgat la sobirania i no sembla que es vulgui recuperar.

No volen investir Puigdemont

per Àstrid Bierge
La nova pastanaga del processisme és la reforma de la Llei de Presidència, que vol donar empara legal a una investidura telemàtica de Puigdemont. Aquesta opció, vetada pel TC, no està prohibida però tampoc està regulada i per tant els jugades-mestres han pensat que si s’inclou en el reglament el TC ja no tindrà cap excusa per impedir una investidura a distància del president legítim de Catalunya.

És evident que el Gobierno recorrerà la reforma i que el TC la suspendrà cautelarment, i llavors caldrà esperar fins a cinc mesos per saber si té el vistiplau de Déu. I clar, el termini màxim per evitar eleccions és el 22 de maig. Això és el que li diu Esquerra a JxCat: “De moment investim algú i fem govern i, així que puguem, investim Puigdemont”. JxCat, en canvi, vol intentar investir-lo abans del 22 de maig esquivant la pinça recurs-suspensió. Com? No en tinc ni idea.

Puigdemont s’hi va referir a l’entrevista de TV3 però sense donar detalls i aquesta setmana s’han reunit tots a Berlín per parlar-ne. Pel que han dit, l’únic que es pot intuir és que volen fer-ho molt ràpid perquè l’estat no tingui temps de reaccionar. I a veure, jo no hi entenc de timings legals, però conec l’estat i se’m fa impossible de creure que no tingui temps d’aturar un ple d’investidura que passa primer per aprovar al Parlament una reforma de llei i després per publicar-la al DOGC d’una Generalitat intervinguda.

Explico aquests detalls avorridíssims per explicar que Puigdemont i JxCat estan parlant d’una sortida que és impossible de materialitzar. I Esquerra fa la mateixa trampa, perquè quan diuen que no renuncien a investir Puigdemont, el que estan dient és que confien que el TC acabi decidint a favor de la reforma que ho permetria.

L’estratègia perquè Catalunya tingui el president que va escollir, doncs, és anar més ràpid que un estat omniscient i, si això no surt bé, confiar que aquest estat piconador ho permeti. Com que no passarà ni una cosa ni l’altra, com que la unilateralitat és l’única manera d’investir l’únic candidat que no seria imposat per Llarena i com que JxCat i Esquerra hi han renunciat obertament, es fa evident que no volen investir Puigdemont. Només volen fer veure que el volen investir, igual que només van fer veure que volien fer la independència.

Els compromisos dels líders processistes no estan pensats per a ser realitzats sinó perquè Espanya els faci fracassar i tothom ho vegi. I així anem, carregant-nos de milers de raons, no per poder defensar-nos amb legitimitat sinó per poder protestar, molt enfadats, fins a l’infinit.

CANVI D’ESTRATÈGIA

Els presos polítics s’han adonat junt amb les seves defenses que l’actitud submisa mostrada fins ara no portava enlloc, donada les incoherències del procés i la fase de deliri que ha entrat amb un relat de fantasia i paranoic amb una intencionalitat que es resumeix amb “a por ellos”. Davant això el contraatac com diu en Cotarelo es una bona opció per dignitat i deixar més en evidència aquesta farsa. Ara també cal que el Parlament prengui nota i la investidura del President Puigdemont sigui el proper pas i embat amb l’Estat.

Contraatac

per Ramón Cotarelo
Hi ha un evident canvi de tàctica processal de defensa en el cas del procés polític que el règim neofranquista està seguint contra l’independentisme català. Els presos i ostatges polítics han abandonat les habituals tècniques defensives de perfil baix, de no provocar la ira dels inquisidors, de cedir en uns punts o altres, de guardar les formes per suavitzar les conseqüències.

Ja era hora. Res del mencionat anteriorment serveix davant de l’ànim vindicatiu d’uns jutges motivats no pas pel desig de justícia, sinó per l’odi i la venjança en un context repressiu que aplica a Catalunta el càstig penitenciari afegit de l’injust allunyament dels presos. És a dir, la criminalització de l’independentisme català, l’intent de persentar-lo com terrorisme per analogia amb el País Basc és política de govern des del començament i a això s’han adherit animadament els jutges que no són verdaderament jutgs sonó agents del poder polític i del seu partit, el PP.

I no només s’hi han adherit, sinó que han endurit les condicions penitenciàries dels ostatges fins a un punt sàdic (casos dels presos amb fills petits, com Junqueras o Forn) o les han portat més enllà, impulsades per les seves conviccions franquistes. Així en la desgraciada executòria de la instrucció de Llarena que algun dia pesarà sobre la seva consciència, si la té, ressalta en especial les inquisitorials exigències d’empenediment i abandonament de les conviccions personals dels acusats a canvi de promeses de llibertat que després es complirien o no, segons li donés al jutge.

Un cop més s’ha demostrat que en situacions d’injustícia, iniqüitat i arbitrarietat, la tàctica d’apaivagament de la víctima és un greu error. El victimari es creix i, com més se li concedeix, més se li ha de cedir i concedir, fins a negar-se a ella mateixa. Afortunadament, aquesta errada estratègia de defensa processar que, a més, té un efecte demolidor sobre la moral dels qui li donen suport i secunden el moviment, sembla haver-se acabat i ha sigut substituïda per la que cal: la ferma defensa dels presos, de les seves conviccions independentistes i la negació que el moviment independentista pacífic sigui un delicte. El delcite, al nostre entendre, estan cometent-lo aquells qui s’enfornten a ell amb la força arbitrària de l’Estat i un tort còdig penal a la mà.

Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos.

Les últimes declaracions dels presos polítics davant del citat jutge són el que haurien d’haver sigut en un principi: reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català, defensa de les conviccions independentistes dels presos, compromís ferm, pacífic i democràtic amb la república i l’emancipació del poble català. Afirmació del dret dels injustament presos a les conviccions independentistes, agradi o no agradi a aqyesr jutges franquistes i monàrquics.

És obvi que uns jutges, que tenen la inclinació de sotmetre la justícia a un ideari nacional-catòlic, mai admetran que el drets dels catalans a la independència és igual que al dels espanyols. Ni més ni menys. Mai tampoc que no són ningú per jutjar un litigi polític en el qual no està en joc la legalitat, sinó la legitimitat. Confiar en què rebaixant les aspiracions dels ostatges i amagant les seves conviccions s’estovarà el propòsit d’un jutges és il•lús i contraproduent. Els presos són ostatges de l’arbitrarietat repressiva; el seu destí és exemplificador i intidimatori; no té res a veure amb la justícia; tracta de desmobilitzar la població castigant amb crueltat als seus representants democràticament elegits.

L’única via d’acabar amb la vergonya d’aquesta causa general contra l’independentisme és la que, per fi, s’ha prés en els últims dies: una unitat ferma del moviement en tots els seus aspectes: ferme defensa del dret de Catalunya a la independència davant dels jutges inquisitorials de l’Estat espanyol: ferm i massiu suport de la societat catalana als seus representants empresonats i a l’exili: i ferma voluntat dels dirigents legítims a l’exili de prosseguir amb la construcció d’una República Catalana en els fòrums internacionals.

L’única forma d’acabar amb la repressió d’un Estat fallit és obligar-lo a mostrar-se com és a ulls del món.

CAL SER MÉS QUE UN CLUB

A pocs dies de la final de Copa del Rey de futbol a Madrid, el Barça te una nova oportunitat per demostrar “el més que un club” i la dignitat de representació de la mateixa entitat i el país que ha representat al llarg de la història. Més enllà de posicionaments tebis i aquella excusa de no barrejar política i esport s’amaga una vergonya que tots els culers podem viure aquest dissabte.

Com diu en Jordi Costa, aquell partit a porta tancada després de la violència policial el dia del referèndum va ser una vergonya democràtica inadmissible i que passava per damunt de qualsevol sanció o punts en joc. Ara es totalment inacceptable veure a la llotja els representants del club al costat del Rei del “a por ellos” i el Ministre Zoido.

Aquí es on es demostra el més que un club o ser un més entre els clubs del món.

S’ha de tenir estómac
Jordi Costa |

Aquesta setmana que s’acaba hem constatat la falta de valentia de Valverde com una de les explicacions al ridícul europeu del Barça. Però no se li pot negar al tècnic que el seu tarannà poruc encaixa perfectament amb el que ha destil•lat en els últims temps l’entitat per a la qual treballa.

Durant tot el procés polític que viu Catalunya, el Barça ha insistit que està al costat de la voluntat del seu poble però, a l’hora de la veritat, ha anat a remolc. No se li pot negar a la directiva de Bartomeu que es van acabar adherint tant al Pacte Nacional pel Dret a Decidir com al del Referèndum, però sempre amb aquella sensació de màxima precaució per no ser els primers i quedar malament.

És evident que el Barça és, fonamentalment, una entitat esportiva, i que n’hi ha hagut d’altres del seu gremi que encara s’han posicionat menys. No cal anar més enllà de Cornellà per comprovar-ho. Però és absurd pretendre que la història blaugrana no ha estat marcada per la seva identificació política, i és per això que em sembla frívol argumentar l’immobilisme perquè se’ns enfaden els culers d’Extremadura -per recordar un episodi genuflex de Sandro Rosell- o d’Astúries. I, com a culer, em dol que entitats com l’Europa, el Llagostera el Júpiter o l’Olot, de qui mai ningú no ha dit que fossin l’exèrcit desarmat de Catalunya, hagin estat molt més contundents en els seus posicionaments.

Durant el procés, com recordava més amunt, el Barça ha anat emetent comunicats relatius als esdeveniments puntuals. Fins i tot va felicitar Carles Puigdemont per la seva investidura com a president de la Generalitat i va qualificar d’apassionant l’etapa que iniciava el nostre país. Quan van ser intervingudes les seus de diverses conselleries per desmuntar el referèndum, el Barça va condemnar que s’impedís el ple exercici de la democràcia, la llibertat d’expressió i el dret a decidir. I fins a l’1 d’octubre.

Hi ha un abans i un després a la reacció indignant de l’entitat a les garrotades del referèndum. Disputar aquella tarda el partit contra el Las Palmas, encara que fos a porta tancada, tacarà per sempre el relat del “més que un club”. Després va venir la pancarta “Diàleg, respecte i esport”, d’una ambigüitat feridora, arran dels empresonaments dels “Jordis” i, a continuació, el silenci més eixordador.

Des del club argumenten que, cada cop que s’han posicionat, a una banda els ha semblat massa i a l’altra massa poc, de manera que han optat per no dir res. Desconec per por de quines represàlies, però aquest és el posicionament actual.

I en aquesta línia, ens plantem a la final de Copa de dissabte. Defenso fermament que al terreny de joc no hi ha de passar res més que l’intent de guanyar un títol, però la llotja del Metropolitano és una altra història. Allà hi serà el rei espanyol Felip VI, que va tenir un discurs monstruós i imperialista vers els catalans després de l’1 d’ Octubre, i probablement el ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido, sevillista confés i autor material de l’agressió policial a Catalunya.

Segons explicava ahir el diari Ara, el Barça ha respost a les preguntes de diversos socis afirmant que hi haurà representació barcelonista a la llotja per responsabilitat institucional, i que ho faran amb respecte i cortesia. Però quan tenim polítics i activistes empresonats i exiliats, i quan el Camp Nou s’inunda de crits de llibertat cada partit, jo em pregunto: en nom de qui els directius del Barça s’asseuran a fer la gara-gara a tots aquests personatges? S’ha de tenir estómac. I poca dignitat.

REPÚBLICA EN SEGON PLA

La sortida massiva al carrer d’aquest diumenge va tornar a deixar clar que el procés i la iniciativa es de la gent, de la societat catalana que va decidir ja fa 7 anys reclamar els seus drets i exigir als seus representants una sortida per Catalunya en forma de República.

Aquest moviment transversal, no entén d’ideològies ni de partidismes estèrils, simplement ha mostrat en contra del mantra que alguns interessadament ens volen fer creure, que es la majoria parlamentària i també la social. De fet més enllà dels números nomes cal fer comparacions entre la convocatòria de les manifestacions unionistes i les independentistes per veure que aquestes veus interessades d’aquí i d’allà per ampliar majories, i del que podem fer o el que no queden esborrades per la tossuda realitat.

Si una cosa em va preocupar del diumenge es veure com el groc i les reivindicacions legitimes per l’alliberament dels presos polítics passaven per davant de les estelades i la reivindicació per la independència. No hi ha dubte que la repressió real que patim ha fet mal en el sentit d’ocupar el centre d’un escenari que deixa en segon pla el vertader objectiu del procés. Cal dir que hi ha partits que això els fa sentir comodes, i altres que segurament els serveix de coartada perfecte per amagar les seves pors.

Tanmateix, crec que no podem perdre el món de vista. La reivindicació per l’alliberament dels presos ha de seguir amb tota la força, però veient l’actitud de l’Estat i una justícia manipulada a la turca que no escolta raons, siguin per acatar o per plantar cara com sembla veurem a partir d’ara. Aquests segurament nomes entraran en una negociació política si tenim la suficient força i poder per seure en aquesta futura taula. Aquesta ha de rebre el suport internacional que nomes hi serà si nosaltres primer mostrem al món la nostra direcció cap a la legítima República Catalana.

Per altra banda cal un full de ruta clar i unitari per materialitzar el que no es va poder fer el 27 d’octubre, i ara per ara sembla que no es gens clar i els processos judicials i recuperar una autonomia de segona ha passat a ser un objectiu prioritari per alguns. Cal recuperar el fil conductor i la societat civil ha de ser davant i una peça clau per exigir un objectiu clar i transparent que de cap manera pot dependre d’un jutge o dels interessos de partits.

En definitiva, no deixar la República en segon pla.

IGUAL PER IGUAL

Després de la gran manifestació d’ahir a Barcelona, on vam demostrar el que ja sabem, que som un poble unit en la diversitat, pacífic i que no oblidaren ni cedirem per molt que la repressió sigui màxima.

A l’altre costat tant el Partit Popular com PSOE junts com si de la mateixa cosa parlessim es posicionen contra la democràcia. En Pedro Sánchez diu que son els unics que poden actuar contra l’independentisme i diu que els grups de dreta rebutgen la diversitat i el nacionalisme oblida la igualtat amb ells al mig. Per part Popular, Dolores de Cospedal parla de que qui vol traspassar la llei i ser més important acaba amb la democràcia abraçant la dictadura, ens diu que el moviment independentista vol imposar el pensament únic.

Realment aquesta deriva cap a l’abisme del poder espanyol, amb deliris autoritaris i nostàlgia d’antics règims que mai han marxat segueix al seu ritme. El PSC ahir va tornar a quedar marcat al no participar en la manifestació per aturar la repressió i alliberar els presos polítics, cosa que si ha fet amb l’extrema dreta de Sociedad Civil Catalana per la unitat d’Espanya per damunt de tot. Això deu formar part d’aquella oferta d’Iceta per fer de pont amb l’independentime. Agafant les paraules del seu líder, per cert el mateix que ha validat el 155, i que te la barra de parlar d’igualtat, quan criminalitza la societat catalana i els seus representants per defensar una idea política i que democràticament ha intentat dur a terme sempre pacíficament, mitjançant les urnes i la petició insistent i negada de diàleg.

Cospedal, per la seva part segueix posant la llei per damunt de la gent com un mantra repetit i fals. Suposo que en la dictadura de Franco qui no volia seguir la llei del feixisme que també en tenia seria acusat de dictador segons les seves explicacions. No vol entendre que la democràcia es viva i que la sobirania popular i els drets dels ciutadans son davant de tot en qualsevol democràcia normal. Evidentment qui no hi vol arribar sempre te la llei com excusa per no avançar cap un projecte democràtic.

En definitiva un discurs igual per igual que cada cop queda més en evidència davant els ulls del món i la resistència catalana legitima.

AFUSELLAMENTS AMB AMOR

Les paraules de l’advocat de la formació d’ultra dreta VOX, que es acusació particular contra els processos contra els independentistes catalans, amb una visita al poble de Callosa de Segura, on una veina projectava una creu franquista que l’Ajuntament va retirar, afirma que durant la Guerra Civil es va afusellar molta gent, però no amb odi, sinó amb amor.

Tota una declaració d’intencions i de mostra d’un tarannà feixista i antidemocràtic, d’aquesta peça en el procés dels judicis a la causa catalana.

Imaginem aquestes declaracions fetes per un líder català, el delicte d’odi seria damunt la taula immediatament, en canvi algú com aquest personatge es permet frivolitzar amb els assassinats de la Dictadura com si res amb una burla més a les víctimes repúblicanes. De fet segueix la línia d’un Estat on els botxins de la Dictadura van tutel·lar una suposada democràcia amb una vergonyosa llei d’ammistia que a la pràctica era un indult total per tots els crims del franquisme i una condemna de per vida a les víctimes que encara segueixen enterrades als vorals de la carretera, i on encara els partits no han condemnat el franquisme i els seus horrors.

Si aquest es l’ideari de VOX deixa entendre perfectament les mancances democràtiques d’un Estat que no vol evolucionar. Un Estat que encara subvenciona la Fundacion Francisco Franco fent apologia del Dictador o que manté El Valle de los Caidos com si tal cosa. El mateix que permet que la Falange, partit del règim sigui legal i pugui participar a les Eleccions sense rubor o que mira cap un altre costat quan els atacs al carrer son feixistes. Aquest son l’acusació d’un sistema garantista diuen.

Deu ser garantia de que la Dictadura segueix ben viva, això si tot fet amb amor.

OFENSIU

Quan escoltes amb seu parlamentaria al Ministre Mendez de Vigo defensant la llibertat d’expressió per haver cantat l’himne de la Legion, quan precisament han limitat aquesta llibertat per cantants, escriptors i societat en general a nivell màxim o escoltes al Ministre Català dient que els llaços grocs son ofensius i parlant de persecucions a Catalunya, quan precisament ell comanda la repressió judicial des del seu despatx, veus que senzillament no hi ha volta enrere, i com diu la Odei, tothom fa la seva feina.

Tothom fa la seva feina

per Odei A.-Etxearte

Si els diputats catalans al Congrés, com Carles Campuzano, han de donar les gràcies per portar un “ofensiu” llaç groc amb llibertat en un parlament, molts altres haurien d’agrair poder anar pel carrer amb el mateix símbol sense que cap descerebrat els agredeixi. Si aixecar la barrera d’un peatge és exercir una violència equiparable a posar una bomba o disparar un fusell, si la concentració pacífica del 20 de setembre davant de la conselleria d’Economia equival a una “presa d’hostatges amb trets a l’aire”, potser el ministre de Justícia considera que també hauríem de donar gràcies per reunir-nos, manifestar-nos, escriure o llegir articles com aquest. Perquè Espanya és una democràcia consolidada, ja ho sabeu, i n’hauríeu d’estar agraïts en comptes de qüestionar-la.

La realitat es mira per una lent adulterada. La deshumanització dels independentistes que agents polítics, policials i mediàtics espanyols han construït durant els darrers anys i mesos, dóna ara els seus fruits. Amb el mal no s’empatitza: no és humà. No té família, ni ideals legítims, ni mereix una vida digna. Són clarament minoritàries les veus que qüestionen a Espanya la repressió contra l’independentisme. L’anticatalanisme ha arrelat en l’essència de l’espanyolisme; aquest espanyolisme que curiosament només sap identificar el nacionalisme en el seu adversari. I la discrepància es paga cara, al bar o a les urnes. La subjectivitat tampoc no existeix. La construcció acrítica, i sense gairebé contrapesos, d’aquesta cosmovisió fa que polítics, jutges, policies i periodistes espanyols acabin responent a qualsevol qüestionament extern amb el blindatge que exigeix la tribu si no volen ser-ne expulsats. I així, la responsabilitat que Carles Puigdemont no sigui extradit per rebel•lió la té la regulació de l’euroordre o la incapacitat d’un tribunal (regional!) alemany per no veure un delicte gravíssim que sí que hi va ser. En tot cas la culpa serà de Schengen, d’Alemanya o de tota la tota la Unió Europea. Però qui pot sospitar, des del màxim respecte a la llei i a la justícia, que Pablo Llarena s’equivoca?

No hi ha ètica que permeti a diputats al Parlament mirar a la cara els familiars dels seus companys presos quan s’asseuen com a convidats a l’hemicicle. Qui recorda les llargues estones compartides durant dècades en comissions, negociacions o cafès al bar? La deshumanització no autoritza expressions públiques d’empatia. Es castiguen des del melic del reino. I la bola cada cop es fa més gran, sense que ningú gosi aturar-la. Perquè un CDR sigui un “comando”, i trobin “cabecillas” en una organització popular que acaba sent titllada de terrorista, hi ha d’haver dirigents polítics que gosin manipular la realitat com qui modela una figura de fang. Hi ha d’haver periodistes que donin veracitat a la descripció d’uns suposats fets a partir d’aquest mateix llenguatge, verbal o audiovisual, amb una selecció acurada de les paraules i les imatges. També hi ha d’haver jutges que, emparant-se en les ambigüitats i els intersticis de la llei, hi trobin tipificacions penals prou greus per tancar a la presó persones que s’han manifestat o protestat pacíficament, que mai han exercit ni defensat la violència, o que han intentat complir amb els programes electorals amb què s’havien presentat i guanyat les eleccions.

Quan el balcó de l’arbitrarietat judicial, policial i governamental està obert de bat a bat, qualsevol dissident pot caure barana avall, empès per algun peó de la burocràcia patriòtica espanyola, com la jove de Viladecans acusada de terrorisme per l’Audiencia Nacional. Només fan la seva feina. L’engranatge estatal seria gairebé perfecte si no fos perquè, en comptes de resoldre el conflicte, l’agreuja; perquè confiem que tard o d’hora Merkel veurà que Rajoy és incapaç d’acabar amb l’independentisme com havia promès i en canvi exigeix a la Unió Europea homologar un autoritarisme perillós per a tot el continent; perquè la por farà que alguns dies es manifesti menys gent, però no podrà impedir que s’organitzi i s’expressi i voti quan la cridin a les urnes. Perquè no podran fer desaparèixer dos milions de persones i, arribats a aquest punt, mai més les podran convèncer.

LA IMPUNITAT DEL FEIXISME

Avui recordem a Guillem Agulló, 25 anys desprès del seus assassinat a mans de del feixisme i que comparat amb avui, veiem com aquesta segueix gaudint d’impunitat per les seves accions, alhora que els CDR per tallar carreteres son acusats de terrorisme.

Efectivament la mort del jove de Maulets, que tant sols va comportar pel seu botxí 4 anys de presó i la burla d’aquests personatges amants del nazisme i amb un vertader arsenal trobat a casa seva, així com els seus companys ens retorna avui amb la deriva autoritària que vivim. Ahir el delicte de rebel·lió i terrorisme era la recepta pels CDR detinguts i que hauria de comportar una reflexió als mateixos ciutadans de l’Estat i per suposat dins la Unió Europea que no pot seguir validant el que condemna per Turquia per exemple com si res.

Dir que les víctimes dins els seus cotxes atrapats en els talls de carreteres son igual als familiars que han patit assassinats propers per grups terroristes son iguals, es un insult amb aquest segon grup i una aberració que ja no suporta cap comparació. Sorprenentment veiem que poques veus s’han alçat en aquest sentit.

Alhora, veure com aquesta repressió i utilització de la justicia sense mesura per intentar acabar amb una causa política, ha comportat la retallada de drets dels ciutadans i la seva indefensió tornant als judicis que per exemple els Tribunals de la dictadura aplicaven fa vergonya aliena.

Europa com vam escoltar ahir no pot tornar a mirar cap un altre costat per acabar dient que Espanya es una democràcia, quan saben perfectament que no ho es i que el regim turc no es allunyat del que Espanya representa actualment. Han arribat massa lluny i sembla que la barra lliure pels grups ultres de la dreta rància i feixista tenen bula per les seves activitats sense control i son mirats amb una visió molt diferent al que representa el moviment independentista pacífic català i això es fa difícil de suportar, amb la Fundació Francisco Franco com exemple suprem del tipus de democràcia que parlem.

En definitiva, Agulló malauradament es un exemple que segueix ben viu, però com sempre ni oblit ni perdó.

LA SOLEDAT DEL BORBÓ

Ahir vam veure com el Monarca espanyol, aquell que va deixar de ser-ho per una part dels seus subdits quan va validar el “a por ellos” i es va posar de part, va tornar a Barcelona davant un gran desplegament policial que va deixar la zona acordonada i la gent vigilada durant la seva presència.

Recordem el darrer cop que va venir, quan les protestes ciutadanes van ser aclaparadores i sorolloses en tot moment per mostrar el rebuig al carrer i també en l’àmbit institucional català. Ahir a l’Auditori amb la cúpula judicial entre ells un Jutge botxí com en Llarena, va protagonitzar un acte trist i sense cap empatia sobretot pel que fa a la ciutadania. Una mena de sol·litud que hauria de fer reflexionar sobre el seu paper en el que considera una colonia en tota regla i on el seu testimoniatge ja es totalment intranscendent.

Ell, ja ha perdut aquests subdits, així ho ha volgut, sota el discurs de l’odi a Catalunya i les seves aspiracions democràtiques s’ha refugiat en un règim corcat i caduc on el seu paper es benvingut i recordo hereu de la Dictadura que sembla mai ha marxat de l’Estat.

Com diu en Salvador Cot, es va traslladar amb la seva nau espacial i ha tornat a l’imperi sense més pena ni gloria.

Spain oddity

per Salvador Cot
El règim del 78 viu dins d’una bombolla a Catalunya. Com la que han organitzat aquest dilluns a l’Auditori de Barcelona, una càpsula política amb tots els personatges de l’auca madrilenya -rei, ministre, jutges i magistrats- en format de pessebre institucional i amb el jutge Llarena com a estrella resplendent de la galàxia del poder. Ells s’han muntat una festa entre ells i s’hi han autoconvidat. Més enllà del mur de policia, la realitat del carrer. La protesta d’uns quants, l’hostilitat del molts i la indiferència de la majoria.

Políticament, Catalunya ja no forma del règim. La casa reial espanyola va haver d’emigrar de Girona i ja no queden voluntaris entre els alcaldes catalans per complimentar l’ostentositat del sistema. El jutge Llarena forma part de la llarga cadena que relliga les garrotades dels piolins, les amenaces de Felip de Borbó i els barrots d’Estremera. Per això aquesta vegada, a l’Auditori, no hi havia música, només exhibició de força i impunitat.

Van venir de la seva galàxia, van fer els seus rituals extraterrestres i se’n van anar dins la nau espacial. Només unes poques hores per deixar clara la supremacia de l’imperi sobre les colònies llunyanes… Spain oddity.

NEGOCIACIÓ SENSE POR

Aquest cap de setmana Mariano Rajoy treia pit i avisava als independentistes que ara ja saben que passaria si això es repeteix, o que gràcies a ells el President Puigdemont no ostentava aquest càrrec i deia que en el temps tot seria un mal record.

Aquestes frases i d’altres deixen en evidència el tarannà i aquest viure en el seu món prescindint del món sencer del Govern espanyol. Coaccions, amenaces intolerables amb Estats que no siguin autoritaris i amb una democràcia tant feble com l’espanyola. Amenaces als ciutadans que simplement defensen els seus drets i la sobirania popular, base de qualsevol projecte democràtic, que evidentment no es basa en la unitat per damunt de les persones.

Parlen del President Puigdemont amb menyspreu, com si fos un polític amortitzat, quan la seva feina internacional i l’afer a Alemanya ha fet el que precisament volien evitar tancat el Diplocat i els afers exteriors, això es posar la causa catalana cada cop amb més simpatia en el context europeu i la sensació de les mancances democràtiques espanyoles com un afer a resoldre ja amb moltes veus dient que ha de ser amb una taula de negociació.

Aquesta es precisament la que ha negat sistemàticament el Govern espanyol,un diàleg nul que no sigui la submissió i acatament sense fre. Seria la seva rendició i el reconeixement de l’altra part. De totes maneres si la pressió porta cap aquí, caldra anar amb cura de les línies que no es poden traspassar. No es pot tornar 8 anys enrere amb aspiracions autonòmiques, això es pantalla passada. La independència ha de ser al mig del debat i com a clau del mateix. Es podria pactar un referèndum acordat que ja seria una concessió molt notable, però cap pas enrere més. Cal tenir-ho present per no fer bones aquelles veus que aprofiten per poder deixar els últims 7 anys amb res. Per suposat la repressió ha d’acabar i els presos polítics han de sortir, això es bàsic.

No es poden negociar altres coses, la sortida acordada amb la visió d’Europa al damunt, però sobre el nostre dret a l’autodeterminació com a base.

En definitiva negociació sense por, però sense aprofitar aquesta per fe un frau i un fre a les nostres legitimes aspiracions com a poble.