FALTA DE LIDERATGE

Es prou clar com diu la Marta Roqueta que l’independentisme ha de crèixer i superar la fase on està, nous lideratges nets de prejudicis i de misèries de partit i del sistema. Es crec una oportunitat per un nou espai des de la societat civil a l’estil Primaries Municipals, transversal, clar i sense hipoteques per assolir els objectius, d’altra manera el processisme sense fre ens farà rodar molts anys.

Enterrar els messies

Marta Roqueta

El procés ha estat una concatenació d’escollits. Primer Artur Mas, amb l’eslògan “la voluntat d’un poble”. Després, Carles Puigdemont, amb l’aura que li confereix treure de polleguera l’Estat i estar envoltat d’una constel•lació d’estrelles del procés inflada a base de selfis a les xarxes socials, jugades mestres judicials i xerrades a centres cívics. El segueix Oriol Junqueras, amb les seves cartes evangèliques a la premsa, que van culminar en la TED Talk que va oferir el gener d’aquest any al Sant Jordi Club, holograma inclòs. Consolidada la mala maror entre els partits, Jordi Cuixart ha esdevingut la figura candidata a aglutinar devotament independentistes de totes les sensibilitats. Els cupaires poden tenir la temptació d’entronitzar David Fernàndez, vist com la persona idònia perquè els anticapitalistes tornin a ser atractius per l’electorat.

La manca d’esperit crític fruit del messianisme, combinat amb l’amiguisme endèmic del sistema de partits i mitjans, divideix l’independentisme polític i mediàtic en sectes i fa la base ciutadana vulnerable al discurs de qualsevol populista autoritari

Els messies catalans acostumen a ser homes, malgrat que el procés ha donat mostres de lideratge i clarividència femenins, com els d’Anna Gabriel i Clara Ponsatí. Fins i tot de Marta Rovira, quan està segura de sí mateixa i no munta escenes com les del cara a cara amb Inés Arrimadas a Salvados. En alguns moments, Muriel Casals i Carme Forcadell van transmetre la mentalitat d’“anem per feina sense floritures” que, a causa de la conjuntura històrica i de la manca de respecte que la masculinitat espanyola ha tingut per la catalana (Jaume Vicens Vives dixit), ha recaigut en les dones.

Cada vegada més, ser independentista sense pertànyer a cap partit i criticar el moviment és més difícil. L’anàlisi és vista com una forma de posar bastons a les rodes, reforçar l’enemic i menysprear els fidels. La possibilitat de fer qualsevol acció no es mesura en els recursos materials i discursius disponibles, sinó en si hi tens prou fe. Si no sabem què fa la Crida o el Consell de la República amb els donatius que rep, no és perquè no ens ho hagin explicat, sinó perquè no hi hem donat prou suport. A diferència dels implementistes, adeptes a la paraula profètica de Puigdemont i que creuen que l’1 d’octubre és prou mandat per fer una República, jo soc realista: ja veureu com la base s’ampliarà si fem un govern efectiu, facilitem governs espanyols d’esquerra, teixim lluites fraternals amb Espanya i donem suport als presos de les llistes, perquè l’Estat té por de la seva dignitat.

La manca d’esperit crític fruit del messianisme, combinat amb l’amiguisme endèmic del sistema de partits i mitjans, divideix l’independentisme polític i mediàtic en sectes i fa la base ciutadana vulnerable al discurs de qualsevol populista autoritari. Fa uns dies, el politòleg Jordi Muñoz –algun dia hem de parlar de la connivència entre acadèmics i partits– escrivia a l’Ara sobre la necessitat de bastir un independentisme post procés. Seria una oportunitat per enterrar els escollits i fer florir els estadistes. L’autoritat d’un líder emana del reconeixement popular, i això fa que les seves accions es puguin criticar i millorar, car no deixa de ser uno di noi. La legitimitat del messies, en fluir de l’autoritat divina, fa de mal fiscalitzar, en establir una relació vertical entre el profeta, que encimbella la piràmide social i dicta la via, i el poble ras, que n’omple la base i es limita a seguir-lo. La transformació no vol dir prescindir de figures que s’ha demostrat que sumen, com Jordi Cuixart, sinó avaluar els seus actes. Com podem saber si l’estratègia de “Som el 80%”, o la de les lluites compartides, funciona? N’hi ha prou amb una victòria electoral, obtinguda sota l’amenaça que l’alternativa són els repressors, per considerar que la ciutadania avala l’estratègia dels partits?

Si l’independentisme vol ser un moviment que fa de la democràcia una bandera, hauria d’encarar aquesta tasca al més aviat possible. Mentre no sigui així, li seguiran faltant líders i li sobraran messies.

CRIMS D’ESTAT

Aquest escàndol amb majúscules dels atemptats del 17 A a Barcelona, ens diuen els opinadors, mitjans i partits espanyols que no ens inventem paranoies que l’independentisme aprofita per atacar l’Estat. La veritat com diu el Jordi Galves, que un Estat que no ha condemnat els crims del franquisme, que segueix protegint els botxins, que te els morts als vorals de les carreteres, que segueix lloant al Dictador, que ha creat un grup terrorista per lluitar contra el terrorisme basc, que ha utilitzat la violència contra la ciutadania catalana pel simple fet de votar, que va falsejar l’autoria dels atemptats d’Atotxa a Madrid per finalitats polítiques quan tot el món deia el contrari i que va posar l’Estat en una Guerra en contra del clam de la població entre d’altres coses. Algú li estranyaria aquest nou crim d’Estat. A mi no.

No ha estat un crim d’Estat, diuen

Jordi Galves

Re, home re, que no. Que els independentistes som tots uns mentiders de merda, ostimeta, redéu, que la república no existeix, tu, que el català tampoc existeix, i que Catalunya no existeix. Només existeix Espanya, el Rei i l’Ordre Constitucional, tot en majúscules ben grosses, que els de l’imperi són gent modesta i simpàtica, sempre dins de la més estricta moderació. I que tampoc no hi ha espoli ni cap mena de marginació als catalans, tot això són fantasies, el que passa és que som antipàtics de collons i ens mereixeríem encara moltes més hòsties, però tenim la sort que els espanyolistes siguin tan-tan-tan boníssimes persones i només ens peguen el que és normal, el que diu la llei, només utilitzen la força de manera proporcionada i sempre ben democràtica. Proubasta ja, separatistes, Espanya 1.000 gols a zero gols dels nostres. No és que tothom tingui la seva part de raó, no-no-no, ells blancs absoluts i nosaltres negres del tot. Estem sonats, adoctrinats, maltractem les criatures i manipulem els avis, som una societat malalta que cal desinfectar, una gent a la que cal guarir amb xarop de bastó. Rendim-nos d’una punyetera vegada, agenollem-nos tots, au, vinga nois, reptem per terra com cucs, demanem perdó i si estan de bon humor potser ens continuaran massacrant, això sí, però amb un somriure als llavis. Ens continuaran destruint però de bon rotllo, de manera fraternal, federal.

Hem de mirar la realitat tal com és, cal ser espavilats i reconèixer que Espanya és una de les democràcies més avançades del món. I que l’atemptat de la Rambla i de Cambrils del 17 d’agost de 2017 va ser, doncs mira, una desgràcia, quatre nois moros que es van ser manipulats per un imam dolent molt dolent i que van provocar 15 morts, cent ferits i la mort de deu dels dotze terroristes. Coses que passen i que, malauradament, ningú no pot evitar. Els serveis secrets del CNI no hi tenen res a veure amb aquesta carnisseria encara que l’imam Abdelbaki es Satty fos un agent a sou dels espies espanyols. Quina temeritat i quina estupidesa, com se li ha pogut acudir a algú això? Jo, la veritat, m’he quedat molt tranquil, Jorge Dezcallar, l’antic director de l’agència d’intel•ligència, ha dit una cosa molt intel•ligent de la intel•ligència: que afirmar que l’Estat espanyol és al darrere dels atemptats és una temeritat i una estupidesa, home ja, pesats, que no i que no. També és veritat que si hagués estat una massacre organitzada pel CNI Dezcatllar hauria dit exactament això mateix, que és un temeritat i una estupidesa, però ho ha dit d’una manera tan intel•ligent de la intel•ligència que m’ha convençut del tot. I a més a més ha utilitzat un argument de molt de pes.

El senyor Dezcatllar ha dit textualment que “no tinc paraules realment. Si algú pot pensar que algú sabia que es produiria un atemptat i deixar que es produeixi… cal ser molt dolent.” Té tota la raó, a Espanya no hi ha pas gent dolenta, això només és a l’estranger, i encara menys als serveis de la intel•ligència intel•ligent. Els fan una prova de bones persones quan hi entren, es veu. Espanya no fa coses monstruoses com, per exemple, aquell país, com es diu ara? El tinc a la punta de la llengua, aquell país, sí home, aquell país que va organitzar un grup terrorista per acabar amb els terroristes independentistes. Un grup terrorista format per funcionaris de l’Estat, per funcionaris del terrorisme pagats a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Sí, com es deia aquell país? La veritat és que no me’n puc recordar. I mira que ho sabia. Els GAL, això, ara només he rescatat de la memòria això, el nom d’aquell grup de terroristes que feien servir la cal viva per eliminar cadàvers. Al país del que ara no en recordo el nom també van esclatar uns trens a la capital, trens plens de persones, però en aquest cas no van ser agents de l’Estat sinó un grup islamista, com el de Ripoll, però era un grup que no tenia res a veure amb els serveis secrets. O sí. En fi, que per molt que hi penso no em surt el nom d’aquell país… Ara no sé què estava dient…

SEGONS BUFA EL VENT

Ahir Gabriel Rufian per part d’Esquerra parlava amb el PSOE per la investidura i demana a Podem que negocii fins el darrer instant ja que una segona investidura al setembre amb les sentències i la Diada seria difícil de gestionar.

Demana responsabilitat, i que darrere dels vots del dos partis que reclama hi ha il·lusió per frenar el feixisme i una oportunitat per la política i diu clarament que la seva formació no ha vingut a bloquejar. Pel que fa a la reunió ha traslladat que cal parlar i retornar el conflicte a la política. Segurament una abstenció serà la posició pel ple i diu que la gent esta fatigada i vol solucions.

El cinisme del personatge va en augment, fa quatre dies assenyalava amb el dit aquells que van pactar la Diputació de Barcelona amb el PSC del 155 i ara es reuneix amb normalitat amb el mateix 155 a Madrid i es permet aconsellar negociacions, ja que sinó la seva incomoditat al setembre per justificar allò que simplement no te justificació, pactar amb els carcellers com ell mateix els anomena i fer empassar a la gent que vivim en una situació normal se li farà difícil. Cal tenir molta barra per dir-ho tant clar com es preten manipular la gent fent veure que.

Parla del que el PSOE es l’esperança per frenar el feixisme, quan es un dels actors del mateix, validant la repressió contra Catalunya i donant suport total sense cap negociació al 155, negant el diàleg i negant el dret universal d’autodeterminació. Parla de retornar a la política quan el mateix Borrell per exemple ja ens ha dit conjuntament amb totes les veus socialistes que ja no saben com dir que aquest dret no existeix i que fora de la Constitució res.

També ens diu que ha traslladat unes peticions, que saben son impossibles i diu que la gent esta fatigada de veure que no hi ha acords i política i d’aquí la seva crida a la responsabilitat per tirar endavant la investidura espanyola. Segurament obvia que la gent esta desorientada i irritada per veure com els seus partits oblident el mandat de la gent i de l’1 d’octubre amb facilitat i sembla ens volen vendre una legislatura normal autonòmica i partidista. Una llàstima de memòria.

En definitiva, una raó més per passar per damunt dels partits que no compliran els seus compromisos.

UNA ESPANYA FOSCA

Les revelacions del Diari Publico sobre el cervell dels atemptats a Barcelona, confident del CNI i el seguiment que es va fer a la cel·lula amb total coneixement deixen un nou punt fosc en aquests fets tristos a Barcelona.

Realment es molt greu constatar el que ja intuiem, que l’IMAM de Ripoll era confident del CNI i va ser esborrat el dia següent dels atemptats per no deixar rastre, alhora es va seguir a l’estranger a la cel·lula que posteriorment va fer els atemptats mortals a Les Rambles barcelonines. Uns morts que segurament es podien haver evitat i que tant sols un episodi més del tracte de l’Estat amb Catalunya va contribuir al final que tots vam veure.

Un Estat que va prioritzar amagar la informació als Mossos que segurament amb ella i una coordinació eficaç podien haver descobert el pis que va explotar amb antelació i frenar els plans macabres del terroristes islàmics. No va poder ser i aquesta prioritat passava per amagar informacions a la policia catalana, així com negar la seva intervenció a la taula contra el terrorisme i la seva connexió amb les dades de la policia a nivell global. El resultat un atemptat a Catalunya i unes persones mortes que a l’Estat no va semblar que li importessin massa en benefici del seu deliri per la suposada unitat espanyola i la desconfiança amb tot allò que es Catalunya, inclosa una cosa tant sensible com la policia.

Entenc, que la societat hauria de prendre consciència que un Estat que es capaç de posar per davant la seva ideologia o imposició nacional per davant de les persones no es mereix ser un Estat per nosaltres, ja que les nostres vides com es pot veure no tenen importància.

Evidentment no hi haurà investigació ni cap responsabilitat per part espanyola i les clavegueres de l’Estat, això si la Justícia espanyola perseguirà la colocació de pancartes en diferents llocs com a cosa preferencial, no en tingueu cap dubte.

LA INDIGNITAT

Crec que l’artice de Victor Alexandre defineix perfectament la situació actual i l’engany que vivim sotmesos la població. Francament no ens ho mereixem, i la manipulació de la societat es un fet que els partits com a principals responsables del sistema conjuntament amb els lobbys de poder haurien de corregir o com diu en Victor renunciar davant el poble al projecte demanat, seria una llàstima però honest.

El fratricidi independentista

per Víctor Alexandre

No hi ha enemic més poderós que un mateix. Per bàrbar i violent que sigui l’enemic exterior, els efectes dels seus atacs mai no són tan nocius com els de l’autodestrucció. De l’enemic exterior, se’n pot fugir; d’un mateix, mai. Ignoro si és perquè Catalunya està regida pel signe d’escorpió, però és evident que cap dels seus enemics té un fibló tan lesiu com el que ella mateixa es clava. Es diria, fins i tot, que experimenta un plaer morbós fent-se ferides que, en tot cas, haurien d’haver estat causades per l’Estat espanyol, no pas per efecte del seu masoquisme.

És cert que, de tant en tant, gairebé com un miracle, Catalunya trenca el malefici i assoleix fites històriques, com ara manifestacions cíviques de dos milions de persones, però també ho és que la desconfiança en les pròpies forces i la por inoculada per tres segles de captivitat acaben convertint en foc d’encenalls els seus esforços més admirables. Sembla obvi que si el tirà que t’esclavitza et fuetejarà igual, tant si fuges i t’enxampa com si finalment, temorenc, et fas enrere, la millor opció és intentar cloure el que has començat. Quin sentit té consumir energies fent un túnel que, un cop acabat, et farà por travessar? Si t’han d’engarjolar, que sigui perquè realment has fet alguna cosa, no per haver-ne tingut només la intenció. Preu per preu, sabates grosses, no?

No és estrany que hi hagi tants independentistes emprenyats amb els partits que afirmen ser-ho. Si no fos perquè coneixem en el terreny personal l’honestedat de molts dels seus membres, faria temps que hauríem conclòs que termes com ‘independència’ o ‘fem República’ no són per a ells res més que mers eslògans destinats a fer bullir una olla que no tenen intenció de servir. Qui ens havia de dir que el famós ‘ara no toca’ dels autonomistes del segle XX seria la divisa dels independentistes del segle XXI.
L’espectacle fratricida que estan oferint JxCat, ERC i la CUP és llastimós. Aquella abraçada del 2014 entre el president Mas i David Fernández, que va encendre totes les alarmes de l’Estat espanyol pel poderós missatge que llançava al món, ha quedat en un miratge. El fet que dues opcions polítiques tan divergents com les que ells representaven fossin capaces d’empassar-se un munt de gripaus i avançar unides per la llibertat de Catalunya, feia aquest país realment imparable. Imparable! Doncs bé, d’aquella foto, aviat en farà cinc anys. I com més intens és el foc creuat entre les tres forces independentistes més gran és l’estalvi de l’Estat espanyol en munició. S’entén, oi? Si l’enemic és tan estúpid que es dispara a si mateix, no t’hi fiquis, deixa’l que t’acabi la feina.

Es poden entendre certes lluites en el si d’un Estat, ja que l’accés al poder comporta molts avantatges, però en el si d’una colònia com Catalunya el govern de la qual no té ni tan sols capacitat per controlar-ne els aeroports i els trens de rodalies, resulta esperpèntic. I així ens va, repetint les batusses autonomistes de sempre i les lluites fratricides del captiu que, incapaç d’enfrontar-se al carceller, s’enfronta amb els seus propis companys i els categoritza: captius de dretes, captius de centre, captius d’esquerres… Déu meu! Amics de JxCat, ERC i CUP, no hi ha captius de dretes, ni de centre, ni d’esquerres, hi ha captius. Només captius! S’entén que el carceller fomenti la categorització entre ells, però que ho faci el captiu és suïcida. Només, només, només, repetim-ho mil set-centes catorze vegades, només la unió infrangible dels tres partits independentistes farà de Catalunya un país lliure.

Les camàndules que no parem de sentir dia rere dia, dient-nos que “això no va de cadires”, que “això va de projectes”, que “això va de pactes de ciutat”… han indignat tantíssima gent perquè suposen un frau electoral. Un frau, perquè impliquen una desvergonyida mentida (“no pactarem amb els carcellers!”, deien abans de les eleccions), i un frau, també, perquè si ens queda un bri de dignitat no es pot legitimar el Partit Socialista, ni com a partit d’esquerres, perquè no ho és, ni com a partit democràtic, perquè els demòcrates no empresonen la dissidència. Estem parlant d’un partit repressor, estimats amics independentistes, que ha trinxat el nostre país. I ho ha fet, ho fa i ho farà en clau quadripartita amb PP, Ciudadanos i Vox, Darrere de cada cop de porra que els nostres fills, pares i avis van rebre l’U d’Octubre, hi havia el PSOE; darrere l’empresonament de la meitat del nostre govern escollit a les urnes i darrere l’exili de l’altra meitat, hi ha el PSOE; darrere la criminalització i persecució de l’independentisme, hi ha el PSOE; darrere l’impediment que el president Puigdemont i Toni Comin puguin exercir com a eurodiputats, i que Oriol Junqueras pugui recollir la seva acta en aquell Parlament, hi ha el PSOE; darrere l’escàndol de l’espionatge espanyol a les delegacions catalanes a l’exterior, hi ha el PSOE… I així podríem seguir indefinidament, perquè la llista és infinita.

Els pactes amb el PSOE són una legitimació de totes aquestes agressions i de totes les que encara han de venir, i no hi ha cap “pacte de ciutat” que ho justifiqui. Que l’independentisme legitimi un partit com aquest, que utilitza el poder per violar els drets humans, demostra que no té full de ruta. La imatge que transmet és que no té sentit d’Estat ni esperit d’equip, només sentit de partit i esperit individualista, i així, amics, la llibertat és impossible. Potser per això ja només aspirem a barallar-nos per la gestió de les engrunes de l’autonomisme i estem convertint la política catalana en un pati d’escola tot fent-nos pam-i-pipa amb els ajuntaments i institucions diverses: “Jo tinc més que tu, elis, elis!” Són totes aquestes misèries, són totes aquestes renúncies i deslleialtats, les que veritablement aniran a la paperera de la història i us deixaran retratats a tots.
Ho he escrit mil cops en llibres i articles i mil cops més ho repetiré: No hi ha dret social més important que la llibertat, no n’hi ha, perquè la llibertat és la base de tots els drets socials. De tots! El poble que no és lliure està mancat de drets socials i subordinat a la voluntat dels seus carcellers, i la diversificació d’energies en la gestió de la captivitat resta força i concentració a la lluita per la llibertat. Demano, doncs, a l’ANC i a Òmnium Cultural que recuperin el protagonisme que van tenir el 2017 i que assumeixin la tasca d’unir les tres forces independentistes. El captiu que s’allibera és el que talla la filferrada, no el que pinta el barracó.

L’U d’Octubre va ser possible gràcies a la unitat, no pas a una lluita fratricida com l’actual. Ens van dir que no faríem el referèndum, i el vam fer; ens van dir que no hi hauria paperetes, i n’hi va haver; ens van dir que requisarien les urnes, i no en van trobar ni una; i tot gràcies a l’esperit d’unitat de l’independentisme, no pas a la seva divisió. No és, per tant, dient-nos el nom del porc i llançant-nos dards enverinats a través dels mitjans de comunicació, sinó recuperant l’esperit unitari de l’U d’Octubre, revertint els pactes indignes i treballant plegats, braç a braç, sense importar-nos les sigles del company que tenim al costat, com el món ens prendrà seriosament i farem de Catalunya un país lliure. I si això és absolutament impossible, aleshores, en comptes de proclamar-nos “independents”, proclamem-nos “impotents”. Serà més lleig, però més noble.

SOLUCIONS

Desprès de l’episodi d’ahir a la Diputació entregant aquesta cambra i el seu Pressupost al Partit Socialista per part de Junts Per Catalunya i posteriorment la rabieta cinica d’Esquerra presentant una alternativa inexistent i oblidant els seus mateixos pactes ara ens diu el President Puigdemont que cal una profunda reflexió.

Estic dacord que en cal, però aquesta ha de venir acompanyada de fets i no ja consumats com la Diputació sinó amb mirada llarga. El mal ja està fet i el que es pitjor la perdua de credibilitat davant la societat catalana astorada que ho ha donat i ho dona tot per arribar al final d’un procés que ha reclamat i que els seus representants no han estat capaços de culminar amb èxit amb una marxa enrera que ha portat una repressió sense mesura i un comportament autonòmic dels partits com si el mandat de l’1 d’octubre hagués desaparegut de sobte.

De fet des del dia 3 d’octubre, data que per llei aprovada en el Parlament i en base al resultat del Referèndum i ens sessió solemne al Parlament s’hagués hagut de fer un ple on el President amb la lectura dels Resultat llegis la declaració d’independència, i aquesta comences a exercir com a tal amb la col·laboració de la ciutadania per defensar-la. En aquest punt els incompliments un rere l’altre ens van portar a l’acceptació del 155, l’exili, la presó injustificada amb un judici fals i una repressió que sembla no te aturador, un paper de l’Estat que ja sabiem que podia ser aquest donat el seu rol poc democràtic i els seus precedents. Ara bé, la nostra part no podia fallar, i el retorn cada cop més clar a una legislatura autonòmica es una realitat i els pactes amb un dels partits del 155 també, alhora que desprès s’exigeix que faci gests per la resolució del conflicte o amb els presos polítics, tot un desgavell.

Ara veiem com cada partit intenta agafar l’hegemonia sigui com sigui, però una cosa no ha canviat, la ciutadania segueix tenint l’ultima paraula, i si descartem els hooligans i càrrecs de cada partit, la resta podem amb el nostre vot o accions fer un paper o un altre. La Diada es una excel·lent oportunitat per no convidar aquests partits i convertir-la en una reivindicació cap als mateixos sense complexos. El poble ho vol i uns representants pels seus sous i la seva poca ambició no l’haurien de poder frenar. Si en comptes d’això i com esta previst simplement escenifiquem una perfomance més amb la intervenció dels mateixos partits com sempre haurem perdut una nova oportunitat, i aquestes no son infinites com podem comprovar.

CINISME DE PARTITS

Bon article de Jordi Galves amb la fal·lacia de l’eix esquerra i dreta i els pactes ideològics que ens volen fer creure a la societat i que com veiem es resumeixen en la clara ocupació de cadires sense escrúpols i amb un missatge per recollir les garanties cada quatre anys. Quin frau de grans proporcions.

Què, en teniu per molt?
Jordi Galves

Quan el camarada Ióssif Stalin, el gran científic social, el preclar lingüista, el geni militar, el gegant de la intel•ligència, el tità de la lluita obrera, va adreçar-se, entre tempestuosos aplaudiments, al plenari del XIXè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el 14 d’octubre de 1952, va venir a dir que el món es divideix entre comunistes i imperialistes. I que parin vostès de comptar. O el que és el mateix, que això de la dreta i de l’esquerra només són distincions de les democràcies burgeses, de les democràcies liberals, al capdavall, tots, dreta i esquerra, una colla infame de fatxes, una gentussa innoble que viu de xuclar-li la sang a l’angèlic proletariat. Segons Stalin, el sangonós carnisser, el campió de la demagògia, el dictador sense escrúpols, el paranoic inhumà, l’impostor intel•lectual, per a un comunista autèntic, tots els que no són comunistes són enemics mortals, pensin el que pensin. De fet ni tan sols pensen, són prehumans, inferiors a l’home nou, perquè l’únic pensament autèntic és el que emana del materialisme dialèctic. Els que no segueixen “els grans ensenyaments de Marx, Engels, Lenin i Stalin, far de tota la humanitat que assenyala el camí del desenvolupament de la civilització mundial”, segons les paraules de Georgy Malenkov, una altra perla del PCUS, només són gent que ha de ser exterminada. Enemics, tots, del gènere humà, començant pels tenebrosos insolidaris de la dreta conservadora democràtica, als que se’ls confon maliciosament amb els reaccionaris o feixistes. No hi fa res que Churchills’enfrontés als nazis, són igualment uns nazis i ja està perquè ho diu Stalin. I els socialdemòcrates, també van pel mateix camí. No són més que “social-feixistes”. I els de centre, cosins germans, “gossos de guarda” de la reacció. Tothom està exclòs de la veritat excepte els comunistes. Un anatema general que recorda la podridura intel•lectual de l’Església Catòlica, en la qual Marx s’identifica.

Els comunistes i les comunistes poden votar juntament amb el partit de Puigdemont per fer caure el govern de Rajoy però no poden fer aliances d’emergència nacional juntament amb ERC i Junts per Catalunya?

Si els comunistes i paracomunistes d’avui tenen un mínim respecte per la seva pròpia història i per la seva, diguem-ne, ideologia, quin sentit té aleshores voler pactar sempre amb el PSC i mai amb Junts per Catalunya? Puigdemont és de dreta i Iceta és d’esquerra? Per què, si són el mateix? Però, va, vinga, avui estem de bon humor, suposem que sí, diguem que sí, que Puigdemont, el rebel irredempt, és de dreta i Iceta, el lacai del sistema i de l’espanyolisme, és d’esquerra. ¿Els senyors i senyores comunistes ens volen fer creure que, per motius d’excepcionalitat històrica, Stalin, l’astut Stalin, va poder signar un pacte ignominiós amb Hitler, però els comunistes catalans avui no poden fer costat a governs d’unitat nacional catalana per resistir el cop d’Estat permanent d’Espanya contra la democràcia catalana? Estan segurs que no estan fent el joc al projecte ignominiós de José María Aznar de dividir i de debilitar totes les forces del catalanisme polític? Els comunistes i les comunistes poden votar juntament amb el partit de Puigdemont per fer caure el govern de Mariano Rajoy però no poden fer aliances d’emergència nacional juntament amb ERC i Junts per Catalunya? Realment és molt curiós. ¿I quan Iniciativa per Catalunya acomiada els seus treballadors i els paga una ridícula indemnització de 12 dies per any treballat fins a un màxim de 12 mesos, a l’hora de la veritat, a l’hora dels calés, aquests eurocomunistes tan simpàtics són de dreta o d’esquerra? ¿O només són d’esquerra pel que els interessa i de dreta pel que els convé? La unitat d’acció política entre les forces contràries al 155 no els convé? Per què?

Dit tot això, més enllà de les proclames, més enllà de la xerrameca, Poble Lliure, el component de la CUP, ¿podria, potser, tal vegada, si no és molèstia, platejar-se, -a veure com ho dirien ells…- un marc resolutiu que pogués explorar la possibilitat, remota, des del record emocionat a Marx i tenint en compte el precedent, del Front Republicà de 1936, de fer costat a la majoria independentista de la cambra? ¿Un cop foragitat Artur Mas de la presidència de la Generalitat, Poble Lliure, tal vegada, podria canviar d’estratègia i convergir -ai, no, no, convergir, no, ratlla, Galves, per favor- coordinar-se amb els altres partidaris de la sobirania nacional perquè no ens estomaquin més? S’acosta una bona confrontació que no deixarà ningú indiferent, però com que mai no creieu el que us dic, continueu amb les vostres coses. Perdonin les molèsties. Atentament, els saluda una persona que va treballar fa molts anys al comunistoide setmanari Le Monde Diplomatique i al que no van indemnitzar mai perquè no tenia contracte. Res, cosetes que fa la gent de dreta.

OFENSIVA SENSE FI

Hem vist com les ambaixades espanyoles es dediquen a vigilar i fer informes de les delegacions catalanes i en demanaran el tancament per motius simplement ideologics i com diu en José Antich, inhabilitació al President per l’episodi de la pancarta al balcó de la Generalitat, la data amb la petició d´11 anys pel Major Trapero al proper gener, entrada a les seus de la Generalitat i tot un seguit d’accions repressives que sembla no tenen aturador i els nostres partits de baralla per la cadira de torn.

La repressió contra l’independentisme es reactiva
José Antich

Com que en això de la política sempre hi ha despistats o franctiradors que van pel seu compte, de vegades convé un exercici de dutxa escocesa per tocar de peus a terra. I, certament, la justícia espanyola s’ha encarregat aquest dimarts, i n’ha tingut prou amb les hores del matí, de demostrar l’enorme capacitat que té a l’hora de fer servir totes les seves armes per demostrar a l’independentisme tot el que hi ha en joc.

La fiscalia va fer públic el seu escrit acusatori contra el president Quim Torra pel tema de la pancarta en defensa dels presos polítics situada al balcó del Palau de la Generalitat que la Junta Electoral Central li va obligar a retirar. El compliment de l’ordre es va demorar diversos dies. Per aquest incident, la fiscalia li demana 30.000 euros de multa i 20 mesos d’inhabilitació per a càrrec públic. Si aquesta fos la sentència i Torra encara fos president, no podria fer altra cosa que plegar del càrrec.

En el matí d’aquest dimarts, la Guàrdia Civil també s’ha personat a la Generalitat i diversos departaments demanant informació sobre el referèndum de l’1-O. I el TSJC ha declarat causa complexa la que se segueix al jutjat número 13 de Barcelona pels preparatius de l’1-O i que en aquests moments té Josep Maria Jové, mà dreta d’Oriol Junqueras a Economia i la seva presumpta agenda Moleskine, així com la cúpula de la CCMA, de TV3 i Catalunya Ràdio, al punt de mira. Sumem-hi la multa del Tribunal Suprem al president Carles Puigdemont i al conseller Toni Comín per presumpta mala fe processal en defensa d’un dels tràmits per accedir a l’acta d’eurodiputat.

La justícia espanyola no es cansa d’obrir causes contra l’independentisme català i de fer cada vegada més gran la repressió mentre les seves cúpules es dessagnen en batalles inútils i cada vegada més estèrils. La resposta no pot ser l’espectacle vergonyós que ens estan oferint des de fa massa temps. És una llàstima que tot el cabal d’il•lusió de tanta i tanta gent s’estigui posant en risc d’una manera perillosíssima i sense tenir en compte que el fracàs, si s’acaba produint, serà sempre col•lectiu.

VERGONYA ABSOLUTA

Sembla que el principal tap per la República son els nostres propis partits. Qui ho havia de dir. Segueixen la seva dinamica autonomista de sempre en busca de càrrecs i representació per damunt de qualsevol objectiu que la ciutadania els ha reclamat. De fet el problema, es que creuen que el vot el tenen segrestat i no tenen cap intenció d’alliberar-lo. Nomes el poble te la paraula per revertir aquesta llastimosa situació amb uns representants i partits que no ens mereixem.

Independència? Diputació!

per Salvador Cot

Un consell útil. Que ningú no es cregui res del que diguin els polítics sobre les negociacions de la Diputació de Barcelona. Però és que ni una frase. D’entrada, perquè la baralla principal és entre dues formacions polítiques -ERC i JxCat- que se suposa (o això diuen els seus programes) que fa dècades combaten l’existència mateixa de les diputacions provincials. Una lluita que ha tingut poc èxit, sospitosament. I aquí els tenim, tirant-se els plats pel cap per tocar cuixa a la seu de Can Serra. La primera mentida està, per tant, incrustada als idearis dels partits.

Més enganyifes: Amb el PSC hi ha negociat tothom i a tot arreu on els socialistes tenen una posició estratègica, en alguns llocs han arribat a un acord i en d’altres no. Cal tenir en compte que a molts municipis JxCat i ERC són les dues alternatives de poder i té més sentit que se succeeixin que no pas que sumin. Un exemple: A Cassà de la Selva JxCat i ERC van empatar a vuit regidors amb pràcticament els mateixos vots. Més enllà, un únic regidor del PSC. Qui és el valent que no el truca? A la Diputació de Barcelona, amb mil milions de pressupost, tothom ha trucat a tothom.

El que passa ara només són els efectes de l’exposició pública de l’engany a l’elector. Menteix ERC quan ofereix la presidència de la Diputació a JxCat (perquè això depèn dels comuns) i menteix JxCat quan proposa desmuntar els governs de Sant Cugat o Figueres sabent que és una condició impossible. Tot són falòrnies de dos partits que competeixen pel mateix electorat i que ensumen unes eleccions que ells mateixos saben que s’avançaran. Independència? Diputació!

I una constatació. El PSC menteix igualment i també travessa la ratlla del 155. Però ni el partit, ni els electors, ni l’entorn intel•lectual ni els mitjans de comunicació pròxims no posaran cap pega a què els socialistes guanyin qualsevol quota de poder institucional que tinguin a l’abast amb qui sigui. Avantatges de tenir molta estratègia i zero ideologia.

LA “MONTA POLLOS”

Quan Ines Arrimadas va marxar a Madrid a fer carrera al costat del líder del partit, ja sabem que va deixar aquí, cap proposta, molt d’odi i uns numerets buscant sempre la provocació per assolir els seus objectius al marge de la societat que va ser escollida.

Quants rotuls de la vergonya hem vist al Parlament, quanta mala educació hem escoltat d’ella i els seus companys de partit, quantes actituds fora de lloc i denigrants per la mateixa institució hem comprovat, la falta de sensibilitat total amb les persones i la bronca permanent que han deixat el Parlament en una alçada mai vista.

Pel que fa al carrer, els hem vist de manifestació espanyolista al costat del feixisme, i un seguit d’accions pel que fa a provocació d’alt nivell, amb la lluita amb els llaços grocs fent seu el carrer i coartant la llibertat de la resta de persones i una sèrie d’actes pel territori de simple provocació en llocs sensibles i amb aquesta clara voluntat mesquina. Aquesta ha estat la seva aportació a la política catalana.

Un cop a Madrid, el discurs de l’insult permanent i menyspreu al President Català i els representants de l’independentisme en general, ja no destaca, ja que evidentment es compartit per la majoria de partits a dreta i esquerra. De totes maneres i a l’estil de l’acte a Altsasua on la provocació era l’únic objectiu i visibilitat sense aportar res, ara a la manifestació dels LGTBI, on degut als seus pactes amb VOX amb els seus postulats retrograds amb aquesta part de la societat no eren benvinguts, van voler escenificar un nou numeret amb la seva participació i posteriorment demanar la dimissió del Ministre i reclamar el seu dret i llibertat d’anar on vulguin com a careta d’aquest nou xou.

Francament, evidentment son lliures d’anar allà on vulguin, ara bé quan en un lloc no ets benvingut, i ho saps, anar-hi nomes es provocar i com a representants polítics no seria el més adient donar aquesta imatge, sinò es per interès. Apart no es pot anar de bracet amb el feixisme que ataca tot el que no sigui el seu concepte de sexualitat, tractant de malaltia qualsevol altre tendència i alhora anar a una manifestació per defensar aquest col·lectiu. No es pot defensar el negre i el blanc al mateix temps i això no te res a veure amb la llibertat i si amb la mesquinesa d’aquest partit i la seva actitud xenofòba que pretèn traslladar a la ciutadania constantment.

La “Monta Pollos” ha arribat, i segur que la coneixereu.