ACORD DE PEDRALBES

Aquest acord ha estat titllat per Pere Aragonés ( Esquerra) i Núria Marin (PSC) com a bon punt de partida per anar preparant el terreny per un fum que emmascari un suport dels repúblicans al Govern espanyol de Pedro Sanchez.

Tanmateix , si mirem enrere veiem que van ser dues reunions alhora entre membres de la Generalitat i Govern espanyol el desembre passat per evitar que es pugui dir una cimera i on els acords van ser dues taules de partits, una a Catalunya ja creada i on la part precisament no independentista mai ha assistit i una espanyola mai començada i on el famós relator o mediador com un notari per prendre nota dels acords no va ser mai acceptat.

Si això ho posem al costat del discurs, que del dret autodeterminació no es pot parlar ja que tot nomes ha de ser dins la llei i Constitució, i ara també que amnistia o indult no es contemplat pels nostres presos polítics, es senzillament fum. Aquell que quan parlem de Catalunya hem vist tants cops i que com un miratge el resultat ha estat zero.

Això no es un punt de partida, això es fer el joc per burlar la societat catalana i els partits malauradament encara no han pres nota. Davant els suports al Govern espanyol crec que hi ha tres reclamacions fonamentals com son Amnistia pels presos polítics i exiliats, fi de la repressió policial i acord per un referèndum d’autodeterminació. Sense aquest pack senzillament no hi pot haver cap tipus de suport, i responent al xantatge de Pedro Sanchez buscant alternatives millors, se li pot dir que es pot veure abocat a unes terceres eleccions amb el risc que això li pot suposar.

Organitzacions de drets humans, observadors internacionals, i cada cop més instàncies europees denuncien la deriva espanyola i la injusticia amb el fet català. Ara ho veiem amb les noves euroordres on cap es detingut i amb els seus passaports a la butxaca esperant les vistes i alhora un possible reconeixement de Junqueres, Puigdemont i Comin com eurodiputats i la immunitat que comporta retallada pel Govern espanyola i que seria un nou cop a un Estat corrupte que no apren de les seves errades i un comportament sense comparació dins la Unió Europea.

Per això l’acord de Pedralbes ja es caducat, i no es pot recuperar, estem en un altre context que exigeix altres solucions.

DE IGUAL A IGUAL

Ahir escoltàvem Pere Aragonés parlant d’una taula de diàleg per canviar la seva posició en la investidura espanyola, que hauria de ser d’igual a igual amb tots els temes damunt la taula, com a primer missatge per justificar un possible canvi de vot.

Realment es un insult, mai ens consideraran subjecte polític, aquí rau el problema, i nomes parlaran en una suposada taula dins la Constitució i com a cortina de fum. De fet com ens diu Bernat Dedéu ara utilitzaran el tema VOX com a justificació quan en realitat no es el nostre problema en aquest moment i la solució política que ens ofereixen es similar i per suposat no es d’igual a igual.

L’espantall de Vox

Bernat Dedéu

Per aquelles coses de la vida, el referèndum acordat, pactat, requetelegal, legítim i amb totes les garanties del món mundial i extraplanetari perquè els catalans decidim sobre això nostre de la independència (si pot ser, sense que la policia ens cusi a hòsties) ha caigut per art de màgia de l’agenda política de Podemos el primer minut de la flamant coalició governamental Pedropablo. De fet, Catalunya ha tingut el privilegi indiscutible d’exercitar l’art de la xerrameca dels autors d’aquest nou pamflet d’esquerres que assegura “tenir com a prioritat la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, diu el Gobierno amigo d’ERC, es fomentarà el diàleg a Catalunya buscant fórmules d’entesa i trobada, sempre dins de la Constitució”. Vaja, que Podemos i els comuns no només han renunciat al referèndum, sinó que compren la tesi del Club 155 segons la qual Catalunya pateix un problema convivencial i que la vida política no hi és del tot normaleta. Realment, els espanyols cada dia són més creatius insultant la colònia.

Però bé, tot això ja sabíem que tard o d’hora passaria, com també podem esperar una autèntica cascada de creativitat dels diputats republicans al Congrés quan s’hagin d’abstenir en la investidura de Sánchez, apel•lant a ves a saber quin mal menor (i de pas fent oblidar la repressió policial que hem viscut aquests darrers mesos). Afortunadament, tant l’esquerra espanyola com la catalana tenen un espantall perfecte per justificar el pacte entre els qui fa poc no dormien tranquils i aquells qui els anomenava carceleros: l’emergència de Vox i l’auge de la política d’ultradreta serà l’excusa ideal perquè els indepes més farsants oblidin els cent anys de presó dels seus companys, el dolor dels exiliats i etcètera. Qualsevol crítica a la futura moral de saltimbanqui, no ho dubteu, serà resposta amb idèntica cançoneta: som independentistes però també ens escandalitza la pujada del feixisme a Espanya, abans Sánchez amb Podemos que no Abascal i la ultradreta. Preparin-se, en definitiva, per entrar a l’era d’allò que els cursis anomenen lluites compartides.

La cosa té una gràcia enorme, perquè de fet un dels factòtums del creixement de Vox ha estat el mateix Pedro Sánchez qui, amb una irresponsabilitat superlativa que no ha tingut cap altre president de la UE, ha donat peixet als d’Abascal amb la simple intenció de perjudicar el PP (fa de mal recordar, però el líder socialista fins i tot va exigir la presència de Vox als debats electorals del passat abril!). Amb la pèssima campanya abstencionista de Susana Díaz i l’actitud del president espanyol, la ultradreta ho ha tingut tot a favor per campar lliure, i més encara quan al conservadorisme de Madrid ja no li feia cap mena de falta comptar amb el ninot Rivera. L’espantall, en definitiva, se l’han creat ells solets, com el PSOE i Podemos han perdut quasi un milió i mig de vots plegats per la seva incapacitat pactista, alimentant de passada un clima d’antipolítica que pot esdevenir molt perillós. Ells han creat el monstre i, de fet, encara seran prou imbècils com per alimentar-lo a base de convertir-lo de facto en el primer partit de l’oposició al Congrés.

Bé, tot això és un problema per als espanyols i ja se’l confitaran. A mi, que com sabeu soc un hiperventilat i un frívol, em preocupen altres coses, situacions tan delirants com ara tenir partits independentistes que ajudaran a investir administracions i presidents que empresonen els seus propis líders i que assumeixen feliçment l’ocupació policial del país que diuen representar. Però són coses meves, no em feu cas: segur que ben aviat hi haurà un relator que me les aclareixi i ho arregli tot.

LA CONVIVÈNCIA

Aquest acord entre PSOE i Podemos amb rapidesa deixa a Catalunya en un problema de convivència que com diu el seu acord no va més enllà.

Ens diu vagament que volen millorar aquesta convivència, normalitzar la vida política i fomentar el diàleg dins la Constitució. Com podem veure tot molt genèric i comprant el relat socialista que segueix negant el conflicte d’arrel i segueix negant el diàleg sobre el mateix. Això ara amb l’aval de Podemos que ha hagut de passar de defensar el Referèndum com a solució a comprar aquests postulats, que volen dir més repressió, més ignorància a la part catalana i negació dels drets de la ciutadania catalana.

Aquesta es la recepta en un punt 9 d’un decàleg de l’acord amb el problema territorial més important que ha tingut l’Estat, i això dona idea del pa que s’hi dona i del que en podem esperar de tant poc tarannà democràtic.

De fet, si logren posar en marxa aquest Govern i malgrat les paraules que escoltarem de bones intencions, el problema seguirà allà, la policia espanyola seguirà als carrers i la repressió intentarà apaivagar les nostres mobilitzacions, amb els presos polítics de rerefons i sentències europees que poden ser contraries a aquesta autèntica barbaritat d’odi i venjança d’un Estat que no vol entendre la situació.

Ara caldrà veure la reacció dels nostres partits davant la disjuntiva, especialment els republicans que poden caure a la temptació de donar els seus vots o abstenció per afavorir un Govern que no ofereix res a canvi, més enllà de la propaganda. Crec que la població ja ha madurat prou per no acceptar aquestes jugades polítiques de baixa estopa.

Avui al Parlament hem tingut un altre episodi vergonyós de jugar amb els horaris per poder gairebé per darrera votar la moció de la CUP sobre el dret a l’autodeterminació i arribar abans que l’avís del TC, trepitjant reunions de Govern al mateix temps i segurament sense publicar al llibre oficial el resultat, això si, tot revestit d’una desobediència falsa que fa vergonya aliena. Aquest es el nivell.

Tanmateix, sembla que la darrera barrera que podem afrontar es aquest Govern espanyol que li diran progressista i que oblidarà tot el que han dit i tot l’espectacle d’abans de les Eleccions i que ara el que era negre s’ha convertit en blanc amb Catalunya com enemic a batre i apaivagar.

El que ells en diuen convivència, i es simplement drets de la ciutadania que ja no esta disposada a oblidar-los.

ACCIONS DE LLIBERTAT

El tall de la frontera de la Junquera organitzat per Tsunàmi democràtic es un acció que demostra com es pot trobar la llibertat i com els relats de cada lloc segueixen el seu curs.

Efectivament, la demostració de força al Pertus es un avís de la lluita que ens espera, no podem esperar res de les negociacions dels nostres partits, més pendents de no perdre unes institucions ja de per si sense gaire funció que de seguir amb el nostre objectiu fins al final.

Atacar l’economia nomes s’aconsegueix amb accions com aquestes o amb altres infraestructures claus com l’aeroport i que demostres com es incontrolable un territori quan aquest decideix sortir del guió marcat independentment de les misèries dels nostres polítics.

Un altra cosa es el relat que es faci del tema, veiem com a Madrid s’intenta amagar uns fets tant greus com aquests i com els nostres partits hi passen de puntetes més preocupats per les seves cadires autonòmiques aconseguides a Madrid que per seguir la ciutadania.

Aquestes eleccions veiem com provoquen la primera víctima en la persona d’Albert Rivera i un partit amb descomposició, un comiat que ni tant sols ha estat digne, ja que hauria d’haver estat a la nit electoral i on la misèria del personatge marcat per un odi sense fre i una deriva cap a l’extrema dreta que finalment l’ha condemnat , ja que la gent prefereix l’original que una mala copia, i on els interessos de poder marcats per les empreses de l’IBEX marquen el full de ruta i els seus protagonistes.

De fet els mitjans son una eina més d’aquest Estat de deriva democràtica i on els fets de La Junquera son notícia als principals rotatius estrangers i son obviats a una premsa espanyola que a l’estil Pedro Sanchez tampoc agafa el telèfon i tergiversa el problema polític català amb un relat fantasiós i cínic.

Realment, el moment es ara, i cal seguir les mobilitzacions per donar lliçons als nostres partits i la funció que realment els toca.

ANEM PER FEINA

Un cop passada la maregassa de les Eleccions espanyoles, podem veure com el bloqueig pot continuar i com certs discursos i intencions poden quedar amb paper mullat, esperant la resposta del carrer que veritablement es la nostra partida.

Avui les accions del Tsunami han de començar una mobilització permanent per reclamar als nostres partits fer efectiva la República, es aquest i no cap altre el nostre objectiu. De fet veurem com ara pretenen distreure la gent amb la lluita antifeixista per la pujada espectacular de VOX, i aquesta no ha de ser cap prioritat per nosaltres. Els nostres partits faran mans i manegues per evitar el que ja hauria de ser una realitat, i ara la paraula la te el poble.

Pel que fa a les eleccions espanyoles veiem, com la jugada de Pedro Sanchez ha estat un fracàs, aquesta deriva cap a posicions donades sempre a la dreta i la inutilitat de trobar una coalició, junt amb la seva gestió nefasta sobre Catalunya avalant el “a por ellos” i venen el relat fals, sense cap intenció de fer política li ha passat factura i ara ho te encara més difícil.

En segon lloc veure el cinisme final d’un cadàver polític com Albert Rivera i el seu partit fonamentat amb l’odi sense barreres, la seva mala gestió i l’afany per competir amb qui es més feixista l’ha portat gairebé a la desaparició. Si li quedava una engruna de personalitat, la seva dimissió hauria d’haver estat un fet, però com era d’esperar no ho ha fet emmascarant aquesta amb el vot de la seva militància i gent de confiança. Com deia ni una engruna de dignitat.

Els Populars han recuperat part d’aquest pastís de la dreta rància i van recuperant posicions encara que sense sumar per arribar a la presidència.

El gran triomfador, el feixisme de VOX, el seu discurs Populista no ha fet més que seguir les tendències que ja hem vist a Europa, però aquest cop amb un caldo de cultiu favorable, un Estat pre-democràtic i uns partits normalitzant la seva presència i pactant amb ells com si res. Evidentment una irresponsabilitat que es paga i ara no val lamentar-se.

Pel que fa als partits catalans, una lliçó per Esquerra i els seus viratges amb la pèrdua de representació i que espero fagi pensar en donar un altre cop suport als partits del 155, i pujades de Junts per Cat i entrada de CUP. 23 de 48 diputats, també fan que no haguem d’escoltar per part dels nostres que han superat la meitat dels escons i comprovar tots que no passaria absolutament res en el tauler de joc.

Ara un cop aquest fum de les Eleccions i la irrellevancia que els nostres representants els toca com a paper real a Madrid, toca fer política aquí i sense excuses escoltar la resposta del carrer per arribar al nostre objectiu que no es la governabilitat espanyola, ni la lluita antifeixista, es la República.

ABSTENCIÓ SENSE RECANÇA

La Junta Electoral ha prohibit una trovada gegantera pel dia 10 d’abril ja que diu pot interferir amb la jornada de votacions, una més d’aquest desgavell i anomalía democrática que practica Espanya. Suposo que la farsa de filtracions dels CDR detinguts anomenants “compañeros” a les forces policials i unes explicacions que en comptes d’una acció terrorista sembla un acudit els deuen semblar normals.

Com explica molt be l’Àstrid, l’abstenció será la meva opció i es perfectament justificada.

L’abstenció

per Àstrid Bierge

L’abstenció està molt mal vista. Per tothom. Genera un rebuig que travessa de punta a punta l’arc sencer d’ideologies i fins i tot de posicions vitals. En aquestes eleccions jo m’abstindré, però per osmosi cultural sóc comprensiva amb la inclinació natural de participar en unes eleccions i de tenir representació allà on es prenen decisions sobre nosaltres. La comprensió no és recíproca. En general, l’abstenció es veu, injustament, com una opció apolítica, antidemocràtica i inherentment estúpida.

De vegades es diu que l’abstenció només seria útil si s’exercís en massa, però aquest raonament, encara que fos cert, seria aplicable a qualsevol altra opció política. També s’argumenta que l’abstenció proactiva queda confosa amb l’abstenció dels menfotistes, però també queden barrejats els vots dels militants dels partits amb els vots de pinça al nas. Entre els nuls s’ajunten els accidents amb les reivindicacions i entre els vots en blanc hi ha absolutament de tot.

Reivindico l’abstenció com una acció política que pot tenir efectes polítics i em sembla que hauria de merèixer tots els respectes. Jo m’abstindré en aquestes eleccions, principalment, perquè considero que posar la força en coses que tenen a veure amb què passa o deixa de passar a Espanya, és inútil i per tant contraproduent.

Tots els meus mecanismes de percepció m’indiquen que no podem generar cap canvi des del congrés espanyol perquè allà hi manen i hi manaran ells, i això em fa pensar que tota l’energia i el temps que dipositem allà no el podrem dedicar a la política catalana, que és on sí que tenim marge per poder millorar i fer la independència. Potser des de Madrid se’n podrien treure alguns rèdits col•laterals, com ara deixar en evidència -un cop més…- les incapacitats dels partits catalans, però el simple fet de dirigir la mirada cap allà ja dóna bola a la mentalitat dependent que hem de superar per poder alliberar-nos. No surt a compte. Del desenvolupament de la política espanyola en podem treure tan poc que allò que guanyem per una banda sempre ho perdrem, multiplicat, per l’altra.

LA PARODIA DEMOCRÀTICA

Passen coses molt greus en aquest Estat anomenat Espanya i que sembla que la población va digerint amb normalitat , quan de fet en altres Estats amb coses semblants provocarien grans escarafalls i rebuig.

Efectivament, el decret digital del Govern socialista que permetrà tancar internet sense filtre judicial es una prova més de la deriva d’un Estat que en aquest aspecte per exemple es podria assemblar a la Xina amb webs vetades i total control digital, cosa que sempre es presenta com a dictatorial. Alhora veiem com Sanchez ens diu que prohibirà referèndums per llei en el codi penal, es a dir la base de qualsevol democràcia totalment sota control de l’Estat i al marge dels ciutadans.
De totes maneres com si això no fos poc, ens diuen que la Fiscalia Judicial es manada per l’executiu sense rubor i la vicepresidenta davant les critiques ho arregla dient que es un òrgan judicial però no ho es tot en una mateixa frase. Es a dir la separació de poders per si algú en tenia algún dubte salta pels aires sense fre i amb publicitat.

Això nomes son algunes de les coses que hem vist últimament, però evidentment podríem fer una llarga llista de regressions cap al passat i cap altres règims.

El problema es que amb el repte català damunt la taula, les costures de l’Estat han explotat i mostrat la seva autèntica versió, aquella que deixa al descobert la falsa transició del 78 i les bases d’un Estat ancorades en el franquisme i sense cap canvi que no sigui estètic en el seu interior. Uns partits hereus del règim controlats per les empreses de l’IBEX, aquelles que ja portaven les regnes a la Dictadura i uns poders corruptes que es protegeixen entre si, per benefici dels mateixos.

La pregunta es per la gent, aquesta sembla que en bona part ha caigut en la feina del sistema per dirigir les seves mirades cap altres preocupacions i no qüestionar res que no interessi. Mentrestant la dissidència cada cop es més perseguida i vigilada. Veiem com el grup Manel ara es acusat per un gag d’un programa d’humor on una cançó seva era la base del mateix amb actors de protagonistes amb un deliri més de la deriva espanyola.

Es la parodia democràtica que ara ens demana el vot per seguir validant el sistema.

DEBAT SENSE DEBAT

Ahir a TV3 vam veure la realitat del país en aquestes eleccions. Un pim pam pum de baixa estopa per fugir corrents.

Les representants Populars i Ciudadanos amb aquest nivel “quinqui” sense vergonya amb agressivitat, mentides i atacs constants a l’independentisme i la televisió que curiosament les deixava expresar-se.

El representant de VOX que va semblar moderat al costat de la resta de la dreta i que ha instaurat el seu feixisme sense fronteres amb tota normalitat.

En José Zaragoza pel PSOE-PSC i el seu cinisme sense límits per dir i no dir, jugant a dos bandes i defensant un Pedro Sanchez amb clara competencia amb PP i Ciudadanos per la dreta i la seva promesa que enterra la separació de poders sense vergonya.

En Jaume Asens per Podem, amb moderació però aclaparat per l’agressivitat d’altres candidats que el deixa en un segon pla.

Per la part independentista:

Rufian amb aire de perdona vides i frases estil tuit per dissimular les seves rutes contradictòries que denuncia cada cop amb més força el carrer.

Borras reclamant una unitat posterior de l’independentisme quan el seu partit pacta amb el 155 a la Diputació de Barcelona sense vergonya.

Vehi per la CUP, fora de lloc amb un anunciat bloqueig que no existirà i una errada fatal acusant a Rufian de participar en bodes on no hi era. Cal preparar els debats per respecte a l’espectador.

Tot plegat amb referma amb el meu vot en blanc o abstenció en unes eleccions dun Estat pre-democràtic i amb un nivel tant baix a banda i banda.

Voxització ràpida

per Salvador Cot

Allò és Espanya i, com era de preveure, l’extrema dreta franquista ha acabat col•locant els seus missatges al centre del debat polític. Quan encara no fa ni un any de les eleccions andaluses, Vox ha passat de ser un partit ultra extern al sistema a ocupar una posició central, traccionant amb facilitat el discurs sobre Catalunya de la resta de les formacions polítiques. La pressió de Vox no només ha histeritzat PP i Ciutadans, els altres partits de la dreta espanyola, sinó que ha aconseguit situar el PSOE -i, ai, el PSC- dintre dels seus paràmetres ideològics.

Tot plegat, ha fet que Pedro Sánchez col•loqui al centre del seu discurs un parell missatges electorals sorgits del nacionalisme espanyol més reaccionari. Un, la promesa de l’executiu d’arrossegar cap a Madrid Carles Puigdemont el símbol de la disidència, sense ni tan sols esmentar el sistema judicial belga, que és qui ha de prendre la decisió corresponent. Com diu el propi Puigdemont, és una mentalitat en línia amb la tradició de terrorisme d’Estat que va ser a l’origen dels GAL. José Barrionuevo sempre va justificar la pressió a França, clavegueres incloses, per forçar extradicions. Per això el GAL, en el seu manifest fundacional, afirmava que “manifestem la nostra intenció d’atacar els interessos francesos a Europa, ja que el seu Govern és responsable d’acollir i permetre actuar els terroristes en el seu territori impunement”. Naturalment, els temps han canviat. Però sembla que les amenaces del PSOE, no tant.

L’altra peça de carnassa per a l’electorat espanyol és TV3, una televisió sobre la qual tenen un criteri ben definit a totes les tavernes de l’Espanya visigòtica. Vist el debat, el perímetre de la taca ideològica de Vox s’ha desplaçat fins a la ratlla de Podemos.

SENSE VERGONYA

Ahir debat de candidats a les eleccions espanyoles i confesso no haver vist ni un minut però destacaria a la premsa d’avui la promesa de Sanchez de portar al President Puigdemont davant la justícia espanyola.

Efectivament, en Pedro Sanchez, vol penalitzar per llei la convocatòria de Referèndums il•legals i va prometre portar Puigdemont davant la justícia espanyola en un clar exemple del nul tarannà democràtic del candidat.

Parlar de referèndums en clau de il•legalitat i de dures condemnes en el codi penal per donar la paraula al poble en una teòrica democràcia dona idea del tipus de regim que defensa, aquell que no ha canviat i que la Transició simplement va emmascarar sense cap canvi. Aquest seria el representant de la teòrica esquerra que cada cop es més a la dreta, aquell que defensa un diàleg sense cap intenció d’agafar cap telèfon, aquell que insisteix amb la falsedat de conflictes de convivència, aquell que no li tremolarà el pols per aplicar un 155 i aquell que distingeix entre ferits de primera i de segona com vam poder comprovar.

De fet el seu nul tarannà del concepte democràtic va quedar demostrat quan va prometre el retorn de Puigdemont com si això fos assumpte seu, i no del poder judicial. De fet la separació de poders es un tema que no tenen clar i el poder executiu evidentment no pot actuar sobre temes judicials en qualsevol Estat democràtic, seria una norma bàsica que ja veiem brilla per la seva absència. Això seria suficient per ser invalidat com a candidat o per representar ningú, en canvi a l’Estat espanyol segurament guanyarà aquestes eleccions.

Sense vergonya, i amb total impunitat crec que queda demostrat la farsa d’aquests comicis i el convenciment per moltes raons però entre elles la falta de mínims democràtics en els candidats principals com a motiu per no col•laborar amb aquestes urnes i així validar una mentida sense miraments on curiosament Catalunya es l’arma de la qual tots parlen amb amenaces varies com a rèdit electoral.

EL CINISME BORBÒNIC

Avui una nova prova del cinisme de l’Estat vers Catalunya hi serà amb la visíta del monarca espanyol desprès del seu comportament irresponsable i posicionament en blanc i negre contra Catalunya.

Efectivament, per la porta de darrere ja no ha pogut anar a Girona on tocava l’entrega de premis, que suposo dona per perduda i va a Barcelona mig amagat, a les afores en el Palau de Congressos i amb un gran dispositiu de seguretat per aturar les protestes ciutadanes que segur li arribaran per la seva presència. Crec que qualsevol persona minimament intel·ligent el faria reflexionar tot això i en treuria alguna conclusió, encara que no en tinc massa esperances.

Aquest puntal de la farsa de la transició en forma d’herència del Dictador i un anacronisme en el segle que vivim ha perdut apart qualsevol consideració des de Catalunya si es que en tenia alguna, pel seu posicionament al costat dels “a por ellos” en el procés que viu Catalunya. La seva validació a la violència policial contra la gent i el seu discurs el 3 d’octubre on en el seu suposat reialme va apostar per una part i anar contra un altre perdent qualsevol neutralitat institucional, que se suposa es el seu paper. Va anar contra la democràcia sense rubor i encara esperem alguna paraula sobre els ferits del dia 1 d’octubre o la repressió que vivim.

Es un cap de l’Estat de part i això l’invalida pel seu càrrec. De totes maneres aquesta institució caduca hereva del franquisme tant li fa, mai va ser votat, ja que com diuen alguns anava amb el pack de la Constitució i ara potser pretén que la societat catalana no el consideri en una gran majoria un dirigent a censurar per l’odi demostrat en la seva gestió, seguint les passes de l’Estat, com vam veure fa quatre dies amb Pedro Sanchez visitant un policia ferit durant els aldarulls i oblidant tota la resta de ferits. Aquest es el missatge, i avui el seu acte hauria de fracassar per la pressió popular i que anoti bé que a Catalunya no se’l vol per dignitat i per autodefensa davant aquestes remores que mai han cregut en els valors democràtics i si amb el joc del reialme i els vassalls per damunt de tot.

Es el cinimsm borbònic.