UNA NOVA FARSA

Independentment que el President Torra fos una quarta opció autoritzada per l’Estat per la presidéncia, ostenta un càrrec que amb un altre judici de la vergonya i que mai es donaria en qualsevol Estat minimament democràtic quedarà inhabilitat amb l’excusa de la pancarta penjada al balcó reclamant la llibertat dels presos polítics, i això mereix fermesa i unitat en la seva defensa més enllà dels interessos partidistes sobre les eleccions i sobretot una defensa davant els atacs de la resta de partits sucursal espanyola i deixar clar la importància de la seva figura. Que menys que una resposta conjunta dels nostres partits per defensar la persona i sobretot la institució tant orfe de ser defensada amb dignitat.

No us servirà de res

Jordi Galves

No tanqueu els ulls, que no us servirà de res. A partir d’avui ja no podreu deixar de veure’l, que hi serà quan menys us ho espereu, allà al davant, interrogant. Vulgueu o no el tindreu rondant-vos, carregós, el tindreu estalonant-vos, una vegada i una altra, l’aparegut. No descansareu. L’esperit desmanegat i balb ja no deixarà d’empaitar-vos, l’espectre innocent sé que us perseguirà, i la vergonya sempre us encendrà la cara cada vegada que torni, com una fatalitat, l’ànima en pena del president Quim Torra. No sé si compreneu que la llei antiga continua vigent, que la llei dels nostres pares no només és anterior a tots nosaltres sinó que ens sobreviurà mil·lenàriament. Perquè no hi ha gens de glòria a perseguir un home just i indefens, abandonat pels que li havien jurat fidelitat, protecció. Perquè no hi ha impunitat contra un home sol, contra un home honorable que, per decisió col·lectiva, esdevé molt honorable, després d’una solemne sessió parlamentària. Faríeu bé de fer-vos la gran pregunta, vosaltres, tots els que us heu burlat del president Quim Torra fins a cargolar-vos per terra, tots els que l’heu difamat i escarnit sense límits —emparats per uns mitjans de comunicació contraris a la majoria popular independentista—, tots els que heu escopit la seva filla per patir una discapacitat, o la resta de la seva família, tots els que heu acusat Torra de farsant o d’incapaç, fins i tot de traïdor, d’espanyol col·laboracionista. I la gran pregunta és si la majoria de l’opinió pública està amb vosaltres o no. Si amb tanta crueltat i deslleialtat, si amb tanta violència innecessària heu aconseguit exactament tot el contrari del que buscàveu, àligues. Us heu de preguntar si té raó René Girard i les salvatjades contra un innocent indefens no fan més que santificar-lo amb el pas del temps. Ja va passar amb el cas del president Lluís Companys, que ha acabat encarnant-se com la víctima propiciatòria d’una nació catalana perseguida. Cap opinió pública, al capdavall, vol ser còmplice intel·lectual ni de la injustícia ni del delicte. Cap societat se sent orgullosa de linxar un no culpable.

Cap societat es pot sentir orgullosa de la degeneració moral a la que ha arribat el règim de 1978, ni tan sols els espanyolistes més encesos i més àvids de violència i destrucció contra Catalunya. En això consisteix l’autèntic problema de la pervivència i continuïtat del franquisme, que és universalment repugnant, indefensable arreu del món civilitzat. No per la figura del general Franco, sinó perquè defineix un règim assassí i contrari als fonaments morals més essencials del món occidental. L’honorabilitat del president Quim Torra no només està fora de dubte, sinó que el seu suposat delicte, en forma de pancarta reivindicativa, s’ha convertit en una acusació grotesca que contrasta amb la misèria moral, amb l’arbitrarietat criminal, amb la corrupció sistemàtica que han acabat envilint el conjunt de la societat colonialista d’Espanya. Consolidant la hipocresia de la mentida, sostinguda en el temps, i de la doble moral. Ens van dir que la santa Transició era gairebé una continuació natural de la Història Sagrada i, al final, hem despertat d’aquell somni rosa i cursi. I ens hem trobat com els nostres avis, envoltats de jutges feixistes, de la Guàrdia Civil, de l’africanisme i del saqueig com a continuïtat natural de la història militar espanyola. No us servirà de res, perquè ja no només lluitem per la llibertat de Catalunya. Lluitem per la nostra dignitat humana.

LA DIGNITAT DE LES INSTITUCIONS

Avui en el debat de política general en el Parlament, els Repúblicans davant la sentència imminent del Suprem sobre el President Torra li demanen eleccions immediates per mantenir la dignitat de la Generalitat i que cal una resposta de país que demana la gent i sobretot que no s’aprofiti el Govern per desgastar el company de viatge.

Una gran paraula, la dignitat, però que no es pot agafar i deixar com si fos qualsevol cosa. Els nostres partits fa temps que l’han perduda, i malauradament han arrossegat la nostra Institució principal a uns nivells de poder tant baixos que son gairebé inexistents. De fet desprès d’acceptar el 155 sense oposar resistència, d’acceptar unes eleccions imposades per l’Estat, de no permetre que el President legítim recuperes el seu càrrec, de permetre que el candidat a la presidència no sortis escollit fins gaudir de la permissivitat espanyola, de permetre qui pot ser i qui no diputat, i qui pot ser president o qui no. De no fer mai una resposta a la greu sentència dels nostres presos polítics després d’anunciar la mateixa molts mesos enrere i un llarg recorregut d’obediència extrema i col·laboració amb la repressió espanyola, es fa difícil ara escoltar la paraula dignitat.

Demanar ara una resposta unitària que no han estat capaços de pactar segurament era previsible, si no ho van fer pels nostres presos tampoc ho faran ara. Hem escoltat alguna proposta com l’anomenada via Venturós de la CUP que no deixa de ser més simbolisme per afegir al dels últims anys i on la gent crec ja hauria de dir prou. De fet crec que tots podrien estar dacord que penjar una pancarta no es motiu per inhabilitar un President, i més quan va acabar traient la mateixa. Per tant la dignitat seria mantenir el càrrec de la Presidència intacta, qualsevol altra cosa es més acatament.

De totes maneres com que sabem que això no passarà, ara nomes es prioritari per tots la tàctica de partit, uns per allargar en el temps hi donar mesos per fortificar un projecte nou, i altres precisament pel contrari i aprofitar l’ocasió, aquesta es la dignitat de que ens parlen i mentrestant la Institució sota mínims i com deia aquell el més calent a l’aigüera.

LA VERGONYA DE LA MEMÒRIA

Avui, l’anomenat Govern més progressista de la història d’Espanya, no em vull imaginar com seria un altra. ens presenta un avantprojecte de llei de memòria democràtica. Una mena de capa de vernís a una continuació de la Dictadura franquista que va avalar la transició.

De fet la llei d’amnistia, una vergonya en qualsevol Estat civilitzat i que va deixar sense càstig qualsevol col·laborador del feixisme sagnant de la Dictadura franquista i que ha impedit per exemple condemnar els torturadors oficials del règim, que alguns seguissin amb càrrecs públics amb les mans tacades de sang com Martin Villa o Fraga Iribarne per exemple i que tant la Justícia com el mateix sistema estructural de partits fossin una façana per no canviar res.

La mateixa Constitució en te ponents que ara fa quatre dies defensaven Martin Villa de les acusacions de la Justícia argentina, aquest es el nivell que parlem, també presidents en donaven el suport com Zapatero o Gonzalez, per cert un president amb els crims del GAL a la seva esquena com la cosa més normal del món.

Tanmateix ara ens presenten una llei que te un llarg recorregut parlamentari, suposant que s’arribi a aprovar i que deixa ambigüitats com la prohibició d’associacions que facin apologia de la Dictadura i que rebin fons públics, o sigui deixa les coses a mitges i obre portes que fa molts anys haurien de ser tancades amb pany i clau, parla de l’anul·lació dels judicis franquistes com el del President Companys, cosa que la Generalitat ja va fer en el seu dia i que ara pot veure un cop més com s’envaeixen les seves competències de paper fumat.

Una llei que arribar molt tard, més de 40 anys desprès i que cas d’aprovar-se es quedarà curta i la sensació que en aquesta Espanya uns sempres seran els guanyadors i les víctimes segurian com a víctimes, moltes d’elles als vorals de les carreteres per un sistema avalat per la meravellosa Transició pilotada pel mateix franquisme i que va crear un sistema de partits del Règim del 78, una Justícia que amb diferents noms fa la mateixa pudor i un sistema corrupte on els mateixos segueixen regnant, per cert amb el principal protagonista, l’anomenat com hereu per Franco sense cap canvi en el seu rol.

Sort que eren els més progressistes del món mundial.

LA UNITAT DE FIRETA

Un cop passada la Diada, el missatge que vam poder veure per part de les entitats i malauradament va ser les crides a la unitat independentista i la fi de les baralles entre partits. Una cançó que ja comença a ser habitual i que cada cop fa més petita la nostra reivindicació.

Nomes cal veure les reaccions dels partits, com sempre amb excuses de mal pagador i en clau de partit. Els republicans demanen unitat d’acció i eleccions ràpidament un cop el President sigui inhabilitat, de fet ni amb això son capaços de trobar una resposta conjunta a l’alçada de la injusticia que podem viure. De totes maneres no ens hauria d’estranyar, si no la van trobar per les condemnes dels nostres presos polítics desprès d’haver anunciat la mateixa mesos enrere i que hores d’ara ja no esperem, molt menys ho faran ara.

Una unitat no es pot demanar indefinidament, després de Junts pel Sí, un experiment forçat per la situació i el context encara que a contracor dels partits, però ben lligat pels independents i per la mateixa societat, mai més ha estat possible aquest fet. Moltes eleccions, moltes decisions i cruilles diferents que mai han dut a la tant anhelada unitat. Hem escoltat mil i una teories per rebutjar la mateixa com si la societat directament fos imbecil, i no veies en bona part les tàctiques partidistes de curta volada darrera estudis i arguments de pa sucat amb oli.

Crec que molts veiem clar que els partits independentistes, més enllà de la seva ideològia amb això tant artificial que anomenem esquerra i dreta, quan son una part tant importat d’una societat i per tant el seu projecte d’alliberament nacional pren cos tenen que aparcar aquests fets i centrar la seva energia per aconseguir el màxim objectiu. Cosa que els partits a gust amb el sistema evidentment no han de fer.

Ara per vergonya dels mateixos veuren un altre cop com amb la boca petita tornen a rebre estirada d’orelles que també saben es passatgera ja que la memòria es curta i el control de les entitats principals es notori pels seus interessos.

Sense determinació no hi pot haver independència però sense unitat tampoc. Aquí l’Estat ha fet una bona feina pels seus interessos i la por sumada a la mesquinesa molts cops dels nostres partits ben a gust en l’àmbit autonòmic i la crida un cop l’any han fet la feina.

No es pot seguir fent petit el missatge de la Diada, hem passat del tot a demanar que no ens barallem entre nosaltres, tot plegat molt trist.

UNA DIADA TRISTA

Demà crec que veurem una de les Diades més tristes dels darrers anys, en primer lloc per les restriccions de la pandèmia i en segon com diu Àstrid Bierge pel decensís amb els nostres partits i les seves estratègies per fer veure que tot canvia per no canviar res, i això ja ho hem viscut els últims 40 anys amb els resultats que tots coneixem.

No a una altra llei d’amnistia

per Àstrid Bierge

Aquesta Diada, siguem sincers, promet molt poc. I no és pel coronavirus. Al món, les coses segueixen passant i la gent segueix manifestant-te i rebel·lant-se contra la injustícia, des del racisme als Estats Units fins a l’autocràcia a Bielorrúsia. Estic convençuda que els catalans rebentaríem els carrers com acostumàvem a fer-ho si penséssim que està en joc alguna cosa important.

No estic dient que la gent ja no sigui prou independentista. Al contrari. Els independentistes, el que volen, és la independència, i és natural que, en l’actual context polític, pensin que una nova demostració de força social no faria cap diferència. En aquesta legislatura ha quedat clar que el projecte polític dels partits del govern, així com el de la CUP, no és la independència. Ara, el projecte polític d’aquests partits és aconseguir l’amnistia pels presos polítics i pels exiliats. I clar, manifestar-se per reivindicar l’alliberament d’unes quantes persones i no per l’alliberament nacional, no motiva.

La llei d’amnistia seria un error igual que va ser-ho la de l’any 77. La diferència és que llavors la por era, per motius obvis, més comprensible que ara. De la mateixa manera que llavors va servir per eximir els franquistes de la seva culpa, ara l’amnistia suposaria perdonar i oblidar la repressió que hem patit per haver exercit el dret a l’autodeterminació. L’amnistia equipara innocents amb culpables, víctimes amb botxins, el nacionalisme que es defensa per sobreviure amb el nacionalisme que ataca per explotar.

El que els actuals partits busquen amb l’amnistia -que ara ja col·loquen com a tema imprescindible per a una possible taula de negociació amb el govern espanyol- és poder passar pàgina del Primer d’Octubre, oblidar-ho tot i començar de zero. Això, a banda d’insultant, és impossible. No es pot posar un punt i a part enmig d’un conflicte que és obert, la història no és una cosa que es pugui anar ficant en paquets individuals, la història és analògica, flueix. Només cal veure l’objectiu que es marca la Proposta de Llei d’Amnistia -feta per una associació però impulsada pels partits- per veure que aquesta reivindicació és una manera d’intentar normalitzar la tornada a l’autonomisme. Diu que la llei ha de servir per “resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol”. Fa riure. El problema entre Catalunya i Espanya no és que hi hagi presos polítics i exiliats. El problema és que la nació catalana vol deixar de formar part de l’estat espanyol per passar a ser un estat independent. I això no s’aconsegueix passant pàgina sinó fent tot el contrari. És a dir, ficant la banya fins al final.

EL SÍMBOL COMPARTIT

L’Expresident Montilla ha lamentat que la Diada ja no es un símbol compartit dels catalans, i que s’ha convertit en l’expressió d’un determinant projecte polític. Una apropiació de l’independentisme que contradiu un símbol d’unitat del país entorn uns valors i anhels compartits per damunt d’ideologies.

Segons ell, els símbols representen la nació gran, els que volen millorar l’autogovern i els que creuen que no es una necessitat i diu que durant els últims temps amb el procés no ha comportat cap avenç en l’autogovern, ni millora del finançament o competències. Parla d’institucions afeblides i societat dividida sense capacitat d’influència a la política estatal.

Originari de Cordoba i sembla que encara no ha entés res, o senzillament fa el seu paper que li toca sense un mínim de dignitat i respecte per la societat catalana. Parla de la Diada com aquella data folklorica on tot s’hi val, un 11 de setembre de 1714 on tot va ser normal a Catalunya, no hi va haver una ocupació militar, ni vam perdre les nostres llibertats desprès de resistir un setge per part d’un enemic que ens volia eliminats com a poble i assimilat perdent les nostres arrels i sentiments. Precisament això es el que reivindiquem any rere any, tossudament durant la Diada i demostrant que encara som vius i resistim davant un Estat molt més poderós. No es un projecte polític, es la mateixa nació catalana que com tot el que estimes o vols lliure i en igualtat amb la resta del món.

Precisament els que creuen que Catalunya ja està bé sent una autonomia de segona espoliada per l’Estat i amb aquest paper per bandera, representen els que van guanyar ara fa 300 anys i per tant poca estima a aquests símbols que volen veure vençuts definitivament.

Amb una gran dosi de cinisme parla de les institucions afeblides i cap millora d’autogovern durant el procés, quan sap perfectament que el seu partit es un dels culpables amb el cop d’Estat del 155 i la repressió i violència de l’Estat contra la democràcia del vot es la causa de la nostra situació.

Es com si el botxi doni la culpa a la víctima dels seus mals, una gran imatge de la tergiversació del relat que el guanyador vol imposar el perdedor, realment ell i jo no compartim cap símbol.

LA TAULA DE LA VERGONYA

Sembla que ens trobem un altre cop apunt per assistir a una nova burla a la ciutadania catalana i sobretot a tots aquells que durant els últims 10 anys hem esdevingut part activa en el procés cap a la independència catalana.

Efectivament, aviat sembla i haurà una nova reunió de la Taula de diàleg. Veiem com Esquerra en fa bandera i ho reclama com a condició per parlar dels pressupostos espanyols, un nou gest de la vergonya, donar suport al Govern de torn espanyol el mateix que ha participat en la repressió desmesesurada a Catalunya i que com vam veure amb la Fiscal General de l’Estat trobà impecable les condemnes als nostres presos polítics.

Alhora, una Taula on no es parla de dues coses fonamentals, primer i més important el reconeixement dels dos interlocutors, cosa que com sabem no passa, ni passarà. Catalunya mai serà reconeguda com actor polític per l’altra part i per tant passa a ser una simple reunió com la que el Govern espanyol fa regularment amb els Presidents autonòmics, bàsicament per proposar i anunciar les mesures a dur a terme, sense possibilitat de replica. El segon i bàsic l’ordre del dia, aquest com veiem i per Espanys es el de menys, ja que amb la foto ja en tenen prou per treure el rèdit que pensen, no fa falta contingut. Junts per Catalunya insisteix en posar el dret a l’autodeterminació i l’amnistia dels presos com a temes cabdals, i no els falta raó, però si tornem al punt 1, al no haver igualtat entre les dues parts, aquests temes no son de debat i l’ordre el fixarà la part espanyola com deia amb temes superficials que de fet ja es tracten en les reunions autonòmiques i com va dir Pedro Sanchez davant de les reclamacions, tractar de la reforma del Codi penal en el cas de les penes per sedició, com si fos una qüestió de regular els anys de condemna i no de revisar el delicte en si.

Entenc que la mà estesa pel diàleg es ben vista, però l’engany i el ridícul d’una taula inútil on no es tractaran els temes que es reclamen i on una part es superior a l’altra no ens portarà cap rèdit internacional.

Per tant, potser caldria plantar-se ja i deixar de burlar-se de la societat catalana, que com sempre dic potser no s’ho mereix amb tant d’escarni.

LES ESTRATÈGIES

Es temps de llibres, d’explicacions sobre fets i futur del procés pels seus protagonistes. Primer va ser el President Puigdemont i ara toca el torn a Esquerra per boca d’Oriol Junqueras i Marta Rovira.

Aquests últims aposten per estratègies intel·ligents i no confrontacions que ens durien a la derrota com va dir Junqueras. Alhora demanen superar el 50% mantingut en el temps en totes les eleccions per captar l’atenció del problema català i aposten pel referèndum pactat com a primera opció amb un diàleg que encara no s’ha esgotat abans de poder entrar amb una unilateralitat i demanen no lluitar entre l’independentisme bàsicament.

De fet, el problema es que tornen a caure al parany interessat o no ara de l’aposta pel 50% de vots, un relat bàsicament vingut de l’Estat espanyol i d’aquells col·laboradors que sempre trobaran excuses per avortar qualsevol procés democràtic. Es clar que es millor superar el 50 o arribar al 60 que ser al 47 per posar un exemple, però això no assegura res, es més l’Estat sempre trobarà un argument per demanar més i no atendre les peticions catalanes, ho hem vist repetidament i ara serà igual. Internacionalment diuen que vam confondre les simpaties d’alguns amb suport real, i cal ser clar aquest no hi serà per augementar els percentatges si veritablement no som un problema real i donem els passos necesàris.

Una de les errades monumentals i ara ja crec que de mala fe es considerar i tractar Espanya com una democràcia i on els protocols es basen en aquest concepte, quan sabem que es un Dictadura que ja hem vist com a reaccionat amb la causa catalana i com segueix el camí marcat sense rubor. Una repressió ferotge i un espoli mantingut ara amb La Caixa com últim exemple. Fins que no diguem les coses pel seu nom i sàpiquem que no podem negociar amb qui surt correns a donar suport a un assassí com Martin Villa no fàrem res i enganyarem a la gent un alte cop.

Dir que el diàleg no s’ha esgotat torna a ser un insult a la població, i no dir que la unilateralitat es l’únic camí per desgracia un engany cínic que no mereixem. Alhora que insistir en un referèndum es enterrar el mandat de l’1 d’octubre i les lleis aprovades al Parlament. Tot un desgavell.

En definitiva, està molt bé repensar estratègies, però no per encobrir la ineptitud, el cinisme i l’engany, sinó per complir amb els compromisos, aquesta es l’estratègia.

TAMBORS DE DESOBEDIÈNCIA

Així ha definit Carrizosa la recent remodelació del Govern. Cal dir que més enllà del seu xou constant i el seu odi a Catalunya i la seva gent, res més lluny de la realitat.

Aquesta remodelació no deixa de ser un joc polític en aquest cas de l’espai de Junts per Catalunya i la seva guerra amb el PDCat que ara porta a fer rodar l’únic cap com a conseller de la darrera formació i així avançar electoralment amb el nou projecte del President Puigdemont i tallar el cap al Conseller Buch que com diu be Mireia Boya i fins hi tot ell mateix, hauria de portar un any acomiadat per la seva gestió amb els Mossos i no ara. Aquesta es la desobediència de fireta que aquest Govern mai ha fet i que nomes resideix a l’imaginari de Carrizosa.

La pedra a la sabata

per Mireia Boya Busquet

Fa molt de temps que Miquel Buch hauria d’haver estat cessat pel President Torra, però no per una qüestió partidista després de la remodelació de l’espai polític postconvergent, sinó per les polítiques repressives contra la dissidència política i l’independentisme que ha dut a terme des de la Conselleria d’Interior. Malauradament, es continua pensant més en termes electorals, per reforçar un espai polític nounat i començar la precampanya a les portes de la probable inhabilitació del President Torra i la convocatòria d’eleccions autonòmiques, que en termes de país, amb una crisis econòmica i social postpandèmica que amenaça greument la vida digna de les classes treballadores. No ens mereixem que això sigui així.

Miquel Buch s’emporta tristos rècords repressius, en nombre de ferits a les mobilitzacions, detinguts i empresonats a les protestes i acceptant el desplegament dels antiavalots dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, així com els abusos per motius ideològics que aquests han perpetrat. Amb Buch a Interior és quan s’han donat els episodis de major violència policial en contra de manifestants al nostre país. Tot i això, a l’auditoria interna més gran de la història de la policia catalana, no es donava cap explicació ni disculpa cap als agredits a les protestes per la sentència als líders independentistes, ni es concretava cap sanció a BRIMO i ARRO pels abusos comesos. Paper mullat. Figurants de cara a la galeria.

Ell, sempre defensant corporativament una policia autonòmica al servei dels interessos de l’Estat, enlloc de solidaritzar-se amb els manifestants i reconèixer que qui controla els antiavalots dels Mossos i és responsable de la repressió viscuda no governa a Catalunya sinó a Madrid, i que la Generalitat no pot fer-hi res. Ell, símbol de la major contradicció d’aquest Govern, prova de la manca d’estratègia conjunta, amb paraules que demanen apretar i fets que es personen com acusació particular quan la gent es mobilitza i els antiavalots carreguen. Ell, el Mr. Hyde que ha contribuït a esquerdar la confiança de la gent en els polítics actuals.

El procés d’alliberament social i nacional del nostre país necessita urgentment un gir radical en la política dels cossos de seguretat, per a que aquests, per fi i per sempre, estiguin al servei de les persones i dels seus drets socials, civils i polítics. Per a que les demandes populars de llibertat i justícia no es vegin mai més truncades a cops de porra i amb carrusels. Per a desterrar in eternum l’única violència que hem vist i patit aquests darrers anys, la dels antiavalots. Som un poble desobedient i no violent que necessita una policia al seu servei que ho entengui i ho respecti.

El President Torra l’hauria d’haver destituït, per coherència amb la defensa dels drets i llibertats que abandera en els seus discursos, mínim, fa un any, després dels fets d’Urquinaona. Cal alegrar-se pel canvi, evidentment, lamentant però el tuf a partidisme i precampanya. Canvi de cares al servei dels partits. Batalletes de curta volada i lluites per l’hegemonia en un Govern que poc governa, amb un President que poc presideix, en un país que necessita eleccions urgentment per donar resposta a les necessitats i reivindicacions de la gent. El perill de fer veure que tot canvia per a que tot quedi igual ens sobrevola i amenaça com un bumerang. En aquest context i amb aquesta manera de fer i entendre el servei als ciutadans, difícil es fa no demanar preventivament la dimissió del nou Conseller.

Bromes a banda, la Conselleria d’Interior continuarà sent la pedra a la sabata del procés d’independència, fins que algú s’atreveixi a fer canvis radicals en la manera d’entendre la seguretat en aquest país, fent-la compatible, sense violència, amb el dret a protesta i les reivindicacions socials i nacionals dels ciutadans.

EL SECTARISME A LES ESCOLES

Aquest pla pilot per portar la religió islàmica a les escoles catalanes, es un nou pas en una societat cada cop menys humanista i més disposada a fer passar bou per bestia grossa.

De fet ara veiem les preinscripcions escolars on posava per escollir religió, 4 diferents quan en realitat nomes era una mena de coartada per protegir l’única que es donava fins ara, que era aquella oficial per imposició del règim, la catòlica curiosament en un Estat que es defineix com a laic. Des d’aquest punt de vista no hi ha dubte que seria coherent el pla pilot.

De totes maneres anant al fons de la qüestió una societat mínimament lliure, amb un pensament obert, uns valors universals que tota societat podria compartir, i una cultura cada cop més arrelada i consistent no hauria de barrejar tot això amb creences o sentiments que han estat utilitzats per atemorir i controlar la societat com una eina més del sistema.

Crec que a les escoles el nostre futur te que aprendre i sortir enriquit amb matèries troncals, com les llengües, les matemàtiques o les ciències posem el cas i també reforçat amb uns valors que no siguin ideològic i si humans, com la solidaritat o la pau per posar dos exemples. El sistema no pot posar al costa d’aquestes eines fonamentals pel desenvolupament del cervell humà unes creences sense cap base i que al llarg dels segles han estat utilitzades per controlar la societat mentalment i físicament quan el poder ha estat al seu costat. Han arribat a oficialitzar uns actes i idees que de cap manera son naturals a la persona o que en qualsevol cas en una part, precisament la dels valors no necessiten de cap embolcall fantasios per ser reforçades.

La meva proposta aniria en sentit contrari, separar les religions de les escoles, i portar-les a un àmbit privat, del que no havien d’haver sortit mai. La persona no pot basar la seva vida en pors, temences infundades al llarg del segles i guardades per unes persones que com s’ha demostrat en una bona part han anat en sentit contrari i han estat protegits tot i les seves atrocitats.

Anem enrera, també en aquest aspecte, i no ens atrevim a estimular la llibertat de la persona i no donar privilegis a qui no se’ls mereix. Una societat avança quan es basa en la cultura, la ciència, els valors i la ment lliure i no amb sers extra planetaris que ja tenen les respostes per nosaltres.

Es portar el sectarisme a les escoles.