ALBERT CORTES MONSERRAT

Tal com descriu molt bé José Antich, les pràctiques de classificar periodistes per la seva ideologia amb documents del Ministeri de l’Interior s’escapen de qualsevol ètica democràtica. El ministeri de l’Interior encapçalat per Marlaska actua com si aquesta fos prescindible. Aquest personatge sinistre amb un llarg historial seria un exemple clar de trobar respostes al canvi cap a partits d’extrema dreta recents i que es deuen principalment per Governs com el d’Espanya que és diu d’esquerres i res més lluny de la realitat.

L’última del ministeri de Marlaska: Interior classifica periodistes per la seva ideologia

José Antich

Hi ha cap principi que el govern de Pedro Sánchez no hagi vulnerat? Potser ha arribat el moment de fer-se aquesta pregunta, perquè l’última del Ministeri de l’Interior, reconeixent que havia elaborat un fitxer de desenes de periodistes per conèixer-ne exactament la filiació política —se’ls col·locava una foto, i a partir d’aquí ves a saber què més es pot haver fet, ja que pel mig hi ha policies, guàrdies civils i tot l’aparell d’un ministeri—, és d’una enorme gravetat. Desconec la matèria judicial que hi pot haver al davant i algun precedent que s’ha assenyalat com a comparable és també igual de miserable, tot i que el moment era diferent i la protecció de dades com a tal ni existia. Perquè hi ha una pregunta que no es pot obviar: Per conèixer què —es diu als mitjans sobre el ministeri— calia apuntar i classificar, en una mena de nota en clau a peu de pàgina, que el periodista era de dretes, donava suport al govern espanyol o era antisanchista? Òbviament, la resposta és fàcil, no?

Llavors, el que es feia era una mena de llista negra amb un marcat perfil ideològic. El fet que Marlaska ho hagi defensat no l’involucra judicialment, però sí políticament. Com pot dir que és un document intern de treball? A això es dediquen al seu ministeri? A malgastar diners públics investigant periodistes? La segona explicació també cau pel seu propi pes. També servia per conèixer què es diu de l’actuació i de l’activitat del seu ministeri. Per a això no cal fitxar directors i periodistes que es dediquen a altres àrees d’informació, com economia, com també directius i columnistes que no cobrien habitualment seguretat o Interior. I la tercera explicació és la seva afirmació que no tenia cap finalitat espúria i que Interior no discrimina periodistes ni mitjans a l’hora de facilitar informació. Això ho diran, en tot cas, els tribunals a partir de les denúncies individuals o col·lectives de les associacions de periodistes que es presentin. Però, dit això, sorprèn que un ministre, que a més és jutge en excedència, pugui arribar a dir sense vergonya que existia el fitxer, però que es va fer sense mala intenció.

Cal ser molt maldestre o molt superb per dir el que ha dit. I haurà de començar a pensar en una defensa jurídica més sòlida, ja que, tractant-se de dades ideològiques especialment protegides, no n’hi ha prou amb afirmar que no hi havia una intenció espúria. Interior ha de demostrar quina base legal permetia recopilar-los i per què calia fer-ho. Aquí és on Marlaska encara no ha donat cap explicació convincent. També és important el moment escollit, finals del 2023, inici d’una nova legislatura amb el suport, per part catalana, de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana. Espero i confio que tots dos partits sabran estar a l’altura d’un tema tan greu. Hi hauria hagut dues reunions. A la primera, van participar una quinzena de persones, entre treballadors de l’Oficina de Comunicació, membres de les forces i cossos de seguretat destinats a l’equip de premsa i personal dedicat al seguiment diari de tertúlies de ràdio i televisió. Se sap que alguns dels assistents es van oposar al fitxer, van advertir que podia ser inconstitucional i es van negar a participar-hi. Interior ha confirmat que es va permetre abstenir-se als qui no estiguessin còmodes. Una segona reunió va servir per perfeccionar les fitxes, incorporar-hi les fotografies i ordenar que el document no transcendís.

Com que aquí ningú no es mama el dit, aquí també hi ha una qüestió que té a veure amb els ingressos dels mitjans, ja que l’Oficina de Comunicació que el va confeccionar, a més de les relacions informatives, també gestiona la publicitat institucional amb els mitjans. O sigui, primer s’elabora un fitxer institucional de perfil ideològic de periodistes, de legalitat molt qüestionable i potencialment incompatible amb la neutralitat de l’administració. I quan es té, des del ministeri es distribueix la publicitat institucional sota unes pautes opaques i desconegudes. És molt probable que a qualsevol altre país del nostre entorn, a hores d’ara, el ministre —que ha quedat sense cap defensa possible— ja hagués dimitit. No ho sabrem mai, perquè mai no ha passat. Però és fàcil concloure què en pensa Marlaska: mira cap a un costat i a l’altre i veu que la norma de la casa és continuar i continuar, sense importar gaire els casos judicials que els involucren. I és que, al final, per què no aguantar la vergonya abans que anar-se’n a casa?

La victòria de l’AFD alemany en les eleccions en un land alemany comporta que l’extrema dreta frega la majoria absoluta i segurament accedirà al Govern i torna a portar un avís a la resta d’Europa que la situació va canviant.

Els contexts son molt diferents i no cal anar a la darrera vegada que l’extrema dreta va guanyar a Alemanya amb un psicòpata anomenat Hitler al capdavant i una Guerra Mundial. Ara crec que caldria veure el culpable d’haver arribat a aquesta situació i crec el diagnòstic és molt clar, la teòrica esquerra no ha fet els deures que li pertocaven i en molts casos s’ha convertit en allò que precisament criticava fent del poder el seu únic objectiu i deixant tots els valors que se li suposaven tancats al calaix. Si mirem l’Estat espanyol el PSOE te tants casos de corrupció com el que més, la mateixa mala gestió i escàndols que tant criticava i sobretot no ha respectat la democràcia en una visió igual que la dreta com vam comprovar amb el suport del cop d’Estat a Catalunya en forma de 155 i la manera d’afrontar el poder de decisió de la ciutadania catalana, una vulgar idea del “a por ellos” amb una capa de vernís de progressisme de fireta.

El tractament de l’allau de la immigració ha estat una presa de pel a la ciutadania que ningú li ha preguntat si volia veure els carrers plens d’aquest allau, on alguns han portat la violència entre nosaltres, han col·lapsat els nostres serveis i molts no s’han integrat als nostres valors, cultura i drets i deures que el més greu ningú els ha exigit sota la paraula màgica de racisme i que ha portat cada cop més als problemes que veiem cada dia.

Davant aquest frau a la societat, la gent busca solucions i ja sabem que el populisme troba el seu forat i també escoltar el que una bona part de la societat vol escoltar. Un control de la immigració, una protecció de la societat que formem part per davant de la solidaritat mal entesa i una protecció de la nostra identitat per davant d’altres, apart d’un control de la despesa dels nostres impostos amb seguretat entre d’altres coses.

Aquesta falsa esquerra encara és farà la sorpresa per aquests resultats i per aquest camí que la societat sembla haver agafat i que simplement els pot comportar perdre els seus privilegis que son l’única raó dels seus Governs.

El portaveu dels repubicans al Congrés, Gabriel Rufian, ha fet la seva intervenció aquesta setmana integrament en castellà en el debat de la crisi de Ceuta, i s’ha burlat així de la nostra llengua i de pas suposo de bona part dels seus votants.

Tots recordem quan una sola frase en català era tallada immediatament per la Mesa de la Cambra, i el veto era una constant amb la polseguera que això aixecava. Finalment amb una lluita que ha durat molts anys, insults, escridassades i editorials miserables de mitjans espanyols és va aconseguir que les llengües cooficials com el català, el basc o el gallec a partir del 2023 sigui hàbil per poder utilitzar a la cambra espanyola amb un aparell per la resta de traducció simultània.

Ja és prou surrealista que un partit teòricament amb l’objectiu de la independència col·labori a les institucions espanyoles i en el seu cas sigui crossa d’un partit del 155 sense cap vergonya, però com veiem en el seu portaveu tampoc l’interessa gens la nostra identitat i la seva joia més preuada, com és la nostra llengua. Molts anys de numerets interessats molts cops dient frases en català que ja sabien serien aturades immediatament però que aconseguirien aquell espai en els informatius i aquell punt d’heroïcitat fictícia que tant estem acostumats. Un cop vençut la resiliència bàsicament també per interessos i aconseguit ara va el Rufian i continua utilitzant el castellà, cosa que dona un missatge preocupant.

Primer de tot amb la seva actitud ens diu que el català no cal, una llengua de segona prescindible, com una anècdota que no mereix pujar al carro de les llengües d’us normal. Alhora la burla a la societat catalana i molts dels seus propis votants, no els dirigents del partit que com és veu no els importa en absolut el tema de la llengua que antigament defensaven i ara han abandonat a la seva sort.

Un exemple més de la falsedat dels nostres partits que cada cop ens representen menys i clarament nomes representen al seu mateix partit i interessos propis de quotes de poder amb la paraula independència a la boca i la defensa de la llengua catalana en primer lloc amb un cinisme que cada cop agafa més volada. El dirigent que va prometre estar 18 mesos a la cambra espanyola ja fa temps que hauria d’haver estat substituït.

La farsa de la llengua.

El cas de l’assassinat de Carles Vilajosana a Manresa, víctima d’un menor per una ganivetada mortal segueix portant cua i torna a mostrar la hipocresia i perquè no dir-ho el racisme d’aquesta esquerra de fireta que tenim.

El culpable un menor de 16 anys amb antecedents per robatoris violents, veí de Manresa i si cal dir-ho d’origen magrebí, que no vol dir culpar a tot un col·lectiu, però és un exemple clar de la nefasta política migratòria que ens han venut. El menor ja conegut pels Mossos va apunyalar a la víctima en el carrer que va morir allà mateix i s’especula que aquest va intentar aturar una baralla que finalment li va costar la vida. Un jove amb multi reincidència que vivia en un pis ocupat i amb diversos robatoris violents a la ciutat i vinculat a un grup violent i que fa un mes va sortir d’un centre de menors. De fet aquesta inseguretat cada dia porta més casos en diferents punts del país mentrestant l’alcalde d’Esquerra del municipi del Bages rebaixa l’alarma oferint dades de la delinqüència com a aval.

Realment el racisme a que ens sotmeten aquesta Esquerra naif on la protecció a determinats col·lectius foranes sembla ser la seva prioritat i on la darrera preocupació és la ciutadania autòctona. Amagar els orígens dels atacants si son magrebins amb l’excusa falsa de fomentar la violència és d’un gran cinisme. Intentar rebaixar aquesta alarma social amb xifres de pa sucat amb oli és senzillament miserable.

Crec que la gent és prou intel·ligent com per acusar una persona de determinada ètnia o nacionalitat i no pluralitzar tot el col·lectiu. De la mateixa manera cal abordar el problema, aquest assassí ja fa temps hauria d’haver estat deportat cap als seus orígens i no deixar-lo al mig de la nostra societat per anar deixant la seva violència sense càstig, fins arribar a aquest trist assassinat que ja ningú tornarà. Es evident que elements indesitjables com aquest no mereixen cap tipus de compassió, i molt menys oportunitats que resten a la societat existent. Cal controlar la immigració i senzillament expulsar aquests elements que no aporten res, no s’integraran a la societat i escampen la por i la violència que no mereixem i que seria una de les causes a protegir per part de les nostres institucions.

Prou d’excuses i intentar trobar coartades per protegir aquests miserables.

El cas de Manresa.

El Govern justifica els actes especials a Extremadura per la Diada per la voluntat d’integració, en una decisió clarament surrealista i de voluntat espanyolitzadora i de pèrdua de sentit del dia 11 de setembre.

De fet la consellera ha recordat la manifestació de San Boi de 1976, encara que ha oblidat el detall que defensava la independència. Ho faran el 16 i 17 de setembre i com deia volen lloar els extremenys per la seva integració a Catalunya en el context de les onades migratòries dels anys 50 i els vincles creats. El President parla de subratlla allò que ens uneix i que molta gent interessada vol separar. Insisteixen en el missatge d’una societat unida per recuperar les llibertats amb l’exemple del 76 esmentat.

Realment maquiavèlic aquest acte del Govern tergiversant i amagant la historia real per convertir la Diada en el que no es ni mai ha estat. Aquesta commemora la caiguda de Barcelona el 1714 davant les tropes de Felip V i la pèrdua de llibertats de Catalunya i la voluntat de recuperar les mateixes plenament, és a dir la independència de Catalunya. Ras i curt sense res més. El Govern encapçalat pel PSOE-PSC a la Generalitat, és a dir el 155 espanyol evidentment. Precisament fer una part de la Diada a Extremadura, una part d’Espanya de la que precisament reclames marxar seria molt surrealista.

La consellera Paneque ens parla de la voluntat de recuperar les llibertats el 76 tots junts per deixar enrere el franquisme i misteriosament oblida que la entitat convocant reclamava la independència, en un exercici habitual de cinisme i voluntat interessada de barrejar la història per fer-la invisible i intentar desvirtuar una reclamació molt clara i sense matisos. La immigra immigració extremenya pot merèixer qualsevol cosa menys un reconeixement, aquelles persones que van venir, no van venir a aixecar Catalunya com es sol vendre, van venir per sobreviure de la pobresa i la falta d’oportunitats a la seva terra i amb persones normals la integració es dona per suposada, encara que tots sabem no ha estat així amb tothom. Per tant les acusacions del President d’intents de separació son absolutament falsos, una cosa son els catalans i l’altre extremenys. Si girem la truita podriem acusar-lo d’intentar una unió interessada que és el seu objectiu, però que com a democrata hauria de saber si coincideix amb l’opinió de la societat catalana en el seu conjunt.

Evidentment, quan la imposició i el no escoltar a la gent és vol disfressar, la mesquinesa és el resultat.

La Diada del 2026 ja és a la cantonada i en un context de greuges clars a Catalunya en augment semblaria que és una oportunitat per tornar a llençar una segona onada independentista al carrer i exigir als nostres acabar allò del que van fugir fa 9 anys.

De totes maneres i amb una contradicció flagrant tant Òmnium com l’ANC han mostrat el seu rebuig per Aliança Catalana a la Diada, enguany el primer més explicitament dient que el catalanisme és inclusiu i no exclusiu i l’Assemblea parlant dels drets humans com excusa per aquests vetos i divisió de l’independentisme.

On queda allò de no preguntar al del costat que votava ni que pensava i on l’anhel de la independència era el que unia les mans com era lògic i ens venien en les manifestacions massives que van meravellar al món. Ara resulta que la ideològia si que importa quan el poble és plural i sempre ho serà. No es veta Junts o ERC que ens van deixar amb el cul a l’aire el 2017 i que han estat crossa dels partits del 155 sense cap vergonya però alhora es compra el discurs interessat de qualificacions d’extrema dreta pel tema tant greu com és la immigració.

Un país no s’ha d’avergonyir de la seva identitat, ni de la seva llengua i això ho ha de defensar, no es atacar a ningú, simplement és sobreviure com el que som i no, no és pot acollir a tothom. És evident que no ho podem assumir i te les conseqüències econòmiques i socials que estem veient amb cruesa mentres alguns segueixen amb els seus discursos naifs i que ens porten a l’autodestrucció. Això no és extrema dreta, és sentit comú.

Vetar una part de l’independentisme, és directament un tret al peu al moviment i desvirtuar la mateixa societat catalana. Si el que ens volen vendre és un nou Estat lligat a una ideològia concreta sense pluralitat, evidentment no seria el que voldria pel meu país.

Vull un Estat lliure, també lliure de pensament i on la protecció de la nostra ciutadania seria la normalitat que tots els Estats fan amb les seves societats i nosaltres no podem ser diferents. No som ni millors ni pitjors que ningú, però hem de gaudir dels mateixos drets i poder actuar com a catalans en el nostre propi territori.

Una via diferent com ens proposen, es partidisme i desvirtuar el missatge inicial. Tractar diferent segons el col·lectiu, no he escoltat titllar d’extrema dreta la CUP quan ha atacat paradetes d’AC per exemple, i crec no tindria discussió.

Les falsedats no ens retornaran al 2017.

El Periodico ens envia una nova enquesta electoral, ara que arribem a meitat de legislatura, i agafat tot amb pinces i saben la línia editorial que estem parlant, veiem una tendència que crec ja no poden dissimular i que pot donar pas a una nova oportunitat.

Un PSC que recula, una Aliança Catalana que puja fins la segona posició i agafa el lideratge de l’independentisme, una Esquerra que millora resultats, una ensorrada de Junts, manteniment de Populars i VOX i una irrellevància de Comuns i CUP, aquest darrer en podria quedar fora del Parlament. Es parla amb unitat independentista de majoria i si parlem de nacionalisme espanyol una majoria justa. El President Illa ja ha manifestat que la immensa majoria dels catalans estan per la integració i no per discursos d’odi.

Totes les enquestes tenen els seus interessos d’aquells que les fan, però com a mínim ens mostren una tendència que al final no es pot amagar. Crec que els votants del PSOE, evidentment tenen la qüestió nacional resolta, son espanyols i no volen que Catalunya faci cap pas endavant, però s’haurien de preguntar si la gestió mínima exigible és compleix i veiem clarament que no, en tenim el darrer exemple en Educació i en la inoperància que veiem en cada tema i la preocupació simplement de no incomodar mai al seu Govern de referència a Madrid com a objectius amb la col·laboració dels seus socis lleials Esquerra i Comuns.

No s’entén massa que els republicans aguantin o millorin els seus resultats simplement per fer de crossa socialista sense cap aspiració nacional real i un líder que ja fa temps hauria d’haver fet un pas al costat i un a Madrid nomes preocupat per la part esquerra i no la nacional. Pel que fa Junts podríem dir el mateix, la puta i la ramoneta te aquestes coses per molta disfressa que es vulgui posar la memòria no és pot esborrar i la CUP veiem com ha perdut qualsevol utilitat pel futur del país amb receptes irreals i gastades.

Sembla que a pesar de la campanya de la por, de la ultradreta, del racisme, de l’odi i de tot el que els sistema ha posat damunt la taula per protegir-se, Aliança es pot convertir en el referent de l’independentisme, un discurs clar nacionalment, sense motxilles passades per arrossegar i evidenciant que la immigració és un problema quan no hi ha un control o els drets i els deures no son una regla d’or, això no te res a veure amb cap discurs d’odi, simplement és realisme. Quan el President torna a parlar en boca de tothom, una gran mania que caldria revisar, la integració no s’aconsegueix amb barra lliure, cap deure i tots els drets i col·lapsant els serveis públics pel seu efecte crida, això si que és odi, però pels mateixos catalans.

Nomes cal dir, que a mesura la gent deixi el dol del 2017 a casa i torni a sortir per evitar l’esfondrament que ens volen portar el país, més en evidència quedaran els partits del 2017 que no han volgut renovar-se i on ara cal sang nova per tard o d’hora tornar a intentar-ho.

La tendència de les enquestes

Quan un Govern és desvincula de l’ambició nacional i ho fia tot a una gran gestió, evidentment aquesta ha de ser excel·lent, ja que serà l’única cosa que els avalarà. El nou nyap a Educació transmet el resultat de cap ambició nacional i nul·la gestió.

Efectivament, la Consellera d’Educació ha de donar explicacions sobre l’errada detectada en la mostra catalana de l’informe PISA, que fa que els resultats dels estudiants catalans no es puguin comparar amb la resta. Parlen de raons tècniques, però un 23% dels alumnes han quedat exclosos, quan és fixa un límit del 5%. Primer la Generalitat elabora una llista de centres per fer les proves que sigui representatiu, cosa que s’ha detectat va ser errada i ningú ho va detectar, igualment el percentatge d’alumnes que va passar els filtres com si res. La Generalitat va donar per validades les proves quan faltava gairebé una quarta part dels mateixos. Això ja ho sabien des del mes de març en plenes jornades de vaga i ho han dit ara amb el Parlament a les portes de les vacances. Ara els darrers resultats vàlids seran els del 2023 i els propers no seran fins 2029, sis anys sense dades del rumb dels alumnes i anuncis amb base poc clara i partidista per oferir Un acord amb l’OCDE perquè els organitzadors de les proves ens diguessin que fer amb un cost d’1 milió i mig d’euros, ara amb aquesta errada tot l’organigrama per millorar els resultats queda tocat i els diners llençats a la paperera.

Un nyap de grans dimensions que marca un cop més la nul·la gestió d’un Govern que nomes te això per aferrar-se als seus mediocres resultats. Les errades personals poden ser enteses, però aquesta errada que ningú ha detectat amb tots els filtres que se suposa ha de passar en un tema tant cabdal i delicat com son els nostres alumnes a les aules i pel que es veu ha estat fet amb una desídia absoluta i unes conseqüències importants i que si em dieu mal pensat res ha estat casual, i si fet en vistes a la opacitat i com sempre amb el vot i la propaganda partidista en primera opció i la educació catalana en segon lloc al calaix.

De fet, la dimissió o cessament ja hauria de ser un fet, però com altres conselleries sembla que tot s’hi val, i qualsevol cosa és possible, però els càrrecs semblen blindats i a prova de nyaps de grans dimensions com aquests.

La falsa gestió.

Ahir el Congreso a Madrid va fer el primer pas per condonar part del deute autonòmic. Un projecte pactat pel Govern espanyol i Esquerra, una condonació del 22% a Catalunya, prop del 20% del deute total a Espanya, uns 17 mil milions.

Això farà que el Govern assumeixi prop de 83 mil milions de deute de les autonomies. Els Populars ja diuen que es un greuge territorial a favor dels catalans i que ha estat negociat amb un partit independentista com a gran argument. La idea de es que les comunitat puguin tornar al mercat financer sense l’Estat. Andalusia seria la més beneficiada seguida de Catalunya. Com deia els Populars consideren la llei injusta i insolidària i que incentiva la indisciplina fiscal.

El cinisme arriba a grans proporcions. El FLA no deixa de ser un instrument per sotmetre i seguir robant a Catalunya amb les mans plenes. Una línia de crèdit creada pel Govern espanyol el 2012 dins la crisi econòmica. Deixant diners en forma de préstecs, ès a dir dels impostos que paguem els catalans, ens torna aquesta part a retornar amb interessos, tot un engany i robatori financer. Primer es pactava condonar aquests 17 mil milions a la Generalitat, però ara es parla de 83 mil milions a totes les comunitats, per tant els catalans assumiran una bona part. Es a dir el deute el pagarà l’Estat sufragat pels catalans, ja que per ser cert nomes hauríem de pagar un 20 % que es el percentatge que paguen els catalans, però al ser global el pagaran tots els contribuents inclosos els catalans que assumiran el deute de Castella o de qualsevol comunitat. Un nou engany per les arques i l’espoli a Catalunya.

Per acabar d’arrodonir la jugada aquesta autèntic frau, els Populars i VOX el presenten com un greuge a favor dels catalans quan les seves comunitats també estaran a l’acord i si per algú serà insolidària serà pels catalans. El gran argument el pacte amb un partit independentista. Això darrer fa riure parlant d’Esquerra que nomes ha actuat com a crossa del socialisme del 155 a canvi de res, però que de totes maneres com a partit escollit per la gent son igual de representants que ells pensin el que pensin.

En definitiva i seguint la línia habitual, un nou acord per intentar enganyar la gent per un costat avalat pels nostres partits i sense denúnciar una gran obvietat un crèdit rebut dels nostres diners i cobrat doble amb interessos, es diu robatori o espoli, mai crèdit i molt menys solidari.

La falsa condonació del deute.

La darrera sessió de control del Parlament al President Illa del curs ha confirmat si es que feia falta, la mediocritat del mateix i el poc respecte a la ciutadania que malauradament ja està acostumada al baix nivell dels seus representants.

Davant el greu tema de les inversions a Catalunya, simplement ho ha qualificat com a “problema” sense més i sense incomodar gens ni mica al seu partit mare a Madrid. En el tema de l’amnistia i la sentència europea, l’ha defensada i ha reiterat el seu suport a la mateixa cosa que es contradeia clarament quan abans d’entrar al Govern es mostrava clarament contrari igual que el seu partit a la seva aplicació. Alhora ha reiterat el seu suport a la selecció espanyola i la seva oferta als jugadors catalans per rebre els mateixos al Parlament, considerant el fet com una victòria de tots i assegurant que la immensa majoria de catalans ho celebraven.

Realment la mediocritat i passivitat d’aquest Govern fa feredat. Ja es preveia de totes maneres, un Govern amb les mans lligades i al servei del seu partit i Govern a Madrid no porta massa bons auguris, apart la seva gestió a Catalunya dins el nacionalisme espanyol que els caracteritza tampoc feia preveure cap brillantor. Això afegim un President gris i amb un tarannà de poc soroll, que amb molt cinisme és capaç de defensar l’amnistia ara quan la hemeroteca el delata amb la seva oposició contundent a la mateixa abans d’accedir al càrrec. Una credibilitat zero que en res ajuda al seu càrrec actual de gestor de la comunitat catalana al servei d’Espanya. Unes xifres d’inversions tant dramàtiques com les presentades no son un problema son un insult i un drama pel desenvolupament del país, i no poden passar de puntetes sense ni una paraula de critica a les mateixes, cosa que no pot fer ja que son les inversions del seu partit. Pel que fa la seva espanyolitat ningú la dubtava, el tema dels jugadors catalans dins la mateixa sense cap explicació forma part de la seva estratègia, alhora que ens fa una cosa que irrita molt, i es posar les seves preferències en boca de gairebé tota la resta de catalans com si tal cosa, quan sap que és mentida.

Utilitza la mateixa tàctica que en la qüestió nacional, posar “tots” o “la majoria” a la seva boca, quan el referèndum mateix del 2017 el desmenteix clarament i la seva mateixa presidència nomes és possible pel suport d’Esquerra i la seva deriva sense fi.

Cal governar per tots els catalans, i no apropiar-se de les seves opinions diverses com a pròpies i homogènies, alhora que cal defensar el país per damunt de qualsevol partit, cosa que aquest Govern mai podrà fer, ja que el PSC simplement no existeix.

La mediocritat del President.

El President de Nicaragua ens diu que “aquí no hi tornarà a haver eleccions”, i anuncia reformes legals per impedir que l’oposició el pugui reptar a les urnes. Un nou exemple de que s’han convertit les preteses revolucions al continent americà.

Daniel Ortega president des del 2007 amb la seva dona com vicepresidenta des del 2017, va anunciar poc menys que la fi de la democràcia, descartant qualsevol alternança política durant la commemoració de la revolució sandinista ara fa 47 anys i la seva argumentació es no permetre que intentin atrapar el poder partits controlats pels americans i que per molts diners abocats mai tindran cap possibilitat. De fet ja han hagut reformes ampliant de 5 a 6 anys el mandat presidencial i reforçant el poder amb la seva dona establert. En les darreres eleccions van guanyar amb un 75% dels vots i diversos opositors van ser inhabilitats i expulsats del país.

Moltes d’aquestes preteses revolucions contra el capitalisme i la dictadura existent s’han acabat convertint en una nova dictadura com Nicaragua o Cuba per exemple, amb una concentració de poder del partit governant i deixant sense opcions a cap canvi possible amb un model semblant al xinès i el que és més important sense cap llibertat de decisió de la ciutadania.

Sempre el poble continua sota les atrocitats d’aquests règims siguin el que siguin i que no conserven res de la idea original convertint una Dictadura en un altra Dictadura sense cap vergonya. La mateixa repressió, el mateix control del poder, i de la societat que segueix privada dels drets i llibertats que li corresponen. Per altra banda també és privada de la seva possibilitat de triar els seus representants lliurement, i poder-los fiscalitzar com tocaria, és a dir un Govern al servei de la ciutadania que seria el que coneixem com a Democràcia real. Tots els valors de la revolució per derrocar règims sanguinaris han acabat en res i anant altre cop cap als valors dels antics règims però ara amb noves cares ocupant les cadires del poder al preu que sigui i amb la repressió que calgui pel poble que com sempre no deixa de ser un actor secundari.

Que un President d’un país digui que aquí no hi tornarà a haver eleccions defineix molt bé al personatge i les seves intencions reals. Revolucionaris per arribar al mateix lloc on estaven, una nova Dictadura i un poble que seguirà oprimit per sempre.

Revolucions dictatorials.

Un cop passat el Mundial podem veure que molts pobles per part de l’Ajuntament van instal·lar pantalles gegants per la selecció espanyola i exhaltació de la “Unidad i desmemòria”. Alhora veiem com la destitució d’una consellera de la Generalitat és fa per la porta del darrera i amb una opacitat digna d’una democràcia plena com la que ens venen dia si i dia també.

Efectivament, més de 70 municipis catalans van posar pantalles gegants per seguir la “seleccion de todos” des del carrer. Alguns com Barcelona, Tarragona, Mataró, Lleida i altres més petits. Al mateix temps la consellera de Drets Socials Martínez Bravo ha estat destituïda en silenci, una consellera que vivia entre Barcelona i Madrid, de fet la seva família mai es va mudar a Catalunya i on l’escàndol de la DGAIA i la refundació com a solució de cara a la galeria seria el seu llegat.

Coincidint amb l’escàndol d’inversions catalanes tal com 162 euros per català davant els 452 euros d’un madrileny per exemple. Una llista de 19 comunitats on Catalunya ocupa el 18 lloc, sobren les paraules. Tot això amb un Govern del mateix color que aquell que des de Madrid ens presenta aquestes inversions i que ha passat de puntetes pel tema, cosa normal. El que ja no es normal es com Junts i Esquerra han tractat amb normalitat la situació i segueixen de bracet en moltes institucions amb aquests depredadors i saquejadors oficials del territori. No tant sols això, ja que Ajuntaments governats per aquests dos partits son dels que van fer la despesa suposo per ells justificada de la pantalla gegant de la final del Mundial, segur que quan toqui el partit de costellada de la selecció catalana s’ompliran la boca de reivindicacions de seleccions, la falsedat molts cops es cruel. Aquests fets son un exemple clar de cap on van aquests partits i les seves intencions ja demostrades sobradament aquests darrers 10 anys.

Pel que fa la destitució de la Consellera que gairebé exercia el càrrec des de Madrid, fet res estrany amb un Govern català espanyolista per natura i que ha tingut el privilegi de viure un dels grans escàndols dels darrers temps com es la DGAIA i on Esquerra sembla que passava per allà sense responsabilitats. De fet tots formen part de la farsa del mateix sistema corrupte espanyol que ens domina. En qualsevol Estat democràtic normal un relleu al Govern es fa amb llum de dia, explicacions i claredat. Ja veiem que no seria el model.

La vergonya de les pantalles i relleus.

Les xifres de les inversions a Catalunya i la no aplicació de les sentències dels Tribunals europeus no tenen cap efecte en els nostres partits que segueixen com si res sent part del sistema i un tap per la independència catalana.

Artur Mas, expresident de Catalunya ens parla dels arguments sòlids contra la Justícia espanyola que ha portat la sentència europea de l’amnistia i posa el retorn del President Puigdemont com a clau per normalitzar la situació política i aproximacions puntuals amb els Populars. Alhora el President Puigdemont sobre el dèficit crònic d’inversions a Catalunya ens diu que confirma la persistent asfíxia de Catalunya, amb inversions el 2025 per sota de la meitat de Madrid i diu que cap partit català hauria de votar els pressupostos espanyols si no hi ha un compromís per les inversions previstes i no executades. Ens recorda com afecta això a la ciutadania i el impediment de crear riquesa a Catalunya.

Realment cal fer net, nous lideratges, si convé nous partits compromesos amb la ciutadania i el projecte independentista. Els actuals crec és molt clar que son una farsa de grans dimensions. Mas encara treu pit pels arguments europeus contra les actuacions judicials espanyoles com si això fos cap impediment perquè segueixin amb la mateixa línia. No pretenem fer creure que tothom juga amb les mateixes regles del joc. Alhora amb el simple retorn de Puigdemont ja es pot explorar pactes amb els del 155 com si no haguès passat res, una gran burla a la ciutadania. Puigdemont sembla que ara hagi descobert el greu incompliment d’inversions, un mal crònic que podia acabar si hagués arribat fins al final amb el procés d’independència, també per això era important, i parla de no votar lleis espanyoles quan ells col·laboren amb les institucions estatals des del 2017 com si res, cal memòria. Parlar de compromisos de l’Estat és una burla intolerable, i no cal fer-se la víctima i el que suposa aquest frau amb les inversions quan tenia la clau per aturar aquesta sagnia i no la va fer servir.

El seu retorn, apart de la part humana, prou important. Cal veure per fer que i amb quin objectiu, la gran pregunta. Fer el joc a l’Estat que va en contra teva no ha estat una idea brillant i per això em referia a que calen nous lideratges i compromisos, aquests també s’han de complir i sembla que ho han oblidat.

La farsa continua.

La sentència del TJUE ha validat completament l’aplicació de l’Amnistia i dona pressa als Tribunals espanyols i la seva dilació per aplicar-lo. Per la seva banda els Tribunals espanyols ja han dit que fins la tardor no valoraran la sentència i per altra banda tant PP com PSOE no tenen cap pressa per la resolució del cas i molt menys per veure al President Puigdemont passejant pels carrers catalans en llibertat.

Junqueras ja ha dit que és una victòria política de l’independentisme i que demostra que els conflictes democràtics no es poden resoldre amb la violència, alhora denuncia que la judicatura no pot vetar els seus drets polítics que li impedeixen presentar-se a la presidència de les eleccions catalanes i ha reclamat que el país ha d’obrir una nova etapa centrada en habitatge, rodalies, llengua, sanitat o educació per posar uns exemples. Per la seva banda el President Illa avisa que l’amnistia ja és d’obligat compliment i en reclama l’aplicació diligent i integra, i valora la sentència com una bona notícia per Catalunya, Espanya i la democràcia, explicant que Catalunya ja ha decidit mirar endavant i la immensa majoria dels catalans aposta pel retrobament i la convivència deixant enrere la ruptura i l’enfrontament.

Les reaccions no aportan res de nou amb aquesta comèdia, Junqueras parla de victòria de l’independentisme, i discrepo totalment. La victòria de l’independentisme hauria estat complir amb la voluntat popular expressada en un referèndum que va dona l’aval a la independència i que hauria d’haver estat aplicada com marcava la llei. No una amnistia posterior com un perdó precisament a aquells que no van complir amb les seves obligacions i a altres persones que han patit una repressió que mai havia d’haver estat. Nomes el mou l’interès per seguir una carrera política que ja fa temps hauria d’haver estat acabada pel bé del futur del país, igualment que la resta de generació del 2017 per deixar pas a noves generacions, i que no s’han de centrar en temes que sense poder decidir i tenir les eines per fer-ho son paper mullat i ho sap perfectament.

El President Illa amb el seu cinisme demana una aplicació que el seu partit com deia no te cap pressa per accelerar i s’inventa que Catalunya mira endavant amb un retrobament, tot això havent respost a la voluntat popular amb la violència física i posteriorment institucional amb un 155 amb el seu aval que segons ell deu ser el que garanteix aquesta convivència per decret que ens pregona.

En definitiva una victòria judicial, no polìtica i molt menys a l’Estat espanyol i amb els nostres partits col·laboradors.

EL TJUE resol avui sobre la llei d’amnistia i dues sentències sobre l’1 O impulsat pel Govern i els CDR acusats de terrorisme. Passi el que passi tampoc tindrà cap efecte immediat per alguns dels encausats.

Mig centenar de repressaliats donaran avui un pas més en el seu via crucis particular. Alguns com el President Puigdemont o Toni Comin amb gairebé 10 anys d’exili a l’esquena i altres encara inhabilitats o ciutadans relacionats amb causes pel referèndum i els CDR acusats de terrorisme per les mobilitzacions. Els tribunals espanyols han retardat les diferents sentències de manera vergonyosa, com també han deixat la llei d’amnistia a la carta. Un procés judicial que tothom ha normalitzat quan és molt clar que es tracta d’una farsa monumental i que forma part del procés de violència policial amb el que l’Estat va respondre l’embat democràtic del referèndum i que posteriorment va seguir en la part institucional i la part judicial.

Aquesta autèntica vergonya gairebé 10 anys desprès i que ha afectat tanta gent amb el cost personal que això ha suposat és un autèntic atropellament a qualsevol dret personal i col·lectiu i una negació a qualsevol principi democràtic. Dit això la part de les víctimes sobretot les polítiques en tenen una part de responsabilitat elevada. Desprès de no culminar el procés cap a la independència i la fugida a l’exili, va haver-hi una segona negació per seguir amb un Govern sencer fora de Catalunya amb al repercussió que això podia haver tingut internacionalment i de problemes per l’Estat espanyol. Per rematar la jugada, alguns es van entregar a la justícia, cosa que a ulls de tothom dona entendre que admets haver fet alguna cosa il·legal o que la vols defensar quan no hi havia res a justificar, alhora valides amb la participació una justícia espanyola on li dones un aval que tots sabem no te. Per la part institucional, els partits van acceptar el 155 i van participar en unes eleccions fraudulentes per la qual cosa també van validar les mateixes, cosa que mai havien d’haver fet.

Posteriorment han seguit col·laborant amb les institucions estatals com si tal cosa i han acceptat una llei d’amnistia com si hi hagués un delicte perdonat. Tota una farsa i un relat que amb la seva col·laboració ha agafat validesa i alguns encara es pregunten com la societat ha permès això, quan s’ha trobat que no tenia qui la defenses ni des de fora, però sobretot des de dins.

La farsa de la llei d’amnistia.