ALBERT CORTES MONSERRAT

La piconadora espanyola contra Catalunya segueix el seu camí, ara ha tocat veure com el TSJC ordena a la Generalitat imposar el 25% de castellà a totes les escoles decretant ferma la sentència del desembre passat.

De fet el Suprem seguint la parodia habitual ja va refusar fa dos mesos el recurs presentat per la Generalitat. Per tant dona deu dies perquè aquesta comuniqui si ha complert la sentència i qui ho ha de fer concretament. Posteriorment hi hauria un termini de dos mesos per fer-la efectiva. Si no fos així es podria obrir la via penal per desobediència des del Govern espanyol contra els responsables del Departament. El conseller diu que respondran i ens remet a la Llei d’Educació catalana que diu que tot l’alumnat ha d’acabar l’ensenyament obligatori amb coneixement de la llengua catalana i castellana, encara que això segurament no serà suficient ara.

La obediència dona ales al repressor i ara han vist una bona oportunitat per afeblir encara més la nostra llengua, cosa que per cert es un objectiu principal de l’Estat espanyol des de fa 300 anys per esborrar la nostra identitat i imposar definitivament una harmonització que tant desitgen enterrant qualsevol diferència. Des de dins tenen partits xenofobs com Ciudadanos que basa la seva existència en lluitar contra la nostra llengua, cosa que farà fins el darrer dia de la seva desaparició fruit del seu odi irracional contra Catalunya i la seva llengua. Una justícia que simplement es un eix del braça repressor espanyol contra Catalunya. Desprès d’aplicar el 155 i esborrar la poca sobirania que li quedava al Parlament, ara pràcticament no en te cap, arriba el 155 educatiu o linguistic on l’objectiu es deixar el català tocat de mort en el darrer àmbit on encara te alguna influència com es les aules amb una immersió lingüística, que encara mai s’ha controlat i executat com cal ha donat una mica d’aire a una llengua totalment minoritzada en la majoria d’àmbits de la societat. Ara amb aquests percentatges absurds ja busquen l’estocada final i donar ales a tots aquells que mai l’han complert ni pensaven fer-ho com podem conèixer molts casos sense cap conseqüència i en bona part fruit d’una política timida i acomplexada per protegir la nostra llengua, més enllà de discursos que s’emporta el vent.

Ja vam veure davant l’aplicació a l’escola de Canet, la resposta del Conseller dient que no hi podien fer res, es molt simptomàtica, i ara em temo que les coses aniran pel mateix camí, ja que Espanya li es igual si acaben el cicle secundari amb un domini de les dues llengues, això en uns organismes civilitzats seria el normal, però ells la única cosa que els interessa es fer desapareixer la llengua catalana i punt.

Davant d’això nomes hi cabria la desobediència i aquesta com tots sabem està en un calaix tancada amb clau.

Tal com va passar amb el President Quim Torra, ara li toca a Pau Juvillà de la CUP el rebre. La JEC ja ha ordenat que perdi el seu escó votat per la gent i sigui substituit, ara la comèdia continua però el final tots el sabem.

Seria el que anomenen inhabilitació sobrevinguda per la seva condemna pel TSJC a sis mesos d’inhabilitació, ja que no va retirar els llaços grocs de la finestra del despatx del seu grup a l’Ajuntament de Lleida en el periode electoral del 2019 amb la defensa que exercia el seu dret a llibertat d’expressió. Posteriorment el Parlament van acordar en una votació mantenir l’acta fins que la condemna no fos ferma. La presidenta del Parlament Laura Borràs ja ha reaccionat dient que li manté el suport i no reconeix l’autoritat de la JEC per aplicar la sentència ja que per damunt hi ha la resolució del Parlament.

Cal dir que Juvillà com a regidor a Lleida va penjar aquests llaços en el seu despatx del Partit que representava, que precisament no es presentava en aquells comicis del 2019, per tant i realment eren uns símbols del partit i que en tot cas no representaven a l’Ajuntament en la seva totalitat. La repressió a Catalunya arriba als nivells de coartar la llibertat individual i retorçar la llei i arguments per arribar amb aquesta inhabilitació per part d’un organisme censor com la Junta Electoral, que enlloc de coordinar unes Eleccions, fa funcions de xantatge miserable per eliminar la llibertat d’expressió, més que res amb els llaços grocs, amb res més. Ja hem comentat molts cops que intentar eliminar símbols en la era d’internet o de mobilització en els nostres carrers es ridícul, però ja se sap que tot val contra l’independentisme.

Ara i seguint el fil del President Torra, la JEC s’avança a la sentència ferma ordenant la retirada de l’escó, que suposo i amparat amb aquesta resolució del Parlament aprovada per una amplia majoria es frenarà donant aires de falsa desobediència i dignitat que quan arribi finalment la sentència quedaran al calaix tal com va fer Roger Torrent la passada legislatura i li retiraran sense vergonya l’escó deixant la sobirania del Parlament en res, de fet fa temps que no en te cap i el principi més fonamental de la democràcia, el vot de la gent, rebregada i tirada a les escombraries.

Tothom sap que passarà això, no podem esperar res d’uns representants que ens han mentit tant cinicament amb les llicències descobertes pel Diari ARA, i que mai han posat la Institució i la dignitat democràtica per davant de decisions judicials injustes i interessades.

Es la comèdia de la sobirania del Parlament.

Ada Colau ha rebut citació judicial com investigada per delictes de prevaricació i frau en la malversació de diners públics i tràfic d’influències. Amb el codi ètic del seu partit a la mà hauria de presentar la dimissió del seu càrrec, cosa que ja ha anunciat que no faria, en un nou frau d’aquest personatge davant la ciutadania.

El cinisme de l’alcaldesa, el porta a demanar la pressumpció d’innocència que ella sempre ha negat a la resta, tots recordem la seva entrada el 2015 escampant el tema dels comptes de Suïssa de Xavier Trias com una certesa que es va demostrar que va ser una falsedat. A Barcelona en Comú i concretament en el seu cas, son molt clars amb la dimissió obligatòria i immediata, i que ella ha negat i ha intentat suavitzar igual que el seu partit indecentment cal dir.

La medicina i el populisme del personatge l’ha portat a repartir acusacions i ràpid demanar dimissions a persones en casos que requerien de la comprovació de veracitat i de la pressumpció d’innocència, però ves per on amb el seu cas s’aferra al poder, com va fer pactant amb Manuel Valls per conservar l’alcaldia. La seva pretesa croada per l’ètica torna a saltar pels aires i nomes es fum, quan es tracta de conservar el poder com sigui i fer de la seva superioritat moral sempre expressada un frau en tota regla.

De fet el personatge Colau, que va fer servir la plataforma d’activista en la PAH per fer-se un lloc en els sistema polític i accedir al poder oblidant l’activisme i convertint-se en un element més del sistema que ella deia combatre. Ja l’hem escoltada parlant d’una desena de denúncies arxivades contra regidors seus per part de l’associació d’ultradreta Abogados por la Constitución per subvencions donades i ho considera una estratègia per apartar-la. Curiosament es presenta com a víctima i ella decideix qui es culpable i qui no, i per tant es pot saltar aquests codis ètics de cara a la galeria i simplement son fum per no complir-los, com les famoses primàries per escollir candidats per exemple. Una demostració del que s’ha convertit el seu partit si es que mai va ser un altra cosa, una eina més del sistema amb tots els seus defectes i relacions per obtenir poder com objectiu.

Aquest afer Colau, demostra com el personatge es converteix en patètic cada cop més, escoltant les seves acusacions a tort i a dret i els seus postulats ètics, que no s’aplica quan toca amb ella mateixa o amb els fets que se li coneixen en el seu periode com alcaldesa.

Es el frau Colau.

Com sabem els nostres partits han posat la directa pel retorn a la tranquil·litat autonomista, la societat encara es sorpren quan veu els metodes interns de la nostra casta política amb casos com les llicències pagades que hem sabut aquesta setmana i la reacció tant cinica de tots els nostres partits.

En tots els àmbits el retorn es accelerat, i ara també sabem que l selecció espanyola de futbol tornarà a jugar 18 anys després un partit amistos a Barcelona. Res que no sigui normal en una autonomia espanyola.

En Joan Soteras, president de la Federació Catalana de futbol, ha celebrat l’anunci d’aquest partit a l’estadi de l’Espanyol, manifestant que més endavant també ho demanaran per fer un partit al Camp Nou. Diu que la petició es de l’Espanyol de fa un parell d’anys però no es va creure que fos adient en aquell moment, ara les circumstàncies han canviat i ho troba oportú, ens diu que en el tema polític tots estem més tranquils i s’ha de normalitzar la situació, insistint en portar un partit oficial a l’Estadi del Barça on el seu President Joan Laporta sempres s’ha mostrat contrari.

Realment, el grau de submissió i retorn en el temps no te aturador. El president de la Federació catalana celebrant el partit de la Selecció espanyola a Catalunya. Sap perfectament que no parlem d’esport i que des d’Espanya han estat i seran els primers en polititzar aquest partit i treure rèdit, sap perfectament quin procés hi ha hagut a Catalunya aquests darrers 10 anys i com Espanya va enviar la policia a usar la violència contra els votants del referèndum, posteriorment amb un Cop d’Estat anomenat 155 va prendre el control polític i com la repressió no te aturador contra l’independentisme tant juridicament com economicament, però ell està content, i amb grans dosis de cinisme diu que ara tots estem molt més tranquils. Suposo que no es refereix als exiliats, als que han passat presó en un judici de la vergonya, als més de 3000 repressaliats i a tots els independentistes en general que hem vist com els nostres drets democràtics han estat trepitjats sense contemplacions.

Ens trobem en un nou cas de retorn a la normalitat autonomista, cal dir que amb sintònia amb els nostres partits i Govern, en una situació normalitzada segons Soteras. La normalitat per ell ès això, una autonomia de segona i perseguida dins Espanya.

El President del Parlament del 2008, Ernest Benach ens diu que el context del 2008 no es el mateix que ara com excusa. Realment trist voler justificar el que no es pot justificar de cap manera en un Estat modern, ètic i democràtic.

Aquesta mesa on eren representats PSC, ICV, CIU i PP apart d’Esquerra va aprovar aquesta norma esperpèntica on una vintena de funcionaris mitjançant una llicència per edat, es podien jubilar als 60 anys, si feia 15 anys que eren treballadors i seguir cobrant quantitats entre 56000 i 140000 euros anuals dels diners públics, 1,7 milions a l’any de la ciutadania per seguir enriquint les butxaques d’aquesta classe privilegiada. Un espoli en tota regla que se suma a molts que ja coneixem encara que siguin legals, però no son ètics. En Benach es el mateix que pensava gastar una fortuna en equipament pel seu cotxe oficial i que davant el rebombori va haver de fer marxa enrere.

Una classe política desvergonyida, que juga amb els diners de tots per treure el màxim rendiment d’un sistema corrupte i fet a mida no per servir a la ciutadania, sinó per servir-se de la mateixa. Aquest intent de justificar pel context del 2008 es un insult a la societat. El 2008 hi havia una gran crisi i per tant no seria de rebut aquesta mesura opaca. Apart cal veure que aquest no es el tema, no parlem de la legalitat de la mesura, parlem de l’ètica i aquesta no pot permetre de cap manera aquestes mesures que desvirtuen la funció dels nostres representants. Hem vist com ara cap partit en tenia constància, un altra mentida compulsiva. La representant del PSC dient que ells no hi eren a la Mesa, quan era època de tripartit i estaven perfectament representats, la gent de CIU igualment i la gent d’Esquerra evidentment ningú es pot creure que no en sabessin res quan Benach era el President del Parlament i formaven part del Govern, realment ens prenen per imbècils.

Una nova estafa en tota regla que dona idea la incomoditat que generava aquells independents fora de control dels partits que van portar Junts pel Sí i que representaven un perill per aquest col·lectiu viciat i corrupte. Un sistema on els aparells de partit prenen el control absolut amb les seves llistes tancades i on la ciutadania nomes te dret a votar cada 4 anys, creant hooligans de cada partit per anar seguint aquesta forma de vida pels segles dels segles.

El més indignant es aquest mirall que sempre esmenten amb Catalunya com la Dinamarca del Sud, quan hem vist exemples clars del control total del diner públic en aquests Estats i la responsabilitat que assumeixen els seus representants que hem vist presentar dimissions per afers que aquí serien una anècdota.

Sort, que voliem ser Dinamarca.

La delegada del Govern Teresa Cunillera com ja sabem ha abandonat el seu càrrec amb una substitució ja nomenada en la persona de Maria Eugenia Gay que no canvia res en el tarannà antidemocràtic d’aquests càrrecs. De totes maneres hi ha algunes perles que Cunillera ens ha deixat al marxar.

Ens argumenta que la La Via Laietana no és cap museu de la tortura i que aquesta prefectura policial ha de seguir al mateix lloc ja que aquesta policia no es aquella i la comissaria es en aquest lloc. Moltes víctimes han denunciat les tortures i horrors que allà es van dur a terme sistematicament qualificant el lloc com a tòxic. Diu que el 2018 els Governs de la Generalitat i d’Espanya estaven d’esquena i ara es donen la cara, posant l’Estatut i el nou finançament com a base per resoldre el conflicte.

Res ha canviat des de la sortida de Millo i l’entrada de Cunillera. Parlar així de la Comissaria de Via Laietana, deixant sense importància que representa un centre de tortura i mort del franquisme, es inacceptable, però s’entén molt bé, ja que el seu partit es un dels principals protagonistes de validar aquesta farsa de transició corrupta que ha posat impunitat als criminals del franquisme i per tant dels seus actes. Per tant han normalitzat la tortura i les víctimes del feixisme, sense importar res la societat que ha quedat i qui ha patit les conseqüències. Diu que no es un Museu de la Tortura, donçs cal dir, que sí, que ho es i en qualsevol Estat normal i democràtic ja no existiria com a comissaria policial. Tanmateix amb tot el cinisme ens diu que el 2018 Generalitat i Estat vivien d’esquena, potser no recorda el cop d’Estat del 155 validat pel seu partit i que va deixar la sobirania del Parlament en res amb una repressió que ha seguit fins els nostres dies.

La burla arribat al cim quan posa l’Estatut i el finançament com a solució. Suposo que el seu tarannà ultra espanyol no li fa recordar que el nou Estatut va ser retallat a consciència, un cop votat pel poble retallat posteriorment pels Tribunals i sense validació ciutadana, o sigui paper mullat. Tampoc recorda que el finançament a Catalunya mai ha variat aquests 20 mil milions d’espoli anual i una llarga llista d’incompliments molts dels quals amb la signatura del seu partit. Aquest bucle viciós es per ella la solució, obviant que la reclamació ciutadana es la independència i no un finançament, cosa que com a poc democrata que es tampoc li interessa.

En definitiva i com deia el feixisme te moltes cares.

Avui en Jordi Cuixart ha anunciat que renuncia a la presidència d’Omnium i proposa una nova persona pel càrrec, en Xavier Antich. Impulsa així un relleu en l’espai independentista d’aquesta entitat cabdal.

Efectivament ha comunicat avui la notícia per impulsar el procés de renovació i d’aparició de nous lideratges en defensa dins l’espai independentista. També el vicepresident i cap visible en el temps de presó de Cuixart, en Marcel Mauri abandonarà el seu càrrec. Ens diu que ens calen nous lideratges i cal deixar espai per poder sortir els mateixos i pensa que es el millor servei que pot fer. Ho ha comunicat als principals actors de cada partit, avisant que les persones protagonistes del 2017 es possible que un bon servei al país es endreçar les organitzacions, cadascú a casa seva.

Una molt bona reflexió, i segurament imprescindible per anar endavant i culminar el procés. Això no pot anar de persones, i dins aquest procés d’alliberament s’ha de ser generós i un cop complida la funció, cal deixar relleu. Hem de veure que la gent es va entregar amb el judici farsa i ha complert presó, arrossega l’hipoteca de l’indult cosa que hem vist no es gratuita, com hem comprovat amb moltes de les declaracions de marxa enrere i canvi de posicionaments que ens han fet mal i que ens diuen cruament que l’Estat no fa res a canvi de res. Ara el seu pas al costat i donada la influència a les seves organitzacions podrien ser peça indispensable per deixar pas a nous líders lliures d’hipoteques per culminar aquest procés sense desviar el camí i no seguir aquest retorn accelerat a una autonomisme que ja coneixiem.

Es molt clar que les organitzacions com mostra el mateix Govern de la Generalitat i les cupules dels partits que els hi donen suport haurien de deixar de pensar en clau autonomista i de quotes de trist poder partidista amb invencions de pa sucat amb oli com les Taules de diàleg o amenaces que es van dil·luint en el temps i que no fan por a ningú perquè senzillament no hi ha cap eina de pressió cap a l’altre costat, com en la Conferència del president català a Madrid donant més aire a un Govern espanyol que evidentment segueix el seu rumb i un cop assegurat el suport dels repúblicans a canvi de res no te cap incentiu per parlar de res que el Govern català vulgui parlar.

Els partits i lideratges amortitzats del 2017 son un tap per les aspiracions de Catalunya, i com diu Cuixar el millor servei seria el seu relleu.

Desprès de les declaracions de Villarejo, es lamentable veure com el Teatre del sistema espanyol en fa silenci total, i les poques reaccions per part del PSOE-PSC o Teresa Cunillera son no donar cap crèdit al mateix i demanar no fer cas al personatges, curiosament sense explicar encara perquèn han negat sempre una comissió d’investigació del tema.

En aquest teatre, ja sabem que VOX es presentat com el radicalment feixista, de fet es la mateixa dreta espanyola però dient les coses pel broc gros i amb aquell llenguatge feixista sense embuts ni contemplacions, tenim la dreta, Populars, una central de corrupció fundada per un Ministre franquista amb les mans tacades de sang i com hem pogut comprovar al llarg d’aquests anys plena de nostàlgics del franquisme o del trasllat de la mateixa gestió a la actualitat amb gent com Aznar, un personatge realment perillós i molts altres dirigents que la seva preocupació es el saqueig del diner públic sense fre, una societat criminal com la van declarar la justícia, però tranquils que no passa res, també Ciudadanos, un cadaver polític creat en principi per destruir la llengua catalana i on els últims reductes encapçalats per la paranoia d’Arrimadas i la seva obsessió per la llengua i tot el que fa olor a Catalunya, un actor que ja ha estat amortitzat pels sistema i que passarà a millor vida, per la part teorica esquerra tenim el PSOE, un altre element sortit del franquisme per arrodonir aquest frau de democràcia, un partit que ha creat els GAL per exemple, que ha tractat igual a Catalunya que els Populars, ha anat contra la llengua, finançament just i com vam veure fa 4 anys contra els principis més elementals de la democràcia, el vot i el dret de la societat. Ara gestiona la repressió i valida el sistema corrupte, inclososo els 16 morts a Barcelona que no cal que siguin investigats ja que evidentment saben molt més del que han ofert, també trobem Podemos, un nou invent del sistema per posar totes les peces de l’auca, creat en principi dels moviments al carrer per canviar les coses i convertit en un actor més del sistema amb els mateixos tics antidemocràtics de la resta, que li preguntin a Valtonic i la seva canço demanada per Iglesias.

Si ens traslladem a Catalunya, el paperot dels nostres partits no es molt més galdós. Veiem a Junts, una mena de reformulació de l’antiga Convergència i amb lideratges com Jordi Sanchez, que ja sabem com va actuar amb els indults, que dona suport un Govern que ha deixat el projecte Independència al calaix, que te com a principal punt la Taula de diàleg i alhora dia si i dia també la critica i ridiculitza, la pregunta seria, que hi han al Govern?, no serà per tocar poder i posar els càrrecs que han de guanyar-se la vida d’alguna manera o altra. Si veiem Esquerra i la seva Taula, ja veiem que es una caricatura del que va ser algun dia, han fet la quadratura del cercle, intentar convèncer que es pot dialogar amb aquells que ja et diuen que no parlaran amb tu del que vols parlar i que han demostrat fins on son capaços d’arribar per impedir la democràcia. Alhora han insistit amb el suport al PSOE amb l’excusa de que l’alternativa es pitjor, caldria dir pitjor que que?. Una submissió absoluta i d’obediència cega davant tota la repressió i un Estat tacat de sang sense fre. Cap gest, ni cap intenció de donar un tomb. Pel que fa la CUP ja hem vist com les seves propies contradiccions se l’han menjat com un actor igual del sistema que critiquen, representació a Madrid inclosa.

Seria el teatre de la democràcia espanyola.

Les declaracions de Villarejo ahir, donen entendre com un Estat podrit sense cap tipus de moral i respecte per la gent es capaç de trepitjar els drets humans per defensar la idea de la unitat d’Espanya, com ha fet sempre i amb totes les eines que han canviat de noms però no de maneres de fer.

No es cap sorpresa, i per aquells que encara van amb el lliri a la mà, o el cap paper el terra, o el rebuig a parlar de violència o de tractar l’enemic com un simple adversari que jugarà amb les mateixes regles que tu, quedaran un cop més en evidència.

Realment, els punts foscos que sempre han quedat en el judici dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, i sobretot del seu cervell l’Imam de Ripoll ja feien pensar que hi havia coses fosques, l’actuació totalment tardana i secundària de les forces policials de l’Estat en els fets eren estranyes, la vinculació de l’Imam amb el CNI mai va quedar aclarida, les declaracions del passat Ministre d’Exteriors Margallo, aquell que ens deixa que volariem per l’espai indefinidament, dient que alguna cosa passaria a l’agost a Catalunya fan pensar. La negativa de tot el Règim del 78 a la cambra espanyola des de PSOE a Vox per no obrir una Comissió d’investigació dels fets ja feia molta pudor, i ara les declaracions de Villarejo amb fredor dient que va ser una errada de càlcul i que se’ls va anar de les mans donen el toc definitiu.

Es pot donar més o menys crèdit a les declaracions de Villarejo, ara el que no es pot fer es no investigar res i deixar tot aquest assumpte tant greu dins un calaix, i amb el silenci avalat com a solució per tots els partits espanyols, institucions, justícia i estructures estatals. Es volia donar un petit ensurt a Catalunya i es va anar de les mans ens diu.

Aquest ensurt va costar 16 morts a l’atemptat i que pel que es deia volien fer podien haver estat moltes més amb atacs a la Sagrada Família o el Camp Nou com era la primera intenció. Els fets son gravissims i fa fredat veure la reacció dels partits espanyols i els mitjans de comunicació amb un silenci cómplice normalitzador.

Davant la constatació d’aquesta brutalitat d’un Estat que ha torturat, ha creat grups terroristes des de l’Estat amb morts a la seva esquena, que ha protegit els crims del franquisme, que ha deixat la llibertat d’una societat en aquest cas la catalana tancada al calaix posant davant la unitat amb la violència en el referèndum que vam veure i un atemptat amb el cost de les vides que va costar nomes per aquesta idea. Un Estat com aquest evidentment no es pot tractar amb normalitat, ja que juga amb les mans tacades de sang i ha de ser denunciat.

La reacció de la nostra classe política, ja l’hem vist, estudiar querellas a presentar davant la mateixa justícia que persegueix aquests assassins, demanar un cop més obrir comissions d’investigació que saben seran vetades per la majoria i qui dia passa any empeny. Evidenment no veurem la retirada dels nostres diputats de Madrid, la retirada de qualsevol col·laboració amb l’Estat i la denuncia a nivell europeu d’un Estat feixista on no es respecten els drets humans i on la vida de les persones no val res.

Una nova vergonya per afegir en el deure dels nostres representants.

Aquesta miserable Taula de diàleg torna a estar en boca de la classe política, ja que tocaria una nova escenificació de la mateixa. Cal dir que la Taula com a concepte per resoldre el conflicte no es criticable, però amb els protagonistes que l’han de dur a terme evidentment es una humiliació constant a la ciutadania catalana per part dels nostres respresentants.

Escoltem Pedro Sanchez com dona llargues a cap data concreta per la mateixa i ens diu que hi ha coses més urgents, com la lluita contra la pandèmia, com si mai el procés català hagi estat un tema urgent de diàleg. Ens diu que no hi haurà cap avenç si les posicions independentistes son màximes, es a dir amnistia, referèndum i autodeterminació. Res de nou. Tanmateix davant les critiques de fireta de Junts escoltem la portaveu repúblicana recriminant els seus socis el poc suport i que no renunciaran a construir la independència i amb aquesta taula pactar un referèndum com a millor instrument i desmuntar els arguments de l’Estat contraris.

Veure com juga el president espanyol amb les forces catalanes fa mal de veure, i també es previsible, però escoltar i veure com les forces teoricament independentistes fins que es va convertir en una opció real, et fa venir ganes de dir coses que millor no dir per no ferir la sensibilitat del lector. Davant aquest autèntic frau, una eina per ajudar a blanquejar aquest retorn a l’autonomisme descarnat i amb el relat de que la independència es impossible com a lema, fa llàstima escoltar la portaveu repúblicana dient que no renunciaran a la independència i al referèndum, quan dient això implicitament ja hi han renunciat, primer per enterrar la incomoditat que els genera l’1 d’octubre i segon per insistir en fer creure que amb Espanya es podrà negociar la nostra independència, sobretot després de tot el que hem vist ja. El seu cinisme es insultant, però com sabem la societat catalana ho absorbeix tot i poca cosa dirà.

Parlen de desmuntar arguments, quan sabem que no son arguments, es poder i aquest no contempla cedir davant algú sense cap necessitat de fer-ho. No cal convèncer Espanya, cal fer efectiu amb convenciment allò que ha quedat interromput, i això els nostres representants dels tres partits no n’estant disposats i ho sabem. Junts forma Govern i teoricament ha signat un acord que inclou la Taula de diàleg i per tant ara no pot estar en contra per electoralisme pur, ni tampoc especular amb el retorn del President Puigdemont com a taula de salvació quan això requereix precisament de voler anar endavant i no del simbolisme personal d’algú.

En definitiva deixin de presentar una rendició total com oportunitat de futur.

Donada la total despreocupació per la nostra llengua per part dels nostres partits, on nomes la cortina de fum no en te prou per frenar, allò que comença a ser una batalla per intentar definitivament arraconar el català i posar-lo en vies de desaparició.

Efectivament, aquest relat naif que defensen i que ens ha portat on som ara, ha portat com ja vaig explicar a censurar Hector Lopez Bofill per destapar obvietats incomòdes sobre la violència, ha portat al diari ARA, afí al règim del Govern català a censurar un article on parlava clarament de la situació del català i quines eren les actuacions dels nostres representants, tractant als que van contra la llengua com enemics de la llengua que son el que son. Ara recentment en tenim dos exemples més.

El presentador Llucià Ferrer del programa de TV3 “Atrapa´m si pots”, en aquest concurs en espeicals amb nens de 12 anys i davant una de les preguntes, una concursant innocentment i davant que no recordava la resposta, va preguntar si la podia dir en castellà, cosa que el presentador encertadament li va dir que no, ja que era un Concurs de TV3, en català i cal respondre en aquesta llengua. Això ja ha provocat campanyes dient que TV3 impedeix respondre en castellà amb una nena i especialment de Ciudadanos. En un altre programa el mateix director i davant les insinuacions de que era una cadena per ofendre als catalans espanyols, i la resposta “Només faltava que el català, que és una llengua que té un Estat en contra… això s’ha de dir clar, la voldria desapareguda, amb les reaccions que això ha provocat amb ultres com el Victor Amela.

Son nomes exemples que provenen de la tebior dels nostres Governs i la poca defensa de la nostra llengua davant les agressions constants d’un Estat des del minut zero fins avui. Cal dir ben clar que es un Estat que es enemic de la nostra llengua, com hem vist recentement, el Gaelic per part d’Irlanda ja es oficial a la Unió Europea i en canvi el català ha tornat a trobar la negativa espanyola per fer la petició. Si veiem el Concurs seria una anècdota en un lloc normal, un concurs en català ha de tenir respostes en català, no en anglès, ni castellà, ni alemany posats el cas, això seria normal en qualsevol racó del món. Per altra banda i pel que fa la director, dir que els catalans espanyols no existeixen, o son una cosa o un altra, de la mateixa manera que no hi ha anglesos francesos, i dir que el català no te un Estat a favor, és una evidència que tots aquests ultres tenen en el seu ADN i amb l’objectiu ben clar per bandera, com ja van intentar amb el bilinguisme on una llengua te dret i deure i l’altre nomes dret de ser utilitzada.

Com deia aquell no hi ha més cec que el que no vol veure.

El cas de l’Hector López Bofill amb el seu tuit i la reacció de la UPF, és un clar exemple de qui domina el relat i l’engany manipulador a que estem sotmesos des de fora i des de dins per evitar allò que el poble volia en forma d’emancipació nacional.

Finalment sembla que no s’obre expedient però es convoca un claustre per tractar el cas de les opinions manifestades en un tuit pel professor i que el Rector tractarà en aquest esmentat claustre sobre el paper de la Universitat en el debat públic de la llibertat d’expressió, deixant la reacció inicial d’emprendre accions de sanció. Recordo que el tuit tractava de les contradiccions a resoldre per l’independentisme qüestionant el tabú que hi ha davant la hipòtesi que l’Estat espanyol respongués amb violència i causes morts, mentre que s’accepten com a naturals les morts del covid, concretament “Contradiccions independentistes 1: s’admet resignadament que morin gairebé 25.000 persones de covid-19 i ens fa un terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional”, “Voler un Estat i a la vegada refusar els mecanismes coactius que defineixen un Estat i que el fan viable”, “Saber que la democràcia ja la vam guanyar l’1-O i la guanyem a totes les eleccions i no admetre, ni tan sols parlar-ne, que per fer una independència calen coses més enllà de la democràcia”, “Saber que en un govern espanyol ultra PP/Vox la repressió serà brutal i no fer res per accelerar ara el procés i estalviar-nos la catàstrofe”, “Voler un Estat sense que Espanya tremoli gaire quan tots sabem que el ple reconeixement internacional de la República Catalana sols pot arribar amb la dissolució del Regne d’Espanya”, va piular el jurista el passat 27 de desembre.

Realment un fil de tuit que nomes deixa clar que qui domina el relat es Espanya i que el naif i el fer veure que de bona part de l’independentisme evidentment no serveix per assolir-ho. Portar “el cap paper al terra” a tot arreu no porta enlloc i menys amb un Estat tant poc democràtic com Espanya i amb llicència per utilitzar la violència com ja vam veure sense contemplacions i la posterior repressió que encara continua insistint davant Europa amb peticions esperpèntiques i interiorment judicis que serien normals en qualsevol Dictadura.

Evidentment, que ningú vol que mori ningú, però quan davant tens algú amb aquesta llicència, has de ser conscient que pot passar. De fet quan passa com l’1 d’octubre, cal tallar relacions amb l’altra part immediatament i per sempre i no col·laborar com ara com si res hagués passat i intentar un diàleg que simplement no existeix. En un estat tant poc democràtic guanya electoralment no serveix de res per si sol, i cal un altre pas que cal assumir, allò de la llei a la llei evidentment es un conte de fades que mai passarà i intentar un reconeixement global del planeta quan ni tant sols tens el teu propi reconeixement i no ets conscient que cal un risc i un temps de boira per anar veient el sol, es simplement un parany on el relat espanyol guanya clarament.

El relat dominant es una batalla que es molt clar que requereix un canvi de mentalitat i dir les coses pel seu nom, i sobretot actuar com un poble que sap el que vol, que ho ha validat i que esta disposat a defensar-ho fins al final.

Un gest significatiu de Valtonyc davant la seva denegació definitiva de l’extradició que demanava l’Estat espanyol per part de la Justícia Belga.

Efectivament, la reclamació espanyola al raper mallorquí per injúries a la corona, enaltiment del terrorisme i amenaces amb una condemna de 3 anys i mig contestada amb un simple gest de dignitat i que dona esperances de llibertat davant la misèria interior a Catalunya. El Tribunal belga ho emmarca dins la llibertat d’expressió i deixa en res una persecució d’un Estat amb tics feixistes i amb nul respecte a la democràcia a pesar com diu el mateix cantant de forma irònica de ser governat per Govern més progressista de la història.

Una nova victòria de la democràcia que malauradament s’ha d’anar a buscar fora de les nostres fronteres tal com ja han tastat els nostres exiliats, encapçalats pel President Puigdemont i que contrasta amb la misèria intel·lectual de confiar i obeir cegament els Tribunals espanyols com es el dia a dia del nostre Govern interior sigui quina sigui la sentència i amb l’excusa barata de l’ordre del sistema, un sistema corrupte que evidentment no te cap legitimitat, excepte pels que volen aprofitar-se d’ell.

De fet, aquesta gran notícia, xoca frontalment amb la resposta per part del Govern espanyol davant els advertiments del President Aragonès per desbloquejar el conflicte polític existent. Els dos partits espanyols s’han posat com excusa la pandèmia com a tema principal per demanar no posar terminis el diàleg, uns terminis cal dir que seran més lents que mai un cop els Pressupostos ja son aprovats i la legislatura espanyola ben encarada. No calia ser un geni de la política per veure que l’aposta per una Taula de fireta per resoldre un tema que l’altre part, la que te el poder ja ha dit per activa i per passiva que les solucions proposades per la part feble no en pensa parlar com es natural, i ara sense haver de dissimular gens ni mica i amb la part catalana sense res a oferir per la negociació, per cert una part bàsica de qualsevol negociació ho dilatarà amb el temps per fer-nos veure que miserables poden ser els nostres partits i quines son les vertaderes intencions que res tenen a veure amb les que la societat catalana els ha demanat.

Un cop més, a partir del 155 i sense haver ofert cap resistència, ni cap intenció de fer efectiu el mandat del poble, l’exili s’ha mostrat com la recepta més efectiva davant el retorn a l’autonomisme i la col·laboració a canvi de res que ens ha mostrat el Govern català que ha desprestigiat les nostres institucions fins a límits de vergonya.

El millor, el gest de Valtonyc.

El discurs del President Aragonès va anar sobre els paràmetres que esperavem, un relat que pels fets ja no es creïble.

Defensa la necessitat de començar a construir alternatives per li la negociació amb l’Estat via taula de diàleg s’encalla o no aporta els resultats previstos. El discurs va ser fet des d’una de les primeres escoles que va implantar la immersió lingüística.

Ens va parlar que el 2022 s’ha d’aconseguir fer el tomb a la crisi democràtica que fa massa temps que arrosseguem i parla de donar una resposta a la ciutadania amb una resolució que passa per l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Ha defensat la immersió i ens diu que hem de potenciar l’escola i el seu model amb un punt vital i neuràlgic com la llengua catalana. Finalment i socialment no es vol deixar ningú enrere i construir un futur millor pels nostres fills.

Res de nou, parla d’alternatives sense precisar quan sap perfectament que nomes hi ha un camí com va quedar demostrat el 2017, que no inclou cap negociació amb un Estat hereu del franquisme que no ha superat mai i que evidentment te el seu camí ben clar i definit. Parla de si la taula s’encalla, com si alguna vegada seriosament hagués estat en marxa i ara tingués dificultats. De fet es aquest relat de fantasia que provoca aquest retorn a l’autonomisme per la porta del darrera.

Parla de tomb democràtic, quan hem viscut un cop d’Estat en forma de 155 i hem patit i patim una repressió durissima contra la societat catalana amb judicis farsa que veiem cada dia validats per l’Estat sense problemes, i no, no ens parli d’autodeterminació com a solució a arribar,quan sap perfectament que no entra en els plans espanyols ni ara ni mai. Prou de fer veure el que no es, nomes hi ha una sortida i es desbloquejar la declaració d’independència, donar credibilitat a l’1 d’octubre i deixar de col·laborar amb l’Estat activament i ser còmplice d’aquesta repressió formant part de la part acusadora als judicis i assumint obedients totes les decisions judicials deixant la sobirania del Parlament a zero.

Pel que fa el català, no es defensa fent discursos des d’una escola. Es defensa no dient a les escoles afectades que la Generalitat no hi pot fer res, es defensa no obeint la sentència del 25% de castellà, i s’hauria d’haver defensat vigilant el compliment de la immersió lingüística des del primer dia, i no utilitzar la llengua com a pantalla sense importància.

En definitiva el representant d’un Govern efectiu, que ho te tot menys efectivitat, i que el que es pitjor, ha trencat els ponts amb la ciutadania que l’ha escollit, un discurs del no res.