Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: històries de bétera

Diari del centenari (4) i de Sant Antoni

0

Diu una llegenda que Antoni l’egipci va viure  entre els segles III i IV i que, després de repartir les pertinences entre els desvalguts, va pegar a fugir cap al desert, Nil avall. Allà passaria de l’aire, dels cucs i de la meditació, i d’una ració diària de polseguera, quan s’alçava vent. Ell no podria saber que, segles després, es convertiria en el referent més estés del nostre país, que l’acompanyaria un porc i una campaneta per avisar les ànimes torbades: d’aquella època d’home retirat a viure del no-res —diu C.H.Lawrence—, eremites, tots a les coves!, anacoretes, eremites, cenobítics… Ell només que havia seguit una moda que imperava al segle III: abandonar els teus i pegar a viure en coves cap al desert: començava la ruta dels eremites i els anacoretes.

El porc sembla que va arribar més tard, en una barca que pujava el Nil, no ho sabem cert, que s’havia escapat d’una mort segura a mans d’homenots que en volien traure dos sucosos cuixots, cansalà i bones botifarres, aleshores encara no n’hi havia mà a salar les paletes de davant, i encara hom va simular la llegenda atribuint a l’Egipci propietats sanadores: el porc només que s’havia amagat davall les faldes de l’anacoreta. Tampoc no ho sabem del cert.

Doncs encara segles més tard, quan va arribar la pesta del foc que omplia de feridures braços i cames fins a l’extrem d’haver-los d’amputar, un noble cristià atacat i encés, es va encomanar no sabem perquè al vell cristià Antoni i es va curar. Aixó és molta coincidència, direu, però sense vida digital, aleshores totes les ocurrències passaven per bones o excepcionals. En curar-se, el noble va fer una ermiteta a n’Antoni, i després l’església catòlica ja es va encarregar de tot el negoci posterior. De com els ossos del Sant arribaran a una abadia, que s’ha conservat aprop dels Alps, no gaire lluny del nostre país, ja són ganes de fer una antologia, però és veritat que a la vida real passen més coses que no us podeu pensar, i en mil anys, 1.000 sense parar, hom que pogués escriure vides de Sants i dibuixar estampetes. Si voleu, visiteu l’abadia de Sant Antoine.

El porc sembla que va viure molt i bé, almenys viu, i l’eremita 105 anys, diuen, que no està maalment per a l’epoca, gairebé tres vides. I encara ara reviu cada gener per explicar la nostra festa més estesa i important, de Perpinyà a Oriola, de Xelva a Artà, entre fogueres, dolços i coques i una lloa als animals perquè siguen vius i sans i facen bona cosa de fills: pel que fa als animals de peülla, ja no cal dels seus serveis i la cosa no passa de pintoresca, malgrat que veure aparellades juntes sis o set haques això va alçar tota la moral. De tot plegat i si ho voleu cercar, en el primer tram de la història apareixen dues dones amb nom propi que aleshores predicaven més que no els homes: Maria l’egipcíaca i la narradora Egèria, que explica la llegenda a mitges d’una ama de temples i vestals i de joves de roba vaporosa.

En una altra llegenda, hom diu que Sant Antoni s’havia enamorat d’un porc, però són bestieses, per continuar aquelles ferides que els dimonis inflingien al Sant, al Sant que encara no ho era, i a atots els que pegaven a meditar alimentant-se només de brosses i cucs, que volien fer-los tornar a casa entre els seus, malgrat que Antoni ja era orfe: —Torneu a tenir cura de la germana petita, a recuperar les propietats, les pertinences i el seny cristià de no fer bajanades: —No veieu, tros de banya —se’n burlaven els dimonis—, que tothom riurà de tu, tanta feina com tenim amb els eixelebrats del món!

Poc sabien, els dimonis passats i presents, la història que faria córrer aquell homenet barbut, amb un bastó i una campana… i un acompanyant indòcil però fidel. Ves si és la nostra festa principal, malgrat que els colons ens la voldrien fer oblidar.

Fira de llibres a l’ateneu de Betera (8)

0
Publicat el 5 de gener de 2022

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

 

Fira a l’Ateneu de Bétera (7)

0
Publicat el 4 de gener de 2022

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

 

Fira de llibres a l’Ateneu (6)

0
Publicat el 3 de gener de 2022

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Fira de llibres a l’Ateneu (5)

0
Publicat el 2 de gener de 2022

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

 

 

Farem fira de llibres a l’Ateneu

0

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

 

 

Històries de Bétera: l’aixadeta i el muscle

0
Publicat el 22 d'agost de 2021

«Ara, doncs, no em trobo tirant d’aixada ni arrancant verdolagues, sinó escrivint sobre el camp, una confessió de debilitat per la qual els llauraors més joves i vigorosos em poden plànyer o desdenyar amb raó. Escric sobre el camp perquè, com qualsevol altre llaurador que haja passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per tirar endavant la meva feina de manera eficaç.» Adaptació de Apologia d’un matemàtic de G. H. Hardy, per a una futura tesi sobre l’apologia del llauraor de bétera.

 

En aquella frase falsament visionària “tots els xiquets de Bétera arriben amb una aixadeta al muscle” hi ha continguda la filosofia d’una part important dels valencians, fins i tot d’una majoria del conformisme que tan mal fa a l’esperit i fins i tot corseca els drets humans mínims. Hi conté, sens dubte, una foto mural de valencianets somrients davant un quadre gros, tan gros que ocupa tota valència fins a ademús, d’un paisatge amb taronges, barraca i barqueta i tot de gent feliç somrient i agraïda als amos que són darrere el cartró del fons, robant-nos. Darrere mateix de tanta felicitat, els xiquets ja s’han fet grans, molts encara estudien, que pensen que els servirà per formar part d’una brigada municipal que agranarà els carrers, tallarà les herbes de les redones d’entrada al poble o pujarà els rosers del poliesportiu municipal, en canvi de camps abandonats, camins plens de clots de ruïna i els pares desocupats perquè no troben la manera de tirar endavant amb el robatori que cada dia els passa factura: els espanyols s’emporten els impostos, ens fan pagar els interessos d’allò que ens roben i encara ens demanen que els tinguem preparades les platges per quan l’estiu els aprete el viure de la meseta malparida on han plantat la seua falla capital. Fins i tot d’aqueixa metàfora, ves si la imatge de l’aixadeta farà mal anys i panys, Àpunt en farà notícia i els riurà les gràcies, de lladres i borbons. Lladres i borbons, per cert, podrien ser també en el quadre mural, en un retrat familiar somrient, si són els que s’omplin la panxa i els bancs suïssos amb el botí més gros.

 

La parella d’estris, la femelleta sota el braç i l’aixadeta al muscle, bé que combina per romàntica la feina i la festa. Sens dubte, que no volem esgarrar la imatge d’un nou sorolla del segle XXI, malgrat que d’una estètica més dubtosa i menys crítica. La feina i la festa que cantava el poeta Miquel Duran de València, de la qual en parla el mestre Ferran Zurriaga en el seu magnífic llibre La vall d’Olocau Marines i Gàtova, un testimoni històric que és, aquest sí per honestedat i decència, un cant seré i sincer contra la imatge tòpica dels valencians i la burla que amaga al darrere, l’aixadeta al muscle, de vegades inconscient en algunes ànimes tan càndides. Però, a aquestes alçades de l’invent humà del big bang, de Nosaltres els valencians, del Mural d’Estellés, o del governs talibans d’arreu, ja no confiem en la candidesa humana, sinó en la mala llet de fer-nos passar aigua per cassalla, i ves si la inconsciència dels valencians ens ha fet mal que encara ens dura la ferida. I tant.

Els valencians encara conservem el ganivet ben clavat a la panxa. I d’aquest patir del segle XX, com diria Anna Akhmàtova, ja n’hi ha massa morts i mutilats, tot de víctimes anònimes i amb nom propi, per continuar jugant amb versos amables, que els perdonavides són els primers a renegar i a demanar-nos què volem ara, tant bé com viuen ells.

Al muscle caldrà posar un pegat d’oli per asuavir tan de dolor com causa el viatge iniciàtic amb l’aixadeta, caldrà avisar les mares perquè descarreguen de tanta responsabilitat els fills, no acaben fent-se mal amb l’eina del camp, hom podria visitar la cooperativa i uns altres bars igualment nobles per destriar les converses dels últims mohicans del camp valencià, inclosos els de bétera: voldríem enganyar-nos que l’últim dels pisos de l’infern de Dante no fos ací mateix, a bétera, i a tot el camp valencià del nostre país, no fóra que deslluïm la foto, la postal del visionari, l’idil·li pastoril pur verge net d’un xiquet amb la seua joguina més estimada.

—Però, i si l’aixadeta, a més de tallar blets i cànems, valgués per tallar colls dels lladres que ens roben la terra i l’esperit de ser valencians de veritat?

[continuarà]

 

Històries de Bétera: final de festa

0
Publicat el 21 d'agost de 2021

Demà serà la vuitava i la festa dirà prou, en realitat ho dirà la no-festa, o potser que no dirà res, perquè hem deixat passar els dies. l’un darrere l’altre, sense poder celebrar gairebé res, res de res, de la festa ni dels majorals de Sant Roc. Així que enguany, com l’any passat, el tràngol final serà menys tràngol, que no haurem d’acomiadar res. Qui no s’aconformarà és perquè no ho voldrà fer. Al remat, la depressió post festa major serà sens dubte mès dòcil, ben allunyada d’aquella eufòria dels primers dies, quan fins i tot la televisió va voler explicar la festa de bétera sense la festa. L’ésser humà és capaç d’animar-se davant un esdeveniment nou o extraordinari només per elevar l’ànim i trencar amb la rutina.

Amb la pujada de l’ànim, hom va dir davant la càmera que els xiquets vénen aparellats amb dos objectes que defineixen com som a bétera, a més de ser bocamolls en allò d’explicar als forasters que som de bétera fins i tot abans de presentar-nos. Tan se val, això encara tindrà una pena menor, fins i tot una no-pena, però dir que tots els xiquets de bétera arriben amb un coet baix del braç (l’home va dir una femelleta), i una aixada al muscle és, no caldria consultar-ho amb un psicòleg gaire afinat, agosarat, fruit de l’esperit positiu en clembuterol: la segona dossi del vaccí ha provocat més canvis en els comportaments que no s’han anunciat per no espantar els jubilats.

El coet és més prompte un tòpic sense gaire efectes negatius, el foc és un indicador de la festa de molts pobles valencians, així que la imatge fins i tot podria ser divertida, una metàfora estiuenca molt valencianota: els xiquets ja venim de parís amb ganes de molta festa, sobretot, i de poca feina, per com va l’ocupació i l’interés dels governs a plegar els mitjons en canvi de pagar sous de misèria al jovent que es busca la vida de repartidor, encara per pagar-se els vicis mentre estudia i es forma i es prepara per arribar a fer la mateixa feina per la mateixa misèria, però ara amb el títol de grau superior.

Però l’aixadeta, l’aixà o la lligona al muscle ens ha agafat desprevinguts. Fóra com dir que el noranta per cent del jovent del poble és o voldrà ser llaurador, com a poc, malgrat que la realitat és tan oposada com decepcionant. Ni el 5% d’aquest jovent es dedicarà al camp, i d’aquest potser que l’1 tinga veritable desig per aquest treball. La resta és enganyar o pixar en un test badat. Potser que el pes de l’aixada al muscle fa desdestimar l’ofici en agafar edat i seny, o potser perquè no s’agafa mai, tant de seny, la decisió ja es pressa d’avantmà.

No sé quants llauradors de bétera, dels joves menors de cinquanta anys, o més grans de setanta, per posar dues faixes d’edat atzaroses, són convidats a parlar en les escoles del poble, o a l’institut, sobre la vida del camp, l’ofici i els avantatges de treballar la terra i tantes recompenses com regala aital vida. O quants dels joves de l’1% de l’estadística que han triat voluntàriament viure de la terra els ha demanat ningú per què ho han fet, de destinar el seu futur a portar tota la vida l’aixadeta al muscle, perquè la lliçó pogués servir a més joves que van desorientats o perduts o sense saber què faran els propers trenta anys, mentre viuen a casa dels pares sense més horitzó que la ruïna moral i anímica.

Jo imagine els xiquets, tots els nats els útlims cinc anys a bétera, que ja hauran pegat foc a la femelleta (un pare coeter voleu que no prove com és aquell coet que duia el fill!) o que potser l’hauran guardat en una vidriola del “monte de piedad” (la caixa d’estalvis dels valencians tenia els dies comptats amb aital nom) mentre  cada nit li trauran llustre a l’aixadeta amb un drapet i un xorret de sidol, esperant de tenir la força i la destresa suficient per anar al camp a fer cabets i cercols als camps dels iaios —els iaios indígenes sioux o resistents—, això si encara els camps no són abandonats o erms o deixats a la dula, la mare que va parir al visionari de la festa. Fins on no arribarà el mal que farà una càmera de televisió i un micro, abans que la festa, la no-festa en realitat, no tanque el cicle festiu al poble.

 

Històries de Bétera: talibans

0
Publicat el 16 d'agost de 2021

La no-festa a Bétera ha causat un estrall de desànim generalitzat. El goig de tancar un any de treball dur, enmig d”una pandèmia que molts volien dissimular o comptar com gairebé dominada; tancar-lo amb la festa, l’any,  no ha sigut possible per segona vegada. El desastre del desànim s’ha instal·lat arreu en la vida de poble, més fàcilment que no el confeti, que de vegades dura anys i anys, per molt que l’agranes. L’onada de calor d’aquests tres dies de festa major no ha ajudat a mantenir-nos vius de cap manera. Al gos pollós tot són puces i els colps li cauen gratuïtament i arbitrària: el preu de la llum, el  canvi climàtic, el foc a l’Espadà, la corrupció centenària espanyola, el cotó de les valls, la ruïna premeditada de madrit contra valència, sembla que res no vulga salvar-nos d’una situació que va convertint-se en la desil·lusió del viure d’estiu. Quines vacances, xa!, i encara ens en queden quinze dies.

La cirereta internacional l’esbombaven ahir tots els mitjans, fins i tot la majoria de l’extrema dreta, que durant anys van atiant a consciència la violència contra els demòcrates: els talibans tornaran a governar l’Afganistan. Ací i també en altres països que els fan suport i els envien recursos. Potser que siga la pitjor de les notícies de l’estiu i de l’any, al costat de la situació al mediterrani, a síria, a palestina, al marroc, al sàhara, a haití, a centenars de camps de refugiats, de desplaçats, de desgraciats del món. Però els talibans governen amb màximes que prohibeixen els drets humans per damunt de tot, on la vida, sobretot de les dones i de les xiquetes, no val un quinzet. On el terror és llei.

D’això, mostrar el desànim al poble perquè no tenim festa, la festa i les vacances que voldríem, i comparar-lo amb el dret a la vida que acaben de perdre totes les dones d’aquell país és d’un zel gairebé criminal, només de pensar-ho. Però justament perquè costa tant de mantenir-nos ferms en els principis, en els ideals, cal també en la festa, i en la no-festa, no oblidar-nos del patiment al món, perquè les conviccions també siguen davant l’acció lúdica o festiva. Perquè la festa és necessària sempre, com el treball, com un compromís social i polític ferm. Sempre

De talibans, a espanya n’hi ha a manta, que ens roben, que ens envien la repressió, que governen contra la llibertat, que abusen i es vanten d’abusar-ne, als mitjans, a tot el poder judicial sense excepció, al govern psoe+podemos, a l’església, als militars, i encara se’ns burlen dient-nos que cal més inversió en casernes, en armes i restriccions democràtiques. És veritat que no sembla, i només no ho sembla, tan descarat com aquella amenaça del prototip talibà afganés, que han consentit uns quants països amos del món, amos al segle XXI, russos, xinesos, cataresos, americans, saudís… A menor escala, de desgraciats que són, deixeu-me fer aquest incís: voleu dir que les empreses d’energia espanyola no són talibans purs contra un dret fonamental com és l’electricitat? I qui els ho ha permés, redell, uns altres talibans de corbata o de cabells despentinats?

En canvi de tot plegat, a bétera el disgust és a taula, a cada taula del dinar i del sopar, per una samarreta coenta com un all, per voler destacar més un tal “francis” que no Sant Roc, per la mort del coet, per amagar les alfàbegues  clandestinament, fins i tot per l’avorriment festiu que significa no dir prou, a tanta submissió. Ves on ha arribat el desficaci, que ni els forns no fan prou orelletes per apaivagar aquest desànim estiuenc.

Post: avui és Sant Roc, que segons la tradició és el dia més gran de la festa major a Bétera. No venen ni el pa, avui, que ahir el van donar doble. Sí, joves, els majorals són de Sant Roc, però recuperar la identitat ens costarà no sabem quants queixals nous. I molts anys de talibans.

 

Històries de Bétera: la coca del forn

1
Publicat el 4 d'agost de 2021

Els miratges de la certesa és un llibre que ha escrit Siri Hustvedt, un assaig personal sobre ciència, pensament, raó i metàfora, que fa un repàs de Descartes a l’actualitat d’un centenar de científics que hi posen cullerada sobre les preguntes fonamentals de la vida, filosofia i ciència. Siri Hustvedt és americana, assagista, novel·lista que va guanyar i acceptar el premi Astúries —el premi porta el nom d’un borbó feixista, però ella és una feminista, escriptora americana, per tant democràtica i liberal. No sembla que va tenir en compte la ideologia en acceptar el guardó espanyol i tancar els ulls abans de començar a escriure un altre llibre.

Avui ens hem menjat una ensaimada de Mallorca que no era de Mallorca, malgrat que podria tenir aquell ADN de les Illes, una coca delitosa, diria que millor que moltes de les coques de mallorca (exceptuant-hi aquell dos forns de nom propi) amb una crosta que no era ni seca ni dura, tova com alguns dels cervells dels quals parla l’escriptora americana quan fa referència a éssers capaços de resistir i sobreviure davant l’adversitat en canvi d’altres que acabaran eliminats o eliminat-se ells mateixos. La coca del forn d’Avià era ben exquisida  i tothom que n’ha menjada n’ha parlat amb excel·lència. Conclusió: aquesta coca perdurarà, s’hi farà resistent, sobreviurà a l’embat dels dolços industrials i les modes alimentàries plastificades.

En la primera part del llibre, els miratges…, Siri Hustvedt fa un recorregut de noms propis de primera línia, Descartes, Vico, Cavendish, Whitehead, Russell, Kuhn, Darwin, Galton, Mendel, Wastson i Crick (ací oblida Rosalind Franklin a qui li van pispar el nobel i la feina, aquests espavilats), encara no sé quina és la seua intenció, en aquest recorregut científic, si n’hi ha cap envit al qual voldria portar el lector, ella, malgrat que Damasio diu del llibre que és immensament agradós, o n’hi ha qui diu que és una altra porta a la llibertat (dels borbons?), encara no he desllorigat el sentit total de la lectura si no és per redescobrir un centenar de noms propis que han bastit la ciència dels últims 1.000 anys, per acabar-nos convencent que les preguntes són més importants que les respostes, que només els grans noms de ciència són capaços d’una recerca que ens lliurarà respostes convincents que romandran en el temps. Però no gaire, no us penseu viure sempre, perquè un altre científic vindrà a avançar que l’última de les respostes tampoc no era gaire convincent ni perdurable.

—per cert, vosaltres recordeu quina és la primera pregunta de Descartes? era sobre la matèria dels éssers humans?, sobre l’existència?, on anireu ara a cercar-ho?

Perdurable i immortal romandrà aquest coca exquisida del forn d’Avià, si la seua fórmula i les mans que l’adoben es mantenen ferms, de cervell dur, resistents a tots els atacs o peixets convertits en guardons per domesticar els intransigents i convertir-los en dòcils víctimes del sistema, un colp s’ha alimentat i embotit el seu ego liberal, americà o feministi.

A l’última pàgina de l’assaig, apareix una frase qte també és una oració o predica de Simon Weil: “el dubte és una virtud de la intel·ligència.” Acaba Siri Hustvedt dient-nos que cap idea, obra d’art o descobriment de ciència, s’ha creat sense el dubte. Per això ella el considera també una necessitat, de la pròpia intel·ligència.

En el terreny popular, portaré aquest dubte o reflexió a decidir si la coca d’Avià, malgrat que té tots els adn’s de mallorca, és més bona, o tant bona, o igualment delitosa, com la millor de les ensaimades d’aquells dos forns de Palma dels quals no he posat el nom. Aposta que ho faig.

Històries de Bétera: poetes

0
Publicat el 3 d'agost de 2021

Som ací dalt, al nord, davant un paisatge cereal tan ben segat que hom podria comparar el llaurador i l’ofici amb un matemàtic pur, de la geometria de la terra, del cor mateix, davant una línia de muntanyes que apunten, encara més al nord, nord enllà. Farratge per a les vaques ecològiques després de vedelles: s’hi ven tanta carn com vulgues comprar, al pedraforca en lots, al porxo de pinell, al soler de prexiana, però també trobaríeu formatges i brulls, de cabra, o carn de xai de farreres, i més vedella a ecortada, i encara si us fixeu trobareu pèsols negres, i nyàmeres, o creïlles ecològiques i tòfones… Dins un llibrot de famílies i productes classificats per comarques i bon gust. No sé si els valencians serem capaços d’ordir una cosa així, vull dir un llibre en valencià amb tot de productes que ja sabem fer però no sé si sabem vendre’ns, per estalviar-nos de passar per mercadona i avorrir què mengem i a qui ajudem a mantenir els petits negocis familiar que les grans cadenes saben fer malbé i arruinar amb tanta traça.

Davant d’aquest paisatge, doncs, els productes poètics també naixen de la terra, he començat a llegir El llapis amb què escric, una selecció de poemes d’Anna Swirszczynska,  editat per edicions96 amb traducció estudi i notes de Josep_A. Ysern. La propia poeta obri el llibre amb una declaració curta i d’interés, una declaració de perquè escriu o sent què escriu, i debat el sentit d’escriure poesia: “devia tenir uns catorze anys, quan vaig començar a escriure un himne a la misèria.” “Vaig veure la pobresa rural”, “El contacte amb la terra em cal, com a persona i com a escriptora, i es reflecteix en el que escric.”

Algunes de les lectures de vacances peguen en tan intenses, si la tria és d’un atzar que dius: què m’emportaré en la maleta dels llibres, si faré vacances durant una setmana en un mas del nord?, davant uns camps on les vaques van vénen i ens miren atónites, ens descobreixen turistes casuals, d’un camp en un altre, dels tarongers del nostre terme a bétera a aquests camps de pinso o forments o garbes de palla,  ja ho demanarem al pagés, si ens el trobem baixant al poble.

Però tornem a la poesia d’Anna S.

Proteste: Morir / és la feina més dura / de totes. / Els vells i els malalts /haurien de ser-ne eximits.

Jo afegiria, i els amics.

El relator d’aquest poemari que m’acompanyarà aquest dies, ja vaig descobrint-hi petites joies sense miraments ni finisses, diu així: Anna Swirszczynska o l’amarga joia d’escriure. Per cloure aquest primer apunt sobre poesia i vida i terra i camp, us deixe un últim poema del qual el mateix traductor assegura que només amb aquest poema, la poeta polonesa ja tindria dret a l’olimp o a la Casa Akhmàtova:

Rente una camisa

Rente per última volta la camisa

de mon pare, que ha mort.

La camisa fa olor de suor, recorde

aquesta suor des de la infantesa,

tants anys

li he rentat camises i calçotets,

li les eixugava

al costat de l’estufa del taller,

se les posava

sense planxar.

De tots el cossos del món,

animals, humans,

només un feia aquesta suor.

la respire

per última vegada. Rentant aquesta camisa

l’anihile

per sempre més.

Ara

d’ell en quedaran només els quadres,

que fan olor de pintura.40

 

He deixat el número de la nota perquè quan compreu el llibre, el llapis amb el que escric jo el vaig trobar a la llibreria Fan Set, a València, no us perdeu aquesta lliçó de vida en prosa, un dels grans poemes de comiat de la literatura universal del s XX, segons Isern. No us farà gana de llegir-la, ara? No?

“el poeta té grans ambicions. Somia […], creu que podria salvar la humanitat amb un poema i té greus remordiments perquè encara no ho ha aconseguit.” Anna Swir

 

 

 

 

Històries de Bétera: descolonitzar-nos

0

“Aquest llibre, descolonitzar la ment, és el meu comiat a l’anglés, com a vehicle de les meues obres. D’ara endavant, escriuré sempre en Kikuiu i suahili.” NGUGI WA THIONG’O

 

Si no ho heu llegit, jo mateix vos ho recordaré: el funcionari gros Valentín Almansa, l’alt representant espanyol contra els llauradors valencians, es va burlar dels llauradors a Almassora, en dir-los que no visitaven prou els camps, que no hi posaven prou interés, que no s’esforçaven suficient. Aquelles paraules arribaven a l’auditori de Bétera via mòbil per la veu d’un dels llauradors valencians atònits, que ho llegia com un titular de premsa que, foteu-vos d’una nòria pegant voltes, durant anys aqueixa premsa també s’ha burlat del camp i dels llauradors fins que li ha rotat, entrenada a viure de la colònia de subvencions feixistes que atiaven l’odi cada dia.

Us pensareu que no passa, que la nostra ment és lliure i descolonitzada, però no és així. La ment és una cosa complexa i amb els valencians la complexitat i l’acomoplexitat es dispara: perquè els llauradors valencians, per agrair unes paraules tan delicades i càlides d’un funcionari espanyol, abandonen la llengua pròpia dels seus pares i comencen a parlar tots —vaig dir que hi hagué una sola excepció?— en la llengua que se’n burla, que ens ataca, que ens nega la feina i l’esforç que suposa mantenir el paisatge valencià net d’invasors. El camp és un dels paisatges principals que més ens estimem, així que ja podeu fotre’ns de la platja, de benidorm i de la mare que el va parir, aquell exabrupte edificacional tan marcià.

I afegiu que uns quants dels llauradors, que es creuen éssers elevats encara més que no uns altres, éssers més ferms, d’una mà de ferro, lluïen a la mascareta la mateixa bandera que, casualitats de la vida rural i militar, obliga els valencians a pagar més impostos a espanya, a rebre menys serveis i a acceptar que la casta borbònica puga gastar en pius i figues mil vegades més en una setmana que es gastarà aquell govern en la defensa del camp valencià a lo manco en cinc anys.

NGUGI ho diu d’aquesta manera: “de primer ens van robar les economies dels nostres països, despré ens van imposar la llengua d’ells, també ens van furtar els tresors  artístics (la dama d’elx seria un exemple valencià de robatori) per decorar les seues cases i museus, i finalment van obligar els nostres millors talents a fer ús exclusiu de la seua llengua i cultura, perquè consideraven provincià o de menor talla, la riquesa de les nostres pròpies llengües africanes.

No sigueu faves i no cerqueu cap similitud. És una escopinada, home, perquè la colonització ha funcionat sempre igual, a tot arreu i en tottemps. Els valencians i el nostre país encara és colònia esclava d’un estat que no ens ha estimat mai, si no és per robar-nos.

Si voleu baixem al terreny comercial, per exemple, i l’arrodonim amb un dels símbols preferits del terme, el taronger i la taronja, sens dubte, l’exemple del qual parlava. Almenys durant els últims cent anys la taronja representa també el nostre poble, més que no la vinya o el secà. Si bé n’hi ha que ara han plantat garroferes (pocs exemples), l’extensió del taronger fa anys que predomina i domina horitzó ací-enllà.

Encara n’hi ha que passen per Mercadona de Bétera a omplir els carros, per exemple, bo i sabent que els llauradors d’això no en trauen res: ni en trauen res altres empreses locals, ni comerços ni dependents: una altra cosa fóra acceptar que mercadona comencés una campanya a bétera que es comprometés  a quedar-se tota la taronja amb cotonet, tota sense excepció que siga bona de menjar, malgrat que puga tenir unes formes irregulars que podrien desorientar els asidus a aquell espai. Però mercadona no fa broma dels seus guanys generosos, i del llaurador valencià se’n riu com dels pecats del piu ho feia el nostresinyor. Per mercadona, abans espanya que valència, abans aquella marca que ser genuí, abans enfonsem el camp que ens deixem perdre un euro, un ral, un quinzet. Hom diria si té res a veure anar a comprar a segons quines botigotes amb la colonització de la ment: i és que la ment, ho havíem dit, serà una de les coses més complexes de l’esser.

Però, per descolonitzar-nos, què podrien fer els veïns de Bétera, si no volen anar a mercadona?

 

 

 

Històries de Bétera: el Delottococcus

0

L’ajuntament de Bétera va convocar tots els llauradors empadronats, lliures o no, a una reunió informativa sobre el cotonet de les Valls o cotonet de Sud-Àfrica o Delottococcus aberiae. Convocats a la casa de la cultura o palauet, que l’espai era més gran, més fresc i més elevat. Hi assisteixen uns quants joves, que el camp encara té futur, o sembla que volen veure-li la cara, almenys des del mòbil, o de dalt d’un tractor digital, que ja n’hi ha que els guien sols, o bé en les rutes maldites del colesterol, que la gent camina i camina i camina, sense fre ni límit, pel terme i l’arrabal. Però una majoria són llauradors grans.

A l’escenari hi ha una taula de quatre. La batlle presenta i explica que, a partir d’ara, cada dimecres els llauradors tindran assessorament sobre el camp, que el seu partit vol defensar l’ofici més vell, potser perquè és qui encara mou una economia important al terme, directament i indirecta. No diu si l’assessorament anirà combinat amb el desastre dels camins que ens porten als camps, perquè l’abandonament és de ruïna. Les altres tres ànimes de la taula, l’un és tècnic a Borriana, l’altre un representant dels Petits llauradors, a Pedralba, i la tercera representa la part de la conselleria i la sanitat vegetal. El resum és que tenim cotonet, sobretot lingüístic, perquè tothom a partir d’ara xarrarà castellà, i obligarà els mateixos llauradors que intervindran, excepte un dels joves que no afluixa, a canviar de llengua en canvi de creure’s que seran atesos millor.

Sí, passa de dues hores i mitja de reunió, i entre tots tres xarraires coincidim: no és no, que no tenim remeis eficaços contra aquesta pandèmia del camp, perquè Europa ha prohibit l’únic producte que li plantava cara, el metil clorpirifos, que arribava a salvar el 95% de la collita. Però ai, europa diu que el producte és barat, molt barat, i que haureu de passar per la BAYER, que té la patent d’un dels productes principals contrra el cotonet. No voldreu saber-ne el preu?

Però què diuen i afirmen els tècnics?, que els productes no fan res, ni dos ni tres polvoritzades, en tot cas fan riure, malgrat que buiden les butxaques dels llauradors, i només en algun cas han sigut capaços de reduir les larves, les nimfes i els mascles en un 18%… Vaja, que cap comerç no voldrà aquella collita i espereu-vos almenys quatre anys a veure si canvien les coses.

L’un conta que n’hi ha que han decidit canviar de varietat: després de la inversió inicial, trigaran cinc anys a tenir una collita bàsica. El temsp que preveuen que la catàstrofe serà grossa.

L’home de Borriana ens passa un vídeo on apareixen set tècnics que sí que parlen la llengua del poble, la dels valencians, i denuncien la inanició de l’administració, perquè el cotonet ja fa més de deu anys que és en aquest país, i amb la prohibicó dels productes que li plantaven cara, sense un recanvi ni cap proposta, ens han fotut el cap pel cul.

Europa i els espanyols (aquests ens foten per tot).

La tecnica de la generalitat, en un castellà lent i espaterrant, s’allarga més del compte pèr allò que havia de dir, i l’interés només puja en passar la paraula al públic. Vaja que tota la xerrada de la dona sanitat vegetal només és sobre l’11% o el 18% de la collita, la resta la podeu enviar al fem. Sort que del públic parlaran pocs llauradors, que van comentant entre dents i de baix en baix, que som en mans d’inútils i tornarem a pagar els plats trencats. La primera de les preguntes s’encamina a demanar responsabilitats polítiques: qui eren els encarregats de vigilar controlar i aturar l’entrada de la pandèmia al país valencià? On són els inspectors del camp?, els funcionaris?, els directors generals? els tècnics de la conselleria que cobren per vetllar per la seguretat i la seua butxaca?, i d’aquell menisteri d’incapaços panxacontents? I qui són qui entraven les taronges de Sud-Àfrica?

No n’hi ha resposta, o bé la taula fa unes cares que ja s’entén què volen dir. Som a mans d’incapacitats, la diagnosi no calia venir a cercar-la durant tres hores, que no calia.

La segona intervenció del públic no és menys crítica: assegura que els polítics que tenim són pocavergonyes, que no defensen el camp, ni ho pensen fer. No hi confiem gens, en cap dels polítics. Ací intervé de nou la batlle, per dir que no tots els polítics són iguals, i per això ella ha organitzat aquesta taula i aquesta sessió informativa: no generalitzem que una mostra per l’interés del camp és ací (!)

Ací és on caldria afegir que justament espanya acabava de decidir augmentar el pressupost militar de tancs i bombes en 10.000 milions. Us imagineu tota aquesta dinerada destinada al camp una sola vegada, unaaaaa! En canvi, ai, per al camp valencià, amb allò de l’infrafinançament i tot el que ens roba espanya (això ningú ho va dir en veu alta), ja podem esperar-nos de braços creuats, o esmorzant a la cooperativa.

Una veu demana el micro per parlar i informa que a través del mòbil un titular d’un diari feixista avisa que el director general espanyol de sanitat vegetal acusa els llauradors d’anar poc al camp i de queixar-se en excés. Diu el diari, segons que llig aquest llaurador a través del mòbil, que aquell ve a dir si fa no fa que la culpa o la responsabilitat és dels llauradors que no saben fer la feina.

L’article fa referència a uan reunió de despús-ahir a Almassora, d’unes quantes organitzacions agràries amb Valentin Almansa, un funcionari gros espanyol , que fa més de trenta anys que xupla del pot ministerial. L’home sembla que va anunciar que els valencians no havien de queixar-se, si el seu ministeri havia destinat sis milions d’euros a salvar-nos de les pandèmies del camp. Ningún no va comparar aquesta quantitat amb el que gastava el borbó vell amb putes (amb sis milions no passava la setmana), i com que no en tenia prou, el borbó era capaç de regalar-ne seixanta d’un colp si li passava pels ous, ves si ens en robaria, sobretot als valencians que cada any eixim escaldats per la fiscalitat que ens aplica espanya.

L’home de Pedralba (ja heu visitat quines transformacions han fet en aquell terme?) va demanar de parlar per dir-nos que ell havia estat a la reunió d’Almassora, que la premsa trau titulars per fer-nos passar la runa, que és veritat que el director espanyol va dir coses que no li van agradar gens, però que es posava a la nostra disposició per ajudar-nos en el que pogués. Però home!, el que pogués, després de deu anys de pandèmia i encara no saben què fer? Ni com? I encara són al menisteri, o potser hi són per això, per inútils i refillets.

Faran una peralta a espanya, que és una merda així d’alta, i després ens diran que no estalviem prou, els llauradors valencians, que no treballem prou, que no visitem prou els camps, que ens passem mig matí esmorzant a ca les Paleretes, a la Pujaeta o fins i tot en bars de menor pedigrí democràtic (!). A Bétera n’hi ha bars declaradament feixistes.

Fieu-vos-en de com ens ajudarà espanya, llauradors, i després demaneu al conseller Soler quants diners es destinaran al camp per salvar-nos les collites, en canvi de viure de criats anys i panys, però pagant més i més, perquè els espanyols de madrit o extremadura, i uns quants de valència, es llepen els dits i se’n riguen del cotonet i de la mare que el va parir.

Gairebé tres hores després, massa llarg i massa diagnosi que ja sabíem, tornen cap a casa els llauradors, satisfets perquè allà s’estava fresquet, i almenys s’han estalviat la cerveseta del bar i els cacaus.

 

Històries de Bétera: la Cylindropuntia

1

A Pinela, el Pla Pinela és una partida del terme de Bétera, m’he trobat un cotxe oficial amb el rètol de la generalitat, un pik-up blanc i lluent del qual baixen quatre o cinc joves (ara no ho podria assegurar, malgrat que em decantaria perquè n’eren cinc) joves disfressats  i amb motxilla matabi (perill) contra una plaga invasora de plantes, o d’insectes, o de llengües.  En tornar a Pinela, després que he deixat la desbrossadora a ca Dolç (s’ha espatllat el gatell del gasoil), els cinc disfressats amb granotes blanques, màscares, guants i botes de cuir, pugen al cotxe i em segueixen (!). M’ature en un camp de satsumes, perquè vull amuntegar la llenya aclarida perquè el tractor faça menys feina que la brigada municipal dels camins del terme, que no poden ser més intransitats, difícils i malparits. Ves com els cuida l’ajuntament i la seua regidoria del camp.

Els cinc antipandèmia baixen també de la pik-up, que han aturat a uns trenta metres d’on jo em dispose a traure la forca i començar a repartir llenya. Abans els demane que faran, què és que volen matar. Algú m’avisa que si veig unes plantes punxoses allà, enllà, justament a tocar del camp on sóc. I tant, que els hauria d’haver dit, n’hi ha dins el meu camp mateix. Però no dic res, perquè apenes si observe que la jove, dins la colla n’hi ha una dona, diu ben fort el nom científic: cylindropuntia. Venim a matar-la!

Ahhhhh, la cylindropuntia! la cylindropuntia!, sembla aquella pel·lícula antiga de la marabunta, la marabunta!

Oh, però no s’exclame, jove, quina sort que tinc!, i com ho fareu, com la matareu, aqueixa planta, aquest cactus invasor? I ells, amb glifosat! Amb glifosat?, els dic, jo ho he provat però no he pogut. I ells em responen que perquè no he fet una concentració prou alta, el triple de la normal per a les altres herbes. Expliquen ràpidament que tenen marcada aquesta zona com a molt invaïda, que fa temps que la tracten, i que ara tornen a fer-ne una passada d’herbicida per controlar que no s’extenga pel terme.

Jo continue ferm, amb la llengua, perquè sóc de l’escola de Carme Junyent, un alumne aplicat, i em crec que diu el seu llibre, que el català depèn de mi (el valencià és el català més bell, que deia Valor), així que no afluixe gens, gens ni miqueta. Però cap dels cinc epidemiòlegs de la pik-up, no afluixa tampoc, cap no parla ni s’ha expressat ni una sola vegada en valencià. Sembla que és una marca de la generalitat, o de l’empresa pública Vaersa, que ningú que contractem no parle valencià, com un objectiu.

Potser que aquests cinc siguen biòlegs, o botànics, o no ho sé, perquè no els ho he preguntat. la propera vegada que me’ls trobe promet que faré perquè la conversa siga més fluïda i rica en les seues vides: d’on sou?, d’on veniu?, què feien els vostres pares, mentre estudiàveu?, coses així per l’estil… Supose que són gent preocupada pel medi ambient, i pel paisatge valencià, si es dediquen a matar plantes invasores, en concret aquest cactus americà d’Amèrica, la cylindropuntia. D’aixo Carme Junyent em diu preocupar-se per la biodiversitat lingüística, no només per la de la vida de les plantes, si són autòctones. Si l’ecologia i el feminisme han avançat tant, com és que la diversitat lingüística no ho pot fer igualment, es demana la professora experta en llengües amenaçades.

Tots aquest joves van haver de passar, segons l’edat que els pose, per l’ensenyament en valencià o del valencià, però no en fan ús. Gens d’ús de la llengua; perquè en sabem més de llengua, avui, però l’ús ha perdut força i intensitat. Només cal veure que cap dels cinc, o potser que n’eren quatre, no en feia ús de la llengua del poble, de Bétera vull dir.

No m’he volgut posar amb els joves, malgrat que carme diu que la responsabilitat és nostra. Fer que la llengua tinga futur depén de nosaltres, que no ens ho resoldrà ningú. Aquests joves, per exemple, quatre o cinc, han acabat aquella comanda contra els cactus en mitja hora, mentre jo feinejava al seu costat. L’altra hora han estat damunt la pik-up, ara puge ara baixe, ara xarre, ara mire el mòbil, sense pegar més brot que perdre el temps. Supose que esperaven l’hora d’acabar. Pobres, feia calor, molta calor, i no era qüestió de cercar més Cylindropunties que matar amb el glifosat.

Jo d’això, del seu temps, i allò que els pagaran per aquella feina, no n’he de fer res. Cadascú la seua consciència, però per la llengua, ai, per això em trobe i em desvisc.

A aquest pas, em demane si els joves, amb aquesta dedicació tan responsable a la feina, la de no parlar la llengua, supose que acabaran abans amb el valencià que no amb la Cylindropuntia, perquè cada colp menys sembla que en parlem, que en fem ús de la llengua, i això s’assembla ja amb una llengua cactus, en procés d’extinció. El valencià, pobre quin cactus!

Però ves si algú els expliqués als joves, disfressats contra una plaga pandèmia, si justament la invasora era la llengua que ells usaven amb tanta voluntat com inconsciència: la biodiversitat va per espècies, i la de les llengües no era el seu envit.