Ulisses20

Hem començat a preparar la fira de llibres de l’Ateneu, sens dubte l’esdeveniment literari més important de la comarca d’uns anys ençà. No tenim enllestida encara la tria d’autors, il·lustradors o actors que passaran enguany per l’ateneu, però sens dubte que voldrem arribar a l’exquisitesa de l’any passat. La fira passada va congriar-se un programa divers i de gran interés. Enguany cloure’m l’any del centenari Joan Fuster, i tindrem una taula de llibres sobre l’autor que farà goig, sens dubte, potser que també oferim una de les cireretes sorpresa, si Joan Fuster és la mesura també a l’ateneu de Bétera.

Entre més lectures, escriptors, assagistes o poetes, voldrem arribar a protagonitzar un gran festival de libres i de noms propis, com ho fa aquell petit poble d’Escòcia, Wigtown, capaç de convertir-se per uns dies en el punt neuràlgic del món literari. Malgrat que només hi viuen i resideixen un miler d’habitants, són capaços d’aplegar el millor de la literatura i d’organitzar centenar d’actes en apenes una o dues setmanes. Centenars d’actes sobre llibres i escriptors! Oh! Quanta gent hi treballa?, quin pressupost hi destina l’ajuntament?, quin és l’objecte final de tot plegat?,  per què consideren que la cultura és un valor tan elevat?, com és que els llibres són tan principals, fins i tot en les cases dels llauradors?, massa preguntes per als valencians d’àpunt, potser!

Sí, potser que hauríem d’explicar més coses, naturalment, però quan s’acosta la nostra fira de llibres de l’ateneu de Bétera, hom pensa que comença a bastir un dels projectes de major interés en la vida del poble, en favor dels seus veïns. També en la vida de la comarca, ja no m’atrevesc a dir res, res de res, més enllà de l’assegador, el camí de llíria o de paterna o a tocar de l’horta de bufilla.

Hom voldria un dia aplegar Tolstoi, Yourcenar, Woolf, Akhmàtova o Camus, aquests dies de fira i de llibres, un festival a bètera que aplegués autors del XIX i del XX, que convidaren també els autors del XXI, però això sense les realitats virtuals no seria possible. De cap manera. Almenys no seria tan real o possible com aconseguir que els valencians elevem el nostre nivell lector a percentatges civilitzats, propis de pobles democràtics, i profundament respectuosos. També fóra més plausible de convidar els joves estudiants de l’institut les alfàbegues, dels instituts  de la Pobla o l’Eliana, i de l’escola… Convidar a llegir els milers de mestres del Camp de Túria, si després han d’ensenyar a llegir, convidar-los a trobar-se amb autors, a enraonar de llibres, de còmics, fins i tot a debatre sobre els aforismes i la vida. Això ja seria ben fusterià. Tan fusterià que caldria demanar permisos a salut mental, fins i tot caldria obrir de retop el psiquiàtric del poble, per avaluar què els passaria als valencians, si començaren a llegir de debò, cada dia, en comptes, no ho sé, d’esperar que l’esperit sant ens il·lumine pel camí de swan, de sirga o d’una llibreria.

Si hom sabés que estrenarem el 23 de desembre, i ens estarem fins el 5 de gener, per exemple, vostés (vosaltres) quin escriptor voldien trobar a la fira de bétera, aquest Nadal? Un de carn i d’os?, un de paper?, un de viu?, un futur premi nobel?

A Vilaweb hi ha una entrevista ben interessant a un enginyer del camp que proposa una agricultura regenerativa, amnb la dona i tot ha fet un llibre i explica el perquè, el com i el què. De fet, a l’entrevista avisa que llaurar és matar la terra, empobrir-la i, al remat, perdre-la. Oh, i com ho expliques això als llauradors de la cooperativa de Bétera, valent? Ací hi ha camps que setmana rere setmana els passen de ganxos, més nets que una plàtera, xa, els deixen aquells tractors quan els passen amunt i avall, pels fraus i els afraus. Haurem de portar aquest Francesc Font a l’Ateneu de Bétera perquè ens oriente com ha c0nvençut tants llauradors de Menorca i tants ramaders, perquè alhora diu que això de les vaques i les ovelles ajuda una barbaritat el camp. Veieu, desconfiats que atempteu contra les Mor-Holstein? Les vaques són beneficioses.

Una altre bon amic, Francesc Raga, em proposa de bescanviar els tarongers per les garroferes, que a la llarga guanyarem salut i diners, diu. Home, ja tenim coneguts que han plantat garroferes, ara que el preu és pels núvols, però no sé si quan els plantons d’avui seran productius, la cosa anirà com a estraperlo. Ja ho sabeu que el govern del PSOE+Podemos ha regalat milers de milions d’euros a les elèctriques, no?, i aquests el primer que han fet en saber la pífia és apujar el preu de l’electricitat a preu de rècord. A fillsdeputa qui els guanya, als uns i als altres. Doncs aquests, els corruptes de l’electricitat, no trigaran a plantar milions d’hectàrees de garroferes amb els diners públics regalats, i es faran amb el 100% del negociot, i els llauradors que ara han fet el canvi, pobres, ja veurem com pararan; aquells fillsdeputa damunt posaran a plegar garrofes mans que no són mans, mans de pobres i exiliats a preus de caguerola, i aleshores el negoci dels corruptes, com sempre, acabarà matant el camp i els llauradors, pobres, que encara no entenen que no han de llaurar, a quin sant, que aleshores faran un mal irreperable al camp, a la cultura, i a la història dels valencians.

Bé, si no han de llaurar, els llauradors, almenys que arreglen els camins. Maremeua, els camins per accedir als camps. La mare que els va parir, ja s’enten que els diners del poble siguen per a les urbanitzacions dels rics, i que l’ajuntament del pp no tinga cap voluntat de neteja ni d’adobar els camins de carro, ni de tapar clots ni d’evitar el perill dels accidents (divendres no vam matar uns xiquets amb bicicleta de milacre, allà en la clotxa dels ànecs abans d’arribar a l’ecoparc). Clots, canyes que invisibilitzen si ve algú a dos mestres en un revolt, pedregars, els camins dels camps de Bétera són tan abandonats com la civilització dels valencians. Ara digueu-los als llauradors que no llauren, que no, que deixen que la fauna microbiològica vaja actuant amb el seny i senderi que no tenen els polítics de cap cantó de l’espectre.

Però qui governa el camp dels valencians, maedéusinyor, quin caos d’inútils i incapaços. No salveu ningú, no, que prou malament que ho fan plegats, a posta ni entrenant-se. A vore qui serà el valent que informe els llauradors, va, i convideu aquell enginyer a venir a Bétera!

Ací teniu l’enllaç a l’entrevista d’Esperança Camps

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

Anit vaig començar a repassar el primer volum de la correspondència de Joan Fuster, el volum que conté les cartes amb els grans mestres de la llengua: Carner, Manent, Riba, Pla, Espriu i Villalonga. Aquest primer volum, a posta, és un pou de llengua dels mestres per als mestres d’escola, sens dubte, per això l’he triat el primer dels meus propis 12 llibres que rellegiré enguany, l’any del centenari del mestre Joan Fuster —també coincideix amb el centenari de mon pare, que també era del vint-i-dos, i aprofitaré per explicar-vos nous capítols i confessions de l’apartat pares&fills—. Ho faré, rellegir i llegir Fuster, com un envit dels 12 treballs d’Hèrcules. El millor homenatge, si hom vol dir-ho així, el millor que li podem fer al mestre, és llegir-lo. Sí, però també situar-lo en el context: perquè una cosa que diran fins i tot els que volen instrumentalitzar el mestre, fins i tot després de mort, és que el millor és llegir-lo, només llegir-lo, volen dir. No voldran, per exemple, portar-lo al centre de les idees, al cenre del debat polític actual, no fóra cas que encenga una espurna o una idea nova sobre referendums contra espanya, sí, ara mateix que els valencians continuem sotmesos a aquells xenòfobs, més rancis que viriat i el cid plegats…

Arran d’això del centenari Fuster, LA VEU publica un article sobre com havia de ser aquesta celebració, i publica l’opinió de tres experts: entre més, Maria Conca reclama la catalanitat de Fuster en el seu centenari: si Fuster és el català integral davant i damunt tot, com caram en podem prescindir de la idea?, es pregunta la mestra. És clar que, venint de la Generalitat valenciana, que ha renunciat que altres institucions de Mallorca o Catalunya puguen participar-hi del gros de la celebració, no podem esperar que presenten Fuster com el primer independentista valencià de 1962 ençà, quan l’homenot publica Nosaltres els valencians i apunta que, dins d’espanya, els valencians viurem ofegats, estrets, a punt de l’extermini.

Possiblement per això, per salvar-nos-en de morir ofegats, caldrà denunciar els homenatges enverinats, que només que pretenen amagar el moll de l’os i el repte principal d’aquell home: la llibertat. I per la llibertat dels valencians no podem entendre només fer falles, passacarrers o romeries a l’ermiteta de la malaena. L’únic camí que portarà els valencians a la llibertat serà la independència en tots els sentits. La resta, si voleu que no s’enfaden els espanyols, és malviure, vendre’s la taronja a 10 cèntims el quilo, pagar més impostos que ningú i no rebre sinó les molles que els funcionaris espanyols es passen pel serengue (ara ja sabeu que gaire netes no arribaran, les molles que arriben).

A les cartes de Manent, Carner i Riba, sens dubte que hom aprendrà llengua, n’aprendrà a escriure força, i sobretot a ser un sinyor en acomiadar-nos, tan afectuosos i carregats de respecte com ho feien, els uns i els altres: “Us saluda afectuosament el vostre vell amic… Ben vostre sempre…, el vostre vell amic obligadíssim…, el vostre vell amic i confrare…, repeteixo les excuses i les felicitats, amb el millor record… I ben vostre sempre…, salut i felicitat us desitja el vostre affm.…, l’admiració i l’amistat de sempre…, Saludeu-me la vostra esposa, i maneu del vostre affm…, I accepteu els millors vots i el record més cordial del vostre affm., us abraça ple d’agraïment…, Ben vostre sempre… Disposeu sempre de vostre affm… El vostre vell i amic companyó… Saludeu-me respectuosament la vostra muller. Ben vostre, sempre… Cordialment… Ben vostre… Us saluda amb afecte… Amb l’agraïment, l’amistat i l’admiració de… Vostre… Ben vostre… Disposeu sempre…”

Amb Josep Pla m’atreviria a dir que les coses van més enllà. Hi apareixen les descripcions polítiques, sobretot la submissió dels valencians, alguns petits empresaris llauradors, amb els espanyols. Fuster explicarà a Pla com va de desarticulada la societat valenciana, un país subdesenvolupat, incapaç de cercar una via pròpia a Europa, i per tant sucursalistes dels profitosos empresaris cerealistes de Castella, que sabran treure suc de la submissió per anys i anys. La “vitalitat valenciana” que és intensa, diu Fuster, és estèril. Perquè l’han d’aministrar a Madrit, que no són ximples. No són llestos, però no són ximples, a l’hora d’aprofitar-se’n del viure agenollat valencià. Encara si dura aquest desquilibri de relacions, que en el segle XXI els governs espanyols —ells es pensen progressistes— ajudats pels governs valencians “de política estèril” ens tenen agafats dels ous.

En aqueixa carta a Josep Pla, Joan Fuster fa un repàs de com va el País Valencià i quin auguri o futur veu ell, a través d’uns quants joves universitaris, això només, que fan rutes (ell s’hi refereix a trucs), escriptors, poetes —Massa poetes, diu, cultura, o cultureta…, amb tot troba un badall d’esperança en aquests valencians, i malgrat que no n’hi ha recursos propis, caldrà cercar-los per engegar alguna cosa que revitalitze el viure valencià… Potser que aquesta carta siga la clau del llibre d’aquest volum I de la Correspondència, una declaració-descripció del nostre país en 1962, d’aquelles cendres que encara havíem de renàixer tots.

Dirà Pla a Fuster: “l’avantatge que tindrem sempre els liberals sobre els comunistes, és que nosaltres no acceptem la policia. No és una qüestió d’idees. Les idees són molt poca cosa. És una qüestió de pell, de fets.”

Els nostres polítics actuals sembla que ho han acceptat tot, la policia, la repressió, l’infrafinançament, els borbons, els militars, els retors, el psoe, l’extrema dreta… Fins i tot han sigut capaços d’ordir un centenari Fuster amb nom d’Unamuno… Com si encara, els cerealistes de castella de què parlava Fuster, haguessen de governar-nos sense despentinar-se. Encara no havíem fet prou albardes i cabeçons per tants rucs com es crien a les institucions valencianes.

Diu una llegenda que Antoni l’egipci va viure  entre els segles III i IV i que, després de repartir les pertinences entre els desvalguts, va pegar a fugir cap al desert, Nil avall. Allà passaria de l’aire, dels cucs i de la meditació, i d’una ració diària de polseguera, quan s’alçava vent. Ell no podria saber que, segles després, es convertiria en el referent més estés del nostre país, que l’acompanyaria un porc i una campaneta per avisar les ànimes torbades: d’aquella època d’home retirat a viure del no-res —diu C.H.Lawrence—, eremites, tots a les coves!, anacoretes, eremites, cenobítics… Ell només que havia seguit una moda que imperava al segle III: abandonar els teus i pegar a viure en coves cap al desert: començava la ruta dels eremites i els anacoretes.

El porc sembla que va arribar més tard, en una barca que pujava el Nil, no ho sabem cert, que s’havia escapat d’una mort segura a mans d’homenots que en volien traure dos sucosos cuixots, cansalà i bones botifarres, aleshores encara no n’hi havia mà a salar les paletes de davant, i encara hom va simular la llegenda atribuint a l’Egipci propietats sanadores: el porc només que s’havia amagat davall les faldes de l’anacoreta. Tampoc no ho sabem del cert.

Doncs encara segles més tard, quan va arribar la pesta del foc que omplia de feridures braços i cames fins a l’extrem d’haver-los d’amputar, un noble cristià atacat i encés, es va encomanar no sabem perquè al vell cristià Antoni i es va curar. Aixó és molta coincidència, direu, però sense vida digital, aleshores totes les ocurrències passaven per bones o excepcionals. En curar-se, el noble va fer una ermiteta a n’Antoni, i després l’església catòlica ja es va encarregar de tot el negoci posterior. De com els ossos del Sant arribaran a una abadia, que s’ha conservat aprop dels Alps, no gaire lluny del nostre país, ja són ganes de fer una antologia, però és veritat que a la vida real passen més coses que no us podeu pensar, i en mil anys, 1.000 sense parar, hom que pogués escriure vides de Sants i dibuixar estampetes. Si voleu, visiteu l’abadia de Sant Antoine.

El porc sembla que va viure molt i bé, almenys viu, i l’eremita 105 anys, diuen, que no està maalment per a l’epoca, gairebé tres vides. I encara ara reviu cada gener per explicar la nostra festa més estesa i important, de Perpinyà a Oriola, de Xelva a Artà, entre fogueres, dolços i coques i una lloa als animals perquè siguen vius i sans i facen bona cosa de fills: pel que fa als animals de peülla, ja no cal dels seus serveis i la cosa no passa de pintoresca, malgrat que veure aparellades juntes sis o set haques això va alçar tota la moral. De tot plegat i si ho voleu cercar, en el primer tram de la història apareixen dues dones amb nom propi que aleshores predicaven més que no els homes: Maria l’egipcíaca i la narradora Egèria, que explica la llegenda a mitges d’una ama de temples i vestals i de joves de roba vaporosa.

En una altra llegenda, hom diu que Sant Antoni s’havia enamorat d’un porc, però són bestieses, per continuar aquelles ferides que els dimonis inflingien al Sant, al Sant que encara no ho era, i a atots els que pegaven a meditar alimentant-se només de brosses i cucs, que volien fer-los tornar a casa entre els seus, malgrat que Antoni ja era orfe: —Torneu a tenir cura de la germana petita, a recuperar les propietats, les pertinences i el seny cristià de no fer bajanades: —No veieu, tros de banya —se’n burlaven els dimonis—, que tothom riurà de tu, tanta feina com tenim amb els eixelebrats del món!

Poc sabien, els dimonis passats i presents, la història que faria córrer aquell homenet barbut, amb un bastó i una campana… i un acompanyant indòcil però fidel. Ves si és la nostra festa principal, malgrat que els colons ens la voldrien fer oblidar.

Cada dia hem fet descobertes de lectura noves. Perquè la fira no només ens aplega per vendre o comprar llibres, també ho fa perquè puguem passar un estona parlant de llibres, fins i tot de llibres que no hi són a la fira, o bé que són exhaurits o bé que trobem després, en regirar la biblioteca de casa, o retrobes, no sense fer una exclamació sorpresa, però què caram feies ací, tu?

“La casa de matriona” de Soljenitsin és un dels regals retrobats, en una edició del balancí de 1968, traduït per Josep M. Güell. L’original rus és de 1963, així que no sembla que haguessen perdut gaire el temps. Un home demana de treballar de mestre en un poble de l’interior, com?, lluny de la ciutat?, de primer l’enviaran a Vissókoe Pole, el Camp Alt, però ai las, allí no s’hi coia ni el pa. No venien res comestible. I el protagonista torna a demanar una altra destinació per ensenyar i quedar-s’hi a viure. Finalment l’enviaran a Torfoprodukt, Torfoprodukt? Ai, Turguèniev no sabia pas que en rus es pogués compondre una paraula així! Serà ací on passarà aquest petit relat rural del mestre i una vella que l’acollirà a casa.

El jove amic a la fira em demanava Soljenitsin, però també Shalàmov, els relats de Kolimà, que encara sembla que acaben de preparar-se en català. Justament Fèlix Edo en parlava no fa gaire en una piulada, per un article que havia fet sobre els tres mestres russos: Soljenitsin, Shalàmov i Dovlàtov, i debatia amb altres experts sobre la manera d’escriure tots tres les penalitats als camps de treball. La manera com cadascú expressa experiències de vida a través d’una literaura crua i sense concessions. En aquesta fira, per exemple Dovlàtov no ha passat desapercebut, i veurem què diran uns quanst dels compradors dels seus llibres.

Els primers dies de fira una de les compradores, va preguntar-nos per Natàlia Ginzburg, i ara mateix ja podem dir que el cuc és també en les nostres lectures, amb un llibre que també ens han tret de les mans ràpidament, les petites virtuts, que recomanem de llegir en el club de l’ateneu, si no tenim res més per endavant, a més de les obres de Joan Fuster en l’any del centenari. Ahir també va ser el nosre escriptor més venut, i ja és el segon dia, ha fet molt d’efecte la lloa de Vicent Partal, així que ens comprometen a tenir un bon feix de llibres per formar-nos amb traça sense perdre el temps.

Avui fem la cloenda de la fira, és cinc de gener i és un jorn especial per cloure la feinada d’aquest Nadal a l’Ateneu, sobre els llibres i les activitats del nostre particular programa, improvisat de vegades, al dente o agafat d’agulles d’estendre, que puga vestir amb un criteri excels per la cultura literària. Al remat, l’horitzó serà passar amb escreix la barrera del 5% lector dels valencians, i guiar-nos cap a quantitats de més qualitat i una estadística que ens faça menys primitius, ni tan enemistats amb els llibres ni amb la llibertat: el doble horitzó dels valencians, sens dubte.

A la cloenda d’avui convidem tothom a un dolcet, un licor i una tria final de llibres de profit, per passar la nit desacomplexats, camí d’un centenari de vertigen lector i fusterià. Benvinguts

Ahir vam iniciar un projecte nou a l’Ateneu de Bétera. Amb la primera activitat del Centenari Fuster, obrim un meló que anirà carregat de referències, lectures, presentacions, xerrades…, homenatge a l’intel·lectual, homenot de Sueca, Joan Fuster, possiblement “la mesura de totes les coses”, en referir-nos als valencians en el sentit més estricte i revolucionari: això és, sense complexos, com uns europeus normals, que va explicar anit Vicent Partal, en una lloa que no per breu, va deixar de ser excelsa, per completar una fira de llibres que, n’hi ha que també ho remarcava sense complexos, enguany ens ha fet reviure un nivellàs per la cultura a l’envelat de l’Ateneu.

El somni, discutiem diumenge els amics en una caseta de camp a la vora del foc, fóra convertir Bétera en un poble en favor dels llibres i de la lectura, en comptes de quedar-nos en un poble coeter.  Vull dir coeter i prou —festiu sens dubte— però no per això un poble tòpic desinterssat de la cultura o de la cultura dels llibres que és del que parlàvem, al cap i a la fi. Convertir-nos en un nou Wigtown, un petit poble escocès, a la vora de la mar, que va renàixer a partir d’una llibreria de vell. No és una broma, perquè l’abandonament al qual les circumstàncies l’havien destinat, amb el tancament de les dues úniques petites indústries, i l’escassetat de feina o oportunitats, abocaven el poble a l’oblit i a la ruïna. En canvi, ves si els llibres poden exercir cap poder més enllà del gaudi de llegir-los, els llibres de vell d’aquesta llibreria “The books Shop” amb Shaun Bythell al capdavant, possibilitaren el renaixement de Wigtown, que ara gaudeix d’un Festival-fira de llibres internacional amb més de dos-cents esdeveniments relacionats amb els llibres. Si ara volguéreu reservar una cambra per passar-hi una nit, atrets per la bellesa del poble o el vent d’aital cultura llibresca, us hauríeu d’esperar dos anys, pel cap baix, perquè ja és tot venut a vint mesos vista. Llibres de vell, ai, en un petit poble d’Escòcia que no arriba als 1.000 habitants. No us penseu que el viure del llibreter és de luxe, no us ho penseu de cap de les maneres, ni allà on la cultura i la elctura són dins l’adn de la vida de cada dia. Ni així, doncs, si pegueu una lectura a la vida de llibreter, potser us caurà l’ànima als peus, però si ho feu, i descobriu que ja Orwell en parlava en un llibre que el mateix Bythell us recamana de llegir, aleshores el món i l’ànima us acabaran aixafant qualsevol esperança. La vida de llibreter és si fa no fa tan avorrida com la de qualsevol mortal, segurament… tret que penseu en els miracles.

Entre els valencians, hom pot pensar en els miracles, si només el 5% dels valencians llegim en valencià, malgrat els quaranta anys d’escola en valencià. Si feu uns quants càlculs matemàtics, els valencians de quaranta-cinc anys en avall ja han passat gairebé tots per l’ensenyament en valencià. Vol dir que gairebé la meitat de la població valenciana està capacitada per llegir en valencià amb total garantia d’èxit. Així que, no llegim pel desconeiximent de la llengua, no. Els valencians no llegim perquè “llegir” no és entre les nostres activitats preferides. Clar i ras. Per exemple, penseu en un altre país pol oposat a València: Finlàndia. El 40% dels finlandesos tenen la lectura com a activitat preferida. Com a la primera activitat en el temps lliure, d’oci o de lleure. Entre els valencians, no arribem a l’1%, els que tenim la lectura com a preferència davant la resta de coses. Ara no entraré a explicar què vol dir això, què en podem deduir, inferir o concloure. No. Tornaré a la lloa que anit va fer Vicent Partal, en parlar de Joan Fuster i presentar-nos-el com el gran intel·lectual valencià de tots els temps: entre més coses, Vicent va apuntar que Joan Fuster també és un miracle. Ho va dir sense espasmes, ni grandiloqüència ni esgarrant-se la roba. Ho va dir si fa no fa amb naturalitat de mestre periodista: un home de l’alçada intel·lectual de Joan Fuster va créixer i es va fer —ell era autodidacta— enmig de la Somàlia valenciana.

[continuarà]

Avui encetem un nou projecte, un nou vestit de mudar en favor de la lectura i dels prohoms valencians: el centenari Fuster és l’excusa per rellegir. O bé per començar-lo a llegir, un dels principals autors valencians de tots els temps. Amb aqueixa exusa he baixat a València  a trobar més llibres que ompliren uns buits que havien deixat les vendes dels primers dies. Uns buits en blanc en la taula dels llibres no són un bon senyal, no us penseu, per poder vendre vint llibres n’has de tenir dos-cents d’exposats. De fet, he trobat unes quantes coses que m’havien encomanat, un parell de llibres que són dues autèntiques rajoles, de tan grossos: L’un és “Notícia del País Valencià”, un dels autors és també un home conegut, que ja havia participat en algunes xerrades al Camp de Túria, i l’altre és “L’últim dels valencians”, aquests dos llibres ja fan molt de pes lector, així que preferesc de parlar-vos d’un altre llibre que he trobat i que m’ha fet molt de goig saber que el podré llegir, no em demaneu per què: Les petites virtuts, de Natàlia Ginzburg, un aplec d’assajos breus de la postguerra ençà, del qual extrauré algunes idees pel segon trimestre a classe, amb els alumnes de primària. He trobat aquest tros d’un text seu que va publicar a Vilaweb Tina Vallés:

“Ser dones, ser jueus, ser homosexuals és com haver nascut en un país o en un altre. La persona adulta està obligada a adoptar, dels orígens que li han estat assignats, els màxims béns possibles, i la màxima quantitat possible de coneixença de la pròpia terra. Però a les humiliacions i opressions i persecucions que la societat ha infligit o infligeix a les dones, o als homosexuals, o als jueus, dones i homosexuals i jueus, haurien de respondre-hi com si les humiliacions, opressions i persecucions no els ofenguessin només a ells sinó a tota la col·lectivitat humana. Haurien de respondre-hi no amb la militància miserable de l’orgull ferit sinó amb la indiferència als seus trets personals i territorials que distingeix la veritable llibertat adulta.”

Però ara no sé qui m’ha encomanat aquest cuc de la Ginzburg, però no direu que és una cosa tan actual i viva, encara que el text puga tenir cinquanta anys o més… No cal dir que he aprofitat el viatge per farcir la nostra taula espcial sobre Joan Fuster, amb algun volum de la correspondència, aleshores encara no sabia què valia cada llibre, la correspondència de Fuster amb els grans escriptors del país són una lliçó de llengua, com esciuen per exemple Riba, Carner, Pla, el mateix Fuster, són autèntqiues lliçons per als mestres joves i per als mestres vells i sobretot per als futurs mestres… Per cert, ja deveu saber que aquesta vesprada comencem el centenari a l’Ateneu de Bétera. No? No voleu saber quines novetats tindrem avui a la parada de llibres?

Dilluns 3 de gerner, l’ateneu de Bétera començarà el seu particular centenari Fuster, any Fuster o Fuster per la independència, digueu-li com vulgueu, dins el programa d’activitat de la Fira de llibres d’enguany. Per cert, que enguany, només en els sis dies de fira, hem venut un exemplar de Joan Fuster, un de sol, Nosaltres els valencians, en una edició de butxaca que a penes si aplegava als 10 euros. Hom ja no podrà dir que els llibres són cars, o bé que tots els llibres són cars, perquè n’hi ha que no ho són, o no ho són comparats amb unes altres coses de valors diversos. Per exemple, un litre de gasolina no et portarà a València, si no és que el cotxe és elèctric, en canvi, aquest mateix llibre de Joan Fuster, et portarà tan lluny com la teua dignitat moral et permeta, perquè si Fuster és l’home que ens va tornar el país, com ho diu Vicent Partal, Nosaltres els valencians ens va tornar la dignitat a tots els valencians. Als valencians que ens en sentim profundament, valencians només, malgrat la tenalla espanyola i el seu abús i violació constant dels nostres drets.

Si demà comencem l’any Fuster, el seu centenari, amb una lloa especial del periodista Vicent Partal, que ha preferit de començar així la intervenció a la fira d’enguany —és un clàssic també la seua participació anual— en canvi d’ajornar la presentació del seu nou llibre, Fronteres, que és en màquines i editarà ComaNegra. La integritat moral, la identitat, la qualitat de l’escriptor, el guiatge que podria representar per a tots nosaltres (els espanyols, i els valencians a mitges el negaran sempre, excusaran això i allò) serà part del contingut de demà, segurament a la fira, que esperem de vendre almenys tots els volums i obres d’aquest homenot cabdal, per iniciar amb força el nostre particular centenari Fuster.

«No hem tingut sort coma poble. Diguem-ho així. Som un poble que encara no ha tingut ocasió de ser-ho com caldria. […] Hi ha victòries  que ho són per sempre més.; hi ha conquistes que cap adversitat no destruirà; hi ha passos endavant irreversibles, segurs, definitius.»

Com la història de la nostra fira de llibres, com la història de l’ateneu de Bétera… Dependrà tot de nosaltres, dels valencians de pedra picada.

#centenariFuster #AnyFuster [1]

No abaixarem la guàrdia, continuem la lluita per la revolució, per la llibertat, per la llengua, per l’escola, per la lectura… Pel país.

Començarem dijous 23, serà el moment inaugural, i presentarem a Bétera la revista MIRADES7, una joieta de lectura, de document, amb tres blocs d’interés, per l’escola i pels mestres. Mirades7 és la millor revista editada al Camp de Túria en aquest segle. Almenys és la millor revista que l’Institut ha editat mai. Per tres motius. L’un és el contingut, format per tres blocs d’un interés actual rabiós: la sostenibilitat, i la por que encara provoca la paraula i més encara acomplir els mínims per aconseguir-la. No debades els polítics de torn s’entrenen per mentir-nos constantment, per tant com fan per aconseguir-la. Uns quants alcaldes de la comarca ho han dit: aquest MIRADES7 hauria de ser a totes les escoles i Instituts de la comarca, i els mestres haurien de fer-la llegir als alumnes. Per això, naturalment, els mestres també l’haurien de llegir. Però la realitat és que cap alcalde no n’ha encomanada cap, de revista, ni ha fet cap comanda per a les escoles del seu poble. El segon motiu per estar-ne ben pagats de MIRADES7 és el contingut sobre l’escola i unes quantes mestres republicanes, valentes i coratjoses, que es van comprometre amb fermesa per l’escola i per l’ofici d’ensenyar. D’aquests mestres, n’hi ha que van exercir al Camp de Túria. I encara la part dedicada a la història dels valencians a MIRADES7 és desconeguda en una gran part de les cases velles i noves de la comarca. Potser perquè les nostres escoles encara dediquen massa temps a ensenyar la història dels forasters i poc temps a ensenyar la història dels valencians. Finalment, un tercer motiu pel qual MIRADES7 té gran valor és la bellesa, l’estètica i la composició de la revista, a partir de les escultures de Benja Carreres i el magnífic treball de la impremta Vimar que va tenir molta cura en cada detall de l’edició. Per obrir la fira, l’organització va decidir que aquest regal de lectura seria una aposta magnífica, comarcal i d’horitzó llarg. En llegir-la ho comprovareu.

MIRADES7 és una revista d’abast comarcal editada per l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi intervindran: Antoni Marzo, biòleg, ecòleg, botànic; Rosa Dasí, historiadora; Albert Dasí, mestre

Demà serà la vuitava i la festa dirà prou, en realitat ho dirà la no-festa, o potser que no dirà res, perquè hem deixat passar els dies. l’un darrere l’altre, sense poder celebrar gairebé res, res de res, de la festa ni dels majorals de Sant Roc. Així que enguany, com l’any passat, el tràngol final serà menys tràngol, que no haurem d’acomiadar res. Qui no s’aconformarà és perquè no ho voldrà fer. Al remat, la depressió post festa major serà sens dubte mès dòcil, ben allunyada d’aquella eufòria dels primers dies, quan fins i tot la televisió va voler explicar la festa de bétera sense la festa. L’ésser humà és capaç d’animar-se davant un esdeveniment nou o extraordinari només per elevar l’ànim i trencar amb la rutina.

Amb la pujada de l’ànim, hom va dir davant la càmera que els xiquets vénen aparellats amb dos objectes que defineixen com som a bétera, a més de ser bocamolls en allò d’explicar als forasters que som de bétera fins i tot abans de presentar-nos. Tan se val, això encara tindrà una pena menor, fins i tot una no-pena, però dir que tots els xiquets de bétera arriben amb un coet baix del braç (l’home va dir una femelleta), i una aixada al muscle és, no caldria consultar-ho amb un psicòleg gaire afinat, agosarat, fruit de l’esperit positiu en clembuterol: la segona dossi del vaccí ha provocat més canvis en els comportaments que no s’han anunciat per no espantar els jubilats.

El coet és més prompte un tòpic sense gaire efectes negatius, el foc és un indicador de la festa de molts pobles valencians, així que la imatge fins i tot podria ser divertida, una metàfora estiuenca molt valencianota: els xiquets ja venim de parís amb ganes de molta festa, sobretot, i de poca feina, per com va l’ocupació i l’interés dels governs a plegar els mitjons en canvi de pagar sous de misèria al jovent que es busca la vida de repartidor, encara per pagar-se els vicis mentre estudia i es forma i es prepara per arribar a fer la mateixa feina per la mateixa misèria, però ara amb el títol de grau superior.

Però l’aixadeta, l’aixà o la lligona al muscle ens ha agafat desprevinguts. Fóra com dir que el noranta per cent del jovent del poble és o voldrà ser llaurador, com a poc, malgrat que la realitat és tan oposada com decepcionant. Ni el 5% d’aquest jovent es dedicarà al camp, i d’aquest potser que l’1 tinga veritable desig per aquest treball. La resta és enganyar o pixar en un test badat. Potser que el pes de l’aixada al muscle fa desdestimar l’ofici en agafar edat i seny, o potser perquè no s’agafa mai, tant de seny, la decisió ja es pressa d’avantmà.

No sé quants llauradors de bétera, dels joves menors de cinquanta anys, o més grans de setanta, per posar dues faixes d’edat atzaroses, són convidats a parlar en les escoles del poble, o a l’institut, sobre la vida del camp, l’ofici i els avantatges de treballar la terra i tantes recompenses com regala aital vida. O quants dels joves de l’1% de l’estadística que han triat voluntàriament viure de la terra els ha demanat ningú per què ho han fet, de destinar el seu futur a portar tota la vida l’aixadeta al muscle, perquè la lliçó pogués servir a més joves que van desorientats o perduts o sense saber què faran els propers trenta anys, mentre viuen a casa dels pares sense més horitzó que la ruïna moral i anímica.

Jo imagine els xiquets, tots els nats els útlims cinc anys a bétera, que ja hauran pegat foc a la femelleta (un pare coeter voleu que no prove com és aquell coet que duia el fill!) o que potser l’hauran guardat en una vidriola del “monte de piedad” (la caixa d’estalvis dels valencians tenia els dies comptats amb aital nom) mentre  cada nit li trauran llustre a l’aixadeta amb un drapet i un xorret de sidol, esperant de tenir la força i la destresa suficient per anar al camp a fer cabets i cercols als camps dels iaios —els iaios indígenes sioux o resistents—, això si encara els camps no són abandonats o erms o deixats a la dula, la mare que va parir al visionari de la festa. Fins on no arribarà el mal que farà una càmera de televisió i un micro, abans que la festa, la no-festa en realitat, no tanque el cicle festiu al poble.

La no-festa a Bétera ha causat un estrall de desànim generalitzat. El goig de tancar un any de treball dur, enmig d”una pandèmia que molts volien dissimular o comptar com gairebé dominada; tancar-lo amb la festa, l’any,  no ha sigut possible per segona vegada. El desastre del desànim s’ha instal·lat arreu en la vida de poble, més fàcilment que no el confeti, que de vegades dura anys i anys, per molt que l’agranes. L’onada de calor d’aquests tres dies de festa major no ha ajudat a mantenir-nos vius de cap manera. Al gos pollós tot són puces i els colps li cauen gratuïtament i arbitrària: el preu de la llum, el  canvi climàtic, el foc a l’Espadà, la corrupció centenària espanyola, el cotó de les valls, la ruïna premeditada de madrit contra valència, sembla que res no vulga salvar-nos d’una situació que va convertint-se en la desil·lusió del viure d’estiu. Quines vacances, xa!, i encara ens en queden quinze dies.

La cirereta internacional l’esbombaven ahir tots els mitjans, fins i tot la majoria de l’extrema dreta, que durant anys van atiant a consciència la violència contra els demòcrates: els talibans tornaran a governar l’Afganistan. Ací i també en altres països que els fan suport i els envien recursos. Potser que siga la pitjor de les notícies de l’estiu i de l’any, al costat de la situació al mediterrani, a síria, a palestina, al marroc, al sàhara, a haití, a centenars de camps de refugiats, de desplaçats, de desgraciats del món. Però els talibans governen amb màximes que prohibeixen els drets humans per damunt de tot, on la vida, sobretot de les dones i de les xiquetes, no val un quinzet. On el terror és llei.

D’això, mostrar el desànim al poble perquè no tenim festa, la festa i les vacances que voldríem, i comparar-lo amb el dret a la vida que acaben de perdre totes les dones d’aquell país és d’un zel gairebé criminal, només de pensar-ho. Però justament perquè costa tant de mantenir-nos ferms en els principis, en els ideals, cal també en la festa, i en la no-festa, no oblidar-nos del patiment al món, perquè les conviccions també siguen davant l’acció lúdica o festiva. Perquè la festa és necessària sempre, com el treball, com un compromís social i polític ferm. Sempre

De talibans, a espanya n’hi ha a manta, que ens roben, que ens envien la repressió, que governen contra la llibertat, que abusen i es vanten d’abusar-ne, als mitjans, a tot el poder judicial sense excepció, al govern psoe+podemos, a l’església, als militars, i encara se’ns burlen dient-nos que cal més inversió en casernes, en armes i restriccions democràtiques. És veritat que no sembla, i només no ho sembla, tan descarat com aquella amenaça del prototip talibà afganés, que han consentit uns quants països amos del món, amos al segle XXI, russos, xinesos, cataresos, americans, saudís… A menor escala, de desgraciats que són, deixeu-me fer aquest incís: voleu dir que les empreses d’energia espanyola no són talibans purs contra un dret fonamental com és l’electricitat? I qui els ho ha permés, redell, uns altres talibans de corbata o de cabells despentinats?

En canvi de tot plegat, a bétera el disgust és a taula, a cada taula del dinar i del sopar, per una samarreta coenta com un all, per voler destacar més un tal “francis” que no Sant Roc, per la mort del coet, per amagar les alfàbegues  clandestinament, fins i tot per l’avorriment festiu que significa no dir prou, a tanta submissió. Ves on ha arribat el desficaci, que ni els forns no fan prou orelletes per apaivagar aquest desànim estiuenc.

Post: avui és Sant Roc, que segons la tradició és el dia més gran de la festa major a Bétera. No venen ni el pa, avui, que ahir el van donar doble. Sí, joves, els majorals són de Sant Roc, però recuperar la identitat ens costarà no sabem quants queixals nous. I molts anys de talibans.

Els miratges de la certesa és un llibre que ha escrit Siri Hustvedt, un assaig personal sobre ciència, pensament, raó i metàfora, que fa un repàs de Descartes a l’actualitat d’un centenar de científics que hi posen cullerada sobre les preguntes fonamentals de la vida, filosofia i ciència. Siri Hustvedt és americana, assagista, novel·lista que va guanyar i acceptar el premi Astúries —el premi porta el nom d’un borbó feixista, però ella és una feminista, escriptora americana, per tant democràtica i liberal. No sembla que va tenir en compte la ideologia en acceptar el guardó espanyol i tancar els ulls abans de començar a escriure un altre llibre.

Avui ens hem menjat una ensaimada de Mallorca que no era de Mallorca, malgrat que podria tenir aquell ADN de les Illes, una coca delitosa, diria que millor que moltes de les coques de mallorca (exceptuant-hi aquell dos forns de nom propi) amb una crosta que no era ni seca ni dura, tova com alguns dels cervells dels quals parla l’escriptora americana quan fa referència a éssers capaços de resistir i sobreviure davant l’adversitat en canvi d’altres que acabaran eliminats o eliminat-se ells mateixos. La coca del forn d’Avià era ben exquisida  i tothom que n’ha menjada n’ha parlat amb excel·lència. Conclusió: aquesta coca perdurarà, s’hi farà resistent, sobreviurà a l’embat dels dolços industrials i les modes alimentàries plastificades.

En la primera part del llibre, els miratges…, Siri Hustvedt fa un recorregut de noms propis de primera línia, Descartes, Vico, Cavendish, Whitehead, Russell, Kuhn, Darwin, Galton, Mendel, Wastson i Crick (ací oblida Rosalind Franklin a qui li van pispar el nobel i la feina, aquests espavilats), encara no sé quina és la seua intenció, en aquest recorregut científic, si n’hi ha cap envit al qual voldria portar el lector, ella, malgrat que Damasio diu del llibre que és immensament agradós, o n’hi ha qui diu que és una altra porta a la llibertat (dels borbons?), encara no he desllorigat el sentit total de la lectura si no és per redescobrir un centenar de noms propis que han bastit la ciència dels últims 1.000 anys, per acabar-nos convencent que les preguntes són més importants que les respostes, que només els grans noms de ciència són capaços d’una recerca que ens lliurarà respostes convincents que romandran en el temps. Però no gaire, no us penseu viure sempre, perquè un altre científic vindrà a avançar que l’última de les respostes tampoc no era gaire convincent ni perdurable.

—per cert, vosaltres recordeu quina és la primera pregunta de Descartes? era sobre la matèria dels éssers humans?, sobre l’existència?, on anireu ara a cercar-ho?

Perdurable i immortal romandrà aquest coca exquisida del forn d’Avià, si la seua fórmula i les mans que l’adoben es mantenen ferms, de cervell dur, resistents a tots els atacs o peixets convertits en guardons per domesticar els intransigents i convertir-los en dòcils víctimes del sistema, un colp s’ha alimentat i embotit el seu ego liberal, americà o feministi.

A l’última pàgina de l’assaig, apareix una frase qte també és una oració o predica de Simon Weil: “el dubte és una virtud de la intel·ligència.” Acaba Siri Hustvedt dient-nos que cap idea, obra d’art o descobriment de ciència, s’ha creat sense el dubte. Per això ella el considera també una necessitat, de la pròpia intel·ligència.

En el terreny popular, portaré aquest dubte o reflexió a decidir si la coca d’Avià, malgrat que té tots els adn’s de mallorca, és més bona, o tant bona, o igualment delitosa, com la millor de les ensaimades d’aquells dos forns de Palma dels quals no he posat el nom. Aposta que ho faig.