Ulisses20

Manifest de Núria Cadenes,

«Si ens pregunten “qui sou?” amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions, calcomanies, serà difícil que en comprenguen la resposta. Perquè nosaltres som, podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el poble de la Flama del Canigó.

El pp va portar a la ruïna els valencians, amb aquells festotes d’esdeveniments faraònics: la benvinguda papal, la fórmula1, la copa de l’amèrica, les paellotes, l’aigua per a tothom, les grans urbanitzacions de rics, els vaixells de luxe… el que vulgueu contar i explicar, perquè ens quedem curts d’una realitat de la qual encara paguem dimonis i butonis. El psoe de catalunya ara copia aquella festassa de tirar els diners perquè els rics puguen lluir-se com són de rics i fillsdeputa. La barcelona petita copia la valència dependent de madrit  perquè pp i psoe són la mateixa gràcia, a l’hora de perdre el cap en ximpleria i arruinar-nos, per exemple, el camp, la sanitat o l’escola. Però ells són espanya, i arruinar-nos a valencians i catalans els compta d’esport paralímpic, que els ix gratuït fer de lladres amb tot de jutges patètics, espanyols i avant. Els del pp i el psoe, corruptes o lladres o espanyols tant se val, fan despesa perquè ells no paguen res mai: ja pagarem nosaltres, els desgraciats, les seues piuades i capricis, en canvi que els polñitics puguen lluir titola, i la cabota buida. No és prou que patim un turisme idiota d’abús, és que pp i psoe fan despesa per continuar fent idioteses, en canvi de tenir l’escola en ruïna, la sanitat col·lapsada o l’atenció i la dependència en un clot fondo. Són polítics de fira i bufa, incapaços i idiotes. I aquesta repetició de la ruïna, que és una veritable malversació dels diners públics, els jutges espanyols no la volen veure perquè pispen, gallegen i se’n burlen, mentre siga en benefici dels partits espanyols i els malparits que els lideren.

Avui hem començat les colònies, una activitat d’escola que tanca un nou curs escolar. Una de les setmanes extraordinàries del curs, si no la més especial i esperada pels alumnes, i també pels mestres. Sincerament, jo m’ho passe molt rebé. Gaudesc dels xiquets, del temps més llarg d’atenció, de les activitats lúdiques, de la infinitat de petites històries que vivim plegats, mestres i alumnes. I ves que passen i ens passen coses en vint-i-quatre hores, de deliri i de deler de passar-ho bé.

Enguany hem triat la serra d’Ènguera, i tres grans mostres ens han fet saber que som enmig d’un bosc mediterrani madur: de primer, quan ja érem a tocar de l’aberg, ha travessat la carretera, davant l’autobús, una família de cabirols saltamates, un bufit i ja no hi eren; després el falcó que volava rabent com un llamp, i encara una descarada rabosa que ens ha fitat de mig en mig preguntant-nos, què heu vingut a fer ací, els de l’horta? No us penseu que ella ha desaparegut veloç i ràpida, no. De segur que torna demà, o passat-demà, o despús.

He portat unes lamines dels paratges naturals valencians editats fa trenta anys; entre més, n’hi ha del circ de la Safor, de la Mariola, de la Font Roja, de la Tinença… i comence a llegir i fer repetir aquells noms de les plantes, alzines, pi blanc, oliveres, estepes, argelagues, hom diu que també n’hi ha teixos, hem vist arborç, heures, romers, ginestells, vidielles, bruc, matapoll, matabou, la conillets… Ah, si la vegetació mediterrània és ufanosa i rica.

La primera nit, si mai heu viscut unes colònies, ja deveu saber que no és fàcil. Costa que dormen tots, sempre n’hi ha que tenen allò i allò altre, astò… la primera nit també passa, naturalment, i després la segona, i una altra més, però això serà més endavant. Ara fem guàrdia, un parell de mestres, recorde tants anys de colònies, les primeres colònies al mas de Noguera amb Pep Ricart, i ara ací a Navaló de Dalt, com un conte d’un mestre que ja va finint la retirada, això era un gat, això era un gos…

“Una pàtria lliure, lluminosa i alta.» dins el centenari Vicent Andrés Estellés no sabem si aquests versos es lligen prou, o s’entenen, més enllà de la celebració cultural en la qual voldrien els impostors que ens quedàssem, únicament allà, en la vessant cultural i poètica del poeta: que anar més enllà on ell ens feia avançar, somiar, potser que faria tremolar els cors afeblits d’uns qunats valencians que fa segles que dormen.

A la vesprada, Vicent Partal farà una conferència a Llíria, sobre Fornteres, sobre l’actualitat, sobre el que ell voldrà, i per acompanyar-lo m’havia repassat l’últim capítol del llibre “fronteres”, que serà l’excusa del retrobament del periodista a la capital del camp de túria. Una oportunitat per elevar l’oci al camp de llíria que en deia Rosselló, i obrir-nos la mirada en favor de la mobilitat, de les fronteres que es pensen encara perennes. L’ocasió de llegir i rellegir tantes propostes de lectura, de reflexió i d’investigació geopolítica. Tan necessari com seria per als valencians, l’exercici, ara que els jutges espanyols ens han declarat la guerra a tothom, a la democràcia de primer, i a la intel·ligència després. Però aquells cavernícoles de la meseta, ara que a primària estudiàvem la prehistòria, es trobaran sempre molts valencians a la frontera, capaços de plantar-los cara. Per decència i higiene. Democràtica, sí, però també de la ronya que aquells ens tiren damunt fa qui sap quants anys.

Aquesta vesprada ja vindreu al casal jaume I de la primera edeta, si voleu gaudir i mantenir-vos fidels als versos d’estellés: una pàtria lliure, lluminosa i alta. Per anys i anys.

*l’activitat l’ha organitzada l’institut d’estudis comarcals del camp de túria, serà a les set i mitja, a l’avinguda dels Furs 17

Anit  vivírem un acte bell d’homenatge al poeta Estellés. A valència.

la generalitat autonòmica de dalt havia enviat una delegació al sud per complir el paper polític de l’any estellés, un paper al qual havia renunciat el govern valencià dels impostors, emparant-se que estellés és un poeta català de burjassot i ells, el govern de tramús i xufa, analfabets i lladres de cultura, no tenien res a pelar en una llengua que no reconeixen, si seran cafres els ases albardats a polítics.

però no us penseu que més enllà d’unes quantes paraules de reconeiximent, aquells del nord portaven res més. Re de re. Re. Ni un euro per a la celebració del centenari, que al nord ja tenen moltes despeses, segons que diuen, sobretot per pagar a comtes que fan d’editors espanyols; aquests sí sí, que sense esme ni bous cobren milionades per atiar-nos les èglogues.

però la casa d’acció, el centre octubre, que anit era fins a la bandera per retre la joia al poeta, la festa va ser d’èxit, per les paraules i la presència dels poetes. Entre més, pel poeta Jaume Pérez, que va fer de savi i va salvar-nos amb lliçons de mestre vell, de discurs tranquil, seré d’un home que ha llegit i sap fer una lectura didàctica d’un poema extraordinari: elevar la llengua del carrer al parnàs dels autors universals. Sembla que ho ha dit ell, JP Muntaner, que els poetes americans preferien estellés a riba o espriu, per com es reconeixien en els seus versos: ells a kansas, nosaltres a valència, a burjassot o a bétera.

Jo era al costat d’un altre poeta elevat, gran com un museu, de vuitanta-dos anys, i m’explicava que veia en Llibre de meravelles una meravellosa novel·la que ningú no ha escrit, encara. Jo afegiria que també veig una pel·lícula, però de segur que vindrien els espanyols a cagar-la. Miquel de Renzi també era de llibres de meravelles, però també del gran foc dels garbons, o de coral romput, d’hotel parís i de tants altres llibres que són una obra extraordinària, estellés pur, impossible que ho puguen entendre al govern valencià, si són l’escapulari del mort al clot, que si els entra set que siga del pixum d’una burra.

De la plataforma cívica per estellés, no us penseu que se’n va explicar gaire cosa… anit hi vam perdre una bona oportunitat.

Ens tocarà de viure això ara, l’europa més feixista. Amb el que significa un retorn a l’infern del segle XX. Ves que els espanyols ja n’estan entrenats, a alimentar un infern que no han abandonat mai, allà ens hi han arrossegat als valencians per dret de conquesta. Els jutges espanyols s’estaran de sopars i catarsi fins a la vuitava, una festota que els abeurarà cent anys més, any rere any, un damunt l’altre contra els drets i contra la democràcia. Per ells, jutges, fiscals i tota la vinagrera funcionarial espanyola, allò dels drets humans a europa no sembla que s’acaba ara, per ells que ja s’havia acabat en el trenta-nou del segle XX: la seua consigna farà forat: de drets a l’infern, europa! A cagar a la via, europa! A la merde, la fraternitat i igualtat franceses!

Aleshores l’exili on serà, cavallers?, falta o bona?, i els valencians al dau, sense veure-les venir, malgrat que hem tingut pilotaris de primera! A on??

A Europa també votarem independència, però no farem gaire forat. L’europa dels pobles només la construirem a través de la independència dels pobles. Però tampoc no sabem si els valencians som un poble. I els catalans també són a punt de dubtar qui són…

Si penseu que els estats, aquests estats podrits, corruptes i fatxendes faran res pels europeus, o pel camp, o per l’educació, o per l’escola… Ai, però els valencians ho tenim cru, malgrat tenir el cul pelat de tan rebre bastonades, i insults i menyspreus. Ara guanyarà la dreta i l’extrema dreta, a Europa!, sí, sí, a europa el feixisme passejarà amb el braç en alt, i se’n riurà de la història i de tots els morts que van provacar en el segle XX i també en el XXI. Perquè aquests feixistes han estat sempre perdonats, elevats, pagats, i encara més ací a ponent, a espanya, el feixisme franquista no se n’ha anat mai, i els valencians, pobres, encara regalant-los l’ànim i la soldada. Ja ballen tot de xifres i de parlamentaris que cantaran el cara el sol i aquelles glosses a la mort i contra el coneixement… Arreu que mires els estats, els estats s’han transformat de feixistes. Els mateixos estats que s’han negat a reconèixer-nos, és clar, a defensar la nostra llibertat… El feixisme governarà i els valencians no ens espantarem gaire, perquè ja som fets a aquest paisatge desolador i dissortat. A vore com explicarem demà a l’escola que una majoria dels votants d’euorpa, entre més els valencians, han triat la dreta i la dreta feixista, els de sempre, vaja: les polítiques que es faran contra nosaltres sempre, que ja les coneguem. Perquè els valencians, com va dir Joan Fuster sembla que preferim que ens governen els altres, que ja peguen en corruptes, borbons  i lladres en un grapat plegats. Que no ho va dir Joan Fuster?, tant se val, de segur que ho pensava, que al remat no tenim remei, si per tenir-ne cura dels valencians triem llops espanyols més feixistes i més rucs.

Ara veuràs quina cultura del camp que ens espera, llauradors, si és que en teníem cap. Si damunt, l’únic partit valencianista votava en favor d’espanya, fins ací teníem el vent en contra i la barra de ser a mans de simulacres i falsos valencians… Tinc un pesar que rebente!