“Ets tu, docs —li demane— qui dictaves a Dant
les planes de l’Infern? I respon: jo.”
La musa, Anna Akhmàtova
He baixat a València avui que he acabat el curs, dos de juliol, després que he enviat tota la documentació i els informes escolars a les famílies. He baixat a carregar els llibres de lectura necessaris per omplir l’estiu i preparar un nou curs de primària. Gairebé dos-cents euros en llibres dins una bossa de tela blanca que semblava un saquet de les viandes: les menges espirituals dels mestres abans de passar a l’estat de larva dins un estiu d’horror, sargit de repressió, amenaça i acaçament patrimonial i dels diners d’uns quants demòcrates, mentre els idiotes celebren gols que són l’adormidera del combat, una droga contra la lluita pels Drets humans que ens envia des de l’infern judicial el govern feixista espanyol del psoe.
A Rússia governava Stalin, fa gairebé cent anys. A espanya, si fa no fa, el mateix franquisme pudent dels últims cent anys que fa que espanya ens roba, als valencians expressament. Ho diuen els experts, economistes i no pocs polítics amb la boca petita, que la situació deigual de fiscalitat d’espana contra valència és de principis del segleXX: 120 anys després res no ha canviat. I el destarifo espanyol ens té agafats els collons i el calaix, no sé que serà pitjor, si viure arruïnats o de genolls.
Però jo venia a parlar dels llibres de l’estiu, de la primera de les càrregues, o la segona.
Entre les exquisiteses, un llibre de butxaca d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb les quals havia tancat unes quantes sessions del curs de primària amb uns alumnes que ja s’estimen la poesia , amb nou anys i deu, com encara no havia vist, potser perquè no havia motivat suficient el deliri de recitar-nos públicament, fins i tot a la platja de la Safor, amb l’imponent Montgó enllà:
Puge els graons agraïts del Montgó
Mire el mar, desvetllada pupil·la,
àvida llum, extensió florida,
serenitat de lluminoses hores,
[…]
ram de gesmil condecorat d’alfàbregues,
intimitat remorosa de cales,
mòbil encant de retallades veles,
el dia august com llàgrima o raïm,
que mai no cau, mai no acaba de caure,
el dia és ric i transparent de vidres,
de brumerols innocents de sabó,
oh mar antic de pulcritud intacta;
Pugen els pins acompanyats de vinyes
i garrofers i dolçoses, antigues,
parres de vi, ventura de balades,
l’atracció profunda de la terra,
Montgó amunt, amb petjades segures.
V A Estellés
Estellés és un remei per tornar-nos la salut, la força necessària per enfrontar-nos a un enemic que no voldria que llegíem mai, que ens voldria colgats per sempre per aquest cinc per cent que representa que llegim, els valencians, encara a la cua d’Europa. Ja podeu brandar les banderetes i morir-vos de grip, que d’aquest mal lector que patim, ells voldrien convertir-lo en pandèmia que durés segles i segles. Abans de retirar-me de la vida pública de l’escola durant unes setmanes, en una reunió final de mestres que també era una mena de celebració festiva d’un curs que ha sigut especialment intens i difícil «els xiquets han fet una lliçó de disciplina mundial com no havíem vist de tan aprop— vaig proposar que els mestres necessitem més audàcia, si volem canviar el món.
Si es tracta d’això al remat. I de colgar els borbons i el nostre maleït cinc per cent.
En dues hores presentem a Olocau, el Camp de Túria, el número 7 de la revista MIRADES, un exemplar especial molt acurat amb tres grans blocs o temes: la sostenibilitat i els fantasmes que provoca, digueu-li senzillament “és por”; un bloc sobre educació i mestres i una tercera part sobre la memòria i els valencians. Amb fotografies de les escultures de Benja Carreres, entre més sorpreses que trobareu per gaudir de la mirada i el contingut: n’hi ha dos articles que ja pagarien tota la revista, l’un del biòleg, o ecòleg, o activista Antoni Marzo, un referent al país dels espais naturals i la identitat, i un altre ben singular i elevat de l’ecòleg, aquest sense subterfugis ni mamonaes ni aditaments ni conxorxes amb polítics, Ricardo Almenar, que fa una última proposta si volem ser a temps de res i de tot, pel que fa al lloc on vivim, tot d’éssers terrestres.