Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Històries de Bétera: la Cylindropuntia

A Pinela, el Pla Pinela és una partida del terme de Bétera, m’he trobat un cotxe oficial amb el rètol de la generalitat, un pik-up blanc i lluent del qual baixen quatre o cinc joves (ara no ho podria assegurar, malgrat que em decantaria perquè n’eren cinc) joves disfressats  i amb motxilla matabi (perill) contra una plaga invasora de plantes, o d’insectes, o de llengües.  En tornar a Pinela, després que he deixat la desbrossadora a ca Dolç (s’ha espatllat el gatell del gasoil), els cinc disfressats amb granotes blanques, màscares, guants i botes de cuir, pugen al cotxe i em segueixen (!). M’ature en un camp de satsumes, perquè vull amuntegar la llenya aclarida perquè el tractor faça menys feina que la brigada municipal dels camins del terme, que no poden ser més intransitats, difícils i malparits. Ves com els cuida l’ajuntament i la seua regidoria del camp.

Els cinc antipandèmia baixen també de la pik-up, que han aturat a uns trenta metres d’on jo em dispose a traure la forca i començar a repartir llenya. Abans els demane que faran, què és que volen matar. Algú m’avisa que si veig unes plantes punxoses allà, enllà, justament a tocar del camp on sóc. I tant, que els hauria d’haver dit, n’hi ha dins el meu camp mateix. Però no dic res, perquè apenes si observe que la jove, dins la colla n’hi ha una dona, diu ben fort el nom científic: cylindropuntia. Venim a matar-la!

Ahhhhh, la cylindropuntia! la cylindropuntia!, sembla aquella pel·lícula antiga de la marabunta, la marabunta!

Oh, però no s’exclame, jove, quina sort que tinc!, i com ho fareu, com la matareu, aqueixa planta, aquest cactus invasor? I ells, amb glifosat! Amb glifosat?, els dic, jo ho he provat però no he pogut. I ells em responen que perquè no he fet una concentració prou alta, el triple de la normal per a les altres herbes. Expliquen ràpidament que tenen marcada aquesta zona com a molt invaïda, que fa temps que la tracten, i que ara tornen a fer-ne una passada d’herbicida per controlar que no s’extenga pel terme.

Jo continue ferm, amb la llengua, perquè sóc de l’escola de Carme Junyent, un alumne aplicat, i em crec que diu el seu llibre, que el català depèn de mi (el valencià és el català més bell, que deia Valor), així que no afluixe gens, gens ni miqueta. Però cap dels cinc epidemiòlegs de la pik-up, no afluixa tampoc, cap no parla ni s’ha expressat ni una sola vegada en valencià. Sembla que és una marca de la generalitat, o de l’empresa pública Vaersa, que ningú que contractem no parle valencià, com un objectiu.

Potser que aquests cinc siguen biòlegs, o botànics, o no ho sé, perquè no els ho he preguntat. la propera vegada que me’ls trobe promet que faré perquè la conversa siga més fluïda i rica en les seues vides: d’on sou?, d’on veniu?, què feien els vostres pares, mentre estudiàveu?, coses així per l’estil… Supose que són gent preocupada pel medi ambient, i pel paisatge valencià, si es dediquen a matar plantes invasores, en concret aquest cactus americà d’Amèrica, la cylindropuntia. D’aixo Carme Junyent em diu preocupar-se per la biodiversitat lingüística, no només per la de la vida de les plantes, si són autòctones. Si l’ecologia i el feminisme han avançat tant, com és que la diversitat lingüística no ho pot fer igualment, es demana la professora experta en llengües amenaçades.

Tots aquest joves van haver de passar, segons l’edat que els pose, per l’ensenyament en valencià o del valencià, però no en fan ús. Gens d’ús de la llengua; perquè en sabem més de llengua, avui, però l’ús ha perdut força i intensitat. Només cal veure que cap dels cinc, o potser que n’eren quatre, no en feia ús de la llengua del poble, de Bétera vull dir.

No m’he volgut posar amb els joves, malgrat que carme diu que la responsabilitat és nostra. Fer que la llengua tinga futur depén de nosaltres, que no ens ho resoldrà ningú. Aquests joves, per exemple, quatre o cinc, han acabat aquella comanda contra els cactus en mitja hora, mentre jo feinejava al seu costat. L’altra hora han estat damunt la pik-up, ara puge ara baixe, ara xarre, ara mire el mòbil, sense pegar més brot que perdre el temps. Supose que esperaven l’hora d’acabar. Pobres, feia calor, molta calor, i no era qüestió de cercar més Cylindropunties que matar amb el glifosat.

Jo d’això, del seu temps, i allò que els pagaran per aquella feina, no n’he de fer res. Cadascú la seua consciència, però per la llengua, ai, per això em trobe i em desvisc.

A aquest pas, em demane si els joves, amb aquesta dedicació tan responsable a la feina, la de no parlar la llengua, supose que acabaran abans amb el valencià que no amb la Cylindropuntia, perquè cada colp menys sembla que en parlem, que en fem ús de la llengua, i això s’assembla ja amb una llengua cactus, en procés d’extinció. El valencià, pobre quin cactus!

Però ves si algú els expliqués als joves, disfressats contra una plaga pandèmia, si justament la invasora era la llengua que ells usaven amb tanta voluntat com inconsciència: la biodiversitat va per espècies, i la de les llengües no era el seu envit.

 

 



  1. Quina meravella de Generalitat que tenim, xe !

    La llengua només la trauen a passetjar quan hi ha una càmera que els enfoca.

    Si tu, elsparlaves i ells entenien, era perquè són catalanoparlant endormescats encara.

    Només cal espentar una mica més per a que tomben cap al costat de la nostra trinxera en aquesta guerra de descolonització.

    J.B.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries de bétera, per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent