El concert Borja&Mireia (3)
L’agost sempre és un punt i final. Més marcat que no el cap d’any, més límit mental dins el calendari, perquè és la mesura entre les vacances i el retorn a la rutina, el principi de totes les fantasies que hom imagina abans de començar l’aturada laboral, si és que n’hi ha, que tens o conserves feina encara. És el principi i el final de les vacances, l’agost, dels somnis, final dels horitzons d’il·lusió que ens havíem fet uns mesos enrere: quan faré vacances faré, i faré i faré…, llegiré aqueix llibre tan gros, aquest munt, un horitzó tan curt com és la rutina i un altre any al calaix, al cabàs o a l’aigüera.
—Quan la llum besava els cossos joves…
si vam soterrar la joventut, i ara per sempre anem perduts…
L’agost fins i tot és la mesura de la vellesa, que s’apropa o s’allunya segons que passen els dies. Aquella calor davant les persianes, el siroll de xixarres i el desert dels carrers en aquelles hores d’infern.
En aquest repàs personal i arbitrari al disc de borja i mireia, quan arribes a la cançó Conte de Nova York, de The Pogue, et pots perdre tota la vesprada, entre festes i angoixes, o lectures, fins i tot cercant el conte de Nadal de Dickens: entre les versions esbojarrades de la cançó, aquesta em va semblar una proposta festiva a la plaça, a la manera que feien els Txarango en la plaça Sant Felip Neri a Barcelona que aplegava una gentada a cantar i a gaudir quan érem a tocar de la llibertat. Aquesta versió també és divertida. La versió Borja&Mireia paga en els insults a la castellana, ací haurien de repassar aquell article de Jordi Badia, l’art de dir-se els mil penjaments, fins i tot en això errem, però tot ho podrem adobar, si ho cantem bé. Si hom si posa. Abans també caldria escriure-ho bé i també caldria corregir-ho.
Mentre escolte algunes de les cançons, m’arriba que farem salat, de nou, fins el setze d’agost, a la una tothom a casa, toc de casa, serà un agost on el punt i final no arribarà per la pandèmia, que encara recularem per entrar l’haca al corral. Ai ai ai… Si baixes a l’horta, no és gaire difícil de veure haques i carros amb vela.
Per cert, encara no havia contat que, durant el concert de divendres en directe a Bétera, Mireia i Borja van tornar als rucs les albardes, a la manera dels variatés de fira, amb unes quantes cançons de rafaela, aquella italiana que diuen que si era comunista: van cantar-la amb perruques de palla, i una festa que feia aturar la gent que venia de pas, per la plaça. Els homes, a dins d’aquell cau, no sé com empomarien ara l’envit, truque!, com?, truque! A mi l’eixida em va divertir, i malgrat que n’hi haguè que la van trobar “excessivament informal” afegia una festa i una llicència que els dos de l’escenari s’havien guanyat de sobres. Resistència…
—Ara llegiria uns versets d’Akhmàtova… “Cap cel estrany no em donava aixopluc”
[continuarà]