Ulisses20

Com que la mare tenia por que el fill s’extraviés pel món, va convèncer l’home d’obrir un forn —de jove, el pare ja havia treballat de forner i coneixia l’ofici—, amb un negoci casolà, el xiquet no pujarà en un coet i desapareixerà per sempre. I la cosa va anar com la mare havia planejat. I vet ací que això va comportar també el final del camió coreà, els viatges a carregar i descarregar, les peregrinacions de miracle, els esmorzars del món rural… Entremig de tantes històries dels valencians, dels quaranta als seixanta, Rafa Arnal va anunciant-nos esdeveniments internacionals de primer ordre a Algèria, Cuba, Rússia, Amèrica, a través de les noves que el pare llegia als diaris o escoltaven en aquelles ràdios clandestines enllà del Pirineu: el vicecònsol americà, i l’interés dels americans pel moviment valencianista dels seixanta-setanta, el beatles, el rock, la mort en accident d’Albert Camús, Munich, la mort de Marilyn, la vaga d’Astúries, Gary Cooper, Hemingway, el Nitrat de Xile, la badia de Coxinos, Yury Gagàrin, Dashiell Hammet, Bogard, Ben Bella, Camilo Cienfuegos, Lumumba, Lolita Lebron, Ho Xi Minh, el Che…

«Ma mare, que era una dona d’acció, me repartia un ruixat d’espardenyades quan notava que havia nadat a la séquia, que si encara me quedava humitat al cos, ràpidament la perdia. —No te pose aixina. Carmen, són coses de xiquets, deia mon pare… —És que este no creu, va a la seua, i un dia tindrem un disgust.»

“Venies d’una llarga família de forners, i a tu t’agradaria ser forner, com els teus…” VA Estellés

[continuarà]

El penúltim llibre de l’anarquista Rafa Arnal, ell l’ha signat com a Rafael, és un testimoni viu i intens de la postguerra a l’Horta, que valdria per explicar la vida de milers de valencians dels nostres pobles: la fam i la represa, la política i les necessitats mínimes. La transició també valdria de temps del franquisme. Completament.

Rafa ha titulat el llibre «l’alenar, temps de pobresa temps de represa.» Alenar, que fora com respirar, absorbir l’aire necessari per viure-hi, i expel·lir allò inútil i nociu; però també serviria, segons el Moll, de reposar d’un treball cansat, i encara alleujar-se d’un temor o pena i encara també rebel·lar-se, protestar, moure renou, atacar… Tots aquests significats foren aplicables a una lectura viva, densa, escrita a raig, en una primera part que retrata la fam i la misèria que ens va regalar el franquisme, que ens regala encara, si tot va quedar lligat a mans dels seus hereus, borbons, jutges, militars, retors… El llibre és un memòria descriptiva particular d’una família de Tavernes, que es podria estendre a milers de famílies de tants pobles…

És el retrat i el document que explica d’ençà d’aquella guerra, què va passar. DE vegades les històries petites fan una història grossa, fins i tot gran, i ens recorda què havíem pogut ser en canvi d’una vida de misèria, amb els franquistes: què trobes en els partits, ara, i a correus?, i en la premsa espanyola?, i en els funcionaris?, la difreència és que aleshores hi havia poc de trànsit, els xiquets ens banyàvem en una séquia, caçàvem granotes, corríem pels marges, pel carrer, fins que es feia de nit, i desapreníem en l’escola franquista, la repressió, els càstigs, la pobresa real i d’esperit, l’estraperlo, espavilar-se per sobreviure, la por a una autoritat corrupta, la fiscalia feixista, la incapacitat del govern d’espanya, gairebé vint anys després d’acabada la guerra, de salvar l’economia, les prohibicions, la presó, els camps de concentració… encara en els anys seixanta entraven llet a l’escola perquè els xiquets pogueren beure’n.

Al llibre també hi ha com un cant i una lloa a la vida difícil dels pares: al treball de sol a sol, un homenatge també als oficis d’un temps, el forner, el repartidor de palla, de llenya, de fem, l’aiguader, el camp, els carrers de terra, les riuades, el vi dels pobres, el raïm, l’arribada de la taronja, el llum de cent vint-i-cinc, el camió de l’ordinari… la gent que encara era a presó… i un lligall de temes internacionals que apunten que a fora, enllà de les fronteres, també hi havia vida: passen artistes, polítics, escriptors, directors de cinema, llibertaris…

Divendres, a l’ateneu de bétera, a partir de les vuit, presentem l’alenar a l’ateneu de bétera, malgrat que jo li hagués posat «el camió dels

[continuarà]

Anit vam tancar el festival Folkestiu 2024, que tant havia costat d’ordir enguany, després d’un debat llarg sobre el programa, el pressupost, els ajuts que no arribaven, que no arriben, i el neguit necessari amb la gent fidel, els músics sobretot, les veus, els socis de l’ateneu, i encara tanta gent com s’hi ha fidelitzat a una de les propostes d’estiu més lúdiques i fermes sobre la música tradicional. A Bétera amb l’ateneu.

El debat, si l’haguérem de transcriure, ocuparia un llibre, així que només podem felicitar-nos, i felicitar la direcció del Folkestiu. L’escola de cant de Bétera va obrir la llauna, i ho van fer rebé, sinyors, sense exagerar-vos; com avança aprendre el cant valencià, i com ens emociona d’escoltar vells i joves. La nit de divendres, després de sopar, el Sarau va elevar la plaça a off-categoria de les places festives i més fermes dels valencians. Si la plaça del Mercat ja ha guanyat amb els anys, en convertir-se en un referent democràtic, i lliure, en favor dels drets humans, divendres 19 de juliol, com van dir Moixino i Hilari, dues de les veus protagonistes, juntament amb la de Lurdes i Xavi de Bétera, entre més que van cnatar i ara no em sé els noms, per deixar-hi testimoni van dir: «si voleu saber què és una plaça de festa viva i intensa, veniu a Bétera, a la plaça del mercat, per la música d’arrel, per la tradició, pel ball —quin regal que tres-cents balladors encomanaren un goig tan extraordinari!, vinguts d’arreu del país, el sud, el nord, la comarca, del pensat i fet de bétera… La rondalla la Comarcal, amb seu a Agullent, va aplegar i convidar músics d’ací i d’enllà, de Muro, de Xàtiva, de Gandia, de Llíria…, i vam viure de cap i de nou, un altre moment únic. “Volem tornar”, deien, i nosaltres, a l’ateneu, hauríem de fer mans i mànegues perquè siga així. Perquè el goig d’allò viscut ens ajuda a mantenir l’ànim, sens dubte. Per molts anys a tanta gent com ho ha fet possible. A balladors, veus, músics, organitzadors i tant de públic com va aplegar-se a la plaça per viure-ho.

El Folkestiu enguany ha retut homenatge a la companyia de teatre Pepeta Ricart; i Pep Ricart en va fer la lloa, una altra lliçó de teatre, de vida, a l’escenari i a la plaça, i després el reconeixment a Miquel el Canonge, i un sainet que segons com, hom va dir que mantenia viva la llengua: la fermesa que explicava l’actor en una dona amb cinc fills i una casa enmig, que treia temps per oferir i dirigir un sainet setmanal, un cada setmana!, i els sopars populars, i la rifa, i els llibres, i les samarretes Estellés, i encara la invitació d’un grup colombià que ara tenim de veïns. Ausaes Bugaes va posar la cirereta, i uns quants balladors que no es van atemorir de ballar malgrat els més de trenta graus anit, a la plaça. Despenjar teles, cartells, agranar, recollir, plegar, comptar, alçar la casa… I encara anit ja començàvem a parlar del folkestiu dos mil vint-i-cinc.

—Volem tornar!

O seria millor “volem tornar-hi!”

Per molts anys, que ho volem fer i volem ser.

Sempre que espanya guanya, els valencians perdem. Sempre.

Per molt que uns quants valencians boteruts anit o despús feren de bojos per espanya, tant se val, perdem. Ells els primers, que van drets de dues potes però són rucs; no se’n fan, ho són.

La desgràcia és que n’hi ha una majoria de valencians que això encara no ho entenen, fins a quin punt els valencians perdem, amb les seues victòries forasteres, econòmiques, polítiques, esportives, culturals… només calia veure aquell ridícul de celebració, de vergonya, d’un estil caspós tan franquista.

—quatre milions dos-cents trenta mil sis-cents vint-i-nou llençols perduts, comptant a la baixa.

Ahir vam baixar a la Marina, convidats a inaugurar una exposició sobre Estellés i la Marina Alta, que organitzava o coordinava la Mancomunitat de la marina. El mercat municipal del poble Nou de Benitatxell acollia una joieta de veus, música, imatges, poemes i recitacions d’alta volada: les veus de Marina Mulet, Tomàs Llopis, Salvador Bolufer, Josep Femenia…, sembla que l’aigua de la marina ruixa unes veus excelses, per llegir Estellés i aborronar-nos del país que podíem ser, d’alguns indrets que fan resistència i proven de mostrar de quina cosa som capaços, els valencians.

Vam explicar què fa la Plataforma Estellés, l’envit de tornar a reviure la Fundació del poeta i encoratjar a llegir-lo ací i enllà ara i sempre. Anit vam viure un regal extraordinari, i ens vam alegrar de ser uns convidats de luxe davant la mar i la llum del sud. Hi vam aprendre, agafar i copiar idees, vam retrobar-nos amb la gent i el rerefons d’una pàtria lliure, lluminosa i alta. Per molts anys.

«Ifac, la teua alçària, els teus muscles de llum […] el món, aquest univers blanc de Dénia, el mar […] El migdia d’Altea […] secret encant de Xàbia, de pins, una mar esmaragda […] creixerà el mar sota la lluna plena.» D’un dels textos sobre estellés i el paisatge-estellés i el territori seleccionats per Antoni Espí…

Avui hem passat mig matí traginant, llibres, mobles, riures i records, poals i draps humits, un grapat de mestres que representàvem, sense exagerar, dues o tres generacions diferents: la sensació d’endreçar un despatx petit, a penes set o vuit metres quadrats, tan reblert d’escola i de petites històries. La funcionalitat d’un espai tan reduït ha canviat amb els anys, i ara ja volem deixar-lo enllestit com un petit, petitíssim, laboratori pedagògic, can Freinet, es podria dir si atenem a la màxima que, el mestre mateix, va deixar escrita en aquella invariable «l’escola serà cada dia un laboratori d’investigació pedagògica». No sé si les rutines ens ho permeten gaire, allò, ni l’estretor intel·lectual, ni la mala política a la qual ens aboca la conselleria d’educació, als mestres, o la mirada borrosa de tots nosaltres quan perdem l’horitzó d’allò perincipal, però ens hem passat el matí, un equip de salvament, destinant llibres, treballs, recursos o andròmines a una nova vida, un any més si més no, qui ho sap, quants futurs cursos, en canvi de desviar al fem sacs i sacs que diries: —i això per què ho havíem alçat tant de temps?

Sembla que ja he començat a endreçar la retirada, un vuit de juliol de l’any que tancaré una de les vides professionals que ja passarà a segon terme. Com que m’he desvetllat —potser que la pols enfeltrida m’ha tret la son—, he començat a llegir Zweig, El món d’ahir, com una premonició o salconduit, i ho volia fer pel capítol que diu “l’escola del segle passat”, i ja no he agafat el son, de cap manera.

«el poema del vi d’Estellés, el poema del vi damunt la taula, el vi dels pobres, el ritu que venia de la nit, l’allargaria, faria les pauses més llargues, com si m’hagués fet abans dos gots de vi calent, ara que som a l’estiu, però no gaire plens els gots de vidre, com si me calgués torcar-me els morros amb el braç, llegiria mentre el got sigués allà, damunt una taula de fusta vella, amb guies i vies per on queden perdudes les molles de pa, agrupades en una filera, el got mig buit i l’ampolla mig buida, i la veu que explica el poema, que el llegeix sense córrer gens, com s’observa una imatge d’una pintura de degàs, i una cadira de voga on seu aquell homenic al qual li ha passat la vida, sense adonar-se’n… el vi de l’esperança, el vi begut, el vi que fa sang…, però sense córrer ni una miqueta, en llegir-lo.»

—Bé, però ja saps que, després, davant el micro…

—…què