Per què no llegim? (capítol31)
Com que els mestres hem acabat el curs, i en posar el rètol “tancat”, no sembla que teníem més feina ni corral per agranar, passem hores enllestint el curs que vindrà, entre més fem neteja i no ens creiem que acumulem tanta pols, o ronya o llibres de vell i carpetes fins al cel. Durant uns dies, les aules no són què eren, ni aparenten sinó torrenteres i barrancs amb tot de taules tan farcides de caixes, objectes, llibres, quaderns i llibretes, que en no trobar més taules moltes de les coses i les andròmines ja són per terra, que hom no pensaria que, allò, en passar uns dies, tornarà a semblar un espai de goig per fer classe, de cap i de nou. Que no passe de setembre.
Entre més troballes, hem descobert una col·lecció de llibres que van inaugurar les primeres lectures de la nostra escola, quan l’escola encara no era a Picanya, sinó al Camp de Túria, a la pinaeta del Cel de l’Eliana. En aquests llibres vam fer els primers lectors, i n’hi ha xiquets que ja tindran fins i tot fills, com els primers mestres tenen néts, per exemple. La col·lecció del Tom i la Irene va ser editada per Joventud en el setanta, i nosaltres la tenim registrada de 1977, en el segon curs de l’escola. Una col·lecció per aprendre a llegir, dels germans Grée, que encara fa paper, quaranta-cinc anys després, a tenir bons lectors. De l’una cosa, l’altra: conservar els llibres malgrat tantes mans i tants xiquets com n’han aprés a llegir. Si per no tirar, ni els pets no se’ns escapen, si arribem a ser exagerats, que diria la mestra Júlia.
D’aquest joc, de trobar tresors vells, llibres de gran valor, en fem una gimcana: ara apareix el Llibre de Pau, de 1976, dels mestres Alfred, Victòria i Teresa, i un altre que sí que va ser el primer dia que va nàixer la nostra escola, és un llibre signat de la mà de la mestra Fina Masgrau, el 1975, malgrat que ella s’incorporaria uns mesos més tard.
No farem net del tot, a quin sant, si guardem i guardem una immensitat d’històries, lectures, riures i xumflaines que fa temps que van deixar de xuflar. Com que no hi havia gaires llibres en valencià, en la versió valenciana de la llengua, una majoria de les troballes són editades a Cataluny (n’hem trobat un que ho diu així, sense la a) aquella col·lecció d’aprendre a llegir “A poc a poc”.
Gairebé com ara, l’escola aleshores era clandestina, si havia d’ensenyar més enllà de les porqueroles que els respectius ministeris d’adés i d’ara ens obliguen a fer: a cagar a la via, i ensenyeu, mestres, amb completa llibertat. Del castell d’entorn i no entorn, d’iràs i no tornaràs, de josep tió, alfred, fina rifà, ferran zurriaga, i els ja referits del Tom i la Irene, un gavadal de xiquets valencians també van aprendre de llegir i de cercar món. Si els haurà fet profit, que ho conten ells. Fins que no van arribar a consolidar-se les primeres editorials valencianes.
És això que tindrà tenir un drap de la pols, hores per endavant i una feina que no es veu, intensa i anònima, perquè diguen que els mestres, quan arriba juny ja peguen cap a la mar i no fan cap a l’escola fins que no es pleguen les garrofes o les ametlles. Ara, xim-pum. L’hora de berenar.