L'ombra de l'hegemó

Suposo que si algú del PSC ha seguit la meva trajectoria a les xarxes i llegeix ara aquest “companys”, d’inici pensarà que soc més cínic que l’alcaldesa de Màlaga Càdis, que es queixa que la gent que necessita ajudes per alimentació tingui internet i dos minuts després anuncia una xarxa wifi gratuita a la ciutat.

Però el que vull dir és sincer.

(segueix)

El país s’encamina a la independència de Castella. Ningú pot saber encara si l’aconseguirem, però el que està clar és que com a mínim el “xoc”, o l’intent, existirà. No pot ser d’una altra manera. La societat ha decidit provar-ho. I ho ha fet sola. Sense que ningú l’hagi dirigit.

La societat, com a ens, ho decidit a la manifestació del 2010. El dia que a una manifestació en defensa de l’estatut, uns quants vam cridar independència i uns molts no ens van fer callar.

Aquell dia, aquells primers crits després dels quals no va haver la tradicional queixa a mig to dient que la gent confonia coses, o no va haver qui cridés “Estatut” o “Catalunya” per contrarestar el crit d'”Independència”, aquell dia el país havia decidit que calia plantar-se.

És important ser-ne conscient. Perquè molts poden pensar que el moviment ha estat dirigit, però tots hi erem a aquella manifestació. Vostès també. Ho vam viure.

Vol dir això que el país, el 2010, es va convertir en independentista? Crec que no, crec que el país va decidir que ja n’hi havia prou d’aquell estira i arronsa que durava 30 anys. Que no podia ser que ens estiguessim barallant tot el dia amb Castella. Que calia començar a pensar en marxar. Que ja no erem nosaltres els que haviem de pretendre trobar un encaix a la Gran Castella (Espanya per alguns), sinó que havia arribat el moment de decidir que si no canviaven les coses, marxàvem. Que eren ells els que havien de proposar, però que la paciència s’havia esgotat.

Companys socialistes, sé que molts de vosaltres heu cregut durant temps que si els doneu prou temps, la Gran Castella canviarà. Poc a poc, però ho farà.

I sé que és molt i molt i molt difícil adonar-se que un s’ha equivocat. Enfrontar-se al fracàs és el més difícil que hi ha en aquesta vida.

Bé. Adoneu-vos-en. Han passat ja més de tres anys. I no ha canviat res. RES! L’únic petit micromoviment, la declaració de Granada. Un brindis al sol. No perquè no hi hagi un moviment significatiu, sinó perquè està a anys llum del que caldria a hores d’ara.

A hores d’ara caldria que el PSOE ja hagués ofert una compromís sòlid. Quelcom que no pogués tirar-se enrera, ni pel PSOE ni pel PP, UPyD o tribunal constitucional. Sobretot després de les continues traicions i desleialtats dels últims 30 anys. Però d’això res. Tot just una declaració d’intencions buida.

Així doncs, ens dirigim inexorablament cap a la creació d’un nou estat. L’estat Català.

I us necessitem. Perquè aquest ha de ser l’estat de tothom, i no es pot construir un estat per tothom només imaginant quina serà la veu dels altres. Cal que totes les sensibilitats hi estiguin representades.

És cert que ara per ara ens costarà molt que les sensibilitats dels prop de 800.000 ciutadants catalans que representen PPC i C’s estiguin presents en la creació de l’estat. Però vosaltres… vosaltres hi heu de ser.

Podeu formar part del procés sense renunciar al vostre federalisme des de dins. Només cal que tingueu clar cap a on es dirigeix el país i quina és la relació de forces que hi ha actualment.

Colaborar en la independència del país no vol dir que, si hi ha una última oferta creïble per part de Castella, no tingueu el dret de canviar d’opinió a últim moment. Ho sabeu.

Entenc que el que fa por és que si us afegiu ara, després potser ja no voldreu mirar enrere. Però el temps dirà.

En tot cas, estem construint un Estat, i la creació de l’estat no dependrà de si vosaltres colaboreu o no. Però l’estat serà molt més inclusiu i molt millor si vosaltres ens ajudeu a crear-lo.

Què dic, “ens ajudeu”!?

L’estat serà molt millor si vosaltres el creeu amb nosaltres.