Ulisses20

‘Per un batec de l’ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.’
La deixa del geni grec. M. Costa i Llobera
 
Les coves d’Artà són una meravella. Llàstima del guia, que diu que ens farà la visita en castellà, i en francés, per atendre tothom. Demana si ningú té cap inconvenient, i jo li dic que sí, que en tinc un de gros. Ell demana ara per què, per què?, doncs si ho demanes és perquè no ho podries entendre, res del que et diria, així que tant se val, tornem a viure l’autoodi, i un coeficient intel·lectual de fireta. La resta de les explicacions no ens fan perdre gairebé res, tòpics i comentaris superficials. No en sap de freixures de la roca, ni dels subterfugis de la terra, aquest home que, per no referir, ni diu res d’aquest verset que hi ha en una de les parets de les sales principals d’una cova que ens corprén, més enllà de la idiotesa humana. 
El silenci, els anys multiplicats per milers i per milions, la calma que reclama la cova i la seua història fa anys que l’hem perduda, enmig d’un grapat de xicalla que veu allò com una aventura de por bíblica: l’infern, el cel, el purgatori, uns campanes…
L’illa té aquest secrets encara no domesticats, perduts del turisme massiu, arrecerats defora dels itineraris convencionals.
Ves que he trobat a Artà una casa de maquinari agrícola que em resitua i em retorna del paradís: tractors de grandàries diferents, mules mecàniques, i estris que atreuen la mirada, sobretot quan passem davant aquell casalot dels Morell, un dels massos gegantins on venien els homes a plegar les olives i s’hi quedaven durant dos mesos, a canvi del jornal d’una quantitat d’oli per passar l’any, que no hi havia més soldada.
Mallorca extraordinària, lluny del brogit, de l’excés, de la corrupció que tant coneixem els valencians. Malgrat que ja sabem que tot el país, sense excepció, retruca de sang i fetge, som de vacances, quatre dies, convidats i servits com uns cristians vells de la península. Tanquem el dia amb un bany de profunditat, a la badia de l’Alcudi, a contravent, lluitant contra l’onatge esforçat de tramuntana que ens empeny contra les roques. Ep, es vent i l’onatge brusc, Farrutx, que ens venç i ens torna insignificants, els homes. I els xiquets.

El bec de Farrutx davant la mar, protegit en un racó de l’excés turístic, dels depredadors que, fa un parell d’anys, van començar a fer figa, i van impulsar tothom a fer figa. Ara sí que l’estiu i l’agost ens ha atrapat de cap a peus, per l’esperit, per l’ànima, la mediterrània d’un glop. Aquest matí, segons que ens expica l’Antònia, un embat de tramuntana avisava que canviaria el color de la mar i el ritme tranquil que vivíem llavors. No ha trigat a passar, però hem tingut el temps suficient per banyar-nos. Som de secà, malgrat que tenim la mar a tocar, però avui, des d’aquest racó de món, a la punta de l’illa, lluny de l’excés, del siroll, hem compromés els delers, els reptes, que la realitat també pot deixar-nos anar a ralenti. Lluny del camp, de l’escola, d’algunes rutines i torbacions. Ah, l’agost, les vacances, i aquest estri de connexió inalàmbrica que tindré gratuïtament fins a novembre.

En vint-i-quatre hores serem al port de Palma, a les envistes d’aquells llumets que fan tant de goig, des de la mar. Això si no passa res. El xiquet ja fa un curs de socorrisme, per aqueixa banda estem salvats, però l’ordinador, l’Ipad, el mòbil, l’Ipod, això com collons ho podríem salvar? Així que preferesc de totes totes que no passe res, que vull passar quatre dies d’illa, de mar, d’amics, sense haver de remar amb salvavides, o sense haver de ser salvat per la campana. Ara mateix és núvol, a Bétera, però no hi ha risc de pluges, malgrat que els camins de tan polsegosos ho veurien com un regal. Comencem a enllestir els preparatius, perquè no volem oblidar res, com els caragols, portem la casa a sobre, per por, per si fem res en falta, per compensar la incertesa del viatge. Després, com passa gairebé sempre, ni obrirem els llibres, o el maquinari, o… Oh, Potser és el neguit, vint anys després tornem a l’illa. Repasse l’especial que va dedicar Descobrir Catalunya, però solament que tenim quatre dies, així que ja comencem a patir… El passa és que no sóc de viatjar. Ara que ja m’estava instal·lant tan bé, dins les vacances, al poble. 

He passat per l’escola, però solament perquè necessitava agafar un document per a algú altre, i he agafat tres penjolls de raïm de moscatell, encara verd, però de bona dolçor. Li n’he baixat un a mon pare: ja és bo, home, aquest raïm es menja així, que tan dolç tampoc no fa bé. A mi m’agrada més dolç, però ja m’aconforma que no se’l facen tot les merles, les blanques, i tot d’ocells que es rifen la parra i l’estiu a la cara de tothom. És un estiu d’animals, d’ocells, de conills, d’andragons. De rates?, no de rates no, de gossos i de gats. Una animalada d’estiu.

Arròs al forn, a quatre mans, exquisit, una tomata valenciana amb sal, del tio Ramon, oli de Gàtova i un allet tallat, meló de tot l’any, boníssim, i un parell de cerveses. Això és l’estiu, són les vacances, tot plegat, una taula tan senzilla com excelsa. El café i la sobretaula, i una música de fons que l’atzar m’ha enviat a través d’un bloc que para per l’Empordà, de Núria Alpí. Justament a l’últim apunt hi ha la imatge d’una aixada. Aquest matí hem fet equip, amb el xic, i després de netejar de brots tendres algunes soques (mamons de l’òstia), li he presentat l’aixada i li he dit que això són verdolagues, i això cànem. Mentre jo feinege amb la segodora, tu fes el que pugues. Mira, així, sense estacar-la gaire. Tornem a casa a migdia, perquè no s’aguanta tanta calor, al camp, satisfets de la feina, del compromís amb la terra. 
Què bo era el meló. Enguany, gairebé tots els melons són bons, a poc que els collidors l’hagen encertada sense manies. Què bo era. La sobretaula a casa, i aquests petits detalls, valen un any de tants esforços.

Modificació: sona el mòbil. Alarma. Efectivament, ha rebentat una canonada principal del reg i he de buscar algú que adobe l’avaria. La sobretaula a mamar. Quatre hores més tard torne mort, la pana s’adobarà demà, em diuen, avui solament que hem pogut tancar l’aigua de la canonada principal. Demà m’han assegurat que serà tot a punt. Jo me’n vaig despús-demà, retruque. Sí, sí, demà tot adobat. No som descreguts però els imprevistos, sobretot durant les vacances, ja saben que actuaran amb independència dels plans, de les previsions, dels programes, dels projectes… Però és segur que demà ho deixareu tot enllestit, torne a demanar. Sí, sí, demà.
Em sona d’alguna cosa, aquesta resposta, demà. Sí, demà, de nou. Demà.

Primer dia d’agost i de vacances. Un mes complet de vacances, més o menys com l’any passat. He augmentat el reg al camp, perquè l’estiu és de valent, i el sol estova els arbres que pobres quina fila fan, pansits com la parra de Sant Ramon. Pitirri diu que és a causa del mildeu, el mal de les vinyes, que asseca la fulles i el raïm, però mon pare no està d’acord, que n’hi ha fulles encara verdes i un part del raïm s’ha conservat. M’havien avisat que els arbres demanaven aigua, així que no he perdut el temps. Fa un any just, també demanava d’anar a Formentera, per aquella crida publicitària, però no hi vaig anar, finalment. Enguany, en canvi, ja tinc encomanat anar a Mallorca uns dies, a trobar-nos amb uns amics. Pensat i fet, havia dit que tornaria a veure’ls, i gairebé vint anys després d’aquella promesa encomane els bitllets a través de la xarxa. Ja me’ls he imprés –abans m’han obligat a pagar-los, naturalment–, així que no em puc fer enrere. Enguany va de veritat.
-Antònia, finalment arribem el quatre pels volts de les deu de la nit.
Quina enveja. I els camps?, em demana mon pare, procurarà s de deixar-los enllestits? Me’n vaig quatre dies, solament. No els faltarà de res? No, no els faltarà de res.
Divendres vam fer un sopar especial a Olocau, d’entrada de les vacances. Vaig explicar allò de mon pare i no m’ho creien. Sobretot els tres convidats especials, tots tres feien una suma de dos-cents cinquanta anys, i no es creuen que mon pare va al camp amb la bicicleta, es passa dues hores de treball i torna un altre colp amb la bici, sense desfer-se el monyo. Amb vuitanta-vuit anys avui m’ha porfiat a venir plegats a aclarir la figuera. Agafa una escala, diu, si vols enfilar-t’hi sense dificultat. Ell es pensarà que podrà enfilar-se, sol? 
Ah, quina sort que és el primer dia de l’agost, de les vacances. Demà dilluns comencen el primer gran torneig al camp, abans d’eixir cap a Mallorca ho he de deixar tot preparat. 
Encara li he promés a mon pare que, enguany, plegarem les garrofes, amb els xiquets. Ell em mira sorneguer, jo li dic que no és una broma. Ell riu: -espavilat, si no vols que te les furten. Fins i tot furten les garrofes, fa anys que furten les garrofes, malgrat que les garroferes no les vol ningú, ni paga la pena de tenir-ne cura. És un arbre mil·lenari, que va morint per degoteig, per abandonament, per llei natural: els homes li han girat la cara.
Aquest serà el gran repte de l’agost, afegit a tots els altres reptes abans de començar les vacances: les lectures, els sopars a la fresca, la festa, el camp, i ara mateix, les garrofes. Perduts per perduts…, plegarem les garrofes, si el vent ens les batolla.