valencians, espanya ens roba (segona temporada)
Els valencians som, un any més, els pitjors finançats per espanya. Per espanya, a la qual els valencians volen oferir-li tot de glòries i orxates, perdem cada dia una milionada, que espanya es queda per pagar els seus capricis, omplir les butxaques dels seus funcionaris fins i tot millorar les carreteres o abaixar els impostos dels espanyols més cèntrics al bunyol. Ho poden fer, no patiu, perquè nosaltres els ho pagarem amb escreix i amb propina. Ser espanyol, valencians, ens ix més car que ser valencians, més del doble, en canvi de tenir menys recursos, més despeses, el camp fet un nyap, i menys dignitat que una conilla víuda. Ah, com els agrada als aspanyols que els valencians tinguem més coll amunt el viure. I com és que això passa, direu, us demanareu? Com és que n’hi ha valencians que, amb poder de decidir una altra cosa, no ho fan? No? Doncs perquè aquests sí que tenen recompenses, aquests pocs, ells i les seues famílies. Aquests malparits, en canvi de vendre’ns al dimoni, xuplen i cobren, tenen la recompensa del criat dòcil, domesticat. Viure de genolls els té contents i alimentats, encara que mai no seran amos. I elsl, aquests supercriats, els mamons, voldrien que la resta de valencians abaixarem el cap i diguérem: sí, sesnyor, el que diga el senyor! I qui dia passa ja va estirant de la cadena, si té ganes de cagar i deixar el seu vàter net. Malparits, sí, però aviciats de per vida, els supercriats. La resta som els que ho tenim si fa no fa a perdre. Fins que no siguem lliures.
Els enviem a cagar, no?
“El cavall s’aturà i, alçant enlaire el flocall orgullós de la cua, hi afegí la seua participació deixant caure a terra allò que l’escombradora aviat arrossegaria i netejaria, tres boles fumejants d’adobs (vosaltres també en dieu bonyigos o monyigos?). Lentament, per tres vegades consecutives, defecà des d’una gropa plena. I humanitàriament el conductor esperà que ell acabés, pacient en el seu carro de corró.”
Ulisses, Joyce, catítol 16, cap al final, pàgina 608 en la traducció de Joaquim Mallafré editada per Leteradura