Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: agost

Si això és la Champagne

0
Publicat el 23 d'agost de 2018

“Què deia Eiximenis sobre els vins que produïen formigueig?” 

N’hi ha una altra cita que em fa molta gràcia, d’un cellerista famós del nostre país: “fent xampany ens farem més vells que rics”. Jo afegiria: bevent-lo cada dia ni vells no ens farem, sobretot si no posem una mica de mesura. Aquell homenot anglés, Churchill, em va dir de grosses, i sobre el xampany en va dir de bones. Per exemple, quan ja era gairebé retirat i les llengües enemigues asseguraven que es bevia dues botelles al dia de Paul Roger, ell contratacava dient-los: llàstima que el dia no siga més llarg per poder beure-me’n tres. Totes aquestes fanfarronaes li les manlleve al meu amic Joan Clotaldo, l’enòleg i escriptor del vi, que aprofite per dir-ho, vindrà a l’Ateneu de Bétera l’1 de setembre per fer una festa de comiat de les vacances amb un tast de caves. Què, us hi apunteu?

ateneudebétera.org

Hem arribat a Reims, capital de la Champagne, encara que Epernay li disputa fama i més coses. Reims és una petitat ciutat francesa amb encant, amb una Seu extraordinària reconstruïda no sabem quantes vegades. Us enganyem si us diem què hem vingut a fer tan lluny de casa, però ens han repetit tantes vegades que fan vins i bons vins, que no ens hem pogut estar de comprovar-ho. Entre les exposicions que hem vist aquesta vesprada, hi ha la reconstrucció de la seu i de les escoles. Entre més detalls ens ha sorprés que durant la guerra, les caves del xampany servien per viure-hi, treballar i fer escola (perquè no diguen que el vi no li val per ensenyar. Almenys el lloc on es conserva i es fa bo). N’hi ha que van tenir els xiquets fins i tot, a la cava, a la vora d’aquelles botelles inclinades cap per avall. La vida, com el vi, sí que pot ser una passió, ves.

Hem fet el primer tast d’una botella Mumm, qualitat preu acceptable…

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

Lió, el cinema a l’estiu

0
Publicat el 22 d'agost de 2018

Arribem a l’hotel després de sopar al barri vell, però hi ha festa del cinema a la plaça. En realitat, s’ha acabat la festa perquè el cinemascope ja passa els quadrets finals. La música és d’aquella coentor dels vuitanta, la febrada del dissabte nit. Efectivament, ho confirmem. El ple és fins a la bandera, la gent s’emporta cadiretes, sellons, coixins, catrets, i n’hi ha que xerra feliç; una majoria són gent gran, però n’hi ha de tot. Davant l’institut Lumière, mestres del cinema, n’hi ha una plaça que fa cinema d’estiu en una pantalla semicircular. El programa és superflu, però la festa té una resposta d’impressió. Aquest matí hem estat als jardinets dels Lumière, a la llibreria i al museu. Fins i tot hem fet una foto d’aquella eixida de la fàbrica, d’allò que en queda. A l’escola vam fer una pel·lícula que imitava aquella eixida de la fàbrica: nosaltres vam rodar l’eixida de l’escola, i el resultat va ser espectacular. Cliqueu per veure-la que us sorprendrà. Aquells xiquets que van fer de figurants ja són a la universitat, en la seua majoria. Jo m’emporte aquest record de Lió, els orígens del cinema, en aquest barri on hi ha escoles, instituts i la universitat, a més de petites llibreries amb encant. A les escoles hi ha el retol a la paret dels principis de la república. Ací es mama república per tot. Els lumière van marcar el paradigma del cinema, i ves si continua encara… Lió és una ciutat gran però el metro ja et fa un paper especial per això. I el funicular que puja fins a Fouviers, on hi ha el circ romà, espectacular, i unes vistes de la ciutat en pantalla gran. Anit vam baixar a peu des del Barri vell, Vieiux Lió, a Monplaisir, una caminada recta com un fil que ens va deixar baldats. Vuit quilòmetres, potser sis, tant se val; vam arribar morts. Hem sopat en un café amb pols del XIX, és obert des de 1890, i us assegure que encara n’hi ha racons que no han passat un drap: hem sopat a gust, tranquils i ben atesos. La decoració era variada i antiga, hi havia basquets de taronja dels antics, de fusta i arrodonits: basquets, xa!, també hi havia cabeçons d’ase, collarons d’haca, relles, nines, tonells, tota classe d’andròmines, pots, botelles de vi, tot penjava de les parets o era entre prestatges que no en cabia res més. Defugíem els tòpics bouchons, que semblen menjadores, i la tria no ha eixit malament. No és barat tampoc. Però les vacances i els viatges tenen un preu. Demà peguem cap al nord.

Ens en portem uns detalls, sí…

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

D’orelletes, no se’n troben, xa!

0
Publicat el 14 d'agost de 2018

Teresa ha fet dos viatges avui per aconseguir les orelletes, el dolç típic a Bétera per a la festa major. En el primer viatge a ca Canonge, li han dit que tornés en unes hores, que aleshores en tindrien: ella que em diu: això m’han dit, que torne a la una. L’he tornada a topar que ja tornava del segon viatge, aquesta vegada carregada amb les orelletes. venia feliç, amb la feina feta, l’objectiu aconseguit, les orelletes al carro, coixim coixam: demà tinc convidats, vindran la meua nora i els néts. Que no falten les orelletes, li dic, maque ets complida, Teresa. Calla, calla, que estic mòlta, amb gairebé noranta-cinc anys i ganes de festa i que no falten orelletes a casa per a la festa major, si vénen els néts. M’ensenya una genollera, que diu que li fa mal el genoll fa anys, però camina lleugera i xarra lleugera també. Els meus fills vindran aquesta vesprada a posar-me les gàbies. A la vesprada els fills són com un clau, amb el martellet, la maquineta perforada, i les eines imprescindibles: posen les xarxes, i una porta nova: es preparen per al xafarranxo. Ens preparem tots, per al foc del quinze a la nit, la matinà de Sant Roc

[Per Sant Roc us volem a casa] Nosaltres també tenim convidats i ens porten una xapa per al pit amb aquest clam: són d’Arenys, i, com a Bétera, també celebren festa major per Sant Roc: recordeu aquell article comparatiu de la festa de Bétera i d’Arenys, massips i majorals? de Gustau Barba…

Aquesta nit ens preparem els balladors per baixar a la plaça i participar de la dansà: el ball a la plaça, el ball de Torrent o les danses de Bétera, tot li val per definir l’entrada a la festa major: després vindrà la cantà, les albaes, el tabal i la dolçaina i una nit llarga, molt llarga, per esperar-nos a l’eixida de les alfàbegues. En unes hores tot plegat.

He de demanar-li a Teresa com estan les orelletes de ca Canonge. Ja n’hem provades de dos forns i sembla que la cosa fa moll. Massa demanda o poca atenció a la massa. N’hi ha més experts en la festa, en el dolç, en els vestits, en les plantes, que sabuts n’hi ha en una escola. Au, a vestir-nos, que baixem cap a la plaça. Bona festa!

El calendari festiu: la vespra amb els KingCool

0
Publicat el 13 d'agost de 2018

D’uns anys ençà, l’Ateneu de Bétera obri la festa major, la mateixa vespra, amb un concert lúdic. Enguany els KingCool van aconseguir l’objectiu amb escreix, de fer-nos passar una estona divertida de bona música i xarraes entre els dos passarells que van acabar de matinada: si ara l’un ara l’altre, Xema i Pau, fan versions de diversos estils i de qualsevol músic de fama internacional: Beatles, U2, Rollings, Elvis, amb lletres adaptades a la ironia i la riota que potser que siguen encara millor que les versions originals. Ep, que també versionen músics de casa, que no els fa pena res. Els hem proposat de tornar quan vulguen, si és que ho passarem rebé. Si teniu la possibilitat de torbar-los, de ballar-los de contractar-los, no us apenedireu. Retornen amb abundor i garantia la inversió feta.

Anit va començar la festa de veritat a Bétera, malgrat que la tronada i l’aiguat de l’última hora va impedir l’actuació de la banda i de les Sis Veus per al poeta Estellés. Ja esperem que l’ajornament convide a fer el concert de veritat al palauet, a setembre o l’octubre: la sonoritat guanyarà de segur, i el producte final.

Nosaltres ja hem començat a protegir les parets per a la nit del foc i ja tenim xafarranxo de sopars a la fresca. La festa convida a això. A deixar anar les hores, les menges, el meló, la cervesa, el gin, les orelletes, i ja anirem filant quantes coses més.

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 3

0
Publicat el 12 d'agost de 2018

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 2

0
Publicat el 11 d'agost de 2018

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 1

0
Publicat el 10 d'agost de 2018

Anit vam viure un jorn especial a Bétera, perquè l’espai cívic i cultural “Ateneu de Bétera” va poder fer el Sopar groc que havia organitzat feia dies amb l’objectiu de mostrar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Una activitat en favor de la llibertat i de la democràcia no exempta d’amenaces, insults i absències notòries. Els organitzadors es mostraven satisfets al final de la nit, per la resposta de públic, el contingut sobri però emotiu i, finalment, per l’absència d’incidents violents. El propòsit que arreu del País Valencià puguem solidaritzar-nos per la llibertat —només faltava això— malgrat l’extrema dreta i la fluixera dels polítics del govern, ha de ser una aposta ferma durant l’estiu i mentre dure aquest colp franquista contra la democràcia. Sí, el franquisme perdura i per això mateix, anit a Bétera, una vintena de veïns i forasters volien impedir que es presentés un llibre, i encara uns quantes desenes de banderes d’espanya s’ensenyaven als balcons contra la democràcia i la llibertat d’expressió.

La presentació del llibre “Nou homenatge a Catalunya” va obrir la vesprada al corral. Jo mateix me’n vaig fer càrrec de la lloa del llibre de Vicent, amb una petita introducció sobre el primer “Homenatge a Catalunya” de George Orwell, perquè lligava amb allò que ahir mateix passava a la plaça amb aquells totalitaris espanyolistes que volien impedir el nostre acte.

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.” Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Vaig donar la benvinguda a la gent que no havia tingut en compte les amenaces enviades per les xarxes socials, ni van fer cas dels intolerants que s’havien concentrat a la plaça a espantar la gent: vaig dir bon dia, benvinguts a l’Ateneu de Bétera, un ESPAI CÍVIC DE LLIBERTAT I DE DEMOCRÀCIA VIU EN AQUESTA COMARCA DE TRANSICIÓ, el Camp de Túria.

[…]

Vicent Partal feu la xerrada de la nit, intensa com sempre, malgrat que ahir va voler posar l’èmfasi en allò que passava a Bétera i havia anat coguent-se durant el dia: la intolerància, el règim franquista pactat amb la Transició, renascut per Aznar, viu des de 1939, i la impunitat amb què actuen grups organitzats d’extrema dreta atiats per Ciutadans, el PP o els borbons, des del discurs del 3 d’octubre. Potser que ell ja ho explicarà al seu bloc, però entre més detalls de la seua intervenció, Partal va voler significar l’absència de les autoritats municipals en un acte a Bétera en favor de la llibertat. Justament anit, a l’Ateneu, també reivindicàvem el valor dels polítics que prenent partit i són conseqüents dels seus actes, molts d’ells han patit presó, exili i mort, només per ser coherents, i noms n’hi ha a cabassos: els germans Pertegaz de Bétera, per exemple, els polítics com Puigdemont, Forcadell, Gabriel, Rovira, Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Comin, Puig, Serret, Ponsatí, Bassa… Allende o Nelson Mandela, per exemple. L’obligació de qualsevol polític democràtic és ser a primera fila en favor de la llibertat, va demanar Vicent Partal, i no excusar l’absència per por de les amenaces de l’extrema dreta. Quan s’amenaça la llibertat, i per tant la democràcia, ni n’hi ha excuses ni valen les desercions.

[…]

Després de sopar, vam poder escoltar i veure un missatge que el MHP Carles Puigdemont ens enviava als amics de l’Ateneu agraint tots les mostres de suport que reben, perquè les entenen com a suports valuosos en favor de la llibertat i de la democràcia a Europa. No sabem com agraeixen, ells, els presos i els exiliats, i sobretot les famílies, aquest caliu que els arriba arreu dels països catalans, va dir.

Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, va fer un discurs en favor de les idees i la llibertat del debat, que és l’única manera de construir democràticament el país que voldrem. Manuel Colomer va presentar “Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i les llibertats”, una altra associació que vetla i treballa per valors intensos i profunds.

El final emotiu i espontani el va posar Rosa Espuny Bonfill, ella i sa mare són de Barcelona i tenen família a Bétera; Rosa va agrair una nit tan especial i extraordinària per la solidaritat amb els presos i els exiliats, explicava com havia gaudit de veure que al sud n’hi ha més gent que treballa per construir, per la llibertat, contra tanta injustícia i incomprensió com viuen a Catalunya.

Café, cassalla i herbero. Tres llibertaris van encarregar-se voluntàriament durant tota la nit de protegir l’Ateneu des de la plaça, i van impedir cap intent d’intrusió de la intolerància. Van ser durant hores al banc de la porta, amb les banderes negres i roges, d’aquella història anarquista tan soferta com antiga. El paper de dissuadir cap atac, no entrar al joc, i evitar la confrontació va ser esplèndid. A dins de l’Ateneu no vam haver de patir perquè la feina a fora era ben feta.

Finalment vam signar les cartes que enviarem a tanta gent com pateix presó i exili, perquè no són sols, i perquè la solidaritat dels valencians, malgrat que puga ser amenaçada amb impunitat per intolerants, continua ferma i aferrada.

 

*En tot moment, l’Ajuntament de Bétera havia vetlat per la seguretat de la plaça i els municipals eren al cas per frenar qualsevol brot violent. Van ser en diversos moments controlant els intolerants de la plaça, que només si llançaven crits i insults.

 

 

 

El sopar: els preparatius

0
Publicat el 9 d'agost de 2018

Anit ja vam fer el sopar groc, un assaig del sopar que farem avui. Vam vestir el corral, si és que li cal res a aquest magnífic corral del qual gaudim, vam obrir conversa, vam tenir convidats especials, i vam coordinar el protocol d’allò que serà, aquesta nit, el primer sopar groc del País Valencià. Fins i tot vam atendre possibles respostes a vetlades amenaces a través de les xarxes socials, amenaces que encara no accepten la democràcia, en cap dels sentits, ni en l’ample de l’embut ni en l’estret, si és que la democràcia n’hauria de tenir cap, d’embut o de canonada per fer passar res.

Nou d’agost de 2018, Bétera, el Camp de Túria, a partir de la vuit atendrem la benvinguda dels convidats i començarem amb la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya”…

«Parla’ns-en, Vicent, des del corral, també a tots nosaltres». He volgut recordar les paraules del tio Vicent Pertegaz que ens explicava, a la vora de la mar del Perelló, la seua joventut de mestre al Forcall, i com els veïns li demanaven que els parlés de Rússia. Casualitat o no, tots dos Vicents podrien parlar-nos-en, de Rússia i de més coses. En presentar Nou homenatge a Catalunya, voldrem que Vicent ens parle de l’actualitat, dels catalans, sobretot, dels partits i les seues baralles, dels presos i dels exiliats, del cansament de tenir un setge permanent d’un estat antidemocràtic, parafranquista, i voldrem, sobretot, ja que és a Bétera com cada estiu, que ens regale la realitat i l’entusiasme, perquè potser que tenim a tocar un dels grans somnis de qualsevol poble. I els somnis, sinyors, són a mans de la gent, perquè ningú no regala res a compte de res. A mans de la gent i prou.

Hem assajat com serà el sopar, sobri, naturalment, perquè és d’ajut a la resistència, i allò que vindrà després, amb el café i els rotllets de Bétera, ai, una invitació-presentació de l’Associació “Solidaritat amb catalunya”, des del país valencià, i una cirereta sorpresa que encara no volem desvetllar. També serà el moment de passar la veu als participants del sopar, al debat públic, a la intervenció, a les preguntes, a bastir un estiu per la llibertat, que no pot ser, que no, un estiu normal com si no passés res.

—parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulgues, també a nosaltres.

Tants camins que caldrà fer en favor de la llibertat i de la democràcia.

 

La pluja breu del set d’agost

0
Publicat el 7 d'agost de 2018

Tan tímidament plou a Bétera, que no banya. No corre l’àuia carrer avall, i davall els cotxes és eixut com un desert. Ves que ha fet calor avui, durant el dia, malgrat que a la vesprada ha començat a moure el vent i semblava que… caaa, falsa alarma. Però, ep, cal ser pacients, i agraïts. Ara ja corre l’aigua, gairebé lleugera, carrer avall fins al camí València. Dos litres, dooooosssss! Un regal, un autèntic regal del cel, després d’uns dies d’infern. Un infern a Llutxent, sobretot, a Pinet, la Drova… Ara corre un aire fresc (!) a Bétera com no esperàvem, que no el recordàvem, que no. Almenys que rente l’ambient, abans del sopar groc de dijous. Demà ho prepararem tot. Avui hem fet l’assaig de la Dansà, les balls de Bétera, que farem el 14 d’agost, la vespra de la festa. Entre els balls, els trons i els llamps, calor a manta i una pluja que no arribava, malgrat que un dels trons ha accelerat el pas fins a la plaça. L’Aljama viatjarà demà cap al País Basc. Hi actuaran durant tres dies a Bermeo i els pobles del voltant.

En À_punt, Miquel Gil i Pep Botifarra passen per Alberic i Carcaixent, pels horts i els masos encara en mans de burgesos que els costa tant de parlar valencià. Ai, tan inútil com arribem a ser els valencians. Per cert, sabeu que la Carta de la Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu que la seua funció és «desenvolupat entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació.»

I encara diu «Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.»

Potser per recordar-ho, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i el CDRcampdetúria organitzen un sopar presentació per apamar l’actualitat de la democràcia que vivim pel que fa a drets i identitat. I els valencians, com ho tenim? Sense recursos per apagar els focs? Sense la llibertat necessària per ensenyar les llengües que volem a l’escola? Sense poder exigir que l’administració ens atenga amb la llengua dels valencians? Ves si serà important durant l’estiu mantenir-nos ferms i vindicatius.

T’hi apuntes?

El sopar groc serà a l’ateneu de Bétera el 9 d’agost, per això cal reservar-lo al web de l’ateneu.

 

Espanya contra la llibertat

0
Publicat el 6 d'agost de 2018

Si és l’agost ja haurem començat les vacances una majoria de mestres. Mestres, o forners, o llauradors, si no és que molts ja les heu passades i us heu incorporat de nou a la feina, a fer pa, a collir melons o a preparar el nou curs…

N’hi ha que no faran vacances, perquè són presos. Presos polítics en el segle XXi perquè l’estat espanyol, el governe el pp o el governe el psoe, són contra la llibertat d’expressió, o la llibertat de diàleg, o la llibertat a seques. Per a l’estat espanyol, que s’empara en hereus del franquisme, policialment i judicial, tenir presos polítics és la cosa més normal. Ves, com si visquérem en la dictadura. Ací a l’estat d’espanyol governa el borbó com governava en dictadura o en transició. De fet va ser el dictador feixista qui va decidir qui governaria en la democràcia, i encara dura aquella decisió. N’hi ha més decisions franquistes actuals que encara ens governen, més que no pensem, més que no sabem, i més que no amaguen una situació política, militar, eclesial, policial i judicial en mans d’un estol d’antidemòcrates.

I de tot aquest merder, els del psoe i uns altres seguidistes, toleren qualsevol exabrupte, amenaça o violència. Ho toleren tot si ho vesteix una moda espanyolista contra la llibertat. És el model bastit durant anys que ja havien fabricat a mida durant la transició.

Per això el psoe, el parlament espanyol i altres parlaments regionals poden anar de vacances tranquils, mentre uns altres polítics, i només aquests, que han posat en dubte aquella democràcia, per això mateix continuen empresonats. No són els primers a ser amenaçats, a perdre el càrrec o la llibertat: n’hi ha joves, músics, fins i tot jutges que van perdre l’ofici per posar en dubte aquelles lleis franquistes i els seus privilegis.

Unes vacances que ja no poden ser normals, de cap manera, mentre dure la repressió espanyola contra la democràcia. Contra la llibertat, i contra homes i dones honestos i innocents, que es van jugar que la democràcia i Europa era per damunt de tot. Excepte d’espanya, és clar.

Pepa Bes, Ximo Cafarena i Christian Molina

0
Publicat el 4 d'agost de 2018

Pepa Bes va actuar anit a l’Ateneu de Bétera. L’acompanyaven dos músics de llarg recorregut, Ximo Cafarena (paraules majors) i Christian Molina. Si sou de Bétera, ja sabeu qui és Pepa, si sou forasters, potser que també la conegueu. Pepa té una veu particular i un dubte entre dos camins, aquella veu assimilable a mariadelmar, quan ella canta Grècia, les Illes, la mar, les vinyes o la terra, entre més una barreja entre el cant valencià i el seu estil particular, i un altre camí que ella també festeja, com és la lírica. Quan jo dic lírica ben bé que no sé que dic, perquè tret d’algunes coses, jo me’n fuig a fer feina al camp sense els audífons o els auriculars pertinents. Quan sóc al camp ja tinc prou sons que m’atrauen com per perdre’m en manies.
Anit Pepa va fer un recorregut per la mediterrània, musical i de veu, que prometia: Helena, carta a l’Exili, el silenci d’estimar, el bolero de l’Alcúdia, Yarem Yarem, el cant dels ocells, havanera del peix enamorat, el carme, torna a Sorrento, Tensió de Lluna, d’esquena a la platja, albada… Un programa que tombava de cul i feia el goig d’un públic que omplia el corral amb noves cares i moltes llengües: n’hi havia forasters de tan lluny com el Japó, fins i tot.

Nosaltres sempre li hem dit Pepa, malgrat que ara és diu Maria José i de jove es feia dir Peika. Fa uns dies, Toni de l’Hostal em demanava si eren la mateixa persona. I jo li vaig dir que li ho preguntaria, si ho era. Si hi trobava l’ocasió.
Allò cert és que Pepa té una veu bella, especial, que no sé si ha sabut guiar com calia, entre dues aigües. Potser que nosaltres érem massa joves, i ella volia una altra cosa, potser que cadascú havia de continuar la seua via, allò cert és que les dues vegades que ha sigut a l’Ateneu ha omplert, i si la primera vegada la vaig fruir més (més lliure, més la primera època, menys encorsetada), anit feia goig amb algunes cançons i en unes altres jo no la sabia identificar…
I ves que tenia dos contraforts de nom, músics gats vells que no han de demostrar res: Ximo Cafarena ha sigut Al Tall, Urbàlia i el mestratge de molts grups joves, mestre de música tradicional, capaç de diversos instruments, de projectes d’ací i d’allà, un gran referent sense el qual la música dels valencians en el segle XX seria incompleta. Que siga en el grup amb Pepa em fa viure amb gran confiança aquest futur. Pel que fa al pianista Chrtistian Molina, sap ser en diversos estils, el jazz, el pop, el flamenc, versàtil i camaleònic, ha tocat amb grans grups i bons músics, fruit de l’escola i la professionalitat de tants anys a l’escenari. Un altre gran contrafort. Si amb això no ens emocionem, potser que siga la calor d’anit, els dobles llenguatges, o una predisposició idiota.
L’Ateneu va fer una aposta anit de nivell. La resposta de públic va ser molt positiva. I algunes de les cançons del programa pagaven la pena. Si això passa per un comentari favorable… A la memòria de Pep Laguarda que dos joves guies de Pepa –Vicent i Toni— s’estimaven tant.

Més sobre Pep Laguarda

Una lectura imprescindible de JJ sobre Pep Laguarda

Si això serà un estiu normal, de tararots.

0
Publicat el 3 d'agost de 2018

El psoe potser que ho voldria, que això fos un estiu normal. Amb l’ajut de molts democràtes ha aconseguit de posar-se al capdamunt del govern de l’estat espanyol (demòcrates que paguen l’ajut amb presos, amb esperances, amb propòsits lleials, amb conviccions). Però aquest estat encara manté el 155 pel que fa a la justícia, l’economia, els drets, el patrimoni… El 155 està instal·lat al cap dels polítics d’espanyols, que pensen que madrit ha de tenir el màxim de patrimoni en tots els sentits (material, econòmic, d’infrastructures, polític, judicial…) siga robat, conquerit, comprat i pagat per tothom. Allà pensen com pensen.

Nosaltres pensem d’una altra manera, sens dubte. I per això el 155 és una mostra principal que no som com ells, els valencians, en aplicar-nos normes contra nostre: contra la llengua, contra l’escola, contra l’acollida d’immigrants, contra la sanitat, contra la vida mateix… Sembla que ells, els espanyols, siguen encara en aquella escola conservadora franquista farcida de càstigs, per això ens castiguen, ens tenen a pa i aigua d’una metàfora que dura anys i panys. Per això no ens estranya que els llauradors vulguen vendre’s els camps, la terra dels pares, malgrat una vida de treball, o d’altres homes honestos, joves fins i tot, voldrien fer-se funcionaris, o uns altres encara s’apunten a fer-se espanyols, a veure si passa que, imitant-los, el tracte rebut siga diferent, gairebé com si foren com ells… Però no. No passa així. Perquè ves que n’hi ha valencians que volen passar per espanyols i són tractats de valencians, un càstig de viure si fa no fa, en simular una cosa que no som. Un és una cosa i prou. I si aquella cosa és obligada, militarment i policial, ni aixina. Per això els colps, les amenaces, els crits, el braç en senyal feixista. Ni aixina, xa.

Si fa uns mesos que governa el psoe a espanya, en quina cosa trobem que les coses han canviat, a València? N’hi ha presos polítics igualment, n’hi ha músics exiliats, n’hi ha temes que no es poden parlar, n’hi ha impunitat amb la violència feixista al carrer, n’hi ha amenaces militars en favor del dictador, n’hi ha policies que poden agredir sense que els passe res, n’hi ha jutges que persegueixen la llengua dels valencians, n’hi ha jutges que mantenen el nom franquista dels carrers, n’hi ha la mateixa economia valenciana del furgó de cua… Sí, sí, aquest és l’estiuet normal que voldrien ells, els tararots. Que ho deixàrem passar com si res. Com si aquell tararot major del Sanchez fos un demòcrata. Que no l’és. Això voldrien, els passarells, aquella merda.

 

 

Publicat dins de agost, General | Deixa un comentari

Bétera acollirà el primer sopar groc valencià

0
Publicat el 2 d'agost de 2018

Cabàs i tisores, collidors!

Amunt l’esperit, llauradors!

El president d’espanya (!) es nega a tornar als valencians allò que és dels valencians. La dama d’Elx, per exemple; segons l’inútil aquell, és dret de conquesta espanyol i, per tant, antivalencià.

—Bo és saber-ho, xicot, que lo espanyol és antivalencià. Per això el patrimoni robat ha de ser fora de València, i a espanya ho teniu guardat.

Pel que fa als càstigs, sí, que ens els envia complets, l’inútil: de finançament, d’impostos i de turistes de madrit… Ens envien més coses, d’allà: els jutges d’espanya es neguen que parlem la llengua a l’administració pròpia. Ens neguen encara a traure els noms franquistes dels carrers. O voldrien que en comunicar-nos amb catalunya o les illes ho férem en espanyol o en anglés (això diu que ens obliguen de fer…). Això, i tantes accions feixistes com són tolerades amb una impunitat judicial sospitosa, mereix que organitzem un estiu en favor de la llibertat per reclamar que torne fresca, si més no una temperatura més benigna. Des que espanya ha obert el xafarranxo franquista, vivim un infern de calentura.

Per això, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals i el CDR del camp de Túria, han organitzat un sopar groc, en favor de la llibertat, la democràcia i la futura república dels valencians. Cal dir prou d’abusos, prou de violència i més valors universals, respecte als drets i dignitat. El sopar serà el 9 d’agost i, a més, presentarem l’últim llibre de Vicent Partal (no us estranye que vinga la família, si tot plegat serà al seu poble). Si l’aforament és limitat, ja sabeu que podeu reservar sopar al web de l’ateneu. La recaptació anirà destinada a la caixa de resistència en favor dels presos polítics.

Presos, músics, exiliats, i encar militars que fan cants colpistes en favor de franco… Ara ja sabeu perquè patim aquest temperatura, no?, i per què el cel ens envia aqueixes flames contra els cants profeixistes d’espanya…

Demà passarà per “primer dia” d’escola

0
Publicat el 31 d'agost de 2017

Com el final d’unes vacances, demà ens incorporem a treballar en el nou curs escolar. Durant uns quants dies tindrem el temps per preparar, organitzar i coordinar allò més gros que farem els mestres. Amb els xiquets comencem l’11 de setembre, a València. La rutina de les vacances deixarà pas a la rutina del treball a l’escola. Particularment, enguany viuré molta cosa nova, o en reviure molta de nova. Després de molt de temps de fer de director, tornaré a fer de mestre a temps complet. Un curs que serà viu, sobretot per les amenaces del Tribunal Superior contra el dret que tenim els valencians d’aprendre llengües, com més millor. Si el 88% per cent dels Consells escolars havien aprovat la proposta del govern valencià, qui era aquest TSJ per anar contra l’escola? De no ser que els seus membres ens busquen les puces, o pensen que el valencià no s’ha d’ensenyar, o potser perquè ens voldrien monolingües, com gairebé ho són ells: o potser els fills d’aquests jutges han passat per les escoles valencianes? han viscut la línia en valencià? Els fills?, els néts, potser? Serà un curs viu i reivindicatiu, en favor de l’escola, de la llengua, de les altres llengües (inclosa l’espanola), i encara en favor de tenir mitjans en valencià… “A veure si d’una vegada els xiquets valencians tenen la justícia que mereixen, i el finançament que mereixen, i el respecte que mereixen…”

Sort de la llibertat dels mestres, i de la seua responsabilitat. Durant molts anys, una part de la dignitat que ha mantingut el país ha sigut gràcies a tanta feina i a tanta gent com, de l’escola estant, es va posar el país a l’esquena per tirar endavant. Sort de l’escola, ara que és amenaçada de tribunals i d’un partit popular que ens voldria desemparats, com ens ha tingut tots els anys que ens han governat. Demà us explicarem el primer dia, el primer dia de milers d’escoles valencianes que començaran el curs. Benvinguts.

 

De ploure tan poc, ja ens pensem rics!

1
Publicat el 30 d'agost de 2017

«Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! Qui ens hauria pogut posar la brida? Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria…» Incerta Glòria, Joan Sales

 

Ahir va ploure, ben bé que va començar despús-ahir, però un màxim de 30 litres. 40 litres a tot estirar, de mitjana al Camp de Túria… A Gàtova, a Llíria, a Bétera. Les previsions anunciaven que el xafarranxo continuaria avui i demà i potser dos dies més. Fins i tot l’amic Jordi Payà ho diu al seu bloc, com els ruixats seran protagonistes uns dies. Ca! Avui no n’ha caiguda ni una gota, ni d’aigua ni de sucre ni de res. Ni una de sola. Però igualment ens hem alegrat, d’aquest regal d’agost. Que som així, que en poca cosa ens posem contents com els gínjols, i el camp -es un bé mirar-lo, la terra roja, humida, i un perfum que ompli l’ambient. És un goig que no exagere. Tanquem els regs, que cal estalviar aigua, estalviar l’energia que fa anar els pous, estalviem costos, amb aqueix regal inesperat, malgrat que hagués pogut ser més gran, més generós, més intens. Una saó d’una setmana, a tot estirar, deu dies, i poca cosa més, si torna una calor que demanarà de tornar a obrir l’aixeta… Passe a veure com ha plogut al camí de Llíria, damunt els armetlers, que les marcones obrin més tard, cap a finals de setembre, si és que no les toquen. Sorpresa, ja n’hi havia que plegava per comptes nostre. He cridat l’home, m’ha demanat si jo era l’amo, li dic que ssí, que sóc l’amo i que jo no l’havia autoritzat a plegar armetles, que un grapadet per a casa, si m’ho hagués demanat, no li l’hagués negat. Ell diu que acabava de posar-se, que ho deixa. Li demane qui és, perquè la cara m’és coneguda, però no acabe de situar-lo, de quina família és. M’ho diu, el salude i passe avant amb el cotxe. Aparque, comprove que l’home carrega el cabàs en el seu cotxe, em mira de lluny, i fa via. Ací també ha plogut, i les armetles, i els arbres, agrairan el regal sens dubte. I aquell home.

—Què poc que dura l’alegria, en la casa del pobre, xa!