Ulisses20

«A Paco Peris i Pérez sempre li agradava ser en segon terme, entre bastidors, però hui molt a pesar del que haguera sigut el seu desig, l’hem fet protagonista. Perquè no pot ser d’una altra manera. Paco, ànima i motor d’estos premis, ens va deixar el passat mes de novembre. Sense Paco hui no seríem ací. Ell va ser qui fa tretze anys va tindre la magnífica idea de posar en marxa este projecte cultural i educatiu, qui a poc a poc va anar formant l’equip de col·laboradors que enguany hem pres el relleu. Paco va tirar del carro amb tenacitat i un estil propi de fer les coses. Quan véiem el seu número en la pantalla dels nostres telèfons, l’agafàvem només si teníem bona cosa de temps lliure per davant. Sabíem que probablement volia alguna cosa relacionada amb els premis. Era un home de converses infinites que en tot moment tenia en el cap estos guardons, que van ser el seu gran projecte vital. Paco sempre rumiava alguna cosa nova. Ens faltaran les enginyoses presentacions que preparava per a este acte, amb un peculiar poema, una història fabulada o la idea de proposar-li a Benja Carreres que dissenyara un amic robot que ens acompanyara. Totes les persones que d’una o altra manera l’hem acompanyat i li hem fet suport durant anys ens hem organitzat en un temps rècord per continuar amb il·lusió la faena que Paco va començar. …i ací ens veieu rendint-li el millor homenatge possible: començar l’acte del 13 Premis Francesc Peris i Valls.»

Miquel Calvet va llegir aquest text seu divendres, en el 13 lliurament dels premis Peris i Valls a Bétera

«Amb un xec es pot adquirir fins i tot un diploma o un títol de les millors universitats del món. Però aquest tros de paper, sense la nostra implicació plena, no ens permetrà fer-nos millors. El saber no és un do, sinó una conquesta difícil.» Nuccio Ordine, Clàssics per a la vida, quaderns crema

Si fa no fa com qualsevol universitat espanyola, qualsevol. Ha sigut lliurar-li el premi d’una princesa espanyola i morir-se, o matar-lo. Però qui fa la bona escola? La bona escola no la fan ni les tecnologies, ni les tablets, ni els directors executius, ni les lleis, ni les normes, ni els demagògics acords privats, ni l’esgléisa catòlica, ni el feixisme, ni els polítics de torn…  la fan els bons docents, si són capaços de mantenir el combat i renunciar a la coerció i el conformisme… (versió adaptació d’un capítol a clàssics per a la vida, «sobre l’educació»

Després de dos dies a Perpinyà, tornant cap al sud, engeguem la ràdio per ensabonar tants quilòmetres com hem de fer amb el cotxe en recórrer el país. Aleshores trobem “catalunya informació» que se suposa és una ràdio nacional catalana. La sorpresa és que no fan cap notícia de l’escola del nord, que malda per sobreviure amb pocs recursos i un entusiasme que aquests dels mitjans ni coneixen. Ni una sola notícia. En canvi d’uns mestres de ferro, tot coratge per la llengua i la identitat (una cosa que a penes si coneix una part important de l’escola en passar les muntanyes… En esports, en canvi, la primera notícia d’aquella ràdio sobre informació és espanya i un jugador que abandonarà un equip de futbol de la seua capital (aquell bunyol que ens xucla la hisenda i l’ànima). Hi destinen minuts i minuts a parlar-ne. Fan el desgraciat que s’espera que facen els espanyols. En canvi de pilota valenciana no en diuen ni mu, pobres periodistes colonitzats. Després d’uns minuts de repassar més coses, repeteixen les mateixes notícies a cada moment, no pensen que al món n’hi ha més vida, i a les comarques, i als pobles, a la muntanya, al camp… Tornen a parlar d’aquell jugador i d’aquell equip d’espanya. Que el barça de dones haja guanyat al copa d’europa no és sinó segona notícia, i amb molts menys minuts d’informació. Ni entrevista a cap jugadora, ni somiar-ne de fer els mínims. Res tampoc d’aquella sammarreta que acollia els refugiats… Res de res. No cal dir que de la USAP no en diuen ni gota, aquests llastimosos de la catalunya estricta, ni de la festa a la ciutat que vam viure en directe a Perpinyà: «qui no salti no és pas català» i a molts bars s’escoltava l’estaca i lluïen les senyeres. Però a la ràdio dels catalans autonòmics, ni ase ni bèstia. Canviem l’emissora i posem «catalunya ràdio», que en un altre temps se suposava mare de totes les ràdios del país…, l’escoltarem fins a Alcalà de Xivert, avall avall, i ací s’acaba si fa no fa… després la desconnexió de la llengua i de la informació, ordida pel pp i defensada pel psoe i compromís, caguen la pena! Durant vuit anys no han sabut lligar ni les llonganisses. Doncs, catalunya ràdio farà la mateixa comparsa informativa que l’altra ràdio, si seran blaveros que els polimenten de calç, de ment colonitzada i inútil.

Si l’Odissea encara no s’ha acabat, amics de la Bressola, que us he de contar!

«La Bressola és l’exemple de com l’escola pot canviar el país.» Vicent Partal

Viatge rellamp a Perpinyà per conèixer la gent de la Bressola i viure en directe la seua festa anual per l’escola en català, la Bressolada 2023, que enguany és en uns jardins de Sant Esteve de l’estany, a uns quants quilòmetres de la ciutat. El pregó d’obertura el llegirà la presidenta d’Escola Valenciana, Alexandra Usó, convidada especial,  aquests dos dies de compartir el goig per l’escola i la lluita per la llengua. En el programa d’activitats, els xiquets i els joves de les nou escoles faran una cantata, homenatge a Homer i Odisseu, pel viatge de retorn a casa. La metàfora ací és senzilla d’entendre: el retorn a casa, a la llengua i al territori… Escoltar aquells xiquets com reciten amb aquella fonètica els versos de l’Odissea és extraordinari: una cantata amb centenars de xiquets i tres directors de cor a la vegada, amb música en directe, que dirigeix i composa Francesc Vitlloc. Tallers, concerts, música tradicional i popular, llibres, bona cuina, vivim unes Trobades d’escola, si fa no fa com fem els valencians, amb un entusiasme intens.

«Portem els fills a la Bressola perquè aprenguen català i, després, ens l’ensenyen a parlar -ens expliquen uns pares-, nosaltres ja hem perdut la llengua dels iaios, però ara la volem recuperar, a través dels fills, i mirar cap al sud, el nostre país.»

Una Odissea en directe, cada dia del curs, ací a la Catalunya nord, en favor de l’escola i de la llengua. Amb molts pocs recursos, unes institucions  a la contra -ací guanyà l’extrema dreta les eleccions- i encara quan no és l’extrema, els altres no us penseu que ajuden gaire, perquè els francesos, com els espanyols, voldrien que fórem monolingües, ves si d’inútils escampats n’hi ha arreu. Per molts anys la Bressola, gresca i força i coratge per l’escola, l’escola que canviarà el país.

*acompanyats d’en Geoffroy, acabarem el jorn d’itinerari pels carrers vells de Perpinyà, i encara festejarem la victòria de la USAP, aquests de “qui no salte no és pas català.”

Els espanyols diuen que cal xafarranxo per frenar la dreta, oh, quina dreta?, em demane, si els valencians l’hem patida sempre. Amb el pp, amb el psoe, amb ciutadans, amb podemos, amb qui trieu, nosaltres hem patit sempre el setge, l’atac, l’insult, l’amenaça, i encara mai, mai de la vida, ningú no ha reparat el greuge. Ni els ha passat pel cap que calia demanar perdó. Així que ja es confitaran els espanyols el gol en la seua pròpia porteria: a per ells, que els van ensenyar a cantar, els mateixos del psoe, de podemos, d’esquerra unida i tota la varietat de partits que formaven part de la borbonia, l’església catòlica i el cuirassat de mitjans de comunicació que els preparava editorials i columnes d’opinió de colp d’estat: a cagar a la via, spanish!

Caldrà continuar remant, com venim fent fa cinquanta anys. Contra la caspa espanyola, ampla del psoe a vox. Un arc de poca variació política, pel que fa als valencians: que hem notat gaires canvis els últims vint?, trenta?, vuit anys?, en el camp, l’escola, la sanitat o el jovent, en la universitat o en les petites i mitjanes empreses? en les grans?, en els jutges, els fiscals o l’església?… Pel que sembla, els joves s’han afegit a l’onada espanyola de més feixisme, que vol dir més precarietat, i més rebuig a la llengua: com si els joves s’estimaren repartir pizzes de per vida o repartir-ne fins que no pogueren menjar sinó pizzes, en exclusiva els joves renuncien a la rebelia d’uns anys ençà en canvi de la banalitat i l’adolescència perenne. Juguem en una lliga regional, els valencians, mentre espanya ens amortalla cada colp més estrets. Ves si no sabíem que dins l’espectre espanyol, els valencians no pintem un rave.

Al poble, em dol pels amics de compromís, que encara a l’oposició i amb apenes un marge estret de recursos, s’han defensat com podien (encara podrien pactar amb els rics a veure qui tremolava). Les polítiques difuses i temorenques no ajuden. Pel que fa al país valencià, en canvi de regalar als adversaris, espanyols per damunt de tot -com diu a les casernes-, vuit anys balafiats, per aconseguir uns quants detalls d’igualtat i inclusió, unes quantes molles i a córrer pels carrerons de bicicleta. Ara, ni la llengua, ni l’escola, ni la identitat han guanyat gaire, jugant amb por; menys encara amagant que som valencians: perdre i més perdre. Amb espanya, els valencians juguem a lligues dependents, d’asfíxia; som de regional i només ens deixen decidir sobre el paper higiènic i la submissió a l’espanya mercadona.

Vuit anys de camí per arribar fins ací; no dubte que, per uns quants coneguts, s’ha fet alguna cosa o diverses coses, en canvi de cap requisit, ni de clamar ser qui som, ni d’equilibrar balances fiscals, ni de demanar el dret de decidir, ni de connectar el país amb els mitjans públics, ni de frenar els insults a la llengua o els abusos policials, ni de renegar de la corrupció judicial i borbona, ni de frenar l’entrada il·legal de taronges ni de cercar una eixida professional als joves o de plantar cara a l’església feixista… Si el balanç serà minso que àpunt necessita posar el mapa de l’espanya franquista per saber si plourà a Burjassot o a bétera. Més garrofes no som perquè en pujar de preu no trobes prou plantons disponibles. Ja vorem si no se’ns oblidarà també de batollar-les.

El partit més corrupte d’europa torna fort i gaiet. Robaran, corrompran, endeutaran de nou els valencians amb focs i castells, perquè sempre acabem pagant els plats trencats i els plats nous, nosaltres. I en línies generals, res no haurà canviat, ni al camp, ni a l’escola, ni a la justícia ni a la borbonia, ni a la cooperativa de bétera: perquè mane qui mane, jugar a regional sempre fa mal.

«Na Balompra tenia, bé, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça…»

Aleshores cerquem a classe quina mesura de terra és una quarterada, i el diccionari Alcover-Moll diu que una quarterada són 71.03 àrees (al decimnal no li farem ni cas, a quart de primària, no), i aleshores cal explicar als infants que una àrea són un quadrat de deu per deu: 100 metres quadrats. Aleshores demane que relacionen la quarterada, la fanecada i l’hectàrea, a vore si pouarem un trellat de mesures tan riques i diverses per mesurar la terra d’un món que se’n va, de viatge, a la fi del món. Vosaltres també ho podeu calcular, destriar la relació entre quarterada i fanecada, si aquesta té, aproximadament, 8,3 àrees, que també són quatre quartons valencians, això és, en una quarterada n’hi ha vuit fanecades i mitja, en canvi en una hectàrea n’hi 12, de fanecades. A la vegada dins una quarterada, que trobe que els valencians del camp de túria no hem utilitzat gaire o mai, n’hi ha quatre-cents destres quadrats… I aleshores la cosa es complicarà més i ja passaran per cinqué de primària a calcular-ho, si no és que els currículums oficials que es decideixen a espanya ens deixen explicar res d’allò nostre, ni les mesures, ni la llengua ni l’ànima, ja res no sembla nostre, ni a l’escola.

Per això de les eleccions, hom diria que tampoc, res no és nostre, si els partits que aniran destriats per majoria són corruptes, lladres i mos peguen amb verga contra els valencians qui sap los anys. Encara així no escarmenten, els valencians, i els regalarem el vot perquè continuen burlant-se de nosaltres i ens tracten de criats, pp i psoe: no tindrem mai remei, valencians?

Per si voleu estudiar mesures de terra, ací vos deixe què diu doncs el diccionari, perqyè continuem estudiant la manera d’aprendre i vèncer el veritable enemic…

DESTRE:

1. ant. Mida longitudinal que equivalia a dotze pams de cana de Barcelona o pams de destre, o sia, 2’796 metres. Cascun dels destres deu aver XII palms de cana de barzalona, Ordon. Bath. 104. E fora la ciutat sie dita plaja, comptant de la faç de l’aygua quinze destres, doc. a. 1390 (Capmany Mem. ii, 182).
|| 2. Mida longitudinal agrària mallorquina, equivalent a dues canes de Montpeller, o sia, 4’214 metres. Diuen que el mig destre era la mida de la braça del rei En Jaume I (Quadrado Conq. 518). «Un destre són 21 palm y tres quarts. Hayà vilas (no sé esto com no se regula) que los destres estan en quatre parts, ço és 5 palms un quart y mitx cada part, y sols componen 21 palm y dos quarts, y ve a mancar un quart de los altres destres» (Fontanet Conró 66). «Una quarterada són vint lliures de terra, qui se compon de 400 moltons, a un sou quiscun, que són 400 destres quadrats» (Fontanet Conró 65). «Saps es segadors què fan | com berenen, es capvespre? | Allarguen es coll un destre | per arribar a s’ensiam» (cançó pop. Mall.).

D’una lectura per gaudir a…

La fi d’un món, de Climent Picornell, el Gall editor, Pollença 2023

“i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües”

“Ermengol de Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç…” —Ací recorde mon pare que se’m fa present també al camp, amb els noranta fets, la bicicleta recolzada a la figuera de Sant Ramon, QUE no va ser passats els vuitant-cinc que em va dixar pujar-hi, a meitat, per tallar unes branques que enforfuguien la capçada, i no deixaven traure aquelles figues que esperàvem boníssimes «treu aquella, aquella també»—. Però l’Ermengol continua, en aquest llibre de Picornell, queixant-se de la falsa modernitat: “Saps què te vull dir? Que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit.”, diu n’Ermengol. Com ho diu i com ho explica el mestre Picornell són una lliçó, de llengua popular ben culta, i de mestre escriptor que la transcriu amb essència. Després l’home ens parla de la palla de blat, de la palla d’ordi, de la palla de civada, el blat-xeixa (el de bona qualitat), i mon pare em parlava d’altres palles de cireal i de blats que no recorde, i no ho vaig escriure ni apuntar enlloc, allò. Sí que, com diu Picornell, té tanta raó, que és la fi d’un món, i de la riquesa d’una llengua tan plena… i davant d’eleccions no sé si cap polític ho sabrà destriar. Cap ni un. Ni els nostres mateix.

D’una lectura per gaudir a…

La fi d’un món, de Climent Picornell, el Gall editor, Pollença 2023

Hem començat a llegir Don Joan de la Panarra a quart de primària, una rondalla magnífica del mestre Enric Valor, al volum 8 d’edicions del Bullent. Una joia. Però com ens costa de llegir aquest lèxic, aquesta riquesa expressiva, quin esforç que han de fer els alumnes, mare, i ves si tinc una classe lectora, que no es quexien gaire, d’aquest cim que volem salvar amb l’envit. Si és que volem, com els finlandesos, ser lectors europeus de primera… “Si ell era un pic enlairat, però en home, Joan de la Panarra: displicent, astut, deseixit, flixat, malfaener, malcregut, embelcat, gaiet, orgullós, valent… un cavaller, xa.

Justament, un amic de Torrent m’havia portat de Mallorca un altre joiell de llengua i literatura, del “jove” escriptor Climent Picornell, del quaranta-nou del s. XX, i el llibret en qüestió és La fi d’un món, un quadern que jo faria llegir a totes les escoles de ses Illes, i encara ho faria a la meua si fóra mestre de sisé… Històries breus tan carregades de paciència, de llengua, de riquesa i de goig, més envant aniré explicant alguns detalls, d’un llibre que recomane de llegir i espere que ho feu tots els mestres que us estimeu la llengua i la terra: sembla un adéu també al món rural. Un adéu a tantes coses i homes. En un dels articles o contes breus que explica Picornell titulat “Milanes, birros i quartons” agafa una idea de Simone de Beauvoir que no coneixia, una escriptora que tant s’estimava de llegir Joan Fuster, els Mandarins la considera una novel·la imprescindible de tots els temps: «En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella».

A vore si seré capaç d’explicar cada dia un detall d’aquesta fi del món que ens ha tocat de tan a la vora.

Diu un tribunal francés que els batlles no podran parlar català, ni que ho volgueren fer. Sota pena de tallar-los la llengua?, de prohibir-los l’accés al diccionari valencià-català-balear… Com els tribunals espanyols, que ens persegueixen anys i panys, per la llengua, per ser qui som, per riure’ns del seu rei inútil i, sobretot, perquè ells sí que ho saben, que no som espanyols, els francesos trauen el pit feixista d’una única llengua, una de sola,  i les altres aboqueu-les a l’infern.

Inútils, els uns i els altres.

Els del tribunal francés, com els jutges, com molts dels polítics, si fa no fa, caguen pel mateix forat i per molt que van inventar el bidet, són bruts, igualment bruts i pocapena, contra les llengües que no són el francés. I ves que allà, en aquell estat dubtosament democràtic, corrupte com l’espanyol, militarot i repressiu, vomiten contra les llengües del món, peguen en repressió de tot tipus, i fan del coneixement el mateix budell cular que pinten els espanyols.

Pobra república que del plàtan em fa banana. O dacsa.

És veritat que fan bona literatura, o la feien, els francesos, i bona cuina també, encara la fan, i filosofia…, però no suporten que el seu estat siga ple d’unes altres nacions, nobles, cultes, d’una riquesa i diversitat de vegades més alta i neta que no la seua tan puritanament francesa, prostituïda ja fa qui sap lo temps.

Són o fan prehistòria, una majoria de tribunals. Repressió enllà i ací. Si saben fer res més, aquests tribunals idiotes.

En aquesta europa dels pobles i de les nacions, aquesta europa que uns altres hi confiem que arribarà, no hi caben estats autoritaris, ni feixistes, ni política de mediocres, a llarg termini si voleu. No hi caben. Si no se’n van voluntàriament, els llançarem a la mar, perquè entre ells es mengen la mala fel que congrien. Perquè els drets humans, fins i tot els ideals republicans de llibertat i igualtat, són per damunt de les seues corruptes repressions prehistòriques.

No poguérem quitranar i emplomar tanta supèrbia, francesos.

Escola Valenciana aplega avui la festa gran per l’escola a l’Eliana. Les Trobades del Camp de Túria obrin la campanya de matrícula cada any, per una escola activa, altruïsta, viva, compromesa per la llengua, naturalment, pel coneixement, pel territori. Potser que els dos mil mestres que han de ser motor d’aqueix model encara no sàpien com d’important és la seua feina, ni els hauran explicat quin paper fonamental tenen, a l’escola i a la societat. Us heu de deixondir, mestres, espavilar, en favor d’una de les feines de major responsabilitat. A les vostres mans és si els xiquets llegiran,. si seran respectuosos dels drets, si voldran ser lliures, si s’estimaran la llengua… mestres, si sou per somoure les consciències, no bequeu.

L’ateneu de Bétera participarà avui de les Trobades amb un taller de lectura: llegirem textos de Ferran Zurriaga i de Carme Miquel. Serà el nostre homenatge avui als mestres, principals en un país modern i lliure. Us deixe un dels textos breus que llegirem avui al taller, sobre l’escola d’Olocau, del nostre mestre Ferran.

«Quant de fred vam sofrir els anys de la postguerra. Especialment, a les aules de l’escola vella.

L’escola, inaugurada el 1869, era sobre un solar que havia donat el comte Pasqual Vicent de Fenollet i Crespí de Valldaura. A la casa de la vila es guarda com un tresor el projecte d’aquestes escoles, realitzat pel mestre d’obres Domingo Chapa, de Montcada, el 1867. Construïdes de nova planta, juntament amb les cases dels mestres, era un dels primers edificis d’escola rural del País Valencià. El document, amb plànol i dibuix, té una introducció molt raonable, justa, sobre els drets de l’educació dels xiquets.

Recorde aquella aula enganxada tota al talús de rodeno per on, si l’hivern era humit, es filtrava l’aigua a raig. Quantes vegades recollíem d’aquelles parets emblanquinades el polsim del salobre.

Quant de fred teníem, en aquella aula llarga, fosca, amb tarima de fusta, que era un veritable niu de pols. Una escola de peus freds, gairebé gelats, que deixaven créixer tot de prunyons.

També feia fred a les cases. L’hivern d’aquella infància, que, a nosaltres, se’ns feia tan llarg, feia eixir els vells als cara-sols del Pla del Castell, del camí de la Pinaeta, de les Eres. Cara-sols de converses silencioses, de records moltes vegades tristos, records dels fills desapareguts a la guerra; i la por, aquella por dels qui se sabien perdedors.

Quins hiverns més freds.»

Olocau cau de somnis, Ferran Zurriaga, 2003

Si veniu a participar amb nosaltres de les Trobades, a Xirivella, ens sentirem més acompanyats, més autoritzats per fer de l’escola l’espai de dignitat i coneixement que els xiquets mereixen i el país necessita.

Gràcies d’avantmà

Ahir, en aquella església de la beneficiència, assistíem a l’homenatge a Enric Solà Palerm, l’homenot del dret valencià, entusiasta sempre, positiu, ell que vivia a un pam, que som a un pam de la llibertat, malgrat que la resta d’homes mortals podien pensar-la a quilòmetres, la llibertat, fins i tot que la voldrien més lluny, o que no la voldrien mai, que preferirien viure rellogats, beure de la mà dels amos, d’aquella espanya rància de la caverna. L’home convençut de la llengua i del país, Enric Solà, havia dedicat una part de la vida a recuperar el dret civil valencià, malgrat que el psoe, espanya i tota la ferralla torpedinaven cada intent de recuperar-lo: sí, tenim unes Corts per regular els ingredients de la paella, unes corts minúscules, vigildaes per tots els tribunals espanyols, de majoria feixista i antidemocràtics, poca cosa més. Torpedinar. Ho va dir Carme Pérez Aparício, catedràtica d’història: el país valencià viu ara mateix tot d’obstacles injustificables per al seu desenvolupament democràtic. En present ho deia, i d’això fa tres-cents anys, d’ençà del 1707. Això és, jutges, militars, església, borbons i polítics, encara malden perquè els valencians no puguem viure en democràcia. Vivim de les molles, i encar el dret valencià és una utopia, només perquè el dret militar espanyol, el dret borbó i de la corrupció és per damunt dels drets humans i de la democràcia mateix.

No vam poder quedar-nos fins el final, que encara n’hi havia romanços per diluir la força d’aquell home, aquella mirada clara i optimista de la vida dels valencians. Enric Sola Palerm. Si no teniu el llibre…

[continuarà]

L’única via possible amb espanya és la indepèndència dels valencians. No només per respecte als drets. Per supervivència.

Espanya és una sangonera que ens xucla, ens aixafa, ens roba i damunt ens fa pagar la despesa, els luxes d’un estat corrupte, irracional, d’una mala llet que dura segles, d’un feixisme exemplar al món. Amb espanya mai no aprenem. Res. Res de res.

Els valencians som creatius, animosos, treballadors, d’un enginy mediterrani que aquells ens envegen, i d’ací aquell odi perenne. Tenim esperança i tenim coratge, els valencians, horitzó llarg, només necessitem la llibertat per créixer. Per viure.

Si els jutges espanyols mai no han respectat els valencians, per què nosaltres els hauríem de fer cap cas. Ni els drets bàsics, ni la llengua, ni l’economia… ni l’educació, ni el camp… Tot s’ho han passat ells pel forat negre. Horitzo País Valencià, mestres.