Ulisses20

Hem començat a llegir Don Joan de la Panarra a quart de primària, una rondalla magnífica del mestre Enric Valor, al volum 8 d’edicions del Bullent. Una joia. Però com ens costa de llegir aquest lèxic, aquesta riquesa expressiva, quin esforç que han de fer els alumnes, mare, i ves si tinc una classe lectora, que no es quexien gaire, d’aquest cim que volem salvar amb l’envit. Si és que volem, com els finlandesos, ser lectors europeus de primera… “Si ell era un pic enlairat, però en home, Joan de la Panarra: displicent, astut, deseixit, flixat, malfaener, malcregut, embelcat, gaiet, orgullós, valent… un cavaller, xa.

Justament, un amic de Torrent m’havia portat de Mallorca un altre joiell de llengua i literatura, del “jove” escriptor Climent Picornell, del quaranta-nou del s. XX, i el llibret en qüestió és La fi d’un món, un quadern que jo faria llegir a totes les escoles de ses Illes, i encara ho faria a la meua si fóra mestre de sisé… Històries breus tan carregades de paciència, de llengua, de riquesa i de goig, més envant aniré explicant alguns detalls, d’un llibre que recomane de llegir i espere que ho feu tots els mestres que us estimeu la llengua i la terra: sembla un adéu també al món rural. Un adéu a tantes coses i homes. En un dels articles o contes breus que explica Picornell titulat “Milanes, birros i quartons” agafa una idea de Simone de Beauvoir que no coneixia, una escriptora que tant s’estimava de llegir Joan Fuster, els Mandarins la considera una novel·la imprescindible de tots els temps: «En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella».

A vore si seré capaç d’explicar cada dia un detall d’aquesta fi del món que ens ha tocat de tan a la vora.